Aglutinà els diversos sectors nacionalistes radicals que per a la dreta s’oposaven al maridatge entre separatisme i republicanisme dins d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC]. La seva constitució fou anunciada al juliol de 1931, amb la creació d’Elements d’Estat Català [EEC], plataforma que reuní els sectors més contraris a la dinàmica electoral i estatutària impulsada per Macià, i encapçalada per Josep Casals i Freixes, un sastre que havia estat el tresorer de l’organització interior clandestina d’Estat Català durant la Dictadura. Al març de 1932, diverses entitats, incloses EEC i Nosaltres Sols!, així com la Unió Catalanista i la Secció Ferroviària d’Estat Català, promogueren la formació d’un partit explícitament nacionalista, superador tant de les ambigüitats de la Lliga Regionalista i del Partit Catalanista Republicà, com del macianisme hegemònic. Encara que Casals era un destacat francmaçó, el nou partit tenia un fort component catòlic i es conformà paral·lelament al naixement d’Unió Democràtica de Catalunya [UDC]. Molts militants procedien dels Lluïsos o tenien una formació semblant, i alguna de les figures més destacades, com el jurista Francesc Maspons i Anglasell, era de religiositat accentuada.
En qualsevol cas, però, el gros de les entitats fundadores, com Nosaltres Sols! o la Unió Catalanista, acabaren distanciant-se discretament de l’organització que, tanmateix, aprofità el costum de la militància múltiple o de la informalitat en l’afiliació. El PNC propugnà una plataforma electoral dins d’un medi caracteritzat per les plataformes insurreccionals o de protesta cívica. Es fundà oficialment al gener de 1933, tot i ser actiu l’any anterior. El PNC operà amb el vell discurs d’oposició al “sectarisme de Macià” i a la tesi del govern català davant la dinàmica estatutària, segons la qual, el cas de Catalunya hauria d’ésser excepcional dins d’una Espanya republicana. Com el nom indicava, el PNC aspirà a emular el Partit Nacionalista Basc i defensà la solidaritat catalana amb les reivindicacions basques i gallegues. Al llarg de 1932 i 1933, el PNC tendí a aproximar-se a la Lliga i a la UDC (i fins i tot al sector més nacionalista d’Acció Catalana [AC]), que també criticaven la manca de sensibilitat d’ERC en qüestions religioses i l’escassa sintonia amb els altres nacionalismes hispànics. Aquesta confluència fou visible en la participació conjunta a la proposta de GALEUSCA, que, en termes de política catalana, era una operació contra el sector macianista (a la qual se sumaren nacionalistes dissidents del partit governamental).
El PNC mai no tingué èxit electoral, ni en les eleccions autonòmiques del novembre de 1932, a les quals concorregué a la ciutat de Barcelona (1.587 vots de votació mínima), ni en les municipals del gener de 1934. Les seves dificultats també foren provocades per la manca d’un lideratge atractiu. Així, l’iniciador, l’enginyer Manuel Massó i Llorens, d’AC i enemic de Macià a l’exili, abandonà la idea i prosseguí la seva carrera professional a Argentina. Maspons, l’intel·lectual més distingit de la formació, era una personalitat complexa, vinguda de la Lliga, gens adeqüada a la plataforma electoral. El descrèdit electoral del PNC entregà la iniciativa política a joves més radicals, pròxims al sector clandestí paramilitar del partit (liderat per Ricard Fages), que col·laborava amb l’organització militar Nosaltres Sols! de Cardona i l’Organització Militar Catalana [OrMiCa], que Josep M. Batista i Roca abrigava sota la xarxa cultural de Palestra. Així, a l’estiu de 1934, les crides abrandades del seu setmanari La Nació Catalana (89 números, des de l’agost de 1932 fins a l’octubre de 1934), comportaren el processament del director, Josep Aymà, i també incidents en processaments successius (21 i 26 de juliol, 9 de setembre), promoguts per l’advocat Josep M. Xammar, convertit aleshores en protagonista del partit. Els militants del PNC no destacaren el 6 d’octubre. Aleshores, el partit s’eclipsà, ja que la polarització ideològica reduí al mínim l’espai que la formació havia ambicionat. El 1936 es rumorejà una confluència electoral del PNC amb Nosaltres Sols! i la UDC en un “Front Nacionalista”, però la iniciativa –si existí– no quallà. Amb el sorgiment d’un nou Estat Català (juny-juliol de 1936), que unificà el gros dels nacionalistes en una posició anti-Companys, militants del PNC (en especial Ramón Josa i Serret) tingueren un paper destacat en la premsa incautada pel partit i una certa influència entre bastidors.