La idea de fundar-la sorgí d’una proposta de Manuel de Lasarte en el I Congrés Catalanista (1880) i es constituí a Barcelona el 17 de juny de 1882, si bé originalment no era una associació política. El 1887 sofrí una important escissió i, finalment, el seu Consell General n’aprovà la dissolució el 5 de desembre de 1894. No obstant això, un nombrós grup de socis, majoritàriament joves, el refundà tot seguit com a Centre Català de Barcelona i sol·licità l’admissió a la Unió Catalanista.
Inicialment, el Centre Català fou una associació amb voluntat unitària, que aixoplugà bona part dels corrents catalanistes, des dels exfederals liderats per Valentí Almirall fins als literats romàntics del periòdic La Renaixensa. L’èxit del “Memorial de Greuges” (1885) afavorí la seva expansió, de manera que experimentà un notable increment d’afiliats i augmentà la seva influència social. Formà part de la Junta Patriòtica constituïda a Barcelona al setembre de 1885 (per l’incident de les illes Carolines amb Alemanya), organitzà un important míting proteccionista i, fins i tot, presentà una candidatura en les eleccions generals de 1886 (integrada per Àngel Guimerà, Joan J. Permanyer i Pere Pascual). Però les divergències internes, accentuades per l’oposició d’Almirall a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, provocaren una escissió el 1887, amb la sortida d’un extens col·lectiu de socis (entre els quals figuraven els promotors de La Renaixensa), que fundà la Lliga de Catalunya. Aquest fet l’obligà a definir el seu programa polític (1890), que volia ocupar una posició de catalanisme liberal i posseïa la decidida voluntat de vertebrar el catalanisme en el conjunt de Catalunya. El Centre perdé protagonisme en les files catalanistes, tot i participar en la campanya contra l’article 15 del Codi civil (1889). La retirada d’Almirall n’accentuà la decadència i es dissolgué a finals de 1894.
Quant als dirigents, Almirall en fou la veritable ànima. També ocuparen càrrecs de màxima responsabilitat destacades personalitats, com Frederic Soler, Manuel de Lasarte, Rossend Arús, Eusebi Güell, Àngel Guimerà, Joaquim Riera i Bertran, Apel·les Mestres o Eudald Canibell. Es desconeix el nombre de socis, però la majoria eren barcelonins de classe mitjana benestant, especialment professionals, escriptors i alguns industrials. Tot i tenir la seu a Barcelona, creà sucursals a Sant Sadurní d’Anoia, Igualada, Terrassa, el Masnou, Malgrat, Portbou i, sobretot, Sabadell. Edità el Butlletí del Centre Català i posteriorment La Veu del Centre Català. Respecte de les joventuts, a desgrat de no tenir una organització pròpia, actuà com a tal en la pràctica el Centre Escolar Catalanista (associació d’estudiants universitaris fundada a Barcelona a l’octubre de 1886), fins que a la tardor de 1887 trencà els vincles que unien les dues organitzacions i seguí l’orientació de la Lliga. Aleshores, els estudiants afins al Centre Català fundaren el Centre Escolar Català, de curta durada.