El món contemporani

La Restauració a Europa

L’abdicació i l’exili definitiu de Napoleó Bonaparte (1815) van cloure el període de vint anys marcat per les guerres entre la França revolucionària i postrevolucionària i les monarquies europees. Els reis de mitja Europa van viure la desaparició de Napoleó com la fi d’un malson, perquè durant molt de temps havien hagut d’emprar la força dels seus exèrcits per a contenir l’empenta de les armades franceses, consagrades a una aventura expansionista que havia arribat a tots els racons del continent, des d’Espanya fins a Rússia, passant per Itàlia i Alemanya. Ara, els reis i els representants de l’Antic Règim podien pensar a restaurar el seu poder i el seu domini a Europa.

Espanya va tenir un paper destacat, tant en l’estratègia napoleònica de bloqueig continental contra Anglaterra com en la lluita en oposició a l’ocupació francesa. Aquesta ocupació va ser especialment persistent a Catalunya, fins al punt que entre el 1812 i el 1814 el Principat va quedar separat de la resta d’Espanya i integrat directament a l’imperi napoleònic. Quan l’emperador Napoleó va restituir el tron a Ferran VII (tractat de Valençay, 1813), el monarca va retornar al país per Catalunya, es va dirigir seguidament cap a València, on hi havia un important grup de partidaris, i finalment cap a la cort, on va arribar al maig del 1814.

El congrés de Viena

Els acords principals del congrés de Viena van reordenar el mapa d’Europa. Cal destacar-ne l’adjudicació del regne llombard a l’imperi austríac, la restauració dels Estats Pontificis, la unificació de Noruega i Suècia i la dels Països Baixos, a més de la restauració de les antigues dinasties d’Espanya i Portugal.

ECSA

Derrotat Napoleó, les potències vencedores es van reunir a Viena en un congrés, que es va celebrar entre el 30 d’octubre de 1814 i el 9 de juny de 1815, per resoldre els nombrosos problemes polítics existents. Es tractava de redefinir el mapa d’Europa, desarticulat sota l’empenta militar que França havia exercit més d’una dècada, durant la qual havien desaparegut antigues fronteres, s’havien enderrocat monarquies seculars i s’havien instaurat règims nous, dependents directament o indirectament de París. A més, calia allunyar de l’horitzó del futur el possible retorn del perill que representaven la Revolució Francesa i les guerres que se n’havien derivat.

A Viena van prevaler els interessos dels països que s’havien mobilitzat més contra els exèrcits francesos. El ministre austríac Klemens von Metternich, l’irlandès Robert Stewart, vescomte de Castlereagh, i el tsar de Rússia Alexandre I van portar la iniciativa en les complexes negociacions, en les quals també va participar el representant dels Borbó restaurats al tron francès, el ministre Talleyrand.

Un doble criteri va orientar les negociacions de Viena. D’una banda, la recerca de l’equilibri com a base per a assegurar unes relacions internacionals estables, tot evitant que cap potència europea en superés àmpliament les altres quant a l’extensió territorial i la força militar i política; i, de l’altra, el “principi de legitimitat”, és a dir, el compromís de restituir el tron a les dinasties que la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic havien bandejat, per tal d’evitar a Europa els riscos d’una nova sacsejada revolucionària. Això explica la voluntat de no humiliar la derrotada França, a la qual es van reconèixer les seves fronteres històriques, les del 1791, i alhora de tenir confiança en la dinastia borbònica, que va tornar al poder amb Lluís XVIII, germà del rei decapitat el 1793. Prússia i Rússia van obtenir generoses recompenses territorials, que els van permetre continuar la política expansionista que des de mitjan segle XVIII menaven als territoris del centre i el nord d’Europa. Prússia va ampliar les seves fronteres cap a occident, en incorporar bona part de Saxònia, la Pomerània sueca, els ducats de Westfàlia i de Cleves-Berg (una regió al litoral bàltic), com també alguns territoris del Rin, rics de jaciments minerals, zones industrials i ciutats pròsperes, com Trèveris (a la Renània-Palatinat) i Colònia. Cap a l’est va recuperar Posnània, una gran regió de majoria polonesa, al voltant de la ciutat de Poznana.

Rússia va aconseguir el control d’extenses àrees de Polònia, segons una fórmula típica del segle XVIII. En efecte, la part central de l’antiga Polònia, situada entre Varsòvia i Lublin, constituïda en un regne autònom, es va lliurar al tsar, que en detenia la corona. El tsar va obtenir el gran ducat de Finlàndia en les mateixes condicions. La gran extensió territorial de Rússia era completada per Bessaràbia (si fa no fa la Moldàvia actual). Continuava d’aquesta manera l’imposant procés d’ampliació cap a occident i el sud que l’imperi rus havia iniciat amb Pere I de Rússia, el Gran, a la fi del segle XVII i que havia prosseguit sota la tsarina Caterina II de Rússia, a la segona meitat del segle XVIII.

Desposseït de Bèlgica i Luxemburg (incorporats a Holanda en el nou regne dels Països Baixos), l’imperi austríac va reforçar notablement la seva presència a la península italiana i a l’Adriàtica amb la recuperació de la Llombardia i la incorporació del Vèneto, com també dels territoris ja venecians d’Ístria i Dalmàcia. A més, Àustria també va recuperar les regions poloneses de Galítsia i Bucovina. En substitució del mil·lenari Sacre Imperi Romanogermànic, desaparegut el 1806, es va constituir la Confederació Germànica, que comprenia trenta-nou estats alemanys, i la Dieta (assemblea política de caràcter deliberatiu i legislatiu), amb seu a Frankfurt, que era presidida per l’emperador austríac.

Anglaterra, que no pretenia conquestes territorials al continent, va confirmar el seu control a Malta, Ceilan i el territori del Cap, a l’extrem meridional de l’Àfrica, que havia aconseguit durant els conflictes napoleònics; així mateix, va obtenir les illes Maurici, Tobago i Saint Lucia (possessions franceses) i, en forma de protectorat, les illes de la mar Jònica que posseïa Venècia. Aparentment, poca cosa, tenint en compte la gran acció antinapoleònica. De fet, el que els anglesos desitjaven era veure reforçada la seva indiscutida supremacia en mars i oceans, condició per a imposar a totes les altres potències el pes de la seva acció diplomàtica a Europa i per a ampliar el domini colonial a l’Àsia i l’Àfrica; també van mantenir el control sobre Gibraltar, però van perdre definitivament Menorca. Quant a Itàlia, el congrés de Viena va confirmar la desaparició de les repúbliques de Gènova i de Venècia i va traçar un mapa polític que bàsicament mantenia les antigues divisions. L’equilibri de la península recolzava en quatre centres de poder: el regne de Sardenya, el domini austríac, els Estats Pontificis, que no van patir canvis territorials, i el regne de les Dues Sicílies.

Un pacte contra la Revolució

Amb la finalitat de donar expressió solemne al principi de legitimitat, per iniciativa del tsar Alexandre I quasi tots els països europeus van firmar el tractat de la Santa Aliança, pel qual els monarques es proclamaven “delegats de la Providència” per a governar “la nació cristiana comuna”. El tractat expressava bé l’esperit contrarevolucionari de la Restauració, terme que indica el període històric inaugurat el 1814 sota el signe del retorn a la situació política anterior a la Revolució Francesa i a l’època napoleònica. Amb el tractat, Alexandre I de Rússia, Frederic Guillem III de Prússia i Francesc I d’Àustria, els reis que representaven la religió ortodoxa, la protestant i la catòlica respectivament, es juraven ajut recíproc per a defensar l’interès comú i la pau a Europa, segons els valors de la fe cristiana. A més, també prometien defensar amb les armes els acords de Viena i establien la celebració de reunions periòdiques per tal de resoldre els possibles conflictes al continent. La Santa Aliança va presentar dues cares. D’una banda, reflectia les aspiracions a la pau universal tal com la propugnaven algunes idees utòpiques del segle XVIII i tal com les sagnants guerres amb Napoleó l’havien fet desitjar; de l’altra podia ser, i va ser, l’instrument militar per a protegir les monarquies absolutes acabades de restaurar en la plenitud dels seus poders contra les possibles accions de protesta o de revolta promogudes pels moviments liberals. El control de l’equilibri europeu es va confiar, deixant de banda la Santa Aliança, al tractat de la Quàdruple Aliança (1815), subscrit per Àustria, Prússia, Rússia i la Gran Bretanya, al qual es va adherir França el 1818.

Restauració i compromís

Si bé Àustria, sobretot, però també Rússia i Prússia defensaven una política decididament conservadora, la política europea després de Viena va seguir camins divergents. Per exemple, a França, Lluís XVIII no es va doblegar davant les exigències dels defensors més convençuts de l’antiga monarquia d’origen diví, que volien un retorn total a l’Antic Règim (els ultrareialistes). De fet, va dictar una constitució que reconeixia la igualtat dels francesos davant la llei i ratificava algunes llibertats fonamentals. A més, concedia un poder limitat a la cambra dels diputats elegida sobre una base censatària. D’aquesta manera, França va proporcionar un model moderadament constitucional i parlamentari que altres països europeus havien d’imitar al llarg del segle. Les característiques del model francès eren múltiples. En primer lloc prefigurava un parlament entès com a expressió d’una base social limitada. En efecte, només hi podien participar algunes categories, com els prínceps, els exponents de les grans famílies nobles, els homes de cultura, els màxims funcionaris de l’estat i els individus més rics, als quals es reconeixia el dret de vot (aquest és el significat de l’expressió “base censatària”). El parlament es reservava el poder —d’altra banda molt limitat— de fer les lleis, mentre que el rei i els seus ministres s’encarregaven de la direcció general de l’estat (política exterior, finances, justícia, guerra, etc.). Aquests darrers conservaven la major part del poder, bé que acceptaven conviure amb el parlament.

Al costat de França i Espanya, Suècia, els Països Baixos i Baviera també van entrar en la categoria de les monarquies constitucionals amb base parlamentària, i es van redactar constitucions semblants a la francesa, que reconeixien als ciutadans els drets fonamentals de l’home, proclamats a França el 1789, com la llibertat individual (només es podia arrestar algú per ordre de l’autoritat judicial), de pensament, de premsa, de reunió i de religió i el dret a la propietat, del qual no es podia privar ningú, excepte en casos excepcionals. En canvi, la Gran Bretanya ocupava un lloc del tot peculiar, ja que el poder de la monarquia hi era més limitat, i el parlament, format per la Cambra dels Lords (cambra alta, a la qual pertanyien per dret hereditari les famílies de l’alta noblesa) i la Cambra dels Comuns (cambra baixa, electiva per sufragi restringit), era l’organisme principal de la vida política.

A Àustria, Prússia i els estats italians es va mantenir o restaurar el sistema polític que existia abans de la Revolució Francesa, en el qual la monarquia assumia la major part de les responsabilitats, bé que respectant la llei. En canvi, el govern tsarista i, en menor grau, Espanya, restituïda als Borbó a la fi de l’ocupació francesa, presentaven forts trets de despotisme.

En conjunt, la Restauració iniciada en 1814-15 només va aconseguir resultats parcials en el pla de la política interna. Els vint anys precedents, les societats i els països havien canviat profundament. Era impensable que la noblesa pogués recuperar la seva antiga esplendor, que l’Església reconquerís uns privilegis anacrònics i que els reis assolissin novament el poder absolut. Sota Napoleó, tant a França com als països ocupats, s’havia format un sector actiu, constituït per funcionaris de l’estat, oficials de l’exèrcit, comerciants i industrials que volien defensar les posicions que havien conquerit. Alhora, difícilment es podien esborrar algunes de les grans reformes que va dur a terme Napoleó, com el codi promulgat el 1804, que facilitava als jutges un instrument de treball eficaç.

L’oposició liberal i democràtica

L’ordre establert al congrés de Viena ben aviat va revelar la seva precarietat i no va aconseguir fer callar durant gaire temps l’oposició liberal i democràtica que es va tornar a organitzar, per contestar l’absolutisme de la monarquia amb les aspiracions de llibertat i justícia que la Revolució havia exaltat. Hi va haver diversos corrents polítics i culturals que s’oposaven als règims conservadors i reaccionaris. En l’àmbit cultural, el moviment romàntic, els orígens del qual cal buscar-los a l’última part del segle XVIII, exaltava les tradicions, la llengua, la història dels diferents pobles, l’original identitat dels quals es volia preservar i protegir. La cultura romàntica, precisament en nom de la defensa de les nacions, havia alimentat l’oposició a Napoleó, del qual havia criticat la fúria amb què havia imposat sistemes de govern uniformes i lleis iguals per a tots els països administrats, sense tenir gens en compte les característiques típiques de cada lloc. Després del congrés de Viena, el moviment romàntic va alçar cada cop més el to de la seva protesta, i va proclamar la idea de nació entesa com la pertinença a un poble, una història, una llengua, com una unitat dotada d’una personalitat pròpia que havia de ser valorada. En països com Alemanya i Itàlia, on continuaven existint múltiples divisions polítiques dins un territori amb una cultura, una llengua, una religió i una història comunes, o en països com Polònia, Hongria i Grècia, dominats per estrangers, van néixer esperances d’unitat i d’independència.

En política, els intel·lectuals romàntics van donar vida a moviments d’orientació diversa. Alguns d’ells es van bolcar al passat i es van proclamar defensors de la monarquia absoluta. Un altre corrent, més representatiu, va lluitar per la llibertat política, que havia de concretar-se en constitucions i parlaments, solució que molts governs europeus rebutjaven. Al sud d’Europa, els liberals sovint van prendre com a model la constitució de Cadis del 1812, que en el seu moment havia trencat amb l’Antic Règim i transformava un règim monàrquic en un estat liberal. Un altre sector cultivava idees democràtiques en favor de la sobirania popular i de la independència nacional. Alhora, alguns intel·lectuals posaven en relleu la pobresa social de les zones rurals i els barris obrers de les ciutats industrials, i preparaven arguments en favor de la justícia i l’emancipació. Així, es va plantejar un ampli debat que aviat es va manifestar en accions polítiques.

Als països autoritaris, on no es respectaven les llibertats de premsa i de reunió, l’oposició es va organitzar en societats secretes, que a Alemanya van ser creades per estudiants universitaris, mentre que a Itàlia trobaven adeptes sobretot a l’exèrcit (vegeu “Les societats secretes”). L’associació secreta més important, la Carboneria, tenia objectius de caràcter democràtic. A més de la constitució, reclamava la reforma de l’estat i defensava la lluita contra els privilegis de la noblesa.

El Trienni Constitucional i la crisi de la Restauració

L’Europa de la Restauració va encaixar el primer cop el 1820. Precisament, el primer dia d’aquell any, el militar asturià Rafael del Riego, que era tinent coronel i esperava a Cabezas de San Juan (Andalusia) per embarcar cap a Amèrica, va proclamar la constitució del 1812, la primera constitució de l’estat espanyol de tendència unitària i liberal. La seva columna va recórrer diverses poblacions i, quan estava a punt de desfer-se, els pronunciament liberals i federalistes de diverses ciutats —entre les qual hi havia Barcelona— van fer decidir el rei a acceptar la constitució del 1812. S’inicià així el Trienni Constitucional (o Trienni Liberal, entre el març del 1820 i el setembre del 1823). Però l’entusiasme pel règim constitucional només tenia ressò a les ciutats i encara entre grans dificultats. A instàncies del rei espanyol, la Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar. El 7 d’abril de 1823 va passar la frontera un exèrcit francès de més de cent mil homes (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual es van afegir voluntaris absolutistes, que es van autodenominar Exèrcit de la Fe. La invasió va ser per als francesos un passeig militar. Finalment, Ferran VII va anul·lar tot allò que havia estat legislat durant el Trienni i va iniciar la persecució dels liberals. El 4 de novembre de 1823 les tropes franceses entraren a Barcelona, on van romandre fins el 1826. Com una taca d’oli imparable, la revolució espanyola va representar el tret de sortida per a altres insurreccions de signe polític semblant. Nàpols també es va rebel·lar contra els Borbó, sota el liderat del general Guglielmo Pepe, el cap del carbonarisme meridional. El rei, Ferran I, va haver de cedir davant els demòcrates, va signar la constitució i va convocar eleccions al parlament. A Llombardia-Vèneto, encara sota la rígida vigilància austríaca, l’oposició va organitzar en la clandestinitat la lluita política que preparava la insurrecció per la independència, però molts patriotes llombards van ser denunciats i condemnats a mort.

Mentrestant, tant a Espanya com al regne de les Dues Sicílies, la revolució democràtica avançava entre moltes dificultats, entre les quals la derivada del fet que els revolucionaris havien de confiar en reis que semblaven acceptar la monarquia constitucional però que, en realitat, no deixaven de recórrer a la Santa Aliança perquè sufoqués amb les armes la revolució al seu país. El 1821, en una trobada a Ljubljana, l’emperador d’Àustria, el tsar de Rússia i el rei de Prússia, amb el suport del rei de França, van decidir posar fi de seguida a les experiències constitucionals de Nàpols i de Madrid, perquè temien que en vinguessin d’altres. Al febrer, un exèrcit austríac arribat al sud d’Itàlia va desarticular les fràgils defenses dels demòcrates i va restaurar la monarquia absoluta.

En aquelles circumstàncies, va ser poc més que desesperat l’intent de defensar la revolució napolitana amenaçada que van dur a terme els liberals piemontesos. Aquests van posar de part seva escassos sectors de l’exèrcit, i no van aconseguir assegurar-se l’esperat suport del príncep hereu Carles Albert I de Sardenya. Les tropes austríaques, a les quals el nou rei, Carles Fèlix I de Sardenya, va demanar ajut, van dispersar els pocs centenars d’homes, quasi tots soldats i oficials, reunits a Novara. Dos anys més tard, van ser els revolucionaris espanyols els que van haver de patir la repressió de la Santa Aliança, en aquest cas per mitjà de l’exèrcit francès. El 1825 es va fer sentir a Rússia un últim intent de rebel·lió antidespòtica, quan un grup d’oficials (anomenats decabristes, perquè els fets van passar al mes de desembre, en rus decabr, segons l’antic calendari) va gosar desafiar l’autoritat per demanar la constitució. A alguns d’ells, aquest gest els va costar la vida i a d’altres, llargs anys de treballs forçats a Sibèria.

L’única revolució dels anys vint que es va dur a terme amb èxit va ser la de Grècia. En aquest fet va tenir un paper decisiu la crisi imparable de l’imperi Otomà, que va crear buits de poder a totes les zones europees del seu domini, fins al punt d’amenaçar el mateix ordre internacional establert a Viena. Si la revolució per la independència de Grècia respecte de Turquia, començada el 1821, va poder cloure’s amb èxit el 1830 (bé que limitada a una part del territori grec del continent) va ser gràcies al suport militar de la Gran Bretanya, França i Rússia, interessades per diferents raons a treure profit de la dissolució progressiva de l’imperi turc. Una dissolució que al cap de poc també va portar la independència a la península balcànica (Sèrbia, Valàquia i Moldàvia).

El balanç global del cicle de les insurreccions i de les revolucions de la dècada que va seguir la Restauració presentava més fracassos que èxits. Per a explicar-ho cal tenir present, d’una banda, la coordinació de l’acció que va regnar entre les grans potències interessades a mantenir l’ordre acordat a Viena i, de l’altra, les múltiples divisions internes de les oposicions liberals, l’adhesió de sectors limitats de l’exèrcit que no van aconseguir arrossegar grups socials importants, i un caràcter massa abstracte dels programes polítics, que va portar els insurrectes a donar més importància a la petició de constitucions que no pas a les opcions polítiques concretes dels governs revolucionaris.

Els moviments revolucionaris de 1830-31 i de 1848-49

L’enfrontament entre l’absolutisme i els seus adversaris, que havia esclatat per primera vegada entre el 1820 i el 1825, es va revifar els anys següents i va conèixer dos moments significatius de radicalització i d’internacionalització: en 1830-31 i en 1848-49. França es va convertir en l’epicentre del nou impuls revolucionari dirigit contra el món de la Restauració. La lluita va ser el resultat d’anys de conflictes polítics viscuts als diaris, als debats al parlament i a les associacions culturals.

La Revolució del 1830 a França

A França, dins el variat panorama de l’oposició, s’havia configurat un corrent de liberalisme moderat que volia defensar la dèbil monarquia constitucional i, alhora, ampliar les llibertats dels francesos i el poder del parlament. Amb aquest propòsit va ser cada cop més insistent la petició de desposseir el rei de la responsabilitat de nomenar els ministres i concedir al parlament el dret d’aprovar la formació del govern amb un vot de confiança (o de fer-lo caure amb un vot de desconfiança). Es tractava d’una reforma molt significativa, perquè hauria determinat un desplaçament de poder del rei al parlament, i hauria donat més pes a aquelles forces polítiques que expressessin millor que les altres els interessos reals dels ciutadans.

Com més perfilaven els liberals la seva proposta innovadora, més reaccionària era la resposta de la monarquia. Durant el regnat absolutista de Carles X de França (1824-30), germà de Lluís XVI i de Lluís XVIII, la direcció conservadora va arribar al seu apogeu, fins que el 1830 el rei va decretar la dissolució del parlament pel simple fet que en les eleccions havien guanyat els partidaris de les reformes i de la renovació. Alhora es van adoptar mesures de censura per fer callar la veu dels diaris de l’oposició. La tensió es va fer insuportable, accentuada per la crisi econòmica que havia causat un agut malestar entre les classes populars, que finalment van esclatar i es van llançar al carrer. Durant tres dies de juliol, la multitud de París va aixecar barricades i va plantar cara a l’exèrcit i la policia. La revolta va ser liderada pels grups liberals moderats, que es van donar per satisfets quan van poder fer seure al tron Lluís Felip I de França, duc d’Orleans, cosí del rei que havia fugit de la capital, i restablir la Constitució del 1814, corregida en alguns punts i amb l’ampliació del dret de vot. Els fets del 1830 van representar un canvi radical en la història de França, precisament perquè van consolidar el règim liberal, fins aleshores incert i amenaçat contínuament. La Constitució es va convertir en una conquesta definitiva, mentre s’enterrava l’absolutisme entre els records del passat i semblava que ja no representaria cap risc en el futur. Una última conseqüència històrica dels tres dies del juliol parisenc va ser la difusió inesperada de les societats populars, plenes d’artesans i obrers, entre les quals circulaven idees republicanes i radicalment democràtiques, i en les quals van prendre cos les peticions de defensa dels treballadors enfront de l’explotació laboral a les fàbriques.

Així, va arrelar al país un moviment socialista que es va dividir en dos corrents principals. El primer, liderat per Louis-Auguste Blanqui, un revolucionari i teòric socialista francès, fundador de l’associació obrera anomenada Société des Amis du Peuple, creia necessari instaurar mitjançant la revolució una societat comunista; els instruments de la igualtat havien de ser l’abolició de la propietat privada i un sou per a tothom segons el treball i les capacitats de cadascú. L’altre corrent, reformista i moderat, era liderat per Louis Blanc, historiador i polític socialista, que volia curar les ferides de la societat industrial obrint grans fàbriques públiques (els Atéliers nationaux) de caràcter cooperatiu, en les quals els obrers col·laborarien en la direcció de l’empresa i rebrien una part dels beneficis.

Els moviments revolucionaris a Bèlgica, Polònia i Espanya

Al llarg del segle XIX es van produir un seguit d’aixecaments revolucionaris a Europa, que en alguns casos van afavorir la implantació de règims liberals.

ECSA

Rere el deixant dels fets de París, la revolució es va propagar a Bèlgica, que es va alçar per reivindicar la seva independència d’Holanda. En aquesta ocasió es va produir una aliança insòlita entre liberals i catòlics. Aquests darrers van abandonar les simpaties ultraconservadores, herència de la Revolució Francesa, i assumiren els ideals reformistes del pensament constitucionalista. Emparada pel suport diplomàtic de França i Anglaterra, la insurrecció va assolir les seves fites, i Bèlgica es va constituir en estat autònom i el 1831 es va dotar d’una constitució moderna, votada per una assemblea elegida pel poble.

Els fets del juliol de París també van despertar forces polítiques d’oposició en altres llocs d’Europa. En alguns estats d’Alemanya van esclatar protestes, tumults i desordres per reivindicar una constitució —allí on no en tenien— o per fer més liberals les constitucions existents. Als cantons suïssos, uns sentiments semblants van menar a la substitució dels governs oligàrquics, dominats per unes poques famílies aristocràtiques, per governs que representaven sectors més amplis de la societat. A la mateixa Anglaterra, un país que no havia estat tocat per moviments revolucionaris, es van reforçar els acords dels partits progressistes —el liberal (whig) i el radical—, que durien a la reforma electoral del 1832, la qual va ampliar molt el dret de vot (bé que encara no va arribar a universal) i va modificar les circumscripcions electorals, que fins aleshores havien afavorit les classes aristocràtiques i els grups conservadors.

En canvi, a Polònia, es van viure fets dramàtics i violents, perquè després de la desesperada insurrecció d’un grup de revolucionaris al novembre del 1830, a la qual aviat es van afegir tropes amotinades i obrers revoltats, va entrar en escena l’exèrcit rus, garant de l’ordre en nom de l’encàrrec rebut de la Santa Aliança. Així, la revolució va esdevenir una lluita per la independència i va suscitar passió i entusiasme als països que, com Itàlia, tenien les mateixes aspiracions. La repressió russa, ajudada per Àustria i Prússia i tolerada per França i Bèlgica, va esclafar la revolució polonesa al cap d’onze mesos.

A Espanya, la mort del monarca absolutista Ferran VII (1833) va obrir una lenta transició cap al sistema polític liberal, sobretot a partir del govern de Juan Álvarez Mendizábal, l’any 1835. La situació era força desfavorable, amb la hisenda enfonsada després de la pèrdua de les colònies de l’Amèrica del Sud i amb mitja Espanya afectada pel conflicte carlista.

Precisament el carlisme va ser un moviment polític sorgit a causa del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d’Espanya a la mort de Ferran VII. Els carlins, que defensaven els drets de Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII, canalitzaven un corrent d’opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l’Antic Règim, resumits en el lema “Religió, Rei i Furs”. Mort el rei al setembre del 1833, els partidaris de Carles es van negar a acceptar com a successora la filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies, Isabel (nascuda el 1830), i van iniciar immediatament una insurrecció armada a favor de Carles, proclamat rei amb el nom de Carles V. Aquest fet va provocar la primera guerra Carlina (dita també guerra dels Set Anys), la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes (a favor de Carles V) i liberals (partidaris d’Isabel II). El carlisme va arrelar sobretot al País Basc i els Països Catalans, on existia una oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i uniformadora dels Borbó. Acabada la guerra, el sector carlí més moderat va reconèixer Isabel II com a reina. El 1845 Carles Maria Isidre va abdicar en el seu fill Carles Lluís, que va assumir el títol de Carles VI. La manca d’acord en el casament proposat entre la reina i Carles VI va crear les condicions polítiques per a un nou conflicte bèl·lic (segona guerra Carlina o guerra dels Matiners, 1846-49) i per a nous aixecaments. Alguns anys més tard, un cert reforçament del moviment carlí va permetre al pretendent al tron d’iniciar (1872) la tercera guerra Carlina, que va coincidir amb la crisi política espanyola produïda arran de l’entronització d’Amadeu I de Savoia. En certa manera, el conflicte carlí s’ha mantingut obert durant tot el segle XX.

A Espanya, al segon quart del segle XIX, concretament entre el 1835 i el 1843, es van succeir els pronunciamientos i els canvis polítics sobtats. En aquesta conjuntura tan inestable, Catalunya es va identificar amb “la revolució catalana”, per la virulència que hi adquirí la lluita política i social. Al món urbà, durant tot aquest període es van succeir les revoltes —el conjunt de les quals va ser conegut a Barcelona amb el nom de les Bullangues (1836-43)—, provocades, en part, pel descontentament de la burgesia per la crisi econòmica, que era imputada al govern de Madrid. En alguns moments aquestes mobilitzacions van adquirir una gran violència, però van ser determinants en el procés d’organització i estructuració dels sectors populars i obrers.

Tal com va passar a tot el sud europeu, la gran inestabilitat política d’aquesta època va causar un constant i nombrós exili polític, de signe liberal en la majoria dels casos. Alguns d’aquests exiliats van participar en els moviments revolucionaris i en les guerres nacionalistes que anaven esclatant arreu. Aquesta circulació d’agitadors i activistes va ser molt viva i es va convertir en un dels vehicles més eficaços de difusió de les idees revolucionàries. A l’àrea mediterrània, el procés revolucionari espanyol i les guerres nacionals a Itàlia i a Grècia van ser els pols d’atracció més importants. Els liberals espanyols, sobretot de Catalunya i del Llevant, van tenir freqüents contactes amb el moviment republicà italià que liderava Giuseppe Mazzini. El contacte entre les idees liberals i democràtiques i les idees republicanes es va modernitzar del tot amb les aportacions de les escoles socialistes. A Catalunya, aquest entramat complex d’ideologia i estratègia, amb una preocupació creixent pels problemes socials i obrers, va acabar donant forma al corrent federal, amb líders com Fernando Garrido i, sobretot, Francesc Pi i Margall.

Això no obstant, l’Europa de la Restauració va sortir debilitada dels esdeveniments francesos, belgues, polonesos, suïssos, italians i espanyols dels anys trenta. Els règims absoluts eren en crisi i el mapa polític definit al congrés de Viena, el 1815, havia estat retocat en molts punts.

La Revolució del 1848

Les revolucions, que de manera sorprenentment simultània es van produir el 1848, van ser un cop dur per a la Restauració. Llevat de la Gran Bretanya i Rússia, tot Europa va ser sacsejada per insurreccions i revoltes que es van anar succeint en poques setmanes. A Palerm i Nàpols, el poble es va alçar al gener; el 22 de febrer la revolta va esclatar a París, el 13 de març a Viena, el 15 a Berlín, el 17 a Venècia, el 18 a Milà i els dies següents es va propagar a Hongria, Bohèmia i Alemanya. El punt central del gran incendi revolucionari va ser París, un cop més, però ben aviat cada moviment va adquirir el seu propi caràcter.

Quines són les raons que expliquen una sèrie d’esdeveniments tan traumàtics per a l’ordre monàrquic i per a l’estabilitat dels governs? És indubtable que el fet que va suscitar una reacció en cadena de tal magnitud va ser la coincidència, el 1848, de diverses crisis que, si bé tenien un origen divers, havien arribat aleshores a un punt d’exasperació. De primer, cal esmentar la difícil situació econòmica de l’època, que va afectar diferents sectors. Des del 1845, l’agricultura patia una recessió a tot el continent, amb fenòmens de carestia que induïen els camperols a abandonar el camp. N’hi va haver prou amb dues males collites i una devastadora malura de la patata declarada a Irlanda —on la forta dependència que la població tenia d’aquest producte va provocar un veritable desastre— i aviat escampada pel continent per a reduir les reserves alimentàries i disparar els preus. Les classes més dèbils (camperols, proletaris i artesans) se’n van ressentir. A la indústria, les coses no anaven millor, perquè es patien els anys de l’eufòria injustificada, en què una quantitat elevada d’estalvis s’havia invertit en les indústries de punta, començant per les ferroviàries. Al primer signe de dificultat es va desencadenar una cursa per retirar els diners invertits. Al mateix temps, el consum es va reduir per efecte de la crisi agrícola, fins al punt que moltes fàbriques es van veure obligades a reduir la producció a la meitat i a acomiadar milers d’obrers.

Així, va ressuscitar l’espectre de la misèria i la fam, que va desencadenar el pànic entre els obrers de moltes ciutats. La crisi econòmica va donar vigor als moviments polítics inspirats en el socialisme i que tendien a aguditzar l’enfrontament i portar-lo cap a objectius de justícia radical.

A la crisi econòmica es van afegir les tensions polítiques que continuaven tenint com a blanc el sistema conservador ideat a Viena el 1815, acusat de sufocar dues aspiracions incoercibles: d’una banda, a la llibertat política que s’associava a peticions de democratització com el sufragi universal i, de l’altra, a la independència nacional, que cada cop més es considerava una exigència ineluctable als països europeus —com Itàlia, Alemanya, Hongria i Polònia— en els quals nació i estat no es corresponien. Llibertat, constitució, independència, sufragi universal, dret al treball i sous dignes van ser les consignes amb què els pobles van desafiar els governs el 1848.

D’Itàlia a França

Com s’ha dit, el primer atac als règims conservadors es va produir a Itàlia. El 12 de gener de 1848, el poble es va aixecar a Palerm, i pocs dies després ho va fer a Nàpols; la protesta va ser tan devastadora que va convèncer la monarquia borbònica que havia de concedir la constitució. Al Piemont, la Toscana i els Estats Pontificis hi va haver protestes semblants, i els sobirans es van apressar a redactar una constitució i a convocar eleccions al parlament.

Aleshores l’ona expansiva de la revolució va arribar a França, on les lluites polítiques menades per l’oposició liberal contra la moderació del rei Lluís Felip d’Orleans i del primer ministre François Guizot havien preparat el terreny. El 22 de febrer, el poble de París va sortir al carrer, on va erigir barricades i es va armar per protestar contra una enèsima violació de les llibertats. La insurrecció va créixer, i en tres dies es va imposar a les tropes del rei. El monarca va abdicar per tal de deixar pas a un nou règim republicà (la Segona República), en un primer moment expressió de la convergència entre l’oposició liberal i la socialista. Nascuda sota l’empenta revolucionària, la República va adoptar mesures de democràcia radical, com el sufragi universal masculí, la llibertat de premsa total i la supressió de l’esclavitud a les colònies d’ultramar. La presència activa del moviment obrer es va fer sentir amb la introducció de grans reformes de caràcter social, com la reducció de la jornada laboral a deu hores, l’obertura d’oficines de col·locació i la creació dels primers Atéliers nationaux (‘tallers nacionals’), les fàbriques nacionals que volien els socialistes reformistes per oposar un sector d’iniciativa pública a la indústria privada. Aquestes darreres mesures havien de donar resposta a la desocupació obrera. Però l’experiment de les fàbriques nacionals no va tenir resultats apreciables. Per aquest motiu, el govern, al capdavant del qual s’havia situat el liberal moderat Alphonse de Lamartine, les va tancar al cap de pocs mesos. Pel juny del 1848, els obrers, sense el suport d’altres grups socials, van tornar a sortir al carrer, però la seva protesta va ser reprimida per l’exèrcit republicà, amb vessament de sang i centenars de morts. Aquest va ser el senyal que va marcar un canvi en sentit conservador a França, segellat per l’elecció de Lluís Napoleó (nét de Napoleó I, que representava el partit del retorn a l’ordre) com a president de la República, al desembre del 1848.

La primera guerra d’independència italiana

Els fets de París de febrer del 1848 van encomanar la revolució a Viena i a Berlín. A totes dues capitals es discutia la qüestió política que plantejava el profund abisme entre els règims absolutistes i els moviments liberals, en els quals es reconeixien sectors importants de la societat. Pressionats pel moviment revolucionari, el rei austríac i el rei prussià van acceptar la constitució i es van formar governs d’inspiració liberal. Als dominis d’Àustria les tensions es van centrar en la qüestió nacional. En efecte, es van revoltar Hongria i Bohèmia, com també els pobles eslaus. Tots demanaven la independència. A Itàlia, la concessió de la constitució a Torí, a Florència, a Nàpols i fins i tot a Roma, considerada l’últim refugi dels reaccionaris, no va bastar per a satisfer les aspiracions dels liberals, que es van mobilitzar per les reivindicacions nacionals. Les poblacions de Milà i de Venècia es van revoltar i van fer fora les tropes austríaques en conèixer la notícia de la destitució de von Metternich, derrotat per la revolta de Viena del març del 1848. A la capital llombarda l’aixecament popular liderat pel liberal federalista Carlo Cattaneo (les anomenades Cinque giornate, del 18 al 22 de març) va ser la manifestació revolucionària més imposant d’aquell any a Europa. Aquesta es va encomanar a altres patriotes italians, que van rebre el suport militar del rei Carles Albert de Savoia. Així, va esclatar la primera guerra d’independència, a la qual es van sumar, en nom dels ideals de la unitat i la independència nacional, els soldats que van enviar la Toscana i el regne de Nàpols, joves estudiants universitaris, seguidors de Mazzini, i voluntaris comandats pel militar i polític Giuseppe Garibaldi, que ja havia destacat en diverses operacions militars a l’Amèrica del Sud. Les esperances que aquest front tan plural, format per soldats que combatien per la casa de Savoia i per patriotes voluntaris, derrotés l’exèrcit austríac es van veure frustrades després d’algunes victòries inicials, seguides per la derrota dels piemontesos a Custoza. El Piemont va firmar l’armistici amb Àustria, un armistici que abandonava els patriotes italians a la seva sort, sense cap coordinació nacional i sense un exèrcit regular que els fes costat.

La segona Restauració a Europa

La “primavera dels pobles”, expressió poètica que remarca l’afirmació simultània de la qüestió nacional a diversos punts del continent, va florir ràpidament per la represa general de la contrarevolució. La repressió de les manifestacions obreres a París pel juny del 1848 va marcar el començament de la fase decadent de la revolució. La resposta reaccionària de l’emperador austríac, que no va deixar cap marge a les il·lusions d’independència als seus extensos dominis, va ser molt més forta. Al juny, Praga, bombardejada, va ser recuperada per l’exèrcit. La resistència hongaresa va ser més difícil de reduir perquè, en saber-se la notícia que l’exèrcit havia sortit de Viena, es va desencadenar a la capital una insurrecció estudiantil i popular (octubre del 1848). La derrota dels insurgents vienesos va marcar la fi del breu parèntesi constitucional i la restauració del règim absolutista. A Budapest, els hongaresos liderats per Lajos Kossuth van ser dominats al cap d’uns mesos, a l’agost del 1849, quan a l’exèrcit austríac es van unir tropes russes enviades pel tsar Nicolau I en nom dels principis de la Santa Aliança. A Alemanya, el parlament de Frankfurt, elegit pels estats alemanys com a expressió de la unitat política del país, que calia assolir d’acord amb els valors liberals, va anar perdent poder a causa de les llargues disputes entre els moderats i els demòcrates. El 1849, el rei de Prússia va poder recuperar el control absolut en desposseir l’assemblea de la seva autoritat, després d’haver-la traslladat a Stuttgart. A Berlín, les tropes prussianes van sufocar les últimes manifestacions dels liberals alemanys. Així, doncs, la revolució havia perdut gairebé arreu. Amb tot, durant aquells mesos la situació a Itàlia va ser diferent, perquè els demòcrates i els patriotes, malgrat la derrota militar dels piemontesos i en unes circumstàncies generals desfavorables, van ressuscitar la revolució allà on van poder. A la Toscana van formar un govern popular; a Venècia van proclamar la república, i alhora van començar a organitzar la defensa militar contra el retorn imminent dels austríacs; a Roma van prendre el poder, van instituir la república (9 de febrer de 1849) i van decretar la fi del poder temporal de l’Església. Un triumvirat format per Mazzini, Saffi i Armellini va dur a terme reformes excepcionals, com la llibertat religiosa, la supressió de la Inquisició, i la confiscació dels béns de l’Església, considerats útils per a resoldre els problemes de la pobresa. Des del seu refugi militar de Gaeta, al Laci, el papa Pius IX, anys enrere admirat pels liberals pel seu esperit reformista, apel·lava a les potències catòliques per a poder recuperar la seu papal a Roma

Mentrestant, el rei Carles Albert de Savoia mobilitzava el seu exèrcit i encapçalava la lluita per la unificació, però va ser derrotat a Donato (1848) i a Novara (1849), i es va veure obligat a abdicar en el seu fill, Víctor Manuel II, i a exiliar-se a Portugal. La derrota de Novara va preparar el terreny per a la repressió austríaca al nord i el centre d’Itàlia, on es van sufocar els últims focus de resistència. A l’estiu van capitular la república de Roma, abatuda pels francesos enviats per Lluís Napoleó, i la de Venècia, derrotada pels assetjants austríacs a causa de la fam.

A Europa es va imposar una segona Restauració, la qual cosa demostrava la gran resistència dels règims conservadors i la lenta maduració de les idees liberals. Les grans monarquies europees semblaven haver tornat al clima opressiu de la contrarevolució, que ben aviat també va afectar França. El 1851, amb el suport dels camperols, la burocràcia i l’Església, Lluís Napoleó Bonaparte, fill de Lluís I d’Holanda (germà petit de Napoleó I) i Hortènsia de Beauharnais, es va proclamar emperador amb el nom de Napoleó III i, després d’un cop d’estat, va imposar al país un règim imperial (Segon Imperi), que denegava les llibertats fonamentals conquerides entre el 1830 i el 1848.

En relació amb aquesta dinàmica europea centrada en les revolucions del 1848, Espanya va tenir una evolució força singular. L’època de les grans revoltes de les primeres dècades del segle va desembocar en un període de “dictadura moderada” (la Dècada Moderada, del 1844 al 1854), en el qual es va intentar consolidar un estat més modern però respectuós envers els interessos dels sectors oligàrquics tradicionals. A Espanya, l’ambient revolucionari europeu del 1848 no va tenir-hi cap repercussió, més enllà dels efectes econòmics produïts per la convulsió de les principals borses del continent. El 1849, però, es va fundar el Partido Democrático, com l’expressió políticament més extrema de la família liberal. En aquest partit van conviure els demòcrates doctrinaris, partidaris de la no-interferència de l’estat en la vida econòmica i social, i els denominats demòcrates socialistes, partidaris de la intervenció correctora de l’estat.

Sovint s’ha considerat que els fets del 1848 a Europa van tenir una correspondència espanyola en el denominat Sexenni Democràtic (1868-73), després que la revolució de Setembre del 1868, anomenada La Gloriosa, destronés la reina Isabel II. Durant aquests anys, enmig de constants conflictes i tensions, per primera vegada es va intentar la democratització de la vida política, social i cultural de l’estat. En el decurs del Sexenni, la cerca d’un monarca alternatiu als Borbó va portar, successivament, un monarca germànic i un altre de piemontès, que finalment va ser elegit, amb el nom d’Amadeu I de Savoia. Aquest episodi va servir per a internacionalitzar el cas espanyol.

La unificació italiana

Mapa de la unificació italiana.

ECSA

El fracàs de les revolucions del 1848 va accentuar la presència austríaca a Itàlia. La Llombardia-Vèneto va ser governada amb mà de ferro, i en altres estats italians les tropes d’ocupació austríaques van garantir el retorn dels monarques. Només al regne de Sardenya es va mantenir l’estatut dictat per Carles Albert el 1848. Sobre aquesta base, el nou rei Víctor Manuel II i els seus ministres van conduir l’estat per un camí que no era fàcil, ja que pressuposava una direcció política clara per a frenar les agitacions democràtiques encara presents, sense cedir, però, a un conservadorisme miop, i mantenir alhora una posició autònoma respecte d’Àustria. Es va assignar un paper de primer ordre a la política econòmica i financera, en la convicció que calia modernitzar el sistema productiu per a fer-lo competitiu. A partir del moment en què se’n va fer càrrec el polític moderat Camillo Benso, comte de Cavour (dit simplement Cavour), nomenat primer ministre el 1852, la política econòmica reformista de l’estat dels Savoia va estar caracteritzada per mesures de lliure intercanvi amb l’objectiu d’afavorir la circulació de les mercaderies, el suport a la indústria i el reforç dels sistemes de transports.

Al cap de poc temps es van definir les línies de la política que hauria menat a la unitat nacional, fonamentada en una sòlida relació entre els liberals i Cavour, relació que no excloïa la participació —fins on era possible— dels demòcrates d’inspiració mazziniana, alguns dels quals estaven disposats a anteposar la independència i la unificació a l’ideal republicà. Cavour va promoure la fundació de la Società Nazionale, a la qual es van adherir l’exiliat sicilià Giuseppe La Farina, l’heroi de la república de Venècia Daniele Manin i Giuseppe Garibaldi. Oberta a l’aportació de polítics i intel·lectuals de formació diversa, la Società havia de promoure el moviment unitari.

Després del fracàs de les expedicions contra el sud de la península italiana (1857), convertida en un feu dels Borbó, va semblar força clar que sense la col·laboració internacional l’objectiu de la unificació d’Itàlia no era a l’abast, a causa de les excessives dificultats que comportava.

Una circumstància favorable a aquest pla va ser el conflicte que va esclatar a Crimea (1853-56), en el qual s’enfrontaven les forces anglofranceses a les russes. Aquest conflicte havia sorgit per la política d’expansió russa, la qual perjudicava l’imperi Otomà, que havia enviat vassalls de la corona turca als Principats Danubians ocupats pels russos. Al costat de les forces anglofranceses, i havent-hi enviat un cos d’expedició, Cavour va aconseguir que la “qüestió italiana” es tractés al congrés de pau de París, el qual va ratificar la derrota russa. Cavour va cridar l’atenció de França i d’Anglaterra, amb l’esperança que un pla d’unificació italiana controlat pel Piemont els semblés possible i digne de rebre el seu suport. El pas següent va portar a l’aliança amb Napoleó III (acords de Plombières del 1858), al qual Cavour va prometre compensacions territorials i l’ampliació de la influència francesa a Itàlia, en canvi de la intervenció militar al costat del Piemont per a expulsar els austríacs.

A l’abril del 1859, Cavour va portar la tensió diplomàtica amb Àustria a un punt tal, que ja no era possible d’evitar el conflicte. Davant la política d’armament que feia el Piemont, Àustria va trametre un ultimàtum, després del rebuig del qual va declarar la guerra. Aleshores Napoleó III va enviar les tropes pactades. La batalla de Magenta, a prop de Milà, que va comportar l’alliberament de la ciutat, Palestro, Montebello, Solferino i San Martino va permetre derrotar els austríacs. Aleshores, Napoleó III, preocupat tant per la perspectiva d’una possible implicació de Prússia al costat d’Àustria com per les revoltes populars que havien esclatat després de la derrota austríaca a Magenta, va considerar que s’havia de retirar del conflicte. El marc dels acords de Plombières havia desaparegut. La iniciativa militar i diplomàtica s’havia quedat a mig camí, però l’acció popular havia proporcionat una dimensió més àmplia a l’estat naixent.

L’armistici de Verona (12 de juliol de 1859) entre França, el Piemont i Àustria va quedar superat al gener del 1860 per la decisió de sotmetre al judici de les poblacions toscanes, emilianes i romanyeses la proposta de formar part del nou regne. Els plebiscits van donar un resultat favorable. Així va néixer un nou estat, que havia de durar poc més d’un any, constituït pel Piemont, la Ligúria, la Llombardia, l’Emília, la Romanya i la Toscana.

Els habitants del regne de les Dues Sicílies, fins aleshores al marge dels esdeveniments, van sumar-se a un moviment unitari excepcional, els protagonistes del qual van ser els patriotes demòcrates. Van actuar al marge de la lògica diplomàtica, i van mantenir una relació constant i sovint conflictiva amb Cavour i el rei. Comandada per Garibaldi, l’expedició dels Mil, que va sortir de Quarto, prop de Gènova, pel maig del 1860, va arribar a Sicília i la va alliberar, sense trobar-hi gaire resistència militar. Després va pujar fins a Calàbria (on va desmembrar la resistència borbònica a la sagnant batalla del Volturno) i va conquerir Nàpols, fet que va determinar la caiguda de l’antic regne dels Borbó. En només dos mesos l’acció dels garibaldins havia abatut una antiga monarquia. Ara es perfilava la possibilitat, desitjada per alguns i temuda per altres, que la seva acció s’escampés cap als Estats Pontificis, cosa que no hauria estat tolerada pels estats catòlics d’Europa. A més, els grans èxits obtinguts per Garibaldi havien donat coratge a les forces democràtiques i republicanes, que haurien pogut crear dificultats imprevistes en un marc polític encara incert.

En dos plebiscits més, les poblacions del sud, juntament amb les de les Marques i l’Úmbria (regions de la Itàlia central), desvinculades dels Estats Pontificis, van aprovar l’annexió al nou regne d’Itàlia, proclamat oficialment pel primer parlament nacional, reunit a Torí el 17 de març de 1861.

Però Itàlia encara romania incompleta sense Roma i el Vèneto, a mans dels austríacs. La qüestió romana es preveia delicada i complexa, per la negativa intransigent del pontífex Pius IX d’iniciar unes negociacions per a la solució pacífica del problema. No obstant això, durant els cinc anys següents es van produir dues situacions internacionals favorables per a resoldre la qüestió de la unificació italiana. El 1866, la participació d’Itàlia en la guerra que havia esclatat entre Àustria i Prússia, al costat d’aquesta darrera, va garantir la incorporació del Vèneto, malgrat les derrotes que van patir els italians a Custozza i, al mar, a Lissa (tercera guerra d’independència). El camí cap a Roma es va fer accessible el 1870, arran de la desfeta de l’exèrcit francès durant la guerra contra Prússia, que va acabar amb l’empresonament de Napoleó III. Aleshores Itàlia va ser lliure de mobilitzar les tropes per a la conquesta de Roma, fet que es va esdevenir el 20 de setembre de 1870, dia en què un regiment d’infanteria va entrar a la capital. L’objectiu de la unificació nacional, plantejat de manera embrionària el 1820 i perseguit amb més força a partir del 1848, s’havia assolit. El papa es va recloure a les estances del Vaticà, després de declarar-se presoner de l’estat italià. A més, va ordenar als catòlics italians que no participessin de cap manera en la vida política nacional. S’instaurava així una discòrdia que havia de durar força temps entre l’estat unitari i una part no gens minoritària de la societat italiana.

Amèrica al segle XIX

A la primera meitat del segle XIX, lluny dels esdeveniments europeus i aliens a les tensions polítiques i socials que afectaven el Vell Continent, els Estats Units van poder consolidar les seves institucions i la seva economia, amb la qual cosa van establir les bases del seu creixement posterior, fins a esdevenir una gran potència mundial. La democratització de les institucions va fer progressos ràpids i notables, en un sistema polític que es basava en la dialèctica entre dos partits: el demòcrata, pluralista i populista, sorgit de l’antic partit republicà de Jefferson, i el conservador, elitista i vinculat als interessos capitalistes de l’est.

Els Estats Units, de potència continental a potència mundial

Mentrestant, els territoris de la Unió s’anaven estenent ràpidament. A Louisiana, comprada als francesos el 1803 —fet que havia permès eixamplar la Unió fins a les Muntanyes Rocalloses—, es van afegir Florida, adquirida als espanyols (1819), Texas, que s’havia separat de Mèxic (1836), el nord-oest, que va passar a formar part de la Unió arran d’un tractat firmat amb Anglaterra el 1846, i el vast sud-oest, des de la guerra entre els Estats Units i Mèxic de 1846-48. Ara, el territori de la Unió s’estenia de l’Atlàntic al Pacífic. Entre el 1820 i el 1860 la població va fer un salt prodigiós, i va passar de 9,5 milions d’habitants a més de 31 milions (un augment del 230% en poc més de quaranta anys). Mai no s’havia vist res semblant en la història de la humanitat. Des d’aquells anys va quedar clar que els Estats Units no eren en absolut un país endarrerit que feia poc s’havia emancipat d’un fosc passat de submissió colonial, sinó que constituïen un espai en fase d’expansió i políticament organitzat, a més d’un gran territori que podia acollir un imposant flux migratori d’arreu del món i seguir un camí original i del tot autònom envers el desenvolupament econòmic i social.

En efecte, el desenvolupament va ser rapidíssim, i es va veure afavorit pel fet de disposar de terres i de treball de manera pràcticament il·limitada durant tot el segle XIX. Entre el 1830 i el 1860, hi van arribar més de 4,5 milions d’immigrants, entre els quals predominaven, en aquest període, els irlandesos, els alemanys i els escandinaus. Però els angloamericans, quasi tots de religió protestant, mai no van deixar de ser el grup socialment i econòmicament dominant. Aquests mateixos anys, i sobretot a partir de la presidència d’Andrew Jackson (1829-37), exponent destacat del partit demòcrata, es va desenvolupar —tot i que als estats del Sud hi havia una economia esclavista— l’anomenada democràcia de les masses, basada en la gent humil, la iniciativa personal i l’extensió del sufragi electoral als camperols i els obrers (només homes blancs, però). A partir d’aleshores, els adversaris també van acceptar les regles del joc imposades per Jackson. Sorgia així, després de l’efímer període prenapoleònic de la Revolució Francesa, la primera cèl·lula consistent de la democràcia contemporània, una democràcia que va perdurar en el temps (malgrat el parèntesi de la guerra de Secessió) gràcies a una molt notable estabilitat de les institucions, la solidesa i la continuïtat de les quals només es poden comparar, en la història moderna i contemporània, amb el cas de la Gran Bretanya posterior a la Gloriosa Revolució del 1688. Així, doncs, si a la fi del segle XVIII encara hi havia qui pensava que els Estats Units representaven el passat d’Europa, ara els observadors més lúcids, entre els quals el teòric del liberalisme polític i escriptor francès Alexis de Tocqueville, tendien a veure’ls més aviat com el futur.

D’altra banda, cap país, llevat de la Rússia dels tsars (de fet, molt més lenta en les conquestes territorials), no havia gaudit del privilegi de tenir al seu davant una frontera mòbil, l’Oest (el llegendari Far West), un territori il·limitat i verge, encara per conquerir pràcticament tot, i obert a l’esperit emprenedor i aventurer de pioners, soldats, exploradors, agricultors i ramaders. Aquest factor propulsor extraordinari ha constituït una de les epopeies pageses més grans de tots els temps. Al mateix temps que els grangers, o immediatament després, van arribar a l’Oest els artesans, els comerciants, els especuladors, com també les indústries, els bancs i el ferrocarril. Les víctimes tràgiques d’aquesta epopeia van ser els indígenes americans, els quals van ser privats de les seves zones de caça, perseguits, exterminats, tancats a les reserves i transformats en material folklòric. Aquest veritable genocidi va ser la “cara negra” de la colonització blanca de l’Oest.

Gràcies a la rapidesa d’aquesta conquesta, alhora pagesa i militar, l’agricultura de l’Oest, i també la del Sud, van poder resultar relativament equilibrades respecte del grandiós dinamisme industrial de la regió del nord-est. Si bé les tècniques que encara s’empraven eren obsoletes, i a l’Oest en alguns casos arcaiques, les terres disponibles eren vastíssimes i la mà d’obra que hi treballava, gràcies a la immigració, també semblava que no s’havia d’acabar mai. Amb tot, no hi mancaven greus contradiccions. En efecte, els Estats Units estaven dividits en tres regions de característiques diferents des del punt de vista econòmic i social. El Nord, democràtic i impulsor de les indústries i el treball assalariat dels obrers; el Sud, latifundista de les grans plantacions de cotó i del treball dels esclaus negres, i l’Oest, terra dels colons lliures. Aquests contrastos, palesos sobretot entre el Nord, que tendia al proteccionisme —atès que li calia crear un ampli mercat intern, protegit de la competència dels productes forans per a afavorir el propi desenvolupament industrial—, i el Sud, decididament orientat al lliure comerç —ja que depenia en bona part de l’exportació i del monoconreu del cotó i la seva economia mantenia una estreta relació amb la presència de la mà d’obra dels esclaus—, s’havien suavitzat el 1820 amb el compromís de Missouri, que havia fixat el paral·lel 36° 30’ com la línia de demarcació entre estats esclavistes i estats no esclavistes o favorables a l’abolició de l’esclavitud. Les dues àrees geoeconòmiques es van veure en bàndols oposats per diverses raons, no solament econòmiques (proteccionisme contra liberalisme), sinó també polítiques i culturals. Els estats del Sud, aristocràtics i jeràrquics, eren partidaris d’àmplies autonomies respecte del govern federal, mentre que els del Nord, demòcrates i oberts a la mobilitat social, es mostraven més decididament unionistes.

Amb la “febre de l’or” sorgida a Califòrnia el 1849, que va afavorir el poblament increïblement ràpid de la costa del Pacífic, i en general amb la complementarietat profunda entre l’economia de l’Oest i la de l’Est, totes dues animades per la innovació empresarial i l’intercanvi molt eficaç de productes alimentaris i miners per productes industrials, l’equilibri es va trencar de manera irreversible. D’altra banda, el Sud no es podia considerar una zona econòmicament arcaica tan sols pel fet de ser esclavista. Només cal pensar que era capaç d’assegurar el 75% de la producció mundial de cotó, destinada en bona part al mercat de Londres i als consumidors europeus. Precisament, l’hegemonia exercida en aquest sector productiu i comercial explica la propensió al lliure intercanvi dels estats esclavistes i el suport de la Gran Bretanya als interessos del Sud.

Al cap de poc temps, el conflicte es va radicalitzar i va portar a la fundació del partit republicà, obertament compromès a favor de l’abolició de l’esclavitud. El 1860, amb l’elecció d’Abraham Lincoln, resolt abolicionista, com a president del país, els estats del Sud van decidir la secessió de la Unió i van constituir els Estats Confederats d’Amèrica, sota la presidència de Jefferson Davis. Va seguir una terrible guerra civil (vegeu “La guerra de Secessió”), que també va ser —amb els quasi 700 000 morts i els 8 000 milions de dòlars destinats a despeses militars— el conflicte bèl·lic més sagnant i desastrós de tot el segle XIX. La indústria, com no ho havia fet mai abans, va treballar a ple rendiment per a la guerra, en la qual —i per primer cop— van intervenir com a protagonistes el ferrocarril, el telègraf, el globus aerostàtic, el canó incorporat al tren, el fusell de repetició, la metralladora i el vaixell cuirassat, entre altres ginys. Iniciat el 1861, el conflicte, alhora civil, social, econòmic, polític, militar i inevitablement racial, va finalitzar el 1865 amb la victòria del Nord democràtic, abolicionista, industrial i, sobretot, econòmicament més elàstic, sobre el Sud aristocràtic, racista i agrícola. Amb la desaparició de l’esclavitud i l’establiment de l’emancipació civil (bé que encara no política) dels negres, el país va poder ser unificat en el pla econòmic i social. La segona fase de la revolució americana s’havia clos.

Com a conseqüència immediata, el Sud, amb la fi de l’hegemonia mundial del cotó, va semblar que perdia pes polític i econòmic, de la qual cosa es beneficià la producció cotonera (de qualitat inferior, però més fàcil de controlar) de l’Índia colonial britànica i també d’Egipte. En realitat, la reconstrucció postbèl·lica va estimular una embranzida industrial de dimensions continentals (també va interessar el Sud i part de l’Oest), que va fer dels Estats Units —la imatge internacional dels quals ja no resultava enfosquida per l’impopular patrimoni esclavista— una de les grans potències mundials. El maquinisme industrial i la tendència de l’economia nord-americana a la satisfacció del consum i les exigències de masses van permetre, així, molt abans que a Europa, la difusió de nous productes que ben aviat es van identificar amb els nous costums quotidians i amb l’estil de vida nord-americà, com, per exemple, el llum de querosè, la carn de llauna o la llet condensada.

El ritme de la immigració va arribar llavors a nivells frenètics. Aconseguida la unificació territorial, a la fi de segle la societat nord-americana era, com s’ha dit encertadament, un gresol (melting pot) ètnic, cultural, lingüístic i religiós. Entre el 1870 i la Primera Guerra Mundial encara es van establir als Estats Units més de 20 milions d’immigrants, sobretot polonesos, eslaus i de diversos pobles de l’imperi Austrohongarès, italians, jueus i russos, i també escandinaus i alemanys, i, pel que fa a la costa del Pacífic, asiàtics, predominantment xinesos i japonesos. Hi va haver un període, al començament del segle XX, en què Nova York va ser la ciutat “italiana” amb més habitants i, sense perdre l’aire cosmopolita, va passar de tenir 830 000 habitants el 1860 a gairebé 3,5 milions el 1900 (uns 5,5 milions a tota l’aglomeració urbana). Així, el gegantí interior del país va ser una vàlvula de seguretat colossal i extraordinària, capaç de canalitzar vers una “terra acollidora” els treballadors que havien quedat fora del mercat de treball europeu, és a dir, aquells a qui les crisis cícliques de l’economia industrial del Vell Món i un desenvolupament econòmic desequilibrat i inharmònic (deixant de banda les qüestions nacionals irresoltes) havien forçat a l’emigració. El 1896 els estats membres de la Unió eren ja 45. I si el 1870 a l’oest del Mississipí només vivia el 17,2% de la població, el 1900 s’havia establert a l’Oest el 25% dels nord-americans.

La independència de l’Amèrica Llatina

A les acaballes del segle XVIII, les idees sorgides de les revolucions americana i francesa també havien arribat als territoris colonials espanyols i portuguesos de les Amèriques, on van penetrar en les elits dirigents locals i van alimentar els sentiments independentistes ja existents i les reivindicacions respecte de l’anomenada mare pàtria. Quan Napoleó va imposar al tron d’Espanya el seu germà Josep, després de destronar els Borbó (1808), els grups dirigents de les colònies americanes van negar la seva lleialtat a l’usurpador i van organitzar formes d’autogovern bo i imposant-se als funcionaris espanyols. Aquells que (com per exemple el veneçolà Simón Bolívar) aspiraven a una separació definitiva de la metròpoli i, per tant, a la independència de les colònies es van posar de part dels partidaris dels Borbó. El 1811, el Paraguai i Veneçuela es proclamaven independents i Mèxic es revoltava. Quan, després de la Restauració, Ferran VII d’Espanya —que havia recuperat el tron— va desestimar totes les peticions d’independència de les colònies, la tendència independentista va prevaler arreu sobre les altres. L’afluència de tropes espanyoles va enasprar la lluita; però el 1816 l’Argentina es proclamava independent, i José de San Martín va sortir d’aquell país per alliberar Xile i el Perú, declarats independents el 1818 i el 1821 respectivament. Mentrestant, al nord la lluita era instigada per Simón Bolívar, que en el període 1819-22 va alliberar les províncies del virregnat de Nova Granada (Veneçuela, Colòmbia i l’Equador). Mèxic es va alçar victoriosament sota el liderat del militar Agustín de Itúrbide (1821), que es va fer proclamar emperador amb el nom d’Agustí I. Es pot dir que el 1824 va acabar el domini espanyol del continent.

El cas del Brasil portuguès va ser diferent ja que, quan Napoleó va ocupar Portugal (1807), la família reial es va traslladar de Bragança a la colònia, i el Brasil va poder reorganitzar-se en estat de fet independent políticament i comercialment, cosa que satisfeia i conciliava alhora tant les aspiracions lleialistes com les independentistes. Quan el rei portuguès Joan VI va tornar a la pàtria peninsular, els brasilers van voler i van aconseguir esdevenir un regne independent, de manera que van oferir la corona al fill de Joan, Dom Pedro I (1822).

Obtinguda la independència, en un primer moment l’Amèrica Llatina va semblar que tendia cap a formes d’organització política continental o subcontinental, sobretot per iniciativa de Simón Bolívar, que somiava la creació dels Estats Units del Sud. Però el gran projecte del panamericanisme no va arribar a concretar-se. Els vincles polítics estrets arran del procés d’independentisme de les dues primeres dècades del segle XIX es van afluixar. La Gran Colòmbia, l’estat creat per l’impuls del libertador Simón Bolívar, es va escindir en tres repúbliques, Veneçuela, Nova Granada (després Colòmbia) i l’Equador. La Federació Centreamericana, formada el 1823, va patir la mateixa sort i va donar vida a les petites repúbliques de Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Anteriorment, l’Alt Perú s’havia proclamat independent amb el nom de Bolívia. Més al sud, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai i el Paraguai (que va resultar el més perjudicat), d’una banda, i Bolívia, Perú i Xile, de l’altra, es van veure embrancats en diverses guerres, sovint molt sagnants i quasi sempre per motius territorials.

Les economies dels diferents estats es basaven en l’exportació de productes cada vegada més apreciats i coneguts a Europa, com el cacau i el cafè, però també de blat i posteriorment carn, sobretot la bovina. Amb tot, els camperols encara mantenien amb els terratinents i latifundistes, hereus dels privilegis de casta de l’oligarquia colonial ibèrica, relacions de tipus semifeudal. La conseqüència fou que les noves repúbliques, governades per classes dirigents molt geloses de la seva primacia social, van fer polítiques quasi sempre liberals en matèria econòmica i quasi mai liberals en matèria política. Aquest fet va afavorir la penetració massiva de capital estranger, inicialment britànic i després sobretot nord-americà, i alhora va provocar una modernització industrial insuficient. L’endarreriment de la situació política i social dels països llatinoamericans, sumat a les dificultats que presentava el control d’un territori encara per explorar en bona part, va acabar fent que l’exèrcit assumís el poder. D’altra banda, els militars, bé que governaven països caracteritzats per un caràcter subaltern i dependents respecte de les economies més fortes del mercat mundial, van manifestar, per justificar el seu poder polític, formes de nacionalisme bel·ligerant envers els veïns, les quals van originar les tensions i guerres freqüents que van esclatar entre els països llatinoamericans. En quasi tots els casos era evident la contradicció entre la forma i la substància. En efecte, els orígens revolucionaris de les noves repúbliques es van reflectir, en molts d’aquests països, en unes constitucions modernes i liberals, però la realitat de les situacions polítiques concretes (economia subalterna respecte dels Estats Units i dels països europeus econòmicament més desenvolupats, submissió dels camperols i domini de les oligarquies militars reaccionàries i culturalment rudes) va produir una llarga sèrie de cops d’estat, de repressions del poble, de lluites acarnissades entre faccions enfrontades i d’experiències cada cop més efímeres de governs civils de vocació liberal. Amb el pas dels anys, l’esclavitud es va abolir gairebé arreu. Al mateix temps, la intolerància racial es va suavitzar. A més, les relacions estretes amb els centres del comerç i les finances internacionals van afavorir, a més de la formació d’una classe burgesa minoritària, la modernització i l’expansió de les grans ciutats, com Buenos Aires, Rio de Janeiro, Mèxic, Lima, Santiago i Caracas.

D’altra banda, les ingerències directes dels europeus en matèria política es van revelar inútils. En aquest sentit és significatiu el cas de Mèxic, on, arran de la nacionalització dels béns de l’Església proposada pel liberal Benito Juárez, havia esclatat, entre el 1858 i el 1861, una guerra civil entre les forces liberals i les que defensaven l’Església. Aleshores van intervenir-hi tropes angleses, espanyoles i franceses. Els francesos en particular van fer que una assemblea de notables —gens representativa de la voluntat popular— nomenés emperador Maximilià d’Àustria. Però les protestes i les amenaces dels nord-americans els van fer desdir-se’n i Maximilià, que s’havia quedat sol, va ser afusellat el 1867. La doctrina de Monroe (del nom de l’aleshores president dels Estats Units), que des del 1823 havia proclamat que Amèrica era dels americans (amb la qual cosa advertia els europeus que els Estats Units no tolerarien la seva ingerència al continent americà), havia tingut aquí una aplicació puntual, i els nord-americans, bé que havien arrabassat a Mèxic una gran quantitat de terres (les més riques, de bon tros), ara en protegien la independència davant la intromissió europea.

La guerra hispanonord-americana va confirmar de manera definitiva l’hegemonia dels Estats Units sobre el continent americà. El conflicte bèl·lic va ser breu (abril-agost del 1898), però va posar fi al domini colonial espanyol a Amèrica. Els Estats Units, interessats a controlar les rutes comercials del Carib, van aprofitar la guerra d’independència cubana contra Espanya per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, va enviar a l’Havana el cuirassat Maine, el qual va patir una explosió (15 de febrer) en circumstàncies no aclarides, però que els nord-americans van atribuir a una mina espanyola. El govern espanyol, que es vantava ostentosament en la premsa d’una superioritat militar i naval, va trencar les relacions diplomàtiques amb els EUA, i aquests van declarar la guerra uns dies després (25 d’abril). La desfeta de Cavite (1 de maig) va esbandir la flota espanyola del Pacífic i va deixar les Filipines sense defensa. L’esquadra de l’almirall Cervera, acorralada a Santiago de Cuba, va ser totalment destruïda (3 de juliol). Signat l’armistici (12 d’agost), el primer d’octubre es van iniciar les negociacions de pau. Amb el tractat de París, Espanya va acceptar lliurar als Estats Units les possessions de les Antilles, Filipines i l’illa de Guam. La derrota va significar un fort desastre moral que va posar en evidència la crisi del sistema polític espanyol.

El canvi a la meitat del segle XIX

Les aspiracions liberals i democràtiques, les reivindicacions nacionals i les insurreccions populars que pretenien trobar una solució al problema social havien estat derrotades i negades després del fracàs de les revolucions de 1848-49. Quasi arreu del continent europeu s’havia imposat una “segona Restauració”, no tan radical com la del 1815, que a França fins i tot havia adquirit l’aspecte —de fet, una mica caricaturesc— de l’imperi napoleònic. Això demostrava que els antics règims, és a dir, els estats que havien creat la Santa Aliança i els seus satèl·lits, però també les institucions i les classes socials presents en realitat a tots els països (la monarquia, l’aristocràcia, els vestigis encara consistents de les formes feudals de propietat de la terra, la burocràcia, la cúpula eclesiàstica i l’exèrcit), encara tenien molta força. Els afavoria moltíssim la por de l’“allau democràtica” que havia marcat les classes cultes i burgeses durant el bienni revolucionari, les mateixes classes que, paradoxalment, havien fomentat els moviments liberals. Així, arreu, es va produir la restauració de l’absolutisme i de tots els monarques legítims (menys a França, on un Orleans havia estat succeït per un altre Bonaparte), com també de les fronteres del 1815. Malgrat tot, una de les conquestes duradores i no suprimides de la revolució del 1848 va ser l’abolició de la servitud de la gleva a l’imperi dels Habsburg. La mesura, que va interessar milions de persones, es va inscriure en la línia ja traçada, a l’època del despotisme il·lustrat, per Maria Teresa I d’Àustria i el seu fill i successor Josep II, i es va mantenir amb la intenció explícita de vincular a la corona la pagesia, el potencial conservador de la qual no havia passat desapercebut.

Si ens fixem en l’espai català, de seguida ens adonem que la pervivència d’elements absolutistes i la precarietat que va envoltar la construcció de l’estat liberal espanyol van contribuir a donar relleu a molts moviments de resistència, sovint referits als sentiments tradicionals i a aspiracions particularistes, que a Catalunya aviat es van constituir en la base del catalanisme contemporani. Els protagonistes inicials que més van contribuir a concretar aquest catalanisme van ser: els moviments socials populars (en el món rural, el carlisme; en l’urbà, l’obrerisme i el republicanisme federal); la progressiva resistència dels sectors econòmics nous, sobretot els industrials amb la seva reivindicació d’una política econòmica proteccionista, i l’estructuració del corrent cultural de la Renaixença, amb la recuperació de la llengua i la cultura catalanes, que va aprofitar l’onada romàntica i es va acabar concretant amb la represa dels Jocs Florals de Barcelona, l’any 1859.

En l’ordre polític, va ser a partir dels anys seixanta que es van començar a definir els espais i les grans opcions. El federalisme va posar en marxa un gran moviment que, sobretot a Catalunya, va predominar electoralment durant tot el període del Sexenni Democràtic (1868-73) i va ocupar el poder central durant una part de la Primera República (1873). L’obrerisme va assolir una considerable maduresa a l’àrea barcelonina des del 1840. Però, l’impuls essencial, el va rebre el 1870, en integrar-se a la Primera Internacional. Aquest estímul va permetre concretar la modernització de l’obrerisme al País Valencià, sobretot a la zona d’Alcoi, on va contribuir al gran aixecament cantonalista de l’estiu del 1873.

Els progressos del liberalisme anglès

La Gran Bretanya semblava —i de fet ho era— l’únic país europeu veritablement i irreversiblement fidel al sistema parlamentari. Però encara era lluny del sufragi universal. Amb la llei del 1832, l’electorat quasi s’havia duplicat. De fet, l’increment havia estat del 78% de la població, però el percentatge de votants sobre el total de la població masculina només havia passat de l’11% al 18%, segons estimacions fiables. Les dues grans reformes electorals posteriors, la del 1867, promoguda pel polític conservador Benjamin Disraeli, i la del 1884 van estabilitzar, en el pla parlamentari, la transformació que s’estava produint. Així, els electors van passar d’1 364 000 el 1866 a 2 445 000 el 1869, a 5 708 000 el 1885, i a 7 904 000 el 1911, any en què de fet només podia votar el 40% dels homes adults. Si es pensa que el vot múltiple (pel qual alguns votants privilegiats podien votar en més d’un col·legi) no es va abolir fins el 1945, es comprèn que precisament a Anglaterra, a la pàtria del liberalisme, l’avenç cap al sufragi universal igualitari va ser, bé que gradual, molt lent. Amb tot, a diferència del continent, al segle XIX Anglaterra va gaudir d’una llarga època d’estabilitat política (sobretot en el període 1830-66, dominat quasi sempre pels liberals), fomentada en part per una aclaparadora superioritat econòmica respecte de tots els altres països, que es manifestava en una prosperitat real cada vegada per a un nombre més gran de persones. També van ser fruit d’aquesta situació la reforma de l’educació, el reconeixement de fet —i en part també de dret— dels primers sindicats de treballadors o trade unions, el vot secret (que va contenir els fenòmens com la corrupció i la intimidació), la reforma de l’ordenament penal i de l’exèrcit, reformes dutes a terme als anys seixanta i setanta. Així, doncs, Anglaterra s’allunyava de l’Antic Règim a través del reformisme moderat, promogut per les elits parlamentàries i abonat per una bonança econòmica que afavoria les grans inversions industrials.

La França del Segon Imperi

La França de Napoleó III, un dictador arribat al poder mitjançant el sufragi universal masculí i una legitimació de tipus plebiscitari, se servia d’institucions diferents de les que eren en auge a la primera meitat del segle XIX, però la desautorització de les assemblees electives i del cos legislatiu en favor de l’executiu revelava el caràcter profundament antiliberal del Segon Imperi i l’acostava, malgrat la litúrgia de les consultes populars, al clima rígidament conservador de les monarquies de l’Europa central i oriental. No obstant això, força estudiosos contemporanis, en analitzar la naturalesa dels totalitarismes del segle XX (feixisme, nazisme o estalinisme), recorren al terme “bonapartisme” per a fer referència a un règim polític que demana la participació i la mobilització de les masses per tal de reforçar i alimentar la dictadura de l’executiu. Així, doncs, la superació de l’Antic Règim a França es va produir a través de la centralització estatal i el consens obtingut mitjançant el mecanisme plebiscitari, com ja havia passat durant la Revolució Francesa i sobretot al període napoleònic. Les “masses” substituïen els ciutadans lliures, i el “líder” substituïa els representants.

Amb tot, Napoleó III, bé que participava —encara que des d’una posició original— del clima europeu de la Segona Restauració, va promoure un desenvolupament resolt del món dels negocis, la indústria i les finances. La política de lliure intercanvi, la difusió del sistema creditici, l’ampliació de la xarxa ferroviària, les exposicions universals, la construcció del canal de Suez (inaugurat el 1869) i la reestructuració urbanística de París van ser els símbols d’aquest desenvolupament. A més, França, per remarcar el paper històric de la dinastia napoleònica restaurada, va fer una política exterior activa que tenia ben poca relació amb l’equilibri establert al congrés de Viena i mantingut després del 1848 imperfectament i amb grans treballs.

La guerra de Crimea

Una vegada més, la crisi d’aquest equilibri —com a la Grècia dels anys vint— va esclatar per la qüestió oriental. En efecte, el panorama internacional era el mateix a grans trets i l’imperi Otomà cada cop feia més el paper del “gran malalt”, com es deia aleshores, del concert europeu, i estava exposat a les ambicions expansionistes de les principals potències. El 1853, després d’una contesa entre eclesiàstics de confessions cristianes diferents, el soldà va decidir concedir als catòlics i no pas als cristians ortodoxos el dret de disposar dels llocs sants de Jerusalem i Betlem. El tsar de Rússia va ocupar per venjança els Principats Danubians, és a dir, Moldàvia i Valàquia, que feia poc temps que s’havien declarat independents del soldà. Era la guerra. El 1854, després d’una dilatada activitat diplomàtica, hi van intervenir França i Anglaterra, fent costat a Turquia. El conflicte, en el qual també va participar l’exèrcit del regne de Sardenya a favor del bàndol turc, es va resoldre amb el setge de Sebastòpol —ciutat ucraïnesa a la península de Crimea—, amb una derrota moderada de Rússia i amb la pau de París del 1856. El tsar Alexandre II, que el 1855 havia succeït al seu pare, Nicolau I, va acceptar les condicions imposades pels vencedors, que exigien la concessió dels llocs sants a totes les grans potències europees, la declaració de la mar Negra com a zona neutral, el tancament dels Dardanels als vaixells de guerra no turcs i l’alliberament de tots els territoris ocupats (inclosa Crimea, restituïda als russos). Així, van ser blocades les aspiracions i les iniciatives de Rússia, rígida defensora de l’ordre europeu però subversora d’aquest ordre a l’extrem sud-oriental del continent, on la crisi otomana despertava apetits evidents.

La França del Segon Imperi, de la política de la qual l’estat dels Savoia pensava que podria treure beneficis per al nord de la península italiana, va poder donar ales a les seves ambicions. Neutralitzada Rússia el 1856, era més fàcil erosionar l’equilibri europeu que s’havia plantejat el 1815 en part per a poder controlar una possible represa de la política exterior francesa de tipus expansionista. La guerra del 1859 de França i els Savoia contra l’imperi austríac (des del punt de vista italià la segona guerra d’independència) es va veure, des de París, com la segona part, després de Crimea, d’un intent nacional i imperial de replantejar unes relacions de força a Europa que afavorissin França.

Prússia i el problema de la unificació alemanya

A la primera meitat del segle XIX, els territoris alemanys no constituïen encara una realitat unitària, ni tan sols des del punt de vista econòmic i estructural. Els diferents territoris alemanys —un oest avançat i un est rural— seguien camins diversos cap a la modernització industrial. El sistema basat en la fàbrica havia trigat a consolidar-se i la introducció del vapor a Alemanya, en part a causa de l’abundància de carbó de llenya i de canals navegables, havia estat més lenta que en altres llocs.

De tota manera, cap al 1850 es va produir una embranzida notable i es va prémer a fons l’accelerador del desenvolupament econòmic. Segons els historiadors, hi va haver tres causes fonamentals d’aquest salt qualitatiu: la unió duanera (Zollverein) entre els estats de la Confederació Alemanya, promoguda des del 1818 per Prússia; l’atenció escrupolosa que es dedicava a l’educació i la formació professional tècnica i científica, i la notable funció que va tenir el ferrocarril, amb el consegüent desenvolupament del sector siderúrgic, certament imposant. L’efecte de motor d’aquest sector, afavorit i impulsat pels progressos de la mecànica, precisament a partir dels anys cinquanta va començar a reduir amb una rapidesa sorprenent i de manera ben visible l’abisme que encara separava l’economia de la Confederació Alemanya de la francesa, i sobretot de la britànica.

La indústria siderúrgica va fer passos de gegant, ja que va tenir un índex de creixement anual del 10% durant el període que va del 1850 al 1870. Un desenvolupament d’aquestes dimensions requeria grans inversions inicials i el suport decidit de l’estat i del sistema bancari, com també empreses poderoses i alimentades per un consum públic interessat en l’ús dels productes de la indústria pesant. Així, doncs, el procés d’industrialització alemanya es va revelar diferent de la industrialització anglesa del segle anterior, basada en la indústria lleugera i els béns de consum privats. L’estat prussià, al seu torn dependent de la lògica de l’Antic Règim i dotat d’una estructura política tradicional —la qual cosa va impedir que la industrialització fos paral·lela a una democratització de les institucions i de la societat—, va tenir un paper decisiu en tot aquest procés.

Encara faltava un estat unitari. Com s’ha vist, ja es complien tots els requisits econòmics i socials quan el gran escenari de les relacions internacionals i la política exterior de Prússia es van encarregar, als anys seixanta, d’avançar a grans passos cap a la unificació alemanya.

El procés global es va iniciar el 1861, amb l’ascens al tron de Prússia de Guillem I, després de la mort del seu germà Frederic Guillem IV, malalt mental. Guillem I, que aspirava a reformar l’exèrcit, va haver de fer front a l’oposició de la cambra baixa, dominada per una burgesia liberal poc disposada a veure augmentar onerosament la pressió fiscal, encara que fos amb la finalitat patriòtica de la potència militar. El 1862, pensant en una solució autoritària o fins i tot un cop d’estat, va nomenar canceller Otto von Bismarck, una figura vinculada a l’aristocràcia agrària i als cercles més conservadors. Amb tot, Bismarck va actuar amb una desimboltura extraordinària i amb prou elasticitat. Va mantenir a ratlla la cambra baixa i els liberals, mentre valorava seriosament, gràcies a la lliçó bonapartista, la possibilitat d’ampliar el sufragi per tal de reforçar l’executiu en sentit liberal. Amb aquest propòsit es va avenir a un acord, que després no es va dur a la pràctica, amb el dirigent socialista Ferdinand Lassalle. De tota manera, es va imposar a l’oposició liberal, i va traçar el programa militar de la corona. En aquest moment Prússia estava preparada per a fer una política exterior audaç. En efecte, el 1863, Bismarck va ajudar les tropes del tsar en la repressió sagnant d’una nova insurrecció polonesa, amb la qual cosa es va guanyar el reconeixement de Rússia i la seguretat de les fronteres orientals. I el 1864 va intervenir, juntament amb Àustria, en la contesa relativa als ducats de Schleswig i de Holstein, sotmesos a la corona de Dinamarca. Hi va haver una guerra breu, de resultes de la qual la petita Dinamarca va sortir derrotada per les dues potències, i els dos ducats en litigi van passar sota l’administració de Prússia, l’un, i d’Àustria, l’altre. Però tots dos van ser inclosos en la Zollverein, la qual cosa va atiar la rivalitat entre Àustria i Prússia. Aleshores, Bismarck es va moure en totes direccions, perquè comprenia que l’expansió de Prússia ara només podia tenir lloc humiliant els austríacs en la pretensió d’arribar a una supremacia política sobre tots els territoris germànics. Va fer callar Napoleó III amb vagues promeses d’ampliacions territorials pel Rin; va pactar una aliança amb el regne d’Itàlia, l’irredemptisme del qual va estimular; va establir relacions fins i tot amb les oposicions hongareses i eslaves de l’imperi dels Habsburg i, a més, es va assegurar la neutralitat més o menys benèvola d’Anglaterra. La tensió entre Àustria i Prússia va desembocar el 1866 en una guerra breu, que va comportar la derrota dels austríacs a Sadova, a Bohèmia. L’aclaparadora victòria prussiana va representar per a Itàlia, que també va participar en la guerra —anomenada tercera guerra d’independència italiana— l’obtenció del Vèneto (malgrat les derrotes de les tropes italianes a Custoza i Lissa). La pau de Praga que va posar fi a la guerra amb Prússia no va representar per a Àustria cap més mutilació territorial, bé que el seu prestigi a la regió germànica es va veure seriosament compromès.

Així doncs, el que quedava de l’ordre del 1815 havia estat erosionat molt millor des de posicions conservadores que des de posicions democràtiques, com havien intentat fer, en canvi, les rebel·lions del 1848. Precisament Bismarck duia a terme el que la revolució del 1848 no havia aconseguit, però només quant als objectius unitaris i nacionals, ja que els programes liberals i democràtics ara havien estat deixats de banda resoltament. Pel que fa a Àustria, va dilapidar el capital que havia acumulat von Metternich i va perdre definitivament tota influència sobre l’Europa germànica, del centre i del nord, en el pla polític i diplomàtic. Li quedava l’Europa centremeridional, és a dir, la zona dels Balcans, que feia presagiar des d’ara una futura intensificació de les seves rivalitats amb Rússia.

Mentre l’imperi dels Habsburg el 1867 es convertia en l’imperi Austrohongarès, constituït per dues entitats diferents —l’imperi d’Àustria i el regne d’Hongria— unides en la persona de l’emperador i en els ministres d’afers estrangers i de defensa, per tal d’obtenir el consens de la poderosa nació hongaresa, Prússia donava vida a la Confederació Alemanya dels estats del Nord, la qual se servia d’un parlament elegit per sufragi universal, bé que de fet no tenia un poder real. Així, la monarquia militar prussiana (l’encarnació de l’absolutisme) i el sufragi universal (l’encarnació de la democràcia) van poder conviure inopinadament. D’aquesta manera, Bismarck va estendre granment el consens popular i alhora va reforçar l’executiu. A més, després dels èxits militars i polítics del 1866, un bon nombre de liberals (els que van crear el Partit Nacional-liberal) van deposar l’actitud hostil que havien tingut anteriorment i van oferir lleialtat i suport al canceller.

La guerra francoprussiana i el naixement de l’imperi alemany

Davant dels èxits de Prússia, la França de Napoleó III va actuar desordenadament i amb poc sentit. Va mirar d’aconseguir Bèlgica en canvi d’una mediació en el conflicte entre Àustria i Prússia, però la seva oferta va ser desestimada. L’intent diplomàtic d’annexionar-se Luxemburg va patir la mateixa sort.

El conflicte creixent entre França i Prússia era degut tant a causes d’origen general —el paper hegemònic que França pretenia exercir a l’Europa continental es veia amenaçat per la puixança de Prússia i pel seu paper aglutinant del món germànic— com a rivalitats territorials específiques —els prussians reivindicaven els territoris d’Alsàcia i Lorena, a la França oriental, mentre que els francesos aspiraven a ampliar el seu territori a la dreta del Rin—. La causa de l’esclat de la guerra va ser un esdeveniment de política de saló.

El 1870, el príncep prussià Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen, catòlic i casat amb la princesa Antònia de Portugal, va presentar la seva candidatura a la corona d’Espanya, vacant des de l’enderrocament d’Isabel II. L’inici de les negociacions (1869) va provocar un sec rebuig de França, que temia quedar encerclada. El rei prussià va donar tota mena de garanties, però un despatx reial, manipulat per Bismarck per tal de fer-lo ofensiu i inacceptable per a l’orgull francès, va desencadenar el conflicte militar. La guerra francoprussiana subsegüent va ser desastrosa per als francesos. Derrotat a Sedan, Napoleó III va ser capturat al camp de batalla. El fracàs militar va desencadenar una violenta crisi política, que va comportar la proclamació de la república a París. Tot i això, a Espanya, la candidatura Hohenzollern-Sigmaringen no va prosperar.

Així, doncs, ara ja no hi havia cap obstacle que s’interposés a la unificació alemanya, que va ser anunciada solemnement el 18 de gener de 1871 a la Sala dels Miralls de Versalles, on Lluís II de Baviera va proclamar Guillem I de Prússia kàiser o emperador d’Alemanya. La Confederació Alemanya sota l’hegemonia prussiana preveia un canceller nomenat per l’emperador, un consell federal (Bundesrat) amb poder legislatiu i un parlament (Reichstag) elegit per sufragi universal, que només podia votar els projectes de llei i aprovar el pressupost anual. Arran de les dures negociacions de pau, França va renunciar per sempre a l’últim Bonaparte i al seu somni d’hegemonia sobre el continent. A més, es va veure obligada a cedir l’Alsàcia i la Lorena que el congrés de Viena no havia gosat prendre a l’eximperi de Napoleó I el Gran. França, alliberada de Napoleó III i convertida en república, no va amagar els seus propòsits de venjança contra l’imperi (Reich) Alemany. De manera que l’habilitat diplomàtica i política de Bismarck no va poder impedir que es creessin les condicions per a altres conflictes a Europa, encara més terribles.

En política exterior, Bismarck va intentar afavorir els interessos de la potència alemanya dins un equilibri europeu prudent i realista, mentre en política interior, preocupat per l’actitud particularista i la força política del catolicisme, posava en marxa el Kulturkampf (‘lluita per la cultura’) entre el 1871 i el 1878. En aquests anys es va arribar a la dissolució de la Companyia de Jesús, a la reglamentació de l’educació dels futurs sacerdots, a la limitació de la jurisdicció eclesiàstica i al caràcter obligatori del casament civil. Després de la mort de Pius IX, el conflicte amb els catòlics es va suavitzar i es va anar dissolent. En canvi, van sorgir problemes amb els socialdemòcrates, el partit dels quals s’havia creat el 1875, basat en el congrés de Gotha, en què es va arribar a un compromís entre les tendències socialistes lassalliana i marxista. La llei antisocialista del 1879, que prohibia la premsa i l’organització política del partit, va confinar la socialdemocràcia a una mena de semiclandestinitat, però paradoxalment no va poder impedir un èxit electoral creixent dels socialistes. Amb tot, el Reich va mirar de donar una resposta a les exigències populars amb l’anomenat socialisme d’estat, és a dir, amb la legislació sobre la seguretat social i les pensions de malaltia, accident, invalidesa i vellesa.

El 1888 va ser proclamat emperador Guillem II de Prússia, un home impacient de vint-i-nou anys, que de seguida va estar en desacord amb la política exterior i la política social del seu canceller. Dos anys després es va revocar la inútil llei antisocialista i Bismarck va ser obligat a dimitir per la manera com havia tractat el moviment obrer. Es tancava així un llarg període de la història europea, un període en què la modernització inevitable va ser frenada pel dic del conservadorisme.

La Comuna de París i la Tercera República Francesa

Precisament durant les negociacions de la pau francoalemanya, el proletariat de París es va rebel·lar i va crear la Comuna, una experiència d’autogovern popular amb un fort contingut socialista i anticlerical. Louis Thiers, el cap del govern republicà conservador establert a Versalles, va enviar l’exèrcit contra la ciutat i, malgrat la resistència desesperada dels comunards, va sufocar la insurrecció militarment, fet que va ser seguit d’una repressió duríssima, amb milers d’execucions. La majoria conservadora present al parlament va elegir com a president de la república el monàrquic Mac Mahon. El 1875, es va aprovar per majoria (353 vots contra 352) la constitució de la Tercera República (les dues primeres eren les revolucionàries del 1792 i del 1848), amb la centralització a ultrança i l’afrancesament general forçat. La restauració monàrquica ja no tornaria a ser possible. Es va introduir el sufragi universal per a la Cambra dels Diputats, però no per al Senat. Es van crear nombrosos partits, i entre el 1875 i el 1914 es van succeir uns 50 ministeris. Malgrat l’eliminació dels comunards, el naixement de moviments nacionalistes autoritaris, l’explosió freqüent d’escàndols financers devastadors i la polèmica de l’afer Dreyfus (un oficial jueu injustament acusat d’alta traïció, la condemna inicial del qual va provocar una violenta polèmica entre els sectors conservadors i antisemites i els radicals i socialistes, polèmica que va interessar el mateix govern), França va tornar a ser el punt de referència del republicanisme europeu, és a dir, del laïcisme anticlerical i del liberalisme radical. Amb tot, la ferida del 1871 va continuar oberta i els èxits creixents de la política colonial no van fer oblidar el ressentiment contra els alemanys.

Els imperis de l’Est i la qüestió balcànica

La derrota a la guerra de Crimea havia fet ben palès als ulls de la mateixa classe dirigent tsarista l’endarreriment militar, administratiu i, encara més, econòmic de Rússia, un gran imperi que, als dos segles anteriors, i sobretot a la primera meitat del segle XIX, havia conegut una expansió territorial que es podia vantar de tenir molt pocs termes de comparació en la història universal. Rússia s’havia estès cap a Europa i cap a l’imperi Otomà, a fi de conquerir terres per a una agricultura massa arcaica i sortides a mars navegables tot l’any; a l’Extrem Orient, l’expansió havia arribat fins al Pacífic, en incloure la immensa Sibèria. La màquina imperial de l’autocràcia russa, alhora europea i asiàtica, fins aleshores havia respost als reptes de l’endarreriment expandint-se i desplegant el seu poder en dos continents. Però ara calia passar pàgina. La derrota infligida per anglesos i francesos havia demostrat sense pietat que, també en el pla militar, la qualitat dels mitjans industrials emprats donava més bons resultats en el món modern que la quantitat d’homes disponibles i l’extensió territorial. El 1861, l’any en què a Amèrica va esclatar la guerra del Nord abolicionista contra el Sud esclavista, el tsar Alexandre II va resoldre, al seu torn, d’abolir la servitud de la gleva, amb la qual cosa alliberava 40 milions de camperols, la gran majoria dels quals, amb tot, van continuar lligats al mir, la comunitat rural de base familiar, formalment propietària d’algunes terres i responsable dels impostos com a col·lectiu. D’altra banda, també confiaven en el mir els socialistes agraris russos, anomenats populistes, que hi veien l’eina per a la redempció comunitària del poble camperol, i els conservadors, que hi veien un mitjà eficaç per a obstaculitzar la mobilitat social i per a lligar la pagesia a la terra. De tota manera, una part dels camperols va poder constituir el primer nucli dels treballadors industrials que Rússia necessitava imperiosament per a industrialitzar-se. Però els resultats en l’esfera social no van ser els esperats, perquè les terres distribuïdes es van revelar insuficients atesa la fèrria resistència dels nobles latifundistes, el preu fixat com a compensació era massa alt (la qual cosa, sovint, va transformar els serfs en deutors lligats de mans) i les tècniques de gestió agrícola continuaven essent massa primitives per a fer veritablement rendibles les terres fèrtils, terres que encara no podien alimentar ni tan sols els mateixos pagesos, castigats, a la segona meitat del segle XIX, per caresties terribles i recurrents.

Pel que fa al panorama internacional, la fi de la guerra de Crimea havia frenat només momentàniament l’ambició tsarista vers l’oest i en direcció a la Mediterrània.

La represa de la política expansionista de Rússia cap al sud-oest es va veure afavorida per l’agreujament, als anys setanta, de les tensions nacionalistes als territoris europeus que havien continuat sota el domini otomà. Una insurrecció antiturca a Bòsnia i també a Bulgària va ser l’origen d’una nova guerra, en 1877-78, entre Rússia i Turquia. Els anglesos van ajudar de paraula els cristians sotmesos pel soldà, però es van fer enrere quan van veure que el conflicte estava beneficiant Rússia, la qual, després d’un començament incert, va derrotar Turquia i amb el tractat de San Stefano la va expulsar dels Balcans. Els austríacs, interessats a consolidar la seva presència en aquella zona, i els anglesos, seduïts per exercir la seva influència a l’àrea de la Mediterrània, van ajudar diplomàticament els turcs, mentre que l’imperi alemany es va oferir com a mitjancer i Bismarck, al congrés de Berlín del 1878, va aconseguir diluir part de l’esplendor de la victòria tsarista. Així, del 1878 al 1918 la corona otomana va viure el regal de quaranta anys més de dificultosa existència. Amb tot, Sèrbia, que encapçalava els reviscolaments balcànics, Montenegro, mai sotmès de debò als turcs, i Romania, sorgida de la fusió dels Principats Danubians de Moldàvia i Valàquia, ja eren independents de la Sublim Porta (palau del gran visir dels soldans otomans, a Constantinoble; terme usat després per fer referència a l’aparell d’estat i el govern otomans). A més, es va constituir Bulgària, i Àustria va aconseguir que se li assignés l’administració de Bòsnia, que formalment continuava essent otomana.

La lenta agonia de l’imperi Otomà va ajornar l’esclat de les esquerdes dels antics equilibris europeus, però va prolongar les tensions i va despertar moltes ambicions. A la zona considerada, ja no hi havia en joc solament la voluntat hegemònica d’Àustria i Rússia, sinó també els desordres provocats per les nacionalitats balcàniques, a causa d’una nova desconfiança recíproca (i d’odis antics), manipulada per les grans potències. Aquest risorgimento balcànic semblava haver aparegut en un mal moment, atès que es veia constantment pertorbat per la decrepitud otomana i per la rivalitat entre Àustria i Rússia, fenòmens ja tradicionals, però també per la rivalitat econòmica més recent entre anglesos i alemanys, pel desig de revenja francès i fins i tot pels intents de penetració del regne d’Itàlia. Al seu torn, les baralles en el si dels Balcans (per exemple entre els serbis i l’anomenada Gran Bulgària, amb idèntiques aspiracions hegemòniques) escalfaven les tensions entre les grans potències.

Les guerres balcàniques

El 1908, l’equilibri establert trenta anys abans en el congrés de Berlín, seriosament compromès ja en més d’una ocasió, es va començar a esquerdar. Àustria, confiant en la incapacitat d’una resposta adequada dels turcs, es va annexar Bòsnia unilateralment, la qual cosa no solament va suscitar el rancor dels turcs, sinó també el dels aliats italians, que van esperar en va la compensació de les terres reivindicades a la regió nord-oriental de la península, i encara més dels russos. Com passa sovint, el fet va provocar una sèrie de reaccions en cadena. Sobretot es va fer evident la possibilitat que els estats balcànics es repartissin les restes de la Turquia europea. En l’àmbit de la política exterior, va servir de ben poc l’intent tardà de modernització de l’estat otomà que perseguia el moviment dels Joves Turcs.

El 1912 i el 1913 van tenir lloc dues guerres balcàniques. Al llarg de la primera, una coalició d’estats balcànics (Grècia, Bulgària, Sèrbia i Montenegro) va fer desaparèixer les possessions turques a Europa, es va repartir Macedònia i va posar les bases per al naixement d’Albània. Però a continuació els vencedors es van enfrontar entre ells per aconseguir cadascun la millor solució territorial possible. Sèrbia, que buscava una sortida a la mar, va derrotar Bulgària amb el suport interessat de Rússia, i tenint com a aliats Grècia, Romania i Montenegro, però en realitat va acabar afavorint Grècia i Romania. Blocada vers el sud, aleshores va adreçar la seva ambició cap al nord, on hi havia els eslaus sotmesos al domini austrohongarès. La Primera Guerra Mundial, a punt d’esclatar, començaria com la tercera guerra balcànica. En efecte, els Balcans s’havien revelat la millor regió per a proporcionar un casus belli i fer precipitar totes les situacions conflictives.

L’època de l’imperialisme i del colonialisme

El període que va del 1874 al 1896 coincideix amb una fase d’estancament econòmic a Europa, la causa principal del qual probablement va ser la invasió del blat extraeuropeu, sobretot de l’americà, que va provocar una davallada del preu d’aquest producte. Això va provocar, al continent i després a la resta del món, una disminució del rendiment de l’agricultura, el sector primari que en molts casos proporcionava el capital per a invertir, a través del sistema bancari, en el sector industrial. Així, doncs, la mateixa indústria es va ressentir de la situació, i es va produir una disminució general dels beneficis i, per tant, de les inversions.

La “segona revolució industrial” i l’imperialisme

Possessions ultramarines dels principals imperis colonials a final del segle XIX, ombrejades sobre un mapa en què es ressenyen les fronteres estatals actuals.

ECSA

Les respostes van ser múltiples. Es va posar en marxa el que s’anomena la “segona revolució industrial”, basada en l’acer, l’electricitat, la química i l’explotació de noves primeres matèries de caràcter estratègic, com el cautxú, el coure o el petroli. A les acaballes del segle XIX i els primers anys del XX eren habituals el gramòfon, l’aspirina, els colorants, el motor de combustió interna, la bombeta i, més tard, el telèfon, el telègraf sense fils i la ràdio. A les ciutats apareixien els tramvies, el metro, els cotxes i els autobusos. Però aquesta segona revolució industrial requeria grans inversions i una compenetració profunda entre el sistema bancari i l’industrial. D’altra banda, almenys als països industrialitzats, l’economia monetària va prendre més importància i la indústria es va dedicar a satisfer millor les necessitats del consum familiar i individual de totes les classes socials, sobretot a les ciutats. Mentrestant, les classes obreres, organitzades de manera cada cop més habitual en sindicats però també en partits polítics, no es van veure perjudicades (bé que les condicions en què vivien continuaven essent sovint difícils i de vegades dramàtiques) per la baixada dels preus agrícoles i dels productes alimentaris en general. Encara més, van saber respondre a l’amenaça de l’atur, conseqüència habitual de la caiguda dels preus i de la recessió, amb una consolidació de les organitzacions de classe i, per tant, de la seva força. Al seu torn, el sistema capitalista va sortir de la fase anàrquica que l’havia caracteritzat en el primer desenvolupament i es va estructurar de manera cada cop més organitzada. Van néixer, així, les grans concentracions industrials, alguns monopolis, alguns grans acords industrials, i es va imposar la societat d’accionistes. Aquest capitalisme industrial va esdevenir també un capitalisme financer. Malgrat la depressió econòmica, tant la producció global com el nivell de vida de la població es van elevar; a més, als països industrialitzats la pagesia es va reduir ràpidament respecte al total de la població, les ciutats van créixer ràpidament i van sorgir noves professions, en particular entre els empleats i al sector dels serveis. Les dificultats de la conjuntura econòmica van suggerir quasi arreu l’adopció de polítiques proteccionistes, encaminades a defensar la producció nacional amb impostos duaners. A més, Anglaterra estava perdent la primacia industrial, ja que l’economia internacional esdevenia més pluralista, i al costat d’Anglaterra s’imposaven, en un clima de competència encesa, els Estats Units i Alemanya. França quedava una mica més enrere, però igualment en una posició de força. Fins i tot països eminentment agrícoles, com Rússia i Itàlia, per no parlar d’algunes àrees d’Àustria-Hongria, començaven a industrialitzar-se.

En aquest clima global es va començar a parlar d’imperialisme, terme que, després d’una aparició fugaç a propòsit de la França de Napoleó III, es va utilitzar, a partir dels anys setanta del segle XIX, per a referir-se a la política expansionista i colonial de la reina Victòria I d’Anglaterra i del primer ministre Benjamin Disraeli. Després el terme es va fer popular, a partir d’un estudi del 1902 (titulat precisament Imperialism) de l’economista liberal anglès John Hobson, i va servir per a definir aquella fase econòmica en què la capacitat productiva del país esdevé més forta que la capacitat de consum, la qual cosa explica la necessitat de buscar i crear destins nous i més vastos per a les mercaderies i el capital. Van ser anys d’una cursa d’armaments febril, d’una estreta relació entre la investigació científica i els arsenals militars, d’agressivitat en la política exterior dels diferents països, d’una propensió general a la política de potència. Els estats forts i les grans empreses lluitaven pel repartiment econòmic i polític del planeta, estimulats pel creixement preocupant del moviment obrer organitzat. Després de la dissolució de l’Associació Internacional de Treballadors (l’anomenada Primera Internacional, 1864-76), marcada per les desavinences entre els socialistes liderats per Karl Marx i els anarquistes seguidors de Mikhail Bakunin i de Pierre-Joseph Proudhon, el 1889 s’havia fundat la Segona Internacional socialista. La socialdemocràcia alemanya representava el nou model del gran partit de masses, però a tots els països, fins i tot fora d’Europa, sorgien i creixien ràpidament els partits socialistes i els sindicats obrers, amb finalitats de vegades reformistes i de vegades revolucionàries.

Una de les manifestacions més vistents del conflicte imperialista entre les principals potències va ser la competència pel domini colonial, que en poques dècades va menar al control europeu del continent africà i d’àmplies zones d’Àsia. Es tractava de la recuperació d’una actitud política que havia estat constant en la manera de fer europea a partir del començament del segle XVI, durant el llarg període precapitalista i preindustrial. L’afany de domini colonial només havia perdut vigor durant el període comprès entre la fi del segle XVIII i la primera meitat del XIX —a causa de la Revolució Industrial i de les conseqüències polítiques de les revolucions americana i francesa—, però ara ressorgia amb una empenta fora mida.

El colonialisme a l’Àsia

El començament de la gran represa de l’expansió colonial a l’Àsia es pot fer coincidir amb la penetració de les potències europees a la Xina i amb la guerra de l’Opi de 1839-42, iniciada a la Xina amb la intenció de blocar la introducció il·legal de la droga al país, activitat que duia a terme la Gran Bretanya en nom del lliure mercat. La superioritat de les armes europees de seguida va resultar evident. Amb el tractat de Nanquín del 1842, la Xina es va veure obligada a cedir Hong Kong als anglesos i a concedir privilegis comercials en altres ports xinesos; aquest tractat, doncs, en certa manera, va obrir la Xina als occidentals. Però la debilitat militar xinesa, ateses les característiques d’un país inocupable, de vastíssimes dimensions, va fomentar l’agressivitat també de les altres potències occidentals, començant per França i seguint per Alemanya, els Estats Units, Rússia, Itàlia, i un país asiàtic, el Japó, els quals, a partir del 1860, van obrir ambaixades en territori xinès i van obtenir concessions comercials avantatjoses. La incapacitat que la Xina va demostrar per a reaccionar adequadament va provar als europeus com n’era, de fàcil, sotmetre els pobles, fins i tot els grans estats encara lluny de la modernització industrial i d’una organització sofisticada dels exèrcits i l’armament. Amb tot, precisament a la Xina, la penetració indirecta dels europeus va ser paral·lela a la formació de moviments de resistència anticolonial, de vegades contraris també a les estructures tradicionals de l’imperi manxú, com va ser el cas de la rebel·lió dels Taiping o ‘gran pau’ (1851-64), un moviment de tendència mística i igualitària que propugnava la construcció d’un regne dels cels sincretista i cristianotaoista. En altres ocasions, la resistència es va adreçar sobretot, amb un esperit marcadament xenòfob, contra els “diables estrangers”, com va ser el cas de la revolta dels bòxers de la fi de segle, que les estructures decadents del vell imperi van utilitzar, en l’intent de revitalitzar una dinastia ja debilitada i desacreditada, donant ales al nacionalisme manxú.

El país de l’Extrem Orient que, en canvi, va saber respondre amb una rapidesa i una agilitat extraordinàries al repte del món occidental va ser el Japó. Isolat i gairebé immòbil durant més de dos segles, sotmès al règim feudal del clan dels Tokugawa, que, en tant que detentors del càrrec de shogun, exercien el poder suprem relegant els emperadors a un paper quasi exclusivament honorífic i religiós, el Japó havia conegut un cert desenvolupament econòmic al llarg del segle XIX. A l’interior del país, però, pervivien els privilegis feudals, que afavorien els nobles i els samurais, i a l’exterior, l’aïllament en què es mantenia des de temps enrere. La crisi del govern dels shogun (títol que s’atorgava el dictador militar, vigent entre el 1192 i el 1867), afavorida per la formació i la consolidació de noves forces socials relacionades amb els sectors econòmics més dinàmics, va menar primer a la fi de la política d’aïllament (visita de l’almirall nord-americà Perry el 1853 i acords comercials amb els Estats Units i algunes potències europees), i en un segon moment a l’abolició del shogunat i el restabliment del poder imperial, amb l’anomenada restauració Meiji (1867). Aquest darrer fet va donar pas a una sèrie de mesures reformistes que van permetre superar l’antiga estructura senyorial de tipus feudal. Seguint el model prussià, es va introduir el servei militar obligatori, i també es van reformar l’ensenyament, que va esdevenir obligatori, la policia, el dret, les finances estatals i la banca. Aleshores es va produir una empenta industrial espectacular, accelerada i fomentada precisament pel respecte estès i generalitzat dels valors tradicionals, per l’obediència als superiors i per la supervivència d’unes relacions interpersonals de tipus feudal. En efecte, l’essència de l’estructura social no es va modificar a penes; més aviat va ser el procés d’industrialització que va aconseguir arrelar en la societat preexistent, de la qual es va beneficiar moltíssim.

Les grans concentracions industrials, financeres i comercials de tipus familiar, dites zaibatsu, al capdavant de les quals sovint hi havia la part de l’oligarquia dels samurais que havia acceptat el camí de la modernització, al cap de poc van dominar l’economia d’un país que estava passant directament i sense etapes de transició del feudalisme a l’imperialisme. En efecte, en poc temps el Japó va començar a fer una política de gran potència que va desembocar en dos conflictes victoriosos amb la Xina (1894-95, originat per discrepàncies sobre el control de Corea i que va portar a l’adquisició de Formosa) i sobretot amb Rússia, en 1904-05. Aquesta darrera guerra, causada per l’intent de Rússia de posar Corea sota la seva tutela, va acabar amb la gran victòria del Japó a la batalla naval de Tsushima, seguida de la formalització del protectorat japonès a Corea. El resultat del conflicte va causar una enorme impressió a Occident perquè per primer cop, des dels temps de la puixança de l’islam, una potència europea, almenys en part, era derrotada durament per una potència extraeuropea. Al llarg d’uns trenta anys, el Japó s’havia convertit en una gran potència mundial.

L’Índia, la “perla” del colonialisme britànic, va ser sacsejada el 1857 per la gran revolta dels sipais, els regiments indis al servei dels anglesos; l’últim mogol, Bahadur Shah II, va ser proclamat a Delhi emperador de l’Índia. Amb tot, el seu regne no va durar gaire, perquè noves tropes angleses van anihilar els rebels. Aleshores es va dissoldre la Companyia de les Índies Orientals, que posseïa com una propietat privada els territoris indis ocupats, i l’Índia va esdevenir, a partir del 1858, un domini de la corona britànica sota un virrei, que actuava en representació de la reina Victòria, dita emperadriu de les Índies. Els anglesos van construir noves estructures d’irrigació, més ports i una xarxa ferroviària de dimensions notables. Les plantacions de cotó, te, jute i indi van rebre una gran empenta amb capital britànic, però també es van formar els primers nuclis, encara precaris, d’una indústria local que s’anava diversificant respecte de l’economia rural autàrquica i la vella producció tèxtil, gràcies a l’impuls de la competència, en molts aspectes insostenible, dels productes britànics. Però la confrontació amb el domini directe de la indústria colonial britànica de seguida va fer palesos (i va desenvolupar encara més) els dos mals tradicionals de l’estructura tradicional índia, és a dir, l’exuberància demogràfica i la massiva desocupació endèmica.

Ben aviat es va organitzar, inicialment als colleges i a les universitats, un moviment nacionalista indi, nodrit per les tradicions nacionals i en lluita contra el domini dels colonitzadors, però també contra l’endarreriment econòmic, la pobresa tan estesa, la inferioritat cultural i les supersticions religioses. El 1885 es va fundar el Partit del Congrés Nacional Indi, i el 1906, amb la constitució de la Lliga Musulmana, la més que consistent minoria islàmica també es va organitzar en un partit que aspirava a l’autonomia.

Finalment, a Indoxina la penetració europea des dels anys cinquanta va ser duta a terme per França, en forma de colonialisme directe. A partir del 1862, i començant per l’àrea meridional de Saigon, la península va ser ocupada progressivament. El 1863 va absorbir Cambodja; el 1867, la Cotxinxina; i els anys següents, no sense enfrontaments amb la Xina, els francesos van arribar al golf de Tonquín (1884) i a Laos (1893). Mentrestant, a la banda occidental de la regió indoxinesa, es produïa l’annexió britànica de Birmània (1886).

En poques dècades, el panorama del continent asiàtic s’havia transformat radicalment; el xoc violent de les potències europees, a partir del 1857, havia deixat tota l’Àsia meridional sota el domini colonial directe. D’altra banda, el caràcter subaltern de l’economia i el comerç havia fet cada vegada més formal la independència de la Xina, gestionada per un govern central fràgil, bé que autocràtic, i del tot incapaç, des de feia segles, de controlar un territori tan immens. Solament el Japó, que havia reaccionat a l’encontre amb Occident imitant-ne el desenvolupament estructural i conservant alhora orgullosament íntegra la seva identitat antropològica i cultural, havia estat capaç de transformar-se en una gran potència amb ambicions hegemòniques a l’àrea del Pacífic, i com a tal ja l’observaven amb preocupació els Estats Units, mentre que els anglesos encara el seguien considerants amb benevolència pel seu paper de mur de contenció asiàtic contra Rússia.

A l’Extrem Orient hi havia dues potències europees més: Holanda, que controlava les Índies Orientals Holandeses, i Espanya, que posseïa les Filipines. Però a les acaballes del segle, el domini colonial espanyol va ser desarticulat arran de la guerra amb els Estats Units, que va posar sota el domini nord-americà l’arxipèlag filipí. El control de les Filipines, al qual es va afegir simultàniament el de Hawaii, va fer adquirir als Estats Units una forta posició estratègica a l’àrea del Pacífic. Dos oceans més, l’Índic i el Pacífic, a banda del ja molt concorregut Atlàntic, s’obrien ara irremissiblement a la invasió comercial i a les rutes militars de les potències occidentals. L’Àsia era el centre d’aquest circuit mundial i confirmava la rodonesa absoluta del planeta no solament als geògrafs i astrònoms, que feia segles n’estaven convençuts, sinó també als economistes, els polítics, els industrials, els banquers, els comerciants, els aventurers, els soldats i els missioners de totes les confessions.

El colonialisme a l’Àfrica

En canvi, el continent africà va ser colonitzat directament, en tota la seva extensió, per les potències europees. Al Magrib, Algèria, que durant tres segles havia estat un regne musulmà autònom, bé que dependent formalment de l’imperi Otomà, ja havia estat ocupada en part el 1830 per tropes franceses (la conquesta es va acabar el 1871 amb la submissió de la Gran Cabília, a la meitat oriental del nord del país). Mentrestant, a l’altre extrem septentrional d’Àfrica, el paixà Muhammad Alí havia arrabassat el poder a Egipte i s’havia declarat independent del govern d’Istanbul, fet que iniciava la disgregació de l’imperi Otomà al continent africà.

Però l’expansió colonial a l’Àfrica va anar molt de pressa, sobretot a les dues darreres dècades del segle XIX. Fins aleshores, les potències europees, que no coneixien prou bé la geografia interna de l’Àfrica, s’havien establert majorment a les costes, on havien construït estacions marítimes i actius centres comercials. Però la prohibició de l’esclavitud (1833) i del tràfic d’esclaus (1844) que van imposar els anglesos va paralitzar el comerç en general, fins al punt que els holandesos i els danesos van abandonar les seves bases comercials. La riquesa principal de l’Àfrica, un cop esgotada la producció de força de treball esclavitzada, van passar a ser les primeres matèries. Amb tot, també va ser important el repartiment dictat pels imperatius de la política internacional, amb finalitats estratègiques i de política de potència. La construcció del canal de Suez (1859-69), a càrrec dels francesos, va significar un impuls decisiu al perfeccionament del procés de colonització, del qual es van beneficiar sobretot els anglesos, que el 1875 van adquirir les accions del canal i es van moure des d’aquesta zona fins a considerar com a àrea d’influència exclusivament seva la banda oriental del continent, que en part van conquerir i colonitzar directament (la qual cosa els va assegurar una plena hegemonia a l’oceà Índic entre l’Àfrica i l’Índia). Aleshores els francesos, enfortits arran de la decadència de Turquia, van ocupar Tunísia (1881), cosa que no va agradar gens a Itàlia, que considerava aquest país dins la seva àrea d’influència, atesa la presència d’una colònia italiana força nombrosa. L’any següent, en part a causa d’això, el regne d’Itàlia va signar la Triple Aliança amb Àustria i Alemanya. El mateix 1881, els anglesos van respondre a l’actuació francesa aprofitant una revolta xenòfoba a Alexandria per a intervenir militarment i establir, l’any següent, un protectorat formal en territori egipci. Aleshores França va considerar que tenia via lliure al llarg de la banda occidental del continent. A partir d’aquest moment, tota l’Àfrica subsahariana, ja ocupada a les costes, va quedar a la mercè de les grans potències. Amb tot, el perill era l’anarquia de les intervencions i l’amenaça que se’n podia derivar per al mateix equilibri del continent europeu. Arran de les pretensions del rei Leopold II de Bèlgica, que mirava d’aconseguir un control “personal” de la conca del Congo, es va celebrar una conferència entre els representants dels principals països europeus, convocada per Bismarck a Berlín entre el 1884 i el 1885. De resultes d’aquesta reunió es van reconèixer a l’Àfrica diferents àrees d’influència, es va establir que a partir d’aleshores les ocupacions territorials haurien de ser notificades a les altres potències, i es va deixar de considerar legítima la possessió d’una colònia basada en un contracte firmat amb un cap de tribu. En altres paraules, els africans ni tan sols podien cedir els seus territoris, el repartiment dels quals només era prerrogativa d’un previ acord entre les potències. Leopold II va quedar satisfet i va esdevenir propietari, a títol personal, de 2,5 milions de quilòmetres quadrats de territori africà, concretament de l’estat lliure del Congo. Alemanya es va apropiar Togo, el Camerun, l’Àfrica del Sud-oest (la Namíbia actual) i l’Àfrica Oriental Alemanya (que després es va convertir en Tanganyika i més tard, arran de la fusió amb l’exsoldanat de Zanzíbar, en l’actual Tanzània).

Poc abans de la Primera Guerra Mundial, els dos imperis colonials més consistents a l’Àfrica eren els de França i Anglaterra. Els francesos van sotmetre Madagascar, a la costa oriental, en 1895-96; van constituir l’Àfrica Occidental (1904), que comprenia bona part del Magrib i del Sàhara fins al Senegal i la Guinea francesa, i, a més, van adquirir pacíficament, també a la banda occidental, l’anomenada Àfrica Equatorial (el Gabon i el Congo francès), un domini que van acabar d’arrodonir el 1911 amb la incorporació del Marroc, després de greus enfrontaments amb Alemanya. Els anglesos, al seu torn, van arribar a controlar, i també a posseir, una llenca enorme del continent que, des del costat est de l’Àfrica, començava a Egipte i baixava fins a l’oceà Índic, passant pel Sudan, Uganda i Kenya, sense oblidar, a la “banya” d’Àfrica, la Somàlia britànica, sortida natural del canal de Suez i la mar Roja en direcció a l’Índia. Però el colonialisme imperial britànic mirava d’avançar, com es deia llavors a Londres, “del Caire al Cap”. En efecte, al sud del continent, conquerides per la Gran Bretanya les colònies de Rhodèsia i de Beciuania, la florida colònia del Cap, britànica des de les guerres napoleòniques, va entrar en conflicte amb els estats —encara més pròspers— poblats pels bòers, els descendents dels colons calvinistes holandesos, i els va absorbir, després d’una guerra sagnant (1899-1902), en la Unió Sud-africana. Els bòers van obtenir una autonomia administrativa, però la Gran Bretanya va arribar a exercir una plena hegemonia a tota la part meridional de l’Àfrica, sense ser destorbada en absolut per la presència (ja des del segle XVI) de Portugal, aliat seu, a Angola i Moçambic. Per als anglesos va ser molt important la possessió, a la banda occidental del continent, al bell mig de l’àrea dominada per França, de Sierra Leone, la Costa d’Ivori i sobretot de Nigèria, un país que els proporcionava primeres matèries i força de treball abundants.

El final de segle espanyol i el catalanisme polític

Des de l’inici de la Restauració (desembre del 1874) es va concretar un període de represa econòmica (coneguda a Catalunya com la Dècada d’Or, entre el 1875 i el 1885), de calma social (final de la guerra carlina el 1876 i de la cubana el 1878) i del predomini conservador, que es va aprofitar per a enllestir la definició d’estat central espanyol. És el projecte definit per Cánovas del Castillo, i que a Catalunya va rebre la col·laboració del polític Manuel Duran i del periodista Joan Mañé, i també d’oligarques com Antoni López, marquès de Comillas, Joan Güell Pere Bosch, entre d’altres.

La nova situació va ser decisiva per a concretar el catalanisme polític contemporani. En la seva primera fase, en aquest corrent van participar diverses tendències, molt especialment del nucli intel·lectual que s’agrupava al voltant de “La Renaixensa” (iniciat el 1871); també el grup d’eclesiàstics vigatans, com Josep Torras i Bages, que van animar un important corrent regionalista catòlic, i, sobretot, el protagonisme exercit pel nucli d’exfederalistes, que dirigia Valentí Almirall, molt actius tant organitzativament com doctrinàriament, amb la creació del “Diari Català” (1879), la celebració del primer Congrés Catalanista (1880), la fundació del Centre Català (1882), l’elaboració del Memorial de Greuges (1885) i la publicació de Lo Catalanisme (1886). A partir de la darrera dècada del segle XIX, van coincidir els canvis generals, els pròpiament locals i els derivats de la crisi espanyola, accentuada per la guerra colonial de 1895-98, que van desembocar en una situació realment conflictiva. El creixement de les ciutats i d’una classe mitjana cada cop més proletaritzada va permetre la revifalla del republicanisme, caracteritzat cada cop més pel radicalisme verbal i el populisme. Liderat al País Valencià per Vicent Blasco i Ibáñez, i a Catalunya per Alejandro Lerroux, va assolir l’auge màxim els primers anys del segle XX.

Els canvis també van afectar el món de l’obrerisme, sobretot per l’extensió dels principis de l’acció directa i el ressò que van tenir els grans atemptats (especialment la bomba del Liceu, el 1893). Aquesta situació va contribuir a crear una sensació general de crisi, tot i que per al moviment obrer va representar més aviat un entrebanc, va originar una gran repressió, que va culminar en el procés de Montjuïc (1897), i va retardar, de fet, l’embranzida del sindicalisme fins als primers anys del XX. El valencianisme i el mallorquinisme també van rebre un considerable impuls en aquests anys, en una línia regionalista i culturalista. Però l’empenta essencial va ser obra del catalanisme. El 1891 es va fundar la gran plataforma Unió Catalanista, que l’any següent va promoure la redacció de les denominades Bases de Manresa. Es tractava d’un text que fixava les atribucions de l’estat i les de la regió autònoma. Els darrers anys del segle, els diferents grups van radicalitzar les seves posicions, es va fixar la doctrina del nacionalisme català i alguns sectors joves van optar per la participació política i electoral. La crisi del 1898 va afavorir la politització de bona part dels sectors econòmics, i la seva relació amb els catalanistes. Fruit d’aquests contactes va ser la creació de la Lliga Regionalista (abril del 1901), que es va presentar amb èxit per la circumscripció de Barcelona a les eleccions d’aquell any. El catalanisme polític, però, no es va acabar d’estructurar fins a la creació de la Solidaritat Catalana (1906-07). Aquest moviment de protesta va comportar una considerable mobilització de les classes mitjanes i l’inici del predomini electoral en les institucions barcelonines; i va coincidir amb la primera formulació del noucentisme, per part d’Eugeni d’Ors en el Glosari de “La Veu de Catalunya”, i amb la publicació de l’obra La Nacionalitat Catalana (1906), d’Enric Prat de la Riba.

Aquests anys inicials del segle XX, Catalunya va assistir al desenvolupament d’un republicanisme verbalment molt revolucionari, especialment anticlerical i enemic del catalanisme, que es va identificar com a lerrouxisme. Aquest moviment va ser fixat el 1908 com a Partit Radical i al juliol de l’any següent va protagonitzar en bona part els fets coneguts com la Setmana Tràgica. En canvi, aquests mateixos fets i la seva posterior repressió, com l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, van retardar la reorganització del moviment obrer sindicalista, el qual, amb una inspiració fonamentalment anarcosindicalista, va fundar el 1910 la Confederació Nacional del Treball (CNT), que a partir del 1915 va exercir un paper destacat en la vida catalana i espanyola en general.

La Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa

Mapa de la Primera Guerra Mundial (1914-18), on els imperis europeus centrals van enfrontar-se a la resta del món, llevat d’uns quants estats, com Espanya, que es van mantenir neutrals.

ECSA

Aconseguida la unificació alemanya i la formació del Reich, bo i penalitzant França en l’aspecte territorial i ferint-la en l’orgull nacional, el següent objectiu de Bismarck va ser mantenir l’equilibri europeu. Aquest objectiu s’havia d’assolir mitjançant l’aïllament de França. Així, es va afavorir la política colonial i les mires fora d’Europa, en l’intent de fer minvar la pressió al Rin i de crear, si de cas, una rivalitat anglofrancesa. Alemanya també va perseguir un objectiu a llarg termini molt més difícil, de fet impossible, ja que pretenia l’aliança simultània amb Àustria i Rússia, interessades totes dues a repartir-se l’herència de l’agonitzant imperi Otomà i aconseguir de penetrar als Balcans.

Les aliances i els símptomes de la guerra

Després de la Comuna de París, el 1872 es va poder crear l’Aliança dels tres emperadors (Àustria, Alemanya i Rússia), una mena de reedició de la Santa Aliança, contra l’amenaça revolucionària internacional. Però després del 1878 i el congrés de Berlín, Rússia es va distanciar dels dos aliats, que havien volgut rebaixar la seva victòria contra els turcs. Així, Àustria es va trobar lligada per dues bandes a l’imperi alemany fins a la dissolució del 1918. El 1879 es va signar una doble aliança austroalemanya i el 1881 fins i tot es va renovar l’Aliança dels tres emperadors, gràcies al sentiment de pertinença a la realitat conservadora de l’Antic Règim que compartien els tres imperis (sobretot Rússia). El 1882, Alemanya i Àustria van crear amb Itàlia la Triple Aliança, que va posar fi a les reivindicacions territorials italianes davant d’Àustria i va projectar Itàlia envers una política africana incerta. Amb tot, el 1890 el kàiser Guillem II de Prússia va deixar de banda els equilibris diplomàtics i la cautela de Bismarck, que va ser apartat del govern, i va inaugurar “la política de les mans lliures”, orgullosament confiada en les forces del Reich. Llavors va passar el que era lògic que passés en el terreny de les relacions internacionals, bé que imprevisible quant a les afinitats polítiques: Rússia es va allunyar d’Alemanya, fins al punt que, el 1892, va arribar a un acord militar amb França i, el 1894, a la doble entesa russofrancesa, que comportava, entre altres coses, una massiva exportació de capital francès a l’imperi dels tsars. Així, la sacra Rússia imperial havia arribat a un acord insòlit amb la laica Tercera República Francesa. Tots dos països comprimien per l’est i l’oest els imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria).

A partir d’aquell moment, la deterioració de les relacions internacionals es va anar aguditzant. Dels conflictes als Balcans, ja n’hem parlat una mica més amunt. L’agressiva política naval d’Alemanya i la concessió del ferrocarril de Bagdad als alemanys, per part dels turcs, deixant de banda la dura competència comercial, van portar al refredament primer i a una oposició oberta després entre anglesos i alemanys. A més, la catàstrofe de la guerra russojaponesa de 1904-05 va allunyar els russos de l’Extrem Orient i els va tornar a orientar cap als Balcans amb vigor renovat i esperit de revenja. A la Mediterrània, la tensió va pujar com l’escuma a començament de segle arran de l’ambició francesa sobre el Marroc. L’acció de França, que havia obtingut carta blanca d’Itàlia i Anglaterra, va ser blocada temporalment per Alemanya (conferència d’Algesires, 1906), que havia denunciat les intencions monopolistes franceses envers l’economia marroquina. No obstant això, els anys següents es va produir una creixent ingerència francesa al país, i el 1911, prenent com a excusa alguns incidents, França va ocupar el Marroc, i va deixar a Espanya (associada secretament als francesos) part de les terres costaneres del nord.

La qüestió del Marroc va tenir una influència directa en els esdeveniments ocorreguts a Catalunya al juliol del 1909, que coneixem com la Setmana Tràgica. L’embarcament de tropes reservistes cap a la zona del Rif va generar un gran esclat de protestes. Durant quatre dies, les comunicacions ferroviàries que unien Catalunya amb la resta d’Espanya van restar tallades. Barcelona va quedar en mans d’un poble que no demostrava tenir un comandament gaire clar. Centenars de barricades van paralitzar la vida ciutadana i una seixantena llarga d’edificis religiosos van ser assaltats i, en bona part, incendiats. Els efectes d’aquests fets sobre la política catalana i espanyola van ser immediats i importants. El sistema polític oficial de la Restauració va rebre un cop molt fort amb la dimissió d’Antoni Maura, i el catalanisme va canviar de tàctica. A partir del final del 1910 va començar a reivindicar un organisme propi (la Mancomunitat de Catalunya), com a pas previ de les grans campanyes a favor de l’autonomia política empreses entre el 1918 i el 1919.

Però la penetració francesa al Marroc va afegir llenya al foc de les relacions francoalemanyes, a més de portar, el 1912, a un acord naval francobritànic. Pel que fa a Itàlia, malgrat ser aliada d’Alemanya havia vist amb benevolència l’actuació francesa al Marroc perquè, si França es quedava el Marroc, els italians s’haurien sentit amb el dret d’apoderar-se de Líbia. La qual cosa, com s’ha vist, va tenir lloc puntualment en 1911-12, a la fi de la breu guerra italoturca.

Es respirava, doncs, un clima de tensa espera, alimentat per la difusió de les ideologies nacionalistes i guerreres, bé que alhora semblava impossible que la civilitzada Europa —tan condicionada per una integració econòmica, pel progrés científic comú, per un estès cosmopolitisme cultural i la presència d’un gran moviment obrer, en els programes del qual figuraven l’internacionalisme i l’antimilitarisme— pogués recórrer a l’enfrontament armat dels exèrcits. Les guerres balcàniques (1912-13) van ser el darrer acte del llarg interludi, que també es coneix com la pau dels Cent Anys, durant el qual van tenir lloc breus conflictes regionals però no pas guerres totals. La lògica del congrés de Viena —que havia volgut fomentar l’equilibri—, diverses vegades malmenada i tergiversada, però mai del tot eliminada, arribava al final de trajecte. A l’època de l’imperialisme i de la internacionalització de l’economia, la sobirania nacional de cada estat (inclosos els plurinacionals) prevalia paradoxalment i dramàticament sobre l’equilibri internacional del “sistema europeu”, a diferència del que passava en el moderat i contrarevolucionari 1815. La Triple Aliança tenia com a contrapunt la Triple Entesa entre França, Anglaterra i Rússia.

L’esclat del conflicte

Quan el 28 de juny de 1914 va ser assassinat a Sèrbia, a Sarajevo, l’arxiduc i hereu al tron d’Àustria Francesc Ferran, a mans d’un estudiant bosnià irredemptista, es va voler ferir el projecte de la constitució d’una autonomia croata (o “eslava del sud”), de la qual l’arxiduc era defensor, en l’àmbit de l’imperi dels Habsburg. Si s’hagués acomplit aquesta opció, probablement hauria dificultat les ambicions expansionistes de Sèrbia. Podia semblar un episodi limitat a l’encès escenari dels Balcans. Però el 23 de juliol, Àustria, després d’assegurar-se el suport de l’aliat alemany, va llançar un ultimàtum a Sèrbia, considerada responsable d’un atac de provocació antiaustríac, sense rebre’n cap satisfacció. Tot va anar molt de pressa: la declaració de guerra austríaca a Sèrbia (28 de juliol), la mobilització general de Rússia i la contramobilització austríaca (30 i 31 de juliol), la declaració de guerra d’Alemanya a Rússia (1 d’agost) i la mobilització francesa simultània, la declaració de guerra a França per part d’Alemanya, que de seguida va penetrar a la Bèlgica neutral (3 d’agost), l’ingrés a la guerra de la Gran Bretanya per protegir Bèlgica (5 d’agost). Les motivacions dels diferents contendents s’enllaçaven i se superposaven. Àustria defensava, més de cara endins que enfora, la seva imatge de gendarme dels Balcans; Sèrbia confiava en la protecció russa en un joc en què l’irredemptisme, l’expansionisme, el paneslavisme i l’imperialisme es mesclaven de manera explosiva; Rússia feia dependre la seva credibilitat imperial del mapa balcànic; Alemanya, la política exterior de la qual era el malson dels alts graus de l’exèrcit, veia en la guerra l’ocasió per a conquerir l’hegemonia política i militar a l’Europa central; França aprofitava el moviment rus per a passar comptes amb Alemanya; Anglaterra, el país més dubtós quant a la conveniència d’intervenir en la guerra, va acabar participant en el conflicte amb l’esperança de reconquerir la primacia naval, industrial i comercial que l’imperi alemany li disputava de feia dècades i que li havia arrabassat en part. Cadascú tenia les pròpies raons per entrar en guerra, de manera que el conflicte, fruit de la suma de les devastadores ambicions de tots, es va generalitzar.

La seqüència dels esdeveniments desencadenats va ser fulminant i implacable. La propagació de la guerra a escala mundial va ser més lenta, però igualment inflexible. A la fi d’agost, el Japó, per tal d’apoderar-se de les concessions alemanyes a la Xina i de les possessions alemanyes al Pacífic, va declarar la guerra a Alemanya. Al novembre, Turquia, després de concedir als vaixells alemanys la possibilitat de bombardejar les ciutats costaneres russes, va intervenir en la lluita al costat dels imperis centrals, esperant recuperar posicions al seu torn a costa de Rússia i Sèrbia i als Balcans, una zona no gaire rica, al capdavall, però evidentment cobejada per molts imperis moribunds.

Itàlia, en un primer moment, va proclamar la neutralitat pel fet que Àustria, formalment la seva aliada, no li havia demanat el parer amb motiu de la declaració de guerra, com preveia una clàusula de la Triple Aliança. Aleshores el país es va dividir entre els neutralistes (part dels socialistes, catòlics i liberals giolittians, seguidors aquests de Giovanni Giolitti) i els intervencionistes (nacionalistes, liberalnacionalistes, republicans, socialistes reformistes i sindicalistes revolucionaris). La negativa d’Àustria davant la petició de cedir tant l’extrem nord-oriental de la península italiana com Ístria i Dalmàcia, poblades sobretot per gent de llengua i cultura italianes, va induir el govern italià, a l’abril del 1915, a signar el pacte de Londres, que preveia el compromís d’entrar en guerra al costat de la Triple Entesa al mes de maig. Aleshores, Itàlia va abandonar la Triple Aliança, els liberals giolittians, bé que majoritaris a la Cambra, es van fer enrere davant les manifestacions populars i aquell “maig radiant” es va declarar la guerra a Àustria. Bulgària, que no havia oblidat els enfrontaments recents amb serbis, grecs i romanesos en coalició, es va posar de part dels austríacs i els alemanys. Romania i Grècia, aleshores, es van alinear amb la Triple Entesa. Però allò que va ser decisiu —sobretot arran dels fets de la Revolució Russa, que pel febrer del 1917 ja havia debilitat moltíssim el front oriental— va ser la intervenció, a l’abril del 1917, dels Estats Units al costat de la Triple Entesa, amb la qual havien simpatitzat des del començament.

La Primera Guerra Mundial

La guerra va ser un conflicte terrible. L’any 1916 va ser dramàtic: a Verdun (febrer-juliol) i a Somme (juny-novembre), al front oriental, es va produir la carnisseria més gran de la història militar de tots els temps, considerant l’espai limitat de les operacions bèl·liques. Al front italià i també a diversos fronts orientals, els morts també van ser molt nombrosos. A més, ningú no pensava que el conflicte podia durar tant de temps. El fracàs de la guerra de moviment alemanya, anomenada també guerra llampec, que havia tingut tant d’èxit en la conflagració francoprussiana del 1870, va menar a una espantosa guerra de posició, convertida en realitat en una llarguíssima guerra de desgast. El 1914, l’objectiu del pla militar alemany era la ràpida penetració a França i després, un cop abatuda la Tercera República, la concentració de les forces alemanyes, austríaques i turques en direcció a Rússia. Però les coses no van anar així.

Al contrari del que s’esperava, els protagonistes van ser la trinxera, l’assalt, la baioneta, l’artilleria, la conquesta i la pèrdua de pocs metres de terreny, a preus humans elevadíssims. Però també va ser una guerra en què, per primera vegada de manera tan radical, es van posar en joc tots els recursos dels països bel·ligerants. Els pagesos es van convertir en soldats, amb la qual cosa es resolia (sobretot a Rússia, Àustria, Itàlia i també a França i Alemanya) el problema crònic del predomini de la població rural. Els allistaments van ser massius, com mai no ho havien estat. La burocràcia va créixer de vegades excessivament, per tal de controlar una societat que la guerra feia cada cop més complexa. En certa manera, tota l’organització social es va militaritzar. En efecte, les classes socials, barrejades i “igualades” pel conflicte, es van convertir en masses anònimes i col·lectives. D’altra banda, la mobilització va ser total i les fàbriques van treballar a ple rendiment per a les trinxeres, que van esdevenir-ne el client principal. La intervenció de l’estat, fins i tot als països on la tradició liberalista era més sòlida, va ser, doncs, inevitablement alta, a causa de la necessitat de planificar la producció industrial d’acord amb les exigències bèl·liques. El control eficient de tota la societat, la propaganda bèl·lica capil·lar i difosa constantment des de dalt i el recurs a la censura política, en van ser les conseqüències. Totes les tècniques més modernes i sofisticades es van emprar durant la lluita amb fins directament i despietadament militars; entre elles cal recordar almenys les armes químiques (sobretot els gasos asfixiants), la radiofonia, l’aeronàutica, el carro de combat i el submarí.

La situació d’incertesa en què la guerra havia quedat blocada va ser confirmada pel fet que cap dels contendents no va resultar derrotat al camp de batalla. Al començament, al front occidental, després de la invasió de Bèlgica i la primera reculada dels francesos, la sèrie d’enfrontaments coneguda com la batalla del Marne (setembre del 1914) va salvar França i va fer crònica la guerra, amb el front estabilitzat durant tres anys. Al front oriental, en canvi, n’hi va haver una de freda i una de calenta. En un primer moment, els russos van aconseguir guanyar terreny, però van ser durament derrotats (batalla de Tannenberg i dels llacs Masuri) pels alemanys, bé que no pels austríacs, als quals creava dificultats l’ampli front obert a Itàlia, un front també destinat a estabilitzar-se molt de temps, després de les quatre batalles del front de l’Isonzo (23 de juny-10 de novembre de 1915), en les quals els italians van avançar fins al Cars. Als Balcans, els serbis van aconseguir contenir els austríacs inicialment, però la intervenció dels búlgars va fer precipitar el front balcànic de la Triple Entesa i Belgrad va caure aleshores sota els austríacs. Més cap a orient, els russos i els anglesos es van enfrontar als turcs amb diferents resultats.

En allargar-se la guerra més enllà de les previsions més pessimistes, es van fer intents de pacificació. A la fi del 1916, després de la presa de Bucarest i la caiguda de Romania, Alemanya va oferir la pau amb unes condicions que la Triple Entesa va rebutjar secament. Aleshores, el president dels Estats Units, Thomas Wilson, va intentar inútilment, quan el seu país encara era neutral, que les potències bel·ligerants seguessin a negociar la pau, segons la seva fórmula “pau sense victòria”. Al gener del 1917 va ser la Triple Entesa que va fer propostes que els imperis centrals no van acceptar. Després van seguir algunes intervencions del papa Benet XV, que va titllar el conflicte d’“estrall inútil”, però sense cap resultat. D’altra banda, el 1917 va ser l’any de les dues revolucions russes i de la incorporació nord-americana a la guerra, efectuada arran de la recrudescència de la guerra submarina alemanya. En definitiva, la situació, en el pla militar, encara podia portar a resultats diferents.

La fi de la guerra

Finalment, Àustria va ser esclafada per la seva mateixa naturalesa d’imperi plurinacional i pel malcontentament creixent, que va desembocar en una rebel·lió, de les nacionalitats que la formaven. Carles I d’Àustria, que el 1916 va succeir a Francesc Josep I, que havia heretat el tron arran de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, va proposar massa tard i en va la creació d’un imperi federal (17 d’octubre de 1918). Quan Itàlia, després de la reorganització de les seves tropes que va seguir la derrota de Caporetto, va ocupar la ciutat de Vittorio Veneto (30 d’octubre de 1918), Hongria i Txecoslovàquia ja s’havien proclamat independents. L’armistici que Itàlia va signar el 4 de novembre va tenir com a interlocutor un imperi que pràcticament ja no existia. Pocs dies després, l’emperador va marxar a l’exili, amb la qual cosa desapareixia el plurisecular i multinacional imperi dels Habsburg.

Al seu torn, Alemanya, que s’havia quedat sola en la lluita després de la retirada d’Àustria, la caiguda de Bulgària (envaïda per tropes franceses i sèrbies) i la rendició de Turquia, va recapitular i va haver d’acceptar una pau humiliant sense haver patit una veritable derrota militar, fins al punt que els anys següents els nacionalistes alemanys no van deixar d’acusar els polítics d’haver traït els militars. A més, el darrer any de guerra, el govern civil alemany havia estat subordinat completament a l’estat major i sobretot al “partit de la pàtria” dels alts oficials, el general i cap de l’estat major Erich Ludendorff i el mariscal Paul von Hindenburg (responsable, més endavant, del nomenament de Hitler com a canceller). La caiguda d’Alemanya va precipitar l’esclat de la revolució política i social, amb la fuga a Holanda de l’emperador, la proclamació de la república i la formació d’un nou govern, confiat provisionalment al socialdemòcrata Friedrich Ebert, primer president (1919-25) de la república de Weimar (nom de l’Alemanya republicana i inestable entre el novembre del 1918 i el gener del 1933). La revolució va adquirir connotacions més radicals en alguns llocs, com Munic i Berlín, on es van instituir consells d’obrers i de soldats, seguint l’exemple que proporcionava la Rússia soviètica.

L’últim any, els Estats Units, amb la publicació, pel gener del 1918, de la declaració dels “Catorze punts” del president Wilson (llibertat de navegació i comerç, autogovern i independència de tots els pobles, afirmació dels principis de nacionalitat, desarmament i fundació d’una Societat de Nacions, entre d’altres), havien qualificat la guerra de la Triple Entesa com a guerra liberal i democràtica contra l’autoritarisme militarista dels imperis centrals. Però la realitat era molt diferent. La guerra acabava amb un balanç ruïnós en termes de vides humanes i, en el pla polític, amb la caiguda dels imperis que havien representat el cor de la resistència dels antics règims europeus i eurasiàtics, i deixava en herència el desordre, els ressentiments, l’actitud punitiva envers els adversaris vençuts (que es va manifestar concretament en les vexatòries decisions preses al congrés per la pau de Versalles), la por i l’esperança de la revolució. A més, arran dels enormes moviments de població es va revifar la desconfiança ètnica envers els pròfugs i l’obert odi racial, que en aquest període va tenir com a víctimes els armenis, assassinats i delmats en diverses tongades pels turcs, l’imperi dels quals, com els del centre i l’est d’Europa, va rebre les conseqüències polítiques i militars de l’armistici. En realitat, no s’havia resolt veritablement res. És més, el món encara s’havia complicat més. Al costat dels milions de caiguts hi havia milions d’invàlids, vídues, orfes. Sobretot van quedar mutilades les generacions dels qui tenien entre 20 i 40 anys. En especial cal remarcar que, en el terreny de la gran política internacional, i dels mateixos conflictes socials, el 1914 no havia inaugurat solament la Primera Guerra Mundial, sinó també la “guerra dels Trenta Anys” del segle XX.

Bolxevisme i revolució a Rússia

De les potències europees, Rússia era certament la més endarrerida econòmicament. El tsar, autòcrata de totes les Rússies, encara regnava com un sobirà sobre una població majoritàriament camperola. L’estat, sobretot per exigències militars, s’havia proposat, a partir de l’emancipació dels serfs del 1861, com el client principal d’una burgesia industrial molt exigua i necessàriament poc autònoma de la cort imperial. El proletariat de les fàbriques tampoc no era gaire nombrós, i es concentrava en algunes zones de l’immens país, sobretot a Sant Petersburg; però era molt combatiu i no suportava la disciplina de la fàbrica, com els passava sovint als obrers que ho eren de feia poc.

Al país havien sorgit alguns moviments d’oposició de tendències socialistes i revolucionàries: el Partit Socialdemòcrata, dividit en dues faccions, la dels menxevics (que consideraven que s’havia d’arribar a la revolució i a la instauració d’un règim expressió de la classe obrera gradualment, passant per una fase de govern burgès) i la dels bolxevics (partidaris d’una revolució alhora antiaristocràtica i antiburgesa que havia de dur a la instauració de la dictadura del proletariat industrial i agrícola, mitjançant l’acció d’un partit revolucionari rígidament organitzat), i el Partit Socialrevolucionari, més vinculat al món de la pagesia i que també se servia de mètodes terroristes.

El 1905, seguint el solc de la humiliant derrota que va patir Rússia en la guerra amb el Japó, van esclatar manifestacions populars que, reprimides amb vessament de sang a la capital, Sant Petersburg (22 de gener, segons el calendari rus), es van escampar per tot el país. Al setembre va esclatar a Sant Petersburg una vaga general i es va constituir el primer soviet, organisme elegit directament pels obrers de la capital i presidit pel teòric marxista i bolxevic Lev Trockij (o Trotski); en altres ciutats es van instituir soviets semblants. El tsar Nicolau II, d’una banda, va obrir una escletxa a les reformes, en concedir l’elecció d’una duma (parlament), amb la qual cosa separava la burgesia liberal dels revolucionaris, i, de l’altra, va esclafar el moviment dels soviets en una autèntica batalla que va tenir lloc als carrers de Moscou (el 2 de gener de 1906). Al cap de poc, la duma elegida es va sotmetre a la voluntat del tsar.

Poc abans del conflicte mundial, Rússia semblava encaminada a una embranzida industrial que podria, si no eliminar, almenys escurçar l’abisme que la separava de les altres potències. La duma, dotada de poders limitats i sense representar adequadament la massa dels camperols i els treballadors assalariats, havia aconseguit, en la línia de la revolució del 1905, aplicar una reforma eficaç de l’educació bàsica. Semblava que les coses podrien canviar. Però la guerra, acollida amb entusiasme suïcida per una autocràcia desitjosa de reconquerir el prestigi perdut dins i fora del país, va tenir efectes catastròfics en un imperi que no estava en absolut preparat per a posar-se a competir amb les potències industrials més avançades. Evidentment, el conflicte no era una d’aquelles guerres del segle XIX que tant agradaven als tsars i que solien tenir com a enemic, dins un escenari bèl·lic limitat, l’arcaica Turquia otomana. Va ser un conflicte que es va revelar com un repte devastador de la modernitat i una mena de selecció natural despietada, ja que els més dèbils van acabar sucumbint en tots els camps, inclòs l’administratiu i el psicològic i cultural.

Al cap de dos anys i mig de guerra, que havien causat molts morts (l’exèrcit tsarista contrarestava la ineficàcia de l’armament amb un gran nombre de soldats), el descontentament popular, provocat precisament per la durada del conflicte i per l’escassetat d’aliments a les ciutats, va originar tumults que van desembocar en un moviment revolucionari. La revolució de febrer del 1917 (segons el calendari rus) va enderrocar la monarquia amb una facilitat notable, va tornar a proposar els soviets dels obrers, i va imposar la formació d’un govern republicà provisional, liderat per les forces liberals i reformistes, el qual, bé que va continuar la guerra, no va poder frenar les desercions massives i la tornada a casa dels camperols uniformats i de vegades armats, ben decidits a apropiar-se les terres on treballaven des de feia generacions. Només els bolxevics, que constituïen el sector centralista i revolucionari de la socialdemocràcia russa, i el seu líder Vladimir Lenin, van saber secundar el moviment incontrolable de les masses, prometent la pau immediata i sense condicions, el poder als soviets i la terra als camperols. En realitat, la teoria marxista negava que es pogués arribar al socialisme partint d’un estadi predominantment precapitalista, com era la Rússia tsarista, un país on, d’altra banda, els camperols eren molt més nombrosos que els obrers industrials. Però els bolxevics van ser dúctils i pragmàtics. És a dir, van veure que la revolució era a l’ordre del dia i que la burgesia russa, per raons històriques i socials, no estava capacitada per a exercir el paper reformista i capitalista necessari per a la modernització de l’estat. Calia, doncs, que els obrers i els camperols s’incorporessin a la revolució burgesa, i que aprofitessin el ferri partit centralista volgut per Lenin des del llunyà 1902, per a avançar, passant pel damunt de la fase de la revolució burgesa, cap a la construcció del socialisme.

El 1917, tant la irresolució del govern com la prolongació de la guerra en condicions desesperades i les derrotes militars desastroses i previsibles semblaven afavorir l’acció dels bolxevics. Les insurreccions que es van produir a l’estiu a Petrograd, incitades pels bolxevics, encara van ser reprimides per la decidida intervenció de l’exèrcit. Lenin va haver de refugiar-se a Finlàndia. Aleshores el socialista moderat Alexandr Kerenskij va esdevenir primer ministre; i oficialment es va proclamar la república. El general monàrquic Lavr Kornilov, comandant suprem de l’exèrcit durant la Primera Guerra Mundial, va intentar ocupar la capital, però va ser aturat gràcies a l’acció dels bolxevics, que d’aquesta manera van recuperar la legalitat. El 25 d’octubre (7 de novembre) els bolxevics van prendre Petrograd (Sant Petersburg) i el Palau d’Hivern, seu del govern, i van assolir el poder. Aquesta revolució més aviat va ser una intervenció audaç al final d’un procés revolucionari llarg i espontàniament popular. Al Consell dels comissaris del poble li van ser assignades les funcions d’òrgan governatiu. De seguida es van dictar decrets relatius al cessament de les hostilitats i a l’expropiació sense indemnitzacions dels grans propietaris rurals. D’aquesta manera es va confirmar el fet que les dues causes principals de la radicalització del procés revolucionari eren precisament el caràcter insostenible de la guerra i la qüestió quotidiana. Els bolxevics van ser molt hàbils en observar aquests dos aspectes de la situació. Pel que fa als camperols, van adaptar el programa socialista tradicional a les seves exigències.

Així mateix, es van convocar eleccions lliures per a designar l’Assemblea Constituent. Però els bolxevics, precisament pel vot camperol, majoritàriament favorable als socialistes revolucionaris, van haver d’acceptar uns resultats electorals clarament desfavorables. A la primera reunió, al gener del 1918, l’Assemblea —que es va negar a reconèixer el nou règim— va ser dissolta per la força i mai més no es va convocar ni reelegir. El 3 de març de 1918, després d’un enfrontament polític que va tenir com a protagonistes, en posicions diferents, els tres màxims líders bolxevics (Lenin, Bucharin i Trotski), es va firmar un duríssim acord bilateral amb els alemanys, anomenat pau de Brest-Litovsk, a Bielorússia, que comportava grans pèrdues territorials a l’oest i el sud-oest, encara que va ser anul·lat per l’armistici dels aliats (1918) i el tractat de Versalles (1919).

Però la Rússia revolucionària estava aïllada i assetjada des de dins i des de fora per forces contrarevolucionàries armades. Les seves dimensions, a causa dels territoris cedits i dels territoris controlats per les forces contràries al govern bolxevic, es van reduir el 1918, pels mateixos esdeveniments de la guerra i de la revolució, a les de l’antic gran ducat de Moscòvia. En aquestes circumstàncies, era ben difícil preveure’n la supervivència. Aleshores es va organitzar, per iniciativa en bona part de Trotski, l’Exèrcit Roig, un veritable exèrcit regular durament disciplinat. A l’estiu del 1918, el grup bolxevic, que va adoptar el nom de Partit Comunista, es va encaminar resoltament cap a un règim de partit únic, i va allunyar del poder, i després de la legalitat, tots els altres moviments i partits d’inspiració socialista (anarquistes, menxevics i socialistes revolucionaris). Els moviments i els partits “burgesos” feia temps que eren fora de joc. Rússia era a les portes de la guerra civil i de la dictadura bolxevic.

D’una guerra a una altra

Tots quatre imperis del centre i de l’est van caure arran de la guerra i de la revolució subsegüent. Cent trenta anys després de la presa de la Bastilla, al llarg d’un camí complex i tortuós, la caiguda lentíssima de l’Antic Règim s’havia consumat definitivament. El 4 de novembre de 1918, Àustria va firmar la rendició, i el dia 11, el rei Carles I va abandonar el país. L’endemà va ser proclamada la república democràtica d’Àustria; era l’enfrontament definitiu de l’estat dels Habsburg i de la seva dinastia. Les minories nacionals es van declarar independents i tant Àustria com Hongria van perdre gran part dels seus territoris nacionals; també Berlín va ser doblegat per la revolució política amb l’afirmació de la república constitucional, el sufragi universal masculí i femení i la democràcia; i Moscou, per la revolució social, duta a terme per unes tropes majoritàriament formades per camperols liderats per un partit polític proletari i comunista. Quant al quart imperi, l’Otomà, també es va dissoldre, i el 1922, un cop constituït l’estat turc, dins els límits geogràficament limitats d’Anatòlia (com també de la Tràcia oriental, després d’una breu ocupació per part dels grecs), es va suprimir el soldanat i es va proclamar la república, amb el general nacionalista Mustafà Kemal (“Atatürk”) com a president, i de fet dictador, que es va preocupar per modernitzar i laïcitzar el país. La integritat territorial es va salvaguardar amb penes i treballs.

Una pau precària

A la conferència de pau, celebrada al castell de Versalles, van dialogar la voluntat nord-americana, democràtica, però sovint abstracta i ingènua, i la voluntat hegemònica de les potències europees, a les quals es va afegir l’específica voluntat punitiva de França respecte d’Alemanya. Aquesta darrera va haver de restituir Alsàcia i Lorena, adquirides el 1871, i deixar una part de la Prússia occidental (i, després d’un plebiscit, l’Alta Silèsia) al nou estat polonès. La regió de Memel, a la mar Bàltica, va anar a parar a Lituània, i Danzig (Gdansk) va romandre una ciutat lliure. Així, l’Alemanya oriental quedava separada de la resta del territori alemany. Les colònies alemanyes (a l’Àfrica i les illes del Pacífic) es van repartir entre la Gran Bretanya, França i el Japó. L’opinió pública alemanya va considerar les clàusules econòmiques (les fortes reparacions pels danys de la guerra) i militars (l’exèrcit alemany no podia superar les cent mil unitats i Renània, és a dir, la zona de frontera amb França, havia de ser desmilitaritzada) humiliants i molt oneroses. El revengisme, que havia estat francès, ara era un sentiment típicament alemany.

L’imperi dels Habsburg es va dissoldre per donar vida a la república d’Àustria, a la qual es va prohibir d’unir-se a Alemanya. De la disgregació també va sorgir una Hongria independent, la qual, respecte de l’anterior fesomia territorial en l’àmbit de l’imperi, va quedar privada de Croàcia, el Banat, Eslovàquia i Transsilvània. Ningú, llevat de la Rússia tsarista, ara bolxevic, no va patir una amputació territorial tan gran. Finalment, van sorgir Iugoslàvia, anomenada fins el 1929 regne dels serbis, croats i eslovens, que en realitat també incloïa els bosnians, els montenegrins, els macedonis i una minoria albanesa, i Txecoslovàquia, formada per Bohèmia, Moràvia i Eslovàquia. Però tant el regne iugoslau com la república txecoslovaca eren dues realitats estatals sorgides —com van demostrar els fets de la fi de segle— més a causa de la força centrífuga produïda per l’esclat de l’imperi dels Habsburg que en virtut d’un pacte polític realment compartit pels diferents components.

A l’oest de Rússia, arran de la proclamació per part de Lenin del dret a l’autodeterminació dels pobles, es van separar de l’antic imperi tsarista Finlàndia, les tres repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia) i Polònia, que com s’ha vist també va incorporar, reparant així els diversos repartiments entre Rússia, Àustria i Prússia del segle XVIII, territoris pertanyents al Reich alemany i a l’imperi austríac (Galítsia). Bulgària, aliada dels imperis centrals, va ser castigada amb la pèrdua, en favor de Grècia, de la sortida a la Mediterrània. Romania, en canvi, va ser recompensada amb la incorporació de l’enorme Transsilvània exhongaresa i de la Bessaràbia exrussa i, a més, se li va reconèixer la possessió de Dobrudja, a la mar Negra. Itàlia, bé que tenia ambicions més grans, en part pel sacrifici que havia fet (més de 700 000 caiguts), va obtenir d’Àustria el Trentino, l’Alto Adige (Tirol del sud), Trieste, Ístria i alguns territoris a Dalmàcia, Caríntia i Carniola. La insatisfacció per aquest resultat, que va satisfer els irredemptistes democràtics però no pas els nacionalistes, va fer néixer el mite de la “victòria mutilada”, que encara faria més incandescent la postguerra italiana.

El mapa d’Europa mai no havia sofert tants canvis en un període de temps tan curt. Tot el que quedava, que era moltíssim, de l’Europa feudal i de l’edat mitjana cristiana supranacional s’havia desintegrat, i el desequilibri de Versalles del 1919 substituïa l’equilibri de Viena del 1815. A més, el patrimoni del segle XIX dels nacionalismes ara es veia fortament contaminat i havia esdevingut irreversiblement irreconeixedor pels nacionalismes agressius, els patriotismes exasperats i els apetits territorials devoradors.

El restabliment de l’ordre en un món sacsejat pels egoismes nacionals va ser la missió encarregada a la Societat de Nacions, un organisme internacional la creació del qual havia estat postulada en els “Catorze punts” del president dels Estats Units Thomas Wilson. De fet, la Societat de Nacions pretenia substituir, amb el mètode pacífic de la negociació i la llibertat, l’equilibri entre les potències que havia regulat de manera autoritària les relacions internacionals a partir de la pau de Westfàlia (1648). Amb tot, les discrepàncies no van desaparèixer.

Les controvèrsies sorgides dels tractats de pau es van multiplicar, el militarisme i l’imperialisme no van afluixar, la victòria de la democràcia va resultar efímera en molts països, els conflictes de classe van ressorgir arreu; al capdavall, el principi del desarmament general es va revelar clarament utòpic. Sobretot van ser permanents les disputes territorials i les temptacions revisionistes de les potències i les nacions que es consideraven perjudicades, traïdes o “mutilades” pels tractats de pau. Va ser el cas, naturalment, d’Alemanya, Àustria, Turquia, Hongria i Bulgària, però també d’Itàlia. Els deutes de guerra alemanys van resultar una mina per a tota l’economia mundial, com també una qüestió no resolta de la política internacional.

Els Estats Units, després d’haver contribuït de manera determinant, amb tot el seu prestigi, a la creació de la Societat de Nacions, que consideraven l’òrgan garant del respecte dels tractats i de la conservació de la pau, no van ingressar en l’organització, amb la qual cosa s’allunyaven del compromís internacional, a causa d’un retorn a la política aïllacionista. Aleshores la Societat va ser acaparada per la Gran Bretanya i França. Els èxits que va aconseguir van ser pocs, i tots relatius a conflictes menors, aquells en què no participaven les grans potències.

El repartiment de l’Orient Mitjà i la qüestió jueva

Durant la Primera Guerra Mundial les potències bel·ligerants havien defensat les aspiracions independentistes de les nacions sotmeses per les potències adversàries. Els anglesos, que tenien un peu a Egipte des d’on podien seguir l’evolució del món àrab, havien utilitzat i secundat amb gran desimboltura el nacionalisme àrab (en part gràcies a la gesta del llegendari coronel Lawrence d’Aràbia) contra l’imperi Otomà, la dissolució del qual es considerava extremament probable. També havien promès el seu ajut decidit, un cop acabada i guanyada la guerra, a la formació d’un gran regne àrab unit i independent, constituït per Aràbia, Mesopotàmia i Síria. Mentrestant, el polític britànic Arthur Balfour, ministre d’Afers Estrangers, el 1917 havia reconegut en una declaració el dret que tenia el moviment sionista de crear a Palestina un homeland (una ‘pàtria’, terme jurídicament controvertit) per al poble jueu; també en aquest cas la finalitat immediata era l’assoliment del suport de la comunitat jueva internacional a la causa de la Triple Entesa. D’altra banda, al segle XIX els jueus havien aconseguit la plena igualtat a l’Europa occidental, llevat de poques excepcions, mentre que a l’Europa oriental, sobretot a Rússia i a la Polònia tsarista, on existien comunitats florents i importants per al desenvolupament comercial d’extenses àrees, es van intensificar les persecucions, que van culminar en els progroms (carnisseries col·lectives de jueus), executats sobretot per la població rural eslava, de vegades instigada per capellans i militars. Pel que fa a l’Europa sud-oriental, especialment a Romania i Turquia, els jueus eren durament discriminats en moltes circumstàncies. Al segle XIX també es van escampar doctrines racistes (que sempre incloïen un corol·lari antisemita) que, amb motivacions biològiques i naturalistes, propugnaven la superioritat de la raça ària, bo i explicant la història del món en termes de lluita entre races. De tota manera, va ser arran d’una onada de progroms a Rússia (1881-82), com també de la impressió que va suscitar l’afer Dreyfus a França (Alfred Dreyfus era jueu, i els moviments que havien lluitat per la seva condemna havien fet una campanya antisemita furibunda), que es van crear els pressupòsits doctrinals i organitzatius per a la fundació del moviment sionista. Els jueus, sobretot els orientals, es van proposar un retorn a la “terra promesa”, la qual cosa significava la disseminació de colònies jueves a Palestina. Així, la declaració de lord Balfour, contemporània a les promeses del coronel Lawrence als àrabs, va satisfer un sentiment arrelat entre els jueus, la identitat religiosa i cultural dels quals, conservada tenaçment al llarg dels segles i sempre en condicions difícils, ara pretenia una concreció política nacional. Malgrat les nombroses promeses fetes a l’Orient Mitjà, el colonialisme europeu hi va sortir guanyant. En efecte, quan la Societat de Nacions va elaborar la institució del mandat internacional, es va establir que els territoris que havien deixat d’estar sota la tutela de l’imperi Otomà es confiessin, en la mesura que les seves poblacions encara no eren aptes per a l’autogovern, a estats avançats en el pla administratiu i experts en política colonial. Va ser així com, de l’àrea separada de la Turquia pròpiament dita, es va assignar Síria (inclòs el Líban) a França, mentre que a la Gran Bretanya li va tocar Palestina (inclosa Transjordània) i Mesopotàmia (o l’Iraq). Amb tot, el 1925 França va donar el seu consentiment a la proclamació de la república del Líban, bé que es va negar a abandonar Síria. Al seu torn, la Gran Bretanya va separar Transjordània de Palestina el 1923, i el 1930 va reconèixer la independència de l’Iraq. Més al sud, després de diversos conflictes entre els emirs, la dinastia dels wahhabites es va imposar, i el 1932 es va constituir el regne independent de l’Aràbia Saudita.

Els primers anys de vida de la Unió Soviètica

Els primers intents d’organitzar una armada contrarevolucionària a la Rússia dels soviets ja es van produir a la fi del 1917, entre els cosacs del Don. A continuació, sobretot després de la pau de Brest-Litovsk, els consistents grups d’expresoners de l’imperi Austrohongarès que eren en territori rus, les armades “blanques” que romanien fidels als generals tsaristes i les mateixes forces de l’Entesa (francesos, anglesos, nord-americans i japonesos) van assetjar des de diferents punts la jove república, ja mutilada territorialment arran del tractat de pau, i en van ocupar extenses zones; les intervencions contrarevolucionàries es van fer des de la mar Àrtica, el Pacífic i la mar Negra.

Les terribles circumstàncies van radicalitzar la situació i van accelerar l’aplicació del projecte comunista. La progressió semblava inadequada per a la situació. Així, es va proclamar la dictadura del proletariat, cosa que volia dir, en les condicions específiques de Rússia, la dictadura d’una minoria exigua, substituïda en l’exercici del poder per l’únic partit polític legal.

La terra i les indústries es van nacionalitzar. Finalment, mentre la guerra civil es desenvolupava dramàticament, es va instaurar un rígid “comunisme de guerra” (com es va definir la fase històrica que va del 1918 al 1921) amb l’objectiu de reformar l’Exèrcit Roig i els cada cop menys nombrosos obrers urbans, que a les ciutats produïen sobretot el que calia per a mantenir “els rojos” a la guerra civil. L’intercanvi entre la indústria i l’agricultura, l’etern problema de la vida econòmica russa, ara havia esdevingut inexistent. En efecte, al camp es recollia, quasi sempre per la força, els excedents de producció dels pagesos, per escassos que fossin; aquest va ser el primer xoc, ja gravíssim, entre el govern dels soviets i la immensa ruralia de Rússia, on els camperols havien fet la revolució per aconseguir finalment la possessió de la terra. A la fi, l’Exèrcit Roig va imposar-se als “blancs” i tot el territori de la vella Rússia (menys Finlàndia, les repúbliques bàltiques, Polònia i Bessaràbia) va ser reconquerit fins a l’Extrem Orient, d’on els japonesos no van marxar fins el 1922, però el preu va ser alt. Es va militaritzar tota la societat, es va perfeccionar el règim de partit únic, es va aprofundir el conflicte entre les ciutats obreres i el medi rural, i sovint es va emprar el terror com a instrument de lluita, en tots dos bàndols. Al març del 1921 hi va haver la revolta armada dels mariners de la ciutadella militar de Kronstadt, avantguarda de la revolució quatre anys abans.

Al X Congrés del Partit Comunista bolxevic, celebrat també pel març del 1921, es va imposar la línia política de Lenin, estatal i centralista, i es va dur a terme una àmplia depuració de l’oposició interna. Per tant, quasi ja no era possible constituir-se en oposició ni tan sols en el si del Partit Comunista. Però en el mateix congrés també es va llançar l’anomenada Nova Política Econòmica, que va substituir substancialment les requisicions forçades de blat per un impost en espècies, la qual cosa deixava als camperols la llibertat de disposar lliurement dels excedents. En aquesta segona fase de la història soviètica, que va del 1921 al 1928, es va restablir una llibertat de comerç relativa, i els preus es van deixar oscil·lar lliurement al mercat. Amb tot, l’estat continuava exercint un control rígid sobre la gran indústria, el sistema financer i el comerç exterior.

El 1924 Lenin va morir, i s’inicià una aspra lluita per la seva successió. En va sortir vencedor Stalin, el responsable de l’organització del partit. Així va quedar clar, de seguida, que qui portava les regnes del partit en realitat també tenia les regnes de l’estat. Cap a la fi del 1924, Stalin va proposar el “socialisme en un únic país”, i fou immediatament contestat per l’oposició d’esquerra de Trotski, teòric de la “revolució permanent”, el qual considerava que perquè l’estat obrer rus pogués arribar al socialisme la revolució proletària s’havia d’imposar en països més industrialitzats. Quant a la política interna, Trotski desconfiava de la nova classe de camperols enriquits gràcies a la Nova Política Econòmica i era partidari d’una industrialització més decidida, com també d’un clima més democràtic al partit. Però l’oposició va ser derrotada diverses vegades. Stalin, practicant el proselitisme massiu, va aconseguir nous afiliats al partit que li van ser fidels i li van permetre conservar una majoria sòlida, malgrat l’allunyament progressiu dels vells bolxevics.

Mentrestant, el 1922, s’havia constituït la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que havia de persistir fins el 1991 amb un protagonisme de primer pla en la política i la història del segle XX. Formaven part de la nova unió, organitzada sobre el paper segons el principi federal però en realitat rígidament centralista, la immensa República Socialista Federal Soviètica Russa (que incloïa la Rússia “ètnica”, és a dir, poblada pels russos, un nombre impressionant de poblacions ja sotmeses pel tsarisme i l’extensa Sibèria), la Rússia Blanca (o Bielorússia), Ucraïna, Transcaucàsia i les repúbliques meridionals islàmiques de l’Àsia central. A més, el mateix 1922, Rússia havia signat el tractat de Rapallo amb Alemanya, que preveia el mutu reconeixement i la no-agressió, a més d’una clàusula secreta que permetia als militars alemanys d’entrenar-se a l’URSS amb les armes que tenien prohibides pel tractat de Versalles.

Durant el període ascendent de la Nova Política Econòmica (NEP), les bones relacions diplomàtiques amb Alemanya van donar pas a un breu període de major distensió internacional. El 1924 la Gran Bretanya laborista i la Itàlia feixista van reconèixer l’URSS. Però quan, a la segona meitat dels anys vint, Alemanya va entrar en l’òrbita de les potències vencedores en el primer conflicte mundial, l’URSS es va sentir assetjada i el grup dirigent que gravitava al voltant de Stalin va considerar que la seguretat del jove estat soviètic només podria ésser garantida per una política de potència. Aquesta política, però, necessitava una gran indústria nacional. La NEP, o la transició cap al socialisme “a passos de tortuga”, com recomanava l’economista i teòric marxista Nikolaj Bukharin (aliat de Stalin fins el final de la dècada), tenia, doncs, els dies comptats.

La Unió Soviètica sota Stalin

La crisi del gra del 1927 va accelerar els canvis. Els camperols, i sobretot aquells una mica més inquiets, els kulaks (propietaris rurals que arrendaven o explotaven la terra amb el treball dels jornalers), es van trobar oposats a les noves directives que s’estaven plantejant. Mentrestant, en el pla internacional, el Partit Comunista Xinès era eliminat, almenys a les ciutats, i la Gran Bretanya suspenia les relacions amb l’URSS. Així, doncs, creixia la inseguretat. A l’interior, l’oposició era desarticulada i liquidada: Trotski va ser deportat, després s’exilià i va ser assassinat per l’agent estalinista Ramon Mercader, que emprava el pseudònim de Jacques Mornard. Mercader havia nascut a Barcelona el 1913, i com a agent del Narodnij Komissariat Vnutrennikh Del (NKVD) va aconseguir guanyar-se la confiança de Trotski, a qui va matar el 20 d’agost de 1940. Mercader va ser jutjat i condemnat a vint anys de reclusió, però mai no va confessar la seva culpa (alliberat el 1960, va residir a l’URSS, on va ser condecorat, i va morir a l’Havana el 1978). Amb la deportació i l’assassinat de Trotski va sorgir l’estalinisme, un dels grans sistemes totalitaris del segle, que va tenir vigor del 1928 al 1953, l’any de la mort de Stalin. Abans i després d’aquest període, d’altra banda més llarg que el del règim nacionalsocialista i el del feixisme, el totalitarisme soviètic va ser menys compacte i impenetrable.

Al seu torn, va ser liquidada l’“oposició de dretes” de Bukharin. A partir del 1928, va començar la industrialització a marxes forçades, que afavoria clarament la producció de béns instrumentals (indústria pesant, maquinària, armament) abans que la producció de béns de consum. Es va instituir la planificació i, amb aquesta, el primer pla quinquennal, amb la qual cosa s’afirmava una economia administrada des del centre.

La situació es va agreujar moltíssim al camp, on la supressió del comerç privat va imposar inevitablement la pràctica de les requisicions. Ara aquesta situació no es podia justificar ni tan sols amb la guerra civil. Els camperols van respondre resistint-se al govern i matant el bestiar o amagant les collites. A les darreres i terribles setmanes del 1929 es va prendre la decisió, certament en bona part improvisada, d’intentar de seguida la vertiginosa empresa de la col·lectivització integral del camp. Es van succeir l’eliminació dels kulaks, la deportació en massa d’un gran nombre d’homes i una espantosa carestia que va dur milions de persones a la mort, sobretot a Ucraïna. Al camp, aquesta va ser l’altra cara dels èxits innegables aconseguits amb la industrialització. De tota manera, els camperols es van veure “nacionalitzats”, per la qual cosa van perdre aquella revolució que pretenia una propietat estesa i semiigualitària; contràriament, van ser controlats en la seva mobilitat social i inserits en els kolkhozos (granges col·lectives establertes com unes associacions cooperatives de caràcter socialista) i els sovkhozos (granges estatals amb agricultors assalariats).

El clima polític, molt tens, es va ressentir de la situació. A partir del 1934 va començar un atac en tota regla contra les veus dissidents del partit, un últim simulacre encara factible de dialèctica política, per part de Stalin (venerat amb l’anomenat “culte a la personalitat”) i del restringit grup dirigent que l’envoltava. Entre el 1936 i el 1938, amb els processos de Moscou, i després amb les grans purgues contra tots els sospitosos, va ser exterminada quasi del tot la vella guàrdia bolxevic, amb tots els companys de Lenin, i decapitat l’estat major de l’exèrcit. A més, milions de ciutadans soviètics, en un clima de terrorisme imposat i promogut des de dalt, van ser empresonats sense judici, deportats o condemnats a treballs forçats als temibles gulags (camp de concentració i de repressió). Molts hi van morir a conseqüència de les privacions, el clima inclement, el cansament i els maltractaments. Amb tot, aquests mateixos anys, l’URSS va crear les bases per a la transformació del país en una gran potència militar i industrial.

El moviment comunista internacional

Mentrestant, a Moscou, el 1919, considerant del tot perduda per a la causa del socialisme la Segona Internacional, que s’havia compromès amb la política de guerra dels estats imperialistes (per la qual cosa era anomenada socialimperialista), els comunistes d’arreu del món, convidats pels russos, havien fundat la Tercera Internacional, coneguda també com a Internacional Comunista (Komintern). El 1920, la veritable data en què va començar a funcionar la nova Internacional, se’n van donar a conèixer les vint-i-una condicions que calia acceptar per a ser admès al nou organisme revolucionari mundial. Així es va arribar a les escissions dels diversos partits socialistes. A Alemanya, el Partit Comunista, nascut al desembre del 1918, va protagonitzar l’any següent uns intents insurreccionals durament reprimits; a França es va fundar al desembre del 1920; a Itàlia, al gener del 1921, i a la Xina, al juliol del 1921. Aquests partits van reproduir l’estructura centralitzada del bolxevic i van reivindicar, almenys els primers anys, la necessitat de la dissolució dels estats “burgesos” i de la instauració revolucionària de la dictadura del proletariat. Amb tot, el 1921 es va llançar la tàctica del “front únic”, és a dir, l’aliança dels partits socialistes almenys amb l’ala esquerra de la socialdemocràcia. El 1923, a Alemanya, hi va haver l’últim assalt insurreccional promogut directament per la Internacional, però el fracàs va ser total. Des d’aleshores, amb la progressiva afirmació de Stalin a l’URSS, la Internacional va sintonitzar cada vegada més amb la política interior i, encara més, amb la política exterior soviètica. Així, a partir de l’aïllament soviètic i de l’abandó de la NEP de 1927-28, també es va abandonar la tàctica del “front únic” i es va abraçar una política de dura hostilitat envers la socialdemocràcia, sobretot de l’alemanya, considerada la base de l’equilibri republicà a Alemanya i la responsable de l’entesa cordial entre els alemanys i les altres democràcies. El resultat catastròfic d’aquesta tàctica va ser l’adveniment del nazisme al poder i la supressió del Partit Comunista alemany. Llavors, el 1935 hi va haver un altre canvi de tàctica. Al VII Congrés de la Internacional es va proposar la tàctica del front popular, la qual, en nom de la necessitat de defensar l’URSS del perill feixista, preveia molts pactes i aliances no solament amb els partits socialistes i socialdemòcrates, sinó també amb els partits burgesos demòcrates i liberals, per lluitar contra el feixisme.

Els primers anys de la república xinesa

A començament de segle, la Xina era governada per la secular dinastia manxú, però es tractava d’un règim desgastat, encara més desacreditat arran dels fets de la revolta xenòfoba dels bòxers, amb el suport de l’emperadriu reaccionària Tz’u-hsi, i de la seva repressió després de la intervenció armada de les potències occidentals (1900). L’oposició s’estava cohesionant al voltant d’una generació d’intel·lectuals revolucionaris i nacionalistes particularment actius a les ciutats portuàries, on la classe proletària havia anat creixent. El 1905, Sun Yazen va fundar el moviment nacionalista i reformista Guomindang (‘Partit Nacional’).

El 1911, arran d’un amotinament militar, el governador manxú va fugir i totes les províncies es van proclamar independents. Aleshores el Guomindang va crear un govern republicà provisional a Nanquín; a partir del 1912, el president de la república va ser el mateix cap del moviment nacional, Sun Yazen. L’imperi més antic del món havia estat abatut quasi sense enfrontaments. Però començava un període d’anarquia i de lluites intestines sagnants, amb els senyors de la guerra (els caps militars) de les diferents províncies com a protagonistes. Precisament la mateixa extensió inacabable del territori xinès, que havia aconsellat als europeus l’ocupació directa, feia pràcticament impossible la unificació de tot el país sota l’autoritat republicana fràgil i aïllada. L’anarquia interna, amb la debilitat política i militar consegüent, feia del Japó l’adversari més perillós per a la independència xinesa. En efecte, el Japó va intervenir en la Primera Guerra Mundial amb la intenció d’apoderar-se de les colònies alemanyes al Pacífic, com també de les importants concessions alemanyes en territori xinès. Al seu torn, la posterior entrada en guerra de la Xina, el 1917, al costat de l’Entesa, va tenir com a objectiu trobar un suport en la comunitat internacional. Però el tractat de Versalles, que la Xina no va voler signar, va reconèixer les reivindicacions japoneses, amb la qual cosa es van donar ales tant a l’expansionisme nipó com al nacionalisme xinès, que un cop més es va sentir traït pels occidentals. En efecte, el Tibet i Mongòlia ja s’havien perdut abans de la guerra, en favor de la Gran Bretanya i la Rússia tsarista respectivament, amb la creació d’una mena de protectorat no oficial; ara, la penetració japonesa al nord estava autoritzada.

Aleshores, a la Xina no li va quedar més remei que acostar-se a l’únic estat que considerava al marge de la lògica de Versalles i, per tant, no responsable d’haver abandonat els xinesos, és a dir, l’aïllada Rússia dels soviets. Els dirigents del Guomindang, doncs, van trobar audiència a Moscou, que en ocasions també els va oferir una preparació militar. El mateix Partit Comunista Xinès, immediatament després de la seva formació, va posar la batalla nacional i antiimperialista per sobre de la lluita de classes i es va aliar amb el Guomindang, en el si del qual, el 1925, després de la mort de Sun Yazen, es va imposar Chiang Kaishek. Aquest, aliat amb els comunistes, en 1926-27 va emprendre una campanya militar de reunificació cap al nord de la Xina, amb un resultat victoriós. El país encara no estava reunificat, però s’havien arrabassat extensos territoris als senyors de la guerra. Amb tot, en algunes circumstàncies, els comunistes van intentar radicalitzar la situació en sentit social als territoris alliberats i constituir-hi formes de poder revolucionari. Aleshores el Guomindang es va acostar de manera fulminant a posicions clarament conservadores. El mateix 1927, els dos components polítics de la república, encara establerts preferentment al sud de la Xina, van trencar l’aliança i els comunistes van patir baixes molt nombroses, sobretot a Canton i a Xangai. El Partit Comunista Xinès pràcticament va ser destruït com a organització urbana. Això el va induir a canviar de caràcter, mentre emergia la personalitat de Mao Zedong, i els anys següents, en reestructurar-se als centres rurals, va saber convertir-se de partit predominantment proletari en exèrcit popular camperol. Però encara hi va haver més persecucions de comunistes per part de Chiang, el qual va intentar activar algunes campanyes militars de veritable aniquilació, que no van tenir cap èxit decisiu. El 1934 l’exèrcit camperol dels comunistes va quedar encerclat; aleshores, 86 000 homes van trencar el setge i van començar la Llarga Marxa, que va durar 368 dies terribles, durant els quals van recórrer sense deixar de combatre quasi 12 000 km. Els supervivents, després d’haver travessat un territori immens, van arribar a Shanxi, a la regió del Nord, on van fundar una república autònoma.

El començament de l’expansió japonesa

Mentrestant, els japonesos havien començat una política expansionista que es veia estimulada pel pes creixent que exercien els militars en la vida política interna, i també per l’enorme poder que havien adquirit els grans monopolis industrials i financers. La política prepotent dels militars i l’imperialisme econòmic dels monopolis tenien com a objectiu explícit la dominació japonesa de l’Àsia, un continent, però, que havia de ser arrabassat a la influència del colonialisme occidental, i de tota l’àrea del Pacífic.

El 1931, mitjançant una sèrie de provocacions i atemptats i aprofitant també la duradora anarquia xinesa, els japonesos van ocupar militarment Manxúria (la Xina nord-oriental), on l’any següent van fundar l’estat de Manxukuo, més extens que l’arxipèlag japonès. Manxukuo va ser arrabassat a la Xina i confiat el 1934 a l’emperador titella Pu Yi, descendent de la família imperial. Aquesta primera i gravíssima violació de l’ordre establert al tractat de Versalles va ser tolerada per les potències occidentals, que pretenien que l’URSS patís una pressió militar al sector de l’Extrem Orient, i per la Unió Soviètica, seduïda pel perill que el Japó representava per als colonialismes asiàtics de la Gran Bretanya, França i també els Estats Units.

De tota manera, el Japó, bé que era una de les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial, el 1933 va abandonar la Societat de Nacions, que havia contribuït a fundar, i la credibilitat política internacional de la qual ara debilitava. Així, el poder de l’exèrcit va esdevenir cada cop més incontrolable, fins a l’intent de cop d’estat del 1936, que va representar un moment d’acceleració expansionista encara més forta. El mateix any, el Japó va firmar amb l’Alemanya nazi el pacte Antikomintern, de lluita antisoviètica. La Segona Guerra Mundial, o si més no el clima de la conflagració mundial, va començar a Àsia molt abans que a Europa. El 1937, un incident militar provocat pels japonesos va ser l’excusa per a una guerra no declarada contra la Xina. Malgrat el nou acostament entre nacionalistes i comunistes xinesos, les tropes xineses (sobretot les regulars del Guomindang) van ser dispersades. Pequín va caure de seguida, i al cap de poc van ser ocupades Xangai i Nanquín. En aquesta darrera ciutat, el 1940, un any abans de la seva participació efectiva en la guerra mundial, els japonesos van establir un govern titella. El règim autoritari i militar japonès es va enrobustir progressivament. Presentava algunes característiques en comú amb els feixismes europeus, però se n’allunyava pel fet que no havia aconseguit la transformació del sistema parlamentari mitjançant una pressió a partir dels moviments polítics subversius, sinó com a resultat d’una transformació des de dalt, és a dir, impulsada des del mateix si de l’estat i de la classe dominant al poder.

La consolidació del feixisme a Itàlia

La postguerra va ser difícil per a tots els països que havien participat en el conflicte, llevat (en part) dels Estats Units. El fracàs de la Segona Internacional, desarticulada amb l’esclat del conflicte mundial, també havia posat fora de joc parcialment el socialisme humanista i reformista, el qual va donar pas a l’agitació revolucionària i extremista. La reconversió, ni fàcil ni ràpida, de la indústria bèl·lica va fer esclatar tensions socials arreu, de vegades gravíssimes i quasi sempre enasprades per la rigidesa i el caràcter tancat de les classes dominants. Hi va haver grans onades de vagues, protestes contra el cost de la vida —en alguns casos intolerable per als qui vivien d’un sou— i també ocupacions de fàbriques. Les classes mitjanes, és a dir, aquell grup social ampli i emergent que es definia de manera imprecisa com a petita burgesia, es van veure frenades i decebudes en les seves expectatives de promoció social i de carreres professionals protegides i segures, i quasi arreu es van enfrontar a les organitzacions obreres. La inflació, d’altra banda, afectava la formació de la renda, sobretot dels ingressos fixos i l’estalvi, i en modificava la distribució.

A la Itàlia de la postguerra, mentre els nacionalistes, enfortits per la guerra, parlaven de “victòria mutilada”, van esclatar intenses lluites socials. Al novembre del 1919 es va votar per primera vegada aplicant el sufragi universal masculí i el nou sistema proporcional que afavoria els partits de massa més que no pas la vella guàrdia liberal decadent, la qual, amb tot, va obtenir una majoria relativa. Però els veritables vencedors van ser els socialistes (156 diputats) i el Partit Popular (100 diputats), que, acabat de crear, constituïa l’expressió política del món catòlic, que propugnava la primacia de la petita propietat, com volien pagesos i artesans, i de les autonomies regionals. Els governs liberals no van aconseguir ni tan sols tenir controlat el confús moviment dels fasci di combatimento (‘grups d’agitació’), fundat per l’exsocialista i intervencionista aferrissat Benito Mussolini. En el moviment dels fasci, sorgit al març del 1919 a Milà, convergien tant actituds com discursos d’ordre típics de la subversió d’esquerra.

Els conflictes socials del bienni 1919-20 van arribar a l’apogeu amb l’ocupació de les fàbriques pel setembre del 1920. Continguda amb intel·ligència i astúcia pel govern de Giovanni Giolitti, no va tenir conseqüències revolucionàries però va espantar la burgesia industrial i agrícola. La victòria dels socialistes en les eleccions administratives, amb la conquesta consegüent de molts ajuntaments importants del centre i el nord d’Itàlia, va inquietar les classes altes, com també sectors no gens minoritaris de la vella classe política liberal. Aleshores, es va donar via lliure al moviment feixista. Així, el bienni roig de 1919-20 va anar seguit del bienni negre (1921-22). El feixisme, finançat per propietaris latifundistes i industrials, observat a distància pels diferents corrents liberals i per alguns de populars, es va beneficiar de la complicitat oberta i de la mateixa corona. Les accions dels camises negres (militars feixistes) es van multiplicar frenèticament, mentre que el moviment obrer vivia una febre secessionista amb la fundació del Partit Comunista Italià (1921) i la del Partit Socialista Unitari (1922), reformista i moderat.

La violència sistemàtica contra les organitzacions dels treballadors i el moviment socialista va arribar al paroxisme amb motiu de la vaga general de protesta contra la violència feixista i la debilitat del govern. El 27 d’octubre de 1922 Mussolini va disposar la mobilització general dels feixistes i la marxa sobre Roma, que va tenir lloc l’endemà, però la marxa de les esquadres feixistes, de poquíssima consistència, va ser aturada aviat per modestes barreres de carrabiners. El rei, Víctor Manuel III, es va negar a firmar el decret d’estat de setge, i després d’haver intentat un ministeri compartit entre Antonio Salandra i Benito Mussolini, que aquest no va acceptar, va atorgar el poder a Mussolini.

Amb tot, l’adveniment de Mussolini al capdavant del govern no va deturar l’“esquadrisme”, ans al contrari, ja que va créixer moltíssim. El 1924 va ser segrestat i assassinat el diputat socialista unitari Giacomo Matteotti, que havia denunciat valentament a la cambra la il·legalitat dels feixistes. En resposta a això, els partits de l’oposició (socialistes, republicans, part dels populars i dels demòcrates) van abandonar el parlament. Va ser l’anomenada secessió aventiniana. Però la incapacitat dels aventinians d’encomanar la seva oposició al poble i el seu immobilisme van permetre a Mussolini superar la dispersió. El 3 de gener de 1925 va assumir al parlament tota la responsabilitat de les il·legalitats feixistes, va proclamar la dissolució de la institució i va declarar que havia arribat el moment de la transició de l’estat liberal al totalitari. Amb la legislació de 1925-26 es van suprimir les últimes llibertats. Es va desarticular l’oposició, es va expulsar de la cambra els diputats antifeixistes, es va introduir una llei electoral que preveia eleccions de llista única, es va instaurar la pena de mort i es va castigar els treballadors amb la prohibició de totes les formes de vaga i la supressió de tots els sindicats no feixistes.

Això no obstant, el totalitarisme feixista va resultar imperfecte en comparació amb l’instaurat per Hitler a Alemanya i per Stalin a la Unió Soviètica. I no solament perquè els mecanismes de la repressió eren menys durs, almenys fins a la guerra i la República Social. En efecte, el partit no va aconseguir mai substituir l’estat de manera total, i el prefecte (funcionari públic dependent del ministeri de l’interior) va prevaler institucionalment per damunt del federal (buròcrata de partit). El règim, a més, sempre va haver de coexistir amb la corona i l’Església Catòlica, dues institucions que en certa manera limitaven el seu poder.

L’estat feixista també va adoptar el nom de corporatiu. El treball es declarava un deure social i el fonament de l’activitat cívica. Els treballadors i els empresaris es van organitzar en els sindicats feixistes, dirigits pel govern. La política social va fer avenços notables amb les pensions obreres o la setmana de quaranta hores. Després de l’esclat de la gran crisi econòmica del 1929, les intervencions de l’estat en l’economia van esdevenir molt nombroses, i la política econòmica es va canalitzar cap a la represa de l’expansió colonial i la potenciació de la indústria bèl·lica, cosa que després va tenir una aplicació concreta en la guerra d’Etiòpia de 1935-36 i en la participació en la Guerra Civil Espanyola.

L’oposició organitzada al règim feixista va ser, després del 1925, molt escassa. Els anys que van del 1926 al 1929, els líders principals dels antics partits van exiliar-se. La majoria es van establir a París, on van constituir una Concentració antifeixista i el centre exterior del Partit Comunista, l’única força política que va mantenir nuclis clandestins actius fins i tot a Itàlia. La principal novetat en l’ambient dels antifeixistes a l’exili va ser la creació, el 1929, del moviment Justícia i Llibertat per part de Carlo Rosselli i altres, el nucli programàtic del qual era la proposta d’una tercera via entre el capitalisme i el socialisme.

En política exterior, el règim, bé que desitjava continuar la pressió italiana tradicional envers els Balcans, durant els anys vint va ser bàsicament respectuós, com a potència guanyadora, de l’ordre establert a Versalles, actitud per la qual va rebre més d’un reconeixement per part de les democràcies liberals, sobretot de la Gran Bretanya. Va preferir destinar les seves energies militars no gaire ingents a la conquesta de Líbia, que pràcticament s’havia perdut durant la Primera Guerra Mundial, i a la conversió al feixisme de les colònies de l’Àfrica Oriental. El 1934, Itàlia es va veure enfrontada a l’Alemanya ja governada pels nazis a propòsit de la qüestió austríaca i de les vel·leïtats alemanyes de dur a terme l’Anschluss (annexió d’Àustria al Tercer Reich alemany). Per darrera vegada, Mussolini es va imposar a Hitler i va confirmar l’ordre de Versalles contra el revisionisme alemany. Però les coses van canviar gairebé de seguida. Amb la conquesta d’Etiòpia, el règim feixista va passar a ser objecte d’una dèbil contestació internacional i va acabar inexorablement dins l’òrbita de la política internacional del règim nazi. L’entesa italoalemanya (l’eix Roma-Berlín) va portar el govern feixista a intervenir en la Guerra Civil Espanyola al costat dels alemanys per donar suport als nacionals contra els republicans, a signar el 1937 el pacte anticomunista (Antikomintern) proposat per Alemanya a Itàlia i el Japó, i a sortir de la Societat de Nacions. A més, el 1938, Mussolini va acceptar l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya, quatre anys després d’haver-la impedit. Aquell any, amb les lleis racials, el règim feixista havia intentat imitar el poderós aliat també en aquest aspecte important de la política interior. En efecte, Mussolini s’havia anticipat a Hitler en la conquesta del poder, però després va haver de seguir el totalitarisme alemany fins a la catàstrofe final.

Els efectes de la Gran Guerra sobre els països neutrals

El conflicte havia esdevingut una guerra total i de desgast. Els països bel·ligerants van haver d’adaptar la seva política i la seva economia a aquestes circumstàncies i aviat van necessitar el concurs d’altres països per al proveïment d’aliments, recursos naturals i productes manufacturats. Aquestes demandes es van orientar cap als estats neutrals situats a la perifèria del conflicte, els quals de sobte es van veure sotraguejats per aquesta nova situació. Però ni les instal·lacions fabrils ni les infraestructures estaven preparades per a respondre a aquestes exigències, i el plus en la producció i la comercialització es va haver d’aconseguir incrementant la massa dels treballadors i els horaris laborals. Però, un cop acabada la guerra, amb la desaparició consegüent d’aquelles circumstàncies extraordinàries, els guanys empresarials i tot el sector patronal se’n van ressentir. A més, les ciutats havien crescut molt i els sindicats havien adquirit un pes notori, fent evident a ulls dels sectors conservadors que el perill revolucionari era imminent.

Els antics sistemes polítics d’aquests països no van poder resistir aquesta pressió. Per tota la perifèria d’Europa, els representants de la vella classe política i l’exèrcit van respondre amb cops d’estat, més o menys violents, i amb la instauració de règims extraparlamentaris. Entre d’altres, podem destacar, a Portugal, la marxa sobre Lisboa del general Gomes da Costa (1926); a Grècia, el cop del general Pangalos (1925); a Bulgària, el del general Tsunkov (1923); a Romania, el del general Averescu (1920 i 1926); a Hongria, el de l’almirall Horthy (1919-20); a Polònia, el del general Pilsudki (1926); o a Lituània, el del general Smetona (1926).

Potser un dels casos més rellevants va ser el de l’estat espanyol, amb els cops militars dictatorials del general Miguel Primo de Rivera (1923) i del general Francisco Franco (1936). Fixem-nos en aquest cas amb una mica de detall, prenent la dinàmica catalana com a exemple de les transformacions provocades per la Gran Guerra. Els anys vint, sobretot a Catalunya, van assistir a l’aparició de la moderna societat de masses, amb tota la tensió i la crisi generades pels mecanismes polítics i sindicals. Hi ha diverses manifestacions característiques d’aquest canvi general, com el creixement del republicanisme, de l’anarquisme (la CNT, fundada el 1910, va veure augmentar els seus 15 000 afiliats del 1914 a més de 500 000 el 1919), de la tensió social (els primers anys vint són coneguts com els de la “guerra social”) o de les opcions catalanistes (nacionalistes radicals, socialistes, republicanes, etc.). A València, per exemple, les opcions valencianistes van superar definitivament les posicions culturalistes i massa moderades de l’associació Lo Rat Penat.

De fet, el 1919 assenyala el moment de màxima radicalitat en la demanda catalanista d’una solució política autonomista, com també l’intent d’animar un moviment regionalista a la perifèria espanyola com una alternativa a la crisi de la Restauració, època en què va adquirir un gran protagonisme el polític i financer Francesc Cambó. A València, aquesta dinàmica va ajudar a consolidar la Unió Valencianista Regional (creada el 1918), i a Mallorca va contribuir a donar cos a la línia autonomista conservadora, amb teòrics com l’arquitecte i polític Guillem Forteza, líder del Centre Regionalista Mallorquí (1917-19).

Tot amb tot, l’element nou més rellevant va ser l’inici de l’activitat de la Mancomunitat de Catalunya (1914-25), una institució teòricament de descentralització administrativa que reunia les quatre províncies catalanes, però a la qual el catalanisme va atorgar una gran significació. Aprofitant al màxim els recursos, la Mancomunitat va acabar de posar a punt la política cultural i educativa del catalanisme i va donar un impuls modernitzador i de creació d’infraestructures al conjunt del país.

En la seva versió oficial, la Dictadura de Primo de Rivera (setembre del 1923-gener del 1930) volia fer front a la corrupció política de la Restauració, el desgavell colonial, els inconvenients de la tensió social i la pressió separatista dels nacionalismes perifèrics. La dura persecució contra la CNT no va sorprendre ningú i va donar un cop molt fort a l’organització obrera a tot el llevant peninsular. Pocs dies després del cop d’estat, un decret del Directori Militar encetava una dura pressió contra el catalanisme, fins i tot el més moderat. La Mancomunitat va ser intervinguda i finalment suprimida; moltes entitats van ser mediatitzades o simplement clausurades; la cultura i la llengua van patir persecució, i la major part de polítics del catalanisme van haver d’exiliar-se, amagar-se o mantenir-se inactius.

En aquesta situació d’emergència, el catalanisme va generar un mecanisme de resistència que a la llarga seria molt important. L’Església, les entitats d’excursionisme o de folklore o el mateix Futbol Club Barcelona (tot i que el camp va ser clausurat temporalment el 1925 amb motiu d’uns incidents de protesta per l’execució de la Marxa Reial) van adquirir un protagonisme substitutori impensable en etapes anteriors.

En la lluita contra la Dictadura es van acostar les posicions dels socialistes, els anarcosindicalistes, els republicans i els catalanistes. El panorama valencià es va dinamitzar amb la constitució de l’Agrupació Valencianista Republicana (1929), i el mallorquí, amb la creació del Partit Republicà Federal de Mallorca i el Centre Autonomista, relacionat amb l’última etapa del setmanari “La Veu de Mallorca” (1 de gener de 1931 fins a l’inici de la Guerra Civil). Un dels actes més rellevants d’oposició a la Dictadura havia estat l’aixecament catalanista de Prats de Molló, dirigit per Francesc Macià el 1926. Aquest fet, aparentment anecdòtic i propagandístic, va donar un gran predicament a aquest ancià militar retirat. Ningú no se’n va adonar en el període de transició postdictatorial, i la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) va ser considerada un esdeveniment de segon ordre.

Contràriament, les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van significar un veritable plebiscit popular antimonàrquic i contra la vella política. La proclamació de la República (14 d’abril) va portar al primer pla de l’àmbit polític català la nova formació d’ERC, que de fet va ser la protagonista durant tot el període republicà. Aquesta formació va encapçalar la redacció del text autonòmic (Estatut de Núria, el 1931) i va dirigir la política autonòmica i la Generalitat des del 1932. Aprofitant l’esforç anterior de la Mancomunitat, les actuacions en infraestructures, cultura i educació i la política social de la Generalitat van ser realment notables. La mort de Macià, el 1933, va portar Lluís Companys a la presidència de la Generalitat.

L’estabilització de la política i de les institucions republicanes va ser força difícil. La CNT (radicalitzada des del 1927 amb la creació de la FAI) es va revitalitzar molt durant aquesta etapa i, esperonada per la reaparició de la crisi econòmica i les dificultats socials, va exercir una intensa pressió que va esdevenir un element de tensió i radicalització social constant (aixecament a l’Alt Llobregat, el 1932). Els sectors conservadors es van convertir en l’altre pol de tensions, com la reconstitució de la Lliga Catalana, la revitalització de la dreta espanyola amb la creació de la CEDA i les fortes pressions de part de l’Església, entre d’altres. Aquestes tensions, agreujades per l’extremisme de la política espanyola, van esclatar en la crisi del 6 d’octubre de 1934, que a Catalunya es va concretar en la proclamació de la República Catalana per part de Lluís Companys. La derrota d’aquest moviment i el triomf d’una dreta cada cop més agressiva van marcar el denominat Bienni Negre (1934-36), van frenar l’acció política de la Generalitat i van configurar una situació molt radicalitzada (confrontació del Front Popular i el Front d’Ordre en les eleccions del gener del 1936), que de fet ajuda a entendre prou bé l’inici de la Guerra Civil.

L’aixecament franquista del juliol del 1936 va ser derrotat a València i a Catalunya, però va triomfar a Mallorca, illa que es va convertir en una veritable base dels principals raids que van bombardejar la costa catalana. Els republicans només van triomfar a Menorca, que va capitular al gener del 1939, quan la caiguda de Barcelona va fer insostenible la seva situació.

A Catalunya, el triomf republicà va derivar ràpidament cap al plantejament d’una situació revolucionària (1936-37) molt radical, amb l’ocupació de serveis i departaments oficials (el Consell de l’Escola Nova Unificada en el camp educatiu, per exemple) i les col·lectivitzacions rurals o industrials, que es van sumar a les lluites polítiques entre fraccions i partits o a la radical persecució d’elements conservadors i eclesiàstics. Tot plegat va configurar una situació molt tensa. La dinàmica de la guerra es va acabar imposant, i tant València com Catalunya es van convertir en els darrers espais dominats per la República.

El 1938, però, el trencament d’aquest front, arran del domini dels “nacionals” de la zona de Castelló i la derrota republicana en la gran contraofensiva que es va centrar a la batalla de l’Ebre, va iniciar la derrota definitiva. Llavors va començar la gran “retirada” tant de civils com de militars, que va suposar, entre el gener i el febrer del 1939, el pas de 450 000 persones per la frontera francesa. Així que les tropes franquistes van entrar en territori català es van signar els primers decrets que anul·laven tota l’obra de la Generalitat i iniciaven la repressió i el terror sobre la base del manteniment de l’estat de guerra (fins el 1948) i l’aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas (1939). Aquesta repressió, simbolitzada per l’empresonament i fulminant afusellament del president Companys (octubre del 1940), va provocar, fins el 1950, la mort violenta de 150 000 persones.

La gran crisi de 1929

A la postguerra es va fer palès que l’hegemonia econòmica d’Europa començava a decaure. Els Estats Units, que havien triat una política internacional aïllacionista, en el pla econòmic i financer s’estaven convertint ràpidament en els banquers del món, en part gràcies al privilegi indubtable de no haver patit els desastres de la guerra en el seu propi territori. En efecte, la dècada de 1919-29 va ser un període de gran expansió per als nord-americans i d’estancament per als europeus. De tota manera, en aquesta època, les noves fonts d’energia constituïdes per l’electricitat i els productes petrolífers van arribar a les màximes aplicacions tecnològiques i productives, amb uns resultats industrials espectaculars i amb transformacions molt profundes en els hàbits quotidians de totes les poblacions del món. Les fibres tèxtils i la fabricació massiva d’automòbils van començar a dominar el món cada cop més diversificat dels productes a disposició dels consumidors, la qual cosa va fer manifesta la vocació de produir béns de consum de massa per part dels sectors més avançats del capitalisme industrial. Per a poder assolir aquesta producció cada vegada més frenètica, es va recórrer a tècniques productives cada cop més sofisticades, basades en la relació estreta i planificada entre temps, màquines i treball humà. Així, la cadena de muntatge i el taylorisme (sistema d’“organització científica del treball”, segons les idees de Frederick Taylor, fonamentat en l’estudi detallat i cronometrat de les diferents etapes del procés productiu) es van imposar a les fàbriques.

En aquest clima, semblava que a Europa li calia una política de pau, per tal de procedir ràpidament a la transformació i la modernització de la producció. Així, el 1924, l’acostament entre la Tercera República Francesa i la república alemanya de Weimar (anomenada així perquè la seva constitució s’havia aprovat a la ciutat de Weimar) va afavorir un nou esperit de col·laboració internacional i va encetar una nova fase d’equilibri polític i d’estabilitat econòmica. En diverses ocasions, els Estats Units van protegir i finançar aquest clima, que va permetre que sobretot Alemanya es pogués reinserir pacíficament en el concert de les nacions i també —sobretot— en la competitivitat econòmica. En efecte, els anys de la postguerra immediata, Alemanya havia estat l’escenari d’enfrontaments violents i d’intents d’insurrecció. En una primera fase, en van ser els protagonistes el moviment d’extrema esquerra dels espartaquistes a Berlín i el dels consells obrers a Baviera, si bé el govern del socialdemòcrata Friedrich Ebert va estroncar tots dos intents; i, en una segona fase, els agressius grups nacionalistes, entre els quals començava a destacar el Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler, que el 1923 va intentar un cop d’estat a Munic. D’altra banda, la inflació fortíssima i creixent desencadenada a la postguerra havia provocat un gran caos en l’economia nacional. Amb tot, a partir del 1924, les coses van canviar. Semblava que el sanejament de l’economia i la distensió internacional, sota la direcció política de catòlics, socialdemòcrates i demòcrates liberals, podrien posar fi a la llarga postguerra alemanya. Mentrestant, la Gran Bretanya mirava de respondre a l’estancament econòmic intern i a l’envelliment de les estructures productives —un desavantatge que arrossegava pel fet d’haver arribat en primer lloc i en solitari a la cita amb el procés d’industrialització— amb un nou plantejament de l’imperi britànic, distingint entre el patrimoni gegantí dels seus dominions i les colònies. El 1931 es va crear el Commonwealth of Nations, una associació lliure dels dominions (el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, la Unió Sud-africana i Irlanda) esdevinguts independents de facto.

No obstant això, a tots els països industrials, i sobretot a França, Alemanya i en general a l’Europa central, però també als Estats Units, l’agricultura tenia treballs a seguir el ritme accelerat del creixement industrial. Tots dos sectors eren àmbits molt diferenciats i en alguns casos creaven mercats del tot incomunicats; en poques paraules, al món rural cada vegada li costava més absorbir els productes que la indústria destinava a l’agricultura.

La crisi va anar rosegant els Estats Units d’Amèrica, el país indiscutiblement més pròsper i més avançat econòmicament. Va ser una crisi que va esclatar de sobte, malgrat que havia estat presagiada per uns símptomes que van ser del tot infravalorats. A l’estiu del 1929 s’havia registrat un descens de la producció industrial; però va ser a l’octubre del mateix any que es va verificar la caiguda de les accions de la borsa de Nova York (cracde Wall Street, dit així pel nom del carrer on té la seu), seguida immediatament per la de les borses de la resta del món. Els crèdits, començant pels Estats Units, van començar a reduir-se, el consum va baixar, les inversions van caure vertiginosament, l’ocupació va patir una davallada que, ateses les dimensions que havia assolit la població mundial dedicada a la indústria, no va ser ni remotament comparable a les crisis del passat. L’eufòria de la dècada anterior va donar pas al pànic, i la prosperitat, a una recessió gravíssima i una gran depressió. Els sous, que s’havien apujat massa poc respecte dels beneficis i les inversions, feia temps que no tenien el poder adquisitiu necessari per a contribuir a l’increment del consum de massa que la gran indústria encoratjava febrilment. Després de la gran caiguda de Wall Street, aquesta situació va empitjorar encara més i va generar una evident sobreproducció, seguida després per un atur esbalaïdor. La crisi també va afectar el món agrícola. El comerç internacional es va reduir, la qual cosa va provocar el retorn a formes de mercantilisme, la temptació generalitzada de l’autarquia i un replegament proteccionista de les economies nacionals. La decadència del mercat internacional va contribuir, en el pla de la política internacional, a fer encara menys creïble l’actuació de la Societat de Nacions i a afavorir el naixement de tensions i reivindicacions nacionalistes en un context de lluita exasperada entre les potències.

Els Estats Units, després de quatre anys d’intervencions vacil·lants, van reaccionar amb fermesa el 1933, gràcies al New Deal (‘nou pla’) ideat per la nova administració del president demòcrata Franklin Roosevelt. Secundat per un brillant grup de consellers, anomenat el trust dels cervells, Roosevelt va dur a la pràctica un ampli programa pragmàtic i flexible però imposant, que pretenia, d’una banda, salvar l’essència del sistema capitalista nord-americà i, de l’altra, introduir tots els correctius necessaris perquè recuperés l’eficiència i la funcionalitat, començant per una forta presència pública en l’esfera econòmica. El govern va actuar amb intervencions immediates i reformes en els sectors de la banca, la borsa, les societats d’accionistes i la moneda; va prendre mesures destinades a millorar les condicions de vida de les classes populars i a elevar el seu poder adquisitiu (condició necessària per a mitigar la crisi de sobreproducció); va concedir crèdits en bones condicions i finançaments a la producció, com també subsidis d’atur; va traspassar al govern federal la competència en matèria d’assistència i protecció social; i va incentivar els agricultors a reduir les àrees cultivables amb una política d’ajuts i de protecció dels preus agrícoles.

Les inversions en investigació científica i tecnològica van crear les bases per als descobriments i les innovacions extraordinaris dels anys següents (des de les sulfamides fins a la bomba atòmica), la qual cosa va permetre que els Estats Units, en el moment d’intervenir en la guerra, estiguessin a l’altura del seu paper de primera potència industrial del món. La Casa Blanca va topar amb moltes resistències que van obstaculitzar la política de reformes, la qual, tot i no intervenir de cap manera en les relacions de propietat, va semblar —sobretot als republicans i als conservadors en general— que podia qüestionar el tradicional liberalisme nord-americà.

Sigui com sigui, les eleccions del 1936 van confirmar Roosevelt en la presidència i, per tant, el ple suport de l’electorat a la política del president, malgrat que no s’havia resolt del tot el problema cabdal de l’atur. En efecte, la força de treball encara excedent (de tota manera, als anys trenta, les obres públiques de Roosevelt van donar feina a 8 milions de treballadors) no va poder trobar una nova “ocupació” sinó en la Segona Guerra Mundial.

Amb tot, fins el 1939, l’any de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units no van modificar l’actitud decididament aïllacionista dels anys vint en política exterior, fet que va afavorir, entre altres coses, la infravaloració de l’expansionisme japonès a l’Àsia i de l’atac que rebien els interessos nord-americans a l’àrea del Pacífic.

La postguerra a Alemanya i la república de Weymar

Les conseqüències de la gran crisi van ser serioses arreu. Però l’atur massiu que se’n va derivar va ser devastador sobretot a Alemanya, on les estructures productives tot just començaven a recuperar-se de la depressió postbèl·lica i de les oneroses condicions de la pau. La república de Weimar, d’altra banda, donava mostres ben visibles de contrastos lacerants. Nascuda d’una derrota mai reconeguda com a tal pels comandaments militars, la república també havia estat el producte d’una mobilització insurreccional promoguda per la classe obrera i secundada, dins uns límits constitucionals ben precisos, per una socialdemocràcia en realitat gens subversiva ni revolucionària. Els grups dirigents del món dels negocis, la indústria i les finances —per no parlar dels propietaris latifundistes, l’exèrcit i les organitzacions d’excombatents— no van oblidar el pecat original de la república i mai no s’hi van identificar del tot. Després del període força tèrbol que va de la fi de la guerra a la gran inflació del 1923, entre els anys 1924 i 1928 hi va haver una època de major serenitat econòmica, de represa industrial, de relativa tranquil·litat interna i de distensió internacional. En les eleccions del 1928, la socialdemocràcia, que evidentment es beneficiava de l’estabilitat, va guanyar posicions; el Partit Nacionalsocialista de Hitler, en una votació per sufragi universal masculí i femení i amb un escrutini proporcional, va obtenir un insignificant 2,6% dels vots (12 escons).

La gran crisi de l’any següent va fer precipitar la situació. En efecte, a Alemanya, a causa de les desgràcies econòmiques recents, en bona part fruit d’imposicions polítiques i per tant de ressentiments duradors, l’atur era un problema molt greu ja abans del 1929. A partir d’aquell any va assolir proporcions enormes i va arribar al punt de revifar totes les tensions que l’estabilització econòmica massa breu de 1924-28 només havia endormiscat. Els nazis es van beneficiar àmpliament de la situació. Entre el 1927 i el 1930 els afiliats al NSDAP (Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) es van quadruplicar. En les eleccions del 1930, en un clima de marcada ingovernabilitat, els nazis van passar de 12 a 107 diputats, gràcies als vots de la dreta tradicional en decadència. Els socialdemòcrates i els catòlics van aconseguir resistir i els comunistes fins i tot van obtenir més vots que abans. Però els nazis, aprofitant l’immobilisme del govern (subjecte als dictats del president de la república, Paul von Hindenburg, d’idees notablement reaccionàries) i servint-se també de la divisió profundíssima que regnava entre els partits d’esquerra, van guanyar posicions. El clima polític era extremament violent i eren continus els atacs de la SA (Sturmabteilung , ‘secció d’assalt’), organització paramilitar del Partit Nacionalsocialista, que de 400 000 membres el 1933 va passar a més de 2 milions d’afiliats l’any següent, esdevenint així un “exèrcit polític” molt important.

En l’intent desesperat de salvar la república, els socialdemòcrates, si bé encara eren el partit principal d’una república que les dretes identificaven precisament amb la socialdemocràcia, van defensar el govern del conservador Heinrich Brüning, en el si del qual no tenien cap influència, i fins i tot van defensar, el 1932, la reelecció de Hindenburg com a president de la república, en contra de la candidatura de Hitler. El mateix any, en unes noves eleccions, els nazis van aconseguir 230 escons, que els van atorgar la majoria relativa. El 1933, després de diversos intents, Hindenburg va nomenar Hitler canceller (cap del govern) del Reich.

El règim nacionalsocialista

En pocs mesos, a diferència de la trajectòria molt més llarga del feixisme italià, Alemanya va arribar a un totalitarisme perfecte. La policia es va convertir en un instrument terrorista a les mans del règim, de seguida es van enllestir els camps de concentració, i l’incendi del Reichstag (parlament), del qual es va acusar els comunistes (però que en realitat havia estat organitzat com a provocació per la mateixa cúpula nazi), va donar peu a noves mesures que retallaven les llibertats. Es va prohibir el partit comunista, i immediatament després els socialdemòcrates i tots els altres partits, inclosos els de dreta que havien afavorit l’ascens de Hitler. Es va procedir a la fusió entre l’estat i el partit nazi, a la instauració d’una dictadura política molt rígida i a la consolidació de l’aliança amb els grans grups capitalistes. El poder legislatiu va ser anul·lat, fagocitat per part del poder executiu. El Führer (‘capitost’ o ‘guia’ del poble alemany), títol que es va atorgar Adolf Hitler, va esdevenir la font suprema del dret. A través del ministeri de propaganda, dirigit per Joseph Goebbels, el nazisme va tenir controlada tota la vida cultural d’Alemanya, des dels mitjans de comunicació fins a la producció artística i literària, científica i musical, amb l’allunyament dels autors “bolxevics” o “jueus”, la crema pública de milers de llibres (Freud, Zola o Proust) i la confiscació de les obres d’art “degenerades” (Picasso, Van Gogh o Kandinskij). El 1934, arran de la mort de von Hindenburg, Hitler va concentrar en la seva persona tots els poders. Només quedava colpir l’oposició interna al règim, que predicava amb estil populista la necessitat d’una “segona revolució” de caràcter social. L’eliminació de l’“esquerra” nacionalsocialista, representada pel ministre sense cartera Ernst Röhm i les seves milícies, les SA, va ser cruenta (“Nit dels ganivets llargs”, el 30 de juny de 1934), i Röhm va ser executat per ordre de Hitler. L’estat partit ja no tenia cap obstacle. Mentrestant havia començat un gran flux migratori cap als Estats Units i l’Europa occidental. No era una emigració econòmica, sinó intel·lectual, política i, sobretot, racial. L’estat totalitari nacionalsocialista va tenir com a “referent ètnic” la suposada “raça ària”, que es va proclamar superior sobre les altres races. Les lleis de Nuremberg del 1935, que privaven els jueus de drets polítics, van ser la traducció política i legislativa de la ideologia racista, i sobretot antisemita, present en el pensament del nazisme des del començament. Era el primer pas important cap a la persecució que després, durant la Segona Guerra Mundial, menaria al genocidi dels jueus als camps de concentració, convertits precisament en camps d’extermini i en llocs que tindrien un llòbrec paper central en el sistema nazi de poder i domini (vegeu “El nazisme i l’extermini dels jueus”). Òbviament, van ser perseguits els contraris al règim nazi, però també els homosexuals, els gitanos, els malalts mentals, els minusvàlids i, després, durant la guerra, els “subhomes” eslaus.

Cal dir, malgrat tot, que el règim nazi va aconseguir èxits innegables en el terreny econòmic. Amb l’economia de guerra, i amb la disciplina massiva dels treballadors, es va eliminar l’atur en un temps força més breu que als Estats Units del New Deal. Això, juntament amb la restauració de l’ordre, va fer guanyar el favor de la població, d’altra banda mantinguda sota control pel terror policíac i l’eficaç màquina de propaganda del règim.

A les portes de la guerra

Ben aviat, el règim nacionalsocialista va fer una política exterior agressivament revisionista i sense respecte per l’equilibri existent.

El 1933, el Tercer Reich va abandonar la Societat de Nacions. De seguida va resultar evident que l’objectiu era fer saltar l’ordre emparaulat en el tractat de Versalles. L’exèrcit alemany, rearmat per una economia que havia trobat els recursos per a sortir de la crisi en l’autarquia i l’esforç bèl·lic, es va posar a prova intervenint al costat dels nacionals en la Guerra Civil Espanyola. La “conquesta d’un nou espai vital” va convertir-se en el principi informador de la política exterior nacionalsocialista. Aleshores es van posar les forces armades sota la direcció de Hitler i del partit nazi. El 1938 es va dur a terme l’annexió (Anschluss) d’Àustria al Reich, facilitada per un cop de mà dels nazis austríacs, i després l’annexió unilateral del territori dels Sudets, pertanyent a Txecoslovàquia, encara que poblat per una majoria alemanya. Aquest acte de força va ser ratificat a la conferència de Munic (setembre del 1938) per la Gran Bretanya, França i Itàlia, que van creure que cedint tan ostensiblement davant Hitler conservarien la pau. En realitat, immediatament després, el règim de Hitler va donar l’ordre secreta d’ocupar tota la resta de Txecoslovàquia, que al març del 1939 es va convertir en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Les esperances de pau es van esvanir. L’agressivitat de la política exterior nacionalsocialista semblava no tenir aturador.

Les conseqüències del revisionisme alemany van ser evidents. Allò que quedava de liberal a l’Europa central i oriental va patir un veritable xoc. Àustria, ja quatre anys abans de l’annexió al Reich alemany, s’havia transformat en una dictadura, un cop les forces clericals i feixistes del canceller Dollfuss van aconseguir eliminar mitjançant la força l’oposició socialdemòcrata. A França, en canvi, després d’un fracassat assalt feixista al parlament, el 1934 es va produir un tímid acostament entre socialistes i comunistes. Després del canvi del 1935 en la política de la Internacional Comunista, que obeïa precisament al temor de l’agressivitat nacionalsocialista, el 1936 es va constituir un govern del Front Popular, liderat pel socialista Léon Blum, gràcies a una coalició parlamentària de radicals, socialistes i comunistes. El 1938, després de diversos intents infructuosos, el front d’esquerres es va esquerdar, perquè no havia aconseguit fomentar la recuperació econòmica ni resoldre el problema de l’atur. Aleshores França, desorientada per aquests fets interns, es trobava debilitada i vacil·lant davant l’Alemanya nazi. Però, després d’haver tolerat les agressions de Hitler, ara, aliada amb la Gran Bretanya, s’hi oposava, si bé es va deixar sorprendre per un inici de guerra fulgurant i va capitular (1940).

La Segona República Espanyola i la Guerra Civil

Mapa de la Guerra Civil Espanyola (1936-39), un conflicte bèl·lic vist internacionalment com l’enfrontament entre l’autoritarisme i la democràcia.

ECSA

Convé entendre la Guerra Civil Espanyola (1936-39) en un context internacional molt tens, marcat per la recessió econòmica i l’agressió de l’expansionisme germànic a Europa. Aquest conflicte d’ordre local seria vist de seguida com l’avantsala d’una confrontació d’abast mundial entre l’autoritarisme i la democràcia.

Al marge d’això, i com és lògic, hem de considerar aquesta guerra com el resultat d’unes causes llunyanes i estructurals combinades amb unes altres de puntuals i immediates, que va precipitar l’origen del conflicte. A Espanya, el poder dels sectors tradicionals lligats a la gran propietat agrària i amb el suport de la monarquia d’Alfons XIII seguia inalterat; tan sols s’havia modificat amb l’aportació d’altres sectors lligats al gran capital, als qual el monarca sovint atreia amb la concessió de títols nobiliaris. Aquest bloc de poder mantenia tradicionalment el seu domini del país gràcies al suport d’un sistema electoral controlat pel caciquisme i amb l’ajut de les grans institucions d’influència com l’Església i l’exèrcit, el qual, a més, havia vist augmentar la seva influència després de la reobertura, sobretot a partir del 1906, d’una política colonial subsidiària de la francesa a la zona occidental nord-africana del Rif.

Aquest sistema es va enfonsar en part a l’abril del 1931, quan l’electorat de les principals ciutats del país va donar els seus vots a les candidatures republicanes. El monarca es va veure obligat a exiliar-se, i el 14 d’abril es proclamà la Segona República. El nou règim es va declarar laic i democràtic, i va emprendre la reforma i modernització de les grans qüestions que afectaven el país: la reforma eclesiàstica, la reforma de l’exèrcit, la reforma de l’estat (amb la possibilitat de l’autonomia per a Catalunya), la reforma agrària (les terres dels grans d’Espanya eren confiscades sense expropiació), la reforma educativa, i la reforma laboral i social, entre les principals.

Els primers governs republicans havien estat dominats per una coalició republicanosocialista (a Catalunya, per Esquerra Republicana de Catalunya), que va haver de fer front a l’abandó dels sectors republicans més moderats, contraris al que consideraven un reformisme massa radical. A més, els sectors populars i obrers que a l’inici havien aplaudit el canvi de règim, ja el 1932 havien iniciat una política de creixent confrontació amb la República. La crisi econòmica, així com la inexperiència i les indecisions de la política republicana, va fer que triomfessin les posicions insurreccionalistes i comunistes més extremes.

Aquesta situació de tensió, agreujada per constants complots i aixecaments militars, eclesiàstics i de l’extrema dreta, va ser aprofitada per la dreta parlamentària per a reestructurar-se políticament. En les eleccions del final del 1933, les candidatures conservadores (encapçalades per la Confederación Española de Derechas Autónomas o CEDA) es van imposar a l’esquerra, excepte a Catalunya, que a partir d’aquest moment va ser coneguda com el “baluard de la República”. Es va iniciar, aleshores, un període de gran inestabilitat política i de creixents mobilitzacions socials, que no va fer altra cosa que radicalitzar la dreta i portar directament la CEDA al govern. La política involucionista governamental va aguditzar encara més la crisi, i va estar en la base dels aixecaments revolucionaris d’octubre del 1934, de signe federalista a Catalunya i de signe obrerista a Astúries.

La duríssima repressió dels fets del 1934 marca l’inici de la darrera etapa republicana. Els governs conservadors van controlar la vida institucional i parlamentària, van governar sovint per decret i van emprendre una política (per exemple, en el cas de la reforma agrària) destinada a fer marxa enrere de l’obra reformista del primer bienni. Les esquerres van parlar d’un Bienni Negre, i van iniciar una reestructuració política i sindical orientada a recuperar el poder. La gran confrontació es va produir en les eleccions generals del febrer del 1936. Les esquerres es van unir en el denominat Front Popular, i les dretes, malgrat les demandes d’alguns, no van saber presentar-se unides. Tot i això, els resultats van evidenciar la divisió política en un bloc d’esquerres, que tenia el 34,4% dels vots, i una dreta, que en tenia el 32,2%.

Manuel Azaña es va fer càrrec del govern en nom del Front Popular, i es va trobar que el seu intent de reprendre la política reformista social era desbordat per la base, que exercia una pressió molt radical. Es va crear una situació de gran desordre públic i d’atemptats i assassinats en una banda i en l’altra. El cas més ressonant va ser protagonitzat per uns guàrdies d’assalt que van causar la mort del líder de l’extrema dreta José Calvo Sotelo (13 de juliol). Era notori que la dreta conspirava amb àmplies capes de l’exèrcit, molestes per la reforma militar anterior. El govern va prendre mesures per controlar la situació, però mai no va preveure la magnitud de la conspiració.

Part de l’exèrcit del Marroc es va avançar en la conspiració i es va aixecar el 17 de juliol de 1936; dos dies després en va prendre el comandament el general Franco. A la Península, l’aixecament militar va tenir una resposta desigual i només va aconseguir consolidar-se a Cadis, Galícia, Navarra, part de Castella la Vella i d’Aragó i a Mallorca. El que es considerava un cop de força ràpid per implantar una dictadura transitòria havia fracassat, sobretot perquè l’aixecament no havia prosperat ni a Madrid ni a Barcelona.

A la zona on no havia triomfat la revolta es va organitzar una resposta revolucionària que va constituir, en definitiva, l’assaig europeu més important des de la revolució soviètica del 1917. Les autoritats van ser substituïdes i es van confiscar les terres i les fàbriques, que van ser col·lectivitzades, així com els serveis, la premsa i el sistema educatiu. Catalunya va ser l’àrea on aquest assaig revolucionari va ser més marcat i on es va produir una clara radicalització de les posicions i una confrontació de les estratègies que havia de desembocar en els fets de Maig del 1937, a partir dels quals, i amb l’ajut internacionalista de l’URSS, es va consolidar el predomini del comunisme.

Paral·lelament es van iniciar les operacions militars, amb una ràpida ocupació d’Andalusia i una zona d’Extremadura per part dels revoltats, i un fracàs republicà (i anarquista) d’ocupar tot l’Aragó partint de Catalunya. La presa franquista d’Irun va isolar el front nord, en contacte amb França. La impossibilitat de prendre Madrid va portar les tropes franquistes a encerclar la capital i allargar considerablement la guerra, amb un front nord que va caure definitivament a l’octubre del 1937. Va seguir la presa de Terol i la marxa cap a la Mediterrània (per a aïllar Catalunya) des de la darreria d’aquell any i fins al juny del 1938. A partir de llavors, l’exèrcit popular va intentar contraatacar en el que s’ha anomenat la batalla de l’Ebre. Però la notòria superioritat en homes i mitjans de les tropes franquistes va arribar a decantar la victòria cap al bàndol dels insurrectes. Un cop en aquest punt, el general Franco va tenir les mans lliures per a ocupar Catalunya (febrer del 1939). Només quedava obert el front de Madrid, que va tancar-se ràpidament. La guerra va acabar a l’abril del 1939.

Bona part de l’èxit franquista es va deure al decidit ajut que ben aviat va rebre de part de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi. Els italians van aportar material, l’aviació (que va operar des de Mallorca) i un cos de 73 000 soldats; al seu torn, els alemanys van contribuir amb ajut financer, molt material, nombrosos instructors i la legió Còndor, amb un centenar d’avions i uns 5 000 homes, cosa que va significar la supremacia a l’aire. A més, el general Franco va disposar d’uns 70 000 voluntaris marroquins i un important nombre de portuguesos i irlandesos. El bàndol republicà va rebre ajut efectiu de l’URSS i poca cosa més; les potències occidentals van adduir la necessitat de mantenir la prudència per no precipitar el conflicte amb l’Alemanya nazi. Però el no-intervencionisme va estar en part compensat per l’entusiasme que va despertar l’Espanya republicana entre els sectors demòcrates i d’esquerres d’Europa i Amèrica. Aquesta gent es va agrupar en les denominades Brigades Internacionals, que van entrar en combat per primer cop al novembre del mateix 1936, al front de Madrid. En conjunt, durant la guerra van arribar a Espanya uns 40 000 brigadistes.

L’acabament de la guerra va provocar la “retirada” de les restes de l’exèrcit republicà per la frontera francesa, així com un important exili que va afectar més de 400 000 persones. La major part d’aquestes va retornar al cap de poc a Espanya, on van poder comprovar com s’iniciava una dura repressió.

La Segona Guerra Mundial

Mapa dels principals esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a Europa.

ECSA

L’equilibri europeu dels anys subsegüents a la pau de Versalles s’havia revelat extremament fràgil. Tots els països, alliberats d’una xarxa d’aliances i relacions densa i sòlida, es van trobar aïllats en el gran context internacional. Els principis de l’autodeterminació i la sobirania nacional van ser la força i la debilitat de cada estat. La Societat de Nacions no va poder ni contenir la força ni guarir la debilitat dels diversos països.

Ordre internacional i revisionisme

L’acord internacional de Versalles, que era el resultat d’una síntesi contradictòria entre els idealismes nacionals del president nord-americà Wilson i la Realpolitik anglofrancesa, des del començament es va veure rosegat per greus enrenous interns. Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania aviat van crear una aliança (la Petita Entesa), protegida per França, per descoratjar les ànsies revisionistes d’Hongria i Bulgària, defensades, al principi amb discreció, per Itàlia, Àustria i Alemanya. En 1921-26 hi va haver, a més, un acostament entre Rússia i Alemanya, que va culminar en els tractats de Rapallo i de Berlín, del 1922 i el 1926, pels quals els vençuts de Versalles van decidir prestar-se assistència mútua, en matèria econòmica i també militar. Aleshores es va crear una Entesa bàltica (entre Polònia, Letònia, Estònia i Finlàndia), per contrarestar el temut expansionisme soviètic, com també la revenja alemanya, sempre possible. Amb tot, amb el tractat de Locarno del 1925 es va arribar a una reconciliació, momentània, entre França, Alemanya i la Gran Bretanya, amb l’adhesió d’Itàlia, Bèlgica, Polònia i Txecoslovàquia. Els alemanys, gràcies a l’actitud més oberta dels francesos, es van convèncer que els convenia prestar atenció a Occident amb vista a la recuperació econòmica. Els anglesos, al seu torn, van afavorir el clima de convivència, en part perquè els interessava que França tingués un poder limitat sobre el continent, la qual cosa, en incorporar Alemanya a l’Europa occidental, afavoria l’aïllament de la Unió Soviètica, sempre desitjable.

La gran crisi del 1929 va provocar, com hem vist, problemes econòmics gravíssims; va fer créixer les tensions socials i va impedir als Estats Units de continuar la tasca de reequilibrar les finances d’Europa, i sobretot d’Alemanya, amb una política de préstecs. A tots els altres països es va generalitzar una autarquia econòmica relativa, reforçada pel proteccionisme duaner. La Gran Bretanya, gràcies al Commonwealth, i França, gràcies a l’imperi colonial, a la vitalitat de la petita propietat agrària, herència vital de la Revolució del 1789, i a la consegüent tendència a l’autoconsum al medi rural, van reaccionar una mica millor davant la situació. Inevitablement en aquestes circumstàncies, l’esperit de Locarno es va pansir fins a dissoldre’s. Va tornar a ser moda el “sagrat egoisme” i cada país va vetllar pels seus interessos. D’aquesta manera, els principis de nacionalitat, restaurats en abstracte el 1919, un cop manipulats pel feixisme i les diverses dictadures, es van convertir altre cop en nacionalismes imperialistes.

Cap a la guerra mundial

Els fets van començar a succeir-se amb gran rapidesa. La Itàlia feixista va abandonar l’actitud prudent dels anys vint i es va afegir als revisionistes, cada cop amb més determinació. Però el revisionisme italià es va veure atret pel revisionisme alemany, molt més potent. Per la seva banda, el 1932, França i la Unió Soviètica ja havien signat un pacte de no-agressió. Després de l’adveniment de Hitler al poder, els francesos i els soviètics, els vells aliats del 1914, van signar el 1935 un pacte d’assistència, paral·lel a un pacte anàleg entre la Unió Soviètica i Txecoslovàquia, contra la reaparició del perill alemany. Aleshores, l’Alemanya nazi va denunciar el tractat de Locarno i va procedir a la remilitarització de la Renània, la regió que fa frontera amb França, amb la qual cosa pràcticament posava fi a l’ordre de Versalles, que precisament preveia una Renània desmilitaritzada per a defensar la seguretat francesa. Com es veu, el panorama europeu era molt diferent del del 1923, l’any en què França havia procedit a ocupar la regió industrial alemanya del Ruhr en la mesura que Alemanya no podia satisfer les reparacions de guerra pactades.

Ben aviat, les aliances diplomàtiques van adquirir fortes connotacions ideològiques. El feixisme, el nacionalsocialisme i el militarisme japonès van descobrir definitivament que eren afins ideològicament quan, en concomitància amb el pacte anti-Komintern, es van adonar que, als dos hemisferis, tenien objectius diferents però adversaris comuns. En 1936-39, Itàlia i Alemanya es van trobar al mateix bàndol a la Guerra Civil Espanyola, com ja hem vist, mentre que la Gran Bretanya i França, bé que governada pel Front Popular, van optar per la no-intervenció, amb la qual cosa la República es va debilitar.

A partir del 1938, com ja s’ha apuntat, va començar la política nazi de les annexions. El Reich va absorbir primer Àustria i després Txecoslovàquia. El mateix any es va celebrar la conferència de Munic (1938), en la qual Mussolini presumia d’exercir de mitjancer de pau, el primer ministre britànic Arthur Chamberlain va continuar la política d’appeasement (‘pacificació’) amb Alemanya i el francès Édouard Daladier, després que l’experiència del Front Popular hagués desembocat en la decepció general, va adaptar-se sense preguntes a la política anglesa.

La Unió Soviètica, en canvi, exclosa dels acords de Munic i sacsejada per les grans depuracions estalinistes i per la decapitació de les cúpules militars de l’exèrcit, va començar a témer la possibilitat de quedar aïllada davant del Tercer Reich, perquè França li havia girat l’esquena. D’altra banda, Alemanya era molt lluny d’estar satisfeta amb les ampliacions aconseguides, com suposaven els anglesos, esperaven els francesos i somiaven els italians. Eslovàquia, és a dir, la part de Txecoslovàquia no annexada pel Reich, va esdevenir un estat formalment independent però subordinat en tot al govern nazi. A més, Hongria i també Romania (després de la signatura d’un tractat comercial amb Alemanya) havien entrat en l’àrea d’influència del Gran Reich alemany. Finalment, en llançar-se el 1939 a l’ocupació d’Albània, la Itàlia feixista va demostrar que s’havia proposat una estratègia de penetració als Balcans, paral·lela a l’expansió alemanya a l’Europa central i oriental. Alemanya, mentre proclamava el protectorat de Bohèmia i Moràvia, va formular també reivindicacions exorbitants a Polònia, relatives a l’annexió de Gdansk i la institució d’una connexió extraterritorial entre la Prússia oriental i la resta del territori del Reich. Els polonesos van denegar les peticions. Aleshores els alemanys, mentre els francesos i els anglesos es proclamaven garants de la integritat territorial polonesa, van ocupar el territori de Memel a Lituània, i van signar un pacte d’aliança i amistat —l’anomenat Pacte d’acer— amb Itàlia. En canvi, van fracassar les negociacions entre els polonesos, històricament enemics de l’expansionisme rus, i els soviètics, els quals temien haver d’aturar sols (atesa l’actitud precedent de francesos i britànics) l’embranzida del Reich i veien amb interès creixent la possibilitat de fer-se forts arran d’una guerra a occident entre blocs imperialistes enfrontats, cosa que semblava cada cop més probable.

Alemanya va aprofitar l’ocasió propícia i va signar un pacte de no-agressió amb l’URSS, amb la qual cosa violava descaradament, entre altres coses, el pacte anti-Komintern anteriorment signat amb Itàlia i el Japó. Amb tot, aquest va ser molt més que un simple pacte de no-agressió. En efecte, també es va pactar el repartiment de Polònia entre les dues potències. L’estat polonès va estipular en va un tractat d’aliança amb la Gran Bretanya. L’1 de setembre de 1939 va tenir lloc l’inesperat atac alemany a Polònia. Dos dies després, sense un entusiasme bèl·lic excessiu, els anglesos i els francesos van declarar la guerra al Reich. Era el començament de la Segona Guerra Mundial, una guerra que tenia causes llunyanes i que havia estat preparada per la “pau armada”, les guerres civils, l’esperit generalitzat de croada ideològica, l’anarquia internacional, el col·lapse del liberalisme i del socialisme democràtic, les crisis econòmiques, l’egoisme classista i miop dels terratinents, els feixismes nacionalistes, les dictadures de dreta, la transformació del bolxevisme en totalitarisme autoritari, les reparacions de guerra i l’expansionisme d’una postguerra convulsa que aviat va convertir-se en preguerra de caràcter insistent i continu.

La primera fase de la guerra i la caiguda de França

Les tropes alemanyes, aplicant la tècnica de la guerra llampec (Blitzkrieg), que es basava en les incursions ràpides de les forces cuirassades i de l’aviació, en poques setmanes van anihilar l’exèrcit polonès i van ocupar la part occidental de Polònia. De seguida es va procedir a l’annexió de Gdansk i de tots els territoris cedits a Polònia després de Versalles i dels plebiscits de la postguerra. El que quedava del país es va convertir en un “governadorat” general, és a dir, una regió totalment sotmesa al Reich, amb la imposició al poble del treball obligatori. Fins i tot es va negar el dret a l’educació, es van tancar escoles i universitats, i els intel·lectuals van ser perseguits. De seguida va ser evident la línia de conducta que els nazis es proposaven seguir respecte dels eslaus de l’est. Paral·lelament, la Unió Soviètica es va apoderar de la part oriental de Polònia i, després, de les tres repúbliques bàltiques (Lituània, Letònia i Estònia), on els alemanys havien deixat llibertat als soviètics. L’URSS també va atacar Finlàndia, però hi va trobar una tenaç resistència i ho va deixar córrer, cosa que li va fer veure que de moment encara estava poc preparada en el terreny militar. Els francesos i els anglesos, ocupats a l’oest en una guerra que, pel que fa als primers mesos, es va titllar de drôle de guerre (‘guerra estranya’), van rebutjar una proposta de pau dels alemanys, mentre es movien amb una prudència extrema. En efecte, s’esperaven un conflicte de posició, sobre la base de l’experiència victoriosa de la Primera Guerra Mundial, mentre que els alemanys, exactament al contrari del que havien fet el 1914, s’estaven assegurant el ple domini a l’est i el nord, tot esperant reorganitzar les forces i el potencial militar per a l’ofensiva final a l’oest.

Així, doncs, es verificava la contraposició entre una doctrina militar estàtica, orientada a fer insalvables les fortificacions frontereres com la línia Maginot (sistema de defensa, construït als anys trenta, que s’estenia al llarg de 20 km a la frontera francesa amb Alemanya), i una doctrina militar dinàmica i hàbil a l’hora d’explotar l’agilitat i la rapidesa dels mitjans de desplaçament moderns.

A la primavera del 1940, amb una acció combinada naval, aèria i terrestre, Alemanya va ocupar Dinamarca, que es va rendir sense oposar-hi resistència, i Noruega, les forces armades de la qual van capitular sense que els aliats les poguessin ajudar. A Dinamarca es va imposar un plenipotenciari del Reich, i a Noruega va esdevenir cap del govern el líder dels feixistes noruecs Vilkum Quisling, un nom destinat a convertir-se en sinònim de col·laboracionista, que va ser jutjat i executat en acabar-se la guerra. Així, el nord d’Europa, de grandíssima importància per raons estratègiques i per les primeres matèries (sobretot minerals) de què disposava, va caure sota el domini nazi. Al maig van capitular, en una ràpida successió, Holanda i Bèlgica; i poc després les divisions alemanyes van penetrar a França, assetjant des del nord les línies fortificades de les fronteres franceses, apuntant en part a París, i en part acorralant en una tenalla gegantina el gros de l’exèrcit francobritànic. Amb penes i treballs, el cos expedicionari britànic, amb contingents francesos, va aconseguir retirar-se fins a Dunkerque, al nord de Flandes, on es va embarcar cap a Anglaterra.

Escampant-se més ràpidament del que apuntaven les previsions, els alemanys van arribar a París pel juny. El 10 d’aquest mateix mes Itàlia va entrar en la guerra, deixant enrere la fase inicial de no-bel·ligerància. Mussolini, que en un primer moment no considerava el país prou preparat per a participar-hi, va decidir, davant la catàstrofe d’Europa i la caiguda imminent de França, que havia arribat el moment de “posar uns quants milers de morts a la taula de la pau” i d’obtenir així avantatges evidents en un continent que anava a ser sotmès en el seu conjunt a la pax germanica. El càlcul es va revelar profundament equivocat i, a més, la guerra no feia sinó començar.

Mentrestant, a Anglaterra, l’últim reducte d’Europa no subordinat a l’hegemonia directa o indirecta dels nazis, es va formar un gabinet de coalició, liderat pel premier Winston Churchill, que va intervenir amb una actitud enèrgica, amb la intenció de resistir coratjosament contra un enemic que ara semblava puixant. França, en canvi, després de caure a les mans d’Alemanya, es va dividir en dos territoris. El primer va ser ocupat directament pels alemanys, i el segon, que comprenia si fa no fa el sud del país, amb la seu del govern a Vichy, va esdevenir un règim autoritari col·laboracionista, al capdavant del qual es va col·locar en qualitat de cap d’estat l’octogenari mariscal Henri Pétain, heroi nacional de la Primera Guerra Mundial, cap de l’exèrcit francès i ministre de la guerra. Europa semblava quasi nazificada.

L’apogeu del Tercer Reich

L’Alemanya nacionalsocialista probablement confiava en una ràpida negociació, des de posicions de força, amb la Gran Bretanya, la qual havia vist com es reproduïa aquella situació militar negativa, que no s’havia tornat a repetir des de l’època napoleònica, consistent en l’aïllament insular, al marge d’un continent dominat per una potència hostil, amb l’agreujant que ja no tenia una clara supremacia industrial i marítima respecte dels altres països. De tota manera, els anglesos es van negar a pactar amb l’enemic. El projecte alemany d’invasió d’Anglaterra (l’operació Lleó Marí) no va tenir lloc i la gran ofensiva aèria coneguda com la batalla d’Anglaterra (1940-41) no solament no va doblegar la Gran Bretanya, sinó que va demostrar, en la darrera fase, que l’armada aèria aliada, abans encara de l’ús habitual del radar, no era en absolut inferior a l’alemanya. Els bombardeigs de les ciutats angleses no van colpir de manera decisiva la indústria bèl·lica britànica, però van tenir efectes molt greus per a la població, com va passar més tard a les poblacions italianes i, encara més, alemanyes. De fet, en aquestes circumstàncies va començar la implicació més directa i dramàtica dels civils en la Segona Guerra Mundial, una guerra que començava a semblar veritablement total, en el sentit que emprava tots els recursos a l’abast, com en el cas de la Primera Guerra Mundial (1914-18), però que, a diferència d’aquesta, tendia a no fer pràcticament distincions significatives entre el front intern i el front militar pròpiament dit.

Empès per raons de prestigi i per l’intent de contrarestar la influència nazi als Balcans, el govern de Mussolini va iniciar la campanya contra Grècia a partir de l’Albània ocupada, però va haver de patir la contraofensiva dels grecs, ajudats per l’aviació britànica, que va portar a la invasió d’un terç d’Albània. Mentre Itàlia, derrotada per les tropes britàniques, perdia a començament del 1941 Cirenaica (regió oriental de Líbia) i Etiòpia, el Tercer Reich va decidir iniciar una campanya al sud de la península balcànica. Les vel·leïtats de la Itàlia feixista de fer una guerra paral·lela a la d’Alemanya havien cessat definitivament en pocs mesos. D’altra banda, tota l’Europa sud-oriental i balcànica s’havia adherit a l’Eix Roma-Berlín, sobretot Hongria, que se’n va beneficiar, en estendre’s moltíssim territorialment, com també Romania, molt castigada, perquè va haver de cedir Bucovina i Bessaràbia a la Unió Soviètica, Transsilvània a Hongria i Dobrudja a Bulgària, i, naturalment, l’Eslovàquia col·laboracionista, Bulgària i Iugoslàvia, en la qual, amb tot, es va produir un cop d’estat antialemany i un tractat d’amistat amb la Unió Soviètica, que va refredar les relacions entre nazis i soviètics.

En poques setmanes, a l’abril i al maig del 1941, arran d’una intervenció militar alemanya fulminant, Iugoslàvia i Grècia van caure sota l’ocupació nazi. Iugoslàvia va quedar desmembrada literalment, aprofitant els vells enfrontaments ètnics i l’herència de les divisions que hi havien produït als segles passats els imperis Otomà i Austríac. A Sèrbia es va constituir un govern militar; Croàcia va esdevenir un estat autònom col·laboracionista; Ljubljana, la costa dàlmata i Montenegro van passar a Itàlia, desitjosa de veure’s compensada amb interessos per les “injustícies” de la “victòria mutilada”; els territoris del nord-est van passar a Hongria i els del sud-est a Bulgària. Així, doncs, després de Txecoslovàquia i Polònia, Iugoslàvia també quedava trossejada i, per tant, esborrada, encara que fos momentàniament, del mapa d’Europa.

A Grècia, en canvi, es va establir una administració militar alemanya i italiana. Tot i això, la derrota italiana a Grècia i la posterior conquesta nazi dels Balcans van fraccionar les tropes de l’Eix al llarg d’un territori enorme i sobretot van fer endarrerir almenys cinc setmanes l’atac contra la Unió Soviètica, projectat des del desembre del 1940.

En efecte, al començament de l’estiu del 1941, amb tot el continent controlat, Hitler, si bé l’any anterior havia proposat als russos un possible repartiment de l’imperi britànic, va considerar que finalment havia arribat el moment de trencar l’aliança amb la Unió Soviètica i de fer avançar el gros de l’exèrcit cap a l’est. D’altra banda, el control i la colonització dels pobles eslaus, i en particular de l’URSS, la pàtria del bolxevisme, eren prevists explícitament en els programes del nacionalsocialisme. L’àrea eslava oriental havia de convertir-se en una reserva gegantina de força de treball semiesclau, però al Reich també li interessava la gestió directa, i tecnològicament adequada, dels enormes recursos miners i agrícoles d’una terra quasi il·limitada que s’estenia per la vastíssima superfície de dos continents.

L’agressió alemanya a la Unió Soviètica sense cap declaració de guerra prèvia va començar el 22 de juny de 1941. Les primeres setmanes, l’èxit alemany va ser claríssim. Finlàndia, aliada amb el Reich, va reprendre immediatament la guerra contra la Unió Soviètica. Al costat dels alemanys, en una campanya que es presentava ideològicament com una croada antibolxevic, hi havia un cos expedicionari italià, una divisió espanyola i tropes dels països col·laboracionistes (sobretot romanesos, eslovacs i hongaresos) i fins i tot dels països directament ocupats per Alemanya, aquests darrers sota la vigilància de les SS hitlerianes. Després de derrotar forces soviètiques ingents, els alemanys, que no van deixar d’avançar fins a la fi del novembre del 1941, van prendre als russos els països bàltics, van envair la Rússia blanca, Ucraïna, la conca del Doneck Septentrional i Crimea, i quasi van arribar fins a les portes de Moscou. Gairebé a l’inici de l’hivern, l’anomenat Gran Reich alemany havia assolit la seva màxima extensió. Controlava (i en alguns casos se servia d’una neutralitat sotmesa) un territori que des de l’extrem occidental (França i, en certa manera, Espanya) s’estenia cap al nord (Bèlgica, Holanda i Noruega), el sud (el nord d’Àfrica) i l’est, fins al cor de la Rússia soviètica.

L’Atlàntic i el Pacífic

Des del començament de la guerra, els Estats Units, bé que formalment van romandre fidels a l’aïllacionisme dels vint anys anteriors, tot refermant, doncs, la seva neutralitat, van ajudar la Gran Bretanya en el terreny econòmic. El president Roosevelt, elegit el 1940 per tercera vegada, de seguida va entreveure en la contenció dels imperialismes i els militarismes europeus i asiàtics una ocasió per a afirmar els ideals nord-americans de llibertat i també per a exercir de fet el paper de potència mundial a què podia aspirar l’aparell industrial i militar dels Estats Units, definits pel mateix Roosevelt com “l’arsenal de la democràcia”. Instituït des de la fi del 1940 un Consell Nacional de Defensa, el president va proclamar com a estrella de la política nord-americana les quatre llibertats: llibertat d’expressió, llibertat de culte, alliberament de la necessitat i alliberament de la por. Amb la Carta Atlàntica, formulada conjuntament a l’agost del 1941 pel primer ministre britànic, W. Churchill, i Roosevelt, es van recuperar els valors fonamentals del wilsonisme, es van reafirmar les “quatre llibertats” i també es va reivindicar, amb la condemna dels feixismes, la necessitat d’un ordre polític democràtic.

La incorporació dels Estats Units al conflicte es va decidir arran d’un acte bèl·lic brutal del Japó. L’aliança amb les potències de l’Eix —que unia Alemanya, Itàlia i el Japó—, formalitzada al setembre del 1940 a Berlín amb el pacte Tripartit, i un acord de no-agressió firmat amb la Unió Soviètica el 1941 havien permès al Japó intensificar el procés de penetració a l’Àsia, frenat amb poca eficàcia per les potències colonials tradicionals, massa preocupades per Alemanya al front europeu. Al juny del 1940, a més, la desfeta de França també havia provocat la ruïna del seu imperi colonial, sobretot al sud-est asiàtic. Així, doncs, el Japó va continuar l’avançada pel sud de la Xina i es va apoderar de la part septentrional d’Indoxina. Els Estats Units, en adonar-se que quasi tota la Xina s’havia convertit en zona d’influència del Japó i veient-se amenaçats a l’àrea del Pacífic, van reaccionar amb mesures econòmiques i comercials contra l’imperi japonès. La tensió va arribar a un punt culminant. La resposta del Japó va ser l’atac per sorpresa, el 7 de desembre de 1941, contra el port militar nord-americà de Pearl Harbor (Hawaii), que va destruir una part significativa de la marina de guerra nord-americana. Els Estats Units van declarar la guerra al Japó (seguits de seguida per la Gran Bretanya) i després també a Alemanya i Itàlia. L’ampliació planetària del conflicte, que es va revelar el més sagnant de tota la història, ateses les dimensions geogràfiques, era una realitat. El Japó, un cop destruïda preventivament la flota nord-americana del Pacífic, va aprofitar l’avantatge inicial i, amb una acció combinada de l’exèrcit, la flota i l’aviació, va llançar una ofensiva que en sis mesos va dur a la conquesta de les Filipines, de tot Indoxina, de Birmània, de les Índies Holandeses (Indonèsia) i de bona part de les illes del Pacífic (fins a les Aleutianes), que s’afegien als territoris ja ocupats abans (a partir del 1931). L’àrea conquerida o controlada, inclòs l’oceà, era enorme; incloïa més de 450 milions d’habitants i quasi totes les primeres matèries que el Japó necessitava per a la guerra (petroli, bauxita, diversos minerals, el 95% de la producció mundial de cautxú, el 70% de la d’estany i arròs). Així, a la primavera-estiu del 1942, les potències de l’Eix van assolir la màxima extensió territorial a escala mundial. Es tractava d’un espai immens, potser excessiu, que cap coalició política i militar no havia controlat mai abans. Amb tot, Alemanya i el Japó feien dues guerres paral·leles i diferents contra adversaris comuns. La seva continuïtat territorial quedava tallada per la Unió Soviètica, una potència debilitada quan el Japó va atacar els Estats Units, país que els japonesos, preocupats només pel “nou ordre” asiàtic al Pacífic, mai no van considerar un adversari seu, sinó solament d’Alemanya.

L’altra cara del conflicte

Al desembre del 1941, la contraofensiva soviètica va aturar l’exèrcit alemany a les portes de Moscou en part gràcies al mal temps. El retard de l’agressió nazi a la Unió Soviètica, a causa de la conquesta de Iugoslàvia i Grècia, probablement va ser fatal per a Alemanya, la qual, amb tot, l’estiu següent va desencadenar una nova ofensiva en direcció als camps petrolífers del Caucas i de Stalingrad, centre industrial i nus de comunicacions importantíssim. Mentrestant, al nord, la guerra de moviments havia esdevingut en part una guerra de posicions. Precisament en aquest terreny, amb un malbaratament espantós de vides humanes, la contraofensiva soviètica, amb la col·laboració de les accions partisanes als territoris ocupats (on, d’altra banda, sobretot a Ucraïna, per no parlar dels països bàltics, part de la població va cooperar fins i tot militarment amb els alemanys), va començar a obtenir èxits significatius. Els Estats Units, al seu torn, vencent la desconfiança antisoviètica de la Gran Bretanya, ja abans de Pearl Harbor havien començat a donar suport a la Unió Soviètica.

La llarga batalla que es lliurava pel control de Stalingrad, afavorida per la contraofensiva russa al Don, va marcar una gran victòria soviètica, la qual, pel fet de coincidir amb la primera desfeta alemanya, va tenir un gran ressò mundial i despertà un gran entusiasme entre les forces antifeixistes. A Stalingrad, i amb l’ofensiva posterior a tota l’Europa oriental, la Unió Soviètica va aconseguir un gran prestigi i va allunyar temporalment les crítiques dels demòcrates sobre el seu règim polític i social intern. Stalin, mentrestant, havia proclamat la “gran guerra patriòtica”, una guerra en primer lloc nacional i antifeixista i, per tant, sense característiques programàtiques socialistes. Per convèncer els aliats que aquest era el veritable objectiu de l’URSS, el 1943 es va dissoldre la Internacional Comunista. Sigui com sigui, tots els recursos es van destinar a la guerra. Per fer la vida impossible a l’enemic, a més d’organitzar el moviment partisà, es va adoptar la tàctica de la terra cremada (destrucció de tot el que pugui ser útil per a l’enemic), que va ser terrible per als mateixos soviètics.

Si en el pla militar s’havia iniciat la decadència de l’Alemanya nazi, la persecució antisemita, en canvi, que esdevenia més exacerbada com més cops rebien la màquina militar i la potència del Reich, arribava al seu apogeu. L’extermini dels jueus polonesos es va començar a efectuar a gran escala, fins al punt que el 90% dels israelians van ser eliminats a Polònia; més tard s’hi van afegir els jueus de la pobladíssima comunitat russa, víctimes de ràtzies i pogroms de les milícies locals, sovint més ferotges que els mateixos nazis alemanys, que els mataven in situ amb execucions sumàries o els deportaven als camps d’extermini tristament famosos, on compartien el seu destí amb els jueus capturats a França, Bèlgica, Holanda, Itàlia i l’Europa central i balcànica. La carnisseria va ser secundada, i de vegades promoguda directament, pels governs col·laboracionistes de tot Europa.

Però mentrestant, sobretot a partir de la segona meitat del 1941, i amb més intensitat els anys següents, es van formar moviments partisans que van organitzar la lluita armada i accions de sabotatge contra els ocupants a Dinamarca, Noruega, Holanda, Txecoslovàquia, i després a Polònia, Grècia i Iugoslàvia, on els cetniks, nacionalistes serbis, es van enfrontar als partisans comunistes de Tito, com també contra els filofeixistes ustaxia croats. Així mateix hi va haver moviments de resistència a França, sota el comandament del general De Gaulle, que havia fundat a Londres el Comitè Nacional dels Francesos Lliures, als territoris ocupats de la Unió Soviètica i a Itàlia, després de la caiguda del règim feixista i la formació de la República de Salò. Una característica política dels moviments partisans, llevat d’algunes excepcions (Iugoslàvia, Grècia i Polònia), va ser l’extensa col·laboració entre forces molt diferents entre elles (monàrquics, nacionalistes, liberals, cristians, demòcrates, socialistes i comunistes), agermanades per l’objectiu comú de l’alliberament nacional i la lluita antifeixista. Però en molts països van predominar numèricament les forces més radicals en el terreny de l’emancipació social, és a dir, les forces que tenien relació amb les organitzacions del moviment obrer.

De tota manera, la contraofensiva aliada es va desenvolupar en diversos fronts. Els japonesos, molt lentament, van començar a retrocedir, primer al Pacífic sud-occidental, després al Pacífic central i, cap a la fi del 1944, a les Filipines i Birmània. A l’altre gran oceà, l’Atlàntic, els submarins alemanys, en part gràcies a l’ús habitual dels radars als vaixells aliats, ja no van aconseguir deturar sistemàticament els vaixells que des dels Estats Units abastien la Gran Bretanya. A la fi del 1942, paral·lelament als fets de Stalingrad, s’havia produït un desembarcament de tropes angloamericanes al nord d’Àfrica (el Marroc i Algèria), on, d’altra banda, els alemanys i els italians ja havien estat derrotats (a Egipte i Cirenaica) pels anglesos.

La caiguda del règim feixista a Itàlia

El 10 de juliol de 1943, els angloamericans van desembarcar a la costa del sud de Sicília procedents de Tunísia. El desplaçament de la guerra del nord d’Àfrica a Sicília, en territori italià, va provocar la caiguda de Mussolini, destituït pel rei, i la fi del règim feixista el 25 de juliol de 1943. Feia temps que la convicció que Itàlia havia de canviar havia penetrat en els cercles del poder monarquicomilitar, inclòs el rei, que va començar a pensar en la destitució de Mussolini. El prestigi del Duce havia declinat a causa dels fracassos bèl·lics (intent fallit d’ocupar Grècia i derrotes a Líbia i a l’Àfrica oriental) ; i en el si de la casta política feixista s’havia format un corrent d’oposició al voltant dels exministres d’Afers Estrangers, Dino Grandi i Galeazzo Ciano.

La destitució de Mussolini va propagar per tot Itàlia un intens moviment antifeixista, que ja no va tenir aturador. Es va dissoldre el partit feixista i es va abolir el Gran Consiglio, el Tribunal Especial i els sindicats verticals. Els partits antifeixistes van reprendre públicament les seves activitats, malgrat la prohibició governativa. En resposta a la inèrcia del govern, Hitler va intensificar l’afluència de tropes alemanyes a Itàlia.

El 8 de setembre, Pietro Badoglio, que el 1940 havia estat nomenat comandant en cap dels exèrcits italians, va notificar que s’havia signat un armistici amb els angloamericans. Aleshores, els alemanys van ocupar els punts estratègics del nord i el centre, inclosa Roma. Les tropes italianes, desorientades, es van dissoldre i van ser desarmades o fetes presoneres pels exaliats alemanys. Badoglio, el seu govern i la família reial es van refugiar a Bríndisi, on es va establir el “regne del Sud”, amb el suport dels angloamericans. Els mateixos dies, es fundava al nord la República Social Italiana (o República de Salò, segons el nom del lloc on es va instal·lar la capital), presidida per Mussolini, alliberat per les SS. Però Mussolini era l’ombra d’ell mateix i el nou règim naixia sense cap credibilitat.

Després del desembarcament a Sicília, els aliats van començar una lenta remuntada per la península italiana. El moviment de la resistència va aconseguir fites importants al nord, al sud i també a Roma, on els episodis de lluita van ser nombrosos. La capital va ser alliberada el 4 de juny del mateix any, i va esdevenir la seu d’un govern d’unitat nacional, que reunia tots els partits antifeixistes del CLN (Comitè d’Alliberament Nacional), l’organisme de direcció política de la resistència. La proclamació del novembre del 1944 feta pel general britànic Harold Alexander, que convidava els partisans a tornar a casa, va ser desatesa. Però al desembre els aliats reconeixien el moviment, que es va comprometre a acceptar les decisions que el govern militar aliat prengués a la postguerra. Les poblacions afectades per la guerra van ser vexades, deixant de banda els problemes materials, per les represàlies nazis.

A la primavera del 1945, i coincidint amb la destrucció per part dels aliats de la línia de defensa alemanya (l’anomenada línia gòtica, al llarg dels Apenins), va esclatar la insurrecció. Una onada de vagues va acompanyar el descens dels partisans, els quals, en el cas de Torí i Gènova, van precedir els aliats en l’alliberament de les dues ciutats. Mussolini, que el 25 d’abril havia abandonat Milà en l’intent de fugir cap a Suïssa, va ser reconegut i arrestat per un grup partisà, malgrat que anava disfressat de soldat alemany. El 28 va ser ajusticiat, en compliment del decret del CLN, que establia la pena de mort per als membres del govern feixista. Acabava així la guerra civil que durant vint mesos havia tacat de sang el centre i el nord d’Itàlia i que la resistència havia pagat amb més de 40 000 morts.

La rendició d’Alemanya i del Japó

L’avançada de l’Exèrcit Roig, després de Stalingrad, va seguir cap a occident, i va aconseguir expulsar del territori soviètic les tropes alemanyes i els seus aliats, amb pèrdues gravíssimes, causades no solament pels combats amb l’exèrcit regular i l’activitat de les forces partisanes, sinó també per les terribles condicions ambientals. A continuació va irrompre als Balcans i a Polònia, on una revolta que havia esclatat a Varsòvia promoguda pels partisans polonesos, sense el suport soviètic, va ser sufocada amb vessament de sang pels nazis. L’Europa oriental, de futur encara incert, anava a convertir-se en una província de la Unió Soviètica, el prestigi de la qual vivia el seu màxim apogeu, precisament gràcies al seu avenç militar, cada cop més audaç, sobretot a partir del 1944. La gran batalla per la llibertat era paral·lela, i no solament a Europa, a una lògica de repartiment que portaria a la divisió de les zones alliberades del nacionalsocialisme en zones d’influència i després en blocs oposats, generalment estructurats, llevat d’excepcions (Àustria, Finlàndia i, en un primer temps, Txecoslovàquia), segons el règim polític i social de la potència alliberadora.

Finalment, també es va obrir un segon front europeu a la banda oest del continent. En efecte, el 6 de juny de 1944 es va produir la irrupció aliada al nord de França, entre Cherbourg i Caen (dita operació Overlord, però després coneguda com el desembarcament de Normandia). Les forces cuirassades alemanyes van ser reduïdes i es va poder actuar ràpidament fins a l’alliberament de París, Bèlgica i tot França. Amb l’ofensiva francoamericana als dos costats dels Vosges, al novembre del 1944, i amb el fracàs de la desesperada contraofensiva alemanya de les Ardenes (febrer del 1945), els aliats van trobar el camí cap a Alemanya lliure d’obstacles al front occidental. Mentrestant, els països satèl·lit d’Alemanya van anar caient l’un rere l’altre i van canviar de front de seguida. La intransigència i el fanatisme de Hitler i de la cúpula del partit nacionalsocialista van prolongar inútilment el conflicte i el vessament de sang. Alemanya va quedar devastada per bombardeigs terribles. Els últims mesos de guerra, a més, la carnisseria dels presos als camps de concentració, sobretot dels jueus, va esdevenir sistemàtica i obsessiva.

Finalment Alemanya va caure, malgrat les últimes i desesperades mesures defensives, com la mobilització de tots els homes útils des dels 16 anys (o menys) fins als 60. Els soviètics van ocupar l’Alemanya oriental i després, al sud-est, Budapest, Praga i Viena. Arran de la caiguda de Berlín, el Tercer Reich va quedar blocat. Hitler es va suïcidar. Mentrestant, des de l’oest, els angloamericans havien ocupat l’Alemanya occidental i meridional. El 8 de maig Alemanya va firmar la capitulació. A la conferència de Jalta, celebrada al febrer del 1945 després de les conferències de Teheran i de Moscou, els líders de les tres principals potències vencedores, Roosevelt, Stalin i Churchill, van decidir el futur d’Europa.

Encara quedava el Japó, que lluitava acarnissadament, bé que havia estat castigat per nombrosos fracassos i per una llarga sèrie de bombardeigs horribles. El 6 i el 9 d’agost, per eliminar-ne la desesperada resistència, de la qual havien esdevingut símbols els kamikazes (pilots que estavellaven el seu avió contra els vaixells nord-americans sacrificant la seva vida per tal de danyar l’enemic), els Estats Units van llançar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, amb l’hecatombe de més de 100 000 víctimes. També el Japó es va veure obligat a rendir-se. Aquest va ser l’últim desastre d’una guerra de dimensions gairebé inimaginables, que va provocar més de 55 milions de morts i més de 3 milions de desapareguts, més de la meitat dels quals eren civils. Els països més colpits quant al nombre de víctimes van ser la Unió Soviètica i la Xina, seguides per Alemanya, Polònia i el Japó. De tota manera, la bomba atòmica havia superat una època i de seguida es va convertir en el símbol d’una altra etapa històrica que estava naixent.

En 1945-46 es va celebrar a Nuremberg, davant d’un tribunal militar internacional, el procés contra els màxims dirigents del règim nazi, acusats de crims de guerra, crims contra la pau i contra la humanitat. El resultat del procés va ser de dotze condemnes a mort.

El món de la postguerra

Amb la Declaració de les vint-i-sis nacions, redactada el 1942, els països en guerra contra l’Eix es van proclamar per primera vegada Nacions Unides per restaurar i afirmar les institucions democràtiques al món, bé que en realitat no tots tenien els papers en regla quant a la democràcia interna. Després, a la conferència de Dumbarton Oaks, celebrada el 1944, els Estats Units, la Unió Soviètica, la Gran Bretanya i la Xina (els “Quatre grans”) van redactar l’estatut d’una nova organització que es proposava salvaguardar la pau i la seguretat internacionals. Al mateix temps es van definir, a les converses de Moscou entre Churchill i Stalin, les esferes d’influència als Balcans. Van prevaler el principi de la seguretat dels grans imperis i la política dels fets consumats. Així, Romania, Bulgària i Hongria van passar sota la influència soviètica, i Grècia sota la influència britànica. El resultat de la guerra, doncs, va tenir conseqüències territorials i polítiques. Amb tot, entre l’abril i el juny del 1945, amb la conferència de San Francisco, finalment es va arribar a la constitució solemne de l’Organització de les Nacions Unides. Mentrestant, França s’havia afegit als “Quatre grans”, perquè Charles de Gaulle havia aconseguit que el seu país fos reconegut entre les potències vencedores, gràcies a una insistent tasca diplomàtica. Els representants de cinquanta països (hi havia totes les repúbliques del continent americà, però Europa i, encara més, Àsia i Àfrica presentaven buits molt eloqüents) van firmar la Carta de les Nacions Unides. Els “Cinc grans” es van adjudicar el dret de vet (exercit 103 vegades per la Unió Soviètica, 4 per la Gran Bretanya i 3 per França en el període 1946-64). La lògica del repartiment de les potències guanyadores de seguida va topar amb l’igualitarisme internacionalista de l’ONU. I viceversa.

A l’Espanya de la postguerra civil, el final de la guerra mundial va ser vist amb inquietud per part de la política oficial de la dictadura. No obstant això, les democràcies occidentals no van intervenir, i després d’uns pocs anys de mantenir més o menys aïllat el règim del general Franco, aviat van normalitzar les relacions i van permetre la reinserció espanyola en els organismes internacionals, circumstància afavorida pels canvis en la política internacional, en especial a la guerra freda i a l’interès dels Estats Units per establir bases militars en territori peninsular.

Catalunya, de la dictadura a la democràcia

L’acabament de la Guerra Civil es va identificar a Catalunya com l’“ensulsiada” per tal d’evidenciar tot l’abast i el caràcter traumàtic de la derrota, el trencament violent de la convivència, els costos humans (de la guerra, la repressió i l’exili) i la fi de l’obra política i cultural desenvolupada durant les tres dècades anteriors, amb un protagonisme destacat del catalanisme. Ràpidament, però, es va iniciar la resistència. En una primera fase, va sobresortir l’acció del maquis, que va desenvolupar una activitat quasi mítica fins la dècada dels anys cinquanta. En aquells moments, subjugada la resistència cultural i política —el desmantellament de la CNT es va concretar en petits grups comunistes, socialistes, republicans i catòlics—, va començar a fer acte de presència la resistència obrerista i estudiantil.

El fenomen que a la llarga va tenir més repercussió durant els anys centrals de la dictadura va ser, sens dubte, la gran onada immigratòria que va afectar les àrees urbanes, sobretot la barcelonina i en menor grau la de València, i que va provocar un vertader capgirament de la composició de la societat catalana. Aquesta massiva vinguda d’immigrants es corresponia amb la fase del règim coneguda com a desarrollismo. Aquells mateixos anys van assistir a l’aparició del fenomen del turisme, gran agent de canvi de costums i de pràctiques econòmiques que en pocs anys va transformar radicalment la realitat catalana.

A Catalunya, a la dècada dels setanta, s’hi va consolidar i generalitzar la lluita d’oposició contra el règim. En van ser els protagonistes les associacions de veïns, els col·legis professionals, les forces sindicals (amb Comissions Obreres al capdavant), les forces polítiques (liderades pel PSUC, però amb l’estructuració del món socialista cap a 1973-74), el moviment unitari de l’Assemblea de Catalunya (les funcions de la qual van ser assumides pel Consell de Forces Polítiques al desembre del 1975) i les iniciatives programàtiques com la de “Les terceres vies a Europa” (1975). Mort el dictador el 1975, el 1976 es va obrir el procés de la transició, que es va consolidar al juny del 1977 amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques des del 1939. A Catalunya, el mateix 1977, la manifestació de l’Onze de Setembre va aplegar un milió de persones, i a l’octubre va tornar el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, fet que va suposar la recuperació provisional d’aquest organisme. El 1980, dissenyat ja el model d’estat de les Autonomies, van tenir lloc les primeres eleccions per al Parlament autònom de Catalunya, en què va resultar vencedor Jordi Pujol. L’estructuració autonòmica estatal també va afectar de manera semblant el País Valencià i les Illes Balears.

El repartiment del món en blocs oposats

A la resta d’Europa, la Segona Guerra Mundial va afectar, i força, el mapa polític i social. Sobretot la Unió Soviètica, puixant gràcies a la contribució decisiva a la victòria sobre el feixisme nazi, es va sentir autoritzada a considerar l’alliberament de l’Europa central i oriental com una guerra ideològica de conquesta i d’ocupació, amb l’objectiu d’establir una mena de cordó de seguretat a l’oest de les seves fronteres. En el terreny de la lògica tradicional de les potències, la Unió Soviètica destacava potser com la vencedora més visible del conflicte. Amb tot, això la va obligar a fer una política exterior colossal i molt cara, que va tenir greus repercussions posteriors. Després del 1945, quan la Unió Soviètica va recuperar amb grans interessos el que havia perdut en 1918-21, hom podia esperar que la gran mobilització de la guerra patriòtica, amb l’exèrcit fora de les fronteres nacionals russes i amb l’autonomia que havien assolit les formacions partisanes i combatents, es transformaria en un fenomen capaç de produir efectes d’obertura en la societat soviètica, que en la immediata postguerra era observada amb simpatia per l’opinió pública internacional, com mai no havia passat abans ni havia de passar després. Però el grup dirigent estalinista, conscient dels perills que l’obertura podia comportar per al seu poder totalitari, va obligar el país a tancar-se en ell mateix i a patir, després del foc de la guerra, una nova glaciació. Pel que fa als soviètics, aquesta va ser l’anomenada “guerra freda”, una expressió afortunada, que es va difondre a partir del 1947, i que de vegades designa, quant a les relacions Est-Oest, tota la postguerra, fins el bienni 1989-91 o, més sovint, el període que va del 1946 al 1953, l’any de la mort de Stalin i de la fi de la guerra de Corea.

Els soviètics van conservar a Europa la possessió de les tres repúbliques bàltiques, ocupades el 1940 després del pacte nazi-soviètic, i també van obtenir de Polònia extenses regions de Bielorússia i d’Ucraïna, i d’Alemanya una porció considerable de la Prússia oriental. Així mateix, van fer per manera que Polònia obtingués, en canvi de tota la part oriental cedida a la Unió Soviètica, les regions alemanyes de Pomerània, de Silèsia i de la resta de la Prússia oriental. D’aquesta manera, la frontera amb Polònia es va traçar al llarg de la línia dels rius Oder-Neisse. En el pla de les compensacions territorials, la Unió Soviètica es va poder beneficiar bàsicament de les conquestes del període en què era aliada de Hitler (incloses Bessaràbia i la Bucovina septentrional, obtingudes de Romania) i de les negociades, des de posicions de força, després de la victòria sobre el nazisme.

Durant l’impetuós avanç de l’Exèrcit Roig, es van imposar règims comunistes als països ocupats, amb eleccions controlades rígidament. És el que va passar a Polònia, Romania, Bulgària i Hongria. Alemanya va quedar dividida en dos en el moment de la desfeta militar, amb la part oriental incorporada a l’àrea dels anomenats països de l’Est (expressió més política i ideològica que no pas geogràfica). En canvi, a Txecoslovàquia, on els comunistes havien obtingut legalment una majoria relativa en les eleccions del 1946 i havien format un govern de coalició amb altres forces polítiques, aquest govern va ser derrotat el 1948, arran de la discussió sobre l’acceptació o no dels ajuts nord-americans del Pla Marshall, i els comunistes, en sumar-se al bloc soviètic, van fer fora del poder els seus antics aliats. Al seu torn, Iugoslàvia i Albània havien assolit la independència autònomament, amb les seves pròpies tropes partisanes, és a dir, sense haver de recórrer pràcticament a l’exèrcit soviètic. Per motius diferents o, més ben dit, oposats (antiestalinistes i nacionalistes en el cas de la Iugoslàvia de Tito, el llegendari cap de les formacions comunistes que també van guanyar la guerra civil contra els ustaxia croats i els cetniks serbis; i ultraestalinistes en el cas d’Albània), es van desvincular del bloc soviètic el 1948 i el 1961, respectivament.

La guerra freda

Al juny del 1948 va arribar la prova de força entre els occidentals i els soviètics a Berlín, ciutat que a la fi de la guerra havia quedat dividida en quatre zones d’ocupació, confiades als Estats Units, la Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica, tot esperant la definició del futur plantejament d’Alemanya. En resposta a la integració de les respectives zones d’administració per part dels Estats Units i la Gran Bretanya, la Unió Soviètica va efectuar el bloqueig de la ciutat, que quedava enterament dins el territori alemany controlat pels soviètics. Després de la renúncia soviètica al bloqueig, el sector occidental de l’excapital alemanya va esdevenir l’aparador d’Occident i el cavall de Troia capitalista a l’Est europeu. Així, i durant molts anys encara, va ser símbol i símptoma, fins que el 1961 es va construir el mur que volien els soviètics per separar materialment els dos sectors de la ciutat. Per tant, no ha de sorprendre que tota l’opinió pública mundial acollís tan unànimement la destrucció del mur, el 1989, com la fi de la postguerra més llarga de la història. A l’acabament de la dècada dels quaranta, després de la revolució xinesa i de la creació de la Xina Popular (1949), en un primer temps vinculada a la Unió Soviètica, que la controlava en bona mesura, l’imperi soviètic tenia, doncs, una zona d’influència que, acompanyada quasi arreu d’un control militar més o menys rígid, s’estenia des de Trieste i Saxònia fins a Vladivostok i, més enllà, fins a la frontera amb l’Índia i Indoxina (aquesta darrera aconseguida com a zona d’influència parcialment el 1954 i íntegrament el 1975). La història no havia conegut mai un imperi territorial d’aquestes dimensions. El secretari del PCUS (Partit Comunista Soviètic) controlava estratègicament i també políticament un espai que només cinquanta anys abans estava sotmès a uns pocs i bel·licosos potentats balcànics, al tsar, al soldà, al kàiser, a la dinastia dels Habsburg, a la manxú i a l’imperi del Sol Naixent.

Al seu torn, els Estats Units, bé que no renunciaven a unes dimensions en alguns aspectes imperials en el terreny de la industrialització a gran escala (inclòs el sector agrícola), de la producció adreçada al gran consum massiu, de la recerca científica, de la innovació tecnològica i del monopoli de l’armament nuclear, van resultar una potència menys obsessiva en el control politicomilitar del seu imperi; el seu objectiu era exercir, als països del planeta no sotmesos a la influència soviètica, una hegemonia sòlida, basada, almenys a l’Europa occidental, en el consens de la majoria de la població. En realitat, els anys de la immediata postguerra, els Estats Units eren, malgrat l’extensió de l’àrea que controlaven els soviètics, la potència incomparablement més forta a escala planetària. I encara ho van ser més els anys següents, malgrat alguns èxits espectaculars dels soviètics, com els primers passos de la conquesta de l’espai, iniciada a la fi dels cinquanta.

Després del 1945, la política dels Estats Units, obligats pel seu mateix caràcter de potència a renunciar a les temptacions aïllacionistes, va ser irreversiblement mundial. El 1947, el secretari d’estat, George Marshall, va llançar el Programa de Reconstrucció Europea, més conegut com a Pla Marshall, que preveia el subministrament per part dels Estats Units de primeres matèries, productes acabats i capital als països europeus per ajudar-los en la reconstrucció postbèl·lica. La Unió Soviètica no va acceptar l’ajut (que hauria significat uns costos polítics intolerables i una intrusió en la pròpia estructura econòmica) i va obligar els seus estats satèl·lit a fer el mateix, amb la qual cosa institucionalitzava la divisió del món en blocs enfrontats. En efecte, al costat del Pla Marshall hi havia la doctrina del president Truman, que el 1945 va succeir a Roosevelt. Aquesta doctrina preveia la contenció (containment) del comunisme al món, és a dir, de la potència soviètica i dels moviments polítics —essencialment els partits comunistes— considerats els seus productes. Durant la segona administració Truman va esclatar la guerra de Corea, un episodi destacat de la guerra freda. El 1953, després de tres presidències de Roosevelt (1933-45) i de dues presidències de Truman (1945-53), els republicans van reconquerir la Casa Blanca. El nou president, el general Dwight Eisenhower, un dels protagonistes militars de la Segona Guerra Mundial en el desembarcament aliat de Normandia, cap de l’estat major de l’exèrcit i comandant suprem de les forces de l’OTAN, va llançar la doctrina del roll back, és a dir, del retrocés del comunisme, la qual cosa comportava una competició, fins i tot militar, i de vegades directa, amb la Unió Soviètica en algunes regions del planeta i, en ocasions, un suport comprometedor a governs reaccionaris i clamorosament mancats del consens popular.

Això no obstant, la política de les administracions nord-americanes respecte de la Unió Soviètica no va ser gaire diferent de l’anterior. Encara més, es pot dir que el 1953, l’any de la mort de Stalin i de l’ascens al poder d’uns dirigents soviètics més dúctils, va acabar la fase més aguda de la guerra freda. En les ocasions en què hauria pogut tenir lloc una intervenció directa dels Estats Units en moments concrets de crisi en relació amb el bloc comunista (com la revolta del Berlín Est del 1953 i la repressió militar de l’experiment de “socialisme nacional” d’Hongria el 1956), el govern nord-americà va demostrar una gran cautela i moderació. L’escalada de l’armament nuclear, que feia impossible el recurs a la guerra directa i que obligava a la recerca d’una mena de coexistència i de diàleg entre tots dos blocs, va representar un fre decisiu a la possibilitat de l’enfrontament directe entre les dues superpotències i els seus blocs militars respectius (l’OTAN, constituïda el 1949, i el Pacte de Varsòvia, creat el 1955).

L’anomenat equilibri del terror va caracteritzar, doncs, bona part del tercer terç del segle XX, que va viure moments d’una distensió relativa entre els dos blocs i d’altres de tensió (com la que va generar la crisi de Cuba del 1962, quan els Estats Units van proclamar el bloqueig de l’illa en denunciar-hi la presència de bateries de míssils soviètiques, que després es van retirar). De tota manera, l’enfrontament entre l’Est i l’Oest es va perpetuar en forma de penetració política i econòmica als països del Tercer Món, atrapats en les dificultats i les contradiccions del procés de descolonització. La Unió Soviètica va donar suport a les lluites dels moviments anticolonialistes i va posar sota la seva tutela —en diversa mesura— molts dels règims que van ocupar el poder als nous estats africans independents. Els Estats Units i els seus aliats van avalar en molts casos règims ja existents però mancats d’una veritable legitimitat democràtica, o van fer fracassar experiències polítiques noves que amenaçaven lesionar els seus interessos.

En aquest context, l’acció duta a terme pel moviment dels no alineats, una organització constituïda a Belgrad el 1961 (després de la conferència preparatòria de Bandung del 1956) i que reunia la majoria dels països independents de feia poc, els quals pretenien situar-se al marge de la lògica dels blocs, va ser poc incisiva, bé que políticament molt significativa.

El control que el govern de Washington exercia a l’Amèrica Central i del Sud va continuar essent particularment estricte, fruit d’una línia política que tenia les seves arrels al segle XIX i que ara ja no solament responia als interessos específics de poderosos grups econòmics, sinó també a la necessitat de blocar el “contagi comunista” i la penetració soviètica a les portes de casa. Els Estats Units no van aconseguir evitar la revolució de Fidel Castro a Cuba (1958-59), però després van actuar amb èxit per impedir que aquest exemple fos seguit en altres països de l’Amèrica Llatina (defensant els règims al poder que eren l’expressió de l’oligarquia local contra les forces reformistes i els moviments de guerrilla, el més conegut dels quals va ser el liderat per Ernesto Che Guevara). També van ser hostils a l’experiment reformista iniciat a Xile pel govern d’Unidad Popular liderat per Salvador Allende (1970-73), derrocat per un dels cops d’estat militars habituals en la vida de l’Amèrica Llatina, en aquest cas dirigit per Augusto Pinochet.

Descolonització i contradiccions al Tercer Món

La Gran Bretanya i França, les principals protagonistes del procés de colonització a l’última part del segle XIX, si bé a tots els efectes havien resultat vencedores en la Segona Guerra Mundial, van sofrir mutilacions arran del conflicte. Així, la fi de l’hegemonia europea va significar també la decadència, en alguns casos gens pacífica, del colonialisme.

Pel que fa a l’Àsia, el tret de sortida per al procés de descolonització de l’immens continent asiàtic es va veure impulsat per la devastadora iniciativa imperialista del militarisme japonès, que entre el 1931 i el 1945 havia arrabassat al control directe i indirecte de les potències europees àrees d’influència i de domini colonial molt extenses. El buit deixat pel control europeu, sumat a la resistència antijaponesa i també a les promeses d’autonomia i d’independència formulades pels aliats durant la conflagració mundial, va produir el renaixement del sentiment nacional a la Xina, que de seguida es va posar en relació amb l’exigència d’una redempció social paral·lela. Aquest sentiment es va propagar a les Filipines i a tota l’Àsia meridional. D’altra banda, el continent asiàtic, a diferència de l’africà, on encara prevalia, a l’àrea subsahariana, la realitat política i social de les tribus, havia conegut en el passat organitzacions estatals extremament sofisticades, estratègies polítiques de gran abast, i ara conservava nivells d’educació en alguns casos molt alts, i tradicions culturals, religioses i científiques profundament arrelades en el teixit social de les poblacions. Precisament per això, els aires de la descolonització van bufar de l’est cap a l’oest i van arribar primer a l’Àsia i després, al cap de pocs anys, a l’Àfrica.

Amb tot, el procés es va complicar de seguida, en un escenari internacional ja prou enrevessat, perquè la independència nacional va ser esperonada en moltes ocasions, i precisament a l’Àsia, pels moviments comunistes, que d’aquesta manera interferien en el plantejament d’un món repartit entre dos blocs i que, consegüentment, contribuïen a agreujar la guerra freda. En efecte, el bolxevisme no havia pogut sortir de les fronteres russes en el període d’entreguerres, i l’Exèrcit Roig l’havia exportat a l’Europa central i oriental durant els últims i dramàtics mesos de la Segona Guerra Mundial. A la postguerra, en canvi, en oposició radical amb la hipòtesi del socialisme marxista, que preveia l’adveniment de la societat comunista a les “fortaleses” occidentals de l’industrialisme obrer, va constituir (en part gràcies a la victòria i el poder de la Unió Soviètica) un eficaç punt de referència polític i organitzatiu, un model socioeconòmic i un agressiu motor ideològic per als països rurals, econòmicament i socialment endarrerits.

El primer gran país que va aconseguir la independència va ser l’Índia, el 1947. El govern laborista britànic, que el 1945 havia substituït els tories (conservadors) de Winston Churchill en la direcció del Regne Unit, aviat havia afavorit, amb gran visió de futur, una via pacífica cap a la independència del subcontinent indi. Al seu torn, el moviment nacional, inspirat en bona part pel pensament i per l’acció no violenta de Gandhi, feia moltes dècades que treballava en aquesta direcció. Amb tot, encara era un problema irresolt el mosaic confessional que caracteritzava el país i sobretot les diferències entre hindús i musulmans. Això va originar immediatament (1947) la divisió del territori en dos estats, l’Índia pròpiament dita, on vivia una minoria musulmana considerable, i la república islàmica del Pakistan (‘terra dels purs’), un estat musulmà autoritari, mancat de continuïtat territorial i dividit al seu torn en dues regions, situades a l’oest i a l’est de l’Índia, separades entre elles per més de 1 500 quilòmetres. Els conflictes entre les dues repúbliques van ser nombrosos. N’hi va haver el 1948, amb el Caixmir com a objecte de disputa, el 1965 i el 1971, l’any en què la regió oriental del Pakistan, que havia estat derrotat, es va independitzar amb el nom de Bangladesh. En qualsevol cas, durant tota la segona meitat del segle XX, l’Índia no ha deixat de ser la democràcia més poblada del món, malgrat els constants i sagnants conflictes interconfessionals (protagonitzats pels hindús i les minories musulmanes i sikhs) i interètnics, i malgrat la indigència extrema de bona part de la població.

Mentrestant, a la Xina, derrotat l’enemic comú, s’havia desfet l’aliança tàctica antijaponesa entre nacionalistes i comunistes. Aquests darrers, ja durant la resistència, havien aconseguit assegurar-se el suport de les masses camperoles. En canvi, els nacionalistes, bé que amb l’ajut dels nord-americans, es presentaven com un moviment que havia donat vida a un règim corrupte i que només vetllava pels interessos dels propietaris. S’havia produït una metamorfosi. El Partit Comunista, allà on els nacionalistes havien perdut de vista el sentit originari del seu moviment, havia esdevingut el “veritable” Guomindang, és a dir, un front nacional molt hàbil a l’hora d’obtenir el consens de les diferents classes socials en nom de l’orgull nacional i de la redempció social. El 1949 hi va haver una gran ofensiva dels comunistes de Mao contra el sud de la Xina, el bastió del govern del Guomindang. Es va conquerir Nanquín i es va proclamar la República Popular de la Xina. El govern i l’exèrcit del Guomindang, amb el president Chiang Kai-shek, es van refugiar a l’illa de Formosa (Taiwan), que es va erigir en la Xina nacionalista. D’aquesta manera, havia sorgit una nova potència comunista, immediatament vinculada per un pacte a la Unió Soviètica, si bé de seguida es va fer autònoma i independent. En poc més d’una dècada, la Xina Popular, l’estat més poblat del món, havia traçat una trajectòria enfrontada a la de la Unió Soviètica en el terreny ideològic i polític. La revolució xinesa, avalada amb escàs entusiasme per la Unió Soviètica, temorosa d’una intervenció nord-americana, que no es va produir, a la frontera de Sibèria, va demostrar fins a quin punt era imperfecte el repartiment del món en algunes parts del planeta i, gràcies a l’exemple del seu èxit, va obrir les portes a la descolonització radical, afavorida pel moviment revolucionari comunista.

Tota l’Àsia colonial i semicolonial ben aviat va ser tocada pel vent de la descolonització. Aquesta, però, no es va acomplir de la mateixa manera a tot arreu. El 1946, les Filipines van obtenir la independència dels Estats Units, si bé la presència nord-americana a l’arxipèlag no es va reduir. A Birmània (independent des del 1948), Indonèsia (1949) i Malàisia (1957), els nacionalistes van frenar amb èxit el moviment comunista. A Indonèsia, un cop d’estat militar (1965) va eliminar l’oposició comunista, fins aleshores legal, amb una carnisseria terrible que va provocar milers de morts.

A Corea, que durant segles havia estat una terra de conquesta tradicional per als xinesos i els japonesos, i que a la postguerra havia quedat dividida en dos estats, un de prooccidental al sud i un de comunista al nord, l’alliberament dels ocupants nipons va donar pas al moment més aspre de la guerra freda i del conflicte entre les dues superpotències, viscut arran de la invasió del sud per part dels nord-coreans el 1950. La guerra de Corea es va acabar el 1953, amb el retorn quasi total a les posicions del 1950, després de la intervenció militar dels Estats Units al costat dels sud-coreans, de la contrainvasió del nord, de la participació de la Xina i de les amenaces d’intervenció directa dels soviètics.

Però el veritable guanyador va ser el Japó, país que, en la seva situació de rereguarda de la guerra de Corea, va poder prendre alè per a reaparèixer en el panorama polític postbèl·lic i emprendre el desenvolupament industrial i financer més espectacular de la postguerra, que l’havia de convertir a la llarga en un aliat/rival dels Estats Units més perillós, almenys en el terreny industrial i comercial, que una hipotètica Corea íntegrament comunista. A les dècades següents, al voltant del boom econòmic ininterromput del Japó (que, com Alemanya i Itàlia, es va beneficiar a la postguerra dels avantatges de la reconstrucció) es va formar l’àrea del nou capitalisme industrial del Pacífic, que inclou la mateixa Corea del Sud, Hong Kong i Singapur com a punts estratègics de l’economia mundial.

La incapacitat francesa a l’hora de comprendre els canvis del món va ser l’origen d’un llarg conflicte armat a Indoxina amb les forces nacionalistes, que es va allargar des del 1946 fins al 1954 i que va acabar amb la derrota dels colonialistes a Dien Bien Phu. El mateix any, els acords de Ginebra van establir la retirada dels francesos de tota la península indoxinesa (Vietnam, Laos i Cambodja) i la divisió del Vietnam en un estat d’orientació comunista al nord i un altre de prooccidental al sud. Però es tractava d’una situació d’equilibri extremament inestable. Al sud, ben aviat es va intensificar l’activitat dels guerrillers del Viet-cong, que, en estreta relació amb el règim nord-vietnamita liderat pel carismàtic Ho Chi Minh, lluitaven per derrotar el règim dictatorial instituït per Ngo Dinh Diem (defensat pels nord-americans i la seva lluita contra el comunisme) i per reunificar el sud i el nord. La tensió entre els dos Vietnam es va fer insostenible, com també la que hi havia entre el Vietnam del Nord, que tenia el suport de la Unió Soviètica, i els Estats Units. El 1964, un enfrontament directe entre vaixells nord-americans i nord-vietnamites va encetar una nova fase del conflicte, que va donar pas a una intervenció militar nord-americana a la regió cada cop més intensa. El 1968 hi havia al Vietnam del Sud més de 500 000 soldats nord-americans. Però el desplegament de forces, que preveia la utilització massiva de l’aviació també en territori nord-vietnamita i d’armes sofisticades, no va ser suficient per a doblegar el Viet-cong, que gaudia d’un ampli suport de la població i de l’avantatge que representava un medi natural que li era propici. L’acció nord-americana també es va veure debilitada per la creixent hostilitat a la guerra que es manifestava al mateix país, sobretot per part dels joves, i per la simpatia amb què una part de l’opinió pública occidental veia el Viet-cong, fins i tot dels països políticament més propers als Estats Units. Incapaços de trobar una solució en el pla militar, els EUA van iniciar negociacions que van portar a l’armistici del 1973, el qual va permetre la retirada de les tropes nord-americanes. El 1975, l’ofensiva final del Viet-cong i dels nord-vietnamites va provocar la caiguda del règim del Vietnam del Sud i la reunificació sota el control comunista dels dos Vietnam.

L’Orient Mitjà es va revelar com una àrea d’una particular inestabilitat. Es tractava d’una zona d’interès estratègic fonamental per als occidentals, que en depenien en bona part per la necessitat de petroli. Les disputes entre Israel i els països àrabs, que es negaven a reconèixer l’existència de l’estat jueu, van continuar essent un factor de tensió irresolt. Els conflictes armats del 1948, 1956 (amb motiu de la crisi del canal de Suez, 1967 (la guerra dels sis dies) i 1973 (la guerra del Yom Kippur) sempre van suposar la victòria d’Israel sobre la coalició dels països àrabs. El 1967, els israelians van prendre Cisjordània, el Golan i Gaza a Jordània, Síria i Egipte respectivament, la qual cosa agreujà la qüestió dels pròfugs palestins i va plantejar el difícil problema de les relacions entre l’administració jueva i la població àrab als territoris ocupats. La firma d’un tractat de pau històric amb l’Egipte del president Sadat el 1979 va semblar que obria noves perspectives d’estabilitat a la regió; no obstant això, el conflicte va continuar ateses les intransigències recíproques dels governs àrabs, dels moviments de resistència palestina (aplegats a l’OAP) i del govern israelià. La tràgica sort del Líban, que de “Suïssa de l’Orient Mitjà” es va convertir en un país destrossat per la guerra civil i dividit en diverses faccions politicomilitars, va ser fruit de les tensions i del fraccionament polític extrem de l’Orient Mitjà.

Durant els anys vuitanta, la inestabilitat de l’Orient Mitjà es va veure molt accentuada per la revolució islàmica khomeynista que el 1979 va enderrocar a l’Iran la monarquia del xa Reza Pahlawi, fidel aliat dels Estats Units, i va instituir un règim integrista islàmic antioccidental liderat per l’aiatol·là Khomeyni, inspirador i defensor del despertar de l’integrisme en nombrosos països àrabs. També va contribuir a la inestabilitat de la regió la guerra civil a l’Afganistan, país en el qual la Unió Soviètica va intervenir militarment per defensar —sense èxit— un govern comunista pròxim a Moscou.

El suport que Occident va prestar al dictador iraquià Saddam Hussein, en guerra durant anys contra l’Iran de Khomeyni, s’explica substancialment per la necessitat de crear un baluard que contingués l’extensió de la influència del règim islàmic iranià. Un suport d’altra banda mal calculat, atès que el 1990 Saddam va fer una política expansionista pel seu compte i va envair el veí Kuwait, del qual no es va retirar fins a la fi de la guerra del Golf Pèrsic, arran de la intervenció militar de les tropes de l’ONU (en bona part nord-americanes), al començament del 1991, conflicte que s’ha revifat diverses vegades, sobretot arran del refús iraquià de la inspecció d’algunes instal·lacions. Aquestes discrepàncies han estat ocasionalment castigades per “bombardeigs selectius” de les infraestructures iraquianes per part de l’aviació nord-americana amb la col·laboració d’alguns dels seus aliats.

Així, doncs, els anys noranta van sorprendre l’Orient Mitjà en l’apogeu de la tensió. Era difícil imaginar-se que precisament els dos enemics històrics —Israel i l’OAP com a representant del poble palestí— poguessin arribar a un acord amb la guerra del Golf tan recent, durant la qual l’Iraq havia amenaçat la seguretat d’Israel en erigir-se en protector dels drets dels palestins. L’acord històric signat a Washington el 13 de setembre de 1993, que a més de preveure el reconeixement mutu establia les bases per a l’autogovern palestí a la “franja de Gaza” i a la ciutat de Jericó, sota ocupació israeliana des del 1967, va representar una possibilitat concreta d’interrompre l’espiral de violència que taca la regió de sang des de fa dècades. Tot i això, el procés de pau s’ha vist amenaçat diverses vegades amb atemptats sagnants i disturbis al carrer, produïts sovint per grups extremistes o en resposta a l’amenaça que suscita en el poble palestí la creació de nous assentaments jueus.

Pel que fa a la descolonització a l’Àfrica, a la fi dels anys cinquanta la realitat colonial encara era el tret dominant del continent africà, amb l’excepció de l’àrea mediterrània, on Líbia, alliberada del domini italià, era independent des del 1951 sota la monarquia del rei Idris I, el Marroc i Tunísia havien obtingut el reconeixement de la seva independència de França el 1956 i Egipte, enderrocat el rei prooccidental Faruk I, era guiat des del 1954 pel nacionalista Nasser, fautor d’una política panàrab (d’unitat entre els països àrabs) i d’una mena de socialisme nacional. Precisament la decisió de Nasser de nacionalitzar el canal de Suez havia provocat el 1956 una greu crisi a la zona, que es va concretar en un atac militar per part de tropes francobritàniques, desautoritzat i blocat per l’ONU (al seu torn, la Unió Soviètica havia amenaçat d’intervenir-hi). Algèria, que França no es decidia a abandonar, romania sota el domini colonial. La guerrilla dels moviments independentistes aplegats en el Front d’Alliberament Nacional (FAN), iniciada el 1954, no va deixar d’actuar fins el 1962 amb la concessió de la independència, després de produir-se, el 1958 i el 1961, veritables revoltes en el si de l’exèrcit francès i entre els colons a Algèria contra la debilitat del govern de París i que van ser estroncades pel nou president francès, Charles de Gaulle. Ara, al final del segle XX, Algèria continua vivint una situació preocupant, ja que el país és trasbalsat per una cruenta guerra civil, iniciada el 1992, que al començament del 1999 havia ocasionat ja més de cent mil morts.

El 1960 va ser l’any decisiu per a la descolonització de l’Àfrica negra, on ja eren independents el Sudan (1956), Ghana (1957) i Guinea (1958). Van ser disset els estats africans que aquell any van obtenir la independència, en quasi tots els casos de manera pacífica. Només a Kenya la fi del domini colonial (1963) va ser precedida per desordres (moviment dels Mau-Mau) i repressions. La descolonització de l’Àfrica portuguesa (Angola, Moçambic i Guinea-Bissau) va ser difícil i més tardana, ja que no es va completar fins el 1975 després d’anys de guerrilla. En general, la conquesta de la independència no va significar per als nous països l’inici d’un període d’estabilitat, perquè els conflictes intertribals, l’endarreriment econòmic, l’analfabetisme generalitzat i la manca de quadres tècnics i dirigents, la persistència de “flagells bíblics” com la sequera, les caresties i les grans epidèmies, la incertesa de les fronteres traçades pel colonialisme i el recurs freqüentíssim als règims dictatorials (alguns dels quals caracteritzats per brutalitats particularment atroces, com les d’Amin Dada a Uganda i les de Bokassa a l’efímer imperi Centreafricà), van continuar essent problemes habituals arreu.

Les dificultats i la inestabilitat dels nous estats van afavorir en molts casos el manteniment de vincles de subordinació amb les expotències colonials o amb els poderosos grups econòmics privats. Data del començament dels anys seixanta un episodi especialment conegut, l’intent de secessió del Zaire (República Democràtica del Congo), excolònia belga independent de feia molt poc, de la regió minera de Katanga (avui Shaba), amb el suport de l’empresa multinacional Union Minière, que va causar una guerra civil sagnant, amb problemes polítics i tribals alhora.

A més, l’Àfrica va ser un dels principals escenaris de l’enfrontament a distància entre les dues superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, entestades a ampliar la seva àrea d’influència al món. Durant els anys setanta i vuitanta, la Unió Soviètica va anotar-se molts punts. Els principals van ser l’èxit dels moviments guerrillers a què va donar suport (amb la participació també de tropes cubanes) a Angola i Moçambic, la revolució d’Etiòpia contra el règim moderat i prooccidental del negus Haile Selassie (1974), que el 1977 va dur al poder el règim socialista del coronel Mengistu, i la instauració (1969) a Líbia del règim d’al-Gaddafi, de vocació clarament antioccidental en el seu integrisme islàmic agressiu i en la seva defensa de les reivindicacions panàrabs i la causa palestina. La penetració soviètica va tenir efectes semblants als que en el passat havien causat les potències colonials, perquè es va concretar en el suport a règims no volguts per sectors més o menys amplis de la població. Sobretot a Etiòpia, els anys de guerra civil instigada per diversos moviments independentistes van produir la caiguda de Mengistu al començament dels noranta i la secessió de la regió d’Eritrea, constituïda en estat independent.

Un cas a part en el procés de descolonització del continent africà va ser el de l’Àfrica austral, on la minoria blanca va manifestar una resistència acarnissada davant les instàncies polítiques de la majoria negra. A la colònia anglesa de Rhodèsia, el govern blanc fins i tot va proclamar unilateralment la independència del país (1965), on va instaurar un règim declaradament racista que durant uns quinze anys va resistir a la guerrilla dels nacionalistes negres, que finalment es van imposar el 1980 amb la creació del Zimbabwe independent. Namíbia no va obtenir la independència de Sud-àfrica fins el 1990. A la República de Sud-àfrica, el règim racista de l’apartheid, instaurat després de la Segona Guerra Mundial, va resistir fins a la fi de la dècada dels vuitanta, tant a l’activitat de l’oposició negra com a les condemnes de la comunitat internacional. No va ser fins a l’inici dels noranta que el primer ministre De Klerck va optar (entre dificultats, resistències i conflictes sagnants entre ètnies) per un procés de desmantellament gradual del règim de segregació racial. El 1990 va ser alliberat Nelson Mandela, dirigent de l’African National Congress (ANC) i símbol de la lluita contra l’apartheid. Aquell mateix any Mandela va ser elegit president de l’ANC i va renunciar a la lluita violenta en canvi de l’abolició de l’apartheid (1992). El 1993, va compartir amb De Klerk el premi Nobel de la pau, i, l’any següent, en les primeres eleccions multiracials i arran de la victòria de l’ANC, Mandela va accedir a la presidència de l’estat.

Apogeu, decadència i fi dels règims comunistes

Quan Stalin va morir, el 1953, va semblar que havia de començar un període de desglaç entre els blocs. Amb la fi de la guerra de Corea, el mateix any, es va cloure la fase crítica de la guerra freda. La nova direcció soviètica, de la qual va emergir, després d’un període de govern col·legiat, la personalitat de Nikita Khruscov, es va mostrar més dúctil que l’anterior. El 1956, el XX Congrés del Partit Comunista Soviètic i les revelacions del mateix Khruscov respecte dels crims de Stalin van iniciar el procés de la “desestalinització”. Així, doncs, s’havia acabat el “gran terror”, és a dir, la fase més aguda i fosca del totalitarisme soviètic. Però la intervenció militar de l’URSS contra Hongria, el mateix 1956, per estroncar l’experiment de socialisme democràtic i nacional iniciat pel govern d’Imre Nagy, de seguida va donar la mesura dels grans límits de la desestalinització, com també de la lògica de gran potència que animava la Unió Soviètica postestalinista, preocupada per salvaguardar a qualsevol preu la integritat territorial i l’homogeneïtat política del bloc comunista sota el seu control.

D’altra banda, precisament el caut revisionisme promogut per Khruscov respecte de l’estalinisme, acompanyat per l’inici d’una política exterior de coexistència pacífica amb les potències occidentals, va ser una de les causes principals primer del refredament i després del trencament de les relacions entre la Unió Soviètica i la Xina, el govern de la qual no tolerava el paper d’estat líder del món comunista que la Unió Soviètica exercia de manera aclaparadora. Així, d’ençà del començament dels seixanta, el comunisme internacional es va trobar dividit en dues tendències, representades per la Unió Soviètica i la Xina respectivament, amb la Iugoslàvia de Tito (i del socialisme autogestionari) en una posició autònoma respecte de totes dues i compromesa amb el grup dels no alineats. A la segona meitat de la dècada, la Xina va accentuar el radicalisme de la seva ideologia marxista leninista amb la revolució cultural, desfermada a partir del 1966 contra els dirigents i les posicions polítiques burgeses i revisionistes, que va comportar lluites a la cúpula i importants depuracions. A la primeria dels anys setanta es va anar apagant, coincidint amb l’ingrés de la Xina a l’ONU, el començament d’un diàleg prudent amb els Estats Units i la mort del dirigent Mao Zedong.

Malgrat les desavinences amb els xinesos, la Unió Soviètica continuava essent, sens dubte, el principal baluard del món comunista. L’eliminació política de Khruscov (1964) i l’ascens al vèrtex de l’estat soviètic de Leonid Breznev van encetar un nou període de glaciació, tant a l’interior com en política internacional, si bé molt més moderada que la de l’era estalinista. La coexistència pacífica amb Occident mai no es va qüestionar seriosament, tot i que en certs moments l’enfrontament polític, ideològic i també militar va arribar a fer-se difícil; de tota manera, aquest enfrontament mai no va ser directe, sinó practicat mitjançant tercers, als principals països en crisi del Tercer Món.

Els episodis més destacats de la política de Breznev van ser la intervenció militar duta a terme el 1968 per estroncar l’experiment reformista del “socialisme de rostre humà” personificat pel govern de Dubcek a Txecoslovàquia; el suport, en alguns casos també militar, mitjançant els aliats cubans, als moviments guerrillers actius en diversos països, sobretot a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, i als règims socialistes que s’estaven consolidant; i, a partir del 1979, la intervenció militar a l’Afganistan en ajut del govern comunista al poder en aquell país, en dificultats per l’ofensiva d’un moviment guerriller mixt que a les motivacions ideològiques (l’islamisme i l’anticomunisme) afegia les disputes tribals.

Als anys setanta semblava que el món comunista s’havia enfortit molt respecte d’Occident, i sobretot dels Estats Units, els quals havien patit el trauma de la derrota en la intervenció militar al Vietnam, al qual es va afegir la polèmica i l’escàndol en l’opinió pública interna i dels països aliats a causa de l’afer Watergate (espionatge en perjudici del Partit Demòcrata), arran del qual el president republicà Richard Nixon es va veure obligat a dimitir el 1974. A més, havien pagat el preu de dues presidències molt fluixes, la del republicà John Ford i la del demòcrata James Carter, i havien perdut a l’Orient Mitjà un aliat com el xa iranià Reza Pahlawi, enderrocat el 1979 per la revolució khomeynista que havia portat al poder un agressiu règim islàmic en una zona estratègicament important.

Però en canvi, després d’arribar a l’apogeu, el comunisme internacional va entrar en una fase de crisi aguda, que durant els vuitanta havia estat frenada i diferida en va. La simpatia amb què amplis sectors de l’opinió pública internacional havien seguit els experiments comunistes es va desdibuixar arran de tràgics fets internacionals, com el martiri del poble cambodjà sota el règim dels khmers rojos, la invasió vietnamita, el nacionalisme agressiu exhibit pels mateixos vietnamites respecte dels països veïns i la intolerància envers l’oposició interna, que va provocar l’èxode de milers de pròfugs (la boat people), el ja esmentat enviament de tropes soviètiques al territori afganès i la seva incapacitat de plantar cara a la guerrilla dels mujaheddin. El caràcter planetari de la política exterior soviètica va comportar costos a la llarga insostenibles per a una economia castigada per l’estancament del període de Breznev, tecnològicament endarrerida, tret d’alguns sectors de punta, ineficient, desequilibrada, massa concentrada en la indústria pesant i en les exigències de l’aparell militar i incapaç de satisfer les expectatives creixents dels consumidors soviètics i dels països satèl·lit, alimentades en part pels contactes cada cop més estrets amb Occident. En aquests països va esdevenir cada cop més difícil fer callar les demandes, formulades per la gran majoria de la població, d’un nivell més alt de benestar i de més productes de consum, les aspiracions de tenir una democràcia política més àmplia, les reivindicacions per poder escollir autònomament el propi règim polític, al marge del diktat i les interferències soviètiques. En un primer temps, aquestes pressions es van resoldre amb el conegut mètode autoritari. Així, a Polònia, el sindicat independent Solidarnosc, sorgit el 1979 i el líder del qual era Lech Walesa, va ser colpit el 1981 pel cop d’estat del general Wojciech Jaruzelski, que, tanmateix, va demostrar una independència substancial dels soviètics i una capacitat de diàleg amb l’oposició interna, inclòs el mateix Solidarnosc; d’altra banda, va pesar en favor de l’oposició democràtica el fet que el 1980 fos elegit papa el polonès Karol Wojtyla, Joan Pau II.

La mort de Breznev (1983) va accelerar el procés de crisi política de la Unió Soviètica que s’havia mantingut latent durant la llarga era del seu mandat. Després de les breus presidències interlocutòries d’Andropov i Cernenko, el nou líder Mihail Gorbatxov (1985), davant la necessitat ineludible de racionalitzar i revitalitzar l’economia, va promoure la glasnost (transparència) i la perestroika (restauració), mentre avançava decisivament cap a la distensió internacional i demanava obertament a Occident ajut econòmic, necessari per a la consolidació de la seva política reformista. A partir d’aleshores es va produir una reacció en cadena que havia de desembocar en la dissolució total del règim comunista a la Unió Soviètica i en el distanciament dels satèl·lits de l’Europa de l’Est respecte del país exlíder del comunisme. En aquests estats, els règims comunistes van donar pas a governs elegits democràticament.

Durant el 1989, l’Europa de l’Est es va transformar amb una rapidesa sorprenent. El procés de democratització, amb el suport de manifestacions populars impressionants, va començar a Polònia i es va encomanar a l’Alemanya de l’Est, on la caiguda de l’històric mur que dividia Berlín en dos sectors, pel novembre, va ser saludada justament com un fet de gran contingut simbòlic. L’any següent, les “dues” Alemanyes es van reunificar. La democratització va seguir per Hongria, Bulgària, Txecoslovàquia i Romania, l’únic país on la revolució va ser sagnant i va menar a la condemna a mort del dictador Nicolaie Ceausescu. També es va estendre a Albània, bastió de l’estalinisme. A la Xina, en canvi, les tendències democràtiques, expressades públicament sobretot pels joves estudiants, després d’una lluita en el si del grup dirigent, es van estroncar al juny del 1989 amb la intervenció de l’exèrcit a la plaça de Tienanmen de Pequín i en altres localitats del país; en matèria econòmica es van fer certes reformes, però rigorosament controlades des de dalt. L’1 de juliol de 1997, Hong Kong va ser reincorporat com una “regió administrativa especial” a la República Popular de la Xina amb un seguit de celebracions presidides per Jiang Zemin, consolidat en el poder després de la mort, aquell mateix any, de Deng Xiaoping. El president xinès manté la política del seu antecessor, basada en la coexistència entre la liberalització econòmica i l’autoritarisme polític.

A la Unió Soviètica, després d’una llarga lluita entre els corrents reformistes moderats, els radicals i els conservadors, amb Gorbatxov en una posició de mediació difícil, la dissolució del règim comunista va tenir el seu epíleg a l’agost del 1991, amb el fracàs d’un obscur cop d’estat que pretenia aturar el procés de democratització. El Partit Comunista va ser il·legalitzat i poc després el mateix Gorbatxov va ser apartat del poder i substituït pel president de la República Russa, Boris Eltsin, elegit més o menys democràticament. L’eliminació de la ideologia comunista i del govern autoritari de Moscou va donar via lliure a l’afirmació de projectes nacionalistes que van desembocar en la desintegració de la mateixa estructura unitària del gran imperi soviètic. En el curs del bienni 1990-91, començant per les repúbliques bàltiques (que l’URSS havia annexat per la força el 1940), les repúbliques que havien constituït la Unió Soviètica es van declarar independents i només van mantenir un lligam tènue en l’àmbit de la Confederació dels Estats Independents (CEI, de la qual no formen part ni els països bàltics ni Geòrgia). El sorgiment de violents conflictes ètnics entre algunes repúbliques (per exemple Armènia i l’Azerbaidjan) o, fins i tot, en el seu si per les tendències secessionistes de les regions habitades per minories va demostrar que l’autoritarisme del règim soviètic havia frenat i immobilitzat però no pas eliminat unes rivalitats i tensions l’origen de les quals se situa en un passat remot. Les divergències i les crítiques al mal funcionament de la CEI, que caldria reorganitzar, conjuntament amb l’atzarosa vida política russa i la malmesa economia nacional, són fets que inestabilitzen profundament tota la zona i tenen una forta repercussió internacional.

La interrelació entre crisi econòmica, crisi política i explosió de la qüestió nacional es va deixar sentir especialment, pels mateixos anys, a propòsit de Iugoslàvia, l’estat multiètnic per excel·lència. La necessitat de reformes per a remuntar una situació econòmica negativa va portar també aquí a una crisi del règim, el primer pas de la dissolució de les estructures federals i d’una guerra civil sagnant. En aquesta regió de la península Balcànica, on les pretensions econòmiques soviètiques havien estat contingudes pel nacionalisme del mariscal Tito, es van posar de manifest cruament les rivalitats històriques entre les comunitats ètniques que formaven el jove estat, sorgit el 1919 i constituït per la victoriosa Sèrbia, flanquejada per les nacionalitats eslovena i croata, alliberades de la dominació dels Habsburg. Eren les mateixes rivalitats que havien esclatat en el curs de la Segona Guerra Mundial, durant l’ocupació nazi i feixista. L’afirmació de les forces anticomunistes a Eslovènia i Croàcia, a la qual feia de contrapunt la “resistència” dels comunistes a Sèrbia, va fer impossible el caràcter col·legial del govern federal. Eslovènia i Croàcia van ser les primeres a abandonar la federació (1991), després d’un conflicte breu però cruel, sobretot en el cas de Croàcia, amb l’exèrcit (federal de nom però serbi de fet). Després, el conflicte es va desplaçar a l’interior de Bòsnia, una república multiètnica composta per serbis, bosnians musulmans i croats. La guerra la va devastar i de fet hi va imposar com a sortida obligada la divisió de la república amb un criteri ètnic. La inestabilitat política i social és encara una de les característiques principals de la zona balcànica, sacsejada per la violenta repressió sèrbia a la regió de Kosovo, de majoria albanesa i voluntat independentista. En canvi, l’escissió de Txecoslovàquia (1992) va ser pacífica. En van renéixer independents els seus dos components històrics: Bohèmia (la República Txeca) i Eslovàquia, que s’havien unit artificialment el 1919.