Romeu Sescomes, bisbe de Lleida (1375-1376)

El dia 24 de juny de 1375, la Cort reunida a Lleida nomenà els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Romeu Sescomes (? – ? 1380), bisbe de Lleida; diputat militar: Joan I d’Empúries, comte d’Empúries; diputat reial: Ramon Sarrovira, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Pere Toló, comanador de Gardeny; oïdor militar: Galceran de Vilarig, cavaller; oïdor reial: Joan Serra, ciutadà de Barcelona.

La Cort nomenà també tres diputats per a mostres de tropes, càrrecs que recaigueren en Guillem de Guimerà, de l’orde de l’Hospital, Ramon de Peguera, cavaller, i Ramon de Carcassona, ciutadà de Lleida

Romeu Sescomes, bisbe de Lleida, fou elegit diputat del Braç Eclesiàstic, com ja ho havia estat per la Cort de Cervera del 1359 i per les de Monsó de 1362-63, per la qual cosa se n’ha fet la semblança en el capítol destinat a la primera Diputació. Abans del 10 d’abril de 1376 fou substituït per Ramon Gener.

Ramon Gener ja havia reemplaçat Romeu Sescomes quan el bisbe de Lleida renuncià el càrrec de diputat del Braç Eclesiàstic per les Corts de Montsó de 1362-63. Era cabiscol d’Urgell (xantre), tal com s’ha assenyalat en la biografia que se n’ha fet en el capítol dedicat a la segona Diputació.

Joan, comte d’Empúries (~1339-1398), era fill de l’infant Ramon Berenguer i de Maria Álvarez de Xèrica, i nét de Jaume II; com a membre de la família reial, tingué la preeminència entre els diputats, almenys en l’ordre en què eren esmentats protocol·làriament, des que el bisbe de Lleida fou substituït per Ramon Gener, per la qual cosa des d’aquell moment ha de ser considerat president de la Generalitat. Governà el comtat d’Empúries a partir del 1364, quan els seus pares li feren donació del títol, i ho féu fins el 1396. Es casà en primeres núpcies amb Blanca de Sicília (m. 1370), filla del rei de Sicília i germana de la reina Elionor, i en segones (febrer del 1373) amb Joana, filla de Pere el Cerimoniós, que li aportà un dot de 42 000 lliures. Participà amb coratge en la guerra contra Castella en terres de València; el 1374 preparà Castelló per a resis-tir l’ofensiva de l’infant de Mallorca i destruí els ravals extramurs de la vila (amb més de 200 cases), la qual cosa causà molt de malestar. Durant algun temps estigué interessat per la vida parlamentària; el 1365 fou designat diputat conseller pel Braç Militar a la Cort de Barcelona del 1365 i novament ho fou a la de Barcelona de 1372-73. L’any 1371 havia manifestat el seu desacord, juntament amb altres magnats, amb una decisió de la Cort de Tarragona-Montblanc-Tortosa de 1370-71. La Cort de Lleida del 1375 l’elegí diputat però, com que l’any següent foren convocades corts a Montsó (1376-77), el seu mandat fou molt curt. Posteriorment, participà en una comissió reorganitzadora de la Diputació del General, escollida a la Cort de Barcelona de 1377-78, després que el comte aprofités les sessions d’estiu, poc concorregudes, per a fer cessar els diputats nomenats a Montsó. Sembla que la Cort i la Diputació del General foren l’instrument que el comte volgué utilitzar per a fer política, quan degué veure que no li seria possible exercir una influència important prop del rei. Malgrat que el comte era de sang reial, —cosí i gendre de Pere el Cerimoniós al mateix temps—, no tingué una relació cordial amb el monarca, i menys amb la seva darrera esposa, Sibil·la de Fortià, a la coronació de la qual, celebrada a Saragossa el 30 de gener de 1381, no assistiren ni ell ni la seva esposa, la infanta Joana. Tots dos mantingueren, en canvi, uns llaços molt amicals amb l’infant Joan i la seva família. Els comtes i l’infant Martí foren els únics membres de la família reial que assistiren al casament de l’infant Joan amb Violant de Bar a Perpinyà, el 1380. Precisament en aquest moment s’inicià el distanciament entre el rei Pere i el comte d’Empúries, a causa de l’empara que aquest dispensà als nobles Ramon Alemany de Cervelló, els seus fills i el seu germà Arnau de Cervelló, acusats de l’assassinat del regent de la Cancelleria Reial, Castelló de Mallorques. Un any després, el 1381, el comte atacà el seu vassall Bernat Alemany d’Orriols, que el 1370 havia encapçalat la Convinença dels cavallers de Catalunya, oposada precisament als grans barons com el comte d’Empúries, però el rei intervingué a favor d’Alemany d’Orriols, que era parent de la reina Sibil·la, i obligà Joan a accep-tar una treva humiliant. Tres anys després, el conflicte es reprengué amb violència i esdevingué una guerra feudal, en el transcurs de la qual, atès l’ajut de les viles reials a Orriols, el comte assetjà la de Torroella de Montgrí. Llavors el rei es dirigí immediatament a l’Empordà, i a Figueres rebé la visita de la comtessa Joana, que volia reconciliar pare i marit; el Cerimoniós, però, exasperat per la defensa que la filla feia del marit, la bufetejà davant de la cort. La infanta morí al cap de poc, el 13 de novembre de 1384. Es diu que al seu llit de mort el seu marit li prometé la corona i que faria envair el país per tropes franceses. Poc després, mig miler de gascons cridats pel comte d’Empúries aconseguiren passar per Requesens o el coll de Banyuls i el rei hagué de retirar-se ràpidament cap a Besalú amb la reina. La guerra s’estengué per l’Empordà i les companyies saquejaren el territori, cosa que obligà Pere el Cerimoniós a reunir representants dels tres estaments a Girona per trobar-hi una solució. El monarca rebé la concessió d’un fogatge de mig florí per foc per a pagar un contingent de 600 llances, 500 pillards i 500 balles-ters durant dos mesos i l’armament d’una galera a la costa que impedís l’aprovisionament de les tropes estrangeres; els representants dels estaments, però, es queixaren d’aquella sagnia i demanaren al rei que procurés buscar una solució al conflicte amb el comte, que era de la seva sang i els fills del qual eren els seus néts. La reacció reial es produí al mes de març del 1385, un cop reunides les tropes, però pel maig se sabé que unes mil llances s’havien concentrat a la frontera rossellonesa per entrar a saquejar Catalunya; l’infant Joan s’encarregà de desbaratar-les, amb un petit contingent de 300 homes a cavall, que les agafaren desprevingudes quan dormien. Aquest èxit, però, no fou mèrit suficient i el rei, que no es fiava de l’amistat del seu fill amb el comte d’Empúries, confià la capitania de l’exèrcit al germà de la reina, Bernat de Fortià, amb gran disgust de l’infant. Bernat de Fortià aviat començà a obtenir nombrosos èxits en la lluita contra el comte; la guerra, però, s’allargà fins al final de l’estiu. El comte d’Empúries perdé Vilanova de la Muga, Ullastret, Verges, la Tallada i Monells, i pel setembre les tropes reials iniciaren el setge de Castelló. Joan d’Empúries hagué de fugir per Roses i tractà d’aconseguir reforços des d’Avinyó, on residia la cort papal. Castelló, però, capitulà amb la promesa que els seus privilegis serien respectats. El 8 de novembre de 1385 el Cerimoniós incorporà el comtat d’Empúries a la Corona. Mesos després, per intercessió del papa i altres valedors, el rei Pere, abans de morir, perdonà el comte i li tornà el comtat (1387). Joan tornà de l’exili. Però l’infant primogènit, que temps abans havia mostrat simpatia pel seu cunyat, un cop esdevingut rei el cità a judici i es disposà a envair Empúries, al començament del 1388; aquesta vegada, el comte decidí avançar pel camí de la legalitat i el 13 de gener es presentà a Vilafranca del Penedès, davant del rei, i se li reté, amb persona i béns. De moment, l’operació fou suspesa perquè la sentència del 1389 fou favorable al comte. Després, les relacions es normalitzaren força: Joan d’Empúries es presentà a les Corts de Montsó el 1388, però en marxà aviat, i el 1390 el rei i el comte es trobaren a Figueres. Més tard, fou convocat per a participar en una expedició a Sardenya que el rei Joan I volia organitzar l’any 1393.

Però les relacions amb el monarca tornaren a ser tenses. A l’estiu del 1394, s’obrí un nou procés contra el comte d’Empúries a instàncies de Bernat Serra, procurador fiscal i batlle general, procés que fou confiat als juristes Joan de Vallseca i Pere de Berga. Pel maig del 1395, Joan I convocà novament el seu exèrcit a Figueres per a fer execució en el comtat, però la pesta destorbà l’operació, que fou abandonada, segurament per un nou sotmetiment del comte, i el rei morí (1396) sense haver portat a terme aquest objectiu.

En els difícils moments de la successió de Joan I pel seu germà Martí l’Humà, que era a Sicília, la persona del comte d’Empúries tornà a resultar sospitosa, quan es perfilà el perill d’una invasió de Catalunya pel comte de Foix, que aspirava a la corona en nom de la seva esposa, la infanta Joana. Se’l suposà en connivència amb el de Foix, i per això fou detingut i portat al setembre del 1396 a Castellví de Rosanes, on morí, captiu, el 2 d’abril de 1398. El dia 11 fou sepultat amb gran honor a l’església dels Predicadors de Barcelona; després, el seu fill Joan fou autoritzat a portar-ne les despulles a Castelló. Abans de morir, per l’agost del 1397, hi havia hagut negociacions entre el comte i el rei Martí l’Humà, que ja havia retornat de Sicília, perquè renunciés els seus comtats en favor del monarca i obtingués, així, l’absolució definitiva de tots els seus crims, pels quals estava pres; en canvi, la Corona s’havia de fer càrrec dels 90 000 florins que corresponien a l’herència de la infanta Joana a favor del seu fill Pere. Els consellers de Barcelona acceptaren d’actuar com a mediadors en aquesta negociació.

Restes del castell de Sant Salvador de Verdera.

ECSA

Joan I d’Empúries era un home refinat, amb gran interès per la cultura, i fins i tot fou escriptor. La seva petita cort a Castelló fou coneguda pel luxe i la fastuositat. També s’esforçà a embellir la vila, com havien fet els seus antecessors, amb l’objectiu de fer-la ciutat i de fer-hi erigir bisbat; per aquest motiu, feia temps que els comtes hi feien construir una gran església, de proporcions i aparença catedralícies, que fou acabada per Joan I d’Empúries cap al 1380. Però la fita de convertir Castelló en seu catedralícia no pogué assolir-se per l’oposició del rei, que no volia incrementar el poder del comte, i per la de la ciutat i el bisbe de Girona. D’altra banda, el comte d’Empúries tingué fama de fer excessives demandes als seus súbdits i despeses poc justificades. D’això n’és un exemple l’ocasionada per la construcció del castell de Sant Salvador de Verdera, que féu erigir al cim d’aquesta muntanya i a sobre del monestir de Sant Pere de Rodes, un caprici sense gaire utilitat, llevat la de molestar el cenobi o la de disposar d’una residència en un lloc amb una vista panoràmica prodigiosa sobre el seu comtat, el cap de Creus i el mar.

Mort Joan I d’Empúries, li succeí el seu fill Joan II, però el rei no el reconegué mai. Casat amb Elfa de Cardona, filla del comte Hug Folc II, morí el 1401 sense descèndencia, i el títol passà al seu germà Pere, que només el va sobreviure quaranta dies. Com que aquest darrer tampoc no tingué fills de la seva esposa Joana de Rocabertí, el comtat d’Empúries revertí a la Corona, segons els pactes de concessió d’heretament, als infants Pere i Ramon Berenguer. L’any 1402 aquesta incorporació fou efectiva.

Ramon Sarrovira, ciutadà de Barcelona, fou el diputat del Braç Reial. Pertanyia a l’oligarquia ciutadana que monopolitzava els càrrecs municipals. Fou elegit conseller segon el 1345 i el 1352, tercer el 1356, segon el 1359, i conseller en cap en vuit ocasions (1362, 1365, 1369, 1372, 1374, 1380, 1382 i 1385); a més ocupà en tres ocasions (1360, 1367 i 1373) un dels dos càrrecs de guardià de la moneda. Com a conseller en cap, l’any 1372 negocià amb el rei l’acord sobre les penes per als qui anessin a Egipte i Síria sense llicència, i el 1381, els capítols sobre el consolat de catalans a Alexandria. Abans de ser elegit diputat pel Braç Reial el 1375, havia tingut una llarga experiència parlamentària: havia estat síndic de Barcelona en les Corts de Montsó de 1362-63, en la de Barcelona del 1368, en la de Tarragona del 1370 i en la de Barcelona de 1372-73; posteriorment ho fou en les de Montsó del 1382 i del 1388. A més, pel desembre del 1365, la Cort de Tortosa l’havia designat membre d’una comissió que havia d’aconsellar els diputats en cas que, per tornar el préstec atorgat per Berenguer Bertran, calgués demanar un fogatge a tot el Principat; i, també, d’una altra comissió que havia de remunerar els diputats de Montsó. Es desconeix el motiu de la seva renúncia al càrrec de diputat, però es pot suposar que el devia considerar incompatible amb el de conseller en cap, lloc per al qual havia estat elegit el 30 de novembre de 1374. Tingué ocasió d’exercir com a diputat l’any 1378, perquè fou escollit pel Braç Reial a la Cort de Barcelona de 1377-78. Com a home que coneixia bé les lleis catalanes i els privilegis barcelonins, li degué ser especialment plaent el llegat que rebé, l’any 1388, de Pere de Llémena, causídic de Barcelona: un llibre de les constitucions, usatges i privilegis de Barcelona.

Jaume Fiveller (m. a 1390), ciutadà de Barcelona, fou el substitut de Ramon Sarrovira el mateix any del seu nomenament. Com el seu predecessor, pertanyia a l’oligarquia ciutadana, però tingué una activitat més variada i combinà els càrrecs municipals i diverses missions diplomàtiques a l’estranger. Fou conseller cinquè l’any 1359, conseller tercer el 1362 i el 1366, i síndic de Barcelona a les Corts de Montsó del 1382. L’any 1369 formà part, juntament amb Francesc de Vilarrasa, de la missió diplomàtica enviada pel rei Pere III a la seva cosina la reina Elionor de Xipre, filla de l’infant Pere, per donar-li el condol després de l’assassinat del seu marit; tots dos ambaixadors són esmentats com a consellers del Cerimoniós. Des de llavors mantingué molta relació amb la reina de Xipre. El 1378, amb Lleó Marc, s’ocupà d’armar cinc galeres per a acompanyar a Xipre Valentina Visconti, filla del senyor de Milà, que s’havia casat amb el rei Pere, fill d’Elionor. L’any següent, cadascun d’ells acceptà un donatiu de 1 000 ducats d’or de la reina pels serveis prestats i per les despeses fetes en el viatge. El mateix any 1379 consta que tots dos eren procuradors de la reina; i que havien de fer alguns viatges per indicació dels parents i amics d’Elionor per tal d’obtenir el seu alliberament, ja que es deia que el seu fill la tenia segrestada. El 1380, efectivament, Fiveller fou enviat a Xipre per protestar davant el rei Pere II pel mal comportament que tenia envers la seva mare. Sembla que la reina Elionor li degué concedir rendes a l’illa i per aquest motiu hi tenia un factor. Quan aquest morí, el 1387, els consellers de Barcelona recomanaren al rei xipriota els barcelonins Joan Pujades i Guillem del Coll, que foren enviats a l’illa per Jaume Fiveller per recuperar els béns, mercaderies i rendes que li pertanyien i que eren en poder del dit factor. Després de la mort de Jaume Fiveller, el seu fill Ramon, en nom propi i de la mare, Constança, envià a Xipre, el 1390, tres procuradors —el donzell Ramon de Blanes de les Escales i els ciutadans de Barcelona Guerau de Palou i Pere Bertran— per reclamar béns que li eren deguts.

L’any 1386, Jaume Fiveller fou enviat pel rei Pere el Cerimoniós en ambaixada al soldà de Babilònia, que governava Egipte i Síria i que havia fet arribar una protesta molt enèrgica a causa de l’atac dut a terme per Guillem Ramon de Montcada contra dues galeres carregades amb mercaderies de Tunis, per tal com s’havia solidaritzat amb el soldà tunisenc. L’ambaixador li havia de fer notar l’existència d’hostilitats entre la Corona d’Aragó i Tunis i que, per tant, les captures corsàries no eren il·legals; d’altra banda, havia de destacar que l’autor era un membre de la branca siciliana d’aquesta gran família noble catalana i que, si bé era d’origen català pels seus avantpassats, era súbdit del rei de Sicília. El monarca havia previst que també participessin en les negociacions tant el cònsol a Alexandria, Bernat de Gualbes, com Bernat Pol, de la ciutat de Barcelona. Havien de confirmar la pau existent i insistir en el fet que calia tractar els mercaders com a mercaders i els corsaris com a corsaris, perquè hi havia el costum de fer pa-gar als mercaders tots els incidents que es produïen. Cal assenyalar que la primera notícia de què es disposa sobre Jaume Fiveller és de l’any 1339, perquè havia participat en la celebració del trasllat del cos de santa Eulàlia al nou sepulcre de marbre de la catedral.

La defensa contra la invasió de l’infant de Mallorca

Moliner, Llibre dels capítols antichs dels drets universals, segle XIV.

ECSA

La Cort de Lleida havia estat convocada per a afrontar la defensa de Catalunya davant la invasió de les companyies de l’infant Jaume de Mallorca, fill del darrer rei de l’illa. L’infant, que continuava aspirant a recuperar l’antic regne, s’havia aliat amb Enric de Trastàmara i hostilitzava des dels darrers dies del 1374 la frontera septentrional catalana. Finalment, entrà amb les seves tropes pel Conflent, passà per territori de Ripoll, Vic i el Vallès i arribà prop de Barcelona. Es limità, però, a saquejar, i després de travessar Catalunya i Aragó passà a Castella. Aquesta invasió es produí en un moment molt difícil. El 1374 la collita de blat havia estat molt dolenta i l’any següent n’hi hagué una gran carestia. A més, s’havia registrat un nou brot de pesta; segons el rei, a Mallorca havien mort més de 40 000 persones i a València més de 30 000. Malgrat la probable exageració d’aquestes xifres, fou sens dubte un episodi de pestilència molt virulent, que havia anat precedit d’alguns terratrèmols al nord de Catalunya el 1374. En aquestes circumstàncies tràgiques era difícil, doncs, demanar contribucions extraordinàries a la població per a aturar una nova invasió de l’infant de Mallorca. Els primers mesos de l’any, la cort havia avançat al rei, entre diverses pagues, 114 000 florins per a la defensa. Després, a la fi de juny, com que s’esperava una nova incursió de Jaume, la cort atorgà al monarca 90 000 florins per a pagar 1 000 llances durant dos mesos i mig. Aquest donatiu s’havia de repartir entre els braços segons el nombre de focs, però sense predeterminar el procediment d’obtenció dels diners, que podia ser la venda de censals o el sistema que cadascú decidís; es tractava d’un préstec que la Diputació prometia reintegrar, amb interès, amb el producte de les generalitats. Si l’amenaça d’invasió persistia més temps dels dos mesos i mig previstos, la cort es comprometia a pagar 1 000 llances durant un any. Si la invasió no es produïa, els diners no podien ser destinats a cap altre objectiu, sinó que havien de servir per a pagar deutes de la Generalitat, especialment a Pere Descaus i altres banquers que havien avançat els primers 60 000 florins per a la defensa del Principat. La Cort també decretà una modificació dels drets de les generalitats. Per a la defensa de Sardenya atorgà 15 000 florins com a préstec a càrrec de les dècimes papals, que ja eren en poder de la Diputació del General.

Bernat Bussot havia deixat el càrrec de regent de la Diputació de Catalunya quan s’iniciaren les sessions de la Cort i fou substituït pel seu germà Antoni, a qui aquella confià l’administració dels 60 000 florins que havia concedit en un primer moment per a la defensa de Catalunya, però sota la direcció de fra Guillem de Guimerà, de l’orde de l’Hospital, i de Joan Serra, ciutadà de Barcelona, que havien estat elegits diputats per a obtenir aquests diners mitjançant la venda de censals i violaris assignats sobre les generalitats o bé amb préstecs a curt termini, amb la garantia del fogatge que es colliria. El banquer Pere Descaus era un dels qui havien d’avançar quantitats a la Generalitat. Si aquests diputats s’absentaven, Antoni Bussot havia d’aconsellar-se amb els oïdors de comptes elegits en la cort precedent. L’administració de l’armament naval acordat per la cort també fou confiada al mateix Antoni Bussot, assessorat pels mateixos diputats.

Pel juny del 1375, la Cort reunida a Lleida decidí retornar al sistema de tres diputats residents a Barcelona, un per braç, sense renunciar al gerent, que hauria d’actuar conjuntament amb ells, de manera similar a com havia actuat Pere Vicenç. No foren explicades les causes d’aquest canvi, només es digué que aquest sistema permetria conservar millor el bé públic i saber com es feia la distribució dels diners concedits per a la defensa. Sembla, doncs, que els braços creien que la informació no circulava prou bé des de la gerència.

Atesa la importància de dos dels diputats que foren nomenats, el bisbe de Lleida i el comte d’Empúries, la cort decidí, fent una excepció, que poguessin confiar la seva tasca a substituts sempre que volguessin. El salari de tots dos personatges havia de ser de seixanta sous diaris per a cadascun, però els seus subtituts havien de percebre només quinze sous diaris, la mateixa quantitat que li pertocava al diputat del Braç Reial, Ramon Sarrovira. Els substituts i els principals no podien actuar contemporàniament. La cort nomenà encara nou diputats locals, un per a cada bisbat i per a la vegueria de Cerdanya, procedents únicament dels braços Eclesiàstic i Reial, que havien de facilitar la percepció del donatiu.

La Diputació sorgida de la Cort de Lleida tingué poc temps per a actuar perquè, al cap d’un any, les Corts de Montsó nomenaren una nova Diputació. Així, doncs, endegar la recaptació del donatiu de la cort i distribuir les quantitats obtingudes per als objectius assenyalats degué ocupar el poc temps d’exercici, bé que no fou necessària la defensa contra una nova entrada de l’infant Jaume de Mallorca perquè aquest morí a Sòria el mateix any 1375 i les seves companyies es retiraren cap a Gascunya sense atacar novament la Corona d’Aragó.