La indústria

Què és la indústria

Els occidentals definim les èpoques de la història de la humanitat segons les tècniques i les primeres matèries utilitzades per a produir aliments, eines i béns de consum. Així, parlem d’edat o civilització de la caça i la pesca, de la pedra, del bronze, del ferro i, ja als nostres temps, d’època o civilització industrial, sovint anomenada simplement civilització moderna.

Què té de peculiar i determinant la indústria perquè es pugui erigir en símbol i emblema d’una era històrica? L’era actual, iniciada a la Gran Bretanya a mitjan segle XVIII, s’ha estès a tot el planeta i ha contribuït de manera decisiva a fer-ne un sistema únic, no solament pel que fa a l’economia, sinó també pel que fa a la cultura tècnica i científica i als problemes polítics. Avui fins i tot s’usa l’expressió “societat postindustrial”, que dóna a entendre que l’era industrial, considerada pels historiadors com una autèntica revolució, està a punt d’acabar, si més no als països on ha nascut i on ha deixat l’empremta més forta.

Els elements que caracteritzen l’activitat industrial

Els historiadors, els economistes i els sociòlegs reconeixen que hi ha un conjunt d’elements que donen significat al terme “indústria”. Aquesta evoca en primer lloc una manera de produir béns materials, emprant màquines per a treballar primeres matèries de diversa mena; aquestes màquines, que funcionen utilitzant energia inanimada, són instal·lades en edificis especials, anomenats fàbriques, cadascuna de les quals és especialitzada en la producció de determinats tipus de productes. Un nombre variable de persones (obrers, tècnics) fa funcionar les màquines, mentre que n’hi ha d’altres (tècnics, directius) que organitzen el treball de les persones i les màquines, i controlen la seva eficàcia, bo i comparant els resultats amb els objectius preestablerts.

El concepte d’“indústria” apareix, doncs, caracteritzat per una combinació d’elements, entre els quals les màquines resulten essencials. Fins i tot pot semblar que, com més complexes són les màquines, més es pot parlar d’indústria. Alhora, també és essencial un altre aspecte del concepte d’indústria: la quantitat de béns que aconsegueix produir, en transformar primeres matèries en matèries semielaborades. Certament, la quantitat de béns produïts és un factor que caracteritza la indústria, però no des d’avui. A l’Europa preindustrial ja hi havia manufactures, enteses com a productes que eren el resultat o bé d’un treball manual, o bé de la utilització de tècniques i màquines relativament simples, accionades per l’home. Es produïen ceràmiques, teixits, armes, etc. La quantitat de béns obtinguts era molt gran, la seva qualitat força homogènia, i el nombre de persones ocupades en aquestes tasques, també força elevat.

Ben mirat, sembla clar que l’aspecte essencial tant d’aquelles activitats productives com de les actuals, que avui englobem en el concepte d’indústria, rau en l’organització del treball productiu. Aquest treball pot ser executat per persones, servint-se d’eines o màquines, o bé, com avui, quasi íntegrament per màquines, creades i programades per l’home. Actualment les màquines ja són capaces de controlar —i en alguns casos de corregir— el seu funcionament, sense necessitar la intervenció humana directa (vegeu “L’automació”). Des d’aquest punt de vista, doncs, resulta indiferent qui sigui l’autor material del treball —les persones o les màquines—, i tant és així que en molts casos les unes poden ser substituïdes per les altres, i viceversa. En canvi, resulta essencial i insubstituïble l’organització.

La innovació que diferencia la indústria moderna dels modes de producció anteriors rau tant en l’organització sistemàtica i coordinada de totes les activitats que contribueixen a produir com en l’ús generalitzat de màquines especialitzades en els diversos tipus de processos. Molts d’aquests processos són coneguts des de fa temps i eren executats directament per homes i dones mitjançant les eines adequades. En altres paraules, en èpoques anteriors el treball, individual o d’equip, era a càrrec dels artesans, que se servien d’eines relativament simples (martell, tenalles, enclusa, abraçadores, etc.). De tant en tant coordinaven la seva feina, tenint en compte les exigències de la producció (per exemple, el termini de lliurament del producte, els temps d’escalfament o refredament dels metalls, etc.) i també les capacitats individuals de cada treballador. Per als treballs pesats es recorria a la força dels animals (equins, bovins).

Els canvis introduïts per la indústria moderna afecten també els aspectes tècnics i els coneixements pràctics i científics que han fet possibles les innovacions tècniques. Aquests fets, però, només expliquen en part la importància de la Revolució Industrial. Les transformacions econòmiques, socials i polítiques que la van acompanyar, i les que en foren conseqüència, en són els aspectes més importants (vegeu “Breu història de la indústria”).

La nova manera de produir, combinant l’organització (divisió) del treball amb l’ús de màquines, va començar a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII i va provocar una revolució social comparable, si no superior pels seus efectes d’ampli abast, a la “revolució” per excel·lència, la francesa. Al llarg dels anys i fins als nostres dies, els efectes de la Revolució Industrial s’han estès en diferent mesura a tots els països del món.

Màquines, fàbriques i racionalitat

Des de sempre, la màquina es presenta com a exemple de la racionalitat, en tant que objecte fet de diverses parts, expressament construït per l’home per a realitzar una determinada feina i fer-la tantes vegades com sigui possible de la mateixa manera, mentre res no canviï (per intervenció humana o per desgast o mal funcionament) en el conjunt de la màquina o en un dels seus components. La màquina és un projecte humà fet realitat, és a dir, una cosa primer pensada i després construïda per a obtenir un resultat concret, el millor possible a partir dels coneixements de què es disposa, amb el mínim ús de materials i d’energia. En aquest sentit, l’arada o el carro són màquines, com també ho són la debanadora, la ballesta, el teler o el molí. Totes aquestes màquines són accionades per alguna forma d’energia externa, l’energia animal d’equins, bovins, d’éssers humans o bé la de l’aigua o el vent.

Les màquines modernes no són conceptualment diferents d’aquestes màquines que les han precedit, però són molt més complicades, en les seves parts i en les funcions associades, de la mateixa manera que els coneixements que les han fet possibles són més amplis, articulats i perfeccionats. Una diferència essencial és que la màquina moderna se serveix d’una energia inanimada, molt més potent que l’animal o que la proporcionada per les forces naturals no modificades per la intervenció humana. Per exemple, l’energia subministrada per l’aigua d’una caldera, portada a ebullició pel foc produït pel carbó i encès per un home, es contraposa a l’aigua d’un torrent que fa girar la roda d’un molí. L’energia humana, la que proporcionen els treballadors encarregats de la màquina, tot i que és indispensable, esdevé subsidiària de l’energia del vapor que acciona la màquina. Com més complexos són la màquina i el treball que ha de realitzar, més grans són els coneixements científics i l’esforç requerits per a projectar la mateixa màquina.

En realitat, però, hi ha poques màquines que operen aïlladament per a produir un bé determinat. Des del començament, la fàbrica ha estat el lloc on moltes màquines treballaven alhora: en seqüència, per a dur a terme fases successives de treball, o bé col·locades en sèrie en una mateixa fase d’una producció a gran escala. També des d’un bon començament, les màquines es van especialitzar en determinades funcions, de la mateixa manera que el treball especialitzat dels obrers artesans s’havia diferenciat en oficis. Des de l’inici, doncs, va caldre coordinar el treball de les màquines, per tal d’obtenir la màxima eficàcia productiva, és a dir, el millor resultat en quantitat i qualitat dels productes, sense malbaratar material i temps i reduint al mínim els costos de producció.

D’aquesta manera, la fàbrica va esdevenir una màquina enorme i complicada, composta de diverses parts que eren les màquines o els grups de màquines. La racionalitat plenament conscient, que havia presidit la creació de les màquines, va esdevenir el criteri d’organització d’aquesta supermàquina, que amb el pas del temps es va anar especialitzant en un nombre creixent de funcions: definir exactament què es vol produir i en quina quantitat, com produir-ho reduint al mínim els costos i, naturalment, saber també a qui vendre el que s’ha produït. L’organització interna de la fàbrica es va convertir, així, en un element cada vegada més essencial perquè aquesta pogués funcionar de la manera desitjada.

Al principi de la Revolució Industrial, els obrers creien que les màquines eren les seves enemigues perquè, en substituir-los, els arrabassaven no solament la possibilitat de treballar sinó també el seu “ofici”. Amb el temps, però, les màquines s’han revelat valuoses aliades de tots els treballadors en estalviar-los les tasques més pesades, en facilitar-los la feina i permetre augmentar la producció. És un fet avantatjós per a tots els consumidors, entre els quals s’inclouen els mateixos treballadors. D’altra banda, cal considerar que aquest equilibri entre màquines i obrers no sempre s’assoleix espontàniament, sinó que normalment apareix al cap d’un temps. Mentrestant els treballadors pateixen els efectes negatius del procés (atur, desqualificació de la capacitat professional, dificultats de reciclar-se i trobar una altra feina), sobretot si el mercat no és en fase expansiva.

Fàbriques, empreses i organització

Sovint considerem la fàbrica i l’empresa (o societat) industrial i les seves organitzacions respectives com a sinònims, i les identifiquem. Al principi aquesta identificació podia ser correcta; a més, encara avui, en el cas de les empreses de petites dimensions i de moltes de mitjanes, la fàbrica i l’empresa bàsicament coincideixen. En efecte, la fàbrica, que per a nosaltres és el símbol mateix de la indústria, sempre ha estat al centre de l’empresa industrial, ja que és el lloc on es produeixen béns, cosa que constitueix precisament la funció principal de l’empresa i, més en general, de la indústria. Al començament, a la fàbrica es concentraven totes les activitats empresarials: el fet essencial era produir per a un mercat en expansió, en el qual la competència era menys nombrosa i ferotge que avui. La major part de les persones que hi treballaven eren obrers, entre els quals hi havia una minoria d’obrers especialitzats. El grup directiu era format per tècnics i enginyers i les funcions administratives es reduïen al mínim. Avui, la fàbrica continua essent al centre de l’empresa industrial, però al seu voltant han crescut serveis cada vegada més complexos i articulats. També cada vegada són més diversificades les funcions que s’han d’acomplir perquè l’empresa pugui produir i vendre els seus productes, en un mercat cada cop més exigent i caracteritzat per una forta competència.

Així doncs, si quan fàbrica i empresa s’identificaven l’organització de totes dues era en la pràctica la mateixa, avui ens trobem davant d’organitzacions diferents, tot i que, òbviament, de la mateixa manera que la fàbrica és una part de l’empresa, la seva organització també és una part de l’organització d’aquesta. Cal tenir present, a més, que totes dues es transformen contínuament, per a poder fer front als canvis continus dels mercats i de les tecnologies i a les exigències específiques de cada empresa. L’organització, sigui quina sigui la forma adoptada en cada cas concret, avui dia és, com ho era en els primers temps de la Revolució Industrial, un tret essencial de la indústria i les seves empreses; fins i tot es pot afirmar que n’és un dels recursos més decisius.

Bé que diferenciades, l’organització de l’empresa i la de la fàbrica tenen en comú dues característiques o principis essencials: la divisió de les funcions i les tasques, que determina les responsabilitats de cada càrrec, i l’estructura jeràrquica, en funció de la qual es distribueixen les responsabilitats de les tasques a fer i l’autoritat de decidir-ne i supervisar-ne l’execució. La jerarquia és una estructura vertical, és a dir, articulada en nivells de càrrecs. Cada nivell controla el nivell inferior i és controlat pel nivell superior, excepte el nivell més alt, que controla però no és controlat, i el nivell més baix, que és controlat però no controla.

L’organització de l’empresa industrial

Vegem ara, a grans trets, quines són les característiques de l’organització d’una empresa industrial, que, com ja hem dit, avui és molt més complexa que en el passat. En l’àmbit de l’empresa industrial moderna, la producció pròpiament dita, de la qual s’encarrega la fàbrica, cada vegada té més necessitat d’envoltar-se d’activitats fetes per altres departaments o seccions de l’empresa, que tenen altres funcions: el departament d’administració, que s’ocupa de trobar i gestionar els recursos financers; el departament de compres, que s’encarrega de comprar la primera matèria —o la semielaborada— necessària per a produir, com també la maquinària i els diversos materials per al funcionament de l’empresa; l’assessoria legal, responsable de les qüestions legals de l’empresa i que també pot fer de mitjancera en les desavinences amb el personal contractat per l’empresa i els sindicats; el departament comercial, que té cura de les vendes, d’obrir-se pas en el mercat i de les campanyes promocionals; el departament de personal, que dóna les pautes per a les relacions amb el personal i s’ocupa de les contractacions, la formació, els trasllats, les sancions disciplinàries, els acomiadaments, les jubilacions, etc., i el departament de relacions empresarials, que s’encarrega de les relacions i els conflictes amb els sindicats (en moltes empreses, sobretot si no són gaire grans, aquestes funcions corresponen al departament de personal). Aquests departaments normalment són presents a totes les empreses de grans dimensions. Però, recentment, a les empreses més grans s’han creat altres departaments nous, com per exemple el de relacions públiques i el cada vegada més important departament de recerca i desenvolupament. El primer s’encarrega de les relacions socials amb l’exterior i sobretot té cura de la “imatge” de l’empresa, aspecte gens irrellevant en un mercat altament competitiu, i el segon promou la recerca de nous productes i noves tecnologies.

Com s’ha dit abans, l’organització de les empreses industrials es basa en dos criteris fonamentals: el repartiment de les funcions i la jerarquia. La seva combinació constitueix un model general, d’altra banda molt esquemàtic, que cada empresa tradueix, articulat, en un model concret que respongui a les seves exigències. Aquest model general correspon al que el sociòleg alemany Max Weber (1864-1920) va descriure i definir com el model típic de les modernes burocràcies occidentals.

Els organigrames d’empresa són representacions gràfiques dels models d’organització de les empreses industrials. Cada departament de l’empresa pot tenir el seu propi organigrama, com també la fàbrica i les seves seccions. Amb tot, convé recordar que la utilitat d’un organigrama és menor com menors siguin les dimensions de la part considerada. A més, es tracta d’un model, és a dir, un tipus ideal, que vol representar la realitat, amb la qual no sempre coincideix del tot. Però això no resta utilitat a l’organigrama, ja que aquest expressa la lògica en què s’inspira l’empresa, i estudiar les divergències entre el model i la realitat pot ser molt profitós i pràctic a l’hora de valorar si l’empresa es correspon amb la imatge que té d’ella mateixa.

L’organització de la fàbrica

L’organització de la fàbrica també s’ha transformat molt al llarg del temps. Al començament, màquines i obrers eren complementaris, però eren els obrers que feien funcionar les màquines, de les quals depenia, alhora, la seva feina. Els obrers mantenien una certa autonomia respecte a les operacions que havien de fer perquè les màquines funcionessin i produïssin de la manera exigida per l’empresa. L’habilitat dels obrers els permetia estalviar temps i fer algunes pauses durant els temps morts entre les diferents operacions executades per la màquina: pauses no programades, però molt oportunes per a poder suportar horaris de treball diari molt durs. El perfeccionament de les màquines i la producció “en sèrie” (és a dir, la producció de grans quantitats d’unitats de la mateixa qualitat) van acabar imposant als treballadors, cada vegada més, el ritme de les màquines. Les cadenes o línies de muntatge (de les quals surten productes que ens són familiars, com els cotxes i les neveres, però també els aliments enllaunats) són el resultat final d’aquest procés, inspirat en criteris de racionalitat econòmica i productiva.

El conjunt de tècniques utilitzades per a augmentar la productivitat del treball industrial s’anomena organització científica del treball (scientific management). La sistematització d’aquestes tècniques fou iniciada per Frederick Winslow Taylor (1856-1915), enginyer i consultor empresarial nord-americà, autor d’un tractat sobre l’organització del treball a la fàbrica, titulat precisament Scientific management, publicat el 1911. Taylor donà nom al taylorisme, que és un sistema d’organització científica del treball i de control dels temps d’execució basat en l’estudi detallat dels diferents processos, els quals són descompostos en diverses tasques, tant dels obrers com de les màquines. L’ordre de les tasques i els seus passos són meticulosament estudiats per tècnics, que, després de fer-ne les proves pertinents amb certs obrers triats expressament perquè són considerats de rendiment “normal” (mitjanament preparats, ni massa ràpids ni massa lents, etc.), n’estableixen els temps i els mètodes. Un cop acabada la fase d’experimentació, els temps i els mètodes seleccionats pels tècnics com a més idonis per a realitzar de manera més satisfactòria una operació concreta esdevenen els temps i els mètodes estàndard de l’operació en qüestió, és a dir, seran els temps i els mètodes als quals s’hauran d’ajustar els obrers destinats a aquestes tasques, les prestacions dels quals (la remuneració econòmica) es valoraran en funció d’aquests estàndards.

Per a establir les cadenes de muntatge i les seves seqüències —i, naturalment, el treball dels obrers en les cadenes—, s’utilitzen criteris anàlegs de descomposició de les fases de cada procés en operacions simples. Els departaments i els càrrecs de la fàbrica també s’aplicaran seguint els mateixos criteris de descomposició analítica, que es basen en l’observació directa i crítica de la realitat. Així, els departaments i els càrrecs s’estableixen de la manera més “racional” per a l’objectiu de l’empresa, objectiu que consisteix en l’eficiència productiva.

No resulta gens sorprenent que el taylorisme hagi suscitat quasi arreu reaccions negatives entre els obrers i entre els sindicats, ja que interpreta les exigències i la “lògica” de l’empresa tal com són percebudes i expressades pels seus dirigents, els quals tendeixen a identificar-s’hi directament i en són els responsables de la gestió. El taylorisme no es posa per a res en la pell dels obrers, que no són identificats amb l’empresa: només hi treballen i hi fan funcions considerades merament subalternes, i cada obrer és responsable solament d’aquestes funcions limitades. Es tracta d’un punt de vista que sembla molt distant del punt de vista de l’economista Adam Smith. Smith fou el primer autor que teoritzà sobre la racionalitat de la divisió del treball (vegeu “Adam Smith descriu la divisió del treball”) i reconeixia que els obrers havien contribuït al progrés tecnològic, ja que havien aplicat el seu enginy per a millorar les màquines amb què treballaven.

El taylorisme, doncs, va ser contestat pels obrers i els sindicats, que el definien com un instrument de la direcció de l’empresa per a explotar els obrers en nom de principis pseudocientífics. Els psicòlegs i els sociòlegs s’incorporaren de seguida a la discussió, tot descrivint els efectes devastadors que el fraccionament exagerat de les fases de treball causa en la psique de l’obrer i la desmotivació envers el treball.

De seguida, molts dels mateixos experts en organització d’empresa van fer seves nombroses crítiques promogudes per psicòlegs i sociòlegs a les interpretacions extremes del taylorisme i les van avalar amb comprovacions empíriques posteriors. D’aquesta manera posaven en dubte la validesa de la divisió del treball com a instrument de millora de la productivitat obrera. Subdividir el treball en operacions elementals cada vegada més pobres de contingut i cada vegada més repetitives no és una manera racional d’aconseguir que els obrers produeixin més i millor, ni tampoc ho és el fet de pagar-los més si la producció augmenta. Els obrers queden desmotivats, perquè la feina perd tot significat: ja no és un acte que crea un objecte ni que sigui de poc valor, sinó que es redueix a una mera repetició de gestos mecànics, una rutina que sovint desgasta des d’un punt de vista psicològic. En efecte, el significat de la contribució de cada obrer concret al producte acabat escapa a la seva consciència, sia perquè és mínim, sia perquè no pot copsar la connexió lògica amb la sèrie completa de les fases del treball necessari per a produir-lo. Les reaccions dels obrers, allà on van ser traduïdes en reivindicacions organitzades per part dels sindicats, en alguns casos van limitar l’aplicació del taylorisme, però sobretot van induir les empreses, especialment les de grans dimensions i amb produccions en sèrie, a replantejar-se el problema, amb la finalitat de trobar solucions més econòmiques que les que proposaven els sindicats i, sobretot, més econòmiques respecte dels costos derivats de la reducció de la productivitat a causa de les vagues prolongades en els períodes de contractació salarial.

Una primera solució, adoptada des dels anys cinquanta quan els progressos de la tecnologia la van fer possible, va ser l’automació, que suposava la transferència a les màquines d’una sèrie d’operacions i de tasques, sobretot les repetitives, realitzades fins aleshores pels obrers, els treballadors i els empleats. L’automació també va afectar les màquines emprades a les oficines i, per tant, les empreses no industrials i els ens i les administracions públics.

Des d’aquest punt de vista, el taylorisme, objecte de crítiques tan aspres com fonamentades pel que fa a la seva aplicació al treball humà i a les seves formulacions extremes, es revela útil quan s’aplica a les màquines. Descompondre un treball en tasques elementals i trobar les seqüències lògiques capaces de recompondre’l és el procediment preliminar, indispensable perquè el treball es pugui confiar a una màquina expressament programada, tan bon punt s’inventa. La invenció i construcció d’aquestes màquines va ser possible els anys cinquanta, gràcies al desenvolupament de l’electrònica i de la informàtica (vegeu també “L’automació”).

La segona solució consisteix en la reunificació o recomposició de les tasques i dels càrrecs. A primer cop d’ull sembla el contrari de la fragmentació propugnada pel taylorisme, però en realitat no és la negació d’aquest sistema, perquè precisament s’hi inspira. En primer lloc, el treball s’ha de descompondre analíticament en les seves tasques fonamentals i se n’han d’estudiar les implicacions internes i les relacions amb altres treballs, i després, un cop finalitzat l’estudi analític, es pot procedir a recompondre’l, però ara tenint ben presents les exigències psicosocials dels treballadors, a banda de les econòmiques (en efecte, el treball així recompost pot tenir com a resultat una requalificació del lloc de treball). També hi ha casos en què pot ser oportú recompondre el treball més enllà de cada lloc de treball concret, des de l’òptica del treball d’equip. Tant si es tracta de reunificar el treball de persones concretes com el d’equips, s’ha constatat que, en implicar en l’operació els treballadors directament interessats, no solament es pot facilitar la seva inserció en els nous llocs de treball, sinó que sovint també es recullen suggeriments valuosos quant a la mateixa reunificació (fet que dóna la raó a les intuïcions d’Adam Smith a propòsit de la creativitat obrera). Però la condició perquè es pugui donar aquesta situació és que les relacions empresarials i industrials es basin en la confiança i en la col·laboració. Això, d’altra banda, no significa que ja no hi pugui haver divergències d’opinió relacionades amb interessos no coincidents i, consegüentment, que ja no hi pugui haver situacions conflictives. Significa, simplement, que aquestes divergències i aquestes situacions de conflicte no esborren la possibilitat de trobar-hi solucions pactades.

Una tercera solució és la descentralització productiva: atès l’augment dels costos del treball i els conflictes amb els sindicats, moltes grans empreses encarreguen a petites empreses especialitzades sèries senceres d’elaboracions de components del producte final i conserven en les pròpies instal·lacions el muntatge definitiu i, eventualment, algunes tasques especials. D’aquesta manera aconsegueixen reduir els seus problemes organitzatius i sindicals.

Indústria i societat

Fins ara, en parlar d’indústria ens hem limitat a observar el món industrial des de dins i ens hem centrat en l’organització de l’empresa i de la fàbrica. La consideració òbvia que el sistema industrial no és una realitat aïllada, sinó que s’insereix en una organització social més complexa de la qual rep i a la qual proporciona molts elements materials i culturals, ens mou a ampliar el nostre discurs a la relació entre indústria i societat.

El procés industrial en el sistema econòmic

ECSA

Vegem a grans trets l’esquema segons el qual funciona el procés industrial, i d’aquesta manera podrem establir-ne les connexions bàsiques amb el sistema econòmic general i amb la societat en què té lloc el procés.

L’esquema evidencia les relacions d’interdependència entre les diverses caselles, que representen els elements del procés industrial: precisament la interdependència és el que fa d’aquest conjunt un sistema. Això significa que cada canvi d’un element modifica d’alguna forma els altres elements, no de manera casual sinó segons regles concretes, en funció de les quals es pot preveure que el creixement d’una de les veus indicades en l’esquema es correspondrà amb un augment o una disminució de les altres, ja que totes es relacionen com en una mena de cadena de variacions esgraonades en el temps. L’esquema també posa de manifest que es tracta d’un procés/sistema circular, en què la tendència al creixement del sistema, el seu estaticisme o la seva reducció s’autoalimenten, si no hi intervenen fets externs nous. Si expliquem el que l’esquema ens sintetitza entendrem millor el procés d’industrialització. Naturalment, com que es tracta d’un procés circular, podem començar per qualsevol punt del procés, bé que quasi sempre es comença per la relació entre mercat i capital.

Si existeix un mercat capaç d’absorbir els productes que la indústria pot oferir, qui disposi de capital (persones, grups, bancs, empreses) l’invertirà en empreses que produeixin els béns demanats pel mercat (en l’esquema es detecta una relació positiva, indicada amb el signe “més” entre la casella del consum i la casella de les inversions). Amb aquests objectius, les empreses contracten treballadors per a produir els béns (l’esquema, amb el signe “menys” entre les dues caselles, ens diu que hi ha una relació inversa entre les inversions i l’atur). Si disminueix l’atur, augmenta el volum global dels salaris (signe “més” entre les dues caselles) i es poden destinar més diners al consum (signe “més” entre les dues caselles). Però al mateix temps l’augment del volum global dels sous, en fer augmentar la demanda de béns de consum al mercat, en fa pujar els preus (signe “més” entre salaris i preus). L’augment dels preus produeix un augment dels beneficis de les empreses productores (signe “més” entre preus i beneficis), mentre que l’augment dels salaris n’origina una reducció (signe “menys” entre salaris i beneficis). Al seu torn, l’augment dels beneficis fa créixer les inversions (signe “més” entre les dues caselles).

El creixement econòmic dels països que s’han industrialitzat correspon en gran mesura al procés que l’esquema il·lustra. Aquest fet no ha de sorprendre, perquè es tracta precisament d’un esquema construït a partir de les dades històriques relatives a la industrialització de diversos països. De manera anàloga, l’esquema també explica les crisis econòmiques a què aquests mateixos països es poden veure sotmesos, si el procés de creixement es frena: per exemple, si els mercats, ja saturats, no poden absorbir els productes de les empreses industrials, o si un augment anormal dels preus redueix el poder adquisitiu dels salaris i, consegüentment, el consum.

El significat del procés queda més clar i complet si hi introduïm els “actors” que intervenen en les diferents fases. Aquests actors són sobretot persones físiques (treballadors, capitalistes, comerciants, consumidors), però també grups (per exemple les famílies) i persones jurídiques més o menys organitzades (empreses industrials, empreses comercials, associacions, etc.): és a dir, són actors i col·lectius. A més, una persona pot ser al mateix temps treballador d’una empresa, consumidor en tant que membre d’una família i fins i tot financer de la indústria, si compra accions a la borsa.

L’esquema que hem analitzat ens revela a grans trets com interactuen aquests actors: com els capitals (i els estalviadors) financen les empreses i aquestes contracten treballadors per a produir béns que el mercat demana, i també ens diu que els mateixos treballadors, amb els salaris que guanyen en treballar per a les empreses, contribueixen a fer créixer la demanda de béns al mercat. El moment en què els treballadors esdevenen també consumidors dels béns produïts per la indústria o, més en general, el moment en què existeix un mercat intern per a la indústria, és decisiu: el procés és capaç d’alimentar-se ell mateix. Però també és necessària l’expansió continuada del mercat, ja que, cada vegada que aquest se satura d’un producte, la indústria ha de renovar els seus productes o inventar-ne de nous per a mantenir la seva posició i no cedir terreny als seus competidors.

Però l’esquema ens proporciona també altres informacions reveladores. Ens indica, per exemple, els conflictes que el procés comporta entre beneficis i salaris, és a dir, entre els interessos de l’empresa i dels empresaris i els interessos dels treballadors (en el sentit més ampli del mot, és a dir, no solament obrers, sinó també empleats).

De fet, la posició dels treballadors es caracteritza per un conflicte potencial d’interessos interns: desitjar que els augmentin el sou en detriment de l’ocupació d’altres persones, o desitjar que disminueixi l’atur, és a dir, que augmenti el nombre global de treballadors a la indústria, quan la situació econòmica general no permet satisfer totes dues aspiracions.

Amb tot, avui la relació de dependència entre les inversions i l’ocupació sembla molt menys matemàtica que abans, perquè actualment, i cada vegada més, el fet d’augmentar les inversions no significa fer créixer el nombre de treballadors, sinó que més aviat significa dotar-se de màquines i tecnologies avançades, cosa que implica una reducció i no pas un augment del nombre de treballadors necessaris per a fer-les servir, i alhora una demanda de treballadors tècnicament molt qualificats.

D’altra banda, el fet de preferir les màquines als treballadors ens remet, un cop més, a les relacions d’interdependència reflectides en l’esquema: davant de la perspectiva d’agitacions sindicals prolongades i de reiterades peticions d’augment de les retribucions, els empresaris consideren més convenient invertir en maquinària i tecnologia. En aquest sentit, s’explica una anècdota de l’industrial nord-americà Henry Ford II segons la qual, quan estava ensenyant al sindicalista Walter Reuther unes màquines novíssimes de la cadena de muntatge d’automòbils, li va dir en broma: “I ara, vejam si aconseguiu que facin vaga”. Walter Reuther, també en broma, li va contestar: “I vostè, intenti vendre’ls cotxes!” Aquest intercanvi d’acudits entra perfectament dins la lògica de l’esquema.

Indústria, societat i medi ambient

La indústria o, més ben dit, les empreses que la constitueixen, reben de la societat i del medi en què actuen una gran quantitat d’elements que anomenem inputs (terme anglès que significa “introduccions, entrades”). Al seu torn, proporcionen a la societat i al medi ambient una sèrie d’elements que anomenem outputs (o sia, “produccions, sortides”) i que són, en part, els elements d’entrada transformats en productes per la seva intervenció i, en part, elements nous, “subproductes” de la producció dels béns per a la creació dels quals s’ha constituït l’empresa.

La indústria (i, naturalment, la societat, de la qual forma part) obté del medi físic, directament o indirecta (és a dir, tal com es presenten en la natura o ja transformats parcialment), els recursos físics utilitzats en els seus processos de transformació: primeres matèries i energia. Són una part indispensable dels elements rebuts. La societat proporciona a la indústria els altres elements, igualment essencials, tant materials com immaterials: les persones que hi treballen, el capital que permet produir i, no menys importants, la informació (models de funcionament, coneixements tècnics, etc.) i la “cultura” en general, en el sentit més ampli que els antropòlegs donen a la paraula, és a dir, a més dels coneixements teòrics i pràctics, les conviccions, els valors, les normes (que formen part del sistema jurídic), sobre les quals es basa la societat, i que aquesta transmet als seus membres, de generació en generació, mitjançant el procés de socialització.

Passem ara a parlar dels elements que surten de la indústria (outputs). Els productes materials obvis de la indústria són els objectes o els béns, les retribucions dels treballadors i els beneficis del capital. Hi ha alguns subproductes (en el sentit que deriven de l’activitat de la indústria, però sense que siguin cap finalitat d’aquesta activitat), com per exemple la contaminació en les seves diverses formes i la destrucció de recursos físics no renovables (com el carbó i el petroli), no tan obvis, per bé que ben perceptibles i percebuts.

Els outputs no materials són igualment nombrosos i variats, i també poden ser positius i negatius. Són les experiències i les conviccions, els valors i les normes, que el qui treballa en la indústria fa propis i transmet a l’exterior, a la vida quotidiana. Són les maneres de ser solidàries que prenen forma en l’ambient de treball; els coneixements teòrics i les competències pràctiques suscitades pels problemes que es plantegen i es resolen dins la indústria o que la indústria planteja a la societat (l’economia, les ciències naturals, la sociologia i la psicologia s’han enriquit amb l’experiència industrial); la difusió del consum, que ha canviat els hàbits i l’estil de vida de la població dels països industrialitzats, de la mateixa manera que han canviat la família, l’escola, la vida política i la composició mateixa de la societat. Considerar aquests canvis bons o dolents depèn del punt de vista des del qual els observem, és a dir, del “sistema de valors” que nosaltres tinguem: podem ser nostàlgics d’un passat preindustrial sovint mitificat; podem mirar cap al futur amb un ingenu optimisme utòpic, o podem exercitar la nostra capacitat d’anàlisi crítica i valorar en cada cas els pros i els contres de les diverses aportacions que la indústria fa a la societat en què es mou. Val la pena que ens aturem en alguns d’aquests punts.

La indústria transforma la societat

No hi ha dubte que la manera de ser de la fàbrica i de l’empresa reflecteix l’estructura social de la societat que les envolta i de la qual formen part: una estructura jeràrquica de classes, que es pot representar gràficament amb una piràmide, la qual té al vèrtex les elits i als nivells de sota les classes mitjanes, els pagesos i els obrers. La representació gràfica dels organigrames de les empreses industrials reprodueix aquest model piramidal. Però és igualment indubtable que la indústria, és a dir, l’empresa i la fàbrica, projecta la seva configuració enfora, en la societat.

La indústria ha col·locat al vèrtex de la piràmide social la burgesia emprenedora, que abans del desenvolupament industrial era classe mitjana. La indústria ha creat la classe obrera o proletariat en concentrar masses de gent, abans sobretot camperols, a les fàbriques de les ciutats, i en assignar-los condicions socioeconòmiques uniformes (nivell d’instrucció baix, nivell de retribució baix, prestigi baix). La capacitat d’organització demostrada per aquestes masses a l’hora de defensar els seus interessos (constitució de sindicats i, allà on era possible, partits propis) n’ha fet una classe en tot el sentit del terme, la classe obrera. La indústria també ha reforçat l’anomenada classe mitjana introduint-hi els seus empleats, una mena de buròcrates amb tasques vinculades a les exigències de la producció.

La perspectiva de treballar en la indústria indueix masses de gent a traslladar-se a les zones en vies d’industrialització o ja industrialitzades. Les immigracions des del camp, fins i tot de regions molt allunyades, cap a la ciutat, és a dir, el fenomen de la urbanització, és un dels primers efectes de la industrialització.

El creixement de les ciutats és la conseqüència de la instal·lació de les empreses, amb les seves fàbriques, al medi urbà i del desplaçament cap a la ciutat de les persones que aspiren a treballar en la indústria, com a obrers o empleats. No es tracta només d’un creixement quantitatiu: més habitants, més zones edificades, més escoles i més serveis. També augmenta la qualitat dels serveis, que són més diversificats per tal de satisfer exigències més matisades.

L’escolarització també creix. A les societats preindustrials, el fet que els treballadors, majoritàriament pagesos, fossin analfabets no es considerava un perjudici per a la societat i a més facilitava la seva submissió a l’ordre vigent, que no els era favorable. En canvi, la indústria no solament necessita que els seus treballadors estiguin alfabetitzats, sinó que també té una necessitat creixent de qualificacions i especialitzacions tècniques cada vegada més avançades. Aquesta demanda de formació qualificada va acompanyada d’un altre canvi: el nombre d’obrers de l’empresa es redueix, en percentatge i sovint també en xifres absolutes, i creix la quantitat d’empleats, tant en percentatge com en xifres absolutes. L’automació creixent accentua aquesta tendència.

Excepte en els períodes de crisi econòmica (o en alguns sectors concrets, caracteritzats per una producció estacional, com el ram de la construcció o part de l’alimentari), la indústria assegura una ocupació estable, amb una mitjana de retribucions més elevades que les d’altres sectors. El resultat de tot plegat és l’augment del nivell de vida, en general i no solament per als treballadors de la indústria. En efecte, la presència de la indústria, a més de produir més béns (tot i que no sempre destinats al mercat intern), fa circular més diners, amb la qual cosa augmenta el consum i, d’aquesta manera, també creix el sector terciari. D’altra banda, l’expansió del sector terciari es veu incentivada per la demanda cada cop més forta de serveis de diversa mena, demanda imposada pel desenvolupament industrial.

La societat que emergeix d’aquests canvis té una peculiaritat respecte de les que l’han precedida: la major mobilitat social i sobretot la seva rapidesa. Això vol dir que una família pot variar de posició social i econòmica i escalar graons en la jerarquia social d’una generació a l’altra i de vegades en la mateixa generació, quan un dels seus membres, que treballa en la indústria, aconsegueix fer carrera (d’obrer pot passar a empleat, i d’empleat a directiu) o fins i tot establir-se pel seu compte i esdevenir així un petit empresari.

Tots aquests canvis incideixen directament en la família, la primera forma d’agregació social també a les societats industrials modernes. A les societats pageses, el model típic de la família és la família extensa, formada per diverses generacions de persones unides per vincles de sang i que viuen juntes (pares, fills adults amb les seves famílies). A les ciutats, el model predominant és el de la família estricta o nuclear, composta pels pares amb els fills menors d’edat o solters. Aquesta família nuclear és molt menys nombrosa que la pagesa, no tan sols perquè és menys articulada quant al tipus de components, sinó també perquè el nombre de fills és força baix (vegeu “La família”).

Aquest canvi en l’estructura familiar és paral·lel a altres modificacions internes, que afecten en primer lloc la posició de la dona: en els seus papers de mare o de filla, tradicionalment vivia confinada a casa, bé que podia ajudar el marit en les activitats laborals. Aquest era el lloc que ocupava la dona no solament en les famílies pageses, sinó també en les dels artesans i els comerciants. A la societat industrial, la dona s’ha anat incorporant gradualment al treball fora de casa, al començament sobretot com a obrera i després cada vegada més com a empleada en empreses o en l’administració pública, fins al dia d’avui, en què també exerceix professions tradicionalment masculines (metge, advocat, etc.).

Per la seva banda, els fills també treballen fora de casa en acabar els estudis i abans de formar una família pròpia o de viure pel seu compte (cosa que fan força fills adults que estudien, si més no en el cas de les famílies acomodades, que els poden pagar un pis independent).

La família industrial urbana, doncs, ja no és una unitat econòmica productora de béns o serveis, com la família pagesa o com, encara avui, la família dels artesans o els comerciants, sinó que, des del punt de vista econòmic, constitueix essencialment una unitat de consum. En la majoria dels casos, els consumidors dels productes de les empreses industrials no són individus sinó famílies.

Les transformacions de les estructures econòmiques i socials, sobretot si són àmplies i profundes com les que acabem de descriure, comporten transformacions de gran abast en les creences, els valors, les normes, les expectatives i els comportaments de les persones, encara que moltes d’elles no participin directament en el canvi (en una societat industrialitzada, els pagesos i els pescadors també modifiquen d’alguna forma la seva manera de pensar i els seus costums). Per aquest motiu, avui es diu que la “cultura industrial” és la cultura dominant. Però això no vol dir que la cultura industrial hagi esborrat o hagi d’esborrar les formes de cultura anteriors. Aquestes poden coexistir molt bé amb la cultura industrial moderna, i no solament en zones o en grups que hagin quedat al marge de la industrialització. Poden coexistir en plena societat industrial moderna, com un recurs alternatiu al model general, quan els individus o els grups no puguin resoldre els seus problemes utilitzant els mitjans que proporciona la cultura dominant o no trobin satisfactoris aquests mitjans. Aleshores, més que de transformacions s’hauria de parlar de noves formes de cultura. Aquestes se sumen a les anteriors sense destruir-les, però les deixen en segon terme, fins que queden oblidades.

Val la pena recordar alguns aspectes de la cultura dels països industrials occidentals, per la importància que adquireixen a l’hora de determinar les creences i el comportament de la gent. El consumisme n’és sens dubte l’aspecte més vistent, més conegut i més criticat en general. Les crítiques són més que legítimes, si s’adrecen contra el malbaratament indiscriminat i sistemàtic que caracteritza bona part del consumisme. Però aquest malbaratament també és un homenatge implícit i distorsionat als valors de la racionalitat econòmica com s’expressa en el procés industrial. Com més es consumeix, més creixen els beneficis, les inversions i els sous (si els béns produïts es destinen al mercat intern). L’error rau en el pressupòsit, no declarat, que els recursos utilitzats són inexhauribles o renovables, cosa que quasi mai no és certa. No es tracta, doncs, de racionalitat, sinó d’una forma de miopia econòmica: es miren els beneficis a curt termini sense pensar en les pèrdues a llarg termini, sovint sense ser-ne conscients.

La cultura industrial ha anat prenent forma durant el segle XIX, a mesura que la indústria es consolidava als països europeus i a l’Amèrica del Nord; la cultura científica n’és una part integrant, si bé la indústria ha sorgit a partir d’experiències i coneixements pràctics més que no pas de l’aplicació sistemàtica dels coneixements científics que es tenien a mitjan segle XVIII. Més que la ciència com a tal, sembla que al començament va ser important la disposició a experimentar amb tenacitat, mitjançant el procediment anomenat d’“assaig i error” (en anglès, trial and error), fins a trobar solucions satisfactòries a problemes tècnics concrets (per exemple enllestir màquines accionades amb vapor, combinar metalls per crear nous aliatges, etc.). Aquesta actitud és molt afí a la mentalitat experimental, típica de la ciència europea a partir del segle XVII.

Al llarg del segle XIX, la indústria va establir relacions directes i molt sòlides amb diverses ciències, sobretot amb la física, en concret amb branques com l’electrònica i la termodinàmica, i amb la química. L’extraordinari creixement que va tenir la gran indústria en aquella època és el resultat d’aquesta col·laboració estreta. Les universitats de diversos països (Gran Bretanya, França, Alemanya, Estats Units) van esdevenir els interlocutors de la indústria, que els ha proporcionat estímuls, peticions de recerca i finançament. La col·laboració entre la Universitat i la indústria en el camp de la ciència s’ha consolidat al segle XX, però alhora també s’ha consolidat la tendència oposada. En efecte, les grans empreses industrials, sobretot les multinacionals, tenen unes necessitats que depenen dels interessos del mercat i, a més, posseeixen recursos financers molt superiors als dels centres d’investigació universitaris. Això els ha permès crear els seus propis laboratoris de recerca, entrant en competició amb les universitats.

La col·laboració entre ciència universitària i indústria és una qüestió polèmica. No hi ha dubte que els estímuls de la indústria poden ajudar la Universitat a emprendre i portar a terme projectes de recerca científicament interessants i útils per a tota la societat. Però és igualment indubtable que la indústria pot imposar condicionaments molt perillosos i fer prevaler els seus interessos particulars per damunt de l’interès general del progrés científic i de la societat en conjunt. Més que resoldre dràsticament el problema amb l’autorització o la prohibició en general de la col·laboració, sembla oportú examinar-lo cas per cas i permetre a una opinió pública seriosament informada valorar la qüestió i a les institucions competents decidir en cada cas si la col·laboració és o no possible i dins de quins límits, bo i assegurant la màxima transparència en el procés de decisió.

La informació puntual a l’opinió pública sobre l’estat de la ciència i els problemes que es planteja, sobre les opcions possibles i les seves conseqüències, tant ètiques com pràctiques, és una qüestió prioritària en les societats industrials. Amb tot, l’actitud habitual de confiança il·limitada (sovint inversament proporcional als coneixements científics que es tenen) en la capacitat de la ciència de resoldre els problemes que ella mateixa planteja, fa de la qüestió un problema delicat.