El joc i la festa

Un temps per a cada cosa

Una part del temps de la vida dels homes, que pot ser molt variable segons el tipus de societat i el medi natural on es viu, es dedica necessàriament a l’alimentació, el son, la cura dels fills i l’organització material d’aquest temps. Com podrem veure aquí, un cop fetes aquestes tasques, durant el temps restant s’alternen els moments en què cal complir el que la societat en la qual vivim espera de nosaltres, segons l’edat i la funció social, i els moments de llibertat, en els quals predominen el descans i múltiples formes de lleure, segons les inclinacions individuals.

“Ja és l’hora!”

Quan s’acaba l’última classe del dia, a l’aula es respira un aire de llibertat: els nens, cridant, corrent i empenyent-se, canvien d’expressió. Amb tot, no ha passat res d’especial. Aquesta escena, que cada dia es repeteix amb poques variacions a totes les escoles, ens recorda que la vida quotidiana d’un nen es divideix en dues parts: el temps d’estudi i el temps lliure, fora de l’escola. Són moments clarament diferents, tant en la pràctica, perquè les activitats que es fan dins i fora de l’aula no són les mateixes, com psicològicament, perquè en la majoria dels casos representen l’alternança entre l’obligatorietat i la llibertat. El temps dedicat a l’escola i a l’estudi es viu com un temps imposat i coercitiu, mentre que el temps lliure es viu com el que ofereix innombrables possibilitats de cultivar les inclinacions i els interessos propis. Això no vol dir que anar a escola sigui necessàriament avorrit i desagradable ni que després de l’escola tothom es diverteixi molt; més encara, de vegades és al revés. Per més molestos que puguin ser l’estructuració, els horaris, l’autoritat, els companys que no s’han triat i els deures, de vegades són més tranquil·litzadors que una tarda de dissabte que no se sap ben bé com omplir. Amb tot, en el primer cas l’organització del temps no deixa de ser imposada i en el segon continua essent fruit d’una elecció lliure, en una mesura major o menor.

Es pot partir d’aquestes simples consideracions, nascudes de l’experiència de cada dia, per aprofundir en el tema del temps lliure, que si bé s’organitza de manera diferent segons que es tracti d’infants, joves, adults o gent gran, homes o dones, interessa el conjunt de la societat.

El temps lliure

En les societats modernes, l’anomenat temps lliure es defineix exclusivament en relació amb la jornada laboral. Això vol dir que la durada del temps lliure i l’ús que la gent en fa depenen estrictament de l’organització de la jornada laboral. Només quan hem complert els nostres compromisos laborals (o escolars) podem pensar en l’oci i el repòs, i certament no som nosaltres (tret de casos particulars, com per exemple el de l’artista o l’escriptor) qui decidim l’horari i la durada de la nostra feina. Un estudiant no pot entrar i sortir de l’escola quan li vingui de gust, un obrer no pot deixar la fàbrica quan té gana o son, un metge no pot obrir la consulta al seu caprici, perquè totes les nostres accions estan coordinades amb l’acció de centenars de persones, i només és possible anar al metge, assistir a una classe, anar al cinema o a treballar si sabem i respectem els horaris establerts, i si tots els altres també ho fan. Actualment la vida seria impossible sense rellotges i sense calendaris: seria un caos.

Tota aquesta organització ens sembla natural i gens complicada. Però l’hem hagut d’aprendre, ja que no és fins als set anys que els infants no saben llegir l’hora ni les regles materials que ordenen la vida quotidiana. En l’edat adulta tendim a oblidar el que hem après amb tant d’esforç, ho donem per descomptat i ja no podem imaginar cap altra manera d’estructurar el temps.

Si preguntem a algú qui és, en la majoria dels casos ens contestarà que és enginyer, lampista o professor; difícilment contestarà: sóc un catòlic, un optimista, un tímid... i encara menys: sóc algú a qui agrada ballar, anar al cinema, passar els vespres a casa. La pregunta “qui ets?” en realitat correspon a la pregunta “què fas?” i “el que fas” es refereix en primer lloc al treball i no a les activitats que ocupen el temps lliure, per més interessants que puguin ser i per més que ens hi comprometem. Aquest fet deixa clar fins a quin punt estem acostumats a considerar la nostra identitat (“qui som”) relacionada amb el temps lliure com una mena de temps marginal respecte del temps de la feina.

Temps sagrat i profà, espai privat i públic

En les societats anteriors a la Revolució Industrial, no es feia una distinció tan rígida entre la feina i l’oci, entre l’espai públic i l’espai privat. Per al pagès i l’artesà, la casa i el lloc de treball coincidien, de manera que mentre treballaven es relacionaven amb la família, els veïns i els amics. A més, un altre fet que servia per a refermar els vincles socials era que sovint exercien el seu ofici a la porta de casa, i també que en la seva feina participava tota la família.

Eren societats amb un acusat sentiment religiós, en què la diferència fonamental no era la que s’establia entre la feina i el temps lliure sinó la que distingia entre temps profà i temps sagrat, és a dir, entre el temps de treball i el de festa. La festa tenia un profund significat religiós i es dedicava, deixant de banda el repòs, al contacte amb allò diví i a les relacions socials, basades en el culte col·lectiu a la divinitat. La societat industrial, sobretot a la ciutat, ha eliminat progressivament la distinció entre temps sagrat i profà perquè es regeix per altres valors a l’hora d’organitzar el temps quotidià, amb el treball i la productivitat en primer lloc. Al mateix temps, els espais on tenen lloc les activitats humanes han patit modificacions profundes: la casa de pagès dels camperols o la casa urbana dels artesans, on no solament es feia la feina sinó també on es portava a terme la vida social amb la família i els veïns, han esdevingut espais privats, força diferents i allunyats dels espais “públics”, en els quals es realitzen el treball (la fàbrica, l’oficina) i les altres activitats (el club, la seu del partit, el bar, etc.).

Les activitats de lleure avui

Actualment es dedica molt més temps a l’oci que abans, i les activitats en què aquest es concreta són molt diverses. Els espectacles, la lectura, la pràctica esportiva, la vida associativa, el turisme, l’art, la formació, etc. satisfan la necessitat que tenim de reposar, distreure’ns, divertir-nos, però també de construir, crear, comprometre’ns amb la societat o trobar una identitat a banda de la que ens dóna la feina o els estudis. Aquestes ocupacions no són agradables per definició, sinó que ho són perquè s’han elegit lliurement. Jugar a tennis o tocar el violí poden esdevenir activitats plaents o odioses, segons la persona, o fins i tot poden formar part de la nostra feina, com en el cas del monitor de tennis i el concertista. De fet, sovint les ocupacions que alguns trien per omplir el temps lliure representen per a altres persones un mitjà de viure. Com podem veure, l’actual noció de temps lliure té una complexitat que era del tot desconeguda en les societats preindustrials de què hem parlat.

De vegades, organitzar un viatge o assistir a un espectacle comporta una precisió i una programació iguals a les dedicades a la feina o els estudis. En aquests casos estem molt lluny d’un temps lliure entès com a ruptura de les normes i els costums d’una vida normalment ordenada.

Des que el lloc on es treballa ja no s’assembla a una presó (com solia passar amb les fàbriques en la primera fase de la industrialització) i d’ençà que es disposa de més temps lliure, l’oci ja no requereix formes gaire extremes de transgressió. Avui, part de la població reacciona a l’estrès i el cansament de la feina infringint les regles d’una manera gairebé amable en els moments de lleure i mitjançant el desencant dels que pensen que, en el fons, si bé la feina és important no ho és tot.

Però tornem als infants i els joves. Mentre que l’adult ha comprès (normalment) les limitacions que el treball imposa a la seva llibertat i s’hi adapta amb més o menys facilitat segons el temperament individual, en el nen i el noi el conflicte entre la rigidesa de l’escola (amb regles, horaris, obligacions, prohibicions, etc.) i un desig incontenible de jugar i divertir-se és permanent. Sovint, per a resoldre aquest conflicte és necessària la intervenció dels pares o altres adults responsables.

La didàctica moderna, a més d’incorporar el joc com a entreteniment, també l’ha inclòs com a element formatiu essencial dins l’horari i l’espai físic de l’educació primària, i amb més raó encara al parvulari i a la llar d’infants. Malgrat aquestes innovacions importants, la necessitat infantil, i no solament infantil, de jugar en moments i llocs del tot desvinculats d’obligacions i deures continua essent inevitable.

El joc

La paraula joc evoca més d’una idea: el benestar que proporcionen el descans i la diversió, el risc de les proves i les apostes, l’habilitat i la intel·ligència necessàries per a guanyar, etc. El joc s’oposa a la “seriositat” de la vida real i per això es considera lleuger i frívol; s’oposa al treball i les activitats productives i, per tant, des d’aquest punt de vista, es considera una cosa “de més a més”. Aparentment no serveix de res, sembla només una fantasia agradable que distreu de les coses que es creuen importants de debò. Però és així?

El joc és una activitat seriosa

Imaginem-nos una escena: una habitació on hi ha un nen petit jugant amb el Lego, despreocupat del que l’envolta i inconscient del temps que passa; o bé un grup de nois concentrats al voltant del tauler del Monopoli, tirant els daus i comprant carrers amb diners de broma. El nen i els nois estan jugant, però l’un improvisa i s’inventa el joc deixant-se portar per la imaginació, mentre que els altres se sotmeten voluntàriament a unes regles que valen per a tots igual.

Els exemples permeten intuir immediatament que definir el joc no és fàcil. A primer cop d’ull, sembla que es contraposa al que anomenem “coses serioses”, però si hi pensem bé, hi ha res més seriós que una partida d’escacs, més precís que un puzle, o més intel·lectiu que un joc d’endevinalles? Si intentem trobar els significats profunds d’aquesta activitat que sembla frívola i mancada de compromís, descobrirem coses interessants. Els historiadors, els psicòlegs i els antropòlegs que han estudiat aquest tema han descobert que l’esperit del joc és un dels elements que han contribuït més al desenvolupament de la cultura, de l’educació moral i del progrés intel·lectual de l’individu.

Vegem a propòsit d’això la definició de joc que proposa el psicòleg italià U. Galimberti en el Dizionario di psicologia: “Activitat practicada per ella mateixa, ja que la gratificació es troba en ella mateixa i no en el fi que persegueix o el resultat que obté, com passa en canvi en l’activitat laboral. Tant en el món humà com en l’animal, el joc és una prerrogativa dels individus joves, que es dediquen a l’exploració del món que els envolta i a l’aprenentatge de les regles per controlar-lo segons el model adult. En els animals, per exemple, s’assisteix a jocs que reprodueixen esquemes de comportaments d’agressió i defensa, però inhibits en la finalitat, perquè són innocus i ficticis. En el món humà, aquest component també és present, bé que revesteix formes molt més complexes perquè, a més del patrimoni de l’instint, intervenen la vida emotiva, la intel·lectiva, els processos de socialització o d’educació, que precisament troben les seves primeres expressions en l’activitat lúdica”.

Llibertat i regles

Abans de considerar les tesis o les conjectures dels estudiosos, convé analitzar el terme joc des del punt de vista lingüístic. La paraula no designa solament l’activitat a què fa referència —l’acte de jugar— sinó també al conjunt dels objectes, els símbols i els instruments necessaris per a dur-la a terme: les cartes, les peces dels escacs, l’escaquer, etc. També s’empra en sentit ampli: per exemple, es parla d’un “joc de veles” per designar el conjunt de veles d’un vaixell, de la combinació de les quals depèn l’èxit de la navegació, el mot francès jouer i l’anglès to play poden significar tant “jugar” com “tocar” (un instrument). En la locució “posar en joc” és present, a més, la idea de risc. Finalment, també s’anomena joc el petit espai que en un engranatge permet la llibertat de moviment a l’interior d’un sistema, com per exemple la clau dins el pany: si l’espai és excessiu, el mecanisme no funciona i la clau gira en el buit. D’una manera més general, podem afirmar que el joc és un sistema de regles, amb coses permeses i coses prohibides. Des del moment que la qüestió de la llibertat, de les regles que la limiten i del respecte de les regles per part dels individus és el problema central de la convivència humana, podem convenir amb els estudiosos que les actituds psicològiques que el joc desperta són factors profunds de civilització.

Es pot establir una analogia, per exemple, entre el joc i la democràcia com a sistema polític que es basa en regles concretes i que preveu l’alternança en el poder de partits rivals. L’equip que governa, si juga correctament, exerceix el poder i no viola les regles establertes, deixa a l’adversari la possibilitat d’arribar al govern al seu torn. En canvi, si abusa de la supremacia momentània per a eliminar l’altre, el joc de la democràcia acaba, i comença la dictadura. De la mateixa manera, si algú fa trampes, el joc deixa de tenir sentit, o si un atleta se sotmet a dopatge, la competició perd interès.

Les regles són arbitràries, és a dir, establertes per convenció. Per tant, no són fixes ni immutables, es poden canviar si es considera oportú, però amb el consentiment dels jugadors i quan el joc està parat. Per exemple, abans de començar podem decidir que la dama val més que el rei i jugar d’acord amb aquesta regla, però el que no podem fer és amagar una dama a la màniga.

La civilització del joc

Els jocs de competició són molt propers a l’esport, els jocs d’imitació prefiguren l’espectacle i els d’atzar i de combinació tenen com a base les matemàtiques i el càlcul de probabilitats; per tant, és evident la importància del joc en l’evolució de les cultures i del coneixement humà. Els psicòlegs, en definir-lo com un aprenentatge global de la vida, també li reconeixen un paper fonamental en la història de l’autoafirmació en l’espècie humana i en la formació del caràcter individual. El joc pressuposa la voluntat de guanyar aprofitant al màxim els propis recursos, però en primer lloc imposa tractar l’adversari amb cortesia, jugar-hi sense agressivitat, acceptar per endavant la possibilitat de perdre i tolerar la mala sort sense ràbia o desesperació. Qui s’enrabia o es queixa massa quan perd es desacredita. Si el joc convida al domini d’un mateix i permet que ens hi acostumem, estendre el seu model al conjunt de les relacions humanes comportaria grans avantatges. Tractar la realitat com el joc vol dir, amb altres paraules, acceptar les regles, veure les derrotes com a contratemps i no com a drames, no perdre el cap per la victòria, contenir el sentiment de disgust i no perdre el somriure, coses que, encara que no resolen els grans problemes de la humanitat, poden millorar notablement la convivència entre les persones.

El plaer de jugar

En el film de Walt Disney La vall dels castors les llúdries llisquen per la neu i sembla que es diverteixin moltíssim. No hi ha cap altre exemple que il·lustri tan bé el plaer que comporta el joc. Si fins i tot els animals es diverteixen, amb més raó la necessitat de jugar dels homes no es pot considerar secundària respecte de les necessitats que definim com a “biològiques” com menjar o dormir. La diferència rau en el fet que si bé un gat que desenrotlla un cabdell no sap que el que està fent és jugar, no sap fingir ni simular ni tampoc no vol comunicar res mitjançant senyals, sinó que es diverteix i prou, la ment humana utilitza el plaer de jugar amb fins comunicatius i creatius, que tenen efectes importants sobre el desenvolupament del llenguatge, la capacitat d’inventar i l’expressió artística.

Vegem de quina manera ho fa amb algun exemple. Sabem que el mot “gat” no pot esgarrapar, que el mot “flor” no fa olor i que el mapa de Mallorca no és l’illa de Mallorca, i fem servir les paraules, els símbols i els mapes per a dir alguna cosa a propòsit de gats que esgarrapen de debò, flors que fan olor de veritat i països que existeixen. De la mateixa manera, jugar a guerres no és lluitar en una guerra, jugar a pares i mares no és ser el pare i la mare, etc. L’analogia il·lustra el que defensen els científics: que el joc probablement forma part d’una de les etapes més importants de l’evolució de la comunicació del gènere humà i que també és un dels elements que intervenen en les construccions complexes del pensament com la religió, el dret i l’art. En aquest sentit es pot recordar, per exemple, que l’estel, abans de convertir-se en una joguina a Europa, tenia a l’Extrem Orient la funció magicoreligiosa de representar una ànima que s’enlairava al cel des de la terra; que entre els asteques el joc de pilota servia per a resoldre conflictes reals i proclamar un guanyador i un perdedor sense haver de recórrer a la força o la sang; que alguns objectes que serveixen per a jugar, com els daus, les màscares, les baldufes, etc., sovint han estat i són l’expressió artística de qui els construeix.

El joc i la vida: nines i cartes

Hi ha alguns jocs que tenen la virtut de perviure en el temps i de difondre’s amb gran èxit. Quan encara no existia la comunicació global típica del món contemporani, que ens ha acostumat a conèixer i veure al mateix temps el que passa en llocs molt allunyats del planeta, la memòria dels nens o la passió dels adults conservaven aquests jocs durant milers d’anys, i un transmissor anònim els difonia arreu del món. Considerem les nines; totes s’assemblen, les de diferents èpoques i continents, les que són articulades i les que no; les que van vestides..., les nines són inconfusibles en la seva varietat infinita, i alhora són diferents de totes les altres formes (estatuetes, ídols) que reprodueixen el cos humà. A mesura que els nens i les nenes creixen, les nines asexuades amb què jugaven tendeixen a substituir-se per d’altres que s’assemblen més a les dones; es pensa més en els detalls i es vesteixen amb més cura, siguin artesanals, de palla o de fusta, de ceràmica, porcellana, plàstic o cel·luloide. Mentre que les nostres nenes bressolen les seves nines als braços o les transporten en cotxets, a l’Àfrica occidental, per posar un exemple, les porten a l’esquena o a la cintura, com veuen fer a les seves mares amb els germans petits. Mentre que a Europa jugar a nines sovint és una activitat complexa en què també intervenen nombrosos accessoris en miniatura (vestits, objectes, capsetes, etc.) que formen part de la dotació de la nina, en altres països aquests accessoris són construïts pels mateixos nens, que exerciten la creativitat del joc emprant els escassos recursos de què disposen. Els estils i les formes del joc, que obeeixen al tipus de família i de societat a què pertanyen els infants, canvien, però es manté la simulació de la vida real com a característica comuna.

Altres jocs, bé que amb algunes variants, es troben en totes les èpoques i tenen un caràcter universal, com per exemple aquells on la paciència és un element fonamental o els jocs de cartes. La finalitat principal dels primers sembla ser la superació d’una dificultat, reunir amb perseverança peces disperses i donar-los una forma precisa. Què representen el Lego, per exemple, i les construccions en general, el modelisme, però també els solitaris de cartes, els puzles, sinó l’intent de donar forma a la realitat transformant uns fragments en un tot coherent.

Els jocs de cartes pròpiament dits, universals malgrat la varietat de figures i regles, tenen en comú una característica important: combinen, en proporcions variables, la competició i l’atzar. La competició és una característica típica dels escacs i l’atzar és típic dels daus. En els escacs, tots dos jugadors parteixen de la mateixa situació, amb les mateixes peces disposades de manera idèntica a l’escaquer: som al terreny de la competició pura, on guanya el més llest, o el més tenaç, o el més resistent. Per contra, els daus són l’imperi de la sort i la casualitat. En les partides de cartes, com la brisca, la botifarra, el pòquer, el bridge, etc., es barregen la sort, com en els daus, i els esforços per treure el millor rendiment de la rapidesa, la intuïció, la memòria i totes les ocasions que la sort ofereix per derrotar l’adversari o per remuntar-se d’una situació desfavorable, com en els escacs. En aquest sentit, les cartes també són una bona representació de la vida real, en què tothom parteix d’unes condicions inicials molt diferents (es pot néixer guapo o lleig, ric o pobre, sa o malalt, a Europa o al Tercer Món) i té al seu davant un cert nombre d’oportunitats per a triar. Certament, si la baralla inicial no ofereix ni un sol punt, la derrota es pot dir que és pràcticament assegurada.

La festa

La festa és present en la història de totes les civilitzacions humanes. És un moment d’alliberament dels vincles i dels ritmes de la vida quotidiana, en què hi ha un trencament amb els costums i les normes vigents, i la gent transgredeix, de manera més o menys evident, les regles acceptades per tothom durant el temps no festiu.

Les societats preindustrials

En les societats primitives, en les civilitzacions antigues i a Occident abans de la Revolució Industrial, la festa suposava una interrupció de les activitats quotidianes. Es dedicava gairebé exclusivament a la celebració d’esdeveniments sagrats, que sovint coincidien pel fet de ser societats amb una economia preferentment agrícola, relacionats amb el pas de les estacions (la sembra, la collita, la verema, etc.). El retorn periòdic de les festes donava al temps un ritme cíclic, i l’esdeveniment religiós donava significat a l’esdeveniment natural.

En cada societat, la importància simbòlica de la festa era directament proporcional a la que tenia la religió, la màgia i la relació amb la divinitat. En aquest sentit, el temps no es dividia per tal de poder ser ordenat i mesurat, sinó que s’organitzava per protegir la dimensió sagrada de la vida de la “contaminació” de les coses profanes. Mentre que en les societats modernes els rellotges i els calendaris “ordenen” i “separen” el temps dedicat al treball del temps privat i no permeten interferències, en les societats antigues aquest “ordre” era determinat pel calendari religiós, que a la vegada exigia espais exclusius (les esglésies, els temples). El temps sagrat proposava la repetició cíclica de les festes. Era l’element que ho ordenava tot, fins i tot les activitats laborals diàries, i garantia la possibilitat d’interrompre aquestes activitats per reprendre les relacions amb Déu i alhora satisfer la necessitat de socialització, en la mesura que el temps de festa es compartia amb els altres.

En aquestes cultures, la festa es caracteritzava, deixant de banda el seu caràcter religiós, per la naturalesa sovint transgressora dels costums i les normes de convivència. Durant la festa s’admetien els excessos: menjar, beure, consumir el que s’havia reservat per a l’ocasió. La festa interrompia el treball quotidià que distingia els homes segons el grup social de pertinença i abolia les diferències entre la gent, encara que fos en un temps limitat i en relació amb uns rituals concrets.

La vivència de la festa concebuda així era efectivament extraordinària (en el sentit estricte del terme, és a dir, fora de l’ordinari) i interessava totes les persones i tots els grups: tots els actes, fins i tot els més normals com cuinar un plat o ficar-se a l’aigua, esdevenien actes creatius en l’àmbit de la festa, lluny de la banalitat dels actes rutinaris de la vida de cada dia. La festa incloïa necessàriament l’alegria de sentir-se fora del temps, alliberats de les cadenes imposades per la realitat, projectats en l’esfera d’allò sagrat.

Durant algunes festes també se suspenien les jerarquies socials: pensem en el carnaval (que precedeix la Quaresma), l’únic moment de l’any en què era possible burlar-se del poder religiós i del secular. Per al poble, el carnaval era l’ocasió d’oferir als poderosos una representació deformada i ridiculitzada de la societat, amb tot, era un regne que tenia les seves regles, les seves jerarquies i que tenia a sa majestat Carnestoltes com a sobirà.

La societat contemporània

El significat que adquireix la festa en les societats contemporànies occidentals és diferent: és un temps destinat normalment a fer vacances (per a molts, el Nadal representa l’ocasió per a anar a esquiar i la Setmana Santa per a fer algun viatge) i exposat a tots els condicionaments d’una societat de consum com la nostra. Quan la festa evoca antigues tradicions, sovint d’origen pagès, tampoc no s’escapa d’aquests condicionaments: el ritual que se segueix no repeteix el ritual antic en la majoria dels casos, sinó que s’ha convertit només en un fet folklòric o de reclam per als turistes.

Això no obstant, actualment la festa encara conserva el seu esperit transgressor, bé que sota altres formes. Avui persisteixen i es renoven les exigències psicològiques i socials de la transgressió d’algunes prohibicions, de l’esbravament periòdic d’emocions i sentiments, bé que en àmbits que ja no tenen a veure, com en el passat, tant amb el fet religiós com amb les vacances i el joc, amb la noció de temps lliure que ha passat a incloure la festa.

Avui, no és difícil sentir dir a la gent gran, potser els nostres avis, frases nostàlgiques com: “Les festes ja no són com abans!” I amb raó, perquè les festes han canviat només en poques generacions. En efecte, el temps dedicat a la festa s’ha escurçat de manera notable, precisament a causa de la reglamentació temporal que imposa la feina. En les nostres societats de tipus industrial ja no existeixen aquelles festes, religioses o profanes (per exemple el carnaval, o les festes de la collita o la verema), que duraven setmanes senceres. El que se’n conserva és alguna reminiscència en el món pagès, però en tot cas relegada a un espai determinat.

D’altra banda, és cert que la reducció de la jornada laboral ens deixa molt més temps lliure que fa unes dècades. Però la festa es transforma i es fragmenta en “petites” festes, només en part regides pel calendari.

Les característiques de les festes tradicionals, que el calendari encara marca, han anat canviant amb el temps. En la nostra tradició occidental, tant religiosa com profana, hi ha moltíssims exemples. Centrem-nos en una festa religiosa important, el Nadal: que ha patit un procés de modificació llarg i intens. Originàriament, el Nadal era la festa pagana del naixement del Sol (solstici d’hivern). El primer canvi, i també el més important, és l’aportat per l’Església, que sense eliminar del tot aquest motiu festiu el fa coincidir amb el naixement de Jesucrist (i la seva Epifania). Amb el pas del temps el significat cristià del Nadal s’enriqueix amb nous significats: familiars i socials. Avui, a aquesta simbologia cristiana i social s’afegeix tot un seguit d’elements de la societat de consum (intercanvi de regals, àpats especials, etc.), que acaba desfigurant el significat religiós originari d’aquestes festes.

La festa moderna, doncs, ha canviat de connotacions; es vincula a uns hàbits i una mentalitat consumistes i adopta característiques clarament profanes o, quan és de tipus religiós, separa clarament, pel que fa al temps i a l’espai, el moment religiós (com la missa del gall) del profà (el dinar en família).

Amb tot, en les societats actuals perviu un gran interès per les festes folklòriques. De fet, estem assistint a una revitalització de les festes populars, que adquireixen significacions més àmplies i complexes gràcies a l’impuls donat a la recuperació de la cultura i les tradicions populars. La industrialització havia anul·lat aquestes festes ja que les considerava un moment d’oci contrari a tot principi econòmic.

La recerca de noves festes en el medi urbà i la recuperació de les festes populars en el medi rural constitueixen una de les respostes que la cultura de massa intenta donar a la crisi general i profunda que l’amenaça, encara que la nova organització econòmica i social centrada en el consumisme exalti la dimensió i l’espai del plaer, i per tant del joc i de la festa, com a ocasions per a consumir. Així, es recuperen festes que ja havien desaparegut, se’n revifen d’altres en decadència i ressorgeixen evocacions històriques, concursos, competicions, representacions sacres. I s’inventen festes noves que recuperen el temps dedicat abans a les celebracions.

Volem esmentar encara algunes festes pròpies de les societats contemporànies. En primer lloc, les festes civils, que celebren els grans esdeveniments històrics del món modern, bé nacionals, com la proclamació de la independència als Estats Units d’Amèrica i l’Onze de Setembre a Catalunya, o bé mundials, com el primer de maig, dia del treballador, que recorda la mort a Chicago el 1886 de vuit obrers en vaga per obtenir la reducció de l’horari laboral. Les festes civils també tenen els seus rituals: desfilades i exhibicions, pancartes, banderes i cants. Així mateix, actualment se celebren festes com a homenatge a alguna persona o institució (la festa de les forces armades, per exemple), per exhortar els bons sentiments (dia del pare, de la mare, Sant Jordi, de la tolerància...), però totes tenen en comú que no impliquen deixar d’anar a treballar. Fins ara hem parlat del temps de festa, però aquest terme també inclou una idea d’espai, de lloc per a la celebració de l’esdeveniment festiu. És el cas, per exemple, de les festes majors o de les festes dels partits polítics, on en un determinat recinte tenen lloc diverses activitats: jocs, àpats, xerrades, etc.

Sembla que el sentit originari de la festa s’ha perdut en totes les societats actuals, llevat de la pervivència o de petites revifades ací i allà com a esdeveniments marginals o bé de la seva recuperació com a fet televisiu. En compensació, han nascut formes completament noves que fan l’antiga funció de la festa: distreure la gent, permetre que s’esbravi i s’allunyi de la quotidianitat i els costums. Pensem en els partits de futbol, de periodicitat setmanal si es tracta de la lliga, anual si és una final de copa i quadriennal en el cas dels mundials, o bé en els concerts de rock.

Davant d’aquests fenòmens, els estudis antropològics sobre la festa tradicional ja no serveixen. El caràcter massiu, la reproducció d’aquests actes a través de les pantalles dels televisors, la relació amb la publicitat i el consum, han provocat un canvi en el concepte de festa que la projecta en una altra dimensió. Però mentre continuem participant en els oficis religiosos, seguint les festes de guardar, celebrant els aniversaris, menjant torrons per Nadal i raïm per cap d’any, ballant a les festes majors i multiplicant les ocasions de festa de tota mena, estem obrint camí a una manera paral·lela de viure la festa.

A través dels mitjans de comunicació de massa assistim a la missa celebrada pel Papa, al carnaval de Rio de Janeiro, als Jocs Olímpics i als grans concerts. Els límits entre participar i ser espectador, entre les emocions directes i les indirectes, es fan més imprecisos. El temps i el lloc de la festa es reinventen i es fragmenten en la vida de les persones i es dilaten en l’escenari mundial.

Les festes dels Països Catalans

Al nord del sud i al sud del nord d’Europa, a llevant de la Península Ibèrica i a ponent de la Mediterrània, els Països Catalans són un espai geogràfic i una cruïlla històrica de trobament de pobles i sedimentació de cultures. Des dels fenicis i grecs, romans, àrabs i berbers i francs, fins als immigrants murcians i andalusos i, actualment, els procedents de l’Amèrica Llatina, el Magrib o l’Àfrica negra. La Mediterrània és un univers de comunicacions i d’intercanvis, l’àmbit d’una puixant civilització de component grec i romà. Els Pirineus constitueixen la columna vertebral d’una cultura d’arrel cèltica i franca. A llevant, la serralada esdevé, en paraules de J. Vicens i Vives, “un passadís geohistòric entre mons geogràfics i culturals diversos”. Els Pirineus —llindar de l’Europa continental— i la Mediterrània —horitzó vers Orient i el Magrib— han estat mons sovint contraposats. Però la dialèctica entre la muntanya i la mar ha estat creadora. L’una ha aportat seny, sentit de continuïtat i tradició ancestral; l’altra, obertura a la novetat, sentit de llibertat, afany de descoberta i d’expansió. Al territori català, a més, la cristianització hi va aportar indirectament elements propis de la cultura jueva.

El mapa dels Països Catalans ens en mostra també un vessant peninsular, hispànic, que es remunta a les civilitzacions ibèrica, visigòtica i àrab. El seu nucli originari va ser la Marca Hispànica dels francs. La part continental ha estat i és creuada per migracions en la ruta entre Europa i Àfrica. I les Illes han estat i són port i enclavament estratègic de la Mediterrània. Vicens i Vives observa que “una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge”.

Els àmbits mediterrani, pirinenc i hispànic

En la fisonomia dels Països Catalans conflueixen, doncs, tres àmbits culturals diferenciats. L’àmbit mediterrani venera el brau com a animal totèmic i desplega el cultiu i el culte del blat, la vinya i l’olivera. És un món de navegants i pescadors i de veles llatines, té Odisseu com a heroi de llegenda i festeja l’estiu amb processons marineres i els solsticis amb fogueres a les platges. En l’àmbit pirinenc, l’ós i el llop són els animals mítics. És terra de pastors i de fargues, que té per herois gegants i semidéus com Hèrcules, Rotllà i Joan de l’Ós, venera deesses mares en ermites romàniques i encén falles la nit de Sant Joan. L’àmbit hispànic celebra les lluites ancestrals de les forces del bé i del mal, àngels i dimonis, moros i cristians, i expressa el sentit tràgic de la vida en les solemnes processons “de la mort caminada”, segons l’expressió espriuana.

J. Ferrater Mora indica com “s’accentuen tendències que existeixen en el món hispànic, en el món europeu i en el món mediterrani, i tant com participació en aquests mons serà, doncs, creació original del que es troba en tots ells, particular modelació del material comú”. Des dels orígens de la seva formació, els Països Catalans experimenten una continuada multiculturització, no pas circumstancial sinó com un tret constitutiu de la seva identitat: el patrimoni cultural, la llengua, són resultat d’una sedimentació creativa i integradora d’aportacions de diferents procedències.

Elements de les festes tradicionals

Els elements que considerem identificadors de les festes tradicionals són els rituals de foc, el bestiari fantàstic, gegants i capgrossos, processons, representacions teatrals tradicionals, castells, correbous, balls i àpats.

Rituals de foc. Com diu J. Roma, “el foc és l’element humà distintiu de cultura. Per això les manifestacions festives més antigues acostumen a anar acompanyades de foc”. D’entre els ritus de foc destaquen les falles, els haros aranesos i les fogueres de la nit de Sant Joan, considerada la Diada dels Països Catalans, i també la cerimònia de transmissió del foc del Canigó. Així mateix, cal esmentar les barraques diableres i els foguerons de Sant Antoni al gener (17 de gener), les cremades de ninots de Carnestoltes i les falles valencianes de la nit de Sant Josep. La pólvora ha desenvolupat noves manifestacions de foc combinant esclat, fum i explosió: de les traques i mascletades als castells de foc i els piromusicals. Els principals oficiants dels rituals de foc són els fallaires pirinencs i els diables de la Catalunya Nova, del Maestrat i de Mallorca, les maces de la Patum de Berga i els trabucaires de Solsona i Centelles i de les festes de moros i cristians valencianes.

Bestiari fantàstic, gegants i capgrossos. Vic, Barcelona, Girona, Lleida, Tortosa, València i Perpinyà van ser de les primeres ciutats que van festejar el Corpus. A la processó desfilaven gegants i nans, el lleó, el drac, el bou i la mulassa, l’àliga, els cavallets... Entre els animals destacaven el drac infernal (víbria, tarasca, corrúpia, marraco, cucafera) i l’àliga coronada. Actualment desfilen en els correfocs, al costat de noves bèsties, des de la fil·loxera de Sant Sadurní d’Anoia fins al llangosto de la Portellada. El primer gegant documentat és el Goliat barceloní, citat en el Llibre de solemnitats l’any 1424, mentre que els capgrossos més antics són datats el 1589 a València. Avui, el fenomen geganter s’estén arreu, des de la magna concentració de gegants a les festes de la Mercè del 1979 i les Trobades Internacionals de Gegants a Matadepera del 1982 i el 1992, fins al Congrés de París del 1995. Els Països Catalans, amb Navarra i Flandes, representen la més viva tradició gegantera d’Europa.

Processons, desfilades i seguicis. Les principals processons són les de Corpus i Setmana Santa, però també n’hi ha del sant patró, de rogatives i de benedicció del terme, per preservar els sembrats o impetrar la pluja i la fertilitat dels camps. Se celebren processons marineres, amb barques engalanades, per Sant Pere, Santa Cristina, la Verge del Carme i Sant Elm. Entre les desfilades a cavall i amb carros guarnits destaquen la dels Tres Tombs, la dels Traginers i la de Sant Medir. Són especialment luxoses les cavalcades de Reis i les rues de Carnaval, amb carrosses i comparses. També cal incloure seguicis tradicionals, com l’enterrament del Carnestoltes i el de la Sardina, entre d’altres. Les processons de Corpus han minvat, des del concili II del Vaticà, però les de Setmana Santa, amb passos vivents o escultòrics i cohorts d’armats, reprenen la seva puixança, en especial —a la conurbació barcelonina— les que enllacen amb la tradició del sud peninsular. A més de les de Dijous i Divendres Sant, hi ha les del matí de Pasqua: de l’Encontre, del Sant Trobament o de l’Encaro, a la Catalunya Nova i al País Valencià, i la del Ressuscitat, al Rosselló.

Representacions teatrals tradicionals. Les representacions més antigues deriven de la litúrgia cristiana. Destaquen les moixigangues i el contrapàs llarg, de les comarques gironines i del Rosselló, sobre la passió de Crist; també hi ha, però, contrapassos propis de Carnestoltes, com la Mascarada del Jai Carnal i la Jaia Corema, a Porreres. Moltes moixigangues són entremesos carnestoltescos, però la de Sitges és una pantomima sacra de la Passió. Són manifestacions tradicionals de la Catalunya Nova i el País Valencià, i també de la Ribagorça, de caire carnestoltesc, tot i celebrar-se per les festes d’agost. La més impressionant és la Moixeranga d’Algemesí, composta de pujaes o torres, pantomimes i altres representacions. La litúrgia cristiana incorporà representacions sacres del naixement i l’adoració de Jesús i de la seva passió, mort i resurrecció. D’entre els pastorets —pastorells a les Illes— de més renom hi ha els d’Olot, Berga, l’Ametlla de Merola, Mataró, Calaf i el Vendrell. A Mallorca es representa també l’adoració dels reis o el rei Herodes. Altres escenificacions són els pessebres vivents, el primer dels quals fou el d’Engordany, a Andorra. Uns dels més coneguts és el de Corbera de Llobregat, al Principat, i el d’Artà, a Mallorca. Les passions catalanes són uns dels primers misteris de Crist escenificats teatralment a Europa. Les més representades són les d’Olesa i Esparreguera (Baix Llobregat), Cervera (Segarra) —amb influència a l’Aragó—, Ulldecona (Montsià) —que s’estén al País Valencià—, Palau d’Anglesola (Pla d’Urgell) i Callosa (Baix Segura). També es representen viacrucis vivents en escenaris naturals, a Horta de Sant Joan, la Selva del Camp i Sant Hilari Sacalm (tricentenària). El principal misteri marià representat és la Dormició i Assumpció, tema del Misteri d’Elx. Entre les dramatitzacions de vides i miracles de sants destaquen les santantonades o temptacions de sant Antoni Abat per una munió de diables, pròpies de les terres de l’Ebre, dels Ports, l’Alt Maestrat i el Matarranya, i també d’Artà, a Mallorca, i els miracles de sant Vicent Ferrer a València. Destaca, també, el ball del Sant Crist a Salomó. Del teatre profà, és típic el ball parlat del bandoler Serrallonga. A aquestes representacions tradicionals cal afegir muntatges com el Retaule de sant Ermengol, al claustre de la Seu d’Urgell, El comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses i El rescat de les cent donzelles a Bagà.

Castells. Els seus antecedents es troben en balls com les “forces d’Hèrcules”, les moixigangues i els balls dels valencians, que concloïen amb torres de dos o tres pisos. Són característics del Penedès, el Garraf i el Camp de Tarragona: el triangle geogràfic Tarragona, Valls i Vilafranca del Penedès defineix el “món casteller històric”. Actualment el fenomen casteller és en forta expansió.

Correbous. Un espectacle popularíssim a les terres de l’Ebre i al País Valencià són els jocs de bous, propis de les festes majors d’estiu, amb modalitats com el correbou, el bou ensogat o el bou embolat, amb boles de brea enceses a les banyes. Tenen anomenada el correbou de Cardona i els bous de Dénia.

Balls i danses. Molts balls són d’origen màgic o religiós: la moixiganga, el contrapàs, els de bastons i de cascavells, turcs i cavallets, gegants i nans, diables... i la dansa de la Mort de Verges. D’altres marcaven el protocol de certes cerimònies i funcions socials: traspàs de càrrecs, commemoracions, recaptes... Les ocasions més adients per a les ballades eren els aplecs, les romeries i les festes majors, a més del Carnestoltes. L. Puig i Gordi recull, només al Principat, 347 balls i danses que encara es ballen a les festes majors de 267 poblacions de 37 comarques. A aquests caldria afegir els balls tradicionals del País Valencià i els boleros, parados i copeos de les Illes. Entre les danses locals tenen renom el ball cerdà, de la Seu d’Urgell; l’Esquerrana, del Pallars i d’Ordino; la Morisca, de Gerri de la Sal; la Gala, de Campdevànol; la Dansa de Castellterçol; el ball dels cossiers d’Algaida... També cal esmentar les rumbes gitanes i els garrotins propis dels gitanos del Segrià. Però els balls més estesos als Països Catalans són la sardana i la jota.

Els orígens de la sardana són desconeguts. Hi ha velles referències a balls rodons, com en el Llibre Vermell de Montserrat, del segle XIV, o en un plat de Paterna de la mateixa època, conegut com el “plat de la sardana”. L’Empordà, el Rosselló i la Selva són les comarques des d’on aquesta dansa es va difondre arreu del Principat, renovada per Pep Ventura. Actualment se celebren uns cent cinquanta aplecs de sardanes anuals. La jota és característica de les terres amb més influx cultural àrab de l’antiga corona d’Aragó. Es balla al Pallars i l’Alta Ribagorça, a les terres de l’Ebre, al País Valencià i a les Illes. Cal insistir en la seva mediterraneïtat i en el seu caràcter de dansa comuna i pròpia dels Països Catalans.

Instruments musicals tradicionals. Les sonoritats musicals característiques dels Països Catalans provenen del flabiol, la gralla i la dolçaina, a més de l’acordió, i les seves principals formacions, la cobla i la rondalla. El flabiol —fubiol mallorquí i flaüta eivissenca—, amb el timbal o el tamborí, acompanyen tradicionalment els gegants i els balls de bastons i marquen l’introit i el contrapunt de la sardana. La gralla i la dolçaina, amb el tabal, són pròpies d’alborades, moixigangues i el bestiari folklòric, i al seu so s’aixequen els castells.

Entre els conjunts instrumentals, és propi de les comarques pirinenques el format per l’acordió diatònic i el violí, per a cantar corrandes i ballar masurques, polques, xotis i valsets. Un altre és el format per acordió i guitarra, idoni per al cant d’havaneres. Però els conjunts instrumentals de més renom són la cobla, pròpia de la sardana actual, i la rondalla, tradicional al País Valencià i les Illes, formada per guitarra, guitarró, bandúrria i llaüt —i violí a vegades—, a més de panderetes, picacanyes, castanyoles, simbombes i altres estris de percussió. Finalment cal esmentar les bandes de música, pròpies del País Valencià, del Montsià i el Baix Ebre.

Àpats i pastissos. Cada festa o cicle festiu té els propis menjars tradicionals: l’àpat de Nadal, les truitades, els llardons, les xatonades i els ranxos carnestoltescos, les coques de recapte de Quaresma, els àpats de festa major, les calçotades, cargolades, arrossades, boletades...

Hi ha un calendari llaminer tradicional: els torrons i les neules per Nadal; el tortell de Reis i els borregos i el tortell de Sant Antoni; les coques de llardons del Dijous Gras o Llarder; els panadons de Dimecres de Cendra i els bunyols de Quaresma; la crema de Sant Josep, i el recuit i menjar blanc; la mona (al Principat), el pa cremat (al País Valencià), les panades (a Mallorca), les formatjades (a Menorca), els flaons (a Eivissa), el panutxo (a l’Alguer) i els ous de Pasqua; les coques de Sant Joan; les piuletes i els tronadors de massapà de la mocadorada per Sant Dionís (9 d’octubre) a València, i els panellets i les castanyes per Tots Sants.

El calendari festiu tradicional

És el resultat sincrètic de l’encavalcament de calendaris de diferents cultures. S’estructura a partir del calendari romà, marcat pel Sol Nou o solstici d’hivern, que commemora el naixement del Sol, i el Sol Ple o solstici d’estiu, que festeja el seu triomf en el zenit. Tanmateix, quasi mig any ve marcat pel calendari judeocristià. És lunisolar i té com a celebració central la Pasqua, definida per la lluna plena de primavera. Cap enrere, aquesta lluna fixa la Quaresma i el Carnestoltes i, cap endavant, l’Ascensió, la Pasqua Granada i el Corpus: les “festes mòbils”. El calendari cèltic hi aporta dues festes: la de Samuhin, déu dels morts, el primer de novembre, i el primer de maig, que, amb el ritu de l’arbre de maig, inaugura el cicle del bon temps.

L’Església va cristianitzar antigues celebracions paganes integrant-les al calendari litúrgic, que s’estructura en dos cicles, el de Quaresma i Pasqua i el d’Advent i Nadal. La Candelera o Purificació de Maria va succeir a la festa cèltica de purificació; l’Encarnació va marcar l’equinocci de primavera; l’arbre de maig va ser convertit en la Creu de Maig; Janus, divinitat solsticial romana, va ser rellevat per Joan Baptista; les deesses mares van prendre la figura de marededéus trobades (8 de setembre); Sant Miquel va assenyalar l’equinocci de tardor; Tots Sants i els fidels Difunts són la cristianització de la diada cèltica dels morts; i el Nadal del Sol esdevingué el Nadal de Jesús.

Semblantment, divinitats secundàries, genis de lloc i avantpassats mítics del panteó popular del paganisme van ser incorporats al santoral cristià, i continuen protegint, com a patrons, les parròquies, els pobles, els ramats, les collites, les arts i els oficis.

Hi ha, a més, altres calendaris que determinen celebracions festives locals: el calendari agrícola de la sembra, la sega i la verema; el calendari ramader, de la tosa del bestiar i la pastura als prats de muntanya, al retorn a la terra baixa; i el calendari de fires i mercats. Moltes festes majors deriven de les de les collites, les feines ramaderes i les fires. Així, moltes festes locals expressen les condicions de vida i de treball tradicionals d’un poble o una contrada.

El curs de l’any i els cicles festius

El cicle de tardor. Comença per Sant Miquel (29 de setembre) i acaba per Nadal, coincidint amb el solstici d’hivern. L’any agrícola va de tardor a tardor: de la sembra a la verema. És temps de caça i de bolets: el primer diumenge d’octubre, al pla de Puigventós (Berguedà), se celebra la festa dels boletaires. Tots Sants s’aboca a l’hivern, però a mitjan novembre hi ha l’estiuet de Sant Martí (11 de novembre) i la tradicional matança del porc. Litúrgicament, és temps d’Advent.

El cicle d’hivern. Tradicionalment va de Nadal a l’Encarnació (25 de març). Inclou el cicle nadalenc —de Sant Nicolau (6 de desembre) a la Candelera (2 de febrer)— i el de Carnestoltes —de Sant Antoni Abat (17 de gener) a Dimecres de Cendra—, i segueix amb la Quaresma fins a Rams i Pasqua Florida.

Hi ha fires de pessebres, per Santa Llúcia (13 de desembre), i de galls, entre les quals destaquen la del Prat de Llobregat i la de Vilafranca del Penedès, per Sant Tomàs (21 de desembre). La nit de Nadal, a Bagà, se celebra la festa de la Fia Faia, i a les esglésies de Mallorca i l’Alguer s’entona el cant de la Sibil·la. Per Santa Coloma (30 de desembre), a Centelles té lloc la festa del Pi, i el 31, a Palma, se celebra la festa de l’Estendard —Sa Colcada—, que commemora l’entrada del Rei En Jaume a la ciutat, l’any 1229.

Dins el cicle nadalenc despunta ja el de Carnestoltes: de Sant Esteve (26 de desembre) a Cap d’Any, a Agost es ballen les danses del Rei Moro. A la Catalunya meridional i al País Valencià s’institueixen ajuntaments d’innocents. Sant Antoni és festejat arreu: a Pollença, amb la festa del Pi; a Forcall, amb les santantonades; a Artà, amb la processó de Ses Beneïdes.

Per la Candelera, Valls celebra, cada deu anys, les festes de la Mare de Déu de la Candela. A Prats de Molló, el diumenge més proper, té lloc l’escenificació del ball de l’Ós. Sant Blai i Santa Àgata (5 de febrer) són festejats a les comarques occidentals —fins a la franja d’Aragó— i meridionals. Per Sant Sebastià (20 de gener) té lloc la festa del Pelegrí de Tossa en compliment d’un vot del poble. I el 21 de febrer, a Manresa, es commemora la Misteriosa Llum. El diumenge de Carnestoltes, a Sant Esteve de Palautordera hi ha uns esplèndids balls de gitanes. A Balsareny és la festa dels Traginers. Hi ha carnavals arreu: tenen especial anomenada els de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Reus i Solsona.

Després del carnaval arriba la Quaresma, representada per la vella de set peus o un bacallà sec. A Menorca és s’Àvia Corema, sa Jaia Serrada a Mallorca i a l’Alguer, la Sarraïna al Bages, la Patorra al Rosselló i la Cerdanya, i a altres llocs la Bacallanera. Trencant els rigors quaresmals, València celebra la nit de Sant Josep (19 de març) amb l’espectacular cremada de falles i ninots.

El Diumenge de Rams, dia en què comença la Setmana Santa, a Vic hi ha l’anomenat Mercat del Ram. El Dijous Sant és tradició visitar “monuments”, on es venera l’Eucaristia: a les comarques pirinenques en diuen “maigs”, a València “fromenteres”, a Mallorca “purgatoris”. És temps de passions i processons. El Divendres Sant, a Verges, la representació conclou amb la dansa de la Mort.

El cicle de primavera. S’inicia per la Mare de Déu de Març (dia 25) i acaba per Sant Joan, solstici d’estiu. Però la diada primaveral per excel·lència és la Pasqua Florida. Es fan processons de l’Encontre i es canten caramelles, anomenades a Mallorca “panades”, a Menorca “formatjades”, al País Valencià “albaes” i al Rosselló “goigs dels ous”. Per Pasqüetes, a Sant Julià de Vilatorta, hi ha una magna trobada de caramellaires. A Súria, per Pasqua té lloc una exhibició de trabucaires, i el Dilluns, a Cornellà de Terri, es planta l’Arbre de Maig. Se celebren aplecs i romeries a les ermites. La diada de Sant Jordi (23 d’abril) es festeja amb roses i llibres. A Alcoi té lloc l’espectacular festa de Moros i Cristians, i a Montblanc celebren la Setmana Medieval.

Maig és un mes festiu: el dia 3, la Creu de Maig; el primer diumenge, el Roser de Maig; l’11, Sant Anastasi i Sant Ponç; el 15, Sant Isidre; i finalment, l’Ascensió i la Pasqua Granada, que són variables. També és un mes de fires, com la de la Santa Creu a Figueres, la de Sant Ponç a Barcelona, la d’Espàrrecs de Gavà, la de Roses de Reus... Per la Creu de Maig és tradició beneir els termes. A Salomó, es representa el ball del Sant Crist. El diumenge següent, per Sant Eudald (11 de maig), a Ripoll té lloc la Festa de la Llana. I per Pasqua Granada, a Sant Feliu de Pallerols es representa la Matadegolla. El dia de Corpus, a Barcelona és tradició anar a veure l’Ou com Balla. A València es fa la processó de les Roques, a Sallent de Llobregat i Arbúcies se celebren les enramades, a Sitges els carrers es cobreixen amb catifes de flors, i a Berga té lloc la popular festa de la Patum.

El cicle d’estiu. Comença amb Sant Joan (24 de juny), el solstici d’estiu. La nit de Sant Joan és nit de fogueres i revetlles. A Isil, es corren falles; a Les, es crema l’haro; a Alacant, és la nit del foc; a Perpinyà, és festa major. A Ciutadella se celebra el Jaleo, la Festa de Cavalls. Per Sant Pere (29 de juny) i la Mare de Déu del Carme (16 de juliol) hi ha processons marineres per tot el litoral, des de Cotlliure i Banyuls de la Marenda. És famosa la de Lloret de Mar, per Santa Cristina (24 de juliol).

És temps de sega: al final de juny i inici de juliol, a la Fuliola es fan les festes del Segar i del Batre. Altres celebracions remarcables són la festa dels Raiers, el primer diumenge de juliol, a la Pobla de Segur, i el Concurs Internacional de Focs d’Artifici a Blanes, per Santa Anna (26 de juliol). A Arsèguel, el darrer dissabte de juliol té lloc la Trobada dels Acordionistes del Pirineu. Per Sant Domènec (4 d’agost), a Argentona es fa la Xarbotada del Càntir. La Mare de Déu d’Agost (dia 15) és la diada que aplega més festes majors de l’any. A Elx es representa el fastuós Misteri, i a Montuïri i Algaida, el ball dels Cossiers. De juliol a setembre és temps de festes majors: són de destacar la de Barcelona, per la Mercè (24 de setembre), i la de Vilafranca del Penedès, per Sant Fèlix (30 d’agost). El darrer dissabte d’agost té lloc, des del 1978, la festa de les Bruixes de Cervera, al voltant del carreró del mateix nom.

Per la Mare de Déu de Setembre (dia 8) hi ha romeries i aplecs als santuaris i ermites marianes: de Núria, del Tura, de la Cinta, del Vinyet, de Meritxell, de Queralt, de la Misericòrdia, de Lluc, del Toro, de la Salut d’Algemesí, de Lledó, de la Balma etc. Per la Mare de Déu de la Salut i de Loreto es representa, a Algemesí, la Moixeranga, i a l’Alcúdia de Carlet, les danses de l’Entrada de la Mare de Déu. Al santuari de Meritxell se celebra la Festa Nacional d’Andorra. Són festes del calendari ramader: el tercer diumenge d’agost, dia en què a Castellar de N’Hug té lloc el Concurs Internacional de Gossos d’Atura, i l’1 de setembre (Sant Gil), que a Núria se celebra la festa dels Pastors.

Les festes de la Verema i del Vi s’estrenen amb la premsada simbòlica del primer raïm. Tenen renom les de Requena, Campany, Falset, l’Espluga de Francolí, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia, Alella i Sitges.