Els pobles de la Terra

La diversitat humana

Tota la Terra és poblada per individus pertanyents a la mateixa espècie, Homo sapiens. N’és una prova rigorosa el fet que totes les persones, siguin d’on siguin, es poden encreuar. Però també és força evident que hi ha diferències pel que fa a nombrosos trets físics, els quals sovint revelen el lloc d’origen d’un determinat individu.

Des dels temps més remots els membres de l’espècie humana s’han dividit en grups anomenats tradicionalment races, que reuneixen els individus amb característiques físiques, morfològiques o fisiològiques comunes. El significat del terme raça aplicat als homes no hauria de ser diferent del que té aplicat als animals i les plantes. En tots els casos, però, es tracta d’un terme poc precís, per al qual manca una definició exacta; només queda clar que els organismes pertanyents a una espècie determinada (entenent per espècie el conjunt d’individus entre els quals és possible la fecundació recíproca) sovint es poden dividir en grups que es distingeixen entre ells per alguns caràcters genètics, grups que amb freqüència estan geogràficament separats. El concepte de raça, doncs, tot i que és difícil de descriure en termes globals, referit a una espècie es concreta en grups entre els quals l’intercanvi de gens és limitat per raons geogràfiques o ecològiques, fet que ha accentuat gradualment les diferències entre ells.

La classificació de les races

La classificació de les races es basa principalment en les característiques somàtiques (com el color de la pell, la forma de la cara i el cos i el color i la forma dels cabells) i fisiològiques (la més significativa és representada pels grups sanguinis).

Hi ha tres troncs o grans grups racials: el caucàsic o leucoderm, és a dir, de pell clara; el mongòlid o xantoderm, de pell groga, i el nègrid o melanoderm, de pell negra. La distribució espacial dels grans grups racials no correspon del tot a la divisió continental del món: els caucàsics viuen a Europa i l’Àsia occidental, els mongòlids a l’Àsia central i oriental, els nègrids a l’Àfrica subsahariana, però també a part de les illes d’Oceania, és a dir, a la Melanèsia. El continent americà va ser poblat des dels temps més remots per gent de raça mongòlida. Molts estudiosos també consideren com a gran grup racial l’austràlid, representat sobretot per les poblacions aborígens d’Austràlia.

Dins de cada gran grup racial es distingeixen moltes més races, l’especialització de les quals s’explica en bona part per la influència del medi i el clima, com també per barreges racials arran de moviments migratoris. L’existència de grans grups racials i races no ens ha de fer oblidar que els trets específics de cadascuna són menys nombrosos i menys importants que els trets comuns que les agermanen.

Races i racisme

Cada raça humana considera les seves característiques físiques de manera positiva, més que les de les altres races. Això s’ha donat sobretot en el grup caucàsic respecte al mongòlid i, encara més, el nègrid, que en el passat es considerava dotat de poca capacitat intel·lectual. Aquest fet va originar una jerarquització de les races; al capdamunt de la piràmide se situava el grup caucàsic. Fins no fa gaires anys, a Europa s’afirmava i s’ensenyava que les poblacions de l’Àfrica negra, Oceania i l’Amèrica indígena no havien estat capaces de produir sistemes científics, creacions artístiques i poètiques, en part, a causa de la raça.

Aquesta visió ha estat desmentida per les investigacions científiques i pels fets, que demostren que no hi ha cap relació directa entre raça i riquesa intel·lectual i moral. El 1986, per exemple, es va atorgar el premi Nobel de literatura a l’escriptor nigerià Wole Soyinka, els textos del qual donen testimoni de la riquesa moral i espiritual del seu poble, el ioruba; bé que ha escrit molt en llengua anglesa, l’ànima de les seves creacions és autènticament africana. Avui es consideren amb menyspreu els episodis del passat relacionats amb la teoria de la jerarquització racial, és a dir, les agressions dels caucasians europeus als individus d’altres races, com per exemple l’aniquilació soferta pels habitants de l’illa de Tasmània, al sud-est d’Austràlia, al segle XIX, a mans del conqueridors blancs. I encara pesa sobre la consciència col·lectiva del món el record del tràgic comerç d’esclaus de raça nègrida per part de caucàsics europeus i àrabs als segles XVI-XIX; com també l’extermini dels indis d’Amèrica, i el violent règim de segregació racial (apartheid) en perjudici de la majoria negra imposat per la minoria blanca a Sud-àfrica, règim actualment desarticulat (en el pla jurídic i institucional, perquè la seva superació cultural serà més lenta). Però la forma més agressiva de discriminació racial va ser la del règim nazi a Alemanya, en nom de la supremacia absoluta de l’anomenada raça ària (que coincidia aproximadament amb la nòrdica).

Amb tot, convé recordar que entre els mongòlids i els nègrids també s’han donat, i encara es donen, formes de jerarquització racial que afecten les diferents races d’un grup principal (vegeu “Un cas de jerarquització racial a l’Àfrica negra”).

Així mateix, s’han produït fenòmens de discriminació envers els mestissos —fruit de l’encreuament de races diferents—, sobretot per part dels caucàsics. Però també hi ha exemples històrics on els mestissos han gaudit de més consideració, com ha passat en alguns països de l’Amèrica del Sud. Al Paraguai, per exemple, la majoria de la població és constituïda per mestissos —fills de blancs i amerindis—, els quals gaudeixen d’una consideració jurídica i social que, almenys en teoria, és igual a la dels ciutadans de raça blanca, bé que aquests siguin econòmicament privilegiats.

Actualment s’ha imposat gairebé arreu, fins i tot entre els blancs, la certesa intel·lectual i moral contrària a la superioritat d’una raça sobre una altra. La supervivència de formes racistes, avui, sol tenir quasi sempre un fonament econòmic i social, ja que no hi ha cap argument biològic que justifiqui la discriminació.

El 1987, la Conferència Mundial de la Unesco va proclamar amb claredat que són condemnables totes aquelles teories que propugnin i defensin la superioritat o la inferioritat intrínseca de grups racials o ètnics, o que continguin ideologies racistes i actituds basades en principis que donin als uns el dret d’imposar-se als altres o eliminar-los, en pressuposar que aquests són inferiors.

El racisme, els comportaments discriminatoris entre els diferents grups humans i les institucions que provoquen o mantenen una situació de desigualtat racial són moralment i científicament injustificables.

Pobles i cultures

Una col·lectivitat que té uns orígens, una llengua, uns valors culturals i unes lleis comuns constitueix un poble. La pluralitat dels pobles és molt més gran que la dels grups racials i les races. En efecte, la pertinença racial s’hereta segons les lleis de la natura, mentre que la formació i la vida dels pobles es fa d’acord amb les lleis de la història, la qual es caracteritza per fenòmens d’invenció i descobriment, d’evolució, de conservació i de canvi. Per aquesta raó, els individus pertanyents a un mateix grup racial o raça han creat moltes subdivisions menors, els pobles, fonamentats sobre els pilars de la cultura, la llengua i la història.

La cultura, com a conjunt de creacions que inclouen la tecnologia, l’economia, l’organització social i la política, la religió; la llengua, com a instrument i vehicle de comunicacióu entre els seus membres i de transmissió de la cultura i, finalment, la història, com a suport de l’autenticitat de la cultura en el temps.

Les diferències entre els pobles tenen relació amb tots els components de la cultura. D’acord amb això, i simplificant-ho molt, es poden considerar dividits en dos grans grups: els pobles de cultures simples i sense escriptura i els pobles que posseeixen cultures complexes i escrites. Remarquem, però, que aquestes diferències no es poden atribuir a la raça, ni a la capacitat intel·lectiva natural de les persones.

Pobles de cultura simple i pobles de cultura complexa

Es consideren simples les cultures caracteritzades per una tecnologia pobra, preindustrial, i per una economia de subsistència basada en la caça i la recol·lecció, o en el conreu d’unes poques espècies vegetals o la cria d’algunes espècies animals. La divisió del treball en aquestes cultures es basa principalment en la divisió per sexes, en un règim de complementarietat entre les activitats d’homes i dones. Les cultures complexes, en canvi, es poden reconèixer per la presència d’una tecnologia avançada, especialitzada i industrial, i per una economia diferenciada i de mercat. Per als pobles de cultura simple, la relació de la gent amb el territori és de simbiosi, és a dir, el territori pertany al poble i aquest pertany al territori, en una visió d’aliança vital mútua. Per exemple, els pigmeus de la selva equatorial africana, de la qual depèn directament i totalment la seva subsistència, consideren la selva “el pare i la mare”, i fins i tot l’anomenen així. Aquesta concepció dista molt de la dels pobles de cultures avançades, que consideren la natura només com a possible font de riquesa.

També hi ha diferències quant a l’organització social i política. Entre els pobles de cultura simple, els papers exercits en el si de la societat són escassos, basats principalment en el parentiu i el sexe, i les relacions interpersonals es fonamenten en un esperit comunitari profund, de manera que mai ningú no queda abandonat o oblidat del tot. En canvi, pel que fa als pobles de cultura complexa, els rols socials són nombrosos, diferenciats i caracteritzats per una mobilitat més o menys gran, que sovint ha originat formes d’estratificació social i política, també basada en la riquesa econòmica (vegeu “La societat humana”). En els primers, a més, es dóna una interdependència entre l’economia, l’organització social i política i un espiritualisme expressat amb eficàcia per la religió. En les cultures complexes els diversos components de la cultura poden ser (i sovint ho són) autònoms.

D’aquestes pinzellades ràpides es desprèn que tots els pobles, fins i tot els de cultures simples, tenen la convicció que posseeixen autèntiques formes de cultura. Els components culturals s’entenen com a valors destinats a donar un significat al món, la vida i la societat. En aquest sentit és indicatiu el fet que molts pobles de cultura molt simple, com és la basada en l’economia de la caça i la recol·lecció, s’anomenen “homes” ells mateixos. Posem l’exemple de les escasses poblacions de les regions àrtiques, conegudes com a inuits o esquimals. El terme esquimal deriva de la llengua dels seus veïns, els amerindis algonquins, i significa (despectivament) “els qui mengen carn crua”; ells mateixos, en canvi, s’anomenen inuits, que vol dir “homes”, en el ple sentit del terme.

Una diferència important és la que hi ha entre els pobles sense escriptura —i, per tant, sense història escrita— i els pobles que dominen l’escriptura, o sigui, una representació sistemàtica del llenguatge, i que han escrit la seva història. Aquesta diferència podria significar una distància qualitativa entre les cultures analfabetes i les cultures amb escriptura. Però no es tracta d’una diferència qualitativa, sinó quantitativa, ja que l’oralitat té una gran riquesa d’expressions i no exclou la memòria històrica. L’absència d’història escrita pot comportar dificultats a l’hora d’assignar el temps cronològic, i també el risc de modificar els esdeveniments històrics amb narracions mítiques. Però això no vol dir que els pobles analfabets no tinguin un record real dels esdeveniments importants que han marcat la seva història, ja que els ancians s’encarreguen de transmetre’ls amb molta cura. Aquests pobles no han estat víctimes de l’immobilisme cultural. Tenen confiança en la pròpia cultura: no han estat dominats ni per l’afany de conquesta, ni per la tendència a formes d’expansionisme cultural, però tampoc no s’han tancat davant d’experiències diferents de la seva. Els pobles de cultures simples i analfabetes no han demostrat hostilitat ni falta d’interès envers els pobles de cultures més complexes. Només s’han rebel·lat quan aquests han volgut sotmetre’ls de manera violenta i esborrar i humiliar les seves tradicions. Aquests pobles han patit molt a conseqüència del menyspreu que ha sofert la seva cultura.

La dinàmica cultural: la culturització i l’aculturació

La història de les cultures de tots els pobles ha estat i és modificada per accions o processos dinàmics anomenats culturització i aculturació. El primer és un procés intern, gràcies al qual es va formant el conjunt de tradicions i formes de vida d’un poble. L’aculturació, en canvi, és un procés de canvi cultural que es deriva dels contactes entre grups pertanyents a pobles amb cultures diferents, normalment en desigualtat de forces, de tal manera que les cultures complexes s’imposen a les simples, i poden provocar la pèrdua o el debilitament d’alguns del seus elements culturals. És el que s’anomena “desculturació”.

La culturització. Entre els pobles de cultura simple és molt important conservar la tradició. La família és el lloc natural i el primer vehicle de la culturització, ja que no existeixen institucions que l’ajudin en l’educació i la socialització dels fills durant la infantesa. Quan els joves de tots dos sexes arriben a la pubertat, inicien un nou cicle de vida que es marca amb el que s’anomena iniciació juvenil (o iniciació tribal; vegeu “El pas de jove a adult: els ritus d’iniciació”). Es tracta d’una tradició social d’importància fonamental entre els pobles d’interès etnològic i consisteix en un conjunt de ritus i cerimònies complexos de caràcter públic i solemne que generalment acompanyen la crisi de la pubertat —sobretot en els nois— i que marquen l’allunyament dels joves del món de les dones, que fins aleshores n’han tingut cura, i dels no iniciats, i la seva admissió en el grup dels adults. La iniciació dels nois és conduïda per ancians, i la de les noies, per ancianes. Amb diferències de forma i importància segons el model cultural de cada poble, la iniciació posseeix un fort simbolisme de “mort” mística de la infància i de “naixement” místic a la condició d’adult. L’eficàcia de la transformació es fonamenta en la creença que durant la celebració hi ha la presència activa d’éssers sobrenaturals, és a dir, herois culturals i avantpassats. La iniciació dels nois sol ser més rica en ensenyances i símbols que la de les noies, perquè les funcions reservades als homes en la societat són més nombroses i importants que les de les dones. Aquestes es preparen quasi exclusivament per a esdevenir esposes i mares.

Per això la culturització també és socialització de les persones, segons el model propi de cada poble.

L’aculturació. L’aculturació és fruit del contacte entre pobles diferents. Quan aquests són de cultures simples, l’aculturació sol ser acumulativa i l’intercanvi cultural té lloc sense produir crisis d’identitat, ni desequilibris en l’organització de l’economia, les relacions socials i les institucions i les creences espirituals i religioses. N’hi ha nombrosos exemples, però vegem-ne un de concret. Al final del segle XIX, una petita població del nord-est d’Uganda, anomenada Teso i dedicada al pasturatge, va emigrar cap a l’oest a causa de l’escassetat de terres per a la pastura dels bovins (massa nombrosos). Es va establir en un territori poblat per agricultors, i d’ells va aprendre les tècniques de conreu, però no va abandonar la ramaderia ni la seva identitat lingüística, social i religiosa.

En canvi, quan els pobles de cultures simples entren en contacte amb pobles d’una tecnologia avançada i uns sistemes econòmics i socials complexos, i, sobretot, convençuts de dominar la ciència i tenir la veritat religiosa —com s’ha esdevingut en els contactes entre els europeus i els anomenats pobles “primitius”—, el procés d’aculturació origina incertesa i confusió en les cultures tradicionals, i les formes d’economia de mercat i les noves institucions socials, polítiques i religioses introduïdes substitueixen parcialment les primitives.

És molt fàcil de comprendre que el procés d’aculturació també ha provocat fenòmens de desculturació, és a dir, de pèrdua dels valors culturals antics, sobretot els relatius a la solidaritat en el si dels grups tradicionals i a l’harmonia dels elements de la cultura. Amb tot, malgrat els contactes i els processos d’aculturació, les cultures tradicionals no han desaparegut; encara són nombroses les formes d’economia de subsistència, d’organització social i política, de creences i de cultes antics, al costat de formes d’economia de mercat, d’estructures i organitzacions polítiques complexes, de religions monoteistes.

En el marc d’incertesa i de crisi d’identitat cultural, causades, més que pels contactes, per la manera com s’han produït, no es pot oblidar que els mateixos pobles també han creat respostes culturals originals. És el cas de la formació de llengües noves que són la síntesi de llengües indígenes i d’una llengua europea (com per exemple la llengua pidgin-english a la zona melanèsia d’Oceania, una barreja d’anglès amb llengües indígenes, que ha esdevingut fins i tot la llengua nacional de l’estat de Papua Nova Guinea); o l’aparició d’una literatura escrita en diferents llengües indígenes africanes; o, també, el naixement de nombrosos moviments religiosos de sincretisme entre religions tradicionals i el cristianisme imposat pels missioners a l’Àfrica, l’Amèrica indígena i Oceania.

Un coneixement correcte de les cultures simples, pobres i analfabetes mostra que l’aculturació no ha de consistir en la imitació dels models de cultura europea, sinó que ha de partir de creacions originals, les quals, segons alguns escriptors i estudiosos africans, han de néixer d’una descolonització de la mentalitat dels indígenes.

Models culturals diferents dels nostres

En els articles dedicats al medi social d’aquesta obra s’estudien preferentment els pobles i les societats que pertanyen a l’anomenat món desenvolupat. Es tracta de realitats que presenten característiques molt semblants, amb diferències en aspectes que no passen de ser marginals pel que fa a l’organització social i la manera de viure. En aquest capítol, en canvi, ens proposem ocupar-nos dels pobles que han tingut, i que encara mantenen, models de vida diferents dels nostres: els pobles d’“interès etnològic”, com sovint s’anomenen per remarcar-ne la distància de la nostra cultura. Com que no podem donar una visió completa d’aquest món variat, ens limitarem a il·lustrar els models culturals principals dels pobles de cultures simples, que distingirem segons una tipologia econòmica (pobles que viuen de la caça i la recol·lecció, dels fruits silvestres de la natura, de l’agricultura, de la ramaderia, la pesca, etc.). Tractarem cadascun d’aquests models prenent com a exemple tipus una població o un grup de poblacions. Així, doncs, ens centrarem en els aborígens australians, els sudànids, els melanesis, els polinesis, els karimojong i els maies, però també esmentaren altres pobles com els inuits, els pigmeus, els boiximans, els micronesis o els mongols.

Pobles caçadors i recol·lectors: els aborígens australians

El poblament primitiu del continent australià va començar fa uns 40 000 anys, a l’època glacial, per part de caçadors i recol·lectors originaris del sud-est asiàtic. En aquella època el creixement del glaç continental era paral·lel a un descens del nivell de les aigües oceàniques, de manera que les mars que avui separen les illes de la Melanèsia, i més concretament les costes meridionals de Nova Guinea de les del nord d’Austràlia, eren plenes d’illes petites i istmes. Aquest fet va fer possible que els grups primitius atenyessin les costes septentrionals del continent australià utilitzant simples canoes o rais. Amb l’arribada de l’època postglacial, i l’elevació consegüent del nivell de les aigües de l’oceà Pacífic, les distàncies marines van esdevenir insuperables, de manera que els que s’havien establert a les costes septentrionals d’Austràlia van viure aïllats fins als temps del descobriment europeu d’Austràlia, vers la fi del segle XVIII.

Des de les regions costaneres septentrionals, els aborígens van avançar progressivament fins a les costes orientals, i s’hi van establir ja que eren zones riques en recursos animals i vegetals; d’altres van penetrar en les regions interiors, seguint els cursos dels rius, fins a ocupar àrees semidesèrtiques. Durant la seva llarguíssima història no han inventat ni descobert cap forma de conreu, ni de domesticació o cria d’animals. Durant mil·lennis, d’aquests moviments migratoris han nascut centenars de tribus aborígens, cadascuna ubicada en un territori determinat, però amb una cultura substancialment igual. En efecte, cap població del món no ha conservat la seva homogeneïtat racial i cultural tan bé com els aborígens australians.

La tribu aborigen és una unitat lingüística i cultural, té un nom i posseeix un territori propi. No és una unitat econòmica ni política, i és representada, en diferent mesura, per l’horda i el clan. L’horda és la unitat de residència i de producció, formada per algunes famílies que practiquen el nomadisme en un vast espai del territori tribal, del qual aprofiten els recursos naturals i l’aigua. El clan, en canvi, és una unitat social basada en la descendència d’un avantpassat mític. Entre l’una i l’altre no hi ha cap mena de superposició.

Les activitats econòmiques dels aborígens són la caça i la recol·lecció: els homes, sovint en grup, cacen animals salvatges; les dones recullen fruits silvestres, que creixen espontanis en la natura. Els homes tenen bons coneixements sobre els hàbits de vida dels animals, mentre que les dones coneixen el cicle vital dels fruits. Tots plegats tenen cura de no arrabassar de mala manera al medi els béns dels quals depèn la seva supervivència. Cada sexe fabrica les seves eines de treball; els homes fan claves, bastons i llances de punta endurida al foc, i tota una sèrie de petites eines de pedra. Per millorar l’eficàcia de la llança han inventat un pal de fusta lleugerament buidat a la part superior, sobre la qual s’aplica la llança; amb aquesta arma doble es pot colpir mortalment un cangur a una distància de 30-40 m. Entre les eines per a la caça cal esmentar el bumerang, una arma llancívola que tots coneixem, constituïda per un bastó corbat que té la característica de tornar al llançador si no encerta el blanc.

Els aborígens no viuen ni en cases ni en cabanyes. Per protegir-se del fred de la nit encenen un foc en un lloc arrecerat, on també mengen els membres de la família (cuinen els aliments al foc o a la brasa). La família aborigen pot estar formada pel marit i la muller, però també pel marit i diverses mullers; la poligàmia és freqüent entre els homes més ancians. Generalment, els homes d’una horda pertanyen al mateix clan, mentre que les seves esposes pertanyen a clans diferents dels dels marits, i també procedeixen d’hordes diferents. La severitat de la regla de l’exogàmia (matrimoni entre membres de clans diferents) s’explica pel fet que, segons la concepció dels aborígens, els membres del clan “tenen la mateixa carn”, és a dir, són germans i germanes. En quasi totes les tribus aborígens la descendència és patrilineal, és a dir que els fills pertanyen al clan del pare; però també hi ha tribus de descendència matrilineal, segons la qual els fills i les filles pertanyen al clan de la mare. A més, els aborígens tenen un original sistema de classificació dels parents, d’acord amb el qual, per exemple, es considera pare no tan sols el propi pare sinó també el germà del pare.

Els aborígens australians mantenen una relació molt intensa amb les seves terres, les quals creuen formades en un temps primordial, que anomenen “temps del somni”. Durant aquest temps, els demiürgs (en moltes religions s’anomena així el creador de l’univers) i els herois culturals, vinguts de misteriosos llocs llunyans o de sota terra, van crear tot el que existeix i van deixar testimoni de la seva activitat creadora en alguns llocs concrets, que es consideren perennement impregnats de la seva força. Aquests llocs són els centres sagrats on els aborígens celebren els seus rituals, gràcies als quals l’ordre de la creació —tant el de la natura com el de les institucions socials i sagrades— es conserva i es renova. La celebració dels rituals es reserva als homes adults. Guiats pels ancians, els membres participants d’un clan visiten els centres sagrats, i amb paraules, cants i danses repeteixen els mites de la creació. Porten els símbols sagrats, entre els més importants dels quals hi ha els chiurunga, eines de pedra i fusta que tenen gravats o pintats uns dibuixos preferentment geomètrics relatius als herois culturals i les seves gestes. Aquests objectes es conserven amb gran cura, custodiats lluny de les dones i els nens; com més antics són (heretats d’avantpassats remots), més dotats de força sagrada es consideren.

Els aborígens creuen en la supervivència després de la mort, però no reten cap culte ni als morts ni tampoc als avantpassats. Els morts es reencarnen, com a esperits de nens, en el cos d’una dona. També creuen en la màgia, tant en la que produeix efectes positius com en l’agressiva i malèfica. Els personatges que es dediquen a la màgia són respectats i temuts, però, bé que són molt coneguts, no tenen un rang superior al de les altres persones.

La pobresa en matèria tecnològica i la simplicitat de l’economia dels aborígens no es deuen ni a la pobresa intel·lectual ni a la debilitat moral. La complexa organització social, la rica mitologia i l’exquisida producció artisticoreligiosa —que, a més dels símbols sagrats d’ús ritual comprèn una producció original i abundant de dibuixos i figures pintades en escorça d’arbre— donen fe de la seva vivacitat intel·lectual i moral. Cal esmentar-ne les figures d’éssers espirituals, que nosaltres coneixem com a “figures de raigs X”, perquè estan dibuixades com si fossin transparents, de manera que hi són visibles els òrgans interns: no hi ha res igual enlloc del món.

El descobriment i la “conquesta” del continent australià per part dels europeus van provocar conflictes amb els aborígens i agressions contra la seva llibertat i contra el seu model de vida durant llargues dècades, amb l’excusa que es volia aplicar una política d’assimilació a la cultura dels blancs. Es calcula que, a l’època del descobriment, hi havia uns 300.000 aborígens; cent anys després, s’havien reduït a uns 70.0000. Darrerament la xifra ha crescut (uns 225.000), però comptant-hi els aborígens considerats “de sang pura” i els “de sang mixta” (una distinció que expressa un racisme mal dissimulat, encara que oficialment aquesta distinció s’ha eliminat). L’actual política oficial del govern nacional s’orienta envers la integració dels aborígens, als quals s’han reconegut tots els drets civils. Viuen en reserves, en les quals hi ha seus del govern i centres de missioners, on poden rebre assistència i formació escolar per part de mestres indígenes o no indígenes (però que han de saber les llengües locals). Les reserves més grans són a les regions centrals i septentrionals, on la cultura tradicional encara és viva.

Els aborígens australians no són els únics pobles que basen la seva economia en la caça i la recol·lecció. A Àsia, a les espesses selves de la península de Malaca, viuen els pígmids semangs i sakais; a les selves de les Filipines, els aeta, i a l’oceà Índic, exactament a les illes Andaman, els andamanesos. A Amèrica hi ha els caçadors i pescadors inuits, a l’extrem nord, i els foguencs, a les regions meridionals més extremes (Terra del Foc); a Àfrica, els pigmeus i els boiximans. Els pigmeus, que els egipcis ja coneixien fa 5.000 anys i que ocupaven una regió més oriental i vasta que l’actual, avui viuen a les selves centreafricanes del Gabon i la República Democràtica del Congo. Els boiximans, que en el passat vivien en extenses regions de l’Àfrica oriental, d’on van ser expulsats per l’avenç dels pobles bantus, s’estenen actualment al marge oriental del desert de Kalahari, a l’Àfrica meridional. Els primers, que han perdut la seva llengua, parlen la dels seus veïns bantus; els boiximans, en canvi, parlen una llengua pròpia, caracteritzada per una forta presència de consonants.

Les cultures dels pigmeus i dels boiximans revelen una adaptació intel·ligent als medis respectius de selva i desert. Els homes cacen i les dones recullen fruits silvestres. Les armes per a la caça són l’arc i la fletxa. Entre els pigmeus la fletxa té una punta de ferro preparada pels seus veïns bantus, que, en canvi, reben caça i fruits de la selva; la dels boiximans és dotada amb una punta d’os. Totes dues poblacions tenen interessants concepcions cosmològiques i sagrades. Les dels pigmeus, relacionades amb la selva, que és considerada “el pare i la mare”; les dels boiximans, en canvi, tradueixen una idea dual del cel, l’una lluminosa i l’altra fosca.

Cultivadors de la sabana: subànids

Les restes prehistòriques més antigues d’individus pertanyents al tronc racial nègrid s’han trobat a l’Àfrica occidental; la seva edat es remunta a uns 7.000 anys enrere. Les mateixes recerques han revelat que, en un període una mica més tardà, aquests individus se servien d’estris de fusta i de pedra de tipus neolític i conreaven fruits autòctons de la sabana com, per exemple, el mill africà i la melca.

Fa molts segles, aquesta gran regió havia estat batejada per viatgers berbers arabitzats amb el nom de Bilad as Sudan, és a dir, “Terra dels Negres”. En aquesta àrea es va originar el fenomen migratori, arran d’un creixement demogràfic incessant, del qual va derivar el poblament de la major part de l’Àfrica subsahariana, fins als confins meridionals del continent. En canvi, el fenomen migratori cap al nord del continent va quedar frenat, fa uns 5.000 anys, per la formació del desert del Sàhara.

Avui dia, a l’Àfrica negra es parlen més de 800 llengües diferents, que els estudiosos han agrupat en tres grans famílies, anomenades sudànica, bantu i nilòtica. Els sudànids ocupen l’extensa regió de l’Àfrica nord-occidental, compresa entre el Senegal i els límits orientals de Nigèria; els bantus, la que s’estén des de les muntanyes boscoses del Camerun fins a l’extrem meridional de l’Àfrica; els nilòtids, en part barrejats amb els bantus, viuen a l’àrea de l’Àfrica oriental des de l’alt Nil i del llac Turkana, fins a Tanzània.

El medi natural on habiten els sudànids és la sabana, caracteritzada per l’escassetat d’arbres i la presència modesta de matolls i uns pocs arbres alts. Hi ha dos tipus de sabana: la “sabana seca”, amb escasses pluges estacionals, i la “sabana humida”, més al sud, on la vegetació és més rica, perquè les pluges hi són més freqüents i més abundants. Els pobles de la sabana seca conreen els mateixos fruits que conreaven els nègrids primitius; els de la sabana humida conreen, a més, altres fruits com el plàtan, el taro i el nyam (tots dos amb arrels que contenen midó), originaris de l’Àsia meridional i insular.

Els primitius cultivadors sudànids de la sabana van conèixer una veritable revolució quan, durant el primer mil·lenni aC, van aprendre les tècniques de la siderúrgia. Des d’aleshores l’aixada de ferro, amb un bastó de fusta per mànec, ha esdevingut l’eina més important per al conreu. Els ferrers constitueixen, encara avui, una categoria especial apreciada i temuda, perquè es considera que posseeixen poders misteriosos.

A la sabana sudanesa hi ha nombrosos pobles, com els malinkes i els soninkes de Guinea; els bambares, els dogons i els senufos de Mali; els mossis i els bobos de Burkina Faso; els lobis de la Costa d’Ivori, i els gurunsis de Ghana. Aquests pobles viuen d’una agricultura modesta; la seva economia és fonamentalment de subsistència, és a dir, té per objectiu satisfer les necessitats primàries de l’alimentació, bé que avui dia part dels productes del conreu es destina al mercat. Les terres de conreu no són gaire extenses en relació amb la població. El sistema de conreu es basa en la rotació dels camps i no en la dels productes, ja que aquests pobles no coneixen formes convenients d’adobament del sòl. Per això els camps es conreen només uns pocs anys i després s’abandonen i se’n preparen d’altres, bo i esperant que els terrenys abandonats tornin a esdevenir espontàniament prou fèrtils per a ser conreats. Els homes i les dones es reparteixen les tasques agrícoles: els homes preparen el sòl tallant matolls i arbres, i les dones llauren, sembren les llavors i tenen cura dels camps, la collita i el transport dels productes al poble. Es conrea el necessari per a tenir menjar durant un any o per a la sembra de l’any següent. Sovint també es practica una ramaderia modesta, d’ovins i caprins, que es destinen sobretot a usos socials i rituals.

Entre aquests pobles hi ha barrejats els fulbes, ramaders nòmades de bovins. Les relacions entre agricultors i ramaders són pacífiques i regulades per una tradició potser mil·lenària: en canvi de l’ús del territori, els fulbes ofereixen una part de la producció ramadera.

La unitat de residència dels sudànids és el poblat d’estructura compacta. Les cases es construeixen arran de terra, és a dir, sense fonaments; són de forma quadrada, amb les parets de fang o blocs de terra assecats al sol. Al costat de les cases hi ha els graners, construïts amb molta cura, per tal d’assegurar una bona conservació dels excedents. Els poblats s’organitzen a prop de punts de subministrament d’aigua segurs, sobretot dels rius, però en general no gaire a la vora.

Els habitants del poblat formen diferents grups familiars (llinatges, per emprar un terme de l’antropologia), cadascun dels quals comprèn un patriarca i la seva esposa i els fills barons casats, amb els seus fills respectius. Entre els membres d’aquest grup regna una gran solidaritat interna. La successió només passa a través de la línia paterna; així, les filles, un cop casades, tenen fills que pertanyeran al llinatge del seu marit. L’herència dels camps segueix la mateixa norma, i el creixement de la població no crea problemes, perquè s’assignen noves terres a les famílies. Les filles no reben en herència els camps dels seus pares, solament algun utensili, ja que com a esposes passaran a formar part de la família del marit. Per a aconseguir una esposa, l’home ha de donar una compensació, constituïda per béns de caràcter econòmic, al pare i la família de la noia.

En tots aquests pobles, el poblat és governat col·lectivament pels ancians i és presidit per l’“ancià” descendent del grup que va fundar el poblat, encara que sigui en un temps molt reculat. La relació de la gent amb la terra es caracteritza per un profund sentiment de pertinença mútua, ja que aquesta és la font natural dels productes que garanteixen la subsistència, és l’herència dels avantpassats i la seu de l’esperit de la Mare Terra. A cada poblat hi ha un ancià que, tot i no tenir un poder polític especial, gaudeix d’un prestigi i una autoritat moral enormes: és el “cap de la Terra” o, més ben dit, el sacerdot de la Mare Terra, dispensadora de vida. Té la missió de vetllar pel respecte de les lleis sagrades i socials i de presidir els rituals per a conjurar desgràcies col·lectives i per a renovar amb celebracions del calendari l’aliança de la gent del poblat amb la Mare Terra.

Aquests pobles tenen una concepció vitalista unitària de tot el que existeix. La força vital és present en tots els éssers, però en quantitats diferents: és molt gran i activa en un ésser suprem, i gran en els esperits que animen la natura i en els avantpassats. La força vital fonamenta de manera especial l’existència humana i domina misteriosament els fets naturals. En virtut d’aquesta concepció, els homes i les dones tenen la consciència que poden participar amb eficàcia en els fets de la natura i de la societat en què viuen i treballen. Des d’aquesta òptica, es pot fer una lectura del món espiritual, ritual i religiós d’aquestes poblacions. El culte més estès i freqüent és el dels avantpassats; els llocs que els són consagrats formen part de l’estructura del poblat i els símbols sagrats —com les escultures, les màscares i altres objectes— es guarden amb molta cura. En el territori de cada població hi ha llocs (per exemple un bosc, la vora d’un riu o un torrent) que es consideren la seu d’esperits que no s’encarnen en formes humanes. El seu culte rarament és practicat per tot el poble, tan sols per alguns individus. L’excepció de la regla és l’esperit de la Mare Terra, atorgadora de fertilitat i de fecunditat, a la qual s’ofereixen sacrificis d’animals, amb la convicció que la seva sang n’intensifica la força vital i, per això, la fecunditat i la fertilitat. Tots aquests pobles tenen una fe indiscutible en un ésser suprem creador del món, providència misteriosa i que per això no és objecte de cap culte col·lectiu i litúrgic. Aquesta figura inspira una mitologia extensa, profunda i molt diversificada.

En aquesta regió també hi ha pobles que tenen una organització política més complexa, caracteritzada per una autoritat centralitzada, aparells administratius i institucions judicials, però que en la pràctica no anul·len les regles de l’organització originària del poblat. En el passat, durant l’edat mitjana i moderna, a la regió sudanesa (que no s’ha de confondre amb l’actual estat del Sudan!) van sorgir estats grans i poderosos (els imperis de Ghana, Mali i Songhai), que van assimilar la cultura islàmica “importada” pels mercaders i els guerrers berbers del nord. Però la prosperitat dels regnes sudanesos no depenia de l’economia agrícola, sinó del control per part dels caps, primer berbers i després mulats i negres, de les rutes caravaneres transsaharianes, és a dir, del comerç d’alguns productes de la regió del nord d’Àfrica, com sal, teixits, vidres de colors i també cavalls, i dels de l’Àfrica negra, és a dir, or, ivori i esclaus.

A l’extensa regió de sabana al sud de la gran selva equatorial de l’Àfrica viuen molts pobles de llengua bantu que alguns estudiosos han anomenat “pobles dels graners”, perquè la seva economia es basa principalment en el conreu de les gramínies de la mateixa família que les conreades a l’àrea sudanesa. Aquests pobles tenen moltes característiques comunes amb els pobles sudànids. Formen regnes que presenten una original organització social.

El centre del regne és el poble capital, on viu el rei amb la seva família; el recinte reial és format per nombroses cases cabanya, incloses les destinades als convidats; al costat hi ha les cases dels funcionaris. Els habitants del poble capital reben tot el que els cal per a la seva subsistència de la resta de la població, que viu al camp. El cobrament dels impostos (és a dir, el gra) és competència dels governadors dels districtes en què es divideix el regne.

Alguns sobirans d’aquests regnes han dut a terme també una política de conquestes territorials, en què han destacat els regnes dels lubes i els lundes.

Al llarg dels segles, fora del continent africà, hi ha hagut altres pobles eminentment agrícoles, com per exemple els inques, els asteques i els maies. Les cultures d’aquests pobles eren molt més complexes i avançades que la que acabem d’analitzar.

Cultivadors de la selva: els melanesis

El topònim Melanèsia significa “illes negres” o, més ben dit, “illes de gent de pell negra”. La Melanèsia és una de les zones en què es divideix Oceania i correspon a un gran conjunt d’arxipèlags d’origen volcànic de l’oceà Pacífic occidental, situat al N i NE d’Austràlia. Els topònims actuals de les grans illes i dels arxipèlags són d’origen europeu, i es remunten a l’època dels descobriments i de la colonització: Nova Guinea, Nova Caledònia, illes Salomó, illes Bismarck. Els primers grups humans que, fa uns 40.000 anys, van arribar a la gran illa de Nova Guinea procedien de les regions del sud-est asiàtic i d’Indonèsia i eren simples caçadors i recol·lectors, probablement els mateixos que van continuar la seva migració fins a les costes del nord d’Austràlia. De les mateixes regions del sud-est asiàtic, uns mil·lennis més tard, van arribar a Nova Guinea grups d’agricultors primitius que, pel que sembla, són els avantpassats remots dels indígenes actuals de les regions muntanyenques, els quals tenen característiques racials particulars i parlen llengües diferents de les de la gran majoria de les poblacions de la Melanèsia. El primer grup ètnic és el dels melanesis; el segon el dels papús. Els antics melanesis practicaven l’agricultura i la cria de porcs, gossos i pollastres. Des de les regions costaneres de Nova Guinea, utilitzant simples canoes i rais, van ocupar tota la Melanèsia, que van poblar fins a les illes Fiji, l’arxipèlag melanesi més meridional.

La geografia física de les illes i la riquesa dels medis naturals van afavorir, amb el temps, la formació de nombrosíssimes unitats lingüístiques i territorials, no solament a les grans illes, sinó també a les petites. Però la dimensió cultural és molt semblant en totes elles, de manera que el vast i divers món melanesi, inclòs el de les poblacions de Nova Guinea que parlen la llengua papú, es pot considerar de manera unitària.

L’economia dels melanesis és eminentment agrícola i es basa en el conreu de plantes alimentàries de la família de les tuberàcies; també crien porcs, gossos i pollastres, i practiquen en menor mesura la caça d’animals salvatges. A les regions mig pantanoses de la costa i a la vora dels rius es conrea majoritàriament la palmera de sagú, del tronc de la qual, tallat i pelat, s’obté una pasta comestible que, assecada al sol, es pot conservar molt de temps. Per a les tasques agrícoles, els melanesis empren eines de fusta i de pedra, fetes amb molta cura i habilitat. Els camps es conreen durant poc temps, i després s’abandonen bo i esperant-ne la regeneració. L’agricultura requereix una tasca quotidiana de neteja i de protecció per la incursió dels porcs. Aquests, a més del valor alimentari, tenen una important funció simbòlica i cultural.

La divisió del treball es fa d’acord amb la diferenciació sexual: els homes s’encarreguen del desboscament, mentre que a les dones els correspon la dura tasca de la neteja dels camps i el conreu dels tubercles, llevat del moniato (o patata dolça), que en alguns pobles de Nova Guinea és rigorosament reservat als homes en les celebracions rituals.

Els melanesis viuen en pobles que són unitats autosuficients i independents. Els pobles poden ser de tipus dispers, constituïts per cases molt simples distribuïdes en un espai no gaire gran, o bé d’estructura compacta, amb les cases arrenglerades al llarg d’un “carrer” o disposades aproximadament en cercle dins un espai petit. Els pobles melanesis presenten una característica inconfusible i quasi única al món: hi ha una gran diferència entre les cases de les famílies, de dimensions molt modestes, i una gran casa destinada exclusivament als homes adults (tanberan). Aquesta és també la “casa dels esperits”. En efecte, al seu interior es conserven els símbols sagrats del poble: escultures de fusta, màscares, pintures sobre escorça d’arbre, etc., que representen els esperits protectors i els avantpassats. Dins el tanberan es realitza la part principal i secreta de la iniciació dels nois, se celebren els rituals més importants del poble i es discuteixen els problemes de política interior i exterior; també serveix per a acollir els convidats que visiten el poblat. Així, el tanberan és al mateix temps la casa dels homes, el temple dels esperits i el parlament del poble.

L’autosuficiència del poble no exclou formes d’intercanvi entre els pobles d’un mateix grup lingüístic, cultural i territorial, intercanvis que no són ni agrícoles ni ramaders, perquè tots els melanesis conreen els mateixos vegetals i crien porcs. Els intercanvis més importants són els que es refereixen al matrimoni, atès que existeix el sistema dels clans, i els homes han de casar-se amb dones d’un clan diferent del seu i que visquin en un altre poble.

L’organització política és democràtica, però té certes peculiaritats. Els ancians vetllen pel respecte de les normes socials i la conservació de la tradició miticoreligiosa, però a més hi ha un cap anomenat amb un terme indígena, que en anglès s’ha traduït per big man, “gran home”, és a dir, important i poderós. El seu poder no és hereditari, sinó que es basa en la riquesa acumulada gràcies a la seva intel·ligència i a l’habilitat i el treball de les seves nombroses esposes. Segons la concepció indígena, el poder del big man deriva del fet que posseeix la força misteriosa d’origen sobrenatural que és present en els éssers sobrenaturals, en les persones i les coses: el mana. El big man és l’animador de les activitats del seu poblat, l’organitzador dels intercanvis amb els altres pobles i el mestre de les celebracions rituals i les festes. Com que el seu poder no és hereditari, per a conservar-lo ha de ser sempre actiu i generós.

Pel que hem esbossat a grans trets de la cultura dels melanesis, és clara la diferència social i pràctica entre l’home i la dona. Aquesta diferència comença quan els nois i les noies arriben a la pubertat i celebren separadament els respectius rituals d’iniciació, en virtut dels quals els uns i les altres adquireixen la condició de maduresa incipient pròpia de cada sexe.

L’estructura i l’organització social i política dels melanesis es reflecteixen en la religió, caracteritzada sobretot pel culte als avantpassats. Cada clan fa ofrenes de fruits i porcs als seus ancessors, convençuts que, en canvi, rebran benediccions de fecunditat i fertilitat. En algunes poblacions, el culte als avantpassats s’associa al culte als cranis, que es conserven com a relíquies carregades de força vital. El món espiritual també comprèn una categoria d’esperits que no s’encarnen en persones però estan presents en llocs determinats; n’hi ha que tenen un significat i una acció positiva i d’altres que són agressius. Els esperits dels llocs freqüentats solen ser considerats bons i benèvols; en canvi, els dels llocs llunyans, poc visitats i en certa mesura encara misteriosos, són temuts i conjurats quan se’n té necessitat. També existeix la fe en demiürgs i herois culturals, com a estructuradors del cosmos i el món i fundadors de les institucions. Cada categoria d’esperits ocupa un espai sagrat i té uns rituals particulars.

Entre algunes poblacions de les regions meridionals de Nova Guinea hi ha mites de creació particularment rics i extremament originals, segons els quals l’origen de les plantes i els fruits comestibles, de les institucions socials i dels cultes religiosos deriva del cos violentament desmembrat d’importants herois culturals anomenats “dema”. Els mites de creació estan vinculats a les celebracions rituals del cap d’any local, en les quals també es convida a participar místicament els avantpassats. Les grans festes dels moniatos o dels porcs (depenent de les regions o àrees culturals) signifiquen per als indígenes la renovació de la creació i la certesa de la bondat de la cultura.

En les celebracions rituals participen els homes del poble, en virtut de la seva pertinença a un clan. A les dones casades, com que no pertanyen al clan del marit, no els és permès de participar-hi. Aquesta, però, no és l’única raó, ja que els melanesis atribueixen qualitats negatives a la sang menstrual. En efecte, es creu que la presència de les dones en aquestes condicions pot frenar el creixement dels fruits dels camps i anul·lar l’eficàcia dels rituals. Aquesta creença apareix en moltes civilitzacions, fins i tot en les cultures camperoles europees (ben vives fins fa poques dècades). Aquest fet no crea conflictes entre tots dos sexes, però potencia el protagonisme dels homes en totes les activitats, sobretot en les sagrades i rituals.

La relació entre pobles, en canvi, pot ser conflictiva si els habitants pertanyen a tribus diferents. Les acusacions d’“agressions màgiques” són freqüents, i es poden donar respostes de tipus màgic a les acusacions recíproques, però també de violència física, és a dir, de guerra. En la literatura etnogràfica, els melanesis sovint han estat descrits com un poble implicat amb freqüència en alguna mena de lluita, fins i tot en el si d’un mateix grup lingüístic i cultural, però sobretot entre grups pertanyents a cultures i territoris diferents. Amb independència d’això, els melanesis són admirats per la riquesa de la seva producció artística, creada en funció directa o indirecta dels rituals. Als tanberan i a les cases abunden les màscares, les escultures i les pintures. És veritablement sorprenent observar que fins i tot les eines de treball o els simples estris d’ús domèstic incorporen decoracions i símbols, no tan sols amb una finalitat estètica, sinó per tal de dotar els objectes de la força vital que n’asseguri l’eficàcia en l’ús al qual estan destinats. És el mateix motiu pel qual els melanesis es decoren molt el cos. Els dibuixos són diferents segons les poblacions: en algunes, els traços són forts, quasi agressius; en d’altres, les línies són harmòniques i els colors suaus. Però també tenen com a funció apel·lar a les realitats misterioses de la vida i el món.

A l’Àfrica equatorial i a les regions africanes que donen al golf de Guinea també existeixen pobles agricultors de la selva. N’hi ha alguns que tenen una organització social força simple, semblant a la dels melanesis, i d’altres que són políticament més complexos. Tots ells, però, presenten un tret comú: la gran importància que donen al culte als avantpassats.

També són agricultors de la selva nombrosos grups que viuen a la immensa regió amazoniana, pertanyents a diverses famílies etnicolingüístiques (caribs, araucans, tupís-guaranís, etc.). Practiquen una agricultura extensiva basada en el conreu de plantes de tubercle, sobretot de la mandioca, però també del blat de moro i altres plantes de llavor. A més es dediquen a la pesca i la caça, amb l’ajut de l’arc pla i la sarbatana, i també amb puntes enverinades. Els amazonians tenen un vestuari molt reduït que contrasta amb la gran elaboració dels ornaments, dels tatuatges i de la pintura corporal. La seva organització política és molt simple; els pobles estan formats per grans cabanyes on viuen diverses famílies.

Pobles de la mar: els polinesis

La Polinèsia (del grec polys, ‘molt’, i nesos, ‘illa’), formada per milers d’illes escampades per l’oceà Pacífic central i oriental, va ser poblada per navegants procedents del sud-est asiàtic. Pertanyien a una raça mongòlida, però amb algunes barreges racials que els estudiosos encara no han estat capaços d’identificar amb seguretat. Bé que només disposaven de simples canoes amb bucs laterals estabilitzadors i vela, en les quals transportaven animals ja criats, i plantes i fruits conreats, van navegar amb èxit per l’oceà Pacífic.

Les diferents llengües dels polinesis pertanyen a una branca recent de la família lingüística austronèsica: entre elles hi ha una gran homogeneïtat, que permet considerar-les dialectes d’una mateixa llengua. També la cultura presenta uns trets molt homogenis. La unitat lingüística i cultural es pot explicar per la immigració relativament recent dels polinesis a les illes on actualment viuen i pel seu aïllament respecte a la resta del món, abans del descobriment i la conquesta colonial europea.

Les terres on viuen són illes grans i petites d’origen volcànic o atols coral·linsu. Se situen dins un triangle imaginari que té com a vèrtexs les illes Hawaii al nord, Nova Zelanda al sud i l’illa de Pasqua a l’est. Durant les seves migracions, els avantpassats dels polinesis van recórrer les rutes de la Melanèsia i van establir contactes i intercanvis culturals amb les poblacions costaneres. Una prova són les restes arqueològiques (per exemple terrissa decorada), que abunden a tota la Melanèsia i també es troben, en menor quantitat, a les illes occidentals de la Polinèsia. Els antics polinesis es van relacionar, així mateix, amb els melanesis de les illes Fiji, com demostren els trets físics d’aquesta població. Els primers assentaments estables dels polinesis en illes deshabitades fins aleshores van tenir lloc a les illes Tonga i Samoa, cap a la fi del primer mil·lenni aC. Des d’aquestes illes van arribar a les illes Marqueses i a les illes de la Societat, al cor de la Polinèsia actual. Els seus viatges d’exploració i poblament van comportar el descobriment de Nova Zelanda.

Els estudiosos encara no poden afirmar amb seguretat si el descobriment, l’assentament i el poblament d’aquests arxipèlags i atols van ser el resultat de viatges accidentals o de viatges planificats. Alguns han defensat que el poblament de la Polinèsia es va fer a través de les mars de la Micronèsia, directament fins a les illes de la Societat i les Marqueses; d’altres, al contrari, creuen que va haver-hi una migració des de les costes americanes del Perú fins a les illes de la Polinèsia oriental. Però cap de les dues hipòtesis no ha estat avalada per documentacions arqueològiques convincents.

Els polinesis van ser, i encara són, grans navegants. Gràcies a una experiència mil·lenària, han adquirit bons coneixements tant dels corrents marins com dels vents, i han après a orientar-se durant la navegació observant els estels. Posseeixen dos tipus d’embarcació: la canoa simple, dotada d’un o dos bucs estabilitzadors, i la canoa doble o catamarà. La primera es construeix buidant un gran tronc d’arbre, als laterals del qual de vegades es lliguen amb fibres de coco algunes taules de fusta, per augmentar-ne la capacitat. Per conservar el buc en bones condicions, envernissen la cara externa amb el làtex que obtenen de l’arbre del pa. La canoa simple s’utilitza per a la navegació i la pesca en les aigües properes a la platja i en les llacunes dels atols. La canoa doble és constituïda per dues canoes simples unides per una planxa, sobre la qual poden cabre desenes de persones, animals i provisions per a un viatge per mar sense escales, que pot durar unes setmanes. Les canoes també incorporen veles, confeccionades amb fibres trenades. La producció econòmica dels polinesis es basa en la pesca i el conreu, que realitzen tant els homes com les dones. Els polinesis obtenen de la pesca una part del que mengen cada dia. Les dones recullen crustacis i mol·luscs a la platja, mentre que als homes està reservada la pesca a mar oberta, per a la qual se serveixen de xarxes de grans dimensions i d’hams adequats per a la captura de diferents espècies de peixos, dels quals coneixen l’època i els recorreguts de les migracions. Les dones acompanyen el treball dels homes amb invocacions, encanteris i cants amb vista a aconseguir la protecció dels esperits de la mar.

Els polinesis també són uns agricultors experts; construeixen terrasses als pendents i irriguen els camps, sobretot aquells on conreen el taro, i adoben els camps amb cendres de plantes seques cremades. A més, coneixen tècniques per a la conservació (de curta durada) d’alguns fruits conreats, sobretot dels de l’arbre del pa. Els habitants dels atols tenen cura dels cocoters, ja que d’ells obtenen aigua i menjar, i fibres per a la fabricació de caps i xarxes. A més en fan servir les branques per a cobrir el sostre de les cases. En les tasques agrícoles no hi ha una divisió rígida entre homes i dones.

La unitat de residència és el poblat, format per cases de planta quadrangular, construïdes al llarg de la costa. El poble té el seu propi territori, on cada nucli familiar té dret a conrear uns camps, i un petit sector de platja, on se solen deixar les canoes. L’interior muntanyós de les grans illes no és habitat: és considerat la casa dels esperits de la natura i per això és inviolable. En el passat era un refugi per a les dones, els nens i els vells durant les guerres.

L’originalitat de la cultura dels polinesis rau sobretot en la seva organització social i política, fruit de l’evolució interna d’una organització de clans. La descendència segueix una regla preferentment patrilineal, és a dir, que els fills succeeixen el pare; amb tot, també és possible la successió per línia materna, sobretot entre els membres de les classes altes. L’escassa població dels atols es divideix en dues classes: la dels caps i la del poble. A les illes grans, en canvi, les classes socials són tres: la dels caps, la dels nobles i el poble. La pertinença a les diverses classes és hereditària.

Teòricament, el poder dels caps és absolut. A cada atol i illa petita hi ha un sol cap; a les grans, en canvi, el territori es divideix en sectors o districtes independents, cadascun dels quals és sota l’autoritat d’un cap diferent. Només a les illes Hawaii i a Tonga hi ha un cap que governi una illa sencera, o fins i tot més d’una. Els nobles posseeixen terres i són els amos de la producció agrícola. Els membres del poble conreen els camps dels caps, als quals han de donar o, més ben dit, oferir els productes que n’obtenen, després de quedar-se’n la part necessària per a la seva subsistència.

En la dinàmica econòmica, social i ritual és de gran importància la fe en el mana, la força espiritual que impregna les coses i que també és present en els éssers humans. En els caps, aquesta força espiritual és molt gran ja que són inatacables, i els seus béns, intocables. Aquest concepte que designa tot allò que no pertany a l’ús quotidià s’expressa en les llengües indígenes amb el mot tapu, que s’ha traduït en les llengües occidentals per la forma tabú.

Les persones que legitimiten el poder dels caps són els sacerdots. Aquests són quasi tots membres del poble, però gaudeixen de certs privilegis, gràcies als serveis rituals i a les celebracions religioses de què s’encarreguen. La professió sacerdotal no és hereditària; segons la concepció indígena, és fruit d’una vocació que para esment en la mitologia i les pràctiques rituals, celebrades a l’interior dels recintes sagrats, anomenats “marae”. Es tracta de construccions quadrangulars, formades per grans pedres col·locades en posició vertical. Al centre hi ha un altar de pedra, sobre el qual els sacerdots dipositen les ofrenes que presenta la gent i on se sacrifiquen animals (porcs i gossos) i, en algunes circumstàncies, també víctimes humanes. Les principals divinitats són quatre: Tangaroa, déu del cel i de l’oceà; Tane, déu dels boscos i de les tècniques de construcció de les canoes; Rangi, déu de l’agricultura, de la pluja i de la pau, i Tu, déu de la guerra. Algunes de les divinitats menors són esperits que mai no han viscut a la Terra, i d’altres són esperits d’avantpassats importants.

La producció artística és de caràcter predominantment religiós, i les creacions més importants són les escultures de les divinitats. Les eines de treball també són de factura excel·lent, sobretot les emprades en la pesca. Així mateix cal destacar les decoracions corporals, en especial els tatuatges al cos. Finalment, cal esmentar les cèlebres grans escultures antropomòrfiques de pedra anomenades “moais”, típiques de l’illa de Pasqua. Fins aquí hem presentat la tradició dels polinesis; bona part de la seva cultura, però, avui ha esdevingut un record.

Entre els pobles de la mar no es poden oblidar els micronesis, habitants de les petites illes del centre i el nord del Pacífic, on van arribar després d’atzarosos viatges per mar, procedents del sud-est asiàtic, el seu lloc d’origen. Les seves llengües presenten diferències notables, i les cultures són menys unitàries que les polinèsies, ja que van rebre influències melanèsies i indonèsies. La població dels arxipèlags orientals de les Gilbert i Marshall, per exemple, ha estat molt influïda pels polinesis, i fins i tot les llengües que s’hi parlen són polinèsies. D’altres navegants d’origen austronèsic, en un passat menys remot que el dels polinesis i els micronesis, van travessar l’oceà Índic, van arribar a les costes centrals de l’est d’Àfrica i van ocupar la gran illa de Madagascar. Les poblacions d’aquesta illa conserven una llengua i una cultura austronèsica, a les quals s’han afegit trets lingüístics i culturals d’origen bantu.

Pobles pastors: els karimojong d’Uganda

La subsistència dels pobles pastors depèn totalment o preferentment del bestiar domesticat. Són nòmades, i la mobilitat de les persones i els ramats varia segons les característiques del medi, les condicions climàtiques i les espècies animals.

Són pobles pastors típics els niloticocamites, classificació que s’aplica a nombroses poblacions d’una extensa regió de l’Àfrica oriental. La cultura d’aquestes poblacions és fruit d’una remota fusió entre pobles nilòtics establerts a la part meridional del Sudan (els més nombrosos dels quals són els dinkes i els nuers) i pobles camites, del sud d’Etiòpia. Van poblar les regions del sud-est del Sudan, les del nord-est d’Uganda, vastes regions de Kenya i part del nord de Tanzània. Els pobles més importants són els karimojong d’Uganda, els turkanes i els samburus de Kenya, i els massais de Kenya i Tanzània. Alguns d’aquests pobles només practiquen el pasturatge, com els turkanes i els samburus, els quals viuen en uns sòls molt àrids que no permeten el conreu, i els massais, que són només pastors per elecció cultural, atès que el seu territori és cultivable. Altres pobles, a més del pasturatge, es dediquen a l’agricultura, encara que com a activitat secundària.

Els karimojong, en canvi, són pastors i agricultors. El seu territori posseeix les característiques de la sabana seca: és un extens altiplà sense rius de cabal constant i envoltat de petites cadenes de muntanyes. L’altiplà és el lloc on viu la població i on pastura el bestiar boví (i cabrú) durant l’estació de les pluges, ja que durant l’estació seca, els ramats es traslladen a les planes. A la transhumància, només s’hi dediquen els joves, als quals es confia el bestiar dels seus pares.

Els karimojong viuen en casals que agrupen un nombre reduït de famílies vinculades entre elles per relacions de parentiu, però també d’amistat. Uns quants casals junts formen un poble. El casal té una forma més o menys circular, i sempre és protegit per un clos fet de pals forts i branques espinoses densament entrellaçades, que serveix per a defensar les persones i el bestiar dels assalts dels animals salvatges i del perill de ràtzies. L’espai interior es divideix en dos sectors: un sector d’ús col·lectiu, on passen la nit els bovins i on els joves i els homes actius descansen a l’aire lliure o sota un sostre rudimentari; i un altre reservat a les dones i els nens. Cada dona casada hi construeix una habitació, al costat de la qual hi ha la llar de foc i un cobert on es guarden les eines de treball.

Aquesta estructura dual del casal té relació amb l’organització de la producció, que per als homes representa tenir cura del bestiar i per a les dones vigilar el conreu dels camps. Amb tot, les dones també s’ocupen del bestiar, perquè al matí i al vespre munyen les vaques, ja que la llet és l’aliment bàsic per a elles, els nens i els vells. Els homes consumeixen llet, però a més s’alimenten de la sang dels seus bovins, que extreuen d’una vena del coll de l’animal. Cada home casat posseeix un cert nombre de caps de bovins, i quedar-se’n sense per malalties del bestiar o per una ràtzia es considera una gran desgràcia, a la qual es pot posar remei amb el préstec d’alguns caps de bestiar per part d’un amic o parent. El qui obté el préstec es compromet a tornar en el futur el mateix nombre de caps. Per tal d’augmentar el nombre d’animals, i per tant la seva riquesa, els karimojong practiquen ràtzies amb la finalitat de robar bestiar boví als pobles pastors veïns i enemics, els quals es comporten de la mateixa manera amb els karimojong. Aquest tipus de relació negativa és quasi una institució entre tots els pastors de l’Àfrica oriental. La ràtzia és organitzada pels joves, que van armats amb llances, i s’efectua després de rebre l’aprovació dels ancians. A aquests últims els correspon el dret i el deure de controlar amb severitat el repartiment del bestiar aconseguit.

La importància del bestiar boví també és deguda al seu ús social i ritual. Per exemple, per a obtenir una esposa, l’home ha d’oferir caps de bestiar boví als pares de la noia. Els bovins se sacrifiquen amb motiu de celebracions rituals i quan es presenten necessitats col·lectives urgents d’ajuda sobrenatural, com és el cas d’haver de superar els perills d’una sequera persistent o els estralls d’una epidèmia, o per a refer una violació de les lleis tribals, o una ofensa greu contra els ancians. Posem un altre exemple: quan els pares regalen al fill una bèstia jove, aquest obsequi comporta una identificació simbòlica del jove amb el seu bou, de manera que la mort de l’animal es considera una greu desgràcia personal. Quan la persona mor, els amics del difunt sacrifiquen el bou en una cerimònia ritual. A més, cada jove adopta un sobrenom derivat de les característiques del seu bou, i aquest és el nom que empren les noies per a cridar els nois, sobretot durant les danses.

En l’organització social dels karimojong hi ha un predomini clar dels homes. La descendència és patrilineal, en el si d’un sistema basat en el clan. La pertinença a un clan comporta l’obligació per part de l’home de triar l’esposa d’un clan diferent del seu. Els fills d’una noia encara no casada pertanyen al clan del pare de la noia, però tan bon punt la noia es casa passen al clan del seu marit. La diferència entre els clans també té importància en la celebració dels rituals, ja que els membres de cada clan hi tenen tasques específiques. L’organització política es basa en la divisió dels homes en dues classes generacionals, que a la vegada es divideixen en franges d’edat. Cada franja es caracteritza per una forta solidaritat interna i per l’especificitat dels papers. Per a formar part de la primera classe generacional cal que els joves hagin celebrat la iniciació tribal, és a dir, el ritual gràcies al qual estrenen la maduresa social. Els ancians són els qui vetllen per la conservació de les tradicions. El pas d’una classe generacional a una altra no es fa de manera automàtica, sinó amb la celebració d’un gran ritual, en el qual participen tots els homes adults. Aquesta cerimònia se celebra cada 25-30 anys en una localitat anomenada Apule, considerada pels karimojong el seu lloc de naixença com a poble. No hi ha cap ritual semblant per a les dones, que són excloses de l’activitat política i de la participació directa en l’activitat oficial religiosa i ritual. Els karimojong organitzen dues festes anuals importants d’àmbit local, encara que també hi poden ser presents com a convidats els membres d’altres unitats territorials. L’una se celebra al començament de l’estació seca, abans de menar el bestiar boví a les planes, i l’altra en tornar de la transhumància. Aquestes celebracions, com les de caràcter extraordinari, tenen lloc en un espai sagrat, al centre del qual hi ha un gran arbre frondós. L’Ésser Suprem baixa a la capçada d’aquest arbre per escoltar les invocacions i concedir les benediccions. Els karimojong, com tots els pobles pastors niloticocamites, no reten un culte ritualitzat als morts i els avantpassats. No enterren els morts sinó que els deixen a la sabana, on són devorats pels animals salvatges i rapinyaires. Així mateix, creuen en forces màgiques, que alguns homes i dones saben manipular, i fan una distinció força clara entre la màgia blanca i la màgia negra.

A Àfrica, Àsia i Europa existeixen molts altres pobles pastors. Entre els africans mereixen ser esmentats els fulbes, els quals practiquen el nomadisme en una regió immensa que s’estén des del Senegal fins a les regions nord-orientals de Nigèria, els hereros i els hotentots de l’Àfrica meridional.

També són molt nombrosos els pobles pastors del continent asiàtic. A la regió de l’Àsia central, els mongols i els tungusos, per esmentar-ne només els principals, són ramaders de cavalls, que també destinen a l’intercanvi matrimonial. A les regions àrides del centre-sud d’Àsia viuen pobles que crien camells, i a les regions àrides meridionals, pobles que crien dromedaris (que també han estat adoptats per les poblacions de les zones desèrtiques del nord d’Àfrica). A les regions àrtiques hi ha els samoieds, els yukaghiri i els cukci, que crien rens, dels quals s’alimenten i amb les pells dels quals fan els vestits i les tendes. A Europa hi ha els lapons, que viuen a les regions muntanyoses de Suècia i Noruega, al nord de Finlàndia i a la península de Kola (Rússia). En canvi, no hi ha cap poble pastor a Oceania ni al gran continent americà. Es pot dir que una característica comuna de tots els pobles pastors és el fet que les persones viuen en simbiosi amb els animals criats, que en general són la seva única riquesa.

Pobles rurals i pobles urbans: els maies

El poblament de les Amèriques es va dur a terme arran de la immigració de grups de raça mongòlida procedents de les regions del nord d’Àsia durant l’última gran glaciació, quan va baixar el nivell d’aigua i l’estret de Bering va quedar pràcticament al descobert. Des d’Alaska van anar avançant i ocupant noves terres fins a poblar tot el continent. Els primitius habitants del continent americà posseïen una cultura molt simple: eren caçadors i pescadors o caçadors i recol·lectors, i s’organitzaven en petites unitats independents, potser basades en clans.

El gran canvi que provocà el pas en tots els pobles primitius americans d’una economia “parasitària”, és a dir, basada en l’aprofitament del que la natura els oferia de manera espontània, a una economia caracteritzada per formes de control i de domini de la natura per part de l’home va coincidir amb el conreu de productes indígenes, és a dir, amb l’inici d’una economia agrícola.

L’agricultura es va desenvolupar en dos centres principals: les regions del centre i el sud de Mèxic, on fa uns 5.000 anys va començar el conreu del blat de moro i d’alguns fruits silvestres, i la gran regió situada als peus dels Andes on s’inicià el conreu de la patata i la mandioca. El coneixement dels productes i les tècniques de conreu es va difondre des d’aquestes dues àrees, i es va produir una revolució agrícola: l’agricultura va esdevenir extensiva. Aquesta nova font de riquesa va comportar, amb el temps, que es consolidés una estratificació en el si de les diferents cultures i societats. Això va menar a una distinció en els tipus d’assentaments i de cases: la població dedicada a les feines del camp vivia als pobles, mentre que els consumidors s’agrupaven a les ciutats; els agricultors proporcionaven els aliments, i els habitants de les ciutats oferien diversos serveis socials i serveis relacionats amb la religió. Aquest és el patró al qual responien molts pobles que vivien a l’actual Mèxic i la zona meridional fronterera (tolteques, asteques i maies) i a l’àrea andina (inques). Ens centrarem ara en el cas dels maies, no solament perquè aquest poble va crear una de les civilitzacions més elevades i refinades de l’Amèrica precolombina (vegeu “La formació del món modern”), sinó també perquè la seva cultura, bé que greument alterada per l’hegemonia de la cultura dels colonitzadors blancs, s’ha conservat en part entre la població rural índia del sud de Mèxic i sobretot a Guatemala.

L’economia de les comunitats maies es basa en el conreu de blat de moro, mongetes i carbasses, en petites parcel·les de terra, que es treballen segons la naturalesa del sòl amb bastons per a cavar, seguint la tradició precolombina (Yucatán), amb falç i aixada (altiplans de Chiapas i del nord-oest de Guatemala) o amb arada (altiplà oriental de Guatemala). La propietat de la terra és individual o de la família nuclear (altiplans de Guatemala, Yucatán) o bé de tots els membres de la família patriarcal (a les comunitats més tradicionals). Les comunitats maies viuen en pobles de diferents dimensions, segons la zona. En alguns grups que viuen a la selva, les cases són disperses. Així mateix, és característic d’alguns grups el model de les anomenades “ciutats vacants”, on es desenvolupa la vida cerimonial, política i jurídica, ja que la població viu en nuclis residencials disseminats, construïts vora les terres de conreu.

L’organització política i religiosa varia segons el grau d’aculturació. A les zones més conservadores els homes de la comunitat, com a representants de la pròpia unitat familiar, presten serveis públics i es relleven en els càrrecs polítics, administratius i religiosos. L’accés als diversos càrrecs es regula segons criteris d’edat i de prestigi. Alguns grups s’organitzen segons una teocràcia militar, i d’altres viuen escampats per la selva tropical, sense cap organització política i religiosa comuna amb altres tribus (cada grup té els seus propis caps i sacerdots). En l’aspecte religiós, la conversió al catolicisme, en comptes de menar a una substitució de la vella religió, ha motivat la formació de creences i ritus “mixtos” de tipus sincrètic, que comporten l’adaptació de les figures del panteó indígena a les del catolicisme, que queden modificades.