La seva força principal era a l’exili i a Catalunya sempre tingué una presència reduïda. En el XI Congrés del PSOE a l’exili (agost de 1971), una moció presentada per Felipe González obligà que l’exili compartís la direcció amb el partit de l’interior, a la vegada que deixà en les mans d’aquest El Socialista. El congrés de la UGT del mateix any aprovà també l’accés a la direcció d’un grup renovador de l’interior, enfront de la “vella guàrdia” de Manuel Muiño, fidel a Llopis.
La tensió entre Llopis i els renovadors esclatà al maig de 1972, a partir de la publicació de l’article “Los enfoques de la praxis” d’Alfonso Guerra, en l’òrgan del partit. A l’agost, el PSOE celebrà un congrés que no fou reconegut pel grup de Llopis, que intentà d’ajornar-lo sense èxit i que suposà l’establiment d’una direcció col·legiada, amb un pes majoritari de l’interior. La Federació Socialista de Catalunya (PSOE) féu costat en tot moment als renovadors i Joaquim Jou Fonollà (Roque) s’integrà en la nova direcció.
Al desembre de 1972, Llopis realitzà un congrés propi i els seus seguidors mantingueren un PSOE diferenciat, que primer s’apropà al Partido Socialista del Interior d’Enrique Tierno Galván, encara que aviat s’estroncà el projecte de fusió. Finalment, la Internacional Socialista reconegué (gener de 1974) el congrés dels renovadors com a únic legítim.
A Catalunya, a part de Barcelona, tingué seccions a Mataró i la Seu d’Urgell. Publicà Voz Socialista com a portaveu de la Federación Catalana Histórico PSOE [sic] entre el novembre de 1976 i el febrer de 1977. En les eleccions legislatives de 1977 el PSOE-h es presentà dins la coalició Alianza Socialista Democrática amb el Partido Social Demócrata Español, per bé que a Barcelona tots els candidats eren del PSOE-h: obtingué 8.260 vots. El 1979 es presentà amb les seves sigles i obtingué 29.892 vots. Foren dirigents del PSOE-h a Catalunya: Josep Orts Climent, Mariano Leonat Portolés, Juan Pedro Sánchez Marín i Juan Fernández Vegara, secretari general de la Coordinadora Obrera de Agrupacions Socialistas (COAS), que s’havia apartat de la FSC (PSOE) per disconformitat amb la unificació amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. Especialment Orts (Blasco Ibáñez) i Leonat (Ventura Raurich) havien tingut un paper destacat en la UGT en l’època més difícil del sindicat, en el qual ocuparen càrrecs en la direcció entre el 1967 i el 1972.
Al desembre de 1981, el Tribunal Suprem li prohibí l’ús del nom que havia utilitzat fins aleshores i es convertí en Partido Socialista. Novament, a l’octubre de 1982, una sentència de l’Audiència Nacional li prohibí la nova denominació, fet que li impedí de participar en les eleccions legislatives d’aquell any, tot i haver presentat candidatures. Aleshores esdevingué Partido de Acción Socialista [PASOC] i, a Catalunya, Partit Acció Socialista de Catalunya.