El saber com a comunicació

La reflexió i l’hàbit

Aquest article, que clou en certa manera el bloc de coneixements actuals de l’obra (queden encara alguns articles, és a dir, els capítols que aborden els aspectes històrics de les matèries tractades), és com un adéu al lector, el qual volem fer “còmplice” i partícip dels criteris que hem seguit en l’estructuració, l’elaboració i la producció d’aquesta enciclopèdia. Es tractarà d’una experiència nova i estranya, ja que pretenem submergir-nos en l’obra i allunyar-nos-en per tal de contemplar-la i valorar-ne tant els detalls com el conjunt. Alhora, analitzarem alguns dels actes que deriven de la seva lectura i identificarem el canemàs atapeït que s’estableix entre un text i els seus lectors.

Què és una convenció

A mesura que el lector avança en la lectura d’un llibre o en la consulta d’una obra enciclopèdica com aquesta (que representa un tipus de lectura particular, més ocasional però sovint també més concentrada) va adquirint certs hàbits i va adoptant determinades convencions. El mateix es pot dir de l’espectador de cinema i de televisió. Tots els actes de comunicació es basen, entre altres coses, en l’existència de convencions.

Ara bé, què entenem per convenció? Posem-ne un exemple. Les fotografies que apareixen en les pàgines interiors dels diaris i també en alguns llibres solen ser en blanc i negre i no pas en color. En realitat, sabem prou bé que el món no es redueix a diverses tonalitats de gris, i que per tant el blanc i el negre d’aquestes imatges constitueix, en certa mesura, una deformació de la realitat física que les imatges representen. Amb tot i això, les imatges en blanc i negre no ens molesten, ja que reconeixem el seu grau de deformació de la realitat com una convenció, és a dir, com una mena de pacte tàcit entre nosaltres i el diari. És com si el diari ens digués que, de fet, “aquesta cara o aquest paisatge són en color, però farem veure que són en blanc i negre”.

És una convenció, per exemple, el fet que en aquesta enciclopèdia la part escrita es divideixi en el text pròpiament dit i els inserts, que són complements separats del text general i es presenten amb unes característiques formals ben diferenciades. La funció que acompleixen aquests inserts s’explica a les primeres pàgines de cada volum. I, en la mesura que ens habituem a aquesta convenció (que, d’altra banda, com sol passar, no és exclusiva d’aquesta obra i que, per tant, ja podríem conèixer d’altres lectures), no haurem de recórrer a les pàgines preliminars, ja que buscarem espontàniament en els inserts exemples més detallats i explicacions més aprofundides, i ho farem amb tanta naturalitat que arribarà fins i tot el dia que esperarem trobar el recurs estructural dels inserts en altres obres ben diferents d’aquesta enciclopèdia.

Els hàbits adquirits

Com ens comportem davant les convencions? Pensem, novament, de quina manera reaccionem quan veiem imatges en blanc i negre. De vegades, si intentem imaginar-nos com pot ser en concret un cert lloc o una determinada persona, hi afegim mentalment els colors. En altres casos, però, ens acostumem al predomini del blanc i el negre i, sense pensar-hi gaire, memoritzem la imatge en aquests dos colors com si fos l’autèntica. Així, si pensem en un personatge històric dels anys vint o trenta (quan les imatges en blanc i negre predominaven sobre les de color), com per exemple Hitler o Stalin, tendim a imaginar-nos-el en blanc i negre. Això fa que quan el veiem en les poques imatges de color que en resten ens faci estrany, i més que un signe d’autenticitat ens sembla un afegit incongruent. Hem assimilat totalment aquesta convenció, ens hi hem acostumat tant, que fins i tot, malgrat saber que és artificial, ens costa molt d’imaginar una realitat diferent.

Es produeix un cas semblant pel que fa als mitjans de comunicació. Quan llegim un llibre, mirem una pel·lícula o una fotografia, assimilem fàcilment les convencions pròpies d’aquests mitjans i podem arribar a oblidar-ne els aspectes artificials. Aquesta actitud és, per si mateixa, probablement inevitable i alhora d’una gran utilitat. El fet d’acostumar-nos a les convencions ens permet, en primer lloc, estalviar temps, identificant a primer cop d’ull la informació que ens serveix i descartant la que és marginal o, si més no, menys rellevant per a nosaltres. No és necessari, quan fullegem un diari, mirar detingudament cada fotografia per provar d’imaginar-ne els colors originals; en molts casos, amb la imatge en blanc i negre n’hi ha prou per a captar l’expressió i els contorns d’una cara, les característiques essencials d’un lloc. En aquest sentit, la lectura és anàloga a la pràctica esportiva: molts gestos s’assimilen fins al punt d’automatitzar-se, cosa que ens permet d’efectuar-los amb el màxim de rapidesa i de precisió possibles.

A més, l’assimilació de les convencions ens facilita la interrupció i la represa del diàleg amb el text, un diàleg que, altrament, ens veuríem forçats a establir de nou cada vegada. El fet que, per a nosaltres, sigui del tot natural reconèixer la funció dels inserts i distingir-la de la del text principal ens permet, tan bon punt l’obrim per llegir-lo, orientar-nos amb una breu ullada per les diverses parts que el componen.

La necessitat de l’actitud crítica

Però la nostra tendència a assimilar les convencions, tant dels llibres com de les pel·lícules o de qualsevol altra forma de comunicació, com si fossin fets naturals comporta el perill d’oblidar que cada obra és una construcció i que no presenta el món real, sinó que és una representació necessàriament parcial (i artificial) de la realitat. Per tant, la reflexió crítica, que ens permet eventualment de distanciar-nos dels nostres hàbits o de les convencions i d’observar-los des de l’exterior, resulta igualment essencial, atès que serveix per a recordar-nos que tota obra, fins i tot la més valuosa i important, conté només alguns aspectes de la realitat, i, d’aquesta manera, impedeix que els hàbits adquirits siguin un obstacle per a la nostra capacitat de conèixer.

Si l’adopció plena i confiada de les convencions és fonamental a l’hora de participar en els actes de comunicació, l’actitud crítica és bàsica per a poder-ne obtenir un enriquiment efectiu i per a no quedar atrapats en les regles que se’ns imposen a través dels llibres que llegim o de les pel·lícules que mirem.

L’organització del discurs

Mirem de reflexionar un moment, amb esperit crític, sobre les convencions que regeixen i regulen la lectura d’aquesta obra, unes convencions que el lector possiblement haurà assimilat sense parar-hi gaire atenció. En la presentació es diu que aquesta és una obra de consulta i, com a tal, diferent d’altres llibres pel que fa a la seva organització interna. Per entendre millor les particularitats pròpies de l’obra, la podríem comparar, per exemple, amb una novel·la o bé amb un d’aquells llibres interactius que inviten el lector a participar en el relat i a decidir-ne la progressió, o, potser fins i tot, la podríem relacionar amb una guia de telèfons. Però, comptat i debatut, quines són realment aquestes diferències?

Models d’organització

Com se sap, la novel·la policíaca clàssica s’ha de llegir des del començament fins al final, seguint estrictament l’ordre indicat per l’autor. Si llegim el final abans de la resta, cosa que podem fer en altres novel·les sense gaires problemes, espatllem la lectura del relat policíac. Si saltem les pàgines que ens semblen avorrides, correm el risc de perdre de vista els indicis més importants per a descobrir qui és l’assassí. Així doncs, aquesta mena de novel·les, tant com qualsevol altra, si no més, s’han de llegir seguint l’ordre narratiu. A l’inici de la lectura, ens endinsem en l’univers narratiu (la qual cosa serà més fàcil si es tracta d’un món que, en part, ja coneixem pel fet d’haver llegit altres novel·les de la mateixa sèrie) i al final en sortim, segurament, disposats a submergir-nos en un de nou. En la lectura d’una novel·la policíaca, o en la de qualsevol altra novel·la, i fins i tot en la dels llibres d’història, el lector es lliura a la veu de l’autor i s’hi deixa guiar; des d’aquest punt de vista, l’experiència del lector és molt semblant a la de qui escolta un relat.

Les històries dels llibres interactius solen ser semblants a les de les novel·les de detectius. L’experiència de la lectura, en canvi, és completament diferent. Quan obrim un llibre interactiu, no trobem una seqüència textual ininterrompuda que requereix una lectura seguida del començament al final, sinó tota una sèrie de fragments enumerats, però disposats aleatòriament. És el lector qui tria l’ordre narratiu, mitjançant un acte conscient, com quan opta per un camí A i no per un camí B, la qual cosa planteja diverses evolucions possibles del relat; o bé mitjançant un acte atzarós, com el gest de llançar els daus i deixar que decideixin l’evolució de la història. Des d’un punt de vista tècnic, el llibre interactiu podria haver estat possible de fa segles, des que existeix el llibre. En realitat, però, és un fenomen recent, un producte propi de l’època de l’ordinador i dels videojocs. De fet, aquest tipus de llibre només ha estat concebible a partir de la comercialització general dels jocs electrònics, en què els protagonistes passen per nivells diferents i han de salvar obstacles diversos segons com es desenvolupi la marxa de joc.

Amb el llibre interactiu sembla establir-se una nova relació entre l’autor i el lector, atès que la veu de l’autor perd força a mesura que el lector “es converteix en protagonista”, com diu la publicitat, i construeix o, més ben dit, ajuda a construir l’estructura narrativa de la història. Al final, també haurem obtingut una seqüència narrativa que va d’un començament a un final, però es tractarà únicament d’una de les múltiples seqüències possibles.

La guia telefònica també és un llibre, però la diferència respecte als altres tipus de llibres és radical. La guia de telèfons, com tota llista (que és possiblement la forma més antiga de document escrit), no explica res, és un simple contenidor d’informacions. La seva ordenació interna no està concebuda per a una lectura ordenada, sinó precisament al contrari, per a estalviar el màxim de temps en una consulta. Són llibres que no utilitzem per a llegir, sinó per a extreure’n una informació.

La guia de telèfons no té autor; bé, no té pròpiament un autor literari. No hi ha cap veu que guiï una trama o un discurs estructurat, sinó que es basa només en una enumeració de dades que l’usuari ha de saber manipular. L’elaboració d’aquest repertori, com és fàcil d’imaginar, és a càrrec de moltes persones i requereix un suport tecnològic potent. La guia telefònica no disposa de veritables “portes d’accés”, i encara menys de “portes de sortida” com un llibre convencional (vegeu “El llibre i les seves portes”). De fet, podem assegurar que no ens convida a endinsar-nos en un univers de coneixements, ja que es limita a oferir-nos un servei, i tot sigui dit, un servei que en algun moment ens pot resultar d’una gran utilitat. Té, evidentment, unes cobertes i algunes pàgines introductòries, que contenen les instruccions d’ús de la guia i, també, del telèfon. Tampoc no hi trobem cap pàgina de cloenda. I el lector, un cop hi ha trobat la informació que li calia, es limita a tancar la guia i a deixar-la en un prestatge a l’abast per a la consulta següent. La guia de telèfons és, doncs, una obra de consulta pura, que serveix exclusivament per a la recerca de dades concretes.

L’organització d’aquesta obra

Des del punt de vista de la seva organització, com també des del punt de vista de la relació que s’estableix entre els autors i els lectors, aquesta obra que anomenem Proa Enciclopèdia Catalana Temàtica participa d’algunes de les consideracions que hem comentat anteriorment. De la mateixa manera que una novel·la o un manual, presenta un ordre intern, seqüencial, ben precís i significatiu. Observem el pla de l’obra a les pàgines inicials de qualsevol dels volums. S’hi indica que té articles sobre el medi natural, és a dir, el món físic i el biològic; continua amb el medi construït, o els mecanismes de què disposa la humanitat per a intervenir en el món físic; més endavant, sobre el medi social, basat en les relacions entre les persones, les normes i les institucions que les regeixen; i arriba, finalment, al món de la cultura i de la comunicació. Va, doncs, de la matèria inanimada i animada cap a entitats més immaterials, com són ara les idees i la seva transmissió.

El text s’estructura de manera que es pot seguir com un únic gran relat, en què cada part enriqueix i prolonga la part precedent. Si es vol, es pot començar llegint la primera pàgina del primer volum i encadenar la lectura fins a arribar al final del vuitè. Ara bé, tot i que aquest és un dels possibles ordres de lectura, certament no és el més freqüent.

Pot ser que el lector recorri a l’obra per trobar resposta a una pregunta concreta; per exemple, per saber més sobre una determinada època històrica. En aquest cas, probablement, consultarà l’índex analític que es troba al final de cada volum, el qual acompleix una funció anàloga a la guia de telèfons, ja que permet localitzar, mitjançant la referència al número de pàgina, totes les informacions sobre un tema determinat que conté el volum. Per a qui fa servir aquest sistema de consulta, l’ordre intern és del tot irrellevant, atès que per a aquest usuari els volums representen simples dipòsits d’informació que es consulten ràpidament i que es desen així que s’ha obtingut el resultat esperat.

Però encara hi ha una altra possibilitat de lectura, basada en un sistema de remissions. Quan seguim un article determinat, trobem de tant en tant algunes paraules acompanyades d’un triangle invertit i reproduïdes a peu de pàgina, que ens remeten a d’altres articles de l’obra. La remissió, per entendre’ns, obre una nova pista, i permet passar del text que estem llegint a un altre que, eventualment, pot aportar-nos més informació sobre el tema que estem estudiant. Guiats per les remissions, podrem anar passant per diversos articles. Al final, haurem vist una sèrie de temes diferents, però a partir d’un ordre intern que, si més no en part, haurem contribuït a establir personalment. Adoptant aquest sistema, el lector se serveix de l’enciclopèdia com si es tractés d’una obra interactiva amb una estructura oberta, una mena de trencaclosques fet de moltes peces diverses que es poden anar lligant d’acord amb una lògica i uns ordres diferents.

La pluralitat de les claus d’accés

La diversitat d’ordres possibles respon en part a la varietat del repertori de les claus d’accés. Es pretén ajudar el lector en les seves diverses necessitats, i agilitar-li la consulta tenint en compte el màxim nombre de circumstàncies possibles.

Segons l’accés que es triï, el lector s’haurà d’atendre a unes determinades convencions, com són les particularitats del text narratiu, en el cas que llegeixi el llibre del principi a la fi; les de qualsevol mena de llista, en el cas que el faci servir com una enciclopèdia, o les d’una obra interactiva, si es construeix ell mateix el propi recorregut de la lectura.

Aquesta pluralitat d’usos també comporta un gran avantatge, en la mesura que permet al lector de no ser presoner de les mateixes convencions, de poder canviar, de tant en tant, el punt de vista des del qual observa l’obra. Però el fet de disposar, segons la nostra tria, de diverses modalitats de lectura, no ens ha de fer perdre de vista que malgrat tot existeixen regles, convencions, que no són naturals, sinó que depenen de les decisions preses pels autors i els editors de l’obra, unes decisions que sovint no coneixem o no tenim en compte. El fet d’adoptar una actitud crítica i reflexiva respecte a una obra com la que el lector té a les mans comporta plantejar-se algunes qüestions que poden semblar banals però que no ho són de cap manera.

L’ordre del saber

La primera qüestió que ens podríem plantejar és per què hem triat aquest ordre intern del discurs en aquesta enciclopèdia. És una tria obligatòria? ¿Aquest ordre no condiciona, en certa manera, la lectura i, fins i tot, el pensament, sense que ens n’adonem? Una segona qüestió és preguntar-nos sobre el to de l’obra. Qui ens parla quan llegim aquesta obra? Quin grau de confiança hi podem tenir? Són preguntes que convé plantejar-nos respecte de qualsevol llibre que llegim (i també respecte de les diverses formes de comunicació pròpies d’altres mitjans, com un espectacle televisiu o una pel·lícula de cinema). Aquí, però, ens limitarem a reflexionar sobre la lectura d’aquesta obra en concret.

L’ordre alfabètic

L’ordre alfabètic és potser el més usual en una obra de consulta de diversos volums. Aquesta ordenació, com la d’un diccionari o una guia de telèfons, presenta alguns avantatges importants.

El primer consisteix en el fet que es tracta d’un ordre fàcilment comprensible i d’ús corrent per als lectors. De fet, si no coneguéssim l’alfabet no podríem ser lectors. És per això que en gairebé totes les obres de consulta s’aplica l’ordre alfabètic.

Un segon avantatge que presenta és que es tracta d’un ordre objectiu. Si decidim classificar les ciutats d’un país per ordre d’importància, és segur que encetarem una sèrie de polèmiques inacabables; en canvi, si optem per posar-les per ordre alfabètic no hi haurà cap discrepància. Amb l’ordre alfabètic, com diu el vell refrany, realment “hi ha un lloc per a cada cosa i cada cosa té el seu lloc”. El caràcter objectiu d’aquest ordre significa un avantatge per als lectors, que poden trobar amb facilitat el nom que busquen, però també per als autors, ja que simplifica la feina i l’elaboració general de l’obra.

Per tant, l’ordre alfabètic sembla l’ideal per als volums que contenen una gran quantitat d’informació susceptible de ser consultada. Però precisament la seva objectivitat pot amagar-nos certs aspectes que hem de tenir presents. En primer lloc, una sèrie de grans volums en ordre alfabètic ens pot fer creure en el caràcter complet de l’obra. Tanmateix, fins i tot una obra enciclopèdica que segueix aquest ordre és el fruit d’una selecció, que en certa mesura és arbitrària: per exemple, de l’extensa llista de noms de polítics, artistes o científics, se’n seleccionen alguns i d’altres en queden exclosos. La selecció és inevitable, senzillament perquè és inconcebible una obra que contingui tot el saber, de la mateixa manera que és impossible d’escriure i, potser encara més, de consultar. Però els criteris de selecció, a més, no són objectius. En primer lloc, es parteix d’unes opcions culturals i d’uns criteris generalment acceptats, que canvien amb el pas del temps.

Per il·lustrar-ho, podem comparar una enciclopèdia publicada recentment i una altra publicada fa quaranta anys. Constatarem, per exemple, que en la més recent apareixen molts més noms asiàtics, americans i africans, mentre que en la més antiga predominaven clarament els noms europeus. Observarem, a més, una major presència de militars en l’enciclopèdia més antiga. Què vol dir això? Que una de les dues és més completa que l’altra? No, o no forçosament. Vol dir, senzillament, que al llarg d’aquestes dècades han canviat la mentalitat i la sensibilitat generals. Hi ha hagut una reconsideració en les concepcions eurocèntriques, les quals tendeixen a veure Europa com l’únic continent històricament i culturalment rellevant, fet que ha comportat una major receptivitat respecte als fets històrics i culturals dels altres continents; d’altra banda, com a conseqüència d’una certa pèrdua dels valors militaristes, actualment no s’atribueix tanta importància als generals i herois de guerra, que tradicionalment apareixien de manera destacada en les enciclopèdies i els manuals escolars.

Així doncs, l’objectivitat de l’ordre alfabètic no ens ha de fer oblidar que les veus són, inevitablement, objecte d’una selecció, i que la selecció no és objectiva. En aquest cas, l’actitud crítica no ha de consistir a desaprovar la selecció en si (l’exercici més fàcil, però també més estèril, a l’hora d’avaluar qualsevol obra de consulta consisteix a detectar el que hi falta), sinó a ser conscients de l’existència de la selecció i a mirar de comprendre’n els criteris, i plantejar-nos si els criteris adoptats són realment els més adequats.

Hi ha un altre aspecte que s’ha de tenir en compte. Una obra de consulta ordenada alfabèticament no tan sols conté noms de persones i de llocs, sinó també nombrosos termes abstractes, que pertanyen al lèxic de diverses ciències o també al vocabulari de la vida quotidiana. Teòricament, tots aquests termes haurien de constar en els diccionaris (en realitat, els diccionaris també apliquen una selecció, mitjançant, per exemple, l’exclusió de paraules en desús o de termes d’ús restringit en un àmbit específic); en el cas d’una obra enciclopèdica, però, s’ha de dur a terme una selecció més rígida. Per a fer-ho, els editors de les obres de consulta estableixen una llista de les entrades que han d’aparèixer necessàriament, de manera que l’obra en qüestió inclogui els temes considerats més rellevants. Com que la tria dels noms que s’han d’incloure comporta una selecció, la inclusió o l’exclusió d’entrades dels termes d’ús corrent implica determinar i aplegar els conceptes, per la qual cosa sota una paraula trobem una sèrie de conceptes que, si volguéssim, sovint podríem col·locar en un altre lloc. Per tant, la llista d’entrades tampoc no és objectiva, ja que és el fruit d’una tria que, al seu torn, deriva d’una sèrie d’idees i de convencions.

L’ordre del relat

L’estructura i la distribució temàtica dels vuit volums d’aquesta enciclopèdia representen, en certa manera, un retorn a una època en què es creia que era possible disposar tot el saber segons un ordre unitari i absolut (vegeu “Existeix un ordre del saber?”). En decidir construir un relat unitari del saber des del medi natural fins al llenguatge i la cultura ¿s’ha pretès restablir un sistema rígid i immutable? Doncs, no. El que s’ha fet és, senzillament, un esforç de comunicació, un intent sospesat de divulgació del coneixement. Així, s’han posat en relació les diverses àrees del saber amb la finalitat d’orientar el lector i s’han sintetitzat els diferents continguts seguint un ordre que es considera actualment raonable i útil, encara que aquests criteris no han de ser a la força definitius ni inamovibles amb vista al futur.

Un cop més és convenient que el lector adopti una actitud crítica respecte a l’ordre narratiu que s’ha seguit en aquesta obra. Això, ha de quedar clar, no consisteix a rebutjar l’ordre com a tal, sinó a prendre consciència de la seva raó de ser, dels seus límits i dels seus defectes. Cal adonar-se que aquest ordre, malgrat les seves qualitats (la claredat, el caràcter relativament complet i la facilitat d’ús), és provisori i, en part, arbitrari.

I diem que és un ordre provisori perquè el saber canvia i evoluciona, i per tant és possible que, d’aquí a alguns anys o algunes dècades, nous àmbits del coneixement s’afegeixin als que apareixen aquí i que d’altres es reestructurin a partir d’una lògica que ara ni tan sols podem imaginar. De fet, aquest mateix volum se centra en el tema de la comunicació, que en una obra de fa cinquanta anys no hauria rebut pas el mateix tractament. Fins fa poques dècades, la paraula comunicació no tenia, ni de bon tros, la rellevància que té actualment i, per exemple, en moltes enciclopèdies, la qüestió de les comunicacions remetia al capítol dels transports. La idea que la comunicació com a tal representa un àmbit específic de la vida i de l’activitat humana és relativament recent. Només pel fet de destinar una gran part del volum a la comunicació, aquesta obra demostra ser d’una època històrica precisa.

També és un ordre en part arbitrari, perquè s’hauria pogut optar per molts altres ordres, igualment lògics. Per exemple, s’hauria pogut dividir l’obra en volums destinats a públics d’edats diverses i, per tant, tractar els diversos aspectes del saber des de graus d’aprofundiment diferents, segons l’edat dels lectors; o s’hauria pogut establir un ordre històric, des de l’origen de l’Univers fins als nostres dies.

“Es podria formar l’arbre dels nostres coneixements subdividint-los en… útils i divertits o bé en teòrics i pràctics, o bé en evidents, certs i probables, o bé en coneixements de les coses i coneixements de les representacions de les coses (o signes), i així fins a l’infinit”, escrivia Jean-Baptiste D’Alembert en el prefaci de l’Encyclopédie, per indicar precisament això, que en el món modern el saber es pot ordenar de múltiples maneres, i que cap d’elles no és perfecta ni absoluta, per bé que n’hi ha que presenten certs avantatges respecte d’altres.

Així doncs, per què s’ha optat per aquest ordre en concret? Perquè, sense renunciar al rigor i a la precisió, permetia respondre a dues exigències fonamentals: la comoditat del lector, per tal que no tingui problemes d’orientació, i la possibilitat de subdividir el discurs en articles (o capítols), que es poden encarregar als experts de les diverses disciplines. D’altra banda, és precisament gràcies a la varietat i al caràcter provisional dels ordres possibles que aquest llibre també es pot llegir com un llibre interactiu, com un ventall d’articles entre els quals podem triar el que més ens convingui.

Figures i imatges

En molts casos, quan donem una primera ullada a un llibre il·lustrat, ens fixem sobretot en les imatges. I, de fet, l’observació de les imatges és l’única possibilitat de lectura de què disposem abans de l’edat escolar, abans de l’alfabetització, o quan l’escriptura pertany a una llengua que desconeixem. És la manera aparentment més natural i instintiva de familiaritzar-nos amb el paper imprès, però també de transmetre i rebre informacions en general.

El llenguatge de les imatges

L’aparent absència de qualsevol esforç d’aprenentatge sovint ens fa oblidar que el llenguatge de les imatges també viu de convencions i de relacions complexes que cal aprendre i conèixer, com succeeix amb el vocabulari, la gramàtica i la sintaxi d’una llengua. Fins i tot la pàgina que estem llegint, a l’igual de les pàgines anteriors i de les següents, és una imatge; una imatge formada pels caràcters que configuren el text, pels colors del fons i per les il·lustracions que hi pugui haver, i com a tal el nostre ull la percep i el cervell l’enregistra, d’acord amb la nostra memòria visual i la nostra imaginació. Les tècniques d’impressió modernes transformen cada pàgina en la imatge d’una imatge; no tan sols els dibuixos, les escultures, les persones i els llocs, sinó també els textos són presents perquè han estat fotografiats i són el producte d’una fotocomposició i una impressió. És la fotografia d’una fotografia, semblant a les que veiem en els cartells penjats a les parets de les nostres ciutats, a les pàgines dels diaris, als atles i a la publicitat sobre les vacances.

La naturalesa de l’observació, la convivència quotidiana amb centenars d’imatges i el valor de reproducció objectiva que atribuïm a la fotografia fan que considerem aquest mitjà de comunicació portador d’una comprensió simple i immediata, i per aquesta raó parem molt poca atenció a aquestes imatges, hi dediquem molt menys temps del que estem disposats, o obligats, a dedicar a un text, per molt breu i simple que sigui, però, amb tot, estem plenament convençuts d’haver-ne entès el contingut i el sentit. Potser per això se sol dir que una imatge val més que mil paraules, i amb això, en realitat, es pretén dir que és un tipus de comunicació que prescindeix de la paraula escrita. La imatge sembla contraposar-se al text. El papa Gregori el Gran (590-604) deia que “les imatges són per als analfabets el que les lletres són per als que saben llegir” i aquesta concepció pròpia de la cultura medieval sembla que s’adapta especialment a la situació actual, en què, tot i la minva d’analfabets, es prefereix substituir les llargues estones de lectura per la comunicació visual, per imatges pròpiament dites, com si les dues formes de comunicació s’haguessin d’excloure recíprocament. Hi ha qui creu que es pot substituir el caràcter abstracte de la paraula, del signe alfabètic, per la versemblança de la imatge, especialment la fotogràfica, de manera que s’ha arribat a confondre el realisme de la representació amb la possibilitat d’una comprensió immediata, instintiva, de les imatges (vegeu “La civilització de la imatge”).

Una reflexió més aprofundida posa de manifest el caràcter il·lusori d’aquesta creença. La comunicació per mitjà d’imatges també es regeix per regles i convencions pròpies i és fruit d’una tradició i d’una cultura sense les quals perdria sentit, com s’esdevé amb la paraula i amb el text escrit. Les paraules i les imatges són dos sistemes complexos de comunicació, amb característiques pròpies, que no es poden comparar d’una manera abstracta mitjançant paràmetres com la facilitat de comprensió o la quantitat d’informació transmesa. Sense un context específic, la comparació entre la paraula i la imatge no tindria cap sentit.

Paraules i imatges per conèixer

La paraula escrita, el text, en la nostra tradició cultural, és el mitjà principal i habitual de transmissió de la informació, mentre que la il·lustració, que sempre l’ha acompanyat, ha acomplert una funció complementària, suplementària o merament decorativa. Aquest és el model que ha adoptat la tradició enciclopèdica, que des del prestigiós exponent del segle XVIII, l’Encyclopédie, en què les làmines de dibuixos es recullen en onze volums separats, no ha experimentat canvis substancials; de manera que en les grans enciclopèdies actuals, les imatges, encara de vegades publicades a part en làmines intercalades en el text, no s’empren mai per a una narració autònoma i paral·lela. En el cas d’aquesta obra, la relació entre el text i la imatge canvia, és més directa, ja que pretén posar l’accent en el caràcter innovador d’aquest projecte editorial i es proposa fer un ús aprofundit de les possibilitats de la comunicació mitjançant imatges per construir un recorregut temàtic, en què s’ofereix al lector un paper actiu, la possibilitat de fer d’autor pel seu compte.

Si fem una ullada, per exemple a “La respiració”, hi podem veure una radiografia del tòrax, amb els pulmons en un fals color visualment molt atractiu; i, més endavant, hi trobem uns dibuixos sobre la ventilació pulmonar que mostren el canvi de pressions durant les fases d’inspiració i d’expiració. Així, quines són les principals diferències entre una fotografia i un dibuix? Per què de vegades una fotografia sembla més aclaridora i, d’altres, optem per il·lustrar un concepte amb un dibuix?

Les imatges es poden considerar com unes finestres, ja que fan una funció anàloga a un gran finestral. Són el punt d’unió entre el text i la realitat, o bé el llindar que els separa. Però també acompleixen una altra funció, no solament informativa, sinó comunicativa. Si tenim en compte que la coberta i les primeres pàgines de cada volum, les dedicades al pla de l’obra, al sumari i a la presentació, contenen imatges fotogràfiques, resulta evident que no hi són per passar inadvertides, sinó per captar l’atenció i mantenir-la viva. Podríem dir que a través de les fotografies se’ns ofereix una informació de manera atractiva i espectacular, a partir de la convenció que ens permet reconèixer la realitat que ens envolta encara que sigui interpretada i enriquida per l’ull del fotògraf. En canvi, el dibuix o la il·lustració permeten mostrar coses que no es podrien veure d’una altra manera, perquè no han existit mai (pensem en les escenes mitològiques), perquè han desaparegut abans de deixar cap testimoniatge fotogràfic o bé perquè a la realitat és impossible que es donin simultàniament, com és el cas del procés fisiològic de la respiració. La il·lustració ofereix, sobretot, al contrari de la fotografia, una informació selectiva. D’un determinat objecte o una situació, només en mostra el que és estrictament necessari per a la comprensió del problema que s’aborda i, segons això, adopta formes expressives diverses, que van del diagrama al dibuix, de l’esquema a la figura de color plena de detalls i amb llegendes o símbols, que n’enriqueixen el contingut informatiu i en faciliten la comprensió.

L’autor amagat

Esquematitzant una mica, podríem dir que les il·lustracions són imatges de tipus tècnic, destinades a fornir una informació sintètica o analítica, mentre que les fotografies acompleixen una funció fonamentalment temàtica, destinada a ampliar i concretar la informació del text. També es pot establir una altra distinció, menys evident però igualment important, entre les unes i les altres: les il·lustracions estan concebudes d’acord amb l’obra i, des d’aquest punt de vista, estan íntimament relacionades amb el text, mentre que les fotografies poden tenir una història diferent, ja que, si bé algunes es fan per encàrrec, n’hi ha d’altres que se seleccionen dels arxius propis o dels de les agències fotogràfiques. Això vol dir que, en la majoria dels casos, aquestes fotografies han estat realitzades amb objectius aliens a una obra en concret. La nova destinació que se’ls assigna, les relacions entre la imatge i el peu que es redacta per a comentar-la, o les relacions encara més complexes entre la imatge i la pàgina en què és situada o bé respecte al conjunt global de l’obra, en poden arribar a alterar el sentit i no adir-se del tot amb el propòsit inicial del fotògraf.

Però això no és tot. Perquè s’adapti al nou emplaçament, la fotografia es pot empetitir o engrandir, però també se’n pot seleccionar només una part. La informació que transmetia la fotografia original queda així modificada i s’aprofita com a suport d’un discurs completament diferent. En el cas d’una obra tan rica i complexa com aquesta enciclopèdia, en què hi ha un gran nombre de col·laboradors, la responsabilitat de la cerca, la selecció i l’edició d’imatges recau en el redactor gràfic, el director d’art i el coordinador de l’edició, equip que en certa manera pot ser considerat l’“autor amagat” que estàvem buscant.

Una mirada innocent

La comprensió del significat i del valor de la distinció entre imatge original i imatge publicada ha de formar part del nostre bagatge crític perquè és un aspecte fonamental en la difusió de les imatges, especialment les fotogràfiques i les televisives, en la societat actual. Cal tenir present que entre la imatge original i la que nosaltres veiem no hi ha sempre una correspondència directa i que la nostra lectura està profundament influïda per les possibles manipulacions a què és sotmesa i pel context en què s’insereix. Aquesta és probablement la primera convenció de la comunicació per imatges que s’ha d’assimilar i cal tenir ben present. En canvi, unes imatges que no es manipulen en el moment de la publicació són les publicitàries, que són precisament les més artificials, en què la realitat es reconstrueix i s’escenifica acuradament abans que el fotògraf dispari. Cadascuna de les característiques d’aquestes imatges, des de la tria de l’objecte fins a la dels caràcters d’impremta, l’ús del blanc i negre en comptes del color, està concebuda perquè acompleixi una funció comunicativa concreta, perquè contribueixi a la definició i a la consolidació del missatge publicitariu. És en aquest sector, en aquesta particular forma de transmissió d’informació per mitjà d’imatges, que s’empren de la manera més subtil i eficaç totes les convencions narratives, socials i culturals, les tècniques més refinades, amb l’objectiu de transmetre un missatge complex d’una forma aparentment senzilla i natural per imposar una tria, per induir a una adquisició.

En reflexionar sobre la producció publicitària, sobre les imatges més obsessivament recurrents del nostre horitzó visual, ens adonem que per a comprendre el significat d’una imatge, inclosa la més senzilla i aparentment més descriptiva, és necessari comprendre’n el caràcter artificial, artístic, entendre les raons per les quals ha estat produïda i analitzar amb esperit crític la influència del context en què s’insereix. El sentit d’una imatge no és el mateix si apareix en un diari o en un llibre, si es presenta aïlladament o en relació més o menys explícita amb d’altres imatges, exposada a les parets d’un museu o reproduïda com un gegantí anunci publicitari. En tots aquests casos és diferent, i igualment important, el grau d’atenció que som capaços de prestar-li. Aleshores ens adonem que observar les imatges no és un gest instintiu i natural. La mirada no és innocent, ja que sense una cultura de la imatge podríem mirar i no veure res.