El turisme

Del viatge al turisme

Tot i que el turisme és un fenomen contemporani, els precedents més o menys formals es remunten a l’antiguitat clàssica. Hi ha un consens generalitzat entre els estudiosos per a establir una certa continuïtat entre les pràctiques anomenades Grand Tour, pròpies de l’aristocràcia dels segles XVII i XVIII, i el desenvolupament posterior del turisme.

Anunci publicat el 1920 a la revista “Libro de Oro del Comercio, de la Indústria y la Navegación”, on l’hotel Ritz oferia una imatge elegant i cosmopolita, apropiada per a rebre els turistes estrangers.

Fototeca

El Grand Tour era fonamentalment un viatge de formació per a joves aristòcrates en un primer moment anglesos –i després també francesos, alemanys i russos– que tenia com a fita principal, de primer, París i altres zones de França, i després altres ciutats europees, centres polítics principalment, i que va generalitzar l’hàbit de viatjar entre les classes dominants (aristocràcia en un inici i alta burgesia posteriorment). Això provocà que durant el segle XVIII, amb l’ideari de la Il·lustració, diversos viatgers fessin recorreguts per Espanya, entre ells Alexandre de Laborde –militar i escriptor– i Arthur Young –economista britànic–, amb un esperit enciclopèdic i genèricament progressista. Al llarg del segle XIX, aquests viatgers il·lustrats foren substituïts, al seu torn, per un nombre més gran de viatgers romàntics, des de Gautier fins a Demidoff i d’Amicis, a la recerca de l’exotisme del sud. Els uns i els altres solien visitar Catalunya quan entraven a la Península o en sortien i, curiosament, arribaren a una conclusió semblant: Catalunya s’assemblava molt poc a la resta de l’Estat, o a la imatge d’Espanya que hi pensaven trobar. Aquest fet constituïa una sorpresa agradable per als il·lustrats, que lloaven la modernitat relativa i la industriositat del país, i en canvi una decepció per als romàntics, que, o bé es delien per arribar d’un cop a l’Espanya que ells tenien per autèntica, la de les gitanes i els bandolers, o bé passaven per Catalunya sense mostrar gaire interès. La tradició viatgera continuà durant tot el segle XIX i el principi del XX, però Catalunya seguí essent una terra de pas per als viatgers europeus. La inestabilitat política a l’estat espanyol, primer, i la Primera Guerra Mundial, després, anaren espaiant la presència de viatgers a Catalunya, i en conseqüència, de testimonis d’aquests viatges, fins que progressivament es confongueren amb el turisme i les seves diverses motivacions.

Pel que fa al coneixement del país, té molta més transcendència els que es podrien anomenar viatgers autòctons, és a dir, els excursionistes. L’excursionisme català va néixer durant el darrer quart del segle XIX, a l’empara de dues influències: els clubs alpins europeus –com el Club Alpin Français, del 1874, alguns membres del qual mantingueren intenses relacions amb els excursionistes catalans–, i els ideals patriòtics del moviment de la Renaixença, que posà les bases per a la construcció romàntica de la nació. Per aquesta raó es pot considerar que l’excursionisme català, inicialment, i com a substrat al llarg de tota la seva història, és més intel·lectual que esportiu. Els primers cims dels Pirineus, en general, són sotjats per alpinistes francesos, mentre que l’excursionisme català es dedica principalment a conèixer el país i estudiar-lo. No és casual que la primera associació excursionista de Catalunya fos fundada per sis joves menestrals lletraferits a la platja de Montgat, el 1876, amb el nom d’Associació d’Excursions Científiques Catalanista, que ja constituïa, en ell mateix, tota una declaració d’intencions, i que la primera excursió que van programar fos al Monestir de Pedralbes, on feren treballs de documentació gràfica. Dos anys després, el 1878, i com a escissió d’aquesta primera agrupació, va néixer l’Associació Catalana d’Excursions. Ambdues s’uniren el 1891 per a crear el Centre Excursionista de Catalunya, que esdevingué una veritable universitat popular, donà a conèixer el país i fomentà el gust per recórrer-lo i descobrir-lo. El seu exemple s’escampà arreu, tot fent néixer una munió d’entitats excursionistes per tot Catalunya, molt actives, especialment durant el període que va fins a la Guerra Civil Espanyola.

L’excursionisme té una gran importància per al desenvolupament del turisme a Catalunya. En primer lloc, perquè descobreix el país, l’inventaria, l’explica, el dibuixa, el fotografia…, el posa a l’abast de tothom; en segon lloc, perquè fomenta l’hàbit de l’excursió en temps de descans, és a dir, produeix a Catalunya, per primera vegada, l’equació fonamental de tota activitat turística: desplaçament per lleure, i, finalment, perquè incorpora a l’imaginari col·lectiu una zona territorial que després tingué una gran importància en la configuració turística de Catalunya: els Pirineus.

Fins ben entrat el segle XIX, la terra dels Pirineus era ignota, una muntanya massa feréstega que no presentava cap atractiu, que no fos llibresc, a la civilitzada població del pla. La muntanya per excel·lència era el Montseny i al Montseny es feren, per exemple, les primeres pràctiques d’esports de neu. Curiosament, un autor del Montseny, Artur Osona, publicà el 1880 una guia que tingué gran influència en l’orientació d’alguns membres de les societats excursionistes cap als cims dels Pirineus, Regió del Montseny, amb totes ses derivacions, inclús les Guilleries, a la qual seguiren d’altres, fins a un total de disset. Però les influències per a incorporar els Pirineus als itineraris de l’excursionisme català tenen diverses fonts: l’exemple dels clubs alpins europeus, les expedicions d’alguns patricis associats amb les entitats excursionistes –com ara Francesc de Sales Maspons i Labrós i Carles Bosch de la Trinxeria— i altres individualitats com el geòleg Lluís Maria Vidal, i, potser per damunt de tot, el singular viatge per les valls i muntanyes pirinenques emprès, els anys vuitanta del segle XIX, per un personatge tan peculiar i estimat pel poble català com Jacint Verdaguer, que va recórrer indrets no gaire accessibles aleshores, com el massís de la Maladeta, i, alhora, va deixar una col·lecció de relats i poemes impagables.

L’atractiu de l’alta muntanya, reforçat per figures com les de l’enginyer Juli Soler i Santaló i tants d’altres, va portar finalment a la constitució d’una Secció d’Esports de Muntanya, al Centre Excursionista de Catalunya, el 1908, sota la fructífera presidència de Cèsar August Torras, que va tenir el seu millor exponent en la incessant i variada activitat muntanyenca de Lluís Estasen. D’aleshores ençà, l’excursionisme català no solament va recórrer i popularitzar els indrets més inaccessibles dels Pirineus i en va fer conèixer la bellesa, sinó que va originar tot un corrent d’excursionisme esportiu que s’ha passejat i es passeja per les serralades més altes del món.

Tot i així, els Pirineus van continuar essent durant molts anys patrimoni dels excursionistes i de persones que s’hi desplaçaven a l’estiu per a fer-hi llargues estades. No és estrany, si es compta, per exemple, el temps que es trigava el 1904 de Barcelona a Esterri d’Àneu, segons explica Joaquim Morelló en el seu llibre, La Vall d’Àneu (1904): cinc hores de tren fins a Tàrrega, catorze hores de diligència de Tàrrega a Tremp pel coll de Comiols, quatre hores més de tartana fins a Gerri i, finalment, onze hores de cavalcadura resseguint la Noguera Pallaresa. Trenta-quatre hores de viatge, tot plegat, i al capdavall per trobar-hi allotjaments “horrorosament indecents”, si s’ha de fer cas de Hepburn Ballantine, viatger britànic, que deu anys abans, el 1894, assegurava: “He vist al llarg de la meva vida molts llocs estrafolaris, bé ho sap Déu, però aquella habitació, o cel·la, o com vulgueu anomenar-la, ho supera tot… Mai no hauria pensat que el fill de la meva mare hagués de dormir en un lloc semblant.”

Si els excursionistes van recórrer el país amb afanys patriòtics, culturals i esportius, la medicina higienista va propiciar una altra descoberta i colonització, per dir-ho així, més sedentària. Cap al final del segle XIX i el principi del segle XX, la medicina va anar adoptant l’anomenat paradigma bacteriològic, segons el qual les principals malalties eren degudes a organismes microscòpics. Aquests organismes microscòpics causants de les malalties, diu aquest paradigma, poden ser combatuts directament, a l’inici, de manera preventiva, mitjançant vacunes i sèrums com els elaborats per Louis Pasteur i Robert Koch, per exemple, i, posteriorment, sobretot a partir dels descobriments d’Alexander Fleming i altres científics, amb la generalització dels antibiòtics per a combatre les infeccions. Abans d’això, la medicina científica es basava en l’ideari higienista. Aquest ideari considerava que les causes de les malalties eren degudes, bàsicament, a unes entitats vagues anomenades miasmes i, en qualsevol cas, les males condicions higièniques en un sentit molt ampli, tan públiques com privades. Així doncs, mirava de prevenir-les i pal·liar-les amb els mateixos mitjans, és a dir, creant les condicions considerades idònies perquè no proliferessin.

Les pràctiques higienistes continuaren durant molts anys convivint amb el paradigma bacteriològic, i moltes d’elles es podria dir que avui dia es recuperen a mig camí entre la salut i l’hedonisme. La pràctica higienista més elemental consisteix a allunyar-se dels focus d’infeccions. I justament és el canvi d’aires el que fomentà l’estiueig entre les classes benestants, les úniques que s’ho podien permetre, durant uns quants mesos en què les epidèmies es veien afavorides per les condicions climàtiques; així, es fomentà l’èxode de la ciutat de les famílies, primer aristòcrates i després, més generalitzadament, burgeses. D’aquesta manera, començaren a sovintejar les vil·les d’estiueig, primer als pobles del Pla de Barcelona, com ho recorda el Baró de Maldà en la seva obra Calaix de sastre, i després a les comarques veïnes, afavorides sovint per l’arribada del tren, i també veritables ciutats d’estiueig, com foren Viladrau, Camprodon o Puigcerdà, on s’ha conservat un bon llegat de parcs i edificis modernistes i noucentistes.

Al segle XIX i inicis del XX els balnearis conegueren una intensa activitat relacionada amb la salut, però també amb l’àmbit social. A la fotografia, façana de les Termes Orion a Santa Coloma de Farners.

Fototeca - Montse Catalán

De vegades, aquestes estades de vacances anaven lligades a altres pràctiques higienistes com eren prendre les aigües, els tractaments termals o els banys de mar. Les propietats de determinades aigües i tractaments termals per a certes afeccions era coneguda ja en l’antiguitat, en l’època romana, com ho testimonien les restes arqueològiques trobades, per exemple, a Caldes de Montbui, que conserva les termes. Però des de mitjan segle XIX la pràctica es generalitzà entre les elits socials i, entorn de les deus, s’edificaren o es restauraren establiments de luxe, els balnearis —meitat hotel, meitat establiment sanitari— amb una intensa vida social.

Els banys de mar constituïen en aquesta època una pràctica més controvertida. Els beneficis que s’atribueixen als banys i, sobretot, a la proximitat del mar, contrasten amb la precaució pel que fa als canvis de temperatura o els perills de l’aigua. Tot i així, amb el decisiu exemple de la monarquia que, per recomanació dels metges, anava a prendre banys de mar a Sant Sebastià, al País Basc, començaren a generalitzar-se algunes destinacions de platja, on també s’edificaren vil·les d’estiueig i alguns establiments hotelers de luxe. De vegades són destinacions de proximitat a poblacions importants, com és el cas de Salou, que Antoni Aluja i Miguel a Topografia mèdica de Reus, considerà ja, el 1887, com un barri de Reus, concorregut a l’estiu pels banyistes que, tanmateix, al capvespre han de tornar a la vila per por del paludisme. Aluja, en una visió gairebé profètica, diu que “…debería cuanto antes procurarse el saneamiento de aquellas playas, pues si el tóxico palúdico desapareciera, en muy corto espacio de tiempo se vería levantar en aquel casi hoy abandonado sitio, infinidad de casas, establecimientos y otros atractivos al objeto de tomar cómodamente los baños y veranear deliciosamente respirando el fresco aire del mar”.

Amb la generalització de l’estiueig entre l’alta burgesia catalana, i d’aquells que malden per assimilar-s’hi, començà a sovintejar també la pràctica de deixar la família en la destinació de vacances i romandre els homes, d’una manera més o menys estable, a la ciutat, per atendre els negocis i altres afers.

Les classes populars urbanes, mentrestant, patien les epidèmies i passaven l’estiu com podien, treballant —encara eren lluny les vacances pagades—, prenent la fresca quan no es podia dormir i aprofitant la llei de descans dominical (vigent des del 1904) per fer fontades o, els més inquiets, practicar l’excursionisme.

El turisme de masses

L’esclat del turisme com un fenomen de masses i el seu creixement ininterromput fins als nostres dies no s’esdevingué, en l’àmbit global, fins després de la Segona Guerra Mundial. Com ha remarcat Valène L. Smith, i també molts altres autors, perquè es generalitzi la pràctica del turisme s’han de produir un cúmul de factors estructurals, en les societats emissores, que interactuen els uns amb els altres.

Bàsicament, aquests factors són, en primer lloc, la regularització de les vacances pagades i la disponibilitat d’ingressos discrecionals, és a dir, temps de lleure i diners per a gastar en productes, activitats o serveis alternatius, més enllà de les necessitats bàsiques de subsistència. Aquestes condicions, que es donen des de fa temps en l’aristocràcia, primer, i més tard en l’alta burgesia, es generalitzen, amb més o menys intensitat segons el lloc, als països industrialitzats durant la primera meitat del segle XX, però amb unes aturades generalitzades per la Primera Guerra Mundial a Europa, el crac del 29 i la Gran Depressió als Estats Units, i s’hi consoliden, primer al Regne Unit i després a la resta de països de l’Europa occidental, ja sigui en el període d’entreguerres o després de la Segona Guerra Mundial, tot donant lloc a unes classes mitjanes cada vegada més extenses, que disposen de temps i tenen diners per a gastar. A aquests factors, cal afegir-hi la revolució del transport —sobretot de la indústria automobilística i de l’aviació—, que la mateixa guerra accelerà, i per al qual calgué trobar uns usos pacífics. Des d’un punt de vista cultural, el turisme passà a ser objecte de tota mena de sancions positives, inicialment com a marcador d’estatus social i, posteriorment, com a necessitat percebuda i objecte de desig.

Entorn d’aquestes disponibilitats s’albirà una oportunitat de negoci que donà lloc a una veritable indústria turística, una indústria sui generis, intersectorial, basada en recursos naturals i culturals preexistents i la prestació de serveis diversos, i que actua en un mercat, amb un joc entre l’oferta i la demanda; una veritable creació de productes, amb una posició diversificada i amb tècniques de màrqueting com les de qualsevol altre sector industrial. En certa manera, es podria dir que, per aquest camí, el capital recupera, mitjançant la despesa turística, el dispendi improductiu de les vacances pagades.

Inicialment, el turisme de masses es va anar estenent d’una manera tímida i a l’interior dels mateixos països que generen els turistes (el Regne Unit primer, i la resta de països capitalistes avançats a continuació), però, ràpidament, s’escampà per tot el món, tant en destinacions internes com externes, i esdevingué un fenomen que, en un temps breu, va adquirir un abast planetari. Així, l’Organització Mundial del Turisme comptabilitzà, l’any 1950, 25 milions de turistes internacionals (només internacionals) i, l’any 2004, 760 milions, amb una estimació d’1 561 milions el 2020. Es tracta d’un creixement exponencial, que ni la crisi del petroli dels anys setanta ha interromput.

Per tal que es doni aquesta globalització del fenomen turístic, cal que concorri un altre factor, que és el que inicialment afecta, sobretot, tant Catalunya com la resta de l’estat espanyol: la desigualtat econòmica causada per les diferències físiques del territori. El turisme internacional es basa no solament en la democratització del transport aeri, sinó en el diferencial de costos de tota mena entre països o zones emissores i països o zones receptores. Així, els paratges més paradisíacs, els climes més atractius i les civilitzacions més exòtiques es poden trobar, i de fet es troben, en països i zones del planeta relativament pobres respecte de les societats emissores, amb l’augment automàtic del poder adquisitiu que això representa per als turistes, i la possibilitat, per a la indústria, d’oferir a preus assequibles destinacions i productes de luxe, amb un marge de benefici important. Les oligarquies locals solen col·laborar de manera entusiasta amb les inversions foranes, i arriben a establir —de vegades a partir d’uns terrenys, un hotelet familiar o una petita immobiliària—, veritables fortunes que ara, per exemple en el cas de Catalunya, les Illes Balears i altres zones de l’Estat, han donat lloc a algunes de les principals empreses del sector. Per als polítics locals, ateses les característiques dels països, l’arribada del capital turístic internacional fou, en general, com una benedicció vinguda del cel: no solament els va permetre enriquir-se sovint també ells directament, sinó crear llocs de treball directes i indirectes, en l’hoteleria i la restauració, o en la construcció i altres indústries auxiliars; un treball que generà una millora objectiva de les condicions de vida de la població afectada pel turisme i de la mà d’obra immigrant que atreu de l’interior del mateix país, i que, alhora, consolida l’estabilitat dels respectius règims polítics. Tot plegat, però, va tenir lloc sense considerar l’afectació del medi, ni tan sols del paisatge, mitjançant una actitud servil més que servicial i sense previsió de futur, però tot i així fou benvingut per poblacions condemnades a la pobresa o la immigració.

A Catalunya, com a altres zones de l’estat espanyol, hi hagueren uns primers moviments turístics autòctons, previs al boom dels anys seixanta i a banda de les classes benestants, protagonitzats per persones procedents de classes mitjanes i fins i tot mitjanes baixes, que imitaven les estades a la platja, que ja s’havien convertit en habituals entre la burgesia urbana i els intel·lectuals de països veïns, com ara França, amb la Costa Blava, o Itàlia amb la Riviera, i també, en menor mesura, les estades a muntanya, com una mena d’excursionisme familiar basat en pensions i fondes i els primers càmpings. Fins i tot l’esquí alpí començà a cercar els seus espais, amb l’obertura de l’estació de la Molina primer i la de Núria després, afavorides per l’accessibilitat que proporcionava el tren. Catalunya estava preparada per a entendre, acceptar i aprofitar el fenomen turístic que era a punt d’arribar-hi.

En la segona meitat del segle XX, una de les polítiques de l’estat que volien afavorir el desenvolupament turístic fou crear una xarxa de Paradores Nacionales en indrets de gran bellesa. A la fotografia, el castell de Cardona, que esdevingué parador el 1976.

Fototeca

Els anys seixanta, el desarrollismo franquista seguí polítiques econòmiques orientades a facilitar la situació d’indústries pesants estrangeres als llocs on les directives volguessin, i que ocasionà una gran mobilitat de mà d’obra; també cal considerar l’emigració laboral a l’estranger i no es poden oblidar les facilitats perquè les inversions turístiques s’implantessin al país. Des del Ministerio de Información y Turismo, dirigit per Manuel Fraga Iribarne, no solament es donaren les màximes facilitats per a construir tota mena d’hotels i complexos turístics, sinó que s’estimulà en el mateix sentit la inversió, i es creà una xarxa turística de qualitat, la dels Paradores Nacionales, servint-se d’alguns dels indrets més emblemàtics del patrimoni cultural i natural.

La primera manifestació turística de l’estat espanyol es donà al litoral mediterrani i les Illes Balears: amb centres tan emblemàtics d’aquesta barreja de sorra i ciment com Benidorm, la Costa del Sol; Mallorca (abans que Eivissa i Menorca) i, a Catalunya, la Costa Brava. Segons sembla, aquesta darrera prengué el nom promocional, i que ha fet tanta fortuna, d’un article del periodista i escriptor Ferran Agulló que, en un article publicat el 1908 a la “Veu de Catalunya”, la comparava amb la de Mallorca i, fent abstracció dels excessos lírics, la descrivia prou bé:

“Oh, la nostra Costa Brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milenars d’anys; la Costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa; una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança com una exquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món…”

La Costa Brava, des de l’inici del segle XX, ha estat un lloc molt visitat pels turistes, com ho mostra aquesta portada de la revista “Destino” de l’any 1965.

Fototeca - Rambol

En aquest sentit, el 1998 Narcís Jordi Aragó, al diari “El Punt” del 4 de setembre assenyalava: “Agulló no es podia imaginar el xoc traumàtic, de dimensions còsmiques, que l’allau de forasters provocaria. Aquell egoisme i aquella ànima de cupó –del risc mínim i del guany ràpid– han fet que la Costa Brava arribés als noranta anys amb el rostre arrugat per la disbauxa i amb el cos desfet pels excessos de la inconsciència.”

És el turisme de sol i platja, anomenat igualment “de les tres esses”: Sun, Sand, Sea (‘sol, sorra i mar’), a les quals se n’hi sol associar una altra: Sex (‘sexe’) i, fins i tot, a vegades, una cinquena: Sangria, que tants maldecaps i mala imatge han comportat. El cas és que un clima, unes platges i uns paratges privilegiats, l’edificació a primera línia de mar i un important diferencial quant al poder adquisitiu converteixen la costa mediterrània espanyola, i també la catalana, en una destinació propera i extremament atractiva per a les classes mitjanes i populars dels països europeus més desenvolupats.

Un nombre creixent de turistes, i amb ells un nombre creixent d’hotels, restaurants i altres establiments i serveis, ocuparen en ràpida expansió la costa catalana, amb l’única finalitat, segons la feliç expressió de l’antropòleg Jean-Didier Urbain, de bronzer idiot. Les classes mitjanes autòctones s’hi afegiren aviat i, en la costa, especialment a la Costa Brava (de Blanes al cap de Creus), es generaren refugis elitistes, tant per a les elits pròpies com forasteres, com Cadaqués o Begur, que contrastaven amb els indrets més populars i massificats. Lloret de Mar i Platja d’Aro serien alguns dels indrets paradigmàtics d’aquest tipus de turisme a la Costa Brava, com també ho és Salou, al sector de la Costa Daurada.

El desenvolupament massiu del turisme de sol i platja a Catalunya té, sens dubte, un vessant negatiu, tant des del punt de vista ecològic com socioeconòmic i cultural. El conjunt d’edificis bastits com una barrera de ciment arran d’aigua i no pas precisament amb una gran qualitat ni bellesa arquitectònica en paratges que s’haurien d’haver conservat intactes i que són urbanitzats sense cap mirament, com els Aiguamolls de l’Empordà, convertits, només en una part (gràcies al fet que els moviments populars encara hi van arribar a temps), en la urbanització Empuriabrava; els recursos naturals s’exploten més enllà de criteris raonables; l’especulació immobiliària acumula veritables fortunes i, com a contrapartida, crea llocs de treball en general precaris a causa de la marcada estacionalitat d’aquesta mena de turisme. Habitualment, tot i que no sempre, la cultura pròpia dels pobles costaners interessa poc al turista de sol i platja, que busca els tòpics d’una estereotipada cultura espanyola, encara que sigui al cor de l’Empordà, a tocar de les ruïnes d’Empúries i Ullastret, de viles medievals i monestirs, com Peratallada o Sant Pere de Roda, o tingui a l’abast els obradors de ceràmica de la Bisbal d’Empordà. Així, per a satisfer la demanda, es genera, a tota la costa, una mena de “paquet” per a usos turístics, format per la paella i la sangria, el flamenc, les corridas i els souvenirs en forma de toreros, sevillanes i barrets mexicans. Tot això, juntament amb el sol, la platja i els dàncings configuraren el motiu de compra que tant d’èxit ha tingut des dels anys seixanta fins als nostres dies, amb alguns matisos.

Macroeconòmicament, però, el turisme de masses dels anys seixanta i setanta esdevingué potser el motor més important del desenvolupament espanyol i català d’aquesta època, no solament en les zones d’influència directa, on tothom mira de fer el seu agost, sinó també en altres sectors molt diversos i no necessàriament situats a la costa, com el de la construcció i les indústries auxiliars, l’alimentari, l’energètic i de producció de tota mena de béns de consum, per no esmentar les infraestructures, especialment l’autopista de la Mediterrània o AP-7, veritable eix articulador de Catalunya amb la resta d’Europa. Culturalment, l’arribada del turisme representà també un revulsiu important per a la societat catalana i espanyola. En plena dictadura, en els temps de la celebració dels veinticinco años de paz, el turisme fou com una alenada d’aire fresc: nova gent, noves idees, nous costums, que, com per art de màgia, i de les necessitats econòmiques del règim, penetraren a Catalunya i a totes les zones turístiques de l’estat espanyol i hi arrelaren profundament. Amb el turisme, l’estat espanyol s’encarà de manera irreversible cap a Europa. En territori català, aquesta influència se sumava a una important oposició social i intel·lectual que, en part si més no, ja estava acostumada a mirar més enllà de les fronteres.

La relativa bonança econòmica d’aquests anys va fer créixer també el turisme autòcton, que, inicialment, optà preferentment per les destinacions de sol i platja del litoral català. Això, unit a una bona relació entre preus i capacitat adquisitiva, va fer que, d’una manera progressiva, s’anés estenent el fenomen de la segona residència, des de modestos apartaments fins a xalets de tota mena. Inicialment, aquestes construccions es feien en localitats de platja més o menys properes a la ciutat, accessibles per als vehicles i les infraestructures viàries d’aleshores, però també al rerepaís, i davallant l’escala social des de les classes més benestants fins a classes mitjanes relativament acomodades i que decidiren fer aquest esforç econòmic, un transsumpte modern, si es vol veure així, de la mítica i tòpica “caseta i hortet”, una modesta rèplica de les vil·les turístiques de l’alta burgesia de tombant de segle i un senyal evident (i relatiu) d’un cert estatus.

L’interior trigà més a incorporar-se al boom turístic, i, llevat d’urbanitzacions de segona residència (moltes de les quals, amb el temps, esdevingueren de primera), que s’escamparen per tots els racons amb un paisatge més atractiu del país, ho feren bàsicament als Pirineus, en una dimensió incomparablement més reduïda, i basant-se sobretot en el turisme autòcton.

L’esquí, sobretot l’esquí alpí, ha estat el motor turístic dels Pirineus. L’estació de Vaquèira-Beret, a la Vall d’Aran, ha esdevingut un clar exemple de turisme d’hivern de masses.

Fototeca - Montse Catalán

El motor turístic dels Pirineus és l’esquí, l’esquí alpí. Per tant, el turisme, als Pirineus, s’ha desenvolupat fonamentalment on hi havia estacions que permetien la pràctica d’aquest esport. El fenomen més destacable en aquest sentit és el de Vaquèira, que, a partir de mitjan anys seixanta del segle XX, i progressivament fins als nostres dies, ha esdevingut un fenomen de turisme de masses, de manera que es va anar trencant l’aïllament històric de la Vall d’Aran respecte de Catalunya, i canvià la fesomia de la comarca de cap a peus. Hi ha dos factors clau en el desenvolupament de Vaquèira: un de natural i un altre de sociocultural. Orogràficament, la Vall d’Aran pertany al vessant atlàntic dels Pirineus, a la cara nord, i, per tant, la innivació és més intensa i constant que no pas al vessant sud. Cal tenir present que un dels problemes endèmics que arrosseguen les estacions d’esquí alpí catalanes, i més abans de l’aparició dels canons de neu, és la incertesa d’una innivació suficient, garantia d’una temporada de neu satisfactòria. Això ha fet que algunes estacions, com la de Llessui, tanquessin definitivament, que d’altres tinguessin una vida intermitent o amb deutes importants com la d’Espot, el Port del Comte o Port Ainé, o que haguessin de ser intervingudes per l’administració, com la Molina. El fenomen de Vaquèira, però, s’explica també pel fet que la família reial començà a passar-hi cada any una part de les vacances de Nadal i alguns altres dies escadussers, la qual cosa l’ha convertit en una mena de cort d’hivern en què polítics, empresaris, famosos i persones influents, o que aspiren a ser-ho, s’hi troben per a esquiar i fer-hi coneixences i relacions.

L’estacionalitat del turisme de muntanya als Pirineus ha estat tant o més gran que la del turisme de sol i platja. Tret de les festes de Nadal, la temporada d’esquí es basa, fonamentalment, en els caps de setmana de l’hivern i, potser, la Setmana Santa. A l’estiu, la temporada de turisme de muntanya és molt curta, el seu punt més àlgid es concentra entre la segona quinzena de juliol, com a molt, i sobretot la primera d’agost. A la segona quinzena d’agost, les característiques tempestes de mitja tarda, com també els dies més curts i frescos, fan baixar notòriament l’afluència de turistes.

El turisme en l’actualitat

Des de l’inici del turisme de masses a Catalunya, a la segona meitat dels anys cinquanta, fins als anys noranta com a mínim, el turisme a Catalunya s’ha basat en l’ocupació intensiva de la platja a l’estiu, amb turistes procedents dels països europeus, sobretot dels més propers (França, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Holanda, etc.), d’altres zones de l’estat (Saragossa, València, etc.), i de l’interior del mateix país, amb una afluència molt menor i autòctona a les valls més pintoresques dels Pirineus, al pic de l’estiu. A l’hivern, ha predominat el turisme d’esquí fonamentalment autòcton. I, al llarg de tot l’any (estiu, Setmana Santa, festes de Nadal i caps de setmana), una ocupació, molt irregular, de les segones residències, concentrades a la costa o a prop d’ella, o als Pirineus i altres zones de muntanya. La Catalunya interior (a part la muntanya) ha estat pràcticament un desert turístic; el turisme cultural, tret dels visitants autòctons de cap de setmana, ha estat virtualment inexistent.

Aquest és el model turístic amb què es va arribar als darrers anys del segle XX: una oferta de sol i platja clònica, basada en unes infraestructures hoteleres no respectuoses amb el medi i ja envellides, i uns preus a la baixa, sense gairebé oferta complementària, amb pocs valors afegits; i una oferta de muntanya, basada fonamentalment en l’esquí alpí, amb estacions poc atractives en general, i un impacte urbanitzador molt considerable, amb infraestructures hoteleres infrautilitzades i una forta estacionalitat a causa de l’estricta dependència dels factors meteorològics i la seva imprevisibilitat, i també amb escassa oferta complementària. Tot plegat aboca el sector turístic català a haver de seguir una política de preus a la baixa, a esdevenir un turisme genèricament barat; en contra de l’ideal turístic que, per al sector, podria representar l’equació segons la qual menys turistes, estades més llargues i més despesa per cap, si no es modifiquen les condicions, es veu abocat a oferir paquets tancats amb vols xàrter i pensió completa a preus baixos o molt baixos, per tal d’omplir els hotels. La despesa fora del paquet contractat en origen és baixa (en alguns casos s’arriba a oferir el “tot inclòs”, característics del resorts, ‘complexos turístics’, caribenys i d’altres), amb el consegüent malestar del comerç, bars, restaurants i altres establiments i serveis que vivien del turisme. A muntanya, a l’hivern, les èpoques més baixes de la temporada es cobreixen sovint amb estades a baix preu de grups d’escolars que aprofiten les ofertes per a iniciar-se en el món dels esports d’hivern, encara que, de vegades, aquestes activitats resulten certament poc rendibles per a les estacions.

Davant d’aquests factors es produeix una crisi en el sector, que, més que pel nombre de turistes, que continua incrementant-se, és avalada per un estancament de la despesa i l’escurçament de les estades. A tot això, cal afegir-hi la davallada d’altres activitats econòmiques, que fa que cada vegada més indrets i més població centrin en el turisme les seves expectatives de riquesa i treball. Es parteix de la consideració que la política agrària comunitària és insostenible a llarg termini, i que això comportarà la inviabilitat d’un nombre creixent d’explotacions agràries; com també és un fet que la deslocalització industrial constitueix un fenomen indeturable, en termes generals, i que l’estat espanyol i Catalunya en particular presenten uns costos empresarials massa elevats per a l’escàs valor afegit que aporten, particularment en infraestructures i innovació científica i tecnològica.

Tanmateix, sempre hi haurà el sol, i així, si el procés de convergència de l’IPC amb Europa es pot contenir, i es manté, en conseqüència, una relació favorable per als visitants, el futur de Catalunya i de l’estat sembla que ha de passar principalment pel turisme, o, per ser més precisos, pel turisme i per la recepció de persones ja jubilades que, per motius de salut o per motius econòmics, troben aquí un entorn millor. Mallorca, sense anar gaire més lluny, o les Illes Canàries, ja han estat escollides per nombrosos europeus del nord, sobretot alemanys, per passar-hi la jubilació. Gaudeixen d’una qualitat de vida superior en molts sentits a la dels seus països d’origen, que tenen, a més, a un parell d’hores de vol, i a uns preus extremament raonables, gràcies a les companyies aèries de baix cost, que no solament han rebaixat les pròpies tarifes, sinó que han obligat a revisar el funcionament de les companyies que ja existien.

La incorporació a la Unió Europea de països de l’Est i la possible estabilització política dels països del Magrib poden representar una forta competència. Per tant, Catalunya, com la resta de l’estat, es veu forçada a competir, no solament en preu, sinó també en qualitat, és a dir, en la relació de qualitat-preu, i això planteja canvis necessaris.

El desenvolupament massiu del turisme de sol i platja ha comportat una intensa modificació de la costa catalana, com ha passat a Empuriabrava, al municipi de Castelló d’Empúries. Fotografia de la dècada de 1990.

Fototeca - Jordi Vidal

En primer lloc, una constatació elemental. Tot i que en les pàgines següents es parla de turisme rural, cultural, actiu… el turisme predominant a Catalunya encara continua essent el de sol i platja, basat, fonamentalment, en turistes estrangers que compren paquets tancats en origen, a baix preu, viatgen en vols xàrter, s’instal·len en un mateix establiment (ja sigui en hotels, apartaments, o fins i tot càmpings), i fan un escàs consum extern. És igualment important el turisme de sol i platja procedent de la resta de l’estat o de Catalunya, amb un nivell d’exigència més elevat i un bon nivell de despesa. La platja, altrament, fins i tot al pic de l’estiu, supera amb moltíssima amplitud l’afluència turística de les destinacions de muntanya.

A partir d’aquí, però, es poden considerar les diverses estratègies i alternatives que s’han anat formalitzant. La primera ha estat reblar el mateix clau, és a dir, esprémer fins al màxim la capacitat de les infraestructures existents i la captació de públics de menor poder adquisitiu.

Tanmateix, cal assenyalar que l’oferta de sol i platja no ha fet, en molts casos, un esforç de renovació aquests darrers anys, en el sentit de la qualitat i la sostenibilitat i, de fet, només hi ha hagut una important remodelació de l’oferta hotelera. Molts hotels i altres establiments d’hostaleria edificats els anys seixanta i setanta han actualitzat a fons les seves instal·lacions. Gràcies a aquest esforç i al fet que les noves edificacions han optat per una franja de qualitat alta i mitjana-alta, es podria dir que el conjunt de l’oferta de la costa catalana situarà el seu llindar, en una perspectiva temporal no gaire llunyana, en un mínim de tres estrelles. El sistema de bufet lliure, ben gestionat, ha permès d’oferir unes pensions alimentàries generalment molt enraonades quant a la relació entre qualitat i preu. Gràcies a legislacions com la Llei de costes o la d’espais naturals protegits, i també a la conscienciació del sector —ja prou madur per a comprendre que una política conservacionista és la millor garantia de la continuïtat del negoci—, ja no es construeix a peu de platja ni en paratges ecològicament rellevants o pintorescos. En algunes poblacions, establiments hotelers especialment obsolets s’han renovat a fons, i més d’acord amb el model i les exigències actuals, o bé s’han enderrocat per a esponjar el teixit urbà, especialment a primera línia de mar. Les administracions locals, sobretot, han invertit en la conservació, el sanejament i la millora de les platges i els serveis, i també en les infraestructures urbanes, començant pels passeigs marítims que, actualment, són zones d’esbarjo agradables en la majoria de localitats costaneres. Alguns establiments turístics de diferents localitats s’han agrupat i ofereixen uns estàndards de qualitat i un ventall d’activitats complementàries excel·lent.

L’administració autonòmica també s’ha implicat en aquest esforç col·lectiu de millora del litoral català com a destinació turística, no solament amb legislació i ajuts puntuals, sinó també en la promoció, i fins i tot en la important operació de construcció, a la Costa Daurada, del parc d’atraccions Port Aventura. Aquest complex lúdic, inaugurat el 1995, i posteriorment ampliat amb oferta hotelera pròpia i un parc aquàtic, ha estat un actiu molt important, sobretot per a la costa del sud de Catalunya. A més d’afegir atractiu a la destinació, ha promogut un augment de la despesa dels turistes allotjats en la Costa Daurada, i d’altres zones del país, i també de visitants autòctons. A més, ha creat un nombre important de llocs de treball directes (si bé majoritàriament temporals i poc qualificats), i de béns i serveis de tota mena. Els reptes de Port Aventura són, d’una banda, la integració amb el seu entorn turístic, sobretot ara, que, amb hoteleria pròpia, ha esdevingut en la pràctica un veritable complex turístic; d’altra banda, planteja el repte de la sostenibilitat del producte, un cop superada la curiositat inicial, en un context de turisme relativament fidelitzat, en el qual els visitants autòctons han tingut un pes decisiu, amb una capacitat de renovació insuficient per a provocar un efecte de repetició a gran escala i amb uns hàbits culturals encara molt allunyats del gran consum que es fa d’aquests complexos als Estats Units, i que a Europa no es donen. En aquest sentit, es pot dir que, a l’entorn del complex Port Aventura, es generarà un interessant nucli d’observació sobre el model de lleure i la globalització, entesa com a imposició de models culturals.

Els esports nàutics de les zones costaneres. A la fotografia, el port esportiu de l’Estartit, de Torroella de Montgrí

Fototeca - Francesc Gomà

D’altra banda, el turisme de sol i platja també ha sabut anar aprofitant altres recursos, des del patrimoni a l’esport. La vinculació del patrimoni, és a dir, del turisme cultural, amb el turisme de sol i platja és encara molt escassa i només abasta una dimensió significativa en els casos del triangle dalinià format, especialment, pel Museu Dalí de Figueres, la casa de Port Lligat i el Castell de Púbol, i Barcelona. Els esports aquàtics, com el cas del surf de vela, no representen un recurs important en la costa catalana, que no reuneix unes condicions singularment idònies per a practicar-lo, com podria ser el cas de Tarifa a la costa de Cadis. Només a l’entorn de les illes Medes, a l’Estartit, s’ha desenvolupat amb una certa intensitat la pràctica del submarinisme. S’ha fet una aposta minoritària per a vincular un cert turisme d’elit afeccionat al golf amb hoteleria i residències d’alt nivell, properes a determinats paratges de la costa. Però, ara com ara, no es pot dir que a Catalunya s’hagi consolidat un veritable producte de turisme de golf. Igualment, amb l’increment pel gust de la nàutica esportiva, hi ha hagut una important inversió, pública i privada, en ports esportius.

Els Pirineus també han intentat posar-se al dia i diversificar l’oferta buscant una posició millor en el mercat. A grans trets, als Pirineus, hi ha dos tipus d’establiments hotelers, juntament amb un abundant nombre de segones residències. D’una banda, hi ha hotels mitjans i grans, vinculats directament a les estacions d’esquí, ja siguin emplaçats a peu de pista o a les poblacions de les valls. D’altra banda, hi ha petits hotels i pensions familiars, escampats per nombroses poblacions i no necessàriament vinculats amb l’esquí. Els hotels grans i mitjans, com les mateixes estacions d’esquí, han patit força l’estacionalitat; per això, a més de captar públics diversos per a la pràctica de l’esquí, han desenvolupat estratègies per a consolidar una temporada d’estiu. Aquestes estratègies s’han basat sobretot en el turisme esportiu, aprofitant les condicions naturals del medi i en relació de cooperació amb empreses d’esports d’aventura, que, des del final dels anys vuitanta, han sovintejat per les diferents valls. En alguns casos, s’han reconvertit activitats molt antigues i practicades en la zona des de feia molts anys, com l’excursionisme, ara anomenat senderisme o tresc segons el nivell d’esforç que requereixi; l’esquí de muntanya i el piragüisme, amb una llarga tradició a Sort, per exemple, o bé també a les actuals instal·lacions del Parc del Segre de la Seu d’Urgell, un canal artificial construït per als Jocs Olímpics del 1992. Així, les aigües braves de la Noguera Pallaresa o del Segre han permès no solament la pràctica del piragüisme, sinó també del ràfting. Es tracta d’una novetat importada dels Estats Units a través de França consistent a baixar els trams més ràpids i feréstecs del riu amb bots pneumàtics controlats amb rems, tot plegat en grup i amb un monitor al capdavant. El ràfting, que es pot practicar des de l’inici del desglaç fins al final de l’estiu, ha esdevingut la pràctica més popular i de més gran incidència per allargar la temporada, dintre d’un mercat, tanmateix, limitat, i s’ha estès a altres zones fluvials on les condicions dels rius ho permetien. Cal esmentar també el descens de barrancs i l’hidrotrineu.

El patrimoni, i sobretot el natural, atrau els visitants. En alguns indrets concrets té una capacitat d’atracció específica, notable per a la zona, com és el cas dels Encantats i l’estany de Sant Maurici. El patrimoni cultural, més que una activitat turística, continua essent sobretot un element del paisatge, com a molt un reclam promocional. Això no impedeix que, en determinades zones, coincideixin recursos naturals i culturals que permeten el desenvolupament d’un turisme actiu en una oferta localitzada d’unes dimensions respectables, com és el cas de Boí Taüll Resort, la urbanització i el complex hoteler del Pla de l’Ermita, a Taüll, que es promociona amb el lema de “Primer resort de muntanya d’Europa”, i que es beneficia tant de les pistes d’esquí com de la proximitat del Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, i també de l’art romànic de la Vall de Boí, declarat patrimoni de la humanitat, distinció que no representa avantatges econòmics directes substantius, però que permet uns innegables guanys promocionals.

El càmping és un allotjament popular on els usuaris s’instal·len en un terreny condicionat amb els serveis comuns bàsics. A la fotografia, càmping a la platja de Sant Pere Pescador a la dècada de 1990.

Fototeca - Jordi Todó

Els hotels i les pensions familiars, que habitualment s’han adaptat també als nous temps i a les exigències de la clientela, de vegades amb molt bon gust i una gastronomia acurada, solen ser establiments petits o mitjans que aprofiten la temporada alta tant a l’estiu com a l’hivern, si s’escau, i altres èpoques de l’any, com la temporada de pesca o de bolets, amb un públic molt fidel. Els propietaris solen ser gent de la terra que s’ocupa directament de l’establiment, en alguns casos aprofitant la presència dels fills que tenen vacances, i per als quals el negoci turístic representa bàsicament la rendibilització monetària d’unes infraestructures pròpies, heretades, i complementades sovint amb altres propietats i l’explotació de terres, encara que sigui a petita escala. L’estacionalitat no representa cap problema greu per a la majoria d’aquests establiments, ni per als càmpings, que són una manera de treure un rendiment més elevat, amb escassa inversió, de terrenys poc o gens productius.

Un cas a part, en l’àmbit del turisme pirinenc, el representa la comarca de la Baixa Cerdanya, antiga i minoritària destinació d’estiueig, sobretot Puigcerdà. Amb l’obertura del túnel del Cadí, el 1984, i encara després amb les successives millores de l’Eix del Llobregat, ha esdevingut, de fet, una prestigiosa zona d’estiueig de la conurbació de Barcelona, amb un esclat exponencial de la construcció i venda de segones residències. Precisament a la Baixa Cerdanya es dóna amb notable densitat un altre fenomen que permet petites inversions turístiques locals: les estacions d’esquí de fons, sovint d’iniciativa municipal, de baix impacte mediambiental i que atreuen un turisme més familiar. Tot i que a la Baixa Cerdanya i l’Alt Urgell és on se’n dóna una concentració més gran, s’han estès també pel Pallars i altres zones dels Pirineus catalans.

Turisme rural

A l’actualització d’infraestructures i oferta complementària a les quals s’ha sotmès, i es continua sotmetent, el turisme de sol i platja i el turisme de muntanya a Catalunya aquests darrers anys, caldria afegir-hi els dos fenòmens potser més nous que s’han produït, tot i que ni l’un ni l’altre ho són estrictament: el turisme rural i la consolidació de Barcelona com a destinació turística.

El turisme rural va néixer amb l’entrada de l’estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, com una forma de compensar els pagesos que veien dràsticament disminuïda la seva activitat agrària, i reduïdes les rendes. Tot i que, teòricament, havia de ser una activitat complementària de l’agroramaderia familiar, és a dir, que la seva pràctica comporta la convivència amb la gent del camp i la participació en les seves activitats, en la pràctica el turisme rural s’ha configurat molt més com a turisme en espai rural que no pas com a agroturisme. Fórmules com l’Allotjament Rural Independent, prevista per la legislació catalana, consistent en el lloguer d’un habitatge complet, els propietaris dels quals poden no tenir cap relació amb l’activitat agrícola i ramadera, ni tan sols viure en la localitat, van facilitar encara més la separació de l’activitat suposadament agrària i l’activitat turística. La casuística havia esdevingut molt diversa i es feia difícil establir quina era la definició precisa del producte i, per tant, què hi podia trobar el client. La manca d’un sistema de classificació com el que ordena hotels, pensions i restaurants, feia que l’única informació fiable fos la que podien donar els qui n’havien fet ús. A això cal afegir-hi l’escassa formació professional de molts empresaris de turisme rural, i una confusió entre el concepte d’autenticitat i un mínim de comoditats exigibles a qualsevol establiment turístic. Les diferències legislatives entre els diversos països europeus i les diverses comunitats autònomes espanyoles, feia i encara fa que la confusió sigui encara més gran. S’ha fet algun intent d’ordenar mínimament el sector, amb la nova llei del 1995, o amb la introducció de la denominació gites de Catalunya per part de la Generalitat —massa restrictiu, sospitós d’una certa arbitrarietat, i, per això mateix, no gaire ben admès pel sector— o la classificació de les cases amb espigues el nombre de les quals indica la categoria de l’establiment (un mètode copiat de França), adoptat a l’Alt Urgell i que ha funcionat força bé. Però la informació més fiable continua essent la recomanació i, en última instància, l’experiència directa. Tant és així, que la darrera reforma legislativa que s’està preparant actualment preveu una nova reglamentació respecte dels tipus d’establiments que existien fins ara, amb la intenció de diferenciar l’agroturisme d’altres menes d’allotjaments rurals i d’impossibilitar el simple lloguer d’habitatges que representava l’Allotjament Rural Independent. També, i a instàncies de les associacions d’empresaris de turisme rural, es planteja la classificació, per a tot Catalunya, dels diferents allotjaments segons la quantitat i qualitat de les seves instal·lacions i serveis. En qualsevol cas, el turisme rural no representa un volum de negoci comparable a les destinacions de sol i platja, ni tan sols al de les estacions de muntanya, però és una alternativa potencialment molt interessant a petita escala, tant per als empresaris com per a un tipus de turista que defuig la massificació i busca altres al·licients, com ara unes vacances en pau i tranquil·litat. El gran problema del turisme rural, a part de la necessària ordenació del sector i les garanties de qualitat que permetin guanyar-se la confiança d’un segment de mercat que pot créixer considerablement, rau en el fet que la més gran densitat d’establiments, i els més concorreguts, es troben, amb excepcions puntuals, en les comarques pirinenques i les del litoral. Això vol dir que el turisme rural, de fet, no es planteja tant com una opció turística diferent, sinó com una manera diferent de fer turisme de sol i platja o de muntanya. A més les zones d’interior, que no s’havien pogut beneficiar d’un desenvolupament turístic, tampoc l’assoleixen mitjançant el turisme rural, tret d’alguns enclavaments puntuals que han sabut elaborar productes de qualitat molt atractius.

Cap més producte alternatiu ha aconseguit fixar un flux de visitants estable i digne de consideració, tret del cas peculiar de Montserrat, que atreu principalment visitants de dia, traslladats en molts casos en autocar des d’altres zones turístiques. La resta de productes potencials o microdestinacions, depenen dels visitants autòctons els caps de setmana i, si és el cas, del turisme escolar i les excursions de jubilats. Una excepció serien els balnearis, que viuen des de fa uns quants anys una segona edat d’or, amb un nou públic i unes motivacions vinculades amb l’estètica, els tractaments antiestrès i els aspectes més lúdics.

Turisme cultural

Amb el turisme cultural passa el mateix que amb altres iniciatives: tret del cas de Barcelona, la viabilitat dels productes és determinada pel seu potencial atractiu, però amb relació a la situació en zones turístiques concorregudes per altres motius. L’exemple més evident i de més èxit és el Museu Dalí a la Costa Brava. A distància, però sempre amb relació a l’emplaçament, es poden trobar turistes de la Costa Daurada visitant l’antiga Tàrraco, o turistes pirinencs visitant Boí, més actius per la mateixa naturalesa de l’activitat i la destinació que han triat, visitant esglésies romàniques, o fins i tot algun museu etnològic, tot a una distància prudencial del seu allotjament, o, si fan rutes, com succeeix als Pirineus, com a lleugeres desviacions de les seves fites principals (parcs naturals, la Vall d’Aran, etc.). Iniciatives com les que ofereixen visites a antigues colònies industrials i d’altres de similars no han aconseguit traspassar el cercle d’afeccionats, insuficient per al seu manteniment econòmic com a productes turístics autosuficients.

Barcelona

Barcelona és, actualment, una de les primeres destinacions turístiques de Catalunya, però la seva promoció ve de molt lluny. Portada de la revista de la Societat d’Atracció de Forasters “Barcelona Atracción”, del maig del 1911, amb un dibuix de Joan Junceda.

Fototeca

Barcelona és un cas a part. Fins els anys noranta, i trencada l’empenta que s’albirava al començament del segle XX i amb la República, durant el franquisme la ciutat no fou mai una destinació turística. Si de cas, fent honor al lema dels ajuntaments franquistes de l’època, era una ciutat de ferias y congresos, i rebia visitants (des de la perspectiva actual i amb una òptica no estrictament empresarial es fa difícil anomenar-los turistes) per motius de negocis. Però els Jocs Olímpics del 1992 van canviar completament el panorama. Barcelona es va transformar urbanísticament, es va obrir al mar, va remodelar barris sencers, va construir noves infraestructures i va encarregar obres emblemàtiques als arquitectes més notables del moment, tot esdevenint, juntament amb la recuperació de l’obra de Gaudí i altres edificis modernistes, una mena de museu a l’aire lliure de l’arquitectura contemporània. Durant els Jocs Olímpics, la ciutat va mostrar als visitants la seva cara més amable i, a través de la televisió, un devessall de creativitat i sensualitat mediterrània, combinada amb avantguardisme estètic, en una recepta magistral. De sobte, Barcelona es va situar en el món, es va fixar en la retina de milions de possibles visitants, i ho va fer mitjançant un esdeveniment global, seguint el mateix procediment que, salvant les distàncies, havia emprat amb les exposicions universals dels anys 1888 i 1929.

Però amb aquest impacte puntual dels Jocs Olímpics no n’hi havia prou, calia fixar la destinació de Barcelona com a producte turístic dins el mercat turístic. Amb aquest objectiu dinamitzador es va constituir una entitat semipública, el consorci Turisme de Barcelona (que podria recordar la Societat d’Atracció de Forasters, creada el 1908), amb la finalitat de vendre la ciutat als turistes, i elaborar i comercialitzar productes específics que, alhora, generessin recursos per anar fent possible l’autofinançament de l’entitat. Inicialment es va haver de pagar perquè els grans operadors turístics incloguessin Barcelona en els seus catàlegs, i es van haver de fer campanyes intenses de familiarització, mitjançant invitacions als operadors turístics i els periodistes especialitzats perquè coneguessin la ciutat, però els resultats es van recollir ben aviat. Els turistes estrangers, i també d’altres zones de l’estat, van començar a visitar Barcelona —la Sagrada Família, la Pedrera, el Camp Nou i el Museu del Barça, la Rambla… potser, si hi havia temps, el Museu Picasso i el Barri Gòtic…, poca cosa més—. Turisme de Barcelona, doncs, va posar en funcionament productes específics i auxiliars, com el Bus Turístic, primer, la Barcelona Card, després, la Ruta del Modernisme i la ruta comercial –un itinerari comercial servida per un autobús específic i clarament identificat que comprèn part de la Diagonal i del passeig de Gràcia–. Es va trencar força l’estacionalitat i van augmentar el nombre de pernoctacions. El nivell de satisfacció era molt elevat, i les repeticions s’han anat fent cada vegada més freqüents. Els creuers de la Mediterrània van començar a fer de Barcelona una parada fixa. En pocs anys, Barcelona es pot dir que ha passat del no-res a ser pràcticament el primer reclam turístic de Catalunya. Es calcula que l’any 2005, com el 2004, el nombre de turistes estrangers que visitarà la ciutat superarà els cinc milions. Per als turistes de la costa, exceptuant potser els consumidors de paquets de més baix preu, Barcelona s’ha convertit molt sovint també en una visita obligada.

Això comporta molts beneficis, però també té un cost econòmic i social molt elevat per a la ciutat. Els establiments turístics s’han escampat per tot l’espai urbà, i especialment als barris més cèntrics, no solament establiments hotelers, sinó també de restauració i comercials, i el comerç tradicional ha cedit a tota mena de franquícies sovintejades pels turistes. Els preus han pujat extraordinàriament. Barcelona ha esdevingut una ciutat cara per als mateixos barcelonins, especialment pel que fa a bars, cafeteries i tota mena d’establiments de restauració, fet que s’agreuja molt a l’entorn de les fites turístiques. L’habitatge, sumant l’afluència turística al fenomen general d’inflació immobiliària, s’ha posat fora de l’abast dels habitants de la ciutat que, en molts casos, han de buscar en l’oferta de les successives àrees metropolitanes una millor qualitat de vida.

Els turistes sovint no viuen la ciutat, sinó que la veuen, i si Barcelona no defineix clarament el seu futur, respecte al turisme i com a ciutat en general, corre el perill de convertir-se en una mena de gran parc temàtic al qual s’enfronten altres ciutats turístiques.

Els hàbits turístics dels catalans

Actualment, Catalunya és un país receptor de visitants internacionals, però el turisme domèstic, tant el receptor com l’emissor, també és important. Evidentment no en les mateixes magnituds absolutes, però sí en una proporció similar a la d’altres països europeus avançats. L’efecte de demostració dels turistes, que any rere any visiten el país des de fa quatre dècades, i la progressiva millora del nivell de vida, amb la consegüent disponibilitat d’ingressos discrecionals, han estat factors determinants.

Òbviament, també en aquest cas hi ha antecedents remots. Ja s’ha parlat de l’excursionisme i de la seva tasca de descoberta i de donar valor al país. En relació més o menys directa amb els centres excursionistes, a l’empara de la Revolució Industrial, de l’exemple de les elits il·lustrades europees, i dels diversos corrents culturals de la Catalunya del segle XIX (no necessàriament ni especialment del moviment de la Renaixença), es donen també a Catalunya casos de grans viatgers. Per exemple, el diplomàtic Eduard Toda i, més endavant, alguns literats que viatjaven per plaer o per feina, tot exercint com a corresponsals a diverses capitals europees, i que deixaren valuosos testimonis literaris dels seus viatges, com és el cas d’Aurora Bertrana, o de Josep Pla, el qual, a més és autor d’algunes de les descripcions més incisives del país.

Però els viatges dels catalans no esdevingueren un fenomen de masses fins que no es donaren les condicions objectives que s’han esmentat anteriorment. Certament, foren els primers a prendre posicions a la Costa Brava en habitacions o habitatges sencers llogats sovint als pescadors i altres pobladors de la zona, i a ocupar l’escassa oferta hotelera dels Pirineus, a practicar l’acampada lliure i donar viabilitat als primers càmpings. Però l’onada de turisme estranger, a partir dels anys seixanta, i la proliferació d’infraestructures hoteleres, si bé no els féu desaparèixer, provocà que sigui més difícil de veure’ls. El turisme català, com a sector domèstic, no ha deixat de ser mai una aportació important al conjunt de la despesa turística a Catalunya, i constitueix, en general, un segment del mercat força apreciat pel sector, escassament problemàtic i amb un considerable nivell de despesa per capita.

Pel que fa als hàbits turístics dels catalans, caldria diferenciar tres grups clarament definits. No es tracta de grups tancats, perquè sovint adopten individualment pràctiques pròpies d’un altre grup, o les combinen, però sí que marquen unes tendències generals clares. En primer lloc, es pot assenyalar el turisme de segona residència, que té, com a pràctica principal, l’estada en períodes de vacances en cases o apartaments de propietat o de lloguer, i per períodes relativament llargs, entorn d’uns quinze dies de mitjana. Aquest grup dóna lloc a un dels relatius maldecaps de l’administració respecte al sector pel volum de construcció immobiliària que generen i que obliga a les administracions a prestar tots els serveis corresponents, malgrat la baixa ocupació que se’n fa, i també per l’oferta submergida, els pisos, cases i apartaments turístics no regulats, que es lloguen directament i de paraula, en diner negre, i que és tan important com difícil de quantificar i controlar. Un segon grup és el que practica pròpiament el viatge turístic, el turisme emissor, en tots els seus formats i condicions, des dels drifters, normalment joves, que sols o en companyia de la parella, o alguns amics, agafen la motxilla i recorren els paratges més diversos amb la mínima despesa possible, i defugint el circuits turístics més concorreguts, fins als xàrter, que adquireixen el seu paquet de vacances en agències de viatges o majoristes, perfectament predefinit, amb els dies comptats i les activitats programades, ja es tracti d’una ruta o d’una estada en qualsevol dels paradisos oceànics. Entre els uns i els altres (drifters i xàrters), hi ha tot un ventall de possibilitats immenses quant a destinacions, despeses, durada, mitjans de transport, nivell d’organització… en tots i cadascun dels quals es troba la presència més o menys nombrosa de catalans. Gràcies, en bona part, al turisme, Catalunya ha esdevingut no solament un país turístic, sinó també una societat turística. El tercer grup és format pel gran contingent d’immigrants (del camp a la ciutat, però sobretot d’altres zones de l’estat a Catalunya), que, durant les vacances d’estiu, sobretot, i en altres èpoques escadusseres de l’any, practiquen el que s’anomena retorn vacacional, és a dir, van al seu poble d’origen, on s’allotgen habitualment a casa de familiars, si no hi conserven casa pròpia, cosa gens infreqüent, per exemple, als pobles dels Pirineus Catalans.

Les destinacions turístiques més freqüentades pels catalans, en conjunt, es troben a la mateixa Catalunya i altres zones de l’estat. Entre els països estrangers, tot i la creixent demanda de destinacions exòtiques, els més freqüentats són els de l’entorn europeu més immediat, amb una singularitat curiosa: la primera destinació turística dels catalans fora de l’estat no és França, ni Itàlia, ni Suïssa, o Grècia…, sinó Andorra. Però Andorra és una destinació especial, d’una banda, perquè acull molts visitants de dia (que no hi pernocten), i d’altra banda, perquè els motius de compra són molt específics i peculiars: el comerç, l’adquisició a baix preu, fins als límits tolerats (i a vegades més enllà), de productes lliures d’impostos com el tabac, l’alcohol i la gasolina o els perfums i els productes farmacèutics, i altres productes, cada vegada menys, que abans costava de trobar a Catalunya, com en el seu moment van ser el tergal o el Duralex, i alguns productes alimentaris o de lleure. A partir d’un cert moment, l’“Andorra superfície comercial” començà a deixar lloc a l’“Andorra domini esquiable”, i l’esquí alpí ha esdevingut, d’una manera creixent, el principal atractiu turístic per als catalans. Andorra ofereix fins a vuit estacions d’esquí a l’abast de la mà, això sí, amb un dèficit d’infraestructures viàries que, en la pràctica, en temporada alta, les allunya entre elles per causa dels embussos que s’hi produeixen, i que ara s’intenta corregir, sobretot unint dominis esquiables i amb mitjans mecànics de connexió aèria, com telecabines de llarg recorregut. L’entorn, a més, sovint s’ha modificat, en part gràcies a una legislació molt laxa que permet, per exemple, dinamitar un pas a la línia de crestes d’Envalira per tal de facilitar la connexió entre les estacions de Grau Roig i el Pas de la Casa. Les estacions d’esquí i els centres comercials, als quals cal afegir el complex lúdic i termal de Caldea, són els grans atractius d’Andorra.

La gent gran i els escolars

Hi ha dos segments del mercat turístic a Catalunya que mereixen un comentari a part: el turisme de la tercera edat i el turisme escolar. L’anomenat turisme de la tercera edat, és a dir, de gent gran i jubilats en general, és un fenomen recent que es basa en un canvi de valors pregon respecte de la vellesa, i en l’estratègia del sector turístic per trencar l’estacionalitat i explorar nous clients. El turisme de la tercera edat adopta dues formes principals: les excursions d’un dia, que sovint es barregen amb les sortides promocionals organitzades per certes empreses per a potenciar la venda directa dels seus productes, i les estades organitzades, d’una setmana a quinze dies, en destinacions turístiques convencionals, en temporades baixes i a baix preu. Aquests darrers viatges, van ser organitzats inicialment per l’INSERSO, en col·laboració amb determinades cadenes hoteleres, amb places limitades i preus polítics. Amb això, s’aconseguia un benefici mutu: l’estat donava una prestació social, de la qual es podien beneficiar estaments de la població, pensionistes, que tenien molt de temps però escàs poder adquisitiu, i les cadenes hoteleres, ajuntant el que pagaven els pensionistes i les subvencions de l’estat, podien mantenir estratègicament oberts determinats hotels, encara que fos només per a cobrir costos. El cas és que el turisme de la tercera edat va mostrar de seguida una gran vitalitat, la qual cosa ha fet que l’oferta es diversifiqui, amb la implicació directa, al marge de l’estat, de grups majoristes, i que els mateixos jubilats, conscients de la seva importància estratègica, comencessin a triar i a imposar les seves condicions.

Hi ha un tercer fenomen vinculat amb la tercera edat, al qual s’ha al·ludit abans de passada, i que, anys a venir, pot tenir una importància significativa: el desplaçament de la població jubilada, d’una manera permanent, a les segones residències. Aquelles segones residències, comprades anys enrere per a passar-hi les vacances i alguns ponts i caps de setmana, poden esdevenir molt atractives com a residència única o principal, un cop finalitzada la vida laboral. Normalment, es troben enclavades en indrets més agradables, tant pel que fa al paisatge com al clima, tranquils però no abandonats, perquè molta gent ha fet el mateix pensament. Les comunicacions internes amb Barcelona i altres ciutats del país han millorat, i, a tot això, a vegades cal afegir-hi la possibilitat de vendre l’habitatge principal, cosa que, en aquest moment, equival a executar un pla de pensions d’alta rendibilitat, o bé de cedir-lo als fills, enfront de la dificultat objectiva dels joves, i no tan joves, per accedir a un primer habitatge a preus de mercat. En contra d’aquesta tendència, especialment si es parla d’urbanitzacions segregades, hi ha la manca de serveis de tota mena i, especialment, la relativa llunyania dels centres d’atenció sanitària.

El turisme escolar també és un fenomen recent. D’excursions des de l’escola se n’han fet de fa molts anys, però, normalment, en un entorn molt proper. Ara, el turisme escolar adopta també tres formes principals: les sortides d’un dia a espais naturals o culturals, més o menys allunyats; les colònies, amb tota la seva diversitat formal, hereves dels antics campaments escoltes, de les colònies higienistes i republicanes i dels campaments franquistes de la Organización Juvenil Española i la Sección Femenina, i els viatges a l’estranger, meitat d’estudis meitat lúdics, ja sigui per a commemorar qualsevol fita de la carrera escolar, o per a estudiar idiomes (sovint anglès).

Dos aspectes concrets del turisme escolar mereixen una atenció especial: les anomenades setmanes blanques i els viatges de fi de curs (o d’etapa). Les primeres, ja s’ha dit, han servit perquè els complexos d’esquí alpí minimitzin les pèrdues fora de les temporades de Nadal i Setmana Santa i dels caps de setmana, i perquè els infants puguin tenir accés amb facilitat a aquest esport. Els viatges de fi de curs o d’etapa curricular han anat en augment, tant pel que fa al nombre de viatges (ara ja no es limiten a la fi d’una etapa completa), com pel nombre d’alumnes que hi participen, i la diversificació i l’encariment de les destinacions (anar a Mallorca ha deixat de ser fa temps l’única opció, i el viatge a Itàlia ja no és l’horitzó últim de les aspiracions escolars). Els viatges per aprendre idiomes han funcionat també, a la pràctica, com un marcador d’estatus.

Comercialització i promoció turística

La promoció institucional

Amb la plena recuperació de la Generalitat de Catalunya i la resta d’institucions d’autogovern, l’any 1980 es va crear, dins de la Conselleria de Comerç, Consum i Turisme, una Direcció General de Turisme i un organisme anomenat Turisme de Catalunya, encarregat de la promoció turística del país. A efectes promocionals es va estructurar el país en vuit “marques” turístiques: Barcelona, Catalunya Central, Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Garraf, Costa del Maresme, Pirineus-Prepirineus i Terres de Lleida, a les quals es van afegir més tard, la Vall d’Aran i les Terres de l’Ebre. En la pràctica, però, l’experiència va anar demostrant que Catalunya es venia com un tot, amb uns atractius bàsics centrats a la costa, Barcelona, a partir dels Jocs Olímpics i, en el seu moment, el parc d’atraccions de Port Aventura. La resta, els Pirineus i tot, presentava un atractiu molt minoritari. Així, la Generalitat ha optat, aquests darrers anys, per enfocar la seva promoció en línies específiques de productes i en la segmentació del mercat, més que no pas en la segmentació del país. A la tasca promocional de la Generalitat, s’hi va afegir la de les altres administracions, especialment les diputacions –a Lleida, amb el lema “Ara Lleida”–, que han dut a terme campanyes d’èxit.

Les empreses majoristes

La promoció i divulgació turística és fonamental per a l’èxit del sector.

Fototeca

Les institucions promocionen, però el que no fan és vendre. La comercialització és un assumpte complex, que es tractarà aquí només en línies generals. Les grans destinacions del litoral estan en mans, bàsicament, de les grans empreses majoristes, els operadors turístics, que, sovint, imposen les seves condicions. D’altra banda, les agències turístiques independents, que, com a minoristes del sector, facturaven el volum de vendes més important, darrerament s’han vist clarament amenaçades per dos nous fenòmens, que arriben a posar en perill la seva pròpia subsistència: la integració vertical i Internet. La integració vertical es produeix perquè alguns majoristes, o agències d’èxit, decideixen agafar directament el control de tot el procés turístic: adquireixen línies aèries, hotels…, i elaboren paquets altament competitius d’acord amb els seus recursos, en fan publicitat i els venen en agències pròpies. Tot el negoci queda a casa. És significatiu, en aquest sentit, veure en la publicitat que apareix a la premsa, a partir del mes de maig, ofertes a la costa, a les illes o a determinades destinacions exòtiques que comprenen el vol, l’allotjament i un règim de pensió obligatori, segons els interessos de l’operador, per a una durada determinada: per exemple, vuit dies, set nits, en règim de mitja pensió, sense possibilitat d’afegir-hi nits extres.

Internet

L’altra novetat és Internet. Atès que s’ha anat implantant la connexió a la xarxa a les llars catalanes especialment amb el progrés de l’anomenada banda ampla i les tarifes planes, que permeten una major rapidesa i llibertat de navegació, la població ha començat a explorar les possibilitats de la compra directa mitjançant l’ordinador. S’han hagut de vèncer dificultats inicials, com l’escassa adaptació del sector a la venda en línia i les reticències dels usuaris, però s’han anat superant ràpidament, i tot sembla indicar que la quota de mercat, el volum de vendes turístiques que es fan per Internet, no pararà de créixer exponencialment. De moment, aquest fenomen, juntament amb la proliferació de les companyies de baix cost han fet que el turisme que organitza el viatge pel seu compte guanyi pes en detriment del turisme de paquet. A Internet es troba de tot: des d’establiments concrets que permeten de fer reserves al moment, amb l’estalvi que representa la disminució d’intermediaris, fins a un bon nombre de pàgines d’ofertes d’última hora. Els grans operadors turístics no s’han quedat enrere en la utilització d’aquest nou mitjà de comercialització i tenen pàgines, en general ben estructurades, des de les quals es pot accedir a tots els seus catàlegs i ofertes, i efectuar reserves i pagaments. Potser sí que a Internet, com se sol dir, hi ha de tot, però té alguns avantatges innegables respecte d’altres formes de compra convencionals, sobretot la immensitat de l’oferta, i la llibertat de consultar i comparar, sovint fins i tot compartint impressions amb altres usuaris, i comprar productes turístics, si se sap buscar bé, a preus avantatjosos.

Desapareixeran, doncs, les agències de viatge i, sobretot, les agències de viatges independents? Segurament no, però potser se’n reduirà la presència, i caldrà constituir grups de gestió que els permetin competir amb els processos de concentració de les grans cadenes d’agències. Continuaran existint els intermediaris que comercialitzen productes locals, difícilment rendibilitzables per altres mitjans, i, probablement, agències molt més flexibles i actives que siguin capaces d’utilitzar tots els recursos, Internet inclòs, per a elaborar viatges especialitzats o personalitzats, a la mida dels seus clients i a preus competitius. És a dir, amb una millor relació qualitat-preu-expectatives individuals que la que puguin oferir els productes estàndards i un millor coneixement, i més contrastat, que el del mateix client dels recursos turístics d’Internet.

El futur del turisme a catalunya

Al principi del segle XXI, el turisme a Catalunya s’enfronta a unes quantes certeses i molts reptes. Les certeses fan referència a la solidesa del consum turístic, que, nascut d’una opció lúdica privativa d’uns quants, s’ha estès per tota l’escala social del món capitalista avançat, o d’aquells països que s’hi incorporen, o aspiren a incorporar-s’hi (Catalunya, entre altres destinacions europees, es prepara per a rebre en pocs anys les primeres onades de turistes xinesos). En aquest sentit, la incertesa d’un negoci, el turisme de masses, que, quan va néixer, ningú podia aventurar fins a quin punt seria conjuntural, i, per tant, un risc per a inversions massa agosarades, ha estat substituïda per la solidesa d’un mercat en expansió sostinguda que ha superat tota mena de situacions conjunturals (darrerament el temor a les amenaces terroristes) i que, dintre dels límits de les garanties que pot oferir el mercat en general, permet d’abordar una planificació en un termini mitjà i assumir uns riscos d’inversió més elevats, necessaris per a la millora de la competitivitat de les destinacions i els productes. Des de la perspectiva del capital, el turisme és feble pel que fa a les contingències que puguin afectar una zona (inestabilitat política, catàstrofes, etc.) i, per tant, unes inversions concretes, però la mateixa globalització econòmica fa que el que es pugui perdre en aquest sentit per una banda es recuperi per una altra. El turisme s’ha imposat, en les societats desenvolupades, com una necessitat percebuda de primer ordre, a tocar de les necessitats més bàsiques. No solament esdevé un marcador d’estatus, sinó que, en general, el fet de no practicar-lo, en major o menor mesura, genera frustracions i una excepcionalitat social, que requereix explicacions i justificacions de tota mena. Avui dia ja no és cap extravagància pagar viatges més o menys exòtics o luxosos a terminis, com tampoc ho és demanar préstecs per tal de finançar-los.

També es pot dir amb força certesa que els atractius principals, els motius de compra, són bàsicament constants, o que ho han estat fins ara i res no indica que hagin de canviar en un futur raonable. El sol, la platja, la naturalesa, el clima, la qualitat (especialment dels serveis d’allotjament i restauració), i un preu accessible, han estat les grans cartes del turisme, no solament a Catalunya, sinó a la majoria de zones turístiques del món que han atret un nombre de visitants més elevat. Evidentment, amb això no n’hi ha prou per a garantir un bon posicionament, però és la base sine qua non per a enfrontar els nombrosos reptes que ha d’encarar el sector turístic a Catalunya.

Aquests reptes comencen per la competència de destinacions similars, que poden oferir la mateixa qualitat a millor preu, gràcies a un cost menor de la força de treball. És un fenomen similar al que es va produint en altres sectors de l’activitat econòmica. Combatre aquesta situació amb una política estrictament de preus no sembla, a mitjà termini, una bona estratègia. Pot servir eventualment per a acabar d’esprémer velles instal·lacions i finals de temporada, però, fins i tot en aquest cas, a risc de rebaixar genèricament la qualitat de la destinació. Cal, per fer-ho bé, avançar en la direcció de la qualitat que comporta un respecte al medi, natural i urbanitzat, en el sentit de la sostenibilitat, per descomptat, i de la utilització racional d’uns recursos escassos, ja sigui la terra, l’aigua, l’energia, les platges…, però també en el sentit de crear un entorn d’acollida òptim. La destinació genèrica del turisme és el paradís, i cada destinació n’ofereix la seva peculiar versió basada en els propis recursos. Catalunya també s’ha de basar en els recursos de què disposa i aprofitar l’experiència acumulada per a oferir platges netes, tranquil·les i amb bons serveis, una qualitat de l’aigua del mar controlada al màxim, pobles també nets i tranquils, instal·lacions hoteleres de qualitat (que no vol dir de luxe) i amb un servei altament professionalitzat.

El govern de la Generalitat de Catalunya també s’ocupa de la promoció de Catalunya com a destinació turística mundial. A la fotografia, interior del Palau Robert de Barcelona, destinat a oficina de turisme de la Generalitat.

Fototeca - Montse Catalán

El mateix govern de la Generalitat de Catalunya, en un fullet del Departament de Comerç, Turisme i Consum publicat el 2005, titulat Catalunya, serveis al teu abast, diu: “El turisme ha confirmat, els darrers anys, el seu paper fonamental en el conjunt de l’economia catalana. Catalunya, amb gairebé 15 milions de turistes estrangers, és la primera destinació turística de l’estat i representa prop del 2% de la quota del mercat mundial […] Si les xifres de visitants que rep Catalunya any rere any l’han convertit en la primera destinació turística de l’estat, l’aposta actual del govern de Catalunya és la qualitat. L’objectiu de la seva política turística és aconseguir que Catalunya sigui reconeguda internacionalment com una destinació turística de qualitat. Aquest és l’eix vertebrador i un dels objectius de la política turística del govern.” L’oferta complementària, ja sigui del turisme de sol i platja o de neu i muntanya, pot ser molt més àmplia i ho ha de ser, sempre que mantingui una estricta condició: el seu caràcter lúdic. La gastronomia, el comerç, les festes i els actes culturals, l’oferta d’activitats esportives o de gaudi de la naturalesa, tot plegat hauria de conduir a millorar l’oferta turística, amb una divisa reversible: millorar l’oferta turística és millorar la qualitat de vida; millorar la qualitat de vida és millorar l’oferta turística.

La ciutat de Barcelona també s’ha de plantejar el seu model de creixement turístic. La satisfacció de l’administració municipal pel fet que Barcelona es troba entre les ciutats que més turistes reben d’Europa és preocupant, ateses les seves dimensions, i els costos que s’estan pagant i es pagaran a molt més alt preu encara. La situació hauria de provocar més aviat una reflexió urgent i aprofundida.

Finalment ens queda l’interior, l’àmplia zona de Catalunya que no pertany al litoral ni als Pirineus. La zona en la qual el turisme rural no ha reeixit, en general, i altres iniciatives, com ara rutes o activacions patrimonials, no han aconseguit atreure un nombre significatiu de turistes i visitants. Algunes iniciatives podran sobreviure per les seves reduïdes dimensions, per un fenomen d’escala, d’altres atrauran visitants de dia de la conurbació de Barcelona i altres centres urbans, suficients per anar tirant. Eventualment, poden rebre visites esparses de turistes instal·lats a la costa o als Pirineus, o de pas, però en escassa quantitat. Tanmateix, al capdavall, cal entendre que, si bé el turisme ha esdevingut i continuarà essent la principal activitat econòmica d’aquest país, no tot el país pot viure del turisme, ni fóra bo que hi visqués.