En data desconeguda, però segurament al mes de febrer del 1363, foren escollits pels braços vint diputats. Els residents a Barcelona i els oïdors foren els següents: diputat eclesiàstic: Romeu Sescomes (? – ? 1380), bisbe de Lleida; diputat militar: Guillem de Togores, cavaller; diputat reial: Pere de Santcliment, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Pere de Clasquerí, arquebisbe de Tarragona; oïdor militar: Berenguer de Pontons, cavaller; oïdor reial: Ramon de Senyecs, mercader de Vilafranca del Penedès.
Romeu Sescomes, bisbe de Lleida, havia estat membre de la primera Diputació. Quan fou elegit en aquesta segona ocasió ja era bisbe de Lleida, mentre que durant la Cort de Cervera era encara paborde de Tarragona. En un moment indeterminat del mandat, fou substuït per Ramon Gener.
Ramon Gener o Janer (m. 1388/92) era canonge i cabiscol, és a dir xantre, de la seu d’Urgell; a més, era rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, una acumulació de càrrecs força freqüent entre l’alta clerecia de l’edat mitjana. Testà el 24 d’abril de 1388 i, per tant, se suposa que morí poc després. Quatre anys més tard, un dels seus marmessors vengué els seus llibres de dret canònic. L’any 1358, ja havia tingut experiència en una tasca similar a la de diputat quan, en representació del bisbe d’Urgell, havia negociat amb el rei la manera de dur a terme el fogatjament del 1358 acordat, en principi, només pel Braç Eclesiàstic i per part del Braç Militar, mentre que la resta preferí altres sistemes, especialment una pròrroga de les imposicions per tal d’obtenir els diners del donatiu promès. Més endavant, a la Cort de Barcelona del 1365, fou designat un dels quatre consellers dels diputats pel Braç Eclesiàstic; durant l’etapa en què la Diputació del General fou regida per un gerent o regent, fou designat oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic 1367, i novament a la Cort de 1370-71 i a la de 1372-73. Cessà com a oïdor a la Cort de Lleida del 1375, però esdevingué de nou diputat per substituir el bisbe Romeu Sescomes, elegit com a diputat resident en aquella cort. Tingué, doncs, una llarga actuació en diferents àmbits de la Diputació.
Guillem de Togores era un cavaller membre d’una família de Sabadell que posseïa el territori conegut com la quadra de Togores, situada al nord del castell d’Arraona, on hi havia la casa senyorial fortificada de les Togores Jussanes; a més tenien drets a la propietat i jurisdicció de Sabadell, que compartien amb el comte de Foix i els Sentmenat, bé que tant els Togores com els Sentmenat eren feudataris dels Foix; els drets del comte de Foix passaren després a la reina Elionor de Sicília, al rei Pere el Cerimoniós i, més tard, a l’infant Martí. Guillem de Togores participà en les Corts Generals de Montsó com a procurador del comte Ramon Roger de Pallars, del vesconte Dalmau de Rocabertí, del vescomte d’Illa i de Canet, i de Gilabert i Bernat de Cruïlles. Participà en la guerra contra Castella i l’any 1363 fou convocat perquè anés cap a Tauste i Eixea, on s’havien de concentrar altres nobles i cavallers per a defensar l’Aragó.
Pere de Santcliment (m. a 1391), ciutadà de Barcelona, era el diputat del Braç Reial. Pertanyia a una família que posseïa un ric patrimoni al Pla de Barcelona: la torre de Bell-lloc a Sant Andreu de Palomar, amb molins i masos, la casa forta de Santa Maria de Badalona, la casa de la Murtra, a tocar de Santa Coloma de Gramenet, i diverses propietats a Santa Coloma. També esmerçà diners en la compra de censals. Malgrat aquest patrimoni, que li atorgava gairebé un estatut de cavaller, romangué en el ciutadanatge i ocupà càrrecs municipals d’importància, com conseller quart el 1337 i conseller en cap el 1359. Fou veguer de Barcelona amb mandats que s’iniciaren el 1351 i el 1354. Fou síndic de Barcelona a les Corts de Montsó de 1362-63, càrrec que tingué com a conseqüència el de diputat. No se li coneixen altres vincles amb la Diputació del General. El 1365 fou enviat com a ambaixador a Gènova per demanar que l’esmentada ciutat italiana no ajudés el rei de Castella.
Ramon de Carcassona, ciutadà de Lleida, substituí temporalment Pere de Santcliment. Com Pere de Carcassona, que formà part de la primera Diputació, pertanyia a una de les famílies ciutadanes més destacades de Lleida i era senyor del lloc d’Almenar. Fou, a més, batlle de Lleida l’any 1367.
L’oïdor eclesiàstic, Pere de Clasquerí, renuncià el càrrec el 13 de gener de 1365 i, per aquesta causa, calgué nomenar un substitut del mateix estament. El nomenament recaigué en el doctor en lleis i canonge de Barcelona Arnau de Busquets.
El finançament de la guerra amb Castella i la creació dels impostos de la Generalitat
Les Corts de Montsó havien decidit que fossin elegides vint persones per a administrar el donatiu i preocupar-se dels afers de la defensa de Catalunya, sis pel Braç Eclesiàstic —dos prelats, un cavaller de l’orde de l’Hospital i tres representants de catedrals—, sis persones més pel Braç Militar —dos rics homes i quatre cavallers, un dels quals havia d’ésser de Mallorca— i vuit persones pel Braç Reial —cinc de ciutats i tres de viles—. Aquesta distribució es procurà que fos la més representativa possible de tot el conjunt de Catalunya. El Braç Reial, especialment, hi féu participar totes les ciutats i viles importants amb un complicat sistema, fins i tot de torns de mig any; potser hi havia hagut queixes contra la representació atribuïda gairebé sempre a Barcelona i, en menor proporció, a Lleida. D’aquests vint diputats, tres, un per braç, havien de ser oïdors de comptes. El representant del Braç Reial, per acord d’aquest braç, havia de ser de Vilafranca del Penedès. Altres sis persones d’aquestes vint, dues per braç, s’havien d’encarregar de passar revista (o de «prendre mostra», en el vocabulari medieval) als homes a cavall pagats per la Generalitat i de fer els albarans dels salaris de cadascun perquè poguessin ser pagats; a més de fer-los, havien de subscriure els albarans i de segellar-los amb el segell de Catalunya, és a dir, amb el segell de la Diputació. Els dos representants del Braç Reial havien de ser l’un de Manresa i l’altre de Cervera, i calia renovar-los cada any. Les onze persones restants —tres pel Braç Eclesiàstic, tres pel Braç Militar i cinc pel Braç Reial— havien de ser els diputats encarregats de rebre els diners del donatiu i d’administrar-lo. El Braç Reial continuà repartint els càrrecs de diputat entre les ciutats i viles: un havia de ser de Barcelona, l’altre de Lleida, el tercer calia que fos mig any de Barcelona i mig any de Lleida, el quart havia de ser de Girona i el darrer de Perpinyà. A més, estava previst un altre diputat resident a Mallorca, que no entrava en el còmput dels cinc que corresponien al Braç Reial; aquest diputat calia que fos ciutadà i havia d’encarregar-se de recollir i administrar els diners del donatiu de Mallorca i de les altres illes.
El Braç Reial havia aconseguit aquesta vegada una representació molt més alta en el conjunt de la Diputació que els altres dos braços. De fet era força lògic, perquè també el seu donatiu era molt superior, el doble; no obstant això, en el futur s’imposà la representació paritària dels braços. Les Corts disposaren que, dels vint diputats, tres havien de residir a Barcelona, un per braç, mentre que els altres havien de viatjar pels afers de la Generalitat. Aquesta terna resident prefigurà, doncs, el que havia de ser la Diputació en el futur. Les Corts pactaren també que, si calia decidir afers importants, havien de prendre part en l’acord almenys un prelat, un ric home i un cavaller de Catalunya, un cavaller de Mallorca i dos ciutadans de Catalunya. Si es tractava d’afers transcendentals, hi havien de ser tots. Els diputats havien de tenir, en un lloc segur de Barcelona, una caixa amb tres panys i tres claus, on es guardarien els cabals; cada diputat resident en tindria una clau. S’havia avançat, doncs, en la formació d’una institució perquè ara ja només hi havia una caixa i no tres, una per braç, com a la Diputació anterior.
Cal assenyalar que, dels vint diputats designats per les Corts de Montsó, només s’ha trobat el nom de deu. Aquesta falta d’informació deriva de dues circumstàncies. D’una banda, del fet que els diputats no foren elegits per les Corts sinó pels braços i, dintre del Braç Reial, pels municipis que l’integraven, ja que els càrrecs havien estat atribuïts a grups o a municipis; per tant, les eleccions no es reflecteixen en les actes de les Corts. D’altra banda, els nomenaments tampoc no foren confirmats pel rei, requisit que ja no es devia considerar necessari després del funcionament de la Diputació anterior. Cinc dels noms trobats corresponen a persones que foren en algun moment els diputats residents a Barcelona. Pel juny del 1363 hi residien el bisbe de Lleida, Romeu Sescomes, i el ciutadà de Barcelona Pere de Santcliment. Més endavant, pel gener de l’any 1365, moment en què els diputats de Montsó encara no havien estat substituïts, és esmentat també el nom de Ramon de Carcassona, ciutadà de Lleida, com a diputat resident, al costat de Pere de Santcliment; però els diputats residents habitualment a Barcelona degueren ser Ramon Gener, cabiscol d’Urgell, pel Braç Eclesiàstic, Guillem de Togores, cavaller, pel Braç Militar, i el mateix Pere de Santcliment, ciutadà de Barcelona, pel Braç Reial; almenys aquests foren els diputats que reteren comptes de l’administració del donatiu de les Corts de Montsó el 1367, als oïdors que formaven part de la mateixa Diputació, els noms dels quals també són coneguts. Guillem de Guimerà, un altre dels noms que es coneix, potser pertanyia a la comissió encarregada de les estimes de cavalls i mostres de tropes; si més no, aquest fou el càrrec que tingué a la Diputació nomenada per la Cort de Tortosa del 1365. Es tracta de l’únic diputat de Montsó que continuà, i és possible que ho fes en el mateix lloc que tenia.
Les tasques dels diputats en aquesta Diputació eren dues. D’una banda, organitzar i vigilar la recaptació del donatiu i, de l’altra, organitzar la despesa d’acord amb les necessitats de la guerra. La primera tasca, la recaptació del donatiu, era força complicada. Catalunya, amb Mallorca, havia d’aportar 130 000 lliures de les 250 000 que tots els estats de la Corona havien promès al rei, és a dir, el 52%. Aquesta quantitat havia d’ésser obtinguda repartint-la entre tots els nuclis habitats segons el fogatge de la Cort de Cervera, és a dir, que la contribució era ajustada a la població de cada lloc. Els especialistes en fiscalitat adverteixen que aquest procediment no implicava necessàriament que el donatiu fos recollit via fogatge, sinó que cada nucli habitat o cada noble o eclesiàstic podia obtenir per a la seva senyoria els diners que li corresponien amb el mètode que li semblés oportú, és a dir, mitjançant exacció d’una quantitat per foc o mitjançant imposicions. Com sempre, tingueren dificultats perquè tothom pagués el que li corresponia. Una altra part del donatiu consistia en el rendiment dels impostos nous, el dret de la bolla sobre els teixits i el d’entrades i eixides; foren fixades unes tarifes, però el rendiment no es podia quantificar perquè eren impostos nous. Una tasca importantíssima que portaren a terme els diputats i que no apareix en la documentació coneguda fins ara fou la d’organitzar una vasta xarxa de col·lectories per cobrar els dos impostos nous, el dels teixits, o de la bolla, i el d’entrades i eixides, o bé organitzar l’arrendament de la col·lecta d’aquests impostos, cosa que sembla que fou la solució adoptada sovint.
El segon vessant de la seva activitat, l’organització de la despesa de guerra, es pot seguir una mica més a través de la documentació reial. Hagueren d’ocupar-se del pagament de tropes a cavall i de ballesters de peu que havien de sor-tir de Catalunya per anar a socórrer Magallón i Borja, a l’Aragó, poblacions assetjades pel rei de Castella al març del 1363. Hagueren de buscar diners, encara que fos a interessos usuraris, per tal d’avançar les quantitats necessàries per a pagar les tropes, ja que els ingressos previstos arribaven molt lentament. Hagueren d’autoritzar la contractació de tropes estrangeres, concretament les d’Enric de Trastàmara, que s’havia retirat a França després de la pau de Deza.
Cal assenyalar, igualment, la formació de recursos navals propis de la Diputació del General, amb els quals es pogué comptar els anys següents. Ja el 1359, en produir-se l’ofensiva castellana contra la costa catalana, és possible que els diputats comencessin a fer inversions en aquesta àrea de la defensa, però fou sobretot a partir de les Corts de Montsó i de les posteriors de Barcelona-Lleida-Tortosa que la Diputació construí o adquirí galeres, veles, rems i tota mena d’arreus necessaris per a la navegació. Aquests vaixells complementaren en el futur els del rei o els de les ciutats marítimes catalanes en els armaments navals.
Els diputats de Montsó encara continuaven actuant l’any 1364, malgrat que ja es trobava reunida la Cort de Barcelona, que els confià la col·lecta del mig fogatge que havia concedit al rei per ser recollit amb urgència. No fou fins a la sessió de Tortosa de la mateixa cort, el 1365, que foren substituïts. La Cort designà llavors tres persones perquè s’ocupessin de donar-los una remuneració per la seva feina. Aquesta tasca fou confiada a Arnau de Busquets pel Braç Eclesiàstic, Ramon Berenguer de Pontons pel Braç Militar i Ramon Sarrovira pel Braç Reial; el mateix Arnau de Busquets, amb el cavaller Berenguer Despujol i Arnau de Messina, de Cervera, pel Braç Reial, s’havien d’ocupar de la remuneració dels escrivans, porters i el personal que hagués treballat per als esmentats diputats. El 3 de març de 1365, durant la Cort reunida a Tortosa, foren destituïts del tot i es disposà que ja no prenguessin salari i que lliuressin als diputats nous, nomenats per aquella Cort, tots els béns de la Diputació nomenada a Montsó, després de pagar a canviadors les despeses i els deutes que encara tinguessin pendents.
Els diputats de Montsó foren auxiliats en la seva tasca per un comptable, Huguet de Cardona, tasca que fou revisada més tard pels oïdors de comptes.