La societat internacional

Una societat d’estats... en conflicte

Mentre que les societats nacionals són comunitats de persones, la societat internacional és principalment, bé que no exclusivament, una comunitat d’estats. Què vol dir això? Vol dir que la major part del que es decideix i es fa en l’àmbit internacional, siguin qüestions polítiques, econòmiques o culturals, és obra dels diferents estats.

Ens en podem adonar fullejant les pàgines de política internacional dels diaris, on mai (o quasi mai) no es parla del que fan els senyors Rossi, Smith o Dupont, sinó del que fan Alemanya, la Gran Bretanya, França, els Estats Units, el Japó i tots els altres estats del planeta. En aquestes pàgines només apareixen noms de persona per a referir-se als caps de govern, a ministres d’afers estrangers, de defensa, de comerç; però no s’hi esmenten com a persones privades, sinó com a representants i responsables dels seus països respectius.

D’acord amb això, les normes que regeixen la comunitat internacional (hi ha normes jurídiques també en aquest àmbit, com veurem millor més endavant) s’adrecen als estats i no pas als individus. Els acords, els tractats i les aliances són negociats i signats entre estats i no entre ciutadans; per regla general, els tribunals internacionals jutgen, i eventualment condemnen, estats i no persones.

Les relacions entre estats i la guerra

Hi ha una segona diferència molt notable entre la societat internacional i les societats nacionals: en la primera, la guerra és un esdeveniment que es produeix de manera contínua, mentre que en les segones constitueix un episodi excepcional. La guerra, segurament el pitjor de tots els assots que poden colpir els homes, ha estat una companyia constant de la humanitat al llarg de tota la història.

Certament, han canviat moltes coses des dels temps en què els nostres avantpassats prehistòrics, dividits en comunitats molt petites de nòmades, s’enfrontaven esporàdicament i deixaven algunes víctimes pel camí. Però, malauradament, les coses no han canviat per a millorar, ans al contrari. Els grans progressos de la humanitat en el camp científic i tècnic sempre han estat explotats puntualment per dotar les guerres de més poder de destrucció (si no han estat estimulats directament per la mateixa guerra), i els conflictes han esdevingut cada cop més mortífers, fins que al segle XX —el més sagnant de tota la història humana— han mort en dues guerres més de 60 milions de persones (10 en la Primera Guerra Mundial i més de 50 en la Segona). A més, la destructivitat de les armes emprades ha eliminat en la pràctica la diferència, abans existent, entre l’exèrcit i la població civil, de manera que les víctimes de la fúria destructora bèl·lica no són solament els soldats, sinó també milions de civils. Precisament a les acaballes de la Segona Guerra Mundial es van experimentar les armes nuclears, capaces de destruir de cop ciutats senceres; i en les dècades següents aquestes armes de destrucció massiva s’han perfeccionat i multiplicat tant, que el seu ús comportaria l’anihilació de l’espècie humana, i fins i tot la impossibilitat de qualsevol forma de vida al nostre planeta.

Des del final de la Segona Guerra Mundial fins avui, han esclatat desenes i desenes de guerres petites i mitjanes, amb milions de morts, fet que confirma el que hem dit al començament: que en la societat internacional la guerra no és un fet excepcional, sinó un esdeveniment habitual. Certament, no és que hi hagi una guerra permanent de tots contra tots. Sovint, i sobretot després d’un gran conflicte, hi ha àrees del món —que poden ser molt extenses— on els homes gaudeixen de períodes de pau estable (pel fet que, com s’ha observat, les guerres tenen una certa funció “constituent”: imposen un ordre forçat, pel qual vetllen les potències vencedores, ordre que es manté durant un cert temps). Per sort nostra, l’Europa de la segona postguerra ha estat una d’aquestes àrees de pau. Però ningú no garantia que hagués de durar indefinidament. Quan l’“ordre” establert per la Segona Guerra Mundial (i cristal·litzat en la divisió en dos “blocs” oposats) s’ha desfet, la guerra ha tornat a aparèixer violentament a Europa, sobretot a les regions de l’antiga Iugoslàvia.

Així, és del tot cert el que va escriure Immanuel Kant fa dos segles, quan afirmava que la situació dels estats “és més aviat un estat de guerra, en el sentit que, encara que no hi hagi hostilitats declarades, és contínua l’amenaça que es produeixin...”.

Per què hi ha guerres, per què els pobles es destrossen contínuament els uns als altres? És una pregunta dolorosa que des de sempre preocupa la ment i la consciència de l’home. Per què manifestem en la guerra una agressivitat desconeguda en el món animal? Entre els animals, les morts i els estralls solen produir-se a petita escala i normalment entre espècies diferents per satisfer exigències alimentàries específiques; però les agressions dins la mateixa espècie són una trista prerrogativa de l’home. Les causes de les guerres poden ser moltes, i sempre estan relacionades. Les examinarem per separat, agrupades en alguns grans tipus: causes psicològiques, causes ideològiques, causes econòmiques i causes polítiques. Cal precisar, però, que les guerres rarament són provocades per una sola mena de causes, perquè normalment esclaten per un conjunt de factors d’índole diferent i en proporcions diverses. Per això, quan parlem de guerres de naturalesa econòmica, ideològica, política, s’ha d’entendre que les causes són predominantment de caràcter econòmic, polític, etc., però no exclusivament.

Les causes psicològiques de les guerres

Els psicòlegs estan força d’acord a atribuir a la naturalesa humana una certa dosi d’agressivitat innata. Segons això, es pot dir que l’home posseeix una tendència instintiva a comportar-se de manera violenta contra els altres.

Aquest tema s’ha tractat a “Societat i poder”. Aquí afegirem només una observació: els homes manifesten constantment la tendència a descarregar aquesta agressivitat preferentment fora del grup al qual pertanyen. En efecte, és més fàcil que algú desfogui la seva violència contra els qui no formen part de la seva família o del seu grup d’amics. És més fàcil que la violència esclati entre pobles diferents que no pas en el si d’un mateix poble. En el cas individual, allò que impedeix la violència són els vincles afectius, entre parents o entre amics; en el segon cas és l’estat qui, en disposar del monopoli de la forçau, impedeix que els seus ciutadans s’agredeixin els uns als altres. Sempre, però, l’agressivitat que tots nosaltres portem dins, frenada en una direcció (dins el grup, envers els parents, els amics, els compatriotes), tendeix a manifestar-se en una altra (fora del grup, envers els estrangers o els estranys).

Aquest mecanisme psicològic es considera un factor de guerra important. Queda per veure si s’hi pot posar remei o no, si les guerres que desencadena es poden evitar o no. Com que l’instint agressiu existeix, i com que no es pot manifestar dins un estat, ¿no hauríem d’admetre que les guerres són la conseqüència necessària d’un instint irreprimible?

Més endavant intentarem respondre a aquesta pregunta. Ara volem al·ludir a una altra possible causa psicològica de la guerra: la por. Potser la nostra tendència a agredir no s’ha de veure com una pulsió originària del nostre esperit, sinó com l’efecte d’un instint primordial: la por. Les persones desconfiem dels qui no coneixem, ens causen temor; i és fàcil que la desconfiança i el temor es converteixin en hostilitat i agressivitat (en part també perquè l’“altre” reacciona de la mateixa manera, i la seva agressivitat i la nostra, dictades totes dues per la por, ens convencen tant a ell com a nosaltres que tenim al davant un enemic i un agressor). Potser aquestes pors individuals se sumen en una actitud col·lectiva de por i hostilitat envers els pobles diferents del nostre i ens predisposen a desfermar contra ells la violència de la guerra.

Les causes ideològiques de les guerres

Considerem ideològiques aquelles causes que neixen de la diversitat d’idees, creences i cultures que distingeixen uns pobles dels altres. En la història de la humanitat, aquestes diferències sempre han estat un motiu de desconfiança, d’hostilitat i, sovint, de conflictes i de guerres.

Però d’on neix aquest odi per la diferència? Probablement, de la necessitat profunda que l’home té de sentir-se segur en ell mateix i la seva identitat, de saber què vol de veritat i què és important per a ell. Aquesta necessitat se satisfà en part vivint en comunitats que donen les mateixes respostes a aquestes inquietuds fonamentals: tothom les sent com a autèntiques perquè els altres també les hi senten. Però si en l’horitzó apareix un altre grup humà que raona de manera diferent i es comporta, parla, menja, es vesteix i gesticula de manera diferent, aleshores les certeses entren en crisi.

Per això, l’home tendeix instintivament a odiar els qui són diferents, a creure que ni tan sols són homes, a declarar guerres per a eliminar-los, a ells i la seva inquietant diversitat.

En el passat, les guerres ideològiques més recurrents eren les de rerefons religiós. Antigament, quan potser les veritats de fe eren més importants per als homes, resultava intolerable el fet que altres homes poguessin tenir idees i creences religioses diferents. Per aquesta intolerància s’han dut a terme guerres llargues i sagnants (penseu en les guerres de conquesta dels musulmans i en les croades dels cristians), normalment amb la convicció d’actuar correctament perquè, com proclamaven els uns i els altres, “Déu ho vol!”.

En l’època contemporània s’ha combatut i es combat en nom d’ideologies d’una altra mena. A les darreres dècades, el món ha viscut la confrontació generalitzada entre dues visions oposades de com s’havia d’organitzar i dirigir la societat: la democràcia liberal i el comunisme. En nom d’aquesta contraposició, no solament han esclatat guerres sagnants (a Corea i el Vietnam), sinó que durant molts anys s’ha viscut a les portes d’una guerra nuclear que podria haver ocasionat a la humanitat danys potser irreparables (vegeu “El món contemporani”).

Amb tot, la qüestió ideològica que als dos últims segles ha pesat més en les relacions internacionals és l’anomenada qüestió nacional, que presenta dues cares. D’una banda, ofereix un criteri per a definir i consolidar l’ordre internacional, i, de l’altra, ofereix motius per a desbaratar-lo. Vegem de quina manera.

La qüestió nacional

El món es divideix en quasi dos-cents estats, que constitueixen la comunitat internacional. L’existència de cadascun dels estats és reconeguda com a legítima per tots els altres, en nom de l’anomenat dret a l’autodeterminació, Оs a dir, d’acord amb el principi segons el qual un poble, si vol, té el dret de separar-se de la resta de la humanitat i d’organitzar-se en un estat independent. Un poble que vol viure pel seu compte es considera una nació, o sigui, un poble que se sent unit per trets comuns —com poden ser la llengua, les tradicions, l’estil de vida, les característiques racials, el territori, la religió, o fins i tot la mateixa voluntat de viure plegats—, trets que vol conservar i tutelar en autogovernar-se.

L’ordre internacional es basa, justament, en el fet de considerar la humanitat com un conjunt de nacions i de reconèixer a cada nació el dret de viure en un estat propi, separat mitjançant fronteres de la resta del món. Aquestes fronteres s’anomenen precisament internacionals perquè separen estats nacionals o, com també es diu, estats nació. De la mateixa manera, la comunitat mundial rep el qualificatiu d’internacional per remarcar el fet que es divideix en nacions i estats nacionals, i l’associació mundial de gairebé tots els estats del món rep el nom d’Organització de les Nacions Unides (ONU). Tot això mostra un esquema tan clar i ordenat que sembla que els pobles del món en el seu conjunt no haurien de tenir problemes per a conviure pacíficament.

Malauradament, les coses no són així, precisament per algunes raons relacionades amb la idea de nació. En primer lloc, cal observar que les nacions no es reparteixen tan ordenadament pel territori com el que podria fer pensar el que hem exposat més amunt. En efecte, dins les fronteres d’un estat quasi sempre conviuen diferents grups nacionals: en general una nacionalitat més nombrosa i una o algunes minories nacionals. Per norma, la nació més nombrosa pretén que l’estat nacional on s’insereix sigui el “seu” estat nacional (perquè en molts casos ha nascut d’un acte seu d’autodeterminació), i tracta d’imposar el seu govern i les seves lleis, la seva llengua i la seva cultura als altres grups nacionals. Aquest fet és la causa d’aspreses inevitables que poden desembocar en conflictes oberts i poden empènyer les minories a voler per a elles mateixes el dret a l’autodeterminació. Per tal que això no s’esdevingui, cal que les majories i les minories nacionals demostrin grans dosis de civisme i tolerància. Si no és el cas, es poden crear dues situacions, cap d’elles gaire satisfactòria.

En el primer cas, la nacionalitat dominant no accepta secessions ni retallades del seu territori nacional, amb la qual cosa el conflicte es fa crònic, en un clima de violència endèmica (d’una banda amb atemptats, sabotatges, formes de guerrilla i intents de revolta, i, de l’altra, amb una repressió policíaca i militar). El món coneix moltíssimes situacions d’aquesta mena; només cal pensar en les hostilitats dels serbis en algunes regions de l’antiga Iugoslàvia; en la guerra d’independència que es lliura contra el Marroc a l’antic Sàhara espanyol; en el terrorisme basc a Espanya; en la guerra civil dels tàmils a Sri Lanka contra la majoria singalesa; en la devastació indonèsia al Timor Oriental; en el conflicte entre hindús i musulmans al Caixmir; en la intifadau dels palestins a Gaza i Cisjordània; en les lluites del poble kurd, dividit entre quatre estats (l’Iraq, Síria, Turquia i l’Iran) cap dels quals no li reconeix el dret a l’autodeterminació; en els enfrontaments entre les comunitats serbobosniana, croata i musulmana a Bòsnia i Hercegovina; i en el conflicte d’Irlanda del Nord, que sembla que el 1998 acabà amb un acord, entre la comunitat catòlica, que vol separar-se del Regne Unit britànic i passar a formar part de la República d’Irlanda, i la comunitat protestant, que s’hi oposa.

En el segon cas, les minories nacionals aconsegueixen el dret a l’autodeterminació i se separen, però al preu d’una sagnant guerra civil i de migracions i deportacions massives. És el que va passar a l’Índia després d’assolir la independència, quan van néixer la República de l’Índia, de majoria hindú, i el Pakistan, de majoria musulmana. Aquesta decisió va costar més d’un milió de morts. Per sort, també pot passar que la separació es realitzi de manera consensuada i sense violència, migracions ni deportacions. És la situació d’alguns estats nascuts de la dissolució de la Unió Soviètica: Estònia, Letònia, Lituània i Moldàvia s’han constituït en estats independents amb minories russes més o menys consistents dins de les seves fronteres. Malgrat la separació consensuada, a Moldàvia ja han sorgit conflictes entre la majoria moldava i la minoria russòfona d’enllà del Dnièster. És el mateix problema de les noves repúbliques independents d’Armènia i l’Azerbaidjan, respecte als territoris de població armènia de Nagorno-Karabakh, situat en territori àzeri; de Geòrgia a propòsit d’Abkhàzia i Ossètia, de la República Txeca i Eslovàquia respecte l’antiga Txecoslovàquia, d’Eslovènia a propòsit de Iugoslàvia, etc.

El dret a l’autodeterminació resulta un factor de convulsió en un altre aspecte. Els darrers anys, els estats anomenats nacionals tenen dificultats no solament a causa de divergències entre nacionalitats diferents, sinó també per profundes fissures que es manifesten en el si d’aquestes nacionalitats. Algunes identitats nacionals que semblaven consolidades i fora de discussió, avui ja no ho semblen: així, els corsos i els bretons a França, els gallecs, els bascos i els catalans a l’estat espanyol, els escocesos i els gal·lesos a la Gran Bretanya qüestionen la unitat i la realitat de les nacions francesa, espanyola i britànica, respectivament.

En una paraula, sembla que les velles nacions, ja no satisfan com abans la necessitat d’identitat i de pertinença de la gent, i per això es tendeix a aplegar-se en entitats més restringides però més homogènies: les anomenades nacionalitats espontànies o ètnies, és a dir, aquelles entitats culturals preexistents al naixement dels estats nacionals i que aquests havien pretès fagocitar i superar.

Les causes econòmiques de les guerres

Al llarg de la història han esclatat moltíssimes guerres per causes sobretot econòmiques. A l’antiguitat es feien guerres per esclavitzar poblacions senceres i explotar-ne la força de treball. A l’edat mitjana es van produir nombrosos conflictes entre reis, prínceps i senyors feudals, ciutats i masses camperoles per apropiar-se terres, imposar o rebutjar impostos i drets d’explotació, de comerç, de monedatge. A l’edat moderna, bona part de les guerres de conquesta colonials han estat dictades per la voluntat d’apoderar-se dels recursos minerals i agrícoles dels països no europeus. Als darrers dos segles, amb la industrialització progressiva de l’economia mundial i la difusió de l’economia de mercat a tot el món, s’ha generalitzat l’anomenat “imperialisme”, un fenomen consistent en la tendència dels estats més forts a agredir altres estats i pobles per obtenir-ne primeres matèries, mercats on vendre, capital i mà d’obra barata.

En general es pot dir que les guerres originades per causes econòmiques són les nascudes de la tendència que té cada poble a elevar les seves condicions de vida i el seu benestar assegurant-se la major part possible del patrimoni comú de la humanitat que és el medi natural. Quan un poble actua d’aquesta manera no dubta, si pot, a arrabassar recursos (terres, fonts d’energia i primeres matèries, mà d’obra, sortides a la mar i ports comercials) als altres pobles. Això constitueix un factor inevitable de conflictes i guerres. De vegades, aquestes qüestions són molt més complicades, com per exemple en el cas de les relacions entre el “Nord” i el “Sud” del món, un dels grans problemes dels nostres temps.

El “Sud” acusa el “Nord” d’explotar-lo i saquejar les seves primeres matèries, d’imposar-li relacions d’intercanvi desiguals, de negar-li crèdits i ajuts, i d’establir préstecs en condicions molts dures que perjudiquen les economies dels països subdesenvolupats amb un pes financer enorme. Al seu torn, el “Nord” acusa el “Sud” d’incapacitat, de no haver sabut desenvolupar-se, industrialitzar-se. Els economistes i els sociòlegs no es posen d’acord sobre les responsabilitats del “Nord” del món envers el subdesenvolupament del “Sud”, però és un fet que, com a mínim, hi ha introduït models de vida que han posat fi a equilibris socials i de relació amb el medi que perduraven des de temps molt antics. Per exemple, l’explosió demogràfica que castiga les economies dels països subdesenvolupats s’explica per les innovacions introduïdes des del “Nord” (difusió de les pràctiques higièniques i sanitàries, abandó del camp, urbanització massiva). Avui, el “Sud” viu la fase anomenada de “transició demogràfica” (índexs de natalitat alts, propis d’una societat agrícola, i índexs decreixents de mortalitat, propis de les societats industrials), que Europa també va viure fa un segle i que va pal·liar amb una gran emigració fora del continent. Actualment s’assisteix al fenomen invers: arriben a Europa els “extracomunitaris”, que hi desencadenen reaccions xenòfobes, tensions i conflictes.

Es poden considerar com a casos concrets de conflicte econòmic els que s’originen en la crisi mediambiental, un altre gran problema d’avui. Aquí no és en joc la sostracció de recursos d’un poble per part d’un altre, sinó els danys que aquest li causa al seu medi ambient (el recurs dels recursos). Posem uns exemples: l’explosió d’una central nuclear defectuosa en un país contamina radioactivament l’aire, les aigües i els sòls d’altres països (com va passar el 1986 amb la central soviètica de Txernòbil); l’abocament de residus per part d’una fàbrica d’un determinat país contamina un riu que després travessa molts altres països; la construcció d’una presa en un riu comporta la manca d’aigua als països que viuen aigua avall del riu; el naufragi dels petroliers dels països exportadors i dels importadors de petroli origina una marea negra a les costes d’altres països; l’augment a l’atmosfera de diòxid de carboni i de clorofluorocarburs, emesos pels països més avançats, causa la debilitació de la capa protectora d’ozó, fet que perjudica tots els pobles de la Terra... I la llista podria continuar.

Les causes polítiques de les guerres: la divisió del món en estats

Per conflictes i guerres de naturalesa política hem d’entendre les que tenen relació amb el poder polític, amb la manera en què aquest poder s’organitza i es reparteix al món. A “Societat i poder”, es diu que el poder polític és aquell que s’exerceix mitjançant l’ús de la força, i que la força en tots els països constituïts en estats és monopoli de l’estat. D’altra banda, com que al món no hi ha un sol estat sinó molts, resulta que a escala mundial no existeix un únic monopoli de la força. Hi ha molts centres de poder —els diferents estats—, cadascun dels quals deté el monopoli de la força dins el propi territori; el conjunt de tots ells constitueix una mena d’oligopoli mundial de la força. No és cap situació nova per a la humanitat; ans al contrari, es pot dir que al llarg de tots els segles i mil·lennis anteriors els homes sempre s’han trobat dividits en comunitats governades per centres de poder independents els uns dels altres.

L’existència de nombrosos centres de poder té molta importància pel que fa als problemes de la guerra i la pau, perquè en definitiva, llevat dels casos de guerra civil, són els estats que desencadenen els conflictes bèl·lics i és entre els estats que es produeixen els enfrontaments. Passa el mateix quan les causes predominants dels conflictes són de naturalesa psicològica, ideològica o econòmica. Són els estats que, en darrera instància, tradueixen en comportaments bel·ligerants o en guerra oberta aquests impulsos que neixen del si de la societat civil.

Si no hi hagués estats independents, també hi hauria guerres? Més endavant intentarem respondre a aquesta difícil pregunta. De moment, però, creiem que es pot afirmar quasi amb tota seguretat que, mentre hi hagi estats independents, continuaran esclatant guerres. La superació de la divisió del món en estats no és suficient per a eliminar la guerra, si bé segurament és una condició necessària.

Aquesta afirmació es confirma pel que ja hem dit a “Societat i poder”, quant a la necessitat que tenen els homes de sotmetre’s a un poder superior per a conviure pacíficament. Com els homes, els estats també necessiten, per a conviure sense violència, un poder superior que els imposi relacions recíproques pacífiques; per tant, han de renunciar a una part de la seva independència.

Però aquest poder no existeix, perquè no existeix un monopoli mundial de la força, sinó, com hem dit, un oligopoli; així doncs, no existeix cap autoritat mundial capaç d’imposar la seva voluntat pacíficament als diferents estats.

En altres paraules, i emprant un concepte que hem fet servir molt a “Societat i dret”, podem dir que no hi ha normes eficaces perquè els estats convisquin sense recórrer a l’amenaça i a la guerra per a defensar els propis interessos i els propis drets. Aquesta afirmació, però, sembla desmentida per l’existència d’un tipus especial de normes, les normes del dret internacional (de les quals ens ocuparem més endavant amb més profunditat). Les lleis internacionals que imposen als estats la solució pacífica dels conflictes i l’obligació de mantenir comportaments que no perjudiquin els altres països, ¿no fan la mateixa funció a escala mundial que la que fan les lleis d’un estat dins les seves fronteres? I la mateixa Organització de les Nacions Unides (ONU), ¿no constitueix l’autoritat mundial que acabem de dir que no existeix?

El fet és que l’ONU (1945), si bé és reconeguda com la màxima autoritat jurídica mundial, no té els mitjans, és a dir, la força, per a imposar pacíficament la seva voluntat als estats (independentment de la seva pertinença o no a l’organització). Quant a les normes del dret internacional, que l’ONU dicta o que té la missió de fer respectar (començant per la Carta de les Nacions Unides, que va donar vida a l’ONU), sí que tenen naturalesa jurídica (és a dir, són normes que s’imposen amb l’ús de la força), però d’una manera una mica especial.

Les normes del dret internacional s’adrecen a estats, no a individus, i les punicions o les sancions que imposen en cas de desobediència interessen els estats i no les persones. Ara bé, punir un estat significa emprar la força contra el poble d’aquest estat, o, dit d’una altra manera, declarar-li la guerra. Si així és com preserva la pau el dret internacional, cal dir que té una manera força estranya de fer-ho. Aclarim-ho. La diferència entre el dret d’un estat i el dret internacional rau en el fet que el primer aplica sancions individuals per a punir els delictes: els criminals són arrestats i condemnats individualment amb un mínim de violència; mentre que el segon imposa sancions col·lectives: per a punir un estat per un delicte comès pels seus governants, el dret internacional autoritza una intervenció militar que afecta l’exèrcit i la població civil abans que els governants (d’altra banda, no sempre afectats). La qual cosa no és sinó una guerra. Un cas relativament recent de sancions col·lectives és el de la guerra del Golf (1991): per a punir el govern iraquià, culpable d’haver envaït l’emirat de Kuwait, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va autoritzar una intervenció armada contra l’Iraq. Aquest país va ser derrotat, però abans van morir milers de soldats i civils, i es van destruir ciutats, carreteres, ponts i aeroports.

No és per casualitat, doncs, que la comunitat internacional sempre dubti a l’hora de recórrer a sancions de caràcter col·lectiu i que normalment prefereixi sancions més toves, com per exemple les de caràcter econòmic, que consisteixen a excloure del comerç internacional el país culpable. Però les experiències passades demostren que es tracta de mesures poc eficaces, perquè les autoritats internacionals quasi mai no aconsegueixen prohibir a tots els països que tinguin relacions comercials amb el país sancionat.

El dret a l’autodefensa, un altre factor de guerra

La incapacitat del dret internacional d’assegurar la pau i els diferents drets estatals fa que tots o quasi tots els estats tinguin armes (és a dir, exèrcits permanents) per a defensar la seva seguretat i els seus drets. La mateixa Carta de les Nacions Unides els reconeix el dret d’estar armats i defensar-se per ells mateixos, si la comunitat internacional no intervé en el conflicte o fins que hi intervingui (cosa que, com s’ha dit, és poc freqüent). Però això constitueix un altre poderós factor de bel·ligerància i de guerra. Tot estat veu com un perill potencial el simple fet que els estats amb els quals limita o amb els quals té un conflicte d’interessos estiguin armats i, consegüentment, encara que sigui l’estat més pacífic i més respectuós dels drets dels altres, es veu obligat no solament a armar-se sinó també a augmentar contínuament els seus arsenals per por de ser massa dèbil davant d’un possible atac. Però els altres estats també raonen de la mateixa manera, i per tant és molt probable, si no segur, que tots els estats s’embranquin en una cursa d’armaments que només té l’efecte de potenciar el risc de la guerra, com també de gastar fortunes enormes. Aquesta és la situació que ha viscut el món sencer durant quatre dècades després de la Segona Guerra Mundial. La cursa d’armaments ha equipat tan bé els arsenals de tot el món, que es pot destruir la humanitat sencera no una sinó moltes vegades. Avui, l’enfrontament entre l’Est i l’Oest ha cessat, i finalment, després de dècades d’intents infructuosos, les negociacions per a la reducció de les armes han donat alguns acords importants (començant pels de Hèlsinki el 1975).

Però ningú no ens assegura que, si es revifa el conflicte entre les grans potències atòmiques, la cursa d’armaments i l’amenaça consegüent de la catàstrofe nuclear no tornaran. Quan un estat sap que un altre estat té armes capaces de destruir totes les seves ciutats principals i gran part del seu territori (i això és el que tant els Estats Units com Rússia poden fer-se recíprocament, fins i tot després de les notables reduccions de míssils i projectils atòmics acordades a la fi del 1991), la desconfiança no pot deixar d’existir, per més bones que puguin ser les relacions. D’altra banda, si aquesta cursa per veure qui té més armes s’ha suspès pel que fa a les grans potències i les armes nuclears, no és així pel que fa a les anomenades armes convencionals (o no nuclears) i les potències mitjanes i petites. Sobretot les de l’anomenat Tercer Món, que competeixen per fabricar-ne i comprar-ne en grans quantitats (i els països industrialitzats competeixen per vendre’n). En molts casos, aquesta competència és originada pel mecanisme d’acció i reacció que hem descrit: “jo m’armo perquè tu estàs armat i acumulo més armaments perquè tu, com que jo m’armo, encara t’armes més, i m’obligues a mi a fer el mateix...” i així successivament, fins que les armes són tantes que, com se sol dir, “comencen a disparar totes soles”.

Què es pot fer contra la guerra?

Ja hem dit que els homes sempre han estat dividits en comunitats (clans familiars, tribus, estats) independents. Però sempre serà així? En la història humana s’observa un cert moviment pendular que deixa sense resposta aquest interrogant. Hi ha períodes en què es formen grans dominis polítics, grans estats o imperis que s’estenen per altres continents i que semblen presagiar una unificació política del món. Els historiadors expliquen que des que va sorgir el que potser va ser el primer imperi de la història, el d’Accad, a Mesopotàmia, més de 2 000 anys abans de Crist, el seu fundador, el rei Sargon I, es va atorgar el títol de “senyor de les quatre parts del món”. La idea d’un domini virtualment universal va retornar moltes vegades: a l’imperi Persa, a l’imperi d’Alexandre, a l’imperi Romà, a l’imperi mongol, a l’imperi de Carles V (on “no es ponia mai el sol”) i, en temps més recents, en els somnis de dominació de Napoleó i de Hitler.

Però també existeix la tendència oposada, la de la fragmentació i la subdivisió en comunitats polítiques més petites, una tendència que sempre ha fet que els grans imperis s’hagin desmembrat i dissolt tard o d’hora.

Avui sembla que vivim en una situació en què en general es dóna el segon cas. Després de la Segona Guerra Mundial, van desaparèixer dos grans imperis colonials, el britànic i el francès, i l’any 1991 es disgregà un imperi de molts segles de vida, el soviètic. A més, com ja hem observat, sembla que altres estats, aparentment cohesionats per una forta unitat nacional, es volen fragmentar en països més petits, més homogenis culturalment. Es passarà del món de les nacions al món atomitzat de les ètnies?

Ara bé, encara que el món sembli cada vegada més desitjós de dividir-se políticament, per contra tendeix a estar cada vegada més unit per l’economia, el desenvolupament de les comunicacions i els problemes ecològics comuns. Així doncs, prevaldrà la fragmentació o l’altra tendència, oposada però concomitant? Probablement, la resposta a aquesta pregunta depèn de la manera com els homes arribin a la unitat política del món i de la seva capacitat de neutralitzar les altres causes de conflicte i de guerra.

L’experiència històrica demostra que les grans unions polítiques basades en la conquesta i la força —els imperis— no són duradores. Probablement no és el camí adequat per a assolir una fita tan important com la superació de l’anarquia internacional.

Potser la direcció apropiada és la que avança en el sentit de la construcció de comunitats polítiques unitàries però que aconsegueixen la seva unitat concedint la màxima llibertat possible als grups humans que passen a formar-ne part. Una unió política d’aquesta mena s’anomena federació (o estat federal), i es va posar en pràctica per primera vegada fa un parell de segles amb la fundació dels Estats Units d’Amèrica. Posteriorment van néixer altres federacions: a Suïssa, el Canadà, Austràlia, l’Índia, Alemanya i força països de l’Amèrica Llatina. Europa també està vivint un lent procés que es preveu (o s’espera) que desembocarà en la creació dels Estats Units d’Europa. Una federació es concreta en un tipus d’unió, el federalisme, que assoleix de debò la unitat política i, per tant, elimina l’oligopoli del poder polític, l’anarquia entre estats independents i la possibilitat de guerra, alhora que satisfà, fins allà on és possible, el dret d’autogovern de tots els pobles que en formen part. És una construcció política complexa però que, com demostra la història, funciona en certes condicions i en alguns països. ¿Podria funcionar a escala mundial, per a unificar políticament tota la humanitat i posar fi a l’assot dels conflictes armats a tot el planeta? Potser sí, si l’home aconsegueix satisfer la segona de les condicions que hem indicat més amunt: neutralitzar les causes no polítiques de les guerres, és a dir, les psicològiques, les econòmiques i les ideològiques.

Combatre les causes psicològiques, econòmiques i ideològiques és una tasca que correspon a la societat civil, perquè és del seu si que neixen.

Comencem per les causes econòmiques. La societat hauria de ser capaç de compensar les excessives disparitats que avui existeixen entre els pobles. Si no ho fa, els pobles econòmicament més desavantatjats es voldran independitzar i a poc a poc tornarà a configurar-se la situació anterior d’anarquia internacional. Per això, tots aquells que, a més dels recursos necessaris per a sobreviure, tenen molts béns superflus han de comprometre’s a cedir-ne una part per afavorir el desenvolupament dels pobles més endarrerits. Així mateix, la pau és afavorida per una redistribució més equitativa de la riquesa dins de cada poble, ja que això evita que les tensions i les reivindicacions econòmiques i socials internes es descarreguin a l’exterior. La moderació del consum individual redueix també la pressió sobre el medi natural i atenua les causes de conflictes que poden néixer de la crisi ecològica i de les responsabilitats que tots els pobles tenen en aquesta qüestió.

Pel que fa a les causes psicològiques i ideològiques dels conflictes i les guerres —que aquí tractarem conjuntament i de manera breu—, la societat civil de cada país ha de comprometre’s a eliminar-les amb una gran tasca d’autoeducació.

Potser és cert, com hem dit al començament, que l’home posseeix tendències agressives insuperables (hi ha psicòlegs que ho afirmen i psicòlegs que ho neguen), però no és menys cert que en tots nosaltres existeix un impuls igualment irreprimible envers la simpatia, l’amor, la germanor. Però l’aversió per la gent diferent, la por, la necessitat de relacionar-nos amb els nostres iguals, d’identificar-nos-hi, ¿no són obstacles massa grans per a la germanor universal? La resposta a aquesta pregunta és un no rotund. El fet és que tenim idees molt discutibles sobre el que és diferent i el que és semblant. Per exemple, estem convençuts que un blanc i un negre són molt diferents, molt més que no pas dos blancs entre ells. Per això, si som de la mena de gent que s’inquieta per la diversitat —i som blancs—, un blanc ens molestarà molt menys que un negre. Amb tot, els científics que estudien el patrimoni genètic de l’home (el codi que estableix quins són els nostres caràcters) saben que les diferències en el color de la pell s’expliquen per un petit factor genètic, mentre que són molt més grans les diferències que distingeixen dos individus del mateix color de pell.

El fil d’aquesta argumentació ens porta a afirmar que, en el tema de les semblances i les diferències, les aparences enganyen; encara més, que tots els homes som molt diferents els uns dels altres. Aleshores, ¿hem de dir adéu als nostres desigs d’identificació i de pertinença? Probablement no, perquè, si és veritat que tots els homes són diferents els uns dels altres, també és cert que no hi ha res de tan semblant a un home com un altre home. Per tant, ens podem sentir identificats amb la naturalesa humana que ens agermana a tots.

Si tots adquirim aquesta consciència, bona part de les causes ideològiques i psicològiques de les guerres desapareixerà. Els “altres” ja no ens suscitaran por ni aversió, perquè comprendrem que els altres som nosaltres. En efecte, tota forma d’humanitat, tant des del punt de vista racial com cultural, sorgeix d’un fons comú i desenvolupa les potencialitats que estan latents en cadascú de nosaltres. Si els nostres avantpassats haguessin viscut prou generacions a l’Àfrica, seríem negres. Si el nostre poble visqués en una zona del Magrib impracticable per la misèria i la sequera, seríem immigrants extracomunitaris. Si haguéssim nascut i crescut en una comunitat de gitanos, potser seríem nòmades... En tots els altres éssers humans, encara que no ens hi reconeguem, hi som; si no el que som ara, almenys el que hauríem pogut ser.

El dret de les nacions i el dret dels estats

A “Una societat d’estats... en conflicte” hem fet una ullada panoràmica a la comunitat internacional i els seus problemes, començant pel de la guerra. Ara observarem la societat mundial des d’un punt de vista més específic i “rigorós”, és a dir, des del punt de vista del dret. Estem acostumats a pensar en el dret com en un conjunt de regles elaborades pels estats. L’activitat del ciutadà francès és reglamentada pel dret francès, la del ciutadà italià pel dret italià, etc. Cada estat té organismes competents per a crear normes jurídiques (el parlament, el consell de ministres, per exemple), organismes que vetllen perquè les normes es respectin i organismes que intervenen per posar remei a les situacions en què es violen les lleis.

Aquesta manera de pensar en el dret és parcial i no representa de manera completa el fenomen jurídic. És parcial en la mesura que en el passat han existit i han prevalgut normes jurídiques no estatals; i també és parcial avui, ja que la idea de l’estat com l’únic —o si més no, el primer— productor de normes jurídiques està perdent força, després de quasi dos segles de vigència. En efecte, el procés d’unificació dels diferents microcosmos jurídics (a l’època feudal representats pels drets particulars de les classes nobles, per les normes de les ciutats, per les comunitats locals) en el món del dret estatal ha estat una experiència llarga i difícil, duta a terme entre els segles XVII i XIX en els diferents ordenaments de l’Europa continental. Així, per exemple a França, un dels resultats duradors de la Revolució del 1789 va ser la unificació de les diferents consuetuds, costums i tradicions jurídics existents al país en un sol cos de lleis, organitzades en textos normatius de producció estatal: els codis. Els codis (civil, penal, processal —civil i penal—) encarnen aleshores la pretensió monopolista de l’estat de regular d’acord amb les seves disposicions les relacions familiars i de successió hereditària, les relacions de propietat, d’intercanvi i de treball, etc.

Durant el segle XIX es va produir la consolidació de la identificació entre estat i nació (pensem en el Risorgimento italià, en la unificació dels estats alemanys, en la creació dels estats balcànics), i també la identificació entre dret i dret estatal, que tendeix a excloure les altres modalitats, tradicionals, de producció de les normes, en primer lloc la consuetud. A Catalunya, malgrat la intensa centralització borbònica dels segles XVIII i XIX, van perviure algunes restes del dret civil tradicional, que afectaven el matrimoni, l’herència, la transmissió de la propietat, etc. Convé recordar que, en el passat, ni les organitzacions centralitzades i molt menys els imperis, com el Romà o el Bizantí, mai no havien pretès detenir el monopoli de la producció legislativa. Alguns sectors considerats d’importància estratègica per a la protecció de l’ordre establert eren reglamentats de manera exclusiva pel poder central, però normalment es donava llibertat a les comunitats locals per a organitzar les seves relacions i, el que és més important, per a decidir la solució dels conflictes recorrent als mecanismes tradicionals de justícia.

Donar un cop d’ull a la història ens ajuda a entendre per què el dret internacional s’ha desenvolupat fins al segle XX sobretot com a dret “entre estats”, amb la voluntat de resoldre els conflictes (generalment armats) entre països sobirans, que no reconeixien als subjectes internacionals el poder de crear normes vinculants. També ens ajuda a entendre per què, en absència d’un poder superior al dels estats (o, més ben dit, després de la dissolució de les dues formes de poder supranacional que havien estat el Sacre Imperi Romanogermànic i els Estats Pontificis), la història del dret internacional durant molt de temps ha estat constituïda fonamentalment per aliances militars, tractats de pau i acords encaminats a prevenir situacions de conflicte militar o a dirimir-les.

Comunitat internacional i sobirania estatal

El dret internacional existeix, per tant, per la voluntat dels estats que formen la comunitat internacional. La diferència entre el dret de cada estat i el dret internacional resulta evident, aleshores: el primer depèn dels òrgans investits del poder de crear dret de cada estat concret; el segon, de la voluntat col·lectiva de diversos estats.

Aquesta voluntat es concreta de dues maneres: a través d’acords entre estats, o arran d’un comportament repetit en el temps per part d’un cert nombre d’estats, amb la convicció que aquest comportament és obligat; aquesta forma de naixement de les normes s’anomena consuetud. Són exemples d’acord els tractats amb què dos estats decideixen modificar les fronteres o reduir alguns armaments, o l’intercanvi de persones que són buscades per certs delictes en el territori d’un dels estats i que han fugit a l’altre.

Pel que fa a les consuetuds, han estat importants en el passat com a modes de producció de bona part de les normes del dret internacional. Amb tot, els darrers temps, sobretot a causa del creixement del nombre d’estats a fora d’Europa i del canvi d’algunes condicions, certs costums han caigut en desús i han estat substituïts per nous acords. Així, per exemple, la norma que determina l’amplitud de la franja de mar davant la costa en què cada estat exercia la sobirania absoluta (aigües territorials), que antigament es mesurava segons l’abast màxim dels canons costaners, va caure en desús al segle XIX, i posteriorment ha estat substituïda per noves normes contingudes en acords internacionals.

La divisió entre el dret internacional i el dret intern de cada estat té conseqüències en el pla de l’eficàcia de les normes internacionals dins de cada país. Si, per exemple, un estat s’ha compromès amb un altre, mitjançant un tractat, a concedir certs beneficis als seus ciutadans (ingrés al país sense necessitat de visat, privilegis fiscals, el dret d’exercir algunes activitats comercials, etc.), aquests beneficis no seran efectius simplement per la força del tractat, sinó que caldrà que l’estat en qüestió apliqui les normes contingudes en l’acord internacional mitjançant la modificació del seu dret intern. Això es podrà fer de diferents maneres: creant una llei especial que contingui les normes explícites d’adaptació; redactant una llei o un decret amb un únic article que ordeni executar el tractat adjuntat al decret (o a la llei); o establint a la Constitució —com es fa a l’estat espanyol (art. 96-1, CE)— que les normes dels tractats s’inclouran en l’ordenança interna després de ser publicades oficialment.

La força i els punts dèbils del dret internacional

Les normes del dret internacional tenen categoria de normes jurídiques, la qual cosa significa que els estats membres de la comunitat internacional es consideren obligats a respectar les normes de caràcter general, i que els estats que subscriuen els acords i els tractats es consideren obligats envers els altres signataris. Això també comporta que la inobservança d’aquest corpus normatiu és font de sancions. I aquí el tema es torna a complicar a causa de l’existència del principi de la sobirania estatal. A diferència del que passa dins de cada país particular, on les normes del dret intern es fan respectar gràcies a un sistema articulat (policia, poder judicial) que posa l’estat en una situació de preeminència respecte de la persona que viola la norma, en la comunitat internacional les garanties de respecte de les normes es confien només mínimament a un aparell de repressió. A més, hem de tenir en compte que en certs casos la controvèrsia internacional sorgeix perquè algunes de les parts opinen que hi ha hagut una violació de les normes jurídiques, mentre que d’altres consideren que, atesa la novetat o l’excepcionalitat de la situació, no s’ha incorregut en cap violació del dret internacional. Pensem en un cas recent, molt polèmic en l’àmbit internacional: al començament dels anys noranta, l’Iraq (membre de la comunitat internacional) va envair i va ocupar militarment un estat independent, Kuwait. Els estats alineats en defensa d’aquest últim van lamentar la violació per part dels iraquians d’un dels principis fonamentals que regeixen la comunitat internacional, el que prohibeix l’agressió armada. Al seu torn, l’Iraq denunciava la peculiaritat de la situació, i afirmava que antigament Kuwait formava part del seu territori. La història, però també la crònica d’aquests darrers anys, és plena de casos semblants, en què un estat considera que ha de prevaler el seu dret sobre un territori perquè és anterior al dret d’un altre estat. En aquests casos, en què es contraposen arguments polítics a arguments jurídics, la solució negociada i pacífica del conflicte és rara.

La força i la debilitat del sistema de normes organitzades en el dret internacional rauen precisament en la capacitat o la incapacitat de reaccionar davant les violacions de les regles que demostri la comunitat internacional en cada conflicte. Més endavant veurem que la noció abstracta de “comunitat internacional” s’ha concretat històricament en institucions que es proposen com a objectiu garantir l’autogovern pacífic del planeta. De moment, aquí ens limitarem a citar els mitjans de solució pacífica dels conflictes internacionals.

Com les persones, que poden decidir resoldre un conflicte negociant o adreçant-se als tribunals, els estats també resolen els conflictes ara utilitzant procediments de conciliació, adés recorrent a procediments judicials.

Entre els procediments de conciliació cal destacar les negociacions directes (que normalment es conclouen amb una “transacció” entre les pretensions enfrontades de les parts) i la mediació, que consisteix en la interposició d’un estat o més entre els estats en conflicte. En cas d’optar per procediments judicials, es pot recórrer als arbitratges, mitjançant els quals les parts contendents confien la resolució de la disputa a un àrbitre o més d’un (als quals reconeixen el poder d’imposar una decisió vinculant), o als tribunals de justícia. Després de la Segona Guerra Mundial es van crear tres tribunals de justícia: el Tribunal Internacional de Justícia, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees i el Tribunal Europeu dels Drets de l’Home. El primer, el Tribunal Internacional de Justícia, té el poder de decidir sobre totes les qüestions que els estats membres de l’ONU decideixin confiar-li. El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees té el poder exclusiu de decidir sobre totes les controvèrsies que sorgeixin entre els estats membres a propòsit de l’aplicació dels tractats fundadors de la Unió Europea. El Tribunal Europeu dels Drets de l’Home es convoca per resoldre els litigis entre els estats membres d’una altra organització supranacional, el Consell d’Europa, pel que fa al reconeixement dels drets de l’home. Darrerament s’ha creat un tribunal per jutjar “els crims contra la humanitat” (els crims de guerra, els genocidis, etc.) i ha començat a actuar per a jutjar actes comesos en la guerra de l’antiga Iugoslàvia.

Bé que no és unitari ni sistemàtic, l’aparell de tutela de l’observança del dret internacional existeix i s’utilitza. Quan la seva existència no és suficient per a eliminar la causa del conflicte —quan, en altres paraules, les parts no es posen d’acord, o no respecten les resolucions judicials—, el dret internacional manifesta la seva debilitat. El conflicte armat és la denúncia (quotidiana, si pensem en tot el món) de la incapacitat del dret internacional per a dirimir tots els conflictes. Això, però, no ens ha de fer pensar que el dret internacional no tingui raó de ser davant la guerra. En efecte, moltes de les seves regles s’apliquen exclusivament als casos de conflicte bèl·lic, per tal d’imposar a les mateixes parts bel·ligerants algunes regles de comportament i alguns límits (en són exemples els acords internacionals que inclouen normes específiques sobre el tracte als presoners de guerra, però també les normes generals del dret internacional que prohibeixen el genocidi o els abusos de la població civil, o també les normes que obliguen a respectar l’activitat de la Creu Roja). L’aplicació d’aquestes regles sovint és parcial, precisament a causa de la presència d’enfrontaments. Amb tot, l’existència de les normes permet sancionar determinats comportaments un cop acabat el conflicte (pensem en el conegut procés de Nuremberg, organitzat al final de la Segona Guerra Mundial pels aliats, per punir els criminals de guerra pertanyents a l’exèrcit alemany derrotat).

Decau la sobirania dels estats?

Fins a la primera meitat del segle XX, el dret internacional ha representat de manera quasi exclusiva el conjunt de les normes elaborades per a definir les relacions i regular les situacions de conflicte entre estats. A més, fins a la mateixa època i durant tota la modernitat, la guerra —entesa com a crisi radical de les funcions bàsiques del dret internacional— ha estat sobretot una “guerra entre estats” o entre aliances d’estats (cal no oblidar, però, els conflictes tribals, les guerres religioses, els conflictes bèl·lics entre un estat i nacions sense estat). Després de la Segona Guerra Mundial, la situació s’ha modificat i s’ha assistit a un canvi gradual de les funcions del dret internacional. Paral·lelament, hi ha hagut un canvi de les condicions de crisi: l’època del terror nuclear entre les dues superpotències, com que feia “políticament no practicable” la hipòtesi de la guerra directa entre les potències nuclears, ha generat noves modalitats de crisi (les guerres regionals, el terrorisme, el blocatge econòmic) per a resoldre les greus i nombroses causes de conflicte.

L’època caracteritzada primer per la guerra freda i després per la “distensió” (i en tot moment per l’enfrontament jurídic, diplomàtic i militar) ja havia donat com a resultat un afebliment de la idea d’estat sobirà i independent que s’havia imposat en l’experiència occidental al llarg dels segles anteriors, afebliment que s’ha vist afavorit per diversos factors. La consciència de totes les dificultats que comportava el manteniment de la pau per part de qui en la postguerra immediata va assumir el lideratge polític dels estats que havien combatut, sens dubte va tenir el seu paper en el projecte d’una estructura de cooperació i de mitigació dels conflictes com és l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Els promotors de la inicial Comunitat Econòmica Europea, que va sorgir amb l’ambiciós objectiu de fer solidaris dos països, França i Alemanya, enfrontats de feia segles dins i fora d’Europa, es van inspirar en sentiments semblants. La reacció general contra les aberracions de l’intervencionisme estatal que representaven les dictadures i la propensió (típica del món angloamericà) a dotar de caràcter jurídic les relacions entre l’estat i l’individu (entesa com a garantia de l’alliberament de les persones de l’arbitrarietat de la política), van contribuir a reforçar la mateixa tendència.

Hi ha altres factors, més pragmàtics, que també han influït en l’afebliment de la idea de sobirania estatal. Per exemple, la política de recerca d’una estabilitat i de cooperació en l’àmbit monetari i financer a escala global, duta a la pràctica en plena Segona Guerra Mundial i després concretada en la creació d’altres organismes internacionals (el Fons Monetari Internacional el 1944 i el Banc Mundial el 1945). Així mateix, convé recordar que, en el passat, la capacitat de decisió quant a la política monetària i financera es considerava un dels poders de l’estat impermeables a tota interferència exterior.

En síntesi, podríem dir que el canvi que van voler els països vencedors de la Segona Guerra Mundial, i que després van acceptar la majoria dels estats membres de la comunitat internacional quant al concepte de cooperació, es va concretar en les institucions creades en aquella època. L’alteració posterior de les relacions entre les potències, amb l’enfrontament entre el “bloc comunista” i el “bloc occidental”, va impedir o va fer més complexa la transformació d’aquell canvi de principi en política quotidiana de cooperació. Un altre factor de complexitat ha estat el procés de descolonització, que en relativament poc temps (entre la fi dels anys quaranta i els seixanta) va convertir en estats sobirans uns territoris que fins aleshores no havien tingut cap influència en la comunitat internacional.

La ràpida dissolució del bloc dels països socialistes i, després, de la mateixa Unió Soviètica com a estat unitari al començament dels anys noranta ha modificat el plantejament de les relacions internacionals. Més endavant, en l’apartat dedicat als “problemes”, veurem quines són les línies d’organització d’un nou ordre. Aquí ens limitarem a observar que, amb la fi de l’equilibri bipolar, sembla que s’ha posat terme a una fase d’“encarcarament” de les relacions entre els estats. Des d’un cert punt de vista es pot entendre com un reforç de les prerrogatives estatals (així s’explica la pregunta que planteja el títol “Decau la sobirania dels estats?”), en el sentit que els països que fins fa poc es movien dins els estrets esquemes de la relació entre les dues grans potències avui poden esdevenir subjectes de la comunitat internacional, no solament de ple dret sinó també de fet, i manifestar una voluntat “més lliure” en l’establiment d’acords i tractats.

Amb tot, des d’un punt de vista diferent, es pot pensar que alguns dels projectes ideats ja durant la postguerra i després “congelats” ara es poden expandir o simplement començar a aplicar. Pensem, per exemple, en la Unió Europea, que pot projectar la seva ampliació cap a l’est seguint l’antiga noció d’Europa.

Però no oblidem el fet que pot resultar més innovador: la hipòtesi que el dret internacional es transformi en el portador de valors jurídics generals de protecció de l’individu respecte del seu estat. Si aquesta tendència arrela (i perquè arreli cal que els ciutadans dels diferents països siguin conscients de la possibilitat que això passi i, més concretament, que els organismes internacionals de justícia funcionin com a veritables tribunals per a la tutela dels drets “universals” de les persones), assistirem a la pèrdua efectiva de la sobirania exclusiva de l’estat sobre els “seus” ciutadans.

Aquest procés avui encara és limitat, i interessa un nombre d’estats molt inferior respecte de la totalitat dels estats membres de la comunitat internacional. En efecte, si bé les barreres ideològiques s’han debilitat, n’hi ha d’altres, culturals i religioses, que fan difícil l’acceptació universal d’aquests valors jurídics (de respecte i dignitat de la vida i de la persona), considerats patrimoni de tota la humanitat.

Els subjectes del dret internacional

Pel que hem vist fins ara, els estats són els “subjectes” naturals del dret internacional. Però no en són els únics subjectes, perquè també hi ha les organitzacions internacionals, com l’ONU o la UE. A més, cal no oblidar la possibilitat, esmentada més amunt, que els individus concrets esdevinguin així mateix subjectes del dret internacional.

El reconeixement dels estats com a subjectes del dret internacional

Ara ens centrarem en els estats. Els estats també neixen, evolucionen i desapareixen. N’hi ha de molt antics, com la Gran Bretanya i França, els orígens dels quals es remunten a l’edat mitjana, i altres, com Itàlia o Alemanya, de més recents, formats a la segona meitat del segle XIX, o, com la major part dels estats africans, sorgits com a països independents al segle XX. Data d’aquests darrers anys la desaparició de la República Democràtica Alemanya (1990) i de la Unió Soviètica (1991), la primera absorbida per l’Alemanya Federal, i la segona fragmentada en 15 estats independents. El desmembrament de Iugoslàvia i la divisió de Txecoslovàquia ja han donat vida a països nous. Ara bé, si considerem que en molts casos el naixement d’aquestes noves entitats estatals és obstaculitzat per altres estats (pensem en Eslovènia i Croàcia i en el seu conflicte amb Sèrbia, que en un primer moment no reconeixia la declaració de secessió de la federació iugoslava), el problema que es planteja és l’establiment dels criteris necessaris per a determinar qui és i qui no és subjecte del dret internacional.

Des de fa segles es considera com a subjecte del dret internacional el col·lectiu de persones que, organitzades en un cert territori, aconsegueix esdevenir independent en la seva organització interna i en les seves relacions amb l’exterior. Es coneixen desenes de casos en què el reconeixement d’un nou subjecte internacional s’ha produït arran de la confirmació de la secessió respecte d’un estat “originari” (pensem en els Estats Units respecte de la Gran Bretanya, o en Grècia respecte de l’imperi Otomà) o de l’emancipació d’un estat colonitzador. Però cal observar que, si bé l’autonomia interna i externa i la presència d’un grup d’individus configuren els trets essencials perquè una nova entitat, que es declara sobirana, sigui reconeguda com a tal, el territori no és un element imprescindible. Pensem en la Santa Seu, que va continuar essent un subjecte (rellevant) de la comunitat internacional fins i tot després que el regne d’Itàlia n’hagués ocupat els territoris el 1870 (en efecte, la Ciutat del Vaticà es va crear més tard, el 1929, arran de l’acord entre el govern italià i el pontífex), o en els governs creats a l’exili i que en alguns casos obtenen el reconeixement (de manera que poden mantenir relacions diplomàtiques amb altres països o amb subjectes de la comunitat internacional, encara que no exerceixin el control sobre cap territori), o en tots els organismes internacionals (ONU, etc.) creats per acord entre estats i, per tant, autònoms, però sense territori.

Els organismes supranacionals: de la Societat de Nacions a l’ONU

El primer intent d’evitar conflictes internacionals entre els estats va ser, just després d’acabar la Primera Guerra Mundial, la creació de la Societat de Nacions, per part de les grans potències que havien guanyat la guerra. Amb seu a Ginebra, era una organització política amb òrgans permanents que tenia com a finalitat principal el manteniment de la pau i de la seguretat internacionals. Però aquest objectiu no s’aconseguí, ja que vint anys després de la seva institució començava la Segona Guerra Mundial. Entre les causes del fracàs de la Societat de Nacions destaquen sens dubte la participació episòdica d’algunes grans potències (com Alemanya, que només s’hi va associar del 1926 al 1933), o l’absència d’altres (com els Estats Units), però també la manca d’instruments de coerció davant dels estats violadors dels acords en què es basava la Societat. La darrera assemblea se celebrà a l’abril del 1945 a San Francisco i acordà la dissolució de la Societat i la transmissió de funcions a un nou organisme: l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

Els objectius de l’ONU, definits en el seu estatut, comprenen, entre d’altres, la defensa de la pau i la seguretat mundials, la protecció dels drets fonamentals de l’individu i l’enfortiment del progrés social i econòmic. L’ONU, que avui reuneix quasi tots els estats del planeta, treballa per l’acompliment d’aquests objectius mitjançant una sèrie d’òrgans: l’Assemblea General de tots els membres de l’organització, els quals tenen el mateix pes en la votació de les resolucions; el Consell de Seguretat, format per cinc membres permanents (els Estats Units, Rússia, la Gran Bretanya, França i la Xina) i deu més de rotatius; el Consell Econòmic i Social, que actua com a òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades; el Consell de Tutela, que supervisa l’administració dels territoris confiats a l’ONU; el Tribunal Internacional de Justícia, que té en la seva jurisdicció la interpretació de tractats i acords i els conflictes i les qüestions de dret internacional, i el Secretariat, dirigit pel secretari general, el més alt funcionari de l’ONU, que aplica la política decidida per l’Assemblea i el Consell de Seguretat. En el moment de decidir quins eren els poders de l’organització, els països fundadors van tenir en compte les causes del fracàs de la precedent Societat de Nacions. En efecte, l’estatut no solament preveu la suspensió parcial o total (o fins i tot l’expulsió) d’un estat membre que no respecti les regles o no s’adeqüi a les deliberacions del Consell de Seguretat, sinó també que l’Assemblea General o el Consell de Seguretat poden convidar un estat o més d’un a intervenir amb la força militar (les tropes de l’ONU reben el nom de “cascos blaus”) contra un altre estat agressor o inobservant.

De fet, des de la seva creació fins a la fi dels anys vuitanta, l’ONU no ha pogut exercir plenament les seves funcions, tot i treballar de manera activa i de vegades eficaç en el pla de la prevenció o la reducció dels conflictes. La raó ha estat principalment la incapacitat de les grans potències membres del Consell de Seguretat d’arribar a acords que no contradiguessin el principi de la divisió del planeta en esferes d’influència. Aquesta incapacitat es veu agreujada pel “dret de vet”, en virtut del qual qualsevol dels cinc estats membre de dret del Consell de Seguretat pot impedir la presa de decisions per part del Consell en moments de crisi internacional. Amb la fi de les desavinences entre la Unió Soviètica i els Estats Units s’han produït força canvis. Amb motiu d’algunes crisis, Rússia, l’hereva de la Unió Soviètica, ha adoptat una actitud de cooperació amb els altres membres del Consell de Seguretat, fet que automàticament ha fet possible una major eficàcia de l’Organització. Pensem en la crisi relacionada amb la invasió de Kuwait per l’Iraq en 1990-91: l’ONU no solament va imposar sancions econòmiques a l’Iraq, sinó que va autoritzar la intervenció d’una força militar i va assumir la tutela de la minoria kurda present en el territori iraquià, amb la qual cosa va assumir noves funcions (la tutela de poblacions d’un estat la incolumitat de les quals és amenaçada pel mateix estat), a més de les tradicionals (la intervenció en defensa dels estats agredits militarment). A més, la nova situació interna del Consell de Seguretat ha permès coordinar intervencions humanitàries i d’assistència en defensa de poblacions que pateixen per conflictes entre estats o guerres civils.

Però no tots els problemes s’han resolt. La manera de procedir de l’ONU, lenta i complexa, continua ressentint-se d’algunes solucions de compromís incloses en el seu estatut, però també de la presència de quasi dos-cents representants dels estats a l’Assemblea, cadascun d’ells portador del seu dret de vot. Els principis de la democràcia representativa no sempre es concilien amb la rapidesa i l’eficàcia de les decisions. A més, cal observar el fet que la norma que regula la composició del Consell de Seguretat, al cap de més de mig segle de la fi de la Segona Guerra Mundial, encara reflecteix, de manera anacrònica, una separació entre vencedors i vençuts. Resulta difícil explicar per què França i la Gran Bretanya, i no per exemple Alemanya o el Japó, són membres de dret del Consell. Així, el major dinamisme que ha assumit l’ONU corre el risc de generar nous problemes. El seu paper d’arbitratge ha esdevingut més polític; les il·lusions que alguns països i poblacions es fan sobre la seva actuació han creat expectatives que no tenen en compte les possibilitats pràctiques d’intervenció. Un aspecte que no s’ha de menystenir és la tensió creixent —manifestada al començament dels anys noranta— entre el secretari general, que procura emprar la força dissuasiva de l’ONU de manera independent de les grans potències, i els dirigents polítics d’aquestes, que són els qui, en cas de crisi, han de proporcionar els mitjans i els soldats per a les intervencions. No resulta fàcil imaginar com es resoldran aquests problemes. Les característiques del “nou ordre mundial”, vist com una nova fase en les relacions internacionals després de la deposició de les divergències entre els estats socialistes i els països occidentals, i el paper que hi tindrà l’ONU amb vista a moderar el domini d’Occident sobre els països necessitats d’ajut i d’assistència dependran de la manera de solucionar aquells problemes.

Paral·lelament al desenvolupament de l’ONU, el tractat de Washington del 1949 va crear el pacte de l’Atlàntic Nord. Dins el context del primer enfrontament entre els dos blocs, la finalitat d’aquest pacte se centrava en la defensa de les llibertats exposades a la Carta fundacional de l’ONU. Aquest organisme disposava d’un comitè militar que el 1950 es va convertir en l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), sota comandament dels Estats Units. Un cop desapareguda l’URSS, l’OTAN ha hagut de reorientar els seus objectius, i ha creat el Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord per poder dialogar amb els seus antics enemics (dissolució del pacte de Varsòvia el 1991) i amb els països escandinaus. En aquestes tasques, el Consell sovint sobreposa les funcions amb la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa (creada el 1974 dins el marc d’acords que portaren a la signatura de l’acta de Hèlsinki).

Les agències de l’ONU

El projecte de cooperació global iniciat després de la Segona Guerra Mundial també ha menat a la reorganització de molts ens ja actius en àmbits específics, o a la creació d’organismes nous. En molts casos, s’ha intentat reconduir l’activitat d’aquests ens sota la bandera de l’ONU. Així, han sorgit els organismes especialitzats de les Nacions Unides, dotats d’un estatus propi del dret internacional. Els principals (deixant de banda els que tenen finalitats exclusivament econòmiques) són els següents:

L’Organització Internacional del Treball (International Labour Organization, OIT), creada el 1919 i després reorganitzada i associada a l’ONU el 1946. Amb seu a Ginebra, té l’objectiu de millorar les condicions laborals de les persones, de promoure a escala internacional la seguretat en els ambients laborals i de fer respectar les limitacions de la jornada laboral, les festes i les assegurances.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (Food and Agriculture Organization, FAO), fundada el 1945. Amb seu a Roma, fa recerques adreçades a millorar l’alimentació humana, promou noves tècniques de conreu i l’intercanvi i la distribució de productes agrícoles i alimentaris. L’organització treballa en tres grans direccions: documentació i estudi dels problemes agrícoles i alimentaris, estímul de l’acció normativa nacional i internacional i assistència tècnica operativa als diferents països.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (United Nations Educational Scientific and Cultural Organization, UNESCO), creada el 1946. Té com a finalitat promoure la cooperació internacional en el camp de l’educació, la recerca científica i la cultura.

El Fons Internacional de les Nacions Unides d’Auxili a la Infància (United Nations International Children’s Emergency Fund, UNICEF), creat també el 1946. El seu objectiu és ajudar els governs dels estats a satisfer les necessitats de la infància.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS), fundada el 1948. La seva missió és coordinar a escala internacional totes les activitats dels països en matèria de salut, promoure-hi la recerca en medicina i combatre i controlar les epidèmies.

Les Comunitats Europees

Se sol parlar de Comunitats Europees, en plural, perquè el procés d’unificació dels estats d’Europa va néixer en diferents etapes, encaminades a la cooperació en determinats sectors econòmics. Així, el 1951, amb la signatura d’un tractat entre sis països europeus (França, RF d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg), va sorgir la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Pocs anys després (1957), els mateixos estats van estendre el projecte d’integració econòmica a tots els sectors de la vida comercial i econòmica, inclosa l’energia atòmica amb fins pacífics. D’aquesta manera van néixer la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea d’Energia Atòmica (EURATOM). Pocs anys més tard (1967), les tres comunitats es van unir de fet.

Al llarg dels anys setanta i vuitanta, la Comunitat Econòmica Europea que el 1993 passà a denominar-se Unió Europea, es va ampliar amb l’ingrés de la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca (1973) i, després, de Grècia (1981), Espanya i Portugal (1986). Al començament dels anys noranta, l’“Europa dels Dotze” va signar “acords d’associació” amb tres països pertanyents al bloc oriental (Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, quan encara era un estat unitari), acords previs a l’ingrés d’aquests països a la UE. El 1995 s’hi integraren Àustria, Finlàndia i Suècia.

La Unió Europea constitueix un dels casos més notables d’afebliment del dret estatal i de les prerrogatives dels estats. S’hi arriba al punt en què ni tan sols és possible parlar de dret internacional com a “portador” de la totalitat de les normes que regeixen les relacions entre els estats membre de la Unió, perquè, en renunciar algunes de les pròpies prerrogatives, els estats renuncien a entrar en contacte directe amb els altres estats membre, i deleguen els òrgans unitaris per a encarregar-se de prendre i aplicar decisions, que seran vinculants de manera homogènia a tots els estats. Aleshores, es pot dir que, en un cert sentit, la UE substitueix els estats membre com a subjecte del dret internacional.

Posem alguns exemples. La constitució i el manteniment d’un mercat comú impliquen el poder dels òrgans directius de la UE per a prendre decisions amb una eficàcia immediata en cada estat membre, en persones físiques i jurídiques, i per a coordinar la política dels transports, de l’energia i, sobretot, de la producció agrícola. En les relacions exteriors, la Unió es relaciona de manera directa amb els altres blocs econòmics (els Estats Units i el Japó) i els països en vies de desenvolupament, però també amb estats individuals, amb els quals pot establir acords comercials. Així, l’afebliment de la sobirania estatal es manifesta en dos plans: el polític, perquè tant el Parlament Europeu com els òrgans executius de la UE posen en pràctica decisions de “política comunitària” que poden divergir respecte de les de cada estat, i el més estrictament jurídic, atès que algunes actuacions de la Unió adquireixen valor en els ordenaments interns i prevalen sobre el dret estatal.

Els objectius de la Unió Europea

A diferència dels tractats fundacionals de la CECA i de l’EURATOM, que es proposen dos objectius sectorials, és a dir, la creació d’un mercat comú en els sectors del carbó i l’acer i en el nuclear, respectivament, el tractat de la CEE es proposa dos objectius essencials: la creació d’un mercat comú, caracteritzat per un cert nombre de llibertats, i l’acostament progressiu de les polítiques econòmiques dels estats membre. Aquests objectius són ratificats i recollits en l’Acta Única Europea, que es va firmar el 1986 i va entrar en vigor el 1987, i que preveia per al final del 1992 el ple funcionament del gran mercat únic europeu. L’Acta afirma que les Comunitats Europees i la cooperació política europea “persegueixen l’objectiu de contribuir a fer avançar concretament la Unió Europea”. Aquesta estratègia d’unió política i econòmica es va signar a la reunió del Consell Europeu que tingué lloc a la ciutat neerlandesa de Maastricht, al desembre del 1991, i els acords presos es van ratificar al febrer del 1992 (tractat de Maastricht). A partir de l’entrada en vigor del tractat (1 de novembre del 1993), les Comunitats Europees van passar a denominar-se Unió Europea.

Un dels objectius fonamentals del tractat de la UE és la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capital per tot el territori dels països signants. Per a garantir la llibertat de mercaderies, estableix l’abolició entre els estats membre dels aranzels duaners i de les restriccions quantitatives a la importació i l’exportació, com també de totes les altres mesures d’efecte equivalent. A més, prohibeix les imposicions fiscals discriminatòries que pretenguin afavorir les produccions nacionals. Al mateix temps, per a protegir el nou espai econòmic de manera uniforme, preveu la imposició, a les fronteres exteriors de tot l’àmbit comunitari, d’una taxa duanera comuna que substituirà els diversos aranzels nacionals. En definitiva, un cop dins la Unió, les mercaderies poden circular lliurement com pel territori d’un estat membre. Pel que fa a la llibertat de les persones, el tractat estableix la lliure circulació dels treballadors i el dret a residir on es vulgui i a la lliure prestació de serveis. Alguns dels estats membre van signar el 1990 el tractat de Schengen (altres estats s’hi van adherir el 1991), que suprimeix els controls fronterers i permet la lliure circulació de ciutadans entre els països de la Unió Europea. Fins i tot en l’àmbit dels serveis és vigent el mateix principi de no-discriminació abans esmentat: tots els ciutadans, treballadors dependents o autònoms, i totes les empreses tenen el dret d’exercir la seva activitat, de manera permanent o temporal, en un altre estat membre i en les mateixes condicions previstes per als ciutadans o les empreses de l’estat en qüestió; a més, les persones s’han de beneficiar dels mateixos drets en matèria de retribució, de política social, fiscal i econòmica. Finalment, pel que fa al capital, aquest pot circular lliurement per tot el territori comunitari des de l’1 de juliol de 1990.

D’altra banda, el tractat de la UE preveu l’aplicació de tres polítiques comunes: la comercial, l’agrària i la dels transports, que substituiran les polítiques nacionals. Aquestes polítiques constitueixen la manifestació més evident de l’atribució de poders sobirans per part dels estats membre a les institucions comunitàries, les quals gaudeixen de competències i poders plenament definits per al seu acompliment. En l’àmbit de la cooperació en política econòmica i monetària, cal recordar el naixement, el 1979, del Sistema Monetari Europeu (SME), que ha adoptat l’European Currency Unit (ECU) com a unitat de compte monetària, l’inici de les activitats del Banc Central Europeu el 1998 i l’establiment de la moneda única, l’euro, el 1999.

Altres organismes internacionals de caràcter regional

L’ONU, per bé que engloba quasi tots els estats del món, no és l’únic organisme internacional que té per finalitat principal el manteniment de la pau i la potenciació de la cooperació, de la mateixa manera que la UE no és l’únic organisme “regional” que treballa per la unificació dels sistemes econòmics. Així, per exemple, l’Organització dels Estats Americans (OEA) promou des del 1948 la cooperació econòmica, política i cultural en el continent americà. Una funció semblant fan l’Organització de la Unitat Africana (OUA), creada el 1963, i que treballa per estimular la conciliació dins el continent i la defensa comuna envers l’exterior, i l’Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ANSEA o ASEAN), creada el 1967 i que impulsa el progrés econòmic, social i cultural dels països membre i l’estabilitat de la regió. En el pla de la cooperació comercial, part de l’àrea no coberta per la UE s’inclou en l’Associació Europea de Lliure Intercanvi (European Free Trade Association, EFTA), una organització que treballa per reduir i eliminar els obstacles en l’intercanvi de béns.

També és diferent l’àrea d’intervenció i la motivació que inspira un altre organisme: el Consell d’Europa. Creat el 1949 per setze estats europeus (entre ells Espanya), posteriorment s’ha anat ampliant amb l’adhesió d’altres països, tant de l’Europa occidental com de la central i oriental, fins arribar a la quarantena. El Consell treballa en la discussió de temes d’interès comú i l’estipulació de convencions entre els estats membre; les més rellevants han estat la Carta Social Comunitària (1989), que comprèn diversos apartats relatius als drets dels treballadors, i la Convenció de Roma (1950), que salvaguarda els drets de l’home i les llibertats fonamentals. A diferència de la UE, el Consell d’Europa no té el poder d’incidir sobre les prerrogatives dels estats, atès que la seva activitat es regula segons els esquemes més tradicionals del dret internacional: propostes de convencions que esdevenen font d’obligacions només si els estats membre decideixen ratificar-les.

Les organitzacions de cooperació econòmica

La tendència progressiva a la integració de les economies dels estats, iniciada a partir de la segona meitat del segle XX, ha trobat, com hem vist, una resposta en el dret internacional amb la creació d’organismes especialitzats que treballen com a veritables bancs internacionals. Entre aquests destaca el Fons Monetari Internacional (FMI), creat per un acord internacional (el Bretton Woods) el 1944 i posteriorment qualificat com a òrgan especialitzat de les Nacions Unides. Avui dia són adherits al Fons quasi tots els estats del món, que hi aporten una quantitat de capital proporcional a la seva capacitat productiva. Els vots que corresponen als representants dels estats són proporcionals al capital aportat. Partint de la premissa que l’endeutament d’un estat envers la comunitat internacional sempre és un indici de mal funcionament de l’economia mundial, el Fons intervé prestant assessorament tècnic i assistència financera. Al mateix temps, concedeix crèdits als estats —en determinades condicions— per a finançar projectes de desenvolupament.

L’activitat de l’FMI es coordina amb l’actuació del Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament o Banc Mundial, al qual poden accedir els estats membres del Fons Monetari Internacional. Creat al final de la Segona Guerra Mundial (1945) per gestionar i organitzar el finançament per a la reconstrucció dels recursos productius destruïts durant la guerra, a partir del pla Marshall (1948) el BIRD canvià els objectius de la seva actuació, i s’ha transformat en un centre de finançament de projectes presentats principalment pels països en vies de desenvolupament.