Evolució històrica
CDC fou creada a l’acabament del franquisme. Com a força política no té precedents directes ni en els partits existents durant la Segona República, ni en els diferents grups sorgits després de la Guerra Civil. S’emmarca dins del corrent catalanista de base catòlica que es desenvolupà a Catalunya des dels anys quaranta al marge d’UDC i que, des de començaments dels anys seixanta, concentra el lideratge en Jordi Pujol i es concreta en un ideal de creació d’infraestructura bàsica per a la construcció de Catalunya (conegut amb l’expressió “fer país”). El procés que havia de portar a la constitució d’un partit expressiu d’aquesta orientació s’inicià a partir d’una actuació no estrictament política i coincideix amb l’inici de la reordenació de forces polítiques de la meitat de la dècada de 1970.
CDC va néixer formalment al novembre de 1974 sota l’impuls de la UDC i de nuclis humans lligats a Pujol en els anys anteriors. D’entrada es configurà com un moviment ampli i obert que s’adreçà a diferents sectors de la població (a partir de la consideració de la petita i mitjana burgesia catalana com a sector central), en el camí de crear el partit que fos l’eix vertebrador de la vida política de Catalunya. En la idea inicial de Pujol les classes mitjanes havien de ser el nucli impulsor d’una formació moderna, amb vocació de convertir-se en un partit de tot el poble (en la línia dels partits d’integració social definits per Sigmund Neumann), però des de bon començament es va debatre entre esdevenir un partit aglutinador de consciència de poble o de consciència de classe.
La negativa d’alguns sectors socialdemòcrates a integrar-se en el projecte de Convergència (que s’incorporaren al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya) i la desvinculació d’UDC deixaren reduït el projecte inicial únicament a l’impuls dels seguidors de Pujol (reunits en el Grup d’Acció al Servei de Catalunya) i del col·lectiu de professionals promogut per Miquel Roca (Grup d’Independents). Aquests dos sectors acordaren constituir formalment CDC com a partit el 28 de març de 1976, en el postfranquisme immediat. El Comitè executiu era format per Jordi Pujol (secretari general), Miquel Roca (secretari general adjunt), Jaume Casajoana, Francesc Gordo, Miquel Esquirol, Lluís de Carreras i Josep Castaño. El “Programa Econòmic i Social” aprovat havia estat coordinat per Josep M. Cullell.
En les primeres eleccions democràtiques de 1977 CDC constituí, amb altres grups d’orientació liberal, socialdemòcrata i nacionalista (Esquerra Democràtica de Catalunya [EDC], Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i Front Nacional de Catalunya), la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, que obtingué uns resultats inferiors als esperats: 522.060 vots (13.3% del cens i 16,8% dels vots), amb 11 diputats i 1 senador. Aquest fet obrí un procés de reorientació de Convergència, iniciat al mateix estiu de 1977, amb un esforç per potenciar el seu creixement i la reorganització de les estructures de partit. Durant el període d’assentament organitzatiu que culminà amb el seu V Congrés (abril de 1978), intentà consolidar la seva imatge de partit nacionalista, de contingut progressista i aglutinador del “centreesquerra” català com a elements definidors, al mateix temps que Pujol n’esdevingué líder indiscutible.
La fusió amb EDC al juny de 1978 (que portà Ramon Trias Fargas a la presidència del partit i la creació d’un secretariat integrat per Trias Fargas, Pujol, Roca, Macià Alavedra i Cullell) i la signatura d’un pacte estable, electoral i de govern, amb UDC (setembre de 1978), s’emmarcaren en l’objectiu de crear una única força de centre-esquerra, en bona part frustrat per la incorporació dels sectors socialdemòcrates al nou Partit dels Socialistes de Catalunya [PSC], per la negativa d’Esquerra Republicana de Catalunya a coalitzar-se amb CDC i per la formació d’un grup competidor en el propi espai electoral, Centristes de Catalunya-Unión de Centro Democrático, lligat al partit governant a Espanya. Des del primer moment, però, CDC intentà presentar la coalició Convergència i Unió com l’expressió del catalanisme global i conseqüentment polític.
CDC, integrada en la coalició CiU, tingué uns resultats modestos en les eleccions legislatives de 1979: 484.073 vots (11,0% del cens i 16,1% dels votants), uns resultats relativament bons en les primeres eleccions municipals del mateix any (sobretot en les poblacions petites i mitjanes) i aconseguí la seva primera victòria en les eleccions al Parlament de Catalunya del març de 1980: 754.448 vots (17,0% del cens i 27,7% dels votants). En la perspectiva d’aquests darrers comicis, CDC havia intensificat els trets característics que l’havien modelat com a partit durant els darrers dos anys: la personalització en la figura de Jordi Pujol, la definició nacionalista com a alternativa a la disjuntiva dreta-esquerra i la formulació d’un programa reformista moderat per a la construcció de Catalunya.
El redreçament de Convergència es produí paradoxalment a partir de la frustració de les dues orientacions que l’havien impulsat en el seu origen: aglutinar orgànicament les diverses opcions de centreesquerra i convertir-se en l’eix vertebrador de la política catalana. La reorientació iniciada després de les eleccions de 1977, encara que formalment continuadora dels objectius primers, conduí CDC a “centrar” la seva opció política: d’una banda, a través de la fusió amb EDC i el pacte amb UDC; de l’altra, amb la progressiva consolidació organitzativa, l’extensió de la seva base electoral i d’afiliació i la intensificació d’uns valors ideològics, que, cada vegada més, tendiren a concretar-se en el lideratge de Pujol. El partit que es bastí semblà situar-se entre el d’integració social, que es proposava ésser en un primer moment, i el d’electors, a què el portà la reorientació esmentada i que culminà amb la victòria electoral del març de 1980.
El triomf en aquestes primeres eleccions de 1980 situà la coalició de CiU com a força governant a Catalunya, amb successives victòries electorals (1984, 1988, 1992, 1995 i molt ajustadament el 1999), i com la principal competidora del PSC en les eleccions legislatives, tot i no tenir un referent polític en l’àmbit espanyol. Solament el 1986, semblà que optava per connectar-se a una alternativa d’àmbit estatal, quan –a través de Miquel Roca– impulsà el Partido Reformista Democrático [PRD] i s’hi vinculà. El fracàs electoral del PRD, que no obtingué cap escó, retornà la coalició a la situació anterior. Aquesta es consolidà a través de les victòries successives en les eleccions autonòmiques i mostrà una gran estabilitat en les legislatives de 1989 i 1993 i un lleuger descens en les de 1996. Els resultats de les eleccions legislatives del juny de 1993 i març de 1996 situaren per primera vegada CDC (i UDC) davant de la disjuntiva d’acceptar l’oferta d’integrar-se en un govern espanyol de coalició o sostenir-ne un parlamentàriament a través d’una política de pactes puntuals. Fou aquesta segona opció la que li permeté de mantenir el caràcter de partit de pressió.
De fet, la política d’aliances i la intervenció directa en la política espanyola es trobaren en la base de la crisi sorgida al vol-tant del IX Congrés (octubre de 1992), quan aparegué de manera pública una situació latent tant en la direcció del partit com en la coalició. Es configuraren amb nitidesa tres línies. La primera, lligada a Miquel Roca, preconitzava la voluntat intervencionista o de projecció espanyola, clàssica en alguns sectors del nacionalisme català (especialment significatius durant la Segona República o en la política de Francesc Cambó). La segona, seguidora de les orientacions de Pujol, mantenia la necessitat de realitzar pactes de governabilitat deixant al líder un marge discrecional per decidir en quin moment es podria arribar o no a una aliança amb altres partits. La tercera, dirigida per Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’UDC (partit que fins aleshores era seguidista de CDC, el soci majoritari de la coalició), irrompia en l’escena amb pes polític propi. Duran havia construït un partit tan estructurat com CDC i mostrava una voluntat d’influència i de successió. Aquestes fissures, utilitzades repetidament per Pujol per a frenar Roca en la seva especialització política a Madrid, comportaren el progressiu allunyament d’aquest darrer de la política activa i accentuaren les tensions entre CDC i UDC, en especial a partir de l’acord de suport parlamentari al Partido Popular després de les eleccions legislatives del març de 1996.
Aquesta situació de tensió interna es traslladà de manera progressiva, encara que aparentment no traumàtica, a la composició de la direcció de CDC. Així, Roca, que havia decidit no continuar com a secretari general del partit en el IX Congrés (octubre de 1992), acceptà novament aquest càrrec al gener de 1993, moment en què un dels seus homes de confiança, Josep Caminal, abandonà la Secretaria d’Organització i fou substituït primer per Enric Renau i un any més tard per Ramon Camp. La candidatura de Roca a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions de 1995, a més d’apartar-lo de la seves tradicionals tasques parlamentàries a Madrid (abandonà l’escó del Congrés dels Diputats unes quantes setmanes abans d’aquestes eleccions, com a mostra de la seva voluntat de dedicació a la ciutat de Barcelona), portà a situar dos secretaris generals adjunts, l’un, Ramon Camp, que mantenia les seves tasques orgàniques, i l’altre, Pere Esteve, que continuava com a responsable de l’Àrea de Política Informativa i Relacions Públiques i, per tant, com a portaveu del partit (una activitat que havia iniciat en el IX Congrés de 1992, després d’alguns anys com a responsable de la Política Sectorial).
Després de les eleccions autonòmiques del novembre de 1995, Roca dimití com a secretari general de CDC i fou substituït per Esteve. Per la seva banda, Ramon Camp esdevingué el portaveu de CiU al Parlament de Catalunya i deixà pas a Felip Puig com a secretari d’organització. Tant Esteve com Puig, i Jordi Pujol com a president, foren reafirmats en els seus càrrecs pel X Congrés de Convergència (novembre de 1996).
Perfil ideològic i programàtic
Des de l’inici CDC es defineix com un partit nacionalista i fa de la idea de construcció de Catalunya l’eix central del seu programa. El nacionalisme és definit per CDC com la voluntat i la possibilitat de ser, tot resumint d’aquesta manera la versió del “nacionalisme personalista” elaborada per Jordi Pujol.
El pensament de Pujol connecta amb bona part de la tradició del catalanisme històric i se situa dins els corrents del pensament catòlic de postguerra. Les arrels cristianes d’aquest pensament l’acosten a les formulacions catalanistes conservadores de finals de segle XIX i començaments del XX. Però la combinació d’influències ideològiques i l’esforç per situar en la seva època els plantejaments nacionalistes el porten a insistir en la modernització i la construcció europea, en un projecte integrador de construcció de Catalunya, a apuntar propostes de reforma social i a definir una relació de Catalunya amb Espanya. D’aquesta manera, el nacionalisme de CDC, modulat per la democràcia i per un programa de transformacions econòmiques i de reformes socials, se situa de manera permanent en el centre de l’oferta de Convergència com a força política a partir del seu caràcter globalitzador i integrador.
La idea de construcció de Catalunya implica, a més d’una orientació programàtica, la determinació dels sectors socials que l’han de materialitzar. En l’anàlisi de la societat catalana, la petita i mitjana burgesia apareix com l’element dinàmic i nucli fonamental i constitueix l’eix sociològic a partir del qual s’ha de vertebrar el cos nacional de Catalunya. La força política capaç d’aglutinar i dirigir aquests sectors socials esdevindrà l’eix estructurador del sistema polític català.
El partit es construeix, doncs, des d’un primer moment, amb la voluntat d’incorporar i representar les classes mitjanes catalanes; aquest tret s’accentuarà amb el pas dels anys. L’audiència principal de CDC, i de CiU des de l’òptica electoral, reposa en els diversos sectors socials, però predomina en especial entre empresaris, directius i quadres superiors d’empreses, comerciants i treballadors autònoms i professionals liberals. Aquest perfil social és confirmat per l’autoubicació política en l’eix dreta-esquerra. L’afiliació de CDC se situa fonamentalment en l’espai del centreesquerra i centre, mentre que l’electorat de CiU ha evolucionat vers un major pes del centre i centredreta.
La definició ideològica de Pujol, les al·lusions directes al món catòlic i el pacte estable amb la democràcia cristiana catalana han provocat que la qüestió de les arrels catòliques de Convergència fos sempre present, tant en les orientacions polítiques com en la composició sociològica. Això no ha comportat en cap moment una definició com un partit confessional, però l’ha emmarcat dins dels corrents i de les tradicions ideològiques del catolicisme catalanista de postguerra, fet que ha implicat no poques controvèrsies en les definicions partidistes en temes com ara l’ensenyament o la legalització de l’avortament. L’actitud dels afiliats a CDC davant del fet religiós és també demostrativa d’aquesta orientació. La gran majoria (prop del 90%) es declara catòlica, si bé la meitat és no practicant.
La consolidació política i electoral de CDC, en especial en el terreny autonòmic, en reforçà l’autoafirmació com a força exclusivament nacionalista, d’una manera paral·lela a la substitució progressiva dels elements modernitzadors del discurs per un major pragmatisme. Aquesta formulació ideològica i programàtica situa com a element definidor exclusiu el “nacionalisme pur” (sense adjectius, sense definició per cap dels corrents ideològics generals), que combina amb el pragmatisme en l’acció política i amb el populisme en la seva projecció electoral.
Aquests dos elements, pragmatisme i potenciació de la definició nacionalista polaritzada i expressada en el líder, constitueixen els principals eixos de la trajectòria ideològica i programàtica de CDC. Aquesta trajectòria ha evolucionat des del model de partit d’integració social vers el d’un partit d’electors que adopta formes i elements d’un moviment polític fluid i poc fixat en les seves fronteres, fet que ha comportat que CDC hagi estat qualificada més com un moviment polític que com un partit polític clàssic.
Aquest pragmatisme, tant en el vessant ideològic com en l’acció de govern, implica indefinició o tacticisme a l’hora d’abordar les noves demandes polítiques aparegudes en els darrers temps. Així, la política de medi ambient, les polítiques d’igualtat entre sexes, la cooperació amb el Tercer Món o el nou fet migratori, per exemple, han estat abordats per CDC tot atenent als impulsos de la necessitat. La creació d’una Conselleria de Medi Ambient o de l’Institut Català de la Dona poden interpretar-se més com una resposta pragmàtica a la demanda social que al convenciment ideo-lògic. Les controvèrsies sobre la fixació d’una partida pressupostària destinada a la cooperació amb el Tercer Món o les actituds d’alguns responsables locals de CDC davant de la presència, més o menys important, d’immigració d’origen africà en el seu municipi, indiquen també una manca de definició en aquestes qüestions.
>En canvi, és ben clara la posició favorable al procés d’integració europea que manté CDC. Tant a través de la política de col·laboració amb el govern espanyol en cada moment, com en la tasca realitzada en el Parlament Europeu, CDC és un ferm partidari del procés d’integració d’Espanya a Europa; de consolidació de la Unió Europea i d’incorporació d’Espanya al grup capdavanter de la unió monetària. Pujol, des de la presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa primer i des del Comitè de Regions d’Europa després, ha pretès més ser protagonista del procés d’integració europea que buscar la confrontació entre l’Europa de les regions i la dels estats.
Estructura organitzativa
Des de la constitució de CDC com a partit la seva estructura és relativament clàssica. D’una banda, l’enquadrament dels afiliats es realitza en un marc territorial a partir dels equips territorials d’àmbit local i comarcal. Després es constitueixen les agrupacions locals i comarcals i cinc federacions de comarques, que coincideixen amb els límits de les quatre províncies i circumscripcions electorals, a més de la ciutat de Barcelona. En paral·lel, els afiliats poden participar en les entitats sectorials del partit, constituïdes com a estructures organitzatives, que agrupen els militants d’un àmbit especialitzat d’actuació professional o associativa. L’organització sectorial de CDC s’ha desenvolupat de manera progressiva i ha passat de les 8 sectorials de 1976 a les 20 que existien el 1996.
A nivell central, el partit té com a òrgan suprem el Congrés i està dirigit per un Consell Nacional, integrat per un nombre variable de membres, que combina la representació emanada del Congrés amb la procedent directament de la base (a partir de les agrupacions territorials i de les organitzacions sectorials) i del qual formen part els parlamentaris del partit com a membres nats. El Consell Nacional és l’òrgan de direcció política entre congressos i elegeix el Comitè Executiu Nacional, amb l’excepció del president, el secretari general i el secretari d’organització, que són escollits pel Congrés directament (fins al VIII Congrés de 1985 eren escollits directament el president, el secretari general i el secretari general adjunt).
El Comitè Executiu Nacional constitueix la veritable direcció de CDC, que tradicionalment ha estat un organisme ampli. A més del president, del secretari general i del secretari d’organització, en formen part el president de la Mesa del Consell Nacional, així com els responsables d’Acció Territorial, d’Acció Sectorial, de Política Municipal, de Comunicació i Relacions Públiques i de l’Institut de Formació, els presidents de les comissions intersectorials i 12 vocals, tots ells elegits pel Consell Nacional. També s’hi integren els presidents de les cinc federacions de comarques, el secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya i els portaveus parlamentaris al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats, al Senat i al Parlament Europeu.
El conjunt d’aquests òrgans de direcció constitueix un cercle interior del partit que delimita el nucli humà bàsic en l’adopció de les decisions. L’índex de continuïtat en el càrrec en els diferents organismes revela l’existència d’un nucli permanent que assegura, a la vegada, l’estabilitat de l’orientació del partit i la connexió del líder amb l’estructura de l’organització. En el mateix sentit, la forta relació entre càrrec intern i de representació pública (que se situa en el 80% en el Comitè Executiu Nacional sorgit del X Congrés de novembre de 1996) confirma la influència del cercle interior en la selecció dels candidats a càrrecs públics i alhora dificulta l’obertura d’aquests cercles i la circulació de les elits interiors.
El lideratge de CDC ha estat simbolitzat i indiscutit des de la seva constitució en la personalitat política de Pujol. Al seu voltant o al seu costat, tant en la direcció del partit com en el Govern de la Generalitat des de 1980, hi han passat diversos dirigents (des de Ramon Trias Fargas, Miquel Roca, Josep M. Cullell o Macià Alavedra, que són en el partit des de l’inici, fins a Pere Esteve, Felip Puig, Xavier Trias, Joaquim Triadú o Artur Mas entre d’altres, des de la meitat de la dècada dels noranta), sense que cap d’ells pugui considerar-se clarament en situació de continuar o substituir el lideratge de Pujol.
La combinació dels diferents elements que componen l’estructura orgànica de CDC, el paper relativament preponderant dels diputats –que gaudeixen d’autonomia organitzativa i disciplinària i, en certa mesura, de decisió en el seu àmbit dins del grup parlamentari corresponent– i la personalització en Pujol de bona part del poder de decisió, fan de Convergència un partit que conté elements característics dels dos tipus clàssics de la dicotomia “partit de quadres-partit de masses”,sense que en puritat pugui ser assimilat a cap d’ells. En canvi, en relacionar aquesta estructura amb l’evolució de la seva actuació política, sembla confirmar la tesi que s’apropa als models de partit d’integració social i de partit d’electors. L’evolució de la seva implantació, militant i electoral, i de la seva composició social permeten de concretar aquesta evolució.
Implantació
Evolució de l'afiliació a CDC
Quant a l’afiliació, hi ha tres grans etapes en CDC que troben en la confecció de les candidatures a les eleccions locals un dels seus factors més clars d’impuls.
Dels poc més de 100 membres existents en la fundació de CDC (1974), s’arriba als 600 afiliats en la constitució formal del partit (1976), per passar a 2.650 abans de les eleccions legislatives de 1977 i a 6.700 a l’abril de 1978 (V Congrés). Es tanca així una primera etapa de consolidació organitzativa. Després de l’esforç de confecció de les candidatures municipals de 1979 i 1983, en el VII Congrés (gener de 1985), l’afiliació supera lleugerament la xifra de 10.000 persones. S’obre aleshores una tercera etapa que culmina en el IX Congrés (octubre de 1992), en què el partit té gairebé 20.000 afiliats, per situar-se en el X Congrés (novembre de 1996) al voltant de 26.000.
Aquesta evolució quantitativa de l’afiliació contrasta amb la de la implantació territorial, que es realitzà de manera progressiva, per bé que no gaire uniforme. Partí d’una implantació restringida a nuclis primordialment urbans: en les eleccions legislatives de 1977 CDC té una presència real en un centenar de municipis, corresponents a 24 de les 38 comarques catalanes d’aquells moments, en especial les de major concentració de població. A través de l’elaboració de les candidatures municipals de 1979, aconsegueix un notable avenç territorial i es fa present en 510 dels 937 municipis de Catalunya. La implantació tendeix així a “nacionalitzar-se” i a finals de 1980 ja compta amb afiliats a totes les comarques, encara que la seva distribució no és homogènia. Durant la dècada dels vuitanta, i una vegada més gràcies a la confecció de candidatures en les successives eleccions municipals, culmina l’extensió i assentament territorial del partit, i supera els dèficits que tenia a les comarques tarragonines i a les terres de Lleida, on la implantació havia estat més lenta i difícil. El nombre de regidors obtinguts per CiU en les diverses eleccions municipals és indicatiu d’aquesta implantació progressiva. Així, mentre que en les primeres eleccions de 1979 la coalició obté 1.769 regidors, en les de 1983 arriba a 3.600 i en les de 1987 a 4.374 regidors. A partir d’aquestes eleccions s’estabilitza al voltant de 4.300 regidors, tant el 1991 com el 1995.
La implantació electoral té poca relació amb l’organitzativa, tal com ja ha estat destacat en la majoria dels estudis sobre partits. La distància entre la seva força electoral i el seu nivell d’afiliació és, amb tot, paral·lela a la que tenen tots els altres partits a Catalunya.
La força electoral de CDC –o més precisament de CiU– ha oscil·lat entre un 11,0% sobre l’electorat en les eleccions legislatives de 1979 i el 29,9% en les autonòmiques de 1984. En les darreres conteses electorals sembla tendir a estabilitzar-se en una franja situada entre el 20 i el 25% dels electors. Territorialment, la major implantació se situa en les comarques de Girona i en l’espai interior de la circumscripció de Barcelona, amb unes zones d’irradiació des d’aquestes darreres cap a les comarques frontereres de Lleida i Tarragona. Les zones on troba més dificultats de penetració són el vèrtex sud de Catalunya (on viu una major competència amb altres opcions de centre i de dreta) i les comarques que envolten Barcelona (excepte la capital), on la confrontació es realitza principalment amb el PSC. Aquesta implantació electoral revela una millor col·locació relativa en la Catalunya més tradicional, menys industrialitzada, amb menors contraposicions socials i amb menys recepció d’immigració procedent d’altres zones d’Espanya.
| 1974 | Assemblea Fundacional | 100/125 |
| 1975 | II Assemblea General | 400 |
| 1976 | III Assemblea General (fundació formal del partit) | 600 |
| 1977 | IV Congrés | 2.650 |
| 1978 | V Congrés | 6.700 |
| 1981 | VI Congrés | 8.870 |
| 1985 | VII Congrés | 10.000 |
| 1989 | VIII Congrés | 15.000 |
| 1992 | IX congrés | 20.000 |
| 1996 | X Congrés | 26.000 |
Composició sociològica
Els estudis realitzats sobre la composició sociològica de la base militant i electoral de Convergència mostren un partit amb predomini masculí, integrat fonamentalment per catalans d’origen, amb un notable pes dels titulats universitaris, sobretot a mesura que penetrem en els cercles interiors de l’organització del partit. L’estructura professional dels diversos nivells organitzatius de CDC revela una implantació preferent en les classes mitjanes, en especial entre els no assalariats, als quals s’ha orientat des de bon començament el projecte convergent. Les arrels catòliques són també una característica tant de la seva base d’afiliació com de gran part dels dirigents (i això malgrat la potencial competència d’altres grups, especialment d’UDC, la seva aliada electoral). Finalment, cal destacar que les tradicions derivades d’una militància política anterior entre els membres dels diversos òrgans analitzats són relativament escasses. En canvi, apareix una bona connexió dels membres de Convergència amb les elits economicosocials de Catalunya.
Aquestes consideracions sobre la composició sociològica de CDC, quant als afiliats, cercles dirigents i parlamentaris, es veuen confirmades en analitzar la composició de la seva base electoral. El perfil del seu votant confirma les característiques assenyalades per a les corones interiors del partit: persona d’edat madura, nascuda a Catalunya, que parla català i se sent només o principalment català, d’un nivell mitjà d’estudis, empresari, quadre d’empresa o treballador qualificat, catòlic i que majoritàriament es considera de centre.
Política de penetració social i de comunicació
CDC no ha desenvolupat una estratègia de creació d’organitzacions paral·leles o afins per aconseguir una diversificació de la seva audiència política i electoral. La presència dels afiliats en la societat catalana (que incideix en la seva implantació organitzativa i electoral) s’ha dirigit de manera tradicional cap al món cultural i esportiu, en bona part en els àmbits local i comarcal.
Les vinculacions dels membres de CDC amb les elits econòmiques i socials han apuntat, des de sempre, una bona connexió amb el món relacionat amb l’economia catalana de la petita i mitjana empresa, el comerç, el treball autònom, i una connexió més puntual amb el món empresarial lligat a les organitzacions patronals.
La manca d’impuls d’organitzacions afins s’ha vist àmpliament compensada, des de l’òptica de penetració social i sectorial, per la tasca realitzada des del Govern de la Generalitat. Així, l’Institut Català de la Dona, que presideix el mateix Pujol en tant que president de la Generalitat; el Patronat Català Pro Europa, adscrit a la Presidència de la Generalitat i utilitzat com a altaveu d’una política europeista, o la xarxa d’Oficines de Benestar Social, impulsades des del Departament de Benestar Social com a via de penetració en les zones amb més dificultats d’implantació, són alguns exemples que mostren aquesta política de penetració social.
En l’àmbit internacional, CDC no forma part de cap organització ni federació de partits, si bé els seus diputats al Parlament Europeu s’han incorporat sempre al Grup Liberal, democràtic i reformista.
La Joventut Nacionalista de Catalunya [JNC] és la seva organització juvenil. Assumeix el programa de CDC, encara que gaudeix d’identitat i de sobirania pròpies. Els seus militants no han de ser-ho necessàriament del partit, però el seu secretari general forma part com a tal del Comitè Executiu Nacional. La JNC té el seu origen en un equip sectorial de joves dins la Convergència inicial que es convertí en les Joventuts de CDC, després del procés de fusió de CDC amb EDC el 1978. Finalment adoptà el nom i l’estatus de JNC a l’abril de 1980. Els dirigents més des-tacats han estat Ramon Camp, Carles Campuzano i Josep Rull.
Quant a la política de comunicació, encara que diversos dirigents de CDC estan vinculats a Premsa Catalana S.A. (editora del diari Avui), el partit compta amb òrgans d’expressió propis, destinats fonamentalment als afiliats. En una primera època foren Catalunya Democràtica i Documents de Treball. Amb la constitució formal de CDC com a partit, s’edità CDC Informacions el 1976, que es convertí en Convergència a finals de 1977. L’actual òrgan intern és Convergència Informació, tot i que compta també amb Quinze i un Full Informatiu.
Resultats electorals de la Coalició Convergència i Unió
| Any | Tipus d’elecció | Vots | % votants |
| 1977 | Eleccions legislatives | 552.060 | 16,8 |
| 1979 | Eleccions legislatives | 484.073 | 16,1 |
| 1980 | Eleccions autonòmiques | 754.448 | 27,7 |
| 1982 | Eleccions legislatives | 772.673 | 22,2 |
| 1984 | Eleccions autonòmiques | 1.346.917 | 46,6 |
| 1986 | Eleccions legislatives | 1.018.401 | 31,8 |
| 1987 | Eleccions europees | 842.331 | 27,6 |
| 1988 | Eleccions autonòmiques | 1.232.514 | 45,8 |
| 1989 | Eleccions europees | 655.339 | 27,5 |
| 1989 | Eleccions legislatives | 1.032.243 | 32,7 |
| 1992 | Eleccions autonòmiques | 1.221.233 | 46,2 |
| 1993 | Eleccions legislatives | 1.165.783 | 31,9 |
| 1994 | Eleccions europees | 806.610 | 31,5 |
| 1995 | Eleccions autonòmiques | 1.320.071 | 41 |
| 1996 | Eleccions legislatives | 1.151.633 | 29,7 |
| 1999 | Eleccions europees | 839.693 | 29,3 |
| 1999 | Eleccions autonòmiques | 1.172.324 | 37,7 |