Es constituí el 1919 a partir d’una escissió del carlisme protagonitzada pel seu dirigent més destacat, Juan Vázquez de Mella y Fanjul. Fou conegut també com Comunión Católico-Tradicionalista o, més senzillament, Partit Mellista.
El 1919 Jaume de Borbó i de Parma separà Vázquez de Mella del carlisme per haver orientat el partit vers posicions germanòfiles enfront de les neutralistes del cap de la dinastia. En l’escissió, Vázquez de Mella arrossegà conegudes personalitats carlines (Víctor Pradera, Esteban Bilbao, el comte de Rodezno) i un bon nombre de periòdics. Fundà El Pensamiento Español com a òrgan del moviment. A Catalunya tingué una incidència escassa dins del carlisme de les comarques, però a Barcelona fou un influent element motor de l’activisme de les dretes espanyolistes. Buscà la coincidència electoral amb la Unión Monárquica Nacional i tingué un diputat provincial per Vic, Manuel Puigrefagut Dou. Donà suport a la Dictadura de Primo de Rivera i col·laborà estretament amb la Unión Patriótica, fet que confirmà el seu decantament autoritari i un reconeixement de facto de la dinastia alfonsina. Arrecerat a l’ombra del líder, després de la mort d’aquest (1928) es diluí de manera progressiva. Proclamada la Segona República, el mellisme reingressà en el carlisme el 1932 amb Alfons Carles, on sempre animà un sector procliu a la col·laboració amb els alfonsins autoritaris.