Societat i dret

El dret i les normes jurídiques

El dret és el camp del pensament i de l’acció humana que s’ocupa de la formulació de les lleis i de la seva aplicació. Però no totes les normes que coneixem en la nostra vida quotidiana formen part de l’àmbit del dret. El dret comprèn solament aquelles normes que són instituïdes per les lleis i els ordenaments de la col·lectivitat, i que reben el nom de normes jurídiques o disposicions legals. Per tant, no totes les normes són normes jurídiques. Per entendre quin és l’objecte del dret potser és bo començar, precisament, per la comprensió del camp d’acció de les normes que no són normes jurídiques.

Les normes socials i les normes consuetudinàries o de “costum”

Les normes socials són totes aquelles indicacions que fan referència al comportament, i generalment són acceptades per les persones que formen un grup social. Afecten la manera d’entrar en contacte amb altres persones (pensem, per exemple, en el galanteig), com també el llenguatge i la utilització d’un vocabulari determinat (per exemple, l’argot que es fa servir en alguns ambients de treball o entre certs grups de joves) o bé la manera de vestir-se. En una comunitat, hi pot haver algunes normes de “costum” adoptades per tots els seus membres, i d’altres normes específiques per a determinats subgrups. És més, algunes normes específiques són susceptibles de ser utilitzades pels membres de certs grups per a originar situacions conflictives amb altres membres de la comunitat que es regeixen per regles diferents (pensem en el cas de les normes adoptades pel subgrup “pares” i en aquelles, de vegades de signe oposat, que adopta el subgrup “fills adolescents” pel que fa referència a la manera de vestir).

Queda clar que les normes de costum són innombrables, que regeixen una gran part dels nostres actes quotidians i que sovint s’assimilen de manera inconscient a través de l’educació. També queda clar que són diferents en cada sistema social, bé que n’hi ha algunes que són vigents pràcticament arreu del món (per exemple, els rituals que afavoreixen en la gent una bona actitud quan es troben amb una altra persona, o la demostració de respecte envers la gent gran, etc.).

Entre les normes dictades pel costum i les normes jurídiques hi ha connexions, atès que de vegades els grups socials concedeixen tanta importància a alguns costums que aquests passen a influir en les formes jurídiques. Posem un exemple: els horaris dels àpats acaben influint en la determinació dels horaris laborals.

Diverses disposicions reconeixen el valor i la vigència del costum com a font del dret. Tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol, el costum jurídic —o existència d’una pràctica reiterada en un sentit determinat— constitueix un sistema que permet omplir els buits que s’observen en les lleis que aprova el parlament. Però això només es produeix quan, després d’haver intentat —per mitjà de la interpretació o del recurs a l’aplicació analògica— solucionar prèviament el conflicte que es plantegi, s’aprecia que la solució normativa d’aquest no és possible. Concretament a Catalunya, l’article 1.2 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya inclou el costum dins de la tradició jurídica catalana que serveix per a integrar les llacunes o buits de la mateixa Compilació i de les altres normes civils.

El propòsit del legislador ha estat el d’atorgar-li un paper secundari o subsidiari, en el sentit que només funcionarà com a font del dret si falta una llei aplicable al cas.

Perquè el costum pugui ser considerat com a font del dret és necessari que reuneixi una sèrie de requisits. Així doncs, ha de ser racional o ajustat a la raó i a més no pot ser contrari a la moral o a l’ordre públic, entesa aquesta última exigència en el sentit que no pot ser contrari als preceptes constitucionals. És també necessari que l’ús sigui prolongat, tot i que no hi ha un temps mínim de permanència fixat; finalment, perquè pugui ser utilitzat com a mecanisme de resolució de conflictes, és necessari que resulti suficientment provat per qui l’al·lega perquè el jutge el pugui conèixer.

Les normes morals

El problema de la relació entre les normes morals i les normes jurídiques existeix des d’antic, i sempre ha estat objecte de debat entre filòsofs, juristes, polítics i ciutadans.

Amb tot, si bé no hi ha dubte que l’àmbit dels valors morals és un camp més ampli i més vague que el dels interessos que les normes jurídiques protegeixen, és absolutament incerta, i molt opinable, la mesura de la relació entre els valors morals i les normes jurídiques. Pensem en el cas de la pena de mort, o en l’admissibilitat de la interrupció voluntària de l’embaràs, o en el cas de la distribució comercial de material pornogràfic. En situacions com aquestes gairebé sempre passa que la societat es qüestiona precisament la moralitat de les opcions que ha fet la llei sobre aquests temes.

En tots aquests casos, tant els responsables d’una solució (exclusió de la pena de mort, admissibilitat de l’avortament, acceptació de la difusió comercial de material pornogràfic) com aquells que hi estan en contra recorren a arguments “morals” per defensar les tesis respectives. Per tant, l’opció jurídica s’entén com el resultat d’un debat entre “valors” (el dret de la societat de protegir-se d’individus altament perillosos contra el dret a la vida d’aquests individus; el dret a la vida del fetus contra el dret a la lliure decisió de la dona; el dret a la llibertat personal en les opcions relatives als diferents aspectes de la vida sexual contra el dret de la societat de protegir un sentit comú del pudor, etc.).

L’àmbit de la moral, a més, no solament ha estat i és l’àmbit de referència d’algunes opcions jurídiques com les que acabem de considerar, sinó que de vegades també entra en conflicte amb l’esfera del dret. En efecte, pot passar que la moral i el dret donin valoracions divergents sobre què és permès i què és prohibit, tant en el sentit que el dret declari lícits i admissibles alguns comportaments generalment considerats immorals (la denegació d’ajuda als necessitats, la indiferència envers el dolor, la usura), com en el sentit contrari, quan el dret prohibeix comportaments que són admesos o fins i tot imposats o exigits per algunes normes morals.

Els darrers anys, algunes societats han tendit al reconeixement d’algunes exigències morals que s’oposen a comportaments imposats per la llei, amb la qual cosa s’ha reconegut l’existència en el si de la societat d’una “dissensió ètica” envers les normes establertes per la majoria dels membres de la comunitat. Són exemples en aquest sentit la possibilitat legal de fer-se objector per raons morals davant d’obligacions imposades per la llei, com el servei militar, o el fet de negar-se un metge a realitzar l’avortament o algun membre d’un centre hospitalari a col·laborar-hi. Els canvis i els ajustaments d’aquesta mena posen en relleu el debilitament de la convicció que existeix una moral col·lectiva rígidament unitària, i impliquen el reconeixement d’una certa pluralitat ètica, almenys en el si de comunitats de dimensions rellevants. Aquesta s’afegeix a una altra consideració important: la comprensió del fet que la moral (al costat d’una sèrie de normes de valor perenne i universal, que giren al voltant dels valors fonamentals —el respecte per la vida, la llibertat personal—) és constituïda per normes mutables.

D’altra banda, el fet que les normes morals canviïn amb el temps, que es diversifiquin i evolucionin no significa que el radi d’acció de la moral s’estigui reduint, és a dir, que hi hagi “menys moral”. Més aviat es diria que la moral es desplaça, en el sentit que alguns comportaments abans considerats immorals ara són acceptats. Un bon exemple el constitueix el reconeixement legal de les relacions de parella tant heterosexual com homosexual. Aquestes relacions han passat de ser reprovades i considerades per la comunitat i per les lleis com il·lícites i il·legítimes, a ser regulades per la norma. En aquest sentit, convé recordar que actualment Catalunya és l’única comunitat autònoma de l’estat que ha aprovat lleis reguladores d’aquesta relació fent-la gairebé equivalent a una relació de tipus matrimonial. La concepció moral i per tant social que es tenia fa un temps sobre aquesta matèria s’ha alterat, ha evolucionat i, per consegüent, aquests comportaments són acceptats.

Les normes religioses

Les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme) comparteixen un estret lligam entre el conjunt dels seus preceptes i les normes jurídiques. La revelació divina, confiada a l’obra escrita dels profetes i a la predicació d’homes inspirats, era la llei per als jueus de l’Antic Testament, com també ho era per als àrabs als quals s’adreçava Mahoma. La paraula de Crist recollida en els llibres del Nou Testament va esdevenir en molts casos una norma de comportament que integrava o modificava el contingut de l’Antic Testament.

La història de l’evolució de la cultura jurídica europea és la història d’una relació constant i secular entre les normes jurídiques “laiques”, elaborades pels estats de manera autònoma i independent de l’Església, i les normes religioses, contingudes en el dret canònic i que concerneixen, entre altres coses, una bona part de les relacions en el si del matrimoni i la família. El procés de separació total del dret del matrimoni i de la família respecte de les normes contingudes en el dret canònic no s’ha fet fins fa poc, especialment al llarg del segle XIX i, pel que fa a l’estat espanyol, al segle XX.

En els països de fe islàmica i en el poble jueu, la relació entre els preceptes religiosos, les normes jurídiques i altres normes consuetudinàries continua essent molt sòlida encara avui. Tant en el cas del dret jueu com en el cas del musulmà, la derivació del cos de les lleis d’un nucli de textos antic i immodificable (com a objecte de revelació divina) ha determinat l’afirmació de la importància de la tasca d’interpretació i adequació dels preceptes als canvis de la realitat social.

Les normes jurídiques

Passem ara a examinar el significat de l’expressió “norma jurídica”. En primer lloc, podem veure que el terme “norma” indica una categoria més àmplia en la qual entren diferents subcategories constituïdes per ordres o normes imperatives (“paga el 30% dels teus beneficis a l’estat”, “corda’t el cinturó de seguretat”), prohibicions (“no trepitgis la línia contínua de la carretera”), criteris d’organització (“el president del govern és elegit cada quatre anys”), proclamacions (“els espanyols són majors d’edat als divuit anys”), convencions (“l’estat A i l’estat B es prestaran assistència mútua en el camp de la investigació científica”, “la Rosa permetrà al Pau utilitzar durant deu anys el seu camp per conrear-hi blat”).

Amb aquests pocs exemples, i encara més amb l’experiència personal de cadascú, queda clar que només algunes normes consisteixen en ordres (del tipus “s’ha de”) o prohibicions (“no s’ha de”), i que hi ha normes que serveixen per a organitzar el funcionament d’un aparell o que proporcionen criteris per a la comprensió d’altres normes, o que descriuen la no-ingerència de l’estat en certs comportaments dels ciutadans, etc.

Així doncs, és força evident que una norma jurídica es pot presentar sota diverses formes, però és més complex, com hem vist, el tema de la possibilitat de distingir entre les normes jurídiques i les altres normes que, bé que afecten els membres d’una certa societat, no són rellevants per al dret.

En altres paraules, ¿quan ens trobem davant d’una norma jurídica o simplement davant d’un costum, un hàbit, un consell o un suggeriment? La pregunta té una importància pràctica notable, si pensem que les conseqüències que deriven de la violació d’una ordre o una prohibició contingudes en una norma jurídica poden arribar a ser molt greus.

I, en efecte, és precisament a partir de les conseqüències de la violació d’una norma jurídica que molts estudiosos del dret han intentat establir el límit que separa les normes jurídiques de les altres normes. Aquest criteri, que considera jurídiques les normes “coactives”, és a dir, aquelles que són reforçades per un aparell de constrenyiment, explica moltes coses, però no tot, ja que hi ha regles que són jurídiques però que no són coactives (pensem en els exemples continguts en les constitucions de tots els països sobre les indicacions d’organització, les normes que proclamen fins, etc.). Es pot dir que aquest segon conjunt de normes són jurídiques en tant que són formulades segons determinats “procediments” i aprovades per òrgans de l’estat investits de la funció legislativa o del poder de “fer les lleis”.

Normes justes i normes injustes

Potser ens hem trobat alguna vegada davant d’un text en una llengua diferent de la nostra i hem hagut de traduir una expressió aparentment mancada de significat. Després d’alguns intents infructuosos, la reacció normal és l’aparició d’una sospita: “I si es tracta d’un error?”. En un cas com aquest, trobem el text “incorrecte” i després, dominats per la idea que tot text ha de tenir un “significat sensat”, arribem a dubtar de la seva correcció.

L’actitud humana envers la idea de justícia segueix un procediment mental anàleg. Considerem que una norma jurídica, precisament pel fet que és “jurídica”, ha de ser “justa”, és a dir, ha de correspondre a la nostra idea de justícia. El problema sorgeix quan ens adonem que la nostra idea de justícia no necessàriament es correspon amb la idea de justícia d’una altra persona; en altres paraules, quan ens adonem que (tot i deixar de banda el nostre interès personal i esforçar-nos a pensar en termes del “bé comú”) la nostra idea d’allò que és bo per a la societat pot no ser compartida pels altres, o fins i tot pot oposar-s’hi.

El problema s’agreuja encara més quan ens adonem que l’estat en què vivim pot aplicar les normes jurídiques amb l’ús de la força, i sentim que això és essencialment “injust”. Les diferents societats han conviscut des de sempre amb la consciència de la relativitat de la justícia (i, consegüentment, del caràcter no absolut de les normes de conducta que són dotades de força jurídica), i des dels temps més remots han elaborat criteris encaminats a dotar de més certesa els cànons de comportament continguts en les normes jurídiques.

Un primer criteri de certesa relativa es basa en el principi d’unanimitat, segons el qual l’acord de tots els membres d’un grup humà, expressat de manera formal (per escrit o de paraula, però explícitament), sobre l’adopció d’una norma de comportament determinada, sembla que respon a la idea de justícia que tots tenim. Però pot ser que aquesta solució existeixi més com a ideal que com a realitat, perquè, de fet, el consens de tots els membres d’una comunitat és difícil d’assolir en societats de grans dimensions. A més, cal que “tots els membres” s’expressin, o que almenys expressin el seu assentiment tots aquells que poden ser objecte de la norma de comportament. Però què passa si els possibles destinataris són, per exemple, nens d’una edat tal que no poden entendre la norma? S’hi podrà posar remei en el si de la comunitat “adulta” creant una altra norma segons la qual s’entén per persona “aquell que és capaç d’expressar una voluntat que pugui tenir efectes jurídics” solament a partir d’haver complert una certa edat (per exemple set anys, dotze anys, divuit anys, etc.), però en aquest cas el principi de la unanimitat ja no s’haurà acomplert.

El principi de la unanimitat, que era àmpliament utilitzat en les societats primitives (en aquells casos en què les normes no eren l’expressió de la simple voluntat del cap i no es complien gràcies al seu prestigi, el qual sovint era reforçat per un respecte de caràcter sagrat o màgic), caracteritzades per la unitat d’un grup de dimensions petites o mitjanes (clan o tribu), continua essent un ideal de referència solament en el si de comunitats petites, sovint formades per representants de grups més amplis.

A diferència del principi d’unanimitat, el principi de majoria no va associat a la pretensió que la justícia es compleixi per a tothom. En efecte, és evident que les decisions favorables a l’adopció de certes normes de comportament, si són adoptades per la “majoria” dels membres d’una comunitat, no agradaran als membres de la “minoria”, que s’han manifestat en sentit contrari o que en tot cas no han aprovat l’adopció de les normes en qüestió.

El principi de majoria té una estreta relació amb la idea de democràcia que s’ha consolidat en l’experiència política europea dels segles XIX i XX. Es considera que una norma és “justa” pel fet de ser valorada lliurement i adoptada per la part més representativa, és a dir, la majoria dels interessats (i al mateix temps se sobreentén que bona part de les normes, llevat de les considerades fonamentals, poden ser modificades per una nova majoria diferent de l’anterior).

Concretament, però, convé recordar que en l’intent de trobar una solució intermèdia entre els principis d’unanimitat i de majoria en sentit estricte (segons el qual la meitat més un dels membres d’una assemblea és suficient per a fer adoptar una norma vinculant per a tots els membres de la comunitat), en alguns casos s’opta per una forma especial de principi de majoria, anomenada “qualificada”. Quan es recorre a aquesta solució, només es pot instituir (o modificar) una norma si existeix una voluntat predominant, per exemple, dels dos terços dels presents.

Normes jurídiques no dictades per l’estat: les estructures supranacionals

Tot el que hem exposat fins ara ens porta a reflexionar encara més sobre la diferència entre les normes jurídiques i les d’una altra mena. Aquesta diferència s’ha manifestat de manera inequívoca en el curs dels últims tres o quatre segles de vida de la civilització europea: la consolidació d’aquesta distinció ha coincidit amb l’evolució de la idea moderna d’estat com a subjecte superior a totes les altres unitats territorials (com les ciutats, els ajuntaments) i a tots els altres ens associatius (com les corporacions, les associacions). Amb l’afirmació de la noció d’estat com a estructura de govern d’una població que viu en un determinat territori, també s’ha imposat la idea del dret com a norma de comportament (i d’organització) volguda i aprovada per òrgans específics del poder estatal. És per això que avui ens sembla difícil pensar que el dret pugui subsistir prescindint de l’existència d’un estat, i per aquest mateix motiu els joves universitaris dedicats a estudiar aquesta disciplina tendeixen a pensar que el dret que s’aplica dins el seu estat és l’única manifestació possible de les normes jurídiques. En realitat, si pensem en les societats antigues, notem que la distinció entre costums, normes religioses, morals i jurídiques no era tan clara, i que aquesta manca de diferenciació no impedia que les regles fossin àmpliament conegudes ni que condicionessin —en el sentit desitjat per la comunitat o el poder— el comportament de la gent.

A les darreres dècades, i sobretot des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha assistit a una lenta recuperació de la idea que una norma pot ser jurídica sense que sigui adoptada necessàriament per un òrgan de l’estat. En especial, les exigències creixents relacionades amb la globalització de l’economia i el desig de trobar solucions a conflictes que en el passat els estats resolien recorrent a la guerra, han portat els organismes de govern dels estats a reconèixer poders superiors a determinades estructures supranacionals i a renunciar, al mateix temps, a una part de les prerrogatives que en el passat els estats es reservaven quant a la creació de les normes jurídiques. Les organitzacions com les Nacions Unides o la Unió Europea poden donar ordres als estats que han expressat la voluntat de reconèixer aquests organismes, i els ciutadans d’aquests estats poden exigir (a tribunals especials creats per fer complir aquestes ordres) que el dret supranacional sigui respectat pels governs (vegeu també “La societat internacional”).

En casos d’aquesta mena sempre es parla de normes jurídiques, encara que no hi hagi un “estat” que faci de garant del respecte de les lleis, sinó un conjunt d’estats, que es dota d’instruments de pressió quasi sempre diferents de la força per fer complir les lleis i les normes organitzatives contingudes en les disposicions legals.

En una altra categoria de coses, no es pot deixar d’assenyalar que després de la Constitució del 1978, a l’estat espanyol es va produir un canvi molt significatiu. Després d’acceptar que organismes estranys a l’organització de l’estat dictessin normes que una vegada acceptades i publicades en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) tinguessin el mateix valor i eficàcia que les lleis internes, es va admetre també una nova distribució territorial i jurídica de l’estat. En efecte, un dels factors del canvi més importants experimentats aquests últims anys és la configuració actual de l’organització del territori basada en l’existència de les comunitats autònomes. Aquestes van ser dotades de capacitat organitzativa pròpia i sobretot d’òrgans legislatius, també propis, amb competència per a dictar lleis en l’àmbit del seu territori.

El dret de l’estat en les societats complexes

Si comparem l’estructura de qualsevol estat europeu actual amb la d’un estat de la fi del segle XIX, ens adonem que l’estat d’abans es caracteritzava per una base social limitada (atès que el nombre de ciutadans amb dret de vot era igualment limitat) i per un nombre restringit de responsabilitats. En efecte, les funcions considerades “naturals” i essencials de l’estat eren les relacionades amb la defensa, les relacions exteriors, el manteniment de l’ordre públic, les imposicions fiscals, la tutela de la circulació de la moneda i, en una mesura parcial, l’assistència als ciutadans en condicions d’indigència extrema.

No tots els aspectes de la vida social es consideraven d’interès públic; en certs casos (producció agrícola i industrial, tutela del medi ambient, comerç) l’estat s’abstenia d’intervenir, o intervenia de manera esporàdica amb inversions ocasionals (per exemple per a la bonificació del sòl, la construcció de canals o xarxes d’irrigació); en d’altres casos, la intervenció es delegava a organitzacions eclesiàstiques o privades (sanitat, assistència social i, almenys en part, educació dels joves).

Actualment, en canvi, les funcions que se solen reconèixer com a competència de l’estat són múltiples i articulades, i afecten des de l’economia fins al medi ambient, passant per l’educació, el comerç, l’agricultura i la indústria. L’estat ha anat assumint cada vegada més competències que afecten la vida quotidiana dels ciutadans, i ha assumit la responsabilitat de garantir no solament la pau social sinó també el benestar material.

Les branques del dret

Davant d’un desplegament tan gran de l’activitat de l’estat, també s’ha ampliat l’esfera d’intervenció de les normes jurídiques, tant pel que fa a les normes que prescriuen comportaments com a les que tenen relació amb l’àmbit “organitzatiu”.

L’antiga distinció entre el “dret públic”, que comprèn el conjunt de les normes que regulen les relacions entre els ciutadans i l’estat, i el “dret privat”, que comprèn el conjunt de les normes que regulen les relacions dels ciutadans entre ells (començant per les relacions comercials) ha de ser matisada des del moment que l’estat s’ha convertit en subjecte actiu en l’economia. Per tal de posar ordre a un sistema que esdevé cada vegada més complex, s’ha establert una classificació de les diferents branques del dret que determina el tipus de relacions socials tractades. Així, es parla de dret penal per designar el conjunt de les lleis que l’estat dicta per protegir l’ordre social, la violació del qual és considerada per l’estat de particular gravetat; de dret administratiu per indicar el conjunt de les normes que regulen les relacions entre els ciutadans i els òrgans de l’estat, i també la manera com s’organitzen els òrgans de l’estat; de dret constitucional per designar el conjunt dels principis que regeixen les relacions entre l’estat i els altres òrgans territorials, com també l’estructura i les funcions dels òrgans superiors del poder estatal; de dret civil, el que determina les relacions entre particulars i les relacions que afecten l’esfera més personal del subjecte (filiació, matrimoni, successió, etc.); de dret mercantil, que regula les relacions contractuals quan els qui intervenen són comerciants o realitzen activitats comercials; de dret laboral, el que fixa les relacions entre empleats i empresaris, i el règim de funcionament i els efectes d’aquesta relació jurídica particular; de dret internacionalu, que regula i resol les relacions entre estats i els conflictes que puguin plantejar-se entre ciutadans de diferents països.

Avui dia, arran de la major ingerència de l’estat en els diferents sectors considerats d’interès públic, de la progressiva integració mundial de l’economia i dels efectes induïts per les noves tecnologies (només cal pensar en les telecomunicacions, la informàtica, l’enginyeria genètica, etc.), aquesta classificació tendeix a augmentar i comporta una especialització creixent entre les persones que es dediquen al dret, de manera semblant al que passa en altres disciplines més o menys científiques. Si antigament un advocat era capaç d’aconsellar un client seu sobre gairebé tots els aspectes legals que podien preocupar-lo, pel que fa al dret tant civil i mercantil com al dret penal, avui ja no és així, perquè la feina de l’advocat, com la del metge o la de l’enginyer, es caracteritza per l’especialització.

Les fonts del dret

Tot el que hem exposat val en una gran part per als sistemes jurídics dels països europeus. Naturalment, amb el pas del temps cada estat s’ha dotat de les seves normes, i els esdeveniments polítics han determinat a cada país la forma de govern (monarquia, república), el grau de participació dels ciutadans en els afers públics i també de democràcia.

Tot i tenint en compte les diferències entre un estat i un altre, i considerant el procés de cessió d’algunes de les prerrogatives estatals a les organitzacions supraestatals, es pot dir que la manera de manifestar-se de les normes jurídiques és gairebé igual en els ordenaments d’Europa i dels països no europeus que han compartit una part més o menys significativa de la cultura europea, arran del fenomen de la colonització o bé per altres motius.

Per a indicar la manera de manifestar-se de les normes s’empra una expressió, “ordenament jurídic”, que designa els diferents tipus de normes vigents en un moment concret i en un país determinat. En molts estats, per exemple, existeix una constitució escrita (França, Alemanya, Espanya, Itàlia, Estats Units), que conté les regles principals d’organització de l’estat i que es considera precisament la font del dret fonamental. Una constitució representa la formalització dels acords a què han arribat les forces polítiques que han donat origen a l’estat (o que l’han reafirmat). És precisament en virtut d’aquesta seva naturalesa originària que es considera el document primari al qual s’han d’adequar totes les altres normes jurídiques. Per tal de garantir el respecte dels principis continguts en la Constitució, se solen incorporar clàusules de protecció, segons les quals una norma constitucional només es pot modificar després d’una votació, o més, del parlament nacional si s’assoleix una majoria absoluta (per exemple, els dos terços dels votants). En alguns països (Itàlia, Alemanya, Espanya, Estats Units) existeixen tribunals especials, anomenats Tribunal Constitucional o Tribunal Suprem, que tenen la missió de garantir la correspondència entre els principis constitucionals i les normes contingudes en les lleis ordinàries. Aquesta tasca comporta el poder d’invalidar aquelles normes que, si bé han estat aprovades pel parlament —l’òrgan que en un sistema democràtic representa la voluntat dels ciutadans—, violen l’esperit de la Constitució, segons el parer dels jutges del constitucional.

No tots els estats tenen una constitució escrita. A la Gran Bretanya, per exemple, les relacions entre els òrgans suprems del poder estatal, la forma de govern i les finalitats que inspiren la vida de l’estat no s’han formalitzat en una veritable constitució. Això s’explica pel fet que, a diferència de la gran majoria de països, a la Gran Bretanya l’acord fonamental entre les forces polítiques (sobretot entre el monarca i els nobles) es remunta a una època (el segle XVII) en què les constitucions encara no tenien el valor que els atorguem avui.

La vida política i jurídica del sistema britànic es regeix, doncs, per uns principis continguts en alguns documents antics i per una “consuetud constitucional” que regeix les formes que revesteixen les relacions entre els òrgans de l’estat.

Com és fàcil d’imaginar, una Constitució no pot contenir totes les normes que formen les diverses branques del dret d’un estat. Així doncs, són unes altres les normes que en configuren les diferents branques, les quals es classifiquen segons el tipus d’òrgans de l’estat que les produeixen. Així, en aquesta jerarquia hi ha les lleis, que contenen les normes de conducta i d’organització pròpiament dites, i que són generades pels parlaments dels estats; els decrets i els reglaments, que contenen disposicions de detall per especificar el que les lleis estableixen en línies generals, i que normalment són redactats pels ministeris o el poder executiu.

Existeix un terme que és molt conegut i difós en la llengua comuna: és el terme codi, que a tot Europa designa el conjunt de les lleis civils (aplegades en el codi civil), penals (codi penal), com també les que regulen el procés civil (codi de procediment civil) i el penal (codi de procediment penal). En realitat, es tracta de lleis particularment llargues, sistemàtiques i articulades, que s’escriuen amb la intenció de regular de manera orgànica tota la matèria. D’altra banda, amb el pas del temps, sorgeixen noves exigències de reglamentació i en els codis s’afegeixen altres lleis concretes.

A més, en alguns estats (no és el cas de l’estat espanyol) es reconeix al cap d’estat el poder de dictar algunes normes jurídiques. En aquest cas la sèrie de normes del dret s’enriqueix amb els decrets del president de la República (o del sobirà).

Una vegada més convé al·ludir al cas de la Gran Bretanya, que, a causa de la seva evolució històrica separada del continent, té un sistema peculiar quant a les “fonts del dret” o determinació dels òrgans o ens capaços de dictar normes amb eficàcia jurídica, que col·loca en primer pla la sentència del jutge. En el passat, fins al segle XVIII, era molt comú a tot Europa considerar “fonts del dret”, juntament amb les decisions del sobirà, les sentències dels jutges. Arran de la consolidació del principi segons el qual la sobirania del poble descansa en el parlament i arran de la difusió de les formes de govern sorgides de la Revolució Francesa a la fi del segle XVIII, el pensament jurídic de l’Europa continental ha passat a considerar la llei dictada pels parlaments com a expressió de la voluntat popular i ha confinat el paper dels jutges a l’àmbit més restringit de l’aplicació d’un dret “ja escrit pel parlament”. El fet que la cultura política britànica hagi quedat al marge d’aquest procés ha fet que les formes de manifestació del dret en aquest país (com també en les seves antigues possessions i colònies, en primer lloc els Estats Units, el Canadà i Austràlia) s’hagin ressentit més del vincle amb el passat. Avui, en tot l’àmbit angloamericà, les lleis formulades pels parlaments se sumen a les sentències dels jutges en la jerarquia de les fonts. Resulta evident que produir normes de conducta i confiar-ne la formulació als jutges significa basar-se “en els fets consumats”. La diferència substancial entre el sistema continental i el sistema angloamericà rau precisament en el fet que el segon insisteix menys que el primer en la funció organitzativa i de programació del dret, mentre que confia més que el primer en la capacitat del jutge per trobar la norma capaç de resoldre un conflicte entre dues parts en la cultura jurídica de la comunitat.

El llenguatge jurídic

El problema del llenguatge jurídic rau en un camp de tensió representat per dos pols oposats: en efecte, d’una banda trobem l’interès general que tots els membres d’una societat puguin comprendre el significat de les normes i consegüentment puguin actuar d’acord amb això. D’altra banda, trobem la necessitat de tots aquells que treballen amb el dret (advocats, jutges, notaris, professors i, de manera indirecta, tots els ciutadans) que el llenguatge jurídic sigui precís, unívoc: en altres paraules, que sigui un “llenguatge d’especialitat”.

El caràcter comprensible del llenguatge jurídic

El resultat d’aquesta tensió fa que el llenguatge jurídic sigui alhora llengua comuna i llengua d’especialitat. En altres paraules, s’esdevé que aquells que compilen les lleis utilitzen paraules d’ús i significat comú (propietat, possessió, béns, engany), o bé paraules d’ús comú que en el context jurídic revesteixen un significat diferent (el terme “acció”, per exemple, que en el llenguatge del dret mercantil no designa l’actuació d’un individu, sinó un document de paper que representa una part del patrimoni d’una societat; o el terme “tradició”, que en el dret civil significa entrega d’una cosa o objecte en virtut d’un contracte), o bé expressions inequívocament “tècniques”, que es doten de significat solament a l’interior d’un discurs jurídic (com últimes voluntats, oficial de sala).

Amb el pas del temps, el llenguatge del dret, i més concretament el llenguatge dels que se n’ocupen, començant pels advocats que treballen de mitjancers entre el contingut tècnic de les lleis i les exigències dels ciutadans, s’ha simplificat en alliberar-se del llatí, que complicava la vida a la gent senzilla. Aquesta simplificació ha estat paral·lela a una mena d’evolució del dret, que ja no s’entén com a sinònim d’ordre imposada pels governants sinó que ha esdevingut per als ciutadans un instrument de defensa contra la discrecionalitat i l’arbitri.

És indubtable que les sales dels jutjats, sobretot les sales on se celebren les causes civils, avui són més plenes que en el passat; però també és cert que la “carta de drets” avui és molt més llarga que abans. Només cal pensar en les normes que vetllen per la protecció dels treballadors i les treballadores, dels consumidors d’aliments, dels usuaris de substàncies perilloses, per esmentar només alguns exemples. Aquest conjunt de normes, en adreçar-se a una majoria de ciutadans i no exclusivament als “tècnics del dret”, comporta l’exigència d’un llenguatge simplificat.

El coneixement de la llei

Si una parella es vol casar, un temps abans del casament ha de penjar a l’ajuntament un escrit on es manifesti aquesta intenció, per tal de “fer pública” la intenció de casar-se i de donar l’oportunitat d’actuar i estar informat a qui pugui tenir-hi objeccions. Naturalment, no tots els habitants de la localitat on es “fa pública” la intenció de casar-se ho arriben a saber. El dret considera que n’hi ha prou que existeixi la possibilitat de saber-ho, i no cal que tots els ciutadans tinguin un coneixement efectiu del desig de casar-se dels nuvis.

Un altre punt relacionat amb el principi de justícia segons el qual les normes han de ser conegudes per poder ser “coactives” és el relatiu al seu caràcter coneixedor. Al llarg de la història han existit sistemes de govern que feien del caràcter secret de la norma jurídica (o del caràcter secret de la sanció corresponent a la violació d’un precepte jurídic) un principi d’administració de la justícia. Aquesta pràctica és del tot contrària al nostre sentiment de la justícia, i n’és una prova el fet que a tots els països existeixen procediments rígids i formalitzats de publicació de les lleis i de les altres fonts del dret; la violació d’aquests procediments determina la no-efectivitat de la norma en qüestió.

Però hem de tenir en compte que el principi de la publicació de les lleis, com molts altres principis que regulen l’àmbit del dret, és una veritable “ficció”. En efecte, habitualment es considera “posada en coneixement dels ciutadans” qualsevol norma que s’inclogui en publicacions especialitzades (a Catalunya el Diari Oficial de la Generalitat —DOGC— i a Espanya el Boletín Oficial del Estado —BOE—). Naturalment, gairebé ningú no té per costum llegir amb regularitat el DOGC i el BOE, i encara és menys habitual el costum de comparar els butlletins de les dècades anteriors al nostre naixement amb els contemporanis per tal de saber quines lleis publicades en el passat encara són vàlides avui. Per tant, la gent té una idea molt vaga quant al contingut del que s’anomena el “dret en vigor” (és a dir, el dret vàlid en aquest moment en el territori nacional). És una noció que es basa en un coneixement genèric de les lleis més importants i és sostinguda per la “ficció” del coneixement del dret, la qual en realitat és la mera “possibilitat de conèixer”, que és el mateix que passa amb la “publicació” de la intenció de casar-se. La conseqüència que produeix aquesta possibilitat de conèixer és molt important.

Els ordenaments jurídics del nostre entorn (França, Itàlia, Portugal...) contenen normes similars que recondueixen a la idea que ningú no pot al·legar el desconeixement de les normes jurídiques per tal de no complir-ne el manament. El Codi Civil espanyol plasma aquest principi assenyalant que “la ignorancia del derecho no excusa su cumplimiento”, la qual cosa implica en definitiva la idea d’obligatorietat de les lleis: les lleis són obligatòries i, per tant, s’han de complir en els seus termes sempre que hagin estat aprovades conforme al procediment establert.

La interpretació i l’aplicació de les normes jurídiques

Fins ara hem considerat les normes jurídiques en el seu aspecte estàtic. Una comunitat, directament o mitjançant els seus representants, per majoria o per unanimitat, pren una decisió que és investida de força jurídica per l’autoritat de l’estat i donada a conèixer a tots els membres de la comunitat a través de la publicació. La norma és destinada a perdurar en el temps, immutable en la seva forma literal.

Però la societat que fa seva la norma sí que canviarà amb el pas del temps; per tant, sorgeixen nous problemes que no eren previsibles en el moment de l’adopció de la norma; el mateix significat de les paraules canvia amb l’evolució de la llengua. En altres mots, les lleis envelleixen.

Davant d’aquest envelliment, hi ha dues possibilitats. La primera, que en teoria sembla simple i directa, és la substitució de la norma envellida per una de nova. La segona comporta l’adequació de la norma a través de la interpretació. Sense entretenir-nos gaire en els motius que indueixen les societats a preferir la segona possibilitat a la primera (no sempre es té consciència de l’envelliment de la norma, i l’adequació a través de la interpretació sembla una solució menys complexa, ja que evita convocar assemblees per decidir sobre una regla nova, i confia a un grup competent la tasca de donar un nou significat a la norma), podem demanar-nos què s’entén en dret per interpretació, i qui són els qui es dediquen a aquesta activitat.

Centrar l’atenció en l’aspecte dinàmic d’una norma significa concentrar-se en el moment en què la norma esdevé efectiva, és a dir, quan és aplicada, la qual cosa habitualment passa a les sales d’un tribunal quan un jutge pronuncia una decisió referint-se a una norma jurídica determinada. Però cap jutge no trobarà cap norma que s’adigui perfectament al cas que ha de considerar, perquè les normes s’escriuen de manera general, precisament per tal que comprenguin el major nombre possible de situacions i tinguin, per tant, un camp d’aplicabilitat ampli.

A tots els estats, per exemple, existeix una norma, que forma part del dret civil, segons la qual “qui causa un dany a una altra persona, per culpa o per negligència, està obligat a indemnitzar-la”. La norma és del tot comprensible, i a primer cop d’ull no sembla requerir cap “interpretació”. Amb tot, els arxius dels tribunals són plens de milers i milers de sentències en les quals es registren les complexes argumentacions fetes pels advocats dels perjudicats i els advocats de la part contrària per tal de convèncer el jutge que la “seva” interpretació de la llei és la correcta. Els mateixos jutges, en redactar la sentència, no s’obliden de precisar la “seva” interpretació de la llei. I tot això —cal remarcar-ho— deixant de banda la qüestió de la “intenció”, és a dir, sobre si el dany va ser intencionat. Tot i en presència d’un fet provat, la majoria de vegades el debat se centra en el significat dels termes amb vista a resoldre el litigi: què és culpa, què és negligència, quina rellevància té la negligència de la víctima, què és dany, si s’ha d’entendre com a tal només el dany produït immediatament (el cotxe m’ha quedat inservible), o també el dany que es produeix de manera indirecta en el futur (em veig obligat a llogar un altre cotxe per anar a la feina mentre espero que arreglin el meu).

A partir d’aquest simple exemple es pot comprendre, amb una mica d’imaginació, que la “vida quotidiana” del dret es desenvolupa en els discursos que els professionals del sector (advocats, notaris, jutges, professors) fan al voltant del significat de les normes, això és, de la seva interpretació.

Pel que fa al llenguatge, convé tenir en compte, al costat del que hem dit abans sobre el llenguatge de les normes, l’activitat d’interpretació, que adequa als nostres temps determinades lleis que de vegades es remunten al segle XIX (el Codi Civil francès, per exemple, encara és l’aprovat per Napoleó el 1804, i el Codi Civil espanyol és del 1889, i els seus continguts “formals” han canviat poc; gràcies a la tasca d’interpretació, el text legal fonamental del dret civil ha pogut continuar vigent). Finalment, i quant al coneixement de la llei, hem d’afegir aquesta consideració: si als ciutadans ja els resulta difícil conèixer els textos legals en el seu aspecte “estàtic” (és a dir, tal com són aprovats pel parlament), encara els és més difícil conèixer les evolucions que pateixen les lleis amb el pas del temps a causa de l’activitat d’interpretació. En altres paraules, la interpretació de la llei, en modificar-ne el significat en major o menor mesura, fa difícil la recerca de simplicitat en la feina de qui fa les lleis. Això explica per què sovint els ciutadans s’adrecen a experts, com els notaris i els advocats, per demanar-los una previsió: “Si faig això (si, per exemple, accepto certes condicions d’un contracte), quines conseqüències jurídiques tindrà?”. En molts casos, la resposta de l’expert serà “probabilista”: “Considerant les normes A, B i C, i considerant que el tribunal fa temps que interpreta de tal manera aquestes normes, les conseqüències podrien ser aquestes”.

El poder judicial

El poder judicial és el conjunt dels òrgans de l’estat que tenen la missió d’exercir la funció jurisdiccional. Han d’interpretar i aplicar de manera imparcial als casos concrets el que la llei disposa en abstracte i de manera general. La imparcialitat de la labor dels jutges i els magistrats caracteritza la funció judicial respecte de les altres funcions de l’estat: la legislativa (que consisteix en la creació de normes jurídiques per part d’òrgans que expressen interessos polítics) i l’administrativa (que consisteix en l’execució de les directrius formulades en les lleis).

Les diverses funcions del poder judicial

A l’estat espanyol, després de la Constitució del 1978, la potestat jurisdiccional, o funció jurisdiccional, s’exerceix dintre del marc de competència atribuït, i tots els òrgans que la desenvolupen reben el seu poder de la sobirania popular. En la Constitució espanyola, la referència al poder judicial es pot entendre en un doble sentit. Es pot parlar d’òrgans dotats de jurisdicció i d’organització de la jurisdicció.

Des del primer punt de vista integren el poder judicial tots els òrgans que, revestits de determinades garanties de bon funcionament constitucional, tenen atribuïdes per les lleis la facultat de jutjar i la no menys important de fer complir allò jutjat. En la Constitució figuren diversos òrgans jurisdiccionals: el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia, els Tribunals d’Apel·lació, els Jutjats, els Tribunals Militars, el Jurat, etc.

Des del segon punt de vista, podem dir que el poder judicial és una part organitzada del conjunt de jutges. Com a estructura organitzativa, depenen del Consell General del Poder Judicial, el qual és al mateix temps l’òrgan administratiu rector de les persones dotades de jurisdicció (és a dir, els jutges i els magistrats) i dels òrgans jurisdiccionals (els jutjats i els tribunals). Es interessant de destacar que aquest Consell és únic per a tot el territori espanyol i que com a organisme (encara que estigui integrat per jutges) no pot exercir la funció jurisdiccional.

Com es pot veure, l’estructura organitzativa i la multiplicació d’instàncies suposen un cert nivell de dificultat. El seu estudi correspon a les persones que professionalment es dediquen a aquesta activitat. Ara intentarem assenyalar els trets bàsics de la principal institució judicial. El Tribunal Constitucional (TC) està regulat pels articles 159 a 165 de la CE (Constitució espanyola) que més tard van ser desenvolupats per la Llei Orgànica 2/1979 de 3 d’octubre. La seva funció bàsica és controlar que la Constitució no sigui vulnerada. Per a això ha de controlar tant la constitucionalitat de les lleis (que no s’apartin de les línies que la norma suprema marca), com que els drets fonamentals dels ciutadans resultin respectats. Sens dubte és l’òrgan jurisdiccional més important. És format per 12 membres nomenats pel rei: 4 membres a proposta del Congrés dels Diputats; 4 membres més per part del Senat, en ambdós casos per majoria de les 3/5 parts dels seus membres; 2 membres del govern i els 2 últims a proposta del Consell General del Poder Judicial, també per majoria de 3/5 parts dels seus membres. Els magistrats del TC són nomenats per un temps de 9 anys, i es renoven cada tres anys per terceres parts i sense possibilitat de ser reelegits. D’altra banda, el president del TC és nomenat pel rei, a proposta del Ple del TC, i el seu manament dura tres anys, tot i que és possible la reelecció per una sola vegada.

El TC té una sèrie de competències, o dit d’una altra manera, coneixerà d’una sèrie d’assumptes. Bàsicament del “recurs” i de la “qüestió” d’inconstitucionalitat contra lleis i contra els tractats que subscrigui l’estat (control de l’adequació de les lleis als manaments constitucionals). Coneixerà també del “recurs d’empara” per violació dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans, i dels conflictes de competència entre l’estat i les comunitats autònomes i dels d’aquestes entre si.

El jutge competent

Com s’ha vist, el Tribunal Constitucional té encomanades unes qüestions concretes. Les altres facultats jurisdiccionals corresponen a l’organització judicial. Els criteris d’organització de l’activitat judicial poden concretar-se en una sèrie de punts. Podem especificar una sèrie de característiques del nostre sistema. Sense intenció de ser exhaustius, interessa destacar els següents. El principi de l’especialització que suposa la constatació que les pretensions o sol·licituds dels qui reclamen l’aplicació de la justícia poden tenir diferent naturalesa o origen. Davant de problemes diferents, amb diferent dret material (un problema laboral, les conseqüències d’un accident de trànsit o la resolució d’un contracte d’arrendament d’habitatge, etc.), la jurisdicció (la fixació del jutge competent) també serà diferent. Existeixen quatre ordres jurisdiccionals: civil, penal, contenciós administratiu i social. En segon lloc, cal destacar la forma de composició, ja que els òrgans jurisdiccionals poden ser unipersonals, quan la potestat correspon a una sola persona (els jutjats) o poden ser col·legiats, quan la potestat s’atribueix de manera conjunta a diverses persones (les audiències i els tribunals). I finalment, s’ha de destacar la distribució territorial, que inclou tot l’estat o bé suposa que el territori es divideix en municipis, partits judicials, províncies, comunitats autònomes, i sobre aquestes demarcacions s’assenten els òrgans judicials que assumiran competència territorial.

Quan la Constitució espanyola estableix que el principi d’unitat jurisdiccional és la base de l’organització i el funcionament dels tribunals, està establint l’agrupació dels tribunals per raó de la seva competència, és a dir, distingint segons que tinguin competència general o especialitzada, qüestió que, d’altra banda, serveix per a remarcar el principi d’independència de la justícia en prohibir la possibilitat que es creïn tribunals sobre els quals altres poders polítics puguin influir.

Sens dubte, el tema que més ha centrat l’atenció els darrers anys és la reintroducció del jurat com a element jurisdiccional. Efectivament, el jurat fou reinstaurat a l’estat espanyol el 1995. La presència del jutjat en els processos de naturalesa penal està explicitada per a cert tipus de delictes. En concret afecta els delictes contra les persones (homicidi i assassinat), els delictes comesos pels funcionaris públics en l’exercici dels seus càrrecs (infidelitat en la custòdia de documents, malversació de fons públics, tràfic d’influències, etc.), delictes contra l’honor o contra altres drets de l’individu com els comesos contra la llibertat o la inviolabilitat del domicili, etc. La composició del tribunal amb jurat és la següent: un magistrat president que dirigirà el procés i nou jurats titulars que seran ciutadans llecs (sense coneixements específics) en dret, que seran els qui pronunciaran el veredicte. El jurat emet un veredicte en el qual es declara provat o, per contra, no provat el fet que s’enjudicia. Hauran de proclamar també la culpabilitat o la innocència de cada acusat per la seva participació en els fets delictius. El magistrat president dictarà sentència recollint el veredicte del jurat.

Els tres graus del judici

Els sistemes processals evolucionats parteixen de la possibilitat de recórrer contra la decisió que hagi pres el jutge, és a dir, de demanar la revisió de la resolució. Aquesta possibilitat s’articula a través d’un sistema d’instàncies. En la primera instància es plantejarà, per mitjà de la demanda escrita, les pretensions del sol·licitant, donant a l’altra part la possibilitat de contestar i fins i tot de plantejar ell mateix, a través de la reconvenció contra el demandant, les possibles reclamacions que li pogués formular. Després del període de prova de les esmentades pretensions s’entra en la fase de conclusions, i finalment el jutge dictarà sentència. Si alguna de les parts, o bé totes dues, no estan conformes amb la decisió continguda en la sentència, podran plantejar recurs d’apel·lació (seria la segona instància). En aquest cas el recurs es motiva, mitjançant el corresponent informe de les parts, en la vista que es porta a terme en l’Audiència (òrgan col·legiat format per un president i altres dos magistrats). Contra la decisió de l’Audiència es pot interposar recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, i la seva decisió posa fi al judici (només per motius que afectin garanties processals és possible portar l’assumpte al Tribunal Constitucional a través del recurs d’empara).

El Tribunal Suprem té competència a tot l’estat espanyol i deté la categoria més alta en tots els ordres judicials, excepte pel que fa a les garanties constitucionals. Però en les comunitats autònomes aquesta funció és exercida parcialment pel Tribunal Superior de Justícia. Aquest és, com estableix l’article 152 de la Constitució, l’òrgan jurisdiccional en què culmina l’organització judicial en l’àmbit territorial i davant el qual s’esgoten les successives instàncies processals, en aquelles matèries per a las quals ostenta competències. Segons l’article 20 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aquesta competència s’estén a matèries de dret civil català, a matèria penal i laboral i a la matèria contenciosa administrativa (actes de l’administració).

El ministeri públic

El ministeri fiscal forma part del personal al servei de l’administració de justícia. És el garant o defensor de l’interès de l’estat i també de la comunitat que està interessada en el fet que tothom compleixi les lleis. El fiscal és el garant de la legalitat. Per aquest motiu, la seva intervenció pot produir-se en gairebé tots els ordres jurisdiccionals. En matèria civil, per exemple, la seva intervenció és necessària en els processos en què intervenen menors, en els processos matrimonials o en els processos en què els qui intervenen necessiten actuar representats legalment. En el judici penal, el ministeri fiscal té una intervenció destacada, ja que li correspon promoure l’inici de les accions encaminades a perseguir i a sancionar els delictes. En matèria laboral, en canvi, per la pròpia naturalesa del procés, la seva intervenció és mínima i es limita a la pràctica de certs recursos.

Segons el seu estatut orgànic, l’actuació del fiscal està sotmesa, i per consegüent respon, a dos grans principis: el de legalitat i el d’imparcialitat. El fiscal està obligat a defensar la legalitat vigent i per això està legitimat per a iniciar accions contra qui vulneri les normes de l’estat. Així mateix, el fiscal actuarà sempre amb plena objectivitat i independència en defensa d’aquells interessos que li són encomanats.

Altres òrgans judicials

La Constitució del 1978 preveu a més d’aquests òrgans de l’administració ordinària de justícia, l’existència d’altres òrgans jurisdiccionals especials. En concret, es regula el Tribunal de Comptes, que és l’òrgan que té com a funció supervisar la gestió econòmica de l’estat i fiscalitzar-ne els comptes, controlant la gestió transparent d’aquells qui fan servir fons públics.

Es regulen també els tribunals militars i el Tribunal de les Aigües de Valencia. Els primers limiten les seves competències a l’àmbit castrense, tot i que també tenen competències reconegudes per l’article 117.5 de la Constitució del 1978 en els supòsits d’estat de setge. Pel que fa al Tribunal de les Aigües, és l’únic tribunal (d’origen consuetudinari) que es manté com a òrgan de la jurisdicció. Els seus membres són elegits democràticament en cada comunitat de regants i la seva designació es fa per un termini de tres anys, encara que poden ser reelegits.

Finalment cal assenyalar l’existència dels Jutjats de Menors. Als seus jutges els correspon garantir que els drets dels menors seran respectats al màxim, encara que, per tractar-se d’autors de conductes tipificades per la llei com a delicte o falta, quedin subjectes a responsabilitat.