El territori que amb el pas dels temps ha constituït els Països Catalans va viure, des de la segona meitat del segle III, les transformacions, sovint molt profundes, de la societat romana imperial, que portarien, inevitablement, a la creació de noves formes de vida i nous plantejaments històrics, diferents dels que s’havien desenvolupat durant els segles de l’Imperi, anomenats de pau romana. Uns territoris com els catalans, situats entre Hispània i la Gàl·lia romana, ben comunicats per mar amb la Península Itàlicai amb les províncies de l’Àfrica occidental, evidentment ocupaven el millor emplaçament per a esdevenir l’escenari d’aquestes reformes, però, de manera ben explicable, en van quedar un bon xic al marge, mentre els problemes més greus es discutien sobretot a la Gàl·lia i a Itàlia; aquests problemes estaven relacionats amb els esdeveniments a l’Occident de l’imperi Romà, pel fet d’ésser territoris conflictius —de limes— i d’assentament de legions protagonistes de la sorda lluita pel poder, base de la crisi d’autoritat del segle III.
Aquest és un dels motius pels quals es fa molt difícil seguir els esdeveniments històrics dels segles de la decadència romana a casa nostra. Les fonts escrites són molt poques i poc expressives, i l’arqueologia i la documentació epigràfica i monetària no sempre són suficients per a suplir la manca de textos històrics explícits. Tot i això, mitjançant les dades arqueològiques es pot seguir el procés de crisi des del segle III i tots els intents de redreçament successius, des de Gal·liè passant per Dioclecià, Constantí o Teodosi, que intenten d’ordenar l’Imperi en els seus darrers segles, creant noves institucions i mitjans d’administració que havien de produir un canvi substancial en la societat romana i en les seves formes de vida.