Inicialment fou el resultat de l’opció en favor del republicanisme adoptada per un corrent del Partit Democràtic: el sector contrari al govern provisional i a la sortida constitucional monàrquica que ràpidament es dibuixà com a majoritària entre les forces de la coalició revolucionària que havia enderrocat Isabel II.
El PRDF va néixer, doncs, per protestar contra l’actitud promonàrquica de destacats militants demòcrates (els “cimbrios”) liderats per Cristino Martos. El 13 de novembre de 1868, al Circo Price de Madrid, el nucli directiu de Madrid d’aquella formació es constituí en comitè republicà. Al costat de José M. Orense, Emilio Castelar o Nicolás Salmerón, en formaven part, entre altres, els catalans Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall.
Quant a estructura, lideratges i fins i tot caràcter programàtic, el PRDF tingué dos moments diferents: a) durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) fou el partit republicà, és a dir, l’organització que aplegava tots els republicans; b) amb la Restauració i, de manera evident, després de la reorganització de 1880-1881, es convertí exclusivament en el partit dels republicans federals pactistes que reconeixien el lideratge de Pi i Margall.
En el període del Sexenni disposava d’un lideratge múltiple i, massa vegades, contradictori. Durant els anys seixanta els Orense, Castelar, Salmerón, Figueras i Pi ja havien donat a conèixer, en debats doctrinals des de La Discusión i La Democracia, les seves diferències en matèria social (individualisme i socialisme) i d’organització administrativa i política de l’estat (república federal o unitària, amb diversos graus de descentralització). El caràcter contradictori de la seva direcció es palesà en l’acció política opositora i, sobretot, en la gestió de govern durant la I República (1873). Tant en les conjuntures revolucionàries del Sexenni com en les més estabilitzades, el partit havia presentat sovint les característiques d’un moviment social magmàtic, en el si del qual era possible la convivència de projectes socials i polítics diversos, que tenien com a mínim comú denominador la República. En la Restauració, en canvi, el PRDF afirmà una ideologia, una línia d’actuació i un lideratge ben concrets: restà l’única formació republicana que defensà el federalisme pactista com a principi reorganizador de l’estat centralista sorgit de la revolució liberal burgesa, tingué un notable arrelament entre les classes populars, aspirà a crear un sòlid teixit societari que estimulés i canalitzés l’acció col·lectiva d’aquests sectors socials (electoral o d’altra mena), projectà un poc definit horitzó de democràcia social i centrà els òrgans de direcció al voltant de la figura emblemàtica de Pi.
Dins del moviment de Solidaritat Catalana (1906-1909), el PRDF s’alineà amb les altres forces de l’anomenada Esquerra Catalana i, el 1910, s’integrà a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Acabada aquesta, però, es mantingueren restes del vell federalisme, sobretot a Barcelona, fins als anys de la Segona República i la Guerra Civil.
Del Sexenni al 1880
A la Catalunya de 1868, els inicis del nou partit estigueren marcats per dos factors. En primer lloc, per la desigual participació en les jornades revolucionàries de setembre. Allà on el seu protagonisme durant els dies posteriors a l’alçament de Cadis fou escàs, com a Barcelona, l’hegemonia política immediata va correspondre a unionistes, radicals i demòcrates. Altrament, allí on les masses populars protagonitzaren, a l’empara de la flamarada revolucionària, àmplies i –a voltes– violentes mobilitzacions, o bé en aquelles altres comarques on sortiren a la llum partides armades de signe republicà, el partit federal es garantí el triomf de les candidatures presentades en les successives eleccions a Juntes revolucionàries definitives, a l’octubre, i en les primeres conteses municipals, al desembre de 1868, com fou el cas de Reus i, sota circumstàncies diferents però amb resultats semblants, a l’Empordà i al Gironès. En aquest cas, les partides armades dirigides pels federals Pere Caimó i Josep T. d’Ametller havien facilitat l’entrada per la frontera dels exiliats Blas Pierrad, del dirigent obrer Josep Rubau Donadeu i Corcellés i d’altres, que tingueren un paper decisiu en la creació de les juntes revolucionàries a partir del 29 de setembre.
En segon lloc, un dels factors específics del partit federal català fou que aquest aconseguí de rendibilitzar el capital humà i ideològic acumulat des de la meitat de la dècada de 1850 en el ambients del democratisme radical popular. Al costat dels homes indicats, el partit comptà entre els dirigents amb personalitats com Narcís Monturiol (inventor), Josep Anselm Clavé i Camps (músic i poeta), Francesc Sunyer i Capdevila (metge), Antoni Altadill (novel·lista i dramaturg), Manuel Angelon (escriptor), Josep M. Torres, Pau Alsina (obrer del tèxtil) i Joan Tutau i Vergés (economista i financer).
Conspiracions i aixecaments, però també vida associativa i cultural, eren alguns dels àmbits que els havien donat a conèixer. Des del punt de vista programàtic, el nou partit republicà es constituí a partir d’una tradició particular dins la democràcia espanyola. El principal tret específic prové del fet que a Catalunya, com en altres escenaris de l’Espanya mediterrània, el democratisme republicà federal havia experimentat una configuració classista i popular. A Barcelona, més concretament, el partit democràtic devia comptar amb una sòlida base obrera. Això va fer que pogués establir una interrelació amb el moviment obrer, que s’expressà tant en la defensa que feien de l’obrerisme mutualista i cooperativista com en el grau de contacte amb les diverses fórmules del socialisme, des de la cabetiana a la proudhoniana. Altrament, el republicanisme català que quallà en el PRDF presentava, com a alternativa al model d’estat liberal imposat en les dècades precedents, una estratègia municipalista. Finalment, cal remarcar la defensa àmplia i estratègica que els federals feien del sufragi universal i que anava més enllà de raonaments abstractes sobre la participació de la ciutadania en el disseny de les polítiques generals. Des del republicanisme català, en clara sintonia amb Pi i Margall, la generalització del vot s’entenia com una via de resolució dels conflictes socials derivats d’una mala distribució de la propietat, de la qual la monarquia s’havia erigit en avaladora.
A partir d’aquest llegat municipalista i popular, el Club dels Federalistes, fundat a Barcelona el 1868 per Valentí Almirall i F. Pi i Margall, es manifestà contrari al decret de la Junta Revolucionaria de Madrid de dissoldre les juntes revolucionàries locals i, al març de 1869, dirigents federals (com el líder obrer Baldomer Lostau i Prats o Josep Tomàs i Salvany) prenien iniciatives per tal que la Diputació barcelonina exigís a les Corts la supressió de les quintes. La lluita contra els impostos sobre els consums o la defensa de la protecció aranzelària a la indústria constituïren altres preocupacions del federalisme. A l’inici del Sexenni les connexions entre federalisme i obrerisme eren molt importants. L’obrerisme català, estructurat en sindicats i cooperatives, amb un organisme de coordinació com la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, al gener de 1869 demanà el vot dels treballadors per a les candidatures republicanes federals. Més tard, el Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, successor de l’anterior Direcció, tingué entre els dirigents coneguts militants federals (Jaume Balasch, Joan Fargas, Rafael Farga Pellicer i el dibuixant i pintor Josep Lluís Pellicer i Fenyé). En un mateix sentit cal recordar que les societats obreres auxiliaren els federals revoltats i empresonats, o que diputats federals com Gonçal Serraclara (advocat i comerciant), Santiago Soler (advocat i propietari), Sunyer i Capdevila i Pau Alsina defensaren un socialisme cooperativista i mutualista i, en general, “el advenimiento del cuarto estado”. L’evolució del Sexenni i la progressiva expansió de l’apoliticisme en els ambients obreristes van cloure aviat aquesta etapa d’entesa, per bé que la progressiva autonomia ideològica de l’obrerisme no comportà una plena independència política respecte del partit federal.
Aquest darrer s’escindí, molt aviat, entre benèvols i intransigents. El primer motiu d’aquesta ruptura fou l’actitud a seguir davant el jurament de la constitució monàrquica de 1869. Els intransigents que ocupaven càrrecs públics es negaren a jurar-la, com els 16 regidors de l’Ajuntament de Barcelona al febrer de 1870: Almirall, Josep Balasch, Antoni Baltà, Josep Benito Costa, Rafael Boet, Tomàs Bosch, Bonaventura Calvet, Josep Carlat i Matheu, Valentí Labán, Josep Lluís Pellicer, Jaume Pujol Baucis, Marià Rosell, Marià Sans, Víctor F. Simal i Manuel Wherle. Més endavant, la convivència entre els dos grups es vegé enverinada pels acords o aliances amb l’esquerra monàrquica (els radicals de Ruiz Zorrilla), la dinàmica de pactes regionals i les relacions entre el nucli de parlamentaris i el partit. Pel que fa a aquesta darrera qüestió, anys a venir, Conrad Roure escriuria: “La mayor parte de los diputados republicanos, al sentarse en los escaños del Congreso, olvidaron que acaudillaban al partido más potente de la nación, que lo integraba el pueblo en masa, y dejáronse dominar por aquella minoría inmoral, surgida de las combinaciones electoreras, no de un ideal sincero y de una lucha noble”.
L’eclosió de pactes regionals al llarg de la primavera de 1869 va adquirir especial importància. Al maig d’aquell any es donà a conèixer el de Tortosa. Impulsat per Almirall, el compromís fou signat per representants del PRDF d’Aragó, Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. La finalitat era redissenyar tant el partit com la futura organització política de la República sobre criteris allunyats de l’estricte municipalisme, per tal de fonamentar-se en les comunitats històriques preexistents. Cal inscriure el Pacte de Tortosa en una dinàmica que es generalitzà a tot el federalisme espanyol. En les setmanes posteriors es formalitzaren acords similars a Còrdova (Extremadura, Andalusia i Múrcia), Valladolid (les dues Castelles), Eibar (País Basc i Navarra) i la Corunya (Astúries i Galícia). En darrera instància, al juliol d’aquell any se signà a Madrid un pacte nacional que, si bé podia ser presentat com la culminació del procés encetat a Tortosa, tenia també tot l’aire d’un intent de Pi de neutralitzar l’estratègia almiralliana que consistia a transferir la iniciativa del moviment republicà del nucli parlamentari als focus provincials del federalisme.
El factor que actuà com a detonant de la ruptura entre les dues sensibilitats federals fou el fracàs de l’aixecament federalista del setembre-octubre de 1869, que el pacte nacional no aconseguí d’evitar. Els benèvols disposaven, a Barcelona, d’una entitat matriu (el Club Republicà Democràtic Federal) i d’un periòdic, La Razón. Els intransigents, al seu torn, tenien el Club dels Federalistes (entitat que generaria, en menys d’un any, al voltant de 60 organitzacions similars a les distintes comarques catalanes) i El Estado Catalán com a portaveu. Mesos més tard, arran dels aixecaments populars contra les quintes (abril de 1870), Almirall i Clavé abandonarien el comitè dels intransigents en entendre que el rigor i la coherència (la invocada “intransigència”) es referien als principis i a la conducta, i no pas a l’ús, o no, de la força.
A partir de 1870, el lideratge de Pi dins el partit es fonamentà en el manteniment d’un precari equilibri entre l’ala esquerra i la dreta. La I Assemblea Federal (Madrid, març de 1870) significà un canvi organitzatiu important. Deixà de costat els pactes regionals com a motors organitzatius de la formació per establir un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi, Castelar, Figueras, Orense i Urgellés). A canvi, Pi pogué resistir els atacs de la dreta del partit, expressats clarament en la declaració de premsa del 7 de maig de 1870, mitjançant la qual la dreta republicana carregava contra el pactisme i es mostrava favorable a l’unitarisme. En qualsevol cas, els equilibris de Pi no pogueren evitar l’agreujament de la divisió interna amb la formació no ja de centres o clubs, sinó de comitès separats de benèvols i intransigents, especialment disconformes amb l’acord de l’Assemblea Federal d’abandonar els pactes regionals com a principi organitzador del partit. A desgrat d’aquestes divergències i d’alguns nous intents d’aixecament dels intransigents (Ferrol, novembre de 1872), amb escassa incidència a Catalunya, Pi conservà entre el 1871 i el 1872 la presidència del directori nacional del PRDF.
La proclamació de la I República no resolgué les divisions internes. Mentre que els prohoms parlamentaris tendiren a donar suport a la política legalista de Figueras i Pi, i, amb matisos, a la dels seus succesors unitaris Salmerón i Castelar, els intransigents de la perifèria provincial maldaren per la immediata implantació de les reformes administratives i polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern. Nogensmenys, i a diferència d’Andalusia, Cartagena o el País Valencià, les bases federals catalanes no es veieren involucrades de manera significativa en els aixecaments cantonals iniciats a l’estiu de 1873.
De fet, a Catalunya, el pes dels intransigents s’havia vist modificat per diverses raons. Bona part de les energies insurreccionals s’havien consumit en les revoltes federals (setembre-octubre de 1869) i socials (contra les quintes i els consums, abril de 1870) promogudes pels intransigents. A més, les victòries militars del cap militar carlí Francesc Savalls, a la primavera-estiu de 1873, feien que l’amenaça d’una victòria tradicionalista en la guerra civil semblés possible. En conseqüència, eren difícils de justificar aquells moviments no encaminats al triomf en la guerra dels “partidaris de la llibertat”. Finalment, cal tenir present la resistència de les diputacions de Tarragona, Lleida i Girona, amb un domini creixent dels benèvols i unitaris, a seguir els membres de la corporació provincial barcelonina en els intents reiterats de proclamar, com a camí per a assolir des de baix la desitjada Federació, l’“Estat Català” (12 i 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol de 1873). En qualsevol cas, els repetits fracassos dels intransigents de la Diputació de Barcelona provocaren que personalitats fins aleshores properes a aquest corrent (com Lostau, Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara i Rubau Donadeu) adoptessin en endavant posicions centristes.
A banda dels èxits electorals en els comicis municipals, durant el Sexenni, el PRDF obtingué a Catalunya majories aclaparadores en les eleccions a diputats al Parlament de l’estat. El 1869, sobre 37 escons en disputa, els federals aconseguiren, entre les eleccions generals i les parcials, un total de 24 actes. Al març de 1871, quan la representació parlamentària catalana havia augmentat fins a 42 escons, els federals n’obtingueren 15. Encara eren la força majoritària, per bé que segurament començaven a notar tant l’impacte de la política repressiva de Sagasta al capdavant del ministeri de la Governació, com el de la creixent autonomia obrerista i del desencís pels fracassos insurreccionals i la timidesa de les transformacions polítiques i socials. A l’abril de 1872, el PRDF tot just arribà a la desena d’actes a les quatre províncies catalanes. Aquestes xifres es desbordarien el 1873, 39 escons, en plena onada republicanista. El PRDF català s’assegurà al llarg de l’etapa democràtica pràcticament la meitat de les actes catalanes, mentre que la seva aportació al còmput global d’actes republicanes en el conjunt de l’estat oscil·là entre una tercera i una quarta part. Tret altra vegada del període 1871-1872, marcat per un inequívoc retraïment de l’electorat popular que castigà especialment les candidatures federals, els votants republicans a Catalunya representaven un terç de la totalitat del cens. Mentre que a les províncies de Barcelona, Girona i Tarragona el partit assolí la màxima votació el 1873 amb 47.650, 27.015 i 29.918 sufragis respectivament; a Lleida, els 30.945 votants federals de 1869 no es tornaren a repetir en tot el període. Pel que fa al total de vots obtinguts pel PRDF arreu de Catalunya, cal destacar que les puntes es troben el 1869 (130.737) i el 1873 (124.592), i que en les altres tres convocatòries se situaren entre la meitat i una tercera part d’aquestes cotes màximes.
El PRDF, que havia estat el gran partit republicà del període 1868-1873, començà a desintegrar-se ràpidament arran de la intervenció del general Pavía al Congrés dels Diputats el 3 de gener de 1874. Una setmana després del cop militar, un nombrós grup de federals, encapçalats per Joan Martí i Torres (el Xic de les Barraquetes), intentà resistir-lo militarment al municipi barceloní de Sarrià. Diverses protestes, en què participaren de forma significada els militants federals, tenien lloc a Gràcia, Sabadell, Rubí i Caldes de Montbui. Un cop assentat el règim provisional del general Francisco Serrano, Castelar se separà del PRDF i encetà el camí cap al reagrupament de la dreta republicana. Per la seva part, Pi, Figueras i Salmerón s’enfrontaren per raons tàctiques, ideològiques i personals i crearen entre els adherents fractures que es consolidaren durant l’inici de la Restauració.
De 1880 fins a la Segona República
En rigor, la reorganització del PRDF com a partit dels pimargallians no tingué lloc fins al bienni 1880-1881. Els primers anys de la Restauració, quan el règim de llibertats era més limitat, constrenyiren la presència federalista militant als terrenys de la publicística i de l’agitació cultural. En aquest sentit cal recordar el paper de destacats federals en la controvèrsia sobre el positivisme a l’Ateneu Barcelonès, que es trobà al darrere de la creació de l’Ateneu Lliure de Catalunya, o la posterior organització per part d’Almirall del I Congrés Catalanista.
La reorganització, a més, fou condicionada pel fet que ja havien quedat prèviament clarificades les línies de força que ordenaren el magma previ del republicanisme, ja que amb Castelar, Figueras, Ruiz Zorrilla i Salmerón havien marxat una part de les bases. A això, cal sumar-hi els efectes de la sortida d’Almirall, a causa de la coincidència en el temps de la ruptura entre qui havia estat el cap visible del republicanisme federal a Catalunya i el cap espanyol, Pi i Margall. El trencament tingué lloc entre el 1881 i el 1882, immediatament després del viatge de propaganda que Pi va fer al Principat. Almirall havia estat l’impulsor el 1880 del I Congrés Catalanista, una iniciativa situada al marge de la vida del partit, encara que no en contra. Dos anys més tard, ja separat del partit federal, fundà una organització alternativa: el Centre Català. Aquesta ruptura es registrà en diversos nivells: hi hagué un debat teòric sobre com organitzar la federació que oposà el racionalisme abstracte i municipalista de Pi als plantejaments més historicistes, concrets i catalanistes d’Almirall. Però la polèmica també afectà les estratègies. Pi, arran de l’accés dels liberals al govern, cercava una reconstrucció del PRDF, que abocava els federals o bé a una perspectiva insurreccional o bé a inserir-se políticament en el règim. Aquesta proposta xocava de manera frontal amb el projecte d’Almirall, que entenia el partit més com un ampli moviment de propaganda i d’inserció social, que com una organització d’enquadrament.
Després de marxar Almirall, l’advocat Josep M. Vallès i Ribot quedà al front del partit a Catalunya. La nova direcció aconseguí de consolidar el PRDF com el majoritari de l’espectre republicà català. L’estratègia emprada consistí en l’establiment d’una forta aliança, d’una banda, entre joves professionals, publicistes, periodistes i escriptors encara no estabilitzats socialment; i d’altra banda, amb diversos notables locals procedents del Sexenni.
El primer gran esforç reorganitzatiu del partit culminà amb la celebració del seu Congrés Regional (abril-maig de 1883). El Congrés havia estat convocat l’1 de març de 1883 pel Comitè Regional Republicà Democràtic Federalista. Aquest s’havia reunit amb anterioritat el 10 de febrer amb la presència de dos representants provincials per Barcelona (J. M. Vallès i Ribot; Baldomer Lostau); dos per Girona (Joan Matas i Hortal; Pere Puig Calzada); dos per Lleida (Eugeni Litrán i l’absent Miquel Ferrer i Garcés) i dos per Tarragona (Josep Roig i Minguet i Francesc Especier), amb quatre grans objetius. Primer, determinar les atribucions que la Regió podia delegar als poders federals o nacionals per constituir la Federació. Segon, i més rellevant, elaborar un projecte de Constitució “per a l’Estat Català”, de signe molt proper a les solucions confederals. Es fonamentaria en la preexistència de la regió catalana (per raons històriques, però sobretot per l’expressió, explícita o implícita, de la lliure voluntat de la ciutadania perquè així fos) i en un radicalisme democràtic i popular molt nítid. Tercer, determinar l’organització interna del partit. Com s’havia fet evident durant el Sexenni amb el Pacte de Tortosa, els federals establien un lligam directe entre les formes organitzatives que adoptava el partit i aquelles altres que es preveien per a l’estructuració politicoterritorial d’una futura república federal. En aquest punt, la idea inicial, en gran part reeixida, consistia a crear les bases d’un partit de masses, que obrís les portes a la participació popular en funció de la realitat territorial comarcal catalana. Finalment, la reunió havia de nomenar quatre delegats i quatre suplents per a l’Assemblea Federal que el PRDF havia de celebrar a Saragossa, que recolliria com a pròpia la Constitució elaborada a Barcelona. El projecte de Vallès i Ribot consistia a fomentar l’associacionisme local de filiació federal per tal d’assegurar, mitjançant una oferta de serveis de lleure, culturals i educatius, una xarxa de centres i casinos estables amb projecció municipal i amb capacitat d’establir contactes amb la resta de societats obreres i populars. Aquesta aspiració, però, venia condicionada per la continuada successió de conjuntures liberalitzadores i repressives pròpia de la política restauracionista.
Al setembre de 1888, Pi i Margall protagonizà una nova gira propagandística per Catalunya i novament es copsà la seva gran popularitat entre les bases del partit: es reuniren a Vallvidrera prop de 30.000 persones, la mobilització republicana més gran feta fins aleshores durant la Restauració. Als efectes positius que el viatge de propaganda tingué per a l’organització federal, s’hi sumaren els derivats de les expectatives creades per l’aprovació del sufragi universal masculí el 1890. Una intensa dinàmica d’actes públics en municipis rurals permeté de contactar amb exfederals piïstes del Sexenni, allunyats ara del compromís militant, i amb federals orgànics. Això féu possible el creixement del PRDF en comarques com el Camp de Tarragona, el Penedès o el Baix Llobregat, que tingueren una forta conflictivitat social agrària en la dècada dels noranta. Com a resultat d’aquesta reorganització de finals dels vuitanta i de la primeria dels noranta, el partit passà a tenir entre el 1890 el i 1905 una organització pròpia en 330 nuclis de població. Al costat de Barcelona i els afores, així com de les comarques indicades, també tingué comitès comarcals al Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Maresme, l’Anoia, la Segarra, el Tarragonès, el Segrià, la Noguera, el Baix i l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Gironès. Alguns d’aquests comitès coordinaven desenes de comitès locals.
Paral·lelament a aquest procés de reorganització, el partit modificà la seva estratègia i accentuà aquells aspectes doctrinals que podien facilitar-li el suport dels sectors organitzats i més conscients de les classes treballadores. En aquest context se situà l’aprovació d’un nou Programa federal (juny de 1894), redactat per Pi i Margall, que recollia la teoria política que aquest havia explicitat a Las nacionalidades (1876) i Las luchas de nuestros días (1884). A més de definir les característiques polítiques i administratives que hauria de tenir un Estat espanyol federal, dedicava una atenció preferent a la qüestió social.
Dins de la qüestió social, el terreny en el qual s’avançava de forma més detallada era el de la problemàtica dels treballadors del camp. En aquest sentit, el Programa proposava una veritable reforma agrària, amb la possibilitat de redempció de censos, foment del cooperativisme i del crèdit agrícoles i repartiment de terres públiques entre les societats cooperatives. També assumia com a pròpies del federalisme reivindicacions de l’obrerisme industrial, com ara la jornada laboral de vuit hores, la prohibició de treballar a les mines a les dones i menors de 12 anys, la inspecció de treball o la fixació d’un salari mínim.
Entre el 1888 i el 1894 el partit federal veié consolidar-se algunes fractures internes de certa transcendència. El lideratge de Vallès i Ribot comptava amb el suport entusiasta de Miquel Laporta i era plenament acceptat tant per dirigents històrics de l’anomenada de Conrad Roure o Francesc Sunyer i Capdevila, com per una llarga llista de notables locals. D’aquests darrers podem esmentar, entre altres, Pau Barbé (Vilanova); Joan Puig i Llagostera (Terrassa), fill d’una nissaga industrial; Joan Cabané (Sabadell); Miquel Ferrer i Garcés (Lleida), exgovernador civil de Barcelona durant la Primera República, advocat i catedràtic d’Institut; Francesc X. Flaquer (Granollers); Josep Galceran (Balaguer); Genís Vidal (Olot); Joan Heras i Calverol (Figueres); Maurici Fius i Palà (Manresa), advocat i escriptor, i Josep Viñas i Grau (Mataró). Però també hi havia qui, tot discrepant del projecte estratègic que Vallès havia començat a explicitar el 1883, impugnava, des de l’esquerra del partit, la seva direcció. Era el cas de Baldomer Lostau, Francesc Especier, Joaquim Viñas i Pagès, Pere Viñas Renom o l’advocat, perit mercantil i lliurepensador Joaquim Lluhí i Rissech. Significativament eren dirigents que procedien o es basaven en els municipis menestrals i obrers dels Afores o de les comarques rabassaires del Penedès o de l’Anoia.
Al febrer de 1896 la situació desembocà en una ruptura temporal del partit federal arreu d’Espanya. Pi i els seus seguidors abandonaren l’Assemblea Federal en ser aprovades les propostes presentades pel Consell Regional Federalista de Vallès i Ribot. Aquest hauria aconseguit marginar de l’Assemblea elements crítics com Lostau o P. Rendón. La política social i el catalanisme federal de Vallès semblaven estar darrere d’aquestes trifulques. La federació d’agricultors, organització que agrupava els rabassaires del Penedès i del Vallès, donà suport a Pi enfront d’aquells que (com assenyalà el periòdic El Campesino) “sólo siendo regionalistas, por equivocación sin duda, hasta ahora se han llamado federales”. Efectivament, un punt central de la controvèrsia interna que afeblí el PRDF girà al voltant del catalanisme federal, impulsat de manera creixent pels vallesistes. Enfront d’aquesta evolució, l’esquerra del partit, en un sentit ampli, tendí, des d’un punt de vista teòric, a rescatar els principis ortodoxos del federalisme municipalista. Tanmateix, la confrontació s’embolcallà sovint amb aquella altra del suposat conservadorisme social dels qui dirigien el Consell Regional.
La conflictiva dinàmica del canvi de segle contribuí al debilitament del PRDF a Catalunya. Aquest fou el resultat de la combinació de factors molt diferents. En primer lloc, una decidida repressió policial i un creixent control governamental sobre les formacions i els moviments de l’esquerra popular: la Barcelona dels anys noranta havia estat la capital de les bombes. Aquestes accions generaren les corresponents rèpliques repressives (amb suspensions de garanties incloses), de les quals, com en el Procés de Montjuïc, no en restaren al marge ni l’obrerisme ni l’esquerra federal. En segon lloc, el partit fou objecte d’especial atenció per part de les autoritats en la mesura que el seu líder, Pi i Margall, des de l’òrgan federal madrileny El Nuevo Régimen, es convertí en una de les poques veus crítiques amb la política colonial espanyola arran de la crisi de 1895-1898 a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. En aquesta qüestió el PRDF actuà com una força homogènia: Vallès i Ribot es mostrà partidari, com Pi, del reconeixement de la independència de Cuba. En tercer lloc, els girs en les aliances constituïren un altre factor que incidí en l’afebliment del PRDF. Els acords amb els catalanistes, entre els quals destacà la solidaritat amb les entitats nacionalistes arran del missatge d’aquestes al rei de Grècia el 1897, o la campanya en favor del candidat Joan Permanyer a Vilafranca en les eleccions de 1898, eren abandonats amb relativa facilitat i, en tot cas, contribuïen a mantenir les tensions internes del federalisme, tensions que limitaven els efectes dels intents de recomposició, com l’Assemblea Regional Federal de 1898, convocada a Figueres pel Consell Regional que seguia a Pi. El 1899, Vallès i Ribot s’allunyà altre cop de la direcció piïsta, amb un renovat intent d’apropament al catalanisme. Entre el 1901 i el 1903 una part del PRDF s’adherí al procés de convergència de la Unión Republicana, mentre que una altra se’n mantingué al marge.
També ajudaren a l’erosió del paper central del PRDF dins el republicanisme català l’aparició de nous corrents socialitzants i, sobretot, la formació, com a conseqüència indirecta de la descomposició dels partits republicans històrics, de noves plataformes republicanes amb vocació unitària i que, com a resultat del desconcert que regia la vida interna del federalisme, veieren augmentar els seus rengles amb molts militants de base i organitzacions locals atrets per les expectatives de creixement i d’incidència de la Fusión Republicana (1897) o de l’esmentada Unió Republicana (1903). La idea no era estranya a la cultura política federal: entre el 1891 i el 1893, Pi havia defensat la idoneïtat de les unions republicanes, sempre que tinguessin un programa definit que assumís una part substantiva del llegat federal.
En definitiva, amb el canvi de segle el federalisme com a partit (no com a cultura política ni com a ideal) s’afeblí. A començaments de segle el federalisme mantenia la influència a l’Alt Empordà i, una mica més limitada, al Baix Empordà (per l’atractiu que tenia l’autonomisme en aquelles comarques i pel fet que, a diferència de Barcelona, la província gironina no patia les temudes suspensions de garanties). Al Vallès Occidental, el Maresme, el Garraf, el Tarragonès i l’Alt Camp aconseguí recuperar o mantenir bona part de la seva implantació i les relacions amb les classes treballadores. Al Barcelonès, el Penedès, el Baix Camp i el Baix Llobregat, bona part de les bases van passar al republicanisme unitari o al societarisme proletari d’ascendent llibertari. A les comarques restants la importància política del PRDF es limità a algunes localitats aïllades. La mort de Pi el 1901 agreujà el trencament de la majoria dels federals catalans amb la direcció central del partit, fet que s’oficialitzà el 1905. Aleshores el consell regional català negà legitimitat a la convocatòria del VI Congrés Nacional i adoptà –amb Vallès i Ribot al capdavant– la denominació de Partido Republicano Federal de Cataluña [PRF de Cataluña]. Tanmateix, els partidaris de restar vinculats al partit estatal crearen, sota la direcció del metge mataroní Antoni Franquesa, un Comitè Regional Federalista de Catalunya on s’integraren, bàsicament, nuclis barcelonins i del Baix Llobregat, del Vallès Occidental, del Maresme i de les comarques tarragonines. Després de participar en la Solidaritat Catalana, el PRDF formà part de l’Esquerra Catalana i el 1910 s’incorporà a la UFNR. Alguns veterans militants federals, però, havien caigut prèviament dins l’àrea d’influència del nou radicalisme populista encapçalat per Lerroux.
Sota la Restauració, la participació electoral del PRDF estigué condicionada per l’existència, a partir de 1877 i fins el 1890, d’un sufragi censitari que impedia la participació efectiva de bona part de l’electorat federal. En les eleccions municipals de maig de 1881 els candidats federals pactistes per Barcelona, amb noms de tant prestigi com Rossend Arús, Conrad Roure o Frederic Soler, entre altres, obtingueren un total de 23 vots. D’ençà de 1890, els federals, davant la sistemàtica manipulació que patia l’exercici del sufragi universal masculí oscil·laren entre la participació i el retraïment. En qualsevol cas, a manca de valoracions globals del vot federal, sovint barrejat amb el vot de les unions republicanes, cal dir que, encara que per sota dels resultats obtinguts durant el Sexenni, no fou menor la contribució dels federals catalans a la formació de minories republicanes en el Congrés, Diputacions provincials i Ajuntaments. Pi i Margall fou escollit diputat per Barcelona el 1891, i per Barcelona i Sabadell el 1893, encara que sempre optà finalment per ocupar l’acta de Madrid. El 1899 sortí triomfant per Tarragona-Reus-Falset, però les argúcies governamentals el privaren de l’acta. Encara el 1901 fou novament diputat per Barcelona. Baldomer Lostau, dins de la Unió Republicana de 1893, fou diputat per Vilafranca. Vallès i Ribot fou també el 1893 diputat de la Unió Republicana per Tarragona-Reus-Falset, i el 1895, per la Bisbal. La seva carrera parlamentària continuà el 1903 per la Bisbal en la nova Unión Republicana, i el 1907, per Barcelona en la Solidaritat Catalana. El mateix Vallès, amb la col·laboració posterior de Pau Barbé, es convertí (des del districte Vilanova-Sant Feliu de Llobregat) en la veu dels federals a la Diputació de Barcelona, mentre que Josep Llari i Areny ho era a la de Lleida. Nombrosos ajuntaments, des de Figueres fins a les petites localitats rabassaires del Penedès, acabaren tenint una presència decisiva del PRDF.
Implantació
Des de finals de la dècada de 1880, el partit federal donà un nou impuls a la creació d’espais organitzatius propis. La nòmina de centres federals ha de començar pel Centre Democràtic Federalista, del carrer de la Portaferrissa de Barcelona. A la meitat dels anys noranta hi havia prop d’una vintena de centres, cercles o clubs federals només a la ciutat de Barcelona. Caldria afegir-hi el Casinos i Centres federals, molt actius, de Sant Martí de Provençals, Gràcia, Horta o Sants. A comarques eren molt coneguts el Cercle Republicà Democràtic Federal Instructiu de Sabadell, el Centre Republicà Demòcrata Federal de Mataró (amb Simó Barnet com a figura destacada fins a la Primera Guerra Mundial), el de Vilanova i el de Granollers. També tingueren una vida llarga el Centre Republicà Federalista de Manresa, el Centre Republicà Democràtic Federalista de Vilafranca del Penedès (sota la presidència de Jaume Ferrer entre el 1892 i el 1916), o l’Ateneu republicà federal d’instrucció i esplai, d’Olesa de Montserrat, iniciat a finals dels vuitanta (dirigit per Ramon Capdevila i Damià Gutsens entre el 1895 i el 1904). També l’esquerra del partit, el sector oposat al lideratge de Vallès, construí les seves pròpies seus socials, entre les quals destaca a Barcelona el Casino Federal que entre el 1897 i el 1904 acollí els partidaris de Lluhí i Rissech i Pi i Arsuaga. Al llarg d’aquests anys s’observà un lligam causal entre la creació de centres i les mobilitzacions socials: entre el 1891 i el 1894, els moments àlgids de l’agitació rabassaire, no es crearen comitès, sinó una munió de centres republicans democràtics federals en petites i mitjanes localitats del Penedès (Avinyonet, les Cabanyes, la Granada, el Pla, Puigdàlber, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Martí Sarroca, Santa Fe, Lavern, Torrelles de Foix o Vilobí). En altres casos, com a l’Anoia, el Centre Federal d’Igualada era el “centre” per als federals d’Orpí, Carme i Copons.
Joventuts i moviment obrer
En algunes localitats, i en aquells mateixos anys, sorgiren iniciatives per crear seccions juvenils específiques: les Joventuts Federalistes. Fou molt significativa la de Sabadell, presidida per Pere Selvas entre el 1895 i el 1912, que posà en relleu com allò que de primer eren joventuts podien consolidar-se com a centres estables tot conservant la denominació original. A Figueres, si el 1893 trobem una Joventut Republicana Propagandista Federal (amb Pere Estartús Heras al capdavant), el 1901 aparegué una Joventut Republicana Federal Socialista de l’Empordà. Són un bon exemple de com hi havia una bona disponibilitat per a incorporar noves senyes d’identitat política o ideològica entre els nuclis joves del moviment federal. Un tercer cas seria el de la Joventut Federal de Tarragona, on milità el jove Antoni Rovira i Virgili.
Quant al moviment obrer, sota la Restauració, el Partit Federal intentà de mantenir una clara sintonia amb l’obrerisme organitzat. A vegades, com el 1883, les crides a l’entesa entre federals i associacions proletàries rebien el menyspreu de les federacions de treballadors anarcocol·lectivistes com a resposta. Però també és cert que, com mostrà deu anys més tard el cas de la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola, els federals no renunciaren a potenciar llaços amb les organitzacions sindicals, cooperativistes o mutualistes. En un altre aspecte, cal recordar que, des del Sexenni, federals com Rubau Donadeu, Roig i Minguet, Vallès, Clavé o Lostau es mogueren en medis maçònics i lliurepensadors, que durant la Restauració formaren part dels circuits alternatius de la política democràtica popular.
Premsa
La vida del PRDF estigué estretament lligada a la de la seva premsa. Durant el Sexenni el partit comptà a Catalunya amb una premsa abundant i que responia a la pluralitat ideològica interior. A l’octubre de 1868 sortí a la llum, a Barcelona, El Federalista. A la meitat de l’any següent aquesta capçalera deixava pas a El Estado Catalán. Aquest diari, impulsat per Almirall, comptà amb col·laboracions de G. Serraclara, A. Altadill o A. Feliu i Codina i expressà els punts de vista dels intransigents agrupats en el Club dels Federalistes. El 1873 es traslladà a Madrid, per a difondre les proposicions del federalisme intransigent català, amb resultats força decebedors. Al novembre de 1868 també s’inicià l’edició de La Alianza de los Pueblos. El 1873 Josep Codina edità La Marsellesa. Enfront dels periòdics intransigents se situà el diari del matí La Razón, òrgan dels benèvols; entre els redactors hi figurava Josep Roca i Roca. La Razón deixà pas a El Independiente (21 de juny de 1870) i un any després aquest es transformà en La Independencia.
Al marge de les capçaleres esmentades, en els anys del Sexenni es consolidaren dos fenòmens que tingueren una llarga vida associats al republicanisme i al federalisme. En primer lloc, l’existència d’una premsa satírica republicana, de notable incidència popular. Les empreses d’Innocenci López, que reunien un equip de redacció on hi havia Roure, Altadill, Angelon, Clavé, Robert Robert o Feliu i Codina, asseguraren l’estabilitat de periòdics emblemàtics com La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa. Aquestes empreses, federals durant el Sexenni, amb la Restauració giraren vers el republicanisme unitari. I en segon lloc, una xarxa de premsa comarcal de notable extensió. Per exemple: El Ampurdanés de Figueres, que durant el Sexenni, sota la direcció de Joan Arderius, esdevingué una capçalera tradicional en el periodisme federal. A Mataró, de 1869 a 1873, J. A. Rabella dirigí El Eco de la Costa i es veié obligat a canviar el nom pel d’El Eco del Litoral arran d’una suspensió governativa. A Reus, el diari La Redención del Pueblo, fundat per Joan Güell i Mercader, fou l’òrgan oficial del PRDF a la província de Tarragona. Amb la Restauració canvià la capçalera per Las Circunstancias i es convertí en un periòdic possibilista; aquest camí vers el republicanisme unitari fou també el de la premsa satírica o el de La Fraternidad (Manresa).
Sota la Restauració, el PRDF hagué de refer la seva xarxa periodística. El primer gran intent, tot i que formalment sostret a la tutel·la del partit, pot relacionar-se amb l’aparició del Diari Català (maig de 1879). Expressiu més del federalisme particularista i catalanista d’Almirall que de les hosts pimargallianes, el primer diari escrit íntegrament en català donà cabuda a opinions i informacions que emergien de l’espai federal en reorganització. El predomini del castellà en la premsa federal fou abassegador fins a finals del segle XIX. En aquells anys, però, en sintonia amb els canvis que es produïen en la cultura política, els periòdics federals començaren una progressiva catalanització de la qual n’és un exponent el quinzenal Badalona Federal, aparegut el 1900.
Les empreses periodístiques impulsades per Vallès no tingueren mai l’èxit que havien assolit les del seu antecessor en la direcció del PRDF català. Tampoc no aconseguí crear una capçalera federal alternativa als grans diaris republicans unitaris i socialment conservadors. La iniciativa més rellevant de Vallès fou El Federalista, amb una vida que es prolongà en diverses etapes entre el 1885 i el 1905 i que en el darrer trimestre de 1885 arribà a ser un diari amb un cert ressò. Els grups dissidents de la direcció editaren publicacions pròpies: entre el 1888 i el 1893 Lluhí i Rissech i el tipògraf i periodista barceloní Ignasi Bo i Singla editaren La Avanzada; entre el 1898 i el 1901, Roig Armengol i Pi Arsuaga foren els responsables de La Autonomía. A Barcelona, alguns centres federals tenien premsa pròpia, com el centre del carrer de la Portaferrisa que editava El Grito del Pueblo (1894). Fora de Barcelona, a més dels títols esmentats, cal destacar La Comarca Federal (Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols), exemple modèlic de la conjunció de federalisme i lliurepensament en un mateix setmanari; transformat en El Programa, sobrevisqué fins als anys de la Segona República; El Panadés Federal (Vilafranca del Penedès), eina clau en la mobilització rabassaire de finals de segle; les successives capçaleres d’El Federal (Sabadell); El Francolí (Tarragona); La Ley i El Mensajero (Vilanova i la Geltrú); El Llobregat Federal (Molins de Rei i Sant Feliu successivament) o La República Federal (Reus). Entre la premsa federal es podria esmentar el periòdic barceloní El Diluvio, el diari republicà més afí (tot i que no estrictament de partit), si bé la seva llista podria allargar-se, tant en l’espai com en el temps, fins a arribar a capçaleres com la República Federal (1935). En tot cas, la majoria d’aquestes empreses periodístiques tingueren una vida breu i una existència econòmica precària, derivada tant de la feblesa financera del partit com dels límits de públic.
De la Segona República a l’exili
Acabada la Dictadura, les organitzacions locals federals tenien una presència notable a Catalunya (en poblacions com Figueres, la Bisbal, Vilanova i la Geltrú, Tarragona o Sabadell), però la seva força a Barcelona era escassa i dividida i el seu Consell Regional era inoperant. La proclamació de la Segona República accelerà el procés continuat de debilitament de l’organització del partit, amb la divisió entre els partidaris del Comité Nacional presidit per Eduardo Barriobero (dirigits en especial per Abel Velilla) i els afectes al Consell Regional de Catalunya (presidit per Tomás Sánchez Jiménez i dirigit per Joan Candal). Els uns eren partidaris d’obrir-se a la coincidència amb la CNT per tal d’esdevenir el partit de la revolució social; els altres eren partidaris de la col·laboració amb els republicans. Dels primers en sortiria la continuïtat organitzativa catalana del PRDF i l’escissió del partit d’Extrema Izquierda Federal, transformada després en Partit Federal Ibèric [PFI], i dels segons en derivarien els grups locals que s’incorporaren a Esquerra Republicana de Catalunya (per exemple a Figueres, la Bisbal, Vilanova, Girona o el cas de la Joventut de Tarragona), els sectors que mantingueren una certa independència orgànica fins a la Guerra Civil (Sabadell) i els d’El Pacte. Partit Republicà Democràtic Federal de Catalunya. Les separacions successives ofegaren els tímids intents d’unificació (com ara el Partit Federal de Catalunya). El PRDF, que tenia un pacte d’unitat d’acció amb el Partido Sindicalista, no s’integrà en el Front Popular i basà la seva organització catalana a partir del PFI. El 1937 els federals catalans de la província de Barcelona es reorganitzaren en el Partit Republicà Democràtic Federal “Regió Catalana”, en el marc del procés d’unificació de totes les tendències en el Partido Republicano Federal, que s’acordà en el Congrés de València (1938). A l’exili, els federals catalans tingueren un lloc central en la reconstrucció d’aquest partit (Abel Velilla a Mèxic i Francesc Corbella, Josep Martí Feced i Leandre Raurich a França).