És el partit parlamentari situat més a la dreta de l’espectre polític i dins d’aquest segment comprèn diferents tendències ideològiques, el pes de les quals ha variat al llarg de la seva trajectòria. Els seus votants es manifesten majoritàriament ubicats en el segment de la dreta i centredreta.
Història
A Catalunya, AP es creà a Barcelona al març del 1977, poc després de constituir-se a Madrid. La seva presentació pública tingué lloc a l’abril (al Palau d’Esports). La filial, en els seus inicis, no tingué una mínima organització catalana, dèficit que perdurà de manera molt acusada els primers anys.
En el moment de la seva formació pretengué ocupar l’espai que els seus impulsors consideraren de centre: entre el franquisme més dur i les forces de ruptura democràtica. El seu procés de formació aquí seguí molt de prop el de la resta d’Espanya. En tota la seva trajectòria mai no fou un partit independent o federat amb l’estatal, sinó que en fou una organització territorial.
Entre 1977 i 1982 tingué una orientació ideològica marcadament conservadora. Anticomunista i antiautonomista, defensà un bipartidisme similar al britànic, mantingué envers el passat franquista una actitud contemporitzadora, tot proposant inicialment una reforma limitada i no traumàtica de les institucions dictatorials. A partir del 1982, experimentà una evolució ideològica que el dugué a intentar ocupar l’espai polític que havia estat de la Unión de Centro Democrático [UCD] durant la Transició. En aquesta evolució, AP dugué a terme un complex joc d’equilibris polítics, ja que –en l’àmbit estatal– aglutinà des de l’extrema dreta fins a sectors liberals i democratacristians.
La constitució d’AP
Cal cercar el seu origen en una societat d’estudis creada per Manuel Fraga a l’estiu del 1975, el Gabinete de Orientación y Documentación, S. A. [GODSA]. Al seu entorn aglutinà figures com Rafael Pérez Escolar, Antonio Cortina, Gabriel Elorriaga, Carlos Argos o Félix Pastor Ridruejo. Es proposà, però, d’eixamplar aquest cercle sense aconseguir-ho (intentà crear una fallida Alianza para la Reforma en què hauria participat José M. de Areilza). A la segona meitat del 1976, Fraga impulsà activament un projecte de partit, Reforma Democrática [RD], que pretenia aglutinar les distintes forces centristes. El 25 de febrer d’aquell any es crearen comissions gestores promotores. El 2 de març es presentà a Barcelona amb el nom Reforma Democrática de Cataluña [RDC]. El 23 d’abril se celebraren a Madrid les primeres “reunions de treball”, per tal de conformar una formació centrista. El 28 de setembre la seva comissió gestora decidí convertir RD en partit, fet que es formalitzà el 2 d’octubre. No obstant això, de manerasimultània i en coalició amb altres grups regits per polítics franquistes destacats, Fraga creà AP, de manera que el tarannà centrista de RD restà qüestionat. Aquest darrer partit, en el seu I Congrés (desembre del 1976), decidí federar-se amb AP. Amb aquesta decisió, GODSA i RD deixaren de tenir un pes polític específic, ja que d’aleshores ençà aquest residí en la nova formació conservadora que Fraga liderava. AP nasqué inicialment com una federació que reuní RD i quatre partits més: Acción Regional [AR] (Laureano López Rodó); Democracia Social [DS] (Licinio de la Fuente); Unión del Pueblo Español [UDPE] (Cruz Martínez Esteruelas) i Unión Social Popular [USP] (Enrique Thomas de Carranza). A aquests s’afegiren la Unión Nacional Española [UNE] (Gonzalo Fernández de la Mora) i Acción Democrática Española [ADE] (Federico Silva Muñoz). Els mòbils per a promoure AP de manera alternativa a RD devien ser especialment tres: 1) aglutinar les sigles conservadores; 2) disposar d’una presència influent a les Corts que havien d’aprovar la Reforma Política (AR tenia 60procuradors i la UDPE 80); 3) davant el possible establiment d’un sistema proporcional, pressionar per instaurar-ne un de majoritari. A finals del setembre, Silva Muñoz ingressà a AP, si bé no l’acompanyà la majoria dels seus seguidors. L’11 d’octubre AP es presentà en públic. Inicialment aquesta formació fou regida col·lectivament per una presidència rotativa mensual, que escollí Fraga com a secretari general.
Una part de GODSA i RD abandonà el projecte fraguista per decantar-se per l’alternativa que posteriorment conformà l’emergent UCD i altres formacions. Així, l’AP inicial fou integrada principalment per la UDPE, de marcada orientació continuista respecte del franquisme i defensora d’uns interessos conservadors. Juntament amb AP es creà la Federación de Alianza Popular o Federación de Partidos de Alianza Popular [FAP], ens que incorporà les formacions que s’uniren o se separaren d’AP fins el 1984 (any en què les referències estatutàries a aquesta entitat desaparegueren).
A Catalunya, tot i que el partit ocupà una posició marginal durant molts anys, fou la temptativa més reeixida d’aglutinar la dreta catalana no nacionalista. En la seva constitució confluïren problemàticament dos corrents polítics. El primer correspongué a un intent (frustrat) de l’alta burgesia per formar una gran dreta catalana, com fou la Lliga Regionalista. D’aquesta manera, s’incorporaren a AP Unió Catalana (Santiago Udina Martorell), el Partit Democràtic Català (Josep Antoni Linati) i el Partido Social Regionalista (Ramon Forcadell), així com personalitats independents. Aquestes formacions intentaren articular-se inicialment en l’anomenat “Pacte d’Hostalrich” o “pacte català” al novembre del 1976. El segon corrent era mimètic del reformisme franquista que personificaven Manuel Fraga i lesassociacions polítiques que liderava, amb les seves corresponents sucursals catalanes. A AP prevalgué aquesta darrera tendència, fet visible en el nom del partit ien les associacions polítiques que el formaren, tot i que hi figuressin dirigents d’ambdós corrents i la primera tendència mantingués una presència constant i d’un cert protagonisme en algun moment.
El nucli que inicià la formació d’AP a Catalunya fou el Club Ágora, les personalitats més significatives del qual eren Juan Echevarría, Josep M. Santacreu, Manuel Milián Mestre, Pedro Penalva, Lluís Cierco, Joan Josep Folchi i Pere Arderiu. Aquest grup (lleugerament ampliat) fou el que adoptà el nom de RDC (que experimentà un allunyament temporal de Fraga, atesa la seva política d’aliances). Durant el procés de formació s’hi afegiren altres grups, com DS (José M. Azorín), Acció Regional Catalana (la secció catalana d’AR, dirigida per López Rodó), UNE (Luis Costa), USP (V. Aventín), UDPE (Jorge Carreras Llansana) i ADE. En tot cas, eren les mateixes sigles que confluïren en la creació d’AP a Espanya. També en formaren part Unión Democrática del Progreso Social (liderada por Josep A. Trabal) i Unión Leridana (Joaquim Viola Sauret, exalcaldede Barcelona). Tot plegat fou un intent de vertebrar una gran candidatura de dreta conservadora catalana.
La dreta del sistema
Les eleccions legislatives del 1977 escombraren la inflació de sigles i la UCD, liderada per Adolfo Suárez, restà com a primera força a quasi tot Espanya, però no a Catalunya. AP fou la gran perdedora: obtingué 16 diputats i el 8,4% dels vots. A Catalunya (on concorregué com AP-Convivencia Catalana) solament aconseguí el 3,4% dels vots i un escó pera Laureano López Rodó, motiu pel qualel seu fracàs fou encara més gran i, com a conseqüència, AP restà aturada a Catalunya. No pogué absorbir els col·lectius de dreta que resultaren extraparlamentaris, però tampoc no es produí l’abandonament del sector més nostàlgic del franquisme i proper a la ultradreta, com succeí ala resta d’Espanya durant la redacció de la Constitució amb els grups dirigits per Silva Muñoz i Fernández de la Mora.
En la preparació de les eleccions legislatives del 1979, López Rodó (com a màxim dirigent a Catalunya) assajà d’integrar grups conservadors com la Democràcia Social Cristiana de Catalunya, la Lliga Liberal Catalana, de Salvador Millet i Bel, i el grup Independientes de Cataluña, amb Jordi Mir i Aleix Vidal-Quadras. Però aquest propòsit topà amb la voluntat de Fraga, que optà per un acord amb José M. de Areilza (que liderava Acción Ciudadana Liberal) i Alfonso Osorio(dirigent del Partido Demócrata Progresista) per a formar una coalició situada visualment més en el centre polític, de tal manera que López Rodó abandonà ladirecció i aquest pacte català de dretes fracassà. Antoni de Senillosa (home d’Areilza a Catalunya procedent del Partit Popular de Catalunya) encapçalà la llista per Barcelona i s’imposà a Magí Pont Mestres i al feble aparell del partit. Solament el grup Independientes de Cataluña romangué a les llistes. El resultat de la candidatura (que concorregué com a Coalición Democrática) fou pràcticament el mateix que el 1977. AP conservà el seu escó amb una lleugera pèrdua de vots (24.000 menys), però no aconseguí aparèixer davant l’electorat com un partit renovat i de tarannà més democràtic. L’aparell delpartit atribuí el fracàs exclusivament a Senillosa. En les eleccions municipals, celebrades un mes després, Pont Mestres (proper a Osorio) encapçalà la llista per Barcelona. El resultat fou pitjor: 18 regidors (d’un total de 8.000), cap d’ells aBarcelona.
El 1980, AP concorregué a les primeres eleccions autonòmiques com a Solidaritat Catalana. Integraren la candidatura membres de la seva executiva i independents. Des d’aleshores –i durant els anys següents– les seves llistes comptaren amb una àmplia presència del món empresarial. Aquest fou el cas de Juan Echevarría Puig (alt càrrec de Motor Ibérica i expresident del Club Ágora), independent que encapçalà la llista per Barcelona. El tercer fou Milián Mestre i figuraren en lloc preeminent Ferran Giménez Artigues, A. Vidal-Quadras, P. Arderiu i J. M. Azorín.
La candidatura era reveladora de la direcció que pretenia seguir el partit després dels seus fracassos: obtenir una presència en la vida política catalana mitjançant una representació del món empresarial. Sembla que en aquestes eleccions s’intentà recrear el projecte d’Ágora i del Club Catalònia; és a dir, tornar al frustrat pacte de les dretes catalanes. Així, en la candidatura figuraren antics fundadors i dirigents d’Ágora que inicialment intentaren canalitzar el conservadorisme català. El fracàs electoral fou estrepitós: 64.000 vots i cap representació parlamentària.
Mentre a Catalunya AP restà en una posició política marginal, a la resta d’Espanya semblà trobar-se en condicions de començar a plasmar la teoria de la “majoria natural” elaborada per Fraga, no recorrent a un pacte amb la UCD, sinó per l’absorció d’alguns dels líders d’aquesta, que a la tardor del 1980 es plantejaven la ruptura amb el seu partit. La crisi ucedista (explícita al gener del 1981 amb la dimissióde Suárez al partit i al govern) implicà el creixement d’AP, amb personalitats com Miguel Herrero de Miñón, i projectà davant l’electorat la imatge d’un partit cohesionat i fortament liderat. Paral·lelament, al febrer d’aquell any se celebrà el V Congrés Nacional i s’incorporaren al partit formacions anteriorment coalitzades, com el Partido Demócrata Progresista (Osorio) o Reforma Social Española.
Les eleccions legislatives del 1982 es plantejaren en un panorama polític molt diferent de les anteriors. La UCD es trobava en crisi, algunes de les seves escissionshavien ingressat a AP i d’altres participaven en la mateixa candidatura formant la Coalición Popular, amb el Partido Demócrata Popular [PDP] i la Unión Liberal [UL]. A Barcelona la formaren prioritàriament persones d’AP, mentre que els altres dos partits tingueren una presència més limitada que en altres circumscripcions. Era encapçalada per Miguel Ángel Planas (president del partit a Barcelona i a Catalunya) i hi figuraven Eduard Tarragona (exprocurador franquista que havia ingressat a AP amb Senillosa) i José Ramón Lasuén; el primer candidat del PDP era Josep Donadeu Cadafalch; Alberto Fernández Díaz figurava a les darreres posicions i en llocs destacats se situaven José Segura Sanfeliu i Francisco Duque. Per primera vegada el partit se situà entre els guanyadors: resultà la segona força estatal i la tercera de Catalunya, on obtingué 500.000 vots (el seu millor resultat fins a les elecciones legislatives del 1993) i 8 diputats.
Tendències internes
AP esdevingué així el primer partit de l’oposició, tot i que a gran distància del Partido Socialista Obrero Español [PSOE]. A Catalunya experimentà un fort ascens i la nova situació evidencià la necessitat d’un canvi d’imatge. D’aquesta manera, després de les eleccions s’integrà a AP un grup de persones procedents de la UCD liderat per Jorge Fernández Díaz i que sintonitzava amb la voluntat de Fraga i de la cúpula estatal d’efectuar un canvi en la direcció catalana que projectés una imatge nova, més moderada i centrada, menys espanyolista i amb un cert recanvi generacional. Aquesta nova elit també connectà amb un grup (fins aleshores molt minoritari) que havia entrat a AP amb Independientes de Cataluña i persones provinents d’Ágora.
Aleshores es començaren a perfilar lesdiferents tendències que a AP pretenien dirigir un espai polític que s’ampliava amb la desaparició de la UCD. Aquestes no foren en cap moment organitzades, però representaren diferents maneres d’entendre el partit i la seva posició en el sistema polític català. En les seves conteses internes la direcció estatal sempre fou present i tingué un paper decisiu. Podem dibuixar tres tendències successives. La primera dirigí el partit fins el 1983 i constituïa el sector reaccionari. La segona era propera al tradicionalisme; el seu control d’AP fou efímer, però preponderant a Tarragona i es mantingué amb un cert pes reconegut pels seus successors; la tercera fou el grup més jove i modernizant, que (després de ser l’opció guanyadora clarament des del 1984) es dividí a finals dels anys vuitanta en funció dels problemes del partit en l’àmbit estatal.
La primera tendència dirigí l’etapa fundacional d’AP (1979-1982) i els seus membres poden considerar-se hereus de López Rodó. Configurà el sector més arcaic, reaccionari i espanyolista. Un cop perdé la direcció, els seus integrants (Planas, Tarragona, Eudald Travé i Alexandre Pedrós) romangueren sempre presents en el partit, tot i que ocupant posicions secundàries. Controlaren la direcció d’AP fins al III Congrés de Barcelona i el III de Catalunya (febrer i novembre del 1983). Després d’aquests congressos van perdre rellevància política, tot i que Planas tornà a ser cap de llista per Barcelona en les eleccions legislatives del 1986.
La segona tendència es diferencià de la primera en la seva sensibilitat catalanista; era una evolució matisada del tradicionalisme. Els seus integrants es reclamaven impulsors d’una nova Lliga Regionalista, però en la seva opció més conservadora. La personificaren Domènec Romera i bona part del partit a Tarragona, com Joan Manuel Fabra Vallès. Fou una tendència minoritària però persistent. El seu mandat fou sempre breu i, en moments de necessitat de canvi, Fraga els utilitzà com a opció de renovació davant Planas. El 1985, davant la dimissió d’Eduard Bueno, Fabra es féu càrrec de la presidència de l’AP catalana. Quan l’opció modernitzadora accedí a la direcció, aquest sector es mantingué amb una certa quota en la cúpula del partit (com la secretaria general, a la qual accediren Domènec Romera i Josep Curto).
La tercera tendència era modernitzadora i més centrista que les anteriors. Ideològicament es pot definir com a conservadorisme clàssic. Significà també un recanvi generacional i la seva opció estratègica els aconsellà mantenir un cert catalanisme. El seu líder era Jorge Fernández Díaz, procedent del centrisme (milità primer en la UCD –fou governador civil de Barcelona– i en el Centre Democràtic i Social [CDS] des de la seva creació, essent el segon de la seva candidatura barcelonina en les eleccions legislatives del 1982). També integraven aquesta opció Eduard Bueno, Josep Segura Sanfeliu, Enric Lacalle i bona part de l’antic Club Ágora. Controlaren la direcció del partit des del III Congrés de Catalunya (novembre del 1983) fins que foren substituïts per Aznar el 1990, en esdevenir aquest president del partit. La recuperaren el 1996, quan Aznar –després d’accedir el PP al govern– reemplaçà el qui havia estat el seu home a Catalunya, A. Vidal-Quadras.
D’aquest grup emergí una alternativa política distinta quan la política de suport a CiU al Parlament entre el 1980 i el 1988 es mostrà una mala opció per a obtenir major pes electoral. Aquesta nova posició, que dirigí Aleix Vidal-Quadras, fou l’opció renovadora quan Aznar, després del X Congrés Nacional (1990), accedí a la direcció del partit. No era una opció de significat ideològic diferent, sinó que representà més aviat una posició tàcticadistinta, que pretenia dibuixar més clarament la imatge del partit davant de l’electorat català amb l’objectiu de no aparèixer aquest com a subordinat o dependent de CiU.
Una opció conservadora
Les tres opcions esmentades entraren en conflicte en els tres congressos celebrats el 1983 (dos de provincials de Barcelona i un de territorial de Catalunya). El primer fou el III Congrés de Barcelona, celebrat al febrer, en el qual fracassà el sector renovador promogut per Fraga, que intentà oferir una imatge més centrista per absorbir l’electorat ucedista i captar el “vot cedit al PSOE”, i el sector més retrògrad del partit accedí a la direcció provincial. Tanmateix, la seva caiguda en les eleccions municipals provocà la dimissió de la direcció i la nova convocatòria d’un congrés provincial. En aquest darrer triomfà la tendència modernitzadora, amb J. Fernández Díaz i Simó Pujol, que guanyà novament poc després en el Congrés Regional de Catalunya, en el qual foren elegits Eduard Bueno i José Segura Sanfeliu. S’imposà, per tant, finalment l’opció preconitzada per Fraga.
El problema essencial per a AP des d’aquest moment fou obtenir bons resultats en les eleccions autonòmiques del 1984. Per a aconseguir-ho, es considerà necessari donar una imatge renovada, centrada i lleugerament catalanista. Es presentà de nou en coalició amb el PDP i la UL. Es pensà que el candidat escaient havia de reunir com a qualitats l’èxit professional i la novetat en la lluita política, característiques freqüents en els partits de dretes europeus. Eduard Bueno Ferrer, empresari immobiliari, reunia aquest perfil (entrà en connexió amb el partit per la seva vinculació empresarial amb Abel Matutes). De fet, Bueno obtingué resultats molt millors que els de les eleccions autonòmiques anteriors (tot i que inferiors als de les legislatives del 1982): 10 diputats (6 a Barcelona, 2 a Tarragona i 1 a Girona i Lleida). Catalunya continuà essent un territori d’èxit difícil per a AP. Després de les eleccions, Bueno consolidà el lideratge i presidí interinament el partit fins al nou congrés, en el qual es realitzaren canvis en la direcció.
La vida política d’aquest període es presentà feble, a causa de les majories absolutes imperants tant al Congrés de Diputats com al Parlament. Però la preocupació primordial d’AP a Catalunya fou estructurar un partit amb una elit coneguda i una organització estesa. El primer problema es començà a solucionar amb Bueno, i Jorge Fernández Díaz aconseguí resoldre’l durant el seu mandat. Per a resoldre la segona qüestió fou necessari esperar el mandat de Vidal-Quadras als anys noranta.
En el IV Congrés Regional de Catalunya (juny del 1985), el suport de Fraga a la candidatura de Bueno (president interí) confirmà el triomf de l’opció modernitzadora, tot i una petita oposició de l’antic sector arcaïtzant. Des d’aquest moment (amb Bueno en la presidència i J. Fernández Díaz en la secretaria general) el sector més jove i modernitzador dominà AP. Pocs mesos després, Bueno dimití oficialment del càrrec per raons de salut, però sembla que les seves difícils relacions amb el Foment Nacional del Treball i les tensions amb la maquinària del partit pogueren afavorir la seva retirada política. Fabra succeí a Bueno en la presidència (J. Fernández Díaz es mantingué en la secretaria); aquest era el president provincial a Tarragona i el seu màxim dirigent (no solament en termes formals). Pertanyia al sector tradicional (i a la direcció del partit des de feia anys) i la seva circumscripció era on AP obtenia millors resultats. Amb aquest repartiment de poder s’evità donar excessiu protagonisme a J. Fernández Díaz, que ja era president del partit a Barcelona.
Tot i les temptatives modernitzadores, en plantejar-se les eleccions legislatives del 1986, l’actitud de la direcció nacional del partit tornà a ser clarament arcaïtzant i imposà Planas en la candidatura de Barcelona. En coherència amb això, en la campanya es repetiren els temes de reforma constitucional i d’ordre públic. Els resultats foren pèssims, tant a Espanya com a Catalunya, on es perderen 150.000 vots i 2 diputats (un a Barcelona i l’únic de Girona, on ja no es renovà la representació). Això exterioritzà una certa crisi interna, latent des de mesos abans, quan sectors del partit expressaren la hipòtesi que Fraga fos candidat a batlle per Madrid i es retirés així de la direcció nacional. La crisi esclatà formalment quan al desembre del 1986 Fraga dimití sense preparar clarament la seva substitució. Externament, la crisi s’expressà amb la ruptura de la Coalición Popular i l’ingrés del PDP i del Partido Liberal [PL] al grup mixt del Congrés de Diputats. La ruptura també fou total al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona.
Al febrer del 1987 se celebrà el Congrés Nacional Extraordinari d’AP, que havia d’elegir el president i una nova executiva. Després de fracassar la temptativa de configurar una llista única, hi concorregueren dues candidatures fortament enfrontades: la del vicepresident M. Herrero Rodríguez de Miñón i la del president d’AP a Andalusia, Antonio Hernández Mancha. La d’Herrero representava una posició de conservadorisme moderat i lleugerament esbiaixat vers el centre, però no implicava un recanvi generacional i –en canvi– sí que comportava un fort presidencialisme que atorgava escassa autonomia a les entitats territorials. En canvi, Hernández Mancha era de posicions més dretanes, comportava un clar rejoveniment i, sobretot, semblava possibilitar una major capacitat d’actuació als centres regionals, especialment en l’elaboració de les candidatures electorals. La seva victòria significà l’entrada de J. Fernández Díaz a l’executiva del partit (ja que aquest li havia donat suport) i la seva transformació en l’home fort d’AP a Catalunya. Aquest resultat fou vist com l’inici d’un recanvi generacional, però també com un gir a la dreta. Igualment, fou una rèplica de les organitzacions regionals contra el poder de la direcció delcentre, més que no pas un triomf de la persona d’Hernández Mancha. Tanmateix, aquesta etapa fou molt breu, ja que a primers del 1989 Fraga retornà a la direcció.
Durant aquest període (1987-1989) se celebraren eleccions locals, autonòmiques i europees. En totes AP obtingué resultats molt baixos. No obstant això, el pacte amb CiU li permeté entrar en el govern de diferents municipis. Aquests acords crearen problemes a la nova direcció catalana respecte a l’aparell del partit, que considerava l’entesa excessivament deutora de CiU. Aquestes divergències conduïren a escissions en diverses institucions, com el Parlament de Catalunya (on Magí Pont i Albert Feu passaren al grup mixt) o l’executiva de Barcelona (de la qual dimitiren 4 membres encapçalats pel parlamentari Josep M. Santacreu). Aleshores es començà a dibuixar la nova tendència que dirigí posteriorment Vidal-Quadras. Pel Nadal del 1987 se celebrà el V Congrés de Catalunya, en el qual J. Fernández Díaz fou escollit president. La ponència d’estratègia política anà a càrrec de Vidal-Quadras. Segons les seves declaracions, AP comptava amb 13.000 afiliats.
En les eleccions autonòmiques del 1988 es produí una clara renovació de les candidatures, integrades exclusivament per membres del partit, que es presentà amb el nom d’Alianza Popular i sense formar coalició. Els resultats tornaren a ser dolents: perdé 200.000 vots i 5 diputats, mentre que CiU repetí la majoria absoluta. Fraga retornà a la direcció estatal al gener del 1989, en el IX Congrés Nacional (anomenat “Congrés de la Refundació”). La Secretaria General recaigué per primer cop en Francisco Álvarez Cascos i el partit passà a anomenar-se Partido Popular [PP]. Poc després s’hi van integrar el PL, de José Antonio Segurado, i el PDP, de Javier Rupérez, i s’incorporaren els seus respectius dirigents com a vicepresidents de l’executiva nacional del partit. Aquesta absorció fou important pel recanvi d’elits en l’aparell central, però tingué poca rellevància a Catalunya.
En les eleccions europees del juny del 1989, els resultats electorals foren molt inferiors als de l’anterior convocatòriai l’únic assoliment del partit en aquest període d’interinatge fou l’alcaldia de Madrid. A Catalunya, Josep Curto rellevà Domènec Romera (elegit diputat europeu) en la Secretaria General.
El procés de substitució de Fraga es realitzà en diverses etapes. La primera fou la seva presentació com a candidat a la Presidència de l’autonomia gallega amb la subsegüent retirada de la política espanyola. Més tard Aznar (president de Castella-Lleó) fou cap de llista per Madrid en les legislatives del 1989; des d’aquell moment Aznar començà a tenir influència en la confecció de llistes d’altres circumscripcions: a la de Barcelona imposà coma segon Manuel Milián Mestre, rere de J. Fernández Díaz; l’últim fou Vidal-Quadras, parlamentari autonòmic. Posteriorment, en el X Congrés Nacional (1990), Aznar fou elegit president del partit.
La refundació a Catalunya
La caiguda electoral produïda en les eleccions legislatives del 1989 semblà comportar la substitució com a president regional de J. Fernández Díaz per Aleix Vidal-Quadras. Aquest fet responia a la política d’Aznar de “renovació total”, també realitzada en l’àmbit provincial: així, a Lleida, Marta Roigé fou substituïda per Josep Ignasi Llorens i a Girona, Jaume Veray per Josep M. Prat. Només a Tarragona, Fabra, amb prou poder propi, aconseguí no ser substituït, però comptà amb l’explícita oposició d’Álvarez Cascos. Aquesta renovació, a més de reforçar el nou dirigent, pretengué expressar un missatge de canvi i centrisme des de la presidència. La finalitat bàsica perseguida era ocupar el mateix espai polític de l’extinta UCD. És a dir, havia de facilitar la captació de l’electorat “ucedista” votant de CiU des del 1982.
La substitució de la direcció de Catalunya fou tempestuosa, perquè, tot i que es parlà d’un pacte entre Aznar i Jorge Fernández Díaz, part dels delegats del Congrés de Barcelona foren obertament contraris al fet que Vidal-Quadras encapçalés la llista de Barcelona. La protesta fou dirigida per nombrosos càrrecs institucionals i es constituí la plataforma Candidatura Catalana. El Congrés no arribà a realitzar-se i la direcció estatal del partit creà una Comissió Electoral (en realitat, una comissió gestora), amb Vidal-Quadras com a secretari general i mantingué Fernández Díaz en la presidència per a dirigir el partit a Barcelona. En aquesta gestora figuraven també E. Lacalle, M. Milián Mestre, Julio Ariza, Albert Feu i Armand Querol. Al gener del 1991 es creà una altra comissió gestora a Catalunya, presidida per Curto i novament amb Vidal-Quadras com a secretari general. Més tard fou nomenat igualment president de Barcelona, en substitució de Fernández Díaz, i Simó Pujol, secretari general. Les comissions gestores perduraren fins al VI congrés de Barcelona i al VI de Catalunya del desembre del 1991, on es consumà el triomf de Vidal-Quadras. El recanvi reflectí l’intent d’Aznar de modificar la deteriorada imatge exterior del PP, que des del 1982 perdia inexorablement pes electoral, i de trencar amb els qui donaren suport a Hernández Mancha. A Catalunya el canvi no es considerà una crítica a l’etapa de Fraga, ja que sembla que el nom de Vidal-Quadras fou suggerit per Milián Mestre, que (com ha estat assenyalat) era històricament l’home de Fraga a Catalunya.
S’inicià aleshores un important gir tàctic, consistent a distanciar-se clarament de Convergència i Unió, gir que trobà resistències dins del partit, però tingué el suport explícit d’Aznar i Francisco Álvarez Cascos. Les primeres tensions a Barcelona es manifestaren en la confeccióde llistes per a les eleccions municipals del 1991. Els crítics amb la nova direcció foren representats per Lacalle, cap de llista per Barcelona (seguit pel mateix Vidal-Quadras). Aznar intervingué a Catalunya al llarg de la campanya i el PP experimentà un feble ascens.
Poc després de l’estiu es realitzà una Convenció Electoral presidida per Aznar en la qual s’escollí Vidal-Quadras com a cap de llista per Barcelona per a les eleccions autonòmiques del 1992. Era l’única vegada que una candidatura es confegia d’aquella manera i mostrava clarament el suport del partit nacional al candidat, però també la seva feblesa a Catalunya. A l’octubre, amb l’objectiu d’evitar enfrontaments en els pròxims congressos de Barcelona i de Catalunya, se signà un pacte entre crítics i direcció sobre el repartiment de les executives del partit. No obstant això, l’acord rebé crítiques per les dues parts i Javier Arenas fou enviat per Aznar per mitjançar. Tot i això, en el Congrés de Barcelona (desembre del 1991), els crítics presentaren una candidatura encapçalada per Ignacio Oleart i José Santiago Ariza que obtingué el 35% dels vots, fet que mostrava la força de l’oposició a Vidal-Quadras. Des d’aleshores i fins el 1996, aquesta s’integrà en les executives del partit i Vidal-Quadras es mantingué de manera estable en la direcció catalana fins que perdé el suport de la nacional.
En les eleccions autonòmiques del 1992 el PP aconseguí un lleuger augment de vots que li proporcionà un altre diputat per Barcelona. Però el canvi de tendència es realitzà en les eleccions legislatives anticipades del 1993, a causa de les modificacions produïdes en la correlació de forces dels partits en l’àmbit estatal. La llista de Barcelona, l’encapçalà J. Fernández Díaz i els resultats electorals foren, fins i tot, una mica més amplis que els obtinguts el 1982 i tornà a obtenir vuit escons al Congrés per les circumscripcions catalanes. En les eleccions europees del 1994 el PP fou per primera vegada la força més votada i s’albirà la possibilitat de canvi en el govern espanyol. A Catalunya mantingué una força propera a 500.000 vots; els parlamentaris europeus pel PP català foren Fabra i Julio Añoveros. En les eleccions locals i autonòmiques del 1995 el PP se situà com a primera força a Espanya, formà govern en 13 comunitats autònomes i canvià la composició política del Senat mitjançant els senadors de designació autonòmica. A Catalunya els resultats no foren tan bons, però sí sensiblement millors que els de les municipals del 1991. Tanmateix, no aconseguí cap alcaldia important. A Barcelona el cap de llista fou altra vegada Lacalle.
En les eleccions autonòmiques del 1995, l’assignatura més difícil per al PP, aquest mantingué els resultats de les europees i municipals, superà la xifra de 400.000 vots i obtingué 17 diputats. Encapçalàla llista per Barcelona Vidal-Quadras i la tancà Josep M. Trias de Bes (exdiputat per CiU). Amb vista a les eleccions legislatives anticipades del març del 1996, encapçalà la candidatura per Barcelona Trias de Bes, i desplaçà J. Fernández Díaz a la segona posició. Durant la campanya intervingué activament Vidal-Quadras, però el seu disseny correspongué a Trias de Bes. La campanya fou dura, tot i que els darrers 15 dies es moderà el vocabulari i les formes. Tot i obtenir el PP la primera posició en l’àmbit estatal, els seus dirigents, que havien alimentat expectatives de gran creixement, considerarenels resultats decebedors, sobretot a Catalunya, on no augmentà el seu nombre d’escons. El PP formà un govern estatal minoritari monocolor amb suport parlamentari de CiU i del PNV. La dificultat per a superar el vot d’investidura l’obligà a pactar amb el nacionalisme català i basc, fet que comportà la destitució de Vidal-Quadras. Aznar i Álvarez Cascos (els seus antics valedors) acceptaren laseva destitució, efectuada al setembre del 1996, als congressos de Barcelona i Catalunya. Una vegada més, el relleu es realitzà polèmicament en el congrés i els partidaris de Vidal-Quadras presentaren una candidatura d’oposició encapçalada per Antonio Valero. Fins i tot, hi concorregué una tercera llista liderada per Juan José Aizcorbe (advocat, exmembre de Fuerza Nueva i Juntas Españolas que havia mostrat el seu suport a Vidal-Quadras), que aglutinà el sector del partit més pròxim a posicions d’ultradreta.
Finalment, la direcció de Madrid s’imposà, Vidal-Quadras fou reemplaçat per Alberto Fernández Díaz i Josep Curto fou nomenat secretari. Jorge Fernández Díaz ja era secretari d’Estat en el primer Govern del PP, i Vidal Quadras passà a dirigir la Fundación de Análisis y Estudios Sociales [FAES]. Els pactes del PP ambnacionalistes bascos i catalans i les declaracions dels seus dirigents tendents a “centrar” el PP provocaren una escissió estatal, que configurà el Partido de Acción Demócrata Española, creat al febrer del 1997 a Madrid i que comptà amb una representació a Catalunya liderada per Aizcorbe, que abandonà el PP per incorporar-se a la nova formació.
Al gener del 1999, amb unes eleccions locals, autonòmiques i europees en perspectiva, el PP celebrà el seu XIII Congrés Nacional a Madrid, el primer com a partit de Govern. Aznar, reelegit president, patrocinà un canvi en la direcció nomenant secretari general el fins aleshores ministre de Treball, Javier Arenas, que representava una imatge més moderada –“centrada”– que Álvarez Cascos, procedent de l’“etapa Fraga”. Al mes de febrer es creà un organisme de coordinació amb el PP de Catalunya, amb la finalitat de facilitar un major grau d’autonomia regional.
Congressos regionals d’AP-PP de Catalunya
| Any | Congrés |
| gener 1978 | I Congrés Regional |
| gener 1981 | II Congrés Regional |
| novembre 1983 | III Congrés Regional |
| juny 1985 | IV Congrés Regional |
| desembre 1987 | V Congrés Regional |
| desembre 1991 | VI Congrés Regional |
| setembre 1993 | VII Congrés Regional |
| setembre 1996 | ViiI Congrés Regional |
L’electorat
A Catalunya, aquest té característiques molt marcades: home; d’edat madura; alt nivell d’estudis; nivell professional mitjà i mitjà alt; cultura castellana i predominantment nascut fora de Catalunya. Tanmateix, a mesura que creix la seva implantació electoral (especialment des del 1993), aquest votant tipus es desdibuixa en començar a absorbir electors més propers a l’electorat mitjà català.
L’electorat popular a Catalunya és clarament masculí (característica compartida per Iniciativa per Catalunya [IC] i Esquerra Republicana de Catalunya [ERC]), a diferència d’altres partits parlamentaris i també de la mitjana de l’electorat (més femení que masculí). El PP obté els seus millors resultats en ciutats mitjanes i grans, mentre que el vot de petites poblacions es dirigeix a CiU, que obté el vot “femení”.
És també un elector d’edat madura (solament existí un indici de vot jove el 1995, però el 1996 tornà a ser un elector d’edat) i, per això, sembla que el PP té dificultats per a absorbir aquest vot. Al voltant del 40% d’electors té més de 50 anys i solament al voltant del 10% menys de 25 (dificultat corroborada amb un escàs vot estudiantil). El nivell d’estudis és més alt que el de la mitjana, tot i que des de les eleccions legislatives del 1993 les diferències se suavitzen. És un elector de nivell professional mitjà i mitjà alt i el PP obté els millors resultats entre professionals autònoms, empresaris i quadres, jubilats i mestresses de casa. Les professions en les quals n’obté de pitjors són les d’empleats i d’obrers. En les enquestes del 1995 i del 1997 el seu elector es diversificà i augmentà la presència d’obrers al nivell de la mitjana de l’electorat i també va créixer el vot entre aturats i empleats, tot i que disminuí entre els estudiants (el 1995 augmentà el rècord de vot jove i el 1997 tornà a disminuir).
El PP aconseguí presència política en els nivells professionals més alts, encara que més limitada que CiU. És perceptible l’augment de presència en aquests sectors entre les eleccions legislatives del 1989 i les del 1996, tot i que va perdre posicions relatives en ésser capaç d’entrar en altres capes socials que li eren més alienes (professionals liberals) i augmentar sensiblement els seus resultats entre els obrers, categoria professional en la qual obtingué un 7,7% el 1993 i un 9,6% el 1996 de la totalitat dels vots obrers (que representaren un 18% de vots del partit en el primer cas i un 17,3% en el segon).
La característica més diferenciada dels seus votants és la procedència geogràfica. El seu electorat es divideix en dues meitats pel seu lloc de naixement: una meitat ha nascut a Catalunya i l’altra procedeix de la resta d’Espanya. Si això es compara ambla mitjana de l’electorat, el PP obté major percentatge de vots de les persones nascudes fora de Catalunya, tot i que amb escàs vot andalús. Entre els votants de procedència forana, el segment més fort (més de la meitat) és d’immigració antiga. Arribà a Catalunya abans del 1960; és a dir, compta amb més de 30 anys de residència catalana i solament el 4% arribà després del 1971. La procedència familiar del votant és àmpliament no catalana: els pares de dos de cada tres electors són nascuts fora de Catalunya.
En aquesta variable la seva composició és molt distinta de la de CiU, que rep més de dos terços dels vots de l’electorat d’origen català. Però també sembla observar-se un apropament entre ambdós electorats, ja que en les eleccions legislatives del 1993 el PP obtingué un lleuger creixement en l’electorat de procedència catalana i també CiU assolí major presència en el de procedència andalusa. Però la distància entre ambdós electorats no es produí tant en la procedència geogràfica, com en factors ideològics relatius a la nacionalitat catalana, fet apreciable també en l’ús familiar i social de la llengua, encara que no en el coneixement d’aquesta: solament el 2% de votants del PP afirmà no entendre el català (xifra inferior als d’Iniciativa per Catalunya i als del Partit dels Socialistesde Catalunya).
Ideològicament, el votant és clarament de centredreta i, des de les eleccions del 1993, el creixement del PP sembla efectuar-se amb un votant moderat i centrista. En sintonia amb això, les seves posicions sobre models polítics (capitalisme, socialisme, comunisme) són molt distintes de les de la mitjana de l’electorat, però les seves opinions sobre les institucions socials (propietat privada, Església, Exèrcit, servei militar) són més properes i en els valorsi costums socials (llibertat sexual, feminisme i avortament) bastant semblants. Amb referència al paper de Catalunya a Espanya, la forma d’Estat i la pertinença nacional subjectiva, els seus votants són àmpliament favorables a posicions autonòmiques i a una identitat dual. Un estudi del 1998 ubicà els simpatitzants del PP al centre i la dreta i amb un sentiment de pertinença dual. En el seu rècord de vot en les eleccions al Congrés, el PP va créixer en l’espectre de rècord de vot, estenguéel seu nucli al centredreta i es reforçà en el centre i centredreta amb sentiment de pertinença catalana on no era present en el rècord de vot de les eleccions autonòmiques (en les quals contreu la seva votació al centre i centredreta de sentiment dual).
L’organització
El “Reglamento de Organización” regula la seva estructura, fortament centralitzada i piramidal, que segueix puntualment les característiques de l’estatal i –com a part d’un tot– el PP català està sotmès als Estatuts del Congrés Nacional del partit. Coherentment amb això, la secció de Catalunya depèn clarament de l’organització central, un òrgan territorial de la qual ha estat mancat del més mínim vestigi d’autonomia de decisió durant tota la seva història.
El reglament estableix una organització piramidal, d’àmbit català, provincial, comarcal i municipal. Les institucions dels dos primers àmbits són el Congrés, la Junta Directiva, el Comitè Executiu, la Comissió Permanent (solament a Catalunya), el Comitè Electoral i el Comitè de Conflictes i Disciplina; com a òrgans unipersonals consten el president i el secretari general. En l’àmbit comarcal i local, a més d’aquests dos càrrecs unipersonals, hi ha també la Junta Directiva i un Comitè Electoral Local.
És una estructura fortament jerarquitzada, en la qual els càrrecs unipersonals adquireixen gran rellevància i el Congrés serveix de caixa de ressonància dels corrents que es formen, tot i que (com s’ha vist) quan les posicions d’un Congrés es preveuen desfavorables a la direcció(especialment a la central de Madrid), aquest és desconvocat i se substitueix eufemísticament per un altre òrgan dirigit pel president i secretari general nacional. La prevalència de la direcció nacional del PP es manifesta clarament en els estatuts, però encara més en la vida real del partit. Els canvis de direcció (i, sobretot, del president i la secretaria general) solament es poden explicar a través dels vets o suports de l’aparell central; és a dir, del president nacional, hagi estat aquest Fraga, Hernández Mancha o Aznar.
Les Nuevas Generaciones del PP agrupen les seves joventuts. El partit posseeix dues fundacions a Madrid, la Fundación Cánovas del Castillo i la FAES, ja esmentada. Quant a Catalunya, Vidal-Quadras impulsà la Fundació Concòrdia Catalana i ha participat (1998) en la creació de la plataforma Convivència Catalana. Al llarg de més de dues dècades, AP-PP ha editat a Catalunya nombrosos butlletins de vida efímera, el més recent (1997) dels quals és Seny.
Afiliació al PP de Catalunya (dades oficials del 1997)
| Demarcacions | Afiliats |
| Barcelona | 16.929 (66,8%) |
| Tarragona | 3.508 (13,8%) |
| Lleida | 3.265 (12,9%) |
| Girona | 1.607 (6,3%) |
| TOTAL | 25.309 |
Resultats electorals
En l’evolució del vot d’AP/PP a Catalunya poden distingir-se tres períodes molt diferents que es corresponen amb la posició del partit en l’àmbit estatal. En totes les etapes adquireix la cota màxima de sufragis en les eleccions legislatives i la mínima en les autonòmiques. Els seus resultats a Catalunya són sempre inferiors als del conjunt de l’Estat. Això fa pensar que la seva força procedeix del paper que té en el conjunt d’Espanya, en el seu sistema de partits, i que, en canvi, es ressent de la seva feble estructura a Catalunya.
En la primera etapa (1977-1981) obtingué al voltant de 100.000 vots en les eleccions legislatives, però descendí a 35.000 en les municipals. En la segona etapa (iniciada el 1982, quan el PP era el principal beneficiari de la desaparició de la UCD) se situà en una cota màxima propera al mig milió de vots. Però no solament no la mantingué, sinó que en cada nova elecció descendí (el menor nombre, l’obtingué en les autonòmiques del 1988, en les quals no assolí la xifra de 150.000 vots). La tercera etapa s’inicià amb la crisi política del PSOE el 1993 i amb l’expectativa de ser el partit més votat. En les eleccions legislatives del 1993 aconseguí superar la xifra de 600.000 vots i en les del 1996 quasi n’obtingué 700.000, però en les municipals i autonòmiques intermèdies no assolí el mig milió. Superà, doncs, àmpliament, la situació del període anterior, però marcant una clara distància ambels seus resultats en les legislatives. Geogràficament, les dues zones de millorsresultats són Tarragona i Lleida i la més difícil és Girona; a Barcelona millora resultats des del 1993.
Resultats electorals d’Alianza Popular-Partido Popular a Catalunya
| Any | Tipus d’elecció | Vots | % votants | |
| 1977 | Eleccions legislatives | Es presentà amb la coalició Convivència Catalana | 108.677 | 3,5 |
| 1979 | Eleccions legislatives | Es presentà com a Coalición Democrática | 107.796 | 3,6 |
| 1980 | Eleccions autonòmiques | No es presentà com a AP, sinó que donà suport a la candidatura Solidaritat Catalana | 64.119 | 2,4 |
| 1982 | Eleccions legislatives | Es presentà coalitzada amb el Partido Demócrata Popular | 503.413 | 14,5 |
| 1984 | Eleccions autonòmiques | Es presentà coalitzada amb el Partido Demócrata Popular i Unión Liberal | 221.605 | 7,7 |
| 1986 | Eleccions legislatives | Es presentà com a Coalición Popular, amb el Partido Demócrata Popular i el Partido Liberal | 363.002 | 11,3 |
| 1987 | Eleccions europees | 339.364 | 11,1 | |
| 1988 | Eleccions autonòmiques | Canvià el nom d’AP pel de Partido Popular, que ha utilitzat fins ara | 143.241 | 5,3 |
| 1989 | Eleccions europees | 204.624 | 8,6 | |
| 1989 | Eleccions legislatives | 336.015 | 10,6 | |
| 1992 | Eleccions autonòmiques | 157.772 | 6,0 | |
| 1993 | Eleccions legislatives | 624.493 | 17,0 | |
| 1994 | Eleccions europees | 473.716 | 18,5 | |
| 1995 | Eleccions autonòmiques | 421.752 | 13,1 | |
| 1996 | Eleccions legislatives | 698.400 | 18,0 | |
| 1999 | Eleccions europees | 484.204 | 16,9 | |
| 1999 | Eleccions autonòmiques | 295.774 | 9,5 |
