El 22 de juliol de 1458 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Antoni Pere Ferrer (Barcelona? segles XIV-XV – en naufragi 1471/72), abat de Santa Maria de Montserrat; diputat militar: Lluís d’Ivorra, cavaller i senyor de Fonolleres; diputat reial: Miquel Cardona, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Ferrer Joan de Marimon, prior de Santa Maria de Meià; oïdor militar: Guillem de Montpalau, òlim Samasó, donzell de la vegueria de Girona i senyor de Montpalau, Argelaguer i Montagut; oïdor reial: Bernat Desllor, ciutadà de Girona i mestre en arts i en medicina.
L’abat Ferrer nasqué a Barcelona, probablement durant els anys de la transició del segle XIV al XV, en el si d’una família de la petita noblesa, fill de Pere Ferrer, donzell de la ciutat, i d’Angelina Girona. El seu germà, Pere Joan Ferrer, recollí l’herència paterna i es casà amb Joana Destorrent, membre d’una important família de l’oligarquia barcelonina. Fill d’aquest germà d’Antoni Pere fou el cèlebre Pere Joan Ferrer (m. ~1503), un dels principals capitans militars del Consell del Principat durant la guerra civil i que després passà al camp de Joan II.
Antoni Pere ingressà al monestir de Sant Cugat del Vallès, on degué rebre les primeres lletres, i més tard es doctorà en dret, segurament a la Universitat de Lleida. Sens dubte, aconseguí una bona fama, que aviat arribà fins a les més altes instàncies de l’Església. Al principi de setembre del 1443, el papa Eugeni IV el nomenà prior de Santa Maria de Meià i paborde major de la seu de Barcelona. Però Meià pertanyia al monestir de Ripoll, l’abat del qual hi nomenava els priors, per la qual cosa de seguida es disposà a fer front a la intromissió papal en els seus drets. Al principi de setembre del 1445, i amb el suport explícit de la reina Maria, l’abat ripollès, Bertran de Samasó, designà prior de Meià Galceran de Montpalau, que immediatament aconseguí de prendre’n possessió. Amb les rendes de Meià negades, Ferrer hagué de conformar-se a cobrar-ne l’equivalent directament de la tresoreria papal, fins que al final del mes d’octubre del 1445 obtingué lletres executòries del pontífex per a fer efectiu el seu domini del priorat, del qual Montpalau fou oficialment expel·lit. El perjudicat apel·là, però no serví de res, i l’abat ripollès s’hagué d’avenir a una concòrdia amb Ferrer (1446). Però poc més tard, Nicolau V donà el priorat de Meià al cardenal Antoni Cerdà, bisbe de Lleida, i Antoni Pere Ferrer rebé una compensació a bastament satisfactòria: l’abadia de Sant Pere de Roda (1448).
Eren temps de greus pertorbacions en la vida monàstica, durant els quals les intromissions dels poderosos en les comunitats i el desgovern que comportaven els abats i els priors comendataris —interessats tan sols a ingressar les rendes de les institucions que regien— s’afegien a les dificultats polítiques i socials de l’època. Aquesta situació desvetllà l’ànim de reforma, encapçalat a Catalunya per la reina Maria i per l’abat de Montserrat Antoni d’Avinyó (1440-50). L’objectiu era introduir una observança més estricta de la regla de sant Benet. A Montserrat, el 1443 hi arribaren sis monjos de Montecassino amb plens poders per aplicar-hi la reforma. La seva actuació, però, fou motiu de greus dissidències internes i durant anys el monestir veié com es formaven al seu si dues comunitats separades i antagòniques. Progressivament les diferències s’anaren esvaint i, quan semblava que la reforma estava a punt de triomfar, la mort de l’abat Avinyó (1450) proporcionà l’oportunitat que esperaven els qui s’hi oposaven. Alfons el Magnànim, des de Nàpols, aconseguí que el papa Nicolau V nomenés abat de Montserrat Antoni Pere Ferrer, que aleshores era al sud d’Itàlia amb el monarca. Immediatament, Ferrer atorgà poders als seus procuradors a Barcelona perquè prenguessin possessió de l’abadia, mentre nomenava Antoni Araüll notari del monestir.
Durant els primers anys del seu abadiat a Montserrat, Ferrer visqué a Itàlia, on maniobrà sense descans per assolir el seu principal objectiu: l’abolició de la reforma, cosa que s’esdevingué el 17 de setembre de 1455. Aquest dia el papa valencià trameté una butlla al bisbe de Vic i a l’abat de Ripoll manant-los que efectuessin la visita del monestir montserratí i en foragitessin els monjos italians. Posteriorment, Antoni Pere Ferrer donà unes noves constitucions per a la comunitat (2 d’abril de 1456), en les quals es delimitaven les funcions i les obligacions dels càrrecs que havien d’administrar els béns del cenobi i, en general, tot era retornat a l’estat anterior a l’arribada dels monjos de Montecassino. Si bé l’abat continuava essent un senyor feudal més, les noves constitucions no deixaren de prescriure l’observança de la regla, juntament amb la dels costums de la casa.
Com a abat de Montserrat, Antoni Pere Ferrer era un membre destacat de l’oligarquia feudal. Participà en les corts dels anys 1454, 1456 i 1460 i, com el grup social al qual pertanyia, s’alià amb el príncep Carles de Viana en el greu enfrontament que mantenia amb el seu pare. En pujar al tron, Joan II havia nomenat Antoni Pere Ferrer el seu bibliotecari major i el dels seus successors, però no havia de ser precisament l’amistat i la col·laboració el que havia d’unir aquests dos personatges. En efecte, durant la llarga guerra civil (1462-72) que seguí la mort del príncep de Viana, l’abat Ferrer fou un dels capdavanters del partit antijoanista, format per l’oligarquia feudal i la urbana aliades contra el monarca. Ferrer, president de la Diputació en el trienni immediatament anterior i membre prominent del Consell del Principat, intervingué en l’elecció com a rei d’Enric IV de Castella (1462), i poc després encapçalà una ambaixada per a sol·licitar-li una major implicació en el conflicte (1463). Seguidament, fracassada la via francesa i proclamat rei Pere de Portugal (1464-66), aquest obtingué l’adhesió immediata de l’abat de Montserrat, que de seguida formà part del seu consell. El 1465 Ferrer fou enviat a Portugal, però la seva ambaixada no fou precisament tranquil·la: el rei Alfons el féu detenir com a represàlia de suposats maltractes efectuats a Catalunya a alguns dels col·laboradors portuguesos del conestable, que cada vegada hi eren més odiats. No fou alliberat fins al final del 1466, gràcies a les gestions de la Diputació prop del monarca portuguès.
Antoni Pere Ferrer fou també un dels consellers més pròxims de Renat d’Anjou, el nou rei nomenat pel Consell del Principat, i del seu lloctinent, Joan de Lorena. Nomenat canceller reial (1468), aconseguí nous privilegis per al santuari de Montserrat (1469). Sembla que fins a l’últim moment l’abat Ferrer es mantingué fidel a la causa del Consell del Principat i del rei Renat, però la traïció del seu nebot Pere Joan Ferrer, que s’havia passat sonadament al partit de Joan II —per al qual aconseguí èxits militars decisius—, unida a la descomposició de la situació política, féu recaure sospites sobre la seva persona. El 19 de novembre de 1471 l’abat montserratí, el seu germà Antic Ferrer, algutzir del rei, i altres individus significats foren detinguts «per ço com eren molt sospitosos al stat del senyor rei [Renat] e de la terra». El lloctinent els féu embarcar immediatament en una nau que aquella mateixa nit havia de salpar de Barcelona cap a Provença, on s’havia decidit de confinar-los, i tot es dugué a terme de manera «que no·ls lexaren anar a lurs cases ne comunicar ab algú ne fer provisió de res que haguessen necessari». Aquell vaixell, que emprengué el viatge durant el perillós hivern, mai no arribà a port.
El diputat del Braç Militar del trienni fou el cavaller Lluís d’Ivorra, senyor de Fonolleres i, des d’almenys el 1434, castlà de Maldà (Urgell). Era fill de Guillem d’Ivorra, castlà d’Ivorra, Ondara, Pujalt i Ferran. Assistí a la Cort de Lleida del 1440. Segurament cal identificar amb un fill seu, homònim, el donzell de la vegueria de Cervera i senyor de Fonolleres que fou oïdor pel Braç Militar a la Diputació joanista instal·lada a Lleida en 1470-72 i traslladada a Barcelona després de la capitulació de la ciutat (1472-73); és possible que encara fos el mateix l’homònim que ocupà aquell càrrec durant el trienni 1491-94.
El diputat del Braç Reial, Miquel Cardona, era ciutadà de Barcelona però pertanyia a una important família de l’oligarquia lleidatana. El seu pare, Pere Cardona, havia estat oïdor de comptes pel mateix braç durant el trienni 1449-52 i síndic de la ciutat de Lleida a la Cort del 1454. Miquel, ja traslladat a Barcelona, fou síndic de la capital catalana en les corts del 1460 i de 1473-79. Durant la guerra civil fou membre del Consell del Principat i féu d’ambaixador d’aquest organisme davant d’Enric IV de Castella (1463) i de Renat d’Anjou (1466). Tot i la seva posició durant el conflicte, fou ennoblit per Joan II. Els seus fills Felip Miquel i Pere Miquel figuren com a donzells de Barcelona en la Cort del 1494.
Ferrer Joan de Marimon, membre d’una acabalada família del patriciat de Barcelona, fou l’oïdor de comptes del Braç Eclesiàstic. Era prior comendatari de Santa Maria de Meià (1453-58). Marimon morí «de febra», sense arribar a prendre possessió del seu càrrec a la Diputació, el 2 d’agost de 1458. En lloc seu fou elegit, el 26 del mateix mes, Joan Dalmau, canonge de la seu de Barcelona, diòcesi de la qual també fou vicari general. Assistí a les Corts dels anys 1438, 1440 i 1454. Fou germà de Narcís Dalmau, igualment canonge de Barcelona, i de Joan Dalmau, doctor en dret, conseller de la ciutat, que representà en les Corts del 1454, el 1456 i el 1472, i conseller i secretari de Joan II.
L’oïdor del Braç Militar fou Guillem de Montpalau. Nascut Guillem Samasó, era fill de Dalmau Samasó, donzell de Banyoles. Durant el trienni 1443-46, mentre el seu pare era oïdor de comptes del Braç Militar, es casà amb Aldonça de Montpalau, hereva de la petita baronia garrotxina de Montpalau, Argelaguer i Montagut. Esdevingué així el primer senyor jurisdiccional de la família Samasó, fins llavors simples propietaris al·lodials banyolins. Pel fet de ser un matrimoni desigual, l’esposa imposà cognom i armes heràldiques al cònjuge i a la descendència, i fou així com Guillem Samasó es convertí en Guillem de Montpalau. Assistí a la Cort del 1443 amb el seu nom de naixement, i a la del 1446 amb l’adquirit per matrimoni. En esclatar la guerra civil fou partidari del Consell del Principat des del primer moment. El 1463, la reina Joana Enríquez li féu confiscar les terres, i l’any següent fou el bisbe de Girona, Joan Margarit, llavors encara reialista, qui el privà dels delmes que li tenia en feu. Guillem recuperà les seves terres el 1468, però el bisbe Margarit li retingué els delmes fins el 1469, quan ell mateix passà al partit de Renat d’Anjou. La gran ofensiva reialista del 1471 tornà a deixar-lo sense terres, però, a diferència de molts dels seus veïns, no se sotmeté i es refugià amb la seva família a l’Alt Empordà. Es tancà a Peralada, en la defensa final de la qual participà al costat del seu probable cunyat Galceran de Montpalau, abat de Sant Quirze de Colera (1460-76) i capità general del vescomtat de Rocabertí. El pacte de capitulació de la vila davant les forces de Joan II (abril del 1472) li garantí l’amnistia i el retorn de tots els béns. Després de la guerra es retirà als seus dominis.
L’oïdor de comptes pel Braç Reial fou el ciutadà de Girona Bernat Desllor (o Llor), membre d’una família burgesa d’aquella ciutat potser oriünda de Banyoles. Possiblement era fill d’un homònim que havia estat físic, com ell, a la Girona de la segona meitat del segle XIV. Mestre en arts i medicina i personatge important a la ciutat, fou jurat en cap l’any 1457 i, com a tal, contrari a la reforma municipal que havia de donar entrada a la menestralia en el govern municipal. Assistí a la Cort del 1460 com a síndic de Girona. Durant la guerra civil fou membre del Consell del Principat i s’instal·là temporalment a Barcelona.
Cap a la guerra civil
Fins a èpoques relativament recents, les interpretacions historiogràfiques han posat l’accent en diferents components a l’hora de parlar dels factors desencadenants de la guerra civil catalana. Interessa destacar aquí el paper de la Diputació del General, per a la qual el conflicte suposà un nou salt endavant en l’assumpció de responsabilitats en el govern del Principat. Tanmateix, en al·ludir a la trajectòria de la Diputació durant aquests anys cal no perdre de vista que s’erigí en representació i portaveu de l’oligarquia feudal i urbana, la qual se serví del magnífic instrument polític que ja constituïa la institució per a la defensa d’uns interessos que, tot i la propaganda, no eren, necessàriament, els de tot Catalunya. Cal recordar, també, que una part d’aquella oligarquia es mantingué fidel al monarca i que nombrosos sectors populars secundaren la revolució.
L’estiu de l’any 1458 veié la desaparició dels qui havien estat principals protagonistes de la política de les últimes dècades. Primer fou el rei Alfons el Magnànim, que morí al seu retir napolità deixant hereu de la Corona d’Aragó el seu germà Joan i no el seu fill (natural) Ferran. Tot segui restà vacant el soli pontifici, ocupat fins aleshores per Calixt III. Finalment, València fou testimoni de la mort de la reina Maria de Castella, que feia vint-i-sis anys que esperava inútilment el retorn de Nàpols del seu espòs. Aquell any, doncs, suposà l’accés al tron d’un nou sobirà: el fins llavors infant Joan, des del 1419 rei de Navarra pel seu casament amb Blanca, vídua de Martí el Jove. La personalitat del nou rei era activa, ambiciosa, calculadora i totalment mancada d’escrúpols, fins i tot amb la pròpia família, trets als quals calia sumar el despotisme i la incansable persecució d’interessos a la seva Castella natal en detriment de la projecció mediterrània tradicional dels catalans. El manteniment de la política afavoridora de la confrontació social dels últims anys del Magnànim, que tenia per objectiu la prevalença dels interessos del monarca sobre els d’una oligarquia que aspirava a controlar-lo, però ara amb un rei present i intrigant, marcà el camí d’un enfrontament d’imprevisibles conseqüències.
Després de la mort del seu germà, Joan s’apressà a prendre possessió dels regnes de la Corona d’Aragó, i féu la seva entrada oficial a Barcelona el 22 de novembre de 1458. La recepció que li oferiren les autoritats municipals tingué tota l’esplendor d’aquestes ocasions. Pocs dies després, Joan II, «sehent en un cadafal en lo cap de la gran sala reyal del Palau Major» de Barcelona, rebé l’homenatge del Braç Militar i del Braç Reial del Principat. Malgrat els feliços actes oficials, les incompatibilitats no trigaren a sortir a la llum i trobaren aviat una via formidable per a manifestar-se: la sort de Carles, príncep de Viana, fill del primer matrimoni de Joan II i odiat profundament pel pare —ben sensible, d’altra banda, a les grans ambicions de la segona esposa, mare de l’infant Ferran, el futur Ferran el Catòlic—. Joan no solament es negà a cedir el tron de Navarra al seu primer fill; tampoc no permeté que li fos reconeguda la preeminència que corresponia al primogènit a Catalunya, ni que les Corts el juressin com a príncep de Girona. Les difícils relacions entre pare i fill esdevingueren el centre de la vida política per les implicacions que tenien, i perquè alguns interessos i problemes antics en feren bandera.
El Dietari de la Generalitat recull durant l’any 1459 una quantitat extraordinària de fets suposadament —i interessadament— sobrenaturals i anunciadors de desgràcies: un terratrèmol (1 d’agost), una tempesta amb gran aparell elèctric (14 de setembre), un cometa (28 d’octubre), una balena morta delta del Llobregat enllà (14 de novembre). La crítica àcida al rei Joan i a la seva dinastia sura en la descripció del trasllat al monestir de Poblet dels cossos del rei Martí i de la reina Violant de Bar, fins llavors a la catedral de Barcelona. Joan II, aquell dia a la capital catalana, es negà a col·laborar en les despeses del trasllat, tal com era acostumat, i el redactor conclou indignat: «Bona glòria hajen lurs ànimes e mala les ànimes dels mals reys e de les males reynes, jo sé per qui·u dich.»
Després d’una concòrdia entre el rei i el seu fill Carles el 1460, aquest entrà a Barcelona, on les autoritats de la ciutat i del Principat el reberen com un príncep hereu (31 de març de 1460), cosa que concità les ires de Joan II. A Framenors li fou muntada la tribuna des de la qual contemplà la desfilada dels oficis i els entremesos, i tot seguit fou conduït pels consellers i altres notables fins a la catedral, on fou rebut solemnement; a continuació s’adreçà a la casa de Francí Desplà, on sojornà. Al mes següent, Carles visità la Casa de la Ciutat, on li fou oferta «una molt notabla e bella col·lació de confits de sucre ab moltes maneres de preciosos vins» a la Sala dels Cent Jurats. L’autor del Dietari en denuncia la desorganització i l’atribueix al fet que «los demés qui·u aministraren eran menestrals, qui·u robaren tot ab pocha vergonya que·n hagueren, axí com bé han acustumat, mas axí li’n pren qui a llop comana les sues ovelles». Aquí es trasllueix l’altre gran conflicte soterrat: l’emergència de la petita burgesia de la Busca, que havia aconseguit l’entrada en el govern municipal poc temps enrere, malgrat la resistència de l’oligarquia de la Biga.
Quan, després de diversos ajornaments, les Corts Catalanes foren reunides a Lleida, Joan II, a instàncies de la reina i contravenint a les concòrdies signades i les Constitucions de Catalunya, féu detenir i empresonar Carles de Viana (2 de desembre de 1460), pretextant convencions secretes amb el rei de Castella. El fet produí gran trasbals i indignació a tots els regnes. Les Corts Catalanes, abans de dissoldre’s, confiaren a la Diputació —autoritzada a convocar un Parlament General a Barcelona— que posés remei a la greu situació. Del Parlament emanà una nova institució, destinada a regir el país durant la guerra que s’acostava: el «Consell representant lo Principat de Catalunya», constituït per vint-i-set notables. Aquests organismes enviaren una ambaixada al rei per a sol·licitar l’alliberament del príncep, mentre les Corts li trametien els propis ambaixadors i els consellers de Barcelona els seus. Les gestions, encara pacífiques, foren debades i Joan II es negà a rectificar.
La intransigència del monarca féu bascular el país cap a la guerra. A la primeria de gener del 1461 aparegueren pasquins a Barcelona proposant una acció armada, i els diputats i oïdors de la Generalitat prengueren la decisió de tancar-se a la Casa de la Diputació fins que la normalitat no fos restituïda. El Parlament, però, optà per trametre una ambaixada de quaranta-cinc persones al rei, que obtingué una resposta similar a l’anterior. El 8 de febrer, finalment, els diputats feren col·locar la bandera reial i la del General sobre el portal de la Casa de la Diputació, «per proseguir lo somatent contra los mals consellers del senyor rey». Mentre el governador de Catalunya, Galceran de Requesens, fugia de la ciutat, l’exèrcit sortí cap a Lleida, d’on Joan II marxà precipitadament. Pressionat per altres problemes a Castella i a Navarra, i veient que la situació se li escapava de les mans, el monarca optà per cedir i féu alliberar el príncep de Viana (25 de febrer de 1461).
La reina portà personalment el príncep als catalans, però fou convidada a no entrar a Barcelona. Mentrestant, els diputats, amb el suport dels consellers, feren detenir i empresonar el governador Galceran de Requesens, descobert a Molins de Rei, i abandonaren finalment el seu tancament (11 de març de 1461). L’endemà, l’entrada de Carles de Viana a la ciutat fou apoteòsica, però extremament militaritzada. Des de Sant Boi el camí era guardat per homes d’armes, amb estendards, trompetes i tambors, i fins i tot els infants dels pobles acudien a saludar-lo brandant armes de joguina. A les portes de Barcelona fou rebut pels consellers i els diputats, juntament amb molts notables i gent del poble «en grandíssima quantitat». A dintre de la ciutat, presa per l’entusiasme, l’esperava un recorregut igualment custodiat per gent armada. Carles tornà a allotjar-se a la casa de Francí Desplà.
La reina Joana Enríquez, investida de la lloctinència per Joan II, s’instal·là a Vilafranca del Penedès. Allí rebé diverses ambaixades de les institucions catalanes durant la primavera, que culminaren en la concòrdia de Vilafranca (21 de juny de 1461), que per al rei fou una autèntica capitulació, mentre que consagrava, de moment, el triomf del príncep i de la Generalitat. Carles era reconegut com a primogènit, i promogut a lloctinent perpetu de Catalunya. El monarca mantenia la potestat reial, però es comprometia a no entrar al Principat sense el consentiment dels naturals. Barcelona ho celebrà amb una enorme alegria. Pocs dies després, Requesens fou alliberat i condemnat a l’exili (26 de juny de 1461).
Carles intentà mediatitzar sense èxit l’elecció dels diputats i oïdors que havien de regir la Generalitat durant el trienni següent, tot vetant Manuel de Montsuar, canonge i degà de Lleida —finalment elegit diputat eclesiàstic (22 de juliol de 1461)—, i molts altres. Pocs dies després, com un mal auguri, caigué la bandera de Barcelona que havien dut les hosts de la ciutat a la batalla de Sanluri, la qual penjava des d’aleshores de les voltes de la catedral. I la mort del príncep de Viana (23 de setembre de 1461) —pretext més que no pas protagonista del conflicte— suposà l’entrada en una nova fase de la pugna.