El cos humà, la salut i la malaltia

La salut i la malaltia

Quan dos amics o coneguts es troben, és molt habitual que un d’ells pregunti a l’altre: "Com estàs?", i que aquest li respongui: "Estic bé, i tu?" o "Doncs, una mica pioc" o "No estic gaire fi" o, fins i tot, "Em trobo malament, estic malalt". Però, si els analitzem amb precisió, què volen dir aquests termes que ens semblen tan oposats (bé o malament, salut o malaltia)? En definir-los, topem amb nombroses dificultats i en l’intent podem caure en cercles viciosos, com el que defineix la salut com l’absència de malaltia o viceversa. Això passa perquè, quan intentem descriure les condicions en què es troba un organisme viu, tendim espontàniament a observar-lo només des d’un punt de vista entre tots els possibles.

La presència o no d’un estat de malaltia en una persona es pot valorar, per exemple, considerant les sensacions de malestar, de dolor o de molèstia que aquesta persona experimenta. Tothom sap per experiència que les malalties comporten sensacions força desplaents. Però aquest criteri no sempre és vàlid, perquè hi ha malalties que no necessàriament causen dolor o malestar. Com a exemple, n’hi ha prou d’esmentar la diabetis, una malaltia causada per la presència excessiva de sucre a la sang, que no es pot guarir, però que quan és tractada correctament amb fàrmacs, una dieta especial i altres atencions no provoca en el malalt gaires sensacions físiques negatives.

Per això, recórrer al recurs de les sensacions de malestar per distingir l’estat de malaltia resulta poc segur, a causa en part de la intervenció de diversos factors, laborals i socials. Considerem, per exemple, un refredat, una malaltia d’origen víric que dura pocs dies i que provoca només incomoditats en la persona afectada. Amb tot, si per a una secretària o un fuster —posem per cas— només es tracta d’una molèstia banal, per a una cantant o un conferenciant és una font de problemes. El cas contrari, però, seria per exemple el de l’artrosi, una malaltia de les articulacions que redueix l’agilitat dels membres afectats i complicaria força la feina manual del fuster o de la secretària.

Un altre punt de vista possible per a distingir la salut de la malaltia és aquell que considera l’organisme exclusivament com un conjunt d’òrgans i aparells dedicats a la pròpia conservació i reproducció. Des d’aquest punt de vista, un organisme que funciona bé gaudeix de salut; per contra, la malaltia es defineix com una alteració del funcionament d’un òrgan o de tot l’organisme. Aquesta definició permet superar algunes de les dificultats que hem vist més amunt i ha ofert, i ofereix, a les ciències biològiques la possibilitat de fer grans progressos en el coneixement de les diverses malalties i el seu guariment. Però alhora també planteja problemes. En primer lloc, hi ha el risc de caure en dos excessos. D’una banda, el de limitar la definició de malaltia a un desgast mecànic de l’organisme, i així veure’s obligat a considerar la persona dividida en un aspecte orgànic i un de psicològic, cultural o social quan, en realitat, tots aquests aspectes estan relacionats i són interdependents. I, de l’altra, el de portar a l’extrem la mateixa concepció mecànica i interpretar des d’aquesta perspectiva qualsevol manifestació o activitat de la persona, la qual cosa aboca a la recerca contínua dels límits exactes entre allò que es considera salut i allò que es considera malaltia, entre allò que és normal i allò que és vist com a anormal.

A més, ens trobem davant d’una simplificació excessiva dels conceptes de salut i malaltia i de la seva relació. Seguint dins la lògica de la contraposició entre aquests dos conceptes, pot ser difícil establir amb precisió quan cal considerar sa o malalt un organisme. Per exemple, no és fàcil definir quan la pressió arterial comença a ser anormal, encara que sigui cert que una pressió massa alta és sens dubte perjudicial.

Tampoc no són gens estranys els casos d’anomalies en òrgans o aparells de l’organisme que resulten difícils de classificar com a "malalties", perquè és possible que creïn problemes de salut en algunes persones però no pas en d’altres, per a les quals potser fins i tot poden tenir conseqüències positives. N’és un bon exemple la microcitèmia, un defecte genètic dels glòbuls vermells, sovint ignorat encara que força estès, que consisteix en l’abundància d’eritròcits anormalment petits. No provoca molèsties o inconvenients, si s’exceptua la possibilitat que de dos progenitors microcitèmics neixi un fill afectat d’una malaltia greu de la sang. No resulta fàcil dir en quina mesura aquest "defecte" s’ha de considerar una malaltia, sobretot si es té en compte que aquest trastorn dóna a qui el pateix una resistència superior a certes malalties respecte dels que tenen els glòbuls vermells normals. Pot semblar absurd, però en una població resident en una zona de malària les persones que tenen els glòbuls vermells sense aquest defecte es podrien considerar "anormals" i fins podrien esdevenir ràpidament una minoria per culpa d’emmalaltir més sovint de malària. A més, cal considerar el fet que les modificacions culturals i els avenços científics han modificat al llarg del temps el concepte de salut i malaltia o de normal i anormal (vegeu "Breu història de la medicina").

Les possibles maneres d’entendre la salut i la malaltia descrites abans estan limitades pel fet que pretenen separar el que només són estats diferents en què es pot trobar l’organisme en la seva relació contínua amb el medi. Cada organisme tendeix a mantenir sempre constants i en equilibri les característiques del medi intern contrarestant amb diversos mecanismes (que veurem més endavant) les pressions de diversa mena, procedents tant de l’exterior com de l’interior, que tendeixen a alterar l’equilibri. Aquesta activitat s’anomena homeòstasi, i és necessària perquè els òrgans funcionin al màxim de la seva capacitat.

Per tant, es pot dir que és dóna un estat de malaltia quan un organisme no aconsegueix contrarestar eficaçment un desequilibri del propi medi intern, és a dir, quan s’estableix una alteració de l’homeòstasi. Això s’esdevé a conseqüència d’un excés de les pressions ambientals exteriors, a causa de microorganismes i substàncies químiques perjudicials, el clima, l’estrès psicològic o d’altres elements, o bé és atribuïble al mal funcionament d’algun òrgan per errors genètics, desgast, envelliment o altres factors, o també per debilitament, disfuncions o excessos dels mateixos aparells reguladors o defensors de l’organisme.

Fent servir alguns conceptes de la física, podríem dir que la malaltia és un procés dinàmic (un desequilibri, doncs) que acaba amb el guariment de l’individu o amb la seva mort, mentre que la salut és un procés estàtic (estat de màxim equilibri) del qual no voldríem sortir mai. Però cal afegir que aquest aspecte estàtic és només aparent, perquè els organismes, sans o malalts, tenen una dinàmica interna molt intensa. A més dels aspectes físics o orgànics, el concepte global de salut incorpora també altres apreciacions que consideren la persona com a una entitat integral. Així, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la salut és l’estat de complet benestar físic, mental i social i no tan sols l’absència d’afeccions o de malalties.

Les defenses de l’organisme

Acabem de veure, en parlar dels conceptes de salut i malaltia, que els riscos que corre l’organisme són nombrosos i de naturalesa ben diversa. Podríem comparar el cos humà amb un país internament inestable, amenaçat per revoltes i agitacions, que pot ser envaït d’un moment a l’altre per un exèrcit enemic, representat en aquest cas pels agents patògens. Per tant, aquest país haurà d’emprar tots els mitjans de què disposi per a defensar-se i tirar endavant. El cos humà es comporta de manera semblant. Com a primera defensa té les seves muralles, és a dir, la pell, que actua de defensa mecànica contra els microorganismes i els agents químics i físics potencialment perjudicials. En condicions normals, és difícil que els microorganismes la travessin, a causa en part del seu pH àcid.

La pell es continua amb les mucoses. Les mucoses estan formades per un teixit epitelial que recobreix els conductes i entapissa les cavitats internes. Algunes comuniquen amb l’exterior i solen secretar un líquid viscós que té la missió d’atrapar i neutralitzar els microbis que intenten penetrar a l’organisme.

Si persisteix l’atac enemic, l’organisme pot reaccionar amb febre, és a dir, elevant la temperatura corporal, que normalment és de 36-37°C. Aquest augment de temperatura és letal per a moltíssims virus i bacteris que, com que són paràsits humans, viuen bé cap als 37°C. Sovint la febre va acompanyada d’inflamació, que també és desfavorable per als gèrmens, ja que afavoreix una concentració d’elements que combaten la infecció.

La febre i la inflamació són defenses inespecífiques, atès que es dirigeixen contra agents nocius considerats com a entitats indiferenciades; formen el primer sistema de defensa. Però són defenses inespecífiques que només resulten efectives si els agents nocius no són presents en un nombre gaire elevat (en el cas dels bacteris, per exemple, si la "càrrega bacteriana" no és gaire forta) i si no són gaire agressius. Però quan la situació empitjora, aleshores es recorre a defenses més específiques, adreçades a destruir o neutralitzar individualment l’agent perjudicial, com si disposéssim, tot fent una analogia, de míssils amb detecció automàtica de l’objectiu. Aquestes defenses específiques de l’organisme són les defenses immunitàries.

Naturalment, no tots els individus reaccionen de la mateixa manera davant d’una agressió per part d’un agent nociu. Hi ha qui tendeix a refredar-se més, qui suporta millor la calor o el fred, qui es cansa més fàcilment que un altre o qui és més sensible al dolor. Aquestes diferències són causades per nombroses variables de naturalesa genètica i ambiental, relacionades amb l’edat o amb determinades situacions hormonals o metabòliques. Per tant, aquests factors, juntament amb d’altres, poden fer augmentar o disminuir la capacitat dels organismes d’oposar-se als agents que tendeixen a modificar l’homeòstasi.

La inflamació

Entre les reaccions de defensa específica del nostre organisme, la inflamació és la que es manifesta de manera més evident. La inflamació és una reacció local dels teixits contra agents patògens de qualsevol naturalesa. Es caracteritza bàsicament per cinc aspectes, que són el dolor, l’envermelliment o rubor, l’increment local de temperatura o calor, la inflor de la part lesionada o edema i la disminució de la capacitat funcional.

Quan els teixits pateixen un dany, d’origen bacterià o bé d’una altra mena, com ara un traumatisme o una contusió, les cèl·lules lesionades alliberen diverses substàncies, anomenades mediadors químics, entre les quals hi ha la histamina i les prostaglandines, que provoquen una dilatació dels capil·lars amb el consegüent augment de l’afluència de sang, envermelliment i un augment de la temperatura dels teixits inflamats. La velocitat de la circulació disminueix i, a través de les parets dels capil·lars, es vessa a la zona inflamada plasma sanguini, ric en glòbuls blancs (leucòcits), que són els encarregats de neutralitzar els eventuals microorganismes patògens, i d’altres substàncies. El líquid vessat, que s’anomena exsudat, pot ser purulent, si té moltes restes de glòbuls blancs; hemorràgic, si hi ha presents glòbuls vermells; fibrinós, si conté moltes proteïnes plasmàtiques i fibrina, una proteïna també que té un paper important en la coagulació de la sang, o bé serós, si és net i sense cèl·lules.

A diferència dels altres processos de defensa, la inflamació no afecta, almenys inicialment, tot l’organisme, sinó que es manifesta només a la zona de la lesió. Però aquesta defensa local no és independent dels altres mecanismes de defensa general, atès que fa participar el sistema immunològic en la producció d’anticossos i manté una relació estreta amb el mecanisme de la febre, com veurem de seguida. A més, al costat dels processos degeneratius apuntats, n’hi ha d’altres de regeneratius que produeixen cèl·lules noves per substituir les lesionades.

Malgrat que té una funció essencialment de defensa, de vegades la inflamació pot respondre a l’estimulació contínua dels agents nocius i per tant pot esdevenir perjudicial per als teixits i per a tot l’organisme. És el que passa, per exemple, quan hi ha una proliferació no controlada de les cèl·lules que fan la funció d’englobar i destruir l’agent irritant, amb la formació consegüent de nòduls i granulomes, o bé quan es produeix teixit cicatricial desordenat i adherit a les estructures circumdants.

La febre

La febre és l’excés de calor ocasionat per un increment del metabolisme corporal. Es considera sovint una reacció defensiva de l’organisme. Es manifesta diferentment segons la causa que l’origina.

ECSA

Quan la temperatura corporal puja per sobre de la normal es té febre. La febre es produeix per un augment del metabolisme corporal, que comporta un increment en la producció de calor. La temperatura interna del nostre organisme normalment és d’uns 36-37°C, i es manté constant gràcies a un procés de termoregulació, és a dir, gràcies a un equilibri continu entre, d’una banda, la producció de calor, procedent de les reaccions metabòliques que tenen lloc al nostre organisme, i d’altra banda, la dispersió de calor en l’ambient circumdant, obtinguda mitjançant la suor i la regulació de la circulació sanguínia (vegeu "La circulació de la sang").

El centre termoregulador és situat a l’hipotàlem, a la base del cervell, i és compost per dues estructures, l’una especialitzada en el control de l’excés de calor i l’altra en l’excés de fred; totes dues actuen a partir de les informacions procedents dels receptors perifèrics (termoreceptors) sensibles a la temperatura de la sang, de les mucoses i la pell (vegeu "La regulació de l’organisme"). Funciona, per tant, com un termòstat calibrat segons la temperatura òptima de l’organisme i reacciona a les alteracions orgàniques posant en marxa els mecanismes adequats per a retornar-la a les condicions inicials. Quan el centre termoregulador és estimulat per substàncies piretògenes (que produeixen febre), originades en la degradació de les proteïnes cel·lulars, dels glòbuls blancs o procedents de bacteris, la temperatura corporal puja respecte del nivell normal (hipertèrmia). També pot passar que la hipertèrmia sigui causada per una alteració del centre termoregulador, que és el que passa, per exemple, en el cas d’alguns tumors cerebrals que causen febre. Naturalment, per contra, la temperatura també pot baixar per sota dels valors normals (hipotèrmia) en relació amb múltiples fenòmens patològics. Per exemple, en el còlera, una malaltia infecciosa que provoca una gran dispersió de líquids, es verifica fins i tot una hipotèrmia perifèrica (33-34°C) i una hipertèrmia en la cavitat oral i el recte (41-42°C).

La febre té totes les característiques d’una reacció de defensa, perquè nombrosos bacteris i virus es veuen perjudicats per una temperatura superior a la temperatura corporal habitual. Però cal no oblidar que una temperatura excessiva pot perjudicar el nostre organisme fins al punt de comprometre’n la supervivència (vegeu "La temperatura corporal").

El sistema immunològic

La resposta immunitària específica és a mans dels limfòcits. Pot ser o bé una resposta immunitària humoral, duta a terme llavors pels limfòcits B, que inactiven o afavoreixen la destrucció dels agents estranys, o bé una resposta immunitària cel·lular, protagonitzada aleshores pels limfòcits T, que ataquen directament els elements agressors.

ECSA

El terme immunitat, que literalment significa ‘exempció d’obligacions, càrrecs o penes’, representa en l’àmbit de la medicina i la biologia la capacitat de l’organisme de defensar-se (o sigui, de ser immune) dels agents estranys nocius. Els fenòmens immunològics afecten totes les substàncies estranyes que, superada la barrera de la pell i les mucoses, penetren en l’organisme. Constitueixen la reacció de l’organisme davant de molècules diferents de les pròpies. Aquests fenòmens són un dels mitjans més importants que té el nostre cos per a preservar la pròpia especificitat bioquímica, per a blocar i, per tant, destruir tots els elements que no s’identifiquen amb els constituents propis.

El conjunt d’òrgans, cèl·lules i teixits de l’organisme destinats a la defensa s’anomena sistema immunològic. Es tracta d’un sistema constituït per òrgans centrals i perifèrics. En els mamífers, el tim és essencialment l’òrgan central del sistema mentre que els òrgans perifèrics són principalment els ganglis limfàtics i la melsa. La medul·la òssia té característiques comunes amb els òrgans centrals i amb els perifèrics.

El tim és una glàndula en forma de piràmide situada al tòrax, darrere l’estern. És un òrgan amb la funció de proporcionar a les cèl·lules immadures, procedents de la medul·la òssia, les informacions necessàries perquè madurin fins a l’estadi de limfòcits T. Assoleix la maduresa quan l’individu té uns dos anys de vida i comença el procés d’atròfia abans dels vint anys. Els ganglis o nòduls limfàtics es troben al llarg dels vasos limfàtics i fan la funció de filtre dels gèrmens i d’altres antígens que circulen pel sistema limfàtic.

La melsa efectua una funció anàloga, però filtra la sang en comptes de la limfa. La melsa és un òrgan situat a la banda esquerra de la part alta de l’abdomen. Té múltiples funcions, entre les quals destaquen la destrucció dels glòbuls vermells vells i la producció de glòbuls blancs.

El sistema immunològic ha de lluitar contra un exèrcit d’enemics per tal de preservar la integritat de l’organisme. Aquests enemics s’anomenen globalment antígens. Es defineix com a antigen qualsevol substància que sigui estranya a l’organisme o que el cos no reconegui com a pròpia. Un antigen té un pes molecular que no és inferior a uns 10 000 daltons, no s’elimina espontàniament pels canals habituals (orina, suor o femta) i, sobretot, un cop introduït a l’organisme, hi provoca una resposta immunitària amb la formació d’anticossos que intenten o aconsegueixen neutralitzar-lo.

La resposta immunitària que els antígens provoquen depèn més de la conformació espacial de la molècula antigènica que no pas de la seva composició química. De fet, es pot comparar la relació entre antigen i anticòs amb la relació entre un pany i la clau corresponent. La conformació de la molècula antigènica es pot imaginar que és el pany al qual s’adapta la clau corresponent, que és l’anticòs. A la superfície dels antígens hi ha uns punts característics, anomenats determinants antigènics, on s’aferren els anticossos. A cada determinant antigènic, li correspon un anticòs específic. L’antigen és constituït per dues parts: una de més activa, formada pels determinants antigènics i una altra de menys activa, formada per la resta de la molècula, que exerceix una funció de transport des dels llocs actius (per això aquesta part s’anomena carrier, terme anglès que significa ‘transportador’). El determinant antigènic sense carrier s’anomena haptè i no té la capacitat de provocar la formació d’anticossos, per bé que és capaç de reaccionar-hi, com en el cas de les al·lèrgies.

Els antígens poden ser naturals, i en aquest cas solen ser microorganismes (virus, bacteris o paràsits), o bé fragments artificials, formats per l’enllaç de grups químics coneguts amb una substància natural, o encara poden ser sintètics, constituïts aleshores per substàncies obtingudes al laboratori.

La penetració d’un antigen en un organisme provoca, doncs, l’aparició de molècules de naturalesa proteica que s’uneixen de manera específica a aquest antigen. Són els anticossos.

Els anticossos (o immunoglobulines) tenen una estructura química especial que recorda la lletra Y. Són formats essencialment per dues parts. Una de variable, o cadena lleugera, per a cada tipus concret d’anticossos, que fa la funció de reconeixement i és capaç de distingir un nombre aparentment il·limitat d’antígens diferents; i una altra part que considerarem constant, o cadena pesant, comuna a tota una classe d’anticossos, independent del "reconeixement", però que col·labora activament en la defensa perquè és responsable, entre altres coses, de la velocitat de la reacció de defensa. La molècula de l’anticòs té dos nínxols, situats als extrems dels dos braços curts de la Y, que són els punts d’unió amb l’antigen, anomenats seus de l’anticòs, on s’encasten els determinants antigènics, que d’aquesta manera són neutralitzats. Per a cada determinant antigènic, l’organisme és capaç de sintetitzar una immunoglobulina diferent, ja que la zona de la molècula que forma la seu de l’anticòs és altament específica.

Per ara, han estat identificades cinc classes d’immunoglobulines. Les IgM, que són les primeres que apareixen després de la "invasió" dels antígens; les IgG, que representen la major part dels anticossos coneguts i que són les úniques immunoglobulines que la mare proporciona al nadó, perquè són capaces de travessar la barrera de la placenta; les IgA, presents preferentment en les excrecions, la saliva i la llet; les IgE (anomenades també reagines), responsables dels fenòmens de resposta immunitària en les al·lèrgies; i les IgD, presents en quantitats mínimes i de les quals encara se sap ben poca cosa, llevat que deuen tenir un paper coadjuvant en la diferenciació de les cèl·lules formadores d’anticossos. Alguns grups d’immunoglobulines tenen subclasses.

Les cèl·lules que intervenen en la resposta immunitària pertanyen a la "sèrie blanca" de la sang (leucòcits o glòbuls blancs) i se subdivideixen en dos grans grups: d’una banda, els macròfags i els granulòcits, responsables de la resposta immunitària "inespecífica"; i, de l’altra, els limfòcits, encarregats de la resposta immunitària "específica". Els limfòcits, que neixen de les cèl·lules indiferenciades de la medul·la òssia, es classifiquen en limfòcits T i limfòcits B segons l’òrgan en què té lloc la seva maduració completa i del qual reben la "competència immunitària" específica. Els limfòcits T maduren al tim, però pel que fa als limfòcits B, no es coneixen amb seguretat els òrgans de maduració (probablement són la mateixa medul·la òssia i la melsa), per la qual cosa quan s’hi fa referència es parla genèricament d’"òrgans semblants a la bossa", amb relació a la "bossa de Fabrici", on completen el desenvolupament els limfòcits B dels ocells.

La resposta immunitària

Quadre 25.1 Immunoglobulines humanes.

ECSA

Després de presentar els actors principals que intervenen en els processos immunitaris (antígens, anticossos, que com veurem més endavant són produïts pels limfòcits B, macròfags, granulòcits i limfòcits T i B), intentarem ara reconstruir a grans trets el que passa en el nostre organisme des de la invasió dels antígens fins a la formació dels anticossos que hi reaccionen.

La primera etapa de la lluita immunitària correspon a la intervenció dels macròfags (o fagòcits) i dels granulòcits, que tenen la capacitat de fagocitar l’antigen, és a dir, d’englobar-lo i inactivar-lo químicament. Els macròfags, a més de produir interleucina-1, una substància que actua sobre els centres termoreguladors de l’hipotàlem i contribueix a augmentar la temperatura, fixen molècules del propi RNA en diferents indrets de l’antigen i transmeten aquestes informacions als limfòcits T que "patrullen" pel corrent sanguini. Els limfòcits T s’encarreguen de l’anomenada immunitat cel·lular. Són particularment actius contra les cèl·lules tumorals i en les reaccions de "rebuig" consegüents als trasplantaments d’òrgans. Un cop activats, els limfòcits T es transformen en limfoblasts i originen una gran quantitat de cèl·lules filles ("clons"), les quals, com el limfòcit T progenitor, només reconeixen certes cèl·lules estranyes. Una població especial de limfòcits T, anomenats assassins, explica aquesta funció d’atac, mentre que una altra població, la dels limfòcits col·laboradors, produeix unes substàncies anomenades limfocines, que regulen l’activitat dels limfòcits T assassins, els limfòcits B i els macròfags.

Els limfòcits B, un cop activats, es transformen en cèl·lules plasmàtiques, les quals comencen a produir les immunoglobulines (anticossos), substàncies específiques capaces de neutralitzar l’antigen en qüestió. Com que les immunoglobulines produïdes circulen per la sang, es diu que són responsables de la immunitat humoral. Les immunoglobulines que circulen bloquen els determinants antigènics en les seus dels anticossos. Sovint, sobretot si l’antigen és de tipus cel·lular, intervé per ajudar-les un conjunt de proteïnes, anomenat complement, que s’adhereix al complex antigen-anticòs i provoca lesions en el citoplasma de la cèl·lula enemiga. A més de les cèl·lules plasmàtiques, es formen els anomenats "limfòcits B de memòria", que tenen una vida molt llarga (a diferència de les cèl·lules plasmàtiques) i conserven així el record de l’experiència antigènica anterior.

Així, després de connectar amb un antigen, el sistema immunològic no l’oblida mai més, és a dir, en conserva una memòria immunitària que li permet intervenir ràpidament en el cas d’una nova invasió del mateix antigen. A més, el nostre organisme posseeix una memòria immunitària també davant d’antígens amb els quals mai no ha estat en contacte. Aquesta memòria s’anomena "ancestral", i ens ha estat transmesa per via genètica pels nostres pares.

El coneixement dels mecanismes descrits més amunt ens permet obtenir una immunitat artificial respecte de determinats antígens utilitzant, amb finalitat terapèutica, un sèrum procedent d’un organisme ja immune i, per tant, ric en anticossos ja formats (immunització passiva) o bé inoculant en un subjecte "de risc" certs antígens convenientment neutralitzats o atenuats (vacunes i sèrums). En aquest cas (immunització activa), el sistema immunològic aprèn a formar anticossos capaços de reconèixer i neutralitzar els antígens injectats, sense necessitat de patir la malaltia.

Alteracions del sistema immunològic

El sistema immunològic, com qualsevol altre òrgan o aparell, pot patir alteracions que en comprometin el bon funcionament, limitant-ne o exagerant-ne l’activitat normal. Les causes d’aquestes alteracions poden ser múltiples i inclouen lesions genètiques i fisiològiques, a més de danys provocats per microorganismes i substàncies químiques procedents de l’exterior.

En aquests casos, com que la immunitat ja no funciona com una defensa de l’organisme, parlem de malalties immunitàries, que representen sempre un defecte o una exageració de les reaccions immunitàries normals.

Els tipus d’alteracions immunitàries principals són:

— Les reaccions anafilàctiques o atòpiques (com el xoc anafilàctic o l’asma), que són reaccions d’hipersensibilitat immunitària i que tractarem una mica més endavant.

— Les reaccions de citotoxicitat i cel·lulomediades. N’és un exemple el rebuig d’un teixit trasplantat. Es tracta de situacions en què l’organisme fa massa bé la seva feina; els anticossos es fixen a les cèl·lules del teixit trasplantat i atreuen el complement o limfòcits T assassins (que també poden actuar sense la intervenció dels anticossos).

— Les reaccions d’immunocomplexos, en què es poden dipositar agregats d’antígens i anticossos en alguns òrgans i provocar una reacció inflamatòria local.

— Les immunodeficiències, causades per la manca total o parcial d’algunes poblacions cel·lulars responsables de les defenses immunitàries (per exemple els limfòcits), amb la consegüent producció reduïda d’anticossos o amb una acció immunocel·lular reduïda; això exposa l’organisme al risc d’infeccions greus i freqüents i al desenvolupament de tumors.

— L’autoimmunitat, que es dóna quan un organisme no reconeix com a propis els seus constituents i, consegüentment, els ataca, perquè els considera "enemics".

— Les malalties immunoproliferatives, que tenen lloc quan un sol tipus de cèl·lules del sistema immunològic es reprodueix de manera incontrolada i origina una població de cèl·lules totes iguals entre elles (clons). El cas més freqüent és la proliferació dels limfòcits B, amb la producció derivada d’un sol tipus d’immunoglobulina i el blocatge de la síntesi de tots els altres anticossos.

Les al·lèrgies

En parlar de les alteracions del sistema immunològic, hem al·ludit a les reaccions d’hipersensibilitat immunitària, que sovint es designen amb el concepte d’"al·lèrgia". Aquest terme, introduït pel científic Von Pirquet el 1906, indica les situacions en què un organisme reacciona davant d’una substància estranya (al·lergogen) que és innòcua per als organismes "normals". Els al·lergògens que poden provocar reaccions al·lèrgiques són extremament nombrosos i es poden classificar de diferents maneres, segons el seu origen (vegetal, animal o mineral), la continuïtat d’exposició (permanent, estacional o esporàdica), la distribució (aèria, ingerida o per contacte) o la seva naturalesa química.

De tota manera, la classificació més usada és la que té en compte la manera com els al·lergògens entren en contacte amb l’organisme. Segons aquesta classificació, n’hi ha de diferents tipus: 1) al·lergògens inhalats, com pol·len, pols ambiental (que conté en abundància els excrements dels àcars del gènere Dermatophagoides), petites partícules d’origen animal (restes de pell o de pèls d’animals domèstics) o espores de fongs, entre d’altres; 2) al·lergògens ingerits, com aliments o fàrmacs; 3) al·lergògens injectats, com alguns fàrmacs i verins d’insectes (abelles, vespes o escarabats); 4) al·lergògens de contacte, procedents de productes químics, fàrmacs o cosmètics diversos.

Avui s’identifica el terme al·lèrgia amb els fenòmens d’hipersensibilitat immunitària immediata. El més evident i més greu d’aquests fenòmens és l’anafilaxi. L’anafilaxi (terme que deriva del grec i que significa ‘sense protecció’) va ser descoberta el 1902 quan el científic francès Charles Richet, premi Nobel de medicina del 1913, va injectar en un gos una petita dosi de sèrum d’anguila, seguida vint dies després d’una segona dosi, també petita i, en teoria, considerada innòcua. El gos, però, va morir quasi instantàniament després de la segona injecció. D’aquesta manera va quedar palès que en els animals, i en l’ésser humà també, es manifesten fenòmens anafilàctics en aquells individus que han estat prèviament "sensibilitzats" amb una substància antigènica activa i als quals s’inocula de nou la mateixa substància desencadenant. En les persones això pot tenir lloc durant alguns tractaments seroteràpics, per exemple, quan s’administra un sèrum, quan es prenen certs fàrmacs o quan alguns insectes piquen i inoculen verins (sobretot abelles i abellots). La reacció, immediata i violenta, s’anomena xoc anafilàctic.

El mecanisme del xoc anafilàctic és el següent. Es formen complexos antigen-anticòs, sobre els quals s’acopla el complement. Aquests complexos es fixen en unes cèl·lules (els mastòcits) riques en histamina i altres substàncies, que actuen sobre les parets dels vasos sanguinis i sobre la musculatura llisa. Aquestes substàncies són secretades pels mastòcits i provoquen la contracció dels bronquis, la baixada de la pressió arterial i el col·lapse cardiovascular, tot plegat acompanyat de manifestacions igualment molt greus, que poden causar la mort.

Si el xoc anafilàctic és la manifestació més greu i evident de la hipersensibilitat immediata, existeixen altres manifestacions semblants pel que fa al mecanisme reactiu, però molt més dèbils pel que fa a la reacció individual. Són les anomenades comunament "manifestacions al·lèrgiques". Aproximadament el 15% de la població és hipersensible espontàniament a certs al·lergògens, encara que gairebé mai no tenen característiques antigèniques completes. De fet, quan s’inoculen aquestes substàncies en individus normals, no donen lloc a la formació d’anticossos. Els anticossos que es formen en el curs de les reaccions al·lèrgiques són les immunoglobulines E (IgE), anomenades també reagines. Entre les malalties al·lèrgiques més comunes recordem l’anomenada "febre del fenc" (una forma de pol·linosi), de caràcter estacional perquè és causada per la producció del pol·len d’algunes plantes, com les gramínies (moltes plantes herbàcies i els cereals), o d’arbres.

El quadre clínic es caracteritza per esternuts, obstrucció nasal, secreció nasal aquosa abundant amb possible llagrimeig i envermelliment de la conjuntiva. En són exemples la rinopatia al·lèrgica, amb els mateixos símptomes que la pol·linosi, causada per la inhalació de pols domèstica, abundant en els àcars Dermatophagoides; l’urticària, erupció cutània acompanyada de pruïja, causada generalment per al·lergògens d’origen alimentari (llet, ous, marisc i crustacis, xocolata o certes fruites) o per fàrmacs (antibiòtics, analgèsics o sulfamides); les dermatitis al·lèrgiques per contacte, que són lesions de tipus eczematós que afecten les zones cutànies exposades al contacte amb determinats al·lergògens (cosmètics o detergents); les reaccions al·lèrgiques al sèrum, consegüents a l’administració d’un sèrum immunològic (per exemple, l’antitetànic), caracteritzades per febre, erupcions cutànies, dolor a les articulacions, tumefacció dels ganglis limfàtics, etcètera. Aproximadament un terç dels casos d’asma bronquial també són d’origen al·lèrgic. Aquesta afecció provoca contracció dels músculs dels bronquis, sensació d’ofec, accessos de tos i producció de moc.

Després d’enumerar els problemes amb què es poden trobar els individus al·lèrgics, volem esmentar una particularitat, per dir-ho d’alguna manera, "positiva".

Si es comparen amb els individus no afectats per l’al·lèrgia, els pacients al·lèrgics semblen menys predisposats a l’aparició de tumors, probablement perquè els malalts tumorals presenten una capacitat limitada de reconèixer com a estranys els antígens de les cèl·lules de tumors. No és improbable, per tant, que les persones al·lèrgiques, en posseir una capacitat molt destacada de respondre a antígens molt dèbils, aconsegueixin blocar més fàcilment les cèl·lules tumorals.

Les malalties

L’alteració de l’estat d’equilibri intern de l’organisme, és a dir, de l’homeòstasi, amb l’aparició consegüent de símptomes desagradables i de vegades dolorosos es defineix comunament com a malaltia. En molts casos, es coneixen les causes desencadenants (agents etiològics) de les malalties i totes les condicions que n’afavoreixen o determinen l’acció perjudicial. En altres ocasions, en canvi, encara no s’ha trobat l’agent responsable, o només se sospita quin pot ser.

La classificació de les malalties

No hi ha un criteri únic per a la classificació de les malalties, sinó que aquesta depèn bàsicament de la finalitat o del context en què s’estudien. Tot i això els dos criteris més emprats, que són complementaris, se centren en la classificació clínica, en què es considera l’aparell on es localitza la patologia, i la classificació etiològica, o sigui, segons quina és la causa principal de la dolència. La classificació clínica és la que se segueix habitualment en els tractats de medicina, encara que també es consideren els aspectes etiològics.

Els canvis històrics, terapèutics i socials han anat modificant la importància d’unes malalties respecte a les altres. Segons una visió evolutiva, les grans malalties històriques han estat principalment d’origen infecciós i s’han manifestat en forma de grans epidèmies (pesta o còlera, per exemple) o d’afeccions continuades endèmiques (tuberculosi, febre tifoide, verola o xarampió).

En la societat occidental han passat a un primer pla les malalties tumorals i els accidents, tot i la persistència de les infeccioses i l’increment d’algunes de noves, com la sida, o l’augment dels casos d’hepatitis. Però, globalment, les malalties infeccioses ocupen encara aquí el primer lloc, en especial les que afecten el tub digestiu (les diarrees, per exemple, són causa d’una gran mortaldat infantil) i l’aparell respiratori.

El curs d’una malaltia és l’evolució des que es presenta fins que desapareix. Segons quin sigui aquest el curs distingim les malalties fulminants, de durada molt breu i amb un resultat gairebé sempre mortal; les agudes, de durada breu i amb notables manifestacions clíniques; les cròniques, de durada més llarga però amb manifestacions clíniques més discretes; i les subagudes o subcròniques, de naturalesa intermèdia entre les agudes i les cròniques, encara que de vegades pot ser que no presentin, durant molt temps, cap símptoma.

Es parla de reactivació o recidiva quan una malaltia es torna a presentar després d’una remissió o quan semblava extingida. En canvi, es produeix una recaiguda quan una malaltia en via de guariment empitjora. A més, una malaltia també pot presentar complicacions, és a dir, pot causar alteracions en altres òrgans o aparells diferents dels que afecta inicialment.

Les malalties infeccioses

Les malalties infeccioses són processos causats per la multiplicació de determinats microorganismes (virus, bacteris, fongs o protozous) tant a l’interior com a la superfície del cos o bé per substàncies perjudicials (toxines) produïdes per aquests microorganismes. Els paràsits són organismes que viuen a costa d’un altre organisme, que s’anomena hoste, els processos metabòlics, els constituents químics i l’energia vital del qual exploten per a la pròpia supervivència i multiplicació. Molts microorganismes són paràsits habituals d’animals o vegetals amb una organització més complexa. Sovint, la relació entre l’hoste i el paràsit és de coexistència pacífica, perquè amb el pas del temps s’estableix entre ells un equilibri, de manera que la infecció rarament és seguida de malaltia. I encara més, hi ha paràsits que viuen en simbiosi amb l’organisme hoste, i produeixen substàncies que li són essencials i de vegades, fins i tot, el protegeixen de la invasió d’organismes més virulents. Però sovint no s’arriba a assolir aquesta coexistència pacífica o bé es trenca un equilibri inicial i, aleshores, el paràsit envaeix l’hoste, "se n’aprofita" i és motiu de l’aparició d’una malaltia. Vegem ara quins són els agents més importants d’aquestes patologies.

Els bacteris (o esquizomicets) són organismes unicel·lulars, els éssers vius més petits capaços de reproduir-se independentment (vegeu "El món dels animals i dels protozous"). Entre les nombroses malalties que poden provocar els bacteris cal esmentar el còlera, la tos ferina, la tuberculosi, la meningitis, l’escarlatina o la pesta, entre moltes d’altres. Els bacteris se subdivideixen en dues grans categories: els grampositius i els gramnegatius, anomenats així per la seva manera de reaccionar a una tinció ideada pel bacteriòleg danès Hans Christian Gram (1853-1938). La diferència que s’observa amb aquest mètode de coloració diferencial és deguda a la distinta composició de la membrana cel·lular que presenten aquests microorganismes. Els bacteris grampositius produeixen sovint toxines que es dispersen per l’organisme hoste (per exemple, la tetànica, la botulínica o la diftèrica), mentre que els bacteris gramnegatius, en canvi, elaboren toxines íntimament lligades a la seva estructura cel·lular, que es disseminen per l’organisme hoste després de la destrucció de la cèl·lula bacteriana, com és el cas del tifus o el còlera.

Els virus són microorganismes que es multipliquen exclusivament a l’interior de la cèl·lula hoste. Són molt més petits que els bacteris i constitueixen una mena de "pont" entre els organismes vius i els inanimats (vegeu "El món dels animals i dels protozous"). Un virus és compost per una molècula d’RNA o de DNA protegida per una càpsula proteica. En el procés d’infecció, el virus s’introdueix en una cèl·lula, perd la càpsula proteica i el seu àcid nucleic interactua amb el de la cèl·lula hoste, a la qual "imposa", per dir-ho d’alguna manera, la seva voluntat, i l’obliga a produir material víric per a la síntesi de nous virus, sovint amb la mort consegüent de la cèl·lula infectada. Entre les malalties víriques més comunes destaquen el refredat, la grip, l’hepatitis vírica, la varicel·la, el xarampió i moltes altres.

Els fongs (o micets) són organismes unicel·lulars o pluricel·lulars, mancats de clorofil·la (vegeu "Els fongs"). Poden conviure molt de temps al nostre organisme i multiplicar-se només en certes condicions; aleshores, ens perjudiquen bé atacant la pell i els seus annexos (cabells o ungles) o altres teixits, bé produint substàncies tòxiques com fan els bacteris.

Els protozous són organismes unicel·lulars més grans que els bacteris, dels quals es distingeixen perquè tenen un nucli ben diferenciat (vegeu "El món dels animals i dels protozous"). Provoquen lesions a l’organisme sia multiplicant-se al seu interior sia produint substàncies tòxiques. Entre les malalties més conegudes causades per protozous recordem la malària, la toxoplasmosi i l’amebiasi.

Els paràsits que envaeixen l’ésser humà poden tenir també un estadi de desenvolupament en un altre hoste, com és el cas del plasmodi de la malària, un protozou el cicle de desenvolupament del qual té lloc en part en el mosquit Anopheles i en part en l’organisme humà. També pot ser que infectin un animal i després siguin transmesos a l’ésser humà. Són les anomenades malalties epizoòtiques. Són destacables la febre groga, el virus de la qual, present en els micos, es transmet a l’ésser humà a través de la picada d’un mosquit; la pesta, que afecta especialment les rates i els rosegadors en general i es transmet a les persones a través de la picada de les puces, els seus paràsits; l’àntrax, que es desenvolupa en el bestiar boví i oví, i moltes més. La infecció, doncs, es pot transmetre de diverses maneres (contagi), a través d’un vector (un insecte o un altre animal), per contacte directe (saliva, excrements, orina o sang) o per contacte amb objectes infectats (vestits, estris o aliments).

La infecció és un procés interactiu complex entre dues espècies diferents, l’hoste i el paràsit. Per tant, existeixen diversos factors tant en l’un com en l’altre que poden influir en el seu resultat. Els del paràsit són: la patogenicitat, és a dir, la capacitat de causar malaltia, que varia d’una espècie a l’altra; la infectivitat, això és, la capacitat d’un organisme d’escampar-se ràpidament d’un hoste a un altre, si bé aquest tret no està necessàriament relacionat amb la gravetat de la malaltia (considereu la varicel·la, altament infecciosa però poc perillosa); la invasivitat, que és la capacitat d’un organisme de proliferar dins l’hoste, envaint àmplies zones de l’organisme o bé restant a la zona de la lesió; la virulència o capacitat de causar una malaltia greu; i la dosi, és a dir, la quantitat de paràsits capaç de provocar la malaltia.

Passem ara a considerar els factors relacionats amb l’hoste. En primer lloc, l’edat: els nens i la gent gran són més susceptibles de patir infeccions; també el sexe, ja que hi ha malalties que afecten més els homes i d’altres que perjudiquen més les dones; els factors hormonals, com és ara l’excés d’hormones esteroides, que minva les defenses immunitàries de l’hoste, la qual cosa comporta una predisposició més gran a les infeccions; i els factors genètics i congènits, així, per exemple, la resistència a la malària o a la tuberculosi, que sembla determinada per via genètica. A més, hi ha individus als quals un microorganisme normalment virulent no causa cap malaltia perquè no és reconegut com a nociu per l’organisme, tot i que pot infectar altres individus i provocar-los la malaltia. En aquest cas, l’individu que ha provocat el contagi s’anomena portador sa. Els individus que han contret una determinada malaltia en forma lleu també poden esdevenir portadors sans.

Recordem, per acabar aquestes consideracions, que la quantitat i la qualitat d’aliments, els factors ambientals, com les condicions atmosfèriques (la humitat i la temperatura, principalment), la higiene i el contacte freqüent amb individus contagiosos, com és el cas dels treballadors sanitaris, són també elements molt importants, de vegades determinants, en l’adquisició d’una malaltia infecciosa.

Les malalties tumorals

Formes més freqüents de mort per malaltia tumoral maligna indicades en percentatges i segons el sexe.

ECSA

La proliferació de les cèl·lules de l’organisme és sotmesa a nombrosos mecanismes de regulació que mantenen en equilibri el seu nombre total. Però en certes circumstàncies pot passar que algunes cèl·lules comencin a proliferar pel seu compte sense respondre, o fent-ho de manera reduïda, als mecanismes que en controlen la multiplicació, violant el que es podria considerar el "codi ètic" d’una cèl·lula, això és, la capacitat de blocar el propi creixement en presència d’una o més cèl·lules properes. S’anomenen tumorals precisament les malalties caracteritzades per la formació de teixit nou, constituït per cèl·lules alterades en el seu funcionament i que tendeixen a fer-se independents del metabolisme de l’organisme. La formació de teixit nou, de caràcter benigne o, especialment, de caràcter tumoral maligne, s’anomena neoplàsia. Comunament les malalties tumorals o neoplàstiques es coneixen amb el nom de tumors (del llatí tumere, que significa ‘inflar’), precisament per indicar la tendència del teixit neoplàstic a créixer i a fer una massa amb un volum propi i diferenciat.

Tots els tumors es desenvolupen a partir de cèl·lules que han sofert una alteració permanent i transmissible del DNA, que s’ocupa del control de totes les funcions cel·lulars.

Els últims anys hi ha hagut un progrés molt important en el coneixement de les causes de la malaltia tumoral maligna (càncer). Se sap que factors molt diversos poden produir una acceleració descontrolada del procés de reproducció cel·lular i alterar el mecanisme de duplicació del DNA. Entre la diversitat de causes existents, moltes de les quals poden actuar conjuntament, cal esmentar una sèrie de factors físics, químics i biològics.

Els factors físics van ser els primers a ser valorats de manera àmplia, des dels raigs X fins a la radioactivitat. Les catàstrofes radioactives, com la detonació de bombes atòmiques o els accidents de les centrals nuclears, han demostrat clarament l’increment espectacular de tumoracions malignes.

Els factors químics són de demostració més difícil, perquè els episodis que ocasionen no solen ser tan aguts. Actualment, hi ha un gran nombre de substàncies considerades potencialment cancerígenes, moltes en la patologia experimental i no tantes en la seva demostració humana. Entre les més conegudes cal considerar els hidrocarburs aromàtics policíclics (HPA) existents en molts productes de la combustió. Entre els primers compostos identificats d’un grup molt extens de substàncies, cal assenyalar el dibenzantracè i el benzopirè, presents en el fum dels cigarrets. Altres compostos s’utilitzen en estudis de patologia experimental, com el metilcolantrè o les nitrosamines.

Els factors biològics són constituïts principalment per alguns virus. N’hi ha de característiques diverses, des de l’agent víric causant del clàssic sarcoma de Rous, que va demostrar l’activitat tumoral en gallines, fins al virus de l’hepatitis C. Probablement tenen molta importància en la patologia de la sang (leucèmies).

Els darrers estudis sobre l’aparició de malalties neoplàstiques han posat de manifest el paper que hi tenen els factors immunitaris, ja que s’ha observat que hi ha individus que en pateixen que tenen menys capacitat de defensa immunitària, i també del factors genètics, ja que la incidència dels tumors no és la mateixa segons la família o segons la raça.

Els tumors es poden classificar tenint en compte els teixits on s’originen, i se subdivideixen, segons el dany més o menys greu provocat en l’organisme, en malignes i benignes. En el llenguatge comú tendim a anomenar genèricament els tumors amb el terme "càncer" (d’un mot grec que significa ‘cranc’), però en la terminologia mèdica s’entenen per càncer o carcinoma els tumors malignes desenvolupats en els teixits epitelials.

En els tumors malignes, les cèl·lules, a més d’adquirir un aspecte anòmal, es multipliquen d’una manera desordenada i tendeixen a escampar-se més enllà de la zona d’origen. Si aquests tumors es desenvolupen en òrgans que funcionen com a filtres situats a les vies sanguínies i limfàtiques (fetge, pulmons, melsa o ronyons) és més fàcil que alguna d’aquestes cèl·lules tumorals pugui ser transportada pel flux sanguini i arribi a zones allunyades, on pot originar una nova "colonització" neoplàstica (metàstasi).

Els danys provocats pels tumors malignes són múltiples. A més de destruir l’ordre i l’harmonia anatòmica dels teixits i, consegüentment, el seu funcionament, s’apropien grans quantitats d’elements necessaris per a la resta de l’organisme i hi deixen els residus del seu metabolisme.

En canvi, els tumors benignes són constituïts per cèl·lules que no apareixen deformades i que, per bé que es multipliquen de manera anormal, no es mouen del lloc on s’han originat i, per això, es poden extreure quirúrgicament amb més facilitat. Un exemple típic de tumor benigne són els lipomes subcutanis, formats per una proliferació ben delimitada de teixit adipós.

El teixit hematopoètic, que origina les cèl·lules de la sang, és susceptible, com tots els altres teixits de l’organisme, de desenvolupar un tumor. De sobte, hi poden aparèixer cèl·lules anormals que es multipliquen ràpidament i de manera incontrolada. La proliferació de cèl·lules defectuoses tant en l’estructura com en el funcionament determina la reducció progressiva del teixit hematopoètic normal i, consegüentment, de les cèl·lules de la sang sanes.

Les cèl·lules sanguínies neixen totes d’un sol tipus de cèl·lules, les anomenades cèl·lules indiferenciades, dites pluripotents perquè són capaces de reproduir-se indefinidament i de transformar-se en altres cèl·lules que, al seu torn, originaran noves "famílies" cel·lulars, com granulòcits, limfòcits, monòcits macròfags (aquests grups constitueixen els leucòcits o glòbuls blancs), glòbuls vermells i plaquetes (vegeu "La circulació de la sang"). Segons el punt d’aquesta "cadena de producció cel·lular" en què apareixen les cèl·lules tumorals, podem identificar diverses malalties en les quals resulta danyat un grup cel·lular o un altre, o diversos grups al mateix temps. D’altra banda, a causa de la coordinació i la interdependència de totes les cèl·lules del sistema hematopoètic, sol passar que els danys que afecten una població cel·lular específica repercuteixen també en les altres, cosa que significa una alteració general.

Les neoplàsies més importants del sistema hematopoètic són les leucèmies (terme derivat del grec que significa ‘sang blanca’), caracteritzades per un fort augment de glòbuls blancs generalment pertanyents a un sol tipus cel·lular, com són limfòcits, monòcits o granulòcits en diferents estadis de maduració. Amb tot, cal notar que també es pot donar un augment temporal de glòbuls blancs fora d’una neoplàsia, en el curs d’un simple procés inflamatori; per tant, caldrà examinar la naturalesa d’aquestes cèl·lules abans de poder establir el diagnòstic.

Les cèl·lules anormals originades en el teixit hematopoètic poden infiltrar-se en altres òrgans i perjudicar-los sense passar necessàriament a la sang. Quan el procés proliferatiu afecta el sistema que dóna origen als granulòcits es parla de leucèmies mieloides, i de leucèmies limfàtiques quan el sistema afectat és el que produeix els limfòcits.

Les leucèmies poden ser agudes o cròniques. En les agudes s’observa una proliferació ràpida de cèl·lules "immadures" que substitueixen els altres sistemes hematopoètics i també envaeixen diversos òrgans i teixits. La gran disminució de les cèl·lules en circulació i de les plaquetes determina en l’organisme un estat d’anèmia i l’aparició d’hemorràgies i infeccions, mentre les infiltracions danyen el sistema nerviós, els ronyons, el fetge, l’esquelet i molts altres òrgans. En les leucèmies cròniques, en canvi, les cèl·lules que es multipliquen anormalment deriven d’elements capaços de diferenciar-se almenys parcialment.

Altres malalties proliferatives de caràcter no leucèmic que poden afectar el teixit hematopoètic són la trombocitosi essencial, caracteritzada per un gran augment del nombre de plaquetes (trombòcits), i la policitèmia, en què hi ha un excés de producció de glòbuls vermells, granulòcits i plaquetes. Existeixen també malalties derivades d’anomalies de les cèl·lules més diferenciades, com els limfomes, en què els limfòcits T o B s’infiltren en els òrgans limfàtics i els alteren, o les malalties limfoproliferatives, en què es produeix una multiplicació incontrolada d’un sol tipus de cèl·lules plasmàtiques.

La diagnosi

El coneixement de l’estat de l’individu, mitjançant diverses proves que permeten la detecció i la definició correcta d’una malaltia i de les causes que l’han provocada, constitueix la diagnosi. El metge, després de visitar un pacient que es queixa de molèsties i dolors d’origen divers (símptomes), d’interrogar-lo sobre les malalties que tant ell com els familiars més propers han patit (anamnesi) i d’examinar-lo acuradament (examen objectiu), elabora una primera hipòtesi de malaltia (diagnosi preliminar); posteriorment, per confirmar i poder establir la diagnosi definitiva, sol demanar-li una sèrie d’exàmens clínics de naturalesa diversa (radiografies, electrocardiograma, anàlisi de sang i d’altres, si convé), que en la majoria dels casos han de permetre confirmar la naturalesa de la malaltia i les causes que l’han ocasionada.

Els constituents del nostre organisme, agrupats en aparells, com el gastrointestinal o el respiratori, i en sistemes, com el circulatori o el nerviós, segueixen sovint lleis físiques, químiques i biològiques precises, les variacions i alteracions de les quals són mesurables, en molts casos amb una precisió notable, gràcies a un instrumental adequat.

Quan una part del cos d’un pacient se sotmet a un examen radiològic mitjançant una exposició controlada als raigs X, podem observar i fotografiar l’estructura i les malformacions eventuals del seu esquelet, i detectar, per exemple, si presenta fractures. Si fem ingerir al mateix pacient un preparat especial que resulti opac als raigs X, podem observar-hi alguns òrgans interns, com l’estómac, la bufeta del fel o l’intestí, i reconèixer-hi possibles anomalies. Així mateix, pertany al camp de la radiodiagnosi la TAC (o tomografia axial computada), una sofisticada tècnica de diagnosi i investigació que se serveix de l’elaboració informàtica de les dades obtingudes. Es basa en el registre d’una seqüència d’imatges radiogràfiques a diferent profunditat de l’òrgan que s’examina, cadascuna de les quals en representa una "llesca".

Si col·loquem uns elèctrodes especials en certs punts del tòrax, els canells i els turmells, podem registrar l’activitat elèctrica del cor (electrocardiograma) i detectar les principals anomalies de funcionament d’aquest òrgan i els signes d’infart present o passat; amb un procediment anàleg es registra l’activitat elèctrica del cervell (electroencefalograma). En altres casos, administrant al pacient substàncies radioactives, com els isòtops de iode, tecneci o d’altres elements, dotades d’una tendència especial a concentrar-se en un òrgan específic, podem captar, amb l’ajuda dels aparells adequats, l’emissió de raigs gamma de l’isòtop i reproduir sobre el paper les dimensions, l’estructura i l’activitat funcional d’un òrgan determinat. Aquesta tècnica s’anomena escintil·lografia o gammagrafia, i s’empra en particular en l’estudi de la glàndula tiroide.

Amb l’ús de microsondes dotades de càmera, per exemple en el curs d’una gastroscòpia, és possible enregistrar i observar en directe en una pantalla de televisió la conformació de les parets del tub digestiu i l’estómac, i veure-hi possibles úlceres o altres afeccions. Una altra tècnica semblant, com és l’angiografia o coronariografia, ens permet explorar l’interior dels grans vasos de l’organisme o de les artèries del cor. Els òrgans interns també es poden examinar amb l’ecografia, una tècnica que utilitza un feix d’ultrasons dirigit a través d’una sonda en contacte amb la pell cap a les estructures corporals que es volen observar. Com que els ultrasons són reflectits de manera diferent segons la densitat dels teixits travessats, és possible recollir els ultrasons rebotats i, després de tractar-ne informàticament els senyals, obtenir en un monitor una imatge de l’òrgan estudiat, que pot revelar a l’especialista anormalitats eventuals. L’ecografia també s’utilitza àmpliament durant l’embaràs per al seguiment i control de l’estat i el desenvolupament de l’embrió i el fetus.

Aquestes només són algunes de les moltes tècniques utilitzades per la tecnologia biomèdica, camp en què el progrés és ràpid i continu.

En el nostre cos, tant en els líquids biològics (sang, orina, llàgrimes, suor o líquid cefaloraquidi) com en les cèl·lules o en els residus del catabolisme, hi ha moltíssimes substàncies que tenen una concentració força constant o que, en tot cas, oscil·la dins del marge estret en què es consideren els límits o valors normals. És constant sobretot a la mateixa hora del dia, i per aquest motiu les extraccions de sang se solen realitzar al matí. Tot i això, pot presentar oscil·lacions diàries notables degudes a diversos factors, com l’alimentació o l’activitat física. En els moments d’alteració de l’organisme, la concentració d’aquestes substàncies pateix variacions molt evidents. La constatació que el paràmetre o valor de la concentració d’aquestes substàncies ha augmentat o disminuït és un senyal d’alarma per al metge. A més, cal tenir present que gairebé sempre el paràmetre examinat és específic per a un òrgan concret o per a determinar una afecció, cosa que facilita la diagnosi definitiva. En són uns quants exemples la glucèmia (glucosa en la sang), que augmenta en cas de diabetis; els glòbuls vermells, que disminueixen en cas d’anèmia; els glòbuls blancs, que augmenten en les leucèmies i en general en cas d’infeccions greus; els enzims (proteïnes especials que funcionen com a catalitzadors en les reaccions químiques) cardíacs que augmenten en l’infart de miocardi; els paràsits (cucs o protozous), que es poden trobar en els excrements. També hi ha substàncies, com per exemple els enzims hepàtics, que es localitzen en les cèl·lules i, dins una mateixa cèl·lula, en el citoplasma o en els mitocondris, de manera que se secreten en temps diferents: primer, els enzims citoplasmàtics i, després, si el dany és de naturalesa més greu amb una destrucció cel·lular massiva, els enzims mitocondrials, la qual cosa indica un dany superficial de curs no agut, com el còlic hepàtic o la cirrosi, o un dany agut, com l’hepatitis.

Així mateix, la diagnosi histològica, o detecció microscòpica de cèl·lules anormals o neoplàstiques en seccions de teixits, és de gran ajuda per a la diagnosi d’una malaltia. Aleshores, segons els valors dels paràmetres analitzats, que confirmen o no les hipòtesis inicials, el metge ja és capaç d’identificar i definir la malaltia en la majoria dels casos.

Els fàrmacs

Existeixen substàncies que, introduïdes en l’organisme humà, i també en l’animal o el vegetal, són capaces de modificar-ne el funcionament tant negativament com positivament. És el cas respectiu dels verins i dels remeis o fàrmacs. D’aquesta manera, és possible restablir les funcions alterades o fins i tot, de vegades, millorar l’activitat normal. Naturalment, un fàrmac administrat malament o en una concentració equivocada pot convertir-se en un verí per a l’organisme, mentre que un verí, en la dosi adequada, pot tenir una acció beneficiosa, com per exemple l’arsènic i els seus derivats en la teràpia contra la sífilis.

L’acció d’un fàrmac depèn de nombrosos factors, com la constitució i la predisposició d’un individu a rebre’l, la interacció amb altres substàncies presents en aquell moment en l’organisme, la via d’administració (oral, tòpica, intramuscular o intravenosa). Un fàrmac provoca sovint en l’organisme, a més de l’acció principal que es persegueix, certs efectes secundaris; per exemple, l’àcid acetilsalicílic, que és el principal component de l’aspirina, d’una banda fa baixar la febre, redueix alguns processos inflamatoris i calma una certa mena de dolors però, de l’altra, té un efecte perjudicial per als teixits de l’estómac i interfereix en alguns processos de la coagulació de la sang.

Podem parlar de diverses categories de fàrmacs segons la finalitat amb què s’utilitzin. Així, hi ha medicines per al tractament etiològic, com els antibiòtics, o el simptomàtic, com els antiàcids; encara que altres vegades tenen una finalitat essencialment preventiva, com les vacunes, o diagnòstica, com les substàncies de contrast radiològic.

La farmacologia

La farmacologia és la ciència que estudia la composició química, l’acció i la dosificació dels fàrmacs. Des dels seus orígens, l’ésser humà ha utilitzat substàncies de procedència vegetal, animal o mineral que, a partir de l’observació i l’experiència, es revelaven capaces de guarir ferides, alleugerir el dolor, calmar estats d’excitació, eliminar paràsits, etc. L’ús d’aquestes substàncies, la composició i els principis actius de les quals s’ignoraven, durant molt de temps va ser envoltat per una aurèola de màgia i de superstició que solament el gran desenvolupament de la química orgànica cap al segle XVIII i l’estudi consegüent de les substàncies químiques responsables de les accions farmacològiques van aconseguir dissipar.

El recorregut d’un fàrmac per l’organisme es pot subdividir en diverses etapes: 1) l’absorció, procés a través del qual el fàrmac pot arribar del lloc d’aplicació a la sang, encara que en l’administració intravenosa o endoarterial aquest procés manca perquè el fàrmac passa directament al flux circulatori; 2) el transport, mitjançant el qual el fàrmac que ha anat a parar a la sang és transportat circularment bé en solució, és a dir, dissolt en la sang, bé unit a proteïnes del sèrum, preferentment a l’albúmina; 3) la distribució o difusió del fàrmac pels diversos teixits; 4) la metabolització, procés de transformació del fàrmac per obra d’enzims presents en la sang o els teixits i, de manera especial, en les cèl·lules hepàtiques, si bé aquesta fase no és obligatòria, ja que hi ha fàrmacs que s’eliminen sense haver estat alterats; 5) l’eliminació, que pot produir-se per via renal (a través de l’orina), hepàtica, intestinal (excrements), pulmonar o a través de les glàndules sudorípares, salivals, mamàries o lacrimals.

Avui quasi tots els fàrmacs són productes sintètics, per bé que encara s’empren amb èxit extractes vegetals com la valeriana, la camamilla, la digital i altres. A més, els fàrmacs són el resultat de llargs experiments que permeten fer-los cada cop més específics i reduir-ne al mínim els efectes secundaris.

Els últims temps el progrés de la farmacologia ha estat espectacular. L’inici de la gran embranzida terapèutica, amb un increment notori de la seva eficàcia, va ser la introducció dels antibiòtics cap a la meitat del segle XX com, per exemple, la penicil·lina com a antimicrobià, l’estreptomicina, molt activa contra la tuberculosi, o el cloramfenicol, efectiu contra la febre tifoide, entre molts d’altres. Tot i això, dissortadament, l’increment de l’eficàcia comporta igualment un augment dels efectes secundaris. És un risc conegut, gairebé esperat, del qual cal informar el malalt. Un cas ben palès són els efectes negatius en l’administració de citostàtics contra els tumors malignes, que provoquen un gran cansament, mareigs, vòmits, pèrdua de pèl transitòria i anèmia, o en les medicacions antisida.

Vacunes, sèrums i immunoglobulines

La producció espontània d’anticossos en un individu a conseqüència d’una infecció per part de microorganismes (virus, bacteris o d’altres) s’anomena immunització activa natural. En canvi, si introduïm en un individu els mateixos bacteris, virus o les substàncies tòxiques produïdes per alguns d’aquests microorganismes esdevinguts innocus mitjançant certs processos d’inactivació però, al mateix temps, dotats encara del seu poder antigènic, farem una vaccinació o vacunació, és a dir, un procés d’immunització activa artificial. La finalitat de la vaccinació és facilitar a l’organisme el "coneixement" controlat de l’enemic (virus, bacteris o altres microorganismes), que reconeixerà en el futur en quantitats i en condicions incontrolables. Aquest primer contacte artificial permet a les defenses de l’organisme preparar-se davant una possible infecció futura. Malgrat l’ús cada vegada més estès de quimioteràpics i antibiòtics (vegeu-ne "Els antibiòtics" ), la utilitat de les vacunes o vaccins, sobretot en les malalties víriques i en algunes infeccions bacterianes com la diftèria, la tos ferina i el tètan, continua sent elevada. Tot i que ja no tenen la importància que tenien en el passat, quan per exemple van aconseguir frenar les devastadores epidèmies de verola, encara són un dels mitjans més poderosos per a la conservació de la salut.

Podem classificar les vacunes en cinc grups: 1) les que utilitzen microorganismes virulents que, introduïts en l’organisme per vies diferents de la de penetració natural de la infecció, causen fenòmens morbosos limitats, però provoquen una immunització activa com, per exemple, la prevenció de la verola practicada pels xinesos consistent en la inoculació de les crostes polvoritzades procedents de casos particularment benignes de verola; 2) les que utilitzen virus o bacteris, la virulència dels quals ha estat atenuada amb procediments diversos, com variacions brusques de temperatura o canvis repetits en diversos cultius; pertanyen a aquest grup el vaccí de Sabin per a la poliomielitis i les vacunes contra l’àntrax, la febre groga o el xarampió; 3) les que fan servir microorganismes morts mitjançant agents físics o químics, com les vacunes contra el tifus i el paratifus, tos ferina, brucel·losi, ràbia, grip, còlera o pesta; 4) les destinades a neutralitzar l’acció d’una exotoxina (toxina activa també fora de l’organisme), com els vaccins per al tètan i la diftèria; 5) les que utilitzen components antigènics purificats, com els polisacàrids del pneumococ (un bacteri), que després s’introdueixen en l’organisme per injecció.

És inútil practicar les vaccinacions durant els primers mesos de vida, perquè, en néixer, l’organisme humà no és capaç de formar anticossos, i el nadó utilitza els que li ha proporcionat la mare a través de la placenta abans del naixement i els que li subministra després del naixement amb l’alletament.

Un altre mitjà de defensa artificial és l’ús de sèrums immunològics, que van ser força eficaços en la lluita inicial contra la diftèria o el tètan; la intensitat de moltes reaccions anafilàctiques, però, va fer que se cerquessin noves vies. S’actua introduint el sèrum d’un animal immunitzat contra l’agent patogen la infecció del qual se sospita en l’organisme d’un individu que no posseeix determinats anticossos propis, ja sigui per defecte del seu sistema immunològic o, més sovint, per la urgència de la situació, com pot ser una picada d’escurçó o una ferida provocada per un clau rovellat. Aquests sèrums actuen ràpidament, però el seu efecte és de durada breu, uns 15-30 dies només. Generalment, l’animal triat per a la preparació dels sèrums immunes és el cavall, del qual s’obtenen els antisèrums més coneguts (antitetànic, antidiftèric, antibotulínic o antiofídic, entre d’altres).

Després es va estendre l’ús de les immunoglobulines (anticossos) humanes d’ampli espectre, procedents de pools (barreges) de sèrums pertanyents a més d’un miler de donadors. L’ús d’aquestes immunoglobulines d’ampli espectre, com també el d’immunoglobulines específiques, permet reduir el risc d’hipersensibilitat, però planteja la qüestió de la possibilitat de la transmissió d’altres malalties.

Les altres medicines

En la societat occidental s’ha incrementat els últims anys la utilització de sistemes terapèutics que no segueixen el model de la medicina majoritària. Un dels noms més utilitzats per a referir-se a aquestes pràctiques és el de "medicines alternatives". Aquesta denominació comprèn, d’una banda, algunes tècniques que arreu han estat pròpies de la medicina clàssica, com són la utilització de plantes o d’aigües medicinals. Aquest terme també fa referència a les tècniques desenvolupades de fa molt temps a Europa i que han persistit en camps més o menys minoritaris, com és el cas de l’homeopatia, un dels més coneguts. Finalment, aquest concepte inclou també pràctiques terapèutiques més pròpies de les medicines orientals, com són l’acupuntura i algunes altres.

Fins al final del segle XVIII tota la medicina es basava forçosament, perquè no hi havia altres possibilitats, en l’ús de substàncies naturals, fonamentalment plantes i alguns productes minerals o d’origen animal. La utilització sistematitzada d’aquestes substàncies en dosis cada cop més diluïdes és precisament la base de l’homeopatia. Al mateix temps s’inicia la farmacologia química, que s’ha desenvolupat àmpliament al segle XX, més pròpia del que ara alguns en diuen medicina oficial, acadèmica, científica o occidental, entre altres apel·latius.

Sovint hi ha divergències ideològiques al voltant de totes aquestes denominacions. També hi ha medicines característiques d’altres cultures, principalment orientals, encara que no pas exclusivament. La valoració dels factors psicosomàtics és una qüestió controvertida, que no és, de fet, patrimoni de cap dels sistemes, i en la mateixa medicina majoritària és un punt de cabdal importància, tot i que no sempre sigui valorat per tothom de la mateixa manera.

La fitoteràpia

El tractament a base de plantes o fitoteràpia preveu l’ús exclusiu de productes d’origen vegetal i dels principis actius que se n’extreuen, deixant de banda les presentacions que puguin contenir agents contaminants. L’ésser humà coneix les propietats curatives dels vegetals des dels temps més remots. Tenim testimonis de la seva utilització terapèutica en totes les civilitzacions antigues. Un llibre occidental ben conegut és el de Dioscòrides, un metge militar romà del segle I dC. Durant molts segles posteriors, les propietats de les plantes foren objecte d’estudi. A la Universitat de Montpeller es va elaborar la hipòtesi que les propietats curatives de les plantes eren degudes a determinades substàncies que hi eren presents, anomenades principis actius, més que no pas als "humors", no gaire ben definits, terme que tenia un regust de superstició i màgia. Atesa la dificultat de controlar i estandarditzar les nombroses variacions en les concentracions dels principis actius, els fitoterapeutes han establert regles rigoroses per a la recollida, la preparació i la conservació de les plantes. Per exemple, la recollida s’ha de fer en el lloc i el moment adequats per a afavorir la millor obtenció dels principis actius. Cal valorar moltes condicions, com la insolació, el clima, l’altitud i el sòl. És igualment important que les plantes utilitzades siguin del tot sanes. Les arrels, les fulles, les flors, l’escorça, les llavors, les tiges i els fruits s’han de recollir i conservar en èpoques i de maneres diferents. Les diverses parts de les plantes es poden tractar d’acord amb diferents procediments, cadascun dels quals és característic de cada planta i dels efectes terapèutics que es persegueixen.

La fitoteràpia empra sovint les tintures mare, obtingudes mitjançant plantes fresques macerades en alcohol i aigua, i sotmeses posteriorment a decantació, filtració, evaporació o destil·lació. Semblantment, extraient mitjançant un dissolvent els principis actius continguts en certes parts de les plantes fresques (gemmes, arrels o llavors) s’obtenen els anomenats productes gemmoderivats. Els olis es produeixen macerant parts de plantes verdes o assecades en oli, mentre que les substàncies oloroses (essències aromàtiques) s’extreuen mitjançant incisions, espremudes o destil·lacions. Els extrets procedeixen de l’evaporació parcial d’una solució alcohòlica, etèria o aquosa d’una planta. Altres maneres d’utilitzar les plantes fresques o seques són les decoccions, produïdes per l’ebullició més o menys prolongada de diverses parts de les plantes, o bé les infusions, obtingudes mitjançant la immersió en aigua bullent d’algunes parts (generalment seques) de plantes (te, camamilla, til·la o marialluïsa, entre moltes altres tisanes). També es poden obtenir cataplasmes, que són preparats a base de farines o de parts molt esmicolades de certes plantes, cuites en aigua, que s’apliquen tèbies sobre la pell; o emplastres (massa sòlida que s’estova amb l’escalfor de la pell), ungüents o liniments (mescla de greixos o alcohol amb algun principi actiu, emprada per a fer fregues) o bafs, que són els vapors obtinguts en el procés d’ebullició de les plantes en aigua.

L’homeopatia

L’homeopatia va ser iniciada pel metge saxó Samuel Hahnemann (1755-1843). Durant els seus estudis, va observar que la quina, una substància emprada per a tractar les febres de la malària, produïa en els individus sans símptomes semblants als provocats per aquestes febres. La quina és el nom genèric donat a algunes plantes del gènere Cinchona, i més específicament a la seva escorça.

Estudis successius van portar Hahnemann a formular la "llei de les semblances", que després va esdevenir la definició mateixa de l’homeopatia. Com diu el mateix Hahnemann, "per a guarir de manera dolça [...] i duradora convé elegir per a cada malaltia un remei que sigui capaç de desenvolupar per ell mateix una malaltia semblant a la que es vol combatre". Segons aquesta llei, doncs, un producte qualsevol que, subministrat en dosis elevades, provoca certs trastorns a l’individu sa, esdevé, en dosis molt lleugeres, és a dir, després de fortes dilucions, el remei adequat per a guarir aquests mateixos trastorns en l’individu malalt. A partir d’aquells primers estudis, l’homeopatia, que té un origen mèdic i és practicada per metges, ha conegut una difusió cada cop més àmplia en molts països i avui és en fase d’expansió.

Els productes de base dels preparats homeopàtics són substàncies líquides o sòlides, tintures mare d’origen vegetal o cristalls, que són diluïts en aigua, alcohol o lactosa (un sucre disacàrid). Després de successives dilucions, s’obtenen preparats que contenen dosis tan petites de les substàncies de base (amb la finalitat d’eliminar la possible toxicitat del preparat) que cap instrument no les pot detectar. Durant les dilucions, els preparats són sotmesos, segons una tècnica ben definida, a una sèrie d’agitacions que segons els homeòpates serveixen per a augmentar l’activitat terapèutica del remei. Efectivament, els homeòpates sostenen que les propietats terapèutiques d’aquests productes no depenen de reaccions químiques entre les substàncies del preparat i altres de presents en el nostre organisme, sinó de les "vibracions" que posseeixen els preparats i que augmenten gràcies a les sacsejades que han rebut durant la preparació. Aquestes vibracions, que varien d’alguna manera les relacions entre "el conjunt dels electrons dels àtoms" del preparat, tenen una influència en les molècules del nostre organisme, amb la consegüent obtenció dels efectes terapèutics desitjats.

Les crítiques de què és objecte l’homeopatia se centren sobretot en la impossibilitat de comprovar experimentalment les seves afirmacions. Sovint no és possible demostrar en els preparats homeopàtics la presència de cap substància activa qualsevol ni detectar cap modificació en la configuració molecular del preparat, com es creu teòricament, i tampoc no s’ha aconseguit encara demostrar irrefutablement que les virtuts terapèutiques es puguin atribuir als preparats i no als efectes psicològics derivats de la confiança que hi posa el malalt, que potser fins i tot es recupera perquè està convençut de l’eficàcia de la medecina que s’ha pres. D’altra banda, els defensors més convençuts de l’homeopatia afirmen que els guariments obtinguts seguint els mètodes homeopàtics, sigui quina sigui la causa, són la millor prova de la seva validesa.

Acupuntura, moxa i shiatsu

La filosofia de base de les medicines orientals índia, japonesa i, sobretot, xinesa es fonamenta en els conceptes d’energia i equilibri, que en certa manera és equiparable al concepte occidental d’homeòstasi. Segons els antics filòsofs orientals, tota vida, tota cosa de l’univers, fins i tot l’univers mateix, segueix el mateix cicle vital. L’univers és recorregut i regulat per una força, el tao, que també constitueix l’equilibri energètic de tot l’organisme. L’ésser humà es considera una part d’un tot, i a través seu passa el flux d’energia entre el cel i la terra. El tao, doncs, representa la totalitat del cosmos, que es divideix en dues parts complementàries: el principi femení (yin) i el masculí (yang), independents entre ells. El yin i el yang són les forces oposades de l’univers que s’han de mantenir en equilibri si es vol assolir el benestar. El yin és una força negativa (no segons el nostre concepte de negativitat) i el yang, positiva; la Lluna és yin i el Sol és yang; la nit, l’aigua i la dona són yin, i el dia, el foc i l’home són yang. Però en el concepte de yin i yang no hi ha absoluts. Són forces en harmonia, més encara, l’un conté l’altre, i tot és constituït tant de yin com de yang. Aquestes forces no són estàtiques, sinó que canvien contínuament, i un excés de yin esdevé yang i viceversa. Quan l’aigua (yin) es congela esdevé gel (yang).

Imaginem el nostre organisme recorregut per una doble xarxa ferroviària, una amb trens yin i l’altra amb trens yang. Aquestes dues xarxes ferroviàries (meridians) porten les dues energies a tots els racons del cos, als quals asseguren l’equilibri i la salut. Si per alguna causa, com una infecció bacteriana, una inflamació o lesions cel·lulars, entre d’altres, es forma un obstacle que no permet la circulació d’un d’aquests trens (per exemple, un pas a nivell que no s’obre a l’hora), d’una banda hi haurà una acumulació d’energia i, de l’altra, una mancança acompanyada de dolor i les molèsties consegüents. I si el desequilibri persisteix, ens posarem malalts. Aleshores, la missió del metge és treure aquest obstacle, "desembussar" aquest pas a nivell blocat i restablir la circulació i l’equilibri energètic.

Un altre concepte de base que trobem en la medicina xinesa és la teoria dels cinc elements, que estableix que el món és constituït per cinc substàncies de base, interdependents entre elles i en equilibri. Són la fusta, la terra, el foc, l’aigua i el metall. Segons aquesta teoria, tots els aspectes de la realitat física, orgànica, psíquica i emotiva es classifiquen en cinc teories diferents, i la relació entre el medi natural i la fisiologia i la patologia del cos humà s’interpreta a través de les lleis que regeixen aquests cinc elements.

Hi ha diverses tècniques terapèutiques que actuen sobre els canals energètics o meridians del nostre organisme i els mantenen lliures d’obstacles i desblocats.

L’acupuntura se serveix d’agulles molt primes que es claven en punts determinats (se’n coneixen més de 600). Aquests punts es troben situats al llarg dels meridians i varien segons el tipus de trastorn que es vol guarir. Un cop s’ha clavat l’agulla es procedeix amb petites estimulacions a "desvetllar" el punt i permetre així un reequilibri de l’energia. En aquests punts, com al llarg dels meridians, s’hi ha descobert una conductivitat elèctrica deu vegades superior a la de les zones de pell circumdants. Aplicant en aquests punts, en contacte amb la pell, uns bastonets o unes estelles d’una planta, com l’Artemisia vulgaris, i deixant-los cremar sobre el punt elegit, s’obté una estimulació anàloga, però mitjançant l’escalfor. Aquest procediment s’anomena moxa. A més, també es pot practicar als mateixos punts una estimulació manual, amb la punta dels dits, sobretot els polzes, segons la tècnica japonesa anomenada shiatsu, amb bons resultats adreçats especialment al manteniment de la salut i a la prevenció de les malalties.

Moltes d’aquestes disciplines també han estat i són utilitzades pels terapeutes occidentals, per bé que sembla que amb resultats inferiors als obtinguts pels orientals, que mantenen que no es pot utilitzar la medicina oriental només des d’un punt de vista tècnic. En efecte, s’ha de valorar com una aproximació global a l’individu. Sovint se n’aprenen només les tècniques terapèutiques, les quals s’apliquen segons els supòsits de la medicina occidental actual, actitud que en compromet els resultats.