Exponent del “republicanisme governamental” o moderat, defensava un programa de “llibertat i ordre” i volia esdevenir l’alternativa política de les classes mitjanes industrials i intel·lectuals “modernes”.
L’intens esforç d’implantació a Catalunya fructificà des de l’octubre de 1912 amb la incorporació al nou partit d’un bon nombre de notables del sector menys nacionalista de la Unió Federal Nacionalista Republicana, provinents la majoria de l’antiga Unión Republicana. Fou el cas del senador Emili Junoy, dels diputats Laureà Miró, Josep Zulueta, Ramon Mayner, Joan Caballé, Lluís de Zulueta i Josep Llari o de quadres joves, com Lluís Companys. El diari republicà de Barcelona La Publicidad li serví de portaveu oficiós.
Tanmateix, la prometedora arrencada del reformisme català fou fràgil, per manca de base militant, i s’estroncà aviat. El 1913, Melquíades Álvarez imprimí al partit una ràpida evolució cap a posicions “accidentalistes” que, de fet, eren d’acatament de la Monarquia. Això, l’escassa sensibilitat autonomista i els magres resultats dels primers assajos electorals foren demolidors per a l’experiment reformista al Principat. El 1914 encara obtingué quatre diputats al Congrés, gràcies a l’arrelament local d’alguns dels seus prohoms, però tot seguit es generalitzà la desbandada. La Publicidad escapà a la influència del partit i aquest quedà reduït a unes poques personalitats capaces de renovar regularment l’acta de diputat (Josep Zulueta a Vilafranca del Penedès, Josep Llari a Tremp) fins al cop d’estat de Primo de Rivera. El Partido Reformista com a organització estructurada, però, havia deixat d’existir a Catalunya molt abans i la seva transmutació el 1931 en Partido Republicano Liberal Demócrata hi va tenir una presència grupuscular.