Perdurà fins al final de la Guerra Civil, si bé des de començaments del segle XX tingué un protagonisme polític cada vegada més marginal.
El seu programa inicial fou el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, més conegudes com a “Bases de Manresa”, que foren aprovades en l’assemblea celebrada en aquesta ciutat al març de 1892. Posteriorment, però, alguns dels seus sectors qüestionaren la vigència de molts dels seus punts, com el sufragi corporatiu.
Els seus orígens han de situar-se el 1889, quan la Lliga de Catalunya promogué una important campanya de mítings contra l’article 15 del projecte de codi civil. L’èxit de la iniciativa reforçà l’autoritat de la Lliga sobre els primers nuclis catalanistes comarcals i, al novembre d’aquell any, Narcís Verdaguer i Callís presentà a la Comissió de relacions de la Lliga un “Pla d’organització de les forces i de la propaganda catalanista”, que era un complet esbós de reglament de la Unió Catalanista. El projecte preveia la constitució de la Unió com un veritable partit, amb militants a títol individual. L’organització, de tipus centralitzat, girava al voltant d’una Junta General i contemplava una delegació territorial a cada localitat, d’autonomia limitada. Després d’un llarg procés de discussió, el 8 de febrer de 1891, s’aprovà el reglament de la Unió. El dia 22 s’esta-blí el seu Consell de representants i el 15 de març es formalitzà oficialment la constitució de l’entitat.
Tanmateix, la Unió Catalanista que en resultà no recordava gairebé gens el projecte de Verdaguer i Callís: no era un partit, sinó una federació d’entitats catalanistes, una reunió de “las corporacions o associacions catalanistas del Principat per treballar, dintre de lo que las lleys permetin, en la propaganda de las ideas regionalistas y en la realisació del programa del catalanisme”. Tampoc era permesa la militància individual: els seus “militants” només ho eren en tant que socis d’algu-na entitat adherida. L’organització s’estructurava en tres òrgans: la Junta Permanent, el Consell de representants i l’Assemblea general de delegats. Teòricament, el Consell era l’organisme més important, però la seva reunió anual feia que la Junta Permanent fos qui realment marqués la línia a seguir. L’Assemblea general, elegida anualment pel Consell de representants, havia de reunir-se un cop l’any i en una població diferent. Així, celebrà assemblees a Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894), Olot (1895), Girona (1897), Terrassa (1901), Barcelona (1904) i Tarragona (1912).
El 1897, a iniciativa de l’Associació Popular Regionalista, la Unió reformà els estatuts per tal de convertir-se en l’eix vertebrador del moviment catalanista, que des de 1895 coneixia una ràpida expansió gràcies, en part, a la crisi colonial. Des d’aquell moment, admeté l’adhesió de socis individuals i de periòdics catalanistes, així com la constitució d’agrupacions en localitats on l’escàs nombre de catalanistes no permetia fundar una associació. En aquest procés de creixement, al març de 1897 lliurà al cònsol grec a Barcelona el Missatge al rei dels Hel·lens, en què donaven suport a la lluita del poble cretenc contra el domini turc. El document provocà que, per primera vegada, el govern espanyol iniciés una política repressiva del catalanisme, que augmentà els anys següents en paral·lel a la seva expansió.
En el tombant de segle, el catalanisme, majoritàriament vertebrat entorn de la Unió, constituïa ja un estat d’opinió en expansió, que calia conduir al camp eminentment polític i a la lluita electoral. L’antagonisme que, pràcticament des de la fundació de l’entitat, enfrontava els defensors de la creació d’un partit que lluités en tots els comicis i els partidaris d’un purisme exagerat que creien que el catalanisme havia de moure’s exclusivament en l’àmbit prepolític de l’agitació i la propaganda, es decantà, en aquells moments d’eufòria, pels primers. Així, en les eleccions generals de març de 1898 la Unió presentà Joan J. Permanyer com a candidat pel districte de Vilafranca, però no resultà elegit.
Les diferències existents en la Unió entre els sectors “evolucionistes” (agrupats majoritàriament al voltant del periòdic La Veu de Catalunya) i els “puristes” del diari La Renaixensa dugueren a una escissió a finals de 1899 i a la sortida d’un grup de dirigents (entre els quals hi havia Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba i Narcís Verdaguer i Callís) que fundaren el Centre Nacional Català. Des de la sortida d’aquest sector (liderat per Prat de la Riba), la Unió Catalanista tingué una evolució erràtica. Així, si bé s’havien imposat les tesis contràries a la participació electoral, el resultat de les eleccions generals i municipals de 1901, moment en què el grup escindit de la Unió aconseguí un ressonant èxit electoral, imposà una reflexió i un canvi d’actitud. El sector majoritari de la Unió cercà un apropament a la nova Lliga Regionalista i defensà l’opció electoral. Aquest canvi d’estratègia es concretà en les eleccions generals de 1903, quan la Unió presentà candidats en diversos districtes, per bé que cap d’ells resultà elegit.
A finals de 1903 fou proclamat president de la Unió el metge Domènec Martí i Julià, que dirigí l’entitat fins el 1916. Sota el seu mandat, l’organització assajà de convertir-se en una entitat neutra, capaç d’aixoplugar tots els corrents del catalanisme, d’incentivar el debat naciona-lista i d’impulsar iniciatives unitàries isuprapartidistes (assemblea de Tarragona, 1912). El fracàs d’aquesta política, en especial per la inhibició de la Lliga Regionalista, dugué a Martí i Julià a un gir radical. D’aquesta manera, al gener de 1915 el Consell General de la Unió aprovà un nou programa que convertia l’entitat, de fet, en un partit de caràcter socialitzant. La nova orientació possibilità que diversos nacionalistes d’esquerres se sumessin al projecte, tot i que alguns sectors històrics, liderats per Manuel Folguera i Duran i el Centre Català de Sabadell, se’n separaren. La incapacitat de Martí i Julià per donar coherència al nou partit i formalitzar una candidatura a les eleccions municipals de 1915 precipitaren els esdeveniments. Martí i Julià proposà el 30 de juliol de 1916 la dissolució de l’entitat, que fou rebutjada, i dimití el 13 d’agost. La Unió Catalanista continuà la seva existència, cada cop més marginal. El metge homeòpata Joan Solé i Pla realitzà una campanya a favor dels aliats durant la Gran Guerra i animà la formació d’un petit cos de voluntaris catalans que combaté en la legió estrangera francesa. La Unió, però, deixà gairebé d’existir a les acaballes de la Guerra Europea, tot i experimentar un reviscolament els primers mesos de la República, a redós de Nosaltres Sols! i del Partit Nacionalista Català.
Entre el 1891 i el 1916, la Unió Catalanista fou presidida per algunes de les personalitats catalanistes més conegudes: l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1891-1892), el jurisconsult Joan J. Permanyer i Ayats (1893), el dramaturg Àngel Guimerà (1894), l’escriptor Joaquim Riera i Bertran (1895), l’enginyer Pau Sans i Guitart (1896), el comerciant Antoni Sunyol (1897), l’arquitecte Antoni Gallissà (1898), l’advocat Francesc Romaní i Puigdengolas (1899), el fabricant Manuel Folguera i Duran (1899-1901), els metges Josep M. Roca (1902-1903) i Domènec Martí i Julià (1903-1916). Quant a l’adscripció socioprofessional, els primers catalanistes eren de classe mitjana: professionals liberals (especialment advocats i metges), escriptors i intel·lectuals, propietaris rurals mitjans i alguns comerciants constituïren el gros dels delegats de les assemblees i els membres de les juntes directives de les entitats que constituïen la Unió. En canvi, no hi trobem a penes fabricants ni hisendats ni tampoc els elements més populars.
Les entitats adherides a la Unió Catalanista estaven desigualment repartides per Catalunya. En conjunt, podem afirmar que estava implantada fonamentalment en les comarques litorals i prelitorals de Barcelona i Girona, zones amb una economia diversificada i amb una demografia en expansió, i en bona part de l’interior de la Catalunya Vella. Al contrari, en les zones de muntanya deprimides econòmicament i demogràficament, així com en les terres de l’Ebre, foren escasses les agrupacions adherides. A la ciutat de Barcelona, l’associacionisme catalanista afí a la Unió fou particularment actiu i, des de 1891, aparegueren les primeres entitats formades per una militància d’extracció popular, sobretot dependents de comerç. Entre les entitats adherides cal destacar, pel nombre de socis i influència, el Centre Escolar Catalanista (1886, que agrupà el jovent universitari), la Lliga de Catalunya (nucli inicial de la Unió), el Centre Català de Sabadell (1887), l’As-sociació Popular Regionalista (1895),l’Associació Catalanista de Reus (1883) i l’Aplec Catalanista (1903). La Unió no tingué una organització juvenil específica, però algunes de les entitats adherides ho eren, com el Centre Escolar Catalanista o l’Agrupació Escolar Catalanista Ramon Llull, les dues d’universitaris; a més, algunes associacions tenien seccions juvenils pròpies.
La premsa adherida fou nombrosa, tot i que sovint de vida efímera. Destacaren, entre altres, el diari La Renaixensa, els setmanaris La Veu de Catalunya, Joventut i Lo Regionalista (més tard La Nació Catalana) i els portaveus comarcals Lo Catalanista (Sabadell), Las Cuatre Barras (Vilafranca), La Comarca de Lleida (Lleida), Gent Nova (Badalona), La Costa de Llevant (Canet), Lo Somatent (Reus), Lo Geronés (Girona), L’Olotí (Olot), Lo Pi de las Tres Brancas (Berga), La Veu de Tortosa (Tortosa). En l’etapa de Martí i Julià els portaveus oficials foren La Nació, Renaixement i Gazeta de l’Unió Catalanista.