La forma de les ciutats

Abordar el tema de la “forma” de les ciutats quan hi ha tanta diversitat com ciutats han existit i existeixen en el món, i formes que responen, a més, a cultures i períodes històrics diferents, és una tasca complexa. I això perquè qualsevol classificació implica establir un model basat en la categorització de variables diverses i relacionades entre elles. Per exemple, es poden determinar tipus en funció de la grandària: grans, mitjanes, petites; segons la densitat: compactes, extenses, disseminades; segons els orígens parlem de models de ciutat: grega, medieval, barroca; o bé segons la forma del creixement: lineal, en taca d’oli, radial; o encara segons la funció: mercantil, universitària, ciutat estat, industrial, etc.

Ara bé, sempre és possible, en qualsevol ciutat d’una cultura concreta i en un període determinat, aïllar uns elements conformadors determinats que l’han dotat d’una imatge pròpia d’identitat al llarg dels segles.

Aquest article se centrarà en les ciutats catalanes que es van consolidar en l’època medieval i que han anat evolucionant fins a esdevenir les ciutats actuals.

El terme municipal i les creus de terme

La fragmentació (l’any 395) de l’imperi Romà en dos, el d’Occident i el d’Orient, juntament amb les successives invasions bàrbares, va comportar la davallada del món urbà. Les ciutats, que van perdre el paper vertebrador que exercien en l’estructura política i social de Roma, es veieren abocades a un procés de despoblament en produir-se un retorn al medi rural com a única forma de vida, ja que l’autosuficiència representava l’única possibilitat de sobreviure. Un procés que aparentment anunciava la desaparició irreversible de les ciutats. I diem aparentment perquè el que estava desapareixent no era la ciutat en si, sinó el model de la ciutat clàssica.

Les ciutats perderen l’exclusivitat que havien ostentat fins aleshores com a centres culturals, juntament amb el pes econòmic i social que els corresponia. En la nova situació, gens favorable al manteniment i l’engrandiment de les herències clàssiques, els monestirs esdevingueren centres que recollien i preservaven tots els coneixements, el saber i la cultura.

La consolidació del lideratge de l’Església, com a poder religiós, doctrinal i polític, havia de manifestar-se també amb l’ocupació territorial. El poder eclesial, finalment, definí i estructurà el territori. Les esglésies i els monestirs, construïts i ubicats en llocs concrets, van iniciar la zonificació del territori tot determinant àmbits de domini anomenats parròquies, que, posteriorment, esdevingueren els incipients municipis medievals. L’edifici de l’església, juntament amb els espais públics on se celebraven els mercats, els actes socials i determinades celebracions religioses, esdevingueren així els elements iniciadors i ordenadors del nucli urbà.

Aquests incipients nuclis urbans eren compactes, no es disseminaven sobre el territori; la zona edificada definia el límit on començava la ciutat i on s’acabava el camp, però tot i així calia marcar la totalitat del territori que li pertanyia, sobre quin tros de sòl rústec es podia conrear, explotar els boscos i recaptar tributs. Donar resposta a aquesta necessitat va obligar a delimitar l’extensió dels termes municipals, tot reforçant alhora la pròpia identitat i a la vegada cercant el reconeixement de la resta de comunitats.

Al llarg dels segles X, XI i XII, i de manera molt pausada, s’iniciaren les primeres rutes comercials aprofitant l’antiga xarxa de vies romanes, que havien resistit el pas dels segles. Sense aquesta primitiva infraestructura, els inicis del comerç i l’intercanvi de coneixements i cultures que facilitaren l’aparició d’una nova estructura socioeconòmica haurien estat més difícils. El creixement i l’estructuració dels nous agregats urbans, o el ressorgiment i l’engrandiment dels antics assentaments romans, i també la consolidació d’emplaçaments estratègics com ara els caps de ponts, les cruïlles de camins, els ports naturals i encara d’altres, constituïren els inicis d’una nova xarxa de ciutats. Així, la ciutat tornava a poc a poc a reeixir, amb unes característiques molt diferents de la clàssica, gairebé desapareguda en la cultura mediterrània.

En l’edat mitjana, els límits d’un municipi eren assenyalats per les creus de terme, com aquesta, d’estil gòtic, que subsisteix a Bellver de Sió.

Fototeca.com – E. Casas

Circular per la xarxa recuperada dels antics camins romans era l’únic mitjà que hi havia d’establir contacte entre els pobles; en transitar-los es passava o, més ben dit, es creuava, la frontera entre els diversos termes municipals, un fet que comportava un traspàs de domini. Per a emfasitzar el canvi de domini, es va escollir una peça arquitectònica, la creu, l’emblema de la cristianització. Les dimensions, la qualitat dels materials i la resolució artística de les creus de terme variaven segons les possibilitats econòmiques del municipi, i donaven per tant una informació a l’avançada de les característiques del mateix nucli urbà. En alguns casos, l’emplaçament no coincidia exactament amb el punt precís de canvi entre els termes municipals, sinó que era en un lloc amb bones condicions paisatgístiques i visible de ben lluny. Constituïa un símbol de reflexió i a la vegada era una fita sobre el territori. És l’exemple perfecte, dins de la nostra cultura, de la fita que K. Lynch descriu en el llibre Image of the City (1960). Algunes creus de terme donaren nom a llocs o barris, com és el cas dels anomenats Creu Coberta, Creu Alta, etc. N’hi ha moltes que encara es mantenen dretes, tot i haver sofert, al llarg dels segles, nombroses mutilacions, profanacions i oblits; al contrari, d’altres no pogueren resistir el pas del temps, o el pes de la urbanització, i van desaparèixer o només n’han quedat algunes restes. Actualment, les que encara perduren s’associen més aviat al món rural, on generalment es localitzen, limitades a perpetuar un record del passat, i sovint s’ignora que donen constància del fet que aquell municipi havia estat important en la incipient estructura urbana medieval, quan el camí era l’únic mitjà d’establir intercanvis.

Amb el temps, la funció simbòlica que tenia assignada la creu de terme passà a les obres de l’enginyeria civil, com ponts, viaductes, avingudes, etc., hereves de les aportacions tecnològiques de la Il·lustració.

Les muralles, la ciutat i els ravals

La ciutat de Tremp, el 1916, amb la creu de terme a la dreta.

Fototeca.com

Hem deixat enrere la creu de terme; el camí davalla cap a una fondalada on es divisa un grup de cases envoltades per uns murs que, relligant torres cilíndriques les unes i quadrades les altres, configuren un tancat perfecte. A prop, hi passa un riu, i des d’allà on ens trobem es pot veure l’interior del poble; se’n distingeixen, clarament, els carrers sinuosos i estrets i la plaça del mercat, amb les parades de venda que s’hi instal·len periòdicament de forma efímera, amb nombrosos ciutadans que hi fan tractes; mentrestant els espais lliures situats al costat de l’església, destinats a les celebracions religioses, són en aquest moment poc freqüentats.

Mentre a les ciutats s’hi establia un cert ordre i unes pautes de vida, en la resta del territori la inseguretat perdurava. Els camins no eren segurs, i circular-hi comportava un cert grau de risc. Les distàncies entre els nuclis urbans eren considerables i obligaven a fer llargues jornades de viatge, amb la probabilitat de ser atracat o de patir algun accident a causa del mal estat de conservació de les obres públiques. L’expansió de la xarxa comercial, la considerable activitat artesanal i la consolidació dels mercats van accentuar les diferències entre la ciutat i el camp, tant pels diversos graus de llibertat en què es vivia i pel sistema productiu com per la garantia de seguretat, i van conduir a un acarament entre ambdues formes de vida. La voluntat de remarcar la diferència entre aquestes dues realitats i la necessitat d’assegurar la naixent estructura urbana de possibles atacs bèl·lics de l’exterior van afavorir que es construïssin noves muralles.

Portal fortificat de les antigues muralles de Prades, amb una creu de terme a l’esquerra. Els portals obren la ciutat a l’exterior i permeten d’accedir-hi, la posen en comunicació amb el camí.

Fototeca.com – M. Catalán

Tota muralla, tant si tancava una ciutat gran com una de petita, tenia els mateixos elements i les mateixes funcions, una de les quals era establir una frontera palpable entre el dins i el fora; una altra era protegir els habitants de l’interior de les interferències exteriors, i encara una altra: protegir el mercat. Les diferències eren, simplement, d’ordre quantitatiu (més perímetre, més alçada, més portes, més torres, més gruix…). La muralla medieval incorporava les torres als murs, col·locades als llocs on aquests giraven tot fent angle o com a reforç dels trams massa llargs; podien ser de planta poligonal o bé cilíndriques. L’alçada d’uns i altres estava determinada per les condicions topogràfiques del terreny i la capacitat econòmica de la ciutat. La part superior del mur era resseguida per un pas de ronda, que servia per a vigilar i, a la vegada, en cas d’atac, situar-hi les tropes de defensa.

Per comunicar l’interior de la ciutat amb l’exterior, la muralla disposava de portes que s’obrien sobre els camins, els quals connectaven la ciutat tant amb el seu entorn més proper com amb el més allunyat. No totes les portes eren iguals, normalment les solucions arquitectòniques variaven segons la importància del camí que servien i el carrer amb què connectaven. Seguint una tradició ancestral, algunes ciutats tenien també portes situades en els quatre punts cardinals.

Els mercaders, si volien vendre dins de la ciutat, havien d’abonar els corresponents tributs quan en passaven les portes. També els viatgers que preferien pernoctar-hi dins, i no a les fondes situades extramurs havien de pagar la seguretat que els proporcionaven les muralles. Quan començava la nit les portes es tancaven i no s’obrien altra vegada fins a la matinada de l’endemà.

Les ciutats medievals intramurs eren fruit d’un creixement espontani. No hi havia cap pla previ, però sí que existia un cert acord tàcit entre els seus habitants que establia unes normes consuetudinàries; aquestes normes havien de fer que es respectessin els espais lliures, les alçades dels edificis, la profunditat edificable i tots aquells aspectes que asseguraven el bé comú. En canvi, com que la majoria dels carrers eren el resultat de les transformacions que havien anat experimentant els antics camins rurals, les alineacions no respectaven les d’una façana respecte l’altra. Les característiques geomètriques encara no s’havien definit, i la pavimentació era escassa o inexistent; quasi tots els edificis eren unifamiliars, construïts sobre una parcel·la de façana estreta i de molta profunditat. Aquest tipus de parcel·lació possibilitava que el major nombre d’habitatges pogués gaudir dels mínims serveis que oferia el carrer, com ara l’accés, la il·luminació, la ventilació, i les relacions socials i econòmiques.

L’habitatge medieval artesanal funcionava com una petita universitat laboral en què els aprenents, a més d’instruir-se en l’ofici al costat del mestre, convivien amb la seva família i s’hi integraven com un membre més. L’edifici s’organitzava, normalment, amb dues plantes i golfes. La part davantera de la planta baixa es destinava a taller i zona de venda tot apropiant-se, de manera accidental, del tros de carrer que hi havia al davant, un espai on es perllongava l’aparador dels productes manufacturats. A la part posterior de l’edifici es trobaven la cuina i la zona d’estar, i al fons de la parcel·la un petit hort i un corral ajudaven a l’alimentació de la família i a sanejar-ne la precària economia. A la primera planta hi havia les estances dedicades a dormir i reposar; tan sols el matrimoni, propietari de la casa, tenia possibilitat de dormir en una habitació no compartida. La resta dels components de la família, fills, aprenents i domèstics dormien en espais comunitaris. Segons les possibilitats econòmiques de l’artesà, l’edifici es podia ampliar amb una tercera planta amb més estances destinades a l’ús privat. L’última planta, la de les golfes, es feia servir de magatzem de productes alimentaris i els corresponents a l’activitat artesanal que es realitzava. Els serveis de clavegueram, el subministrament d’aigua potable directa i tants d’altres eren inexistents a la ciutat medieval.

El conjunt d’espais lliures a l’interior d’aquest model de ciutat va ser un dels motors que ajudà a vertebrar la societat civil, a la vegada que s’anava constituint segons l’evolució i les necessitats d’aquesta mateixa societat. L’espai més carismàtic era el destinat a celebrar-hi el mercat, que amb el temps s’anomenà Plaça Major o plaça del Mercat. En un principi es tractava d’un espai inespecífic, sense cap intencionalitat, simplement un buit dins la ciutat, limitat per edificacions sense cap jerarquia ni rellevància social. Fou més endavant que s’hi anaren introduint millores, i els edificis que l’envoltaven foren successivament substituïts per d’altres de més bona qualitat arquitectònica i destinats a nous usos: l’edifici de l’ajuntament, les cases dels gremis, els habitatges dels mercaders notables i encara d’altres, que anaren definint un espai més estructurat i qualificat. Les façanes, en aquesta plaça, es construïren amb porxos. A mesura que la ciutat creixia, les activitats comercials s’agruparen segons els productes que oferien, i a les ciutats d’una certa importància les places es van anar especialitzant. Així, cal esmentar la plaça de la llana, la del blat, la del vi… La plaça de l’església era un altre indret no construït, situat al costat de l’església i destinat a celebrar-hi cerimònies religioses.

Aquesta ciutat, resultat d’una nova manera de viure, estava cada vegada més allunyada del món rural, amb diferències que el pas del temps va accentuar. Però el creixement de la ciutat medieval, delimitada en l’espai i en el temps, va ser pausat, amb períodes d’expansió i d’altres d’estancament, i fins i tot amb algun de recessió amb emigracions que altra vegada s’adreçaven cap al món rural. Les pestes i les epidèmies, tant com les guerres i les recessions comercials, en foren les causes. La ciutat que havia d’esdevenir el prototip de la ciutat occidental encara havia de passar moltes dificultats per a arribar a estructurar-se, però l’oposició camp-ciutat estava ja del tot consolidada.

Durant segles, modificar el recinte murat de les ciutats fou complicat i econòmicament costós; la majoria de ciutats, per importants que fossin, no disposaven de mitjans per a fer-ho, i menys encara per a anar eixamplant-se al ritme que augmentaven les seves necessitats. En conseqüència, els creixements es realitzaven a l’altre costat de les muralles, tot creant una perifèria que, en el millor dels casos, era encerclada per un nou sistema de muralles, sense, però, enderrocar les ja existents, de manera que s’establia una clara diferència entre l’interior de la ciutat i els nous barris que s’hi afegien. Aquesta perifèria fou anomenada raval. La majoria d’aquests ravals, des de la seva creació, van assumir funcions complementàries, imprescindibles per al funcionament de la ciutat. Unes funcions menysvalorades per la resta de la ciutat, si no menyspreades. Als ravals se situaven els edificis adequats per a atendre noves necessitats (presons, asils, hospicis, hospitals, correccionals…), que la ciutat no volia dintre seu, de manera que es conferia a aquesta nova zona urbanitzada un caràcter de marginalitat que en alguns casos ha perdurat fins a l’actualitat (com ara és el cas del Raval de Barcelona). Aquesta dependència i contradicció entre ciutat medieval i raval és comparable en molts aspectes a la relació centre-perifèria de la ciutat moderna, que ha anat desplaçant serveis, infraestructures i habitatge obrer cap als afores.

El creixement de les ciutats i els eixamples urbans

El Renaixement i l’època barroca, tot i que no van tenir una gran incidència en la forma de les nostres ciutats, van anar modelant l’herència urbana medieval incorporant-hi millores per adaptar-la als requeriments de la nova cultura i dels nous estils de vida que se’n derivaven. Les intervencions foren puntuals: creació de nous espais públics, traçat de carrers projectats amb alineacions paral·leles, establiment d’una incipient normativa, etc., sense que tot plegat no comportés un canvi estructural. La irrupció de la Revolució Industrial, però, va fer insuficients les successives adaptacions que la ciutat havia experimentat fins aleshores. Al començament del segle XIX no n’hi havia prou amb l’ampliació o la millora de la ciutat, calien canvis més profunds, un nou model.

Els nous sistemes de producció, a banda del canvi que van suposar en les relacions socioeconòmiques, van provocar, principalment, dues transformacions físiques en el cos construït de la ciutat. En primer lloc, el sistema necessità parcel·les de dimensions superiors. No servia ja la corresponent a la casa taller de l’artesà medieval, perquè la producció seriada necessitava un nou utillatge, més mà d’obra, divisió del treball, estocs importants de primeres matèries i productes manufacturats, i per tant la casa suburbana construïda sobre una parcel·la estreta i profunda deixava de respondre a les necessitats del moment. En segon lloc, la nova organització requeria un nombre molt superior d’obrers, i els seus habitatges havien de desvincular-se dels llocs de treball, perquè ja no es tractava d’aprenents que el dia de demà podien aspirar a ser uns artesans respectats. Ara eren obrers que, probablement, continuarien ocupant aquesta qualificació durant tota la seva vida laboral. La demanda de mà d’obra va provocar successives migracions del camp cap a les ciutats i l’augment de la població en aquestes, amb la corresponent necessitat de més habitatges. En conseqüència, calia incrementar de manera considerable la superfície del teixit urbà i incorporar nous tipus edificatoris.

La ciutat medieval –sorgida d’un acord tàcit entre la societat artesana i comercial, inserida en un mitjà urbà sense planificació ni previsió de futur– no podia donar resposta als requeriments del sistema de producció industrial. A banda de buscar solucions que permetessin resoldre aquesta problemàtica urbana, la nova classe dominant, la burgesia, aspirava també a una ciutat que representés el nou ordre, mostrés el seu poder i qui manava, i, a més, que s’estructurés d’acord amb les seves necessitats. Una situació que comportava afrontar el futur urbà amb perspectives més ambicioses, anar a la recerca de solucions completament noves, formalitzar models que asseguressin el perfecte funcionament de la nova ciutat i garantissin els futurs creixements sense problemes ni limitacions.

La necessitat de trobar solucions a la ciutat integrada per una successió de teixits medievals, amb un seguit de vestigis del passat, com ara edificis caducs, carrers estrets i parcel·les petites, als quals s’havien anat sumant algunes intervencions renaixentistes, traçats barrocs, va propiciar l’aparició de nous models de creixement i el fet que les classes econòmicament estables abandonessin les velles ciutats i es decantessin per aquests creixements. El procés que van generar els creixements, la teoria implícita o explícita que els sustentava, la seva gestió específica i el conjunt d’actors que participaven per primera vegada en el joc van ser anomenats “eixample”.

L’eixample va representar una operació urbanística que dotà les ciutats d’una nova estructura. Vista aèria del sector de l’Eixample de Barcelona.

Fototeca.com – Serga

Què és un eixample? Imaginem que circulem per una autopista i ens apropem a una gran ciutat; abans d’arribarhi, des d’algun lloc elevat, la contemplem. Podríem veure que constitueix una gran extensió de diferents teixits urbans que s’estenen, l’un al costat de l’altre, sense interrupció, però entre tots ells n’hi ha un que ràpidament crida l’atenció. És el que ocupa més extensió contínua, geomètricament regular, integrat per carrers rectes, iguals, homogenis, de la mateixa amplada i interceptant-se en angle recte. Aquests carrers determinen unes illes de cases –que també han estat anomenades mançanes, especialment a partir de l’ús que en féu Ildefons Cerdà–, totes iguals, quadrades o rectangulars, i amb varietat d’edificacions i amb intensitats d’ocupació diverses. Algunes d’aquestes illes estan formades per una sola construcció o bé per un conjunt que per la seva disposició i tipus s’endevina destinat a una única funció. D’altres, en canvi, continuen lliures i amb funcions de plaça, i si seguim observant de manera més minuciosa, detectarem noves diferències, que no obstant això no arriben a fer-ne perdre la percepció de conjunt unitari. Aquest teixit urbà, contundent, resolutiu i clarament nou és l’eixample, gairebé sempre sorgit per a aconseguir l’eixamplament d’un nucli urbà medieval. Aquesta forma de creixement es va donar, de manera generalitzada, a les ciutats de la conca mediterrània, com a alternativa que permetia resoldre els problemes de la ciutat industrial d’una manera ràpida. A les ciutats de l’àmbit saxó la incorporació dels nous sistemes productius s’havia realitzat anteriorment, en un període de temps més llarg, cosa que va fer possible aplicar solucions, modificacions i creixements més específics i que no afectaven tota la ciutat.

L’eixample va representar, en les ciutats que el van dur a terme, una operació urbanística que les dotà d’una nova estructura i n’ordenà el futur. La majoria han de ser considerats entre els primers planejaments moderns que van posar els fonaments d’un nou concepte urbà i d’una nova disciplina acadèmica: l’urbanisme. Una trama de vies, generalment sense jerarquia, illes de la mateixa grandària, que poden ser ordenades amb tipologies parcel·làries diferents i l’aplicació de diversos usos, constitueixen les característiques més específiques dels eixamples. En tractar-se, normalment, d’operacions d’una gran superfície, es va creure que la ciutat tenia assegurat per sempre el seu creixement, però la realitat s’encarregà de demostrar que les previsions eren vàlides, tan sols, per un període de temps més curt. La materialització dels eixamples incorporà una nova tipologia edificatòria, la casa de renda, producte de la inversió dels excedents econòmics de la indústria, que revertien en la construcció de la nova ciutat. El fet que es tractava d’una entrada al mercat de sòl nou per a edificar-hi, teòricament, sense jerarquia, donava una llibertat total per a intervenir en qualsevol punt del territori planificat, i per tant les potencialitats d’inversió eren molt més variades.

A Catalunya, en tenim l’exemple més paradigmàtic, l’Eixample de Barcelona, projectat per l’enginyer de camins, canals i ports Ildefons Cerdà, que va ser aprovat l’any 1860. A la dècada dels anys setanta del segle XIX va iniciar-se’n la construcció, que seguí els alts i baixos de la situació econòmica amb alternança de períodes de més o menys intensitat. Altres ciutats catalanes també van realitzar el seu creixement amb la construcció d’eixamples: Sabadell (1865), Vilanova i la Geltrú (1876), Mataró (1878), Terrassa (1878) i Badalona (1895).

També ciutats europees com Atenes (1833), Torí (1852), Alger (1858), Madrid (1860), Sant Sebastià (1866) i Bari (1867) van utilitzar l’eixample per a créixer i transformar-se al llarg de l’últim terç del segle XIX i bona part del XX.

Finalment, la ciutat havia aconseguit una nova imatge i una nova manera de gestionar-se amb la incorporació d’operadors urbans, i per tant es pot dir que la ciutat burgesa estava servida. La ciutat burgesa per antonomàsia.

Els barris perifèrics o suburbis. Els barris obrers i els residencials

La ciutat moderna –entesa com el conjunt format per la preexistència, més o menys renovada, d’un nucli antic i el desenvolupament dels eixamples que en alguns casos, com a Barcelona, integren o relliguen antics municipis de la rodalia–, començà ben aviat, molt abans de completar el propi eixample, al començament del segle XX, a manifestar desajustaments que el nou model de ciutat no havia previst.

Sens dubte, la ciutat planificada i conformada a partir de mitjan segle XIX aspirava a resoldre tots els problemes, proporcionar als seus habitants una sèrie d’avantatges que no havien conegut fins aleshores –més higiene, més serveis, més facilitat de circular, més espais públics…– A més, pressuposava que les noves pautes i regles serien perdurables. Però les disfuncions no van trigar a reaparèixer. Disfuncions, entre d’altres, com l’aparició de les actualment anomenades perifèries urbanes. De fet, l’existència d’aquestes perifèries és un fet comú que es pot detectar al llarg de la història de la ciutat, relacionat estretament amb el seu desenvolupament. Ja s’ha vist a la ciutat medieval, amb l’aparició del raval, i es pot trobar també a les ciutats romanes, i a les viles renaixentistes, però el fenomen presenta característiques diferents en funció de les causes que l’originen.

En l’urbanisme modern s’entén per ciutat ortodoxa aquella que és fruit d’un procés de parcel·lació, urbanització i, per últim, edificació, subjectes a un pla i unes normes. Però –l’experiència ho ha demostrat– ni l’esperit del planejament ni les seves determinacions legals difícilment són respectats pels diferents grups socials, ja sigui per les desmesurades expectatives econòmiques dels uns, ja sigui per les limitades possibilitats dels altres. Aquesta realitat comporta l’establiment de preus diferencials dels terrenys urbanitzats en funció de la seva localització al centre o la perifèria, i, en conseqüència, que la ciutat s’estengui, fàcilment, per fora dels límits prèviament establerts, de manera que va apareixent una ciutat heterodoxa.

Les classes socials més desfavorides no disposaven de prou poder adquisitiu per a buscar habitatge dins de la ciutat ortodoxa, on el nivell d’urbanització i la qualitat de la construcció, fins i tot als sectors més humils, asseguraven un grau de satisfacció residencial acceptable. Per tant, es veien obligades a buscar preus inferiors, encara que fer-ho comportés la pèrdua de les condicions d’habitabilitat mínimes. Aquest habitatge a baix preu podia trobar-se en les obsoletes trames urbanes que s’enquistaven en zones on la modernització no havia acabat d’arribar. Però no sempre ha estat suficient per a la creixent demanda d’habitatge obrer.

Com abaratir-ne el cost?: reduint la qualitat constructiva, renunciant a localitzacions de centralitat i edificant en terrenys amb graus d’urbanització precaris o bé inexistents. Així apareixen els barris perifèrics, amb la urbanització a mig fer, manca de serveis i d’equipaments, mínim nombre de línies de transport públic i la interrupció del continu urbà entre la ciutat ortodoxa i l’heterodoxa.

Paral·lelament, van sorgir altres barris situats també a la perifèria, però amb una bona urbanització, edificis excel·lents, serveis complets, on la manca d’equipaments no representava cap problema, perquè les grans possibilitats de mobilitat de què disposaven els seus habitants els feien accessibles, independentment de la seva localització. Es tractava de zones residencials per a usuaris amb un poder adquisitiu alt, que no havien escollit aquella localització perquè el preu del sòl fos més barat, sinó per aconseguir un entorn millor, més aïllat, silenciós, airejat, amb jardins frondosos i tipologies d’habitatge unifamiliar.

Amb aquest doble procés es va anar conformant fora ciutat una corona més o menys compacta, més o menys contínua i més o menys extensa, segons les característiques pròpies de cada ciutat. Però en totes aquestes corones perifèriques es podia detectar, clarament, l’existència de barris obrers, integrats per blocs anodins d’habitatges o precàries autoconstruccions, desarticulades, mig amagades per la morfologia del lloc en què es trobaven. En contraposició, separats i situats sobre terrenys amb una topografia adequada, es localitzaven els barris residencials, amb una qualitat excel·lent tant pel que fa a la urbanització com a l’edificació, que remarcava encara més les diferències. Una tensió entre centre i perifèries, i entre les perifèries mateixes, que s’anirà accentuant en el temps.

L’ocupació de la perifèria ha anat creixent de manera concèntrica, superposant unes corones cada vegada més allunyades del centre. D’aquestes corones perifèriques, la primera en el temps i més propera al centre ha estat amb més o menys facilitat incorporada al continu urbà, gràcies al fet que els posteriors creixements de la ciutat central van ser prou potents per a omplir els espais lliures que quedaven entremig i a la vegada perquè la superfície d’aquestes corones era assumible i permetia la integració. En el plànol de qualsevol ciutat actual són encara perfectament identificables aquests barris que integraven la primera perifèria.

En canvi, les intervencions realitzades a l’últim terç del segle XX, que presentaran uns canvis qualitatius i quantitatius tan importants, arribaran a posar en perill l’existència del model de ciutat vigent fins aleshores.

De la caseta i l’hortet a les cases adossades

A la segona meitat del segle XIX, a mesura que la ciutat anava evolucionant cap a estructures més complexes d’una grandària considerable, les expectatives d’una part de la població s’orientaven vers un model d’habitatge que retornés el seu usuari al medi natural. Motius? Molts, que possiblement caldria buscar en el substrat cultural propi d’aquell segle, conformat per la divulgació dels corrents higienistes, la recerca de privacitat com a exponent d’una major llibertat, la influència de les propostes utopistes en plena vigència i, ja més concretament, entre d’altres propostes alternatives a la manca de qualitat generalitzada dels habitatges de l’època, el projecte de la ciutat lineal d’Arturo Soria. Expectatives i propostes que van culminar quan l’any 1898 el tractadista anglès E. Howard va publicar, amb un gran èxit, Garden-city of Tomorrow el 1960, obra en què exposa la seva teoria sobre la ciutat jardí i hi proposa un tipus de gestió que en possibilita la realització.

La creença que la tipologia ideal per a l’habitatge del futur havia de ser la unifamiliar aïllada amb el seu corresponent jardí es va estendre ràpidament. Els problemes que la implantació d’aquesta tipologia comportava –com l’excessiu consum de sòl i els costos econòmics dels serveis i de les infraestructures que no exigien la complexitat actual– no es consideraven rellevants. A més, el desenvolupament que s’estava produint de la xarxa de ferrocarrils de rodalia ho feia veure encara més factible. En les propostes dirigides a les classes menestrals, el jardí es transformava en hort, amb la idea que la seva explotació contribuiria a l’economia familiar, a la vegada que se cercava un cert retorn al medi rural. Un retorn que de fet no pretenia menysprear ni ignorar les virtuts de la ciutat moderna, simplement s’aspirava a poder compaginar la vida del camp i la de la ciutat.

La ciutat jardí d’E. Howard pretenia, tal com s’exposa en la seva obra abans esmentada, ser quasi autosuficient, des de l’habitatge fins als equipaments i serveis, passant per la feina, l’ensenyament, la cultura i l’oci. Ràpidament, aquesta teoria va quedar relegada en l’àmbit teòric, i ja la primera realització, Letchworth (que s’inicià l’any 1902), s’estrenà com una ciutat dormitori. L’autosuficiència va ser impossible per manca d’inversions que possibilitessin la instal·lació de fàbriques o d’altres centres productius. Al primer combat, la ciutat jardí havia perdut ja part de l’armadura, i aquest fou el seu futur, a mesura que s’intentaven noves experiències.

A Catalunya, la proposta de la ciutat jardí va ser més ben acollida per les classes populars que per la burgesia mateixa, i de fet foren les classes populars les primeres que van adoptar l’expressió de “la caseta i l’hortet”, per a denominar la tipologia i la nova forma de viure. La proposta va tenir una gran acceptació i es crearen societats per portar endavant la idea. Cebrià Montoliu (1873-1923), fundador de la revista “CIVITAS”, que era portaveu de la Sociedad Cívica La Ciudad Jardín, en va ser capdavanter i el màxim impulsor, i fins i tot s’organitzaren congressos sobre el tema.

Malgrat el fet que les iniciatives i els projectes van ser nombrosos, ben pocs van aconseguir desenvolupar-se satisfactòriament; la deficient situació econòmica acompanyada de les incerteses polítiques van minvar les possibilitats d’èxit. Un exponent d’aquests intents és l’actual barri de Torre Baró. Iniciat al final de la dècada dels anys vint, quan se’n començaven les primeres edificacions va esclatar la guerra civil, que estroncà tot el procés. Quan alguns anys després es reinicià l’ocupació de la zona, ja no quedava res de l’esperit inicial; les circumstàncies i les necessitats eren ja unes altres.

La idea de poder compaginar els avantatges aconseguits per la ciutat moderna mantenint un contacte directe amb la natura va fer pensar que s’havia aconseguit el paradigma de l’habitatge del futur. La realitat, però, es va encarregar de demostrar que la implementació d’aquesta proposta exigia unes condicions –la gran quantitat de sòl de què cal disposar i l’elevat cost de la construcció d’infraestructures, serveis i equipaments– que no estaven a l’abast de tots els sectors de la societat. I si es reduïa alguna d’aquestes condicions, la idea inicial resultava amputada pel que feia a una millora de l’habitatge. Així, a mesura que s’intentaven noves realitzacions, cada vegada se suprimien més elements del model, de manera que quedà limitat a la simple construcció d’habitatges unifamiliars aïllats.

Posteriorment, el moviment modern, amb una forta ideologia racionalista, va contribuir de manera decisiva a fomentar la idea que la solució de l’habitatge passava per diferents formes d’agrupació i de distribució dels edificis i dels espais lliures entre edificacions, de manera que han anat deixant de ser d’adscripció particular. Aquest replantejament no va influir en les classes benestants, que no van tenir cap dificultat a continuar residint en barris d’habitatges unifamiliars aïllats, amb un únic ús, el residencial. No es tractava ja de la materialització d’una teoria, la ciutat jardí, sinó tan sols de la simple incorporació d’una tipologia.

Aquesta apropiació per les classes altes del tipus d’habitatge unifamiliar aïllat contribuí a idealitzar-lo i al fet que s’intensifiqués la recerca de succedanis, amb més facilitat de gestió i amb un cost dins de marges acceptables, que permetés vendre el producte fàcilment. Així, a l’últim terç del segle XX, va reaparèixer l’habitatge unifamiliar entre mitgeres, amb un petit espai lliure enfront de la façana principal, o sense, i amb un de més gran a la posterior, destinat a jardí o bé a hort. La construcció té una façana estreta amb relació a la profunditat, normalment de planta baixa, un pis i una planta sota coberta, anomenada estudi, que, d’altra banda, en molts casos es troba fora de normativa. El nou descobriment tipològic no és altra cosa que la modernització de la casa artesanal de les nostres ciutats medievals, i ha rebut el nom d’habitatges adossats.

El model no reuneix totes les característiques que definien la casa de la ciutat jardí ni les de la més modesta caseta i hortet, però manté les essències bàsiques de privacitat i una imaginària ruralitat, i s’adapta plenament a la distribució en dúplex (dues plantes amb funcions ben separades, l’estar i el dormir), que possibiliten la creació d’una varietat d’espais d’acord amb les noves modes culturals. Aquest tipus d’edificació ha comportat una nova forma de fer ciutat amb la seva dispersió sobre el territori, tot incrementant, de manera alarmant, la necessitat de mobilitat que permet realitzar la majoria de les activitats i una contínua ocupació de nou sòl, amb uns resultats totalment insostenibles.

Els blocs de pisos i els polígons residencials

L’habitatge unifamiliar, pel seu cost elevat, encara que es retallessin els serveis, quedava limitat a uns certs grups socials. El racionalisme, el moviment imperant en l’arquitectura i l’urbanisme a les dècades dels anys vint i trenta, va aportar un gran ventall de teories per a implantar nous models que solucionessin el problema de l’habitatge obrer. Una de les solucions va ser el bloc unifuncional, destinat a residència. Com a alternativa a la tipologia unifamiliar, oferia els avantatges d’una reducció considerable del consum de sòl, concentració de serveis i la incorporació de grans superfícies d’espai lliure, que possibilitaven l’increment de les condicions d’assolellament, ventilació i vistes, i que ajudaven a una distribució més racional de cada casa. Els habitatges, agrupats en més o menys nombre, amb més o menys alçada o llargada, determinaven el bloc, la peça fonamental del denominat polígon d’habitatges. El bloc, per ell mateix, no transmet la imatge de ciutat, és un element individualitzat que, en cas d’estar situat a la perifèria, necessita altres complements per a poder funcionar com una miniciutat. Aparegué així la unitat veïnal, consistent a agrupar diversos blocs amb l’objectiu d’aconseguir un nombre crític d’habitants que permetés incorporar serveis (sanitaris, comercials, correus), equipaments (educatius, culturals), zones verdes i les infraestructures de comunicació amb la resta de la ciutat, constituint una petita ciutat residencial separada dels sistemes productius, l’emplaçament dels quals seguia altres lògiques.

L’adulteració d’aquest model va ser –durant tres dècades del segle XX, dels anys cinquanta al final dels setanta– la forma de creixement més utilitzada per a l’expansió de les nostres ciutats. Es tractava d’operacions tancades en elles mateixes, de grandàries i emplaçaments variats, que ignoraven, la majoria de les vegades, el seu entorn més proper. A l’interior del seu perímetre, cada promoció mantenia la seva pròpia lògica, i sovint les xarxes viàries no encaixaven amb les realitzacions veïnes. Els equipaments i serveis eren molt deficients, i els espais lliures es trobaven sense urbanitzar. L’emplaçament estava determinat pel preu del sòl. Aquest, que havia de ser prou ajustat per a permetre un negoci acceptable, es regulava en funció de la distància a la ciutat ortodoxa, que no podia ser excessiva, i de la connexió amb la xarxa viària i el transport públic, encara que fos sota mínims. Al final de la dècada dels anys seixanta del segle XX, el creixement urbà mitjançant aquest tipus d’edificació era la solució més estesa. En qualsevol de les nostres ciutats, els polígons, amb la seva singularitat, són perfectament detectables des d’una alçada que els domini o bé observant-ne el plànol. Aquestes actuacions constitueixen una empremta que difícilment desapareixerà i han obert grans discussions entorn de la seva bondat teòrica, i de la correcció i l’eficàcia de les solucions aportades. Al final de la dècada dels anys setanta, arrossegant molts fracassos i generant no poca problemàtica social, es va arribar a pensar que, de fet, aquesta manca d’èxit no corresponia a la concepció del projecte o a les deficiències de realització, sinó que naixia ja de la teoria mateixa. Avui dia se’n reconsidera la validesa. Les operacions actuals tenen en compte les preexistències i la realitat del lloc, i han perdut la pretensió d’autosuficiència.

Les urbanitzacions i les segones residències

Mentre les classes altes, des del final del segle XIX, havien disposat de llocs d’estiueig, amb grans mansions, en indrets privilegiats i cada cop més allunyats de Barcelona, les classes mitjanes amb menys poder adquisitiu s’havien apropiat de l’ideal de la caseta i l’hortet, fora ciutat, no com a residència habitual i única, sinó com a recer per a l’estiu, encara que les condicions d’habitabilitat i els nivells d’urbanització es trobessin al límit de la precarietat, ja que simplement s’intentava disposar d’una caseta amb jardí d’ús intermitent. L’augment del nivell de vida va anar accelerant la urbanització, en pobles de la costa i de l’interior, de terrenys destinats a residència estacional –torres, xalets, vil·les–; els primers temps, aquesta residència es limitava només als mesos d’estiu però, més endavant, amb la generalització de l’ús del cotxe, tingué lloc tots els caps de setmana. Un procés que lluny d’aturar-se s’ha anat incrementant exponencialment fins a l’actualitat.

Ara bé, a la dècada dels anys seixanta del segle XX, el fenomen adquirí una altra dimensió quantitativa i qualitativa quan la classe treballadora es plantejà l’adquisició d’un segon habitatge i les famílies obreres arribaren a tenir la possibilitat d’invertir a termini en valors segurs, i quan els terrenys per a un segon habitatge foren considerats un bon lloc per a ferho. Les ofertes es trobaven a l’abast de les seves possibilitats econòmiques, perquè els nivells d’urbanització i serveis que oferien les promocions eren baixos o inexistents, i els emplaçaments, sovint impensables. Però en aquell moment es creia que aquestes mancances s’anirien corregint amb el temps, que el seu valor estaria sempre en alça i que a més significava disposar d’un lloc per a passar-hi les vacances o els caps de setmana; i encara que no es tinguessin tots els serveis: “És l’estiu i amb menys es passa.” I amb el sis-cents es garantia l’accés a qualsevol indret per mal connectat que estigués. El fet que l’habitatge habitual tingués una superfície reduïda, que la família fos nombrosa i que el barri no oferís cap mena d’al·licient empenyia a cercar a fora un espai complementari i una alternativa a l’oci, especialment per als més menuts.

L’agrupació de parcel·les, distribuïdes sobre una inacabada xarxa viària connectada mínimament al sistema general de comunicacions, amb més o menys serveis i equipaments de més o menys qualitat, segons el poder adquisitiu del públic a qui anaven destinades, va rebre el nom d’“urbanitzacions”.

En l’actualitat, el nombre d’operacions d’aquesta mena és elevadíssim, i pel fet que moltes són il·legals, que es van construir durant el franquisme, sense sotmetre’s a cap mena de normatives urbanístiques, han constituït seriosos problemes per als ajuntaments que les acullen. La problemàtica s’ha accentuat quan aquests habitatges han passat de ser residència esporàdica a habitatge principal, per als pares que s’hi traslladen deixant el pis de la ciutat als fills, o bé perquè són aquests els que s’hi instal·len expulsats de la ciutat pel preu inassequible dels pisos. Aleshores, la demanda de serveis i d’infraestructures desborda la capacitat municipal. Les expectatives que les mancances ja es resoldrien amb el temps s’han acomplert amb els recursos comuns, mentre que el negoci, el van fer primer els promotors i en segon lloc els propietaris.

A la costa, els processos d’ocupació presenten una dinàmica pròpia. Quan al final del segle XIX es començaren a divulgar els efectes benèfics dels banys de mar per a la salut i es descobriren els plaers de la platja, en algunes ciutats costaneres s’instal·laren els primers establiments de banys. Quan entre les classes benestants s’imposà la moda de l’estiueig, el recorregut de costa del ferrocarril facilità la colonització de la primera línia de mar, i allà on fins aleshores només es trobaven petites cases de pescadors s’edificaren les primeres torres d’estiuejants, als pobles del Maresme com Caldetes i a Sitges o Sant Salvador. Les classes més privilegiades econòmicament o culturalment s’atreviren a establir-se als indrets més verges del litoral, als quals tan sols es podia accedir amb vehicle propi.

Cap al final dels anys cinquanta del segle XX, la demanda externa –l’aparició del turisme europeu que va envair les nostres costes atret pel clima i els baixos preus– i interna –els canvis en els estils de vida per l’augment de poder adquisitiu de la gent del país– va incrementar la pressió urbanitzadora. Les torres van ser progressivament substituïdes per blocs d’apartaments i grans hotels, i les urbanitzacions es van estendre en totes direccions. La imatge de la costa va patir una transformació radical: els pobles perdien les seves singularitats i alhora apareixia un continu urbà presidit per la massificació, en què el col·lapse dels serveis i les infraestructures, sempre insuficients en els períodes vacacionals, han estat el comú denominador d’una febre especuladora que en lloc d’aturarse ha anat creixent de manera exponencial. Actualment el 52% del front de mar de Catalunya és sòl urbà o susceptible de ser urbanitzat segons el planejament vigent, i catorze dels setanta municipis d’aquest litoral tenen el 100% de la seva costa urbanitzada. Es dóna una situació límit amb uns costos ambientals i socials tan alts que ha estat insistentment denunciada pels sectors més conscienciats de la societat, i que demana l’adopció urgent de mesures capaces de contenir i redreçar (quan sigui possible) aquest procés, però sobretot caldria generar una nova cultura de l’oci i l’ús del territori.

Darrerament, allò que durant anys es va anomenar “la caseta”, “la torre” o “l’apartament” ha passat a anomenar-se “la segona residència”, quan de fet aquesta denominació s’utilitzava per a l’anàlisi del fenomen de la possessió –i ús relatiu– de més d’un habitatge. I en aquest cas no s’aplicava tant a “la torre” de les urbanitzacions senzilles en zones properes als centres urbans com a les promocions de més qualitat destinades a les capes altes i mitjanes-altes de la societat. Promocions que han anat ocupant el territori d’una manera constant i transformant el paisatge, amenaçant els espais naturals i introduint tipologies alienes, amb una demanda creixent d’infraestructures i serveis per a uns habitatges que, com han demostrat alguns estudis, tenen una mitjana d’ocupació de divuit dies l’any.

Caldria parlar encara d’una altra manifestació de la segona residència, la que afecta els petits nuclis de les poblacions rurals. En aquest cas la problemàtica que es presenta és molt diferent. Sens dubte ha contribuït a la conservació, rehabilitació i restauració de nombrosos nuclis, com també de les cases i masies aïllades. En alguns casos ha evitat el total despoblament a què es veien abocats molts pobles de muntanya i ha aconseguit fixar, de moment si més no, un mínim d’habitants. La restauració, però, no sempre ha estat del tot encertada; el mimetisme i l’ús d’elements tòpics, pretesament autòctons o rústecs, han presidit les reconstruccions, moltes vegades sense la participació d’especialistes. Els darrers anys, aquestes intervencions, quan es limiten al perímetre urbà, no sols presenten un balanç positiu sinó que ofereixen una sortida a la supervivència dels pobles de muntanya.

Deixant de banda l’específica problemàtica del litoral, com també d’aquelles actuacions d’anys enrere, que van destrossar inconscientment i impunement les preexistències de molts pobles de l’interior, avui dia es detecta en la societat una creixent sensibilitat per la conservació. Si som capaços d’evitar caure en el folklorisme i descartar noves intervencions que posin en joc terreny no urbanitzat, la darrera opció de segona residència en nuclis a consolidar es manifesta com la més sostenible.

La pervivència del mapa

Al llarg de la història, els ritmes i el grau de transformació de les ciutats, des de la ciutat romana fins a l’actual, han estat molt variats, des de grans canvis estructurals fins a petites intervencions. Les èpoques de fort increment poblacional i ràpid creixement físic han estat seguides per d’altres amb recessió dels habitants i la corresponent reducció i degradació de les zones urbanes. A més d’aquestes vicissituds lligades a oscil·lacions sociodemogràfiques, la ciutat també ha hagut de suportar processos de modernització en zones ja construïdes, amb la finalitat –encertada o no– d’introduir-hi millores i adaptar-la a les necessitats del moment. Sobre els teixits urbans existents s’ha anat duent a terme, repetidament, una sèrie d’intervencions urbanes, com ara el traçat de nous carrers, més amples, més rectes, cercant d’augmentar l’accessibilitat; o l’enderrocament d’algun edifici obsolet per a engrandir i millorar algun espai públic, o per a la implantació d’un nou equipament. Transformacions, intervencions i accions que han deixat la seva petjada sobre la ciutat, però que escasses vegades han aconseguit esborrar completament els antics teixits.

Si abans de visitar una ciutat se’n consulta un plànol, probablement es podrà detectar com les successives intervencions, creixements i remodelacions no impedeixen que continuï mostrant els primitius teixits urbans. Si ens hi fixem bé, podrem distingir-hi el nucli antic, les zones d’eixample, els polígons d’habitatge, les zones residencials d’habitatges unifamiliars, els grans i petits parcs, els equipaments més emblemàtics, les grans infraestructures, les zones industrials i una llista d’altres elements que la conformen, que serà més o menys llarga segons la importància i la història de la ciutat en qüestió. Si som més curiosos i continuem examinant el plànol, podrem detectar-hi, fins i tot, les característiques topogràfiques i morfològiques del relleu, els elements integrants del sistema hidrològic i, encara, altres especificitats del lloc.

Si, passats uns quants anys, es retorna a la mateixa ciutat i se’n ressegueix un plànol actualitzat, segurament podrem continuar identificant tots els elements que havíem detectat en el nostre primer viatge, per moltes intervencions que s’hagin dut a terme durant l’interval de temps. Això vol dir que el mapa de la ciutat perdura? Per ara, els plànols de les ciutats mostren la seva història. Aquesta permanència de la visibilitat dels processos de constitució de les ciutats es deu a diversos factors que dificulten o dulcifiquen les intervencions. En aquest sentit, cal destacar-ne dos d’essencials que estan canviant ràpidament i que poden transformar radicalment la imatge de les nostres ciutats.

En primer lloc, les grans transformacions (com fou l’obertura de la Via Laietana a Barcelona) que estaven lligades amb la propietat del sòl requerien processos llargs, de gestió difícil i alt cost econòmic, i per tant no havien proliferat. En segon lloc, les característiques topogràfiques i morfològiques del territori havien estat menys tocades, ja que per a modificar-les calien grans obres. Per aquestes raons, la mapificació de les ciutats, pel que fa a la lectura del seu creixement, ha perdurat amb facilitat fins ara, cosa que no es pot assegurar en un futur, a la vista que, dia a dia, els nous gestors de la ciutat disposen de més poder per a imposar les seves operacions a la vegada que els avenços tecnològics possibiliten qualsevol transformació topogràfica.

El fet que el plànol de la ciutat es pugui modificar, amb molta facilitat i rapidesa, indica que les actuals estructures urbanes són menys estables i més canviables i transformables del que mai havien estat, i que apunten cap a uns canvis de models de ciutat que en comporten una transformació radical.

Noves tendències

El centre de la vida social a l’àrea de la Mediterrània ha estat sempre localitzat a l’aire lliure. Des de l’àgora grega fins a la plaça medieval i fins als passeigs i avingudes amb què la burgesia va equipar els eixamples, passant per les rambles, tan habituals en gran part de les nostres poblacions. Al final dels anys cinquanta el passeig dominical continuava, encara, essent un dels atractius de la festa setmanal que afavoria la socialització, fins que va ser progressivament desplaçat per la diàspora dels caps de setmana. El cotxe possibilitava abandonar unes ciutats cada dia més inhòspites, que entretant quedaven buides. La crisi del petroli dels anys setanta trencà l’optimisme i les possibilitats de moviment es reduïren. Entretant s’havia viatjat i conegut altres ciutats, i en aquell moment el ciutadà es va adonar que la pròpia ciutat havia anat empetitint, o fent desaparèixer alguns dels pocs grans parcs que hi havia hagut.

L’aparició dels moviments veïnals contribuí a difondre la importància de l’espai públic tant per a la vertebració i equitat urbana com per al desenvolupament de les xarxes socials. Veïns assessorats per urbanistes reivindiquen, conjuntament amb aquests, zones verdes i equipaments. El tancament d’indústries o el trasllat d’aquestes cap a polígons industrials fora del nucli urbà facilitaren el sòl necessari perquè amb l’adveniment de la democràcia municipal es poguessin iniciar les primeres operacions de recuperació o creació de nous espais, des de petites places fins a grans parcs, que tot seguit s’omplien a vessar. A Catalunya no hi ha hagut mai una gran tradició de jardins, i la poca experiència que se’n tenia s’ha perdut durant anys d’inoperància. Calia començar de bell nou. Les propostes i les innovacions, algunes de més afortunades que d’altres, intenten donar resposta a les necessitats i expectatives dels veïns.

Les galeries Pedralbes, a Barcelona, foren unes de les precursores del que més tard serien els grans centres comercials que combinen compra i oci.

Fototeca.com – M. Catalán

La urbanització, com a passeigs o bulevards, dels espais resultants de la reconversió d’algunes vies ràpides i també de la desaparició o bé del cobriment de traçats ferroviaris i de la recuperació dels fronts marítims o fluvials ha contribuït també a l’increment de l’espai públic. Amb més o menys intensitat aquest procés de regeneració urbana ha estat compartit per la majoria de poblacions catalanes. La ciutadania recupera el gust per les activitats al si de la ciutat, pel passeig, l’espectacle al carrer, les festes populars. Mentrestant, s’havia anat introduint, a les perifèries dels nuclis urbans, un nou model comercial, el de les grans superfícies, on algunes famílies hi passen el temps de lleure: comprar, menjar, fer el manteniment del cotxe, oci, etc. En un segon pas, aquests centres s’han instal·lat també en llocs estratègics dins de la mateixa ciutat, multiplicant l’oferta d’espais lúdics. Quins valors, quins referents culturals transmeten aquests llocs, quan, generalment, es projecten i s’ofereixen aliens al seu entorn?

Paral·lelament, les dificultats de trobar habitatge a l’interior de la ciutat, per l’encariment dels preus, el model d’habitatge unifamiliar extraurbà difós per les sèries de televisió americanes com a paradigma de la família “com cal”, juntament amb les facilitats que ofereixen les grans vies de comunicació (quan no es tracta d’hores punta) han generat una demanda que es retroalimenta amb l’oferta dels promotors, per als quals és molt més rendible una promoció que es pot anar realitzant fragmentàriament. Si territorialment aquestes operacions, per la gran quantitat de sòl que consumeixen i pels serveis i infraestructures que exigeixen, comporten una gran càrrega ambiental, que es considera cada vegada més insostenible, socialment generen un canvi quantitatiu i qualitatiu, que qüestiona la mateixa idea de ciutat. Per què és possible la seva existència a partir de “barris” constituïts per habitatges unifamiliars en què els carrers tenen una única funció, la d’accés, i cap funció de relació? Davant d’aquestes noves maneres d’habitar, les de l’anomenada ciutat dispersa o difusa, tan allunyada de la nostra cultura urbana, sembla necessari advocar pel manteniment de la forma tradicional de fer ciutat, la ciutat mediterrània, la ciutat compacta, amb un continu urbà que es vertebra sobre espais públics de socialització.

La forma de la ciutat canvia dia rere dia, la transformació és impossible d’aturar i més ràpida del que es pot veure quan s’hi viu. Una transformació tan ràpida com ho són els canvis socials dels seus ciutadans, tan diversa com arreu del món ho són les formes de vida i les relacions socioeconòmiques. La globalització, la deslocalització de l’economia, el creixement incontrolable de les ciutats del Tercer Món, la immigració des d’aquestes ciutats cap al que es podria anomenar Primer Món són fenòmens que “sembla” que posen en perill la ciutat altra vegada. Caldrà cercar i reinventar per a donar resposta a noves necessitats i expectatives, i ben segur que sorgiran formes noves a partir de les mateixes contradiccions i tensions que es plantegen.