Crític amb la democràcia cristiana, rebé la influència dels nous corrents del socialisme democràtic europeu. Fou liderada per Josep M. Piñol i Claudi Martínez Girona i en foren membres Ramon Bastardes, Max Cahner, Lluís Porcel, Francesc Casamajó, Alfred Pérez-Bastardas, Fèlix Sogues (Vilafranca) i Ramon Puiggrós (Terrassa). Publicà Política Nova (1963-1966) i edità Por un análisis dialéctico, de Lelio Basso, i el Testament polític, de Palmiro Togliatti. Desplegà una intensa activitat en la defensa de l’abat Escarré quan féu les seves declaracions a Le Monde i quan hagué d’exiliar-se. Tingué relacions amb el Moviment Socialista de Catalunya en l’intent de trobar un camí d’unificació, que no reeixí. Integrat en la Taula Rodona, al desembre de 1966 cridà amb altres partits a l’abstenció en el referèndum; després de 1967 es desorganitzà.