L’11 de juny de 1389, la Cort de Catalunya, reunida en Corts Generals a Montsó, escollí els següents diputats i diputats consellers: diputat eclesiàstic: Miquel de Santjoan (Segles XIV – XV), ardiaca de Girona; diputat militar: Jaume Marc, cavaller; diputat reial: Bernat Gralla, ciutadà de Lleida; diputats consellers eclesiàstics: vicari de l’arquebisbe de Tarragona i Pere Serra, canonge i ardiaca del Penedès de la seu de Barcelona; diputats consellers militars: Berenguer de Cruïlles, noble, i Bartomeu de Vilafranca, donzell; diputats consellers reials: Pere Pallarès, de Barcelona, i Pere Vola, de Perpinyà.
Les Corts de Montsó nomenaren també una terna adjunta als diputats per a administrar el do destinat a la defensa contra el comte d’Armanyac (1389-90). Pel Braç Eclesiàstic s’escollí Ramon de Castlarí, abat de Ripoll; pel Braç Militar, Berenguer de Cruïlles, noble, i pel Braç Reial, Ferrer de Gualbes, ciutadà de Barcelona.
El dia 1 de juliol de 1396, el Parlament, reunit a Barcelona, escollí sis persones per a administrar el donatiu per a la defensa contra el comte de Foix juntament amb els diputats de Catalunya. Pel Braç Eclesiàstic: Joan Morells, prior de Tarragona, i Pere Despujol, canonge de Barcelona; pel Braç Militar: Arnau de Cervelló, noble, i Guillem de Castellà, cavaller; els representants del Braç Reial foren Ramon Desplà, ciutadà de Barcelona, i Pere Redon, burgès de Perpinyà.
El dia 9 de maig de 1411, el Parlament de Catalunya escollí una comissió de sis persones adjunta als diputats per a administrar el donatiu atorgat pel Parlament per a la guerra de Sardenya i altres necessitats de la defensa: Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, i Guillem Carbonell, procurador del bisbe de Barcelona, pel Braç Eclesiàstic; Joan Ramon Folc I de Cardona, comte de Cardona, i Berenguer d’Oms, pel Militar, i Guillem Oliver, síndic de Barcelona, i Pere Grimau, síndic de Perpinyà, pel Braç Reial.
Miquel de Santjoan, ardiaca de Girona en el moment de ser elegit diputat pel Braç Eclesiàstic, era llicenciat en lleis i ostentà diversos càrrecs en diferents catedrals. L’any 1367 era canonge de València i, al mateix temps, vicari del bisbe de Girona. Almenys des del 1392 era canonge de la seu de Barcelona. El papa Gregori XI li concedí diverses capellanies a la catedral de Girona i la reserva d’una dignitat a la mateixa seu. En data incerta, entre el 1394 i el 1399, s’ocupà dels diners d’un subsi-di per al pontífex. Pel juny del 1396 preparava, amb altres persones, una ambaixada en nom del papa al rei Martí, que llavors era a l’illa de Sicília i acabava d’accedir al tron. S’absentà de Catalunya per aquesta causa i fou substituït com a diputat per Alfons de Tous. Posteriorment no es tenen notícies de la seva presència al Principat. Cap al 1398 potser residia a València, ja que fou un dels tres àrbitres per la part eclesiàstica que, amb tres més per part del justícia de València, s’encarregaren d’aclarir a qui pertanyia la jurisdicció sobre els clergues; els eclesiàstics estigueren d’acord que els clergues d’ordes majors i els simples tonsurats estaven subjectes al fur del bisbe. La qüestió havia sorgit perquè el justícia de València havia manat als seus oficials desarmar alguns clergues que circulaven públicament amb armes. Redactà un dictamen sobre aquesta qüestió i sembla que en aquest moment ja era doctor en ambdós drets.
Martí l'Humà, Llibre de privilegis de la Cartoixa de Valldecrist, 1404
ECSA
Alfons de Tous (? – Vic 1421), rector del Pi, el substitut de Miquel de Santjoan, exercí el càrrec de diputat eclesiàstic entre el 1396 i el 1413 —molt més temps, per tant, que el seu antecessor—. Era doctor en decrets i consta que havia estudiat a la Universitat de Lleida. S’ha suposat que era valencià, però en realitat era català; pertanyia a una família de generosos, és a dir, de la baixa noblesa, i potser havia nascut al castell de Tous, a la vegueria de Manresa. Inicià la carrera eclesiàstica com a beneficiat a la seu de Tortosa mentre encara estudiava, i després com a rector de l’església de Sant Mateu; l’any 1385, l’infant Joan demanà al papa la seva promoció, ponderant tant els seus coneixements com les seves aptituds personals i l’origen noble. Deu anys després era al servei de Benet XIII, que l’envià en ambaixada a Castella, juntament amb el prior de Santa Anna, i més endavant Berenguer d’Anglesola, per informar dels mals tractes que rebia de França i del fracàs de les negociacions amb els ducs de França amb vista a posar fi al Cisma d’Occident. Almenys des del 1396 era rector de l’església del Pi, a Barcelona, una església que, tradicionalment, afavoria la promoció a càrrecs més alts. Aquesta promoció, però, no arribà fins el 1402, any en què aconseguí una canongia a la seu barcelonina; fou també auditor de comptes de la Pia Almoina i, després, administrador de l’Hospital (1406-07). El càrrec de diputat —en substitució de Miquel de Santjoan—, des del 13 de novembre de 1396, li permeté relacionar-se amb gent significada que afavorí la seva promoció. Això no vol dir que no fos un home interessat pels afers públics. Durant alguns períodes tingué una actuació molt seguida com a diputat, però els alternà amb llargues absències. Entre el mes de juny del 1398 i el març del 1400, els seus condiputats es queixaven del seu absentisme i reclamaven la seva presència perquè el necessitaven per a l’arrendament de les generalitats. Potser seguia la cort reial, que durant aquell temps fou a Aragó. El rei Martí l’Humà, de qui Alfons de Tous era conseller, s’interessà molt per la seva promoció. L’any 1408 volia que se li atorgués el bisbat de Barcelona, però el papa hi destinà Francesc de Blanes. El monarca es mostrà molt decebut amb la decisió papal, i volgué impedir que Francesc de Blanes prengués possessió de la seu barcelonina; fins i tot arribà a cridar els seus ambaixadors prop del papa. L’any següent, l’Humà pressionà perquè el bisbat d’Elna, que havia quedat vacant per mort de Francesc Eiximenis, fos per a Alfons de Tous. El pontífex complagué el rei, però Alfons de Tous només s’hi estigué un any, perquè el 1410 fou traslladat a la seu de Vic. El 1417 celebrà un sínode a la capital osonenca, on manà que totes les parròquies portessin un registre de baptismes, anticipant-se així a la disposició tridentina. Uní alguns beneficis fundats a Vic per donar-los a canonges que hi residissin (1412) i cedí al Capítol l’escrivania de l’oficialat de Vic, en canvi d’una renda per a la mensa episcopal. En el gran problema de l’Església d’aquella època, el Cisma d’Occident, seguí la causa del papa Benet XIII fins el concili de Constança. A la darreria del 1415, quan Ferran I d’Antequera, sota la pressió de l’emperador romanogermànic Segimon, que volia resoldre el Cisma, començà a cedir en la defensa dels interessos de Benet XIII, Alfons de Tous, amb l’arquebisbe de Tarragona i alguns abats, protestà davant del rei. Després de la deposició de Benet XIII al con-cili de Constança, el 1417 acudí a Peníscola amb el bisbe de Girona per tal de convèncer el papa perquè cedís i renunciés; com que s’hi negà, abandonà la seva causa. A banda de la seva tasca com a diputat, participà en els treballs del Parlament de Catalunya, després de la mort del rei Martí. Pel maig del 1411, fou elegit membre de la comissió de divuit parlamentaris que havia de resoldre les dificultats de lloc, presidència i guardes del futur Parlament elector. Després de la implantació de la dinastia Trastàmara, participà en la Cort de Tortosa-Montblanc del 1414 i el 3 de desembre, com a president de la Cort, presentà als oficials reials un llarg escrit demanant al rei que esmenés l’administració, que nomenés oficials catalans i residents, castigués els oficials corruptes i corregís molts altres abusos greus en la justícia, en la fiscalitat, etc. El rei no en féu cap cas i dissolgué l’assemblea. En la Cort de Sant Cugat del 1419, respongué la proposició d’Alfons el Magnànim, l’exhortà a seguir l’exemple dels seus excel·lents predecessors, i a consultar les corts en els afers importants, li aconsellà de no fer perso-nalment el viatge que preparava a Sicília, perquè la seva pre-sència era impròpia per a l’objectiu proposat i perquè havia de guardar la seva persona i només encapçalar expedicions molt importants, i l’animà més aviat a treballar pel benestar de Catalunya, que era el fonament de la seva Corona. Sembla que Alfons de Tous sabé llegir en el cervell d’aquell home ambiciós, que havia de passar la major part del seu regnat a Itàlia, però el rei no escoltà aquests savis consells.
Jaume Marc (València 1334/35 – Barcelona 1410), cavaller i poeta, fou el diputat del Braç Militar. Pertanyia a una família barcelonina ennoblida; era fill de Jaume Marc i Guillema d’Esplugues i nét de Pere Marc, ciutadà de Barcelona, que havia assegurat la fortuna de la família gràcies als serveis prestats al rei. Pere havia ocupat diversos càrrecs a la cort reial, i l’any 1323 havia comprat a Jaume II el castell d’Eramprunyà, que més endavant permeté als seus entrar en l’estament dels cavallers. Era un senyoriu força extens que comprenia Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent i Sant Cristòfol de Begues; adquirí encara altres possessions properes a Barcelona i també n’aconseguí al País Valencià. El seu fill Jaume, pare de qui més endavant fou diputat, heretà les possessions valencianes: Albalat, una alqueria a Torrent i altres béns; però en morir el seu germà Pere, cap al 1351, deixant un fill sordmut, reclamà i aconseguí l’herència barcelonina. Aquest Jaume es traslladà a viure a Barcelona i fou dues vegades conseller de la ciutat, el 1353 i el 1358 (aquest darrer any, conseller en cap). El diputat Jaume Marc ocupava el càrrec d’obrer de la ciutat el 1360, quan el seu pare fou armat cavaller, i hagué de renunciar-lo perquè els càrrecs municipals eren vedats als nobles i als fills de noble. Posteriorment, ell mateix i el seu germà Pere, que havien lluitat en la guerra contra Castella, foren ennoblits. L’any 1363 Jaume formava part d’una companyia de nobles catalans que fou enviada a socórrer València. El futur diputat heretà els béns de Catalunya, mentre que el seu germà heretà els de València, on fou pare del famós poeta Ausiàs Marc. L’administració del senyoriu d’Eramprunyà des de la mort del seu pare, l’any 1375, el mantingué força ocupat, especialment per alguns plets pendents, un amb el seu parent Galceran Marc de Lacera i d’altres sobre la prestació d’homenatge per part de diferents vassalls que tenien propietats dins del senyoriu. Es casà amb Serena, de llinatge desconegut per ara, i tingué quatre fills: Joan, Pere, Lluís i Clara; els dos primers el premoriren, i Lluís fou l’hereu. Fou armat cavaller cap al 1376, any en què el rei Pere el Cerimoniós, del qual era conseller i uixer d’armes, li concedí un donatiu de 3 000 sous barcelonesos per celebrar l’esdeveniment. El 1380 fou nomenat un dels quatre procuradors de l’infant Martí, que era a València, per administrar el donatiu o préstec concedit pel Braç Militar de la Cort de Barcelona per a una expedició a Sicília que no s’arribà a fer en aquells anys. El 1381 el rei li encomanà una missatgeria prop del seu oncle, l’infant Pere, que volia anar a Roma, ja que s’havia declarat a favor del papa Urbà VI en el Cisma d’Occident. L’any següent seguí la cort, que llavors era a València, segurament en virtut del seu càrrec. El 1384 prengué novament les armes per participar en la guerra con-tra el comte d’Empúries, i per aquest motiu rebé més tard una remuneració reial. Durant el regnat de Joan I no ocupà, pel que sembla, càrrecs a la cort, però el monarca li confià missions culturals. L’any 1393, el rei facultà Lluís d’Averçó i Jaume Marc per establir a Barcelona una acadèmia de la Gaia Ciència, i Martí l’Humà, el 1399, els nomenà mantenidors de la Gaia Ciència a Barcelona, amb totes les prerrogatives dels de Tolosa. S’interessà per la vida parlamentària i participà en la Cort de Barcelona de 1377-78, fou convocat a la de 1379-80 i a les de Montsó de 1382-83. Les Corts de Montsó de 1388-89 el nomenaren diputat. Encara, la Cort de Perpinyà-Sant Cugat-Barcelona reclamà la seva opinió sobre la qüestió de la creació o no del braç dels cavallers, malgrat que ja era vell i valetudinari. Immediatament després de la seva mort, pel juliol del 1410, fou substituït com a diputat de la Generalitat per Guerau de Palou, un altre cavaller sorgit de la ciutadania barcelonina. Entre les activitats de Jaume Marc cal incloure encara la literatura. Entre les seves obres figuren Lo rauser de vida gaia, Debat entre Honor e Delit, La joiosa garda, poemes lírics diversos i el Llibre de concordances, que és un diccionari de rima, redactat el 1371.
Escut de Maria de Luna, capella de Santa Àgata, Barcelona.
ECSA
Guerau de Palou (m. 1417), cavaller i abans ciutadà de Barcelona, fou el substitut de Jaume Marc com a diputat militar. Degué ser armat cavaller cap al 1409, molt poc abans del seu nomenament com a diputat. Anteriorment, havia ocupat diversos càrrecs de la ciutat de Barcelona: l’any 1384 fou conseller cinquè i el 1390 fou elegit conseller tercer (aquest fou un mandat accidentat, perquè coincidí amb l’atac al call jueu del 1391). De nou fou elegit conseller tercer el 1396, però pel desembre renuncià el càrrec perquè li havien ofert el vicealmirallat de Catalunya, que ocupava un altre insigne ciutadà barceloní, Galceran Marquet. El seu nebot, Lluís Alemany de Cervelló, d’una de les famílies nobles més destacades, i l’almirall Joan de Cardona havien demanat aquest càrrec per a Palou i li havia estat concedit pel rei Martí el 1397. La situació política havia afavorit les pretensions de Guerau de Palou. Els antics servidors de Joan I estaven sotmesos a entredit; la reina lloctinent Maria de Luna havia obert procés contra molts d’ells i, encara que Galceran Marquet no havia estat objecte de cap enquesta ni de cap acusació de malversació, el corrent polític era favorable a la marginació dels oficials del rei Joan. Però les coses feren un tomb favorable a Marquet. Un cop arribat a Barcelona, el rei Martí suavitzà les mesures contra els antics servidors del seu germà i decidí que, aquells a qui Joan I havia concedit un càrrec vitalici, conservessin el lloc. La disposició reial afectava el cas del vicealmirallat i Galceran Marquet recuperà el seu càrrec, malgrat que Guerau de Palou interposà un plet. L’enfrontament judicial corria perill de trencar la pau ciutadana amb hostilitats entre els bàndols de l’un i de l’altre; per evitar-ho, el veguer arrestà Galceran Marquet a la fi del 1397, i més endavant, l’any 1399, l’empresonà, mentre que Guerau de Palou, més prudent, evità l’empresonament perquè sortí de la ciutat. Després d’alguns brots de violència a Barcelona, el rei aconseguí finalment que tots dos bàndols signessin una concòrdia l’any 1400. Malgrat que el 1397, quan se sabé que Guerau de Palou perdria el càrrec de vicealmirall tot just aconseguit, el Consell de Cent havia volgut obligar Guerau de Palou a acceptar la conselleria que havia renunciat —cosa que aquest no havia volgut fer—, fou elegit conseller segon l’exercici 1401-02 i mostassaf en 1404-05.
Guerau de Palou havia format part del consell de la reina Maria, esposa de Martí l’Humà, en els moments difícils de la successió de Joan I i consta que posteriorment fou conseller del rei Martí. L’any 1409, per alguna raó que es desconeix, l’Humà posà sota la seva protecció els béns de Guerau de Palou i del seu fill Guerauet, concretament el castell de Rubinat, a la vegueria de Cervera, i la casa de Vilanova, situada prop de Sant Cugat, que no podrien ser objecte de penyora. Devien ser les terres que havien servit per a aconseguir l’ennobliment. Una gran part de la seva fortuna estava esmerçada en censals, és a dir, en deute públic de municipis com Cotlliure o Calataiud, d’illes com Mallorca, de l’aljama jueva de Montalbán, de particulars, com l’abat de Sant Cugat i del seu germà, de Ramon de Lacera, etc. La seva casa de Barcelona devia ser de les millors de la ciutat, perquè hi podia rebre reis dignament. Cap al 1389 era casat amb una tal Agneta, però, quan morí, la seva esposa era Joana. Un fill seu, Guerau, marxà a Castella l’any 1410 per tal de prendre part en la guerra contra Granada, recomanat pel rei Martí a l’infant Ferran de Castella. A la mort de Guerau de Palou li foren dedicades unes exèquies molt solemnes, amb exhibició de gran nombre d’escuts pintats amb el seu símbol heràldic i el de la seva muller.
Bernat Gralla (m. Lleida 1397), ciutadà de Lleida, fou el diputat del Braç Reial, receptor i administrador dels diners dins de la terna. Era senyor del lloc de Grealó, proper a Lleida, que, com a mínim des del 1359, pertanyia a la família, una de les més destacades de la ciutat. Primer fou senyoriu de Tomàs Gralla, i almenys des del 1381 ho era de Bernat. Administrà els diners votats pel Parlament de Barcelona de 1396-97 per a la guerra contra el comte de Foix, que havia envaït el país; malgrat la creació d’una comissió ad hoc, sembla que ell mateix portà el control general dels comptes. Molt sovint, Bernat Gralla no era a Barcelona, incomplint, doncs, una de les exigències del càrrec de diputat; els seus condiputats havien de requerir de tant en tant la seva presència a la capital. Fou substituït per Ramon Desplà pel desembre del 1397. El 1398 el seu fill Nicolau reclamava diners als diputats —300 florins d’or—, perquè assegurava que li eren deguts; possiblement eren honoraris impagats.
Ramon Desplà (m. Barcelona 1408), ciutadà de Barcelona, substituí Bernat Gralla com a diputat del Braç Reial. Fou nomenat pels seus condiputats el 4 de desembre de 1397, però anteriorment, a l’agost del mateix any, ja l’havia substituït temporalment. Era fill d’un altre Ramon Desplà que havia estat conseller de la ciutat de Barcelona diverses vegades. Ell mateix fou conseller cinquè el 1373, tercer el 1381 i segon el 1387; l’any 1390 i novament el 1392 fou designat un dels dos guardians de la moneda, i pel desembre del 1395 fou elegit mostassaf. El 1396 fou un dels ciutadans que ingressaren en el consell de la reina Maria de Luna immediatament després de la mort del rei Joan I; fou nomenat per a aquesta missió pel Consell de Cent el 25 de maig, que escollí deu persones. Poc després, el 4 de juliol, fou designat un dels dos membres del Braç Reial per a la comissió de sis que havia d’ajudar els diputats en l’administració del donatiu del Parlament de Barcelona de 1396-97, reunit per a afrontar la invasió del comte de Foix. Al començament del 1397 fou elegit un del dos síndics de la ciutat en una reunió de la reina amb el Braç Reial per tal d’estudiar la manera de portar a terme l’ocupació del vescomtat de Castellbò. Pel maig del 1407, un Ramon Desplà —no se sap si era ell mateix o el seu nebot del mateix nom—, juntament amb Bernat de Fortià i Pere de Palafolls, havia d’acompanyar la germana del rei, la infanta Isabel, a València, on havia de celebrar-se el seu casament amb Jaume d’Urgell.
Ramon Desplà era casat, des d’abans del 1377, amb Felipona, filla i hereva universal de Jaume Cavaller, ciutadà de Barcelona; tingué almenys un fill, anomenat Ramon. Per herència de la seva esposa, gaudí de la casa del carrer de Montcada que actualment porta el número 19; Jaume Cavaller l’havia adquirit el 1349 i el fill de Ramon, anomenat també Ramon, la vengué a Elionor de Cervelló, filla d’Alemany de Cervelló. El 5 de març de 1408, quan Ramon Desplà estava malalt i devia ser previsible la seva mort, els diputats acudiren a casa seva per fer inventari i endur-se el contingut d’alguns cofres on hi havia diners i papers de la Generalitat, per tal d’evitar possibles discussions amb els hereus i dificultats a la institució que presidien. Malgrat que la Generalitat ja disposava llavors de casa pròpia, hom devia considerar més segur guardar els cabals i almenys una part dels papers en una casa habitada.
Ramon Desplà, ciutadà de Barcelona, fou el substitut del seu oncle com a diputat del Braç Reial. Era fill de Francesc Desplà, germà de Ramon. Fou cridat per a exercir el càrrec justament el mateix dia en què morí el seu antecessor, el 19 d’abril de 1408; llavors era fora de Catalunya, com a patró d’una de les galeres que Barcelona havia deixat a Benet XIII. El 1405, el papa havia demanat ajuda a Barcelona per al viatge que volia fer a Itàlia per intentar resoldre el Cisma d’Occident, que llavors dividia l’Església, negociant amb el pontífex de Roma. Barcelona li prometé dues galeres en préstec per quatre mesos, però finalment no arribà a proporcionar-les-hi. L’any 1407 el papa Benet XIII les tornà a demanar per a una nova entrevista que havia de tenir amb el papa de Roma a Savona. Martí l’Humà li deixà la galera reial i exhortà els consellers barcelonins a deixar-li les dues galeres promeses. El préstec es féu efectiu i Ramon Desplà fou patró d’una d’aquestes galeres, que sortiren el 3 de setembre de 1407. Una de les naus tornà el 7 de juliol de 1408, després d’haver acompanyat el papa fins a Niça i, de retorn, fins a Cotlliure, mentre que l’altra, la de Ramon Desplà, romania al servei del pontífex. Per aquest motiu els diputats demanaren a Benet que el deixés marxar, a fi que pogués incorporar-se al nou càrrec. Com a diputat, Ramon Desplà s’encarregà de fer l’inventari dels llibres del rei Martí, perquè els marmessors del testament reial havien demanat un préstec a la Diputació sobre la penyora dels llibres; com que no pogueren tornar el préstec, al cap de deu anys els diputats decidiren vendre els llibres, entre els quals figurava el Llibre dels àngels, de Francesc Eiximenis. Com altres membres de la família, Ramon Desplà ocupà càrrecs municipals: fou conseller cinquè el 1398, conseller segon el 1414 i conseller en cap el 1417 i el 1421. Abans, el 1392, havia estat un dels dos obrers de la ciutat. Fou síndic de la ciutat a la Cort de Montblanc del 1414, al Parlament de Barcelona del 1416 i a la de Sant Cugat del 1419. El 1396 ja era casat amb una germana de Bernat de Gualbes. Posseïa una torre a la rodalia de Barcelona, que devia ser un palauet; el papa Benet XIII s’hi hostatjà al setembre del 1409 i novament entre maig i juny del 1410.
Les corts de Montsó i la invasió del comte d’Armanyac
Les Corts de Montsó del 1383, reunides els darrers temps del regnat de Pere el Cerimoniós i que havien quedat inconcluses, foren represes pel seu fill i successor Joan I, també a Montsó, a la darreria de l’any 1388. El rei volia demanar ajuda contra una nova revolta a Sardenya i contra la invasió de Catalunya per part de les tropes del comte d’Armanyac, que se sabia que es preparava. El comte exigia indemnització per uns pretesos drets sobre el Regne de Mallorca, que afirmava que li havien estat venuts per la infanta Elisabet de Mallorca; en realitat, però, es tractava d’obtenir un rescat per retirar-se i aconseguir diners per pagar les seves tropes, ara sense feina a causa de la treva en la guerra dels Cent Anys. Com que no li fou concedit, un exèrcit poderós, d’uns quants milers de combatents, envaí Catalunya, prengué Bàscara i arribà a amenaçar Girona, després de saquejar tot l’Empordà. Les Corts hagueren de ser suspeses per aquesta causa, i ja no es conclogueren en la resta del regnat de Joan I, vista la falta d’acord del rei amb els braços. Abans de la suspensió, però, fou elegida una altra terna de diputats de Catalunya que hagué d’ocupar el càrrec una llarga temporada.
La lluita contra la invasió dels Armanyac obligà a un esforç de defensa important. L’infant Martí sortí de Montsó a mitjan novembre amb un exèrcit de 8 000 llances, més 2 000 pillards a cavall, 2 000 ballesters i 2 000 escudats cap a Girona; després se li havien de reunir les companyies dels comtes i barons de Catalunya i, més endavant, el mateix rei. L’administració dels diners concedits per les Corts per a la defensa de Catalunya no correspongué als diputats, sinó que fou creada una terna específica, amb l’única missió de percebre i gastar aquests diners. Els diputats s’hi referien com a «administradors de la guerra residents a Barcelona». Aquesta terna actuà venent censals durant l’any 1389. Els diputats els deixaren municions (viratons) de les que ells controlaven, però després en demanaren el retorn, ja que es tractava d’administracions diferenciades.
Els diputats residents a Barcelona reberen poders de les Corts l’11 de juny de 1389. Estaven autoritzats a vendre censals i redimir-los; a arrendar la col·lecta de les generalitats noves, ja que les antigues havien estat arrendades el 1379 per dotze anys al jurista Guillem Marina, a Arnau Ballester i a altres socis, arrendament que concloïa al novembre del 1390; i a pagar els càrrecs i obligacions de la Generalitat i a nomenar diputats locals o comissaris, ja que els nomenats per la Diputació anterior havien estat revocats per les Corts. No podien alienar els béns de la Generalitat. El salari previst per a cadascun fou de 200 florins anuals, quantitat que el 18 de novembre fou augmentada a 365 florins.
En aquesta ocasió tampoc no foren nomenats oïdors. Tots tres diputats havien d’oir els comptes de diputats anteriors, comissaris etc., mentre que els comptes del diputat reial, que havia de ser receptor i administrador de la Diputació, havien de ser oïts pels dos condiputats restants. Fou restablerta, en canvi, la figura dels diputats consellers, que havien de ser convocats per a resoldre problemes greus.
L’entrada de les companyies del comte d’Armanyac féu que, pel desembre del 1389, Joan I enviés el vescomte de Roda, cambrer seu, i Esperandéu Cardona al rei de França per requerir que, d’acord amb les aliances vigents entre tots dos estats, fes dispersar la gent que havia entrat a les seves terres, li satisfés el dany que li feien i li donés valença com estava previst. Al mateix temps, Joan I havia enviat també Pere de Marçà i Simó de Marimon als anglesos per evitar l’entrada de tropes d’aquest origen amb els Armanyac. El monarca francès els assegurà que donaria ordre a les tropes armanyagueses que es retiressin; pel que feia al compliment de les clàusules de l’aliança, al·legà que havia de consultar amb els seus oncles, que l’havien negociada. Tot prosseguint el seu viatge cap a Borgonya, on havia de trobar-se amb aquests, Carles VI de França passà a visitar el papa a Avinyó, on s’acordà el casament de la infanta Violant, filla de Joan I, amb Lluís d’Anjou, pretendent a la Corona napolitana.
A la primeria de maig del 1390, les companyies ja havien estat expulsades, però poc després se sabé que es reagrupaven per tal de tornar a entrar al Rosselló; atacaren diversos castells: Mosset, a la frontera cerdana, Sant Hipòlit de la Salanca i Salses, al Rosselló. Els camins eren insegurs de Salses a Avinyó i tothom qui intentava passar del Rosselló a França era pres o mort. El governador del Rosselló, Gilabert de Cruïlles, atacà diversos llocs de senyors aliats dels Armanyac. Mentretant, els senyors de les Corberes i del Narbonès atacaren el Rosselló, mentre que les tropes catalanes assaltaren Raigueres. Per encerclar els Armanyac, fou pactada una aliança amb el comte de Foix i contractat un cavaller d’Auvèrnia, Marigot Marxes, perquè ataqués els llocs del comte d’Armanyac; Marigot, però, amb companyies angleses, atacà tant llocs armanyaguesos com del rei de França en nom del rei d’Aragó. Quan Carles VI semblava disposat a observar el tractat d’aliança i ajudar Joan I amb un contingent de 1 000 a 2 000 llances, les notícies de l’incendi de la Fraxa i altres incursions de represàlia per les seves terres crearen tensió entre totes dues bandes. El rei català pretengué llavors que un dels administradors de la guerra i un dels diputats es reunissin amb ell per signar un tracte en virtut del qual França no es responsabilitzava dels atacs constants a Catalunya des del seu territori, exigia indemnització per les represàlies dels catalans a l’altra banda de la ratlla i només estava disposada a aportar tropes, pagades pels catalans, per lluitar contra les companyies armanyagueses. El monarca demanava que els diputats i els administradors del donatiu de Montsó paguessin la quantitat de 10 000 florins; però, els diputats, ni volien anar on era el rei, ni volien pagar aquella quantitat, perquè no tenien poders per a fer-ho i perquè no tenien diners. Tot el donatiu de Montsó ja s’havia gastat per pagar les tropes i enviaren a Joan I còpia dels seus poders perquè compro-vés que no el podien complaure. Davant la insistència del monarca, els diputats demanaren el parer dels consellers assignats per la cort, que coincidiren a dir que no tenien poders suficients, i només prometeren fer una consulta a prelats, barons i municipis de Catalunya. Les consultes s’allargaren molt de temps perquè Barcelona no hi volia consentir, i totes les ciutats i viles lligaven el seu consentiment al que fes la Ciutat Comtal. Finalment, al mes de desembre del 1392, hi consentí si també ho feien Lleida, Girona i Perpinyà, pot-ser perquè Pierre de Flori, que era a Barcelona, amenaçava obertament amb represàlies i amb invasions de companyies, la qual cosa degué preocupar la ciutat per les conseqüències que podia tenir per a la seva pròpia economia. Afortunadament per als catalans, el 1401 el comte d’Armanyac morí lluitant contra Giangaleazzo Visconti, senyor de Milà. Els diputats comunicaren la nova, amb gran satisfacció, al rei.
Armaments navals per a la defensa marítima
Una de les tasques, no ordinàries, que els diputats assumiren sovint durant el llarg mandat d’aquesta Diputació fou l’armament de vaixells per a defensar el comerç marítim o per a altres causes. L’any 1390 havien armat una galera lleugera, la «Santa Eulàlia», patronejada per Galceran Marquet, ciutadà de Barcelona. El rei demanà que fos destinada al control de la costa de Sant Feliu de Guíxols, en un moment en què el perill de les companyies d’Armanyac encara no havia desaparegut.
També el 1390, i a precs del rei, els diputats havien deixat dues galeres a Ramon de Perellós, vescomte de Roda, per a posar-se al servei de Climent VII, en una expedició per a portar aquest papa a Roma. La mateixa expedició havia de servir per a ajudar Lluís II d’Anjou a apoderar-se de Nàpols. El papa deixà córrer el viatge a Itàlia i, d’acord amb ell, el vescomte, amb les tres galeres que capitanejava, una de les quals s’havia armat a Mallorca, acompanyà el rei Lluís II d’Anjou a Nàpols. Ramon de Perellós tornà de l’expedició a la fi de l’octubre del 1390 només amb una galera, la «Victòria», mentre que el valencià Joan Gascó d’Eslava romangué a Nàpols amb la «Sant Pere»; el rei i la reina hagueren d’intercedir prop dels diputats perquè prorroguessin el servei d’aquesta galera. De moment, els diputats hi accediren però, a la darreria de l’any 1392, feren fer una estimació de la galera i exigiren a Ramon de Perellós que en pagués el preu, 1 028 lliures barceloneses, tot amenaçant de fer-li segrestar els béns, si no pagava. Els reis aconseguiren dels diputats noves pròrrogues en la devolució de la galera, la darrera de les quals fou concedida el 1395 per dos anys.
L’any 1392 la Generalitat preparà un nou armament destinat a la defensa marítima contra els pirates. Un dels que es pretenia perseguir era un sicilià conegut amb el nom de Gaiola. Segons el rei, aquest pirata es trobava llavors a les mars de Gènova amb tres galeres, amb les quals pensava anar cap a les costes catalanes. També segons l’opinió reial, a Bona s’estaven armant catorze galeres que tenien la intenció de robar en les mars catalanes. El rei volia que tant València com Mallorca col·laboressin en aquest estol per tal de reunir sis galeres. De primer, els diputats s’hi van negar, adduint, com sempre, que no tenien poders. Finalment, sembla que l’armament fou dut a terme conjuntament per Barcelona i la Generalitat.
En aquests anys s’havia preparat també l’expedició a Sicília de l’infant Martí. Ja durant l’any 1391 l’infant o els seus representants havien negociat amb els diputats el préstec de cinc galeres. Per a fer-lo, els diputats demanaren el consentiment de les grans ciutats (Barcelona, Perpinyà, Girona, Lleida, etc.), prelats, comtes, barons i cavallers. Obtingut aquest assentiment, els diputats prestaren a l’infant, del Nadal del 1391 al Nadal del 1392, la gran galera Sant Joan Evangelista, dues de més petites —la «Sant Joan Baptista» i la «Papa Urbà»— i dues de més petites encara —la «Sant Honorat» i la «Victòria»—, juntament amb 1 015 rems, bombardes, llances, espases, viratons, etc., tot degudament inventariat i valorat, i li concediren, com a gràcia veritablement excepcional, que no hagués de pagar impostos per les vitualles que tragués. L’infant s’havia compromès a tornar els vaixells, a pròpies despeses, quan s’acabés el termini del préstec.
Poc després, l’any 1393, Joan I preparà una expedició a Sardenya per sotmetre la part de l’illa dominada pels Arborea. Per aquest motiu demanà als diputats que li deixessin vaixells, armes, eixàrcies i aparells, i especialment els demanà dues galeres que havien tornat llavors de Sicília. Com que l’expedició no es portà finalment a terme, no se sap si la Generalitat arribà a lliurar les galeres i tot el material que el rei demanava.
La successió de Joan I
Quan el 19 de maig de 1396 Joan I morí de manera sobtada, sense fills mascles, li succeí, tal com estava previst, el seu germà Martí, que era a Sicília. Els consellers de la ciutat de Barcelona, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Galceran de Pinós i els diputats de Catalunya reconegueren immediatament Martí com a rei, i constituïren tot seguit un consell de regència per aconsellar la seva esposa, la reina Maria de Luna, la qual, mentre durà l’absència del monarca, es féu càrrec del govern com a lloctinent. Un dels primers afers que calgué afrontar fou la reivindicació del tron per part del comte de Foix en nom de la seva esposa, la infanta Joana, filla de Joan I; com que les seves pretensions no foren tingudes en compte, s’alià amb el comte d’Armanyac i altres grans barons occitans i es preparà per a la guerra. La invasió del comte de Foix era molt més perillosa que no ho havia estat la del comte d’Armanyac perquè, com a vescomte de Castellbò, posseïa importants feus a Catalunya, alguns d’una importància estratègica tan gran com la vila de Martorell, a les portes de Barcelona.
Per tal d’afrontar aquests perills, el Parlament de Catalunya es reuní del 25 de juny al 31 de juliol de 1396 i, novament, del 25 de novembre de 1396 al 26 de gener de 1397. En la primera ocasió es prengueren alguns acords importants, especialment disposicions amb vista a reunir els diners necessaris per a la defensa del Principat i els destinats al nou rei perquè pogués tornar a Catalunya. També fou aprovada una ampliació de la Diputació del General amb sis membres adjunts, perquè poguessin atendre l’augment de feina que la guerra havia de provocar. Els diputats havien d’encarregar-se de trobar els 10 000 florins necessaris per a armar dues galeres que, amb dues més de València, s’havien d’enviar al rei a Sicília. El 27 de juny, el Parlament decidí enviar una ambaixada a Sicília, per portar diners al rei Martí per tal que pogués tornar més ràpidament i deixés el seu fill en una situació més estable. Decidí també que la Diputació del General avalés el préstec de 40 000 florins que farien les ciutats i viles reials. Com a ga-rantia, la reina havia de posar en mans dels diputats les joies del difunt Joan I i la vila de Montblanc, amb tots els seus drets. Els ambaixadors no havien de lliurar els diners fins que el rei assegurés que tornaria a Catalunya, confirmés l’obligació feta per la seva esposa de les joies i la vila i jurés no recuperar les penyores fins haver retornat a la Diputació la quantitat prestada amb despeses i interessos. Se sap, però, que el 15 d’abril de 1398 els diputats retornaren al monarca dues relíquies, la pinta de Santa Maria i el braç de Sant Jordi, si bé retingueren la resta de les relíquies i joies del rei Joan; pel març del 1399 els diputats prestaren al rei joies de les que tenien empenyorades perquè les pogués usar en la seva coronació. El 17 de setembre de 1399 el rei havia aconseguit consentiments de membres dels diferents braços perquè li retornessin les joies empenyorades, però els diputats exigiren que els consentiments fossin per escrit, en document notarial.
Els diputats s’avançaren als acords del Parlament i decidiren gastar 35 000 florins a compte del General en la soldada de 300 bacinets, 300 pillards i 200 ballesters —que després foren 100—, per a començar a preparar la defensa de Catalunya contra el comte de Foix. Poc després, a la fi del mes de juny, el Parlament acordà esmerçar 150 000 florins en la defensa; en aquesta xifra quedaven compresos els 35 000 florins avançats per ordre dels diputats i els 10 000 destinats a les galeres trameses al rei: hom comptava donar sou, amb aquesta quantitat, a 1 000 pillards, 1 000 bacinets i 500 ballesters a cavall durant tres mesos. Calgué demanar a les ciutats reials, especialment a Barcelona i a Perpinyà, que avancessin aquests diners amb la venda de censals, ja que la Generalitat els obligaria els impostos que percebia per a pagar les pensions, l’amortització i les despeses.
La primera acció de guerra fou l’ocupació de Martorell i del castell de Castellví de Rosanes, decidida pel consell de la reina al final d’agost, i executada amb tropes pagades per Barcelona. S’evità així que el comte de Foix, si podia arribar amb el seu exèrcit fins a aquesta localitat, ben bé a les portes de Barcelona, s’hi pogués fer fort.
Pel setembre, l’exèrcit del comte de Foix, format per més de 8 000 homes, entrà per diversos punts del Conflent, el Capcir i la Cerdanya. El comte d’Urgell, que capitanejà l’exèrcit català, impedí que el de Foix s’acostés a Barcelona o a Vic i el féu dirigir-se cap al Pirineu aragonès, forçant així la seva sortida. Al començament del gener del 1397, després de la retirada del comte de Foix, la reina volgué ocupar el vescomtat de Castellbò, i requerí l’ajuda de les ciutats i viles reials per a portar a terme l’operació, però li fou desaconsellada perquè eren terres abruptes (l’Alt Urgell, Organyà, la vall Ferrera), i el temps hivernal, gens adequat. L’any 1398 també Martí l’Humà començà a preparar aquesta ocupació, però fou deixada en suspens quan el 1399 el comte de Foix morí inesperadament.
Nous armaments navals de la Diputació del General
La intervenció obligada de la ciutat de Barcelona en aquesta operació contra el comte de Foix li havia impedit de participar en la flota que organitzaren conjuntament les altres ciutats marítimes, València i Mallorca principalment, contra les bases de la pirateria barbaresca que no solament atacava els catalans per mar sinó que, sovint, feia desembarcaments a les costes, acompanyats de saqueigs i retenció de persones. El 1397 Torreblanca, a la costa valenciana, havia estat saquejada i els seus habitants reduïts a la captivitat i portats a Bugia, juntament amb unes hòsties consagrades de l’església, cosa que acabà d’encendre el desig de venjar-se; malgrat que Barcelona no hi participà directament, deixà les seves galeres a València i a altres ciutats que hi participaven. També els diputats de Catalunya deixaren una galera amb forniments i arreus als jurats de València per a la armada contra Barbaria. En aquests casos, l’usufructuari havia de tornar la galera en les mateixes condicions en què l’havia rebut.
L’any 1402 fou el rei qui demanà galeres als diputats per dur a Sicília Blanca de Navarra, que s’havia casat per procuració amb Martí el Jove. L’Humà demanà per a la seva nora la galera amb la qual ell mateix havia tornat de Sicília, fornida per a navegar. Els diputats accediren a aquesta petició —malgrat que asseguraven que la reparació costaria molt— amb la condició que el monarca es fes càrrec de l’armament, és a dir, de la tripulació i dels soldats que l’havien de conduir, i que els fos tornada en una data concreta i tal com l’havien lliurada.
Molt més difícil de complaure fou la segona petició de Martí I, que demanava un préstec de 25 000 florins d’or per al mateix viatge de Blanca de Navarra. Com sempre que els reis intentaven usar la Diputació com una mena de banca, el monarca es trobà amb la negativa dels diputats, que al·legaren la manca de poders habitual i rebutjaren totes les propostes reials: préstec contra penyora de joies i préstec amb promesa de reemborsament per part del rei de Navarra, que els pagaria directament una part del dot de la seva filla. Els diputats només oferiren al monarca el camí de l’autorització d’aquesta operació per part dels braços. Si el rei obtenia aquestes autoritzacions, ells podrien efectuar el préstec. La prudència dels diputats per no extralimitar-se era justificada perquè, quan s’estengué el rumor sobre la possibilitat del préstec, havien rebut una protesta dels procuradors generals dels barons i cavallers de Catalunya. Naturalment, els diputats s’afanyaren a desmentir l’operació, tot assegurant que no eren tan folls per a fer semblant cosa; admeteren, però, haver indicat al rei la via d’obtenir les autoritzacions dels braços com a única possibilitat de realitzar l’operació, però confessaven que aconseguir aquestes autoritzacions seria un mare magnum i gairebé impossible.
L’any 1406, la inseguretat a la ruta de Llevant obligà a pensar en la necessitat d’enviar-hi un estol per a capturar i castigar els corsaris. La idea de l’armament d’un estol destinat al Llevant mediterrani, malgrat la negativa inicial dels diputats, no fou abandonada per Barcelona, que hi estava molt interessada; l’organització d’aquest estol exigí llargues negociacions, que no arribaren a bon port fins el 1409. Barcelona exigí la col·laboració de la Generalitat en la flota, ja que la inseguretat marítima afectava molt negativament el comerç amb Orient, afirmació que havia resultat corroborada pels arrendadors dels impostos de les generalitats, els quals s’havien queixat de la baixada dels ingressos. La Diputació destinà a aquest estol tres naus, atès que les galeres de la Generalitat devien trobar-se totes a Sardenya, on havia començat l’expedició de recuperació del domini de l’illa, on es conservaven només la ciutat de Càller i la vila de l’Alguer. Per tal de reforçar la seguretat de l’estol que havia d’anar a la Mediterrània oriental, Barcelona hi aportà dues galeres armades, mentre que els mercaders assumiren l’armament d’una tercera galera.
La Generalitat, senyora d’una baronia
Els darrers anys del regnat de Martí l’Humà, la Diputació del General mostrà encara una faceta nova, la de senyora d’una baronia. L’any 1409, les altíssimes despeses provocades per l’expedició a Sardenya obligaren el monarca a alienar jurisdiccions i senyorius del patrimoni reial, malgrat que aquesta actuació contradeia la política mantinguda fins llavors de recuperació del patrimoni reial alienat en els regnats anteriors. En canvi d’un préstec que la Generalitat atorgà a l’Humà, aquest li lliurà en penyora, l’any 1409, una part del comtat d’Empúries, que havia estat incorporat a la Corona el 1402. La part que es quedà la Generalitat foren les localitats de Cadaqués, Roses, Llançà, Empúries i Garriguella, amb la batllia de la muntanya de Sant Pere de Rodes, mentre que la ciutat de Barcelona mantenia les rendes d’aquests mateixos llocs i diversos particulars adquirien altres jurisdiccions i drets del comtat. Per aquesta causa, els diputats hagueren d’entrar en qüestions de govern local que fins llavors no els afectaven.
Altres qüestions més prosaiques ocupaven la major part del temps dels diputats. A més de l’arrendament dels drets de la Generalitat, publicaven periòdicament ordinacions per regular aquests drets; vigilaven el frau i el contraban, molt freqüent a través de les valls d’Aran i d’Andorra; revisaven els fogatges i decidien, quan acabaven els arrendaments dels impostos, si els arrendadors tenien dret o no a indemnitzacions quan fets no previstos en el moment de contractar l’arrendament, com atacs piràtics o problemes amb altres països —per exemple la prohibició de comerç amb Castella del 1403 al 1409, a causa de la discussió sobre els drets de duanes entre tots dos països—, podien fer baixar la recaptació. Entre els problemes detectats pels arrendadors —a vegades, potser simplement per mirar d’obtenir una rebaixa— figuraven també la imposició d’altres drets com el pariatge, exigit a les ciutats marítimes des del 1401, o un impost demanat pel municipi de Perpinyà. Cal assenyalar que, en el seu desig de perfeccionar l’aparell fiscal, els diputats obtingueren, l’any 1393, una butlla del papa Climent VII que els autoritzava a percebre impostos sobre els clergues; era un privilegi que havia de facilitar-los la tasca, ja que els eclesiàstics sempre al·legaven immunitat a l’hora de pagar.
Els diputats protestaren per una ordinació dels consellers de Barcelona que prohibia tallar vestits de roba de llana aparellada fora del regne i fixava unes mides màximes per a les mànigues. Els diputats creien que aquesta ordinació era perjudicial per als interessos del General i dels seus impostos, i per això demanaren que es revoqués. Es pot apreciar, doncs, una contradicció entre la política proteccionista de Barcelona, que buscava el reforçament de l’economia pròpia, i la política dels diputats, que només aspirava a la màxima recaptació impositiva immediata i, per tant, era partidària de l’obertura comercial.
El paper de la Diputació durant l’interregne
En general, els diputats no s’ocuparen de qüestions polítiques; eren mers executors dels acords de les corts o parlaments i els administradors dels impostos i béns de la Generalitat, per això tingueren un paper molt reduït durant l’Interregne, mentre es discutia quin dels candidats a la Corona hi tenia més dret, perquè el rei Martí havia mort l’any 1410 sense successió masculina legítima i sense testament on designés l’hereu. Únicament feren arribar al Parlament la relació de Bernat Cardona sobre la seva ambaixada a Castella, on descrivia totes les tropes que eren a punt a la frontera per intervenir, les que ja eren dins d’Aragó lluitant per la facció favorable a l’infant Ferran i la decisió ferma a la cort castellana de defensar els drets d’aquest.
El 9 de maig de 1411 el Parlament de Catalunya considerà que la càrrega de treball dels diputats havia augmentat molt a causa de la guerra a Sardenya, per això els adjuntà sis persones per ajudar-los. El 17 de juny, el mateix Parlament redactà uns capítols on es precisava que els adjunts tenien un mandat de tres anys i que els seus poders eren similars als dels diputats, els quals havien d’aconsellar. Sembla que una de les missions principals dels adjunts era la d’exigir la percepció dels deutes a la Generalitat; per estimular-los, se’ls concedí, a repartir entre tots, el 10% del que recuperessin. El Parlament decidí també que els diputats comptessin amb doctors en lleis que els assessoressin. Sembla que aquests juristes foren Aimó Dalmau i Bernat de Gualbes, els quals figuren com a advocats del General des del 1411. Els diputats s’ocuparen de proporcionar a les ambaixades d’aquest període tot el que els calia; el Parlament els encomanà també de buscar tots els testaments de reis i escriptures relacionades amb la successió. S’encarregaren igualment de trametre socors a Sardenya, que foren capitanejats per Acard de Mur. La Casa de la Diputació del General es convertí, a més, en el centre d’enrolament de 1 000 homes d’armes, 1 000 pillards i 1 000 ballesters, que el Parlament decidí prendre a sou per a la defensa de Catalunya l’any 1412.
El Palau de la Generalitat de la fi del segle XIV al 1550.
Basat en Rubio i Cambronero, 1950.
El 1400 els diputats compraren una casa per a la Diputació. Era un edifici del call jueu, suprimit després del saqueig del 1391, i fou el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat; posteriorment hi foren fetes obres de condicionament i embelliment i, més endavant encara, fou ampliat amb les cases veïnes.
La Cort de Perpinyà-Sant Cugat-Barcelona de 1406-10, que el rei Martí havia reunit per demanar ajuda per a combatre la revolta dels Arborea a Sardenya, no es conclogué i no foren nomenats diputats nous.
L’exercici del càrrec durant tants anys —no hi hagué renovació des del 1389 fins al canvi d’organització de la Diputació de Catalunya el 1413— provocà modificacions en la terna originària de diputats per mort o renúncia dels seus membres, que foren substituïts pels companys restants amb altres persones del mateix estament, com s’ha pogut veure. L’adquisició de la casa per a la Generalitat demostra clarament que preveien un llarg futur per a la institució.