Oposada a la línia integrista del carlisme dirigit per Cándido Nocedal, seguia els passos de l’intervencionisme dels catòlics dins la Tercera República francesa, que inspirava monsenyor Freppel. Sorgí a Madrid al gener del 1881, com a reacció a la inoperància del carlisme, que el 1879 havia decidit la no col·laboració amb l’estat liberal i el retraïment. Tant per l’orientació com per les persones inicialment implicades, pot ser considerada continuadora de l’Asociación de Católicos (1868). El 1884 Pidal s’integrà en el govern conservador de Cánovas, tot coincidint amb l’encíclica Inmortale Dei de Lleó XIII, que animava els catòlics a participar en el sistema polític liberal. Publicà un Boletín de la Unión Católica.
Les Bases per a la fundació de la Unió Catòlica, fetes públiques el 29 de gener de 1881, exposaven la necessitat de reconquerir la Unitat Catòlica i d’assegurar un ensenyament en tots els graus conforme als principis de l’Església, la defensa de la llibertat per als ordes religiosos, la protecció del clergat i la persecució de la impietat i dels mals costums. En la polèmica sobre l’actitud dels catòlics davant l’estat liberal, proposava un intervencionisme crític, sense arribar a plantejaments modernistes. Afirmava que l’orientació de la defensa del catolicisme corresponia als bisbes, els quals considerava com a l’única direcció lícita. L’actitud favorable a la participació política féu que, en al·lusió a una contaminació de liberalisme, els integristes els denominessin “mestissos”.
La resposta a la iniciativa de Pidal fou desigual. Un dels bisbes favorables fou Salvador Casañas (de la Seu d’Urgell), però en general l’acollida entre els catòlics fou freda. El bisbe Urquinaona de Barcelona reconegué el 1883 que no havia fundat la Unió Catòlica a la seva diòcesi per no generar problemes amb l’important sector integrista dirigit per Fèlix Sardà i Salvany, i per l’ambient desfavorable que estimulava El Correo Catalán. A Catalunya el canonge de Vic Jaume Collell es declarà a favor de la iniciativa en l’editorial “Bandera Blanca” de La Veu del Montserrat (Vic, núm. 6, 12/II/1881), que fou el periòdic més identificat amb la Unió. El Diario de Barcelona pot ser considerat un òrgan de premsa proper, però només en la mesura en què Joan Mañé i Flaquer donà suport a la iniciativa.