Inicialment el nom fou tant una consigna com una plataforma política de l’FCCB (que el 1932 canvià el seu nom pel de Federació Comunista Ibèrica), que progressivament quedaria diluïda en el si del BOC. L’FCCB era l’antiga secció catalanobalear del Partido Comunista de España [PCE], escindida el 1930 i dirigida per Joaquim Maurín. El PCC era una petita agrupació juvenil d’elements procedents d’Estat Català i d’altres afins al marxisme i dirigida per Jordi Arquer. Les dues formacions arribaren a un acord a finals de novembre de 1930 i inscrigueren el Partit Obrer i Camperol en el Registre d’associacions de Barcelona. A mitjan març de 1931, era substituït pel Bloc Obrer i Camperol, amb una Junta Directiva formada per Maurín (president), Arquer (vicepresident), Eusebi Rodríguez Salas (secretari), Josep Coll (tresorer) i Joaquim Masmano (bibliotecari). En el seu Reglament manifestava que l’objectiu era reunir els elements d’ideologia socialista per propagar i defensar aquest ideari a través de tots els mitjans legals. El congrés fundacional es realitzà a Terrassa el primer de març de 1931. El BOC es mantingué fins al novembre de 1935, en què es fongué amb Esquerra Comunista d’Espanya (dirigida per Andreu Nin) i formà elPartit Obrer d’Unificació Marxista.
El BOC recollí les tesis leninistes de l’hegemonia proletària en la revolució democràtica, l’aliança de la classe obrera amb la pagesia en la revolució democraticoburgesa, la creació d’un govern provisional obrer i camperol, la indissolubilitat dels processos de la revolució democràtica i de la socialista i la necessitat d’un fort partit comunista. Fins als “fets d’octubre” de 1934 la idea política fonamental del partit fou que a Espanya encara era necessari realitzar una revolució democraticoburgesa que la burgesia ja no podia dur a terme. Per tant, el proletariat era l’única classe social capaç de dirigir-la i resoldre les seves qüestions fonamentals, com les relacions Església-Estat, la reforma agrària o el fet nacional. En aquest sentit, les qüestions agrària i nacional tingueren un paper important en el seu programa. En el tema agrari manifestà que “l’alfabet de la revolució espanyola comença amb la lletra ‘a’ i la lletra ‘a’ és la revolució ‘a’grària”. Les seves idees provenien fonamentalment de les tesis de la comissió agrària del II Congrés de la Internacional Comunista, dirigida per Lenin: expropiació sense indemnització als grans propietaris, racionalització i repartiment de la terra entre els que la treballen. La qüestió nacional també fou un tema capital de la revolució democraticoburgesa. Defensaven un fet nacional diferencial a Catalunya, al País Basc i a Galícia, tot i que manifestavenque Catalunya configurava la col·lectivitat amb la personalitat més acusada i on es manifestaven dues clares tendències. La primera, pròpia de la gran burgesia que solament vol una descentralització administrativa i una certa autonomia cultural. La segona, la de la petita burgesia, la menestralia i el proletariat, era partidària d’una república federal que reconegués la personalitat de les diverses nacionalitats a través de la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria i el dret de totes a l’autodeterminació. A partir de 1934, Maurín (en l’obra Hacia la segunda revolución, tot fent comparacions amb el procés de la revolució russa) estrenyé més els llaços entre la revolució democràtica i la socialista i plantejà que, després del fracàs de la petita burgesia, ja era l’hora de la revolució democraticosocialista.
El BOC participà activament en les eleccions municipals de l’abril de 1931 i presentà candidatures a tots els districtes de Barcelona i a Terrassa, Sabadell, Lleida i Balaguer. Obtingué un total d’uns 3.000 vots, segons les seves dades. A diferència del PCE, acollí amb satisfacció la proclamació de la República, donà suport a la República Catalana proclamada per Macià i al projecte d’Estatut d’autonomia plebiscitat a l’agost de 1931.
Amb la victòria de les forces de la dreta espanyola en les eleccions legislatives del novembre de 1933, el BOC es convertí en el motor de l’Aliança Obrera a Catalunya, primera entesa de totes les forces obreres (Unió Socialista de Catalunya, UGT, Federació Catalana del PSOE, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya), a excepció de la CNT-FAI, i que el dia 5 d’octubre de 1934 declarà la vaga general. Fracassada la insurrecció, els seus locals i premsa foren tancats i molts afiliats detinguts i empresonats (com Arquer). D’altres marxaren a París (com Maurín), on organitzaren una activa secció del partit a Saint Denis. Al febrer de 1935 el BOC encara tenia 58 militants a la presó i la seva vida clandestina era mínima. Tanmateix, l’experiència unitària de l’Aliança Obrera serví perquè el BOC i Esquerra Comunista decidissin de crear el POUM. El seu màxim dirigent polític fou Maurín, un mestre lleidatà amb un ampli coneixement del marxisme, i en particular del leninisme, que féu palès en diverses obres: Los hombres de la Dictadura (1930), La revolución española (1932) i Hacia la segunda revolución (1935).
El 1932 la gran majoria dels dirigents ho eren alhora de l’FCCB i del BOC: Maurín (secretari general), Víctor Colomer (mestre), Arquer (dependent), Pere Bonet (tipògraf), Jaume Miravitlles (publicista), Eusebi Rodríguez Salas (empleat), Josep Sala (paleta), Tomàs Tussó (metge), Miquel Ferrer (Ramon Fuster) (empleat), Josep Coll (paleta), Daniel Rebull (David Rey) (dependent), Joan Fortuny (fuster), Joan Farré (ferroviari), Miquel Gayolà (metal·lúrgic), Francesc Oliva (empleat), Llorenç Sala (imatger), Joan Quer (Indigeta), Santiago Palacín, Daniel Domingo, Tomàs Pàmies, Josep Oltra. També cal esmentar Hilari Arlandis, Antoni Sesé, Joaquim Pijoan, Joaquim Olaso, Joaquim Masmano (fins al seu retorn al PCE, a l’agost-setembre de 1931). Miravitlles i Domingo passarien a Esquerra Republicana de Catalunya el 1933.
Segons fonts del BOC, el partit tenia 4.000 afiliats a l’agost de 1931 i uns 5.000 a l’octubre d’aquell any. Tres anys més tard mantenia la mateixa força organitzada (5.180 afiliats), segons dades del II Congrés de l’FCI (1934); per províncies, 1.800 eren de Barcelona, 1.200 de Lleida, 1.100 de Girona i 600 de Tarragona. Fora de Catalunya tenia uns 200 militants a Castelló, 100 a València i 100 a Osca. L’organització més gran era la de la ciutat de Barcelona, amb una cinquena part dels efectius. Els nuclis més forts eren als districtes de Ciutat Vella, Sants, Gràcia i Clot-Sant Andreu. A la província barcelonina les principals organitzacions eren al Maresme (amb els nuclis principals a Argentona i Mataró), al Vallès Occidental (Terrassa i Sabadell) i al Garraf (Sitges). A la província de Lleida el nucli principal es trobava en el triangle format pel sud de la Noguera, el nord de l’Urgell i el nord del Segrià, amb centres a Balaguer, Lleida i Tàrrega. A la de Girona, en tot l’Empordà i a la ciutat de Girona. A la de Tarragona, al sud-est de l’Alt Camp, l’est del Baix Camp i al Tarragonès (amb Valls, Reus i Tarragona).
La seva política sindical se centrà a mantenir-se dins la CNT, sindicat en què estaven afiliats molts dels seus militants, fins que la Federació Anarquista Ibèrica i els sectors anarquistes radicals els feren fora a l’abril de 1932. Es mantingueren organitzats en una Federació de Sindicats expulsats de la CNT, fins que en l’època del POUM formaren una nova central sindical, la Federació Obrera d’Unitat Sindical [FOUS]. Respecte del sindicalisme agrari, actuaren en el sector esquerrà de la Unió de Rabassaires en terres tarragonines i el bloquista Pau Padró l’arribà a presidir. Així mateix, crearen associacions afins, comla Unió d’Obrers Camperols (Barcelona), la Unió Agrària (Lleida) i l’Acció Social Agrària (Girona).
Des del punt de vista internacional, la ruptura de l’FCCB amb el PCE significà el seu trencament amb la Internacional Comunista. Així, el BOC mantingué relacions amb grups marxistes dissidents francesos, alemanys, anglesos i el Buró Internacional d’Unitat Socialista Revolucionària, amb seu a Londres.
El partit disposà d’una secció juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica o Joventuts del BOC, amb Germinal Vidal (secretari general), Llibert Estartús, Llorenç Masferrer, Miquel Pedrola, Jesús Estarán, Francesc Gelada, Lluís Roc, Pere Pagès (Víctor Alba), Amadeu Cahué i Wilebaldo Solano. Des de l’agost de 1931 també disposà d’una activa secció femenina creada a Lleida amb Maria Recasens, Maria i Pilar Manonellas, Pilar Santiago i Núria Folch.
L’òrgan de premsa més important fou La Batalla, que havia aparegut com a periòdic dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris el 21 de desembre de 1922, dirigit per Maurín. Posteriorment fou portaveu de l’FCCB i del BOC i des del novembrede 1935 l’òrgan central del POUM; fou dirigit per Julián Gómez (Gorkin). Entre 1930 i 1936 les publicacions més importants del BOC foren els setmanaris La Batalla (1930-1936) i L’Hora (1930-1931, 1934-1935) i la revista mensual La Nueva Era, totes editades a Barcelona. Amb la capçalera Avant editaren quinzenaris a Figueres, Balaguer i Lleida. Sota la de L’Espurna, a Girona i Figueres. Sota la de Front, a Sitges, a Manresa-Berga i un setmanari a Barcelona. Publicà altres periòdics, com El Crit (Terrassa) i La Torxa (Reus). També disposà de segells editors, com Publicacions Treball, Edicions de L’Hora, Ediciones La Batalla i un servei de distribució de l’Editorial Cenit.