La seva activitat arribà fins a la meitat de 1925, quan s’esllanguí per les divisions internes del partit i la insistència de Primo de Rivera perquè només existís la Unión Patriótica [UP]. Agrupà una dreta radicalitzada pel conflicte social dels anys del pistolerisme i enfrontada amb els postulats catalanistes en benefici d’un espanyolisme unitarista. El seu lema era “Monarquia, unitat política, ordre social”. Davant les exigències d’autonomia de la Lliga Regionalista, els unionistes hi contraposaven l’autonomia municipal.
Entre els líders de la UMN catalana cal destacar el seu president efectiu, Alfons Sala (industrial que representà el districte de Terrassa de manera gairebé ininterrompuda entre el 1892 i el 1922). El primer president honorari de la UMN, Claudi López Bru, marquès de Comillas, era una de les grans fortunes d’Espanya. Ocuparen igualment la presidència honorària Josep M. Caralt i Sala, comte de Caralt (enginyer i ministre de Finances en el govern de García Prieto el 1918, vinculat a nombroses empreses catalanes); Josep Roig i Bergadà (advocat, antic militant de la Lliga que havia estat ministre de Gràcia i Justícia el 1918) i Josep d’Olano Loyzaga, comte de Fígols (enginyer, propietari de l’empresa que explotava les mines de Fígols). Cal destacar també Josep M. Milà i Camps, comte del Montseny; Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver; Manuel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola; el comte de Godó (propietari de La Vanguardia); el financer Marià Foronda; o els fabricants Jaume Cussó i Benet Badrinas.
El paper polític realitzat per la UMN s’explica en bona mesura si examinem el context fundacional. Al febrer de 1919 la vaga de la Canadenca era en el moment àlgid, la Lliga havia desplegat la seva campanya en favor de l’autonomia integral i acabava de produir-se un sonat enfrontament parlamentari entre Sala i Cambó a Madrid, mentre que a Catalunya començaven a despuntar opcions espanyolistes radicals, com la Liga Patriótica Española. En aquest marc, Sala, amb el beneplàcit del rei, decidí impulsar un partit que aglutinés les opcions dinàstiques no catalanistes i que es constituís en alternativa a la Lliga. Es tractava de fer un salt organitzatiu i passar del “cantonalisme monàrquic”, percebut com a caciquil i vertebrat per uns partits gairebé desorganitzats, a una forma més estructurada del moviment monàrquic. El conflicte social actuà com a catalitzador d’aquest procés i continuà generant punts de convergència, com el Sometent, entre membres de la Lliga, de la UMN i de la Federació Monàrquica Autonomista [FMA]. Sala aplegà un nombre considerable de notables, sense proposar-se arribar a ser un partit de militància nodrida. Malgrat alguns èxits electorals el 1919 i 1920, la UMN mantingué només influència allà on els seus dirigents conservaven l’hegemonia tradicional (Terrassa, Olot, Arenys, Berga, Sort, Viella, Vilanova i, en algunes eleccions, Figueres). La seva davallada electoral fou patent el 1922.
Amb anterioritat, però, ja s’havia produït el seu primer gran fracàs. En plena crisi del sistema i després dels desastres d’Annual i de l’assassinat de Dato (1921), el Govern de concentració de Maura tornà a comptar amb la presència de Cambó i marginà la UMN. La dinàmica en què havia entrat la Restauració, especialment deguda al conflicte social i a la guerra del Marroc, van afavorir el cop de Primo de Rivera de 1923. Si bé és cert que en la seva trama civil la FMA hi tingué un paper destacat, foren dirigents de la UMN els que feren companyia al general la nit del cop: Sala, Milà i Camps, Cussó i López Bru. A finals d’any, la conjuntura havia evolucionat favorablement per a la UMN i mostrava l’altra cara de la moneda de 1921. Aleshores els catalanistes quedaren marginats i desenganyats de les expectatives de Primo de Rivera i els homes de la UMN passaren a ocupar importants responsabilitats. Sala esdevingué president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep d’Olano, comte de Fígols, presidí la Diputació de Barcelona i Darius Romeu, baró de Viver, accedí a l’alcaldia de Barcelona. Aquest moment dolç, però, durà poc. Ràpidament començaren agres divisions internes, promogudes en especial pels homes forts del “partit militar” a Catalunya (el capità general Barrera i el governador “civil”, general Joaquín Milans del Bosch). Les posicions anticatalanistes es traduïren en disputes internes en la UMN sobre la desaparició o el manteniment de la Mancomunitat. Mentre Sala era partidari de mantenir la institució, Josep M. Milà i Camps i Darius Romeu propugnaven (d’acord amb Barrera i Milans) la seva desaparició. Sala perdé els antics suports i es trobà atacat per totes bandes: la Lliga el considerava el gran anticatalanista i els sectors més durs de la UMN el percebien poc decidit a desferla Mancomunitat. Enmig d’aquestes pugnes també hi havia l’excepcionalitat que suposava mantenir la UMN com a partit operatiu dins la Dictadura. A mesura que la UP es consolidava creixien també, impulsades per Barrera i alguns sectors de la UMN, les pressions per desactivar la formació monàrquica i donar més relleu al nou partit únic promogut des del poder. De fet, el mateix Primo de Rivera indicà, ja a l’abril de 1924, en crear la UP, que tots els partits havien de desaparèixer, fins i tot el seu. Alguns dels principals dirigents de la UMN actuaren de dinamitadors de la Mancomunitat, com el baró de Viver, Dionís Conde o el comte de Fígols, en contra de l’opinió de Sala, progressivament aïllat i que des de la meitat de 1924 havia deixat de tenir la confiança del dictador. Quan, a l’abril de 1925, Sala dimití, el comte del Montseny esdevingué la figura principal del partit i presidí la comissió liquidadora de la Mancomunitat.
La desaparició de la UMN es produí el 1925, amb la recomanació de Sala per tal que els afiliats ingressessin a la UP. Així ho havien fet ja Eduard Aunós (fou ministre el 1925) o Andreu Gassó, l’únic representant català al Comitè Executiu de la UP, i altres notables de la UMN ho farien aleshores. Però sempre quedà la percepció de la subsistència de la vella UMN com a grup de pressió (no homogeni, però molt influent) en la política catalana: primer dins de la UP, més tard en la crisi de la Dictadura i finalment durantla República. Alguns membres de la UMN tornaren a ocupar càrrecs importants a l’inici del franquisme, com el comte del Montseny, que el 1939 presidí la Diputació de Barcelona.
La UMN fou un partit de notables amb una presència territorial associada a la influència personal dels seus dirigents. Incorporà sectors del Foment del Treball Nacional i de les patronals industrials. Les seves opinions venien reflectides en La Vanguardia i en la premsa catòlica, com El Correo Catalán.
Al final de la Dictadura, una vegada el general Berenguer havia marginat la UP, la UMN fou recreada com a annex cultural d’un nou partit primoriverista espanyol, que adoptà el d’Unión Monárquica Nacional, fundat a Madrid al juliol de 1930. El Conde de Guadalhorce, José Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera i altres impulsors d’aquesta nova formació homònima aprofitaren el nom adoptat pels monàrquics espanyolistes catalans. Es tractava, però, de fet, d’un altre partit, que no sobrevisqué a la caiguda de la Monarquia. A Catalunya fou dirigit pel comte de Fígols.