Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359-1362)

La Cort reunida a Cervera el 1359 nomenà els següents diputats eclesiàstics: Berenguer de Cruïlles (Peratallada 1310 – Barcelona 1362), bisbe de Girona; Pere Arnau de Parestortes, prior de Catalunya, de l’orde de l’Hospital; Romeu Sescomes, paborde de Tarragona; Arnau de Busquets, doctor en decrets i canonge de Barcelona.

Els diputats nomenats per al Braç Militar foren: Bernat de Cabrera, comte d’Osona, cavaller; Hug de Cardona, vescomte de Cardona, donzell; Ponç d’Altarriba, cavaller, i Ramon de Peguera, donzell.

Com a administradors del Braç Reial foren nomenats: Pere Desplà, ciutadà de Barcelona; Pere de Carcassona, ciutadà de Lleida; Francesc Pavia, ciutadà de Girona, i Pere Borró, burgès de Perpinyà.

A més, es nomenaren quatre consellers dels diputats per braç. Els del Braç Eclesiàstic foren: Pere de Clasquerí, arquebisbe de Tarragona; Hug Desbac, bisbe d’Urgell; Guillem Arnau de Patau, degà d’Urgell, i Galceran de Montcorb, oficial de Girona. Pel Braç Militar es nomenaren: Bernat de Cabrera, cavaller, pare del comte d’Osona; Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig, cavaller; Berenguer Despujol, cavaller, i Ramon Arnau Sacirera, cavaller. Els consellers dels diputats del Braç Reial foren: Romeu de Busquets, ciutadà de Barcelona; Pere de Muntanyana, ciutadà de Lleida; Arnau de Messina, de la vila de Cervera, i Valentí Sapera, de Vilafranca del Penedès.

Berenguer de Cruïlles (m. 1362) era bisbe de Girona i fill de Bernat de Cruïlles i de Peratallada; membre, per tant, d’una important família nobiliària que posseïa un extens senyoriu al Baix Empordà. El seu oncle Gilabert de Cruïlles, sagristà i després bisbe de Girona (1334-35), degué afavorir els inicis de la seva carrera eclesiàstica. Des del 1321 fou canonge de la catedral de Girona, i cabiscol des del 1334; elegit bisbe de Girona al desembre del 1348, fou nomenat pel papa Climent VI i consagrat el 1349. El bisbat gironí posseïa un patrimoni important en terres, feus i rendes que donaven al bisbe un gran poder i influència al seu territori. Berenguer de Cruïlles esmerçà en el govern de la seva diòcesi una energia notable per tal de mantenir la jurisdicció eclesiàstica sobre els coronats —persones que havien rebut ordes menors però no feien vida eclesiàstica sinó totalment laica— i diversos drets, com les notaries eclesiàstiques o les immunitats. Per aquest motiu topà amb alguns poders. El 1349 exigí a l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries i oncle del monarca, la revocació d’un impost perquè considerava que atemptava contra la immunitat eclesiàstica, i hi mantingué encara un altre plet perquè l’infant es negava a retre-li homenatge pels feus que tenia per la seu de Girona.

Les notaries foren motiu d’una topada amb el rei Pere el Cerimoniós, molt gelós de les seves regalies. El 1352 el rei volia imposar el monopoli del notariat a Girona als notaris reials, però l’exercici del notariat pels rectors de parròquies i els escrivans de les catedrals o dels monestirs era un dret consagrat per un ús immemorial, i també una font d’ingressos als quals els clergues no volien renunciar. La protesta del bisbe obligà el monarca, de moment, a fer marxa enrere i a declarar que la prohibició no afectava els drets ni del bisbe ni de l’Església de Girona. L’any següent, però, el Cerimoniós donà suport a la ciutat i als ciutadans de Girona en els plets que mantenien amb el bisbe i assegurà que no toleraria que el bisbe causés perjudicis als drets i a la jurisdicció reials. Aquesta segona topada es degué al zel antiherètic del bisbe: segons Berenguer de Cruïlles, amb l’ajut de l’inquisidor Nicolau Rossell havia trobat més de 500 heretges al bisbat (compresos els usurers), alguns dels quals havien apel·lat a l’arquebisbe de Tarragona i al rei —segons el bisbe, sense raó—. També tingué topades amb altres senyors. A Llagostera, els oficials de Pere de Montcada, que havien pres possessió de la jurisdicció civil del castell de Lloret i de l’escrivania i notaria del terme —propietat del rector de la parròquia—, foren excomunicats pel bisbe Cruïlles fins que s’arribà a una sentència arbitral l’any 1357. Pel que fa al govern de la diòcesi, efectuà visites pastorals a setanta-vuit parròquies (1350), bé que no se sap si ho féu personalment, i el 1362 visità el monestir d’Amer. Celebrà nombrosos sínodes, un altre instrument important de control i adoctrinament de la clerecia, en els quals es prengueren acords per a defensar els drets de l’Església. L’assistència als sínodes era obligatòria per als clergues, sota pena d’excomunió, càstig al qual el bisbe Cruïlles afegí penes pecuniàries. Només causes justificades eximien de l’assistència, però calia enviar-hi un altre clergue. Combaté també l’heretgia, al costat dels dominicans Nicolau Rossell i Nicolau Eimeric. Sufragà l’acabament del retaule d’orfebreria de la catedral de Girona, començat pel seu antecessor, i hi aplicà les multes imposades als clergues incontinents. Consta que posseïa, a títol personal, quinze llibres de temes de religió i dret, que foren venuts a la seva mort. L’assistència a la Cort del 1359 i l’acceptació del càrrec de diputat són les úniques manifestacions que es coneixen de la seva intervenció en afers públics. Pel que fa a l’exercici d’aquest càrrec, a l’Arxiu Diocesà de Girona s’ha conservat documentació de disposicions de corts sobre fogatges i concretament un fogatjament de dos braços de 1357-58, que potser havia de servir de model del que ell i els altres diputats havien d’organitzar per acord de la Cort del 1359. També amb relació a la guerra amb Castella, el 1362 prometé contribuir a les obres de les muralles de Girona amb 500 sous. Degué morir a Barcelona perquè hi fou soterrat, a l’església de Framenors. Les dades biogràfiques que es tenen de Berenguer de Cruïlles mostren, doncs, un home d’Església que, només a causa de la greu crisi que vivia el país, intervingué en els afers públics.

Soldats a cavall, caplletra del Llibre Verd, segle XV.

R.M.

Pere Arnau de Parestortes, o Perestortes (m. 1362?), era prior de Catalunya, de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. L’any 1319 ja era frare de l’orde, i fou comanador de la casa de Sant Celoni almenys des del 1336 (potser abans) i fins al 1347, any en què fou nomenat prior de Catalunya; sembla que també havia intervingut en la comanda de Masdeu, al Rosselló, on hauria iniciat la construcció del claustre dels Grans Carmes de Perpinyà el 1333. El 1340 fou acusat d’haver instigat un avalot popular que es registrà a Sant Celoni contra el veguer del Vallès, a qui la gent nafrà el cavall; per aquest motiu, el veguer de Barcelona l’empresonà, però el bisbe de la ciutat el defensà i declarà l’interdicte a Barcelona. Com a prior de Catalunya, procurà defensar els drets de l’orde i dels seus vassalls; el 1351 fou protagonista d’un enfrontament amb Guillem de Montcada, senyor de Mequinensa, per perjudicis causats a vassalls de l’Hospital a Artesa; la resolució d’aquest contenciós fou confiada a l’arbitratge de tres personatges: l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries, Lope de Luna, senyor de Sogorb i comte de Luna, i Berenguer d’Abella. També procurà ampliar el poder i el patrimoni de l’orde, aprofitant les vendes de la jurisdicció reial sobre una gran part de les localitats catalanes efectuada per Pere el Cerimoniós amb vista a reunir diners per a pagar les despeses de les nombroses guerres que afligiren el seu regnat. Concretament, l’any 1357 comprà el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció de Barberà i de l’Espluga de Francolí. Assistí com a prior de Catalunya a la Cort del 1359 i acceptà el càrrec de diputat pel Braç Eclesiàstic, no solament com un servei al país sinó també com una manera d’assegurar la influència del seu orde en els afers nacionals, atesos els extensos territoris que abastava a Catalunya i l’elevat nombre de vassalls que tenia.

Romeu Sescomes (m. 1380) fou bisbe de Lleida entre el 1361 i el 1380. Era nebot de l’arquebisbe de Tarragona, Arnau Sescomes, i sens dubte aquesta circumstància afavorí la seva carrera eclesiàstica, que s’inicià amb una canongia en aquesta catedral. L’any 1345 ja ocupava el càrrec de prior, i el 1350 accedí a un altre d’important, el de paborde, després de la mort del cardenal Bernat d’Albi, bisbe portuense. Com s’esdevenia sovint, la gestió econòmica del cardenal no havia estat prou clara i havia tret grans sumes de diners de la pabordia, en perjudici dels canonges i porcioners; per aquest motiu, Romeu Sescomes reclamà aquestes quantitats al germà i hereu del cardenal. El plet acabà en una concòrdia, l’any 1354, per la qual l’hereu prometé restituir 1 500 florins. Governà l’arxidiòcesi de Tarragona en el període de seu vacant, entre la mort de l’arquebisbe Sancho López de Ayerbe (1357) i la presa de possessió del seu successor, Pere de Clasquerí (1358). Cal fer notar que un nebot seu, anomenat també Romeu Sescomes, fou nomenat veguer reial a Tarragona potser per a millorar les tenses relacions entre la jurisdicció eclesiàstica i la reial. A Lleida, després del seu nomenament episcopal, el 1361, promulgà decrets sinodals importants, consagrà la nova església de Sant Joan (1372) i fundà a la catedral la capella de Jesús. El 1373 fou comissionat pel papa Gregori XI per a l’aprovació de l’orde militar de Sant Jordi d’Alfama, a la qual donà la regla de sant Agustí, tal com l’observaven els hospitalers. La seva actuació política fou molt notable. Encara com a paborde de Tarragona, participà activament en la Cort de Cervera del 1359; quan finalitzà, fou nomenat un dels quatre diputats del Braç Eclesiàstic. La seva gestió degué ser bona, perquè les Corts de Montsó de 1362-63, la de Barcelona del 1365 —per al donatiu nou— i la de Lleida del 1375 el nomenaren novament diputat; això l’obligà a residir llargues temporades a Barcelona i hagué de ser substituït per Ramon Gener, cabiscol d’Urgell, tant el 1364 com el 1376. Cap al 1367 era un dels consellers més escoltats pel rei Pere el Cerimoniós, que li confià missions diplomàtiques importants. Sembla que, com el comte d’Urgell, el vescomte de Cardona i Juan Fernández de Heredia, castellà d’Amposta, el bisbe era contrari a Enric de Trastàmara. Per això, després de la batalla de Nájera del 1367, en la qual Enric de Trastàmara i el seu aliat el comte de Dénia, cosí del Cerimoniós, havien sofert una gran derrota, s’imposà la seva opinió de buscar la treva amb Pere el Cruel i l’amistat del poderós príncep de Gal·les, el seu aliat. El bisbe i els magnats abans esmentats, juntament amb Lope de Gurrea i Jaume Desfar, negociaren una aliança amb els representants del príncep, amb Navarra i amb Portugal, per tal de conquerir Castella i Lleó; s’acordà que Pere el Cerimoniós no ajudaria Enric de Trastàmara, que Pere el Cruel pagaria les despeses de guerra que havia ocasionat a la corona catalanoaragonesa i que la infanta Elionor, filla del Cerimoniós, es casaria amb el fill del Príncep Negre, el futur Ricard II. A més, fou signada una treva amb els representants de Pere el Cruel de Castella. Les negociacions foren represes a Tarba i Auloron, després de la nova entrada d’Enric de Trastàmara a Castella el mateix any 1367, tant amb els representants anglesos com amb els de Pere el Cruel i els de Navarra; en les negociacions hi participà novament el bisbe de Lleida. En el tractat d’aliança amb Navarra del 1370 —un tractat dirigit contra Enric de Trastàmara—, un dels signants fou també el bisbe de Lleida. Amb Ramon Alemany de Cervelló, governador de València, formà l’ambaixada enviada a la frontera amb Castella per tal de negociar la pau entre tots dos estats; només s’arribà a l’acord de posar les diferències en mans del papa i dels cardenals. Participà també, juntament amb l’arquebisbe de Saragossa, Ramon Alemany de Cervelló, Dalmau de Mur i Ramon de Cervera, degà d’Urgell, en les negociacions que, finalment, portaren la pau amb Castella, l’any 1375; una mica abans, el 1373, havia negociat amb Berenguer de Relat, tresorer del rei, la devolució dels béns dels Cabrera, llevat del comtat d’Osona, a Bernardí de Cabrera, un home que havia de ser, en el futur, un gran servidor de la Corona. Fou un dels marmessors de la reina Elionor de Sicília, tercera esposa del Cerimoniós. Ben al contrari de Berenguer de Cruïlles, el bisbe Romeu Sescomes fou, doncs, un home profundament interessat per la política del seu temps i per l’exercici del poder.

Arnau de Busquets (m. 1370), el quart diputat del Braç Eclesiàstic, era doctor en decrets i canonge de Barcelona. El 1351 ja era canonge i procurador de la Pia Almoina dels pobres de la seu de Barcelona; els anys 1352 i 1353 fou, a més, auditor de comptes de l’obra de la seu, i el 1369, procurador de la sagristia; custodiava també el segell del capítol. Del 1357 al 1370 fou vicari del bisbe de Barcelona; com a vicari, s’ocupà de jutjar processos eclesiàstics. Com a procurador del bisbe, assistí a la Cort de Cervera del 1359. La seva presència i, sens dubte, la seva capacitat possibilitaren la seva elecció com a diputat. L’experiència acumulada en aquest càrrec i l’adquirida en la revisió de comptes a la catedral situaren repetidament el seu nom entre els elegits per a ser oïdors de comptes. Formà part de la terna d’oïdors de les Corts de Montsó de 1362-63, bé que com a substitut de l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Clasquerí, el qual renuncià pel gener del 1365, i fou oïdor de comptes adjunt de la Cort de Barcelona-Lleida-Barcelona-Tortosa de 1364-65 i, novament, de la Cort de Barcelona de 1368-69. A més, a les Corts de Tortosa de 1364-65 fou designat pel Braç Esclesiàstic perquè s’ocupés de la remuneració dels diputats de les Corts de Montsó i de les persones que havien treballat per a ells. En conjunt, la seva participació en els òrgans de la Diputació del General sembla haver estat molt tècnica.

Bernat de Cabrera, comte d’Osona (? – Tordehumos, Castella 1368), era fill del vescomte Bernat (II) de Cabrera, conseller del rei, i de Timbor de Fenollet, filla del vescomte d’Illa i de Canet. El seu germà gran, Ponç, havia rebut el vescomtat de Cabrera en donació, l’any 1344, quan el seu pare es retirà al monestir de Breda. Però Ponç morí el 1349, sense haver tingut successió de la seva esposa, Beatriu de Cardona, i per aquest motiu el vescomtat revertí al pare, que el cedí al fill segon, Bernat (III). Poc després, el 1350, Bernat es casà amb Margarida de Foix, filla del vescomte de Castellbò, un matrimoni principesc; com que el germà de l’esposa dilatava el pagament del dot, de 265 000 sous, l’any 1353 Bernat de Cabrera aconseguí que, a compte del dot, li fos cedida la part Montcada de Vic, de les dues en què estava dividida la ciutat. El 1356 permutà amb el monarca la part reial de Vic amb Vilafranca del Penedès, que pertanyia als Cabrera, i així esdevingué senyor de tota la ciutat. Aquesta ambiciosa operació, que posava una ciutat sencera en mans senyorials, fou completada amb la creació del comtat d’Osona, el 1356, que li fou concedit; era el premi als serveis prestats a Sardenya pel seu pare i per ell mateix en l’expedició del 1353 i en la segona expedició encapçalada pel rei el 1354. Abans, el monarca havia retornat a Bernat de Cabrera el vescomtat de Bas, que anteriorment el mateix Bernat li havia cedit. La possessió del vescomtat permeté formar un estat nobiliari dels més poderosos del país, que des de les terres interiors de Vic arribava fins a la costa de Blanes i el Maresme. El comtat comprenia el vescomtat de Cabrera i el de Bas, Vic i, a més, Montclús, Montpalau, Sant Iscle, Solterra, Vall d’Osor, Anglès, Sau, Taradell, Viladrau, Voltregà, Torelló, Cabrera, Roda, Orís, Gurb, Tona i Malla i altres llocs més petits. La donació de la part reial causà gran descontentament a la ciutat de Vic, tant a l’elit urbana com al bisbe, que reclamà la reversió de la part reial a l’Església, puix que no s’havia respectat la condició de permanència en el Patrimoni reial estipulada en la cessió d’aquella part de la ciutat feta per l’Església al rei l’any 1315. La revolta ciutadana hagué de ser sufocada per la força; el bisbe fou desterrat i li foren confiscades les rendes, mentre que ell excomunicà Bernat de Cabrera i posà tot el bisbat en interdicte, és a dir, sota la prohibició de celebració de culte. Finalment la qüestió es resolgué i el bisbe pogué tornar de l’exili a Avinyó. El creixent poder dels Cabrera i l’ascendent sobre el rei havien determinat la formació d’una facció contrària en el si de l’alta noblesa catalana, aglutinada al voltant de l’infant Ramon Berenguer, oncle del rei i comte d’Empúries; en formaren part el comte de Pallars i els vescomtes de Castellbò i de Cardona, malgrat el parentiu que aquest darrer havia contret alguns anys abans amb els Cabrera, arran del matrimoni de la seva germana amb el difunt Ponç. Bernat de Cabrera, comte d’Osona, i el vescomte de Rocabertí desafiaren el comte d’Empúries iniciant, l’any 1357, una de les guerres de bàndols nobiliàries tan freqüents a l’edat mitjana. A causa d’aquest conflicte, molts nobles demanaren guiatge per a assistir a la Cort del 1358. Ni la Cort ni el rei no aconseguiren pacificar-los, només hi reeixí l’infant Pere, germà de Ramon Berenguer d’Empúries. En la Cort de Cervera del 1359, cadascun dels bàndols del Braç Militar tingué un diputat: el mateix comte d’Osona, d’una banda, i el vescomte Hug de Cardona, de l’altra. No se sap el grau de col·laboració que hi hagué entre ells, però ambdós estigueren, des del 1357, en faccions polítiques oposades. La seva tasca com a diputat de Catalunya degué ser més aviat limitada. El 1362 fou enviat a socórrer Calataiud en el marc de la guerra que enfrontava Pere III a Castella. La missió catalana fracassà, i els cavallers catalans foren fets presoners. Mentre Bernat de Cabrera era captiu, sabé que el seu pare havia estat empresonat. Li era atribuïda la responsabilitat dels resultats tan adversos de la guerra amb Castella i del fracàs de la pau amb Pere el Cruel, que ell havia negociat. La facció del consell reial i la mateixa reina, que li era tan contrària, havien convençut el monarca de la traïció del seu conseller; desesperat per aquestes terribles notícies i desitjós de venjar-se, el comte d’Osona, fins i tot abans que el seu pare fos executat, l’any 1364, es posà al servei del rei de Castella i ocupà llocs destacats en l’exèrcit castellà des de l’abril del 1363; se sap que prengué part en una batalla naval que es desenvolupà prop de Cartagena el 1364, on l’estol castellà, capitanejat per l’almirall Martín Yáñez, assessorat per Bernat de Cabrera, infligí una greu derrota a l’estol català, comandat pel vescomte de Cardona. Els dominis del comte d’Osona foren confiscats l’any 1365 i donats a l’infant Joan, el primogènit del rei Pere el Cerimoniós. Després de la derrota de Pere el Cruel, el 1366, el comte d’Osona marxà a França; estigué pres a Baiona en poder del Príncep Negre, aliat de Pere el Cruel, que no el volgué lliurar al monarca castellà, quan aquest el reclamà, com a presoner seu, sinó que l’alliberà. El comte aprofità la intervenció anglesa en la guerra civil castellana, i especialment l’espectacular derrota soferta pel comte de Trastàmara i el comte de Dénia a Nájera, el 8 d’abril de 1367, per a intentar recuperar els seus dominis a Catalunya. Entrà a Montsoriu i, amb l’ajut de mercenaris castellans, intentà recuperar el vescomtat de Cabrera i el comtat d’Osona; comptà amb el suport d’alguns amics, com Pere de Milany i el vescomte de Rocabertí, però el rei envià contra seu el governador de Catalunya, Berenguer d’Abella, i el vescomte de Castellbò, que l’expulsaren dels seus castells del Montseny, mentre que l’infant Joan es dirigia a Vic amb altres tropes per combatre la revolta atiada pel comte. Bernat de Cabrera, després de recuperar els seus fills, que es trobaven a Montsoriu, es retirà novament a França, on deixà esposa i filla, i s’enrolà en les tropes d’Enric de Trastàmara, l’antic enemic del seu pare i d’ell mateix. Morí el 1368 en el setge de Tordehumos, quan encara era jove. Més endavant, el rei reconegué l’error de la condemna i l’execució del seu pare i, a la fi de l’any 1372, retornà a Bernardí, fill de Bernat, els béns familiars confiscats; n’exclogué, però, la ciutat de Vic, amb el territori d’una llegua a l’entorn i el castell de Senfores, que els Cabrera havien comprat el 1362 i que el rei Pere havia donat, el 1368, al bisbe de Vic com a esmena per l’alienació de la jurisdicció de Vic a Bernat de Cabrera, contra el conveni signat amb el bisbe l’any 1315 de no alienar-la mai a ningú. Bernat III de Cabrera tingué una vida marcada per la tragèdia del seu pare; un home que semblava destinat a ocupar un lloc preeminent a la política catalana, morí, en canvi, a l’exili.

Hug II de Cardona, vescomte i després comte de Cardona (1328? – 1400), era fill d’Hug I de Cardona i de Beatriu d’Anglesola i membre d’una de les famílies més importants de la noblesa catalana. Orfe de pare el 1334, romangué algun temps sota la tutela de la mare. Es casà, en primeres núpcies, amb Blanca d’Aragó, filla de l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries, que morí el 1371; en segones núpcies, amb Beatriu de Luna, i en terceres, amb Isabel d’Urgell, germana del seu gendre (ja que la seva filla Beatriu s’havia casat amb el comte Pere d’Urgell l’any 1363). De Blanca d’Aragó tingué una sola filla, Beatriu, mentre que de la segona esposa, Beatriu de Luna, tingué una nodrida descendència, quatre fills i sis filles. Des de ben aviat fou entrenat en la guerra, l’ofici que corresponia al seu estament. Malgrat que era només un adolescent, intervingué ja en la campanya de l’any 1344 al Rosselló contra el rei de Mallorca, que acabà en la reintegració del Regne de Mallorca a la corona catalanoaragonesa. L’any 1347, ell i el comte de Pallars reberen l’encàrrec d’expulsar les tropes de Jaume de Mallorca de la Cerdanya. Participà en l’expedició a Sardenya del 1354, amb la qual el rei Pere intentà sotmetre la revolta dels senyors d’origen genovès del nord de l’illa. Prengué part també en les lluites pel poder de l’estament nobiliari, que sovint acabaven en enfrontaments armats. Malgrat que primer els Cardona s’havien acostat als Cabrera amb el matrimoni del fill gran de Bernat de Cabrera amb una germana d’Hug, el casament d’aquest darrer amb una filla de l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries, determinà el seu pas al bàndol contrari, ja que la família reial, els oncles del rei, els seus fills i la mateixa reina sentien una gran rancúnia contra el privat. Així, doncs, participà en la lluita nobiliària del 1357 contra els Cabrera i els Rocabertí amb el seu sogre i el comte d’Urgell, la qual cosa molestà el monarca. En la Cort de Barcelona del 1358 aquest els retragué que cap d’ells no l’hagués ajudat en la guerra contra Castella, malgrat que els ho havia demanat. Es referia, segurament, a les convocatòries enviades als membres de l’orde de cavalleria de Sant Jordi, instituït pel rei el 1353, per tal de poder comptar amb un nucli militar de gent escollida, unit a la seva persona per llaços especials de fidelitat; els membres de l’orde l’havien de seguir amb les hosts de cadascú en qualsevol empresa militar, encara que fos fora de Catalunya, quan eren convocats; l’orde havia estat una bona solució per a superar la negativa de la noblesa a combatre fora de Catalunya, quan era convocada en virtut dels Usatges, dels quals s’havia fet una interpretació restrictiva. Convocat, doncs, com a membre de l’orde el 1359, el vescomte participà activament en la guerra contra Castella, per terra i per mar, al front que li fou indicat en cada ocasió. El 1359 intervingué en la defensa marítima de Barcelona, atacada per l’armada castellana, i amb Bernat III de Cabrera comandà l’estol que perseguí el del rei de Castella. Aquell mateix any assistí a la Cort de Cervera, on fou elegit diputat; llavors encara era qualificat de donzell, és a dir, no havia estat armat cavaller. El 1362, potser aprofitant la pau amb Castella, Hug de Cardona es trobava combatent al costat de Roger Bernat de Castellbò i els Foix contra els Armanyac, però amb la represa de la guerra tornà i fou citat, el 1363, perquè amb la màxima urgència anés a Aragó, cap a la banda de Tauste, per resistir l’entrada de Pere el Cruel. També el 1363, fou un dels tres capitans de l’exèrcit enviat a socórrer València —amb l’infant primogènit Joan i el comte d’Urgell—. En aquest període de guerra s’inicià el lligam dels Cardona amb el càrrec d’almirall dels regnes. Pel desembre del 1363, Hug de Cardona ja ocupava aquest càrrec i arribà a un acord amb Gilabert de Cruïlles, que havia estat nomenat capità general de la flota, perquè actués com a lloctinent seu. L’any següent, el 1364, prengué el comandament de la flota, però no es pot dir que tingués gaire èxit. Els catalans eren batuts no solament per terra sinó també al mar, allà on sempre s’havien sentit més forts; de tota manera, la flota contribuí decisivament a salvar Barcelona, València i Mallorca, a guardar la costa dels atacs castellans i a assegurar el proveïment a les zones més castigades per l’enemic. Passat aquest període difícil, el 1387, el rei Joan I li concedí l’almirallat a tots els regnes amb caràcter vitalici, bé que el 1397, tres anys abans de la seva mort, ja el substituí el seu fill Joan. El vescomte de Cardona mantingué bones relacions amb el germanastre del rei, l’infant Ferran, aspirant a la Corona castellana i en altre temps cap de les Unions nobiliàries que s’havien enfrontat al Cerimoniós els anys 1347 i 1348. De tota manera, el rei Pere volgué agrair anys després (1375) els serveis prestats a la Corona pel mateix vescomte i els seus avantpassats, amb la creació del comtat de Cardona, que situava la seva família en el rang més alt de la noblesa catalana, al costat dels detentors dels antics comtats d’Empúries, Urgell i Pallars i el nou comtat, destinat a un infant reial, de Prades; Bernat de Cabrera, comte d’Osona, l’havia precedit en un honor similar, però el seu comtat havia desaparegut, engolit com ell mateix per la tempesta de la guerra i de la desgràcia del gran privat. El nou comtat comprenia els extensos territoris que els Cardona posseïen a la Segarra, l’Anoia, el Bages i el Solsonès, possessions que encara s’ampliaren quan el comte heretà el vescomtat de Vilamur, pertanyent al seu oncle Ramon d’Anglesola. Hug de Cardona sembla haver estat un home interessat per la vida parlamentària i per la discussió dels afers públics. A més d’exercir com a diputat per la Cort del 1359, fou designat conseller dels diputats de la Cort de Barcelona del 1365 i oïdor de comptes a la Cort del 1367, i participà activament en diverses reunions de corts. En les del 1371, per exemple, manifestà el seu desacord amb les decisions preses per defensar Catalunya contra l’amenaça d’entrada de tropes estrangeres, i concretament s’oposà a la concessió d’un donatiu per a substituir la convocatòria de l’usatge Princeps namque, corresponent a la lleva general. També hi dissentiren els seus aliats habituals, els comtes d’Empúries, d’Urgell i de Prades i el vescomte de Castellbò. El primer comte de Cardona fou un home, en suma, de gran poder en el seu temps; conseller destacat del rei, prestà serveis a l’exèrcit i a la marina i participà en la vida parlamentària i en les activitats de la Diputació del General.

Ponç d’Altarriba era un cavaller de la comarca d’Osona, fill de Pere d’Altarriba. Ponç tenia el castell de Meda en feu per Pere de Malla i una part del delme de Roda, també en feu pel mateix personatge, almenys a l’entorn de l’any 1338; a més, tenia propietats a Sant Julià de Vilatorta i alguna casa a Vic, on solia residir. Com molts altres cavallers, exercí un càrrec de govern comarcal i fou veguer de Girona-Besalú el 1349. Potser gràcies als ingressos obtinguts en aquest càrrec, aquest mateix any pretenia comprar el castell d’Oló. El 1351 es casà amb Gueraldona d’Oluja, que aportà al matrimoni el lloc de Benavent, una petita localitat que només tenia cinc focs el 1358. Les rendes d’aquesta propietat no devien ser suficients per a mantenir la família, i Ponç d’Altarriba s’endeutà. Per tal de pagar els deutes, vengué a Berenguer Bertran, senyor de Gelida, un censal sobre Benavent. Però les dificultats sembla que continuaren perquè l’any 1368 vengué Benavent al noble Guillem Ramon de Montcada. És possible que les seves dificultats provinguessin de la desgràcia dels Cabrera, als quals sembla que devia estar lligat ja que, quan assistí a la Cort de Cervera del 1359, ho féu en nom propi però també com a procurador del comte d’Osona. És possible, doncs, que la seva elecció com a diputat en aquella Cort reflectís una divisió entre els cavallers similar a la que hi havia entre l’alta noblesa i que s’hagués fet un repartiment de càrrecs entre tots dos bàndols.

Ramon de Peguera (m. 1388) era un donzell que posseïa senyorius al Berguedà, Bages i Osona: Olost, Peguera, Gurb, Balsareny, Vinyoles, Cornet, Gòsol i Espunyola; s’ha dit que la seva baronia abastava en total una superfície d’uns 120 km2, bé que no formava un nucli compacte. Era fill de Bernat de Peguera i de Blanca de Bell-lloc i es casà amb Alamanda de Cervelló, amb la qual tingué tres fills: el primogènit Ramon, Andreu i Guillem. Amplià els senyorius heretats amb noves adquisicions. Així, l’any 1353 comprà la jurisdicció del castell de Tornamira al rei, on sembla que tenia una part de la propietat, però no tota, perquè també hi tenia drets Roger Bernat de Foix. Comprà igualment les senyories de Santa Creu de Mujal (Castelladral) i Sant Genís de Massadella (1370) al consell de Manresa i, el 1376, la baronia de Lluçà a Pere Galceran (III) de Pinós. Se sap que posseïa també el lloc d’Olopte, a la Cerdanya, cap al 1370. Es desconeix la data del seu naixement, però el 1356 encara era sota la tutoria de Ramon de Merlès. Quan tres anys després assistí a la Cort de Cervera del 1359 era, doncs, molt jove i ho prova el fet que fos esmentat com a donzell, és a dir, que no havia estat armat cavaller. La joventut no fou obstacle perquè fos nomenat diputat, com el mateix comte d’Empúries, que també era jove. Probablement simpatitzava amb la facció nobiliària contrària a Bernat de Cabrera i equilibrà ambdues faccions dins de la Diputació —un noble i un cavaller de cada bàndol—; aquesta afiliació anti-Cabrera es pot suposar pel fet que després aparegui com a majordom de la reina Elionor de Sicília, esposa del Cerimoniós, que odiava Bernat de Cabrera; es té constància que ocupava aquest càrrec al principi del 1365, però probablement ja l’exercia des d’abans. Potser per encàrrec de la reina, acompanyà l’infant Joan quan, l’any 1366, presidí el Parlament de Barcelona de ciutats i viles. Exercí el càrrec fins a la mort d’Elionor, i després en fou marmessor testamentari. Passà llavors a ocupar el mateix lloc de majordom prop del rei, però fou suspès de l’ofici, com altres consellers reials l’any 1383, a causa de l’enquesta que les Corts Generals reunides a Montsó volgueren menar contra oficials del monarca i del primogènit, acusats de corrupció, abusos de poder, etc. Se sap que, a més de participar en la guerra contra Castella, li fou confiada també alguna missió diplomàtica, com una ambaixada a Castella el 1367. En resum, es pot dir que fou l’exemple del cavaller que mirava d’aconseguir càrrecs a la cort per tal de millorar la posició social i econòmica de la seva família i exercir influència en els afers públics. La seva col·laboració amb la Diputació del General no fou ocasional. Repetí el càrrec de diputat en substituir Pere Desplà, nomenat a la Cort de 1377-78, i participà, a més, en la comissió reorganitzadora de la Diputació del 1377.

Pere Desplà (m. a 1383) era un ciutadà de Barcelona que canvià d’estament i passà a ser cavaller. Fill de Ramon Desplà i de Margarita, pertanyia a un llinatge originari d’Alella, que s’havia establert a la Ciutat Comtal sense abandonar els interessos del lloc d’origen. Posseïa terres i masos al terme d’Alella, i l’any 1353 comprà la jurisdicció del lloc a Pere el Cerimoniós, amb pacte de retrovenda; aquesta clàusula de redempció fou usada el 1366 pel rei, que recuperà la jurisdicció, després que els habitants del lloc en paguessin el preu. Més o menys en aquesta època, sembla que l’any 1364, Pere Desplà comprà el terçó, o tercera part, dels delmes de la parròquia d’Alella, que equivalia a una mena de senyoria. Posseïa també una part de la lleuda de Mediona, un impost que es pagava a l’entrada i a la sortida de Barcelona i que, tot i tenir molts partícips, devia proporcionar rendes importants; no se li coneixen activitats mercantils. Pere, que sembla que no tingué descendència, féu hereu un fill de Bartomeu de Vilafranca, donzell, que s’anomenà, per aquesta causa, Pericó Desplà. A la ciutat de Barcelona ocupà un gran nombre de càrrecs, que culminaren en el de conseller en cap, per al qual fou escollit l’any 1364, novament el 1368 i encara el 1371; abans, havia estat conseller segon (1362) i havia representat la ciutat en les corts diverses vegades. Fou un dels síndics de Barcelona en la Cort de Barcelona del 1358, en la de Cervera del 1359, en la del 1365 i en la del 1373. En la Cort del 1359 hi tingué una presència molt activa ja que, juntament amb Romeu Sescomes, del Braç Eclesiàstic, establí com haurien de contribuir els llocs que havien canviat d’estament per alienació de la jurisdicció per part del rei o per la conversió de ciutadans en cavallers o generosos; l’acord que redactaren fou ratificat encara per la Cort del 1363. Aquesta presència tan sovintejada a les corts explica que fos designat diputat més d’una vegada: l’any 1359, novament a la Cort de Barcelona del 1365 com a diputat adjunt i procurador del donatiu nou, amb importants tasques econòmiques a realitzar, i en la Cort del 1377, bé que en aquesta ocasió pel Braç Militar. Efectivament, l’infant Joan l’havia armat cavaller aquell mateix any 1377 i, a petició de l’interessat, havia demanat al rei que concedís el títol i les prerrogatives de castell, atermenat, a la seva casa d’Alella, al Maresme, terme que hauria estat el de la parròquia d’Alella. Pere Desplà era llavors conseller de l’infant primogènit, però també consta que el mateix rei li havia confiat alguna missió delicada, com la de cobrar, l’any 1371, un deute del rei de França, que suposadament devia ser l’aportació francesa per al pagament de les tropes de Bertrand Du Guesclin, el cap de les Companyies Blanques, que havia tingut una intervenció decisiva a l’hora d’allunyar de la confederació catalanoaragonesa l’amenaça de les tropes castellanes de Pere el Cruel.

Pere de Carcassona, ciutadà de Lleida, pertanyia a una de les famílies més destacades de la ciutat. Com altres ciutadans adinerats, els Carcassona havien adquirit alguns senyorius. La localitat d’Almenar els pertanyia, almenys, des del 1367, ja que figura en el fogatge d’aquest any, amb 317 focs, la qual cosa indica que era un lloc important. El 1350 Pere de Carcassona havia comprat el castell i el lloc de l’Espluga Calba al monestir de Vallbona per 115 000 sous barcelonins, amb el mer imperi i la jurisdicció, però més tard, l’any 1368, ell i la seva muller Constança vengueren el lloc a Jaume Conesa, conseller i protonotari del rei. Pel que fa a la seva activitat parlamentària, se sap que fou síndic de la ciutat de Lleida a la Cort de Cervera del 1359, la qual cosa explica que formés part de la primera Diputació. Posteriorment no es desentengué dels afers derivats de les corts, perquè l’any 1367 fou enviat per la ciutat de Lleida a Barcelona, amb cinc ciutadans més, per a concretar la contribució acordada a la cort.

Francesc Pavia era ciutadà de Girona i pertanyia a una de les famílies de mercaders gironins més importants i amb rendes més elevades; des que aparegué el deute públic, a mitjan segle XIV, començaren a esmerçar importants quantitats de diners en la compra de censals i violaris. Consta que l’any 1360 formava societat amb els mercaders Pere Ferrer, Bernat Preses i Ramon Freixes, amb un capital de 3 000 lliures barcelonines; sembla que es dedicaven especialment al comerç de blat. Els Pavia pertanyien a la mà mitjana, però enllaçaren amb una família de la mà major, els Sunyer. La seva participació en la Cort de Cervera del 1359 com un dels dos síndics de la ciutat de Girona féu possible la seva elecció com a diputat.

Pere Borró era un burgès de Perpinyà que havia estat mestre racional de Jaume II de Mallorca, però passà al partit de Pere III en el moment de la guerra que reintegrà el regne mallorquí a la corona catalanoaragonesa. El 1347 el Cerimoniós li confià una enquesta contra els oficials reials que havien exercit durant els anys anteriors a la vegueria de Rosselló i Cerdanya. També fou un dels tres síndics de la ciutat de Perpinyà presents en la Cort de Cervera del 1359, la qual cosa permeté la seva elecció com a diputat. Indubtablement, era una persona amb una preparació excel·lent per a la tasca de recollir i administrar el donatiu de corts.

Atribucions i obligacions d’una institució naixent

En la Cort de Cervera del 1359 s’escolliren dotze diputats, quatre per braç (els del Braç Reial eren anomenats llavors administradors), entre els quals no es distingí quins serien els diputats residents a Barcelona, com es féu després. A més, la Cort decidí nomenar quatre consellers per braç, amb la missió d’aconsellar els diputats i administradors i de revisar els seus comptes.

Les atribucions i obligacions dels diputats foren ben especificades en la reglamentació aprovada per la Cort. Les atribucions consistiren, en primer lloc, en el nomenament de col·lectors que cobressin el donatiu per bisbats i vegueries, i d’escrivans i porters que els ajudessin en aquesta tasca. Així mateix, podien manllevar diners, obligant l’ajuda concedida per la Cort, per un període no superior a dos anys. Prèviament, però, s’havien d’assessorar amb els consellers que havien estat escollits. Si l’emprèstit es feia a precs del rei, els interessos podien ser deduïts de l’ajuda. En tercer lloc tenien la potestat de consentir, amb el suport dels consellers, que els homes a cavall de Catalunya sortissin del Principat si ho sol·licitava el rei, i que fos donat salari a gent de guerra de fora de Catalunya si no es trobaven catalans que volguessin servir. Havien de decidir, també amb les indicacions dels consellers, destinar una part de l’ajuda a armar una flota i nomenar-ne el capità. Eren custodis dels diners de l’ajuda a Barcelona que cada braç per separat guardava en una caixa de dos panys, de la qual tenien la clau dos dels diputats o administradors. Signaven documents públics i utilitzaven un segell on constava que actuaven en nom de les corts. Decidien, amb l’assessorament dels consellers, les qüestions dubtoses, tal com ho podrien fer les corts. Els diputats no tenien, però, facultats executives; per exemple, no podien procedir contra els morosos en el pagament del donatiu acordat a les corts, tasca que pertocava als oficials reials ordinaris. Només en el cas que els ordinaris no fessin les execucions sol·licitades pels diputats, aquests podrien fer-les.

Les obligacions principals dels diputats consistien a: prestar jurament i homenatge (els eclesiàstics, només jurament) de no despendre els diners recaptats sinó en afers de la guerra i de la defensa de Catalunya; retre comptes als oïdors elegits per la cort dues vegades l’any, una per Sant Miquel i l’altra vuit dies després de Pasqua, i romandre a Barcelona mentre durés l’administració de l’ajuda (el rei no els en podria fer sortir, altrament cessaria l’ajuda que les corts li havien concedit). Aquesta darrera disposició mostra la decisió ferma de situar la seu de la Diputació a la capital de Catalunya i, alhora, la voluntat de marcar les distàncies amb el monarca. Es pretenia evitar que els diputats haguessin de seguir la cort reial itinerant, la qual cosa hauria pogut comportar una certa dependència. L’amenaça de cessació de l’ajuda al rei, si es trencava aquesta norma, indicava clarament que no es volia cedir en el principi d’absoluta independència respecte al poder reial. En efecte, es té constància que el 25 de març de 1360 el rei convocà els diputats o administradors i els seus consellers perquè fossin a Barcelona vint dies després de Pasqua, però, com que va veure que ell no hi podria ser, els convocà a Lleida per al 10 de maig. Els diputats no hi van consentir i el monarca hagué de revocar la convocatòria, excusar-se per haver oblidat aquella disposició i agrair que l’haguessin avisat.

La principal tasca dels diputats i administradors d’aquest mandat fou la d’organitzar la recaptació del donatiu aprovat per la cort, que pujava a 288 000 lliures a pagar en dos anys, de les quals el Braç Reial pagava la meitat, mentre que l’altra meitat la pagaven els braços Eclesiàstic i Militar. L’ajuda havia de ser destinada a pagar el salari de 1 800 homes a cavall cada any, la meitat dels quals havien de ser armats —amb armadura completa de cap a peus— i l’altra meitat alforrats —amb una armadura molt més lleugera, en part de cuiro—. Una part dels diners havia de ser destinada a les indemnitzacions per als propietaris dels cavalls morts o inutilitzats en accions de guerra. Les tropes pagades per les corts havien d’estar en servei vuit mesos l’any, durant l’època més apropiada per a la guerra, de la primavera a la tardor, quan els cavalls podien trobar pastures als camps. Per a recollir aquests diners, la cort acordà requerir el fogatge a tots els llocs de Catalunya, amb un màxim exigible de vint sous per casa o foc, o el 5% del salari dels qui treballessin i visquessin a casa d’altres i no en tinguessin de pròpia. Els encarregats de recollir i administrar aquests diners foren els diputats. El rei ordenà a tots els seus oficials, governadors, veguers i batlles que executessin el que els diputats els diguessin amb relació al donatiu de cort. Els manà, a més, que fessin fer una crida explicant a la gent el perquè de l’exacció. Com que es temia que hi hagués aldarulls perquè ningú no pagava de grat, el monarca amenaçà amb la pena de mort els qui posessin impediments a la tasca dels col·lectors o els maltractessin.

Sembla, però, que les dificultats més grans per a recaptar el fogatge no provingueren de les poblacions del Braç Reial, sinó d’alguns membres de l’estament nobiliari, com el comte de Pallars, que n’impedí el cobrament. També el comte d’Osona, malgrat que era un dels diputats i que hauria hagut de donar exemple, figurà entre els morosos. Pel novembre del 1360 el rei manà al governador i als veguers de Catalunya que convoquessin hosts per a dos mesos per confiscar els béns als qui no havien pagat i els autoritzà a executar represàlies contra els vassalls dels morosos, confiscant-los els béns que portessin, a qualsevol lloc on es trobessin. No obstant això, en 1361-62 els problemes de cobrament persistien entre els nobles i també en alguns municipis. Entre els nobles deutors hi figuraven encara el comte d’Osona i Ponç d’Altarriba, tots dos diputats, un oficial de la Reial Tresoreria, Pere Desvall, i altres nobles com Arnau de Canet, Berenguer d’Abella, Guillem Ramon de Cervelló i Arnau d’Orcau, als quals havien d’exigir el pagament per via executiva.

Segons el nomenament dels diputats, confirmat pel rei i rubricat per molts membres de les corts, els diputats podien gastar al seu parer fins a 30 000 florins d’or del donatiu, encara que la guerra amb Castella cessés, bé perquè fos signada una pau o una treva llarga, bé perquè s’aconseguís la victòria i la recuperació, almenys, de les ciutats i viles perdudes. Se sap que els consellers dels diputats foren convocats en alguna ocasió per tal de requerir el seu assessorament i la seva autorització en una despesa extraordinària de guerra que el rei demanava. El 21 de desembre de 1359, pocs dies després del nomenament dels diputats, alguns dels seus consellers es van reunir a Cervera, on s’havia celebrat la cort, per tal d’autoritzar els diputats a empenyorar el donatiu, a l’interès que convingués, per a reunir 60 000 florins que calia enviar a Aragó per una causa secreta. Aquesta causa era la recuperació de la ciutat aragonesa de Tarassona, ocupada pels castellans. L’alcaid castellà, Gonzalo González de Lucio, havia pactat amb els representants del Cerimoniós el lliurament de la ciutat en canvi de 80 000 florins i havia donat com a hostatge el seu fill, com a garantia del compliment del pacte. La Diputació del General de Catalunya aportava, doncs, una bona part de la quantitat acordada; pel febrer del 1360 Pere Arnau de Parestortes, prior de Catalunya i diputat del Braç Eclesiàstic, en lliurà 30 000 a Bernat de Cabrera, que els rebé en nom del rei; aquesta era la contribució dels braços Eclesiàstic i Militar, mentre que el Braç Reial féu una aportació idèntica, que fou lliurada per Pere de Carcassona, administrador, i Pere de Muntanyana, conseller. En tots dos casos, els diputats demanaren informació i garanties sobre el tracte i que, si el 10 de març Tarassona no s’havia retut, els diners els fossin retornats.

Una bona part del donatiu de corts de Catalunya hagué de servir per a pagar les tropes d’exiliats castellans que servien el Cerimoniós. No es trobaren prou catalans que volguessin servir el rei dins del contingent de 1 800 homes a cavall que la cort havia ofert de pagar. Per tant, el 1361, el monarca demanà als diputats que paguessin els 100 homes castellans a cavall amb els quals el servia don Tello, germà del comte de Trastàmara, la meitat dels quals eren armats i l’altra meitat alforrats. També hagueren de pagar les tropes capitanejades per l’infant Ferran, germanastre del rei Pere, que servia amb 700 homes a cavall. En canvi, ja no pogueren pagar altres contingents castellans com el del comte de Trastàmara i el de Diego Pérez Sarmiento. Després de la pau de Deza amb Castella (1361), els diputats s’ocuparen d’afers residuals de la guerra, per exemple, la paga d’indemnitzacions de cavalls perduts o el pagament a les tropes que havien servit als mesos anteriors, però també reclamacions als morosos en el pagament del fogatge.