Vista aèria de l’amfiteatre de Tarragona, amb les ruïnes de l’església romànica de Santa Maria del Miracle, successora d’una església d’època visigòtica.
ECSA - J. Todó
El temple cristià té un paper de primer ordre per al coneixement de l’estructura social i política del món romà des del moment de l’oficialitat del cristianisme, amb el triomf de l’ortodòxia catòlica en els darrers edictes de Teodosi, sobretot el del 8 de setembre del 392 (Codi Teodosià XVI, 21-22). El temple també esdevindrà símbol del poder dels grups urbans i catalitzador del món del camp, amb una real ordenació de la societat rural enfront de la nova realitat episcopal, que fou un poder paral·lel a l’administratiu imperial o visigòtic. El temple urbà, sobretot si és episcopal, serà la imatge d’una nova realitat de predomini social d’atracció obligada que ve a substituir, ben sovint, velles i amortitzades estructures civils.
Per això el temple esdevé un element interessant no solament pel lloc que ocupa dins el teixit urbà, sinó també per la seva estructura, ordenació funcional i simbolisme, tant en l’aspecte arquitectònic com iconogràfic. Els temples, a més del seu valor històric, també documenten el fet i la realitat de la constant comunicació humana en el camp de la vida i el pensament, en el del comerç i fins en el de la seva influència en la nova estructura d’organització civil.
El temple és vàlid com a document arqueològic, tant si és un edifici luxós com més pobre, tant si servia de testimoni de l’existència de l’alta jerarquia eclesiàstica —el bisbe— com si esdevenia símbol social de la ciutat. Al camp, la construcció d’un temple sobre una vil·la d’un possessor aristòcrata també tenia un significat sociopolític. Finalment, la capella funerària més humil era el darrer redós del fidel.
A Catalunya l’arquitectura cristiana de temps romans i visigòtics és molt escassa. Les troballes i excavacions arqueològiques han posat al descobert un nombre reduït de temples que no poden reflectir de cap manera l’àmplia difusió territorial del cristianisme a casa nostra. Així, es fa molt difícil establir de manera coherent i ordenada els àmbits històrics, culturals i litúrgics en els quals es mou la nostra arqueologia cristiana. Entre els motius que van fer desaparèixer els temples més importants dels centres urbans i episcopals, hi ha-el mateix creixement del país a partir de l’empenta medieval carolíngia. El procés històric repoblador, al ritme del progrés i de l’afirmació política i social, va fer sobreposar o simplement canviar els vells temples per noves edificacions. Va ser un procés renovador i d’afirmació que inevitablement va comportar la substitució dels edificis envellits o insuficients per a les noves necessitats no sols litúrgiques sinó, sobretot, polítiques i socials. Aquest fenomen, que es repeteix als grans centres urbans en temps gòtics —a Girona o a Barcelona—, ha fet que no es conservin els temples de temps paleocristians o visigòtics de més riquesa i que els estudis de formes, modes, orígens o relacions exteriors de les comunitats que els construïren i els utilitzaren, s’hagin de fer amb exemples menys importants, de nuclis urbans més reduïts o d’àrees rurals. Això suposa que el nostre coneixement de l’arquitectura cristiana primitiva s’ha de fer a partir d’edificis de caràcter més humil i secundari.
Les ciutats episcopals que han tingut una continuïtat medieval no han deixat, pràcticament, altra cosa dels vells temples que dades històriques —que, a més, cal rastrejar entre documents molt diversos— i unes escasses restes monumentals.
L’exemple més clar és el de l’antiga colònia de Tàrraco, única seu metropolitana d’Hispània, s’ha dit, des del bisbat d’Himeri, al qual, en la famosa carta de l’any 385, el papa Sirici encarrega de comunicar els estatuts fixats en la carta o decretal del papa a tots els nostres germans de l’episcopat, no solament als del teu arquebisbat, sinó també a tots els de les províncies Cartaginesa, Bètica, Lusitània, Galaica o també als de les províncies que us són veïnes(*). Metropolità i primat d’Hispània fins a la substitució per Toledo, oficiosament ja des del concili III de Toledo el 589 (renúncia a l’arrianisme) i oficialment des de l’any 687(*), l’arquebisbe de Tarragona va tenir durant molts anys una posició preeminent dins l’Església hispànica, que, és clar, requeria un marc arquitectònic apropiat. Coneixem l’existència de bisbes constructors, com Sergi, que en el seu epitafi funerari es diu constructor de cenobis (any 554 o 555)(*). El text —analitzat més endavant— del manuscrit anomenat Oracional de Verona, en els itineraris de les processons de la Dominica in carnes tolendas, cita explícitament l’església de Sant Fructuós, la de Santa Jerusalem (o catedral) i la de Sant Pere(*). El temple de Santa Jerusalem —i consegüentment el conjunt episcopal— era situat amb tota seguretat a la zona capdavantera de l’espai de la cel·la del culte imperial —al fòrum provincial— ocupat actualment per l’absis de la catedral medieval. L’anàlisi minuciosa dels murs romans, moltes vegades conservats en nivells d’alçada considerable —tant al claustre i les sales capitulars de la catedral com a fora— fa difícil identificar els que van poder ser aprofitats en els primers moments cristians. Amb tot, una necròpoli detectada per T. Hauschild confirmaria el lloc com l’antic nucli episcopal paleocristià. En aquest moment, només és un problema de tipologia urbana en el qual encara s’està treballant. Esperem resultats d’aquestes anàlisis, que, juntament amb l’evidència de necròpolis a la zona(*), han de donar llum al buit actual.
En realitat, doncs, desconeixem l’arquitectura de poder de la ciutat metropolitana, malgrat la seva evidència textual. Es coneix una breu notícia de la fundació d’un monestir a Tarragona per iniciativa del monjo Frontó el 419 (carta 11 de Consenci a Agustí(*)) i d’altres dependències eclesiàstiques, com un secretarium a la ciutat. Gràcies a un document del segle XII avui també se suposa que l’església de Sant Pere citada a l’ Oracional de Verona se situava sota les voltes del circ de la part de llevant.
Al contrari, les excavacions arqueològiques han descobert tres edificis suburbans: les basíliques de la necròpoli del Francolí i de l’amfiteatre, lligades a la memoria de Fructuós, i una darrera al Pare Central, totes elles estudiades en el present volum.
Bàrcino, l’altra colonia romana i ciutat episcopal, ha estat en part excavada, de manera que podem fer importants hipòtesis sobre la seva disposició i organització urbana als segles tardans. El seu recinte, com demostra el text De fisco Barcinonensi de l’any 592, fou punt de suport de l’administració goda. Durant els anys quaranta, les excavacions dirigides per A. Duran i Sanpere a l’angle nord-est del recinte urbà romà van posar al descobert el que s’anomenà la basílica. Reempreses als anys vuitanta, s’identificà el baptisteri situat al S de l’aula basilical, desorientada (l’eix principal era N-S) i de naus desiguals, amb una comunicació entre els dos edificis totalment insuficient per a una litúrgia baptismal d’acord amb la magnitud de l’edifici. Recentment, una revisió molt àmplia de les restes que queden dels murs de l’antiga excavació en tot l’àmbit de la plaça del Rei i del Palau Reial Major ha fet elaborar una arriscada hipòtesi de l’existència d’un conjunt episcopal digne d’una gran seu, rica i, cal suposar, influent. Tot l’espai des de Vintervallum de la muralla fins al mur de la catedral gòtica actual està organitzat, segons aquesta hipòtesi, en un ampli espai amb el palau episcopal, al costat del temple gòtic, i la superposició de dos edificis de planta central en creu, al costat de Vintervallum. També hi havia altres dependències que es feien servir per al desenvolupament litúrgic i la vida eclesiàstica, amb els passos de connexió normals entre el palau del bisbe i el baptisteri. El conjunt, descrit en la fitxa corresponent, devia ser molt extens, amb tres edificis. El principal, suposadament sota l’actual catedral gòtica, dedicat (probablement des del concili d’Efes del 431) a la Theotokos (Santa Maria Mare de Déu) i més tard conegut com a Santa Jerusalem, la mateixa advocació de la catedral de Tàrraco segons l’Oracional de Verona’, un baptisteri dedicat a sant Joan i un tercer edifici que es dedicava als apòstols o a sant Miquel, que devia tenir caràcter martirial. L’esquema donaria lloc a un ric conjunt episcopal com tenim a la zona de l’Adriàtic o a l’Orient, que segurament devia estar regit per membres de l’orde senatorial, de la vella aristocràcia romana. Els estudiosos que han fet l’anàlisi que permet aquestes hipòtesis daten els dos edificis de planta central, en creu, al segle VII o al final del segle VI. S’haurien afegit a les dues construccions anteriors l’antiga basílica —anomenada ara aula episcopal— i el baptisteri, que es daten al segle VI, encara que l’aula inicial es construí al segle V.
La hipòtesi és enormement suggeridora i caldrà conèixer amb detall l’estudi definitiu que en faran els seus promotors; conèixer de quina manera podria adaptar-se a esquemes tripartits o semblants i sobretot si hi ha possibilitats d’adscripció formal a grups arquitectònics coetanis que s’han conservat. Algunes dades ens poden ajudar. Si es pensa en l’obra, la persona i el prestigi de Pacià, el bisbe tam vita quam sermone clarus, del final del segle IV, que morí sub Theodosio principe, i pare de Dextre —que ocupà càrrecs rellevants en l’administració romana— i que el seu successor, Lampi, el 393 ordenà Paulí de Noia, s’ha de considerar que des de molt antic la diòcesi va estar a les mans de membres de l’aristocràcia romana.
També és interessant saber que excepte el famós text citat De fisco Barcinonensi (592) i el concili II de Barcelona (599), de temps de Recared, quasi no hi ha cap notícia literària del bisbat —les signatures en els concilis de Toledo no es poden considerar com a tal—, excepte la notícia de la conquesta de la ciutat pel rei Vamba en la guerra contra el duc Pau de Septimània. També és estrany que un centre episcopal tan ric durant el segle VI i el principi del segle VII no encunyés moneda des del 573 (Viteric) fins al 701 (Ègica).
Problemes importants i polèmics d’interpretació es presenten també en les restes del conjunt de les esglésies de Terrassa. Identificat el lloc com l’Ègara romana, municipi flavi segons les inscripcions adossades a l’església romànica de Santa Maria, s’hi ha localitzat el bisbat creat pel bisbe barceloní Nundinari a la segona meitat del segle V(*). Hi ha una seqüència de construccions des de temps paleocristians fins als temples romànics de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere, la parròquia actual. Presenten restes preromàniques, motiu de datació visigòtica del conjunt. Les excavacions al lloc, iniciades per J. Puig i Cadafalch, van tenir continuïtat fins l’any vint; reempreses per J.C. Serra i Ràfols el 1947, han generat una abundant polèmica cronològica al voltant del visigotisme de les esglésies i l’afany d’identificar les restes arqueològiques amb les dates del bisbat d’Ireneu —el primer bisbe— i del concili provincial del gener de l’any 615. Aquests darrers anys, un programa —que pretén ser definitiu— ha reobert l’excavació arqueològica(*). S’intenta concretar una seqüència de construcció i comprovar l’atribució visigòtica dels monuments. El conjunt, per tant, té un gran interès atès que és un nucli episcopal que ens podria permetre conèixer tipologies riques dels seus temples, malgrat que fins ara no s’ha definit tot l’àmbit del conjunt d’esglésies i del palau del bisbe, com s’ha proposat per a Barcelona. Les restes de Terrassa, però, estan molt degradades(*).
Els vestigis de les antigues esglésies, davant i sota de l’actual temple de Santa Maria, s’han estudiat partint de l’estratigrafia de les restes trobades per J. Puig i Cadafalch. S’han ordenat, en principi, en quatre temples, a partir d’un vell temple de tres naus i dos successius d’una sola nau, un d’ells amb un paviment de mosaic i capçalera amb absis rectangular, que té sota seu una gran cambra i dues a la nau, bo i formant un conjunt de culte a les relíquies. També té un baptisteri exempt exterior a la capçalera. A. Moro(*) reordena la successió d’edificis també a partir d’un primer temple —que data al segle IV— de tres naus. Els edificis següents — sense definir l’edifici al qual correspondria el baptisteri—, els data als segles V i VI. Cal esperar la publicació detallada d’aquesta nova etapa de les excavacions per poder aclarir la continuïtat dels edificis que, com veurem més endavant, en un moment avançat probablement presenten una capçalera tripartida.
Tampoc no sabem res dels temples i de l’àrea episcopal de Gerunda, l’altra seu episcopal de temps visigòtics, amb prelats actius des d’època antiga, durant tot el regne dels gots i els anys de la repoblació i fins avui. Només podem suposar l’existència d’un martyrium o memoria dedicat a sant Feliu extramurs, sobre el qual es construí en temps romànics —no sabem si abans— un temple dedicat al màrtir. Aquest martyrium possiblement és citat en els textos de Julià de Toledo que narren la revolta del duc Pau de Septimània. Ja al segle V (445). Rusticus de Narbona va reconstruir un temple dedicat al sant gironí, testimoni d’un culte antic. El lloc, fora murs i al costat de la Via Augusta, i les troballes de sarcòfags de taller romà —enterraments privilegiats, és clar— fan pensar en la real situació del temple funerari en una necròpoli romana.
Dels altres municipia romans, seus dels bisbats documentats textualment, no en queden restes arqueològiques. La manca de restes no permet ni tan sols pressuposar la situació del temple catedralici —potser, per continuïtat de tradició, on s’alçarà en temps medievals— i de les dependències del seu servei i, sobretot, de la residència del bisbe, probablement el personatge més important de la ciutat i, sovint, tutor o governant sota el dictat de Toledo. Així, no coneixem restes a Ilerda, malgrat que sabem que tenia bisbes des del principi del segle V, segons la carta de Consenci. Tampoc no hi ha vestigis d’edificis a Ausa, tan generosament reedificada en els anys de l’abat bisbe Oliba; ni a Dertosa, a l’Ebre. D’altres ciutats seu de bisbat, com Empòrion, només en coneixem una capella funerària —una cella memoria— construïda sobre la ciutat grega i alguns petits temples tardans i perifèrics. La situació del temple episcopal és desconeguda.
Del bisbat d’Urgell, a la Seu d’Urgell, en resten poques evidències arquitectòniques. Excavacions recents a la plaça dels Oms i al claustre de la catedral, com també a l’església de Santa Eulàlia han descobert restes romanes al voltant de l’actual conjunt catedralici, amb un hipotètic baptisteri i una necròpoli de tradició paleocristiana. Es coneixen els bisbes d’Urgell des de sant Just, que signa al concili II de Toledo del 527.
Així, l’arquitectura cristiana més important de temps romans i visigòtics, episcopal i urbana, és desconeguda entre nosaltres, excepte la de Barcelona, gràcies a un esforç analític, fet que limita de manera total les anàlisis estructurals de l’arquitectura cristiana de prestigi, rica, a Catalunya.
L’arquitectura rural ens dóna, doncs, els únics elements complets per a un estudi tipològic(*). Es tracta, és clar, d’uns edificis al servei de grups humans reduïts, ja sigui assentats en burgs o poblats, o bé, fins i tot, al servei de grups dispersos. Entre nosaltres, per exemple, el cas més clar és el del poblat del Bovalar, a Seròs (Segrià), amb una clara dedicació agrària. A les Balears, tenim exemples semblants al servei de comunitats de pescadors o mercaders. L’exemple més clar el vam excavar a ses Salines del port de Fornells. En els dos casos citats, el temple es posa al costat nord-est del conjunt del poblat. El servei a comunitats de pescadors o mercaders es dóna sobretot a Menorca, amb les basíliques a la mateixa costa, com la de la platja de son Bou o la de la illeta del Rei, al mateix port de Maó. Repeteix una localització semblant el temple no excavat de l’illa d’en Colom, en un petit promontori a l’angle nord-oest de l’illa, entre la platja des Tamarells i el port antic de Macaret. En altres casos els temples són el resultat de transformacions de residències nobles, com la vil·la Fortunatus de Fraga, amb un baptisteri al servei del culte parroquial, centre alhora d’una petita necròpoli. No coneixem cap grup monacal, si bé no falten notícies de construccions d’aquesta mena, per exemple a Tarragona per part del bisbe Sergi a mitjan segle VI (519-555). Segons la carta de Consenci a sant Agustí, ja el 419 el monjo Frontó va construir un monestir a la ciutat de Tarragona(*). Cal no oblidar l’origen monàstic d’altres bisbes, com Nonitus de Girona, i l’existència de béns monacals a Catalunya des d’antic(*).
Taula tipològica de basíliques paleocristianes i d’època visigòtica.
P. de Palol
Així, doncs, les restes que podem analitzar en estudiar l’arquitectura cristiana de Catalunya dels primers temps —del principi del segle V i sobretot dels segles VI i VII— són sempre construccions modestes, molt diferents —quant a models o tècniques, mitjans de construcció i decoració— d’una basílica episcopal ciutadana.
La basílica del poblat del Bovalar és la que ha conservat més completa l’estructura arquitectònica. Amb els seus problemes concrets de cronologia, ens permet plantejar unes observacions de gran interès. Hi ha tres elements bàsics definidors d’un tipus concret basilical, localitzats en sectors litúrgics concrets: capçalera tripartida, amb fons exterior recte, formada pel sanctuarium amb l’altar al centre i dues cambres laterals, generalment funeràries, sense que el centre absidal sobresurti, com és freqüent a l’arquitectura romana i ho serà sempre a l’arquitectura medieval (també és prou normal en els edificis paleocristians i visigòtics d’arreu d’Espanya). Separació del cor, amb cancells, que aïllen el clergat dels fidels davant el santuari, i existència d’un contracor al fons de la nau central. Finalment, un àmbit baptismal al peus de l’edifici, dins del gran rectangle de l’obra. Així es defineix una fórmula litúrgica amb capçalera tripartida, contracor i baptisteri als peus, que es repeteix, naturalment amb les seves variants, a l’illa de Mallorca a son Peretó (Manacor) i, amb tota seguretat, a sa Carrotxa (Porto Cristo); i també al costat del Cinca, a la vil·la Fortunatus de Fraga, i en altres casos menors que ja esmentarem. L’organització de la planta té un sol paral·lel a la Bètica, a Gerena (Sevilla).
Els edificis de capçalera tripartida i fons recte són freqüents a Síria del Nord, on probablement s’originen. Foren ben analitzats, al seu temps, pel professor J. Lassus(*), els de Síria, i per N. Duval(*) els d’Àfrica. Nosaltres hem insistit diverses vegades des dels anys cinquanta sobre aquesta família formal que apareix en l’estructura dels temples de casa nostra(*). La disposició arquitectònica no segueix el model romà itàlic, on l’absis sobresurt a llevant de la fàbrica basilical. L’aparició del contracor al fons de la nau no sempre s’assimila a la capçalera tripartida en l’arquitectura africana, en la qual poden presentar-se independentment.
Un altre element litúrgic paral·lel és el contraabsis, inexistent a casa nostra, que es pot relacionar —pels seus usos— amb la funcionalitat del contracor, però que arquitectònicament és un absis que sobresurt a la façana de ponent del temple, afegit a l’edifici o construït des d’un bon començament. Per la geografia de l’arquitectura cristiana a la Península Ibèrica, cal remarcar que hi ha contracor a les Balears, Catalunya i un exemplar a la Bètica (Gerena, Sevilla), mentre que els contraabsis són normals —en certa manera característics— a la Lusitània i n’hi ha dos exemplars a la Bètica, fins ara, a San Pedro de Alcántara (Màlaga) i El Germo (Còrdova). Es tracta, per tant, de dues formes semblants però diferents, fet que no permet entrar en la polèmica sobre l’origen del contraabsis plantejada en favor del seu hispanisme o de l’origen nord-africà i que suscitaren els estudis de T. Ulbert(*) enfront de N. Duval.
L’existència de contracor al Bovalar i a son Peretó —amb diferències notables quant a cronologia— no creiem pas que es pugui tenir en compte en la polèmica sobre l’hispanisme dels contraabsis.
Mapa de les esglésies paleocristianes i d’època visigòtica localitzades a Catalunya.
G. Ripoll i P. de Palol
El Bovalar i son Peretó presenten aquesta estructura de capçalera al costat d’un ample espai del baptisteri als peus —com al temple de Gerena—. És un esquema que estava en funcionament al darrer moment d’utilització dels edificis. Tanmateix, cada edifici va evolucionar diferentment fins arribar a aquest estadi final. Així, mentre la capçalera tripartida és del moment inicial de la construcció al Bovalar, anterior al segle VI, a son Peretó la planta antiga original tenia absis rectangular o cilíndric a l’interior, que sobresortia a l’E de la gran fàbrica. A partir del segle VI o més tard es construeixen a son Peretó les dues cambres laterals adossades a l’absis, que el converteixen en una capçalera tripartida de fons exterior recte. En canvi, a son Peretó podem assegurar que el contracor és anterior a la reforma del segle VI, que veié la construcció de les cambres laterals del temple i l’ornamentació amb mosaics (probablement en dos nivells sobreposats), mentre que al Bovalar la capçalera tripartida és del moment fundacional del temple i el contracor és probablement del segle VII(*). Les piscines baptismals en els dos temples poden correspondre a cronologies semblants dins el segle VI, sobretot la piscina oriental de son Peretó, a ras de terra i de forma cilíndrica amb escales radials estoest. Al Bovalar, el baptisteri amb cimbori d’arcs de ferradura, capitells i impostes probablement és del final del segle VI. El baptisteri de Gerena, amb piscina desplaçada al fons del gran àmbit estructural, devia tenir una cronologia tardana.
Els problemes de cronologia dels temples hispànics amb contraabsis no creiem que puguin interferir en l’evolució de la família definida per a Balears, Catalunya i —un exemple— la Bètica. De totes maneres, també es poden assenyalar punts aïllats de coincidències entre els dos grups o famílies, com l’existència d’un corredor al mig de la nau central —amb cancells per al clergat— de comunicació entre el cor i el contracor —o contraabsis a la Lusitània—. Un exemple, malauradament destruït, era al temple del Bovalar. Existia també a Torre de Palma (Portugal) i Casa Herrera (Mèrida).
Un altre temple d’estructura semblant es construeix a la vil·la Fortunatus, de Fraga, damunt d’un sector de la mateixa vil·la, segurament un gran triclini cruciforme, al costat del peristil. S’aprofitaren tots els elements, tot adaptant-los per a un temple cristià. L’anàlisi que n’ha fet F. Tuset modifica la primera planta, de J. Serra i Ràfols(*). En una primera fase es tancà tot l’àmbit de llevant de l’edifici, i es convertí en un edifici de capçalera tripartida. L’ampli mosaic que cobreix aquesta part de l’edifici romà ja assenyala, en la seva disposició, la possibilitat d’aquesta divisió en cambres característiques del tipus Bovalar. Els materials arqueològics aconsellen datar aquesta modificació entre el 420 i el 430. D’altra banda, l’espai romà, des del centre de la construcció cruciforme fins al límit de ponent, dins la mateixa gran fàbrica inicial, aïlla a l’extrem del temple una gran cambra rectangular sobre dues grans tombes al seu costat nord, probablement un contracor com en els exemples citats. A ponent, l’espai que queda, fins al fons del gran edifici, conté la piscina baptismal, rectangular i coberta amb cimbori, del qual es conserven els quatre basaments de les columnes, molt clàssics dins l’ordre corinti. No es pot assegurar que aquest baptisteri correspongui a la primera fase de modificacions cristianes. En una segona fase es modificà substancialment l’ordenació litúrgica i s’adjuntà un absis al mur de llevant del temple, a una alçada superior a la resta de l’edifici. És un absis de planta exterior rectangular i semicircular a l’interior. Conserva al centre el suport —una columna— de l’altar i es recuperà una gran ara tallada sobre pedra calcària força vasta. Cronològicament, és possible portar aquesta ampliació ja al final del segle VI i al segle VII i no sabem si també és del moment tardà la presència del baptisteri, probablement anterior.
El que és interessant de remarcar d’aquest conjunt és la fidelitat a la disposició fins ara estudiada, de capçalera tripartida, contracor i ample baptisteri al fons del conjunt. Aquí es torna, però, a l’absis exempt, que sobresurt de la fàbrica del temple, com serà normal en l’arquitectura de temps visigòtics a la resta d’Hispània.
La varietat de tipus de plantes —l’únic element que podem utilitzar per a l’estudi de l’organització dels edificis religiosos a Catalunya— fa difícil intentar establir alguna mena de relació entre les escasses restes que tenim d’aquesta arquitectura.
Una de les darreres troballes, de gran interès interpretatiu, ha estat el conjunt i el temple del Parc Central (Tarragona), prop del Francolí, al N de la necròpoli i basílica de Sant Fructuós, que constitueix amb ell un nucli cristià suburbà amb dos temples. No hi ha encara una publicació analítica de l’excavació(*).
El conjunt està format per una basílica de tres naus que fa 24 × 16 m. Té un absis rectangular que està per sobre d’un altre de més reduït; el transsepte, al nivell del sòl, és més alt que la nau. De les tres naus, la del migdia pràcticament ha desaparegut. Als peus hi ha un atri, de 24 × 17 m, més ample que l’església. És interessant l’estudi del conjunt i poder-ne establir amb precisió les fases constructives que es detecten amb la diferència de la tècnica de construcció. Se separa un primer moment, del qual només es diferencia un primer absis per sota del definitiu. Es parla d’un segon moment, sobretot pel que fa a la capçalera, amb la construcció d’un absis nou, més ample. Té dues cambres construïdes i adossades al costat nord. Això exclou poder pensar en l’existència o el propòsit de convertir una primera capçalera rectangular i exempta en una altra de forma tripartida. Per tant, queda difusa la funció de cambra nord interpretada com a sacrarium. El mur de fons del temple, que és el de llevant del gran atri dels peus, té adossat, per l’exterior i sobre els murs de l’atri, una singular tomba rectangular amb un enterrament.
Els excavadors assenyalen dues formes de construcció, probablement corresponents a dos moments en l’evolució del conjunt. S’observa una tècnica més permanent i sòlida de fileres de blocs de pedra, units amb morter de calç, és a dir, un caementicium consistent. S’hi edificà l’absis —el segon segurament—, les cambres laterals, la gran tomba o contraabsis i els murs laterals de la basílica. La resta es construeix amb palets de riera units amb fang. És evident que les parts d’opus caementiciumse sobreposen a les parets fetes amb amb palets de riera.
Té un gran interès per la presència d’un transsepte, ja que una disposició semblant només es pot aventurar, amb moltíssims dubtes, al proper temple de Sant Fructuós, a la necròpoli del Francolí; i sobretot per l’aparició d’una tomba, ben construïda i situada a l’eix de la nau major, que s’ha identificat amb un contraabsis. Per a una correcta funció, més enllà de la d’una tomba, certament privilegiada per la seva situació i textura, caldria veure com es comunica amb el temple, quan els actuals murs, només de fonament, sembla que no presenten cap mena de pas o de porta. Restem, per tant, en l’espera d’una descripció minuciosa dels excavadors per definir litúrgicament aquesta indiscutible tomba.
El gran atri té estances laterals i un deambulatori, amb distribució irregular de les cambres, ocupades, en part, per tombes. Sembla que al mig hi podria haver una font, un cantharus, però no apareix el desguàs. No és possible la identificació de l’espai amb un baptisteri als peus del conjunt a la manera dels edificis abans estudiats. L’estructura de l’àmbit i les seves dimensions i la manca de restes de mobiliari no ho permeten (Godoy, 1995, pàg. 191). S’ha dit, amb raó, que és una disposició única en l’arqueologia cristiana hispànica, encara que en tenim algun exemple discutit per la seva atribució pagana en el complex d’època teodosiana de Carranque, a la província de Toledo.
El problema de la cronologia de l’atri és la seva correspondència de temps amb l’església. La basílica i l’atri s’usaren com a necròpoli amb un nombre de tombes al voltant de 200. És freqüent el tipus d’enterrament amb tègules de secció quadrada o triangular. No s’ha localitzat aixovar, excepte un AE2 de Màxim l’Usurpador de la seca de Barcelona (409-411) i una sivella de bronze que no hem vist.
A la basílica del Parc Central també es va trobar una inscripció dedicada a una beata anomenada Tecla i l’extrem d’una columneta d’altar (un suport amb el seu petit capitell).
L’inici de la construcció de l’edifici cristià és, segons els seus excavadors, en un moment de la primera meitat del segle V. És difícil saber quina evolució cronològica seguí l’edifici a partir d’aquell moment i la relació en el temps entre l’atri i la segona etapa de l’absis i del temple. El que sembla evident és que la tomba contraabsis és del darrer moment, per sobre l’estructura de l’atri, probablement ja del segle VI, però caldria precisar-ho.
Restes de la suposada basílica paleocristiana de Tortosa, ara instal·lades al Parc Teodor González d’aquesta ciutat.
ECSA - J.M. Marlés
Un temple singular, pel seu significat litúrgic i històric, és la basílica cemeterial de la necròpoli del Francolí, a Tarragona, de vegades de difícil interpretació per la precarietat de les seves restes, però amb una densa bibliografia. Publicada per primer cop pel seu descobridor, J. Serra i Vilaró (1936, 1957), tingué ben aviat difusió internacional gràcies a E. Junyent (1934) al III Congrés d’Arqueologia Cristiana de Roma. Un seguit d’estudis posteriors es van reunir a l’obra Arqueologia cristiana de la España romana (siglos IV-VI) (1967). Posteriorment hi hagué un revisió a càrrec de M.D. del Amo (1979-89). Recentment C. Godoy n’ha fet un estudi litúrgic (1995).
El conjunt inicial és format per un absis, quasi semicircular, i tres naus amb murs que aprofiten com a fonamentació al seu costat nord una sèrie de sarcòfags orientats en direcció nord-sud i pilars al costat sud. Hi ha un ample espai entre l’absis i la nau que podria suggerir un transsepte i un vestíbul als peus, separat irregularment de la nau major. En el seu primer estadi devia ser un temple de tres naus amb absis sobresortint. Al costat de l’absis, al darrere, a dreta i esquerra, hi ha dues cambres funeràries diferents d’estructura i mides que probablement es devien unir a l’absis en un moment no precisat, com dibuixa J. Serra i Vilaró en una segona interpretació del monument i també els estudiosos H. Laag i J. Puig i Cadafalch. Això donava una planta amb paral·lels siríacs del tipus de les esglésies de Turmanin, Kerratim o Babiska, entre d’altres estudiades per Butler i Lassus. Tanmateix, sembla totalment fora de lloc la recerca de semblances estructurals tan llunyanes i concretes, ja que la capçalera amb les dues cambres funeràries afegides a l’absis són el resultat normal de la relació funerària amb l’altar.
És interessant la interpretació d’un petit fragment epigràfic o inscripció dedicada als màrtirs tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi que es localitzà durant les excavacions. La inscripció, restituïda [Fru]CTUOSI A[ugurii], és a la part davantera, plana, d’un suport probablement en forma de mensa, a la manera de la taula de Sant Feliuet de Vilamilans. La interpretació de la peça de suport com a part d’un monument o una capsa ha estat molt discutida. El que apareix ben clar és que el temple és bàsicament una memoria martyrum, centre evident d’una necròpoli de prestigi de la ciutat, amb tombes riques, tant en escultura com en mosaic. Cronològicament, el temple del Francolí ha d’abraçar des del segle V fins al final del segle VI o el principi del segle VII, quan pren força el nou temple martirial de l’amfiteatre, sense que puguem dir que es produí l’amortització d’un temple en favor del culte als sants en l’altre.
Un petit baptisteri, avui discutit, a l’exterior del temple i amb un grup de cambres que s’hi relacionen amb ell pel costat sud-est completaria la visió d’un temple funerari, que tingué, durant una època, funcions parroquials.
Cal advertir, però, que l’estat de degradació de les ruïnes i l’excavació feta tants anys enrere fa que sempre sigui temerari buscar solucions definitives sobre la seva estructura, sobretot pel que fa als nivells concrets d’evolució.
El tipus de capçalera tripartida amb el santuari al centre i probablement amb un contracor al fons de la nau es repeteix en el singular edifici de Santa Margarida, a Martorell. És un edifici que ha estat molt modificat en època romànica i posteriorment. Ben estudiat estratigràficament, es detecta un primer moment amb la capçalera tripartida però amb un absis central ja de ferradura, que no es corresponen a tres naus sinó a una de sola, per la qual cosa les capelles funeràries laterals sobresurten de l’amplada de la nau. Als peus de l’església s’endevinen restes del contracor, la qual cosa va obligar a situar la porta d’entrada al costat de migdia, com en els temples del mateix tipus de capçalera que hem vist fins ara.
La suposada existència d’un baptisteri als peus del temple en un segon moment (Godoy, 1995, pàg. 222) no té cap justificació arqueològica.
Una nova fase del temple veu desaparèixer la capçalera tripartida i l’edifici s’estructura amb un absis (com a santuari) i s’amortitza el contracor. Es va cap a un tipus més normal i estandarditzat d’edifici, però que conserva importants elements de tradició antiga, com la presència d’un altar de tradició paleocristiana clara, sobre stipites, les empremtes dels quals retallen el signinum de l’absis. En una de les columnes s’assenyala el lloc del loculus de relíquies. Les datacions són encara imprecises, si bé els excavadors creuen que la primera fase de l’església s’ha de situar al principi del segle VI. Hi ha alguns fets que fan reflexionar des d’un punt de vista tipològic i de cronologia. En primer lloc, la presència de la forma de ferradura que, fins ara, es creia que apareixia molt al final del segle VI; i la persistència del tipus d’altar amb columnes, amb peces fines de Carrara, que sostenen una taula d’altar —se n’han conservat petites restes—, també del mateix marbre. Els dubtes sobre l’existència del baptisteri als peus vénen a trencar la seqüència absis amb altar, cor al davant i baptisteri al fons, seqüència que hauria anat millor en el primer moment del temple, amb capçalera triple i contracor.
El temple té caràcter funerari amb enterraments de tègules i d’altres. Una moneda constantiniana, un AE3, ajuda a datar amb totes les reserves el seu primer moment als segles V o VI, tenint en compte la durada de la circulació monetària.
La disposició de l’absis entre dues cambres, que hem vist amb una peculiar puresa als temples estudiats, és present de manera més esquemàtica en altres edificis. Probablement l’exemple més clar és la capella funerària de la Neàpolis d’Empúries. Centre d’una amplíssima necròpoli que ocupa part del conjunt urbà, reunia amb una certa distribució privilegiada els tipus més rics de tombes dins del temple o prop seu: un sarcòfag —evidentment reaprofitat— amb la representació de les estacions dins la nau: un altre també amb les estacions amb la porta de l’hades, en una cambra lateral, i un conjunt de més de 20 grans caixes cobertes amb tapa a doble vessant i sis acroteris, a la manera dels cementiris provençals. El temple s’ha anomenat sempre cella memoria. Presenta a l’entrada de l’absis una tomba ben centrada per a la qual no tenim cap mena d’atribució nominal. L’edifici es construeix sobre l’apoditeri d’unes termes d’època julioclàudia i que probablement havien ocupat una distribució relacionada amb el complex de l’àgora grega. L’absis de la cel·la recolza sobre un mur nord-sud d’una de les cambres anteriors que suporta el semicercle del santuari. Deixa al N un petit espai que recorda una cambra d’un conjunt tripartit, que no es completa, a migdia, amb una cambra simètrica. L’espai del sector nord potser tenia funció de sagristia. El pas de la nau a aquest àmbit és molt estret per tenir un ús freqüent. En un segon moment s’amplià per ponent la nau basilical i s’obrí al N del temple una cambra funerària amb 5 grans sarcòfags monolítics. S’identificà també la gran taula d’altar i —sobretot— un cippus romà dedicat a Júpiter que, segons s’ha proposat, li feia de suport. Devien estar situats dins la corba absidal.
De nou el record de la capçalera tripartida és patent en una altra capella funerària estudiada recentment per J.M. Nolla, el temple de Mas Castell, a Porqueres (Pla de l’Estany). En els darrers moments, l’edifici presenta un absis exempt amb l’exterior poligonal, tipus del qual parlarem més endavant. Aquesta planta devia substituir una elemental capçalera rectangular amb una capella adossada a migdia, a la manera de les capçaleres tripartides, sense completar se per la manca —probablement— de l’àmbit simètric al N, però amb restes que la fa possible.
Es parla, encara, d’un nou cas de capçalera semblant en el conjunt, tan discutit i polèmic, de les esglésies de Terrassa, del qual ja hem parlat. Les recents excavacions permeten afirmar als seus autors que hi ha un gran edifici de tres naus (molt tardà) amb contraforts que es perllonga per sota la rectoria i una capçalera tripartida conservada en part sota l’absis de Santa Maria (Moro, Rigo, Tuset, 1996, 4, pàgs. 221-224).
Basílica descoberta a la platja de son Bou, a Menorca.
P. de Palol
No és gens normal trobar una església conservada íntegrament i que correspongui a un únic i uniforme moment de construcció. De nou és a les Illes Balears on tenim aquest facsímil en el temple de la platja de son Bou, a Menorca. És un edifici que podríem anomenar corrent des de Síria del Nord fins a l’Àfrica cristiana. Fet en un moment concret, el tipus sembla portat per mercaders. És un cas concret de capçalera tripartida, sense contracor ni contraabsis, amb entrada normal des dels peus del temple. La planta es completa amb tres naus i un vestíbul d’entrada després d’un petit pòrtic o prothyron flanquejat per una porta amb columnes. El vestíbul o atri té, també, tres portes que comuniquen amb cadascuna de les naus. Construït amb grans i bells carreus ben escairats, i cobert, segurament, amb volta, es configura com un exemplar, diríem de manual, amb tots els elements originals. Construït amb tota cura, no s’hi endevinen modificacions o refets com en la major part dels temples que s’han estudiat. La seva cronologia és discutida: des de dates del segle V fins al principi del segle VI, com creuen H. Schlunk i T. Hauschild. En tot cas, és un model aïllat en relació amb el tipus descrit al Bovalar-son Peretó. Una piscina baptismal monolítica de tipus palestinià i de cronologia del segle VI —probablement en un edifici exempt— fa viable els orígens i el temps del model.
Fins ara hem observat també la presència d’absis exempt al fons de la disposició basilical normal. Així. en la primera fase de son Peretó, a Mallorca; als temples del suburbi tarragoní del Parc de la Ciutat i de la necròpoli del Francolí; en el segon moment de la vil·la Fortunatus; en el segon moment de Santa Margarida de Martorell, o en les esglésies funeràries de menys entitat, com la de Porqueres. El tipus més freqüent a l’Occident, des dels grans monuments itàlics, havia estat el model usual a les Illes Balears, com per exemple, el temple de Santa Maria del Camí, a Mallorca, pavimentat amb una sèrie musiva rica, malauradament destruïda, on l’absis té l’amplada de la nau major. Un altre exemple és el conjunt de ses Salines, de Fornells, on l’absis rectangular per l’exterior i semicilíndric per l’interior té una cripta amb planta de creu grega. Així mateix en les dues i singulars esglésies de Torelló —amb rics mosaics— i de la Illeta del Rei, al port de Maó; amb dues tenen una llarga nau i un vestíbul al N, una piscina baptismal a l’extrem de llevant i, potser, una altra nau lateral a migdia. Tot i això, litúrgicament es podria dir que són esglésies de nau única. Es tracta de dos temples molt iguals i sense paral·lels.
A Catalunya tenim exemples tardans d’esglésies amb absis exempt; potser el més important —probablement construït en un sol moment i amb materials romans reaprofitats de manera molt regular— és el temple de memòria del martiri de sant Fructuós i els seus diaques. Auguri i Eulogi, a l’arena de l’amfiteatre, a Tarragona. L’absis sobresurt del rectangle perimetral del temple. Malauradament només tenim l’arc interior, de ferradura, mentre que manca el mur exterior. Això permet, naturalment, formular les hipòtesis de l’exterior en ferradura, quadrat o poligonal, sense cap mena de suport arqueològic. El temple té tres naus perfectament construïdes amb basaments quadrats per a les columnes, aprofitats d’un edifici romà, com també els blocs de pedra que componen els murs exteriors. La regularitat de l’edifici es trenca amb l’afegit d’una cambra al N. El fons de la nau conserva part de la fossa transversal nord-sud de l’arena de l’amfiteatre. C. Godoy (1995, pàgs. 251-262) proposa, amb observacions arqueològiques i amb un suport documental important, que es tracta de l’autèntica memoria del martiri de sant Fructuós i els seus diaques. No és gens probable la presència de l’altar al cor, davant l’absis, amb l’existència d’un synthronon, ja que no es tracta d’una església episcopal. L’edifici s’ha de datar dins del segle VI o principi del VII, malgrat que els excavadors porten l’inici del temple a la segona meitat del segle V tot i la poca presència de material arqueològic en l’excavació de les fosses de l’amfiteatre. D’altra banda, però, el tipus de planta en arc de ferradura és corrent en l’arquitectura visigòtica tardana.
Una disposició absidal paral·lela es troba en el petit temple funerari del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, vinculat per la historiografia tardana a la memòria del màrtir barceloní Cugat, cantat per Prudenci. El conjunt funerari es dreça sobre una fortificació militar bastida al lloc, de planta quadrada amb torres cilíndriques als angles i a la meitat dels trams llargs. De cronologia debatuda, sembla —per les darreres investigacions (Riu i Barrera i altres, 1997, pàgs. 15-75)— que els seus inicis cal datar-los a partir del segon quart del segle IV. EI conjunt funerari, sense categoria martirial, té dues fases de construcció; en una d’inicial amb planta quadrada, i adossada al mur nord-est, hom hi veu una petita cambra sepulcral amb només dues tombes. Al mur est es construí, en una segona fase, un absis cilíndric per l’interior —però que es tanca amb forma de ferradura— mentre que per l’exterior és poligonal. Els problemes de datació de les dues fases es poden justificar, entre altres fets, per la presència d’un mosaic sepulcral probablement ja del segle V, de restes d’escultura de tipus hispanovisigòtic i d’una sivella de placa rígida; tots ells són elements indiscutiblement del segle VII —la placa és en ple ús a la segona meitat del segle VII, cronologia que també concorda amb l’estructura de ferradura i poligonal de l’absis—.
Altres temples també s’han d’incloure en aquest estudi, si bé poden aportar-nos molt poca informació en el camp de l’anàlisi tipològica i de la funcionalitat concreta d’ús litúrgic. Es tracta de petits temples que tenen un valor exclusivament demogràfic i d’interpretació social per l’època en què es construeixen i s’utilitzen, si bé sovint hi ha dubtes fonamentats d’atribució temporal concreta i, sobretot, precisa. Així, no es pot oblidar una petita capella excavada al migdia de l’església romànica de Santa Maria de la Ciutadella de Roses, sota l’absis de la nau lateral sud. L’excavació ha permès recuperar, només, part de la corba interna de l’absis, probablement de ferradura, i les restes del mur lateral de migdia. Sembla l’absis cilíndric d’una capella funerària. L’interès del conjunt ve incrementat per la recuperació, en un dels arcs torals de la nau major de l’església monàstica, de la meitat d’una mesa d’altar paleocristiana perfectament datable al segle V, reaprofitada per a escriure-hi la dedicació del temple preromànic de Santa Maria, en temps del comte Sunyer de Barcelona, temple del qual encara és hipotètic afirmar que correspon a l’aula absidada citada. El caràcter funerari ve assenyalat per l’aparició de dues tombes situades a la seva nau, de cronologia imprecisa, que van ser col·locades quan el temple ja estava pavimentat amb opus signinum.
Baptisteri de la basílica de son Peretó, a Mallorca.
P. de Palol
Empúries continua essent un gran buit per a l’arquitectura cristiana. Excepte la capella funerària de la necròpoli de la Neàpolis, no tenim cap mena de resta del que devia ser l’església episcopal i els edificis que normalment l’envolten i serveixen, tot i que hi ha notícies —les més antigues documentades— d’un bisbe Pau que signa en el concili de Tarragona de l’any 516. Excavacions i prospeccions aèries al vessant sud de la ciutat, al costat del Ter vell, assenyalen un conjunt urbà perifèric que caldrà excavar amb interès. En el lloc hi ha dues esglésies ja conegudes que, conjuntament amb els indicis de restes a Sant Martí d’Empúries, són els únics elements nous que podem aportar aquí. Es tracta de dos temples de gran interès per la seva continuïtat preromànica sobre restes originàriament paleocristianes o de temps visigòtics; la seva precarietat, però, fa difícil pensar en un centre episcopal. Una capella, la del costat de llevant, dedicada a santa Magdalena en temps medievals, es construeix sobre una aula funerària quadrada que té a l’angle sud-est restes d’una estructura poligonal d’aspecte martirial. És el centre d’un nucli funerari que, entre altres tipus de tombes, en té algunes que ja podem datar al segle VI, amb coberta de picadís d’opus signinum que deixa en relleu un crismó, element que trobem en altres cementiris, com a Ventalló (Saldet), a la Ciutadella de Roses, i a Mataró o a Mallorca, a la basílica de son Peretó. L’altre temple, al N, contenia una piscina baptismal quadrada exteriorment, mentre que per l’interior tenia forma de creu; d’aquest edifici, només en resta un mur a llevant. Segurament, tot era situat al costat d’una petita necròpoli en què es detecten restes d’una tomba coberta amb una làpida sepulcral de mosaic. Inicialment podria ser un edifici exempt d’una capella baptistal. transformada posteriorment en un temple preromànic dedicat a santa Margarida. Es tracta d’un conjunt religiós suburbà, del qual encara se’ns escapa el nucli poblacional al qual servia. El bisbat emporità degué tenir poca entitat i poc poder ja que, així com en els altres municipis romans es va establir una seca visigòtica —a Rodes, Gerunda i Dertosa i a les colònies de Tàrraco o Bàrcino— a Empúries, durant tot el temps que durà el bisbat, no hi ha seca. EI cas es repeteix, però, al bisbat d’Urgell.
Una altra capella funerària és la de Sentmenat, que consta d’una sola nau, amb absis quadrat sobresortint, i una petita cambra lateral al N envoltada d’una necròpoli en què es diferencien dues etapes; la més antiga amb predomini de tombes cobertes amb tègules de doble vessant, i l’altra, amb tombes de coberta plana també de tègules. Es data de manera imprecisa als segles V i VI, mentre que el primer moment de la capella se situa a la segona meitat del segle V.
Cal citar també, a la vall del Llobregat, el temple d’Artés, amb una estructura ben analitzada pels seus excavadors(*).
Encara al Baix Empordà hi ha restes de tres edificis que cal no oblidar i que necessiten una revisió i excavació meticuloses. Un és l’anomenada basílica paleocristiana de Santa Cristina d’Aro. En nivells coberts per una església preromànica, a la capçalera, hi ha una estratigrafía arquitectònica de tres moments constructius sobreposats a partir de dues tombes de tègules amb coberta de doble vessant, sota una cambra rectangular que s’amplia en dues ocasions fins a formar l’absis medieval. També fou centre d’una petita necròpoli. Un segon edifici és a Bell-lloc d’Aro; té una estructura rectangular allargada en sentit est-oest, que presenta al centre del seu mur nord un àmbit de planta semicircular moll ultrapassada, àmbit que fou ocupat per una capella romànica. La nau rectangular serveix de suport al mur nord de l’església medieval. Per ara, tot intent de buscar una atribució litúrgica (mausoleu?) o una interpretació correcta d’aquesta construcció es fa difícil sense una excavació arqueològica a la zona dels peus de l’església medieval i també al seu interior.
Un tercer edifici de característiques arquitectòniques ben concretes es troba sota la Torre del Fum del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta d’una construcció quadrada per fora i vuitavada per dins, que forma part d’un conjunt arquitectònic més ampli, de les estructures inicials del monestir. Podria correspondre a una antiga edificació —sense cap connotació religiosa—, d’una antiga vil·la romana; també podria haver format part d’unes termes privades, o, hi ha també la possibilitat que, ja dins del món cristià, hagués estat un petit baptisteri o un monument funerari.
Els altars
S’ha assenyalat com una particularitat de la distribució dels espais litúrgics en l’arquitectura cristiana hispànica la situació generalitzada de l’altar a l’últim espai de l’absis o capçalera, l’autèntic sanctuarium i no el presbyterium com de vegades s’ha escrit. No sempre es pot comprovar aquesta situació, ja que la presència de taules d’altar, de columnetes o suports i, sobretot, el lloc d’inserció en el temple, no és clar en els edificis fins ara excavats. Hi ha una excepció per a l’església rural de Torelló, a Menorca, en la qual el mosaic que cobreix totalment l’absis mostra una sanefa estreta al voltant del basament de l’altar. A més, les troballes del mobiliari de l’altar van permetre refer-lo íntegrament, tant la gran placa rectangular de marbre com quatre de les cinc columnes o suports, que assenyalaven el lloc del loculus reliquiari al centre del conjunt. La mateixa estructura en el dibuix del mosaic, el fons amb les columnes, existeix també a la capella basílica, probablement de mercaders o pescadors, a la Illeta del Rei, al port de Maó. En aquest cas és interessant constatar l’existència d’un gran reliquiari amb dues cavitats al fons mateix de l’altar.
S’ha de pensar que el temple del poblat mariner de ses Salines, a Fornells, també a Menorca, tenia l’altar a l’absis, ja que a sota hi havia la cripta en forma de creu, i l’entrada des de la nau —per al culte eucarístic a l’absis— es feia en un espai amb dos graons al qual es passava entre dos cancells.
Excepte aquests exemples que acabem de citar, només es coneix la situació exacta de l’altar a l’absis afegit, probablement molt al final del segle VI o ja al VII, de l’església de la vil·la Fortunatus de Fraga. L’altar es conserva complet, amb les dues peces usuals, la taula sostinguda per una columna forta com a únic suport, i amb el loculus o reliquiari tallat al centre. Desconeixem on pot haver estat i a quin temple pertanyia la taula d’altar recuperada a la Ciutadella de Roses i on es trobava la gran taula d’Empúries; més encara, amb un cippus romà dedicat a Júpiter com a basament. No hi ha altra documentació que les notícies de l’excavació de la Diputació de Girona de l’any 1846.
A l’església del Bovalar hi ha senyals del lloc de l’altar —el sanctuarium— a la cambra central de la capçalera tripartida. En el sòl de l’absis hi ha quatre lloses com a fons d’altar, i s’hi retalla, finament, un quadrat com a lloc del peu de l’altar. No hi ha restes de col·locació de l’altar als temples de son Peretó i de son Bou, però res no indica que estigués en el quadre, envoltat de cancells, de l’últim tram de la nau major, en realitat el cor o presbiteri. Cal prescindir de la possibilitat de l’existència d’un synthronon, o espai entorn del cor, a son Peretó. L’arc de fonament del santuari correspon al mur interior de l’absis; la seva profunditat en relació amb el paviment conservat en part al centre de l’absis ho confirma.
Sembla correcte, malgrat els dubtes d’interpretació del sòl del cor, que l’altar del temple de l’amfiteatre de Tarragona era situat a l’absis, com també l’altar de l’església de Santa Margarida de Martorell.
Ara d’altar de Sant Feliuet de Vilamilans (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental), del tipus en sigma, amb una inscripció a la vora.
J.O. Granados
Per al gran conjunt de Barcelona, recentment descrit, la situació d’un gran peu reliquiari d’altar al centre de la creu de la planta proposada s’ha d’analitzar amb atenció, i definir el caràcter eucarístic o martirial del temple, bo i presentant paral·lels concrets litúrgics en una àrea mediterrània dins el mateix món o en un món semblant al dels grans baptisteris del segle VI, ja que les connexions amb l’horitzó visigòtic d’arrel toledana queden força allunyades.
El problema —no pas d’ús, que ens sembla prou aclarit avui, sinó de la procedència topogràfica— és l’altar de Sant Feliuet de Vilamilans, a Sant Quirze del Vallès; descartada la seva funció eucarística, com ja va qüestionar Kitzinger(*), correspon a una ara semicircular, un tipus inexistent a Catalunya amb aquesta funció; en canvi, podria tenir la funció de mensa martyrum o mesa d’ofrenes, ja que n’hi ha alguns fragments a les Illes Balears, sobretot a Menorca(*).
Cal no oblidar en els estudis estructurals de l’altar i del temple l’escassíssima presència de les criptes martirials o reliquiaris, necessaris també per a la consagració dels temples, sobretot des del segle VI, com tenim documentats en els cippus de les esglésies de la Bètica, sobretot la sèrie consagrada pel bisbe Pimeni de Cadis(*), i que han estat motiu d’importants comentaris per part de Y. Duval(*). L’única inscripció que podria correspondre a una depositio semblant, al segle VII, seria el fragment de la làpida del Bovalar(*) i els fragments d’una inscripció de l’església de Sant Martí de Mata(*).
L’única cripta ben coneguda és la de l’altar del temple de ses Salines, al port de Fornells, Menorca. Té una forma de creu grega, molt acurada, de braços iguals i més amples als extrems. S’hi entra per una petita baixada al costat de migdia, des de la cambra lateral. La interpretació del seu conjunt fou difícil, ja que al centre hi havia una mena de col·lector que podia haver estat una font o un desguàs baptismal. Entre els objectes, s’hi va trobar un fragment de mesa d’ofrenes de perfil circular. El tipus de cripta recorda l’exemplar de Torcello, a l’Adriàtic.
Un altre reliquiari és a l’església de la vil·la Fortunatus, de Fraga. Correspon al primer moment de la modificació de l’arquitectura romana i es posa sota el primitiu altar en l’absis central de la capçalera tripartida. Arriba just a la part exterior d’aquesta capçalera. És una cavitat senzilla a la qual s’entra mitjançant dos graons. Fou amortitzat en el tercer moment constructiu del conjunt, ja al segle VII o final del VI, en construir-se el darrer absis.
No existeix a Catalunya l’altar cippus a la manera provençal, com les peces del temple d’Enserune, avui a Régimon, o els de Saint-Victor de Castel i el de Digne(*). Tampoc no existeixen peces romanes reutilitzades com les que contenen les inscripcions martirials de la Bètica, ja citades. Els temples germans de son Peretó i de sa Carrotxa, a Menorca, tenien a l’altar un bloc pla, rectangular o quadrat —son Peretó—, amb rebaixos al centre per a encaixar una placa fina o bé per a suportar una taula rectangular més gran. S’ha reconstruït amb quatre pilastres de secció quadrada com a suports. No pensem en ares petites d’altar, transportables, del tipus medieval, com l’ara portàtil d’argent repussat de Sant Pere de Rodes. Un element romà, reaprofitat i motllurat, s’utilitzà a sa Carrotxa. També s’ha dit que foren taules d’altar cilíndriques dues peces de ses Coves de Menorca(*).
Cor i contracor es comuniquen, en alguns casos, mitjançant un corredor o passadís separat de la nau major per mitjà de cancells. És un espai reservat als sacerdots i separat dels fidels. Només hi ha un cas clar, al temple del Bovalar, però no coneixem la connexió amb el contracor i si podia conduir a alguna altra estructura de la nau major. Un exemple clar d’aquesta relació litúrgica entre cor presbiteri i contracor, és al temple de Casa Herrera de Mèrida, on el corredor és evident i la comunicació dels dos espais de capçalera i peus de l’església també. Un altre exemple, també a la Lusitània, és a la Torre de Palma, a Portugal. Podria ser que a voltes s’aïllés la mateixa nau central dels fidels, i es reservés únicament per als religiosos com un espai del corredor(*)?
Altres elements s’endevinen sense possible comprovació arqueològica. A les notes desenterrades per Orfila i Tuset(*), s’assenyala l’existència de restes d’un arc caigut a la zona del quart i el cinquè trams de la nau central al temple menorquí de son Bou. Són restes d’una volta d’un àmbit superior situat a la nau central, davant del cor, des de la meitat del temple cap endavant. Les diferències de composició dels pilars de les naus ho confirmen. No coneixem quin ús litúrgic pogué tenir, o si fou simplement una estructura de coberta amb volta de la nau.
L’estructura d’un cor ampli per sobre i al fons de la nau es troba al temple de ses Salines, a Menorca. Al fons de la nau, al costat sud, hi ha dos trams d’una escala que porta a una cambra per sobre de la nau. de la qual es recuperà, en l’excavació, una part de la volta caiguda que l’aguantava. Un altar molt rudimentari —probablement d’ofrenes— es troba al fons, també al costat de l’escala. Una gran creu, mal tallada, igual que un exemplar aparegut al temple mallorquí de son Peretó, ocupa part del lloc(*). Un cor per sobre de la nau del temple no és gens freqüent en l’arquitectura cristiana hispànica. Es restitueix al temple portuguès de Sant Giâo de Nazaré(*) i a San Pedro de Mèrida(*). Actualment, es tendeix a situar Sant Giâo de Nazaré ja a l’edat mitjana. La funció d’aquesta cambra sobre la nau, i als peus d’aquesta mateixa nau, potser fou simplement social i no litúrgica, però cal recordar-ho sempre al moment d’analitzar les novetats de l’arquitectura de l’alta edat mitjana, dins l’arquitectura senyorial del món carolingi, com a tribuna als peus de l’església.
Els baptisteris: localització i tipus
L’element litúrgic de més transcendència en l’estructura completa del temple per totes les seves funcions de culte és, naturalment, el baptisteri, element episcopal per excel·lència, que pot estar absent en els conjunts martirials o funeraris i en els centres monacals, però que apareix en temples de menys entitat, amb marcat caràcter parroquial.
Només hi ha tres edificis baptismals separats i independents del temple, que formen part de conjunts litúrgics més amplis. El més impressionant, és clar, és el de Barcelona, que en la proposta darrera sembla que devia ser a ponent del temple del conjunt episcopal, situat —suposadament— sota la catedral actual. Es coneixen, en principi, dues fases de construcció dins un edifici quadrat. En la fase inicial es basteix una petita piscina, que no se sap si era rectangular o en forma de creu; probablement són d’aquest moment les quatre pilastres amb planta de creu. que podrien haver sostingut un baldaquí. Una sèrie de refaccions posteriors converteixen la piscina en una cavitat de perfil vuitavat i es col·loquen, seguint l’octògon, una sèrie de cancells, que separen l’espai de l’oficiant, amb paviment d’opus sectile. Diverses modificacions, bàsicament sobre aquest mateix esquema, esperen el final de l’excavació per a una definició concreta. El primer moment o primera fase se situa al segle IV, data que ens sembla massa antiga; i les transformacions són probablement dels segles VI i VII. Inscripcions en els murs perifèrics es daten al segle VI. En conjunt, estem dintre de la tipologia d’edificis semblants de la Provença i de l’Adriàtic, sobretot del segle VI. Les semblances amb el baptisteri de la catedral d’Aosta. que es data al segle V. pot haver forçat una cronologia antiga per al primer moment de l’edifici. La interpretació del pas del palau episcopal fins al baptisteri des de l’aula basilical, i pel seu costat est, passats els cancells que la tanquen, podria suggerir el que s’estableix a la Gàl·lia, que és que el bisbe no visqui allunyat del baptisteri (Ut episcopus non longe ab ecclesia hospitiolum habeat, Statuta Ecclesiae Antiquae, CL, XIV)(*).
Piscina del baptisteri de Santa Maria de Terrassa, originalment construït a l’exterior de la basílica paleocristiana.
ECSA - M. Catalán
Un altre petit edifici separat del temple és el baptisteri de Santa Maria de Terrassa, situat a l’exterior, al SE de la basílica. Es tracta d’una construcció de planta octogonal, amb una petita piscina de base quadrada però de costats lleugerament corbats; és un tipus o modalitat itàlica, també pròpia de la Provença, com sempre s’ha considerat.
L’edifici baptismal de Santa Margarida d’Empúries ens torna de nou a models, amb totes les seves variants, propis de la Provença i del nord d’Itàlia. D’altra banda, el petit baptisteri, avui discutit, de la basílica de Sant Fructuós de la necròpoli del Francolí, a Tarragona, amb esquemes molt africans, també és situat al SE del temple, com a Terrassa.
És interessant, com ja s’ha fet notar, la presència de baptisteris al fons dels temples de capçalera tripartida i contracor. Els tenim al Bovalar, a son Peretó i a sa Carrotxa, aquests dos darrers a les Illes Balears. Els tipus de piscines hi són variats. Així, la piscina del Bovalar és quadrada, amb un bellíssim baldaquí del qual podem assenyalar paral·lels tant a l’Àfrica cristiana com en tot l’Adriàtic i al Friül, aquí amb una rica continuïtat en l’època altmedieval. D’altra banda, la piscina de la basílica de la vil·la Fortunatus de Fraga és rectangular, a la manera de la piscina de la basílica de Sant Fructuós de Tarragona, i a son Peretó, de les dues piscines, la més antiga, del segle VI, és d’un tipus molt usual, de fons cilíndric i escales radials, amb paral·lels a la zona d’Orient, a l’Àfrica cristiana i a Itàlia; també cal considerar alguns exemplars hispànics d’aquest tipus repetits a Aljezares, a Múrcia, i a San Pedro de Mèrida.
Dins la varietat, cal destacar el baptisteri monolític de son Bou, amb models abundants a Palestina i a Síria, i la imitació, en maçoneria, de les basíliques de Torelló i la Illeta del Rei. Un darrer exemple és a ses Salines, amb una piscina de perfil d’estrella de quatre puntes i interior circular amb fons en creu; té paral·lels semblants, sobretot, en l’església de Mariana a Còrsega, però tampoc no s’allunya gens de la piscina de Santa Maria de Terrassa. Tot i això, aquesta vegada la posició del baptisteri respecte del temple se situa en un edifici exempt a la part nord-est del conjunt.
El tipus de baptisteri, ja sigui amb edifici propi o simplement una piscina integrada en algun dels àmbits del temple, generalment es genera al voltant de formes concretes entre la creu i el cercle. La varietat és molt gran i podem dir que, excepte casos concrets com la piscina tallada en un bloc de pedra de la basílica de la platja de son Bou. i imitada a Torelló i a la Illeta del Rei, totes a Menorca, que són formes pròpies de Palestina i de Síria, els tipus i les formes són molt diversificats. Un inventari publicat fa temps(*) ja donava paral·lelismes de les peces conegudes fins aquell moment.
El lloc de situació del baptisteri dins el conjunt arquitectònic del temple condiciona la mateixa direcció de la processó baptismal, que té dos punts importants. L’inici en el mateix baptisteri i, rebut el sacrament, el camí dins el temple fins arribar a l’altar per a l’eucaristia.
En els grans conjunts és força fàcil, sovint, assenyalar l’itinerari sagramental. En d’altres, és difícil fins i tot pensar si es podia fer, com és el cas de les petites esglésies rurals. En els exemples que tenim a casa nostra hem insistit a assenyalar el lloc del baptisteri i de l’altar per explicar la possibilitat de dibuixar aquest itinerari. Només en el grup definit de les esglésies del Bovalar, vil·la Fortunatus, sa Carrotxa i son Peretó, tan repetidament citats, juntament amb el bètic de Gerena, la posició de la piscina als peus del temple en un àmbit aïllat, amb portes d’entrada i sortida, permet dibuixar el camí del fidel i els acompanyants. És evident que en construccions grans, com a Barcelona, establir aquest ritual litúrgic hauria d’ésser relativament fàcil.
Seguim, en tot cas, amb la recança de la mesquinesa de les restes arqueològiques arribades fins a nosaltres.