Quan Eduardo Dato fou nomenat presidentdel govern, s’articulà un corrent intern del Partit Conservador que es reclamava del lideratge d’Antoni Maura. Al gener de 1914 es reuní una Assemblea nacional de mauristes que creà una organització pròpia sota la presidència d’Ángel Ossorio y Gallardo, amb una direcció integrada en un Comité Central de Acción Maurista situat al cim d’una estructura de comitès provincials i locals. El 1918 experimentà una reorganització que només aportà el canvi de nom de l’òrgan suprem (ara Junta Nacional de Acción Maurista) i la previsió de l’existència potestativa de Juntes Regionals. A diferència de l’estructura tradicional del Partit Conservador (basada en un agrupament de notables), el maurisme fou, sobretot, un moviment organitzat d’opinió, que gaudí d’una presència especial entre la joventut. D’ací que les fronteres amb el Partit no sempre foren precises; amb el temps anà adquirint les característiques i el nom de partit maurista. El Debate i La Acción de Madrid foren els òrgans de premsa connectats amb el maurisme.
Inicialment expressà una opció regeneradora que sempre estigué dotada d’un intens contingut ideològic: era un moviment catòlic, antiparlamentari, partidari de governs forts, de l’ordre públic i de l’autoritat i defensor de la puresa del sufragi. Encara que respectuós amb la monarquia, la defensa d’aquesta no fou mai un element que el singularitzés. Aquest propòsit d’articular un moviment d’opinió ideològic reuní molts dels que aspiraven a crear un partit catòlic i una connexió fluida amb el mellisme (Partido Católico Tradicionalista), malgrat l’origen distint d’un i altre. En el maurisme es dibuixaren tres possibles camins: refer la unitat conservadora, impulsar un moviment propi basat en l’autoritarisme o crear un partit catòlic amb contingut social. Les distàncies amb el maurisme adoptades per Maura, el seu màxim referent (que s’oposava a la primera via però no es decidia a encapçalar cap de les altres dues), el fracàs electoral continuat i l’orientació vers l’extrema dreta que li donà Antonio Goicoechea a partir de 1918, situaren el moviment en el camí de la ruptura, que es produí el 1922 amb l’escissió dels que formaren el Partido Social Popular.
La presència del maurisme a Catalunya quedà concentrada a la província de Girona i la ciutat de Barcelona (on tenia un cert suport de La Vanguardia). A Barcelona provenia de la separació d’un sector minoritari del Partit Conservador que, amb el seu president Gustau Peyra i Anglada, fundà el 1913 el Centre Conservador Maurista. El primer manifest del gener de 1914 parlava del “idioma indígena de siglos gloriosos de nuestra raza” i tenia una actitud que volia ser alhora conservadora, regionalista i crítica del sistema parlamentari existent. Simultàniament, al novembre de 1913, la Joventut Monàrquica (dirigida per Joaquim M. de Nadal), en aquest cas per acord de la majoria, es convertí en joventut maurista. El 1916 la Joventut Conservadora de Lleida se separà del partit i s’incorporà al maurisme. El 1915 es constituí a Girona el Círculo Conservador Maurista. Foren mauristes destacats Josep d’Olano Loyzaga (comte de Fígols), Josep Monegal, Albert Blasco Ochoa, el marquès de Sentmenat i Miquel Colom Cardany.
El 1918 consta l’existència a Barcelona d’un Centro Obrero Maurista Nueva Acción i aquest mateix any es constituí el Centro Maurista del distrito VII, liderats tots dos per Nadal i amb el setmanari Acción Nueva com a portaveu. Des del començament hi hagué dos tons dins del maurisme català: un de més ideològic i contrari a la Lliga i un altre més proper a aquesta. El 1919 els dos sectors es dividiren. La majoria, sota la direcció de Peyra, el president del partit, s’incorporà a la Unió Monàrquica Nacional, on aquell any hi aportà 6 centres dels 42 adherits al maurisme (enfront dels 16 liberals). L’altre sector, liderat per Nadal, s’integrà en la Federació Monàrquica Autonomista i pràcticament deixà d’identificar-se com a tal. Aleshores, a Catalunya, el maurisme quedà centrat en la defensa aferrissada d’Espanya de l’oposició conservadora al regionalisme. De tota manera els reiterats fracassos de Maura i la marginació que els acords globals a Espanya imposaren al maurisme català, portaren al desànim i la desorganització a Barcelona, on anà accentuant la tendència vers l’extrema dreta. Per tal de reorganitzar-lo, a l’abril de 1922 es fundà a Barcelona Integración Maurista, que “tiene en proyecto la reorganización de las fuerzas mauristas en Cataluña agrupadas en una Federación”. El seu president fou Lorenzo García Tornel Carros i els vicepresidents, Ataülf Tarragó Ruiz i Salvador Palau Rabassó (germà de Francesc, fundador de Peña Ibérica).
Finalitzada la Dictadura, amb la qual un sector dels mauristes col·laborà (en contra de l’opinió de Maura), al gener de 1931 els mauristes catalans fundaren un nou Centro Maurista, que fou presidit per Albert Nadal Sala, “jefe regional del Partido Maurista en Cataluña”, que al maig passà a ser presidit per S. Palau Rabassó. La part del maurisme aplegada al voltant de Gabriel Maura intentà de crear, amb la Lliga Regionalista, el Centro Constitucional; però el canvi de règim féu esclatar el moviment i molts mauristes s’orientaren vers Derecha de Cataluña/Renovación Española.