A continuació es tracta l’estructuració festiva resultant dels diferents cicles festius, que regeix, pauta i legitima la temporalitat actual, amb els cicles que la caracteritzen i les festes i celebracions corresponents. Un calendari que recorre les quatre estacions assenyalades pels equinoccis i els solsticis. És a dir, de sol a sol.
El calendari festiu actual
El ritme festiu que es viu a Catalunya és el resultat de la sedimentació de diversos calendaris, entre els quals el cèltic, el romà, el judeocristià, el litúrgic i el que correspon al santoral cristià i de les festes de la Mare de Déu. Ha estat sotmès al pas del paganisme al cristianisme i del cristianisme al laïcisme actual. D’un món rural comunitari a una civilització urbana i de masses. D’una economia de subsistència a una societat de consum. D’una societat agrícola i ramadera a una societat preindustrial, industrial i postindustrial. D’un univers local a la globalització actual. Ha integrat l’evolució o la revolució de les formes de vida i dels valors, i ha passat per una intensa i extensa impregnació de cristianisme popular. Sobre aquest canemàs s’han organitzat: el calendari agrícola i el ramader, de fires i festes majors, d’aplecs i romeries, el gastronòmic i pastisser tradicional… el sardanista, el casteller, el de les lligues esportives… i el laboral, l’acadèmic, el fiscal, el polític, amb les corresponents festes institucionals.
Un ritme festiu esdevingut inherent al viure personal i comunitari malgrat la diversitat d’orígens, mites, ritus i significacions, i en el qual ningú no fa escarafalls a preguntar si enguany Carnestoltes o Setmana Santa cauen d’hora o tard; però ningú no pregunta sobre si s’avança Sant Pere o l’Onze de Setembre. En canvi, interessa saber si Nadal caurà en dilluns o quin dia de la setmana s’escaurà el Primer de Maig, i si permetrà fer pont. Es té clar que l’hivern comença pels volts de Nadal i que Sant Joan obre la porta de l’estiu. Però no tothom té tan clar quan comença la primavera en el calendari popular, si per Pasqua Florida o per la Mare de Déu de Març. I es tendeix a relacionar el començament de la tardor amb la tornada a la feina després de les vacances.
Vivim un calendari assumit com un fet natural. Però un calendari no és tant un fet natural com social i cultural. Aquesta superposició aparentment incoherent i aleatòria de diferents calendaris de cultures anteriors, aquesta multiculturalitat assumida i viscuda a través dels temps s’ha donat sempre, ja des de temps antics, i encara es dóna avui, en la societat moderna i postmoderna.
Una altra observació que cal fer és sobre les actituds contràries a l’homogeneïtzació del calendari actual sota pretext de racionalitat administrativa, de rendibilitat econòmica o de simple dèria de modernització. Davant qualsevol intent, la societat catalana s’ha manifestat refractària a canvis que poguessin comportar la supressió de les festes mòbils dins del calendari anyal i dins de la setmana, o bé que atemptessin contra festes de tradició arrelada, com els Dilluns de Pasqua Granada i Pasqua Florida, o Sant Esteve. Amb tot, l’any 1980 es va perdre la festa del Corpus, entre d’altres que també s’han perdut. Una demostració d’aquestes resistències populars als canvis la dóna el calendari republicà francès: malgrat les intencions pretesament científiques o revolucionàries i les expectatives que desvetllava la instauració d’un nou ordre polític i social, no va resistir més de tretze anys, del 1793 al 1806.
Salvador Cardús, sociòleg, analitza les raons i el significat del manteniment dels antics calendaris en l’actual:
“Si és que avui podem detectar en l’experiència social temporal, en el o els calendaris actuals, algunes estructures tradicionals, no les podem tractar com a simples supervivències. Més aviat ens caldrà preguntar-nos sobre quin nou significat adquireix aquest manteniment. En certs casos ens trobarem amb actituds de conservadorisme, pel que fa a estructures temporals o festes concretes, amb clara voluntat de continuar detenint el control suara perdut, en una actitud antimodernitzant.
En altres casos s’observa una actitud desmodernitzant, presa més aviat en un sentit contestatari, de crítica o condemna de tal procés, i llavors la recuperació no haurà de ser vista com una reinstauració de festes anteriors, sinó com una innovació o recreació a partir d’antics elements o formes, precisament per qüestionar aquest procés modernitzador.”
S. Cardús encerta de ple quan afirma que el problema del calendari modern no és la substitució d’un santoral cristià o d’un simbolisme agrari per una altra cosmovisió moderna, sinó el perill d’absència d’estructura significativa i de reducció a mera successió, a mera xifra, a mercaderia.
Potser el motiu és que el calendari ha estat sempre un calendari de festes i no de treballs. I que mentre existeixi la vivència i el sentit de les festes, de “la festa”, el calendari mantindrà la seva capacitat d’ordenar el temps i de convocar a la celebració. Fernando Savater ho explica amb claredat tot dient que les festes no eren festes perquè ho decretava el calendari, sinó que el calendari era calendari perquè recensionava les festes. L’essència del calendari és festiva, no laboral. Són les festes, les que precedeixen i fixen les calendes, i no pas al revés, com passa ara. La festa era un fet real, un fet definitiu, el present sense màcula; el treball –que inventà la previsió, el futur i el passat– només prenia sentit com a preàmbul de la festa.
Una realitat constatable al llarg del calendari festiu actual és que les festes locals –antigues, creades o recreades de bell nou– guanyen vitalitat, mentre els cicles festius i les celebracions que pertanyen a la dimensió pròpia d’una comunitat més àmplia, religiosa, cultural o nacional tendeixen a oblidar els valors mítics i el caràcter ritual o simbòlic. I alhora emergeixen els elements ètnics propis de les cultures procedents de les immigracions recents.
Les quatre estacions
En el curs de l’any solar se succeeixen quatre estacions de tres mesos cadascuna, marcades pels equinoccis i els solsticis i pels canvis climàtics. Comunament, la primavera és càlida i humida; l’estiu, calorós i sec; la tardor, freda i seca; i l’hivern, fred i humit. Les estacions, per fer una comparació amb el mes lunar, es podrien considerar com quatre fases: la primavera el sol creixent, l’estiu el sol ple, la tardor el sol minvant, i l’hivern el sol nou.
Quatre parts de l’any que es fan correspondre a les quatre parts del dia i a les quatre edats de la vida humana: la primavera és el matí i la infància i joventut; l’estiu és el migdia i la majoria d’edat; la tardor, el vespre i la maduresa de la vida; i l’hivern, la nit i la vellesa i la mort. Les estacions marquen els ritmes de la natura i de la vida: la primavera és una noia coronada de flors i amb una branca a la mà en plena brotada; l’estiu duu un manat d’espigues en una mà i una falç en l’altra; la tardor s’adorna amb pàmpols i raïms i mostra una cistella de fruita; i l’hivern, amb la testa nua, porta un ram d’olivera ple d’olives, vora la llar de foc. També les estacions despleguen una gradació de colors: verd tendre, daurat encès, or vell, i cendrós o blanc de neu. I expressen sentiments i emocions: la primavera, esperança i alegria; l’estiu, fruïció i plenitud; la tardor, tristor i enyorament; l’hivern, recolliment i temença. La simfonia de Les quatre estacions de Vivaldi expressa admirablement aquesta successió de colors, sentiments i estats d’ànim.
Igualment manifesten el caràcter cíclic del temps, el mite còsmic de l’etern retorn. Els treballs s’organitzen a través del cicle estacional, i les festes en són el contrapunt. El poema Les fulles seques d’Àngel Guimerà, convertit en sardana pel compositor Enric Morera, descriu en una tornada inicial i quatre estrofes les quatre estacions de l’any, començant per la tardor:
“Les fulles seques fan sardana,
mes, quan l’albada surt després,
se les enduu la tramuntana
espais enlaire, per mai més!
I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora son fullam
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.
I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.
I l’arbre sec ja torna a viure
fulles i flors arreu badant,
i en cada brot, quins cants de riure,
fent niu les aus i els becs juntant!
Després la fruita, que encisera!
pengim-penjam al sol, que és foc!
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albercoc…”
Els cicles festius
El calendari és la humanització del temps natural, per això les estacions hi són enteses i viscudes emotivament i els ritus festius no són sinó dramatitzacions de l’aventura solar. Sobre les quatre estacions del calendari s’estructuren els cicles festius a l’interior dels quals es desplega un enfilall de festes. Totes les festes i fires que tenen relació amb el calendari tradicional s’integren dins un cicle festiu: el cicle és el marc que permet situar-les, comprendre-les, enfilar-les amb les altres celebracions que en formen part. Els cicles són comuns, extensos, generals, les festes són puntuals, intenses i locals.
Si les estacions tenen una durada de tres mesos o noranta dies, els cicles festius, en l’encaix irregular entre les fases solars i lunars, solen tenir un abast de quaranta a cinquanta dies, de sis a set setmanes. No és el mateix la tardor daurada i amable de l’octubre que la de Tots Sants, fosca i nua. No és el mateix la primavera de les primeres flors que la del maig radiant… A cada cicle, es corresponen emocions i passions, temps fecunds i infecunds. Julio Caro Baroja ho explica així:
“La religión cristiana ha permitido que el calendario, que el transcurso del año, se ajuste a un orden pasional, repetido siglo tras siglo. A la alegría familiar de la Navidad le sucede, o ha sucedido, el desenfreno del Carnaval, y a éste, la tristeza obligada de la Semana Santa (tras la represión de la Cuaresma). En oposición al espíritu de la triste y otoñal fiesta de Difuntos, está el de las alegres fiestas de primavera y de verano. El año, con sus estaciones, con sus fases marcadas por el Sol y la Luna, ha servido de modo fundamental para fijar este orden, al que se somete el individuo dentro de su sociedad y al que parecen someterse también los elementos. Muerte y vida, alegría y tristeza, desolación y esplendor, frío y calor, todo queda dentro de este tiempo cargado de cualidades y de hechos concretos, que se mide también por medio de vivencias.”
Es podria iniciar la descripció del calendari festiu actual partint del cicle d’hivern i Nadal, o de la primavera, segons l’inici de l’any dels antics calendaris. Tanmateix, sembla més idoni iniciar-lo amb la represa del curs i de la feina després de les vacances d’estiu, un temps que s’ha anat interioritzant com un inici de l’any, com el retorn a la normalitat. Aquest temps coincideix amb el cicle estacional de la tardor, que abastaria des de les veremes i Sant Miquel fins al temps d’Advent, un cicle que té com a nucli central Tots Sants i el dia dels Morts.
A continuació, comença el cicle d’hivern i Nadal, des de Sant Nicolau fins a Reis. I el Carnestoltes, que, si bé és tractat com un altre cicle festiu dins l’hivern, no és pas la continuació del cicle nadalenc sinó com una mena de revers, com el subconscient, passional i orgiàstic, fins al ple del seu regnat, que conclou amb el judici, la mort i l’enterrament.
Amb el dimecres de Cendra comença el cicle quaresmal, una quarantena que desemboca en la Setmana Santa o setmana de la passió. Amb la Pasqua Florida o de Resurrecció es desplega el cicle de la primavera. La seva plenitud correspon al cicle de maig, que s’estén fins a Sant Joan, el solstici d’estiu. I amb Sant Joan es van desgranant les festes de l’estiu, que no constitueixen pròpiament un cicle sinó un seguit de celebracions que tenen com a nuclis forts les successives festes majors de gran part de pobles, viles i ciutats catalanes. Per a tornar novament a la tardor i al recomençament.
Aquesta descripció del calendari festiu, doncs, posa l’accent principal en els cicles graduals, que mostren la coherència interna de l’any natural i manifesten la visió mítica del món des de la perspectiva temporal, mentre la descripció succinta de les fires i festes aportarà expressions i vivències concretes d’aquesta visió panoràmica de l’any. Cada festa assolirà la seva plena significació a l’interior del cicle i alhora cada cicle trobarà en el conjunt de les festes la plena expressió.
No hi són descrites, ni tan sols enumerades, totes les festes que se celebren arreu de la geografia catalana, sinó les més destacables de les respectives comarques i les que poden aportar elements propis de valor i significació al calendari popular. Es podran trobar, tanmateix, entremig del seguit de festes que formen el teixit de cada cicle, celebracions que no tenen cap relació amb els cicles ni amb el calendari festiu –commemoratives d’un esdeveniment històric o dependents de qualsevol altra avinentesa–, però que, per la seva importància o actualitat, cal incloure. En definitiva, la cultura popular del segle XXI és aquesta, i aquest és el calendari festiu a través del qual s’expressa i se celebra.