La literatura: de l'edat mitjana al Renaixement

L’humanisme i la literatura italiana del segle XV

Entre la fi del segle XIV i les primeres dècades del XV, a Itàlia es va iniciar un procés de transformació de la cultura que, un segle més tard, dominà tota la vida intel·lectual europea i donà lloc a l’ampli moviment d’idees del Renaixement. Per a comprendre la singularitat i el sentit d’aquest procés és necessari tenir en compte els contextos que van fer possible el desenvolupament a Itàlia d’aquesta nova cultura, que anomenem humanisme, i descriure atentament alguns dels seus trets més essencials.

Les arrels italianes de l’humanisme

La primacia italiana en aquesta etapa de la història de la cultura respon a factors molt diversos. Mentre que la resta d’Europa vivia immersa en un model de societat agrari i feudal, en què l’Església detenia el control de les institucions educatives encarregades de l’administració del saber, les ciutats autònomes (els communi) del nord i del centre d’Itàlia havien desenvolupat, des de l’inici del segle XIII, un nou model de societat, urbà i mercantil, el funcionament del qual exigia un gran nombre de professionals amb una sòlida formació legal i lingüística: juristes, notaris i dictatores, és a dir, secretaris o cancellers especialitzats en la redacció de documents en llatí. Aquestes circumstàncies van contribuir a crear una classe de laics lletrats, funcionaris i polítics, que s’acostaven a la cultura amb uns objectius diferents dels que regien a les escoles eclesiàstiques. Allò que interessava als dictatores no era, en principi, obtenir una preparació gramatical orientada al comentari dels autors, sinó una preparació retòrica, l’ars dictaminis, encaminada a la producció de documents. El domini d’aquesta art tenia una especial importància per a la diplomàcia i per a la correspondència oficial, atès que la qualitat del dictamen era un signe de distinció cultural que refermava el prestigi de l’estat. El criteri d’avaluació consistia sempre, és clar, en la comparació amb els millors models de l’eloqüència civil, Ciceró i Quintilià.

L’afany d’imitar la llengua i l’estil d’aquests autors havia de desvetllar ben aviat un interès genuïnament literari pel conjunt de les lletres clàssiques, com també el gust de consagrar les hores de lleure a l’intercanvi d’epístoles o a la composició de versos en una llengua depurada i selecta, ben distinta del llatí habitual entre els escrivans i els clergues medievals. Pel que fa als juristes, que generalment constituïen la classe dirigent dels comuns italians, el seu interès se centrava sobretot en el vessant pràctic del dret civil, és a dir, la recerca de solucions per als problemes que diàriament es plantejaven a l’administració de justícia, de manera que aquesta orientació particular va encaminar-los a un estudi minuciós del dret romà amb la intenció d’aplicar-lo a les realitats del present. L’interès pel dret no va trigar a estendre’s, però, a altres aspectes de la civilització romana, com ara la història o la filosofia moral. En definitiva, els nous intel·lectuals italians van començar a percebre la necessitat de restaurar un patrimoni cultural (lingüístic, literari, jurídic, històric i filosòfic) que consideraven propi i, alhora, perdut en la distància dels segles, i d’aquesta percepció va néixer el germen de la consciència històrica moderna, ingredient essencial de l’humanisme.

És evident que la voluntat de restaurar amb rigor històric el patrimoni cultural de l’antiguitat exigia el coneixement de la llengua de la Grècia clàssica; en aquest sentit, els intel·lectuals de la península italiana es trobaven també en una posició immillorable. Des de mitjan segle XIII, els mercaders italians gaudien d’unes relacions comercials privilegiades amb la Mediterrània oriental de llengua grega, i tant a Pàdua com a Nàpols hi va haver algunes persones capaces de llegir obres gregues i de traduir-les al llatí. No fou, però, fins el 1360 que, a instàncies de Giovanni Boccaccio, un professor de grec va establir-se temporalment a Florència a càrrec del comú; l’experiència es consolidà el 1397, any en què el diplomàtic bizantí Manuel Crisoloras, autor d’una traducció llatina de la República de Plató i d’una gramàtica grega titulada Erotèmata, va iniciar a Florència una sèrie de cursos de grec, als quals va assistir el gran humanista Leonardo Bruni.

Els espais de l’humanisme

Durant la primera meitat del segle XV, a la Itàlia del nord i del centre es va configurar de mica en mica un nou panorama polític regit pel sistema de les signorie (vegeu “L’edat mitjana”), a mesura que un nombre reduït de ciutats (principalment Milà, Florència i Venècia, però també Pavia, Màntua, Verona, Ferrara, Bolonya i d’altres), un cop acabada l’època de les lligues comunals, anaren aglutinant les velles estructures municipals sota un nou poder regional. A més, el fet que les senyories aconseguissin sostreure els comuns a la influència política del papa va tendir a convertir Roma i els territoris pontificis en un estat entre estats, una potència italiana amb interessos estrictament particulars. Finalment, la possessió del regne de Nàpols, llargament disputada entre els Anjou i Alfons IV de Catalunya, anomenat el Magnànim, va recaure definitivament sobre aquest monarca el 1442. Aquest procés irreversible de concentració del poder polític no va aturar, però, les tendències culturals que havien nascut al bressol dels antics comuns, sinó que, ben al contrari, va afavorir la seva maduració en un autèntic moviment humanístic. Els nous prínceps, dotats o no d’una selecta educació, van descobrir de seguida els beneficis d’oferir el seu mecenatge a una elit d’intel·lectuals que podien servir les causes polítiques de l’estat, no solament com a juristes o com a mestres d’eloqüència, sinó també com a historiògrafs, panegiristes o erudits.

Un exemple emblemàtic d’aquesta col·laboració entre l’humanisme i el poder polític va ser la cort d’Alfons el Magnànim (1396-1458), un monarca estranger, però que, fins i tot abans de culminar la conquesta de Nàpols, havia procurat envoltar-se d’un cenacle d’humanistes encapçalats per Antonio Beccadelli, dit el Panormita (1394-1471), conseller i preceptor del rei, autor de la seva biografia titulada De dictis et factis Alphonsi regis (1455) i fundador d’una acadèmia d’estudis filològics de patrocini reial coneguda amb el nom d’Accademia Panormitana. Entre el 1435 i el 1448, el gran humanista Lorenzo Valla (1407-1457) també va posar la seva erudició al servei del Magnànim, per al qual va escriure una crònica del regnat del seu pare, el rei Ferran I de Catalunya-Aragó (Historiarum Ferdinandi regis Aragonum libri tres), i també diversos discursos que legitimaven les pretensions polítiques del sobirà, com ara la cèlebre Declamatio contra la falsa donació de Constantí, en què desautoritzava el suport dels papes a les aspiracions napolitanes dels Anjou mitjançant una rigorosa crítica històrica i filològica. El rei Alfons el Magnànim va fomentar, en suma, tota mena d’iniciatives artístiques i culturals que contribuïssin a crear-ne una imatge pública fastuosa, evocadora de l’antiga esplendor de la Roma dels cèsars; també sentia, però, una genuïna fascinació personal per la cultura clàssica, que el va moure a encarregar diverses traduccions llatines d’autors grecs i a aplegar una vasta i escollida biblioteca. L’herència cultural d’Alfons el Magnànim i del Panormita va ser ben custodiada, durant les darreres dècades del segle, pels seus respectius successors, els reis Ferran I i Alfons II de Nàpols (1458-94 i 1494-95) i l’humanista Giovanni Pontano (1426-1503), autor de les famoses elegies De amore coniugali. D’altra banda, els vincles polítics que la unien a la Corona d’Aragó van convertir la cort de Nàpols en una important font de difusió de l’humanisme, especialment per mitjà dels intel·lectuals catalans que van residir-hi o que hi mantenien relacions freqüents, com l’humanista gironí Joan Margarit (1422-1484), que escriví els Paralipomenon Hispaniae libri decem, sobre la història antiga d’Hispània.

La cúria pontifícia va ser un altre medi especialment favorable al perfil professional dels humanistes i a la difusió internacional de les seves aportacions: Leonardo Bruni (1370-1444) i Poggio Bracciolini (1380-1459), autor d’un famós i divertit recull d’anècdotes conegut pel títol de Liber facetiarum, van ocupar el càrrec de secretaris pontificis abans d’esdevenir cancellers de Florència; després de la seva etapa napolitana, també Lorenzo Valla va acudir a Roma, on va ser oficial de la cúria i, més tard, secretari del papa Calixt III (1455-58), nom que adoptà el valencià Alfons de Borja en arribar al papat. Fins i tot un humanista com el noble sienès Enea Silvio Piccolomini (1405-1464), coronat com a poeta al Capitoli (1442) i autor d’una cèlebre ficció sentimental, la Historia de duobus amantibus Eurialo et Lucretia (1444), va accedir al pontificat amb el nom de Pius II (1458) i des d’aquesta posició va afavorir, amb algunes reserves, els treballs històrics i lingüístics de molts humanistes que propugnaven idees ben apreciades per l’Església, com ara la universalitat del llatí o la necessitat d’una concòrdia entre cristians per tal de fer front a l’amenaça turca. Un dels principals humanistes catalans del segle XV, el barceloní Jeroni Pau (1458-1497), va prestar servei a la cúria romana durant bona part de la seva vida.

El protagonisme de les senyories com a centres de la cultura humanística no va fer sinó augmentar amb el pas de les dècades. A Milà, els Visconti, com després els Sforza, van acollir al seu servei humanistes locals de renom, com Pier Candido Decembrio (mort el 1427). A Ferrara, la llarga tradició de mecenatge de la família d’Este assolí la seva màxima esplendor amb la figura d’Ercole I (1471-1505), protector de les arts. A Florència, des de mitjan segle XV, el llinatge dels Mèdici va ensenyorir-se del poder i va inaugurar una època brillant per a la nova cultura. L’any 1463, Cosimo de Mèdici encarregava a Marsilio Ficino una traducció llatina completa del corpus platònic i li procurava una vil·la que esdevindria seu de l’Accademia Platonica de Florència. Pocs anys més tard accedia a la senyoria Lorenzo de Mèdici, dit el Magnífic (1449-1492), un admirador fervent de la literatura i de les arts, i també un mecenes instruït i generós: va acollir a la seva cort literats com Luigi Pulci i Agnolo Poliziano, va protegir humanistes com Marsilio Ficino i Giovanni Pico della Mirandola, va envoltar-se d’artistes com Giuliano da Sangallo, Verrocchio, Pollaiuolo, Mino da Fiesole, Botticelli i Ghirlandaio, i va dotar Florència de nombroses biblioteques (vegeu “L’art del Renaixement”).

La incorporació progressiva de l’humanisme en els programes de les universitats italianes i europees, en substitució dels models educatius escolàstics, va suposar finalment la conquesta de l’espai intel·lectual més important d’Occident i l’autèntic inici de la cultura moderna.

Plantejaments essencials de l’humanisme

El substantiu humanisme, encunyat en una data no anterior al segle XIX, té el seu origen remot en les nocions humanitas i studia humanitatis amb què Ciceró designava, respectivament, una educació civilitzada i les disciplines que la caracteritzaven: en especial, havia de suposar una bona formació lingüística i literària, acompanyada de coneixements d’història i de filosofia moral. Al segle XIV, Francesco Petrarca i altres pioners de l’humanisme van redescobrir aquest concepte i els principals valors que s’hi associaven: l’amor de l’eloqüència, de la veritat i de la virtut. Però no fou sinó a partir del segle XV, i sobretot amb la implantació dels studia humanitatis a les universitats, que es va començar a aplicar el qualificatiu d’humanista al professor que impartia llengua i literatura clàssiques —les anomenades humanae litterae— i altres disciplines auxiliars. Posteriorment, els nous criteris i mètodes dels humanistes s’estengueren a altres camps del saber, com ara les arts, l’enginyeria, les ciències naturals, la teoria política o la teologia. Per això no és fàcil trobar una definició d’humanisme capaç d’incloure els múltiples aspectes que el nou moviment va arribar a oferir. La devoció per l’antiguitat, que n’és certament el tret primordial, és insuficient per a distingir l’humanisme d’altres fenòmens i períodes històrics que comparteixen, d’una manera o altra, la mateixa afecció envers els clàssics. En canvi, presenta alguns altres trets essencials que el singularitzen vertaderament, com són ara el rebuig i el menyspreu de l’escolàstica, una consciència històrica moderna, l’afany de restauració del llegat de l’antiguitat, un nou concepte d’imitació i, finalment, la recerca i l’aplicació d’un rigorós mètode crític, primerament en la filologia i en la història, i després en totes les altres disciplines intel·lectuals. Els defectes que els humanistes imputaven als seus adversaris escolàstics es podrien resumir en una sèrie de punts: el predomini de la lògica sobre l’eloqüència; l’ús d’un llatí abominable, ignorant dels models clàssics; la professió d’una filosofia purament especulativa i estèril, sense efectes sobre la vida moral dels individus o de la societat, i, particularment, les deficiències de la seva metodologia, viciada pels arguments d’autoritat, pel maneig de fonts defectuoses, de notícies deformades, d’errors heretats, i per la seva absoluta manca de perspectiva històrica. Aquesta perspectiva, típicament humanística, suposava prendre consciència de la distància existent entre la modernitat i els models de l’antiguitat, reconèixer les tergiversacions del llegat clàssic que s’havien produït al llarg del temps, i fer un esforç per a comprendre les obres humanes en el seu propi context històric i cultural. Una de les conseqüències immediates d’aquesta nova consciència històrica va ser l’afany de restaurar el patrimoni de l’antiguitat a partir dels vestigis que n’oferia el present: reformar l’estudi de la llengua llatina i impulsar-ne el de la grega; cercar llibres antics i recuperar obres perdudes; recórrer directament als documents i les fonts de coneixement: als autors clàssics, als pares de l’Església, a les restes arqueològiques i epigràfiques. A més a més, l’humanisme atribuïa a aquests estudis històrics i filològics un profund sentit ètic i cívic, basat en la convicció que l’excel·lència en qualsevol activitat humana només podia assolir-se a partir de la lliçó dels clàssics; és per això que els humanistes cercaven en el passat històric d’Occident els períodes que consideraven de màxima esplendor (la Grècia clàssica i alexandrina, la Roma de la baixa república i de l’alt imperi), en els quals pretenien descobrir els exponents més rellevants de la saviesa humana. No es tractava, però, d’imitar-los de manera servil, sinó de bastir una nova cultura cristiana que, enfonsant les seves arrels en la tradició grecollatina, fes reviure els seus valors i donés fruits tan excel·lents com els del passat. Producte d’aquesta voluntat va ser la creació d’uns nous instruments intel·lectuals (com la crítica textual de la filologia, o la cronologia i el documentalisme de les ciències històriques) que acabaren desplaçant definitivament la vella escolàstica i que també serviren de base a moltes disciplines artístiques i científiques de la modernitat.

La suma d’aquests plantejaments intel·lectuals és suficient per a comprendre el privilegi que els humanistes atorgaren a l’epistolografia, a la historiografia i a la tractadística (sobre temes lingüístics, polítics, morals o religiosos, i de vegades en forma de discurs o de diàleg) en la seva activitat literària. En tots els casos, procuraren d’imitar el model dels clàssics i refusaren els mètodes, les concepcions i l’estil habituals durant l’edat mitjana. Els historiadors, per exemple, van desconfiar de les llegendes i de les tradicions populars i, en canvi, van recórrer als testimonis i documents més antics, remuntant-se escrupolosament a les fonts més acostades als fets i contrastant-les de manera crítica. Així mateix, van abandonar el providencialisme dels historiadors medievals i van posar una cura especial en la descripció dels diferents règims polítics i dels protagonistes individuals de la història, que eren considerats els veritables agents dels esdeveniments i valuosos exemples per a l’acció política. Val a dir, però, que els humanistes també conrearen altres gèneres pròpiament “literaris”, especialment la poesia neollatina, amb preferència per subgèneres com l’ègloga, d’inspiració virgiliana, l’elegia, a imitació d’Ovidi, Properci o Catul, i l’epigrama, seguint el model de Marcial.

La literatura italiana del segle XV

El desenvolupament de la literatura italiana en temps de l’humanisme es va veure profundament condicionat per la denominada “qüestió de la llengua”. Els humanistes de les primeres dècades del segle van assumir plenament la idea, abonada per l’obra humanística de Petrarca i Boccaccio, que la llengua llatina era l’únic vehicle adequat per a l’expressió de l’alta cultura literària, històrica i filosòfica, mentre que la llengua vulgar, tan fragmentada i variable segons les èpoques, les regions i els estaments socials, i encara mancada d’una sòlida tradició culta i normativa, era considerada inferior i inadequada per a aquelles matèries. Com a conseqüència d’aquesta actitud, les figures capdavanteres de la nova cultura van deixar el conreu de la literatura italiana, que, durant aquest primer període, restà en mans d’autors d’una cultura mediocre o estrictament escolàstica, fermament ancorada en les tradicions literàries medievals i relegada a aquells gèneres i matèries que s’adreçaven específicament a un públic més ampli, desconeixedor del llatí.

Naturalment, la llengua vernacla va ser el mitjà d’expressió habitual de la literatura religiosa. A part dels tractats doctrinals, els llibres de devoció i les laudes líriques, dos gèneres van gaudir d’una especial rellevància durant el segle XV: d’una banda, les representacions sagrades (sacre rappresentazioni), destinades a l’edificació del poble i recitades a l’oratori o a la plaça pública; de l’altra, la predicació popular, amb figures tan notables com el franciscà Bernardino da Siena (1380-1444) o el dominic Girolamo Savonarola (1452-1498), abrandat adversari de l’humanisme, dels Mèdici i dels interessos seculars del papa Alexandre VI (Roderic de Borja). La primera meitat del segle XV va conèixer també una abundosa literatura profana, però cap autor no va assolir el nivell dels grans mestres de la centúria precedent. La lírica cortesa es va veure dominada per la influència del Canzoniere de Petrarca, i aquesta tendència no va fer sinó accentuar-se fins a l’eclosió del Renaixement. Quant a la prosa narrativa, la influència del Decameró de Boccaccio és ben palesa en les dues obres més importants d’aquesta època: el Paradiso degli Alberti, novel·la atribuïda a Giovanni Gherardo (1367-1446), i el Novelliere del mercader Giovanni Sercambi (1347-1424). A més de la literatura de ficció, la prosa italiana va continuar alimentant la vella tradició de les cròniques i de les memòries locals, escrites sovint per mercaders com el mateix Sercambi, i va produir interessants tractats tècnics, com ara el Libro dell’arte de Cennino Cennini, autèntic pioner de la teoria artística moderna.

Durant la segona meitat del segle XV, dos factors de naturalesa ben diversa van contribuir decisivament a la revitalització de la prosa i la poesia italianes: la florida de les corts renaixentistes i l’esforç d’alguns humanistes per dignificar la llengua vulgar davant del llatí, un esforç que es va veure afavorit per la formació gradual d’una llengua literària supraregional que prenia com a model els “clàssics” toscans del segle XIV (sobretot Petrarca i Boccaccio) i que rebé la seva teorització més acabada en les Prose della volgar lingua (1525) de Pietro Bembo (1470-1547).

Les principals aportacions de l’humanisme a la literatura italiana van concentrar-se primerament en la biografia, el diàleg moral i la tractadística, gènere en el qual cal destacar l’obra italiana del polifacètic artista Leon Battista Alberti (1404-1472), integrada principalment pel diàleg Della famiglia (1433-41 aproximadament), el tractat teòric Della pittura (1436) i la Grammatichetta (1440 aproximadament), primera gramàtica de la llengua italiana. Però al darrer terç del segle, i en el marc favorable de les corts, diversos autors de formació humanística van inaugurar una nova etapa de la literatura italiana, que es caracteritzà per una fecunda poesia lírica de gust petrarquista, per la represa de la poesia cavalleresca i per l’aparició d’un nou gènere d’inspiració clàssica, la ficció bucòlica.

El renaixement de la lírica, especialment en el cas de la cort florentina, va suposar una íntima fusió entre la tradició popular, el gust petrarquista i les concepcions platòniques sobre l’amor, que hi eren ben conegudes gràcies a les traduccions llatines de Marsilio Ficino (1433-1499) i a les activitats de l’Accademia Platonica que ell mateix presidia. Precisament dos membres de l’acadèmia, Lorenzo de Mèdici i Agnolo Poliziano, esdevingueren els dos màxims exponents de la poesia italiana del quatre-cents. La producció poètica de Lorenzo de Mèdici (1449-1492) s’inspira clarament en Petrarca i, potser de manera menys evident, en el Dant de la Vita Nova. El seu Commento de’ miei sonetti consta de quaranta-un sonets encastats en una exposició en prosa que combina tradició lírica i platonisme; altres obres, com Ambra i Corinto, són plenes d’imatges mitològiques i pastorals, creades per una fantasia forjada en la lectura dels textos clàssics. L’humanista Agnolo Ambrogini, dit il Poliziano (1454-1494), va iniciar la seva carrera de literat col·leccionant i comentant alguns textos antics, i a partir del 1480 va contribuir de manera important als estudis clàssics gràcies a les seves traduccions llatines d’autors grecs i a les seves Sylvae, lliçons universitàries en vers o en prosa sobre literatura antiga. En italià va escriure obres de gran sensibilitat artística i lingüística, com les Canzoni a ballo i els Rispetti, en què fonia erudició i inspiració poètica, o com les Stanze per la giostra del Magnifico Giuliano de’ Medici, en què l’art de Poliziano es demostrà capaç d’elevar a la categoria de mite èpic un torneig cavalleresc celebrat a Florència el 1475. És també autor de la Favola di Orfeo, una obra dramàtica que constitueix alhora un dels primers exemples italians de teatre profà i un primer model de la ficció pastoral renaixentista (vegeu també “El mitjà de comunicació més antic: el teatre”).

La represa de la poesia cavalleresca va ser deguda a un altre autor florentí de la cort de Lorenzo de Mèdici, Luigi Pulci (1432-1484), cèlebre pel poema Morgante, dividit en vint-i-vuit cants i inspirat en els romanços anònims del cicle carolingi. Després de Luigi Pulci, el gènere va rebre un nou impuls gràcies a l’Orlando innamorato (‘Orlando enamorat’) de Matteo Maria Boiardo (1441-1494), un poema cavalleresc en octaves començat el 1467 i deixat inacabat. L’heroi de la història és Orlando, un cavaller perfecte i sense cap mena de feblesa fins que troba la bella Angelica, que el transforma en un enamorat ingenu i maldestre. L’amor, vist com una passió irresistible que provoca la joia i el turment, és l’element principal del poema i presideix les aventures dels cavallers, en l’escenari d’un món fabulós on la fantasia i el lirisme predominen sobre el to èpic. Aquests trets asseguraran la fortuna del gènere en el segle següent, en què florirà l’obra mestra de Ludovico Ariosto.

L’adaptació de la ficció bucòlica a les lletres italianes va conèixer diversos precedents durant el darrer quart del segle XV, però la seva màxima expressió, i la que va exercir una influència més intensa sobre les lletres europees dels segles XVI i XVII, va arribar a la primeria del cinc-cents de mans d’un autor de la cort de Nàpols, Jacopo Sannazaro (1455-1530). Personatge d’una gran cultura clàssica i membre de l’Accademia Pontaniana, va escriure poesia en llatí inspirada en Virgili. També va compondre poesia en italià, com els Sonetti e canzoni, compartint el gust petrarquista d’altres membres de l’acadèmia. L’obra més coneguda de Sannazaro és, però, L’Arcadia (1504), una novel·la pastoral en prosa en què dóna forma al somni d’una vida natural en un món idíl·lic que ofereix al protagonista el refugi ideal per a evadir-se del seu amor infeliç.

La literatura europea del segle XV

Tradició i innovació són les tendències que dominaren la societat europea del segle XV. L’herència medieval s’hi mantingué vigent en la majoria dels àmbits, però això fou possible en la mesura que es demostrà dúctil davant els canvis de l’època i sabé transformar-se sense acusar fractures greus en la seva pròpia continuïtat.

En l’aspecte social i polític, l’Occident europeu conservà les velles estructures feudals, tot i que el desenvolupament progressiu del comerç i de la indústria convertí la burgesia en un poder econòmic important, que reclamava el seu dret a participar en les decisions polítiques. Des de mitjan segle XIV, les monarquies europees cercaren el suport dels ciutadans per tal d’enfortir el seu domini en detriment de la noblesa, mentre que a l’interior de les ciutats se suscitaren també greus conflictes d’autoritat entre l’oligarquia dirigent i el poble. Per altra banda, la guerra dels Cent Anys (1337-1453) continuava enfrontant Anglaterra i França, tot involucrant plenament el ducat de Borgonya i els Països Baixos, i als regnes ibèrics esclataren diversos conflictes dinàstics. Tots aquests antagonismes provocaren greus crisis bèl·liques i socials, que es resolgueren de diverses maneres segons els casos; no impediren, però, que tant les corts reials i aristocràtiques com les ciutats més pròsperes de l’Europa del segle XV poguessin florir com a centres culturals de primer ordre. L’evolució de les lletres durant aquest període es relaciona estretament amb la d’aquests centres de poder cultural i polític. Les universitats, controlades per l’Església, dominaven la vida intel·lectual i asseguraven la plena vigència de l’ensenyament escolàstic; només cap al darrer quart del segle XV l’humanisme començà a ocupar un lloc en l’àmbit universitari. Les corts reials i aristocràtiques afavoriren el conreu de la literatura política, de la historiografia, de la lírica i de la ficció cavalleresca, tot imposant les seves preferències als autors que acollien sota la seva protecció. A més, la noblesa es complagué a “viure literàriament” la seva condició cavalleresca, amb la creació de nous ordes de cavalleria (com el del Toisó d’Or, a Borgonya) i promovent la celebració de torneigs, passos d’armes, espectacles escènics d’inspiració novel·lesca, etc. Entre la burgesia predominà l’interès per la literatura doctrinal, els llibres de devoció, els tractats tècnics de nivell elemental i les novel·letes exemplars.

L’increment del públic lector fou un altre factor que incidí profundament en la difusió cultural i en l’evolució dels gèneres literaris. L’extensió de la lectura, reduïda encara a un àmbit minoritari, no eliminà, certament, l’oralitat com a vehicle de difusió del saber, però sí que la complementà i, fins i tot, la substituí en molts terrenys, cosa que féu possible un gran enriquiment de la cultura laica. Els predicadors, a part de pronunciar els seus sermons a l’església o a la plaça pública, redactaren tractats doctrinals per a lectura dels laics cultes, que així pogueren accedir al saber escolàstic. També proliferaren les traduccions, gràcies a les quals aquest mateix públic, mal coneixedor del llatí, pogué llegir les obres espirituals dels pares i doctors de l’Església, les grans obres científiques i enciclopèdiques, els antics filòsofs morals, com Ciceró, Sèneca o Boeci, els poetes, com Ovidi, i els narradors d’històries antigues, sense fer distincions entre els clàssics, com Sal·lusti, Tit Livi o Valeri Màxim, i els medievals, com Guido delle Colonne o Vincent de Beauvais. Aquesta divulgació de la cultura escolàstica i literària no solament augmentà el nivell d’informació dels escriptors i lectors del segle XV, sinó que també transformà de manera sensible els seus valors morals i estètics.

Finalment, l’increment de la producció de llibres i de la lectura influí en l’evolució de molts gèneres literaris vinculats originàriament a l’oralitat. Els signes més evidents d’aquesta influència són el predomini de la prosa i la llargària de les obres. El cas de la novel·la és ben eloqüent: les antigues narracions en vers, la cançó de gesta i el roman courtois, foren prosificades i compilades en grans cicles de matèria antiga, artúrica o carolíngia. En conseqüència, la ficció cavalleresca s’assemblà cada vegada més a la historiografia (o a la biografia), i aquests dos gèneres no deixaren d’imitar-se recíprocament durant tot el segle XV. La prosa també tendí a substituir el vers en la narrativa breu: el fabliau anà deixant lloc al conte picant en prosa, a imitació de les novelle del Decameró de Boccaccio, alhora que l’al·legoria amorosa autobiogràfica, com la primera part del Roman de la Rose o les noves rimades dels poetes catalans del XIV, es transformà en proses sentimentals que imitaven les efusions epistolars de les Heroides d’Ovidi i de la Fiammetta de Boccaccio. Fins i tot l’expressió lírica en vers acusà aquesta tendència: la major part de la poesia culta del segle XV ja fou escrita per a ser llegida, no pas cantada, i el seu llenguatge (el lèxic, la sintaxi) revela sovint la influència de models prosístics.

La literatura francesa

Cap a la fi de l’edat mitjana, la llengua francesa disposava ja d’una tradició literària ben consolidada en tots els gèneres i d’uns centres culturals (la ciutat de París, les corts de Berry, d’Anjou, de Borgonya, d’Orleans) que l’havien de mantenir amb tot el seu vigor fins al llindar del Renaixement.

La continuïtat d’aquesta tradició és ben evident en la poesia cortesana del segle XV, que va heretar del segle precedent no solament els seus models, sinó també els seus gèneres principals: d’una banda, el poema al·legòric en la tradició del Roman de la Rose; de l’altra, un grup reduït de formes líriques (el rondó, el virelai, la balada, el lai líric) fixades al segle XIV per Guillaume de Machault (1303-1377), i conreades sense interrupció pels seus grans imitadors: Oton de Grandson (mort el 1397), Eustache Deschamps (1346-1406 aproximadament), el duc Carles d’Orleans (1394-1465). El més famós dels poetes cortesans del quatre-cents és potser el canonge i secretari reial Alain Chartier (1385-1435 aproximadament), autor de poemes lírics i de diverses obres de caràcter moral i polític, en vers i en prosa. La seva obra poètica més coneguda és La belle dame sans merci (1424), on reprodueix en estrofes alternades el diàleg d’una dama i el seu amant, presenciat per l’autor de manera casual. La requesta i els laments de l’enamorat no aconsegueixen vèncer la resistència ni els arguments que se li oposen, i el poema acaba tràgicament amb la seva mort desesperada. El poema de Chartier posava així en evidència les paradoxes inherents a l’amor cortès, i per aquest motiu va provocar un intens debat poètic a França i va gaudir d’una àmplia difusió arreu d’Europa. Va ser traduït al català per Francesc Oliver, que, segons la tradició, se suïcidà per amor.

Més destacable encara és la figura de Christine de Pizan (1365-1430), la primera escriptora professional de les lletres franceses. La seva obra, molt extensa i variada, comprèn un gran nombre de composicions líriques de temàtica religiosa, moral i amorosa, entre les quals són famoses les que va dedicar a la mort del seu marit, incloses entre les Cent ballades sur divers sujets. Entre el 1400 i el 1403 va enllestir un poema didàctic amb comentaris en prosa, l’Epître d’Othea, i dos extensos poemes al·legòrics d’ambició filosòfica, el Chemin de long estude i el Livre de mutation de Fortune. Els greus esdeveniments històrics i polítics del seu temps també van ocupar sovint la seva ploma, sobretot en prosa. Ara bé, la preocupació fonamental de Christine va ser la defensa i l’educació de les dones, un tema al qual va consagrar diversos poemes i la seva obra màxima, el Livre de la Cité des Dames (1404-05). En pugna declarada contra el Roman de la Rose de Jean de Meung, Christine va desmentir en la seva ficció al·legòrica tots els tòpics misògins de la mentalitat medieval, contra els quals va al·legar nombrosos exemples de dones il·lustres extrets del De claris mulieribus de Boccaccio.

A molta distància de la tradició cortesa s’erigeix la figura de François Villon (1430-1489). L’obra d’aquest singular mestre en arts té arrels profundes en la seva agitada biografia, en la qual figuren almenys dos assassinats i un robatori comès a la universitat de París el dia de Nadal de 1456, fets que van comportar al poeta diversos períodes de clandestinitat, presó i desterrament. Entre les seves balades i poemes breus, sovint escrits en un argot d’interpretació difícil, destaca la Ballade des pendus. Però la part més important de l’obra de Villon són dos poemes estròfics que fan la paròdia dels llegats testamentaris: Lelais, escrit probablement per a eludir la responsabilitat del robatori del 1456, i el Testament (1461-62). El seu realisme mordaç, el llenguatge agosarat i, sobretot, la imatge de perdulari i de proscrit que va deixar en els seus poemes converteixen Villon en una de les personalitats més inoblidables de la literatura francesa medieval.

Un efecte immediat dels conflictes polítics vinculats a la guerra dels Cent Anys va ser la proliferació d’obres historiogràfiques: hom va continuar les Grandes Chroniques de France, alhora que el model de Jean Froissart inspirava les cròniques dels historiadors de la cort borgonyona, com el flamenc Georges Chastellain (1415-1475) i Olivier de La Marche (aproximadament 1425-1502). Dos interessants testimonis de l’època són també les Mémoires de Philippe de Commynes (1447-1511) i el Journal d’un bourgeois de Paris (1405-49), obra anònima que proporciona, en una prosa de qualitat, valuoses informacions sobre la vida quotidiana i les opinions del poble. Però sobretot cal destacar l’eclosió d’un nou gènere que tingué una gran transcendència per a la futura evolució de la novel·la: la biografia de cavallers històrics. Al final del XIV havien aparegut dues biografies en vers que elevaven els seus protagonistes a la categoria de llegenda: la Vie du Prince Noir, de l’herald Jean Chandos, i la Vie de Bertrand du Guesclin, de Cuvelier. Però el nou gènere va recórrer ben aviat a la prosa per a subratllar el seu caràcter històric i verídic, i en prosa van ser redactades les biografies cavalleresques del segle XV: el Livre des fais du bon messire Jehan le Maingre, dit Bouciquaut (aproximadament 1408) i, cap a la meitat del segle, el Livre des faits de Jacques de Lalaing.

Efectivament, deixant de banda la persistència d’algunes novel·les en vers, com el Livre du Coeur d’Amour épris del rei Renat d’Anjou (1409-1480), i la compilació de grans cicles novel·lístics a la cort de Borgonya, el fet més remarcable de la narrativa francesa del XV va ser l’aparició de ficcions cavalleresques que imitaven la biografia històrica. Antoine de La Salle (aproximadament 1385-aproximadament 1460), escuder i preceptor al servei de la casa d’Anjou, és l’autor de dues obres pedagògiques, d’un tractat de cavalleria i, sobretot, de la Histoire du petit Jehan de Saintré (1456), biografia fictícia d’un petit patge protegit per una jove vídua de la noblesa que li proporciona fortuna i educació sentimental i cavalleresca, però que al final el traeix. La primera part del Jehan de Saintré s’inspira en la novel·la Paris et Vienne (1432), d’origen incert i de la qual existeixen versions en la majoria de les llengües europees. Pel que fa, finalment, a la narrativa breu, la tradició italiana del Decameró de Boccaccio i la tradició autòctona del fabliau van confluir en les Cent nouvelles nouvelles (aproximadament 1465), un recull de narracions de to picant, els narradors de les quals se situen en el marc fictici de la cort de Borgonya.

El teatre francès del segle XV va perseverar en el conreu dels gèneres religiosos tradicionals, alhora que va obrir-los per primer cop a l’adopció de temes profans amb intenció moral. Aquest és el cas de l’Estoire de Griseldis (1395), versió teatral de la cèlebre novel·la que tanca el Decameró, i del Mystère du roi Avenir (1455) de Jean du Prier, que adapta la divulgada llegenda de Baraam i Josafat. Altres misteris profans van prendre el seu argument de la història nacional, com el Mystère de la Destruction de Troie la Grant (1452) de Jacques Milet o com el Mystère du siège d’Orléans (1453). La història contemporània també va oferir arguments a un nou gènere amb personatges al·legòrics, la moralitat, bons exemples del qual són la Moralité du Pauvre Commun de Michault Taillevent i la Paix de Péronne de Georges Chastellain. Igualment van fer aparició en aquesta època dos gèneres còmics d’extensió breu que tingueren una notable fortuna al segle següent: la sottie, que escenifica un procés paròdic amb discursos aparentment absurds, però que sovint vehiculen una certa sàtira social, i les farses, com la Farce de Maître Pathelin (aproximadament 1465), que són comèdies de situació en la tradició del fabliau.

La literatura anglesa

Després dels grans mestres Geoffrey Chaucer i John Gower, gràcies als quals la llengua anglesa va irrompre amb força en el panorama literari del segle XIV, el segle XV pot considerar-se un període de transició durant el qual, tot i oferir escasses personalitats de relleu, l’anglès consolida el seu espai literari tot desplaçant-ne el francès anglonormand.

En aquesta fi de l’edat mitjana els escrits religiosos constituïen una de les tradicions més consistents de la literatura anglesa. Enmig d’una gran abundància de llibres de devoció, tractats doctrinals i traduccions d’obres místiques en prosa, l’hagiografia en vers va mantenir-se vigent gràcies a les tretze Legends of Hooly Wummen (aproximadament 1445) del frare agustí Osborn Bokenkam. Al mateix temps s’exacerbava la greu controvèrsia suscitada per les doctrines reformistes de John Wycliffe: els seus partidaris, els lollards, van defensar-les en nombroses obres anònimes, mentre que Reginald Pecock (aproximadament 1395-aproximadament 1460), el més prolífic dels prosistes anglesos d’aquest segle, va ser-ne un dels detractors més aferrissats.

La poesia profana també gaudia d’una sòlida tradició, però els autors del XV es van demostrar incapaços d’emular els grans assoliments del segle precedent. De tota manera, la imitació de Chaucer va fecundar la part més remarcable de la poesia lírica i narrativa de l’època. El mestre escocès Robert Henryson, autor d’una col·lecció de faules morals i d’una versió del mite d’Orfeu i Eurídice, va escriure també un poema, The Testament of Cresseid, que reprenia el Troylus and Cryseide de Chaucer. Thomas Hoccleve (aproximadament 1369-aproximadament 1450), l’admirador més gran de Chaucer, va escriure poesia religiosa, narrativa i didàctica, tot i que l’aspecte més interessant de la seva obra correspon a la dimensió autobiogràfica d’alguns dels seus poemes, com La Male Regle de T. Hoccleve (aproximadament 1406), Complaint i Dialogue with a Friend (aproximadament 1421-22), en els quals l’autor va oferir una imatge d’ell mateix caracteritzada per desordres i excessos de tota mena. John Lydgate (aproximadament 1370-1450), monjo de l’abadia de Bury Saint Edmunds, és sens dubte l’autor més rellevant del segle XV anglès. En la seva variada obra lírica hi predominen els gèneres religiosos, en què va assolir alguns dels moments més brillants de la seva producció. També hi abunden els poemes didàctics i morals, entre els quals destaquen la Dance of Macabre, diverses faules com The Churl and the Bird i algunes sàtires humorístiques com The Order of Fools, on va descriure un nou orde mendicant integrat per tota mena de sacrílegs i falsaris. L’afable monjo no va trobar inconvenient a compondre també algunes cançons corteses a la manera de Chaucer. A partir del 1412, va consagrar-se sobretot a la composició de traduccions en vers, entre les quals sobresurten el Troy Book, versió de la Historia destructionis Troiae de Guido delle Colonne; el Siege of Thebes, traducció d’un epítom francès del Roman de Thèbes; i la seva traducció més important, The Fall of Princes, feta a partir d’una versió francesa del tractat De casibus virorum illustrium de Boccaccio.

Durant el segle XV perdura encara la tradició de la novel·la artúrica en vers, que s’adapta als nous hàbits del públic lector augmentant considerablement l’extensió del relat. Aquest és el cas de les dues novel·les de Henry Lovelich, History of the Holy Grail i Merlin (aproximadament 1425). Però el producte més característic de la narrativa del segle és la novel·la en prosa, representada sobretot per la Morte Darthur (‘La mort d’Artús’) del cavaller Sir Thomas Malory (mort el 1471). Malory va servir el comte de Warwick en la guerra de les Dues Roses i va ser empresonat diverses vegades; de fet, el llibre va ser escrit a la presó, on l’autor va passar els darrers vint anys de la seva vida. La seva novel·la abraça la major part de les llegendes del cicle artúric en una narració coherent, condensant les seves fonts, franceses i angleses, i evitant les digressions. En general, Malory no demostra una gran sensibilitat pel que fa a l’aspecte amorós i cortès que havia caracteritzat les formes antigues del gènere; en canvi, sent una autèntica admiració per la cavalleria llegendària i real, de la qual formava part ell mateix.

La literatura castellana

El fracàs del conestable Álvaro de Luna, privat del rei Joan II de Castella (1406-54), en el seu esforç per sotmetre la noblesa castellana al poder de la monarquia il·lustra bé el context sociopolític en què va viure la literatura castellana del segle XV, estretament vinculada a les corts d’una aristocràcia puixant, afeccionada a les lletres i que exercia de bon grat el mecenatge.

Les principals manifestacions de la poesia castellana del segle XV són un fidel reflex d’aquesta circumstància. Cal parlar en primer lloc de l’abundant patrimoni líric produït a les corts reials i nobiliàries de l’època i conservat en una trentena de cançoners anteriors a la publicació del Cancionero general (1511) d’Hernando del Castillo, entre els quals destaquen el Cancionero de Baena, representatiu de la cort de Joan II de Castella, i el Cancionero de Stúñiga, compilat a la cort d’ Alfons IV de Catalunya. Pel que fa a les formes mètriques, la poesia de cançoner es caracteritza pel predomini de les estrofes de vuit versos i dels dos metres castellans tradicionals: el vers d’arte menor (un octosíl·lab amb cesura o sense) i el d’arte mayor (un mena de decasíl·lab cesurat de dos hemistiquis pentasil·làbics). La temàtica tendeix a diversificar-se: al costat de les cançons amoroses, cada vegada més distants dels models trobadorescos i galaicoportuguesos, es multipliquen les sàtires (com les Coplas de Mingo Revulgo) i els poemes de circumstàncies, mentre que l’estil acusa una forta propensió als jocs d’idees, als artificis verbals, a les exhibicions d’enginy.

Al marge de la poesia de cançoner, hi ha tres poetes que presideixen la lírica castellana del segle XV: Íñigo López de Mendoza, Juan de Mena i Jorge Manrique. El primer, habitualment conegut pel seu títol de marquès de Santillana (1398-1458), fou un protagonista destacat de la vida política i literària del seu temps: com a gran aristòcrata, s’oposà fermament a les pretensions del conestable Álvaro de Luna; com a gran amant de les lletres, posseí una rica col·lecció de llibres, promogué diverses traduccions d’autors clàssics i italians i, sobretot, escriví una obra poètica singular, en bona part deutora de l’admiració que el poeta sentia per les novetats culturals pervingudes d’Itàlia. A part de diverses composicions de to popular, com serranillas, cançons i deçires, la poesia del marquès de Santillana es decanta generalment cap a la didàctica moral i l’erudició (com en el Diálogo de Bías contra Fortuna) i cap a la imitació dels mestres toscans: el Triumphete de Amor segueix de prop els Trionfi de Petrarca; la Divina Commedia de Dant inspira visions narratives de tema amorós, com l’Infierno de los enamorados, o de tema històric, com la Comedieta de Ponça. Els quaranta-dos Sonetos fechos al itálico modo representen el primer assaig d’adaptació de l’endecasillabo italià a la llengua castellana. Les reflexions del poeta sobre els models idonis per a un exercici culte de la poesia vernacla s’exposen en el seu Prohemio e carta al condestable Pedro de Portugal (1448-49).

Juan de Mena (1411-1456) fou mestre en arts per Salamanca i residí alguns anys a Itàlia abans de ser acollit al servei del rei Joan II de Castella com a secretari i cronista oficial. Bon llatinista i admirador dels clàssics, la seva obra castellana és l’expressió màxima del gust de l’època per l’erudició i el mot culte. En prosa, a banda de l’Homero romanceado (traducció d’un epítom llatí de la Ilíada), li han estat atribuïts un Tratado de amor d’inspiració ovidiana i alguns tractats dedicats a grans aristòcrates, a manera de panegíric. Pel que fa a la poesia, Mena deixà una cinquantena de poemes de cançoner i tres composicions extenses: una de caràcter moral, les Coplas de los pecados mortales, i dues de narratives, La coronación del Marqués de Santillana (que l’autor acompanyà d’un interessant Comentario moral en prosa) i la seva obra mestra, el Laberinto de Fortuna, també coneguda pel títol de Las trescientas pel nombre aproximat de les seves octaves. En el Laberinto de Fortuna, dedicat al rei Joan II el 1444, és evident l’adhesió de Juan de Mena a la política d’Álvaro de Luna: la visió en somni del poeta, protagonitzada per les al·legories de la Providència i de la Fortuna, proporciona el marc per a una evocació d’exemples històrics la imitació dels quals ha de servir perquè els nobles i el rei es reconciliïn i reprenguin la Reconquesta.

Fidel a les convencions de la poesia de cançoner, l’obra poètica del gran aristòcrata Jorge Manrique (1440-1479), constituïda per cinquanta composicions de tema amorós i, en algun cas, burlesc, no hauria procurat una gran fama al seu autor si no hagués estat per les Coplas a la muerte de su padre (1476), el gran senyor Rodrigo Manrique. Amb una expressió elegíaca continguda, autèntica refosa de tòpics morals i ascètics als quals el poeta ha sabut retornar la seva plena densitat filosòfica, la primera meitat de les Coplas ofereix una greu meditació de la mort com a destí final de totes les glòries mundanes. A continuació, el poeta exalta la memòria del seu pare com a exemple del perfecte cavaller cristià, un exemple que culmina en la serenitat del seu encontre amb la Mort.

La historiografia castellana del segle XV produí diverses cròniques reials i s’enriquí amb alguns gèneres nous, com els retrats de personatges il·lustres i les biografies aristocràtiques. Entre els primers destaquen les Generaciones y semblanzas de Fernán Pérez de Guzmán (1376-1460) i el Libro de los claros varones de Castilla (1486) d’Hernando del Pulgar (1436-1493), secretari i cronista oficial d’Isabel la Catòlica. Quant a les biografies, cal esmentar la Crónica de don Álvaro de Luna (1453-60) i, sobretot, el Victorial o Crónica de don Pero Niño, narració de la vida militar, cavalleresca i amorosa d’un protagonista de la guerra dels Cent Anys i de les de Granada, acabada el 1448 pel seu alferes Gutierre Díez de Games.

La literatura doctrinal també conegué manifestacions interessants en prosa: en la Suma de exemplos por abc, Clemente Sánchez del Vercial hi recollí alfabèticament mig miler de contes útils per a il·lustrar lliçons de moralitat; per la seva banda, el Corbacho d’Alfonso Martínez de Toledo insistia en els tòpics de la misogínia medieval.

La prosa castellana de ficció es desenvolupà principalment en dues direccions. En primer lloc, en la línia de la ficció cavalleresca, en què cal recordar l’antiga tradició dels llibres d’Amadís, difosos durant tot el segle XV i refosos per Garci Ordóñez de Montalvo en l’Amadís de Gaula (1508), l’obra que inaugurà a Castella la moda dels llibres de cavalleries amb aventures fabuloses i enemics monstruosos. L’altra gran moda literària de la segona meitat de segle fou la ficció sentimental, un nou gènere que combinava ingredients heterogenis (la narració cavalleresca, l’ideal amorós de la lírica, el desengany d’Alain Chartier, la confessió epistolar de les Heroides d’Ovidi i de la Fiammetta de Boccaccio) en una breu narració d’amor amb desenllaç dolorós. Els antecedents castellans del gènere es troben, a mitjan segle XV, en el Siervo libre de amor de Juan Rodríguez del Padrón (traductor de les Heroides al castellà) i en la Sátira de infelice e felice vida del conestable Pere de Portugal; però el gran clàssic és Diego de San Pedro, autor del Tratado de los amores de Arnaldo y Lucenda (1491) i de la Cárcel de amor (1492), de la qual es van fer nombroses edicions.

El quatre-cents castellà es tanca amb una obra mestra difícil de catalogar: la Comedia (o Tragicomedia) de Calisto y Melibea, també coneguda pel títol de La Celestina. Iniciada per un autor anònim que la deixà inacabada abans del 1466, l’obra fou enllestida i publicada el 1499 per Fernando de Rojas (mort el 1541). L’estil dialogat, la divisió en actes i, sobretot, l’argument bàsic (un amor clandestí facilitat per una mitjancera) situen La Celestina en la vella tradició de la comèdia llatina (Terenci) i medieval (el Pamphilus), alhora que l’ús de la prosa delata la influència de la comèdia humanística italiana. En canvi, l’extensió de l’obra (16 actes en la primera edició, 21 en les posteriors) i el seu tractament del temps i de l’espai l’allunyen del gènere dramàtic i l’acosten a la novel·la, de la mateixa manera que el desenllaç, desastrós, impregna de tragèdia la natura còmica de l’argument. Per tal d’obtenir l’amor de Melibea, el noble Calisto recorre a l’ajut de la vella alcavota Celestina i dels seus propis criats. La descripció dels seus caràcters mesquins i la reproducció del seu llenguatge ínfim, en fort contrast amb el registre sublim dels enamorats, constitueixen els grans mèrits de l’obra. Finalment, els criats maten Celestina, que es nega a compartir-hi els beneficis, i per això seran executats per la justícia. L’endemà, Calisto accedeix amb una escala fins a Melibea, la posseeix i, en fugir de pressa, cau de l’escala i troba la mort. Aleshores Melibea, després de confessar-ho tot als seus pares, es precipita daltabaix de la casa, i també mor.

La literatura catalana

Dos fets històrics marcaren l’evolució de la literatura catalana durant el segle XV. En primer lloc, la mort del rei Martí I de Catalunya-Aragó (1396-1410) sense hereus directes creà un problema successori que es resolgué amb el compromís de Casp (1412) a favor del pretendent castellà Ferran d’Antequera, de la noble família dels Trastàmara. Ferran I de Catalunya-Aragó (1412-16) practicà una política cultural continuista, gràcies a la qual el canvi dinàstic no afectà especialment la vida literària. Però aquesta situació es capgirà des del moment que el seu successor, Alfons IV el Magnànim (1416-58), situà la seva màxima ambició política al regne de Nàpols. Després d’una primera campanya militar a Sardenya, Còrsega i Nàpols, que no reeixí (1420-23), el Magnànim tornà a partir el 1432 cap a una segona conquesta que culminà el 1442, amb la seva entrada triomfal a la capital del regne. Allí establí definitivament la seva cort, en la qual foren acollits destacats artistes i humanistes, i per la qual passaren també nombrosos poetes italians, castellans i catalans, com Lleonard de Sos, que homenatjà el Magnànim amb un extens poema al·legòric titulat La nau (1448), o com Romeu Llull, que hi visqué tota la seva joventut durant el regnat de Ferran I de Nàpols (1458-94), fill del Magnànim. Els vincles polítics entre Nàpols i la Corona d’Aragó proporcionaren a la cultura catalana el privilegi de conèixer de primera mà les noves tendències que s’imposaven a Itàlia, com l’humanisme o el petrarquisme. En contrapartida, la literatura que es produïa a les terres catalanes mancà de la protecció immediata del rei, absent des del 1432. La cort del seu germà, el rei Joan II de Navarra —que restà primer com a lloctinent del Magnànim, i després el succeí com a rei de Catalunya-Aragó (1458-79)—, i la del fill d’aquest, el príncep Carles de Viana, esdevingueren dues alternatives també distants. En absència, doncs, d’una cort autòctona que aglutinés la vida cultural, dues ciutats, Barcelona i, sobretot, València, foren l’espai on compartiren els seus lleures literaris alguns dels millors escriptors catalans de totes les èpoques.

Tenint en compte aquest marc històric, no ens ha d’estranyar que la literatura catalana del primer terç del segle XV fos una prolongació de la del darrer terç del XIV. En aquest període d’uns setanta anys floriren els grans mestres de la literatura doctrinal catalana. El franciscà Francesc Eiximenis (aproximadament 1327-1409) inicià cap al 1380 la redacció de Lo Crestià, una vastíssima summa de la doctrina cristiana (tot i que només n’enllestí quatre dels tretze llibres previstos), a la qual seguiren altres obres importants, com el Llibre dels àngels, el Llibre de les dones i la Vida de Jesucrist. A partir de l’any 1399, el dominic Vicent Ferrer (1350-1419) es lliurà plenament a la predicació itinerant, i fruit d’aquesta missió són les reportacions estenogràfiques que hom féu dels seus sermons catalans, que ens ofereixen un testimoni insòlit i valuós de l’abrandada oratòria d’un dels més cèlebres predicadors populars de l’edat mitjana europea. Contemporàniament, el dominic Antoni Canals (aproximadament 1352-1415/19) exercia el seu ofici pastoral en un medi culte component obres espirituals i diverses traduccions, entre les quals destaquen les de Valeri Màxim, el De providèntia de Sèneca i el Scipió e Aníbal, versió del llibre VII del poema Africa de Petrarca. Un altre predicador cèlebre, Felip de Malla (aproximadament 1370-1431), escriví un monumental tractat teològic, el Memorial del pecador remut, sense tenir cap dubte a l’hora d’emprar-hi motius retòrics d’inspiració clàssica i poètica.

És també en aquest període que trobem les complexes personalitats, heterodoxes i políticament compromeses, de Bernat Metge i Anselm Turmeda (aproximadament 1352-1423), franciscà que es convertí a l’islam i que, vivint a Tunis, mantingué sempre una doble identitat cristiana i musulmana. Com a frare, Anselm signà, a part de diverses profecies polítiques en vers, dos poemes narratius, el Llibre de bons amonestaments i les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, i també la famosa Disputa de l’ase, una divertida controvèrsia sobre la discutible superioritat de l’home sobre les bèsties. Totes tres obres es caracteritzen per les al·lusions polítiques velades i pel to irònic, especialment mordaç en la crítica contra els vicis dels clergues. Per altra part, sota el nom d’Abd Allah al-Tardjuman, Turmeda compongué en àrab la Tuhfa, una obra autobiogràfica de controvèrsia religiosa en la qual justificà la seva conversió a l’islam i refutà els dogmes cristians.

A cavall dels segles XIV i XV es produí també una poesia lírica de gran valor, que es mantingué fidel a la tradició trobadoresca i sabé renovar-la en molts sentits. Així doncs, tot i que els poetes catalans continuaren escrivint en una llengua lírica convencional, a mig camí entre l’occità i el català, tendiren tanmateix a imitar els trobadors més exquisits, com Arnaut Daniel i Jaufré Rudel, adaptaren algunes formes estròfiques franceses, com la balada i el lai líric, i, alguns d’ells, conegueren Dant i Petrarca. A més del cavaller Gilabert de Pròixida (mort el 1405), del qual es conserven vint-i-un poemes amorosos, hi destaquen dos poetes estretament vinculats a la corona i que coincidiren en les primeres campanyes mediterrànies del Magnànim. Andreu Febrer (1375/80-1437/44) és autor de poesies amoroses i de la primera traducció en vers de la Divina Comèdia de Dant (1429). L’obra de Jordi de Sant Jordi (aproximadament 1397-1424) consta de divuit composicions de tons i formes variats. La majoria són delicades poesies amoroses, però també deixà inoblidables mostres d’altres temes, com la Cançó d’opòsits, Los enuigs, Lo canviador i la cançó Presoner, que escriví mentre restà en poder de Francesco Sforza arran de la pèrdua de Nàpols el 1423.

Però la figura màxima de la poesia catalana —i potser europea— de la primera meitat del segle XV fou el cavaller valencià Ausiàs Marc (1400-1459), fill de Pere Marc (1336/37-1413), un poeta propens a la didàctica moral, i nebot d’un altre poeta, Jaume Marc (1334/35-1410), inclinat a l’al·legoria amorosa i a la descripció psicològica del sentiment. Ausiàs Marc també prengué part en les primeres campanyes del Magnànim, i el rei li retribuí els seus serveis concedint-li el càrrec de falconer major. Tanmateix, a partir del 1424 el jove poeta abandonà la vida militar i es consagrà a l’administració dels seus senyorius i a la creació de la seva obra. En conservem 128 composicions, entre les quals predominen les cançons amoroses i diversos poemes extensos de tema amorós, moral i, fins i tot, penitencial, com la confessió pregària del Cant espiritual. Són igualment emotius els sis poemes que integren els anomenats Cants de mort, en els quals expressà el seu dolor i els seus temors angoixants davant la mort de la seva amada. La poesia amorosa de Marc refusa els aspectes més artificiosos de la lírica posttrobadoresca: el seu català és pràcticament lliure d’occitanismes; el seu repertori de formes mètriques es redueix gairebé a les estrofes de vuit versos i al decasíl·lab amb cesura masculina a la quarta síl·laba; el vocabulari convencional de la fin’amors i els valors morals que s’hi associen desapareixen del seu llenguatge. Bon lector de sermons, de tractats escolàstics i de traduccions d’autors clàssics, i bon coneixedor de la naturalesa humana, Ausiàs Marc bastí un nou model de poesia sàvia sobre tres fonaments bàsics: un ideal amorós espiritual, virtuós i sobrehumà; una autoanàlisi psicològica penetrant, que posa en evidència les incerteses, les paradoxes i les absurditats que afecten l’enamorat i el seu foll ideal, condemnat al fracàs; i una expressió contundent, plena d’imatges colpidores i d’un dramatisme retòric, que eleva l’extrema experiència del poeta a la sublim categoria dels màrtirs i els herois tràgics.

Ausiàs Marc esdevingué el model indiscutible dels poetes catalans de la segona meitat del XV, com Pere de Torroella i Romeu Llull (1439-1496), que combinà la influència de Marc amb la de Petrarca. També podem comptar entre els ausiasmarquistes del segle XV el polifacètic noble valencià Joan Roís de Corella (1435-1497), cavaller i mestre en teologia. En conservem una quinzena de poemes amorosos d’un estil molt sumptuós, enmig dels quals destaca la tendra senzillesa de la Balada de la garsa i l’esmerla. Com a prosista profà, Roís de Corella insistí a elogiar la virtut i a posar de manifest els desastres que es deriven dels amors deshonestos i de la bel·licositat dels cavallers. Aquests temes ocuparen les seves epístoles fictícies, com el Triümfo de les dones, el seu debat epistolar amb Carles de Viana, les seves nombroses narracions mitològiques i troianes inspirades en Ovidi i Sèneca, i també la ficció autobiogràfica Tragèdia de Caldesa, obres totes elles d’un estil retòric i llatinitzant que convertiren Roís de Corella en el principal model de la prosa culta catalana de la segona meitat del XV. Com a mestre en teologia, l’autor es consagrà a dues traduccions cabdals, la Vida de Jesucrist de Ludolf de Saxònia i el Psalteri en vers, i també a la composició de relats hagiogràfics en prosa, d’una pulcritud només igualada per la Vita Christi de sor Isabel de Villena (1430-1490).

La narrativa catalana es veié enriquida al segle XV per tres títols cabdals: Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i l’Espill de Jaume Roig. Les dues primeres són valuoses manifestacions d’un nou gènere de novel·la cavalleresca que, com l’anònim París i Viana i el Jehan de Saintré d’Antoine de La Salle, no segueix el model dels grans cicles novel·lescos francesos, sinó el de la historiografia clàssica i romànica i les biografies de cavallers. En conseqüència, són novel·les d’amors cortesans i aventures cavalleresques i militars versemblants, que tenen lloc en escenaris concrets i localitzables, amb protagonistes que actuen moguts per aspiracions, passions i febleses ben humanes. No coneixem la identitat de l’autor de Curial e Güelfa, novel·la escrita probablement durant el segon terç del segle. L’obra narra, en tres llibres, les relacions amoroses del jove cavaller Curial amb la seva protectora, la jove vídua Güelfa. Al llarg de la novel·la, alhora que se succeeixen les aventures de Curial, són posades a prova tant la fidelitat del cavaller com la confiança de la dama, que finalment es reconcilien i es prometen en matrimoni. La novel·la ofereix també la singularitat de presentar Curial com un cavaller estudiós, interessat a visitar Grècia (al Parnàs tindrà un somni mitològic que l’obligarà a dirimir una controvèrsia entre la història i l’epopeia) i capaç de comentar l’Eneida. Tirant lo Blanc (1460-65), obra del cavaller valencià Joanot Martorell (1405/11-1465), cunyat d’Ausiàs Marc, narra la completa biografia d’un cavaller bretó que, després de combatre amb èxit en festes cortesanes i en la defensa d’Anglaterra, obté el comandament de les forces que socorren primer l’illa de Rodes i després l’imperi grec contra la invasió turca. A Constantinoble s’enamora de la filla de l’emperador, Carmesina, que correspon al seu amor. Després d’una campanya pel nord d’Àfrica, Tirant torna a Constantinoble i mor; Carmesina també mor en conèixer la notícia. La novel·la alterna, doncs, les aventures cavalleresques i militars amb els jocs amorosos, impregnats d’una viva sensualitat. El seu estil és molt variat: concret i eficaç en les narracions bèl·liques; planer i enginyós en els jocs cortesos; solemne i retòric (seguint de prop el model de Roís de Corella) en els parlaments morals i amorosos.

L’Espill o Llibre de les dones (aproximadament 1460), del metge valencià Jaume Roig (mort el 1478), reprèn la vella tradició de la ficció autobiogràfica en vers (en aquest cas, tetrasíl·labs apariats) per tal de compondre una novel·la que explota tots els tòpics de la misogínia medieval amb una intenció moralitzadora. L’obra es divideix en quatre llibres, el primer dels quals presenta el narrador i les seves opinions misògines, il·lustrades amb múltiples situacions que ell ha conegut durant la seva vida atzarosa. El llibre segon narra els successius matrimonis del narrador amb una falsa donzella, una vídua i una novícia. Al llibre tercer li apareix Salomó en un somni per tal de dissuadir-lo que es torni a casar, de manera que, al darrer llibre, el narrador ordena la seva vida per tal de restar lluny de les dones.

La literatura europea del Renaixement

El període de la història europea que s’estén aproximadament entre els anys 1492-94 i 1559-63 ha rebut tradicionalment el nom de Renaixement d’ençà que l’obra més cèlebre de Jakob Burckhardt, Die Kultur der Renaissance in Italien (‘La cultura del Renaixement a Itàlia’, 1860), desvetllà l’interès dels estudiosos i del públic en general per l’època en què floriren les lletres italianes amb Bembo i Ariosto i les belles arts amb Miquel Àngel, Rafael i Ticià. Tot i que el terme fou encunyat per a designar un període (i, fins i tot, unes tendències concretes) de la història literària i artística italiana, ben aviat es considerà adequat per a definir una època decisiva de la història general d’Occident, l’època que inaugurava l’edat moderna. Durant aquells anys els ulls dels europeus presenciaren transformacions radicals: el perfeccionament de la impremta, inventada per Gutenberg a mitjan segle XV, afavorí la circulació ràpida i massiva de les obres i de les idees; els descobriments geogràfics de portuguesos i castellans eixamplaren el món conegut fins a regions gairebé insospitades; el tractat De Revolutionibus Orbium Coelestium (1543) de Nicolau Copèrnic (1473-1543) proposà un sistema astronòmic heliocèntric que desplaçava la Terra del centre immòbil de l’univers; sobre el mapa d’Europa es dibuixà un nou ordre polític basat en l’hegemonia d’unes monarquies molt poderoses, mentre que Itàlia esdevingué l’escenari d’una constant rivalitat entre el regne de França i la corona hispànica (1494-1559); la Reforma protestant, iniciada en la segona dècada del XVI, i la Contrareforma catòlica, formalitzada en els decrets del concili de Trento (1545-63), desencadenaren disputes, matances i repressions que cobriren Europa de sang i migpartiren la cristiandat.

En l’aspecte cultural, el Renaixement significà la internacionalització de l’humanisme i l’ampliació de les seves orientacions intel·lectuals, no solament adreçades a la filologia clàssica i a la història, sinó també a la filosofia, als estudis bíblics, al pensament polític, a les ciències naturals. L’auge de la producció en llatí i dels estudis de grec no impedí, però, el desenvolupament de les llengües vernacles, sinó que més aviat proporcionà els models i els hàbits de reflexió lingüística necessaris per a dotar-les de regles i fomentar-ne el prestigi com a vehicle de cultura. La literatura del Renaixement exaltà la dignitat de l’ésser humà i l’orgull aristocràtic de l’erudició; el culte de la intel·ligència i de la bellesa sensible; l’afany d’imitar els clàssics i l’ambició de superar-los; l’aspiració a formes de vida i d’expressió nobles i el gust de la senzillesa natural; la voluptuositat de la carn i l’ascesi de l’esperit; el fast de les corts, on transcorregué la vida de molts dels literats, i la serenor de l’idil·li campestre; l’atracció per les regions inexplorades de la Terra i pels misteris de l’ànima humana.

El segle XVI pot dividir-se, a grans trets, en dues etapes: la primera, de gran creativitat, aconseguí un equilibri entre lògica i fantasia, entre realisme i idealisme, entre classicisme i modernitat; la segona etapa, empobrida per les guerres i presidida per la crisi espiritual derivada de la Reforma i de l’autoritarisme catòlic sorgit del concili de Trento, és l’època de la crisi del Renaixement i de les seves certeses, una època artística en què l’adhesió rigorosa al gust clàssic deixava entreveure un aire inquietant i melangiós, una sensualitat reprimida que havia de portar al manierisme (del qual parlarem a “Literatura barroca”).

Cal tenir en compte, però, que existí un cert desfasament temporal entre Itàlia i la resta d’Europa: si bé els setanta anys compresos entre el 1475 i el 1545 representen la culminació del Renaixement italià, la nova cultura no es difongué per altres països europeus fins ben entrat el segle XVI, quan l’art italià ja anticipava tendències autènticament barroques. És per això que en la literatura europea del segle XVI, i fins i tot del segle XVII, resulta difícil destriar clarament la producció renaixentista de la que expressa una sensibilitat de caire manierista o barroca.

L’humanisme internacional

Cap a la fi del segle XV els estudis clàssics i humanístics començaren a imposar-se arreu d’Europa, en oberta oposició a l’escolàstica medieval. Tot i que els humanistes europeus toparen sovint amb la resistència de les velles universitats, especialment de les facultats de teologia, finalment aconseguiren introduir els studia humanitatis en l’àmbit universitari. A París, on fou constant la confrontació amb la Sorbona, el gran hel·lenista Guillaume Budé (1468-1540) instà el rei Francesc I a fundar el Collège de France (1530), on s’ensenyà llatí, grec i hebreu. A Castella, l’humanisme aconseguí penetrar en la universitat de Salamanca, i els seus ideals (rebuig de l’escolasticisme, recuperació de la patrística grega, foment dels estudis escripturístics i d’una religiositat bíblica) inspiraren al cardenal Cisneros la fundació de la universitat d’Alcalá de Henares (1508), que tingué entre els seus mestres el filòleg Elio Antonio de Nebrija (1442-1522). A Lovaina, Erasme de Rotterdam s’encarregà d’organitzar el Col·legi de les Tres Llengües, on ensenyà el pedagog i filòsof Joan Lluís Vives (1492-1540). A la universitat de Tübingen es distingí l’hel·lenista i hebraista Johannes Reuchlin (1455-1522). Un cas ben il·lustratiu de les pugnes entre l’humanisme i l’escolàstica es produí a la Universitat de València en temps del rector Joan Salaia (1525-58), teòleg tomista que impedí la docència universitària als erasmistes Pere Joan Oliver (mort el 1553) i Pere Joan Nunyes (1522-1602). L’humanisme renaixentista europeu assumí plenament l’ideal pedagògic dels seus antecedents italians, basat en un estudi meticulós de les llengües clàssiques i en la lectura i comentari dels textos de l’antiguitat per tal de copsar-ne el sentit precís, amb l’ajut de la crítica filològica i històrica. Aquest mateix mètode s’aplicà a l’estudi dels textos originals, hebreus, grecs i llatins, de les Escriptures i dels pares de l’Església, per tal de depurar-los d’incorreccions, restaurar-ne la lliçó originària i interpretar-la amb perspectiva històrica. Nebrija, el 1507, arribà a esmentar la necessitat d’una nova traducció de la Bíblia que substituís la Vulgata, tot i que la Bíblia Poliglota Complutense, preparada i publicada pels humanistes d’Alcalá entre el 1514 i el 1517, es limità a oferir el text de la Vulgata acompanyat dels originals corresponents (hebreu, caldeu, grec) amb glosses literals en llatí. La crítica filològica dels humanistes també redundà en benefici dels estudis filosòfics: hom accedí per primera vegada a les fonts de l’escepticisme i de l’epicureisme i obtingué un coneixement rigorós de les doctrines dels estoics, però sobretot foren cabdals les noves aproximacions a la filosofia platònica —gràcies a la traduccions de Marsilio Ficino (1433-1491), molt influents en la literatura renaixentista— i a l’aristotèlica. Ermolao Barbaro (1454-1493) i Pietro Pomponazzi (1462-1525) rebutjaren l’aristotelisme escolàstic, tant per la seva manca de coneixements lingüístics i històrics com per la seva dependència dels comentaris d’Averrois, i emprengueren la tasca d’extirpar del cànon aristotèlic les obres espúries i de renovar-ne la lectura a la llum dels seus antics comentaristes grecs, especialment Alexandre d’Afrodísia (segle III). En matèria política, l’humanisme acostumà a defensar posicions irenistes, denunciant els desastres de la guerra i proposant solucions pacífiques per a resoldre els conflictes que enfrontaven els estaments socials i les potències cristianes. En matèria espiritual, criticà el poder temporal del papa, l’excessiva tutela intel·lectual dels clergues sobre els laics, les vanes disputes teològiques dels escolàstics, el monaquisme ociós, les ostentacions de riquesa de l’Església i el formalisme del culte, i insistí en la necessitat d’una religiositat íntima i sincera, molt afí a l’anomenada devotio moderna.

La figura més característica i influent de l’humanisme europeu fou, sens dubte, Desideri Erasme, més conegut com a Erasme de Rotterdam (1469-1536). Dotat d’una excel·lent formació filològica i teològica, la seva contribució als estudis bíblics i patrístics fou admirable: el 1516 preparà una edició crítica de l’original grec del Nou Testament i revisà el text de la versió llatina, qüestionant en les seves notes algunes interpretacions tradicionals; també edità molts textos de la patrologia, i traduí al llatí alguns dels pares grecs. En el terreny de la filologia clàssica, escriví un important assaig sobre la pronúncia correcta de les llengües llatina i grega (1528) i diversos manuals per a ús dels estudiants de llatí, com els Adagia (1500), una col·lecció de proverbis comentats que conegué diverses reedicions augmentades, els Colloquia (1522-33), un recull de diàlegs sobre temes diversos destinats a l’exercitació del llatí col·loquial, i el Ciceronianus (1528), un diàleg en què ridiculitzà una tendència purista que rebutjava els vocables no documentats en l’obra de Ciceró. Però les dues grans preocupacions d’Erasme foren la pau d’Europa i la reforma del cristianisme en el sentit d’una autèntica pietat interior, susceptible d’ésser viscuda amb plenitud per tots els cristians involucrats en la vida activa, tal com defensà en l’Enchiridion militis christiani (‘Manual del cavaller cristià’, 1504). Tot i la seva afinitat amb alguns dels plantejaments de la Reforma protestant, Erasme restà fidel a l’Església romana i, fins i tot, sostingué una aspra controvèrsia amb Luter sobre el lliure albir (1424-25), després de la qual continuà aspirant a la concòrdia entre els cristians i mantenint una actitud conciliadora fins a la seva mort. La seva obra més cèlebre i més llegida avui dia és el Morias enkomion, id est Stultitiae laus (‘Elogi de la follia’, 1509), una aguda sàtira en què la follia es declara inspiradora de les accions humanes, tot escarnint la hipocresia del clergat, la petulància dels savis, la cruel ambició dels poderosos, les creences supersticioses, la devoció de les relíquies i tota mena de cerimònies buides d’autèntica espiritualitat. Erasme redactà el seu Elogi mentre residia a casa d’un bon amic seu, i també gran figura de l’humanisme, a qui el dedicà: el canceller anglès Thomas More (1477-1535), autor clau per a la història del pensament polític occidental gràcies a la seva Utopia (1516). L’obra consisteix en un diàleg al llarg del qual es descriu i s’analitza l’organització social d’una illa ignota (el seu nom, Utopia, podria traduir-se per ‘Enlloc’) on impera la justícia i el seny: sense jerarquies, sense propietat privada, sense diners, sense estaments ociosos, sense imposicions dogmàtiques, sense violències. Aquesta descripció representa alhora una sàtira de la societat cristiana de l’època i un model politicofilosòfic, irrealitzable a la pràctica, però capaç d’indicar la direcció d’una reforma necessària. Tanmateix, l’idealisme insubornable de Thomas More topà tràgicament amb els imperatius de la política real, i morí ajusticiat per la seva rotunda negativa a aprovar el decret pel qual Enric VIII d’Anglaterra, com a cap de l’Església Anglicana, se sostragué a l’autoritat religiosa de Roma.

La literatura italiana

Després de la mort de Lorenzo de Mèdici (1492), la invasió d’Itàlia a càrrec de Carles VIII de França (1494) inaugurà un període de guerres que no cessà fins al tractat de Cateau-Cambrésis (1559), que consagrà l’hegemonia hispànica sobre la major part d’Itàlia. Però les conseqüències de la forta crisi política i econòmica italiana no afectaren encara de manera greu la producció literària, que fou abundant i de qualitat en tots els gèneres, i no solament en l’àmbit aristocràtic —que és l’espai on pròpiament existí una literatura “renaixentista”— sinó també en l’àmbit popular o burgès. En prosa, la tradició del conte decameronià persistí en ambients cortesans, amb Matteo Bandello (aproximadament 1485-1561), i urbans, amb les Cene d’Anton Francesco Grazzini, dit Il Lasca (1503-1584). En poesia, la sàtira popular a la manera burchiellesca tingué el seu representant més conegut en Francesco Berni (1497-1535). Existí també un ric teatre còmic, inspirat en Plaute i Terenci, en el qual destacaren Bernardo Dovizi (1470-1520), Pietro Aretino (1492-1556), Giordano Bruno (1548-1600) i altres autors que, pels ambients i els personatges representats, anticiparen un nou gènere artístic que havia de tenir un èxit considerable durant els segles posteriors, fins a Carlo Goldoni: la commedia dell’arte (vegeu “El mitjà de comunicació més antic: el teatre”). Al mateix temps, la Sofonisba de Gian Giorgio Trissino (1515) donà vida a un nou gènere dramàtic, la tragèdia italiana d’inspiració grecollatina, conreada per diversos autors, com Giovanni Rucellai (1475-1525) i Giambattista Giraldi Cinzio, que en descriví la teoria (1543). Però les obres més universals i influents del Renaixement italià foren produïdes en gèneres com el tractat en prosa, la lírica i la poesia narrativa.

Segurament, un dels tractats més famosos en la seva època fou el Libro del Cortegiano (1528) de Baldassarre Castiglione (1478-1529), una descripció estilitzada del comportament i de les virtuts pròpies del bon cortesà renaixentista. El mèrit principal del tractat rau en la seva capacitat per a evocar un ideal de societat aristocràtica que exercí una gran influència sobre la vida i les lletres del Renaixement, dins i fora d’Itàlia. Així mateix fou decisiva la influència de Gli Asolani (‘Els d’Asolo’, 1505), primera gran obra del poeta i teòric de la llengua Pietro Bembo (1470-1547). Dedicat a Lucrècia Borja, el tractat consisteix en un diàleg sobre l’amor en el qual conflueixen els ideals de la fin’amors trobadoresca, el Stil Novo italià, la lírica de Petrarca i el misticisme neoplatònic de Marsilio Ficino. L’ideal de Pietro Bembo afirma, en definitiva, el valor essencial de l’amor com a via de perfecció espiritual, font de bellesa i condició de la gentilesa en el tracte social. Tant Gli Asolani com les Rime de Bembo, creades a partir de la reelaboració de temes i estilemes manllevats del Canzoniere de Petrarca, esdevingueren ben aviat el model dels poetes italians de la primera meitat del segle XVI, entre els quals cal recordar sobretot el genial artista Miquel Àngel (1475-1564), autor d’una admirable obra lírica marcada, d’una banda, per un abrandat platonisme, tant en matèria amorosa com artística, i, de l’altra, pel desig de superar la sensualitat i cercar el refugi de Déu. El sentiment de malenconia, que impregna el seu recurs als temes i a les formes clàssiques, i la seva lúcida consciència de la caducitat de les coses singularitzen la veu poètica de Miquel Àngel i l’acosten al manierisme.

La poesia narrativa del Renaixement conegué un important corrent classicista que, a imitació de les Metamorfosis d’Ovidi o de les Geòrgiques de Virgili, es consagrà a la composició de breus adaptacions de temes com la Favola di Narciso de Luigi Alamanni o Le api (‘Les abelles’) de Giovanni Rucellai. Bernardo Tasso (1492-1569), el pare de Torquato, no solament conreà aquest gènere (Piramo e Tisbe, Ero e Leandro), sinó que també obtingué un important èxit amb Amadigi (1560), un poema cavalleresc en 100 cants.

No hi ha dubte, però, que el gran exponent de la poesia cavalleresca i de la literatura italiana del Renaixement és l’Orlando furioso de Ludovico Ariosto (1474-1533). Com a poeta líric, Ariosto escriví en la seva joventut algunes obres en llatí a imitació de Tibul i d’Horaci, però la seva lírica posterior al 1503, com les Rime i els Capitoli, fou gairebé tota en italià. L’ambient cortesà en què visqué, la cort ferraresa dels Este, l’estimulà també a compondre diverses comèdies, com Il negromante i, sobretot, La Lena, considerada un dels cims del teatre còmic renaixentista. L’Orlando furioso, iniciat el 1502 amb el propòsit de reprendre la narració interrompuda de l’Orlando enamorat de Boiardo, fou el projecte literari que concentrà el seu màxim esforç, de manera que, després d’una primera versió en 40 cants acabada el 1514, Ariosto continuà reelaborant-la fins al final de la seva vida i la deixà en 46 cants. L’Orlando furioso s’inspira en les novel·les de cavalleria medievals i del Renaixement. El rerefons de la història és la guerra entre cristians i musulmans, i els personatges pertanyen al cicle carolingi, tot i que l’esperit que l’anima és el de l’aventura pròpia del cicle bretó. En efecte, la gesta bèl·lica passa sovint a un segon terme per deixar lloc als dos temes principals del poema, l’amor “furiós” d’Orlando per Angelica i l’amor fidel i tenaç de Bradamante per Ruggero, de la unió dels quals Ariosto fa derivar l’estirp dels Este. A banda dels episodis guerrers i d’amor, en la trama de l’Orlando furioso també s’entrelliguen moltes altres situacions, poblades d’elements fantàstics, encanteris, castells embruixats, cavalls alats i espases invencibles. En tots aquests episodis, tan allunyats de la realitat i de la història, Ariosto reflecteix un món dominat per l’imprevist i, fins i tot, per la passió irracional: Orlando, el paladí de la cristiandat, es veurà arrossegat per l’atzar dels esdeveniments i per la incapacitat de controlar la seva obsessió amorosa. L’autor expressa així la seva irònica consciència dels límits que la naturalesa humana i el destí imposen a les il·lusions i als projectes humans.

No podem deixar d’esmentar, finalment, dos pensadors i historiadors que analitzaren amb una extrema lucidesa la crisi profunda viscuda per la societat italiana del Renaixement: Francesco Guicciardini (1483-1540) i, sobretot, Niccolò Machiavelli (1469-1527), conegut als Països Catalans com a Maquiavel. Considerat el fundador de la ciència política moderna, és autor d’algunes obres literàries, com la famosa comèdia eròtica La mandragola. Com a escriptor polític, l’obra que sintetitza el seu pensament, i la més coneguda i debatuda, és Il Principe (1513), un tractat compost de vint-i-set capítols breus, en els quals es reflexiona sobre què és un principat, quants tipus n’hi ha, com s’obtenen, de quina manera s’aconsegueix mantenir-los o perdre’ls. El plantejament de Maquiavel representa una absoluta novetat. Per a Dant i altres autors de tractats medievals, l’acció política partia de premisses universals de naturalesa religiosa i tenia com a finalitat l’afirmació de l’ètica cristiana en la societat i en la història. Per a Maquiavel, en canvi, l’esfera política constitueix un món autònom, regit per unes lleis pròpies, construït pels homes i no subordinat a les lleis morals i religioses. El seu interès consisteix a analitzar els mitjans amb què el bon polític (paradigma del qual és Cèsar Borja) pot assolir els seus objectius i demostrar així la seva “virtut”, entesa com la capacitat d’identificar els mitjans adequats als fins perseguits i de servir-se’n sense incerteses ni contradiccions. Maquiavel fa també un retrat de la figura moral del príncep, enumera les qualitats que hauria de posseir i suggereix la manera d’actuar per tal de conservar el poder sobre el seu estat. El príncep, per exemple, haurà d’inspirar temor als seus súbdits, però també procurarà d’obtenir el seu amor i admiració; fugirà dels aduladors i s’envoltarà de persones lleials i de bons col·laboradors; perseguirà el bé, però, si els esdeveniments ho exigeixen, podrà recórrer a l’engany, a la traïció, al frau, atès que qualsevol mitjà és vàlid per a mantenir la posició de governant.

La literatura alemanya

En l’àmbit alemany, la cultura humanística va viure un breu període, entre la fi del segle XV i les primeres dècades del XVI, presidit pels esdeveniments de la Reforma i trasbalsat per la radicalització del conflicte polític que se’n derivà. Amb el precedent de Das Narrenschiff (‘El vaixell dels ximples’, 1494) de Sebastian Brant (1457-1521), un poema satíric i al·legòric sobre la follia total del món, d’estil medieval, però ja amarat de tons humanistes (el tema de l’“estupidesa” ja havia estat il·lustrat poc abans per Erasme de Rotterdam en l’Elogi de la follia), l’humanisme alemany va néixer sota l’ensenya de la màxima obertura intel·lectual i es va erigir en intèrpret d’unes exigències de renovació religiosa i social que van trobar en Martí Luter (1483-1546) el seu màxim representant: la seva traducció alemanya de la Bíblia (1534), emprada com a text fonamental a les escoles protestants, es convertí en el model indiscutible de la llengua literària fins al segle XVIII. Tot secundant el moviment, Ulrich von Hutten (1488-1523), humanista d’un esperit polèmic i combatiu, es decidí a abandonar el llatí per tal de recórrer a l’alemany més planer. La derivació de la contesa religiosa en conflicte polític i militar i el fracàs dels intents més radicals de transformació social amb la repressió, avalada per Luter, contra la revolta dels camperols (1525) van comportar l’exhauriment de la inspiració humanista. La Reforma, en passar a les mans dels prínceps, es va convertir en un fet merament polític. Luter, en Von der Freiheit eines Christenmenschen (‘La llibertat del cristià’), i els altres reformadors van teoritzar sobre l’obediència passiva dels súbdits a l’autoritat vigent. L’hàbit d’aquesta obediència a l’autoritat i la renúncia a l’individualisme moral foren durant molt de temps dues constants de la literatura alemanya.

Tanmateix, l’esperit crític alimentat per aquestes lluites es mantingué viu en els principals autors del segle XVI, com el dramaturg i poeta Hans Sachs (1494-1576), mestre cantaire de Nuremberg immortalitzat per Wagner en la seva òpera Die Meistersinger von Nürnberg (‘Els mestres cantaires de Nuremberg’, 1868): en les seves comèdies, d’ambient burgès, evocà sovint la celebració del carnestoltes tradicional a la vall del Rin; com a protestant convençut, celebrà Martí Luter en el poema Die wittembergische Nachtigall (‘El rossinyol de Wittemberg’, 1523). El calvinista Johann Fischart (1546-1590), poeta d’una permanent inspiració còmica i crítica, és autor d’un poema narratiu, Das glückhafft Schiff von Zürich (‘La venturosa nau de Zuric’, 1576), i de diverses sàtires, com Flöhhaz (‘La caça de les puces’, 1573) i Jesuiterhütlein (‘El barretet dels jesuïtes’, 1580). També elaborà una versió del Gargantua de l’escriptor francès François Rabelais i narrà en vers les divertides aventures de Till Eulenspiegel, famós personatge llegendari, d’origen medieval, que es burla dels clergues, dels nobles i, fins i tot, dels burgesos.

Però el segle XVI també creà un nou mite literari típicament modern: el doctor Faust, intel·lectual apassionat a qui una insaciable avidesa de coneixements ocults i d’experiències vitals farà signar un pacte amb el diable. El primer testimoni popular d’aquesta nova llegenda —inspirada en la vida real de l’astròleg i nigromàntic Georg Zabel, per sobrenom Faustus (1480-aproximadament 1540)— és la Historia von Johann Fausten (1587), publicada pel llibreter Johann Spiesz.

Anglaterra: dels petrarquistes als metafísics. Shakespeare i Milton

El Renaixement a Anglaterra abraça un període extens, inaugurat amb l’accés al tron dels Tudor el 1485 i clos amb la restauració dels Stuart el 1660. Durant aquest període coexisteixen diverses tendències, fins al punt que algunes manifestacions que anuncien el Barroc són amb prou feines posteriors a les imitacions de Petrarca per part d’autors de sonets com Thomas Wyat (1503-1542) i Henry Howard Surey (1517-1547), i fins i tot precedeixen l’activitat d’un humanista que escriu al començament del segle XVI: Francis Bacon (1561-1626), el teòric de l’empirisme anglès i de la nova ciència experimental. Per tal de facilitar-ne l’exposició, podem subdividir aquest període en tres fases: l’època elisabetiana-jacobita (1558-1625) —un dels moments de màxima esplendor civil i cultural d’Anglaterra— i les fases anterior i posterior. En la primera etapa, que correspon als regnats d’Enric VII i Enric VIII, l’element determinant fou l’allunyament de l’Església anglesa respecte de Roma. D’una banda, aquest fet va desencoratjar la imitació dels models italians i, de l’altra, va donar un fort impuls, amb la traducció de la Bíblia en llengua anglesa (1535), a la difusió d’un anglès escrit comprensible per tothom.

El segon període, que engloba els regnats d’Elisabet I (1558-1603) i de Jaume I (1603-25), fou, com ja hem dit, un dels períodes més gloriosos de la història política i cultural anglesa, que va veure néixer i consolidar-se la seva glòria literària, William Shakespeare, i va assistir a una etapa d’esplendor en tots els camps de la literatura, especialment en el teatre, però també en la poesia i en la prosa. Dintre d’aquest darrer gènere, juntament amb les obres mestres dels grans assagistes —com els Essays (1597) de Bacon i Anatomy of Melancholy (1621) de Robert Burton (1577-1640)— i amb els relats de viatjants com Richard Hakluyt (1539-1616 aproximadament) i d’un autèntic corsari com Walter Raleigh (1542-1618), van començar a aparèixer els primers tímids intents —com The Unfortunate Traveller (1594) de Thomas Nash (1567-1601)— d’un gènere que assolí el seu màxim desenvolupament en terres angleses: la novel·la.

Quant al teatre, hom podria citar una llarga nòmina d’autors que tingueren un gran èxit entre el públic contemporani i que encara avui es representen sovint. Recordarem només, a banda de Shakespeare, dos altres grans escriptors: Christopher Marlowe (1564-1593), autor, entre altres obres, d’una de les primeres adaptacions teatrals del cèlebre mite de Faust (The Tragical History of Doctor Faustus), i Benjamin Jonson (1572-1637), creador d’inoblidables sàtires de les febleses humanes, entre les quals destaca Volpone or the Fox, que aborda amb seixanta anys d’antelació el que serà el tema de l’Avare de Molière (sobre el teatre elisabetià vegeu “El mitjà de comunicació més antic: el teatre”). Ben Jonson (poeta i dramaturg, a l’igual de Shakespeare) inaugura ja el període jacobita, moment en què la poesia, lligada estretament fins feia poc a esquemes italians, començà una profunda renovació temàtica i sobretot estilística, de la mà de John Donne (1572-1631), que dugué a l’anomenada poesia metafísica, caracteritzada per un extremat rebuscament lèxic i per l’artifici verbal en l’intent d’expressar conceptes de gran complexitat mitjançant la forma poètica. És, bàsicament, el que ja havia provat de fer amb menys fortuna John Lyly (1553-1606, aproximadament) amb el seu Euphues and his England (1578), que va iniciar un estil refinat i recargolat anomenat precisament eufuisme, de gust típicament barroc.

En el tercer dels períodes considerats, es produeix un esdeveniment que influirà sensiblement sobre la literatura: la revolució antimonàrquica i puritana de Cromwell, que va comportar una època d’obscurantisme (clausura dels teatres, 1642), una amalgama íntima de literatura i política i un intens fervor religiós. En constitueix un exemple la vida i, en part, l’obra del poeta més important de l’època i un dels més grans de la literatura anglesa, John Milton (1608-1674), que sintetitza humanisme i protestantisme. Va ser autor d’elegies llatines, sonets italians, poesies en anglès (Ode on the Morning of Christ’s Nativity, considerada una de les poesies més perfectes en llengua anglesa; Lycidas, etc.) i tractats sobre la polèmica politicoreligiosa (Areopagitica, a favor de la llibertat de premsa, etc.) en suport de la revolució antimonàrquica i puritana. Però és conegut sobretot per l’obra Paradise Lost (‘El Paradís perdut’, 1667), l’únic gran poema èpic anglès. Paradise Lost és una adaptació lliure de la narració de la sortida del Paradís terrestre que apareix al llibre del Gènesi. Està constituït bàsicament per dos drames sobre un únic gran tema, el de la revolta contra Déu: en primer lloc, el drama diví de la caiguda dels àngels rebels, i, en segon lloc, el drama humà de l’expulsió d’Adam i Eva. El significat global del drama diví queda plasmat en Satanàs. Amb aquest personatge Milton creà una de les figures més esplèndides del rebel en la història literària.

Una obra que pertany al mateix període i al mateix bagatge cultural de Milton, i que en recull els aspectes més interessants, és Pilgrim’s Progress from this World to that which is to come (1678), de John Bunyan (1628-1688), una singular narració al·legòrica d’un viatge “d’aquest món al que vindrà” que va tenir una àmplia difusió, fins al punt d’ocupar el segon lloc, després de la Bíblia, en una classificació dels llibres més llegits a Anglaterra.

La literatura castellana: el Siglo de Oro

Hom sol anomenar Siglo de Oro un llarg període de la història política i cultural castellana, comprès aproximadament entre la coronació de l’emperador Carles V (1519) i el regnat de Felip IV (1621-65), especialment fins a les crisis que l’afectaren a partir del 1640. Durant aquest temps, la cultura castellana conegué una gran esplendor que cal relacionar amb diversos factors. D’una banda, el descobriment d’Amèrica el 1492 proporcionà a Castella uns vastos dominis, molt rics en recursos, que l’havien de convertir en una potència econòmica, política i militar. De l’altra, el fet que una sola monarquia, la de Carles V, governés territoris tan extensos com els ducats de Borgonya i de Flandes (1506), les corones de Castella i d’Aragó, incloent-hi els regnes de Nàpols i de Sicília (1416), i l’imperi Romanogermànic (1519), obrí la cultura de Castella a la important influència intel·lectual i literària d’Itàlia i dels països germànics. A més a més, l’indiscutible predomini de la llengua castellana a la cort imperial li atorgà un gran prestigi europeu, raó per la qual molts autors no castellans vinculats a la cort adoptaren aquesta llengua en les seves obres. L’hegemonia del castellà com a llengua de la cort es consolidà encara més als països hispànics amb el rei Felip II (1556-98), successor de Carles en tots els seus dominis tret de l’Imperi, i també sobirà de Portugal des del 1580.

El Siglo de Oro es pot dividir en dos grans períodes que corresponen, a grans trets, al Renaixement del segle XVI i al Barroc de les dècades posteriors. Però el primer període, que és el que ens interessa en aquest article, es divideix en dues etapes ben diferenciades, coincidents amb els regnats de Carles V i de Felip II: l’italianisme literari i l’erasmisme intel·lectual dominen la primera fase, mentre que en la segona, sumida en l’ambient contrareformista promogut pel concili de Trento, impera la neoescolàstica i s’intensifica la meditació espiritual, anticipació de la sensibilitat barroca que s’imposarà al segle XVII. A banda de la persistència de la poesia de cançoner, testimoniada per les successives reimpressions del Cancionero general d’Hernando del Castillo durant els segles XVI i XVII, la lírica castellana del primer Renaixement tendeix a assimilar les formes mètriques italianes i el petrarquisme platonitzant de Jacopo Sannazaro i de Pietro Bembo. El millor representant d’aquesta italianització és Garcilaso de la Vega (1501-1536), militar i poeta que fou publicat inicialment amb la poesia del barceloní Joan Boscà (mort el 1480), i que després d’una primera època en què combinà la tradició de la poesia de cançoner amb la influència d’Ausiàs Marc, descobrí a Nàpols la lírica italiana i l’assumí com a model de la millor part de la seva obra: emprà gairebé en exclusiva l’heptasíl·lab i l’hendecasíl·lab, recorregué amb freqüència al sonet, a la cançó i a la terza rima, i conreà gèneres típicament renaixentistes, com l’elegia, l’epístola mètrica i, sobretot, la poesia bucòlica a imitació de Virgili i de Sannazaro, de qui aprengué a contemplar estèticament la natura i a evocar la seva bellesa.

La protecció dels cercles erasmistes per part de l’emperador Carles V afavorí la producció d’interessants diàlegs en prosa com els dels germans Alfonso i Juan de Valdés (1490-1532, 1499-1541), alhora que la progressiva exploració i conquesta de les Amèriques donà lloc a una nova literatura historiogràfica, en què destaca la Brevísima historia de la destrucción de las Indias de Bartolomé de Las Casas (1474-1566), origen de la llegenda negra sobre la colonització castellana. Quant a la prosa de ficció, alhora que es mantingué viva la moda dels llibres de cavalleria, inaugurada per la publicació de l’Amadís de Gaula (1508), començà a consolidar-se un nou gènere narratiu que s’havia d’estendre per tot Europa: la novel·la picaresca. A diferència de les novel·les pastorals, inspirades en una realitat idíl·lica i fantàstica, la novel·la picaresca extreu la seva matèria de la dura realitat quotidiana. La novel·la més coneguda d’aquest gènere és el Lazarillo de Tormes (anònima, 1554), un breu relat que narra en primera persona, amb un to sarcàstic, el deshonor del protagonista en el context de misèria i indefensió d’una vida marginal. Entre les imitacions posteriors, mereixen un esment especial el Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán (1547-1615) i Historia de la vida del Buscón llamado don Pablos (1626) de Francisco de Quevedo (1580-1645), autor també d’unes narracions fantàstiques titulades Los sueños (1627). La inspiració satírica i l’extraordinària força verbal de Quevedo, tant en vers com en prosa, el converteixen en una de les més brillants encarnacions de l’esperit barroc.

Durant el regnat de Felip II aparegueren dues escoles poètiques: l’andalusa, representada per Fernando de Herrera (1534-1597) i considerada antecedent de la lírica barroca, i la salmantina, el màxim exponent de la qual és l’humanista Luis de León (1527-1591), autor d’una obra lírica que inclou imitacions d’Horaci i de Petrarca d’una extraordinària qualitat formal, a més de proses elegants que tingueren una gran difusió, com De los nombres de Cristo (1583) i La perfecta casada (1583).

Mereixen un espai a part els grans autors de la mística castellana, que conrearen tant la prosa com la lírica: la primera amb la finalitat de mostrar el camí ascètic que porta a la unió mística amb Déu, i la segona per tal d’expressar aquesta experiència sublim mitjançant imatges d’amor abrandat i paradoxes conceptuals que palesen la seva inefabilitat sobrehumana. Teresa de Jesús (Teresa de Cepeda y Ahumada, 1515-1582) destaca especialment pels seus tractats ascètics i místics, com Camino de perfección (1562-1564) o les Moradas del castillo interior (1577), i per la seva valuosa obra autobiogràfica, integrada perVida i el Libro de las fundaciones, a més de les seves Cartas. Joan de la Creu (Juan de Yepes y Álvarez, 1542-1591) és autor d’un breu corpus poètic que es compta entre les millors obres de tot el Renaixement europeu, i d’uns extensos comentaris en prosa a les seves poesies més importants, com Noche oscura, Cántico espiritual i Llama de amor viva.

Quant a la prosa profana, en aquesta segona època del Renaixement apareix el primer gran exemple de la novel·la pastoral en prosa d’inspiració italiana, Los siete libros de Diana (1559) de Jorge de Montemor (1520-1561), poeta portuguès també conegut pel seu Cancionero (1554) i per les seves elegants traduccions d’Ausiàs Marc. La Diana va exercir una influència decisiva sobre Galatea (1585) de Miguel de Cervantes (1547-1616), bon poeta, excel·lent dramaturg i novel·lista de fama universal, en qui es resumeixen i culminen tots els gèneres narratius de la literatura castellana del Renaixement, del llibre de cavalleria a la novel·la pastoral, de la ficció autobiogràfica picaresca a la sentimental, de la novella italiana a la bizantina (Los trabajos de Persiles y Segismunda, 1617). Podem retrobar magnífiques mostres d’aquests gèneres en les seves dues obres més importants: les Novelas ejemplares (1613) i, sobretot, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, obra màxima de la narrativa castellana.

Amb tot, per molt importants i significatius que siguin els fruits de la prosa i de la poesia del Siglo de Oro, fou sobretot el teatre el gènere que va originar una producció que, per quantitat, qualitat i profunditat, troba pocs termes de comparació en la història de la literatura universal. En la dramatúrgia espanyola d’aquest període podem distingir Juan Ruiz de Alarcón (1581-1639), autor d’una obra admirable, per bé que inferior a la de Lope de Vega (1562-1635), al qual s’atribueixen prop de 2 000 obres de teatre (de les quals ens n’han pervingut unes 400) que abracen una mica tots els gèneres, del drama litúrgic a la comèdia de capa i espasa; del poema dramàtic, com El caballero de Olmedo, al drama civil i popular, com el cèlebre Fuenteovejuna. Dues altres grans figures del teatre, no tan prolífiques, però també de primer ordre, són Gabriel Téllez, conegut amb el nom de Tirso de Molina (1584-1648), i Calderón de la Barca. A Tirso de Molina devem, entre altres obres, la primera versió teatral (El burlador de Sevilla, 1624) del cèlebre mite de Don Juan, que serà reprès per altres grans autors, com Molière i Lorenzo da Ponte, autor del llibret del Don Giovanni de Mozart. Pedro Calderón de la Barca (1600-1681) escriví quan la monarquia hispànica es trobava ja en plena decadència moral i política. El seu teatre aporta unes característiques que representen el punt màxim del Barroc.

La literatura catalana

Després d’un quatre-cents esplèndid, tant per l’abundor com per la qualitat de les obres literàries que s’hi produïren, el tombant de segle assenyalà el començament d’una crisi del conreu culte de la literatura catalana que afectà especialment els gèneres cortesans i de ficció. Les causes d’aquesta crisi són complexes, tot i que es resumeixen en la pèrdua de pes econòmic, polític i cultural de la Corona d’Aragó dins el conjunt de la monarquia hispànica. La cort reial deixà d’existir com a espai literari per a la llengua catalana, sobretot després que el rei Felip l’hagué fixat a Madrid el 1561. Només a València, entre el 1523 i el 1550, existí una cort nobiliària literàriament activa, però on predominà el castellà: la cort de Germana de Foix (1488-1537), vídua de Ferran II el Catòlic i casada el 1526 amb Ferran d’Aragó (1488-1550), duc de Calàbria. La crisi econòmica i la repressió aristocràtica de les Germanies (1519-23) dificultaren també la continuïtat de la literatura burgesa. Per altra part, els criteris de mercat dels impressors beneficiaren l’edició en castellà, llengua que tenia un gran públic entre les classes cultes, i tendiren a relegar el català a les publicacions adreçades a les classes mitjanes urbanes, que també arribaren a consumir literatura en castellà. Tot plegat derivà en una crisi de prestigi i de models: l’escassetat de la creació literària entrebancà la renovació lingüística i estilística que exigia la sensibilitat moderna i la conservació del patrimoni literari autòcton; a més, si bé perdurà la veneració de les glòries medievals, els autèntics models de la literatura moderna foren cada vegada més els autors castellans del Siglo de Oro.

La literatura catalana dels dos primers terços del segle XVI, amb el regnat de Carles V (1516-56) com a centre cronològic, és la que millor correspon a les característiques del Renaixement. Pertanyen a aquest període les obres en prosa més meritòries del segle, encara que hi trobem a faltar els gèneres d’entreteniment. El refinament estilístic de la prosa religiosa de la fi del segle XV tingué continuació en la ploma de Miquel Peres, que el 1482 ja havia dedicat a Isabel de Villena la primera traducció catalana de la Imitació de Crist de Tomàs de Kempis, i que també escriví una Vida de Sant Vicent Ferrer publicada el 1510. Poc després es publicava a Barcelona una obra volgudament anònima, atribuïda a Miquel Comalada, que tingué una vasta difusió europea: l’Espill de la vida religiosa (1515). Inspirada per la mística lul·liana, i potser inscrita en el corrent de la devotio moderna, l’obra és un tractat d’espiritualitat en dues parts, la primera de les quals descriu, mitjançant una bella narració novel·lesca, simbòlica i al·legòrica, el procés ascètic que duu a la contemplació mística, tractada en la segona part sota el títol de Psaltiri o Llibre d’amor. La prosa historiogràfica i erudita també es mantingué a un gran nivell al llarg de tot el segle, des de les Cròniques d’Espanya (1513) de l’humanista i poeta Pere Miquel Carbonell (1434-1517) fins a la notable obra de geografia i història natural de Catalunya del teòleg jesuïta Pere Gil (1551-1622), passant per la Història de València (1538) de Pere Antoni Beuter (1490/95-1554), la Crònica de la província de Catalunya (1553) de Francesc Tarafa (aproximadament 1495-1556) i la Història general de Catalunya (1585) d’Antoni de Viladamor, sense oblidar les obres erudites de l’humanista Lluís Ponç i d’Icard (1518-1578). Però l’obra més valuosa des del punt de vista literari són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) del cavaller Cristòfor Despuig (1510-1561/80), sis diàlegs de factura renaixentista, escrits en una llengua alhora culta i col·loquial, que aborden diversos temes locals i, sobretot, delicades qüestions lingüístiques, històriques, polítiques i religioses en les quals l’autor demostra la seva fidelitat a la llengua i a la tradició pactista catalana, la seva adhesió a la política de l’emperador i, en qualsevol cas, una actitud crítica i una erudició considerables.

En general, els poetes catalans del segle XVI assumiren la inspiració popular i les influències renaixentistes a l’ombra centenària dels grans autors medievals. N’és un bon exemple el poeta bilingüe Joan Ferrandis d’Herèdia (1480/85-1549), vinculat a la cort de Germana de Foix, el qual convertí la imitació d’Ausiàs Marc i la glossa culta de motius populars en una de les tendències més fecundes del segle, tot i que n’existiren d’altres. Després de la mort de Bernat Fenollar (1516) i de Jaume Gassull (aproximadament el 1515), la tradició satírica valenciana inaugurada per Jaume Roig trobà encara dignes hereus en Valeri Fuster i Gaspar Guerau de Montmajor (1557-1600). Francesc d’Olesa (aproximadament 1480-1550), autor d’una Obra del menyspreu del món (1540) en versos d’art major, elaborà un tractat de preceptiva poètica, la Nova art de trobar (1538), amb la intenció de fer reviure la més pura tradició trobadoresca. La imitació dels cançoners castellans —molts dels quals acollien obres catalanes, com l’edició del 1514 del Cancionero General o com el Cançoner del duc de Calàbria (1556)— suggerí a l’editor i escriptor Joan Timoneda (1518/20-1583) la publicació de dos cançoners bilingües on inclogué obres pròpies: el Sarao de Amor (1561) i, sobretot, el cançoner Flor d’enamorats (1556/57), reeditat amb freqüència durant els segles XVI i XVII.

El millor representant d’aquesta cruïlla de tendències és Pere Serafí (aproximadament 1505-1567), autor de 164 poemes catalans publicats el 1565 en dos llibres: el primer d’obres profanes, amoroses i morals, i el segon d’obres espirituals. Pere Serafí restà fidel al decasíl·lab tradicional i practicà tant la cançó a la manera d’Ausiàs Marc (poeta que considerà a l’altura de Dant i de Petrarca) com la balada i altres formes franceses tradicionals; però sobretot adoptà formes i gèneres característics del Renaixement italià i castellà (el sonet, l’estança, el madrigal, el tercet encadenat, l’octava rima, l’epístola mètrica, el capítol, el panegíric) i compongué cançons inspirades en motius populars. Pel que fa als temes, Serafí celebrà tant l’amor cortès com el conjugal i alternà un idealisme vagament petrarquista o ausiasmarquista amb una altra veu, galant i desimbolta, pròpia de la lírica de cançoner; sempre defugí, però, els tons dramàtics, de la mateixa manera que la seva poesia espiritual, centrada en meditacions convencionals i lloances piadoses, restà ben al marge d’aspiracions místiques i obedient a les directrius de la Contrareforma. La identificació amb aquestes directrius i amb la poesia d’Ausiàs Marc fou encara més evident en Joan Pujol (mort després del 1603), que el 1574 edità la seva obra poètica en català, integrada per poemes didàctics i religiosos, glosses a poemes de Marc, com el Cant espiritual, i, sobretot, per un poema èpic sobre la victòria a la batalla de Lepant i un altre poema narratiu, la Visió en somni, en el qual li apareix l’esperit d’Ausiàs Marc per deplorar les males traduccions i interpretacions que han estat fetes de la seva obra.

El teatre català del segle XVI donà alguns fruits dignes de menció. A més d’una anònima Representació de la mort, inspirada en diverses versions de la dansa de la mort medieval i escrita probablement a Mallorca a la primera meitat de segle, en aquest període aparegueren les primeres manifestacions de teatre profà: una cinquena part de la comèdia Serafina (1517) del dramaturg castellà Bartolomé de Torres Naharro és en català, i és també plurilingüe la sàtira costumista La vesita (1524) de Joan Ferrandis d’Herèdia. Per altra part, Joan Timoneda escriví els dos únics actes sacramentals en llengua catalana, L’Església militant i El castell d’Emaús (1575).

La literatura francesa

Les tendències dominants del Renaixement francès estan representades per un grup de poetes de mitjan segle XVI que es van donar a conèixer amb el nom de Pléiade (nom d’una constel·lació composta de set estels, tants com poetes formaven el grup). Els poetes capdavanters de la Pléiade són Pierre de Ronsard (1524-1585) i Joachim du Bellay (1522-1560), autor del manifest del grup titulat Deffence et illustration de la langue françoyse (1549), que propugnava una poesia formalment rigorosa a imitació dels clàssics grecollatins i dels italians coetanis. Ronsard, inspirador principal d’aquest programa, s’avançà a dur-lo a la pràctica de maneres molt diverses: amb la imitació d’Horaci i de Píndar en els cinc llibres d’Odes (1550-52); amb Le bocage (1554), on adoptà un to més cru i realista amb ressons d’Anacreont; amb la poesia solemne i doctrinal dels dos llibres de Les hymnes (1555-56), de tema polític, religiós o filosòfic, i, finalment, amb LaFranciade (1572), una frustrada epopeia nacional successora de l’Eneida. A més d’aquesta línia eminentment classicista i, de vegades, excessivament erudita, Ronsard compongué alguns poemes de to més popular (Les Folastries, 1553) i, sobretot, diverses col·leccions de sonets amorosos, d’una gran limpidesa formal i sensibilitat petrarquista, en què podem trobar la seva veu més personal: Les amours (1552), La continuation des amours (1555-56) i Les amours d’Hélène (1578). En aquesta línia petrarquitzant se situen també els principals reculls amorosos de Joachim du Bellay, com L’Olive (1549), tot i que potser és més cèlebre pel to satíric de Les regrets (1558) i de Le poète courtisan. La sàtira clàssica francesa, afaiçonada a partir del model d’Horaci i de Juvenal, es veié enriquida més tard per les Satyres (1608) de Mathurin Régnier (1573-1613). Però, en aquesta segona etapa del Renaixement francès, l’aferrissament de les guerres de religió entre catòlics i hugonots accentuà la violència de la crítica i donà lloc a una poesia polèmica, en la qual sobresortí Théodore Agrippa d’Aubigné (1552-1630), partidari dels protestants i autor de diverses obres centrades en les lluites contemporànies, especialment el poema Les tragiques (1616).

El teatre francès del Renaixement també adreçà la mirada als clàssics per tal de recuperar amb èxit un nou gènere, la tragèdia, en la qual excel·liren Robert Garnier (aproximadament 1545-1590) i Antoine Monchrestien (1575-1621). Amb tot, fou en la prosa on aparegueren els màxims talents del XVI francès. Si bé no podem deixar d’esmentar la figura de Margarida de Navarra, o d’Angulema (1492-1549), autora de poemes (Miroir de l’âme pécheresse, 1531) i, sobretot, d’un conjunt de setanta-cinc contes realistes recollits a la manera de Boccaccio sota el títol d’Heptameron, és indubtable que els vertaders cims de la prosa renaixentista francesa foren François Rabelais i Michel de Montaigne.

La formació cultural de François Rabelais (1494-1553) s’emmarca en el clima de gran renovació propi de l’humanisme. L’exaltació de la joia de viure, la inclinació per la pau i per la tolerància són aspectes fonamentals de la personalitat original de Rabelais, que en la seva producció literària es distancia de la societat medieval, ruda i violenta, i anhela un món governat per la pau, per la raó i per l’alegre llibertat, entesa com un ideal de vida. La seva obra mestra és Gargantua et Pantagruel, un llibre singular, a mig camí entre la novel·la i l’assaig, en el qual l’autor extreu de les gestes heroiques i còmiques dels seus personatges (el gegant Gargantua i el seu fill Pantagruel) dissertacions polítiques, filosòfiques i religioses i polemitza amb tot el que no s’adequa a la realitat lliure i autèntica del seu món.

Michel de Montaigne (1533-1592) va escriure entre el 1580 i el 1588 els Essais, una sèrie de reflexions inspirades per circumstàncies de la vida quotidiana, com, per exemple, la lectura d’un llibre o un succés estrany. En el segon dels tres llibres de l’obra, es qüestiona l’orgull de la raó: l’home no és res davant de l’univers, i la raó no li ha estat mai d’utilitat, com ho demostra el racionalisme antropocèntric del Renaixement, que només ha generat estupidesa, maldat i guerres. De tota manera, la indagació de Montaigne no es limita a una forma d’escepticisme indolent i deseixit, sinó que també reconeix si més no els valors d’una raó pràctica, intrínseca a la vida mateixa. Segons l’autor, l’home ideal es forma a partir del desenvolupament de les seves facultats naturals, unides a les nocions adquirides amb l’estudi. L’estil de Montaigne en els Essais és fresc i àgil i es caracteritza per una recerca de la paraula precisa que expressi el seu pensament.

La literatura portuguesa

A la primeria del segle XVI, el regne de Portugal constituïa un estat ben consolidat al voltant d’un fort poder monàrquic, amb una burgesia en constant creixement i una aristocràcia compromesa en l’expansió d’un imperi colonial que comprenia el Brasil, tota la costa africana, bona part de l’Índia i nombroses places a l’Extrem Orient. Però aquest període de prosperitat, que redundà molt favorablement en benefici de les lletres i de l’humanisme, començà a declinar cap a la meitat de segle. La introducció de la Inquisició (1536) i la persecució sistemàtica dels jueus i dels reformistes suposaren un fort cop a les classes burgeses, frenaren la difusió de l’humanisme i fomentaren la intransigència contrareformista. D’altra banda, arran de la mort del rei Sebastià I (1557-1578), la corona de Portugal recaigué sobre Felip II de Castella (Felip I de Portugal, 1580-98), circumstància que significà l’inici de l’enfonsament de l’imperi colonial i la pèrdua d’una cort afavoridora de l’evolució de les lletres portugueses. Cap a la fi de segle, l’habitual bilingüisme de molts escriptors portuguesos es decantà sensiblement en favor de la llengua i dels models literaris castellans.

La literatura portuguesa del segle XVI es caracteritza per la persistència d’un medievalisme versàtil, capaç d’adaptar-se a les diferents circumstàncies de l’època i, sobretot, de rebre la influència decisiva del classicisme renaixentista, fruit de la qual foren algunes de les obres més extraordinàries de la literatura portuguesa de tots els temps. El model tradicional de la lírica cortesana fou, naturalment, el Cancioneiro Geral (1516) de Garcia de Resende (aproximadament 1470-1536), que recollia tota la producció poètica de les dècades precedents. En prosa, les problemàtiques espirituals de l’època originaren obres dignes de menció, com la Consolaçao às Tribos de Israel de l’exiliat Samuel Usque, un diàleg en denúncia de la persecució dels jueus, o com la Imagem da Vida Cristã del místic Heitor Pinto (aproximadament 1563-1584), impregnada de platonisme i d’erudició. Quant a la prosa profana, l’expansió colonial estimulà la creació d’una abundant historiografia ultramarina i relats de viatges, entre els quals destaca la Peregrinação de Fernão Mendes Pinto (aproximadament 1510-1583), un relat autobiogràfic que, pel caràcter del protagonista (mariner, soldat, nàufrag, pirata) i per la mordacitat amb què satiritza el paper dels portuguesos a l’Extrem Orient, ha estat considerat una mostra de novel·la picaresca. En el terreny de la prosa de ficció pròpiament dita, l’escassetat de models medievals autòctons i el predomini social de l’aristocràcia afavoriren la moda de les novel·les cavalleresques inspirades en l’Amadís de Gaula de Montalvo, tot i que no mancà alguna obra en la tradició del Decameró i dels exemples medievals —ben adaptats tanmateix a les exigències de la Contrareforma—, com els Contos e Histórias de Proveito e Exemplo (1575) de Gonçalo Fernandes Trancoso. Finalment, pel que fa al teatre, el gran mestre i model fou Gil Vicente (aproximadament 1465-1536), creador de la literatura dramàtica portuguesa amb el Monólogo do Vaqueiro o Auto da Visitação (1502) i prop de cinquanta peces més, entre misteris, moralitats, miracles, al·legories, farses, etc. Pel teatre de Vicente, construït sobre la base d’una senzilla successió de quadres, hi desfila una gran varietat de personatges bíblics, històrics, literaris, llegendaris i, especialment, tots els estaments de la societat, que són objecte d’una sàtira divertida i edificant.

La influència humanística i erasmista sobre la prosa portuguesa del Renaixement fou evident en l’obra del cronista reial Damião de Góis (1502-1574) i, sobretot, en la de João de Barros (1496-1570), tot i que s’inicià en la literatura amb una novel·la de cavalleria, la Crónica do Imperador Clarimundo (1522). A part de la seva obra com a historiador, pedagog i filòleg, Barros escriví Rhopica Pnefma (‘Mercaderia espiritual’, 1532), un col·loqui en què defensà la necessitat d’introduir reformes en l’Església. Per altra banda, l’italianisme renaixentista influí en una de les obres més curioses de la prosa de ficció d’aquest període, Menina e Moça de Bernardim Ribeiro (aproximadament 1482-aproximadament 1554), una novel·la sentimental que combina elements pastorals i cavallerescos i que consagrà el tema de la saudade en la literatura portuguesa. L’altre gran mèrit de Ribeiro fou la introducció a Portugal de la poesia bucòlica, amb les seves cinc èglogues.

Però l’autèntica implantació del classicisme italianitzant a Portugal arribà de la mà de dos grans poetes i dramaturgs: Francisco de Sá de Miranda i António Ferreira. Com a poeta, Sá de Miranda (1481/85-1558) combinà les formes tradicionals amb les novetats italianes que ell mateix introduí: gèneres com la cançó, l’epístola i l’elegia; estrofes com el sonet, l’octava rima i el tercet, i, fins i tot, l’hendecasíl·lab, encara que en la seva obra més famosa, l’ègloga Basto, emprà l’octosíl·lab tradicional. Com a dramaturg, l’exemple dels comediògrafs italians l’induí a conrear també en portuguès la comèdia a la manera de Plaute (Os Estrangeiros, Os Vilhalpandos), i a més assajà la tragèdia. La lliçó de Sá de Miranda fou ben aviat assumida per António Ferreira (1528-1569), autor de dues comèdies, el Bristo i el Cioso, i d’una tragèdia, A Castro (1552/56), inspirada en un episodi cèlebre de la història de Portugal: els amors d’Inés de Castro amb Dom Pedro i el seu funest desenllaç. En l’obra poètica de Ferreira, publicada pòstumament sota el títol Poemas lusitanos (1598), hi destaquen els sonets, d’inspiració petrarquista, i les odes, gènere que usà per primera vegada a Portugal. En aquestes odes, com també en la seva important correspondència, Ferreira expressà un ideari cívic i estètic basat en la defensa del classicisme com a via de dignificació de la llengua portuguesa, especialment davant el castellà. En aquest sentit, s’anticipà al compromís nacionalista del màxim autor del Renaixement portuguès: Luís Vaz de Camões.

Tot i que es conserven tres comèdies de Camões (1524-1580), Filodemo, El Rei Seleuco i l’adaptació plautina Anfitriões, les seves incursions en el teatre es redueixen a una simple anècdota al costat de la grandesa i qualitat de la seva obra poètica. Les seves As rimas són el millor exemple de la confluència de tradicions i de models que caracteritza el Renaixement a Portugal: no refusà ni els metres, ni els gèneres, ni els temes de la poesia de cançoner, però alhora excel·lí en totes les formes de la poesia italianitzant, com en les odes horacianes, en les èglogues, inspirades per Virgili i Sannazaro, i, sobretot, en els sonets i cançons, on podem escoltar la seva veu més personal i dramàtica. Però la fama universal de Camões és deguda sobretot al poema èpic Os Lusíadas (1572), obra que dedicà al rei Sebastià i que proporcionà a Portugal la seva gran epopeia nacional.