En els Capítols aprovats el 14 de desembre de 1365 consta que la cort reunida a Barcelona nomenà els següents diputats: Diputat eclesiàstic: Bernat Vallès (? – 1389), canonge de Barcelona; Diputat eclesiàstic adjunt: Berenguer Despujol, canonge de Vic; Diputat militar: Bernat Sestorres, cavaller; Diputat militar adjunt: Bernat Alemany d’Orriols, cavaller; Diputat reial: Pere Bussot, ciutadà de Barcelona; Diputat reial adjunt: Pere Desplà, ciutadà de Barcelona; Diputat reial adjunt: Ermengau Martí, burgès de Perpinyà.
La Cort confirmà els oïdors de la Diputació anterior tan sols amb una substitució, amb la qual cosa els oïdors del trienni foren: pel Braç Eclesiàstic Joan Calaf, infermer i canonge de la catedral de Tarragona, amb Arnau de Busquets, canonge de Barcelona, com a oïdor adjunt; pel Braç Militar, Jaume de Meià, cavaller, amb Berenguer Despujol, cavaller, com a oïdor adjunt; finalment pel Braç Reial, Pere Alanyà, burgès de Perpinyà, amb Antoni Massanet, ciutadà de Lleida, com a oïdor adjunt.
Es nomeraren també procuradors del donatiu nou, càrrecs que recaigueren en Romeu Sescomes, bisbe de Lleida; Pauquet de Bellcastell, cavaller, i Pere Desplà, ciutadà de Barcelona
El 23 de setembre de 1365, la cort reunida a Barcelona nomenà els següents consellers dels diputats: pel Braç Eclesiàstic, Pere Clasquerí, arquebisbe de Tarragona; Romeu Sescomes, bisbe de Lleida; Bernat Olives, ardiaca de Lleida i Ramon Gener, cabiscol d’Urgell; pel Braç Militar, Joan I, comte d’Empúries; Hug, vescomte de Cardona; Pauquet de Bellcastell, cavaller, i Berenguer Despujol, cavaller; els del Braç Reial foren Romeu de Busquets, ciutadà de Barcelona; Pere de Carcassona, ciutadà de Lleida; Lluís Estrús, de Girona; Guillem Rodon, de Perpinyà, i Berenguer de Vergós, de Cervera
La cort reunida a Barcelona al juliol del 1365 reforçà l’anterior Diputació amb el nomenament de nous diputats. Berenguer Despujol, canonge de Vic i elegit diputat eclesiàstic adjunt, havia assistit a la Cort de Cervera del 1359 com a procurador del Capítol de Vic. Anteriorment havia estat vicari general del bisbe de València (1350). Pertanyia a una família noble, originària de Sant Hipòlit de Voltregà, molts membres de la qual es dedicaren a la vida eclesiàstica, com Bernat Despujol, que més tard fou també canonge i benefactor de la catedral de Vic.
L’adjunt al diputat militar, Bernat Alemany d’Orriols, era un cavaller empordanès senyor d’Orriols i d’Albons; es casà amb Francesca i tingueren una filla, Caterina, que esposà Bernat Alemany de Foixà, varvassor de Foixà i també cognomenat Bernat Alemany d’Orriols. L’any 1370 el senyor d’Orriols fou designat per a dirigir amb altres tres conservadors la Convinença dels cavallers de Catalunya, una associació de la petita i mitjana noblesa, hostil als grans barons, els comtes d’Empúries i d’Urgell i els vescomtes de Cardona i de Castellbò, que dirigien l’alta noblesa. Aquesta facció dels cavallers fou protegida pel rei Pere el Cerimoniós, interessat a debilitar els magnats. Bernat Alemany d’Orriols era cosí de la reina Sibil·la de Fortià i, quan aquesta esdevingué la quarta esposa del Cerimoniós, la seva posició resultà afavorida. El 1381 entrà en conflicte amb el comte d’Empúries, de qui era vassall. Pere III intervingué en favor seu i obligà el comte a acceptar una treva humiliant. Tres anys després, Bernat Alemany denegà al comte algunes obligacions feudals pel castell de Foixà i aquell respongué amb un atac al castell amb bombardes. Fou l’inici de la guerra de l’Empordà, en la qual el Cerimoniós intervingué contra el comte. Es té constància que el 1388 assistí encara a les Corts de Montsó.
Ermengau Martí, diputat reial adjunt, era burgès de Perpinyà. El 1356 s’havia encarregat de recaptar a la diòcesi d’Elna el donatiu anual de vint-i-quatre sous per foc concedit per dos anys per la cort en ocasió de la guerra contra Castella. El rei Pere III el nomenà procurador a Rosselló i Cerdanya i li encomanà també el càrrec de mestre dels ports del Rosselló. L’any 1369 s’encarregà d’inspeccionar els castells de tots dos comtats i en redactà un memorial amb l’estat de les fortaleses, l’armament trobat, etc.
Pere Desplà era l’altre diputat reial adjunt.
Un tomb en la guerra amb Castella: intervenció de les companyies blanques de Du Guesclin
El donatiu concedit per les Corts de Barcelona-Lleida-Barcelona-Tortosa, malgrat que havia estat tan copiós, havia resultat insuficient per a assumir les despeses cada vegada més desmesurades i urgents de la guerra amb Castella. Al mes de juliol del 1365 calgué convocar altra vegada les Corts de Catalunya a Barcelona perquè, a despit del compromís del rei amb la cort anterior de no demanar més subsidis durant dos anys, els braços ampliessin l’ajuda atorgada per tal d’afrontar una situació de gravetat extrema.
Pel desembre del 1365, la Cort reunida a Barcelona reglamentà de nou la percepció dels subsidis aprovats a la cort anterior perquè no havien rendit com s’esperava. Calia retornar algunes sumes a Berenguer Bertran, el banquer que havia avançat la meitat del fogatge, perquè, altrament, els diputats n’haurien hagut de respondre amb els béns propis. Per tal d’evitar aquesta contingència, la Cort obligà als diputats els béns del General de Catalunya i, a més, designà tres persones, el bisbe de Barcelona, el donzell Jaume de Meià i Ramon Sarrovira, perquè s’ocupessin de recaptar un fogatge per tot el Principat a fi d’obtenir els recursos necessaris per a pagar el deute.
La Cort de Barcelona, a més, atorgà un nou donatiu de 100 000 lliures i encara 40 000 florins per a pagar l’entrada del comte de Trastàmara a Castella; segurament hi havia l’esperança que la presència del comte al regne veí desencadenaria la guerra civil i obligaria Pere el Cruel a afluixar en la seva ofensiva dins els estats de la corona catalanoaragonesa.
Sembla que la Cort volia destituir els diputats, que havien exercit molt poc temps, i pensava substituir-los per altres persones, però el rei i la reina s’hi oposaren fermament per raons que es desconeixen; finalment, els diputats foren mantinguts, però els foren designats uns adjunts perquè els ajudessin en una tasca que s’havia revelat molt carregosa. A més, la Cort nomenà també diputats locals a les viles o ciutats caps de vegueria a fi de facilitar l’administració dels donatius i dels impostos. La gestió d’aquest nou donatiu fou, doncs, confiada a uns altres diputats, anomenats procuradors o executors, perquè els anteriors no haurien pogut fer-se càrrec de tanta feina. Aquests procuradors —el bisbe de Lleida, Pauquet de Bellcastell i Pere Desplà— havien d’obtenir dels canviadors Eimeric Dusai i Jaume de Gualbes que alliberessin 20 000 florins restants del do de les corts de Montsó i de Barcelona que els estaven obligats, donant-los les seguretats que demanessin i els sembles-sin oportunes. Els diputats s’havien d’encarregar d’enviar 20 000 florins a les tropes catalanes que eren a la frontera valenciana, ja que el rei havia manllevat a València 10 000 florins de la paga del comte de Trastàmara i els seus per a pagar-les i pagar les esmenes dels cavalls; 10 000 florins més s’havien de destinar als salaris dels homes que guardaven hostatges als castells d’Òpol i Talteüll, la guarnició del castell d’Hostalric, els salaris d’escrivans i porters, etc. També calia liquidar a Pere Bernat i Ramon Company, patrons de galera, el que els era degut per la flota. El do de Mallorca s’havia d’aplicar així mateix al pagament al comte de Trastàmara i a les tropes catalanes que eren a València. Els diputats no podien usar els diners per a altres objectius. El Parlament de les ciutats i viles reials reunit a Barcelona l’any 1366 ordenà que fossin investigats els comptes d’administració d’aquest donatiu.
Els diputats d’aquestes corts confiaren el càrrec de gerent o regent dels comptes a Pere Vicenç, que pertanyia a la Tresoreria Reial. Aquest càrrec, que havia estat creat pels diputats de Montsó i regit, llavors, per Huguet de Cardona, adquirí una gran importància amb Vicenç.
Mentrestant, la recuperació de Morvedre, de Sogorb i d’altres places valencianes havia suposat un respir i una esperança per a la causa de Pere el Cerimoniós, però el tomb favorable de la guerra amb Castella resultà determinat per la intervenció de les Companyies Blanques del francès Bertrand Du Guesclin en el conflicte. Aquesta actuació havia estat el resultat d’un pacte tripartit del monarca amb França i amb el papat, que tenien interès a deposar Pere el Cruel de Castella. França, perquè el rei castellà era aliat dels anglesos, i la Santa Seu, perquè estava acusat de greus crims i de tendències filojudaistes. Tant a l’una com a l’altra els convenia, a més, desviar cap a un altre lloc les companyies mercenàries que s’havien quedat sense feina des del tractat de pau de Brétigny (1360), amb què s’havia clos una etapa de la guerra dels Cent Anys. Aquestes tropes vagaven per les terres occitanes i vivien de la depredació. El papat i França pagaren amb gust 100 000 florins cadascú per enviar-les cap a Castella sota el comandament de Du Guesclin, i Pere el Cerimoniós i els 100 000 florins restants. Les Companyies entraren pel Rosselló a la darreria de desembre del 1365 i, després de passar per Barcelona, es dirigiren a Aragó, on pel març del 1366 iniciaren les operacions militars que aviat obligaren els castellans a retirar-se. Seguidament, les Companyies entraren a Castella i començaren a avançar per l’interior del regne amb les tropes d’Enric de Trastàmara, mentre que Pere el Cruel es replegava cap a Andalusia i cridava totes les tropes que ocupa-ven terres aragoneses i valencianes. El Cerimoniós pogué, doncs, prosseguir la recuperació del territori ocupat pels castellans. Però Pere el Cruel, que havia hagut de fugir a Baiona, establí una aliança militar amb els anglesos. El príncep de Gal·les, anomenat el Príncep Negre, entrà amb el seu exèrcit a la Península i derrotà Enric de Trastàmara i les Companyies Blanques a Nájera el 8 d’abril de 1367. Enric de Trastàmara hagué de fugir a França i el rei castellà tornà a recuperar, a poc a poc, el seu regne.
Pere el Cruel, ocupat en els problemes interiors, acceptà una treva amb el Cerimoniós. Aquest, però, començà a preparar-se i el 1367 convocà corts de Catalunya a Vilafranca del Penedès per a demanar ajuda, amb vista a reprendre la reconquesta dels llocs ocupats pels castellans tan bon punt s’acabés la treva amb Castella.