El nucli directiu del PNRE coincidia amb les personalitats aplegades des de 1928 sota el nom de Grup de L’Opinió (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanelles, Joaquim Ventalló, Pere Comas i Calvet, Antoni Vilalta i Josep Quero), amb l’afegit de Josep Tarradellas, que en fou el secretari general. Partit macrocèfal, de molts generals i poca tropa, i predominantment barceloní, aplegà professionals, classes mitjanes i treballadors qualificats, fins a un màxim de 1.500 afiliats. El diari L’Opinió li féu de tribuna i de principal plataforma pública.
Inicialment molt crític amb ERC, al novembre de 1933 pactà sense èxit una coalició electoral amb Acció Catalana i altres grups menors, però l’arribada de Lluís Companys a la presidència de la Generalitat afavorí el retrobament de les esquerres, i Lluhí esdevingué conseller de Justícia (gener de 1934). Caracteritzat per unes concepcions “socialitzants”, en la línia del radicalsocialisme francès, i per un nacionalisme de matriu federalista, el PNRE donà un suport molt reticent al 6 d’Octubre, però en patí gravíssimes conseqüències repressives: L’Opinió fou suspesa, els dirigents empresonats i l’organització, desarticulada, perdé ràpidament la seva funcionalitat política.
Tot i així, el PNRE encara formà part del Front d’Esquerres de Catalunya i obtingué dos diputats a Corts al febrer de 1936 (Lluhí i Casanelles). Restablerta l’autonomia, i mentre el sector separatista abandonava ERC, la majoria de dirigents del PNRE es reintegraren (abril-maig de 1936) al partit de procedència, on aviat ocuparen de nou llocs dirigents i càrrecs de govern. Una part de la militància, però, mantingué el nom del PNRE, que s’esllanguí al llarg de la Guerra Civil.