Els anys que van del 1620 al 1665 corresponen a un període de grans trasbalsos per a la formació històrica catalana; fou una època en què s’aplegaren esdeveniments que afectaren decisivament la trajectòria de Catalunya en l’anomenat procés de construcció de l’estat modern europeu.
Pel que fa a les seves bases humanes i econòmiques, en les dècades anteriors a l’esclat revolucionari del 1640 sembla esgotar-se el llarg cicle expansiu posterior a la depressió de la baixa edat mitjana. La inflexió de la trajectòria alcista de les sèries baptismals de les parròquies catalanes, el fre de l’onada immigratòria francesa, l’estancament de la producció agrària, la davallada de les exportacions de ferro i la crisi de la fabricació de draps —gestada de feia temps— fan pensar en l’inici d’una crisi global de l’economia catalana iniciada pels volts del 1630. Els símptomes de contracció eren comuns en gairebé tots els països de la Mediterrània, però a Catalunya els factors polítics —l’escalada de tensions entre les institucions catalanes i el govern central de la Monarquia hispànica— semblen entrelligar-se i condicionar les mesures de la política econòmica adoptades per a encarar aquella conjuntura crítica. Així, la manca de conclusió de les corts del 1626 va impossibilitar l’adopció de disposicions proteccionistes per a les manufactures catalanes com les que, davant els símptomes de recessió, ja havien adoptat la majoria de països de la Mediterrània occidental, València, Aragó i Castella incloses.
Però, segurament, aquests anys marquen un abans i un després de la història de Catalunya encara més profund i decisiu en produir-se la definitiva pèrdua del control militar del territori per part de les institucions catalanes. Si bé la presència de tropes hispàniques a les terres del Principat i els Comtats no era cap novetat, des del 1626 aquesta presència militar va agafar una magnitud sense precedents; segons un memorial de la Generalitat datat poc abans del 1640, des del 1626 fins al 1637 les terres catalanes havien sofert l’allotjament de 46 000 soldats d’infanteria i cavalleria. Els problemes derivats dels allotjaments de les tropes es feren endèmics, castigant la població, multiplicant les contrafaccions i avivant les tensions institucionals amb el govern de Madrid; Catalunya entrava en una fase de libanització de la qual ja no sortí durant tot el segle XVII.
El règim pactista català, ben disposat i preparat per a les batalles jurídiques i publicístiques, no havia desenvolupat, però, unes estructures militars d’acord amb el que exigia la modernització de l’art de la guerra, per la senzilla raó que des dels temps medievals fer la guerra era una competència essencialment del rei. L’allunyament físic i polític de la Monarquia als segles moderns deixà el règim polític català mancat d’aquest instrument de força, precisament en una època en què la guerra i la conquesta eren gairebé omnipresents. Quan la pugna per l’hegemonia europea entre les monarquies espanyola i francesa entrà, a partir del 1635, en la seva fase decisiva, Catalunya, situada en una zona de fricció d’aquestes dues grans potències, es va convertir en un immens camp de batalla on les lleis de la terra van sucumbir davant les implacables lleis de la guerra. El moviment revolucionarioseparatista del 1640, que va portar a l’aliança amb França, tingué, pel que fa a l’autonomia de les institucions catalanes per a regir el destí polític del país, una seqüència ben efímera, ja que la seva dependència militar i la ràpida subordinació dels interessos polítics, econòmics i diplomàtics catalans als que emanaven de la cort de París van desnaturalitzar, en la pràctica política, el règim pactista català.
Els anys que van del 1635 al 1659 foren especialment durs en la vida dels catalans del segle XVII. L’ocupació del territori pels exèrcits espanyols i francesos provocà extorsions i pagaments sense fi, violències contra les persones i les honres de les famílies, morts i destruccions de viles, collites i pagesies. El canvi de signe econòmic s’agreujà pels costos i les penalitats de la guerra, i la gran pandèmia de pesta mediterrània que assolà les terres del Principat entre el 1650 i el 1654 posà el punt culminant a aquella etapa crítica.
Altrament, malgrat les fractures i les convulsions socials, aquest fou un període clau en l’afirmació d’una identitat nacional catalana. Així, en els plets fiscals, jurídics i institucionals que les institucions catalanes mantingueren amb el ministeri del comte duc d’Olivares, es pot observar com privilegis i constitucions esdevenen per a un sector de la classe dirigent catalana, així com possiblement per a altres sectors intermedis o mitjans d’aquella societat estamental —com ara menestrals o pagesos acomodats—, un referent fonamental de la seva cultura política i l’esglaó més alt dins l’escala de valors i fidelitats a salvaguardar, fins i tot per damunt de l’obediència al rei. Patriotisme de referents institucionals, jurídics, històrics i culturals al qual s’afegirà una consciència comunitària fonamentada sobre unes oposicions i contraidentitats envers castellans i francesos. Els excessos i les violacions de tota mena comesos pels exèrcits hispànics —i després francesos— van alimentar un sentiment d’oposició, d’enemistat i de separació entre els catalans i els agressors forans; contraidentitats segurament ja existents, però que ara amb la guerra agafaren una especial força i dimensió.
Aquest fou un període històric en què parlaren les armes, però també les lletres i els papers. Perquè, paral·lelament a les lluites militars i diplomàtiques, es desencadenà una veritable guerra de papers per legitimar o exculpar els posicionaments polítics enfrontats. S’ha afirmat que la guerra dels Segadors representa «el primer gran boom de la premsa catalana». Per al sector de la classe dirigent catalana que es posà al capdavant de la revolució, la justificació de la seva actitud davant l’opinió pública —interior i exterior— es convertí en una necessitat política de primer ordre. Dins el Principat, no era pas senzill justificar i fer entendre als camperols i a les classes populars en general per què s’havia començat una guerra contra el qui fins aleshores havia estat el seu monarca —teòrica font de bé i justícia— i per què, poc temps després, es pactava una aliança que culminà amb l’entrega de Catalunya al rei de França, contra els exèrcits del qual havien combatut els catalans feia només uns quants mesos. Així mateix, Pau Claris i les institucions catalanes havien de guanyar la batalla interior provocada per la divisió entre «ben afectes» i «mal afectes» a la revolució en què s’havia escindit la societat catalana. Un front interior en el qual la propaganda i el control sobre les notícies o la seva manipulació tingueren un paper destacat. D’altra banda, era també fonamental que la causa de la revolució tingués un ressò a l’exterior, no tan sols per l’esperança de trobar la solidaritat o l’ajut efectiu de les potències enemigues de la Monarquia espanyola, sinó també per la necessitat dels mateixos dirigents catalans de difondre llurs sentiments i justificacions, que donaven importància política i conceptual al moviment revolucionari.
Durant els anys de la guerra de separació, al costat de les obres més substantives de primera hora, on s’exposaren els grans arguments ideològics, històrics i jurídics de la revolució, van proliferar, en un grau sense precedents a Catalunya, les edicions de relacions de fets, gasetes, avisos, versos populars, sermons, proclamacions, cartes i memorials, els quals constituïren una veritable publicitat de guerra.
La caiguda de Barcelona a l’octubre del 1652 i el retorn de la major part de les terres del Principat al domini del Rei Catòlic foren acompanyades d’una política de repressió segurament molt més inclement i rigorosa del que fins ara, tradicionalment, s’havia dit. Les mesures repressives no solament es concretaren en el control reial de les insaculacions del Consell de Cent i de la Diputació del General, sinó que afectaren molts altres àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural.
En primer lloc, d’ençà de la capitulació de la Ciutat Comtal, centenars de catalans agafaren el camí de l’exili i molts d’ells es refugiaren al Rosselló; eren els que una crida del març del 1655 titllava de «traydors, rebeldes e infels a sa magestat», tot demandant la delació de llurs persones i béns per tal d’incorporar-los al patrimoni reial. Així mateix, la fiscalitat reial s’incrementà notablement —sobretot a través de ‘donatius voluntaris’ i lleves d’homes—; contràriament, en aquest i en altres terrenys es va afeblir el paper de la Generalitat. D’altra banda, la presència continuada de tropes hispàniques al territori del Principat, a més de fer interminable per a les viles i pagesies el malson dels allotjaments, dotà els virreis d’una posició de força de la qual no havien gaudit abans. Com és sabut, Barcelona fou especialment castigada i vigilada, ja que des del mateix 1652 una guarnició s’aquarterà a Montjuïc. Altrament, després del 1652 s’aprecià una tendència a la reacció senyorial amb el retorn dels nobles filipistes exiliats, en especial en el cas dels ducs de Cardona. Finalment, també hi hagué una repressió cultural que intentà esborrar la memòria històrica dels anys de la separació de Catalunya de la Monarquia hispànica, censurant i destruint els escrits i la documentació generada durant aquell període.
El testimoni d’un pagès com Joan Guàrdia, natural de l’Esquirol, parla, en definitiva, d’una postguerra caracteritzada per les accions de revenja i per dures represàlies: «Parlem dels castellans, que en tanir a Barçalona se són asbarriats per tot Catallunya, que los primés que pasaren así ia nos daren tant gran aspant com se pot pensar, que no menjaren sinó gallinas y ab molta rigor se feran donar sensa pagar un diner a ningú [...] que los desafueros que an fet no·s pot dir ni las venjansas dels molt afectas, que no volian menjar sinó gallinas, que no n’i an dexadas.»
En la dècada dels anys cinquanta, la gran pugna per l’hegemonia d’Europa entre la Monarquia hispànica dels Àustria i la francesa dels Borbó es va decantar finalment a favor de Lluís XIV i Mazzarino. Catalunya, delmada i destruïda per la guerra, fou també víctima de les paus que, al novembre del 1659, es van signar a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa. En les clàusules territorials del tractat dels Pirineus s’estipulava que França tornaria a la Monarquia hispànica les places que ocupava al sud dels Pirineus al Principat de Catalunya, però els negociadors castellans van cedir a la potència gal·la el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya, i s’establí en l’article 42 «que els Monts Pirineus, que havien dividit antigament les Gàl·lies de les Espanyes, farien també des d’aleshores la divisió dels dos mateixos reialmes». Es produïa així la segregació de Catalunya, que no va ser reconeguda per les institucions catalanes, ja que era contrària a les constitucions, ni tampoc per la població del Rosselló, que va protagonitzar diverses conspiracions i aixecaments antifrancesos durant els anys que van seguir el tractat. Altrament, per a la població catalana el malson dels allotjaments i dels tributs de guerra tampoc no s’acabà. Segons manifestava el pagès Joan Guàrdia en el seu diari: «Són-se cridadas las paus als primés dias de marts de l’any 1660 y ab tot axò la terra no ha fetas ninguna demostrasió de alegrias, perquè los soldats may se’n són acabats de anar, ans bé tostemps la contribusió sempre ha corregut molt fort.»