Impulsat des del govern el 1977, el formaven tres grans famílies ideològiques (socialdemòcrates, liberals i democratacristians), tot agrupant antics franquistes amb sectors moderats de l’oposició. El seu programa advocava per la reforma democràtica i la modernització de l’Estat.
Creació i ascens d’UCD a Catalunya (1977-1979)
UCD sorgí inicialment com a coalició electoral el 3 de maig de 1977, cinc dies abans que es tanqués el termini de presentació de candidatures per a les eleccions legislatives del 15 de juny. El seu antecedent immediat fou la coalició Centro Democrático, creada al gener del mateix any pel Partido Popular, de tendència democratacristiana, el Partido Social Demócrata i dues formacions liberals, el Partido Demócrata Popular [PDP] i el Partido Demócrata. Poc després s’hi afegiren el Partido Demócrata Cristiano i el Partido Liberal. La majoria d’aquestes organitzacions consistien en grups formats al voltant d’un líder i, per la seva escassa militància i estructura, s’assemblaven més a clubs d’opinió que a partits.
La coalició Centro Democrático es dissolgué per tal de donar pas a la Unión de Centro Democrático, producte de la convergència entre els seus integrants i els seguidors de Suárez, a més d’un grup d’autoanomenats “independents” que liderava Rodolfo Martín Villa i una sèrie de partits d’àmbit regional, com el Partido Social Liberal Andaluz, la Unión Demócrata de Murcia, el Partido Gallego Independiente, la Unión Canaria i Acción Regional Extremeña. A Catalunya, on no existia cap d’aquests col·lectius, el governador civil de Barcelona des de l’abril del 1977, Manuel Ortiz Sánchez, fou el principal artífex de les precipitades candidatures de la UCD. Per a bastirles, i en nom del govern Suàrez, forçà la dissolució del grup Concòrdia Catalana, si bé en recuperà alguns dels noms més significatius (com Carles Sentís, Vicenç Capdevila, Josep Gavarró o Marcel·lí Moreta), i els barrejà amb altres personalitats de centre i de dreta i amb certes figures difícilment classificables, com l’escriptor Salvador Pàniker o el representant de la comunitat gitana Juan de Dios Ramírez Heredia. De fet, el partit no arribà en aquell moment a desenvolupar una organització vertebrada, ja que la UCD catalana s’edificà de manera completament improvisada i sobre la base de contactes personals.
Els caps de llista d’UCD per Barcelona en les primeres eleccions foren Carles Sentís (periodista) i Manuel Jiménez de Parga (catedràtic d’universitat ben vist pels antics sectors d’oposició al franquisme), mentre que l’enginyer i exdirector general d’urbanisme Josep Espinet exercí la direcció efectiva de l’organització, de manera que la seva mort sobtada a l’octubre del 1977 el deixà orfe de lideratge organitzatiu. La UCD plantejà una campanya d’enfrontament tant amb el marxisme (és a dir, amb socialistes i comunistes) com amb el separatisme, però recolzada sobretot en la imatge del govern i del seu president. A Catalunya aconseguí 521.000 vots i 9 diputats i Jiménez de Parga fou nomenat ministre de Treball en el govern que Suárez formà després de les eleccions. Amb tot, UCD quedà com la quarta força electoral catalana, darrere dels Socialistes de Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC] i el Pacte Democràtic per Catalunya. El resultat fou considerat un fracàs relatiu, sobretot per contrast amb el triomf obtingut en el conjunt d’Espanya. Per províncies, el seu vot fou més fort a Lleida i Tarragona, on UCD aconseguí ser el partit més votat.
Després de les eleccions legislatives es constituí la Unión Parlamentaria Centrista el 28 de juny, que agrupà els diputats i senadors electes de la UCD. Aquest mateix dia es firmaren davant de notari els estatuts del partit, que Salvador Sánchez Terán presentà davant del ministeri de l’Interior a primers d’agost. El dia 12 d’aquell mes la UCD quedà inscrita en el registre del ministeri, tot i que encara no s’havien constituït els òrgans del partit. No fou fins al setembre quan es creà el Consejo Político, que –al seu torn– designà els membres del Comité Ejecutivo. La intenció de Suárez i els seu equip era crear un partit “fort”, a l’estil de la democràcia cristiana italiana (la DCI) o alemanya (la CDU), aglutinador de diferents tendències centristes. Amb tot, l’autèntic centre de poder de la UCD era el Consell de Ministres, on estaven representats els líders de les diferents famílies de la UCD, els anomenats “barons”.
A finals de desembre del 1977 el Consejo Político acordà la dissolució dels partits que componien la coalició, malgrat l’oposició de Fernando Álvarez de Miranda i el PDP. Entre el desembre del 1977 i el febrer del 1978 es constituïren els diferents comitès provincials de la UCD, que tenien com a base les organitzacions territorials creades per a les eleccions. El 23 de febrer, el secretari d’organització, Sánchez Terán, afirmà que el partit tenia 50 comitès provincials, 1.300 comitès locals i al voltant de 40.000 afiliats a tot l’estat.
Al maig del 1978 el Consejo Político nomenà Rafael Arias Salgado, socialdemòcrata, secretari general del partit, amb l’encàrrec de dirigir i gestionar-ne la formació. Arias designà un secretariat amb representants de les diferents tendències de la formació. Al mateix temps, el Consejo Político decidí incorporar en el Comitè vint-i-sis nous membres, entre els quals figuraven tots els ministres del govern i els presidents del Congrés i el Senat.
Entre el juny i l’octubre del 1978 se celebraren les diferents assemblees provincials per a escollir els compromissaris del I Congrés (19-21 d’octubre, Madrid). En aquest Congrés s’aprovaren els estatuts definitius del partit, ara ja constituït com a tal. Els estatuts establien que la UCD s’estructurava de manera regional, i instituïa els Comités Regionales, on s’agrupaven els representats dels Comités Provinciales, els diputats i els senadors de cada regió. En realitat, però, el poder a nivell territorial es concentrà als Comités Provinciales, que tenien la facultat de convocar assemblees provincials, escollir els compromissaris al Congrés estatal, dotar-se d’un reglament (que requeria l’aprovació del Consejo Político) i nomenar Comités Locales als municipis (segons els articles 22 i 23 dels estatuts).
El Congrés també aprovà que les famílies ideològiques fossin representades en el Comité Ejecutivo i en el Consejo Político d’acord amb el seu pes en l’organització. Amb tot, el Congrés dotà el partit d’una estructura de poder fortament presidencialista, de manera que l’organització quedà subordinada a Suárez, elegit President, i a Arias Salgado, secretari general, en qui Suárez delegà les seves funcions principals. La primacia del govern sobre el partit també es manifestà en la composició del Comité Ejecutivo, ja que dels seus 35 membres, 17 eren ministres i 2 secretaris d’estat. Carles Sentís fou escollit membre del Comité Ejecutivo.
A Catalunya, després dels resultats del 1977, la direcció d’UCD es plantejà efectuar un gir estratègic que li permetés captar l’electorat identificat amb un catalanisme moderat, conscient de la imatge poc procliu a l’autonomia que tenia el partit. Així, al juny del 1978, la UCD catalana arribà a un acord electoral amb la Unió de Centre de Catalunya [UCC], amb la qual establí un Comitè d’Enllaç, per participar en les eleccions legislatives i municipals del 1979. A la tardor del mateix any s’incorporà a l’acord el grup Unió Democràtica/Centre Ampli, dirigit per Anton Cañellas, que havia estat descavalcat com a màxim dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya en proposar un apropament a la UCD la primavera d’aquell any. La confluència dels grups esmentats originà la coalició Centristes de Catalunya-UCD per a participar en les eleccions municipals del 1979, amb l’objectiu de negociar la constitució d’una única organització amb el mateix nom. L’acostament a aquests dos grups tingué com a objectiu principal dotar la UCD de credibilitat catalanista i democràtica. En aquest mateix sentit cal entendre l’intent de capitalitzar, a través de Carles Sentís, líder d’UCD a Catalunya, el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas (octubre del 1978).
La crisi (1979-1981)
Al març del 1979 se celebraren novament eleccions legislatives i el partit (ara sota l’etiqueta de Centristes de Catalunya-UCD) aconseguí més de 571.535 vots (50.000 més que dos anys enrere), 12 diputats i 4 senadors. Superà CiU però encara quedà darrere del Partit dels Socialistes de Catalunya i del PSUC. Un mes després se celebraren les eleccions municipals, en les quals obtingué 360.000 vots i quedà com la quarta força política a Catalunya. El desconeixement per part de la ciutadania de bona part dels candidats centristes i la influència negativa del passat franquista de molts d’ells foren factors que van jugar en contra seva. La coalició no aconseguí l’alcaldia de cap gran ciutat i només quedà en primera posició en algunes capitals de comarca, com ara Tortosa, Amposta, Falset o Móra d’Ebre. La principal força de CC-UCD es trobà, en aquestes eleccions, a Tarragona i Lleida. També s’evidencià l’escàs èxit dels candidats ucedistes a les ciutats grans, mentre que en els municipis petits, sobretot a les comarques de l’Ebre, obtingueren millors resultats (per exemple, a la Terra Alta, CC-UCD aconseguí el 40% dels vots de tota la comarca, però només el 12% a la capital, Gandesa).
El 1979 se celebraren assemblees provincials del partit. A Barcelona, Joan Josep Folchi, conseller d’Economia i Finances de la Generalitat provisional, fou escollit president de la UCD provincial, en competència amb una altra llista promoguda pel secretari general, Rafael Arias Salgado. El partit començà a patir greus dissensions internes a nivell estatal arran de la no incorporació dels “barons” al nou govern de Suárez del març del 1979. Durant tot aquest any se succeïren les converses per fusionar els components de la candidatura de CC-UCD en un únic partit.
Al desembre del mateix any, UCC reclamà l’ajornament del Congrés de Fusió entre UCD, UCC i UD/CA, previst per al dia 22, i dos dies abans que aquest se celebrés, anuncià que no hi assistiria en desacord amb l’estructura presidencialista del nou partit i la seva dependència de la UCD estatal. La mateixa setmana, Folchi, president provincial d’UCD a Barcelona, dimití del càrrec i manifestà que tampoc hi participaria. Josep Pujadas Porta, secretari del comitè provincial de Barcelona, també dimití, seguit d’altres militants barcelonins, que configuraren l’anomenat “sector folchista” de la UCD de Barcelona. Finalment, el congrés se celebrà a Girona en la data prevista (22 de desembre de 1979); s’hi unificaren la UCD catalana i la UD/CA, a més d’un petit grup d’afiliats a la UCC (ja que aquest partit desertà a última hora), encapçalatsper Alfons Porta (senador per Lleida) i Manuel Martí Díaz (regidor de Girona),i es constituí així el partit Centristes de Catalunya-UCD [CC-UCD]. Una setmana abans havien estat creades les Joventuts Centristes de Catalunya per la fusió dels grups juvenils d’UCD, UCC i UD/CA. El seu primer secretari general fou Joan Vila Roig.
El nou partit prengué el mateix nom que la coalició electoral, Centristes de Catalunya-UCD. En aquest Congrés Anton Cañellas fou nomenat president del partit, en substitució de Sentís, que esdevingué president d’honor. El 2 de gener de 1980, en la primera reunió del nou Comitè Executiu a Lleida, Manuel de Sàrraga, diputat i president d’UCD a Lleida, fou nomenat vicepresident primer del partit i Cañellas fou designat cap de llista per Barcelona en les eleccions autonòmiques d’aquell any. En les següents reunions del Comitè Executiu de CC-UCD al mateix mes de gener es constituí el nucli directiu del partit: Cañellas, Sárraga, Josep M. Mesa Parra (antic secretari general adjunt de la UCD catalana), Santiago Guillén (provinent de la UD/CA), Antoni Faura (diputat per Tarragona i membre del Consejo Político de la UCD), Josep Coderch (president de la UCD de Girona i estret col·laborador de Suárez) i Josep M. Ollé (de Tarragona). Al mateix gener del 1980, el Comitè Executiu proposà l’economista Eduard Punset per tal de substituir Folchi en la conselleria d’Economia i Finances de la Generalitat. Davant les eleccions al Parlament de Catalunya, els dirigents de CC-UCD feren una crida a la unió de totes les formacions de centre per tal de fer front a les forces d’esquerra, però ni Convergència Democràtica de Catalunya [CDC] ni UDC no acceptaren la proposta i la UCC de Joaquim Molins s’allunyà definitivament de l’òrbita de Centristes. Durant la campanya electoral, dirigida ara per J. M. Mesa Parra, CC-UCD atacà amb duresa els partits nacionalistes i abandonà l’estratègia de “catalanització” engegada dos anys abans. CC-UCD obtingué 287.610 vots i 18 diputats, la qual cosa representà una pèrdua de més de 70.000 votants respecte de les eleccions municipals de l’any anterior, i tornà a ser la quarta força política.
Fou el pitjor resultat aconseguit fins al moment i l’allunyà ostensiblement de l’objectiu inicial d’esdevenir el partit majoritari de Catalunya. Per províncies destacà la debilitat del vot centrista a Barcelona (5% del cens), amb relació a les altres províncies (on superà el 10%). Aquests resultats adversos i la nova situació al Congrés dels Diputats, on el govern estava en minoria, feren que CC-UCD es replantegés el seu paper a Catalunya. Així, votà a favor de la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat en la segona votació (abril del 1980) i des d’aleshores es convertí en aliat de CiU al Parlament, en reciprocitat amb la política d’entesa de la coalició nacionalista amb el govern d’UCD.
Al mateix temps, esclatà la crisi general en la UCD estatal, que quedà submergida en una lluita faccionalista, en la qual es contraposaren més els interessos dels “barons” del partit que definicions de tipus ideològic. Els conflictes permanents erosionaren el lideratge intern de Suàrez, afebliren el suport parlamentari del seu govern i deterioraren la imatge pública del partit, cada vegada més malmesa. Com a conseqüència, al gener del 1981 Suárez anuncià la dimissió de la presidència del govern i de la UCD. La majoria del Comitè Executiu de CC-UCD, adscrita al sector “renovador” (liderat per Eduard Punset, president de CC-UCD a la província de Barcelona i ministre per a la Comunitat Econòmica Europea), votà a favor del retorn de Suárez a la presidència d’UCD en contra del criteri del sector “oficialista” que encapçalava Cañellas. Un mes després se celebrà el II Congrés de la UCD estatal (Mallorca, 6-8 de febrer del 1981), en què s’enfrontaren el sector “oficial”, format pels suaristes i els socialdemòcrates i que promovia la candidatura d’Agustín Rodríguez-Sahagún a la presidència del partit, i el “crític”, liderat pels democratacristians, amb Landelino Lavilla de candidat. El sector “oficial” acabà imposant-se i Anton Cañellas fou escollit membre del Comité Ejecutivo dins la candidatura “oficialista”. Aquest any, CC-UCD afirmà tenir 6.690 afiliats (34% a la província de Barcelona, 30% a la de Lleida, 22% a la de Tarragona i 14% a la de Girona). Al llarg del 1981 sovintejaren a Catalunya els enfrontaments entre el sector “oficialista”, dirigit per Cañellas, i el “renovador”, cadascun dels quals reclamava ser el representant legítim de la direcció estatal.
El 20 d’octubre de 1981 la UCD experimentà una severa derrota en les eleccions al Parlament de Galícia, a mans d’Alianza Popular [AP], i el 2 de novembre la crisi interna esclatà finalment amb l’escissió encapçalada per Francisco Fernández Ordóñez, que creà una formació socialdemòcrata (el Partido de Acción Democrática, d’incidència mínima a Catalunya). Aquesta escissió i els mals resultats electorals provocaren el relleu de Rodríguez-Sahagún en la presidència del partit, substituït per Calvo-Sotelo, mentre que el democratacristià Íñigo Cavero reemplaçà Rafael Calvo Ortega en la secretaria general. El nou Secretariado Ejecutivo quedà en mans dels democratacristians, els quals –juntament amb els liberals– havien constituït abans el sector “crític” a Suárez. A finals d’aquell any, el conflicte intern en l’organització catalana s’aguditzà, ja que la direcció de CC-UCD decidí sancionar Punset per les seves crítiques, de manera que s’esvaniren les seves possibilitats d’encapçalar la llista de Barcelona en les futures eleccions legislatives. La lluita entre les diferents tendències fou especialment dura a l’organització provincial de Barcelona, on el secretari, Julià Valón, era un dels caps del sector “oficialista”.
En aquest clima d’enfrontament s’havia de celebrar el II Congrés de CC-UCD (29-30 de gener de 1982). El partit es trobava dividit entre els “oficialistes”, que controlaven la direcció però estaven enfrontats als nous dirigents de la UCD de Madrid, i els “renovadors”, a qui la direcció estatal donava suport, a més de personalitats no adscrites en cap dels dos sectors. Aquesta atomització es produí en un moment crític a causa dels mals resultats electorals anteriors, les expectatives pessimistes per a la propera contesa electoral i l’inici de desercions de dirigents centristes vers altres partits, que havia iniciat Miguel Herrero de Miñón amb el seu pas a la Coalición Democrática [CD] liderada per AP i que no deixaren d’augmentar fins a la desaparició final de CC-UCD. Quinze dies abans del congrés, s’especulà amb la possible confecció d’una candidatura alternativa a l’oficial encapçalada pel ministre d’Educació i Ciència (Federico Mayor Zaragoza) i avalada per la direcció estatal de la UCD (enfront de la impulsada per la catalana), que intentà ajornar el Congrés per donar-li entrada en l’Executiva de Catalunya. Cañellas, però, no cedí i, amb el suport dels quatre presidents provincials i del Comitè Executiu, decidí celebrar el Congrés a Lleida en les dates previstes.
Un sector encapçalat pels diputats Marcel·lí Moreta, Joan Botanch i Manuel Torres (que formaria part d’un grup de seguidors d’Herrero de Miñón, que ja era a CD) es negà a assistir-hi. Una setmana abans, Mayor Zaragoza renuncià a presentar una candidatura alternativa i el sector “renovador”, liderat per Punset i Joan Manuel Nadal (senador per Lleida), no presentà batalla. En contrapartida a la seva actitud no bel·ligerant, Mayor Zaragoza fou designat cap de llista per Barcelona en les eleccions legislatives del 1982. Finalment, la direcció sorgida del Congrés fou liderada per Cañellas (president del partit) i Julià Valón (secretari general), i la majoria “oficialista” s’imposà, encara que sorgiren veus crítiques des del sector “renovador”, com Manuel Torres Izquierdo (membre del Comitè Executiu sortint) o Emili Casals, senador per Tarragona. El nou comitè tingué el doble de membres que l’anterior, malgrat que no hi havia moltes diferències entre els que que ocupaven els càrrecs més destacats (tret de la incorporació de Valón a la secretaria general): Manuel de Sárraga, Josep M. Mesa Parra, Josep Coderch i Santiago Guillén. Destacà, però, l’absència en el Comitè dels dos líders de la província de Tarragona, Antoni Faura i Josep M. Ollé, a causa d’un conflicte entre ells pel control de l’organització provincial.
El lent camí de la dissolució (1982-1985)
El 23 de maig de 1982 se celebraven eleccions a Andalusia i la UCD patí una derrota sense pal·liatius. A conseqüència d’això, el 12 de juliol el Consejo Político decidí donar un nou impuls al partit tot nomenant Landelino Lavilla (democratacristià i president del Congrés dels Diputats) president de la UCD, amb l’abstenció del sector “suarista”. El Consejo també decidí mantenir Cavero com a secretari general, tot reafirmant la primacia dels democratacristians dins l’organització. Aquest nou equilibri entrefamílies provocà l’escissió del sector democratacristià que liderava Óscar Alzaga i que més tard creà el Partido Demócrata Popular [PDP]. A Catalunya, l’escissió fou seguida per militants destacats com Lluís Cierco i Joan Botanch (ex-UD/CA) i exmilitants com Folchi (apartat del partit des del conflicte en l’organització provincial de Barcelona, a primers del 1980).
Només un mes després (agost del 1982), Suárez també abandonà la UCD per crear el Centre Democràtic i Social [CDS], seguit per bona part del sector “suarista” a Catalunya, que estava enquadrat dins dels “oficialistes” amb personatges com Valón, Jorge Fernández Díaz (governador civil de Barcelona des del juliol del 1981) i els dirigents de Girona (Coderch) i de Lleida (Sárraga i Roselló). Aquesta darrera escissió afectà molt el partit, ja que els escindits tenien importants responsabilitats directives. Al Parlament, la meitat dels 18 diputats centristes abandonaren el grup parlamentari al setembre (entre els quals, tots els elegits a la circumscripció de Lleida) i s’incorporaren al grup mixt; la majoria nodriria les files del CDS. El mateix mes, Punset també abandonà el grup parlamentari i s’aproximà a CiU.
Amb aquesta situació interna, en les eleccions legislatives d’octubre del 1982 CC-UCD (amb Mayor Zaragoza de cap de llista per Barcelona) perdé mig milió de vots amb relació a les legislatives del 1979: únicament obtingué 70.230 sufragis (el 2% dels vots) i no aconseguí cap escó. El descens del vot fou general a les quatre províncies, encara que més acusat a Barcelona i Girona, on els centristes perderen gairebé el 90% del suport obtingut. Els resultats provocaren l’ensorrada final del partit i la desbandada dels dirigents. Els dies 11 i 12 de desembre es convocà un Congrés extraordinari d’àmbit estatal, on s’enfrontaren el sector democratacristià capitanejat per Lavilla i Cavero (president i secretari general del partit respectivament) i el sector dels denominats “azules”, liderat per Rodolfo Martín Villa i Gabriel Cisneros. Al mateix mes Faura (exlíder de CC-UCD a Tarragona) abandonà el partit i s’integrà en el PDP d’aquesta província, liderat per Emili Casals, exsenador de CC-UCD. Igualment es produí el pas al PDP d’un grup de militants de Lleida, encapçalats per Joan Manuel Nadal. A més a més, la UCD patia una situació financera delicada, amb un deute important i sense recursos per fer-hi front (com testimonià el canvi de seu a Barcelona). Els diputats que quedaven al grup de CC-UCD al Parlament negociaren amb CiU la seva incorporació al marge de la direcció d’UCD, que –per la seva banda– cercava un acord amb aquesta coalició per les eleccions municipals previstes l’any següent. El grup parlamentari estava dividit entre els afins a AP i PDP (Alexandre Pedrós, Josep Clua, Ramon Franch i Agustín Luna Serrano) i els més propers a CiU.
Al gener del 1983, tot i l’afany de CC-UCD per pactar amb CiU, la coalició nacionalista només acceptà la incorporació de candidats centristes com a independents en les llistes municipals. CC-UCD anuncià aleshores que no es presentava amb les seves sigles, sinó que s’integraria en les candidatures de CiU o d’AP-PDP. Vicenç Capdevila, portaveu de CC-UCD al Parlament de Catalunya, deixà el partit. A finals de mes se celebrà un Congrés extraordinari de CC-UCD, amb tres sectors enfrontats: aquells que propugnaven un acostament a CiU i la possible integració dins d’aquesta coalició (encapçalats per Mayor Zaragoza); aquells que proposaven seguir com a partit autònom (amb Sentís com a capdavanter) i, finalment, un tercer grup menor, que proposava abandonar les sigles CC i sotmetre’s a la direcció estatal (posició dels dirigents de Tarragona propers a les tesis del PDP). En el congrés, Sentís substituí Cañellas com a president en una llista unitària, amb Jaume Culleré, Francesc Robert Graupera i Joan Vila de vicepresidents, com a representants de cadascun dels tres sectors.
El 18 de febrer de 1983 Landelino Lavilla dimití com a president de la UCD i no es presentà cap candidat a rellevar-lo, de manera que es decidí crear una gestora per conduir el procés de desmantellament final del partit, que es pot considerar dissolt a partir d’aquest moment.
Al març següent CC-UCD passà a anomenar-se simplement Centristes de Catalunya [CC]. Al mes d’abril Cañellas abandonà el grup al Parlament de Catalunya, en desacord amb l’apropament del partit a AP. Ara, el grup parlamentari ja només tenia vuit dels divuit diputats de l’inici de la legislatura. En les eleccions municipals de maig, CC aconseguí 57 alcaldies i 378 regidors a Catalunya, si bé en llistes alienes. La direcció del partit quedà aleshores en mans d’un equip dirigent formatper Pere Alavedra (regidor de Sabadell per AP), Dolors Voltas i Antoni Valero, mentre que Sentís esdevingué altra vegada president d’honor. El 1984 CC intentà establir un pacte amb AP en les eleccions autonòmiques, però l’entesa no quallà i el partit es desintegrà, no sense haver expulsat abans Sentís, en fer-lo responsable del fracàs de la negociació amb AP. Els darrers dirigents ingressaren a CDC, UDC o AP i el partit desaparegué el 1985. CC-UCD publicà la revista Centristes (1980-1982), òrgan de difusió i propaganda.
Resultats electorals d’Unión de Centro Democrático
| Any | Tipus d’elecció | Vots | % votants |
| 1977 | Eleccions legislatives | 521.419 | 16,8 |
| 1979 | Eleccions legislatives (a |
571.535 | 19,0 |
| 1980 | Eleccions autonòmiques | 287.610 | 10,6 |
| 1982 | Eleccions legislatives | 70.230 | 2,0 |