La creació del partit derivà de la ruptura de Salmerón amb Manuel Ruiz Zorrilla. A l’agost de 1876 els dos dirigents havien elaborat conjuntament un manifest en el qual s’anuncià al país la creació d’un Partido Republicano Reformista. Deu anys més tard (i arran del fracassat aixecament militar de Villacampa), Salmerón, convençut de la ineficàcia d’aquesta mena de procediments, optà per trencar l’aliança amb el cap progressista. A la meitat dels anys noranta el partit centralista deixà de funcionar, tot i que restaren nuclis locals i personalitats que s’incorporaren, al maig de 1897, a Fusión Republicana.
El nom triat no responia a una hipotètica definició unitarista, sinó a la voluntat de situar-se en el centre del dispers panorama republicà (alternativament fou conegut com a Partit del Centre Republicà). Salmerón aspirà a crear una força distant al mateix temps de la demagògia populista i de l’elitisme conservador, del federalisme dissolvent i del centralisme uniformista; capaç de fer de pal de paller d’un republicanisme unificat, socialment respectable, democràtic, descentralitzador i obert a trobar solucions a la qüestió social.
El primer viatge de Salmerón a Catalunya tingué lloc el 1881, però més important fou el de l’abril de 1886, en què començà a insinuar-se el distanciament entre Salmerón i Ruiz Zorrilla. El viatge, fet en companyia de Laureà Figuerola i de Josep M. Vallès i Ribot, tingué per destí Barcelona i Vilanova i la Geltrú i la finalitat fou donar a conèixer la coalició de federals i progressistes salmeronians. Els inicis del partit foren difícils, però un seguit de factors li permeteren sortir de l’atzucac. En primer lloc, l’activisme de Salmerón en un districte privilegiat (els Afores de Barcelona, format per Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi, Horta i Hostafrancs) i en un període (1891-1898) prou llarg per a l’època. El 1892, Salmerón, obligat a repetir les eleccions de l’any anterior, s’enfrontà a la maquinària caciquil i mobilitzà un ampli suport popular de més de 7.000 vots, xifra que suposà el 82% dels votants i més del 34% del cens i que el portà al Congrés. En segon lloc, els centralistes es beneficiaren de la fallida del possibilisme a Catalunya. En renunciar aquest partit a incorporar-se a la Unió Republicana de 1893 i, encara més, en produir-se l’entrada d’Abarzuza i el gruix del partit a la política monàrquica, quedà un espai polític buit que Salmerón, més que el partit centralista, omplí. La influència de Salmerón desbordà els límits del partit i, per abandonament del camp republicà o per mort dels prohoms republicans del Sexenni, esdevingué el referent del republicanisme històric, el cap dels hipotètics o reals processos de reagrupament republicà.
La participació electoral del partit centralista, com a força independent, no fou gaire exitosa. Al setembre de 1892, Josep M. Serraclara fou escollit diputat provincial (districte dels Afores-Granollers), en una elecció plena d’irregularitats. A Manresa figurà en la minoria republicana de regidors el centralista Antoni Horta i Camps. Tiberio Ávila, per la seva banda, fou afavorit per la dinàmica encetada amb la creació de la Unió Republicana de 1893. Amb 6.016 vots i en una candidatura triomfant acompanyà Pi i Margall (que renuncià a l’acta en benefici de la de Madrid) i el progressista Joan Sol i Ortega. A vegades, certes derrotes electorals mostraren, però, la capacitat episòdica de mobilització electoral dels centralistes. El mateix 1893, Joan Salas Antón, centralista, s’enfrontà a Terrassa amb Alfons Sala Argemí; tot i la força del contrincant, Salas Antón aconseguí el 43% dels vots.
Les personalitats més destacades del centralisme català, a banda de Salmerón, que canalitzà bona part de les iniciatives polítiques personals al districte barceloní dels Afores, foren dues. D’una banda, Odón de Buen y del Cos, professor d’història natural a la Universitat de Barcelona, evolucionista i lliurepensador abocat a agres polèmiques amb les autoritats civils i eclesiàstiques de l’època. D’altra banda, Joan Salas Antón, amb connexions significatives amb el món del treball, especialment amb el moviment cooperativista, que fou un dels elements destacats del I Congrés Cooperatiu Regional Catalano-Balear (Barcelona, juny de 1899). Enfront d’aquests dos personatges, que exemplifiquen la capacitat de Salmerón per a relacionar-se amb ambients intel·lectuals i de l’obrerisme reformista, cal recordar Tiberio Ávila, representatiu de nuclis tradicionals de la mesocràcia republicana, i l’atracció exercida sobre el veterà guerriller Josep Palet i Riba (Palet de Rubí), que assegurava la força del partit en aquesta localitat del districte de Terrassa.
En cap altre partit republicà de finals de segle no fou tan evident que l’organització era fonamentalment el líder i la capacitat que aquest tenia de mobilitzar adhesions i voluntats en moments episòdics (eleccions, accions col·lectives). Entre el 1890 i el 1893 els nuclis més significatius del partit eren a Barcelona i al districte dels Afores, especialment a Gràcia i Sant Martí de Provençals, i també a Manresa, Tarragona, Sabadell i Vic, des d’on s’assegurà la influència a Manlleu, Roda, Torelló i altres localitats osonenques. La incorporació d’una part dels federals orgànics catalans que havien seguit Estanislau Figueras no alterà la feblesa del partit. El seu primer organisme de coordinació regional no aparegué fins el 1893 i dugué una vida apagada. El 28 d’octubre de 1894, Climent Selvas, un dels dirigents catalans, donà a conèixer a Rafael M. de Labra (estret col·laborador de Salmerón en el directori nacional del partit) la següent situació: “desde el mes de agosto último no tenemos siquiera Casino. Por no poder pagar ni el gas, ni el alquiler tuvimos que abandonar el piso, y si bien hemos reunido fondos para montar otro Casino, hasta hoy no ha sido posible por no encontrar casa, pues los dueños [...] se niegan a alquilarlas para Casinos. Este estado influye también para que vayan desesperándose los amigos”.
Arran de la Unió Republicana de 1893 molts centralistes donaren vida a centres o casinos d’unió republicana i allí es quedaren després de la fallida de la coalició. En qualsevol cas, a l’Assemblea Popular Republicana (Reus, 1897), en què es creà Fusió Republicana, hi hagué una representació d’organismes municipals centralistes de Barcelona i el Barcelonès (Barcelona, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Badalona i Santa Coloma de Gramenet), del Maresme (Malgrat de Mar i Tordera), de Manresa, del Vallès Occidental (Sabadell, Terrassa, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda i Montcada i Reixac) i de l’Oriental (Parets del Vallès), d’Osona (Vic i Sant Vicenç de Torelló), de Ripoll, de Tarragona, del Penedès (la Bisbal del Penedès), de Tortosa, de Balaguer i de Lleida.
Els anys 1891 i 1892 consta l’existència d’una Joventut del Centre Republicà, de la qual Pere Coromines fou vicepresident. L’entitat compartí local amb el Partit Socialista Oportunista i una Lliga Escolar Republicana que agrupà els universitaris propers a Salmerón i que encapçalà algunes de les agitacions que oposaren els estudiants liberals als catòlics els anys noranta.
Les formacions dels salmeronians catalans foren dels pocs partits republicans de l’època incapaços de generar una xarxa pròpia i estable de periòdics o de fer sortir al carrer un diari que els identifiqués. El 1890, en el nou context creat per l’aprovació del sufragi universal masculí, els dos col·laboradors catalans més coneguts del partit (de Buen i Salas Antón) tingueren la iniciativa d’El Radical. Entre el 1893 i el 1894 s’edità, també a Barcelona, el setmanari La República, dirigit pel veterà republicà Tiberio Ávila. A Manresa, el partit publicà El Centro (darrers mesos de 1890 i primeres setmanes de 1891). A Sabadell disposà durant dos mesos de 1893 del quinzenal El Campeón. A Granollers controlà, durant alguns anys, el setmanari republicà El Congost. El 2 de gener de 1898 aparegué a Lleida El Ideal, òrgan salmeronià que, en rigor, tractava de dotar de veu lleidatana la nova Fusión Republicana.
El suport publicístic més important de què disposaren els centralistes no fou la premsa de partit. Aquesta feblesa fou compensada pel suport que el setmanari satíric La Campana de Gràcia dedicà a la figura de Salmerón. El periòdic, dirigit per Josep Roca i Roca, encetà les campanyes prosalmeronianes el 1893, arran de la creació de la Unió Republicana i del distanciament dels possibilistes d’aquesta plataforma unitària. Un any després, amb l’entrada d’Abarzuza en la política dinàstica i la retirada política de Castelar, La Campana de Gràcia esdevingué la punta de llança periodística del salmeronisme català.