El mas

El mas, unitat d’explotació

El mas, explotació agrària de caràcter familiar, s’originà a l’alta edat mitjana, a la Catalunya oriental. A la fotografia, la masia de Sant Ponç, a Montclar.

Fototeca - Montse Catalán

Un mas és un model d’explotació agrària tradicional constituïda per una casa de camp, les seves dependències i el conjunt de terres de cultiu, forestals i de pastura que té adscrites. És alhora unitat de producció, de consum i d’habitació. En termes generals, se sol afirmar que el mas –a diferència d’altres formes d’organitzar socialment l’espai agrari com són el cortijo andalús o la possessió mallorquina– és un tipus d’explotació de caràcter familiar, i això vol dir que s’adequa tant a la capacitat de treball com a les necessitats de consum d’una unitat familiar, entesa com a grup humà emparentat i que comparteix el lloc de residència. Segons els Costums de Girona (1430) compilats pel jurista Tomàs Mieres, es consideraven masos les finques que es podien llaurar amb un parell de bous. En realitat, però, el que es troba –almenys des de la perspectiva de mitjan segle XX, just abans del seu abandonament massiu– és un ampli gradient de situacions que s’identifiquen amb el topònim mas i que van de la petita explotació clarament insuficient per a la reproducció econòmica d’una família fins a veritables latifundis ramaders o forestals. Puntualment el lèxic assumeix aquesta diferència i identifica els models singulars amb un terme específic –per exemple els cortals ramaders del litoral de l’Alt Empordà, les pairalies que han deixat de ser unitats d’explotació i han esdevingut només residència dels grans propietaris, o el diminutiu maset, que evoca explotacions de poca cabuda o d’ocupació temporal– però això és més l’excepció que la norma.

Atesa aquesta diversitat, és lògic que les dimensions d’un mas variïn notablement. I ho fan perquè són diversos els tipus de sòl, el pendent de les terres, els aprofitaments i la distància respecte als nuclis urbans; però també per raó de la seva trajectòria històrica. Algunes conjuntures històriques, com ara la fase d’expansió agrícola que va de mitjan segle XVIII al final del segle XIX, van propiciar la fragmentació de masos relativament grans en diverses unitats; mentre que altres conjuntures van afavorir la unificació d’uns quants masos en una sola explotació. Durant els segles posteriors a la pesta negra del segle XIV, molts masos abandonats foren absorbits pels masos veïns. També l’èxode rural dels darrers decennis ha comportat un cert procés d’absorció, però en aquest cas amb una particularitat remarcable: s’han unit les terres, però no els edificis, les masies, que han passat a tenir un ús residencial generalment vinculat a les poblacions neorurals o a segones residències de grups benestants urbans. Tot i mantenir el nom i la façana, avui moltes masies no tenen res a veure amb l’explotació agrària.

Generalment s’identifica el mas amb el poblament disseminat. El geògraf Joan Vilà i Valentí, en un treball titulat El mas, una creació pre-pirinenca? (1958), va fer coincidir la geografia del mas amb la Catalunya del poblament dispers i va interpretar-ho com a fruit d’un model d’ocupació del territori, el de la Catalunya Vella, substancialment diferent del que caracteritzà la colonització feudal de les terres de la Catalunya Nova, al sud i a l’oest de les conques altes del Sió, l’Ondara i el Corb. Aquesta vinculació, però, no es dóna arreu. A la plana de l’Empordà, per exemple, molts masos no són unitats d’habitació aïllades, sinó que estan integrats dins petits nuclis de poblament concentrat formant pobles o veïnats. Aquesta estructura de l’hàbitat, a més, no és pas recent, derivada del creixement demogràfic i la pressió sobre la terra durant les èpoques moderna i contemporània, sinó que té origen en l’època medieval, en el moment que s’originaren els masos, i es relaciona amb un procés de reorganització fiscal i territorial endegat pels senyors feudals.

Si se segueix la toponímia es veu que el mas no es limita a la Catalunya Vella. De fet, la presència de masos és generalitzada dins el territori català i, fins i tot, més enllà. El diccionari Alcover-Moll ens indica que és un terme propi, no solament de l’Empordà o la Plana de Vic, sinó també del Camp de Tarragona, el Priorat, Gandesa o la Ribera d’Ebre, així com de València i Alcoi. També és present a la franja aragonesa. Si es pren com a referència el darrer Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (2003) –que no és, cal deixar-ho clar, un inventari toponímic exhaustiu– es detectaran molts llocs de les comarques lleidatanes i tarragonines que utilitzen el terme mas per referir-se tant a edificacions aïllades com al que avui han esdevingut nuclis de població concentrada (Masdenverge, Maspujols, Mas de Barberans, etc.). Però d’aquesta presència generalitzada entre els noms de lloc no s’ha de deduir que hi ha un únic model de mas, ni tampoc que arreu el mas ha tingut un paper central en la configuració del paisatge i del sistema de producció agrari. De la mateixa manera que el terme mas ha canviat de significat al llarg del temps, com han posat en relleu especialment les investigacions en història medieval, també en l’espai el mas és i ha estat un fenomen complex.

Vista aèria de la vall de Sora, la població de la qual és en part disseminada en masies.

Fototeca

Aquestes consideracions inicials són necessàries i rellevants a l’hora de tractar del treball al mas. No existeix un model únic d’organització laboral dins el mas. El tipus de treball, la seva assignació a uns membres de la família o a uns altres, la presència de treballadors assalariats, el ventall de tasques i activitats… han variat al llarg del temps i de l’espai. Els factors d’aquesta diversitat són múltiples: les dimensions del mas, la llunyania respecte dels mercats urbans, els ports litorals o l’estació de ferrocarril, el grau d’integració al mercat, l’estructura de cultius, el tipus de sòls i el pendent que tenen, la pluviometria, la disponibilitat de pastures, la tecnologia del moment, etc. Cal tenir present, per exemple, que les variacions en els cultius sovint han comportat canvis en el calendari de treballs i en les operacions de conreu i que, en alguns casos, han repercutit en una reassignació de les tasques dins la família. L’expansió de la viticultura, en aquest sentit, va afavorir un major pes del treball femení en les operacions de recol·lecció, atesa l’exclusió cultural de la dona en la sega de cereals (excepte com a espigoladora o com a lligadora), però no pas en la verema. En qualsevol cas, hi ha un tret que es repeteix de manera relativament constant: l’eix vertebrador del mas és la família, ja sigui propietària o masovera. És al seu voltant que s’organitzen i es distribueixen les tasques i és també la seva composició i el seu cicle vital el que determinen les majors o menors necessitats de contractació de mà d’obra. Parlar del treball al mas és, en gran part, parlar de l’organització del treball dins la família.

El marc jurídic del treball agrari

La pairalia del Noguer de Segueró, al municipi de Beuda, és documentada des del segle XIII. Va esdevenir una de les grans cases del Principat, i d’ella es deia: “Si voleu saber qui són els més grans d’aquesta terra: el Noguer de Segueró, el Sobirà de Santa Creu i l’Espona de Saderra.”

Fototeca - Enric Casas

El treball agrari als masos ha estat sotmès a diverses situacions jurídiques que han anat variant al llarg del temps i de l’espai. En època medieval, a la Catalunya Vella, els pagesos de mas generalment tenien un estatut servil, això és, eren considerats homes propis d’algun senyor feudal i estaven sotmesos a mals usos. La tinença d’un mas, atorgada mitjançant la fórmula de l’establiment emfitèutic, estava associada amb la servitud. Els mals usos tenien com a objectiu bàsic el control de les famílies que vivien i treballaven als masos. Amb ells, el senyor cercava assegurar l’existència permanent de mà d’obra per al cultiu de les terres i, sobretot, per a garantir el pagament de les obligacions en espècie i les prestacions de treball assignades al mas i als seus habitants. La remença, el mal ús més conegut, adscrivia els pagesos a un mas concret i permetia al senyor controlar els canvis de residència que, generalment per matrimoni, es produïen. També la instauració de l’hereu, segons ha exposat Lluís To a Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles X-XII) (1997), responia a aquesta intervenció senyorial per a assegurar l’estabilitat de la força de treball als masos.

La pesta del 1348 i les epidèmies posteriors van alterar les condicions de tinença. Molts masos quedaren rònecs i, sovint, les terres foren incorporades a masos veïns. Els pagesos pogueren engrandir els patrimonis, però continuaren trobant-se sotmesos a servitud. Fou durant el segle XIV quan els mals usos i, en general, l’estatut servil van ser qüestionats pels pagesos en un seguit d’enfrontaments civils oberts que es coneixen com a guerres remences.

La historiografia no ha arribat, encara, a un consens sobre el que significà la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que posà fi a aquest conflicte, però no es pot dubtar que, als segles posteriors, el camp català va evolucionar cap a una nova estructura agrària on, al costat dels senyors feudals, cada vegada adquiriren més pes una franja ascendent de pagesos de mas que, amb el temps, esdevingueren rendistes i grans propietaris.

Un signe evident d’aquest ascens fou la construcció de masies de pedra. El tipus arquitectònic –amb les variants bàsiques– que avui es reconeix com a propi de la masia catalana es consolidà precisament durant el segle XVI.

Fou també aleshores, a partir del segle XVI, quan es difongué un altre règim de tinença propi dels masos, la masoveria. En termes generals, la masoveria és una modalitat de tinença referida a masos i caracteritzada pel fet que el tinent o masover està obligat a residir al mas –“fer-hi foc i llum”, diuen els contractes– juntament amb la seva família i el seu bestiar. Les primeres referències es troben als segles XIV i XV (contractes ad laborationem que són assimilables a les primeres formes de masoveria), però la seva expansió i difusió sembla que s’esdevingué durant el segle XVI, almenys a la regió de Girona, on va anar estretament associada amb el procés d’emergència d’una classe pagesa benestant.

Efectivament, al llarg dels segles XVI i XVII, un nombre reduït de pagesos, sense deixar de ser emfiteutes d’un senyor –que posseïa el domini directe sobre el mas i, per tant, la facultat de percebre un cens anual i el lluïsme en cas de venda de la finca–, van anar concentrant un volum creixent de finques i terres mitjançant mecanismes hereditaris i matrimonials –que donaven lloc a unificacions patrimonials sovint no desitjades o premeditades– i també mitjançant l’adquisició de parcel·les i masos a altres pagesos endeutats i empobrits.

Per a cultivar els masos acumulats per aquestes famílies la mà d’obra familiar ja no era suficient, i optaren per cedir-los en règim de masoveria. Així, l’expansió de la masoveria fou producte, en gran mesura, d’aquest procés d’enriquiment i diferenciació d’unes quantes famílies rurals. Certament, altres propietaris d’origen urbà (notaris, mercaders…) també utilitzaren aquesta fórmula per a explotar els masos que posseïen, i igualment molts senyors, al llarg de l’època moderna, acabaren transformant els seus castells i cases fortificades en masoveries. Però la difusió de la masoveria coincideix amb l’aparició i consolidació d’aquest grup de famílies pageses que, als segles XVIII i XIX, acabaren essent, en molts casos, propietaris rendistes. La masoveria nasqué de les desigualtats en la propietat de la terra.

Tot i que la masoveria ha estat la fórmula predominant d’explotació dels grans patrimonis organitzats en masos, cal dir que no ha estat l’única. L’explotació directa, amb capatassos i treballadors assalariats, també ha estat una opció presa en consideració pels grans propietaris, almenys en algunes èpoques. Però tret de casos excepcionals, com el de can Codorniu, al Penedès, especialitzada en la producció de raïm de qualitat per a la producció de cava, o de finques dedicades a cultius molt remuneradors –com l’arròs al segle XVIII–, la major part d’episodis d’explotació directa han estat de curta durada a causa dels mediocres resultats econòmics obtinguts. L’elevada immobilització de capital i els considerables costos salarials que generalment ha comportat el cultiu directe van convertir la masoveria en la fórmula preferida pels grans propietaris rurals des del segle XVI fins ben entrat el segle XX, de fet fins que l’èxode rural de les dècades del 1960 i el 1970 va implicar l’abandonament massiu de masoveries.

Cal assenyalar, tanmateix, que les superfícies forestals incloses dins el territori del mas generalment han restat excloses dels tractes de masoveria i els propietaris se les han reservat per explotar-les directament. En algunes zones muntanyoses amb predomini dels aprofitaments forestals, el bosc ha estat un aprofitament exclusiu del propietari i les masoveries sovint han tingut com a funció establir centres logístics i de vigilància de la propietat més que no pas la producció agrària. En alguns casos, els masovers d’aquestes finques forestals disposaven d’una petita extensió cultivable franca o per la qual pagaven una renda baixa i a canvi tenien l’obligació de vigilar el bosc, de mantenir els camins i de realitzar tasques d’emmagatzematge dels productes forestals. Poc a veure, efectivament, amb els tractes de masoveria més habituals i que es comenten a continuació.

La condició de masover

Fins i tot avui, amb els censos agraris disponibles, és difícil precisar l’abast de la masoveria. De fet, aquests censos no la reconeixen pròpiament, sinó que la inclouen dins la categoria genèrica de parceria. Les xifres que donen són, per tant, superiors al pes estricte de la masoveria –perquè inclouen altres fórmules contractuals, particularment la rabassa morta, reconvertida en parceria vitícola després de la plaga de la fil·loxera del final del segle XIX–, però tot i així són molt baixes. Concretament el darrer cens, del 1999, dóna un valor entorn del 6% de la superfície agrària útil i el 7% de les explotacions. La masoveria és avui un fenomen residual. Si es pogués recular cent anys, en contrast, es trobaria una situació ben diferent: el pes de les parceries i les masoveries seria considerable, sobretot a les comarques gironines i barcelonines.

Aquests valors són congruents amb el que ha succeït els darrers cinquanta anys. Especialment des de la dècada del 1960 s’ha registrat un procés accelerat de liquidació de la masoveria. En alguns casos simplement s’han abandonat els masos, en d’altres els antics masovers han acabat adquirint la finca, i allà on perdura l’explotació indirecta els tractes de masoveria s’han substituït per arrendaments, que és un règim de tinença amb un grau de subordinació menor. Perquè, certament, la masoveria és una fórmula que sempre ha implicat un estatus subordinat pel masover. A diferència dels arrendaments monetaris –a ‘preu cotat’–, en les masoveries els propietaris imposaven unes condicions gairebé servils. La primera obligació d’un masover era residir al mas –com ja s’ha dit, fer-hi foc i llum–. Aquesta obligació no solament l’afectava a ell, sinó també tota la família i el bestiar que posseïa. A més, generalment, se li prohibia que cultivés altres finques, ja fossin pròpies o alienes. L’antiga adscripció a la gleva dels pagesos de remença va ser substituïda –com a mecanisme de fixació de la força de treball– per aquesta estricta obligació de residència dels masovers. Segons l’advocat tarragoní Victorino Santamaría, autor d’una obra titulada Derecho consuetudinario y economía popular de las provincias de Tarragona y Barcelona (1901), aquesta obligació era, precisament, la veritable essència de la masoveria, el que la distingia d’altres formes de parceria, i –a diferència d’altres clàusules– el tret que va perdurar més. De les dades d’una investigació realitzada a la zona de Besalú per l’antropòloga Mariko Tamanoi, es conclou que no va ser fins als anys setanta del segle XX, coincidint amb un abandonament massiu de les masoveries, que molts dels masovers que quedaven van deixar de residir permanentment als masos aïllats per començar a viure a les viles.

Els tractes de masoveria, cal entendre’ls no com la cessió temporal d’una finca o com un contracte de societat, com en algun moment els propietaris havien predicat, sinó com una fórmula d’explotació del treball pagès mitjançant la qual el masover resta subordinat als criteris del propietari pel que fa al sistema de cultiu i explotació de les terres. A diferència dels arrendaments monetaris moderns, el masover no té capacitat de modificar unilateralment el sistema de cultius, sinó que ha de reproduir el que és ús i costum de bon pagès en cada lloc o seguir les indicacions del propietari en l’elecció de les sembres i de les rotacions. Fins al final del segle XIX era habitual que, a la regió de Girona, els propietaris establissin una multa per a aquells masovers que deixessin de sembrar blat en un camp per fer-hi, per exemple, userda per al bestiar. Tot plegat ha fet que el procés de modernització agrària dels masos hagués de superar alguns entrebancs importants.

Els contractes de masoveria, almenys fins al primer terç del segle XX, solien incloure obligacions laborals amb un caràcter clarament servil perquè revertien sobre la finca o sobre el propietari, no pas sobre l’ingrés del masover. Alguns tenien l’obligació de llaurar algun camp del propietari, altres de plantar vinyes i oliveres o arbres de riera per a contenir les riuades. Generalment se’ls exigia que portessin la part de collita al domicili del propietari i també que hi transportessin llenya, palla o fems. Igualment era habitual exigir tres o quatre jornals de manobre anuals per a fer reparacions a la casa, així com l’obligació més genèrica de mantenir els camins, les motes –petites masses eminents de terra– i els recs de la finca. Per si no fos prou, estaven forçats a pagar anualment una petita quantitat de capons i pollastres i, generalment, un porc.

La subordinació dels masovers abastava també els àmbits més privats de la llibertat personal. És ben conegut que, durant l’època de la Restauració, molts terratinents controlaven el vot dels seus parcers i masovers. D’altra banda, també era freqüent exercir un control estricte sobre el comportament religiós i moral de la família masovera. La primera clàusula d’un contracte signat a Olvan (Berguedà) el 1916 deia així: “Mano y vull que no es blasfemi del san nom de Deu, de la Verge Maria, ni dels Sans; com tampoch dir malediccions, ni dar escandols de cap clase, ballar ó permetrel á la casa ni á fora de la mateixa.” La subordinació de la família masovera tenia també, per tant, una dimensió ideològica.

Avui el terme de masoveria s’ha desnaturalitzat i sovint s’utilitza per a fer referència a situacions ben diferents de la masoveria històrica. Així, per exemple, és habitual anomenar masover el qui viu en un mas en canvi de realitzar tasques de servei domèstic i de vigilància de la finca, sense treballar les terres ni fer, pròpiament, de pagès. Ocasionalment també pot qualificar-se de masover un arrendatari que resideix al mas, però sense estar sotmès a les clàusules servils que s’han esmentat, i sense partir-se els fruits amb el propietari. Res a veure amb el que havia estat la masoveria fins a mitjan segle XX.

Produir per a l’autoconsum, produir per al mercat

Les crisis agràries del segle XIX, la millora dels mitjans de transport, la introducció dels adobs químics i la possibilitat d’estabular el bestiar afavoriren que, al llarg del segle XX, la producció del mas s’integrés en l’economia de mercat. A la fotografia, uns pagesos transporten farratge per al bestiar, a la Ribera de Cardós.

Fototeca - Rambol

Sovint s’ha interpretat l’economia del mas com una economia tancada i orientada cap a l’autoconsum de la família que l’habitava, i s’ha entès que s’accedia al mercat només de manera puntual, gairebé anecdòtica, bé per vendre els excedents de producció, quan n’hi havia, bé per adquirir allò estrictament necessari per al consum familiar i la reproducció del cicle agrari. Certament, l’objectiu de l’autosubsistència ha estat una constant en la història del mas, que ha guiat i orientat el conjunt de treballs que s’hi desenvolupaven, impulsant una gran diversificació de produccions i activitats. El cultiu comercial per excel·lència de l’agricultura catalana dels segles XVIII i XIX, la vinya, en moltes comarques, es va desenvolupar al marge del mas, sovint en terres segregades d’aquest i cedides a jornalers, menestrals i petits propietaris en règim de rabassa o de subestabliment emfitèutic. L’extensió de vinya als masos d’aquestes comarques era petita, per cobrir el consum propi o poca cosa més.

Tanmateix, aquesta imatge de tancament, aquesta lògica de l’autoconsum, ha de ser esmenada i matisada des de múltiples perspectives. D’entrada, des d’una perspectiva temporal, perquè l’economia i les activitats del mas no existeixen al marge del seu context històric i econòmic. Particularment, després de les crisis agràries del final del segle XIX que afectaren les tres produccions tradicionals (els cereals, la vinya i l’olivera) molts masos van reorientar les seves estructures productives i van incrementar l’especialització. El desenvolupament de les infraestructures de transport també va contribuir-hi decisivament. Com a conseqüència, al darrer segle, la integració mercantil del mas va avançar acceleradament, no solament amb l’oferta de productes agraris, sinó també com a adquirent de llavors, de tecnologia, d’aliments… i també d’energia, a mesura que es va estendre la xarxa elèctrica i el motor de combustió. Només els masos més aïllats van mantenir nivells elevats de tancament i autoconsum. D’altra banda, per a períodes més reculats cal considerar que, encara que les vendes de producció realitzades per les famílies pageses fossin minses, la major part de les detraccions en espècie, és a dir, els pagaments o parts de la collita que eren manllevats als pagesos en concepte de renda (tasques, delmes, censos, parceries…), es convertien en el flux que alimentava l’oferta en el mercat.

En general, però, l’economia del mas ha tendit més a la diversificació que a l’especialització. Diversificació en les produccions agràries per tal d’aprofitar les potencialitats dels diversos tipus de sòl de les finques i evitar l’esgotament del sòl que provoca el cultiu reiterat d’una mateixa planta, però també per tal de maximitzar la capacitat de treball familiar en un règim de forta estacionalitat laboral i de minimitzar els riscos del monocultiu, que són considerables ateses les fluctuacions que encara avui, però sobretot en el passat, registren les collites. El relatiu aïllament geogràfic de molts masos també predisposava a autoproveir-se d’allò bàsic per a la vida, des del vestit fins a les herbes remeieres. A part dels cultius bàsics –els cereals, el vi, l’oli– als masos sempre s’han generat molts altres productes, la concreció dels quals ha variat en funció de les característiques de la finca, de l’època històrica i dels costums locals. La reduïda escala de moltes d’aquestes produccions, destinades al consum familiar o del bestiar, fa que a penes en quedin rastres documentals. Però no per això són poc importants.

L’hort, ja sigui de secà o de reg, ha proveït els pagesos de mas d’aliments i vegetals indispensables: la patata, incorporada a l’alimentació humana al final del segle XVIII, els llegums tendres, les cols, les cebes… Les masoveries sempre han tingut una petita extensió destinada a hort i a farratge per la qual no han pagat cap renda específica. Abans del motor elèctric o dels aeromotors –petits molins de vent utilitzats per a elevar aigua dels pous–, regar l’hort podia ser, a més d’indispensable en alguns moments, una activitat molt feixuga. Tot i això, amb freqüència, ha estat responsabilitat dels avis i també de la dona del cap de família. Encara que es tractés d’una extensió petita, que només exigís algunes hores al dia o a la setmana i que socialment tingués una consideració secundària, l’horta podia absorbir una quantitat important del potencial laboral d’una família pagesa.

Cura i explotació del bestiar

La cria de volateria i bestiar menut també ha estat una activitat habitual als masos: conills, gallines, oques, ànecs… i menys sovint, coloms. En el context d’una dieta bàsicament vegetariana, aquest aviram proporcionava una aportació mínima i més o menys regular de proteïna animal. La cura del galliner i del corral ha anat, habitualment, a càrrec de les dones del mas. La seva alimentació s’ha basat en productes d’horta (cols, naps, carbasses…) i certes quantitats de gra (sègol, blat de moro…), a més d’herbes recollides pels marges i les vores dels camps. Un manuscrit anònim de Porrera del segle XVIII explica, en forma de recomanació, que la recollida d’herbes era una activitat que involucrava tota la família: “l’ama de casa atvertirà a tota la família de casa en general que quan vaigen a l’eretat que quant vénen ha casa si treballant an arrencat algunes erbes ho per alguna altra via poden recullí les porten per los cunills”.

Algunes espècies d’insectes també han estat especialment potenciades per tal d’aprofitar-ne els productes, com ara abelles i cucs de seda. Miquel Agustí, en el seu Llibre dels secrets d’agricultura (1617), dedica molta atenció a ambdues produccions i, referint-se a l’apicultura, remarca que “lo nodriment més fructificant per la casa del Pare de família és aquell de les Abelles”. La producció de seda va desaparèixer durant el segle XIX, però fins aleshores havia tingut una certa importància. També la cera va trobar altres substituts com a font d’il·luminació; però la producció de mel –tot i que va decaure per la competència del sucre de canya i, sobretot, de remolatxa– avui encara conserva una certa presència, d’alguna manera reactivada per la població neorural. L’any 2002 es van comptabilitzar quasi dos milions de ruscos productors de mel a Catalunya, amb una producció anual que oscil·la entre els dos i els tres milions de quilograms.

La dotació ramadera dels masos ha inclòs, generalment, espècies més grans dedicades tant a la cria i l’engreix com al treball. La seva cura ha estat motiu de dedicació i preocupació pels pagesos propietaris i masovers, en especial pel que fa als animals de treball, el ‘motor de sang’ dels agricultors fins a la dècada del 1950. La defunció prematura d’un bou, una mula o una euga podia suposar un trasbals econòmic important per a l’economia domèstica d’un mas i, per això, s’havien d’extremar les atencions. La difusió del tractor va alterar profundament la relació dels pagesos amb els animals de treball i els va alliberar de la tasca de cuidar-los i mantenir-los. Aquelles espècies destinades exclusivament a força de tracció –cavalls, ases i mules– van experimentar una regressió important; i només el bestiar boví va continuar tenint un paper important, per bé que com a productor de llet o de carn. Cal dir, amb relació a aquesta darrera qüestió, que històricament els pagesos no han consumit gaires productes làctics i que la major part de bestiar d’engreix s’ha destinat a la venda més que a l’autoconsum, tant si es tractava de vedells com d’ovelles o cabres. Habitualment les carns consumides pels pagesos han estat la volateria i el porc, a més d’algunes peces de caça, tot i que les pautes de consum de carn tenen un component simbòlic, de distinció social, i per això determinats sectors pagesos emergents poden haver ostentat una pauta d’alimentació diferenciada.

L’engreix i matança de porcs era una pràctica habitual als masos. A gairebé totes les cases, per humils que fossin, es matava un porc i, si el patrimoni ho permetia, més d’un. Els masovers, com s’ha vist, estaven obligats a engreixar-ne un per lliurar-lo al propietari del mas, i era lògic que en mantinguessin almenys un altre per a ells. A diferència d’altres animals, el cost d’engreixar un porc era baix. On hi havia bosc de tipus mediterrani, l’alimentació dels porcs es complementava amb glans d’alzina. Segles enrere, abans que les patates s’introduïssin en la dieta humana, es cultivaven per a engreixar els porcs. El porc se sacrificava durant els mesos d’hivern i activava tots els recursos humans de la família, ja que l’elaboració d’embotits era molt laboriosa. Això li donava un toc festiu que la literatura memorialista pagesa remarca sistemàticament. S’aprofitava tot, des dels budells –per a embotir– fins a la fel, que se servava per a guarir nafres dels animals. Abans de l’aparició de les granges d’engreix, la producció porcina es feia a petita escala. Els ramats de porcs, on n’hi havia, eren de dimensions reduïdes. Tot i això, des de la segona meitat del segle XIX, aquesta producció domèstica va permetre l’aparició, en algunes comarques, d’una incipient indústria càrnia desenvolupada, primer, des dels masos i posteriorment a través d’escorxadors i de plantes industrials.

Manufactures domèstiques

L’activitat agrícola, per la mateixa naturalesa del procés de producció i per la marcada estacionalitat del calendari laboral, sempre ha estat una activitat a temps parcial. L’expressió “agricultor a temps parcial” és un concepte modern, que apareix en les primeres dècades del segle XX entre els economistes i analistes socials que intenten etiquetar les formes d’explotació agrària que s’alternen amb treballs fabrils o urbans. Però, de fet, com s’ha dit, l’agricultura, històricament, ha estat una ocupació parcial que s’ha compaginat amb altres tasques i activitats. La historiografia econòmica utilitza el concepte de pluriactivitat per a definir aquesta situació.

Bona part del ventall d’activitats paral·leles al cultiu de la terra i la cura del bestiar han tingut com a escenari les mateixes explotacions agràries, els masos. En algunes ocasions, les característiques de la finca i la seva dotació en determinats recursos naturals van donar peu a l’aparició d’activitats extractives (pedreres, sorreres, lloseres, guixeres, etc.) i, en d’altres, a produccions amb un caràcter veritablement manufacturer. Alguns masos muntanyencs relativament propers a centres urbans i situats en zones obagues van desenvolupar tècniques per a produir glaç que era emmagatzemat en pous per ser posteriorment transportat a llom o amb carro, i de nit, fins als centres de consum. D’altres van aprofitar la disponibilitat de determinades matèries primeres i la proximitat al bosc per a construir forns en la finca: forns de vidre, de pega, rajoleries, forns de calç… De vegades, aquests recursos eren explotats pels mateixos propietaris o masovers que hi residien, mentre que en altres ocasions s’arrendaven a tercers, com succeïa a can Gorina, a Matadepera, on les llibretes de Francesc Gorina (1843-1902), editades recentment, il·lustren el funcionament d’un parell de forns de calç que van estar actius entre el 1856 i el 1879. Generalment, les activitats esmentades destinaven la producció al mercat.

Una altra línia d’activitat lligada al mas és la constituïda per les tasques de transformació de la producció agrària. A més de l’elaboració d’embotits, ja esmentada, de formatges i d’altres aliments, alguns masos també podien tenir un trull per a la mòlta de les olives i l’obtenció d’oli, i d’altres disposaven dels instruments i les instal·lacions per a la vinificació. En algunes comarques, els processos d’especialització regional van promoure la conversió d’alguns masos en explotacions exclusivament orientades a la producció de vi o d’oli amb finalitats comercials. La demanda d’aiguardent procedent dels mercats nord-atlàntics va expandir durant el segle XVIII la producció domèstica amb alambins d’aquest esperit. Cal dir, tanmateix, que els mateixos processos d’especialització regional sovint van anar desvinculant l’activitat transformadora del mas i concentrant-la en cellers i trulls industrials. La consolidació del moviment cooperatiu durant el segle XX, com també les creixents exigències de qualitat i la rellevància dels problemes de distribució, van anar limitant l’activitat dels trulls i cellers dels masos a una funció pràcticament testimonial i lligada a l’autoconsum domèstic.

En contrast amb el vi i l’oli, la mòlta dels cereals rarament s’ha realitzat dins el mas. A diferència dels trulls, que utilitzaven animals com a força de tracció, els molins fariners requerien una major potència, que generalment obtenien de petits salts d’aigua prèviament embassada. L’escassetat dels recursos hídrics en bona part del territori, així com el monopoli que durant molts segles els senyors feudals van exercir sobre els molins són raons que expliquen que la mòlta dels cereals, a diferència d’altres processos de transformació, no es fes al mas. En canvi, el que habitualment es produïa al mas era el pa. Moltes cases disposaven d’una pastera i també d’un forn per a coure’l. L’elaboració del pa no era diària, sinó que tenia una periodicitat entre setmanal i quinzenal, segons els casos. El procés d’elaboració requeria un cert temps. Calia, de primer, passar la farina pel sedàs per tal d’eliminar-ne les impureses i paral·lelament s’havia de preparar el llevat, generalment amb un dia d’antelació. Una vegada pastada la farina, calia deixar reposar la pasta entre una i dues hores, segons l’època de l’any, i després ja podien fer-se els pans i coure’ls. Històricament es pot observar un fort biaix social en les pautes de consum de pa, que fins fa un segle fou la base del sistema alimentari de la societat rural. El pa blanc, obtingut a partir de la farina de blat, era consumit bàsicament pels sectors més acomodats; els masovers, petits propietaris i pagesos mitjans consumien diferents variants de pa negre, fet amb barreges de cereals (especialment blat i sègol) i sovint incorporant-hi farines de llegums. El “Plan General de gobern econòmich y moral per la casa de Casellas”, elaborat el 1832 pel patriarca d’un mas del Cabrerès i recollit per Fortià Solà en el llibre El Cabrerès (1933), és un bon exemple d’aquesta pauta. Diu el segon punt, article primer d’aquestes instruccions per al govern d’un mas: “Lo pa moreno sembla que un temps ab altre és un poch massa blanch, y de consegüen deu ferse per manera que sens ser demasiadamen mal, sia sempre carregadet de fabas o llegum, més que més en lo yvern, encara que se haja de comprar la barreja.” Es pot dir, d’altra banda, que la cocció del pa a casa no era una pràctica general i que moltes localitats disposaven d’un forn comunal menat per un forner que, com a contrapartida, solia percebre una porció dels pans o de la farina. A Guimerà, segons els costums capbrevats el 1789, els forns eren propietat del senyor del lloc, el comte de Guimerà, que els arrendava, i els seus vassalls estaven obligats a coure-hi el pa. Generalment cada casa portava la seva massa ja pastada al forn i pagava un pa de cada vint al forner. Aquesta mateixa proporció es troba al Baix Camp i en altres comarques.

Finalment, una altra activitat manufacturera molt habitual als masos era la filatura i, en segon terme, el tissatge i la confecció. El “Plan” de la casa de Caselles del 1832 indicava que l’educació femenina s’havia d’orientar en aquesta direcció: “Las Noyas no és possible mantenirlas fora de casa, ni és tan necessari per la instrucció que ellas necessitan. Lo que importa sian bonas filadoras, bonas mitjeras y bonas cusidoras.” Es tracta d’una feina que podia realitzar-se quan la jornada s’havia acabat o quan la manca de llum solar impedia dedicar-se a altres tasques. A Coses de casa (1906), el literat empordanès Miquel Torroella i Plaja relata de la següent manera l’activitat realitzada davant la llar de foc durant les vetllades d’hivern: “La mestressa hi fa mitxa, apadassa y sorgeix la roba dolenta; la criada que ha deixat la cassola als fogons y la porcatera que té el perol al foch penjat per courer la vianda dels porchs, no s’estan en vaga, pren la filosa, se la emberxoca ab las vetas del devantal, fet d’unas calses de vellut vell que eran del amo, el fus ab la ma dreta jiravoltant al impuls del dit gros y del mitjà ensalivats transformant lo blanch serró de cànem ab rejoliu de fil de casa.” En molts moments la filatura, el tissatge i la confecció tingueren com a finalitat l’abastament familiar en matèria de vestit, però en altres contextos la producció tèxtil del mas s’orientà clarament al mercat. Durant el segle XVIII, en el context d’una fase de fort creixement demogràfic i d’expansió inicial d’una indústria tèxtil que estava trencant les barreres del sistema gremial, moltes famílies rurals van participar en la producció tèxtil destinada al mercat català i també a mercats forans, sobretot espanyols. I ho feren des de casa o des del mas estant, en xarxes productives organitzades i controlades per comerciants manufacturers que proporcionaven la matèria primera i remuneraven de forma modesta el treball realitzat a domicili. És el que la historiografia coneix com a putting-out system, una de les formes característiques de la fase històrica de la protoindustrialització.

Noves ocupacions: del neoruralisme al turisme rural

Les transformacions dels darrers cinquanta anys han donat lloc a la progressiva desaparició de moltes activitats realitzades al mas i, sobretot, han reduït de manera significativa el ventall d’ocupacions dutes a terme per la família pagesa. Això ha succeït a mesura que l’economia del mas intensificava el seu grau de mercantilització –i, per això mateix, la seva especialització productiva– i que s’accelerava el procés de despoblament del món rural i molts pagesos abandonaven l’activitat agrària o es jubilaven sense relleu. Aquest procés general ha conviscut, tanmateix, amb dos fenòmens nous que, en algun sentit, matisen i rectifiquen el que ha estat la direcció principal del recent procés transformador. Es tracta, d’una banda, del neoruralisme, i de l’altra, l’auge del turisme rural.

Es considera com a neorural la persona que ha abandonat el món urbà en direcció al camp per a desenvolupar-hi un projecte de vida alternatiu, que pot ser tan divers com diverses són les activitats a realitzar. A l’inici del fenomen, aquest flux migratori de retorn al camp va ser protagonitzat per grups de joves vinculats als moviments contraculturals dels anys seixanta i setanta que cercaven formes de vida i de treball allunyades dels plantejaments productivistes propis de l’economia capitalista. A Catalunya, els assentaments neorurals van aparèixer amb un cert retard respecte al conjunt europeu, al caliu de l’ambient de llibertat generat per la transició política, i tot i que no hi ha xifres clares sobre el seu abast, moltes localitats rurals catalanes els han conegut de prop. Un estudi publicat el 1988 pel geògraf Joan Nogué i basat en treball de camp fet a la Garrotxa, una de les comarques amb un nombre més elevat d’assentaments neorurals, mostra que les pautes d’activitat d’aquells nous ocupants tenien, en aquell moment, un perfil força diferenciat dels pagesos, amb els quals, sovint, mantenien unes relacions tenses. De fet, pocs exercien pròpiament com a agricultors –generalment disposaven de poca terra per treballar– i majoritàriament es limitaven a cuidar un hort, a pasturar bestiar, a l’apicultura, a l’elaboració de productes naturals fàcilment comercialitzables (melmelades, formatges…) i a l’artesania, a més d’un ampli ventall de treballs esporàdics i temporals de signe molt divers. Aquest perfil ocupacional ha anat consolidant-se posteriorment en la mesura que moltes administracions locals han impulsat i institucionalitzat petites fires de productes artesanals. Passades les fases inicials d’aquest flux neorural, els trets originals i, especialment, els components ideològics s’han anat diluint de manera progressiva, i alhora s’ha diversificat i ampliat la tipologia de nous ocupants dels masos gràcies a les millores en les xarxes de transport i comunicació i a l’evolució de les formes de treball a domicili i de treball a distància. Tot plegat ha fet que un nombre important de professionals i creatius, no necessàriament vinculats al moviment neorural en un sentit ideològic, s’hagi establert en vells masos, recreant-ne l’arquitectura, i fixant-hi la seva primera residència.

L’altre fenomen, el turisme, ja era conegut en el món rural des de fa un segle o més. L’auge de l’excursionisme, sota el liderat del Centre Excursionista de Catalunya (1891), i del termalisme van impulsar un cert flux d’aquest tipus, orientat especialment cap a les comarques muntanyenques. El seu volum, tanmateix, va ser molt limitat –almenys fins a l’aparició de la nova modalitat d’excursionisme amb vehicles 4 x 4– i l’impacte sobre l’economia i l’activitat dels masos ben minsa, de la mateixa manera que també va succeir amb el negoci de l’esquí. No ha estat fins a l’aparició i expansió de l’anomenat turisme rural que alguns masos i cases de pagès han començat a participar en l’àmbit dels serveis turístics, tot passant a fer el paper dels antics hostals i cases d’hostes. Com a tal, el turisme rural és un fenomen molt recent, però en ràpida expansió. Segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’IDESCAT, el 2004 hi havia a Catalunya un total de 1 283 allotjaments de turisme rural, entre allotjaments independents, cases de poble i masies. La seva distribució territorial és molt desigual, amb una notable concentració en les àrees muntanyenques, però el creixement és fort i el nombre d’allotjaments a Catalunya es va duplicar en el decurs del període 1999-2004. Cal assenyalar, però, que no tots els allotjaments que participen d’aquesta modalitat són cases de pagès en actiu i, fins i tot, els darrers anys, ha aparegut alguna cadena d’hoteleria orientada a aquest sector del mercat. Encara que només sigui un indicador parcial, és significatiu que pel març del 2005 només 405 cases estiguin vinculades a Unió de Pagesos, el sindicat majoritari.

L’organització familiar del treball

S’ha vist anteriorment que un mas és un tipus d’explotació agrària de caràcter familiar, és a dir, integrat per persones que mantenen vincles de parentiu estrets, i també s’ha apuntat que constitueix alhora un espai de producció i de consum. Fins al segle XIX la imatge del mas va estar associada amb un model d’organització familiar peculiar, l’anomenada família troncal, constituïda per dues o tres generacions que convivien sota un mateix sostre: els pares; el fill hereu –instituït en els capítols signats en el moment de contreure matrimoni, però sense capacitat d’exercir com a tal fins a l’extinció de l’usdefruit reservat als pares– amb la seva dona i els fills d’ambdós (néts dels primers), als quals es podien afegir, quan la casa era gran, els germans solters –els joves i els concos– de les dues generacions adultes. Tot plegat donava lloc a una estructura relativament complexa que pivotava sobre la figura de l’hereu, que era qui detenia el poder i l’autoritat a l’interior del nucli domèstic. En un mas, el patrimoni i la família es confonien en una sola cosa, eren una única institució que tenia com a finalitat assegurar el manteniment de les persones que en formaven part però, sobretot, garantir la conservació i la reproducció del mateix mas en tant que unitat social i econòmica. Els individus que hi vivien estaven subordinats a les necessitats de la casa i el seu treball s’assignava en funció de les estratègies i necessitats d’aquesta institució.

A l’interior del mas hi havia una organització del treball estructurada i jerarquitzada, que distribuïa el ventall de tasques productives que calia realitzar per al funcionament quotidià, tant de l’espai domèstic com de l’explotació agrària. El repartiment de tasques estava influït per la magnitud del patrimoni –òbviament els masos amb més terres podien contractar més assalariats per a realitzar tasques de cultiu, de cura del bestiar, de manteniment de la finca o de servei domèstic–, però sobretot anava lligat al gènere, l’edat i la posició d’ordre entre els germans. També estava condicionat per la composició concreta del nucli domèstic –altes taxes de natalitat i de mortalitat existents fins al final del segle XIX donaven lloc a moltes estructures ‘accidentals’– i pel cicle de vida familiar. Com va posar en relleu Alexander Txaianov, en el seu llibre que parla de l’organització de la unitat econòmica familiar publicat el 1925, l’organització de l’activitat agrària en les explotacions agrícoles precapitalistes estava molt influïda per les variacions al llarg del temps en el nombre total de membres de la família i per la relació entre membres consumidors i membres productors.

Generalment, les dones i els infants duien a terme tasques que culturalment estaven poc valorades o poc prestigiades. No és cert, però, que les dones només realitzessin feines lleugeres perquè no estaven capacitades per a fer operacions que requerissin força o potència. A Catalunya la sega amb falç, per exemple, era una operació reservada als homes i quan no hi havia prou homes en una casa, es buscaven segadors a fora. Difícilment es feia un espai a les dones en la sega dels cereals, excepte com a lligadores i espigoladores. Però aquesta mateixa operació, en altres latituds i moments històrics, havia estat realitzada per mà d’obra femenina, com pot constatar-se, per il·lustrar-ho amb exemples diversos, tant amb les miniatures del famós Psalteri de Lutrell (circa 1340) com amb la novel·la Incerta glòria (1956) de Joan Sales, on l’escriptor explica que a Castel de Olivo, a Aragó, les dones sempre havien segat els camps de civada. D’altra banda, a la Catalunya del segle XIX, les dones pageses potser no segaven el blat o la civada, però s’encarregaven de la recol·lecció d’altres cultius importants: faves, raïm, olives… I encara més, en comarques com el Baix Empordà s’ha observat que la supressió del guaret i la implementació de rotacions biennals que alternaven cereals i llegums es va dur a terme, al llarg del segle XIX, a costa d’augmentar la participació en el camp de la mà d’obra femenina i infantil fins a arribar a igualar el nombre de jornals realitzats pels homes. D’altra banda, com es pot suposar, quan s’acabava la jornada al camp –encara que sovint era mitja jornada–, les tasques reservades a les dones no s’havien pas acabat. Com explicitava el manuscrit anònim de Porrera (segle XVIII) que ja s’ha esmentat, la muller del pagès “a de ser la primera en llevàs y l’ultima en anar-se’n al llit, que les dones tenen una fenya que may s’acaba”.

L’activitat al mas involucrava tots els seus habitants, encara que fossin de poca edat. El treball infantil, en el context d’una agricultura en què la mà d’obra era el principal factor de producció, constituïa un recurs laboral més per a les famílies pageses, i també un instrument didàctic per a potenciar l’adquisició d’hàbits de treball des de ben menuts. Francesc Baulida, nascut el 1850 i hereu del mas Baulida de Santa Pellaia, al cor del massís de les Gavarres, relata en les seves memòries que des que tenia record ja treballava: “En la adad que yo me aquerdo me hasían à gardar en ayuda de la criada o miñona las obellas y tosinos y en el tiempo de agafar rratones mi Padre me prometia un cuarto de cada una que gafase.” La pastura del bestiar, especialment del porcí, oví i cabrum, era una tasca sovint assignada a nens i nenes. Isabel Piferrer (1814-1883), filla d’un mas de Sant Llorenç de les Arenes i autora d’un breu relat memorialístic, explica que “todos los dias teniam que yr con los tosinos o obellas para ayudar a las [germanes] mas grandes; pero cuando tubo 12 años ya me confiaren lo remat, con otra noya como yo; abia 70 obellas”. Segons Victorino Santamaría, als fills que guardaven el bestiar, se’ls podia remunerar donant-los un o dos caps de bestiar del ramat “cuyo producto es suyo; pero como del mismo se les compran cosas de vestido ó calzado que también debería adquirir el padre de família, éste nada pierde en ello, antes bien les estimula, creándoles hábitos de trabajo”.

La utilització del treball familiar, però, tenia alguns límits. Els masos amb poca terra sovint es veien en la necessitat d’expulsar fills menors d’edat per tal de reequilibrar la relació entre productors i consumidors a l’interior del nucli domèstic. Se’ls posava a treballar com a mossets o com a guardes de bestiar en masos més grans en canvi, simplement, que se’ls fes la vida; i a les noies se les enviava a servir, sia a les pairalies i als masos més forts, sia a les viles i ciutats. D’altra banda quan els fills segons, els quals l’ordre de successió no havia destinat a ser hereus, arribaven a una certa edat també era habitual que anessin a treballar fora del mas. Els motius, en aquest cas, eren diferents. Atès que només tenien dret a una petita porció del patrimoni en concepte de llegítima, es tractava de treballar com a assalariat durant uns quants anys per acumular un petit capital que, en el moment del matrimoni, els permetés establir-se com a pagesos –‘plantar-se’ a pagès– o que els permetés establir-se en altres sectors d’activitat.

Excepcionalment els fills segons, coneguts com a fadristerns o cabalers pels motius que s’acaben d’exposar, podien restar dins el mas patern mentre fossin solters. Però aquesta opció podia donar lloc a molts conflictes perquè qui restava al mas havia de treballar a benefici i per a l’engrandiment d’una casa que, al capdavall, podia resultar no ser la seva. Els greuges dels fadristerns en aquesta situació queden ben recollits en el llibre de comptes i memòries de Narcís Ciurana (1871-1924), de Maçanet de la Selva, fill d’un masover que esdevingué propietari gràcies –aquesta és la visió de l’autor– a la sistemàtica explotació del treball familiar. Aquest fadristern, que va treballar a les finques que menava el seu pare fins als vint-i-cinc anys sense rebre pràcticament cap compensació econòmica, el 1886 va començar a escriure un cru memorial contra el seu pare per tal de mostrar que “tenía los hijos que trabajaban como los asnos y sin darles nunca garrofa”.

Els canvis socials, tecnològics i econòmics esdevinguts especialment durant la segona meitat del segle XX han alterat substancialment les pautes que havien caracteritzat l’organització i la distribució del treball al mas, tot i que, cal dir-ho, aquestes no havien pas estat una realitat immòbil. La motorització i tractorització del treball ha reduït les necessitats laborals en les operacions de cultiu i han tendit a masculinitzar-les més. El treball infantil ha reculat fins a nivells difícilment perceptibles o mesurables, paral·lelament a la consolidació del sistema educatiu primari i malgrat que durant molt temps, en els moments àlgids del cicle agrari, es continuessin produint episodis d’absentisme escolar massiu. Els processos d’especialització productiva també han reduït la varietat d’operacions i tasques realitzades als masos, i les situacions s’han diversificat en funció de les característiques dels cultius o produccions dominants. Allò que ha romàs com un tret distintiu ha estat la pluriactivitat. La caiguda general de l’ingrés agrari ha exigit molt sovint que les famílies pageses desenvolupessin activitats complementàries fins i tot entre els pagesos amb més patrimoni. Avui no és estrany compaginar el cultiu d’un mas –i probablement de més d’un– amb activitats professionals de caràcter urbà. El treball agrari és més que mai, almenys a escala familiar, un treball a temps parcial.

El mercat de treball: mossos, jornalers i criades

El mas, tot i tenir generalment el caràcter d’explotació familiar, no era una unitat tancada des de la perspectiva de les fonts de treball perquè, a més de la mà d’obra familiar, amb certa freqüència s’havia de recórrer a treballadors externs, sia per la via de la contractació, sia a través de mecanismes d’intercanvi –anomenats ‘tornajornals’– amb masos veïns. Encara que les explotacions agràries hagin mantingut fins a l’actualitat el nucli familiar com la font de la seva mà d’obra –i això els ha diferenciat de la resta de sectors econòmics, en què la proletarització ha estat general–, el caràcter marcadament discontinu del cultiu, amb una demanda de treball concentrada en períodes curts, les considerables fluctuacions en l’oferta de treball familiar, l’estructura de cultius o la mateixa extensió del mas sovint han fet insuficients els recursos laborals familiars i han portat a contractar mà d’obra forana.

Històricament, han existit dos grans tipus de treballadors agraris assalariats: els estables i els jornalers. Els primers eren mossos i criades, els quals eren contractats per períodes llargs de temps i residien de manera permanent al mas fins al moment en què es trencava la vinculació laboral. Els segons eren contractats de forma puntual per a la realització de tasques de suport esporàdiques lligades tant al cicle de cultius com al manteniment de la finca. Mentre que el treballador a jornal encara existeix, tot i que amb un perfil substancialment modificat, la figura del mosso està pràcticament extingida i ha estat substituïda, en alguns casos, per un nou tipus d’assalariat estable el qual, d’altra banda, és predominant. Segons el darrer cens agrari, del 1999, el nombre d’assalariats fixos a Catalunya, reduïts a unitats de treball anual (UTA), era de 15 541, mentre que els treballadors eventuals equivalien a 8 354. El volum de treballadors implicats és molt petit, tot i que en aquestes darreres xifres no s’inclouen molts dels treballadors immigrants no regularitzats i sense contracte, tan presents al camp i, sobretot, en cultius més intensius en mà d’obra com els productes d’horta o la fructicultura.

D’altra banda, també cal tenir present que, els darrers anys i sobretot pel que fa als cultius de terra campa, és a dir, la destinada al conreu de cereals i lleguminoses, la contractació de mà d’obra va essent substituïda per la contractació de serveis a empreses especialitzades que disposen de maquinària potent i capaç de realitzar operacions de preparació del terreny, de sembra o de recol·lecció en poc temps.

Les figures del mosso i la criada rurals eren pròpies de la fase juvenil del cicle de vida de moltes persones, bàsicament fadristerns o cabalers. Rarament els propietaris de masos o els masovers assumien la contractació de famílies senceres d’assalariats, ni tampoc preveien cap mena d’espai d’habitació dins el mas per als familiars d’aquests treballadors. La categoria de mosso i de criada era associada amb la joventut o, en tot cas, amb la solteria.

Per a la major part de treballadors rurals, fer de mosso o de criada era un estadi temporal en la vida que permetia adquirir experiència i aconseguir acumular uns petits estalvis. Fer de mosso durant un quant temps era una manera d’obtenir ingressos complementaris en alguns casos i, per als fills segons de les famílies de petits pagesos, una manera de guanyar uns diners que després podien servir per a establir-se pel seu compte. El refranyer testimonia quina era la durada habitual dels tractes o contractes, que solien tenir com a referents les diades de Nadal i Sant Joan: “El criat i el gall, de Nadal a Nadal”, “Qui vulgui criats, per Sant Joan en lloguen”, “Per Sant Joan, deu-nos la paga que ens en anam”.

Els mossos eren individus que ajudaven en el que feia falta. Combinaven les feines amb les que tenien a casa seva i quan feien tractes ja acordaven que podrien marxar una setmana per anar a podar la seva vinya o per anar a cavar. En les llibretes dels amos s’anota sovint que “ha estat set dies a treballar per ell”, i això fa pensar que era una pràctica habitual. Un mosso no podia anar a casa seva i tornar-ne cada dia, per tant havia de dormir al mas i fer-hi vida. Per això el salari del mosso sempre preveia la manutenció –menjar i dormir–, que anava a càrrec del mas, i a més una quantitat en diner. Aquesta quantitat variava els mesos de menys feina –desembre, gener, febrer–, dels mesos de més feina i dels dies reals treballats. No es tracta d’un sou a preu fet, ja que els mossos havien de fer tota mena de feines, sinó d’un tant fix mensual del qual es descomptaven les absències. Generalment la remuneració monetària que percebien pel seu treball era reduïda i es feia efectiva d’any en any o en finalitzar l’estada. Allà on els tractes es feien d’un any per l’altre, com a les terres de Lleida, es van arribar a formalitzar unes tarifes de mossos que tingueren àmplia circulació impresa per tal de fixar –en funció dels mesos que s’havia treballat– la part de la soldada que s’havia de pagar quan es trencava el tracte. Hi havia diverses tarifes perquè la remuneració dels mossos variava en funció de l’edat i de la categoria.

La figura del mosso era polivalent, però hi havia especialitzacions que agafaven més o menys importància segons a què es dedicava el mas. Alguns tenien traginers que també aportaven el seu bestiar amb el preu; bovers que feien pasturar els bous i se’n cuidaven; porcaters i porcateres que pasturaven els porcs per les zones de glans de l’heretat i solien ser nois molts joves amb salaris més baixos; també hi havia els pastors, que cobraven una quantitat en diner i una participació en el ramat.

Un mas com el Santmartí, al segle XIX, tenia fixos quatre mossos, un bover, un porcater, un pastor, un rabadà, un traginer, dues criades i una dida si hi havia algun nadó que calgués alimentar. En total unes dotze persones que anaven variant d’una època a l’altra de l’any. Aquestes feines eren molt importants per a ajudar a la reproducció social del sistema en el sentit que proporcionava ingressos per poder accedir a vinyes, cases o a un matrimoni.

Especialment en els masos més grans, on podia haver-hi fins a quatre o cinc mossos, hi havia una certa jerarquia entre ells. El més ben considerat era el mosso de mules, encarregat de mantenir i treballar amb aquest bestiar; també hi havia mossos de bous i, en tercer lloc, mossos d’aixada, que era la categoria inferior i el seu treball era, en principi, sense animal.

Les dones assalariades contractades de manera estable rebien el nom de criades. Eren noies joves i rebien, a més del jornal, camisa, davantal, mitges, espardenyes i, de vegades, esclops. El seu paper no sempre és assimilable al servei domèstic urbà. Les seves tasques eren similars a les d’una mestressa rural que, a més de les feines de caràcter estrictament domèstic, s’encarregava de cultivar l’hort, alimentar l’aviram i els porcs i col·laborar en totes aquelles operacions agrícoles que culturalment eren considerades adequades per a les dones.

La mitologia pairalista ha posat èmfasi en l’existència d’una pretesa relació paternofilial que unia el pagès amb els seus mossos, i ha realçat el fet que compartissin taula durant els àpats. El folklorista Valeri Serra i Boldú, en el Calendari folklòric de l’Urgell (1914), recull aquest plantejament quan afirma que el mosso “entra a formar part de la família del propietari i allí menja i viu”. Tanmateix, aquesta imatge, no la corroboren pas molts textos “normatius” elaborats pels mateixos pagesos.

En el “Plan general” de la casa de Caselles (1832), per exemple, es fa evident l’existència de dues taules –una per al servei i una altra per als amos– amb una pauta de consum diferent. Semblantment el manuscrit de Porrera (segle XVIII) ja esmentat recomana al pagès “no tractar-se massa familiaritat ab los criats y criades”. Encara que les relacions laborals entre amos i mossos no es reduïssin a un intercanvi purament mercantil i estiguessin impregnades de valors paternalistes, al capdavall el que es perseguia era el màxim rendiment en el treball, tot evitant comportaments indolents i fraudulents. En darrera instància, el criteri imperant era el recollit per Miquel Agustí (1617): “Lo Pare de familia ha de tenir vigilancia de donar sempre faena als seus treballadors” perquè “lo treballador no te de estar un punt en vaga, y nos perda un punt sense aplicarlos en alguna obra limitada”.

El procés de mecanització i la transformació del treball agrari

Tot i la mecanització, la falç s’ha mantingut com a eina força útil.

Fototeca

El treball agrari, fins ben entrat el segle XX, va tenir un nivell de mecanització baix, en comparació amb altres sectors d’activitat que van incorporar aviat les noves tecnologies de la industrialització. Històricament, la pràctica agrícola ha estat molt intensiva en mà d’obra i poc intensiva en béns de capital. Fins a mitjan segle XIX, l’instrumental agrícola que posseïen els pagesos en els masos era relativament limitat. Als inventaris de béns de pagesos –generalment fets per les seves vídues poc temps després de la defunció– aquesta austeritat es fa evident. Per exemple, en l’inventari del 1856 dels béns del propietari del mas Llosas d’Ullastret, que tenia unes 15 hectàrees de terra cultivada, només s’esmenten algunes eines per a cavar i llaurar els camps (tres tràmecs, dos cavics, quatre arades –dues de les quals ferrades, amb components de ferro– i un rascle), algunes eines per a la recol·lecció (quatre forques –dues de les quals venteres–, dos rampins i quatre garbells de tipus diferent), un parell de carretes i un carro per al transport –amb tots els guarniments–, alguns recipients per a la conservació, transport o mesura (un cabàs, un canat, un quartà de fusta) i, finalment, recipients per a la vinificació (dues tines i vuit bótes). De ben segur que algunes eines no van ser inventariades –com ara falçs i volants–, potser perquè havien estat adquirides per un altre membre de la família, però tot i això la imatge general que evoca aquest inventari –i això és extrapolable– és la d’una gran contenció pel que fa a la disponibilitat d’eines i instruments.

Va ser, precisament, a partir de mitjan segle XIX que es va començar a ampliar la dotació i diversitat d’eines presents en les explotacions agrícoles. A aquest procés hi van contribuir diversos factors: el dinamisme tecnològic de les agricultures de l’Europa nord-atlàntica i dels Estats Units; la consolidació dels estudis d’agronomia a l’estat espanyol –l’Escuela Central de Agricultura, situada a Aranjuez, va ser creada el 1855–; l’emergència de les primeres associacions de propietaris, i molt particularment de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que posaren gran èmfasi en la modernització tècnica de l’agricultura –a més de la defensa de la propietat–; una conjuntura social i econòmica que va portar a molts propietaris rurals particulars a invertir quantitats importants de diners en la millora de les seves explotacions, etc. La premsa agronòmica de la segona meitat del segle XIX es va fer ressò de les adquisicions de màquines espectaculars que substituïen l’home i l’animal per màquines de vapor mòbils (anomenades locomòbils) i que eren assajades en finques dels propietaris rurals més acabalats; però, de fet, durant el segle XIX, més que la mecanització, el que es produí fou una llarga etapa de perfeccionament i millora dels instruments manuals que va comportar l’aparició o difusió de noves eines: la dalla es va estendre com a instrument de sega per als cereals; va haver-hi canvis en el material de construcció de les arades –amb un creixent ús del ferro en substitució de la fusta–; van aparèixer nous tipus d’arada; el trill de cilindre o de disc va substituir en algunes comarques el trill de fusta amb incrustacions de sílex; es va difondre una ventadora accionada manualment que facilitava la separació de gra i palla en la batuda; etc.

Les primeres passes en la mecanització del treball agrícola es produïren des del final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX. El cens de maquinària del 1932 –el primer mínimament complet– ens mostra com el procés de modernització tècnica de l’agricultura catalana estava relativament desenvolupat. La substitució dels instruments tradicionals per altres de més moderns havia avançat molt i, a més, s’havia estès relativament l’ús de maquinària estalviadora en treball humà. L’arada tradicional –el model romà, amb les seves variants– va ser desplaçada per l’arada de pala i per altres instruments aratoris més complexos (arades de subsòls, de polisolc, etc.). Una operació tan apreciada com la fangada, amb l’expansió d’aquests models d’arada, es va veure reduïda poc més que a l’espai de les hortes. Alhora, hi hagué una ampliació significativa d’instruments de cultiu complementaris com ara sembradores, cultivadors, estripadors, etc. També estava avançant la sega a màquina, amb segadores gavelladores i segadores lligadores, i més modestament s’havien difós les batedores mecàniques. Mentre que les primeres, les segadores, van permetre substituir les colles de jornalers pel treball familiar en la sega de farratge i cereals, la batuda a màquina va operar en sentit contrari ja que era realitzada per colles de batedors itinerants contractats per la societat o empresa propietària de la batedora.

Els memorialistes pagesos que els darrers quinze o vint anys han escrit i publicat les seves obres intentant rememorar la vida ‘tradicional’ a pagès tendeixen a descriure aquest estadi del procés de mecanització. Aquesta és, però, una associació errònia, esbiaixada per la magnitud de les transformacions vinculades a la posterior motorització i ‘revolució verda’ (l’increment espectacular de la producció de cereals, especialment els anys 1965-85, que tingué lloc per la utilització de varietats d’alt rendiment de blat, ordi i blat de moro) i, també, per la manca de perspectiva històrica. De fet, l’agricultura practicada durant les dècades del període 1930-1940 havia variat substancialment respecte, per exemple, d’un segle enrere; entre altres motius perquè el canvi tècnic no es va reduir exclusivament a l’ús d’algunes noves eines i de maquinària més o menys lleugera. Efectivament, la difusió d’aquests instruments formava part d’un núvol tecnològic més ampli. Les segadores mecàniques, per exemple, requerien l’ús de cavalls en comptes de bous, el bestiar de treball més habitual als masos, i l’alimentació d’aquells era molt més exigent i comportava modificar el sistema de cultius per tal de produir més farratge i pinso. La mecanització de la sega condicionava, per tant, el conjunt de les estratègies tècniques i productives del mas. De manera paral·lela, la batuda a màquina comportava un canvi de varietat en els cereals, perquè les varietats locals generalment eren poc resistents als tractaments mecànics, es perdia molt gra i les palles quedaven en tan mal estat que no servien per a alimentar els animals. Els processos de canvi tècnic i mecanització no van ser fets isolats, descontextualitzats, sinó que van avançar conjuntament, en forma de nebulosa, afectant el conjunt de pràctiques i tècniques aplicades en l’explotació. En el cas d’haver existit mai una agricultura ‘tradicional’, aquesta feia molt temps que estava en procés de transformació.

Sega amb maquinària moderna a la Fondarella. La substitució dels animals de càrrega i de tir pels tractors –generalitzats entre els anys cinquanta i seixanta del segle XX– i la motorització van comportar canvis fonamentals en la productivitat agrícola.

Fototeca - Montse Catalán

model d’agricultura practicada abans del 1950 difícilment pot ser qualificat de ‘tradicional’ –un concepte ben poc útil per a parlar del passat–, tot i que certament compartia un tret fonamental amb tots els sistemes agrícoles anteriors: la seva base orgànica. L’origen de l’energia i dels inputs utilitzats era, fonamentalment, orgànic. La mecanització havia permès reduir les necessitats de treball humà, però fins aleshores la força de tracció continuava essent orgànica, estava fonamentada en els animals de càrrega i de tir. Així doncs, la ruptura fonamental es va produir amb la motorització i la tractorització, que van substituir els animals de treball i van deixar pas a un model d’agricultura energèticament dependent. La cronologia d’aquest procés és relativament recent. Tot i que des de la segona meitat del segle XIX ja existien alguns tractors de vapor o, més tard, amb motor de combustió interna, no va ser fins a les dècades dels anys 1950 i 1960 que, pròpiament, el tractor es va generalitzar i va esdevenir un substitut de la força de treball tant humana com animal. El 1950, a Catalunya hi havia 1 952 tractors; el 1961 poc més de 8 500, i el 1970 gairebé 37 000. Actualment el parc de tractors és d’unes 60 000 unitats, segons el cens agrari del 1999, tot i que una porció indeterminada no s’utilitza realment. Tan important com la quantitat de tractors és la seva potència, i aquesta ha augmentat de manera espectacular en el darrer mig segle. La darrera generació de màquines es caracteritza per la utilització de tractors amb quatre rodes motrius i una potència superior als 120 cavalls de vapor i per l’ús d’instruments que permeten realitzar, en els cultius de cereals, totes les operacions de preparació del sòl i de sembra en una sola passada. Un únic operari fàcilment cultiva més de 100 hectàrees, extensió que es pot ampliar notablement en funció de les característiques del terreny, de l’estructura de les explotacions i del tipus de cultiu.

La tractorització ha estat un fet important en la història recent de l’agricultura catalana per motius ben diferents. Òbviament, ha propiciat un ràpid procés de substitució del treball humà en un context d’alça en el cost de la mà d’obra i ha permès uns nivells de productivitat laboral elevats, tot i que al preu de creixents desequilibris energètics. Però també ha estat un element clau en processos de transformació social de gran transcendència, particularment en la conversió en agricultors d’alguns propietaris rurals de tradició rendista arran de la crisi de la masoveria dels anys seixanta i setanta i la progressiva davallada de la renda de la terra. Per als qui havien estat educats en una vida ociosa i en les distincions de classe, el fet de treballar no solament com a empresaris agrícoles sinó com a agricultors havia d’estar revestit d’una certa dignitat; i el tractor va ser un instrument dignificador. Finalment, la tractorització i, més en general, la mecanització del treball agrari han conduït a la dissolució del mas com a unitat d’explotació. Les dimensions dels masos, com s’ha vist, tot i que variables, generalment són molt inferiors a la capacitat de les grans màquines utilitzades en les explotacions més tecnificades i, en conseqüència, les inversions realitzades en la seva adquisició i manteniment no són rendibles. Avui, per a amortitzar la maquinària agrícola cal treballar terres d’altres masos, sia sota règim d’arrendament, sia a través d’altres fórmules. D’altra banda, els problemes d’adquisició de maquinària i els riscos de sobrecapitalització de les explotacions també han estat un fort estímul per a consolidar un altre fenomen important en la vida social agrària del darrer segle. Ens referim al cooperativisme. Tot i que allà on les cooperatives –i altres formes associatives amb serveis cooperatius (sindicats agrícoles, Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos)– han obtingut més èxit ha estat en l’àmbit de l’elaboració i comercialització de la producció agrària, durant molts anys han fet un paper important com a vectors de la mecanització.

El manteniment de la fertilitat: dels fems a la química

L’aigua i els nutrients són els factors bàsics per al desenvolupament de l’agricultura. De l’ús adequat d’aquests dos factors, en depèn el rendiment òptim dels conreus. A la fotografia, terres de conreu prop de Bagà.

Fototeca - Rambol

Les tècniques agràries cerquen bàsicament dos objectius. N’hi ha que tenen com a finalitat estalviar feina als homes i també als animals; les altres pretenen augmentar el rendiment per unitat de superfície. No sempre són opcions convergents, perquè l’obtenció de més rendiments en una parcel·la habitualment s’ha aconseguit incrementant la quantitat de treball, i viceversa. Com mostrà fa anys Esther Boserup en Las condiciones del desarrollo en la agricultura (1965) la pressió demogràfica ha tingut un paper clau en aquest tipus de decisions sociotècniques.

El ventall de mecanismes que regulen la fertilitat del sòl són el principal instrument dels agricultors per a controlar els rendiments per unitat superficial. En la mesura que el creixement de les plantes és sobretot determinat pel factor aigua i pels nutrients, a més de la radiació solar, es pot parlar de dues grans tipologies tècniques: les que busquen controlar la dotació d’aigua i les que cerquen reposar nutrients en el sòl. Algunes d’aquestes han tingut un impacte molt gran sobre el paisatge. L’intent de controlar ambdós factors ha donat lloc a un espai agrari que no té res de natural, sinó que és fruit de la lenta però constant intervenció de l’home. De l’esforç acumulat al llarg de moltes generacions per aplanar terrenys, fer marges, construir terrasses, excavar canals de drenatge, possibilitar el reg amb aigües superficials, fixar les ribes amb pantalles d’arbres, esmenar la composició del sòl… n’ha emergit, al capdavall, un paisatge humanitzat, construït, que constitueix un capital fonamental per al manteniment de la fertilitat. La destrucció de sòl agrícola a conseqüència de l’expansió urbana i de les grans obres d’infraestructura viària dels darrers decennis implica la dilapidació inconscient d’aquest capital lentament acumulat.

Tot i que Catalunya és una regió amb forts contrastos climàtics, en general l’agricultura s’hi ha desenvolupat dins un context d’escassetat hídrica derivada tant d’una baixa pluviometria –una bona part del territori se situa per sota dels 500 mm anuals– com de la irregularitat de les pluges i, sobretot, del llarg període de sequera estival. A aquestes condicions, cal afegir-hi un territori amb molts pendents, fet que ha limitat les possibilitats del cultiu i ha condicionat la formació de sòls amb alta capacitat de retenció d’aigua. L’escassetat d’aigua ha estat afrontada amb estratègies diverses. Òbviament, la construcció de sistemes de reg n’ha estat una, però fins a mitjan segle XIX la possibilitat de construir aquestes infraestructures va estar limitada a àrees relativament petites tant per motius tècnics com per factors de tipus institucional, entre els quals destaca el monopoli senyorial dels molins, que competien amb l’agricultura per a l’obtenció d’aigua.

En aquest context, un dels elements clau en la preservació de la humitat del sòl va ser la pràctica del guaret, consistent a deixar reposar la terra i, segons el cas, fer algunes llaurades per a eliminar les plantes adventícies no desitjades. De fet, aquesta és la tècnica més antiga tant de reposició de nutrients com d’acumulació d’aigua. En zones amb molt baixa densitat demogràfica, després de rompre i cultivar la terra durant dos o tres anys, aquesta s’abandonava un període llarg –de quinze a vint-i-cinc o més anys– esperant que regenerés la vegetació natural i, amb ella, la fertilitat del sòl. Es tracta, per exemple, de les boïgues, o artigues, realitzades en àrees forestals les quals, abans de cultivar-se, havien de ser talades i cremades, i que de manera minoritària i en algunes àrees marginals van continuar practicant-se fins al segle XIX. A mesura que creixien les necessitats alimentàries de la població, però, la freqüència de les rotacions va haver d’escurçar-se per tal d’augmentar la producció. A Catalunya, al segle XIX, predominava un model de rotació curta, de durada biennal, amb dues peces que entren en alternança de conreus, anomenades fulles, una de les quals se sembrava amb cereal i l’altra es deixava en repòs. De fet, aquest era el tipus de rotació herbàcia dominant al món mediterrani des de l’antiguitat grecoromana. L’agronomia moderna tendeix a qüestionar la funcionalitat d’aquest sistema de guaret curt, però en agricultures de secà amb uns rendiments molt baixos podia ser útil per a acumular al sòl un dels elements més escassos, l’aigua, tot i que no tenia tanta utilitat per al restabliment de nutrients perquè el temps de repòs era massa curt.

La tècnica bàsica per a retornar nutrients al sòl ha estat, majoritàriament, l’aportació de fertilitzants en forma de fems. Els fems no són altra cosa que matèria orgànica en un estat de descomposició relativament avançat, fet que permet accelerar el cicle de transformació dels principals nutrients –nitrogen, fòsfor, potassi– en les formes requerides pels sistemes radiculars de les plantes. En els diferents sistemes agrícoles que van funcionar a Catalunya fins al principi del segle XX, el flux de nutrients en forma de fems tenia dues procedències: d’una banda, els grans i les palles de la collita consumits pel bestiar de la mateixa explotació, i de l’altra, un ventall de recursos externs: fullaraca del bosc, excrements d’animals alimentats amb pastures naturals… El sistema agrícola no era, des d’aquesta perspectiva, un ecosistema tancat, i el sosteniment de la fertilitat requeria un flux constant d’importació de nutrients. Als masos que disposaven d’espais propis de pastura i bosc, aquest flux sovint es limitava a la mateixa explotació, sempre procurant la plena utilització dels recursos propis. Per això els contractes de masoveria solien prohibir les vendes de palla i fems. Però les parcel·les cultivades per jornalers i menestrals o els masos més petits requerien tot un seguit d’estratègies per a restablir nutrients al sòl. Les pastures comunals, tot i que molt desigualment distribuïdes en el territori, podien cobrir en algunes localitats aquesta funció. Complementàriament, també podien utilitzar-se residus dels processos d’elaboració d’oli, vi i altres productes, o els llims procedents de la neteja de recs i canals. També podien comprar-se fems i, en les proximitats a viles i ciutats, latrines; però el mercat de fertilitzants era molt reduït i el cost elevat. En la Catalunya més seca i amb menys dotació ramadera, l’escassetat podia impulsar els pagesos a recollir excrements dels camins. Un mètode de fertilització molt estès a Catalunya, especialment, en les comarques meridionals, amb més escassetat de pastures, foren els anomenats formiguers o boïcs. Es tracta de pilons de branques i matolls coberts de terra i incinerats en el mateix camp sobre el qual, posteriorment, s’escampaven les cendres i la terra calcinada. Aquesta tècnica implicava la pèrdua de bona part del nitrogen present en la matèria orgànica, però podia ser una pràctica adequada per als cultius vitícoles, més exigents en potassi.

Targeta comercial d’un fabricant de productes químics i adobs del segle XIX. El guano fou el primer fertilitzant introduït a Catalunya, al qual seguiren altres productes, com els adobs artificials.

Fototeca / Arxiu Francesc Cabana - Gabriel Serra

A Catalunya, el model d’agricultura nord-atlàntica que suprimia el guaret i incorporava en la rotació cultius lleguminosos amb capacitat d’augmentar la dotació de nitrogen gràcies a l’acció de microorganismes que s’hi associen, va experimentar força restriccions per a desenvolupar-se. Només en aquelles comarques amb una pluviometria més alta –la Catalunya humida, amb nivells de precipitació superiors als 600 mm anuals– es van registrar avenços significatius en aquest sentit durant la segona meitat del segle XIX. En general, la ruptura definitiva amb els sistemes d’agricultura orgànica que limitaven els rendiments i la productivitat de l’agricultura catalana no va començar a produir-se fins a l’expansió dels fertilitzants inorgànics d’origen mineral o industrial. Certament, aquests ja eren presents a Catalunya des de mitjan segle XIX, que el guano peruà va començar a comercialitzar-se, però el consum significatiu de fertilitzants no va arrencar fins al principi del segle XX. Les primeres informacions estadístiques disponibles indiquen que el 1907 es consumien a Catalunya unes 29 000 tones d’adobs inorgànics, xifra que va créixer ràpidament fins els 186 000 del 1935. El gran salt, però, s’ha de situar durant les dècades dels anys 1950 i 1970, moment en què arreu va tenir lloc la ja esmentada ‘revolució verda’. Actualment, el consum d’aquests fertilitzants és molt superior, tot i que l’agricultura catalana ha continuat utilitzant massivament els excrements animals perquè es tracta d’un subproducte de poc valor que comporta considerables problemes de gestió en una de les seves línies bàsiques de producció, la ramaderia de llet i d’engreix. Les noves formes d’ús d’aquests excrements i, especialment, la utilització d’orins en forma líquida –purins– altament lixiviables (que són fàcilment arrossegats cap a capes més profundes del subsòl per efecte de l’aigua de la pluja) ha provocat l’aparició de problemes de contaminació ambiental per excés de fertilització (alts nivells de nitrats en aqüífers subterranis, eutrofització d’aigües superficials, etc.). Tot plegat ha permès augmentar enormement la productivitat del treball agrari i els rendiments per unitat de superfície, però ha generat nous problemes ambientals difícilment sostenibles.

Conservadorisme pagès?

L’endarreriment relatiu de l’agricultura catalana va ser, durant molt de temps, un lloc comú en tota mena d’escrits. Encara el 1967, quan el procés de transformació tècnica ja havia avançat substancialment, un descendent de rabassaires –Ramon Mas– que havia hagut d’emigrar a causa de la guerra civil i que havia escrit un opuscle titulat La pagesia catalana i els seus problemes sostenia que la catalana era “una agricultura que encara treballa amb arades de fusta i material de més d’un segle de retard”. Amb independència de l’encert o no en el diagnòstic, el text reprodueix una idea ben arrelada: l’agricultura s’havia mantingut, almenys fins aleshores, en una situació de fort endarreriment, especialment amb relació a l’Europa nòrdica i els Estats Units d’Amèrica, un endarreriment que vorejava la immobilitat. A l’hora de cercar les causes i els responsables d’aquesta situació, les opcions es diversificaven. Per a alguns, com el mateix Ramon Mas, el problema havia estat la distribució de la propietat, per a d’altres les raons havien tingut a veure amb el caràcter conservador i immobilista dels mateixos pagesos. Amb relació a aquest darrer aspecte, hi ha una llarga tradició literària de retrat pseudopsicològic dels pagesos que els caracteritza, segons el cas, com a conservadors, com a retardataris o, simplement, com a individus irracionals. Aquests estereotips poden rastrejar-se durant l’època medieval i moderna, com ha fet Xavier Torres (2000), que observa la coexistència de dues línies interpretatives paral·leles: d’una banda aquella que, seguint Francesc Eiximenis, insisteix en el fet que els pagesos eren “bestials e rústechs e orats e sens raó” –qualificatius prou útils per a justificar la seva posició jurídica i social en el darrer esglaó estamental–; de l’altra, els qui entenen que eren l’encarnació de la vida austera, senzilla i dura, i pou de totes les virtuts cristianes, a més dels sostenidors de l’edifici social. Ambdues visions van perdurar i es van tornar a elaborar posteriorment, durant els segles XIX i XX. Els practicants del naturalisme literari –Raimon Casellas, Víctor Català…– accentuaren la ignorància, l’avarícia, la tossuderia, la insensibilitat i, en definitiva, la grisor i brutalitat dels personatges rurals. En contraposició, els escriptors de tendència més conservadora i propera al catolicisme, començant pel bisbe Torras i Bages, van recollir l’altre fil interpretatiu i exalçaren el pagès per a convertir-lo en el receptacle no solament de les virtuts cristianes, sinó també de les essències de la pàtria catalana. Ambdós retrats, oposats en molts sentits, compartien un punt essencial: la consideració del pagès com a individu conservador, encara que la valoració que en fessin fos ben diferent.

Des d’una perspectiva política, el conservadorisme pagès ha estat remarcat per molts autors. Jaume Vicens Vives (1954), a Notícia de Catalunya, afirma que “el pagès català ha estat poc amic de commocions i d’alçaments subversius” i que “el n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses”. En un sentit similar, amb no poca freqüència, els analistes electorals remarquen, després de cada convocatòria, l’associació entre les opcions polítiques conservadores i les localitats rurals. Josep Pla, en el cru retrat Els pagesos (1952), considera que en política els pagesos són una massa inerta, amorfa, i que són incapaços d’entendre el joc polític que va més enllà dels seus –diu ell– limitats horitzons. Tanmateix, a part d’aquestes aproximacions sumàries, cal recordar que històricament ha existit una important diversitat en els comportaments polítics pagesos. No tots els pagesos han estat carlins. Al costat de les tradicions conservadores ben presents en algunes zones, altres comarques –en especial les vitícoles meridionals– els dos darrers segles s’han caracteritzat per un comportament polític d’altre signe, derivant en alguns casos cap a les opcions revolucionàries. Existeix, per tant, una geografia del ‘conservadorisme’ pagès, com a mínim del conservadorisme polític. Fa poc, un dirigent de la Unió de Pagesos recordava les dificultats que havia tingut aquest sindicat per penetrar en comarques de la Catalunya humida com Osona o el Berguedà, i ho atribuïa a un entorn més conservador, condicionat per l’aïllament en què vivien i treballaven els pagesos i per la manca d’estructures cooperatives o col·lectives que exercissin de punt de reunió. No tots els pagesos tenen ni han tingut el mateix color polític.

Des d’una perspectiva tècnica i econòmica, l’actitud dels pagesos també ha estat injustament qualificada d’immobilista. En les seves accepcions més modernes, s’ha parlat de l’aversió al risc dels pagesos i se’ls ha responsabilitzat de frenar la innovació i la modernització agrària. L’endarreriment econòmic espanyol va ser atribuït, durant molt de temps, al subdesenvolupament del sector agrari. Al darrere d’aquesta mena de valoracions, però, s’hi amaga una profunda incomprensió sobre el funcionament del procés de producció agrari i també sobre la forma com pot avançar i desenvolupar-se el canvi tècnic en l’agricultura. La producció agrària sempre ha estat sotmesa a fortes incerteses i fluctuacions, sobretot abans de la difusió dels fertilitzants químics i minerals. Amb anterioritat al segle XX, quan els rendiments cerealícoles se situaven en nivells francament baixos, les oscil·lacions en les collites eren brusques i els anys de mala collita molt freqüents; una mala collita podia conduir fàcilment a la fam, a l’endeutament i a la pèrdua de patrimoni. En aquestes circumstàncies és comprensible que els pagesos adoptessin una bateria d’estratègies per a minimitzar els riscos inherents a la producció agrícola, les quals anaven des de la diversificació de conreus fins a una gran cautela en l’experimentació i la introducció de novetats. La rutina pagesa, d’altra banda, no era simplement inèrcia; era també una expressió dels sabers acumulats per successives generacions d’agricultors. L’agronomia moderna ha tendit a rebutjar i menystenir els sabers pagesos i les velles pràctiques –diguem-ne ‘tradicionals’–, i només els darrers decennis s’ha començat a reconèixer el valor i l’interès d’aquests coneixements com a respostes adaptades als desafiaments imposats per unes condicions naturals no sempre prou favorables al cultiu d’aquelles plantes socialment valorades.

Els vells tòpics i prejudicis sobre la psicologia i el caràcter pagès, de tota manera, sembla que van retrocedint i canviant. Durant molt de temps el qualificatiu ‘pagès’ es trobà revestit de connotacions pejoratives. Quan algú se sentia a dir, irònicament, ‘pagès’, sabia que el titllaven d’ingenu, crèdul i poc adaptat a la sofisticació de les formes de vida urbana. Avui, el terme ja no té les mateixes connotacions. Tant la tecnificació del treball com la mateixa escassetat de pagesos han afavorit un canvi de valoració de la figura del pagès, que ha deixat d’associar-se amb valors negatius. Avui molts pagesos i masovers són persones amb un nivell d’estudis considerable.