Els orígens
Va néixer com una plataforma de suport al retorn de la dinastia dels Borbons (Alfons XII), després de la Revolució del 1868. Liderat per Antonio Cánovas del Castillo (a partir del 4 d’agost de 1873) i amb el model del Círculo Liberal Alfonsino madrileny, el partit s’estructurà de manera progressiva fins que celebrà l’assemblea de notables del 20 de maig de 1875, en què es pot considerar constituït definitivament. Aleshores, la seva missió principal fou endegar el sistema polític de la Restauració (“sistema canovista”). L’assassinat del líder, el 1897, assenyalà l’inici de la llarga decadència del partit i l’aparició d’un gran nombre de tendències internes (com el maurisme, el datisme o el ciervisme). No obstant això, es mantingué fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923) i alguns dels seus integrants encara se’n consideraren membres en les eleccions de l’abril del 1931, data en què desaparegué definitivament. A Catalunya, la consolidació de la Lliga Regionalista (1901-1904) precipità la seva quasi desaparició, especialment a Barcelona i a la seva àrea d’influència.
Definició ideològica
El partit es definí per un elevat sincretisme ideològic i des de l’inici es considerà hereu del conservadorisme espanyol de la primera meitat del segle XIX, que identificà amb l’herència de la Unión Liberal, la Constitució del 1845 i, en molts sectors, la defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Els conservadors sempre avantposaren la tasca governamental i el control de l’administració a la definició ideològica i a l’organització interna del partit. En general, la seva identificació total amb un sistema de relacions polítiques basades en el caciquisme féu evident aquesta manca de concreció política. El seu principal bagatge ideològic fou l’aportat pels seus líders, especialment per Cánovas. Aquest, a partir de l’historicisme conservador, incorporà elements del regeneracionisme i, a les darreries dels anys vuitanta, evolucionà vers el proteccionisme econòmic. A Catalunya, el nucli més intel·lectual (dirigit per Manuel Duran i Bas) defensà una posició contrarevolucionària per oposició al Sexenni Democràtic (Estanislau Reynals i Rabassa), la unitat catòlica (Joan Mañé i Flaquer), els interessos morals i materials de la regió (que en alguns evolucionà vers un tímid regionalisme) i el proteccionisme (Josep Ferrer i Vidal).
Història del partit a Catalunya
Podem diferenciar tres grans etapes. La primera, que correspon a la configuració del partit i a l’acomodació inicial de la Restauració, que al seu torn estaria dividida en dos períodes: del 1873 al 1875 i del 1876 al 1882. La segona, de plenitud, estaria subdividida entre 1883-1892, època de màxima organització, i 1893-1902, etapa de tensions internes però, alhora, de col·laboració ministerial. La tercera, que correspon al regnat d’Alfons XIII, és d’una llarga decadència.
Primera etapa (1873-1882)
A Catalunya, Cánovas tingué els primers contactes (1873) amb Mañé i Flaquer i amb Duran i Bas, representants del grup conservador constituït durant els anys seixanta relacionat amb la Unión Liberal i que conspirava de forma elitista des del març del 1871, quan assajà la constitució d’una federació de conservadors que fracassà electoralment. Hi havia altres nuclis conservadors, així com persones que havien destacat pel finançament de la monarquia a l’exili i per l’actuació en favor de la Restauració. Aquesta dispersió dificultava la configuració del Partit Conservador català. Les iniciatives de Duran i de Mañé havien de competir amb els nuclis de moderats històrics que lideraven el comte de Foxà (Comité Monárquico Conservador, 1872) i el comte de Balmaseda i els seus contactes amb l’exèrcit. Igualment, rivalitzava amb la iniciativa de J. Buxeras i Abat, fundador de l’efímera Associació Rural de Catalunya i el portaveu proalfonsí El Paladín (de breu durada), que preconitzava la creació d’un partit conservador amb persones sense cap compromís amb el Sexenni i la catalanització de la Restauració, que aviat fou captat pel grup de Duran.
En la plataforma de notables proposada per Cánovas, Duran hi contraposà de seguida des de Catalunya una Liga del Orden Social (1873), assajada des de la constitució de l’Ateneu Barcelonès (1872), que ell mateix liderà i on els polítics conservadors s’agruparen amb els principals grups econòmics de pressió, mobilitzats en contra del lliurecanvi impulsat per Laureà Figuerola el 1869. Aquesta Lliga, que aplegà unes 200 persones amb molt pes entre l’oligarquia econòmica (especialment entre els propietaris de sòl urbà), dominà la vida política a l’inici de la Restauració: J. Vilaseca i Mogas es féu càrrec del Govern Civil; Ramon de Sentmenat, marquès de Ciutadilla, de l’ajuntament barceloní (que poc després ocupà Manuel Girona); Melcior Ferrer de la presidència de l’Ateneu Barcelonès, del Col·legi d’Advocats i de la Diputació de Barcelona; Estanislau Reynals i Rabassa esdevingué rector de la Universitat Literària de Barcelona (1875).
Però a partir del maig del 1875, quan s’inicià el procés electoral i constituent, es notaren els desacords del grup català amb la cúpula central madrilenya i amb Cánovas. Reynals era promotor d’un gran congrés polític per tal de reagrupar tots els conservadors locals. Els catalans negaven l’oportunitat d’una nova Constitució, volien restablir la del 1845 i rebutjaven qualsevol transigència amb la unitat religiosa, així com la més mínima concessió a les formulacions explícitament liberals i postulaven, a més, una descentralització que consideraven que tenia un origen tradicional. La desconnexió entre els conservadors catalans i els dirigents del partit fou total (com pot comprovar-se, per exemple, a les Cartas provinciales de J. Mañé Flaquer del 1876) i en les primeres eleccions (gener del 1876), amb una participació electoral inferior al 20% del cens, la candidatura ministerial (o oficial) conservadora fou derrotada. Duran no sortí elegit, tot i el suport de prohoms com Manuel Girona, Josep Canela Raventós, Joan Jover o Josep Vilaseca. Barcelona fou l’única ciutat important on guanyà la candidatura constitucional-sagastina, que a Espanya només assolí 32 escons. A la Catalunya rural, però, el triomf conservador fou notable: Pelagi de Camps a Girona; Josep Puig i Llagostera a Vilafranca del Penedès; Marià Maspons i Labrós a Granollers; Antoni Castell de Pons a Igualada; Josep M. Nadal i Vilardaga a Gràcia. A més, la candidatura conservadora guanyà les primeres eleccions al Senat al febrer del 1876.
La crisi inicial de Duran i Bas i Mañé i Flaquer tingué una important repercussió en la vida política barcelonina del període. El desacord amb el nucli de Cánovas i la subsegüent derrota local demostrà que l’única política oficial era la provincial, dependent de les estructures del clientelisme. Però el retraïment del grup barceloní no fou total, fet que indica la seva particularitat.
Entre l’octubre del 1876 i el juny del 1877, Duran i Bas posà en funcionament una plataforma d’acció parapolítica que denominà “Unión de Corporaciones científicas, literarias, artísticas y económicas de Barcelona”, destinada a coordinar l’acció de la societat civil barcelonina sota l’hegemonia de les entitats econòmiques “para cuanto tienda al desenvolvimiento de la vida intelectual y moral del país y para la protección y fomento de sus intereses materiales”. Mitjançant la combinació del foment de la vida local i la pressió sobre les instàncies governamentals (la política colonial fou un dels seus grans cavalls de batalla), la Unión de Corporaciones perdurà fins el 1886 i en partiren iniciatives com la que desembocà en l’Exposició del 1888. Entre el juliol i l’octubre del 1877, el mateix Duran i Bas realitzà una extensa col·laboració amb el Diario de Barcelona, on fixà la seva posició crítica envers el sufragi universal i el parlamentarisme liberal.
La derrota dels insurrectes cubans (Pau de Zanjón, del 12/II/1878) acabà de prestigiar la figura del general Arsenio Martínez de Campos, “benemérito caudillo, productor de productores”, que des del 1874 gaudia d’un gran predicament entre la gran burgesia barcelonina. El 8 de març de 1879 aquest es féu càrrec de la presidència del Consell, fins al desembre del mateix any, en què la crisi provocà el seu pas a les files del Partit Liberal. Com a ministre de la Governació nomenà Francisco Silvela, jove conservador partidari de la modernització de la vida pública i d’una tímida descentralització. Aquestes circumstàncies, tot i la inestabilitat d’un govern que no disposava de suport parlamentari (en mans de Cánovas), animaren la política dels conservadors barcelonins, reunits en el Comité Conservador Liberal de Barcelona. Sota la presidència de Josep Antoni Muntadas i el suport explícit de les Corporacions Econòmiques, el 19 d’abril de 1879 el Comité llançà un manifest per tal de presentar una candidatura a les eleccions per a les majories: Manuel Duran i Bas, el navilier Frederic Nicolau i el militar, científic i propagandista del proteccionisme Francesc López Fabra, president de l’Ateneu Barcelonès el 1876. La proposta electoral es fonamentava en la defensa del proteccionisme, d’un sistema semicorporatiu i el rebuig a la subjecció “cunerista”.
La victòria d’aquesta candidatura assenyalà el primer triomf conservador a Barcelona (les minories foren per als liberals Francesc de P. Rius i Taulet i Emilio Castelar). Cal tenir present que eren les primeres eleccions generals en què s’aplicà la llei de sufragi censitari (28/XII/1878), que suposà la reducció del 80% del cens electoral espanyol i l’atorgament del dret de vot al 4,6% de la població masculina en edat de votar. L’eufòria conservadora es concretà en l’organització d’un viatge de propaganda de Cánovas a Barcelona (octubre del 1879), on el polític malagueny tenia poc predicament. Però en no pronunciar-se obertament en favor del proteccionisme i en ésser imminent l’obertura de la discussió parlamentària sobre la conveniència o no d’abolir l’esclavatge a Cuba (desembre), aquesta aproximació es frustrà.
L’hegemonia conservadora local durà ben poc. La dinamització política general, la pujada al poder del primer govern liberal (1881) i la progressiva integració política de liberals, demòcrates i republicans moderats tornà a esverar els conservadors del grup de Duran i Mañé. Els projectes lliurecanvistes del ministre d’Hisenda, Juan Francisco Camacho, i els uniformitzadors i centralitzadors del govern liberal feren promoure campanyes i mítings en defensa de la “producció nacional” (sobretot entre el març del 1882 i el març del 1883), així com repetides denúncies de la separació que es produïa entre els interessos de les dues capitals. A l’agost del 1881, les eleccions que havien de consolidar la nova situació governamental (297 diputats liberals per 39 conservadors, 32 republicans i 24 d’altres tendències) representaren una gran derrota dels conservadors barcelonins: Duran i Bas perdé l’acta, malgrat els esfoços de Manuel Girona i el seu Comité de la Unión Conservadora, i els liberals ocuparen la presidència de la Diputació i de l’Ajuntament de Barcelona. Mañé arribà a declarar que la Restauració havia estat derrotada per la “revolució de l868”.
Segona etapa (1883-1902)
L’organització definitiva dels liberals alarmà els sectors més polítics del conservadorisme barceloní, que es veieren pressionats per l’ambient de la resta de Catalunya, on també havien perdut algunes actes. Sense la facilitat per controlar el poder, hagueren de tornar a mobilitzar-se, situació que s’agreujà amb l’inici de la recessió econòmica.
En aquestes circumstàncies, els conservadors barcelonins iniciaren un procés de pràctica refundació política, que culminà el 2 de març de 1883, amb la creació del Círculo Conservador Liberal. El seu portaveu inicial fou El Principado, sobretot després que la inclusió de la denominació Liberal provoqués el definitiu abandonament de Mañé i, amb ell, de l’influent Diario de Barcelona. La constitució del Círculo fou acompanyada d’una forta polèmica interna dins del grup conservador. Duran proposava la denominació única de Círculo Conservador, així com la independència respecte de la direcció del partit. Enfront seu es mobilitzaren els defensors de la denominació de Conservador Liberal i la total inclusió en la disciplina central canovista. Aquests darrers, al cap i a la fi els guanyadors, estaven dirigits per l’exliberal Pere Bosch i Labrús i Manuel Planas i Casals; se’ls coneixia com els “madrilenyistes” i defensaven una disciplina que permetés la derrota dels liberals i la recuperació del poder. Tot i així, per tal de no trencar la unitat conservadora, Duran i Bas ocupà la presidència de la Junta Directiva, deixant les vicepresidències per a Girona i Ramon M. de Sentmenat (marquès de Ciutadilla) i les vocalies per al grup oficialista de Frederic Nicolau, Pere Bosch i Labrús i el catedràtic de dret civil, Josep M. Planas i Casals. El procés de creació del Círculo pot considerar-se tancat el 14 d’octubre de 1883, quan es començà a publicar La Dinastía, nou portaveu, en substitució del Diario de Barcelona. La “derrota” de Duran provocà que aquest es decidís ara a publicar l’estudi necrologicobiogràfic dedicat a Reynals; premonitori d’un testament polític, hi deixà constància de les arrels del corrent conservador barceloní.
La crisi del primer govern de Sagasta se solucionà amb l’ascens al poder de Posada Herrera. Aquest, en voler imposar el sufragi universal, provocà una coalició de liberals i conservadors parlamentaris que precipità la seva caiguda. La mobilització dels conservadors s’incrementà i s’endurí, i el nou govern de Cánovas (gener del 1884) comptà amb el suport obert del Vaticà i de sectors de la Unió Catòlica. Necessitat de tot el suport possible, i per tal de no fomentar la desunió dels conservadors catalans, Cánovas donà plens poders a Duran per confegir la candidatura barcelonina a les eleccions generals d’abril. Duran hi sortí elegit diputat, amb Frederic Nicolau i l’industrial del tèxtil Josep Sert, antic membre de la Junta de Aranceles y Valoraciones (dimitit al març del 1881 amb els altres representants catalans davant l’anunci de l’entrada en vigor definitiva de la Base Cinquena del 1869, que consolidava el lliurecanvisme). A Espanya, els resultats configuraren una majoria de 318 diputats conservadors, per 67 liberals.
Aquest nou govern conservador de Cánovas coincidí amb una situació de crisi complexa i comportà un nou desgavell en el conservadorisme barceloní. La discussió per a Cánovas del modus vivendi amb Gran Bretanya, plantejat per l’anterior equip liberal, i el fet que el ministre de Gràcia i Justícia, Francisco Silvela, posés a punt la proposta liberal d’unificació del codi civil alarmà molt els catalans. Mañé endegà una gran campanya des del Diario de Barcelona i criticà a Cánovas els magres resultats que havia donat la seva “transigència amb la revolució”. Duran i Bas presentà a la Comisión General de Codificación una Memòria en defensa del Dret Civil Català, de la qual se’n va fer una edició econòmica en català (1886). Però la situació s’agreujà ràpidament: l’extensió ràpida de la fil·loxera, els efectes d’una fortíssima epidèmia de còlera, l’esclat de la crisi colonial de les Illes Carolines i, finalment, la mort prematura d’Alfons XII (25/XI/1885) crearen un clima de desconfiança i crisi que afectà profundament la vida política. Al capdavall, resultà significativa la poca presència conservadora en la iniciativa del Centre Català (reunió a la Llotja de Barcelona, 11/I/1885) destinada a presentar al monarca un document (“Memorial de Greuges”, segons ponència de Valentí Almirall) on es reaccionava davant la crisi general. Duran i Bas no hi tingué cap protagonisme; i encara que el president de la comissió que anà a Madrid fos el vell conservador i diputat per Granollers, Marià Maspons i Labrós, aquest era un element proper al regionalisme catalanista.
Davant el buit de poder provocat per la mort del monarca, Cánovas sorprengué tothom facilitant la formació d’un nou govern liberal: el govern llarg de Sagasta (27/XI/1885-5/VII/1890). De fet, fins el 1887, el grup parlamentari conservador que dirigia Cánovas (67 diputats) només contribuí a l’esclat de petites crisis parcials, fet que molestà molts seguidors. Aquesta situació de passivitat provocà l’escissió de Romero Robledo, que, amb l’originàriament liberal López Domínguez, fundà l’efímer Partido Liberal Reformista. Per tal de distanciar-se del seu anterior partit i captar sectors del conservadorisme català, Romero Robledo utilitzà amb força la carta proteccionista i, fins i tot, l’argument de l’abandonament en què Madrid tenia a Catalunya. A Barcelona es creà el Círculo Reformista, que agrupà nuclis conservadors força destacats, on trobem Xavier Tort Martorell (molt actiu a la Diputació), Puig Generés, Josep Pujol i Fernández (president de l’Institut del Foment del Treball Nacional), Ramon de Rocafort (que amb aquesta plataforma assolí l’acta per Castellterçol), l’industrial Antoni Sedó (que assolí l’acta per Sant Feliu de Llobregat), Avel·lí Trinxet, Adolf Solà o el comerciant barceloní Joan B. Orriols. Aquest darrer, un destacat polemista contra el lliurecanvi molt actiu a l’inici de l’escissió, assolí l’acta per Manresa, però no arribà a prendre possessió de l’escó. Igualment, no aconseguí ser elegit candidat reformista a l’alcaldia de Barcelona, fet que contribuí a debilitar l’escissió a Barcelona.
La crisi interna del barceloní Círculo Conservador Liberal era bastant forta. La no participació en el poder central ni en les instàncies del poder local (només Manuel Planas i Casals era el cap de la minoria a la Diputació de Barcelona) s’acabà d’agreujar amb la convocatòria de l’Exposició Universal del 1888. Dirigida pels equips liberals de l’alcalde Rius i Taulet (substitut del conservador catalanista Joan Coll i Pujol), els conservadors es desmarcaren del certamen; Mañé i Flaquer l’arribà a criticar obertament per creure que la ciutat no en podria suportar els costos i Duran i Bas hi participà d’una manera bastant passiva. El fet que bona part de l’oligarquia local i destacats professionals liberals adscrits al conservadorisme catalanista hi colaboressin ajudà a precipitar la crisi del conservadorisme oficial.
La crisi del Círculo Conservador Liberal del 1888 portà a la presidència Manuel Planas i Casals i situà Duran i Bas a l’honorífica, però allunyà de la direcció Manuel Girona i el marquès de Ciutadilla (els grans suports de Duran). Cánovas aprofità l’Exposició per recomposar la situació i realitzà un viatge a Barcelona a l’octubre. La rebuda a la capital i a poblacions com Sabadell o LLeida fou molt bona. A Barcelona realitzà alguns discursos on criticà el sufragi universal i es pronuncià a favor de la protecció econòmica, encara que harmonitzant els interessos industrials amb els agrícoles.
Aquestes declaracions foren molt criticades a Madrid (i ben rebudes a Barcelona), on –tot amb tot– se li retregué que no hagués fet referència al sanejament del sufragi o a la descentralització. La creació del Centre Escolar Catalanista (1886) i de la Lliga de Catalunya (1887) constituïren una certa amenaça per al conservadorisme local. Duran i Bas, al qual ja havien donat la presidència dels Jocs Florals el 1884, fou “temptat” políticament: el principal vehicle d’aquest apropament fou l’advocat i historiador Josep Pella i Forgas i la plataforma de la seva revista La España Regional. Però, tot i declarar les seves simpaties envers el corrent cultural catalanista i la seva voluntat descentralitzadora, Duran no s’avingué a contribuir a cap opció política “separatista”. El seu aïllament polític fou un fet i aquests anys es dedicà a la lluita en favor del Dret Civil català, tasca que consolidà el seu prestigi personal sobretot quan, sota la presidència de la Comisión de José Canalejas i gràcies a la intervenció directa de la Reina Regent, el 1889 quedà salvaguardat el dret català.
Duran fou nomenat senador vitalici (27/II/1891), però el retraïment i la crisi política eren evidents, fins al punt que el 9 de juliol d’aquest any presentà la baixa del Círculo conservador. El procés de ruptura s’havia iniciat al novembre del 1889 amb l’inici dels debats parlamentaris de la Llei de sufragi universal. Tot i les grans declaracions en contra dels principals líders polítics (inclòs el propi Sagasta), la Llei s’aprovà al juny del 1890 i Cánovas declarà que la respectaria en el cas que tornés al poder. Així succeí quan els conservadors guanyaren les eleccions del 1891 (262 escons contra els 83 liberals, malgrat una clara tendència de recuperació electoral dels republicans).
Al desembre del 1892, un afer de corrupció a l’Ajuntament de Madrid provocà la crisi interna del partit central, reobrint un fort enfrontament entre Cánovas i Silvela (al qual s’afegí Fernández Villaverde). Les demandes de moralització d’aquests darrers reberen l’adhesió de Duran i Bas, que aprofità l’avinentesa per trencar definitivament amb Cánovas. Aquí culminà la llarga agonia política de l’“escola conservadora catalana”, de la qual eren representatius el mateix Duran, Manuel Girona, el marquès de Ciutadilla o Lluís Ferrer-Vidal. El partit conservador es trobà condicionat per la mobilització que promogué l’aprovació del sufragi universal (fins i tot, tornaren a integrar-s’hi Romero Robledo i el general Martínez de Campos) i per les possibilitats locals que s’obriren amb la fi del llarg predomini de Rius i Taulet i els liberals. Manuel Planas i Casals es consolidà com l’indiscutible “jefe provincial” dels conservadors: el 1891 assolí les majories (Josep Vilaseca i Mogas, Josep M. Planas i Casals i Andreu de Gard) enfront de les minories (Francesc Pi i Margall i Manuel Ruiz Zorrilla). Però l’única possibilitat de força política que els restava a Barcelona era l’esperança que el govern conservador de Cánovas augmentés la “mà dura” amb la crisi social que al començament dels anys noranta començava a ser força inquietant. De fet, la Directiva del Círculo conservador semblà recuperar part de la iniciativa política quan –a les darreries del 1893 i amb motiu de la bomba del Liceu– proposà la creació d’una Societat de Defensa i Mañé i Flaquer l’avalà des del Diario de Barcelona. No obstant això, fou en aquesta situació quan es produí la darrera gran crisi dels conservadors catalans, la qual ara es féu evident a Barcelona i també a la resta de Catalunya.
Els “oficialistes” es mantingueren al Círculo Conservador Liberal, acabat de renovar al juliol del 1891. Però en les eleccions generals del març del 1893 només tingueren força per presentar un candidat a Barcelona, J. Vilaseca i Mogas, i un altre pels districtes d’Arenys, Castellterçol i Vilanova: els resultats generals donaren 281 diputats liberals per 61 de conservadors, la màxima representació republicana (47 escons). Enfront dels “oficialistes” es creà el Círculo Conservador Independiente, proper a les postures de Silvela. S’hi agruparen sectors industrials, encapçalats per Josep Ferrer-Vidal i Soler o Magí Sandiumenge. Aquest grup demostrà l’atomització del món conservador, ja que competia amb els fabricants cotoners que des del 1886 dirigia Antoni Sedó al Círculo Liberal Conservador Proteccionista. Finalment, existia el nucli que, sota les ordres del segon marquès de Comillas, Claudio López Bru (i parcialment d’Eusebi Güell), volia fundar un partit conservador catòlic en contacte amb els nuclis catalanistes (gràcies als bons oficis de Jacint Verdaguer).
A l’hivern del 1893 s’inicià la crisi colonial, amb les primeres escaramusses a Melilla, i el 1895 s’agreujà amb l’inici de la darrera insurrecció cubana. Duran i Bas, que des del 1891 havia incrementat la seva notorietat en participar en la redacció dels aranzels proteccionistes antillans, a partir del 1895 intentà de recuperar la iniciativa política amb l’actualització de la campanya en favor del proteccionisme (reunió de la Liga del Principado de Josep Zulueta i Ferran Alsina amb el Foment del Treball Nacional, el 10/VII/1895), la coordinació de les institucions econòmiques i la recerca d’una nova projecció política: es parlà, fins i tot, de crear una Unión Conservadora que seguís els passos de la madrilenya (1898), amb el suport de Silvela, Villaverde i Polavieja. A Catalunya, el seu programa descentralitzador i regeneracionista interessà a personalitats com Manuel Duran i Bas, Josep Cucurella i Tort, Eduard Maluquer de Tirrell o Joan Sallarés i Pla. Aquesta mobilització fou la base de la Junta Provincial de adhesiones al programa del general Polavieja (1/XI/1898), que presidí l’industrial del cotó Josep Ferrer-Vidal i Soler, la Junta de la qual agrupà una trentena d’individus representatius de l’oligarquia econòmica i dels alts professionals liberals locals.
El 4 de març de 1899, consumada la derrota colonial i la crisi política de la Restauració (que aleshores dirigien els liberals), pujà al poder un govern conservador de signe regeneracionista, amb una aproximació als costistes, a la mobilització de la Unión Nacional (Valladolid, 14/I/1899) i als catalanistes. Duran hi participà com a ministre de Gracia y Justicia (dimití el 23/X/1899). En les eleccions generals del 16 de març guanyaren els conservadors per 236 escons contra 122 dels liberals: l’atomització política i interna dels partit es començà a fer evident. A Catalunya, la mobilització de l’oligarquia econòmica dominà la vida política. Situà en la candidatura governamental silvelista tres candidats: el cacic sabadellenc, home del Foment i directiu de la Junta Polaviejista, Joan Sallarés i Pla; el també membre del Foment, Joan Puig i Saladrigas, i Josep Cucurella i Tort. A Catalunya, dels 44 diputats electes, 14 pertanyien al Foment. Però fou la darrera victòria dels conservadors catalans en unes eleccions generals.
Tercera etapa (1903-1923)
La crisi del conservadorisme català de la Restauració s’emmarcà dins la més general del Partit Liberal Conservador, consumada la darrera dècada del vuit-cents, de la qual hem analitzat ja la dinàmica i les repercussions en la política barcelonina. A Catalunya, la crisi es notà en la ràpida fragmentació del partit i en el fet que sovint es presentaren candidats independents. En algunes ciutats, la manca d’organització política real d’aquest conservadorisme es féu evident per l’ascens espectacular del moviment republicà que liderava la Unión Republicana i, per terme general, les eleccions començaren a ser més renyides (per la quasi desaparició del “candidat únic”) i sovintejaren les denúncies per irregularitats, gairebé sempre adreçades contra candidats dinàstics. En el cas de Berga, per exemple, quan la crisi conservadora lesionà els interessos del vell cacic Antoni Rosal Sala, aquest creà una plataforma pròpia, el Partido de la Administración, que (amb el suport dels carlins) arribà a estendre’s pels districtes de Berga, Igualada, Manresa i Castellterçol.
A l’àrea barcelonina, la crisi conservadora coincidí amb la consolidació política dels republicans i dels catalanistes de la Lliga Regionalista. Encara en les eleccions provincials del març del 1901 sortiren elegits 3 diputats conservadors i 2 de liberals. Però fou la darrera vegada: en les legislatives del maig sortiren 4 diputats regionalistes i 2 de republicans. El 1904 perderen la representació provincial i el control de l’Ajuntament de Barcelona. El conservadorisme català s’havia mantingut políticament indiferent a la crisi conservadora del 1902 al 1905 (enfrontaments entre Silvela, Fernández Villaverde, Azcárraga i Maura) que acabà amb la “jefatura” del darrer al Partit. El mateix 1904, Manuel Planas i Casals abandonà la política i La Dinastía plegà. El 1905 tancà definitivament les portes el Círculo Conservador Liberal de Barcelona. La consolidació de les relacions entre el maurisme i el regionalisme encara invalidà més el manteniment d’una organització conservadora catalana. El 1902, alguns vells conservadors estaven vinculats al Comité de Defensa Social, però el pes bàsic era patronal, eclesiàstic i carlí. La crisi de Maura i la de la Lliga després de la Setmana Tràgica provocaren la mobilització de vells monàrquics conservadors, sota la direcció de Joan Maluquer i Viladot, un dels seguidors del maurisme a Catalunya. El 1911 creà el Círculo Monárquico Conservador de Barcelona, amb la idea que calia lluitar contra la degradació dels partits. Després de la Gran Guerra, aquest sector fundà la Federació Monàrquica Autonomista (1919), que agrupà figures com el baró de Güell, Joaquim M. de Nadal, Fèlix Escalas, Joan Garriga Massó, Ferran Fabra (marquès d’Alella), Francesc Bartrina i el mateix Maluquer (inicial liberal gamazista passat al maurisme des del 1903), entre altres. Enfrontada amb la Unión Monárquica Nacional, la Federació no tardà a integrar-se a la Lliga i dissoldre’s.
Líders, afiliació i implantació
El principal líder fou el jurista barceloní Manuel Duran i Bas, representant de la denominada “escola conservadora catalana”. Al seu costat, el periodista Joan Mañé i Flaquer i l’advocat Estanislau Reynals i Rabassa l’ajudaren en les tasques de definició, propaganda i mobilització política local. En el pla politicoelectoral (i lligat a l’estructura caciquista dominada per Romero Robledo), hem de situar-hi l’advocat Manuel Planas i Casals, el bastió polític del qual va estar a la Diputació de Barcelona, que aconseguí l’acta als districtes de Sant Sadurní d’Anoia, d’Igualada-Vilafranca i de Barcelona. El secundà el seu germà Josep M., catedràtic de dret que obtingué l’acta per Vilafranca, Barcelona i Arenys. Altres dirigents foren Manuel Girona i Vidal, J. Vilaseca i Mogas, Ramon M. de Sentmenat i Despujol (marquès de Ciutadilla), Frederic Nicolau, Pere Bosch i Labrús (després d’una militància liberal inicial), Melcior Ferrer i Bruguera, Antoni Vehils i Josep Ferrer i Vidal.
No existia l’afiliació individual al partit sinó, més aviat, l’adscripció personal d’uns notables, amb capacitat d’arrossegar persones i institucions, així com d’aplegar vots en un districte electoral. La Liga del Orden Social i el posterior Círculo Conservador Liberal declararen que agrupaven entre 170 i 200 individus. Sociològicament, la majoria provenia de les professions liberals, molt especialment advocats i professors universitaris. En segon terme, hi havia els propietaris urbans i els comerciants, amb un pes important dels naviliers i colonials; també sobresortien els industrials i, fora de Barcelona, els hisendats.
Pel que fa a la implantació politicoelectoral, el partit fou hegemònic entre el 1875 i el 1901. A la circumscripció de Barcelona, s’hi elegiren 97 diputats a Corts, 109 provincials i 321 regidors (125 dels quals conservadors i 113 liberals). A Lleida, el domini dinàstic també fou total fins el 1900: 85 de 89 actes, amb 42 per als conservadors i 40 per als liberals. El mateix passà a Girona (de fet, fins el 1922) i a Tarragona, amb 27 regidors i 11 diputats conservadors per 20 i 14 de liberals respectivament. El districte de Sabadell-Terrassa, abans de la separació, era dominat per Pere Turull i Sallent i el seu fill Pau Turull i Comadran. Després de la separació, a Sabadell manà l’industrialista Joan Sallarés i Pla, i el 1903 el sistema entrà en crisi amb la derrota del “cunero” Timoteo Bustillo. No obstant això, entre el 1914 i el 1920 es tornà a produir una reacció conservadora al marge de la Lliga, dirigida pel datista Enric Turull i Comadran. Al districte de Roquetes el control estable pertanyé al romerista Albert Bosch Fustegueras. Antoni Sedó Pàmies dominà a Sant Feliu de Llobregat; A. Castell de Pons a Igualada, i a Vilafranca del Penedès, Josep Puig i Llagostera (antic militant republicà passat a les files canovistes que fou conegut com “el honrado moralista”, clar exponent del paternalisme social de l’època). A Vilanova i la Geltrú, l’hegemonia conservadora passà de manera natural a l’esfera regionalista en mans de Josep Bertran i Musitu, diputat per aquest districte entre el 1905 i el 1923. A Manresa succeí un fet similar sota la direcció de Leonci Soler i March.
Premsa
El principal i inicial inspirador polític del conservadorisme fou el Diario de Barcelona, portaveu dels conservadors barcelonins, sobretot sota la direcció de Mañé (des del 1866 fins a la seva mort el 1901). Era canovista des del període 1869-1872, amb el lema “Pàtria-Monarquia-Dinastia”, fet que comportà que Alfons XII atorgués al seu propietari el títol de marquès de la Casa Brusi (1876). Mostrà una gran independència de criteri respecte de la política oficial del partit i, de fet, es convertí en portaveu de l’“escola conservadora catalana”. Amb la seva tirada de 10.000 exemplars, fou el principal diari de Barcelona i vers els anys vuitanta s’enfrontà durament amb el carlí El Correo Catalán. En aquest moment, distanciat ja obertament del canovisme, esdevingué portaveu oficiós de la Unió Catòlica. Suspès entre el 30 de setembre i el primer d’octubre del 1876, aparegué amb la capçalera El Catalán.
Amb la constitució del Círculo, els conservadors barcelonins adoptaren com a portaveu El Principado. Diario liberal conservador de Barcelona, político, literario, industrial de avisos y noticias, eco de la bolsa y del comercio, que dirigia Carles Frontaura. A banda de la informació oficial municipal, introduïa diàriament notícies de París i de Madrid. El portaveu planista fou La Dinastía. Diario político, literario y mercantil. Fundat el 14/X/1883, aparegué fins el 1904. Tingué un caire fonamentalment polític, amb molta presència de la política espanyola.
Fora de Barcelona destaquen El Eco de Tarrasa (més tard aparegué com a La Comarca) i, en part, el dinàstic Diario de Tarragona, tot i que als anys vuitanta es decantà pel bàndol liberal. Més important fou el Diario de Reus, que havien fundat el 1859 Andreu de Bofarull i Esteve Balafià. Estigué molt en contacte amb el catalanisme més conservador que representava Francesc Bartrina i el 1930 s’acabà integrant a l’òrbita de la Lliga. També sobresortí el Diario de Gerona, que, després de diverses etapes menors, fou fundat definitivament el 1889 per Rafael Masó, el qual el situà dins l’òrbita conservadora en els primers anys del segle XX, però, s’acostà a la Lliga.