La societat humana

Un conjunt de relacions i de papers

L’experiència de la societat es basa fonamentalment en costums: la casa on vivim, la nostra família, l’escola, els amics, els mateixos itineraris que fem cada dia. D’una banda, això pot semblar una limitació que resta interès a la vida, però, de l’altra, és tranquil·litzador i permet concentrar les energies en altres tasques, cosa que seria impossible si haguéssim de revisar gaire sovint les regles de les relacions socials i la pròpia identitat. Quasi sempre sabem, de manera més o menys automàtica, com comportar-nos davant la gent que entra en contacte amb nosaltres: el professor, el botiguer, el porter, el policia, etc. Així, els hàbits de la vida social permeten representar la societat com una sèrie de relacions usuals i com un conjunt de construccions que perviuen en el temps i que els sociòlegs anomenen “estructures”.

Tots som una mica actors

La societat ha estat comparada sovint amb una representació teatral, i els seus membres amb actors que interpreten papers: el fill, l’alumne, el pare, el mestre, etc. Quan interpretem un paper representem models d’acció preestablerts, que els altres esperen de nosaltres en una situació concreta. Cada persona pot fer diferents papers alhora, i ser per exemple mare, esposa, treballadora d’una empresa, membre d’un club recreatiu, fidel d’una confessió religiosa, afiliada a un sindicat, ciutadana d’un municipi, etc. Cadascun d’aquests papers fa sorgir certs aspectes de la nostra personalitat i en deixa d’altres de banda segons les persones amb qui ens relacionem, les expectatives i les dinàmiques socials. És per això que de vegades tenim la impressió de ser, en situacions diferents, “persones diferents”; com s’ha dit, “cadascú de nosaltres és un petit grup”. La nostra experiència de la societat, per tant, es basa en una pluralitat d’encontres amb altres persones que, com nosaltres, fan papers que cadascú interpreta segons el seu propi estil personal.

Com més diferenciada i complexa és una societat, més depèn el seu funcionament de la manera com cadascú de nosaltres actua no solament en les relacions directes amb els familiars i els coneguts sinó també amb els centenars de desconeguts que trobem cada dia als llocs públics i amb milers de persones que mai no coneixerem personalment però del comportament de les quals depèn el nostre benestar, ja que intervenen en estructures relacionades directament o indirecta amb aquelles dins les quals ens movem. El fet que el món on vivim esdevingui cada dia més interdependent (des del punt de vista econòmic i cultural) i “més petit” (a causa del gran progrés en les comunicacions de masses: revolució dels transports, mass media, massificació del turisme...) fa que els que abans eren anomenats estrangers ocupin un lloc cada vegada més important en la nostra vida.

Quan escoltem una cançó reggae, quan freqüentem amics que fan gimnàstica thai chi, quan mengem una amanida grega o mirem els horaris de sortida a l’aeroport de la nostra ciutat, som potencialment ciutadans del món.

Definim el “civisme” o “sentit cívic” com el compromís actiu dels individus —com a membres d’una societat determinada i com a “ciutadans del món”— d’establir i mantenir unes normes de convivència pacífica basada en el respecte mutu, la consciència de la interdependència dels destins de la humanitat i la valoració de les diferències socials i culturals.

Un diàleg doble amb els altres i amb nosaltres mateixos

El procés durant el qual un individu “aprèn” a esdevenir membre de la societat s’anomena socialització. Un moment fonamental de la socialització és aquell en què l’infant aprèn a “adoptar l’actitud de l’altre”. És a dir, quan aprèn no solament a reconèixer en algú altre certes actituds i a comprendre’n el significat, sinó que ell mateix assumeix aquestes actituds. Per exemple, l’infant nota que, de vegades, com per exemple quan es desperta a mitja nit, els pares s’enfaden. Aquesta actitud s’expressa amb gestos i paraules i, a més, adquireix un significat específic, és a dir, que està malament no dormir a la nit. A través d’un procés d’interacció i identificació, l’infant arriba a adoptar aquesta postura envers ell mateix fins i tot en absència dels pares.

Per això els infants juguen a ser mares i pares i en alguns moments escridassen alguna nina per les infraccions a les normes d’educació o interpreten tots sols una escena de recriminacions. Aquesta actitud queda gravada finalment en la consciència de l’infant, que hi pot recórrer tàcitament i sense verbalitzar-la. Així, doncs, el joc és una part essencial d’aquest procés d’aprenentatge.

Una altra fase important en el procés de socialització correspon al moment en què l’infant comença a entendre que no solament són el pare i la mare que s’enfaden quan no dorm, sinó que la mateixa reacció és compartida per tots els altres adults que coneix i que per a ell representen tota la societat. El llenguatge reflecteix molt bé aquest pas: en la primera fase és com si l’infant es digués a ell mateix: “La mare no vol que...”; en la segona fase diu: “Això no es fa”. Les actituds particulars ara han esdevingut universals, i les imposicions i les prohibicions específiques d’alguns adults importants han esdevingut normes generals. Quan l’infant arriba a dir-se a ell mateix “fes això”, “no facis allò”, vol dir que el seu món interior s’ha sintonitzat amb el món social exterior.

La interiorització de les veus en principi només exteriors, si bé d’una banda és un mecanisme de conformisme que permet a l’individu participar en la vida social, d’altra banda li proporciona les condicions per a tenir una vida interior pròpia i rica. En efecte, solament interioritzant les veus dels altres podem parlar amb nosaltres mateixos. Si ningú no se’ns hagués adreçat de manera intel·ligible des de fora, dins nostre només regnaria el silenci. És únicament a través dels altres que podem arribar a descobrir-nos nosaltres mateixos.

Les persones amb les quals passem els primers mesos i anys de vida són, doncs, importantíssimes, ja que són les seves actituds i les seves veus les que interioritzem per poder ser capaços de parlar amb nosaltres mateixos. Més endavant podem no estar d’acord amb les seves opinions, però mai no podrem deixar de dialogar-hi. Per això és tan important “elegir els pares adequats”!

La socialització fa que l’infant pugui parlar amb ell mateix. Més exactament, en aquest diàleg interior inicial intervenen dues veus que podem anomenar l’“ego” i el “superego”. L’ego representa la nostra manera espontània d’entendre i actuar, i el superego, les opinions i els valors prevalents en la societat. Per exemple, si un nen cau i es pela un genoll, l’ego li diu: “Em fa mal, ploro”, i el superego: “No puc plorar, només les nenes ploren” (el superego sovint és víctima dels estereotips vigents!).

Quan diem que una persona és superficial o, al contrari, que és profunda, ens referim a la riquesa d’aquest diàleg interior. Quan parlem de l’estil d’una persona, de la seva personalitat, ens referim en bona mesura a l’equilibri que ha aconseguit crear entre la seva part espontània i la socialitzada.

L’individu i la seva “visió del món” específica

Els processos de socialització, malgrat que difereixin segons el període històric, la classe social, la pertinença ètnica o religiosa, el país, etc., tenen dos aspectes en comú: transmeten als individus una visió del món específica (és a dir, ens ensenyen a mirar el món a través d’un cert repertori de possibilitats, de comportaments, una certa gamma d’emocions i sentiments) i tendeixen a inculcar-los la idea que aquesta visió del món és “òbvia” i, si no l’única adequada, la millor de totes.

L’obvietat dels nostres mons possibles

Tota societat protegeix aquest sentit d’obvietat dels propis “mons possibles” amb una sèrie d’explicacions, justificacions, promeses, amenaces que es compliran si algú comença a fer-se preguntes o mira de comportar-se de manera potser legítima en altres societats però no en la pròpia. Els recursos que la societat posseeix per a mantenir el seu caràcter d’obvietat s’anomenen factors de legitimació. Per exemple, intenteu imaginar un sistema escolar que oferís a cada estudiant la possibilitat de triar les matèries que l’interessen més i diversos nivells de dificultat, amb l’opció de modificar el propi currículum a mesura que els seus interessos s’anessin perfilant amb el temps. Aquesta és una de les característiques del sistema escolar nord-americà recentment integrada al sistema educatiu espanyol (Llei de la Reforma Educativa), sistema aplicat també per la Generalitat de Catalunya, tot i que ha estat criticat poc després de la seva implantació.

El motiu principal pel qual un cert ventall d’opcions ens pot semblar normal i inevitable, mentre que d’altres no les veiem gens clares, és que aquestes opcions no són abstractes sinó que es materialitzen en les estructures i les dinàmiques de les institucions.

Emprem el terme “institució” quan volem remarcar que algunes estructures impliquen en un cert sentit els individus: aquestes estructures tenen uns límits, i la gent s’adona d’aquests límits quan entra en aquesta estructura o en surt. Per exemple, quan aprenem una altra llengua, en sortir de la nostra ens adonem que la nostra llengua materna també és una “institució”. En el següent punt mirarem d’aprofundir més aquest aspecte.

En entrar en un nou àmbit (lingüístic o no) no tan sols hem d’aprendre regles noves, sinó també ambientar-nos. Fins i tot quan entrem per primera vegada en un hospital (sobretot si ho fem com a pacients), sentim que estem travessant una frontera a l’altra banda de la qual molts dels nostres modes de comportament i pensament ja no serveixen. Altres exemples d’institucions són les presons, les escoles, les fàbriques, les famílies diferents de la nostra.

Un dels problemes centrals de l’educació en el món contemporani és precisament el d’ensenyar a viure positivament el sentiment de malestar que podem sentir quan abandonem institucions que ens són familiars i entrem en institucions desconegudes.

En realitat, les institucions no són sinó el resultat de les interaccions i els valors expressats per innombrables individus, i com a tals són subjectes a adaptacions o petits canvis constants. Però la seva continuïtat i resistència als canvis més radicals són garantides pel fet que per a invalidar-ne les regles, els papers i les expectatives vigents i imposar-ne d’altres no solament ens hem de preguntar què fer sinó també com ser. Hem de deixar de banda certs aspectes de la nostra personalitat i adquirir-ne d’altres. En una paraula: hem de tenir la força, la paciència i la possibilitat de reeducar-nos.

La comunicació entre les diferents cultures

Comunicar-se dins un mateix àmbit cultural i en una mateixa llengua és molt diferent que comunicar-se entre àmbits culturals i lingüístics diferents. En el primer cas podem preveure molts dels comportaments dels altres i podem compartir maneres de sentir, pensar, i percebre els fets naturals i socials; ens sentim (relativament) tranquils i segurs. En el segon cas, la capacitat de preveure els comportaments dels altres disminueix dràsticament i ens sentim inadequats, a disgust, frustrats, i ens neixen mecanismes d’hostilitat.

L’escola, en enriquir el patrimoni lèxic i memorístic comú i en permetre’ns viure durant moltes hores en un àmbit “públic” diferent de l’àmbit de la família, contribueix en gran mesura a despertar les capacitats de comunicació intraculturals, és a dir, dins una mateixa cultura. Des d’aquest punt de vista, l’escola ens ensenya allò que, en les relacions intraculturals, podem considerar obvi. Però actualment l’escola no ensenya a escoltar i reconèixer les diferències interculturals (és a dir, entre cultures diferents) i, consegüentment, tampoc a respondre-hi de manera adequada. I aquest, en un món que cada vegada depèn més de les relacions entre els diferents pobles i en societats forçosament multiculturals, és un defecte gravíssim. En efecte, en la comunicació intercultural és important tenir informació sobre els usos i costums locals i respectar-los.

Hem de ser conscients que les maneres de fer i de comunicar-se dels membres d’altres cultures ens poden semblar ridícules i estranyes perquè a través de l’actitud, el to de veu, l’ús del somriure i el silenci ens comuniquen, de manera no verbal, una idea de la persona, de les relacions socials i de l’autoritat, diferent de la nostra.

Entrar en contacte amb una altra cultura vol dir iniciar la descoberta d’“un altre món”. Mentre que en la comunicació intracultural podem passar per alt la cultura que ens agermana i centrar l’atenció en les diferències individuals, en el cas de la comunicació intercultural hem de prendre esment en les diferències de cultura per a arribar a allò que tenim en comú en el terreny personal.

Les diferenciacions socials i la dinàmica del poder

Hem parlat dels diferents papers que tots interpretem: a aquests papers socials, que són l’expressió dinàmica de la societat, corresponen diferents estatus socials, que en són l’aspecte estàtic. L’estatus social implica la idea d’estratificació social, és a dir, d’una classificació de la societat en classes, grups professionals o conjunts de persones afins. En totes les societats articulades d’aquesta manera es desenvolupen les dinàmiques del poder.

Classes i gèneres

El fill d’un metge i el d’un manobre, quan es troben a l’escola, de seguida s’adonen de les diferències (socials, econòmiques, etc.) que hi ha entre ells, és a dir, de seguida entenen que el primer gaudeix d’una “posició” social privilegiada. També tenen una percepció molt precisa de com la societat jutja aquestes diferències, si les considera legítimes o vergonyoses, importants o poc importants, si accepta que se’n parli o prefereix callar-les. Al seu torn, el fill del metge i el del manobre hauran de decidir si estan d’acord amb les opinions predominants o no, i si aquestes diferències els representen un impediment per a poder establir una relació d’amistat.

Així, la societat no solament ens ofereix unes tipologies per a classificar la gent (adults i nens, persones amb estudis i persones sense estudis, etc.), sinó que també ens suggereix els criteris d’estratificació social: unes posicions són més privilegiades que les altres.

Els criteris d’estratificació varien moltíssim d’una societat a una altra. Hi ha societats en què l’edat avançada és una qualitat que confereix a l’individu una posició elevada, com passava abans a la Xina o com encara passa avui a molts països africans. En altres societats, en canvi, la gent gran és marginada i quasi queda fora de l’escala social perquè “ja no serveix per a res”. En algunes societats, el saber ha estat més important que la propietat o els ingressos; per exemple, entre els jueus tradicionals de l’Europa oriental era corrent que un mercader ric preferís casar la filla amb un estudiant de rabí sense mitjans, que tenia com a únic element de prestigi el coneixement del Talmud.

Els fenòmens d’estratificació se solen anomenar, en la llengua comuna, fenòmens de classe.

Els qui pensen que la dinàmica fonamental de l’estratificació social és de caràcter econòmic defensen que les classes socials s’han de considerar essencialment com a grups en lluita per la disposició dels escassos recursos existents, recursos que els éssers humans desitgen o necessiten. Les classes socials, des d’aquest punt de vista, es defineixen segons la major o menor quantitat de riqueses que tenen els seus membres. Un marxista afegiria que allò que compta veritablement no és tant la riquesa que es posseeix com qui controla els mitjans de producció, és a dir, quin grup decideix què produir i com. Avui, molts habitants dels guetos de les grans ciutats i molts pobres del Tercer Món que viuen en la misèria comparteixen una visió de la societat en què “aquells qui tenen” lluiten contra “aquells qui no tenen”. En les societats avançades, l’extensió d’aquesta dicotomia tan agressiva ha consolidat una diferenciació per estatus, derivada de la defensa dels diversos nivells materials.

Aquesta visió economicista de l’estratificació social té tots els avantatges i els desavantatges d’una gran simplificació. En la societat es donen moltíssimes dinàmiques que no es poden reduir a la dimensió econòmica, com per exemple molts comportaments dels joves i les relacions entre generacions, que actualment no es poden explicar per simples diferències de classe social.

Hi ha dues formes més d’estratificació social, que es refereixen a les classes professionals i les diferències de gènere. Al món occidental, fins i tot es pot parlar de l’existència d’una classe política, ja què aquells qui es dediquen professionalment a la política adopten una conducta de vida prou uniforme, inclosa la manera d’expressar-se, exerceixen un monopoli relatiu de presa de decisions en molts sectors de la vida associativa i gaudeixen de privilegis específics i d’una consideració social especial (positiva o negativa). Els militars també constitueixen una classe, així com els intel·lectuals o els professors i els estudiants universitaris. En general, es considera una classe professional aquell grup de persones que aspiren a una consideració social especial a causa de la seva posició i conducta i que utilitzen aquesta consideració per a adquirir posicions de monopoli en l’exercici de funcions socials específiques.

L’estratificació social per raó de diferències de gènere es refereix a les distintes posicions que ocupen en la societat els homes i les dones. És coneguda la situació gairebé de monopoli masculí en moltes professions i llocs de treball. Les feministes han demostrat que el llenguatge que utilitzem evidencia clarament el domini masculí, començant per una sèrie de termes que en femení són pejoratius mentre que en masculí tenen una connotació positiva (per exemple, “home públic” i “dona pública”), l’absència de termes específics per a designar situacions típicament femenines (com “la doble jornada laboral a fora i a dintre de la llar”) i l’ús del masculí genèric per a indicar tant els homes com les dones, fins i tot en parlar a un públic majoritàriament format per dones.

Poder i autoritat

Podem definir el poder com la probabilitat que una persona o un grup aconsegueixi fer valer la pròpia voluntat fins i tot en cas de trobar oposició. L’aspecte de l’oposició, en aquesta definició, és de gran importància perquè serveix per a diferenciar els fenòmens de poder dels de lideratge, terme que designa la condició del grup o persona que fa la funció de guia. Per exemple, considerem un grup de joves que discuteixen com passar la vetllada i en el qual hi ha diverses propostes i opinions. És probable que en un grup d’aquesta mena hi hagi un o dos individus l’opinió dels quals compta més que la dels altres. I també és probable que les idees proposades pels altres s’expressin en realitat en forma de suggeriments als líders. Al final, sol passar que la decisió presa pels líders és la que farà moure el grup, però no és exacte anomenar aquest procés una expressió de poder.

La situació social és del tot diferent quan, per exemple, un membre del grup s’obstina a defensar la seva idea en contra de la decisió presa pel líder. En aquest cas el membre rebel es pot trobar en una situació límit: o es conforma o ha de sortir del grup. En aquesta situació és adequat parlar de poder (vegeu també “Societat i poder”). El poder, fins i tot en les seves manifestacions més fortes, pot ser una cosa sobtada i momentània: es dóna una ordre, que s’executa malgrat les resistències eventuals, i prou. Òbviament, aquest exercici de poder no pot tenir continuïtat en una societat. Perquè tingui continuïtat cal que el poder sigui exercit de manera duradora i sistemàtica. Això vol dir que la gent s’acostuma a l’exercici del poder. Quan la gent ha adquirit l’hàbit d’obeir ordres específiques, es tracta d’exercici no de poder sinó d’“autoritat”.

L’autoritat és un poder considerat legítim. Parlem d’autoritat quan els qui se sotmeten a les ordres consideren que els qui ostenten el poder tenen tot el dret de formular aquestes ordres. Així, l’autoritat no té tant a veure amb les relacions de força com amb un contingut ètic. Posem-ne un exemple. Una noia demana permís als seus pares per a sortir a ballar a la nit. Els pares li diuen que no perquè és massa jove i la noia contesta que totes les seves amigues hi van. Al final acorden que podrà sortir un dia la setmana però que haurà de tornar a casa a una certa hora. Aquesta relació, tot i ser una relació de pacte, reconeix que els pares tenen el dret de dir l’última paraula sobre aquest tema i que al final la noia acceptarà la decisió. Ens trobem davant una relació de poder que es manifesta com a autoritat. Però si la noia, en resposta a una negativa clara dels pares, deixa d’anar a escola o a la nit s’escapa de casa, ens trobem davant una autoritat deslegitimada. Per tant, la relació corre el risc de degenerar en una successió d’actes de poder, de coaccions per totes dues bandes, que mena a una relació necessàriament inestable i emotivament colpidora que malmet la vida de tots plegats.

Perquè el propi dret d’imposar ordres sigui reconegut i sigui viscut com a autoritat, el poder pot recórrer a un o més dels tres tipus següents de legitimació: per tradició, per carisma personal, per llei. Aquí ens limitem a una descripció abstracta d’aquests tres tipus, considerats com a purs.

L’autoritat és basada en la tradició quan el poder, per legitimar-se, invoca la força dels costums consolidats: “Sempre s’ha fet així”, “Els fills sempre han obeït els pares i per tant tu, fill meu, també m’has d’obeir”, “Votem tal partit perquè la nostra família sempre l’ha votat”. L’autoritat tradicional té la força dels fets i no hi ha res a discutir. En canvi, l’autoritat carismàtica es basa en els dots excepcionals atribuïts a qui l’exerceix; en virtut d’aquesta característica d’excepcionalitat, els caps carismàtics poden negar o reforçar la tradició. L’autoritat carismàtica apareix sempre contraposada a una autoritat tradicional que la discuteix, sia intentant canviar-la, sia, en un cas extrem, intentant anul·lar-la. L’autoritat carismàtica és intrínsecament revolucionària, ja que altera la força habitual en què es basa el poder tradicional. Però per aquesta mateixa raó és molt precària i no és capaç de mantenir-se gaire temps, i només es pot consolidar en un clima de gran exaltació. Quan aquesta exaltació comença a apagar-se, cal passar a una altra forma d’autoritat.

L’autoritat legal i racional es basa en la llei i en procediments demostrables racionalment. Davant la pregunta: amb quin dret el cobrador pot exigir un impost?, la resposta és: hi té dret gràcies a una llei aprovada pel Parlament en una certa data. En aquest cas, tot l’exercici de poder es basa en disposicions legals específiques, i els ciutadans tenen el dret de conèixer-ne els fins i els mitjans. Aquesta mena d’autoritat és la més típica en les societats modernes, i la forma administrativa que la caracteritza és la burocràcia (vegeu més endavant “La burocràcia”).

Dues societats que operin preferentment sobre bases legals i racionals poden presentar notables diferències segons el grau de difusió dels altres dos tipus de relacions de poder i segons el nombre de vegades que hi recorrin.

Control social i societat civil

Sovint es tendeix a confondre el “poder” amb el “control social”. Es tracta de dos conceptes relacionats que és important distingir. En tots dos casos intervenen fenòmens que impliquen la coerció social contra individus o grups recalcitrants. Però hi ha una diferència significativa: el control social es refereix a intervencions de la societat destinades a impedir una conducta desviada o destructiva; és a dir, es tracta d’impedir que algú faci allò que la societat no accepta. En el cas del poder, en canvi, es tracta de tirar endavant la voluntat d’un individu o d’un grup en contra de la voluntat d’un altre individu o grup; cada vegada que es vol fer alguna cosa s’estableix un conflicte d’interessos, que s’ha de resoldre.

Posem un exemple: cada vegada que un ciutadà protesta perquè algú no respecta la cua d’una oficina de Correus està intentant posar en marxa un mecanisme de control social. Com més compartida sigui la seva protesta per les altres persones de la cua, els altres usuaris i els empleats i directius de l’oficina, més eficaç serà el control social. Aquest paràmetre és vàlid, en general, per a totes les altres regles de convivència ciutadana. Ha d’haver-hi alguna persona que prengui la iniciativa i aquesta ha de poder assolir un grau raonable de consens i mobilització. Un grau extrem d’això el podem trobar en el debat que s’origina, al si de diferents societats i de moments distints, entre partidaris i enemics de la pena de mort.

Però suposem que el consens espontani no existeixi: la gent pensa que la regla pot ser justa, però que no és cosa seva fer-la respectar i que qui ho intenta és un busca-raons, algú que es vol donar importància. Si en aquesta situació un grup de ciutadans del barri decideix fer valer la regla “respectar la cua” a l’oficina de Correus, trobarà la resistència del responsable de l’oficina, que dirà que no és un assumpte de la seva competència, dels empleats de l’oficina, que consideren que no els paguen per a fer respectar la cua, i de les altres persones del barri, que els miraran amb desconfiança. Aquests ciutadans s’hauran d’organitzar per a fer front als conflictes de mentalitat i d’interessos. La seva acció ja no serà de simple control social, sinó que entrarà en el terreny de les relacions de poder. En aquest cas, la seva serà una acció “política”. En efecte, la política és l’art de la solució dels conflictes fent prevaler una certa voluntat, una certa decisió, en contra de les resistències. Només quan aquests ciutadans s’hagin sortit amb la seva es tornarà a plantejar el problema del control social per tal de fer respectar la nova regla.

En una societat de tipus tradicional, el control social s’exerceix fonamentalment a través de la família extensa (que comprèn, a més dels pares, els avis, els oncles i els cosins), a la qual se sumen algunes autoritats locals com el capellà, el farmacèutic, la mestra. En canvi, en una societat industrial o postindustrial, on la divisió del treball és molt més complexa, són els ciutadans com a tals, independentment que siguin fills d’un metge o d’un manobre o parents d’un electricista o de l’alcalde, els qui han d’exercir el control social.

Estat i ciutadans

En una societat democràtica moderna, l’estat és l’organisme principal al qual recorren els ciutadans per organitzar i administrar la vida col·lectiva. A la base de la constitució de l’estat modern hi ha la renúncia per part dels ciutadans a l’ús de la força física en la resolució dels conflictes. La característica principal de l’estat modern és precisament aquesta: l’estat posseeix el monopoli de l’ús legítim de la força física, monopoli que ell mateix pot exercir només en les ocasions i amb els límits fixats per la llei. Això és el que distingeix un estat absolutista o dictatorial d’un estat de dret.

El poder de l’estat és exercit per un conjunt d’institucions que generalment es reparteixen tres classes d’activitat: a) la funció legislativa, en virtut de la qual el Parlament i els altres organismes electius de base territorial (Parlaments autonòmics) són els encarregats de dictar normes (les lleis, precisament) amb la finalitat d’induir en els ciutadans comportaments considerats beneficiosos per a la comunitat o d’evitar comportaments considerats nocius; b) la funció judicial, que s’ocupa de fer respectar les lleis tant als ciutadans com als organismes estatals, i c) la funció executiva (exercida pel govern i l’administració pública), que té la missió d’actuar perquè les lleis siguin operatives i d’oferir els serveis col·lectius o públics que els ciutadans consideren inoportú confiar a la iniciativa privada.

Al llarg del segle XX, totes tres activitats han crescut ràpidament i han comportat una presència cada vegada més capil·lar de l’estat en la vida quotidiana dels ciutadans. Això ha representat un pes cada vegada més gran, en la vida social, de la burocràcia.

La burocràcia

El terme burocràcia designa el conjunt de les oficines públiques i dels funcionaris públics als quals correspon l’execució operativa i el control administratiu dels actes establerts o regulats pel poder de l’estat. Quan pensem en la burocràcia (de bureau, que en francès vol dir despatx) de seguida ens ve al cap una organització gegantina integrada per funcionaris en bona part anònims que treballen seguint procediments extremament impersonals i reglamentats. L’usuari d’una organització burocràtica se sent “tractat com un número”, i de fet és així: el número del contracte del telèfon, de la llum, del gas, el número d’identificació fiscal i el del passaport serveixen per a trobar en els grans fitxers “el nostre cas”. La burocràcia és la forma d’organització típica de la societat contemporània.

Històricament, la burocràcia moderna va néixer en el si de l’estat absolut, a mesura que aquest es consolidava a l’Europa del segle XVII, primer a França i després als altres països. De seguida els principis de l’organització burocràtica es van aplicar a les grans empreses i a l’economia, i avui dia podem dir que totes les organitzacions complexes de la societat moderna tenen un caràcter burocràtic.

No totes les burocràcies són iguals, algunes funcionen millor que d’altres. La burocràcia que respon ràpidament a les necessitats dels usuaris és molt diferent de la que els obliga a fer llargues cues. De fet, el funcionament de les estructures burocràtiques és molt diferent segons el grau de poder que tenen els usuaris i que poden mobilitzar en contra del personal burocràtic. Des del punt de vista de la influència dels usuaris sobre el seu funcionament, és important establir una distinció entre les burocràcies relativament obertes i les burocràcies tancades. Les burocràcies primeres segueixen un procés d’adaptació contínua al medi social que les envolta, i els seus responsables es comprometen a mantenir satisfets els usuaris. En la pràctica, els procediments es poden modificar per adaptar-los a les noves exigències dels clients; existeixen canals oficials a través dels quals els usuaris poden expressar les seves reclamacions, que es tenen en compte, i la jerarquia realitza controls periòdics del funcionament de l’organització del treball.

En canvi, una burocràcia que no s’hagi de preocupar per això podrà seguir el vell lema de no justificar-se mai ni donar explicacions. En aquest cas, allò que compta no és el respecte de les necessitats dels usuaris sinó únicament els procediments, i els usuaris impacients es toparan amb excuses irresponsables: el funcionari “que mana”, l’oficina que no té competència per a solucionar aquell problema, etc.

Com que en una societat tecnològica complexa no es pot prescindir de la burocràcia, l’única solució és conèixer-ne bé els principis de funcionament, i els avantatges i les tendències que degenera. D’aquesta manera es pot controlar la burocràcia en comptes de ser controlats per ella. A continuació citem quatre característiques d’un sistema burocràtic: la impersonalitat, la compartimentació, la jerarquia i el secret professional. Cadascun d’aquests aspectes té avantatges i inconvenients.

a) La impersonalitat. L’aspecte positiu és que es basa en tràmits fixos i disposicions escrites, que no poden canviar segons els sentiments i els desigs personals dels funcionaris i que fan les gestions burocràtiques extremament previsibles. Per exemple, el client sap que la lectura del consum de la llum i el gas es fa regularment cada dos mesos i pot calcular quan arribarà la propera factura i (si en coneix les tarifes) quant haurà de pagar. Per tant, la impersonalitat introdueix en la societat un element important d’estabilitat i previsió. Aquest és el motiu principal que fa que sigui molt difícil imaginar la supervivència d’una societat tecnològica complexa sense la burocràcia. Però en tota organització hi ha parts de la feina que requereixen una assistència personalitzada i d’altres que poden fer-se segons models impersonals i burocràtics. La degeneració arriba quan la infermera tracta el pacient com un comptador de la llum o del gas o quan l’empleat de Correus s’empara en els reglaments per a no atendre de manera sol·lícita i amable el client.

b) La compartimentació. L’activitat burocràtica es basa en competències precises i altament especialitzades: per exemple, el departament d’immigració no pot tractar una declaració de la renda, no en té la competència. El fet que hi hagi empleats dedicats a temps complet a fer tasques específiques en certes oficines pot comportar un treball més eficaç, però també pot suposar una manera de fer perdre el temps en haver de passar d’un despatx a un altre. Una gran especialització en el treball no sempre és eficaç. Per exemple, fins fa pocs anys els clients dels bancs havien de fer cues diferents per a cada operació concreta, i avui en una sola finestreta es poden fer totes les operacions més habituals. El treball està menys dividit, l’empleat és més qualificat i el client queda més content.

c) La jerarquia. L’esquelet de la burocràcia és format per jerarquies ordenades i estables que afecten tots els departaments. En principi, tot buròcrata depèn d’altres buròcrates que supervisen la seva feina. Tot buròcrata ha de saber què s’espera d’ell i què pot esperar en termes de recompensa. Aquesta jerarquia burocràtica duu implícits els conceptes de responsabilitat i exigència. En teoria, qualsevol empleat o cap, quan creu que hi ha alguna cosa que no funciona, ha de poder adreçar-se a un funcionari superior, que té la competència per a intervenir-hi. Algunes vegades, i aquest és l’inconvenient, es pot crear una mena de màfia burocràtica on la protesta, en comptes de veure’s com un mecanisme normal de funcionament del sistema i un mecanisme de transformació, es viu com un atac personal i com una agressió a la solidaritat de la corporació.

d) El secret professional. Les organitzacions burocràtiques es basen en competències específiques i especialitzades, i requereixen uns coneixements propis als quals difícilment poden accedir els qui es dediquen a altres sectors. En emparar-se en aquests coneixements, en aquest secret professional, la burocràcia es constitueix com un poder relativament autònom, que pot imposar les seves condicions a canvi dels serveis prestats. Suposem que un nou partit accedeix al govern: els òrgans burocràtics, que hi estan subordinats, estan obligats a col·laborar en el nou programa. Però en la pràctica, si volen oposar-se a aquesta política, la poden sabotejar a tots els nivells i posar traves al programa amb un garbuix de tràmits burocràtics. Els buròcrates coneixen tots els tràmits i poden crear moltíssimes dificultats al partit governant.

Les múltiples recerques fetes sobre el tema demostren que com més burocràticament “tancada” sigui una organització complexa i més es basi en el respecte dels procediments, més gran serà el seu poder de coerció tant envers el poder polític i els usuaris com envers qualsevol cap que vulgui canviar-ne el funcionament des de dins.

En l’àmbit català, la nova situació democràtica que es va consolidar després de la mort de Franco va obrir un procés de transformació radical de l’administració i de la pràctica burocràtica. Fruit d’això, sovint trobem el contrast entre la tradicional resistència passiva enfront d’una burocràcia llunyana i tancada, i la convivència amb una nova burocràcia més controlable i oberta. La situació s’ha complicat, però, amb la consolidació de les autonomies i el paral·lel manteniment de l’administració central i de les administracions perifèriques de l’estat (les diputacions). D’una banda s’ha produït una millora i un apropament de l’administració a l’administrat, així com un canvi d’actitud popular enfront de l’administració i de la pròpia condició de funcionari, tradicionalment menyspreada. Per contra, la duplicitat d’administracions ha permès alimentar la prevenció ciutadana contra les estructures massa grans i costoses.

L’estat “intervencionista”

En la societat contemporània, la presència de les estructures burocràtiques en la vida social s’ha estès molt i de manera paral·lela a l’augment de les competències i les funcions de l’estat en matèria econòmica i social.

A partir del final del segle XIX, sota l’impuls de les idees socialistes i de les lluites obreres i camperoles, l’estat ha assumit la gestió directa de formes d’assistència destinades no solament a les classes més desfavorides. L’assistència sanitària en cas de malaltia, les pensions d’invalidesa, el subsidi d’atur i les assegurances contra accidents laborals, les vacunacions gratuïtes i obligatòries, la protecció de la maternitat i la infància són les conquestes més significatives del naixement de l’“estat assistencial”, que no tan sols s’interessa pel malestar social, sinó que mira d’eliminar-lo i prevenir-lo.

Després de la Segona Guerra Mundial, van passar a primer pla noves exigències igualitàries —com el dret a l’assistència mèdica gratuïta, un sou mínim garantit, la protecció de tots els ciutadans independentment del seu sexe i la seva raça—, que reclamaven novament la intervenció de l’estat, el qual s’ha anat transformant d’estat assistencial en estat social.

En les societats desenvolupades contemporànies, l’estat ha adquirit una forta presència en el sector de l’economia i de la producció, i no únicament en el camp social. La gran crisi econòmica que va colpir tot el món industrialitzat els anys trenta del segle XX va iniciar una etapa de dirigisme de l’estat en l’economia: preocupació per crear llocs de treball, manteniment de les activitats productives, gestió directa de les activitats econòmiques considerades d’importància “estratègica”, etc. El “New Deal”, programa impulsat en aquesta conjuntura pel president nord-americà Franklin D. Roosevelt, va esdevenir el paradigma d’aquest nou intervencionisme.

L’intervencionisme estatal en matèria econòmica i social va permetre que els beneficis derivats del desenvolupament econòmic s’estenguessin a quasi totes les capes socials, encara que de manera diferenciada. Va impedir que es mantinguessin les profundes injustícies i les desigualtats dramàtiques característiques de les societats preindustrials i de les de la primera fase del desenvolupament capitalista, tot suavitzant els aspectes més dramàtics dels períodes de conjuntura econòmica negativa i vetllant pel nivell mínim de vida de les classes socials més desfavorides. Però ben aviat també es van posar de manifest els aspectes negatius d’aquest augment de la importància del paper de l’estat. Pensem, per esmentar-ne un dels més coneguts, en l’elevadíssim increment de la despesa pública, que, en no poder ser finançada del tot amb els impostos fiscals (pagats pels ciutadans de diverses maneres) ni amb les tarifes dels serveis prestats, obliga l’estat a recórrer cada cop més al deute públic (és a dir, el govern demana préstecs als ciutadans emetent bons del tresor a un interès elevat). La crisi economicofinancera de l’estat assistencial i intervencionista es posa de manifest sobretot a la fi de segle.

En el pla dels comportaments socials, la ingerència massiva de l’estat en els diversos sectors de la vida pública i la centralització excessiva de les decisions, fins i tot les d’interès local, en els seus òrgans politicoadministratius poden produir greus distorsions i impedir una maduració correcta i completa de la societat. Quan es demana la intervenció dels òrgans centrals de l’estat en cada conflicte d’interessos, en cada problema d’organització social, això vol dir que la societat civil és extremament dependent i subalterna, incapaç de prendre decisions i d’assumir responsabilitats. No és “madura”, no creix. En aquest cas, els ciutadans es comporten respecte de l’estat com dels fills que, per raons econòmiques o perquè els agrada ser ben servits o per por de la independència, no marxen de casa els pares fins que es casen o ja són grans. I, al seu torn, l’estat es comporta amb els grups de ciutadans i les seves necessitats com un pare ansiós que, per tal de mantenir un acord, un lligam afectiu amb els fills, no els estimula a fer-se autònoms i independents. L’autoritat, la legitimitat del poder estatal és reforçada contínuament a base d’intervencions indiscriminades que no fan distinció entre el qui necessita de veritat la intervenció i el qui hauria de sortir-se’n sol. Actualment s’ha pogut comprovar com l’assistencialisme indiscriminat, el fet de permetre que individus o regions senceres visquin del pressupost (en forma d’ajuts, de subvencions, primes, subsidis, etc.), no sempre resulta favorable. De fet, aquell tipus de política no ha servit per a reactivar les àrees més deprimides. Per contra, hom tendeix a buscar el difícil equilibri entre l’estímul indirecte de la iniciativa privada i la necessitat de mantenir una acció reguladora, impulsora i solidària per part de les diferents instàncies de poder, des de les generals (com la Unió Europea) fins a les estatals, regionals i municipals. Un dels principis que s’ha anat consolidant és el de la subsidiarietat de l’acció administrativa: el que pot resoldre una instància inferior, que no ho faci la superior.

L’educació cívica

Un camp en què és crucial afavorir la iniciativa del ciutadà és el de l’educació cívica. L’educació ciutadana no s’aprèn a escola escoltant els professors que expliquen els principis de la Constitució, sinó observant com es comporten els professors, els pares, els amics, etc., és a dir, mitjançant l’exemple i la pràctica. Les situacions en què es troben els grups de ciutadans quan han de resoldre problemes socials comuns, quan es prenen decisions o es posen en pràctica aquestes decisions, són ideals per a aprendre educació cívica, és a dir, per a tenir iniciatives i responsabilitat social.

Això val en tots els camps. Posem l’exemple d’un grup d’estudiants que funden i dirigeixen un diari de l’escola. Els estudiants han de resoldre una sèrie de problemes que van des d’aconseguir els diners necessaris fins a la selecció dels textos que es publicaran, passant pels criteris a partir dels quals es formaran professionalment i s’aniran constituint les noves redaccions. A més, han d’aprendre a mantenir unes relacions diplomàtiques i de conflicte amb altres grups d’estudiants, amb qui els finança i amb els responsables de l’escola. En fer front a aquests problemes conjuntament, desenvolupen la seva educació cívica i el seu caràcter social.

Es parla d’administració democràtica directa quan es dóna una situació en què els ciutadans d’un determinat territori decideixen assumir ells mateixos la gestió de problemes locals específics, com per exemple la cura d’un parc. En aquest cas, els ciutadans elegeixen un comitè de supervisors responsables de la gestió del parc i s’autofinancen, segons criteris proporcionals a la renda, per proporcionar al comitè els fons per a pagar el manteniment i la vigilància del parc. Els supervisors elegits responen de la seva gestió davant els electors. L’avantatge és clar: els habitants del territori decideixen directament les intervencions que prefereixen efectuar, controlen personalment “com es gasten els seus diners” i, eventualment, demanen la dimissió dels seus representants. Com que és un problema local i específic, el poder del comitè es manifesta i funciona com a administració.

L’administració democràtica directa té una història molt important en la democràcia occidental. Aquest esquema el segueixen tant les administracions de moltes empreses privades (sobretot les empreses que treballen “sense ànim de lucre”) com les de comunitats territorials, per exemple les suïsses o les townships dels Estats Units d’Amèrica.

Quasi tot el sistema escolar nord-americà es gestiona d’aquesta manera, per districtes territorials: els ciutadans de cada districte escolar assumeixen totes les competències relatives a la instrucció pública. Es paga una taxa específica que es consigna a un òrgan representatiu, el qual té un gestor que esdevé cap de l’executiu. Cada estat (el de Nova York, el de Geòrgia, etc.) es limita a fixar els requisits mínims per a obtenir el diploma escolar, i deixa les propostes concretes als districtes escolars.

Naturalment, cada país ha de trobar la seva pròpia manera d’arribar a la iniciativa directa i a la gestió descentralitzada del territori. Però conèixer el que fan els altres és fonamental per a entendre que la nostra manera de funcionar no és l’única possible, i per a definir millor els nostres objectius i jutjar amb menys apassionament les nostres potencialitats i responsabilitats.

Treball i solidaritat

En les societats preindustrials, on el treball era fonamentalment artesanal i camperol i la gent vivia principalment en comunitats relativament petites i aïllades, el concepte d’“individu” no existia. Posem-ne un exemple: en Pere era en primer lloc fill d’en Joan el sabater i de la “roja” (la mare era pèl-roja); a més, formava part del gremi dels teixidors (o més probablement dels sabaters, com el pare) i era fill de tal poble, del qual continuava sentint-se part, encara que s’hagués traslladat a ciutat per treballar. Tothom era percebut i es percebia ell mateix com a part de grups socials més amplis, i eren aquests grups els que tenien importància. La idea general era que les persones morien, però que les seves famílies, gremis i pobles perduraven.

El treball era considerat com un deure religiós o simplement com un destí o una càrrega (encara avui en certs dialectes de l’italià, com el napolità, el verb “faticare” és sinònim de “treballar”), però se sabia perfectament en què consistia i per a què servia: els calçats que el pare d’en Pere confeccionava i cosia a mà no eren un producte per a dur al mercat (ja que aquest no existia, o existia només per a certs productes), sinó un bé de consum per a en Miquel, la Maria o en Josep, que els hi havien encarregat. En funció de la seva feina, el sabater era considerat un bon artesà, en comparació amb el seu pare (“ha heretat el talent familiar!”). Les persones, doncs, no es relacionaven les unes amb les altres segons interessos específics i parcials, sinó en la totalitat de la seva existència social. Els lligams d’aquesta mena, que òbviament són fortíssims i el trencament dels quals pot comportar un greu risc psicològic per a l’individu, han estat batejats pels sociòlegs amb el nom de solidaritat mecànica.

Aquesta situació ha canviat en la societat moderna. Amb la consolidació del treball industrial, la majoria dels individus s’han trobat participant en complicats processos de producció que no poden copsar en la seva globalitat. El cas típic és el de la cadena de muntatge, on cada obrer executa només una única operació del procés global; el treballador no té cap relació amb el producte final de la seva feina. Això el posa quasi inevitablement en una situació en què s’ha de demanar el sentit del que fa.

Aquesta transformació de la naturalesa del treball ha anat estenent-se a ocupacions cada vegada més allunyades de l’activitat productiva en sentit estricte; anteriorment hem vist que aquesta és una característica essencial de la burocràcia. Quan una persona ha de fer els càlculs relatius a un detall insignificant d’un gran projecte de construcció o classificar un dels nombrosos capítols d’un informe governamental o ensenyar quatre frases d’anglès a una gernació d’estudiants, és molt probable que es pregunti quin sentit té la seva feina. Els vincles entre les persones són molt més incerts que en la societat precapitalista, i tenen un caràcter efímer, parcial i específic; els companys de la feina poden divorciar-se, donar a llum tres bessons, traslladar-se a una altra ciutat o morir-se sense que per a nosaltres canviï res. Tots som “individus”. Els sociòlegs han definit aquest tipus de vincles com a solidaritat orgànica. El “contracte”, en el sentit que té el terme en el dret modern, és la manera com es regulen les relacions en una societat regida pel principi de la solidaritat orgànica. En efecte, és obvi que quan dues persones (o parts socials) fan negocis l’únic interès que tenen l’una per l’altra és exclusivament de feina.

Això no vol dir que la societat moderna funcioni únicament a base de relacions parcials i de formes de solidaritat orgànica. Per exemple, les relacions entre pares i fills encara són en molts aspectes de tipus personal global, i avui dia els pares dediquen generalment molt més temps als fills del que abans era habitual. Amb tot, també en aquesta relació intervenen elements de contractualisme del tot impensables quan l’autoritat del pater familias es vivia com un poder absolut. Però el pas de la solidaritat mecànica a la solidaritat orgànica implica també la fi de tota una sèrie de pràctiques de nepotisme (es va batejar com a “nepotisme” el costum que tenien els papes del Renaixement de recomanar els seus familiars i parents per als càrrecs públics). Les recomanacions basades en la pertinença a un conjunt social més ampli (família, club, partit) haurien de ser substituïdes per les recomanacions basades en els mèrits individuals. El fet que la gent exigeixi ser jutjada pels seus mèrits i capacitats personals i no com a fill o nebot d’algú és un indici important que una societat ha esdevingut una democràcia moderna.

L’home modern gaudeix d’un grau de llibertat excepcional, però, al mateix temps, sempre té present el perill de no poder-se relacionar amb les altres persones. El fenomen s’ha anomenat “anomia”. El risc de l’anomia, amb una presència relativament freqüent, es pot considerar com l’altra cara del major grau de llibertat de la societat moderna.