El 1876 Ruiz Zorrilla, des de l’exili, es posà d’acord amb Nicolás Salmerón per a elaborar un programa comú i donar lloc al Partido Republicano Reformista, tot seguit conegut com a Partido Progresista Democrático (1879) i Partido Republicano Progresista Democrático (1881). Fins el 1886, Ruiz Zorrilla i Salmerón compartiren la mateixa formació, però a partir d’aquesta data el republicanisme progressista inicià la seva trajectòria diferenciada.
En el programa de 1876, primer manifest explícitament antimonàrquic, el zorrillisme elaborà un programa que contemplava una república unitària allunyada de vel·leïtats federals. Defensava també el servei militar obligatori, l’estat laic i la llibertat de creences religioses, el judici per jurat, el sufragi universal i una reorientació de la despesa pública vers l’ensenyança o l’habitatge popular. També anunciava esforços legislatius per tal de limitar la jornada laboral o repartir els béns nacionals. Al costat d’aquests arguments, que més tard foren moderats per tal d’evitar qualsevol identificació amb corrents socialistes, el 1876 quedà clar que el progressisme era el corrent republicà que mostrava una confiança més nítida en el recurs a l’exèrcit per a arribar al poder. D’aquesta manera, s’encetà una dinàmica insurreccional que quedà associada a la història del partit i que tingué ressò a diverses comarques catalanes. Formalment, l’estímul als aixecaments militars es mantingué fins el 1886 (any del fracassat cop de força del general Villacampa a Madrid). Tanmateix, el fracàs de les conspiracions zorrillistes, entre el 1877 i el 1886, no estroncà el militarisme republicà. Sembla que alguns militants populars del progressisme, desencisats per la inactivitat de la direcció, estigueren rere d’improvisats i tràgics intents d’alçament armat, el més conegut dels quals fou l’assalt a la caserna del Bonsuccés (Barcelona, 2 d’agost de 1891). A banda de progressistes barcelonins, en aquests fets es trobaren involucrats zorrillistes del Vallès (Barberà del Vallès, Caldes de Montbui, Cerdanyola, Sabadell i Terrassa).
El programa de 1880 del partit democràtic progressista (antecedent directe del partit republicà progressista) afirmà un cop més el sufragi universal, els jurats, la instrucció primària gratuïta i generalitzada i el servei militar obligatori, però al mateix temps refermà el caràcter unitari de l’estat i deixà clar que l’itinerari triat es distanciava definitivament del federalisme i es declarava el partit com la garantia més sòlida de l’ordre social.
L’ambivalència programàtica i estratègica (preconitzava un reformisme avançat, però respectava les bases fonamentals de l’ordre social; era un partit revolucionari en impulsar mètodes insurreccionals de lluita pel poder, però també una força que aspirava a la respectabilitat) tingué un reflex en la composició sociològica de l’organització. Això el convertí, a Catalunya, en un grup complex i difícil de caracteritzar. El partit republicà progressista constituí una barreja de dos ingredients polítics i socials. Comptà en primer lloc amb una base social d’industrials o professionals ben assentats. Fou el cas de Ramon Codina Länglin, propietari de laboratoris farmacèutics i home amb càrrecs en les juntes de les més variades institucions (Unió de la Propietat Urbana de Barcelona, Junta Provincial de Sanitat o de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona). També responien a aquest perfil els metges Joan Giné i Partagàs (degà de la Facultat de Medicina) i Gabriel Claret, i els advocats Anicet Mirambell i Carbonell, Josep A. Mir i Miró o Eusebi Jover i Marquet. Tots procedien del progressisme monàrquic i seguiren Ruiz Zorrilla en el trànsit cap al republicanisme. Es caracteritzaren pel seu to respectable i professionalitzat. En rigor, molts d’ells formaven part de sectors perfectament intercanviables amb els que donaven suport al liberalisme dinàstic sagastí. Jover, per exemple, fou el primer republicà present a la Diputació barcelonina, i encetà una política de suport al bloc liberal enfront del conservador.
Al costat dels elements “respectables” hi hagué un progressisme insurreccionalista, cridaner i populista, que tingué com a escenari privilegiat els centres de barriades populars com la Barceloneta, el món de la suboficialitat de les casernes i, sobretot, les redaccions de periòdics com La Bandera Progresista (1895-1896, Barcelona) o El Combate (1904, Barcelona), dirigit per Jaume Moré Miralles i definit com a òrgan del Partit Republicà Progressista de la província; La Democracia (1885 i 1887), dirigit per Francesc de Paula Urgell; o el Diario Democrático de Tarragona (1881). En determinats moments, al capdavant d’aquest corrent se situà l’advocat reusenc Joan Sol i Ortega. Aquest dispers medi progressista esquerrà, entre el 1897 i el 1898, començà a acollir amb creixent interès les paraules i la persona d’Alejandro Lerroux.
Al llarg dels anys vuitanta i noranta del segle XIX, el Partit Republicà Progressista es mostrà favorable a la formació de coalicions republicanes. No dubtà a l’hora de crear centres i, sobretot, comitès d’unió democràtica arreu del país, en col·laboració amb els adherents al federalisme orgànic. S’incorporà, més tard, a les successives unions republicanes. El 1893 el candidat progressista Sol i Ortega, inclòs dins la candidatura de la Unió per Barcelona, obtingué 6.404 vots, només 21 menys que Pi i Margall. A la mort de Ruiz Zorrilla (1895), el partit es fragmentà. Aquell any el seu sector moderat, encapçalat per José Muro, triomfà a l’Assemblea Nacional del partit, enfront dels elements esquerrans liderats pel doctor Esquerdo. Els progressistes moderats dugueren el partit a la convergència amb les restes del possibilisme i de la petita formació Unió Constitucional Republicana encapçalada per José de Carvajal i Fermí Villaamil en el si del Partido Republicano Nacional. L’esquerra del partit, tot i comptar amb el suport de bona part de les bases populars de l’organització, anà perdent pes específic per manca d’una estratègia plausible. Sol i Ortega acabà esdevenint un polític amb clientela pròpia, progressivament deslligat de les formacions partidistes i de les plataformes unitàries. El 1898 obtingué més de 6.000 vots a Barcelona. El moment de màxima influència del solisme fou el 1899. A l’abril renovà com a diputat amb 7.566 vots i fou el candidat més votat. Després de les seves intervencions parlamentàries, en què se sumà a la tònica general de condemna al govern Silvela-Polavieja i de suport als comerciants en el tancament de caixes, Sol fou rebut a Barcelona per desenes de milers de persones. Amb la creació de Solidaritat Catalana, i després d’un lapse de pèrdua de pes polític, s’incorporà al bloc antisolidari.
El 1882, ja existia a Barcelona un Centre democràtic progressista. Les societats més estables, però, aparegueren els anys noranta. A Barcelona destacaren el Casino Republicà Progressista de la Rambla de Santa Mònica, presidit per Eusebi Jover, i el Centre provincial republicà progressista que, en diversos locals dels carrers de l’Ensenyança i Nou de Sant Francesc, comptà amb la direcció de Codina Länglin. Entre el 1894 i el 1903 hi hagué, també, una Joventut republicana democràtica progressista presidida per Pere Estartús Heras. Tot i que, per raó del seu compromís amb les empreses unitàries, els progressistes de comarques tendien a ser presents en els locals del centres d’unió republicana o dels casinos “republicanos a secas”, hi havia localitats, com Vilanova i la Geltrú, Tarragona o Manresa, on la continuïtat del progressisme fou visible en locals específics oberts des de la meitat de la dècada de 1880 i al llarg de tots els anys noranta. Fins el 1903 continuaren creant-se entitats progressistes.