Societats i comportaments animals

La vida social dels animals

Quan pensem en l’organització social dels humans de seguida ens ve al cap que el nucli organitzat més simple és el de la família. Més enllà d’aquesta primera forma associativa, basada en l’exigència de tenir cura dels fills (que en néixer no són autònoms), la societat humana s’ha organitzat en models que depenen de les formes de poder polític, econòmic i ideològic creades pels homes al llarg de la història i arreu del món).

Si centrem la nostra atenció envers els animals, què podem dir sobre les seves formes d’agrupació social? ¿Viuen aïllats, en grups familiars o en grups més grans? Són ben poques les espècies que viuen en solitari; en la majoria dels casos els animals coincideixen amb individus de la mateixa espècie en diverses ocasions, sobretot durant el període reproductor.

Per això podem afirmar que gairebé tots els animals tenen un comportament social, és a dir, els animals actuen d’una manera determinada quan es troben amb un altre individu de la mateixa espècie. En canvi, es parla de comportament de grup per a referir-se a les espècies animals els individus adults de les quals s’uneixen per a formar grups que a llarg termini seran més o menys estables.

També hi ha animals que es caracteritzen perquè viuen en grups formats per moltíssims individus. Per exemple, les abelles mel·líferes formen societats de més de 70 000 individus i les colònies de formigues africanes caçadores poden incloure fins 22 milions d’insectes. Aquests animals (abelles, formigues, vespes i tèrmits) són anomenats insectes socials per la manera que tenen d’organitzar-se.

Viure en grup per defensar-se

Un dels motius que impulsen els animals a reunir-se en grup és la possibilitat de defensar-se millor dels predadors. Efectivament, el grup permet una millor vigilància dels enemics que la que pot efectuar un individu sol. D’altra banda, és evident que, perquè un predador pugui atrapar la presa per sorpresa, és fonamental que s’hi acosti sense ser vist; i viceversa, si les preses volen sobreviure, hauran d’estar sempre a l’aguait. Però per a un individu aïllat és molt difícil mantenir l’estat d’alerta contínuament i a més implica una despesa considerable d’energia. Per això, alguns animals s’apleguen en grups nombrosos amb vista a augmentar la capacitat defensiva. És el que fan, per exemple, les gavines per protegir millor els seus ous dels atacs de les cornelles. Si una cornella s’acosta al niu per agafar l’ou, la parella de gavines progenitores es llançarà ràpidament contra l’enemiga emetent alhora forts senyals d’alarma. Tanmateix, amb una mica de sort pot ser que una cornella aconsegueixi eludir la vigilància d’una sola parella d’animals. Per això, per augmentar les seves pròpies capacitats de defensa les gavines fan els nius les unes prop de les altres, i formen colònies molt nombroses. D’aquesta manera, si una cornella intenta agafar un ou de la colònia, serà atacada no per una sola parella sinó per moltes gavines, perquè el fet d’acostar-s’hi ha suposat una amenaça per a molts nius alhora.

Un altre exemple de grup de defensa és el tudó respecte de l’astor, un predador seu. L’astor és un ocell rapinyaire diürn, l’arma fonamental del qual és la sorpresa, ja que pot volar ran de terra i amagar-se entre la vegetació i les discontinuïtats del sòl. D’aquesta manera no és descobert fins l’últim moment, quan la presa (llebres, conills i ocells de mida petita i mitjana) ja no té possibilitat d’escapar-se’n. Com que per a aquest ocell el moviment és un fort estímul d’atac, molts animals, per a protegir-se’n, es queden quiets i romanen perfectament immòbils. El tudó, en canvi, mira d’allunyar-se al màxim de l’astor. Quan un tudó veu un astor que s’acosta, emprèn el vol de seguida. Obeint aquest senyal, tota la bandada s’alçarà darrere seu i el rapinyaire, que ja haurà estat descobert, se n’haurà d’anar amb les mans buides.

És evident que molts parells d’ulls hi veuen més que un de sol i, per tant, viure en grup fa que els animals puguin dur a terme una vigilància extensa, gràcies a la qual cada membre del grup es pot permetre de tant en tant vigilar menys i dedicar-se a altres activitats com la recerca d’aliment.

Si hom mira d’acostar-se a un ramat de cabres salvatges, heus ací que tot el ramat, com responent a una ordre, s’allunya a una "distància prudencial" i torna a pasturar tranquil·lament. En aquest cas també som davant d’un comportament típic de grup. Tots els membres del ramat es dediquen a vigilar i n’hi ha prou que un dels animals decideixi que el perill és massa a prop i es posi en moviment, perquè tot el ramat el segueixi.

La vida de grup també ofereix avantatges als animals aïllats, que són presa fàcil dels seus predadors. Aquesta tàctica defensiva és utilitzada per molts peixos que s’apleguen en bancs molt nombrosos. Davant d’un nombre massa elevat d’individus, el predador no aconsegueix centrar l’atenció en un de sol i com que no sap quina presa triar s’allunya i abandona l’empresa.

Alguns dels grans mamífers també solen formar grups per defensar-se. En són un exemple els bous mesquers, herbívors que poblen la tundra àrtica. Viuen en ramats de 6 a 10 individus, entre els quals hi ha un mascle dominant, 3 o 4 femelles amb els seus petits i alguns animals joves. A l’hivern, els ramats es reuneixen per formar ramats més grans, de 50 a 60 individus. Habiten en zones on el vent ha escombrat la neu, ja que és en aquestes clarianes que els animals poden pasturar. Quan s’han de defensar de les agressions dels llops o dels óssos polars es disposen en forma de tascó, amb el mascle més fort al centre i dos més als costats. Les femelles i els petits se situen entre aquests extrems, ben junts. D’aquesta manera, mentre els adults dirigeixen els seus poderosos caps, proveïts de banyes esmolades, cap als agressors, els petits queden ben protegits enmig del grup. Els bous mesquers adopten aquesta mateixa disposició quan han de protegir els petits de les tempestes de neu.

Els elefants petits, tot i que en néixer ja presenten unes dimensions considerables, són presa fàcil dels grans carnívors. Quan hi ha perill corren a refugiar-se entre les potes d’un adult del grup, que no cal que sigui la seva mare. El grup, doncs, també serveix de protecció als més dèbils.

Viure en grup per aconseguir aliment

Vegem ara els avantatges que representen per als predadors el fet de viure en grup. L’agrupació els és favorable, especialment, perquè els permet la captura de preses que un individu tot sol no podria aconseguir. Les lleones, per exemple, que viuen en grups formats per diverses femelles adultes, totes emparentades, cacen en grup cooperant estretament. Quan detecten preses, comencen a seguir-les movent-se silenciosament per la sabana, amb la precaució de mantenir-se a sotavent, de manera que les preses confiades no sentin la seva olor. Els animals avancen en una disposició típica en forma de U. Les lleones que són al mig es mouen més a poc a poc, mentre que les dels costats ho fan més de pressa. Quan són prou a prop del ramat de preses (zebres, gaseles o antílops), els salten al damunt totes alhora. Encara que la majoria dels animals aconsegueixi escapar, sovint un dels membres, el més dèbil o el que s’ha quedat una mica apartat del grup, assetjat per tres costats al mateix temps, no pot fugir per enlloc. Amb aquesta estratègia de caça, les lleones aconsegueixen capturar no solament les seves preses habituals, com les zebres o les gaseles, sinó també els enormes búfals.

De vegades les preses i els predadors s’enfronten en grup, com passa entre els verats (els predadors) i els seitons (les preses). Qui en sortirà més ben parat? Els seitons són peixos que es desplacen en bancs, cosa que no sempre fan els verats. Algunes recerques, però, han fet palès que l’èxit dels verats és més elevat quan cacen en grup, encara que no tots els individus mengin la mateixa quantitat de peix, ja que els que es troben a la part anterior del grup devoren un nombre més gran de preses que els que són al darrere. Així, doncs, els avantatges de la vida comunitària no sempre es distribueixen equitativament! Certament, la cooperació és avantatjosa per als animals que han de caçar per a alimentar-se, perquè l’activitat practicada en equip permet aconseguir un nombre més gran de preses o bé preses més grosses de les que podria capturar un individu que cacés tot sol.

També hi ha animals no predadors que obtenen l’aliment movent-se en grups grans. Podem observar aquest tipus de comportament entre algunes espècies d’ocells teixidors, la família més important dels quals és la dels plocèids, que viuen sobretot a les estepes i a les sabanes, principalment d’Àsia i Àfrica.

Aquests ocells, famosos sobretot pels nius esplèndids que construeixen, viuen en grups molt nombrosos i solen estar-se en jócs comunitaris formant colònies que poden superar el milió d’individus. Es nodreixen sobretot de llavors i d’insectes. A la sabana, les llavors es concentren en grans quantitats i en zones determinades. Els teixidors volen en grup a la recerca d’aquestes zones, i quan en troben una baixen a terra i comencen a menjar. Normalment durant els àpats és difícil que sorgeixin conflictes, perquè encara que hi hagi molts animals hi ha prou llavors per a tots.

Aquests ocells a vegades són una amenaça greu per a l’agricultura d’algunes regions de l’Àfrica central, perquè amb aquest comportament de grup una bandada de teixidors pot destruir un camp de blat sencer en poques hores! Hi ha molts altres ocells que s’alimenten de llavors o de fruits (aliments que només abunden en certes èpoques de l’any) i que també tenen un comportament d’aquest tipus. És evident que volar en grans bandades facilita la recerca de les zones que poden oferir aliment i és un avantatge per als animals.

Sembla, però, que no és aquest l’únic motiu que es formin grups tan nombrosos. Alguns investigadors han avançat la hipòtesi que els nius dels teixidors i els jócs comunitaris són llocs on també es produeix "intercanvi" d’informació sobre la distribució de les zones on abunda el menjar. Aquest "intercanvi" tindria lloc de la manera següent: els ocells que el dia anterior no han trobat menjar i que per això estan indecisos sobre la direcció a seguir per a buscar-ne, segueixen altres membres que emprenen el vol de pressa i decidits (és a dir, que tenen clar el seu objectiu) i així arriben a una font abundant d’aliments. Es podria dir que es tracta d’un comportament propi dels "paràsits", si no fos perquè tots els ocells adopten aquesta actitud en un moment o altre.

La subdivisió de les tasques

En observar la manera de caçar de les lleones i els licaons es veu que dins aquests grups hi ha una cooperació estreta entre els individus. Cada membre col·labora amb els altres i entre tots es reparteixen les tasques que cal fer. És un comportament que també presenten altres espècies de vertebrats, sobretot els mamífers i els ocells. Sovint els individus d’un grup fan guàrdia per torns, la qual cosa permet que la resta del grup es pugui alimentar sense córrer perill.

Quan un grup de cornelles busca aliment en un camp, sempre n’hi ha una que fa de sentinella, preparada per a llançar crits d’alarma si veu que s’acosta un predador com pot ser una guineu o un falcó. Obeint el senyal de perill llançat per la sentinella, tot el grup reacciona agredint el predador potencial.

Així mateix, entre les marmotes, mamífers que viuen a la muntanya o a la praderia, sempre hi ha individus de guàrdia, disposats a fer un senyal d’alarma en cas de perill. Si es travessa una zona poblada per aquests animals, amb una mica d’atenció no és difícil veure’ls en la posició d’alerta característica (drets, recolzats únicament sobre les potes posteriors) mentre amb el morro oloren en totes direccions, disposats a detectar les olors o els moviments sospitosos. Tan bon punt descobreixen l’enemic, les "sentinelles" emeten un crit típic (una mena de xiulet repetit) en resposta al qual tots els animals s’alarmen. Si el crit continua, perquè el perill persisteix, tots els animals, incloses les sentinelles, s’afanyen a amagar-se als caus més propers.

Els senyals d’alarma amb què alguns animals adverteixen la resta del grup de l’arribada d’un predador poden ser considerats veritables formes d’altruisme, és a dir, comportaments en què un individu arrisca la seva vida a favor de tot el grup. En efecte, és molt probable que l’animal que llança el crit d’alarma sigui detectat pel predador més fàcilment que els altres membres del grup, per tant el que fa de sentinella arrisca més que els altres. Però quin avantatge té un comportament com aquest? Algunes recerques han revelat que, normalment, quan un animal se sacrifica pel grup els membres del qual són emparentats, encara que aquest individu mori, el patrimoni genètic de la família queda preservat.

La cooperació dins el grup pot arribar fins al punt que alguns animals s’especialitzen solament en l’acompliment de certes funcions: uns s’ocupen de l’alimentació, d’altres de la defensa, etc. Podem examinar un comportament d’aquesta mena dins algunes "societats" animals com la de les abelles mel·líferes o la de les formigues.

Les abelles que produeixen la mel (mel·líferes) s’organitzen en societats formades per unes quantes desenes de milers d’individus. Però tan sols un individu es dedica a l’activitat reproductora, la reina, que pon un gran nombre d’ous. Totes les altres abelles són estèrils i fan una sèrie de feines dins i fora del rusc: són les anomenades abelles "obreres". Hi ha períodes de l’any en què també hi ha abellots, és a dir, els mascles. Tenen la missió de fecundar la reina durant el vol nupcial. Un cop realitzada aquesta tasca, els abellots, que són més aviat una nosa per al rusc perquè no recol·lecten nèctar i consumeixen molta mel, són expulsats del rusc o eliminats.

Si s’observa el funcionament d’un rusc, es pot advertir que hi ha una divisió remarcable de les feines entre les obreres: unes construeixen les cel·les on creixen les larves, d’altres s’ocupen de l’alimentació i la cura d’aquestes larves, algunes fan guàrdia al rusc i també n’hi ha que busquen l’aliment per a totes (són les que recullen el pol·len de les flors). En realitat, cadascuna de les obreres fa totes aquestes feines al llarg de la seva vida, perquè a cada edat li correspon una tasca concreta. Acabades de néixer, netegen el rusc, s’ocupen de la conservació del nèctar i el distribueixen entre les larves; tres setmanes després d’haver nascut, s’estrenen en l’activitat de recerca i recollida del nèctar.

Aquesta divisió tan clara del treball no correspon a cap especialització destacada de l’estructura física. Les úniques diferències són que l’abella reina és més grossa que les obreres i que els abellots no tenen fibló. En les formigues i els tèrmits, en canvi, les diverses tasques estan associades a una estructura física diferent. Entre les formigues, per exemple, podem distingir amb criteris morfològics dos tipus d’obreres: els soldats i les obreres normals. Totes dues són estèrils, però les primeres, la missió de les quals és defensar el formiguer, solen ser més grosses i tenen el cap, també gros, proveït de robustes mandíbules o de glàndules que secreten substàncies de defensa, mentre que les segones només tenen les mandíbules ben desenvolupades per a poder transportar l’aliment. Algunes espècies presenten modificacions corporals curioses que els permeten realitzar unes funcions particulars. Així, la formiga soldat Camponotus truncatus pot blocar l’entrada del niu amb el cap, amb la qual cosa barra el pas als intrusos; l’obrera dels tèrmits "nassuts" té el cap adaptat per a ruixar els enemics amb substàncies nocives, etc. En un altre gènere de formigues, l’obrera té un cos a l’interior del qual es poden emmagatzemar grans quantitats d’aliment; és pràcticament un rebost vivent!

Així doncs, entre els insectes s’estableix una cooperació notable entre els diversos membres del grup, tant per defensar-se com per alimentar-se.

En efecte, pel que fa a aquest darrer aspecte podem veure que no solament les larves de les abelles són alimentades per altres individus, sinó que les mateixes nodrisses són alimentades per altres abelles. Les obreres que s’ocupen de les larves, com que acompleixen la seva funció sense sortir mai del rusc, no tenen manera d’acostar-se a la font d’aliment (les flors), i moririen de gana si no rebessin el necessari per a sobreviure directament de les companyes exploradores que, en tornar dels seus vols de recerca, distribueixen el nèctar dins el rusc entre totes les abelles que en demanen. Un altre exemple del comportament altruista de les abelles és la defensa del rusc. Si un estrany, humà o animal, s’hi acosta massa, és atacat de seguida per les abelles guardianes, que es llancen sobre l’intrús per obligar-lo a marxar. Si amb això no n’hi ha prou, algunes se sacrifiquen clavant al cos de l’enemic el fibló, situat a la part terminal de l’abdomen, cosa que els provoca la mort a causa dels danys derivats de la pèrdua d’aquest òrgan.

El sacrifici, però, no és en va perquè el fibló, deixat al cos de l’intrús, és una òptima arma defensiva, ja que no solament conté substàncies verinoses que irriten la ferida sinó que també emet substàncies oloroses que desencadenen l’agressivitat de les abelles. Per això, si algú que ja ha rebut una picada intenta d’acostar-se al rusc un altre cop, provoca la reacció de moltes abelles contra seu, la qual cosa pot tenir conseqüències greus per a l’agressor, a causa de l’acumulació del verí (en els humans es poden desencadenar reaccions d’al·lèrgia).

En aquest cas també ens trobem davant un comportament altruista, que fins i tot comporta la mort d’alguns individus en favor d’altres que hi estan estretament emparentats. De fet, en un rusc es pot considerar que totes les abelles són germanes perquè són filles de la mateixa abella reina.

Hi ha un grup de mamífers, els licaons —dels quals ja hem parlat fent referència a la caça—, que és igual d’important que les abelles pel que fa a la capacitat de cooperació i l’altruisme relacionat, sobretot, amb la qüestió alimentària.

Com ja hem vist, aquests animals cacen en grup i fan torns per guiar la manada. Però no tot el grup participa sempre en les batudes de caça. Per torns, alguns mascles i algunes femelles resten prop dels caus per tal de protegir els petits. Aquests animals, com les abelles nodrisses, no tenen accés directe a les fonts d’aliment. Com es resol, doncs, el problema de la seva nutrició? Quan els altres tornen de caçar, els petits i els que s’han quedat de guàrdia són alimentats pels caçadors amb trossos de carn regurgitats, i els més menuts i els animals que no estan en bones condicions físiques tenen dret a menjar primer que els altres. Aquest sentit de col·laboració és transmès als membres del grup pràcticament des del naixement. Si diverses femelles pareixen alhora, cadascuna permet que els fills de les altres s’alimentin de les seves mames, i a continuació tots els components del grup (inclosos els mascles) es dediquen a alimentar els nadons amb menjar regurgitat.

L’agressivitat

A partir del que hem exposat fins ara es podria pensar que els animals que pertanyen a la mateixa espècie sempre col·laboren entre ells i que només es mostren agressius enfront d’individus d’altres espècies. Però no és així, els animals també tenen comportaments agressius enfront dels membres de la mateixa espècie i, fins i tot, envers els seus companys de grup. En general, aquesta agressivitat és més evident durant els períodes reproductors i quan els animals (sols, en parella o en grup) busquen territoris per ocupar.

L’agressivitat, però, no sempre és un comportament del tot negatiu. També té un significat important des del punt de vista biològic. En efecte, la lluita que els individus d’una espècie entaulen per conquerir un territori (per viure-hi o reproduir-se) dóna com a resultat final la seva distribució uniforme per una zona concreta. Aquest fet és avantatjós, perquè impedeix que els animals es perjudiquin els uns als altres, sobretot pel que fa al menjar. A més, el fet que els individus de la mateixa espècie no visquin gaire a prop evita que les epidèmies s’escampin. Els comportaments agressius també són importants per a la selecció natural, perquè afavoreixen la reproducció dels individus més forts i més sans.

No obstant això, les actituds agressives també presenten inconvenients perquè els animals que participen en les lluites poden acabar ferits o mutilats. A més, quan dos animals es barallen presten menys atenció als possibles predadors i estan més exposats als perills. Finalment, durant les lluites, els animals perden temps i energia que podrien dedicar a altres activitats com la recerca d’aliment. Precisament de la confrontació entre aquestes dues exigències, és a dir, ser agressiu però no resultar-ne gaire malparat, s’han desenvolupat en les diverses espècies no tan sols diferents graus d’agressivitat, sinó també una sèrie de comportaments que n’afavoreixen els avantatges bo i reduint-ne els desavantatges. Són els comportaments anomenats d’"amenaça i imposició", "de submissió i pacificació". Aquests comportaments permeten resoldre moltes de les lluites entre animals de la mateixa espècie d’una manera innòcua, sense morts ni ferits. Tanmateix, queda molt clar qui és el vencedor.

Un dels principals motius de combat entre individus de la mateixa espècie és la defensa del territori. En etologia s’entén per territori una àrea a l’interior de la qual la presència d’un individu (o una parella o un grup) exclou la dels altres adults. En el territori, l’individu que hi viu troba menjar suficient, aconsegueix amagar-se amb facilitat si és perseguit per un predador i estableix el lloc adequat per a reproduir-se.

Els animals adopten una sèrie de comportaments per defensar el territori. Alguns d’aquests comportaments consisteixen en la realització d’una mena de senyals que serveixen per a indicar que el territori ja és ocupat i evitar així una possible lluita; el cant dels ocells, el color de les seves plomes o bé els senyals olorosos que molts mamífers deixen als límits dels seus territoris en són alguns exemples. És sabut que un gos tria per orinar els llocs on reconeix per l’olor que ja han estat marcats per l’orina d’altres gossos per establir una mena de "recinte olorós" al voltant del que considera la seva zona d’influència.

Però què passa si un estrany, malgrat els senyals del "propietari" del territori, decideix envair-lo? Certament el propietari no es limita a mirar-s’ho, sinó que hi acut immediatament per confirmar que la zona és sota la seva influència. El llenguatge utilitzat per a expressar aquest concepte pot consistir en un veritable combat, o bé, cosa que sol passar més sovint, en l’exhibició dels dos animals que adopten tota una sèrie d’actituds amenaçadores amb la finalitat d’atemorir l’adversari per tal que s’allunyi, sense arribar a una agressió de debò. Si per exemple un llangardaix mascle intenta introduir-se en un territori ocupat per un altre mascle, aquest, per allunyar l’intrús, comença a ensenyar-li la gola. Si amb això no n’hi ha prou, comença a fer una sèrie de moviments amb les potes, com si excavés el sòl, i alhora bada la boca i alça la cua. Normalment, davant d’aquesta exhibició "aterridora", destinada a fer que l’animal sembli més gros i més dolent del que és, l’intrús es retira. Si no ho fa, aleshores s’inicia un combat de debò, amb mossegades i esgarrapades, en el qual els animals poden resultar greument ferits. Però, quines són les ocasions en què els animals adopten comportaments aterridors o combats rituals i quines, en canvi, aquelles en què lluiten de debò? Podem dir que no hi ha una única estratègia en aquest sentit, sinó que els animals es comporten d’una manera o d’una altra segons la situació. Tanmateix, és més habitual que comencin encarant-se amb exhibicions amenaçadores, d’aquesta manera mesuren la força recíproca i solament passen a la lluita si senten les forces igualades. En canvi, si un dels dos s’adona des del primer moment que és el més dèbil, evita la lluita i se’n va.

De tota manera, els comportaments agressius amb conseqüències greus, com resultar ferits o fins i tot perdre la vida, solament els adopten quan s’hi juguen molt, com és el cas de la conquesta d’una parella (o d’un harem). En efecte, si un animal no aconsegueix reproduir-se, no transmet el seu patrimoni genètic a les generacions següents i això, des del punt de vista biològic, és greu. Però si les baralles entre els individus de la mateixa espècie són causades per raons menys importants, com ara el menjar, sol haver-n’hi prou amb les actituds amenaçadores i deixant clar qui és el vençut i qui és el vencedor, sense arribar a la lluita cos a cos.

Així com els senyals d’amenaça desvetllen comportaments agressius, hi ha altres senyals que serveixen per a posar fi a la lluita. Un dels dos contendents demostra, sense cap mena de dubte, que ha estat vençut, i en aquest moment la lluita s’interromp. L’animal que es declara vençut s’empetiteix, amaga les seves armes (les dents, les ungles, etc.), anul·la tots els senyals que estimulaven l’agressivitat de l’adversari i, finalment, exposa les parts més vulnerables del seu cos (la gola, el ventre, la nuca). En la pràctica, sembla que digui al guanyador: "estic a la teva mercè, tingues compassió". Es tracta dels anomenats senyals de "submissió i pacificació", que, entre els animals de la mateixa espècie, tenen l’efecte d’inhibir l’agressivitat de l’adversari.

En aquests comportaments de pacificació i submissió es poden reconèixer actituds pròpies d’altres moments de la vida dels animals. Sovint, per exemple, l’animal vençut es mou de la mateixa manera com es mouria un petit enfront d’un adult, i això indueix en el més fort una actitud no agressiva, la mateixa que tindria envers un nadó. Les actituds de submissió també tenen l’efecte de limitar els danys de la lluita, bo i deixant-ne clar el resultat.

L’organització social dels primats

Passem ara a descriure l’organització social (i els costums) d’un grup evolucionat d’animals: el dels primats. Varia molt d’una espècie a l’altra: alguns animals viuen en solitari i s’alimenten d’insectes que cacen de nit a les capçades dels arbres; d’altres viuen en grups petits dalt dels arbres, però s’alimenten de fulles i de fruits; n’hi ha d’altres que són terrestres, viuen en grups nombrosos i són omnívors.

Els primats terrestres que viuen prop de la selva o a la sabana s’organitzen normalment en grups mitjans o grans. En aquests medis, on els aliments es concentren en zones determinades, els animals tendeixen a agrupar-se al voltant d’aquestes zones. A més, per a aquests animals que habiten zones obertes i sense recer natural, el grup nombrós és una bona manera de protegir-se dels predadors. Els habitants de la selva, en canvi, com que troben menjar en abundància una mica per tot arreu i la mateixa selva els serveix de recer natural, viuen generalment en grups petits.

Tant els grups petits com els grans poden ser formats per un únic mascle i moltes femelles o bé per femelles i mascles. En algunes espècies, com la mona de l’Índia i el babuí verd, el grup és constituït per femelles estables residents en una zona determinada, i emparentades entre elles, a les quals s’uneixen mascles procedents d’altres grups. Aquestes femelles mantenen forts vincles socials i passen molt de temps plegades menjant i tenint cura del pèl les unes de les altres (grooming). Altres espècies, com per exemple els ximpanzés o els goril·les de muntanya, no estableixen lligams forts entre les femelles, que poden anar canviant de grup.

En comparar la manera de viure de les diferents espècies, s’ha fet palès que els vincles entre les femelles són més forts quan el menjar és present en zones limitades, que cal defensar de la invasió d’altres grups, mentre que les espècies que es nodreixen sobretot de fulles i fruits, en general abundants per tot l’hàbitat, hi estableixen relacions menys estretes. Els factors principals que influeixen en el comportament i, per tant, en el tipus d’estructura social són fonamentalment la distribució i disponibilitat d’aliment i la pressió de la predació.

En qualsevol cas, sigui quin sigui el tipus de grup, els individus que en formen part poden establir relacions de competència per la conquesta dels recursos fonamentals: l’aliment, les femelles, els refugis, etc.

Els comportaments agressius, importants per a defensar-se dels enemics, poden resultar extremament perjudicials si es desfermen entre els membres del mateix grup. Per això, dins els grups s’han desenvolupat una sèrie de comportaments que permeten la vida en comú bo i establint-hi jerarquies. Per entendre aquest fenomen, examinarem alguns comportaments dels babuïns (Papio anubis), animals que viuen a la sabana en grups formats tant per mascles com per femelles i entre els quals hi ha una organització de tipus jeràrquic. Entre els mascles es poden distingir els de rang alt i els de rang baix. Els babuïns de rang superior ocupen una posició privilegiada dins el grup, tenen dret a ser els primers a l’hora de beure o de menjar, trien primer els llocs per a reposar, tenen més facilitats per a acoblar-se amb les femelles i el seu pèl rep atencions més sovint que el dels altres. En canvi d’aquests privilegis, els animals de rang superior assumeixen la responsabilitat de tot el grup, s’ocupen per exemple de la defensa en el cas d’un atac per part dels predadors, o bé condueixen el grup durant els desplaçaments. Els individus d’un rang i l’altre són fàcils de distingir en observar el comportament d’un grup de babuïns: els dominants sempre guanyen en els enfrontaments directes amb els subordinats. A més, quan s’enfronten dos animals que ja han tingut altres topades, el subordinat de seguida adopta una actitud de submissió. En general són de rang alt els mascles adults més forts i més grossos. Però l’ordre jeràrquic no és sempre el mateix, ja que la posició que ocupa un animal pot canviar al llarg del temps. A més, de vegades alguns babuïns subordinats creen aliances contra el babuí més fort, per tenir més possibilitats d’èxit. També cal dir que aquestes aliances no sempre arriben a bon port, en part a causa de l’extrema inestabilitat del caràcter d’aquests animals. Sovint un babuí destina hores a establir una aliança amb un company, però aquest de sobte canvia d’idea i l’abandona precisament durant un combat i es posa a favor de l’altre. Com ja hem vist en estudiar el comportament d’altres espècies animals, en els enfrontaments difícilment es produeixen actes de violència importants. Normalment, l’agressivitat del dominant s’expressa en forma d’actituds amenaçadores envers el subordinat, que al seu torn fa gestos de submissió per evitar més problemes. En qualsevol cas, els joves (sobretot si són molt joves) queden al marge de les disputes relatives a l’ordre jeràrquic, fins al punt que poden agafar el menjar d’algun mascle adult sense que s’ho prengui malament.

Ens podríem preguntar per què els animals de rang més baix, ateses les dificultats que troben en l’obtenció dels recursos fonamentals, no tendeixen a allunyar-se del grup original per formar-ne un altre. Sembla que això no passa perquè hi ha uns factors de cohesió que tendeixen a mantenir el grup unit. Aquests factors inclouen l’atracció sexual, l’atracció que els adults senten pels petits i el grooming. Pel que fa al primer factor, cal dir que les femelles s’acoblen més fàcilment amb els mascles dominants i, a més, tenen un període de zel molt curt.

Un altre factor molt important és l’atracció que els adults senten pels petits. En alguns grups de primats, quan els petits encara tenen el pèl de color diferent del dels adults, totes les femelles, agrupades al voltant de la mare, intenten tocar el petit, llepar-lo i també emportar-se’l. Hi ha espècies en què els mascles també es comporten d’aquesta manera. En canvi, entre els babuïns, la mare duu el petit penjat del coll i no deixa que les altres femelles el toquin. Amb tot, sigui quin sigui el comportament de la mare, més accessible o més tancada envers els altres membres del grup, és clar que les mares amb els petits centren l’atenció de la resta d’individus del mateix grup.

Pel que fa al tercer factor de cohesió, el grooming (neteja recíproca), cal dir que no solament serveix perquè els animals "s’espollin", sinó que també reforça els vincles socials. S’ha observat que el grooming és més habitual entre mascles i femelles adults o bé entre femelles adultes i petits, i que no solament realitzen aquesta activitat per motius higiènics, sinó també perquè és agradable i això, certament, reforça els vincles entre els individus que s’hi dediquen. Precisament per aquesta raó s’entén que entre els subordinats hi hagi competència per espollar els individus més poderosos, ja que en el futur aquests individus poden tornar-los el favor.

Aquesta actitud dels subordinats és comprensible, perquè no tenen precisament una vida fàcil, sobretot si es compara amb la dels dominants. Gairebé mai no aconsegueixen obtenir el que volen i, en general, viuen moltes situacions frustrants. Hi ha investigacions que demostren que els individus de rang baix són més vulnerables que els altres a les malalties típiques de l’estrès (arteriosclerosi i malalties cardíaques). Aquest fet confirma que l’organització social d’una espècie, si bé és favorable per al conjunt dels animals, no sempre ho és per als individus concrets. Molts dels comportaments dels babuïns descrits més amunt són semblants als d’altres grups de primats (o fins i tot d’altres animals).

La comunicació animal

Quan s’observa els animals és fàcil adonar-se que són capaços de comunicar-se entre ells i sovint de fer-se entendre pels humans: un gos que fa festes al seu amo, envia missatges molt clars i entenedors. Els humans estem acostumats a comunicar-nos entre nosaltres sobretot a través de signes basats en sons, és a dir, fonamentalment amb el llenguatge. Però també ens servim de formes de comunicació no verbal, com els gestos, l’expressió de la cara i l’actitud global del cos. Per tant, els sentits que els humans utilitzem principalment per a obtenir informació són la vista i l’oïda. Sovint, aquesta informació va reforçada per missatges que ens arriben a través de l’olfacte, el gust i el tacte.

En general, els animals disposen d’aquests mateixos sentits, però els desenvolupen d’una altra manera. Per tant, la percepció que els animals tenen del món que els envolta i els mètodes que fan servir per a comunicar-se són diferents que els dels humans (vegeu també "El món dels animals i dels protozous").

La comunicació s’estableix mitjançant l’emissió i la interpretació dels signes. Poden ser de naturalesa diversa: química/olfactiva, visual/tàctil (com la comunicació gestual) i vocal/auditiva (com el cant i els sons dels ocells i el llenguatge humà). Perquè els signes siguin comprensibles cal que el codi de desxiframent de qui els emet i de qui els rep sigui el mateix. Precisament aquesta diversitat de codis fa que no sempre sigui fàcil per als humans entendre la comunicació que s’estableix entre espècies animals diferents, de la mateixa manera que no resulta fàcil entendre altres humans que s’expressen en llengües o dialectes diferents.

Els missatges químics

Molts animals tenen el sentit de l’olfacte molt més desenvolupat que els humans, i per això es comuniquen per mitjà de senyals olorosos, que nosaltres no percebem. En general, recorren als senyals olorosos aquells animals que, com moltes papallones, són preferentment nocturns, cosa que els dificulta la comunicació mitjançant senyals visuals. Les papallones perceben les olors a través de les antenes; el mascle de la Saturnia de la perera té aquests òrgans molt desenvolupats i és capaç de percebre i reconèixer el senyal olorós emès per la femella fins a 10 km de distància. Seguint el senyal, el mascle arriba a la femella disposada a reproduir-se.

Les formigues també es comuniquen per mitjà de substàncies químiques determinades. Gràcies a aquestes substàncies, s’orienten per anar i venir del formiguer, i també són capaces de distingir una formiga que pertany al seu grup d’una altra estranya. En efecte, quan una formiga "estrangera" intenta acostar-se a un niu que no és el seu, és detectada de seguida per l’olor que emana i, a continuació, atacada.

Hi ha un petit insecte, un coleòpter del gènere Atemeles, que ha aconseguit apropiar-se el "codi de comunicació" de les formigues i l’explota en benefici propi. L’Atemeles, atret per l’olor característica despresa per les formigues, s’acosta als formiguers. Si en arribar a prop de l’entrada troba una obrera, li ofereix un líquid secretat per una glàndula situada a l’abdomen, que agrada molt a la formiga. Després, li ofereix la secreció d’una altra glàndula que té l’efecte d’estimular l’obrera a adoptar-lo. Aleshores l’Atemeles és introduït a la colònia de formigues, on viurà tranquil·lament i fins i tot serà alimentat per les formigues que l’han acceptat.

L’Atemeles també aconsegueix reproduir-se dins els formiguers i que les formigues adoptin les seves larves. Com és possible? Els científics han descobert que les larves d’aquest insecte emeten una substància que fa la mateixa olor que normalment permet a les formigues reconèixer les seves pròpies larves; és per això que les formigues, enganyades per aquesta olor, tenen cura de les larves d’Atemeles i les alimenten. Així doncs, aquest paràsit aconsegueix ser adoptat i que també ho siguin les seves larves perquè ha desxifrat el codi de comunicació de les formigues i, en utilitzar-lo, és capaç de superar totes les barreres defensives imposades pel grup.

Les abelles també es comuniquen a través de l’emissió de substàncies químiques. Abans ja hem vist ("La subdivisió de les tasques") que el fibló d’una abella clavat al cos d’un agressor, real o potencial, emet substàncies químiques oloroses que constitueixen un senyal de perill per a les altres abelles, que en percebre-les esdevenen més agressives contra l’intrús.

Podríem pensar que la utilització de senyals olorosos és típica dels insectes, però també per a molts mamífers les percepcions olfactives tenen molt més significat que per als humans. Durant l’època de zel és fàcil veure exemplars mascles de gos ensumant frenèticament un rastre olorós que nosaltres no percebem, que els guia cap a alguna femella. Els senyals olorosos, com ja hem vist, no es limiten al camp del reclam sexual. Les guineus, per exemple, se serveixen de senyals olorosos per a indicar els recorreguts que fan habitualment, que emeten a través d’unes glàndules odoríferes situades a la planta dels peus. D’aquesta manera, la guineu deixa un rastre olorós que pot trobar fàcilment i que li permet tornar pel mateix camí, tot evitant, més de pressa que a l’anada, els possibles obstacles situats entremig. Per exemple, si havia trobat una reixa de filferro que li barrava el pas, en tornar no té cap dificultat a trobar el forat que abans va excavar sota la reixa.

La guineu també deixa rastres olorosos per advertir altres animals de la mateixa espècie de la seva presència en un determinat territori. Ho fa refregant la part posterior del cos contra els arbres, de manera que les glàndules anals impregnen els troncs d’una olor molt forta.

Entre els mamífers, els senyals olorosos de vegades serveixen per a indicar la pertinença d’un animal a un determinat grup social. Els ratolins que viuen en el mateix territori i pertanyen, doncs, al mateix grup, fan la mateixa olor. Si un ratolí estrany s’acosta al territori ocupat pel grup, de seguida és detectat i, consegüentment, atacat i caçat pels membres del grup d’aquell territori.

L’olor característica que uneix tots els membres del mateix grup i que permet que es reconeguin prové d’unes substàncies químiques presents en l’orina. Cada ratolí, a més de l’olor del grup, fa la seva pròpia olor característica, que varia segons l’edat, el sexe i les condicions fisiològiques. Pensem, doncs, quanta informació es transmet simplement per mitjà dels senyals olorosos.

Els hipopòtams mascles marquen els seus territoris deixant piles d’excrements al llarg dels camins que recorren per anar dels cursos d’aigua, on passen el dia, a les zones de vegetació, on s’amaguen durant la nit. Aquestes piles, en forma cònica o de prisma, fan un o dos metres d’ample i fins un metre d’alçada. Són més freqüents prop de la riba i dels matolls i les produeixen movent la cua enèrgicament mentre defequen. Molts animals aquàtics també produeixen senyals químics emetent determinades substàncies a l’aigua. És el sistema que permet detectar la presència d’un perill a alguns peixos que viuen en bancs. Les sardines, per exemple, posseeixen una substància química sota la pell que és alliberada quan reben la mossegada d’algun predador que els l’arrenca. Aquesta substància arriba per l’aigua als altres peixos del banc i els comunica la imminència del perill. El banc respon immediatament a aquest perill dispersant-se. Així, doncs, els senyals quimicoolfactius poden tenir diversos significats: indiquen simplement la presència de l’animal, precisen la seva pertinença a un grup determinat, són un senyal de perill o bé són un reclam durant el període reproductor. Però hi ha l’"altra cara de la moneda": els predadors s’aprofiten dels mateixos senyals olorosos per a localitzar la presa, directament o a través dels rastres que deixa.

Els senyals visuals

Com ja s’ha dit, molts animals utilitzen per comunicar-se senyals de tipus visual (o òptic); per això tenen els ulls ben desenvolupats. Els senyals òptics lluminosos són utilitzats sobretot pels animals que viuen en medis on hi ha poca llum. És el cas dels animals nocturns o que viuen a les grans profunditats marines. Entre els animals que empren aquest tipus de senyals, les cuques de llum són els que tenen els òrgans més especialitzats. En efecte, algunes lluernes són fins i tot capaces de produir centelleigs de diferents colors (vermells en un extrem del cos i verds en l’altre) perquè puguin ser reconegudes per les seves companyes. Altres cuques de llum recorren a les variacions del ritme del centelleig per a poder ser reconegudes.

En els fons abissals marins, on mai no hi ha llum, hi viuen peixos que també utilitzen senyals lluminosos per ser reconeguts pels companys de la mateixa espècie. Hi ha altres peixos que emeten "raigs intermitents" de llum per espantar els enemics.

Tanmateix, la majoria dels animals no disposa de sistemes per a produir llum, ja que aquests sistemes tan sols funcionen en la foscor i per això la seva utilitat és limitada. És molt més habitual que els animals enviïn informació servint-se de senyals visuals com poden ser el color o la forma. Són senyals d’aquest tipus les coloracions alegres de moltes papallones, que sovint tenen ales guarnides de colors brillants i dibuixos sorprenents. Els dibuixos de les ales serveixen als mascles per a atreure les femelles, però també poden ser un bon sistema de defensa. Sovint, als colors s’afegeixen sabors desagradables, de manera que un predador que hagi tastat, ni que sigui un sol cop, una papallona de l’espècie en qüestió, en associar els colors amb el sabor es guardarà prou de menjar-se’n cap més en un futur. Algunes papallones presenten a la superfície de les ales (visible amb les ales plegades) colors i dibuixos que els permeten camuflar-se al medi on viuen. Per tant, en aquesta situació no emeten senyals òptics de cap mena. Altres espècies de papallones, les nocturnes, es protegeixen amagant les ales superiors ràpidament per mostrar-ne les inferiors, on hi ha dibuixos de colors cridaners que recorden els dos grans ulls d’un rapaç. Quan un predador veu de sobte aquests grans ulls s’espanta i se’n va. També hi ha molts ocells que utilitzen senyals visuals. És el cas, per exemple, de les guatlles i els coloms que viuen en bandades i es nodreixen picotejant per terra en grup, els quals, quan es troben en situacions de perill, emprenen el vol exhibint vistosament les parts més acolorides del cos, com les plomes externes de la cua o les taques de les ales. És una manera d’avisar del perill tots els companys.

Però els colors vistosos del cos de molts ocells no tan sols són útils com a senyals d’alerta, sinó que també serveixen com a element identificador respecte dels altres individus de la mateixa espècie, sobretot durant el període reproductor. Sovint els mascles són molt més acolorits que les femelles, tal com passa entre els paons o els faisans.

Un dels exemples més espectaculars en aquest sentit és el dels ocells del paradís, que tenen les plomes caudals notablement llargues i amb esplèndids dibuixos de colors. L’evolució d’un caràcter tan particular com la cua de l’ocell del paradís és un tema que ha interessat més d’un estudiós. Certament és el resultat d’una selecció sexual, però no queda clar sobre quins elements ha actuat aquesta selecció. Segons una de les hipòtesis, probablement les femelles d’aquests ocells haurien mostrat predilecció pels mascles amb la cua més llarga perquè volaven millor i, consegüentment, podien trobar més aliments i escapar-se amb més facilitat dels predadors. El caràcter favorable "cua llarga" s’hauria transmès als fills en les generacions successives. D’aquesta manera, de mica en mica el caràcter "cua llarga" s’hauria anat imposant fins a arribar als nostres dies. Altres estudiosos, per contra, consideren que la cua llarga és un obstacle considerable per a la vida diària i que, per tant, els mascles de cua llarga que aconsegueixen sobreviure han de ser molt més hàbils que els altres, motiu pel qual són preferits per les femelles a l’hora de reproduir-se.

També hi ha peixos que recorren als senyals visuals durant el període reproductor o per espantar els intrusos ocasionals. És el cas, per exemple, dels mascles del peix combatent, que s’anomena així per l’agressivitat envers els altres mascles de la seva mateixa espècie. Quan un peix mascle d’aquesta espècie percep la presència d’un altre mascle, fins i tot si el veu a través d’un vidre, s’exhibeix fent una sèrie de moviments corporals. Estira les aletes per semblar més gros i fa tanta ostentació com pot dels colors vistents de la cua per tal d’amenaçar l’adversari.

Alguns saltícids són coneguts per les elaborades exhibicions d’agressivitat. Si dos mascles d’aquesta espècie es troben mentre cacen, s’enfronten amenaçadors bellugant l’un contra l’altre les potes anteriors, tacades de colors brillants. Altres espècies d’aranyes poden modificar la disposició del pigment dels ulls d’una manera que facin més por a l’adversari.

També hi ha molts rèptils i amfibis que es caracteritzen pels colors vius de les seves vestimentes i això els permet reconèixer-se fàcilment, sobretot en el període reproductor. Molts animals que no tenen colors específics aconsegueixen comunicar-se visualment fent moviments d’una part del cos o del cos sencer. Si ens aturem a pensar-hi, també nosaltres solem comunicar-nos mitjançant els moviments del cos o d’una part del cos. Els gestos que un director d’orquestra fa als músics són un clar exemple de comunicació no verbal. Hem al·ludit a un cas límit, en què la comunicació es produeix només a través del gest. Però pensem també en l’ampli repertori de gestos que sol acompanyar les nostres converses. Aquests gestos tenen la funció de subratllar les paraules, els conceptes, els estats d’ànim i, per tant, són veritables instruments de comunicació.

Això també és vàlid per als animals. Un gos enrabiat, amb el pèl del llom eriçat, la cua alçada, el morro amb els llavis cap enrere i ensenyant les dents comunica perfectament, tant als altres gossos com a les persones, les seves intencions poc pacífiques. Com hem vist abans, els senyals agressius d’aquesta mena són sovint utilitzats com a advertència, però no van seguits d’enfrontaments reals. Per què?

En realitat, una àmplia gamma de les actituds amenaçadores dels animals tenen precisament la funció de descoratjar els possibles adversaris abans de passar a l’atac directe. Els científics anomenen els comportaments d’aquesta mena "comportaments ritualitzats". En els enfrontaments "ritualitzats" els animals s’exhibeixen fent una imitació fidel d’una veritable lluita, tot emprant de debò els òrgans per a agredir (mandíbules, urpes, banyes, etc.; vegeu "L’agressivitat"), i utilitzen els senyals visuals per identificar-se, per indicar la seva presència o per espantar els adversaris. De vegades els senyals visuals adquireixen el significat d’un veritable llenguatge. Això és el que passa amb la "dansa", que es basa en una sèrie determinada de moviments amb els quals les abelles exploradores comuniquen a les companyes la localització exacta d’una font d’aliment.

Els senyals tàctils i vocal/auditius

Un altre sistema de comunicació que utilitzen els animals és el que es basa en senyals tàctils. És clar que aquesta mena de comunicació requereix un contacte estret entre els individus. Per exemple, algunes espècies de formigues recorren a aquesta mena de comunicació amb la finalitat de reclutar companyes per a transportar l’aliment al formiguer. Com s’ho fan? Quan una formiga obrera troba una presa massa pesant per a poder-la transportar tota sola, torna al formiguer i condueix una companya cap a la font d’aliment mitjançant el contacte físic: la formiga reclutada segueix la seva guia recolzant-li les antenes sobre l’abdomen.

Les abelles tenen un comportament semblant. Quan n’hi ha una que descobreix una bona font d’aliment, torna al rusc i comença a desplaçar-se ràpidament per l’interior xocant amb les companyes. D’aquesta manera les abelles entren en estat d’agitació i de disponibilitat per a recollir la informació que l’abella exploradora transmet, mitjançant la dansa (de la qual hem parlat abans), sobre la descoberta d’una abundant font de nèctar. Uns escorpins nocturns de Califòrnia tenen a les potes uns òrgans sensorials tan sensibles que són capaços de percebre les vibracions produïdes per una presa petita, com pot ser un escarabat, en moure’s per damunt o entremig de la sorra i localitzar-la, atrapar-la i menjar-se-la. Tenint en compte que aquest escorpí, com molts altres animals primitius, està mancat dels altres sentits que normalment ajuden a localitzar les preses, és a dir, la vista, l’oïda i l’olfacte, cal admetre que els òrgans tàctils que té a les potes són realment formidables.

En realitat, tots els animals tenen òrgans sensorials tàctils, però la diferència és que hi ha grups que tenen certs òrgans sensorials més desenvolupats que d’altres.

Un altre mètode molt important per a comunicar-se és el vocal/auditiu. La majoria dels sons emesos pels animals (els reclams, els cants, els crits que expressen por, etc.) són senyals canors. Aquesta mena de senyals presenten alguns avantatges respecte als que hem citat anteriorment, com els tàctils o els visuals. Els senyals acústics cobreixen distàncies més grans i també poden ser utilitzats de nit i per animals que viuen amagats entremig del medi que els envolta (els arbres, els matolls o l’herba alta). La comunicació acústica consisteix en la producció i la recepció d’ones sonores que es propaguen pel medi (l’aire o l’aigua) on viu l’animal. Aquesta comunicació està molt relacionada amb la comunicació tàctil, fins al punt que en alguns animals els receptors de tots dos tipus de comunicació coincideixen. A més, tant els senyals acústics com els tàctils poden ser modificats quant a la freqüència i la intensitat, poden ser modulats i poden ser interromputs bruscament o substituïts.

Dins el món animal es poden percebre, segons les diverses espècies, sons que es trobin en un interval de freqüència entre 100 i 100 000 Hz. Els cetacis són els únics animals que exploten del tot aquesta gamma de freqüències. Els humans poden percebre sons entre 200 i 18 000 Hz: els sons de freqüència inferior al primer llindar s’anomenen infrasons i els que són superiors al segon llindar s’anomenen ultrasons. Els infrasons són especialment percebuts pels animals aquàtics (per exemple, els peixos), mentre que els ultrasons són preferentment utilitzats per animals terrestres (com per exemple els insectes, els ocells, els rosegadors i els ratpenats). La gamma d’òrgans capaços d’emetre sons és extremament variada, tan variada com les parts del cos on es poden trobar.

Entre els invertebrats, el so és causat normalment pel fregament de peces rígides i dentades, per la vibració d’òrgans específics o per la percussió del substrat sobre el qual es troba l’animal. Entre els insectes més "sonors" hi ha les cigales, les llagostes i els grills. A l’estiu, quan fa més calor, és fàcil sentir el so continu i eixordador que produeixen les cigales. En realitat, és només el mascle que "canta", ja que aquests sons són "cants d’amor" que emet per atreure les femelles. Per produir aquest so contreu un múscul i després el deixa anar de manera que es produeix un cop. Els cops se succeeixen a un ritme tan alt (de 200 a 500 cops per segon) que la nostra oïda no els pot distingir i tan sols capta un so únic i continu. Les llagostes i els grills, en canvi, produeixen senyals fregant parts del seu cos. Si durant un passeig estival ens aturem pacientment a observar una llagosta o un grill, és fàcil que puguem veure com produeixen el seu cant: freguen les potes posteriors, proveïdes d’una mena de "pinta", contra els escudets de les ales. Perquè no es produeixin confusions a l’hora de reconèixer-se, cada espècie té un cant propi. A més, algunes espècies només canten de dia i d’altres només de nit.

Passem ara a la comunicació sonora dels vertebrats. Entre els peixos es realitza per mitjà de la bufeta natatòria, que pot allotjar una membrana transversal tesada i capaç de vibrar segons les variacions de la pressió de l’aire que conté, o pot funcionar com una simple caixa de ressonància. El so és produït per percussió de les aletes contra el cos o, en alguns casos, pel fregament d’algunes peces de l’esquelet. Entre els vertebrats terrestres, encara que produeixen sons de les maneres més diverses (els goril·les amb cops de puny al pit, diversos ocells amb sacsejades de les ales o tremolor d’algunes plomes, etc.), la tècnica habitual d’emissió de sons consisteix a expulsar o aspirar aire a través de les vies respiratòries, cosa que fa vibrar determinades estructures connectades amb la laringe (les cordes vocals, la siringe dels ocells, etc.). Als òrgans específics de producció de sons sovint s’afegeixen estructures addicionals, que funcionen com a magatzems d’aire (els sacs vocals dels amfibis anurs com les granotes i els gripaus; les foques boreals dels gibons, etc.) o com a caixes de ressonància.

La majoria dels ocells produeix uns sons que, segons les seves característiques, solen dividir-se entre reclams i cants. El reclam és una emissió sonora breu i simple que condiciona el comportament relatiu a la nutrició, les relacions amb els fills, les migracions, etc. En canvi, el cant sol tenir més complexitat, normalment és emès pel mascle i té relació amb la reproducció. Varia segons les espècies, des dels cants relativament simples dels pardals fins als molt elaborats dels tords, els pit-roigs, els rossinyols, etc. L’habilitat de cantar dels ocells és en part determinada pel patrimoni genètic i en part per l’experiència i el medi. La importància d’aquests dos components és molt diferent segons les espècies. Alguns ocells hereten la major part de la seva habilitat per a cantar i per això introdueixen poques variacions en el seu cant al llarg de la vida; per tant, es tracta d’una habilitat sobretot innata. N’hi ha d’altres, però, que afegeixen variacions notables a la capacitat innata. Al principi imiten els seus pares, però després van enriquint el seu repertori a còpia de sentir els altres ocells.

Els comportaments del període reproductor

A tots els animals els arriba el moment de reproduir-se, és a dir, de fer la seva contribució genètica a la continuació de l’espècie. Molts es reprodueixen per via asexual, però la majoria dels animals es reprodueix sexualment (vegeu "El món dels animals i dels protozous"). Per això, durant el període reproductor tenen comportaments especials que permeten que la femella i el mascle s’identifiquin com a individus de la mateixa espècie i es trobin, el despertar sexual de tots dos vagi alhora i estableixin vincles de parella per tal d’arribar finalment a l’acte reproductor pròpiament dit.

Senyals per a trobar-se

Les estratègies reproductores es divideixen en etapes fonamentals. L’elecció sexual de la parella va acompanyada de la indicació del mascle que està preparat per a l’apariament. En aquesta fase tenen lloc les lluites per posseir la femella. A continuació s’inicia el festeig, amb aspectes tan suggestius com la dansa (visible entre els escorpins i en moltes espècies d’ocells), la preparació del niu o l’ofrena d’un regal (com fan diversos ocells i insectes). La finalitat de l’estratègia reproductora és la copulació, que en el cas de concepció anirà seguida del període de gestació que enceta una nova etapa: l’atenció als fills. Per a reproduir-se cal que els individus es trobin, per tant és necessari recórrer als senyals d’atracció mútua. Com que sovint els individus de la mateixa espècie estan separats per grans distàncies, els senyals acústics i els químics són els més utilitzats amb aquesta finalitat. En el període reproductor normalment són els mascles els que emeten senyals, tot exhibint-se amb vestits de colors vistosos, amb vols d’acrobàcia o entonant "cants d’amor" per atreure les femelles. Sovint, però, els senyals adreçats a les possibles parelles de l’altre sexe poden representar un perill per als mascles, sobretot per a les espècies petites i sotmeses a una forta predació. En efecte, l’època reproductora pot ser molt perillosa si el senyal d’atracció, en comptes de ser rebut per la parella, desperta l’atenció dels predadors. Això és el que passa sobretot entre els animals que entonen cants apassionats durant l’època reproductora. Per això n’hi ha que prefereixen callar per no arriscar-se a ser devorats. Per a poder-se aparellar, doncs, han de recórrer a altres estratègies.

Els mascles d’un grill americà, per exemple, s’acosten a un altre mascle que canti i esperen que arribi la femella, atreta pel cant de l’altre. D’aquesta manera, n’hi ha que aconsegueixen aquestes femelles i es reprodueixen sense arriscar-se gaire. Els gripaus de l’espècie Physalaemus pustolosus també utilitzen un truc semblant: per atreure les femelles emeten una mena d’udol seguit d’una sèrie d’espetecs. S’ha observat que les femelles prefereixen els mascles que emeten un nombre superior d’espetecs. Tanmateix, això no és sempre avantatjós, perquè són precisament aquests espetecs que permeten als ratpenats detectar aquests animals, dels quals són predadors. Per això, alguns d’aquests gripaus fan notar la seva presència a les femelles solament amb un udol. Si alguna femella els localitza poden reproduir-se i si no, paciència, no tindran descendència però almenys salvaran la pell!

De vegades, els animals han de recórrer distàncies molt grans per a trobar-se. El mascle de Megaptera, una mena de rorqual que viu als oceans, per trobar una femella emet sons tan forts que arriben a centenars de quilòmetres de distància. Les serenates dels mascles de Megaptera no tan sols són molt potents, sinó també llargues (entre sis i trenta minuts) i elaborades. Els científics que estudien aquests animals han descobert que són capaços de "cantar" introduint variacions notables sobre el tema principal, i alguns, per ser encara més seductors, fins i tot poden crear nous temes canors. En general els insectes utilitzen senyals químics per atreure la parella del sexe oposat. En aquest sentit, ja hem explicat com algunes papallones nocturnes poden localitzar la femella a quilòmetres de distància seguint l’olor que produeix. En les vespes, en canvi, són els mascles que atreuen les femelles amb un fort rastre olorós, amb el qual marquen fileres d’arbres i matolls per tal d’indicar el camí que porta als territoris d’apariament.

També hi ha molts mamífers que utilitzen les olors per a l’atracció sexual. De vegades, com en el cas dels gossos, són les femelles les que deixen rastres olorosos perquè els mascles s’acostin. Altres vegades, en canvi, són els mascles que atreuen les femelles amb olors característiques. Els isards mascles, per exemple, refreguen les banyes pels arbres i deixen un rastre olorós que guia la femella cap al seu territori.

Tots sabem que durant les nits de primavera i d’estiu, prop dels estanys se senten uns cors: són els reclams amorosos dels mascles de granota i de gripau. Són els primers d’arribar als estanys, on es reuneixen i canten a cor per atreure les femelles. Així s’originen els cors de reproducció: els sons emesos per diversos animals alhora són certament més forts que els que emetria un animal sol, i d’aquesta manera el cant arriba més lluny i atreu més femelles. Però, si en un mateix estany hi viuen granotes d’espècies diferents, com s’ho fan les femelles, atretes pels cants, per a trobar el mascle adequat? Cadascun dels mascles emet uns sons característics, propis de la seva espècie, de manera que és reconegut per la femella corresponent. Així, doncs, el cant també és un senyal identificatiu de l’espècie. Els reclams per a atreure les femelles també poden servir per a allunyar altres mascles de la mateixa espècie, que, quan senten el so, entenen que aquell territori ja és ocupat i se’n busquen un altre de lliure.

Els cants dels ocells, que són els senyals d’atracció més coneguts, poden tenir el mateix significat: marcar el territori.

Rituals de festeig

Un cop els animals s’han trobat, també s’han de reconèixer com a individus de la mateixa espècie. Aleshores entren en joc una sèrie de senyals, sobretot visuals, que es poden resumir breument amb la paraula festeig. Per als mascles d’algunes espècies, el fet de ser reconeguts per les femelles és particularment important, perquè els hi va la vida. En la majoria de les aranyes, per exemple, la femella és més grossa que el mascle i sovint també és molt voraç. El seu instint fa que atrapi i devori tots els animalons que cauen a la seva teranyina. Per això, durant el període reproductor els mascles han de recórrer a una sèrie d’estratègies per a poder acostar-se a la femella i no ser menjats. El mascle de moltes de les espècies que fan la teranyina circular es presenta a la femella executant una sèrie de cops a un ritme determinat. Al principi el mascle resta a l’extrem de la teranyina i la pessiga com si fos una arpa. Si la femella respon precipitant-se al seu damunt, com si es tractés d’una presa, el mascle es retira i espera un moment més favorable. Al cap d’una estona torna a provar de tocar la teranyina delicadament; aleshores, si la femella està disposada a apariar-se roman quieta al centre de la teranyina, el mascle continua tocant els fils, se li acosta i la fecunda. En altres espècies, el mascle s’espera pacientment en un racó de la teranyina fins que cau una mosca i hi queda atrapada; llavors, mentre la femella es dedica a menjar-se la presa, se li acosta furtivament per fecundar-la.

Alguns crustacis també festegen d’una manera especialment interessant: cal remarcar els crancs "violinistes". Els mascles d’aquesta espècie es distingeixen de lluny perquè tenen una de les dues pinces molt més gran que l’altra i d’un color vistós. Aquesta pinça grossa és útil com a eina amenaçadora i per a les lluites ritualitzades, però també té una utilitat concreta durant els rituals de festeig. Quan el mascle festeja la femella, agita frenèticament aquest voluminós apèndix i alhora es mou endavant i endarrere fent una mena de dansa que té la finalitat de lluir els colors i les dimensions de la pinça.

També hi ha peixos que per atreure la femella s’exhibeixen dansant i lluint els seus colors vius; és el cas de l’espinós. Aquest peix petit viu en grup prop de les costes i dels rius, però quan arriba el període reproductor canvia de sobte la seva actitud. En primer lloc es guarneix amb una bonica vestimenta nupcial: el dors, que normalment és de color gris, esdevé verd, i el ventre es torna d’un bell vermell brillant. A més, l’animal abandona el banc i se’n va a viure sol al territori on construirà el niu. En aquest període també comencen les lluites entre mascles per la possessió d’un territori. Normalment la lluita és ritualitzada, és a dir que el peix que defensa el propi territori fa fora el possible intrús amb una sèrie d’actituds amenaçadores, però sense arribar a cap lluita. Després d’establir quin és el seu territori, el peix comença a fer el niu excavant un forat a la sorra, sobre el qual construeix una muntanyeta amassant trossets d’alga amb una secreció produïda pels ronyons. Aleshores hi excava una galeria servint-se del cos. En aquesta època, les femelles són fàcilment reconeixibles perquè tenen la panxa inflada d’òvuls i es mouen en bancs apropant-se als territoris dels mascles. Tan bon punt l’espinós posa l’ull en una femella, es disposa a conquerir-la. Comença una mena de dansa en ziga-zaga, anant endavant i endarrere al voltant de la femella escollida, bo i lluint tant com pot els seus colors esplèndids. Si la femella està disposada a apariar-se es tomba cap al mascle i el segueix cap al niu i hi entra. Aleshores el mascle li dóna uns copets a la cua per estimular-la a deixar anar els ous. Després de pondre els ous, la femella se’n va. Aleshores el mascle entra al niu i hi deixa els espermatozoides que fecunden els ous.

Entre les exhibicions més estudiades hi ha les dels ocells. En els festeigs d’aquests animals sovint utilitzen diversos tipus de senyals al mateix temps: visuals, canors i també tàctils. En moltes espècies d’ocells els mascles són més acolorits i més vistosos que les femelles i, per tant, no tenen dificultat per a reconèixer-se. Quan el mascle i la femella s’assemblen molt, els animals recorren a comportaments ritualitzats per a distingir-se, sobretot a moviments diferents segons el sexe.

Adopten aquest tipus de comportament ocells com les gavines, els albatros i els pingüins. Els cerimonials de reconeixement mutu dels albatros inclouen una mena de repte entre el mascle i la femella, durant el qual tots dos animals obren i tanquen repetidament els becs, mentre emeten espetecs sorollosos. Aquests sons característics van acompanyats per una mena de ball, durant el qual els ocells s’inclinen diverses vegades l’un davant de l’altre i després alcen el cap. Arriba un moment, però, en què els animals dirigeixen el bec cap a terra i després s’ajupen i s’acosten, mentre s’acaronen mútuament les plomes del coll, cosa que significa que estan preparats per a apariar-se.

Aquest és el moment final d’un llarg període de coneixement mutu (el període de "prometença" dura uns sis mesos!), durant el qual la femella valora bé si el company que ha trobat és veritablement hàbil en el vol i pescant, en definitiva, si li ofereix garanties que serà capaç d’ajudar-la a ocupar-se dels petits. D’altra banda, és comprensible que la femella d’albatros avaluï bé la tria de la seva parella ja que aquests animals practiquen la monogàmia, és a dir, un cop elegida dura tota la vida.

Criteris de selecció dels mascles

Per a entendre millor quins són els problemes relacionats amb la selecció sexual convé fer algunes reflexions. En primer lloc cal dir que les femelles produeixen un nombre relativament limitat de gàmetes grans (els òvuls), mentre que els mascles produeixen grans quantitats de gàmetes petits (els espermatozoides). Per això els mascles competeixen entre ells per les femelles, que són un recurs limitat.

Els mascles poden augmentar el seu èxit reproductiu fecundant un gran nombre de femelles, però per a les femelles l’èxit en la reproducció depèn de la capacitat de proporcionar molt nodriment als ous i als fills. Per tant, els problemes que els mascles i les femelles han de resoldre per a tenir un gran nombre de descendents són diferents. Per a les femelles, l’esforç principal consisteix a tenir cura dels fills, mentre que els mascles han d’esforçar-se més en l’apariament.

Per a un mascle, per tant, és molt important trobar femelles i competir amb els altres mascles i guanyar-los en la conquesta. S’ha observat que, mentre que alguns mascles aconsegueixen apariar-se moltes vegades i, per tant, poden tenir molts descendents, n’hi ha d’altres de la mateixa espècie que tenen molt poc èxit en la reproducció. Entre les femelles, en canvi, això no passa; de fet, amb un sol apariament n’hi ha prou per a quedar fecundades.

Però, què fa que l’èxit en l’aparellament sigui clarament superior per a alguns mascles?

En moltes espècies, la selecció sexual es basa en la força. Per exemple, quan els mascles s’enfronten en lluites, ritualitzades o reals, els més forts surten més ben parats que els altres i s’asseguren la possibilitat de reproduir-se. Un exemple d’animals que es comporten d’aquesta manera són els cérvols mascles, que s’enfronten en reptes que sovint són violents i sagnants (vegeu "Comportaments agressius dels cérvols"). El dret a reproduir-se és per al guanyador de la lluita... Un altre exemple són els mascles dels llangardaixos, que es colpegen amb la cua fins que un dels dos cedeix davant l’adversari. Els búfals mesuren les seves forces en els enfrontaments frontals. Les granotes i els gripaus lluiten per conquerir el millor territori i més femelles.

En altres espècies, en canvi, les femelles trien l’apariament amb els mascles que ocupen i defensen els territoris on els recursos són més abundants perquè els ous o els petits sobrevisquin. Per exemple, els mascles de la granota toro (Leptodactylus) de l’Amèrica del Nord ocupen i defensen "territoris" en petits llacs o estanys, on les femelles dipositaran els ous. Com que les femelles mostren predilecció pels terrenys on la vegetació és menys espessa i l’aigua és més càlida (de fet els ous s’hi desenvolupen més ràpidament i tenen, per tant, menys probabilitats de ser menjats per les sangoneres, que en són goloses), els mascles competeixen per conquerir aquests territoris.

En altres espècies, les femelles elegeixen per a acoblar-se els mascles que demostren ser més hàbils en l’obtenció d’aliments. Per això, durant el festeig, els mascles de certes espècies d’ocells i d’alguns insectes ofereixen a la femella un regal que consisteix en menjar, per tal de demostrar aquesta habilitat. La femella de la mosca Hylobittacus apicalis només s’aparia si el mascle li ofereix un gran insecte. Aleshores, mentre ella se’l menja contenta, té lloc l’acoblament. Com més gros és l’insecte, més dura l’acoblament i més elevat és el nombre d’òvuls que el mascle aconsegueix fecundar.

Entre els xatracs (ocells predominantment tropicals), el regal de prometatge també consisteix en menjar; de fet, quan arriba el moment de festejar, el mascle es llança a l’aigua, pesca un peix que es col·loca al bec i es disposa a buscar una femella. Tan bon punt en veu una li ofereix el peix i, si ella l’accepta, aleshores el mascle s’exhibeix fent la "parada nupcial" i després, si la femella hi està d’acord, es produeix l’apariament. Però si la femella considera que el mascle no és gaire hàbil emprèn el vol i aleshores el mascle n’haurà de festejar una altra.

En altres casos, les habilitats que valoren les femelles al moment de triar el mascle amb el qual reproduir-se són unes altres. Per exemple, s’ha vist que hi ha una espècie d’ocells, la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), els mascles de la qual es fan notar amb cants especialment elaborats durant el període reproductor. Els primers de ser escollits per les femelles són els mascles que canten millor.

Per determinar qui té dret a apariar-se primer (i qui no hi té cap dret), en algunes espècies d’ocells i de mamífers els mascles es deixen veure en zones especials, anomenades arenes. Són zones pelades sense gaire recursos (aliments, nius, etc.), on els mascles s’exposen a la vista de les femelles, com en un aparador. Les femelles van a veure els mascles, tot passant d’un territori a l’altre, i els observen amb atenció per tal de valorar-los i després triar-ne aquell amb el qual s’apariaran. Els científics han constatat que tan sols uns quants mascles dels que s’exhibeixen tenen un èxit remarcable, els quals, per tant, s’aparien amb moltes femelles i tenen molta descendència. Encara no és clar en funció de quin criteri s’escullen o es rebutgen els mascles, però s’ha observat que hi ha predilecció pels mascles que ocupen les zones centrals de les arenes, potser perquè durant l’apariament aquests llocs queden més protegits dels predadors.

"Trucs" per a la reproducció

Els exemples exposats fins ara posen en relleu que la selecció sexual actua a favor dels més forts i dels més hàbils. Però, què fan els menys hàbils? No es reprodueixen mai? En alguns casos esperen amb paciència fer-se més forts per a poder competir amb els altres mascles en la conquesta de les femelles. Però de vegades no es donen per vençuts i intenten, amb diversos mètodes, entrar en contacte amb les femelles.

Entre els elefants marins del gènere Mirounga, solament els mascles més forts dominen els harems de femelles i tenen dret a reproduir-se. Però pot passar que alguns joves decideixin acostar-se a les femelles amb una estratègia: fent-se passar per femelles. Amb aquest truc a poc a poc es van introduint a l’harem femení i comencen les seves aproximacions amoroses a una de les femelles de debò. A partir d’aquí poden passar dues coses: que la femella s’adoni de tot i comenci a cridar fort per atreure l’atenció del mascle dominant, en el qual cas l’única opció del jove és retirar-se, o bé pot passar que cap al final del període "dels amors", quan els mascles adults no paren d’acoblar-se amb les femelles o de córrer rere els intrusos, el truc dels joves funcioni i que algunes femelles, que temen no poder-se acoblar amb el soldà "legítim" de l’harem (massa cansat i ocupat), acceptin aquests mascles. En aquest segon cas, doncs, el truc de fer-se passar per femelles obté el resultat desitjat.

Els mascles de l’ocell batallaire (Philomachus pugnax) es divideixen en residents i satèl·lits. Els anomenats residents ocupen les arenes per atreure les femelles, mentre que els anomenats satèl·lits romanen a prop dels territoris dels residents. La particularitat d’aquests ocells és que tenen les plomes d’un color diferent, tot i pertànyer a la mateixa espècie: els residents són foscos, mentre que els satèl·lits són clars. Quan una femella s’acosta als territoris dels mascles, tant els residents de les arenes com els satèl·lits comencen a festejar-la. De vegades el resident fa fora el satèl·lit i s’acobla amb la femella, però de vegades qui s’hi acobla és el satèl·lit, mentre el resident es dedica a expulsar altres invasors del seu territori.

Dubtes sobre la paternitat

Alguns animals volen estar segurs que els fills que naixeran són fruit del seu acoblament, i per assegurar-se’n imposen a les femelles amb les quals s’han acoblat una mena de "cinturó de castedat". El mascle del mosquit Anopheles, per exemple, té un esperma que després de ser introduït a l’orifici genital femení s’endureix, i forma una mena de tap gelatinós que impedeix l’entrada d’altres espermatozoides. Aquest tipus de comportament es presenta en altres insectes i també en alguns mamífers com els turons i els conillets d’Índies.

Però, són realment funcionals aquests sistemes per a impedir que la mateixa femella sigui fecundada per altres mascles? No del tot: en efecte, si per exemple la femella d’un turó ja fecundada troba un altre pretendent i el prefereix al primer, no ha de fer sinó rosegar amb les seves dents esmolades el tap que li ha posat el primer mascle i després ja està disponible per a una nova cita amorosa. D’altres vegades, el comportament del mascle per aconseguir que la femella no s’acobli amb altres mascles és més intel·ligent. Els mascles de la papallona Heliconius erato, després de la fecundació, impregnen la papallona femella amb una olor típica dels mascles, de manera que la seva companya ja no podrà atreure altres possibles parelles.

Com s’expliquen aquests comportaments tan complicats? Estan relacionats amb una qüestió que ja hem esmentat abans, referent al fet que, mentre que per als mascles de qualsevol espècie el significat fonamental de la reproducció és assegurar-se la paternitat del major nombre possible de fills, per a les femelles el problema és assegurar als fills les millors atencions per tal que aquests puguin créixer i sobreviure. Entre els dos sexes, doncs, hi ha un conflicte d’interessos quant a la reproducció i és precisament aquest conflicte que origina gran varietat de comportaments.

La cura de les cries i les estructures familiars

La majoria de les espècies animals pon els ous de la manera més convenient perquè estiguin protegits i per garantir la supervivència dels nadons, però no se n’ocupen gens. En canvi hi ha espècies, sobretot entre els artròpodes i els vertebrats, que manifesten una sèrie de comportaments que asseguren la protecció dels ous i dels petits que en naixeran. En aquest cas es parla d’atenció parenteral. Aquestes atencions es manifesten de moltes maneres diferents i poden ser practicades per ambdós progenitors o només per un i, en alguns casos, amb la participació d’altres col·laboradors.

La cura de les cries

Bona part dels peixos marins es reprodueixen abandonant les cèl·lules germinals a l’aigua, on es trobaran i es fecundaran d’una manera del tot casual. Precisament per aquest motiu, els peixos produeixen molts òvuls i molts espermatozoides, per tal de garantir el naixement d’un cert nombre de fills. En la majoria dels peixos de mar, doncs, no hi ha cap relació entre els pares i els fills. Una de les excepcions més curioses d’aquest costum és el cas del cavallet de mar. El mascle té una bossa incubadora ventral dins la qual protegeix els òvuls fecundats i on es desenvolupen els petits fins que són del tot capaços de ser autònoms.

Molts peixos d’aigua dolça, en canvi, dipositen els ous en llocs arrecerats, entremig de la vegetació o en veritables i autèntics nius, que defensen dels intrusos. Al voltant d’aquests llocs creen corrents d’aigua continus per subministrar contínuament oxigen als ous.

Es pot observar fàcilment el comportament relatiu a la reproducció de molts peixos d’aigua dolça d’origen tropical perquè es crien sense dificultats en aquaris. El Colisa és un gènere especialment interessant pel que fa a la cura dels fills. En aquests peixets és el mascle qui es preocupa de preparar el niu, on atreu la femella i, després, té cura dels òvuls fecundats. El mascle de Colisa, quan arriba el moment reproductor, comença a construir el niu format per bombolles d’aire que uneix amb petits fragments vegetals, amb una secreció que emet. És sota aquest niu de bombolles d’aire, ran de superfície, on té lloc el festeig de la femella i la fecundació dels òvuls. Immediatament després d’haver dipositat els òvuls, la femella se’n va. El mascle, en canvi, recull amb cura els òvuls fecundats i els col·loca dins el niu (això és necessari perquè Colisa viu en una aigua poc oxigenada i per tant els embrions en vies de desenvolupament moririen al fons). Aquí se n’ocuparà gairebé les 24 hores, fins que neixin els peixets, els quals vigilarà encara uns quants dies, fins que se n’anirà i els abandonarà. Un comportament semblant és el que adopta el mascle de Betta splendens.

En altres peixos d’aigua dolça, en canvi, és la femella qui s’ocupa dels ous i dels petits. Per exemple, l’espècie Tilapia mossambica, originària de l’Àfrica i de l’Aràbia, té un comportament molt curiós. Quan arriba el moment reproductor, el mascle i la femella d’aquesta espècie, un cop triat el lloc adequat, preparen el niu bo i dipositant amb la boca pedretes al fons del riu fins a formar una mena de copa. Aquí la femella diposita els òvuls i després el mascle els fecunda. Aleshores la femella s’acosta al niu i recull els ous fecundats amb la boca, on els guardarà fins que en surtin els peixets, al cap d’uns 10 o 12 dies, temps durant el qual no es podrà alimentar i per tant perdrà pes. En aquest cas la boca fa d’incubadora, una incubadora particularment eficient. Durant tot el temps de desenvolupament dels ous, la mare mou la boca incansablement perquè l’aigua es renovi i els ous es mantinguin sempre ben oxigenats. La funció protectora continua encara uns quants dies després del naixement dels peixets. Aquests, durant els primers dies de vida independent, neden sempre a prop de la mare i tan bon punt detecten algun perill corren a refugiar-se dins la seva boca. Però quan ja són capaços d’alimentar-se sols, la mare no solament no els acull a l’interior de la cavitat oral, sinó que els allunya cada cop que se li acosten. Ha arribat el moment que els fills comencin a viure d’una manera independent. En els dos casos que acabem d’exposar, dels ous i dels petits només se n’ocupa un dels dos progenitors. El mascle i la femella d’aquestes espècies no creen vincles estables, ni tan sols en l’època reproductora.

Hem vist que generalment hi ha diferències de comportament entre els peixos de mar i els d’aigua dolça; els primers solen abandonar les seves cèl·lules sexuals a l’aigua i no se n’ocupen més, i els altres, en canvi, per tal que els ous es desenvolupin sense problemes fins i tot arriben a posar-se’ls a la boca! L’explicació d’aquesta diferència tan gran de comportaments és la diversitat dels medis on viuen aquests animals. La mar oberta és un dels medis més uniformes, en el qual tot allò que conté sempre s’acaba barrejant i per això un òvul fecundat, sigui on sigui, té força probabilitats de trobar condicions tèrmiques i químiques estables que n’afavoreixin el desenvolupament. Per això en aquest cas no cal que els pares es preocupin gaire del naixement dels fills. Per contra, els medis d’aigua dolça, com els rius i els llacs, estan més subjectes a variacions que el medi marí, tant pel que fa a la quantitat d’aigua com a la temperatura i la composició química, característiques que depenen molt més de les variacions de les condicions externes.

En les situacions en què els ous es poden veure amenaçats per variacions brusques de les condicions ambientals, alguns animals han adoptat fins i tot l’estratègia de portar els ous al damunt. Aquest comportament reproductor no solament es dóna en alguns peixos, sinó també en els amfibis, un grup d’animals que de vegades té comportaments semblants als dels peixos. Però hi ha molts amfibis que, després d’un ràpid contacte entre mascle i femella per a la fecundació, abandonen de seguida els ous i simplement els embolcallen en una substància gelatinosa; els capgrossos que en naixeran, creixeran pel seu compte. Tanmateix, algunes espècies tenen un comportament parenteral, és a dir, de veritable atenció als fills.

Així, doncs, en algunes espècies de peixos i d’amfibis s’estableix relació entre els progenitors, i sobretot entre un d’aquests progenitors i els fills. Però encara no som davant d’una veritable estructura familiar.

Vincles de parella i cura de les cries

En els exemples examinats fins ara el mascle i la femella viuen la major part de l’any en solitari i només es troben, per poc temps, durant el període reproductor. Alguns animals, però, estableixen vincles de parella que duren tota l’època reproductora i que també inclouen tenir cura de les cries conjuntament, vincles que de vegades es prolonguen tota la vida. En general, aquest tipus de comportament és propi d’aquells animals en què els progenitors s’han d’ocupar de l’alimentació dels petits, que en néixer no són autònoms. És el que passa en moltes espècies d’ocells i de mamífers.

Normalment els ocells coven els ous fins al moment de l’eclosió. En algunes espècies, el mascle i la femella fan torns per acomplir aquesta tasca, i en d’altres només els cova la femella, mentre el mascle s’ocupa de trobar menjar per a ell i per a la seva companya. Però quan els ous eclosionen, sovint cal que els pares en segueixin tenint cura, perquè molts ocells neixen amb els ulls tancats i el cos imperfectament recobert de plomes i, per tant, no poden ser autònoms. També és evident que, si el mascle i la femella continuen col·laborant després del naixement dels petits, augmenta la quantitat d’aliment que s’ha de transportar al niu i consegüentment augmenta la probabilitat que sobrevisqui un nombre més elevat de fills. Igualment, alguns científics han observat que en certes espècies d’ocells marins la fidelitat envers l’antiga parella fa augmentar l’èxit reproductiu d’aquesta parella en comparació amb el de les parelles noves, acabades de formar. Probablement, una parella d’animals "entrenada" és capaç d’executar més ràpidament totes les accions necessàries per a alimentar i defensar els fills i, per tant, aconsegueix criar amb èxit un nombre més elevat de fills.

Un exemple molt interessant de col·laboració estreta entre els pares pel que fa a la cura dels fills és el comportament del pingüí emperador. Aquests ocells viuen en un medi molt hostil, a l’Antàrtida, i quan comença la tardor (aproximadament cap al final de març) es dirigeixen cap a l’interior del continent i s’agrupen per formar grans colònies, de 100 000 individus. Durant aquest període comença el festeig. S’ha observat que, si és possible, els pingüins busquen la companya de l’any anterior i, si la troben, s’hi acoblen. Al juny o, com a màxim, al juliol (és a dir, quan a la regió és ple hivern) té lloc la posta dels ous, un sol ou cada parella. Poc després de la posta, és el mascle qui se’n responsabilitza; fa lliscar l’ou per la pell palmada dels peus per aïllar-lo del sòl glaçat i el cobreix amb un plec de la pell de l’abdomen per tal de mantenir-lo calent amb les seves plomes. Mentrestant, la femella surt a buscar aliments i, com que la mar queda molt lluny de la zona on fan el niu aquests ocells, no torna fins al cap d’uns dos mesos. Durant tot aquest temps el pingüí mascle, en dejú des de fa un parell de mesos, cova l’ou sense poder allunyar-se’n mai i, per tant, resta sense menjar.

Fins i tot en un medi tan hostil, on les temperatures poden assolir els –60°C i on el vent bufa fort, el pingüí aconsegueix sobreviure i mantenir l’ou en condicions perquè es pugui desenvolupar. Sovint, quan la femella torna, el petit pingüí ja ha nascut. Aleshores li toca al mascle anar fins a la mar a buscar el peix per posar fi al dejú, que ha durat uns quatre mesos. Durant els primers dies, el petit s’ha alimentat d’algun residu de l’ou i d’una secreció produïda per la gola del seu pare. Ara serà funció de la mare ocupar-se del petit, el qual alimentarà també amb les seves secrecions. Quan el pare torni, els dos progenitors faran torns per anar a la mar a buscar el menjar fresc per al petit pingüí, que, d’aquesta manera, creix ràpidament. Quan s’acosta el bon temps i pugen les temperatures, el gel es comença a desfer i les aigües lliures de la mar s’acosten. Els joves pingüins ja han assolit dimensions equivalents a la meitat de les de l’adult, i ja poden començar a independitzar-se.

És prou obvi que en el cas del pingüí emperador la cooperació perfecta entre els dos progenitors fa que, malgrat la difícil situació ambiental i la presència d’ocells predadors, sobrevisquin aproximadament el 75% dels nounats i puguin començar una vida autònoma.

Les cries dels mamífers, si en néixer tenen els ulls tancats i no tenen pèl, també necessiten atencions especials dels pares per a poder sobreviure. Per exemple, els conills silvestres neixen nus i cecs. Neixen en una galeria suplementària que excava la mare prop del cau familiar i allà resten unes cinc setmanes. Durant tot aquest temps, els petits viuen dins l’acollidor niu, folrat amb pèl que la mare s’ha arrencat del ventre. La mare és l’única que se n’ocupa. Cada dia, al matí i al vespre, la mare els alleta, i després tanca amb cura l’obertura de l’amagatall cada cop que se n’allunya. Després d’aquest primer període, la mare duu els petits al cau comú, on també hi ha el mascle, que es revela com un pare de família bo i competent.

Així, en aquells casos en què els petits no poden ser independents en néixer, es crea una estructura de convivència que podem anomenar família. En aquest període, tots dos progenitors, o tan sols un, viuen en contacte estret amb els petits, els quals nodreixen i protegeixen.

La col·laboració prolongada en la cura de les cries

En els exemples de família examinats fins ara, qui s’ocupava dels fills eren els progenitors, tots dos o un de sol. Ara posarem un exemple de col·laboració en l’atenció a les cries en què no solament participen els pares, sinó un grup familiar més ampli, format també pels germans més grans. És el cas de les graules de Florida.

Aquests ocells viuen preferentment als boscos d’alzines de Florida (Estats Units). Aquest medi presenta sovint una distribució irregular, i per això les zones poblades poden quedar molt allunyades les unes de les altres i separades per àmplies zones inhòspites. Les graules de Florida, com molts altres ocells, en el moment de reproduir-se ocupen un territori de parella, on fan el niu i s’ocupen dels fills.

Fins aquí no hi ha cap diferència de comportament respecte d’altres espècies d’ocells, però el que és curiós és el fet que en el mateix territori viuen amb la parella uns quants "ajudants" (fins a sis) que col·laboren amb els pares en l’atenció a les cries. Els ajudants solen ser els fills d’una niuada anterior de la mateixa parella i, per tant, són germans dels nous petits. Es queden al territori on han nascut durant un o dos anys, temps durant el qual ajuden els pares en la cria dels més menuts. Porten el menjar al niu i el protegeixen de les serps i altres predadors. Després se’n van a buscar un territori propi on reproduir-se.

Evidentment, per als pares és avantatjós tenir ajudants (s’ha observat que les parelles mancades d’ajut crien un nombre menor de fills). Però els ajudants també n’obtenen un benefici. Si es queden amb els pares poden heretar una part del seu territori, i així resolen el problema de l’escassetat de zones acollidores. Però no tots els fills fan d’ajudants: només col·laboren els mascles més grans, ja que són els que heretaran el territori on nidificar. Les femelles de la niuada, en canvi, volen lluny per buscar mascles no emparentats amb els quals acoblar-se i, per tant, no participen en aquesta tasca.

Aquest comportament altruista dels fills més grans també es dóna en alguns grups de mamífers. Per exemple, entre els xacals que viuen al parc nacional del Serengueti, a l’Àfrica, els fills d’una ventrada anterior (entre dos i tres) ajuden els pares a criar els nadons. Porten menjar a la mare que alleta els petits, regurgiten els aliments ja mastegats per als nadons, fan jugar els seus germans i els defensen dels predadors.

Estructures familiars poligàmiques

Ens podríem demanar quin és el comportament familiar més estès entre els mamífers, el gran grup animal del qual nosaltres formem part.

El sistema de reproducció dels mamífers es basa en la viviparitat: el desenvolupament dels òvuls fecundats té lloc a l’interior del cos de la femella. El petit que s’està desenvolupant, abans de néixer, es nodreix directament a través del cos matern. Per això, en aquesta primera fase el pare no pot fer gaire cosa pels petits; com a màxim pot protegir la mare i alimentar-la.

Després de néixer, els fills són alletats per la mare, en una segona fase en què la tasca de la nutrició és també exclusivament femenina.

Tenint en compte aquests factors, no és difícil entendre per què la majoria dels mamífers adopten un sistema nupcial poligàmic, en virtut del qual els mascles es reprodueixen amb més d’una femella alhora. Vegem quins comportaments es donen en una estructura familiar poligàmica.

Ja hem parlat abans a ("Trucs per a la reproducció") dels elefants marins, animals que viuen a les aigües de l’Antàrtida o bé a les que donen a la Califòrnia meridional i a Mèxic i a les zones marítimes properes a les illes Galápagos i que durant el període reproductor viuen en una situació que es podria titllar d’"harem". Quan arriba el moment del part, les femelles d’aquests animals es dirigeixen en grups a les platges per parir el petit, concebut 11 mesos abans. Poc després del part, les femelles s’acoblen altre cop. Aquesta és l’època en què els mascles lluiten per conquerir els grups més nombrosos de femelles, que després defensaran dels adversaris. Per això només un mascle s’acobla amb totes les femelles d’un grup, i cada any els mascles lluiten per conquerir els harems més nombrosos.

Ens podríem demanar si en una situació com aquesta el mascle s’ocupa d’alguna manera dels fills. La resposta és un no rotund. I encara més, de vegades, durant les lluites per controlar i defensar l’harem conquerit, el mascle trepitja i mata alguns petits acabats de néixer.

Vegem ara un altre exemple de mamífers d’estructura poligàmica: els lleons del parc nacional del Serengueti. Aquests animals viuen a la sabana africana en grups formats per moltes femelles adultes (de tres a dotze), alguns mascles adults (d’un a sis) i nombrosos menuts. Totes les femelles d’un grup són parentes i romanen juntes. Els mascles, en canvi, només es queden amb el grup mentre són petits; quan tenen uns tres anys se’n van per formar petits grups, mentre esperen que els arribi l’edat (al cap de dos o tres anys) de substituir els individus vells i dèbils d’altres grups i així poder reproduir-se.

Es podria dir que en el comportament dels lleons s’observen mostres d’altruisme i mostres d’egoisme. Quan un lleó jove assumeix el control d’un grup, sol o amb els germans, pot arribar a matar alguns dels petits. D’aquesta manera, les lleones desposseïdes dels fills es disposen a quedar prenyades altre cop. Aquest és un clar exemple de comportament egoista: per poder reproduir-se de seguida, el lleó jove mata els petits de les ventrades anteriors. Les lleones, en canvi, es comporten d’una manera que podríem considerar altruista. Efectivament, l’alletament és comunitari i com que totes les lleones d’un mateix grup es reprodueixen a la mateixa època, quan una mare se’n va de cacera, el seu fill pot ser criat per qualsevol de les altres lleones.

Per acabar la panoràmica sobre l’organització familiar dels mamífers, examinem ara el comportament d’un grup d’animals als quals ens uneix un parentiu força estret: els goril·les. Ens referim concretament a les recerques dutes a terme durant molts anys amb goril·les de muntanya que habiten a l’Àfrica centreoriental. Aquests animals viuen en grups familiars formats per un nombre variable d’individus (entre 10 i 20), guiats per un mascle vell que fa la funció de cap. És qui decideix si el grup ha d’avançar, si s’ha d’aturar, si ha de parar-se a dormir, etc.

El grup és constituït, a banda del cap vell, per femelles velles, joves d’ambdós sexes i uns quants mascles adults que col·laboren amb el cap en les situacions que impliquin perill per al grup. Dins el grup no hi ha problemes de competència sexual perquè el cap s’acobla amb algunes de les femelles velles (família poligàmica), mentre que els joves s’acoblen entre ells.

Quan els mascles joves esdevenen adults marxen per formar també ells grups familiars, "robant" femelles d’altres grups. Les femelles que han esdevingut adultes abandonen la família d’origen i s’uneixen als mascles solitaris o passen a formar part dels grups ja establerts. Les femelles són adultes, és a dir, capaces de procrear, cap als 10 o 11 anys i la gestació dura de 8 a 9 mesos. Després del part, s’ocupen del fill molt afectuosament: l’alleten, l’acaricien, el renten, hi juguen, hi dormen i el transporten, primer aferrat al ventre i després a l’esquena. Durant els primers dos o quatre anys després del part, les femelles no s’aparien i per això poden ocupar-se del fill, del qual pràcticament no se separen. El petit no serà independent fins als sis o vuit anys, edat en què encara viurà dins el grup. Més tard, quan assoleixi la maduresa sexual, marxarà del grup originari.

Així, es pot observar una enorme varietat de comportaments lligats a la reproducció i a les atencions dels pares. Aquesta varietat s’explica tant pels vincles fisiològics de cada espècie com pel medi on viu. En general, la fecundació interna i l’alletament determinen que sigui la femella qui s’ocupi dels petits, mentre que la fecundació externa (i les situacions ambientals difícils) també pot implicar el mascle a ocupar-se’n.

Les construccions animals

Molts animals construeixen nius amb la finalitat de refugiar-s’hi o de pondre-hi els ous i criar els fills lluny dels predadors i dels inconvenients naturals, però en molts casos només acullen els ous i després els nounats. Hem parlat de nius en general. Si en el llenguatge corrent se sol reservar aquest terme per a les construccions dels ocells, en etologia adquireix un significat més general, i també inclou els refugis construïts per altres animals (peixos, amfibis, mamífers, insectes, etc.). Els materials que les diverses espècies animals empren per a les seves construccions són molt variats (fragments vegetals, sorra, fang, trossos de fusta, plomes, pèl, etc.), com també les tècniques utilitzades en la construcció i les formes que se’n deriven.

Els nius dels ocells i dels peixos

Entre els vertebrats, els millors constructors són els ocells, i els seus nius assoleixen la perfecció quant a la protecció del medi i l’adequació a l’estil de vida. Les espècies voladores nidifiquen en forats a terra (per exemple, els estruços, els gal·linacis i molts gruïformes), als arbres, als matolls, als canyars i també als edificis. També hi ha exemples de "nius socials", com els de l’ocell republicà. Normalment el niu es construeix poc abans de la posta dels ous i s’abandona quan els petits esdevenen autosuficients. L’únic ocell que confia els seus ous a altres mares és el cucut, que no nidifica i pon els ous en nius de diferents espècies d’ocell. És força evident que, segons el medi on visqui l’ocell, serà diferent el tipus de niu que construirà i el material de què disposarà per a omplir-lo.

Entre els ocells del bosc només n’hi ha alguns, com els picots, que nidifiquen en cavitats que excaven als arbres, mentre que la majoria, com els mussols i les mallerengues, ocupa cavitats ja excavades per altres ocells. Els picots també s’estableixen en forats preexistents, però si troben que l’obertura és massa gran l’estrenyen amb fang per tal de deixar només l’espai necessari per a entrar-hi; d’aquesta manera l’ocell queda protegit i protegeix els ous d’eventuals predadors.

Considerant només superficialment aquests exemples, podem afirmar que per a resoldre el mateix problema, és a dir, tenir un lloc protegit on reproduir-se i protegir els fills dels predadors, s’han trobat solucions molt diferents.

La gent de ciutat també pot fer les mateixes observacions: els coloms fan els nius en cavitats protectores ja existents; les orenetes i els falciots, en canvi, construeixen nius pastant fang amb la saliva.

Els nius dels còrvids (el corb, la gralla, la garsa i el gaig) tenen una estructura externa formada per sòlides branques entrellaçades, mentre que l’interior és construït per molts materials per tal que els petits estiguin calents (vegetals secs, fils de llana, etc.).

Els ocells teixidors construeixen nius particularment elaborats. Aquests ocells es divideixen en dos grans grups: els que viuen a la selva i els que viuen a la sabana, els quals, òbviament, presenten costums i comportaments del tot diferents. Els primers són principalment insectívors, busquen el menjar tots sols, construeixen nius aïllats, allunyats dels altres nius de la mateixa espècie, i miren de camuflar-los bé entre l’espessor de la vegetació per protegir-los dels predadors. Els segons s’alimenten sobretot de llavors, que busquen en grup, i construeixen nius grans i vistosos agrupats dalt dels arbres, que formen veritables colònies.

Entre els peixos marins, que com hem dit a "La cura de les cries i les estructures familiars" normalment deixen els ous a l’aigua i els abandonen, també hi ha espècies que tenen cura dels ous i dels nounats; alguns construeixen nius pròpiament dits. Només cal recordar el niu en forma de casquet que construeix amb plantes aquàtiques el mascle de l’espinós, o el niu flotant, fet de bombolles, a l’interior del qual el mascle de Betta splendens (l’anomenat peix combatent) i el de Colisa col·loquen els ous.

Els caus dels mamífers

Certament, entre les construccions animals els nius dels ocells són les més conegudes, tot i que molts mamífers també construeixen nius. Qui hagi tingut a casa una gata a punt de parir, deu haver presenciat la recerca per part de l’animal d’un ambient adequat per a construir el seu niu. En general, les gates busquen llocs protegits com el fons d’un moble o un calaix poc usat, on pugui haver-hi alguna cosa flonja i càlida (jerseis vells, retalls de roba, llana) per a protegir els gatets durant el primer període després del naixement. Evidentment un gat domèstic no ha de témer l’arribada de predadors estranys, tanmateix, el comportament agressiu de la gata que defensa els seus fills és molt semblant al dels animals no domesticats pels humans.

Examinem ara un exemple d’habitatges de mamífers que viuen en grups nombrosos com els conills salvatges. Passejant pel bosc potser heu tingut ocasió de veure, en algun pendent o talús escarpat, forats parcialment amagats entre les arrels dels grans arbres: són les entrades dels caus dels conills. Si davant l’entrada s’observa força terra remoguda vol dir que és un dels passos més utilitzats. El conill excava amb les potes anteriors, i amb les posteriors acumula els detritus fora del cau. Contràriament, si a l’entrada no hi ha detritus vol dir que és una entrada poc utilitzada i que ha estat excavada des de dins. El conjunt de forats que veiem són la desembocadura exterior d’un complex sistema de cambres i galeries excavat sota terra, a uns 40 o 50 cm de profunditat. El cau és el centre d’acció d’aquests animals, que mai no se n’allunyen gaire, ni de nit, quan surten a buscar aliment pels camps del voltant.

Els petits mamífers que viuen a les zones fredes es veuen obligats a preparar-se caus calents per a poder passar l’hivern. Entre aquests animals recordem la marmota, que podem trobar amb força facilitat si a l’estiu passegem per la muntanya. Cap al final de l’estiu les marmotes es preparen per a l’hivern portant grans feixos d’herba seca al cau amb vista a construir un niu calent. Abans que comenci l’hivern, l’entrada del cau principal és clausurada des de dins amb fenc, humus i pedres, amb un gruix d’1 a 2 m. Les marmotes viuen en grup (de fins 15 individus) al cau, i dormen sis mesos o més; cada tres o quatre mesos es desperten per buidar els intestins, cosa que fan en cambres especials. Durant la letargia mengen poc o no mengen gens, de manera que perden un pes considerable. Quan es desperten, a la primavera, netegen els caus amb cura, perquè de seguida començarà l’època "dels amors". La vida sexual es dóna a l’interior del cau hivernal, on cap al maig es produeix l’apariament. Els petits que neixen al cap de cinc setmanes resten al cau durant els primers 40 dies, després dels quals marxen.

Els nius dels insectes

Entre els invertebrats són molt característics els nius dels insectes socials com les abelles, les vespes, les formigues, els tèrmits i les larves de processionària (lepidòpters), que s’emboliquen en capolls formats per unes secrecions emeses per glàndules presents al cos de l’animal. Dels "fils" que constitueixen els capolls d’alguns lepidòpters, sobretot dels de l’anomenat cuc de seda, s’obté la seda. Així mateix, són diverses les espècies d’aranyes que protegeixen els ous en nius sedosos.

Els nius de les vespes estan formats per una bresca en forma de disc o diverses bresques superposades. Cada bresca és constituïda per nombroses cel·les de forma hexagonal obertes per un extrem. Sovint, al voltant de les bresques hi ha uns involucres de protecció. Totes les parts del niu són fetes de fibres vegetals obtingudes principalment de l’escorça dels arbres, triturades amb les mandíbules i impregnades de saliva.

Els nius de les abelles mel·líferes reben el nom de ruscs. Es poden construir a l’interior de cavitats naturals (arbres, murs, etc.) o a l’aire lliure. Tant les bresques com les cel·les són fetes principalment de cera, produïda per glàndules situades a l’abdomen de les abelles. La construcció de les bresques és obra de les abelles joves, que tenen uns quinze o vint dies. S’enganxen a la volta de la bresca aguantant-se les unes a les altres amb les potes anteriors i posteriors, i així formen una mena de cadena. Quan, al cap de moltes hores, les abelles comencen a produir cera, d’una en una es van deixant anar de la cadena i col·loquen a les parets del rusc la cera produïda per les glàndules de l’abdomen i treballada amb les mandíbules.

Les formigues construeixen el niu d’una manera completament diferent. Algunes espècies el fan en cavitats naturals i d’altres excaven una cavitat al sòl que eixamplen abocant la terra a la superfície. Els nius subterranis consten d’una trama de galeries situades a diferents nivells, amb cel·les de diverses dimensions; de vegades sobresurten del sòl, però de vegades queden del tot per sota el nivell de terra. Diverses espècies de formigues excaven els formiguers en troncs d’arbre; algunes construeixen nius exteriors, per exemple sobre els troncs i les branques dels arbres, utilitzant terra o fibres de fusta impregnades de saliva. Les formigues vermelles dels boscos construeixen nius que apareixen com grans cúpules d’agulles de pi i detritus vegetals, però la major part del formiguer queda sota terra.

Els nius dels tèrmits també són extremament variats i complexos: poden ser excavats a terra, en troncs d’arbre i a les parts de fusta de les cases. Els tèrmits arborícoles els construeixen als arbres, amb terra i substàncies vegetals. A més de la singularitat de les formes (de xemeneia, de bolet, etc.), són construccions sorprenents per les dimensions que poden assolir: s’han trobat termiters exteriors de 9 m d’alçada!

Maneres d’aprendre

En els capítols anteriors hem vist alguns comportaments que podrien fer pensar que molts animals tenen un cervell capaç d’aprendre, recordar i associar, és a dir, capaç de fer aquelles operacions mentals que durant molt de temps han estat considerades patrimoni exclusiu dels humans.

Són intel·ligents els animals?

Mirem de pensar, per exemple, en la gran varietat d’astúcies posades en pràctica per moltes espècies per conquerir la parella durant el període reproductor o bé en les capacitats que han de tenir animals com els licaons que cacen en grup. Han de saber coordinar l’operació, saber adequar-la a situacions diferents i també saber preveure els moviments de la presa, per a poder-los evitar. Tot això fa pensar que els animals no es limiten a repetir uns models de comportament transmesos genèticament de generació en generació, sinó que són capaços de raonar i trobar noves alternatives als problemes que se’ls van presentant. D’altra banda, la gent que té un animal domèstic a casa, com un gos o un gat, no dubta de la intel·ligència d’aquests animals. Allò que pot sorprendre és descobrir que també molts dels animals anomenats inferiors, com els insectes, són capaços de modificar el seu comportament segons les circumstàncies.

Considerem per exemple la larva de la formiga lleó. Aquest insecte, per capturar les seves preses, excava uns forats a terra de manera que l’animalet que hi caigui no en pugui sortir. Si durant l’excavació d’aquesta trampa la formiga lleó troba una pedra que li fa nosa, se la carrega al cap i després la descarrega lluny. Però si la pedra és massa grossa l’insecte canvia de tàctica: de vegades deixa d’excavar en profunditat i deixa l’excavació tal com està, però altres vegades, si considera que la trampa no és prou profunda, decideix tornar a començar i se’n va a excavar més enllà.

Així, doncs, ni tan sols un animaló d’aquesta mena no actua repetint simplement uns rígids comportaments innats, sinó que és capaç d’escollir el que considera més adequat segons la situació. Això significa que la formiga lleó és capaç d’aprendre, és a dir, d’adaptar el seu comportament individual a les condicions del medi.

Una conclusió com aquesta, que avui és acceptada universalment, no era tan òbvia fa un temps. En efecte, durant anys, els estudiosos han manifestat parers divergents sobre les capacitats d’aprenentatge dels animals. Molts defensaven que els animals són capaços d’actuar exclusivament segons l’instint, és a dir, a través de la informació adquirida per via hereditària. És amb el naixement de l’etologia moderna, gràcies als estudis de Konrad Lorenz sobre el comportament animal, que es comencen a considerar d’una manera diferent les capacitats d’aprenentatge i de memorització dels animals.

Actualment no hi ha cap investigador que posi en dubte el fet que els animals són capaços d’aprendre; si de cas, ara el problema és entendre els mecanismes que fan possible aquest aprenentatge, i quin percentatge del comportament animal és d’origen innat i quin, en canvi, és fruit de l’aprenentatge.

Sovint es creu que actuar segons l’instint és oposat a actuar a partir de l’aprenentatge. En realitat, els treballs duts a terme pels investigadors els darrers anys han fet palès que en el comportament animal (i també en l’humà) és molt difícil diferenciar el que es fa per pur instint del que es fa a conseqüència de l’aprenentatge. Però és cert que el comportament dels animals més evolucionats, com també el de molts insectes, és el resultat de la interacció entre allò que els animals estan predisposats genèticament a fer i les nocions que van adquirint amb l’experiència.

Certament, alguns comportaments són determinats només pels coneixements rebuts per via hereditària. Un exemple d’aquesta mena el proporcionen els cucuts acabats de néixer. S’ha dit que el cucut femella s’aprofita dels pares d’altres espècies perquè diposita cadascun dels seus ous en diferents nius d’altres ocells més petits que tenen els ous semblants als seus. Quan el jove cucut surt de l’ou tendeix instintivament a expulsar del niu els altres ous i els altres polls per poder quedar-se sol. El seu aspecte implorador i la seva boca oberta de bat a bat indueixen els pares adoptius a alimentar-lo i al cap de poc temps, com que es menja tot el que els pares aporten al niu, creix i esdevé més gran que ells. Aquests, amb tot, continuen nodrint-lo impertèrrits fins que l’ocellet esdevé del tot independent.

L’actitud del cucut acabat de néixer (que té per objectiu l’eliminació dels germanastres del niu) és un clar exemple de comportament que es basa exclusivament en informació adquirida per via genètica, perquè actua instintivament, sense haver-ho après d’altres o de les seves experiències anteriors.

Molts insectes que neixen quan la generació anterior ja ha desaparegut ofereixen exemples evidents de comportaments innats. En aquest cas tota una sèrie de capacitats, com el reconeixement de la parella sexual o dels enemics, la construcció dels nius, etc., tan sols poden ser fruit d’informacions transmeses per via hereditària.

En canvi, altres capacitats solament es desenvolupen a través de l’experiència directa de l’individu, com per exemple saber reconèixer individualment els membres d’un grup, ja que cada individu té unes característiques personals que no són previsibles i que, per tant, no poden ser "escrites" en el codi genètic. Ens podem demanar si per a una espècie és més avantatjós actuar preferentment segons l’instint o bé a partir de l’aprenentatge. Com que el medi on viu una espècie és subjecte a canvis continus, és evident que tenen més probabilitats de sobreviure les espècies que s’hi adapten, és a dir que saben modificar els seus comportaments, per exemple els relatius a l’alimentació.

Però això només és possible quan el comportament de l’espècie no és predeterminat rígidament, sinó que és obert i permet que els individus sempre puguin adquirir noves informacions de les experiències que viuen. Així, doncs, una espècie té una bona capacitat d’adaptació si també és capaç d’aprendre.

El medi condiciona l’aprenentatge

Intentar entendre què són capaços d’aprendre els animals no és una empresa fàcil. Els ratolins, per exemple, són capaços de reconèixer fàcilment per l’olor el menjar que els produeix malestar, però no poden associar els aliments nocius amb els senyals visuals o acústics. Els coloms, en canvi, aprenen fàcilment a nodrir-se de llavors diferents d’aquelles a què estan acostumats si poden tastar el nou aliment amb el bec, però no aprenen a aprofitar-lo si només el toquen amb les potes. Amb aquests i altres experiments, els investigadors han pogut entendre que els animals estan genèticament predisposats a fer certes associacions més fàcilment que unes altres, i que les associacions que s’aprenen amb més facilitat són precisament les que responen a una lògica adaptativa. Per a un ratolí, que en estat natural és predominantment nocturn, és més segur refiar-se de les olors que dels colors (que en la foscor no es poden distingir), mentre que per a un colom és més segur mirar de tocar una llavor desconeguda amb el bec que no pas amb les potes.

Per això el medi on viu una espècie condiciona moltíssim l’aprenentatge, fins al punt que pot activar capacitats d’aprenentatge diferents segons les distintes situacions ambientals que visquin els individus de la mateixa espècie. Això és el que s’ha descobert en estudiar la capacitat de reconeixement dels fills de les gavines.

Les gavines de tres dits (Rissa tridactyla) que viuen en ambients rocallosos no són capaces de reconèixer els seus fills. Si al seu niu s’introdueix un poll foraster no el rebutgen, ni quan aquest ja té unes setmanes de vida, ja que no s’adonen que no és fill seu. Els nius d’aquests ocells es troben en sortints rocallosos estretíssims, dels quals els petits (normalment dos per cada niu) no es poden allunyar fins que aprenen a volar. Per això, els pares en tenen prou recordant on han fet el niu per a estar segurs de trobar-hi els seus fills. En canvi, les gavines que fan el niu a terra són en una situació del tot diferent. Construeixen el niu les unes a prop de les altres formant grans colònies, i els petits, tan bon punt són capaços d’abandonar-lo, s’aventuren per dins de la colònia. Per això, perquè els pares puguin trobar els seus fills entre tants ocellets han de saber-los reconèixer individualment. I els coneixen tan bé, que si s’introdueix un poll que no sigui d’aquell niu ja durant la primera setmana és detectat immediatament com a estrany i rebutjat.

Comportaments innats i apresos

Per a sobreviure, els animals han d’adquirir molta informació; certament, n’hi ha que és més important que d’altra, com ara saber què fer per a obtenir l’aliment i com defensar-se dels predadors.

Per als ocells nidificants és molt important, per exemple, aprendre a distingir els ocells que són inofensius, com el pit-roig, dels predadors d’ous, com els corbs i les graules. Quan els ocells nidificants s’adonen que s’acosta un predador es defensen, com hem vist a "Viure en grup per defensar-se", atacant-lo en grup.

Però com s’ho fan, per a distingir un predador d’un ocell inofensiu? És el que han intentat descobrir alguns investigadors fent experiments de laboratori amb les merles europees. A diferents grups de merles els mostraven les siluetes de dues menes d’ocell: un mussol i un melifàgid (passeriforme d’Oceania). Cada vegada que veien la silueta d’un mussol (que és un predador temible), les merles començaven a emetre de seguida els típics senyals d’alarma i intentaven atacar l’enemic. En canvi, quan es tractava de la silueta d’un melifàgid, que per a elles és inofensiu, no reaccionaven. Aquests experiments van demostrar que les merles europees tenen la capacitat innata de reconèixer els seus predadors. Vegem ara què passava quan els investigadors ensenyaven alhora un mussol a un grup de merles i un melifàgid a un altre grup: mentre que el primer grup es llançava contra el predador, el segon grup romania tranquil una estona, però després, estimulat pels crits d’alarma del primer grup, també començava a emetre senyals d’aquest tipus bo i intentant al mateix temps agredir l’ocell que tenia al davant. Després, si es tornava a mostrar la figura del melifàgid a aquest grup d’ocells, seguia reaccionant com davant d’un enemic. Com s’explica?

El segon grup de merles, en sentir el reclam d’alarma dels altres companys (provocat en realitat per la silueta del mussol), havia après, equivocadament, que calia agredir els melifàgids. Després les joves generacions, que imitaven el comportament dels seus pares, heretaven aquest comportament.

Així, doncs, les merles europees (com molts altres animals) tenen la capacitat innata de reconèixer els seus predadors, però també poden aprendre a atacar nous enemics, si les circumstàncies els porten a adquirir la informació en aquest sentit. Aquesta capacitat d’aprendre a reconèixer nous enemics potencials és molt important des del punt de vista de l’adaptació, perquè, al llarg del temps, les condicions ambientals, i per tant també els enemics, poden canviar. Si una espècie només es guiés per la informació heretada per via genètica, es precipitaria a una extinció segura.

Entre els mamífers també s’han detectat mecanismes d’aprenentatge semblants, per bé que més elaborats. Considerem, per exemple, els cercopitecs. Aquests primats arborícoles han de defensar-se de molts predadors, com les àligues, els lleopards, les serps i també altres primats. Per a indicar la presència d’enemics, el llenguatge dels cercopitecs és molt ric: si el perill prové de l’aire emeten un senyal determinat, si ve de terra en fan un altre, i un altre si prové d’un animal de quatre potes; consegüentment, les respostes als senyals d’alarma també varien. En efecte, si un membre del grup emet el senyal que indica un perill procedent de l’aire, immediatament tots els cercopitecs que són a terra busquen un lloc per amagar-se, mentre els que són dalt dels arbres s’endinsen en l’espessor del fullatge per no ser descoberts. En canvi, si el senyal d’alarma indica la presència d’una serp, els animals de dalt dels arbres no reaccionen, però els que són a terra s’aixequen sobre les potes posteriors per observar millor el terreny circumdant. S’ha vist que els cercopitecs joves emeten instintivament senyals d’alarma en resposta a una àmplia gamma d’estímuls. Així, pot passar que en veure que alguna cosa es mou per l’aire facin el crit d’alarma corresponent, encara que l’objecte en moviment sigui una fulla grossa que cau o una inofensiva cigonya. Amb el temps, observant el comportament dels adults, els joves aprenen a reconèixer exactament els seus enemics, però això és possible precisament perquè des del naixement tenen la capacitat innata de reaccionar davant de certs estímuls.

Aquest sistema de coneixement innat és molt important perquè és la base essencial sobre la qual després es bastiran els coneixements definitius de l’animal adult. Així, els cercopitecs d’una regió determinada podran aprendre a emetre senyals d’alarma quan vegin que s’acosten àligues, babuïns o lleopards, mentre que els que viuen en altres zones aprendran a reconèixer i advertir la presència de falcons, de gossos caçadors i, de vegades, també d’humans.

Un procés d’aprenentatge particular: l’imprinting

En la vida de molts animals hi ha moments singulars, anomenats "períodes sensibles" o "crítics", en què es produeixen processos d’aprenentatge específics que determinen en l’animal empremtes molt duradores. Aquests processos d’aprenentatge reben el nom d’imprinting, terme anglès que significa impressió (empremta perceptiva, en aquest cas).

Els períodes en què té lloc l’imprinting solen correspondre a les primeres fases de desenvolupament d’un individu (els primers dies o les primeres setmanes de vida) i tenen una durada breu respecte de la durada de la vida d’un animal. És força evident que els animals estan predisposats sobretot a aprendre al començament de la seva existència, perquè és precisament en aquest període que els petits tenen un contacte més estret amb els adults (progenitors, germans o altres membres del grup) que els poden proporcionar el màxim de la informació que en un futur els serà indispensable per a viure. Un típic procés d’imprinting és el que serveix per a fixar en la ment de molts animals les característiques fonamentals que els permeten reconèixer els pares. Considerem l’exemple d’un ànec jove: poc després del naixement ja és capaç de moure’s i de deixar el niu per seguir la mare tan bon punt comença a moure’s. Mentre la segueix fixa tan profundament les característiques de la mare en el seu interior que ja no les oblidarà mai. D’aquesta manera, el jove aneguet no solament no es perdrà durant els primers dies de vida, sinó que en esdevenir adult serà capaç de reconèixer els altres membres de la seva espècie.

Però, en néixer, els animals tenen un coneixement molt aproximat d’allò que han de seguir i per això quan surten de l’ou tendeixen a caminar darrere de qualsevol objecte que vegin que es mou i que emet sons. Si per casualitat en aquell moment els passa pel davant una pilota rodolant, un animal d’una altra espècie o fins i tot un ésser humà, aquesta primera imatge els queda tan profundament gravada que aquests joves comencen a seguir l’objecte (o l’animal) en qüestió, perquè el confonen amb la seva mare. Un dels exemples més coneguts d’imprinting sobre un objecte equivocat és el de l’"oca Martina" que explica l’etòleg Konrad Lorenz i al qual fem referència en l’insert.

L’imprinting del seguiment ha estat detectat en nombroses espècies d’ànecs, oques, pollastres, etc. És evident que en el medi natural la primera cosa que veurà en moviment un ocell acabat de néixer sempre serà la seva mare i, per tant, no cometrà errors en aquest sentit, però entre els animals criats en incubadores l’imprinting pot provenir dels criadors o d’animals d’altres espècies que hagin assumit el paper de mares.

Un ànec criat de petit per una lloca, en arribar a adult, expressarà una clara preferència pels animals emparentats amb l’espècie de la mare adoptiva i trobarà, per tant, certes dificultats per a la reproducció. En alguns casos, l’imprinting equivocat es va atenuant, i els animals, després d’una sèrie d’errors, tornen a adquirir la capacitat de reconèixer els de la seva espècie, però de vegades l’imprinting és tan fort que dura tota la vida.

L’aprenentatge del cant en els ocells

A "Els senyals tàctils i vocal/auditius" s’ha dit que el senyal més emprat pels ocells per reconèixer els animals de la mateixa espècie és el cant. Els cants poden anar de les simples refilades a les composicions musicals complexes, des dels cants simples dels pardals a les dotzenes d’harmonies diferents que componen els tords. Tots els ocells, en néixer, saben produir i reconèixer una sèrie de reclams, d’una manera innata. Però hi ha ocells que, a partir dels esquemes vocals que coneixen des del naixement, saben crear-ne d’altres molt més complexos, sobretot quan es tracta d’atreure la parella sexual o de defensar el propi territori. Aquests cants més complicats no són innats, sinó que els han d’aprendre escoltant el cant dels adults de la mateixa espècie. Per exemple, els mascles del fringíl·lid Zonotrichia leucophrys elaboren un cant de festeig subdividit en tres o quatre parts, amb variacions melòdiques. Cada individu crea, a partir d’un element comú a tota l’espècie, les seves variacions personals. Per això, el cant de cadascun dels mascles adults és semblant, però no idèntic, als cants que ha sentit des de petit al lloc on ha nascut i ha crescut. Fins i tot es parla de dialectes locals per distingir cants de zones diferents.

Però per a conèixer les frases sonores que constitueixen la base d’un dialecte cal que els joves ocells les escoltin durant les primeres set setmanes; altrament, ja no les podran aprendre. De fet, és en aquesta primera etapa de la vida que adquireixen la sensibilitat que els permet memoritzar d’una manera duradora el cant dels individus de la mateixa espècie. L’aprenentatge dels dialectes locals és, doncs, un fenomen d’imprinting. Després, l’animal, mentre imita els sons que ha sentit de jove i que ha memoritzat, crea la seva pròpia versió del cant. Per tant, un ocell que quedi aïllat acústicament durant les primeres setmanes de vida, un cop adult emetrà sons amb algunes característiques típiques de l’espècie, però en conjunt el cant serà molt més pobre. El cant d’aquests ocells consta, doncs, d’una part innata, a partir de la qual s’elaboren millores successives com a resultat de l’aprenentatge individual. Aquestes conclusions són vàlides per a moltes espècies d’ocells, tanmateix el que distingeix una espècie de l’altra és la relació entre la part innata i la part apresa, com també la durada de l’aprenentatge i el moment en què s’ha produït.

La transmissió de la informació

En les espècies animals en què els pares s’ocupen dels petits, els nounats reben directament tota una sèrie d’informacions necessàries per a sobreviure. Observant el comportament dels adults, els joves aprenen, per imitació, a obtenir aliments, a defensar-se dels enemics, a reconèixer els perills i a moure’s adequadament pel medi que els envolta.

Vegem per exemple com s’ho fan les mallerengues carboneres, ocells passeriformes estesos per Europa i que viuen en boscos i jardins, per transmetre als fills la informació necessària per a evitar els enemics. De fet, els seus enemics són molt nombrosos ja que poden ser agredides per rapinyaires, esquirols, picots, garses i molts altres animals. Només cal pensar que tan sols en sobreviuen dos de cada deu nounats.

Quan un predador s’acosta amb intencions agressives al niu, la mallerenga mare, que té cura dels petits mentre el pare s’ocupa de buscar el menjar, intenta allunyar l’agressor amb actituds amenaçadores. Aquesta reacció de la mare alarma els petits, que, després d’observar una sèrie de reaccions d’aquesta mena, aprenen a associar aquells animals amb la presència del perill.

En general, doncs, totes les espècies animals transmeten informació de generació en generació mentre tenen cura dels fills. En certa manera, es pot parlar de naixement de tradicions culturals. En general, s’entén per "tradició cultural" d’una espècie la transmissió d’informació d’uns dels seus membres als altres. La informació pot ser transmesa dels més vells als més joves, però també viceversa i en general entre tots els individus del grup.

És interessant observar que sovint els membres adults transmeten als joves els costums que ja han arrelat en el grup des de fa temps, mentre que la informació nova sol ser el resultat de la creativitat dels joves. En moltes espècies animals, sobretot entre els mamífers i els ocells, es formen grups de joves que, abans del primer període reproductor, passen junts molt de temps. En aquests grups, si algun animal fa un descobriment, el transmet fàcilment a la resta del grup per imitació.

Un exemple famós d’aquesta mena de transmissió cultural és "la neteja dels moniatos", activitat practicada per una població de macacos que viuen en una illa del Japó. Un dia del 1953, una femella jove de macaco que vivia en aquella illa va submergir un moniato dins l’aigua, el va fregar i després se’l va menjar. De seguida es va adonar que havia obtingut dos bons resultats: la superfície del tubercle havia quedat ben neta de sorra i el moniato, a més, sucat en aigua de mar, quedava salat i més saborós. La jove femella va repetir la mateixa operació els dies següents. Alguns companys van començar a imitar-la i així, de mica en mica, el comportament es va estendre a tota la població de macacos de l’illa i avui tots renten els moniatos abans de menjar-se’ls. En aquesta població havia nascut una nova tradició.

Quant a l’aprenentatge, aquesta no és l’única sorpresa que aquests primats han donat als humans: els macacos que viuen en una zona del Japó freda però plena de guèisers fins i tot han après a prendre banys termals! Alguns macacos de la zona havien observat com un home es ficava dins l’aigua calenta del guèiser i s’hi quedava una estona amb el posat satisfet. Per això van intentar imitar-lo i van trobar que era molt agradable. A partir d’aleshores aquest comportament es va estendre, i actualment els macacos de la regió tenen per costum ficar-se a l’aigua calenta del guèiser a l’hivern.

Hi ha animals que també aprenen per intuïció. Els investigadors es demanen si l’aprenentatge dels animals és sempre un fet casual o si n’hi ha que són capaços d’utilitzar la intuïció per a resoldre problemes. Per això s’han fet experiments amb animals particularment intel·ligents com els ximpanzés.

Un dels experiments consistia a fer que els animals resolguessin problemes als quals no s’havien enfrontat abans. Per exemple, els oferien menjar que els agradava, com els plàtans, però fora del seu abast, massa amunt perquè hi arribessin directament. Als animals, però, els havien facilitat tota una sèrie d’estris (bastons, cistells, etc.) que, usats adequadament, els permetien abastar els plàtans. Doncs bé, a partir de l’experiment es va concloure que els ximpanzés són capaços de resoldre problemes d’aquesta mena, ja que empraven els estris i aconseguien trobar la manera d’arribar als plàtans.

Naturalment, l’experiment es va repetir diversos cops amb animals diferents per assegurar que la solució al problema no havia estat merament casual. Precisament a partir d’aquestes múltiples proves es va fer palès que els ximpanzés són capaços d’aprendre per intuïció, és a dir, poden preveure per endavant quins moviments faran i en quin ordre, per tal de resoldre el problema al primer intent. I això no és tot, perquè també es va descobrir que les possibles combinacions d’aquests estris perquè fossin útils eren del tot anàlogues a les que apareixien entre els humans. Arribats en aquest punt, qui pot dubtar encara de la intel·ligència dels animals?

Les migracions

Moltes espècies animals, tant terrestres com aquàtiques, fan desplaçaments periòdics, de més o menys distància, que afecten un nombre considerable d’individus. Les causes del comportament migratori són nombroses i generalment estan relacionades. La superpoblació, la manca d’aliments, les condicions climàtiques adverses i les exigències reproductores són alguns dels factors més comuns que determinen les migracions animals.

Les migracions dels insectes

Els insectes migradors són pocs, i entre aquests els més coneguts són les llagostes. En realitat, els comportaments migratoris afecten solament algunes espècies de llagostes. Aquests animals poden aparèixer en grandioses hordes devastadores, que volen formant núvols densos i que envaeixen la zona per devorar-ne tots els brins d’herba. Les observacions i els estudis sobre les llagostes han permès evidenciar que una mateixa espècie es pot presentar en dues fases diferents: aïllada i sedentària o bé gregària i migradora. Els individus mostren diferències més o menys notables segons si es troben en una condició o en l’altra, i per això en el passat es pensava que es tractava d’espècies diferents. S’ha demostrat que hi ha diversos factors (entre els quals destaca la superpoblació) que en determinades condicions climàtiques determinen el pas a la fase gregària i després l’estímul al moviment migratori; aleshores els eixams de llagostes emprenen llargs viatges fins que es dispersen, naturalment, després d’haver causat grans devastacions. Uns altres insectes que fan migracions espectaculars són algunes papallones, com la papallona monarca de l’Amèrica del Nord i la papallona de la mort d’Europa.

Les migracions dels vertebrats

Molts vertebrats —peixos, ocells, rèptils i mamífers— realitzen desplaçaments regulars, és a dir, migracions. El peix migrador més conegut és l’anguila, que de les nostres aigües dolces baixa a reproduir-se a la mar i arriba fins al centre de l’oceà Atlàntic, a la mar dels Sargassos. El viatge, estimulat per impuls genètic, acaba aquí, i tots els individus adults moren. Els seus descendents (leptocèfals) es mouen en direcció contrària; a través de metamorfosis graduals adquireixen les característiques dels seus pares i van a poblar els mateixos llocs. Els salmons, en canvi, fan el cicle invers. Els individus adults, que viuen a les aigües marines, quan comença el període reproductor migren cap a les aigües dolces dels rius i torrents, que remunten molts quilòmetres fins i tot superant forts desnivells. Aquí es reprodueixen i, ja cansats pel viatge, comencen el recorregut de tornada cap a la mar, on tan sols n’arribaran uns quants. Els salmons acabats de néixer viuen un temps a les aigües dolces, abans d’emprendre el viatge cap a les aigües marines. Tots dos exemples fan referència a migracions de la mar a les aigües dolces o viceversa, però hi ha moviments migratoris que tenen lloc exclusivament en el medi marí. Entre els casos més coneguts, perquè afecten peixos molt apreciats, hi ha el dels arengs i les tonyines. Les tonyines entren a la mar Mediterrània procedents de l’oceà Atlàntic i es reprodueixen a la Mediterrània oriental, des d’on posteriorment tornen a l’Atlàntic.

Entre els ocells, el fenomen migratori és de gran importància. Aquests animals fan un doble viatge entre les dues zones on viuen: aquella on nidifiquen i aquella on hivernen. Molts individus es van aturant pel camí, i en aquests llocs on reposen són anomenats ocells de pas. La distància dels desplaçaments realitzats varia molt, i no sempre és proporcional a la potència de vol. Les orenetes, les cigonyes, els pardals i altres ocells fan viatges de milers de quilòmetres. Per exemple, el xatrac àrtic (Sterna paradisaea) nidifica a les parts més septentrionals del continent americà i hiverna a la regió antàrtica. Entre l’anada i la tornada recorre uns 16 000 quilòmetres ben bons! La direcció també varia i no sempre segueix els meridians. Algunes espècies de l’Àsia central, per exemple, van a hivernar a l’Àfrica, i es mouen, per tant, en direcció NE-SO. Sovint creuen oceans, deserts i muntanyes. Sembla que la mitjana de velocitat de les bandades migradores pot arribar a 60 km/h. Els ocells més veloços són les orenetes i algunes espècies de falcons. Molts ocells volen arran de terra o de la mar, però n’hi ha que, com les grues, pugen molt amunt, fins i tot a milers de metres d’altitud. Els pingüins migren nedant. Molts ocells grossos (grues, oques, cigonyes) volen de dia i de nit; d’altres només de dia (orenetes, gavines) o només de nit (passeriformes petits). Les bandades poden ser desordenades o ordenades; en aquest darrer cas (ànecs, oques, grues, etc.), sovint els animals es disposen en formacions angulars característiques, amb un individu al vèrtex que fa de guia i és substituït periòdicament. A banda de les migracions continentals que tenen lloc a gran escala tant al Vell Món com al Nou Món, són importantíssimes les migracions transoceàniques que realitzen no solament les espècies marines sinó també les espècies terrestres bones voladores.

No resulta fàcil explicar les relacions entre les migracions i la fisiologia dels ocells. L’impuls migratori deriva de factors externs i interns, i és indubtable la importància de l’empitjorament de les condicions alimentàries. Hi ha experiments interessants que demostren que aquest impuls té relació amb la variació de l’activitat dels òrgans reproductors, la qual cosa depèn al seu torn de la variació de les hores de llum, és a dir, de la durada del dia. Però sembla que el factor fisiològic primari és l’activitat hormonal, en particular de la glàndula hipòfisi, que segueix un cicle estacional. Quant a l’orientació, la vista té certament gran importància, ja que proporciona a l’animal punts de referència segurs i, a més, un especial sentit de la direcció que li assegura probablement la constància de la direcció general del vol.

Entre els rèptils, fan migracions de llarg recorregut sobretot les tortugues marines. Les tortugues verdes que viuen prop de les costes del Brasil fan un viatge de 2 000 km que les porta fins a l’illa de l’Ascensió, a la costa africana, on es reprodueixen.

Quant als mamífers, cal recordar sobretot les migracions regulars d’algunes espècies de ratpenats. S’ha demostrat que aquests animalons tenen un sentit de l’orientació equiparable al dels ocells, però en conjunt en sabem poca cosa. També fan considerables desplaçaments periòdics els balenoptèrids, que de les mars polars se’n van a les temperades o a les càlides per hivernar i reproduir-se. El lèmming, un petit rosegador, fa migracions espectaculars. Cada quatre o cinc anys se’n produeix un escampall d’hordes immenses provinents de certs punts de dispersió, d’Escandinàvia i de Lapònia per arribar fins a la mar després de travessar muntanyes i valls d’una manera frenètica. Molts dels rosegadors moren abans d’arribar-hi. Aquests èxodes massius estan relacionats amb els forts augments periòdics de la població.

Alguns grans herbívors també fan migracions massives. Els rens o caribús, que viuen a la tundra àrtica durant els mesos d’estiu, es desplacen centenars de quilòmetres cap al sud quan arriba l’hivern. A l’Àfrica centremeridional, són espectaculars els desplaçaments dels nyus i d’altres antílops. A l’estació de les pluges s’apleguen a la regió del Serengueti i a l’estació seca emprenen grans migracions cap al nord-oest. Els hipopòtams remunten els rius durant l’estació de les pluges per tornar a baixar després, a l’estació seca.