El motiu de la ruptura fou que els que més tard integrarien BR es negaren a esdevenir “el” Partit, característica que esdevingué distintiva d’aquest col·lectiu. A l’estiu de 1968 creà la Unió d’Estudiants Revolucionaris a la Universitat de Barcelona i, a partir del novembre, edità Bandera Roja.
A l’estiu de 1969 BR celebrà la conferència fundacional, en què es definí leninista, per bé que estava molt influenciada pel maoisme. El seu objectiu immediat fou el debat ideològic i la reconstrucció del moviment de masses, a partir del “treball –o línia– de masses”, desenvolupat per mitjà singularment de les comissions de barri o de mestres i la col·laboració amb el grup ¿Qué Hacer?
Quan, fruit de la incidència en aquests àmbits, BR començà a créixer, es concentrà en la necessitat de construir una organització estructurada. Així, a l’octubre de 1970 es creà l’Organització Comunistade Barcelona (BR), que poc després donà lloc a l’Organización Comunista-Bandera Roja, d’àmbit espanyol, que estengué la seva influència i incorporà nuclis sindicalistes, cristians i d’estudiants. Estructurà aleshores la coordinació dels Sectors de Comissions Obreres [CC.OO.].
Tanmateix, la influència de BR en el camp sindical fou limitada, a causa de la competència amb altres grups, en especial el PSUC (que el dirigia a través de la Coordinadora Nacional de Comissions Obreres). En canvi, a la universitat i, sobretot, en el moviment veïnal, BR tingué un major èxit (BR fou promotora del moviment d’associacions de veïns). Agosarada en les seves decisions organitzatives, ben aviat s’obrí al treball en els barris i es demostrà capaç d’adaptar-se amb rapidesa a formes organitzatives més obertes. En aquest sentit, a la tardor de 1972 s’incorporà a l’Assemblea de Catalunya i, en especial, el 1973 presentà candidats a les eleccions municipals a Terrassa i Barcelona, on Fernando Rodríguez Ocaña triomfà en el districte X, en una elecció que les autoritats franquistes invalidaren.
A partir de 1970 BR s’havia implantat en diverses zones d’Espanya, fet que originà un debat en la direcció sobre si calia crear el partit obrer revolucionari. La discussió provocà la divisió entre els partidaris d’aquesta proposta i els que consideraven necessari aprofundir en les tasques de mobilització i sensibilització política. La crisi finalitzà momentàniament amb la constitució de l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja [OCE-BR] el 1973. Això fou degut en bona mesura alfet que una part de la “vella guàrdia” havia estat desbancada per una nova direcció més preocupada per la construcció del partit que pel treball de masses dels primers anys.
El 1974, però, el canvi de conjuntura féu ressorgir les discrepàncies sobre l’organització, ara de manera molt lligada a l’estratègia. BR es dividí entre els que consideraven primordial la construcció d’un partit marxista alternatiu al PSUC, que mantenia la consigna de “lluita per la República” i els que, davant la fi del franquisme, creien prioritària la unió de les forces democràtiques i la incorporació de BR al PSUC i al Partido Comunista de España, i de Sectors de CC.OO. al moviment de CC.OO. Al maig de 1974 es consumà una escissió, liderada per bona part de la direcció inicial (Jordi Borja, Jordi Solé Tura, Alfons Carles Comín, Josep M. Maymó, Enric Solé), que arrossegà més de 200 militants de Barcelona, més de la meitat dels afiliats, per crear Bandera Roja de Catalunya i ingressar en el PSUC. Al novembre es produí una segona escissió, especialment important al Baix Llobregat i de més de 800 militants a tot Espanya, liderada per Francesc Baltasar. Els dos grups s’incorporaren al PSUC el mateix 1974. Així l’OCE-BR veié reduïts els seus efectius i influència.
A l’estiu de 1975 OCE-BR celebrà el I Congrés, que sota la direcció de Ferran Fullà, Ignasi Faura i Ventosa i Lluís Oms, aprovà una nova estratègia, radicalment oposada a la seguida fins a l’escissió. Ara es proposava de col·laborar amb les forces situades a l’esquerra del PSUC, opció rebutjada anteriorment pel fet de considerar-les sectàries i dogmàtiques. Igualment es mostrà oposada al procés de democratització, que qualificà de “transició pactada”. Aquest fet la portà a demanar el boicot en leseleccions legislatives de 1977 i l’abstenció en el referèndum de 1978 sobre la Constitució. Poc després patí una nova escissió, menor, ara nacionalista: el Col·lectiu Comunista Català. El 1979 concorregué en solitari a les eleccions legislatives i obtingué 10.984 vots. Aquest any el secretari general era Ignasi Faura. En les autonòmiques de 1980 constituí la coalició Unitat pel Socialisme (amb el Partit del Treball de Catalunya, el Moviment Comunista de Catalunya i la Lliga Comunista Revolucionària). El baix resultat electoral obtingut (33.096 vots, 0,75%), la pràctica desaparició de la força de l’extrema esquerra i la seva progressiva pèrdua d’influència portaren OCE-BR a apropar-se a una col·laboració amb el PSUC. Així, en les eleccions autonòmiques de 1984 integrà els seus candidats en les llistes d’aquell. El 1983, en el IV Congrés, fou elegit secretari general Ferran Fullà (que havia estat secretari polític del Comitè Nacional de Catalunya el 1977). Des d’aleshores les relacions entre tots dos partits foren cada cop més estretes i al març de 1989 BR es dissolgué per tal d’integrar-se en el PSUC en el Congrés d’Unitat dels Comunistes.
Bandera Roja es regia segons els principis del centralisme democràtic. El Congrés era el màxim òrgan de decisió del partit i escollia el Comitè Central, el qual tenia el poder de decisió en els períodes entre congressos. Un Secretariat, amb un secretari general al capdavant, realitzava les tasques executives i un Comitè Executiu exercia les funcions delegades pel Secretariat.
Intel·lectuament es basà en el marxisme estructuralista d’origen francès i estigué influenciada per l’obra de L. Althusser i de N. Poulantzas. Entre les nombroses publicacions de BR destacaren: Bandera Roja (1968-1989), òrgan del Comitè Central; Estrella Roja (1970-1980) i Política Comunista (1973-1981), òrgan teòric. El 1975 foren constituïdes les Joventuts Comunistes Catalanes (Bandera Roja), conegudes com a Joventuts Bandera Roja, que editaren Joves Comunistes i que el 1989 s’unificaren amb les del PSUC.