Unión Patriótica

UP (sigla)

Partit organitzat des del govern durant la Dictadura de Primo de Rivera. Fundat el 1924, intentà vertebrar el suport civil a la dictadura militar en la seva condició de partit del règim.

La caiguda del dictador el féu inoperant des de la meitat de 1930.

Ideològicament, la UP era conservadora, amb inclinació a acollir alguns dels nous plantejaments que feia la dreta autoritària europea dels anys posteriors a la Revolució Soviètica: el corporativisme, la centralització dirigista de l’economia i la recerca d’una forma d’enquadrament polític que incorporés la gent políticament “sana” (a parer seu, els apolíticsdesenganyats del sistema de la Restauració). L’apel·lació a la massa “neutra” i a esdevenir el partit dels apolítics fou permanent. El seu lema era “Pàtria, Monarquia, Religió” i fou proposat per un dels seus ideòlegs, José M. Pemán. Malgrat les posicions inicials de Primo de Rivera, la UP fou partidària de reprimir el catalanisme polític i les propostes autonomistes.

El seu origen es troba en els moviments impulsats pels propagandistes catòlics en diverses ciutats castellanes a l’inici de la Dictadura que pretenien crear un gran partit que aglutinés els catòlics i que fos favorable al nou règim militar. A partir de l’abril de 1924, des dels governs civils s’impulsaren unions patriòtiques similars a les castellanes per tot Espanya, amb la intenció d’agrupar-les després. Primo de Rivera ja havia realitzat el viatge a Roma amb Alfons XIII (novembre de 1923) i havia vist el Partito Nazionale Fascista [PNF] italià com a partit del règim. La UP, des de l’inici, insistí en la seva aspiració a no ser un partit clàssic i a posar l’èmfasi en el caràcter de moviment de ciutadans apolítics cansats del desori polític de la Restauració. En aquest sentit, l’experiència del Sometent català els semblà paradigmàtica i plantejaren el nou partit com una mena d’extensió a la resta de l’estat del sometentisme català.

La UP trobà aviat l’adhesió, més o menys general, de sectors catòlics organitzats (com el Partido Social Popular [PSP] i l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas), però sobretot de personatges que aprofitaven un espai que oferia possibilitats de promoció per ocupar els nombrosos càrrecs polítics que comportava la renovació dictatorial d’ajuntaments i de diputacions. El nou partit pretengué ser la base civil d’un règim militar que no acabava de dibuixar la transició vers un nou règim civil. Si la UP es consolidava podien existir diverses sortides, entre les quals l’establiment d’un sistema de pluralisme limitat i la seva conversió en un “partit mare” d’altres partits. Però la Unión Patriótica no fou mai una formació de masses que donés prou confiança al règim per convocar eleccions i concretar les reformes apuntades en l’Estatut Municipal de Calvo Sotelo. Només assolí alguns èxits efímers quan la Dictadura era poc qüestionada, com la recollida de set milions i mig de signatures per al referèndum de suport al règim de 1926. Però la UP evidencià les seves limitacions quan a partir de 1927 l’oposició començà a actuar amb més contundència i el sistema no aconseguí de quallar cap reforma constitucional, ni donar credibilitat a l’Assemblea Nacional Consultiva. Incapaç de convertir-se en l’instrument eficaç per a donar sortida a les propostes constitucionals de la Dictadura, la Unió Patriòtica desaparegué ràpidament després de la caiguda de Primo de Rivera. Amb els intents militars d’enderrocar el dictador el 1929, la UP i el seu teòric braç paramilitar, el sometent, mostraren una incapacitat de resposta total.

La Unión Patriótica adoptà una estructura formalment propera a la del PNF italià. El seu cap era el dictador, acompanyat d’un vicepresident i d’un secretari general. El cap presidia una Junta Directiva Nacional, que gairebé no fou operativa i que incorporava els caps provincials i 21 membres nomenats pel cap. El vicepresident encapçalava un Comité Ejecutivo Nacional, nomenat per meitats entre la Junta i el cap. En els nivells provincial i local existien unes juntes territorials i unes juntes assessores dels respectius caps. L’afiliació fluctuà entre els dos milions de seguidors de 1924 i els 600.000 de 1929. Proporcionalment, la UP assolí la major implantació en les zones rurals, en alguns casos amb una clara continuïtat de les velles estructures caciquils.

Quant als dirigents, el lideratge natural de la UP corresponia al dictador. Tot i així, cal destacar-ne el seu vicepresident, l’advocat José Gabilán, qui a partir de l’octubre de 1927 en seria el dirigent efectiu. La secretaria general fou ocupada per Luis Benjumea i després per Gabriel Arristizábal, que, com Gabilán, procedia del PSP.

Pel que fa a Catalunya, la Unión Patriótica tingué sempre una influència política mediatitzada per la presència de la Unió Monàrquica Nacional [UMN], que continuà activa després de 1923, i per la incidència determinant del “partit militar”, representat pels generals Barrera o Milans. La UP, sovint amb fronteres de militància difícils de distingir en els sectors procedents de la UMN, s’havia nodrit en la seva fundació de gent de procedències diverses. A més de sectors de la UMN, havia agrupat des d’integrants del grup feixistitzant La Traza fins a personatges com el doctor Joan Soler i Roig, amb nombroses incorporacions noves dels que aspiraven als càrrecs vacants per la renovació dels Ajuntaments.

El representant provincial per Barcelona en la Junta Nacional i únic membre català del Comitè executiu fou Andreu Gassó Vidal, advocat procedent de la UMN i secretari de la Cambra de la Propietat de Barcelona. El Conde del Asalto i Joaquim Bau foren caps de la UP a Tarragona, i Federico Bassols, a Girona. A Catalunya l’afiliació fou discreta: el 1928 tenia 60.000 afiliats a Barcelona i 26.184 a Lleida.

El seu diari fou La Nación, aparegut el 19 d’octubre de 1925 i dirigit per Manuel Delgado Barreto, un dels homes de la UP més atrets pel feixisme italià. Tirava 50.000 exemplars. També existia un Boletín de Unión Patriótica, de caràcter intern, del qual es publicaven uns 15.000 exemplars.