Breu història del vestit

Els orígens del vestit

La manera de vestir és un aspecte destacat dels costums de les cultures a totes les latituds i a totes les èpoques d’ençà de la prehistòria. De fet, l’adopció de diferents formes de vestir, inclosa l’ornamentació personal, es remunta a un moment imprecís de l’edat de la pedra. Des dels seus orígens remots, el vestit no ha tingut com a única finalitat protegir la persona de la intempèrie. El relat bíblic del Gènesi, per exemple, atribueix al pudor l’impuls primari que porta la persona a tapar-se el cos, si més no parcialment, i fa coincidir l’inici d’aquesta pràctica amb la consciència del bé i del mal: reconeix, doncs, que el vestit representa una primera expressió de la lliure acció de la consciència humana. El pudor s’ha mantingut, certament, com un aspecte decisiu en l’ús dels vestits, tot i que s’ha interpretat de diferents maneres. És evident la gran importància que té la sexualitat en la manera de vestir i, des de sempre, ha estat lligada al desig d’exaltar els propis atractius. La finalitat sexual es fa palesa a totes les èpoques si es compara la vivacitat de la moda juvenil amb el rigor propi de la manera de vestir de la gent gran. De fet, en un sentit més ampli, l’adopció impulsiva d’un tipus de vestit pot representar una exaltació de la pròpia personalitat i una manera de provocar l’admiració i el respecte, o bé la por, la confusió i també el terror que s’experimenta davant els enemics. Aquesta finalitat ens dóna la clau per a explicar l’innegable caràcter màgic de les formes de vestir primitives. Les marques simbòliques pintades o tatuades al cos, i reproduïdes també en el vestit (sobretot els cercles), els autèntics amulets o altres objectes en aparença només ornamentals tenen certament un valor màgic de propiciació, de conjuració o de sortilegi. Fins i tot l’ús a la prehistòria de les pells dels animals morts per a protegir-se del fred i de la pluja devia correspondre a un desig primitiu d’ostentació del trofeu, acte realitzat amb una finalitat mimètica i que tenia un significat màgic; fet que sembla confirmar l’ús actual d’aquest tipus de vestit entre els boiximans d’Àfrica.

Amb la configuració d’una vida social organitzada, que comporta unes jerarquies més o menys desenvolupades i articulades, la necessitat d’afirmació del propi poder per mitjà del vestit no desapareix, sinó que es transforma en l’ostentació d’indicis relatius a la posició de l’individu en l’escala jeràrquica i als seus vincles socials. Ja a l’antiguitat i encara més a l’edat mitjana i fins als nostres dies, certes peces (la capa i la toga, per exemple) o certs colors (el porpra) i més endavant algunes varietats de pell (la d’ermini), alguns ornaments (els galons) o determinades joies (la corona) són símbols de reialesa o de poder, mentre que certs accessoris, com el para-sol o el flabell, són distintius del clergat.

El vestit a la prehistòria

L’adopció del vestit, que com ja hem dit es remunta a l’edat de la pedra, comporta el tall, la preparació i la costura bruta de pells d’animals. En els jaciments arqueològics d’aquesta època trobem ganivets, rascadors de sílex (estris de rascar les pells per a adobar) i agulles de cap o de ganxo, fabricades amb trossos d’os o amb espines de peix, amb les quals en lloc de fil s’utilitzaven tendons o lianes. També es coneixia l’art de l’adobament de les pells i la tintura, com es pot constatar per les restes de cuir i les traces de color, vermell i negre, trobades als morters de granit on es trituraven (jaciments de la Dordonya, França); per a cordar s’empraven, per bé que rarament, botons dobles obtinguts a partir d’ossos. Són segurament del mateix període els vestits de lianes entrecreuades, en forma d’estora, trobats en altres latituds. Els materials emprats com a ornament solen ser petxines, dents, fragments d’os i d’ullal (d’ivori) treballats i granets d’ambre (jaciments dels Balzi Rossi a Ligúria). Sembla que el desig de proveir-se d’aquest preuat mineral va empènyer l’home prehistòric a establir les primeres comunicacions entre el nord i el sud d’Europa seguint un itinerari que, per aquesta raó, rep el nom de la “via de l’ambre”. Les pintures rupestres trobades en algunes localitats dels Països Catalans (com les de la cova dels Moros, al Cogul, les Garrigues) contenen imatges que ens mostren la manera de vestir de l’edat de la pedra.

L’enorme progrés que va experimentar el vestit a partir de l’aparició dels teixits es remunta a l’edat dels metalls. El desenvolupament de l’agricultura i de la ramaderia aporta les primeres matèries: el lli (d’una varietat de fulles estretes avui dia desapareguda) i, probablement més tard, la llana. Els raspalls per a cardar, la filosa, el fus, el teler són els estris ideats amb enginy per a procedir a la filatura i al tissatge. Se n’han trobat alguns exemplars als jaciments dels pobles de palafits (per exemple, a Suïssa) al costat de teixits d’una finesa i d’una varietat ornamental particulars. Per a cordar es feien servir agulles dobles d’adorn, de bronze, molt semblants a les actuals, i agulles de cap; l’or i el bronze es treballaven refinadament per fer joies. La qualitat de la confecció dels vestits va millorar amb la invenció d’un tipus de tisores primitives (trobades als palafits de Neuchâtel) i amb la fabricació d’agulles de cos de bronze. Els vestits poden adaptar-se a la persona amb elegants cinturons metàl·lics decorats. A Dinamarca, s’han trobat exemplars de vestit complet per a home i per a dona que pertanyen a aquest període.

L’antiguitat

A l’antiguitat, augmenten la varietat i el refinament dels vestits, però no es produeixen canvis substancials. Els materials emprats per als teixits i els tipus d’indumentària varien segons la zona geogràfica. A la Xina trobem roba de seda, calçons i túniques rectes brodades; a l’Índia, roba de cotó i de cànem, túniques i mantells drapats; i roba de lli a Egipte (amb peces triangulars sota les túniques), a Palestina i a Assíria (amb franges i flocs).

Els fenicis, grans navegants, apreciaven especialment dos productes obtinguts de mol·luscs marins: la porpra, extreta del Murex, que els va fer famosos com a tintorers; i el bissus, filat a partir d’una secreció de la Pina. Els perses van difondre l’ús de la màniga. Els grecs, juntament amb el lli, van utilitzar també el bissus i la seda treballada a l’illa de kós, de la mar Egea. El tall dels vestits, era quadrangular; el dels mantells, rodó, i es feien servir sivelles per a cordar. A l’època arcaica predominaven els teixits amb motius brodats; a l’època clàssica, els teixits llisos drapats artísticament. Les joies eren d’or i rarament contenien pedres precioses.

A la Roma antiga, com ja passava a Etrúria, es tenyia la llana d’un blanc groguenc; posteriorment, es va procedir a emblanquinar-la i es va adoptar el lli, que al principi només utilitzaven les dones. La forma del tall de la toga masculina, ovalada per la part inferior, va possibilitar-ne la rica draperia. En temps de l’Imperi, la comunicació indirecta amb la Xina i l’Índia a través de l’Orient Mitjà féu possible a Roma l’ús de roba de seda i de cotó, la qual, però, representava un luxe rar. Heliogàbal és el primer emperador que adopta la capa sèrica i la diadema. Pel que fa a les joies, cada cop es fan servir més l’or massís, les gemmes i el camafeu. Per a cordar s’empren fermalls que s’enganxen i sivelles; es desconeixen els botons. La filatura i el tissatge són feines de les dones lliures, com també la confecció dels vestits, però durant l’Imperi es desenvolupa un artesanat (per al qual l’edicte de Dioclecià sobre els preus fixa i imposa les tarifes) i alguns esclaus s’especialitzen en la confecció dels vestits. Malgrat el rebuig dels romans envers l’ús de les calces, una peça de roba considerada pròpia dels bàrbars, cap a la fi de l’Imperi s’observa que la majoria dels soldats, i fins i tot el Cèsar, ja en porten. A la túnica se li afegeixen les mànigues i en lloc de la toga s’adopta el pal·li, un mantell de tall rodó.

De l’antiguitat a l’era de les màquines

Durant l’edat mitjana, l’imperi Bizantí marca la pauta de la indumentària de la baixa romanitat; hi tenen una gran importància el tissatge i la tintura dels teixits de seda, la qual es fabrica localment des de la introducció de la cria del cuc de seda en temps de Justinià. La producció de la seda té lloc a Bizanci, a les cèlebres manufactures imperials, que pretenen tenir-ne el monopoli, per bé que la fabricació s’estén per gairebé totes les províncies limítrofes de l’Imperi, gestionada per corporacions zeloses de mantenir el secret de les tècniques emprades. En canvi, a l’Europa occidental, com a conseqüència de les invasions bàrbares, la cultura del vestit experimenta un procés involutiu, tal com succeeix amb l’agricultura i el comerç; el poble utilitza gairebé exclusivament la llana crua i feixuga en la seva indumentària i tots dos sexes es vesteixen de manera quasi idèntica, amb túniques rectes i mantells rodons. En són l’excepció els reis i els nobles, que importen vestits bizantins d’una gran riquesa i que mitjançant el luxe ostenten els seus privilegis. Els cortesans de Carlemany, segons les cròniques, en compren grans quantitats al mercat de Pavia. Les pells adquireixen novament una importància considerable; el lli i la seda, en canvi, escassegen i gairebé no es troben —l’un a causa de la devastació de les terres de conreu; l’altra, per la inseguretat de les rutes—. A les joies d’or, s’hi incrusten pedres precioses i esmalts, però també falses gemmes de vidre.

La indumentària dels membres de les diverses corporacions d’oficis, sovint reflectida en els estatuts corporatius, permet identificar a simple vista l’ofici que s’exerceix. De fet, la manera de vestir no solament mostra la diferència de nivell econòmic entre rics i pobres, sinó que també esdevé una veritable divisa del ram, en la mesura que posa de manifest la diversitat dels oficis.

Una part considerable de la població medieval era formada pel clergat i pel monacat. Al llarg de la història, la indumentària eclesiàstica no ha canviat gaire i encara avui conserva trets d’una moda que els laics ja han deixat enrere; la manera de vestir dels monjos i de les monges era bàsicament la de la gent corrent, és a dir, una túnica i un mantell proveït de caputxa (com el que, per exemple, van adoptar els franciscans al segle XIII) d’un teixit generalment poc fi i de colors poc vius.

A partir del segle XIII, a Europa, i sobretot a Itàlia, l’estil de la roba de les classes benestants augmenta en elegància i en riquesa gràcies a la represa econòmica, especialment la que es viu en el sector tèxtil. Aquesta recuperació es deu també als vincles de moltes ciutats costaneres italianes amb l’imperi d’Orient i als contactes amb els àrabs, experts teixidors i brodadors, a través del domini d’algunes regions europees (Sicília, Sardenya, la Península Ibèrica) i, posteriorment, de les conquestes dels croats. Sicília, Lucca (on la tradició romana no s’ha interromput mai completament) i també Florència i les ciutats marineres, Venècia i Gènova, teixeixen tapissos de luxe i roba de vellut. Al llarg del segle XIV i al principi del XV, França va assolir un alt nivell de riquesa i d’elegància gràcies a l’activitat comercial de la fira que se celebrava a la regió de la Xampanya i al luxe de la cort dels ducs de Borgonya. En la constitució dels comuns adquireixen una posició privilegiada i una gran importància política els comerciants i els fabricants de draps, els teixidors de llana i de seda (especialment a Florència), els tintorers, que assoleixen importants progressos tècnics, i també els pelleters, que es distingeixen segons les pells treballades, tots ells organitzats en poderosos gremis o corporacions. Gaudeixen d’una menor consideració els sabaters i els sastres, tot i que la invenció de les tisores amb fulles entrecreuades, l’adopció de l’agulla d’acer (introduïda a Europa pels àrabs) i l’ús del didal fan possible perfeccionar el tall i la confecció dels vestits, que cap a la meitat del segle XIV s’adapten perfectament a la línia del cos. Amb tot, encara no quedava resolta la manera de facilitar el moviment del braç a les mànigues fixades a la peça del cos; sovint es fan per separat i es corden a l’espatlla, es tallen en forma d’ales o van unides al cos però amb trepes al colze i a la juntura; les trepes, que també serveixen per a mostrar la roba interior, l’ús de la qual es diversifica, es multiplicaran al segle XVI i acompliran sobretot una funció ornamental. Entre els diversos teixits, destaquen els de vellut, de formes i colors diferents, i els brocats d’or.

Els botons, que tornen a aparèixer al segle XIII, i els cordons, que són llaços amb caps, gairebé sempre d’or i de vegades decorats amb gemmes, desperten tanta admiració ingènua que fins i tot se’n fa ostentació, fins al punt que els vestits en són plens. La seva finalitat és exclusivament decorativa. Un teixit nou, creat únicament com a ornament, la punta, neix a Itàlia al segle XV i es difon per tot Europa, especialment a Flandes, on adopta una tècnica més refinada. Encara avui, algunes regions i algunes localitats són conegudes per la producció artística de blondes i de puntes: Burano (Venècia) i l’Abruzzo a Itàlia, Flandes, nombroses regions de França i la costa catalana, on fins i tot hi ha un Museu de la Punta, a Arenys de Mar (vegeu també “Els vestits”).

Al segle XVI, a Itàlia, es difonen els teixits de punt fets a mà, especialment els d’origen milanès, per a gorres i sobretot per a calçons, que seran substituïts pels fets a màquina a partir de la invenció del teler circular de William Lee al segle XVII. Itàlia, que durant el Renaixement és capdavantera en la producció de diferents tipus de vestits (de teixits recamats, velluts i puntes) i armadures (autèntics “vestits” de làmina d’acer), decau després d’haver estat un model d’elegància a tot Europa gràcies a Caterina de Mèdici i a Isabel i Beatriu d’Este.

Al segle XVII, després de Castella, França destaca per les sederies de Lió i el refinament de la cort de Lluís XIV. La condició privilegiada de les classes dominants i la seva funció representativa s’expressa per mitjà del luxe, de la complexitat i de l’artificiositat del vestuari, que accentua la forma humana sovint d’una manera exagerada i poc natural. El segle XVIII generà una indumentària característica, tipificada en la casaca masculina i el mirinyac femení, fill de l’antic guardainfants, que bombava extraordinàriament la faldilla en la dona. Aquest vestuari es completava en l’un i l’altre cas amb perruques enfarinades de diferents menes —subsistents encara al segle XX en l’administració de justícia anglesa—, molt voluminoses les femenines. Aquesta manera de vestir va gaudir d’una especial permanència en la memòria col·lectiva gràcies a una moda molt arrelada en la pintura del segle XIX, quan pintors com el francès Meissonier o el català Marià Fortuny posaren de moda la pintura dita “de casacón”, que tingué un èxit molt remarcable a la segona meitat del segle.

L’edat contemporània

Com hem vist, l’evolució del vestuari segueix el curs dels esdeveniments històrics; com qualsevol altra manifestació col·lectiva, reflecteix gairebé sempre una època o un ambient determinats i, alhora, va estretament lligada a l’evolució tecnològica. És evident, per exemple, que les noves màquines tèxtils, les filadores i els telers mecànics, símbols de la Revolució Industrial, en la mesura que produïen teixits suaus, càlids i lleugers en grans quantitats, a més de millorar la comoditat de la roba i la seva capacitat protectora del fred, van afavorir les tendències modernes de la roba masculina, que va començar a ser més pràctica i funcional.

En un altre aspecte, va ser la Revolució Francesa la que va comportar una transformació radical respecte al passat. Abans del 1789, la noblesa tenia el privilegi de dictar les lleis en matèria de moda; després de la revolució, serà la manera de vestir dels burgesos la que marcarà la pauta a tot Europa.

Els nous “ciutadans” van reaccionar contra les extravagàncies i el luxe dels nobles adoptant un aspecte extern més sobri i uniforme, format pels calçons llargs —el que acabarien essent els populars pantalons— i pel redingot, la jaqueta llarga i estreta dels mariners anglesos; els nens també es van alliberar d’un tipus de vestit que els encarcarava i es vestiren d’una manera més senzilla.

Després de l’onada revolucionària, a pesar d’alguns intents de “restaurar”, a més dels governs, els costums del passat, els gustos burgesos es van imposar per tot Europa. Aquests criteris estètics mantenien fortes diferències entre homes i dones: mentre que la roba d’home tendia irreversiblement cap a la simplificació —amb la sòbria levita i més endavant l’americana, que s’imposaria gairebé immutable durant tot el segle XX—, la roba de dona va trobar la seva expressió més típica, cap a mitjan segle XIX, en la crinolina, una faldilla bufada amb moltes capes, enrigidida mitjançant una trama de crins i barnilles, que apareix en els quadres de l’època i en les pel·lícules que presenten tant les reines o les grans dames com les senyores burgeses, les actrius i fins i tot les dones de les classes populars els dies de festa. Incòmoda i complicada, sobretot si es compara amb la senzillesa de la roba masculina, la crinolina marcava la diferència de la condició femenina, fins al punt que els primers moviments d’emancipació de la dona, sorgits a Anglaterra i als Estats Units, alhora que lluitaven per a aconseguir la igualtat en matèria de drets polítics fonamentals, com ara el dret de vot, i sindicals, com l’equiparació del salari, tendien a desprendre’s de tot el que era superflu en la manera de vestir i de tot el que podia, materialment i simbòlicament, engavanyar el moviment.

A mesura que la societat industrial del segle XX es feia més complexa i, consegüentment, es multiplicaven les activitats, els oficis i les funcions socials, el vestit va anar obeint cada cop més a diverses exigències; per a les solemnitats es mantingué el vestit llarg en les dones, i el frac, el jaqué o l’esmòquing en els homes. Tanmateix, cada cop més l’obligació de dur aquest tipus d’indumentària d’etiqueta s’anà reduint, alhora que els usos del vestit esdevenien més específics: roba de treball, de passeig, de viatge, de diumenge; roba esportiva, granotes, bates, uniformes, etc. Tot i que no es pot parlar d’una uniformització del gust i de la qualitat del vestit, que han continuat reflectint una diferència entre les classes més adinerades i benestants i la resta de la població, sí que es poden apreciar, d’ençà del principi de segle i sobretot després de la Primera Guerra Mundial, algunes de les tendències que s’han generalitzat en la societat dels nostres dies en un bon nombre de països. Algunes d’aquestes modificacions són, per exemple, la progressiva simplificació de les formes dels vestits i dels complements ornamentals, que en l’home normalment s’han reduït a les corbates, sovint l’únic toc de frivolitat en la indumentària masculina clàssica; la reducció de les diferències entre la roba d’home i la de dona, i una major uniformitat en la manera de vestir de les classes socials més riques i de les mitjanes i baixes.

Durant els anys seixanta, es va produir en les societats més desenvolupades una tendència contrària a aquesta uniformització, representada pel desig de la població jove d’ambdós sexes de diferenciar-se de la gent gran, també en la manera de vestir. Els joves van acomplir una funció fonamental en la renovació del tipus d’indumentària, conferint a les pròpies tries un valor explícit de ruptura respecte a l’autoritarisme i al tradicionalisme del món dels adults: d’aquí ve la moda dels cabells llargs, de les túniques amples de colors, de les jaquetes “eskimo”, etc. En canvi, el món de la moda “oficial” dels anys seixanta es va veure alterat per l’aparició de la minifaldilla, obra de la dissenyadora anglesa Mary Quant, a la qual va seguir, com a reacció, la moda de la “maxi”. La gran onada renovadora dels anys seixanta, un cop esmussades les puntes més radicals, va determinar algunes característiques de la manera de vestir dels anys següents: n’és un exemple la difusió, fins i tot fora de l’àmbit de la vida privada i del temps lliure, de la roba còmoda i informal, el màxim exponent de la qual són els pantalons texans i les samarretes estil Lacoste, o també l’ús estès dels pantalons entre les dones en el marc d’una moda unisex. Els anys setanta, un nom com Armani, gràcies en part al pes que la Itàlia del nord tenia en els cercles “refinats” d’Europa, va ser el símbol de l’època i va representar la consagració de la roba informal. Però, a part la moda dels modistes, en aquell temps tingué lloc un fet espontani veritablement revolucionari: el top-less a les platges, l’eliminació de la part superior del biquini (banyador de dues peces, de moda des dels anys cinquanta), fet que representava el trencament d’un tabú secular que vetava l’exhibició dels pits femenins.

Des d’aleshores l’eclecticisme ha marcat el signe de la moda, i malgrat l’aparició de nous dissenyadors, com Versace o Lagerfeld, les veritables estrelles d’aquest món han estat les grans models —les top models—, com Claudia Schiffer, Naomi Campbell o la catalana Judit Mascó, que no sols han sortit de l’anonimat sinó que han assolit un renom igual o superior al de les mítiques actrius cinematogràfiques.