L'afecte en la infància i l'adolescència

La família: el naixement dels primers afectes

El sentit de la família és ajudar els petits a créixer i protegir-los fins que esdevinguin prou autònoms. A diferència de la resta d’éssers del món animal, l’home neix “incomplet” i necessita un període d’adaptació, el més llarg que es dóna entre tots els animals. L’estat incomplet del desenvolupament del petit nadó humà és molt més accentuat que el de la resta d’animals, ja que les cèl·lules piramidals de l’escorça cerebral frontal no assoleixen la quarta part del seu desenvolupament fins al sisè mes de vida intrauterina i la meitat fins al moment del naixement.

La infància humana, doncs, és molt més llarga, perquè el nadó ha d’acabar de desenvolupar-se durant aquest període en què maduren les estructures que són incompletes i insuficients tot just acabat de néixer. Per tant, ha de dependre totalment i irremissiblement de les persones adultes que se n’ocupen. La immaduresa i la necessitat de dependència del nadó configuren un conjunt de característiques molt significatiu, que es pot situar a la base de l’estructura familiar i de la formació dels lligams afectius indispensables per al desenvolupament i l’evolució del nen.

La relació primària entre la mare i el fill

La funció primària de la família és tenir cura dels fills. Aquesta tasca es fa a través de l’acolliment dels nounats i de la cura garantida, sobretot inicialment, per part de la mare, i més tard mitjançant l’impuls al creixement i la socialització, que són possibles gràcies a la intervenció del pare i la mare.

La relació amb la mare comença quan el nen està completant el seu desenvolupament a l’úter matern, i continua amb la mateixa intensitat des del seu primer dia de vida. L’estudi de la relació entre la mare i el fill permet examinar el desenvolupament de les relacions socials en el moment en què neixen i s’estructuren. Es tracta d’un vincle molt especial, que passa d’un estadi on encara no existeix una relació a un altre on la relació social s’ha desenvolupat del tot. René Arpad Spitz, psicoanalista especialitzat en la psicologia evolutiva del lactant, explica com d’una relació exclusivament fisiològica (la mare que nodreix el nen, totalment passiu i dependent, encara dins l’úter) s’origina una relació psicològica molt intensa (no és casualitat que la relació amor-alimentació sovint romangui encara en l’edat adulta i que el menjar substitueixi les mancances afectives).

Per al nen petit, doncs, en un principi l’ambient exterior és constituït exclusivament per la relació amb la mare. El primer any de vida, el nadó depèn totalment de la protecció que la mare li ofereix. Durant els primers mesos el nen no és capaç de distingir-se de la mare; però pels volts dels tres o quatre mesos d’edat ja es pot notar en el bebè un cert estat d’excitació agradable davant la presència materna. D’una banda, s’ha iniciat un procés d’autonomia i, de l’altra, s’ha establert el vincle profund que fa possible que en el futur el petit organitzi les relacions amb el món que l’envolta. Per tant, la relació amb la mare és el que li permet diferenciar-se, establir la pròpia identitat autònoma i adquirir la capacitat de tenir consciència de la presència dels altres.

Durant els primers mesos de vida del nen, la mare ha de posar-ho tot de part seva per a afavorir l’establiment d’aquest vincle exclusiu. La mare té la funció de “contenir” les reaccions del propi fill, i per a poder fer-ho ha d’estar en sintonia amb els ritmes, les emocions i l’estat del nadó, i ha de captar també, més enllà de les necessitats fisiològiques del nen (gana, set, higiene), el que és un desig essencial i primari, un desig de “tenir” total i de manera incondicional. Per tant, el nodriment sol no és suficient per a permetre al bebè una evolució normal: la presència de la mare, el contacte físic amb el nen, la protecció que ella li ofereix, les carícies, els somriures, tot això és el que li permet adquirir una personalitat i una autonomia afectiva. És evident, doncs, que el nen no creix només en la mesura que és alimentat, sinó també en la mesura que, de la relació de simbiosi que estableix des dels primers mesos de vida amb la mare, obté els senyals, la consciència d’existir “per a” algú i també el sentit de protecció i de seguretat que li permetran intentar satisfer el desig d’amor amb el qual ha arribat al món.

La diferenciació de la figura materna

A la segona meitat del primer any de vida, el nen comença a adonar-se gradualment que ell i la mare no són una sola cosa. Aquesta diferenciació lenta i progressiva té la seva etapa més significativa al final del primer any d’edat, moment en què el desenvolupament motriu fa més evident la separació de la mare. En aquest període, el nen alterna el moviment d’allunyament i separació de la mare amb la sobtada reunió amb ella, per eludir l’angoixa de la separació. La capacitat acabada d’adquirir d’arrossegar-se i anar de quatre grapes primer i de caminar després, el control dels esfínters i l’adquisició gradual de vocabulari, li permeten distanciar-se de manera autònoma de la mare i explorar l’ambient que l’envolta. El conjunt de tota aquesta experiència juntament amb les noves capacitats sensorials i perceptives fan que pugui experimentar la diferenciació, no ja entre el “jo” i el “fora de mi”, sinó entre el “jo” i la mare.

Aquest primer any de vida, tan fonamental per a la necessitat que el nen mostra d’expressar el desig d’autonomia, té un moment crític, representat per la reacció d’angoixa davant d’allò estrany, que en general es manifesta cap al vuitè mes de vida. Pels volts d’aquesta edat, quan se li acosta un estrany, l’infant manifesta reaccions de disgust provocades pel fet que queda frustrada la seva expectativa de veure la figura materna (ja que l’estrany no és la mare). El significat profund d’aquesta sensació del nen és que ha esdevingut capaç d’establir una relació “objectual” amb la mare i, per tant, de distingir la cara de la mare i la de l’estrany. La reacció d’angoixa és motivada pel fet que compara la cara de l’estrany amb el record, encara que sigui confús, de la cara de la mare i, com que la troba diferent, la rebutja.

Al segon any de vida s’aguditza l’ambivalència del nen amb relació a la figura de la mare. L’atracció cap a ella, el desig d’ella es contraposen a l’impuls de separar-se’n. El seu amor envers la mare consisteix inicialment a sentir-se una sola cosa amb ella; posteriorment, la separació s’entén com una conquesta del propi jo autònom, però també és viscuda com una amenaça. Amb la consolidació del jo augmenta la tendència a l’autonomia del “si” i alhora augmenta també la consciència de la dependència de la figura materna. Aquest conflicte és particularment intens el segon any de vida: de vegades el nen tendeix a fer-ho tot per ell sol, i d’altres deixa que ho faci la mare. Al mateix temps, un altre recurs que té el nen per a intentar definir-se com a persona separada és el “no”, amb el qual vol alimentar la pròpia personalitat. El “no” és una afirmació de diferenciació, i molts nens tendeixen a desenvolupar la seva identitat futura a partir d’aquesta actitud.

La figura del pare

La importància fonamental de la relació entre la mare i el fill durant els dos primers anys de vida ha comportat menystenir la presència del pare en el si de la vida familiar. Però cal no oblidar que, si al començament de l’existència d’un nen la presència de la mare és essencial per a la formació de la seva personalitat, a partir del segon any de vida la presència del pare permet al nen un major acostament a la realitat exterior per tal d’iniciar la socialització. Així, és indispensable insistir en l’amor patern perquè es manifesta d’una manera diferent del de la mare.

Poc abans del començament del tercer any de vida de l’infant, es dóna, doncs, un fet que serà fonamental per al desenvolupament de les seves relacions socials: de la relació de dos (mare/fill), es passa ara a la relació de tres entre la mare, el pare i el fill. D’una banda, el pare “impedeix” la fusió simbiòtica del nen amb la mare i, d’altra banda, li ofereix la possibilitat de teixir relacions amb el món.

La imatge del pare és essencial tant en l’evolució psíquica de tot individu com en la història de la relació entre l’individu i la societat, ja que és el punt de trobada entre allò individual i allò social.

En conclusió, tots dos membres de la parella exerceixen una influència notable en la formació del nen. Es tracta d’una influència que determinarà el seu comportament i li donarà una marca afectiva que, al seu torn, li permetrà, quan arribi a adult, transmetre als altres el seu afecte i establir relacions sòlides i profundes amb el món que l’envolta. La formació del nen, les seves possibilitats com a adult, les seves possibilitats de relacionar-se amb els altres, no tenen lloc tant en el període inicial, el de la relació simbiòtica amb la mare, com després de la intervenció del pare. En aquest període el nen procura diferenciar allò que és i li ofereix la mare i allò que és i representa el pare. Els processos d’identificació amb la figura dels pares no sempre són fàcils: en efecte, la mare és alhora bona i dolenta, de la mateixa manera que el pare, a banda de ser una referència positiva, també és qui “roba” l’amor de la mare i es manifesta com a figura autoritària que nega i prohibeix. El que la mare ofereix al nen és bàsicament un model afectiu que permet adquirir la capacitat d’estimar.

Els pares també canvien profundament a través de la seva relació amb els fills. El nen que ve al món és una part d’ells i els obliga contínuament a modificar i revisar una idea que també és la idea que tenen d’ells mateixos. Per tant, el que els pares ofereixen als fills no és només el que eren i són com a individus i com a parella, sinó també el que són i esdevenen contínuament a través de la seva interacció amb l’infant.

El paper de la relació amb els germans

Quan es parla de l’estructura familiar, és més important fixar-se en el conjunt de tot el nucli familiar que no pas en les relacions unilaterals (mare/nen, pare/nen, etc.). Així, allò que és essencial subratllar són les interaccions, és a dir, les influències recíproques, entre els diversos membres de la família. La interacció constitueix la relació que es determina entre els membres de la família. Tenint com a base aquests conceptes de relació i interacció examinarem i considerarem la importància de les relacions entre els germans.

La cohesió del grup dels germans és constituïda pels pares i alhora és “interferida” i enriquida per les rivalitats que sorgeixen de manera natural. El vincle entre els germans és per al nen un element de transició entre l’ambient tancat de la família i la societat exterior. Viure en família juntament amb un o més germans representa, doncs, una mena d’assaig per a aprendre a viure en societat i a establir relacions socials equilibrades. Amb la seva actitud, els pares poden afavorir o no la rivalitat entre els fills. En efecte, poden preferir de manera clara un fill i aquesta actitud alimenta en gran mesura la gelosia entre els germans; o bé, si no tenen una relació de parella sòlida, poden intentar assegurar-se l’afecte d’algun dels fills. D’aquesta manera, l’evolució de l’estructura de la personalitat d’aquest fill queda blocada, perquè perilla el model tranquil d’identificació amb els pares. Per acabar, els pares poden mostrar indiferència envers els fills, i en aquest cas les primeres experiències de socialització dels fills seran negatives, ja que estaran carregades d’agressivitat envers els pares, agressivitat que es desplaçarà progressivament al món exterior.

Un altre element fonamental en la relació entre els germans i en la rivalitat que es pot suscitar és l’ordre de naixement dels fills. Per exemple, és clar que un nen reacciona de manera diferent al naixement del primer germà que al dels següents, si n’hi ha. La situació del fill gran no és la més fàcil gairebé mai. D’una banda, manté una relació de privilegi amb els pares perquè, pel fet de ser el primer fill, és l’únic que es beneficia del seu afecte. Però, de l’altra, en néixer un germà ha de compartir amb ell aquest afecte. Al mateix temps, per a continuar assegurant-se l’amor i la benevolència dels pares ha de tenir envers el nou germà una actitud afectuosa i intentar negar, o com a mínim contenir, l’agressivitat que el nouvingut li provoca. Sovint, el fill gran és el que presenta més dificultats d’adaptació, bé que això (segons es desprèn de moltes recerques dutes a terme els darrers anys) resulta menys cert en el cas de famílies molt nombroses.

El sexe també té un paper molt important en la relació entre els germans, no tant (i no solament) per les diferències estructurals intrínseques, com sobretot per la importància que s’atorga al paper del sexe en les expectatives dels pares. Gairebé sempre es considera “natural” la tendència dels nens a descarregar els seus impulsos i una major agressivitat; i en les nenes es tendeix a fomentar una major passivitat i dependència, el control de les pulsions agressives i més rapidesa en la maduració psíquica. Sigui com sigui, el que és molt important recordar és que els conflictes i l’agressivitat entre els germans, quan s’expressen exteriorment de manera oberta, mai no són perillosos, ja que pertanyen a l’ordre natural de les coses; és més, contribueixen a la maduració dels fills, obren relacions amb el món exterior i permeten superar i integrar també les pulsions agressives. Per contra, quan l’agressivitat i els conflictes desapareixen de l’esfera conscient, poden donar lloc a formes emmascarades d’agressivitat que, precisament perquè no s’exterioritza, corre el risc d’esdevenir patològica i crear problemes seriosos en la personalitat. Per poder continuar estant segurs de l’amor dels pares, els nens posen en marxa, en resposta a la rivalitat que senten envers els germans, uns mecanismes de defensa. Un aspecte típic i fàcilment observable és la regressió, que consisteix a assumir actituds pròpies d’una edat inferior a la real: el nen, per exemple, torna a fer-se pipí al llit després del naixement d’un germà. És una tasca dels pares detectar la causa d’un comportament anòmal del fill, que pot haver aparegut coincidint amb el naixement d’un germà i pot modificar l’equilibri anterior de l’estructura familiar.

De tota manera, el vincle i la relació que s’estableix entre els germans no s’ha d’entendre exclusivament com a font d’agressivitat, de rivalitat i conflicte, sinó també com a font d’amor, d’enriquiment i creixement afectiu. És indubtable que en aquesta situació és fonamental, per a afavorir la solidaritat i la complicitat, el paper dels pares. La rivalitat entre els germans és afavorida en aquelles famílies on els pares, no del tot satisfets d’ells mateixos i la seva infantesa, reviuen en els fills els propis problemes infantils i tendeixen a projectar-los en els petits. En canvi, els pares que han viscut una infantesa sense problemes importants de competitivitat aconseguiran oferir una atmosfera càlida i relaxada en la qual no serà difícil que cada fill trobi satisfactòriament el seu propi lloc.

Problemes familiars

La separació o el divorci dels pares sovint representa per als fills un motiu d’ansietat i inseguretat. Com que en la societat actual es tracta d’un fenomen social cada vegada més rellevant, pot ser útil considerar quines conseqüències pot tenir en el desenvolupament de la personalitat dels fills.

La separació dels pares hauria de poder considerar-se exclusivament com el trencament d’una relació entre dos individus adults i, per tant, com un problema personal que només els afecta a ells dos. Però, de fet, representa la “legalització” d’un fracàs que no pot deixar d’afectar profundament els fills, ja que crea tensions emotives molt intenses i obliga el nen a afrontar grans problemes reals, davant els quals es pot sentir com un objecte disputat.

Reaccions del nen davant la separació dels pares

Davant la separació dels pares, el nen reacciona normalment amb una sensació interna de derrota profunda, i sovint amb la presència d’acusats sentiments de culpa, ja que tendeix a sentir-se responsable de la manca d’entesa entre el pare i la mare i a exagerar la seva contribució a la separació. Això li pot provocar fins i tot reaccions autopunitives; una de les més habituals és la depressió, amb ansietat i por, que de vegades es pot manifestar amb un retraïment o, al contrari, amb una agressivitat notable.

De tota manera, les reaccions i els problemes mostrats pels fills de pares separats o divorciats són totalment diferents segons l’edat en què es produeix la ruptura. Per al nen molt petit, la mare continua essent l’element fonamental (per aquest motiu, molt sovint i de manera equivocada, s’ha menystingut el paper del pare des del punt de vista jurídic). El nen més gran tendirà a reaccionar de manera més racional; tanmateix, tot i que estarà més capacitat per a comprendre les motivacions adduïdes pels pares, no aconseguirà entendre amb profunditat els conflictes. En aquests casos l’agressivitat manifestada és major, com també l’adhesió a un dels progenitors i l’exploració del món extrafamiliar a la recerca de més autonomia.

En realitat, cal revisar el prejudici segons el qual la separació dels pares representa per al nen sempre i exclusivament una vivència negativa. Sovint significa el contrari, el final de tensions insuportables, perquè una mala relació entre la parella és un motiu greu d’inestabilitat per al nen, per al qual certament serà millor viure de manera més equilibrada amb un dels pares, bo i mantenint la possibilitat de freqüentar l’altre amb regularitat.

Resulta obvi que en aquesta situació també és indispensable l’ajuda dels pares. El nen ha de saber què està passant en el si de la seva família, ha de sentir que “pertany” a tots dos, i ha d’aprendre a veure el pare i la mare com a persones independents, però unides pel que fa a l’afecte i la responsabilitat envers ell. És indispensable tranquil·litzar-lo sobre el fet que ell no és en absolut responsable de la separació, la qual depèn únicament de desacords entre els pares. Malgrat aquestes desavinences, el nen ha de saber que tant el pare com la mare continuaran estimant-lo.

L’absència de la figura materna

Molts estudis centrats en la relació primària mare/fill han revelat que l’absència de la mare en els nens confiats a institucions d’acolliment és tan rellevant, que sovint mena a estats d’alteració psíquica profunda, i en alguns casos a la mort.

En aquest sentit, és particularment interessant un estudi realitzat pel psicoanalista René Arpad Spitz, que va analitzar el desenvolupament de 91 lactants que havien estat lliurats a un orfenat després de tres mesos d’alletament matern, durant els quals s’havien desenvolupat normalment. Al tercer mes de vida els bebès van ser necessàriament deslletats i confiats a les cures d’una infermera que tenia al seu càrrec uns 10 nens.

Per tant, els bebès estaven ben alimentats i cuidats, però, òbviament, no podien rebre l’afecte que havien tingut abans. Doncs bé, aviat aquests nadons van esdevenir més ploraners i exigents, van perdre pes i el seu desenvolupament es va frenar. Van adoptar actituds de rigidesa en l’expressió de la cara, queien en una mena de letargia i no desitjaven el contacte amb l’exterior. El seu retard motriu era molt evident. El nivell intel·lectual minvà progressivament fins a arribar en alguns casos a la deficiència mental. Aquests nens van ser seguits per Spitz fins als quatre anys: el 37% va morir. El desenvolupament intel·lectual dels altres es va estabilitzar en un nivell molt més baix del normal, i la capacitat de moure’s i d’orientar-se en l’espai també se’n ressentí.

Pel que acabem de descriure, la manca total de la figura materna sembla menar a una deterioració progressiva que és directament proporcional a la durada de l’absència que ha patit el lactant. La manca de relació amb la mare, doncs, sembla frenar el desenvolupament del nadó en totes les esferes de la seva personalitat. En comptes d’establir relacions amb l’exterior, els instints d’aquests individus semblen dirigir-se de manera agressiva contra ells mateixos fins a una anul·lació destructiva gairebé total.

Problemes que planteja l’adopció

L’adopció es considera el mitjà més adequat perquè un nen mancat de família pugui tenir les relacions familiars que li permetin evolucionar i créixer de manera més equilibrada. La finalitat de l’adopció —cal no oblidar-ho— és respondre a les necessitats del nen i no a les dels futurs pares. Per tant, la parella que sol·licita el nen és qui ha de satisfer els requisits indispensables per a “aquest” nen en concret que se li confiarà, i no viceversa. En sol·licitar una adopció, per tant, s’ha de valorar la realitat dels futurs pares, la seva solidesa individual i de parella i la seva capacitat afectiva, per evitar el risc que el nen es converteixi en la falsa solució de problemes profunds en el si de la relació de parella.

La relació que es crea entre el nen i els pares adoptius és, en definitiva, el que determina l’èxit o el fracàs d’una adopció. Per tant, el nen adoptat no ha de ser utilitzat per a omplir el buit d’un embaràs biològic impossible, o per a ser el substitut d’un altre fill mort. En aquestes situacions el nen gairebé mai no és considerat un subjecte autònom amb necessitats i desigs, sinó un objecte que ha d’adequar-se a les necessitats internes d’una parella adulta.

En general és preferible que l’adopció es faci als primers mesos de vida (3-6 mesos), ja que sembla que en aquesta època és més fàcil crear la interrelació familiar necessària per a un desenvolupament equilibrat. L’adopció d’un nen més gran, que ja arrossega una història no sempre agradable d’inseguretat afectiva i experiències més o menys llargues en institucions, exigeix més consciència i disponibilitat per part dels pares, que hauran de tenir molt de respecte per aquest nen i els seus conflictes.

Els nens adoptats poden presentar problemes psicològics, però això no necessàriament té relació amb el període anterior a l’adopció o amb l’adopció en si, sinó sobretot amb l’actitud dels pares adoptius envers els nens. Per exemple, és indispensable que el nen conegui la seva situació, que els pares facin aquesta “revelació” de manera molt clara i que no s’assabenti de la seva condició per altres o en un moment en què encara no està preparat. Si és possible, és important que ho sàpiga abans de l’edat escolar. El nen haurà d’elaborar i acceptar el fet d’haver estat rebutjat o haver perdut els pares biològics. L’acceptació d’aquesta realitat li permetrà identificar-se i acceptar els pares adoptius.

En realitat, els problemes que tenen els nens adoptats no depenen exclusivament d’ells, sinó també dels pares, de les seves capacitats i la seva relació de parella.

Per tant, és important que es pugui fer l’adopció en edat precoç, però sobretot que els candidats s’adeqüin a les necessitats de l’infant. D’aquesta manera, el nen adoptat viurà en una situació anàloga a la dels fills biològics i es minimitzaran les preocupacions relatives a la mateixa adopció.

La socialització fora de la família

Hem vist que l’estructura familiar és fonamental en el desenvolupament de la personalitat d’un nen, ja que li permet, en un ambient encara protegit, viure les rivalitats, els conflictes i la solidaritat, que són la base de les futures relacions socials. Ara podem passar a considerar de quina manera viu l’infant —amb el suport de l’afecte i els valors propis de cada medi familiar— les primeres relacions socials amb el món que l’envolta i amb els nens de la seva d’edat, les primeres experiències de socialització a l’escola i als llocs de trobada.

Actituds socials en la primera infància

Els nens d’entre un i tres anys no formen un veritable grup quan juguen, sinó que es comporten com a individus independents, i cadascun d’ells es preocupa només dels seus objectius immediats. Encara que el nen té una actitud que ens pot semblar amigable, mai no considera l’altre com a fi sinó sempre com a mitjà que satisfà les seves necessitats o que les obstaculitza: la situació primària d’un grup de nens de menys de tres anys es caracteritza, doncs, per una forta actitud egocèntrica.

De vegades, però, pot passar que nens de quatre o cinc anys també tinguin aquesta actitud, com a conseqüència de no haver tingut les experiències i els intercanvis necessaris amb altres nens. L’actitud egocèntrica es caracteritza per un predomini de la fantasia sobre el joc de grup o per la consideració escassa o nul·la que reben els altres.

En aquesta fase primària, el joc comú d’un grup de nens petits és el conjunt de les fantasies individuals. Si el grup es troba amb una certa periodicitat, els nens es coneixen millor i descobreixen els avantatges i el plaer del suport recíproc tant en el joc de fantasia com en les activitats reals. I és precisament, i sobretot, gràcies a les friccions i les topades que es produeixen en aquestes fantasies individuals que la presumpció egocèntrica rep els primers cops i marca l’inici de l’educació social afectiva: el joc amb els companys adquireix, doncs, un gran valor en el desenvolupament de les capacitats socials del nen.

No obstant això, en els nens de menys de tres anys la capacitat d’estar en grup, és a dir, de compartir un sentiment igual i una finalitat comuna amb els altres, encara és molt fràgil, i l’impuls agressiu, com hem dit, és molt fort.

Pot passar que el nen es mostri poc predisposat a intercanviar les joguines amb els altres companys o a deixar-los-les. Aquesta és una actitud molt lògica, ja que té una necessitat molt forta de possessió i sent els objectes que tria i reté en un moment determinat com una part d’ell mateix.

De vegades, quan a un nen se li treu una joguina, respon amb grans plors i una actitud d’hostilitat, que s’expressa mossegant, escopint, etc. Resulta evident que no és la joguina en si la causa veritable del seu estat, sinó la idea d’haver de compartir les coses amb els altres.

Aquestes experiències que creen patiment són necessàries perquè el nen pugui madurar una capacitat de relació gradual amb altres nens. Quan sigui més gran i tingui necessitat de jugar i estar amb els altres, segurament estarà preparat per a respondre a les rivalitats i les topades emotives i físiques típiques del joc. Efectivament, un dels mecanismes que permeten al nen passar d’una actitud merament egocèntrica a un sentiment social més autèntic és la rivalitat.

Si observem, per exemple, un grup de nens que juguen a la llar d’infants, veurem que només un nombre petit de nens del grup juguen junts. La resta són considerats per aquest petit grup com a inexistents o com a grup rival. Per tant, la relació que es crea entre les dues formacions de grup és sempre de total indiferència o de forta rivalitat.

La unió del grup i la seva cohesió semblen existir i alimentar-se amb la presència d’un grup rival. Aquest mecanisme serveix al nen per a afrontar les fortes pulsions d’amor i odi envers els altres, típiques de la primera infància: se sent envaït alhora per impulsos amorosos i impulsos agressius. I és precisament amb l’experiència social directa, jugant juntament amb altres nens, que descobreix que la seva por d’acostar-se als altres nens no té raó de ser i, més encara, troba en la relació avantatges gratificants i positius.

L’assistència a la llar d’infants resulta, doncs, útil i constructiva, i és una etapa important en vista a la transició entre la família i la societat.

Actituds socials en el període de la segona infància

Cap als sis anys, el nen comença a oblidar les fortes emocions que l’han acompanyat els anys de la primera infància, sobretot envers els pares. Normalment, els adults tenen records de la infància des dels cinc o sis anys, i no recorden gairebé res, llevat d’episodis molt esporàdics, dels anys anteriors. És precisament aquest procés d’oblit que permet al nen, a partir dels sis anys, tenir relacions més disteses amb els pares i alleugerir moltíssim la dependència emotiva envers ells.

El canvi que es produeix en el nen és notable: ja no busca gratificacions i esdevé més capaç de satisfer les seves necessitats i, alhora, fer el que li demanen els altres: pot seure al seu lloc a la classe i considerar-se un entre molts sense que això li provoqui gaire ansietat o pors especials.

Cap al quart o cinquè any de vida ja ha superat l’auge dels desigs pulsionals i arriba a una situació emotiva de tranquil·litat relativa. L’edat dels sis als onze anys constitueix una fase més aviat assossegada del desenvolupament, en tot cas més plàcida que la primera infància o l’adolescència. La psicoanàlisi anomena aquest període de la segona infància període de latència: el nen s’assembla en molts aspectes a un adult reposat i madur.

L’interès principal del nen en aquesta edat és el desenvolupament social: el vincle amb els pares perd la característica d’exclusivitat i el nen busca nous objectes d’aprovació i admiració fora de l’estret cercle familiar. Aquest procés d’autonomia respecte dels pares és possible per la major consciència del món interior del nen, que en créixer ha assimilat les ordres i les prohibicions que li arribaven contínuament dels pares i les ha fetes pròpies.

Aquest nou aspecte del món interior al qual el nen tendeix a referir-se ja per tota la vida, és anomenat per la psicoanàlisi “superjò”, en la construcció del qual intervenen fonamentalment els principis educatius transmesos pels pares. Per tant, queda clar que el nen es permet un allunyament més real dels pares perquè ha incorporat una part d’aquests dins seu. La severitat o la indulgència del superjò, és a dir, d’aquesta part del món psíquic intern, depèn molt del tipus d’educació que el nen ha rebut els primers anys.

Aquesta tranquil·litat emotiva relativa i la major capacitat d’estar separat dels pares permet al nen de sis o set anys adequar-se a les exigències dels mestres. Aquests aconsegueixen establir amb els alumnes relacions gratificants si es presenten com el superjò comú, és a dir, l’ideal de tots. D’aquesta manera, la dependència que els nens senten envers els mestres no és una limitació sinó una complicitat i una aliança.

En aquests anys l’interès principal del nen se centra en la necessitat de formar part d’un grup per comparar-se amb els de la seva edat.

El nen aprèn a tenir amics i això sovint li comporta dificultats. Ser amic de vegades significa saber tolerar fins i tot la prepotència i la crueltat de l’altre; en concret, el nen ha de reconsiderar les seves expectatives i il·lusions a partir de la confrontació directa amb els companys. Aprèn a conèixer les seves capacitats i els seus límits. La intensitat emotiva amb què s’enfronta a totes aquestes situacions reals és notable i tan important com l’aprenentatge estrictament escolar. A més, un aspecte molt destacat d’aquests anys és la capacitat que el nen ha de tenir per a saber tractar alhora amb dues menes de persones: els seus companys d’escola i els mestres. Ha de ser capaç de mantenir un bon equilibri entre aquestes dues categories, entre l’impuls d’aliar-se amb el mestre contra els companys per a garantir-se una protecció segura, i la necessitat de lleialtat envers aquests darrers, bo i evitant alhora fer front comú amb ells contra el mestre.

Cap als vuit o nou anys, les nenes i els nens prefereixen jugar amb un company del mateix sexe. En concret, la formació de grups i de complicitats en l’activitat lúdica es caracteritza decididament per la separació dels sexes. La necessitat de pertànyer a grups del mateix sexe és forta perquè serveix per a reforçar la pròpia identitat sexual: les nenes descobreixen la seva feminitat en escollir activitats específiques, de la mateixa manera que els nens posen a prova la seva masculinitat amb d’altres. La separació entre els sexes a aquesta edat també prové de la necessitat de protegir-se de situacions que d’alguna manera podrien destorbar o fer entrar en crisi l’equilibri sexual assolit amb esforç.

Amb tot, encara que el desig d’estar separats de l’altre sexe sigui fort, segueix viva la necessitat d’intercanvi i contactes. En aquests anys, quan els nens i les nenes estan junts, de vegades s’expliquen acudits i gracietes amb clares referències sexuals, i sembla que els diverteix molt dir paraulotes. Si aquests moments no esdevenen l’única manera d’estar junts i per tant no adquireixen un caràcter persistent, són útils perquè el nen s’alliberi en part de les fantasies sexuals que, bé que tranquil·les i tolerables, formen part de la seva curiositat.

L’esdeveniment significatiu i important d’aquests anys és l’accés a la secundària, cap als dotze anys. Aquesta nova etapa escolar representa un moment de fortes tensions emotives perquè s’exigeix als nois i noies que s’insereixin en una realitat molt diferent per a ell i molt menys tranquil·litzadora que l’ambient escolar anterior. Els nous mestres semblen menys interessats en els aspectes personals dels nois i més preocupats pel rendiment escolar i, doncs, per les seves capacitats intel·lectuals. L’escola esdevé una realitat més adulta, i els nois ja no senten la necessitat d’explicar a casa tot el que els passa a l’escola: comencen a fer front tot sols, o amb l’ajuda dels seus companys, a certes situacions emotives que experimenta fora de la família. Aquesta actitud respon a una exigència de creixement i emancipació de la dependència familiar.

Paral·lelament a aquest canvi, cada vegada es fa més evident la necessitat del noi de tenir moments de solitud. Aquesta exigència s’ha de respectar, perquè li permet aïllar-se amb les seves fantasies i els seus somnis, conseqüències del nou despertar de les sensacions sexuals, acompanyades també de canvis físics.

En aquests anys, que podem definir com a període de preadolescència, sembla que hi ha dues exigències bàsiques: la d’adequar-se al comportament dels companys i, per tant, de sentir-se part d’un grup, i la de poder estar sols. La necessitat de pertànyer a un grup ajuda el noi a percebre com a normals i tolerables els notables canvis, tant físics com psicològics, que experimenta. És precisament en aquesta edat que neixen les primeres amistats fortes amb companys del mateix sexe: és el començament del procés d’allunyament emocional dels pares.

Els nois esdevenen capaços d’establir relacions d’amistat duradores, que són un exemple més de la confirmació dels canvis psicològics que experimenten i que els menen a relacionar-se activament també fora de la família. Aquest és un moment molt delicat també per als pares, que han de permetre, i fins i tot afavorir, aquest allunyament, encara que no el desitgin i el sentin com un abandó.

L’adolescència

L’adolescència comença normalment amb la pubertat i acaba, en la societat actual, als divuit-vint anys aproximadament. La pubertat és un període en què es produeixen fenòmens estrictament naturals, mentre que l’adolescència comporta canvis de la personalitat. Per a poder descriure i comprendre aquesta fase del desenvolupament, és indispensable considerar-ne els aspectes biològics, psicològics i sociològics.

La pubertat és un procés biològic caracteritzat per l’aparició dels caràcters sexuals secundaris constatables i per la maduració completa dels òrgans sexuals, gràcies als quals l’individu esdevé capaç de procrear: apareix la menstruació en les noies i l’ejaculació en els nois. Les transformacions morfològiques puberals són molt evidents i les diferències corporals entre els nois i les noies esdevenen més marcades. Els canvis fisiològics i morfològics que caracteritzen aquesta fase del desenvolupament van acompanyats de canvis profunds que afecten l’esfera psicològica i afectiva dels adolescents.

Fins a la pubertat, el nen té una relació indirecta amb el medi, els amics i les altres persones que l’envolten, com també amb ell mateix. Les seves relacions sempre són, de manera més o menys profunda, mediatitzades pels pares, els quals fan d’amortidor entre ell i la realitat, entre el seu “jo” i els altres, de manera que li posen tot molt més fàcil i no es donen conflictes greus. Per part seva, el nen accepta les opinions familiars, ja que li falta un bagatge crític, que desenvolupa més endavant. Com que encara no té autonomia de pensament, accepta el model de comportament i l’escala de valors dels pares, envers els quals sent una gran admiració i confiança, i dels quals depèn gairebé del tot. A partir d’aquest moment, el nen comença el seu camí cap a la conquesta de la pròpia identitat, d’una autonomia de pensament i d’acció cada vegada més àmplia, d’una manera personal de situar-se en la societat. És a dir, comença a independitzar-se de les influències familiars. Però per a fer-ho ha d’adaptar el propi “jo” als altres, les pròpies exigències sexuals a les normes de la societat en què viu, els propis impulsos infantils a l’exigència de compromís dels adults, sense perdre, en aquest procés laboriós, la pròpia identitat. El seu esforç d’adaptació genera una crisi sovint dolorosa, llarga i accidentada, on predomina el record de la infància que acaba d’abandonar i el desig d’esdevenir de pressa un veritable adult. Aquesta crisi és la condició per a poder passar d’un estat a l’altre, de la infància a la maduresa.

El noi ha d’esforçar-se per a equilibrar els diversos impulsos que el pressionen i li produeixen un conflicte difícil de controlar. Aquest conflicte consisteix substancialment en el contrast entre la inadequació de les seves possibilitats i la dificultat de les tasques que ha d’acomplir. Així, d’una banda tendeix a rebutjar l’esforç, perquè se sent incapaç d’afrontar la situació, i de l’altra, el seu creixent sentit de responsabilitat l’empeny a comprometre-s’hi. Un estat de lluita permanent entre dos desigs oposats domina la crisi de l’adolescent: inconscientment li sap greu ja no ser un nen i alhora desitja fer-se adult de pressa. De tant en tant, cau en una profunda crisi depressiva, a causa de la presa de consciència del seu estat d’inferioritat, o bé desencadena una agressivitat aparentment injustificada, les arrels de la qual s’han de cercar en la necessitat de construir-se una personalitat, contraposada a la dels pares.

Durant aquests anys, el noi s’allunya gradualment de les implicacions emotives amb la família i, paral·lelament a l’afebliment d’aquests vincles amorosos primaris, també entren en crisi els ideals que abans tenia en comú amb ells; per tant, ha de trobar substituts per a tots dos.

L’oposició als pares es manifesta de diverses maneres: en concret, l’adolescent els jutja i, de vegades, fins i tot els desvalora, perquè això en fa més fàcil l’allunyament. Amb tot, el noi alterna moments de forta oposició i crítica amb d’altres en què es fa palesa la seva necessitat de dependència i, per tant, aquests anys els pares han de demostrar una gran capacitat de tolerància i comprensió. La relació amb els pares és positiva quan la reacció d’aquests davant el comportament del fill es caracteritza per una gran participació afectiva, que prové del fet d’haver viscut de manera satisfactòria la pròpia adolescència i de la capacitat de posar-se en el lloc del fill i comprendre’n les dificultats.

El canvi de l’adolescent pel que fa a les relacions socials és la conseqüència directa del seu allunyament dels pares: els adolescents, en la recerca de nous sentiments de continuïtat i d’identitat, busquen ídols i ideals fora de la família. En la descoberta a l’exterior de noves figures de referència tendiran a escollir, en comptes dels pares, una altra persona, que pot ser un professor de l’escola, un gran personatge de la política, un poeta, un filòsof, etc., la qual s’idealitza amb l’atribució d’unes qualitats exagerades; de vegades, aquests personatges escollits pels nois pertanyen a la mateixa generació que els pares.

Un altre punt de referència important per a l’adolescent és la pertinença a un grup de gent de la seva edat. En fer-se d’un grup, pot trobar la pròpia identitat, encara que a costa de la seva autonomia. Per tant, el noi passa de la dependència de l’adult a la dependència simbiòtica del grup que li permet compartir les alegries i les angoixes, fet que origina una tendència al conformisme més que la recerca d’una personalització. La dificultat de suportar les frustracions que el noi va trobant en endinsar-se en la realitat és més tolerable si forma part d’aquest grup. Aquí troba, gràcies a la presència dels altres, la confirmació de ser considerat i acceptat. El compromís excessiu dels adolescents en activitats socials i culturals sovint és una necessitat urgent de poder fugir d’ells mateixos, és a dir, dels problemes personals que temen afrontar.

La tendència a agrupar-se i a formar una subcultura en la qual no hi ha lloc ni per als nens ni per als adults satisfà també la necessitat de diferenciar-se, de desmarcar-se de la generació anterior. És per això que als nois els agrada qüestionar, i fins i tot transgredir, les normes dels adults.

Però el grup no pot satisfer totes les exigències i les necessitats individuals, de manera que el noi tendeix a establir paral·lelament vincles d’amistat amb una o dues persones de la mateixa edat i sexe. Les amistats són molt importants, ja que l’acceptació i l’aprovació dels companys els dóna seguretat. El sentiment de confiança derivat d’aquestes relacions de vegades és més important que els interessos heterosexuals i facilita en aquest període l’anomenada fase homosexual. L’amic (o amiga) de l’ànima és investit d’una gran intensitat emotiva: es tracta d’una relació en què l’aspecte sexual, gairebé mai viscut d’una manera activa, és emmascarat per una fidelitat profunda, una gelosia intensa per les altres amistats de l’objecte de la seva amistat “privilegiada” i per la tendència a una confiança total. L’adolescent té necessitat de constatar que existeix algú que comprèn i comparteix els patiments propis d’aquests anys.

De vegades, refugiar-se en la complicitat tranquil·litzadora de l’amic de l’ànima amaga la por de la intimitat heterosexual: molts adolescents encara no se senten preparats per a viure la plenitud afectiva d’una relació amorosa amb l’altre sexe i retarden el moment de la trobada. D’altra banda, un aspecte característic de l’esfera sexual que s’intensifica en aquesta fase del desenvolupament emotiu, l’autoerotisme, té el significat de preparar els joves per a l’intercanvi heterosexual. Aquesta pràctica sexual es pot viure amb molta ansietat, pel que fa tant als nois com a les noies: aquesta lluita interior prové dels sentiments de culpa o de persecució, resultat de l’esforç que l’adolescent fa per afluixar els vells lligams d’amor amb els pares.

El pas, a través de la fase autoeròtica, que el portarà a l’atracció envers l’“altre” requereix una reorganització del propi món sentimental, que es caracteritza per actituds ambivalents i oposades de desig i apassionament barrejades amb fragilitat i inseguretat.

Fins que el jove no assoleix un grau de maduresa psicològica que es correspon amb la seva edat cronològica (moment que oscil·la d’una persona a una altra) no viu l’experiència sexual en la seva plenitud: en la relació de dos, la recerca de la satisfacció física va acompanyada del naixement i la consolidació de sentiments de confiança, tendresa i respecte recíprocs. L’intercanvi amb l’altre, profund i satisfactori, pot potenciar el creixement de tots dos i esdevenir l’objecte de projectes de vida comuna en el futur.