Es definí com una “organització política de classe, de masses, nacional i democràtica de totes les persones que es proposen lluitar per la consecució d’una societat sense classes, socialista, democràtica i autogestionària, en la qual hagi desaparegut qualsevol signe d’explotació, opressió o dominació de classe o nacional” (art. 1 dels estatuts). Es definia per la via democràtica al socialisme i per l’expressió d’un ampli enfront dels treballadors, que comprenia no sols la tradicional classe obrera, sinó també altres sectors socials (tècnics, administratius, treballadors no vinculats directament al procés productiu, intel·lectuals, petits empresaris i pagesos).
El 3 de gener de 1976 CSC presentà públicament les tres fases de convergència cap a la constitució d’un partit polític: la primera s’havia caracteritzat per la incorporació de diferents sectors dispersos; la segona etapa, anomenada de “front” (descrita en el document Pel socialisme), suposava una vertebració més orgànica; la tercera havia de consistir en la preparació de la construcció del Partit Socialista de Catalunya. La celebració el 9 de maig de la I Conferència del Front Obrer de Convergència confirmà la intenció d’obrir de manera immediata el procés constituent del nou partit, i s’hi cridà tots els treballadors a la seva constitució. El nou partit es proposà de cohesionar i homogeneïtzar al seu voltant no solament els grups fundadors, sinó també d’altres col·lectius de l’esfera socialista, i es posava una èmfasi especial en la construcció d’un partit que tingués dues ales, una dreta i una esquerra, que representessin els sectors socialdemòcrates i radicals de l’espai socialista. En aquest sentit, tingué una forta polèmica amb els que defensaven la construcció del partit a partir del Reagrupament Socialista i Demòcrata de Catalunya [RSDC] i, per tant, amb el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).
A primers de juny es constituí un Secretariat i un Consell Coordinador del Congrés Constitutiu del PSC format per CSC, el Partit Popular de Catalunya [PPC], el sector d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] dirigit per Josep Andreu i Abelló (Xavier Castellà i Joan Garcia Grau) i el Grup d’Independents pel Socialisme [GIS]. Aquest Secretariat s’integrà el 10 de juny de 1976 en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Posteriorment s’hi integraren el Secretariat Polític del Partit Obrer d’Unificació Marxista [POUM] (Enric Adroher “Gironella”, Manuel Alberich Olivé, Ramon Fernández Jurado i Carmel Rosa “Roc”), la “tendència socialista” del PSC(R) (Jordi Sobrequés i Eduard Moreno) i els comoreristes, sota el nom PSUC-Comorera (Josep Marlés).
El procés constituent del nou partit s’inicià formalment amb el míting “Guanyem la llibertat” al Palau Blau-Grana (22 de juny de 1976), que fou el primer gran acte de masses del procés de transició. Aquest procés, concebut com un procés obert, culminà en el Congrés constituent del 31 d’octubre i primer de novembre de 1976, data fundacional del PSC(C). El PSC(C) estava dirigit per un Consell General integrat per 151 membres, elegit pel Congrés, i un Secretariat General col·legiat format per 15 secretaris, elegit pel Consell. L’afiliació es realitzava en el cercle local o en un front de lluita (d’empresa, urbà o pagès). El Secretariat quedà integrat per Joan Reventós, Joan Alamillo, Lluís Armet, Jaume Casanovas, Xavier Castellà, Alexandre Cirici, Salvador Corominas, Jordi Font, Xavier Guitart, Jacint Humet, Eduard Martín Toval, Carles Monner, Josep M. –Raimon– Obiols, Jesús Salvador i José Ignacio Urenda. Enric Adroher i Pasqual Maragall dirigiren el partit a Barcelona i Isidre Molas el Consell General. En fundar-se tenia 1.601 afiliats, dels quals 906 a la ciutat de Barcelona. Gairebé un miler d’aquests afiliats procedien dels cercles i fronts de CSC.
El PSC(C) fou legalitzat el febrer del 1977 i la convocatòria de les eleccions legislatives d’aquell any produí com a efecte que s’allunyés de la Federació de Partits Socialistes [FPS] i arribés a un acord amb el PSOE per tal de formar la coalició electoral Socialistes de Catalunya. El document que el formalitzà, anomenat “Pacte d’Abril”, establia l’anunci de la futura unitat entre el PSC(C) i la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) [FSC (PSOE)] després de les eleccions del juny de 1977 i en fixava les bases “mitjançant un procés que culminarà en la constitució d’un únic Partit Socialista de Catalunya, resultat de la unió dels socialistes de Catalunya”. Aquest partit, plenament sobirà, “configurarà l’organització política del socialisme a Catalunya i la seva articulació amb el PSOE en la perspectiva de la unitat de tots els socialistes de l’Estat”; com a conseqüència, “en llur propi àmbit les organitzacions socialistes de les diferents nacionalitats i regions de l’Estat tindran sobirania plena”. El PSC(R), en canvi, s’integrà en la coalició Pacte Democràtic de Catalunya (amb Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya i Front Nacional de Catalunya). Socialistes de Catalunya fou la primera força electoral a Catalunya (880.539 vots; 28,4%), on les esquerres triomfaren de manera no esperada. La coalició formà grup parlamentari propi en el Congrés dels Diputats, sota el lideratge de Joan Reventós, i la victòria obrí el procés d’unificació entre ambdós partits per a crear-ne un de nou.
En el II Congrés del PSC(C), celebrat els dies 10-11 i 17-18 de desembre de 1977, es debaté la creació del nou partit socialista a Catalunya i hi guanyà una posició favorable a la unitat del socialisme en una nova formació política. El Secretariat quedà format per Reventós, Enric Adroher, Armet, Casanovas, Martín Toval, Marta Mata, Obiols, Josep Raurich, Josep M. Sala, Serra, Urenda, Antoni Verdaguer, Alamillo, Guitart i Rafael Madueño. El març del 1978 aquests tres darrers passaren a integrar el secretariat de la UGT de Catalunya i foren substituïts per Emili Ferrer, Antoni Salamanca i Juanjo Ferreiro. Les negociacions amb la FSC (PSOE) sobre els termes en què havia de celebrar-se el Congrés d’Unificació no foren senzilles. En primer lloc, per determinar el cens d’afiliats segons el qual havien de ser elegits els delegats congressuals: es reconegueren 5.000 afiliats a cada partit i s’acordà la presència de 450 delegats per cadascun. La futura Comissió Executiva Nacional fou decidida en el mateix sentit paritari: 11 membres per cada partit.
El V Congrés del PSC(R) celebrat el febrer del 1978 acordà també la fusió amb el PSC(C) i la FSC (PSOE) per a crear el nou partit unificat i els seus diputats s’integraren en el grup parlamentari Socialistes de Catalunya. El PSC(R) aportà al partit unificat 1.250 afiliats, 100 delegats al Congrés i tres membres a la Comissió Executiva Nacional. La fusió dels tres partits es realitzà en dos temps: el 15 de juliol d’aquell any foren convocats els Congressos respectius de cada partit, per tal d’acordar la dissolució i la integració en el nou; cadascun hi aprovà un Protocol d’Unitat. L’endemà, el 16 de juliol de 1978, se celebrà el Congrés d’Unificació.
El Congrés del PSC(C) tingué moments tensos protagonitzats per la “tendència II Congrés”, la més catalanista, que oferí una forta resistència a les condicions d’unificació i presentà esmenes als estatuts del nou partit. Però quedà en minoria davant la defensa de la fusió per part dels dirigents, que fou decisiva. Les principals diferències de criteri eren sobre la sobirania del partit, les relacions amb el PSOE i les opcions sindicals. El 16 de juliol de 1978, el Congrés constituent del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) elegí la nova comissió executiva, encapçalada per Reventós. Amb aquesta elecció es tancà el llarg procés d’unificació dels socialistes de Catalunya en un sol partit. El PSC(C), que s’havia dissolt el dia anterior, s’integrà en el nou projecte que liderà des de l’inici. El Moviment de Joves Socialistes de Catalunya era la seva organització juvenil associada. El principal òrgan de premsa fou el setmanari L’Hora Socialista (1977-1978). Edità també: Company (1976-1978), butlletí intern, La Força del Camp (1976) i Roig (1976).