Pasqua i primavera

La Pasqua

Abans de la reforma litúrgica del 1969, Dissabte Sant era el Dissabte de Glòria. Al matí, les campanes anunciaven la Resurrecció i tothom sortia als balcons fent soroll amb estris casolans, acompanyant el seguici dels justos que Jesús en la seva Resurrecció s’emportava al cel. A Barcelona, els canons de Montjuïc esclataven en salves.

Però després de la reforma, no és fins a la vetlla pasqual que l’Església celebra la Resurrecció, tenint en compte els tres dies que han de transcórrer des de la mort de Jesús. La litúrgia de la vetlla pasqual inclou tots els símbols de l’inici de l’any litúrgic –el foc nou i l’encesa del ciri pasqual, la benedicció de l’aigua i l’eucaristia–. Comença amb el ritu del foc nou, que es fa, fora del temple, amb pedra foguera i esca; amb ell s’encén el ciri pasqual, utilitzat per a encendre les candeles dels fidels. L’aigua es beneeix amb la immersió i emersió del ciri, i amb ella s’aspergeixen els quatre punts cardinals i es bategen els infants. “Crist ha ressuscitat.” “Sí, verament ha ressuscitat!”, es comuniquen tot abraçant-se i besant-se els fidels de les esglésies ortodoxes, en una llarga cerimònia que pot durar fins a sis hores, perquè comprèn també l’àpat dels aliments aportats i beneïts en aquesta nit, la més santa de l’any, ja que s’ha dejunat tot el dia.

La processó de l’Encontre

El matí de Pasqua Florida es fa la processó de l’Encontre, entre Jesús i Maria, també anomenada de l’“Encaro”, a la Catalunya Nova i al País Valencià; del Ressuscitat al Rosselló, dels enamorats a Barcelona, i també de Jesús hortolà, de l’angelet, de les fadrines, dels moliners, de la sang i el fetge, de les rostes… segons les connotacions que pren a cada lloc. Són dues processons que surten de l’església per portes diferents: l’una amb la imatge de Jesús –sovint del Nen Jesús, com a nounat gloriós– o amb la custòdia, amb un seguici d’homes sols amb brandons encesos; l’altra, amb la Mare de Déu mudada i enjoiada però coberta amb un vel negre i acompanyada de dones. En un punt de l’itinerari ambdues processons es troben, s’acosten l’una a l’altra fins a encarar-se Jesús i Maria; a ella se li lleva el vel negre mentre tothom canta el Regina coelli i els baiards s’inclinen tot saludant-se, i les dues processons tornen en una de sola amb cants d’alegria i repicada de campanes.

Les caramelles

El que realment caracteritza la Setmana Santa a Catalunya és l’èmfasi en la Resurrecció més que en la Crucifixió. La Pasqua se celebra amb el cant de les caramelles, que un cor porta arreu del poble fins a les masies més allunyades anunciant la Pasqua Florida, és a dir, la primavera. El mot caramella ve del llatí vulgar calamella, de calamellus, ‘canonet’, que ve de calamus, ‘canya’: es refereix a un instrument rústic de vent propi de pastors. Segurament foren ells que feien rondalla de serenates per les masies festejant la Pasqua, una festa ramadera, i captant ous i botifarres.

Els caramellaires, cantaires, balladors, flabiolaires i tambors reben com a obsequi ous, llonganisses i altres queviures, i també diners: amb el que recapten fan una gran berenada l’endemà o per la Segona Pasqua. A Mallorca, de les caramelles en diuen “Deixem lo dol”, que és com comença una de les més antigues:

“Deixem lo dol, cantem amb alegria, anirem a dar los Pascos a Maria…”

A les comarques de la Catalunya del Nord les caramelles s’anomenen goigs dels ous, de les botifarres, del vi o de les minyones. Aquesta és una mostra d’un dels goigs tradicionals:

“Si nos donau un formatge, Déu us conservi el cabratge; si nos donau cansalada, Déu conservi la porcada; si ens donau pa de forment, Déu conservi la sement; si ens donau un ou del niu, Déu conservi quant teniu. El que porta la cistella pensar podeu que és fadrí; més s’estima una donzella que tots los ous que hi ha ací.”

El cant de les caramelles s’ha associat amb els goigs del Roser, i alguns pobles encara celebren el Roser per Pasqua Florida. Potser és Sant Julià de Vilatorta la població que interpreta unes caramelles més lligades al Roser, són les més antigues documentades de tot Catalunya i daten de fa almenys quatre-cents anys. Surten en una comitiva formada per dues fileres de caramellaires, abillats amb capa i barret de copalta i amb un llaç vermell, i canten els goigs del Roser amb una polifonia antiga, acompanyats amb instruments de vent. Cada any, per Pasqüetes, Sant Julià de Vilatorta acull la trobada i el concurs anyal de les colles de caramelles de tot Catalunya.

Hi ha pobles on se segueix un protocol molt antic, com Ardèvol (Pinós de Solsonès), on les caramelles només se celebren cada tres anys. Els cantaires, prop d’una cinquantena i acompanyats del galeig de trabucaires, recorren totes les cases i els masos amb cavalleries ben enflocades, marcant el pas a ritme de bombo i platerets i encapçalats per una parella que porta la bandera i una altra que sosté la panera de la recapta. En arribar a la casa fan el ball de cascavells, que, com el de bastons, serveix per a netejar de qualsevol dany el terreny i els quatre vents cardinals. Llavors, demanen permís per a cantar i, si són convidats a entrar a la casa, se’ls dóna menjar i beure i el mestre de cerimònia balla amb la mestressa, i la noia capdansera, amb el cap de casa. Finalment, recullen el donatiu que compensa la tasca de la colla de jovent, que porta la benedicció de Pasqua i la primavera a totes les cases. A Súria, celebren unes caramelles en les quals participen deu colles de caramellaires. El dissabte recorren les masies, i el diumenge, després d’anar tot cantant pels carrers de la vila –amb les actuacions de balls de bastons i cascavells i amb la traça dels ballesters, que fan arribar poms de flors a les finestres més altes mitjançant un estri plegable i extensible anomenat ballesta– fan una actuació conjunta al pavelló esportiu amb un repertori que inclou sardanes, valsos i cobles humorístiques. Destaca la sorollosa presència dels trabucaires, i de les lloques, les encarregades de recaptar els obsequis, amb tot de cistells i cistellons engalanats.

A Solsona i Sant Llorenç de Morunys, els caramellaires van a cantar per totes les places al matí. Porten un tambor i una bandera, i van acompanyats d’una bona colla de trabucaires i de carros engalanats.

A Flix, els cantaires són una trentena –molts d’ells vinculats a l’orfeó de la vila– amb camisa blanca, pantalons foscos, faixa i barretina vermella. Interpreten tota mena de cançons, que aprofiten per a llançar floretes a les noies, donar la benvinguda a la primavera i demanar la generositat del veïnat.

A Sant Cugat del Vallès, són els cors La Lira i La Unió els que surten a cantar les caramelles tot complint la prescripció que féu Josep Anselm Clavé als seus cantaires. Ell va introduir-les a Barcelona i a les viles i ciutats del seu voltant, amb una intenció sobretot festiva i lúdica. A través dels seus cors van passar a formar part de la tradició urbana i obrerista. Una de les cançons descriu l’esclat de l’alegria:

“Al cel lluïen milers d’estrelles, era de Pasqua l’hermosa nit, al vent llançaven les caramelles cançons alegres entre el brogit…”

De cantades de caramelles n’hi ha centenars arreu de Catalunya, a més de les descrites: a Tàrrega, Reus, Oliana, Gelida, Callús, Sitges, Sant Pere de Ribes, Cubelles, la Seu d’Urgell, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, entre moltes altres.

La mona

Els dos possibles orígens etimològics d’aquest segon obsequi dels padrins als fillols conflueixen en el significat de l’obsequi. O bé es fa derivar de la paraula llatina munda, cistella amb dolços que s’oferia a la deessa Ceres a l’abril; o bé de l’àrab clàssic maüna o de l’àrab hispànic mawna, que sembla referir-se a l’obsequi d’un servent a un superior; de les muníquies, antigues festes gregues de mitjan abril dedicades a Artemisa, amb ofrenes de pastissos rodons guarnits amb llumets. També el llatí munus vol dir regal. Vingui d’on vingui, doncs, es tracta d’un regal d’activació del parentiu de bateig, en aquesta ocasió tan significativa del calendari.

La mona o coca d’ous s’havia fet amb ous encastats a la massa, en nombre igual a l’edat del fillol a qui anava destinat. La presència d’ous acosta la nostra Pasqua a la d’altres pobles d’Europa, on els ous són els protagonistes, bé que pintats, i sovint amagats per la casa o pel jardí, perquè els nens i les nenes de la casa els trobin. La mona, la va a cercar el fillol a cal padrí o padrina, o bé són els padrins que la hi porten. Al sud del País Valencià i fins a Múrcia, s’ha tendit a donar a mona el significat de Pasqua, sense deixar de significar el pastís anomenat “pa cremat”, que se sol anar a menjar al camp. A Mallorca fan “empanades”, a Menorca “formatjades”, a Eivissa “flaons”, a l’Alguer el “panutxo”, uns i altres pastissos o coques de Pasqua.

L’evolució de la nostra mona cap a la clàssica tortada de pa de pessic guarnida amb crema, mantega o xocolata i guarnida amb plomalls, fruita confitada i ous o figures de xocolata, fins a la complexitat pastissera actual, fa veritat la dita de J.M. de Sagarra que els pastissers són els darrers liturgistes. Les figures de xocolata, la reproducció, gairebé fallera, dels herois de l’any, deixen molt reculada aquella senzilla coca d’ous.

La mona familiar se sol menjar en un ressopó després de la vetlla pasqual o com a postres del dinar de Pasqua, però la mona dels padrins és costum, a molts llocs, d’anar-la a menjar en una forada el Dilluns de Pasqua, dia molt especial per a celebrar una festa votada, per anar en aplec a una ermita propera. Altres vegades, la forada es fa als horts del voltant del poble.

L’Encarnació

L’Encarnació de Jesús s’escau el 25 de març: per això és coneguda com la festa de la Mare de Déu de Març. Es representa en frescos i retaules, com el de Fra Angelico, a través de l’Anunciació de l’Arcàngel sant Gabriel que dóna un lliri blanc a la Verge tot dient-li: “Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia…”, que constitueix la coneguda oració de l’Avemaria, i una forma de salutació tradicional que se solia gravar al llindar de moltes cases. La tradició popular diu que l’Encarnació succeí quan la Mare de Déu encara “era xiqueta i anava a costura a aprendre de lletra”. La cançó ho descriu així:

“Estant retirada en una cambreta, l’àngel hi va entrar per la finestreta: –Déu vos guard, Maria, de gràcia en sou plena. La nit de Nadal parireu vós verge; en tindreu un noi bonic com l’estrella…”

En la versió popular del calendari solar, l’Encarnació correspon a l’equinocci de primavera. Una vella creença diu que fou el primer dia de la creació del món, quan Nostre Senyor va separar la llum de les tenebres en dues parts iguals, és a dir, tantes hores de claror com de foscor, com correspon a l’equinocci. Nou mesos després de l’Encarnació, el 25 de desembre, tindrà lloc el naixement, el Nadal.

Segons la tradició popular, aquest dia queden fecundades les flors de l’olivera i floreix la farigola, que adquireix propietats especials collida en tal dia: per això aquesta festa és coneguda com la Mare de Déu de la Farigolera. També floreixen el poliol i el romaní, i és l’últim dia que fan olor les violetes: d’aquí que s’anomenés també de les Violetes. És el dia que els cucuts van a Roma per assistir a la missa de la Mare de Déu, i d’allà s’escampen pel món anunciant la primavera.

Era el primer dia de fer-se a la mar els navegants, de botar les embarcacions, hivernades des de la tardor, i era afortunat d’emprendre-hi la singladura.

També era costum celebrar aplecs a ermites i santuaris de la Mare de Déu.

Les festes de la Mare de Déu de la Llet de Puigpelat

Puigpelat celebra les festes de la Mare de Déu de l’Hospitalet el cap de setmana més proper al 25 de març. La imatge d’aquest santuari està en actitud d’alletar el Nen Jesús, d’aquí que sigui coneguda com la Mare de Déu de la Llet. Els actes comencen dissabte al matí amb el Camí de l’Aigua, una excursió fins a l’ermita, organitzada pel Grup Excursionista del Camp de Tarragona, que culmina amb un dinar popular. Un dels actes més destacats del primer dia de la festa és la cercavila de la cuca i els timbalers de Puigpelat, durant la qual la majorala major fa fora l’hivern, transformat en una voraç i entremaliada cuca, i porta la primavera al poble. Acabada la cercavila, les majorales ofereixen un berenar i es canten les primeres vespres, se celebra una missa i es pugen els penons al balcó de l’Ajuntament.

La cuca de Puigpelat, nascuda el 1989, és una bèstia de foc en forma de processionària del pi, que simbolitza l’hivern. L’any 2006 la cuca va donar a llum a quatre cuquetes que, des d’aleshores, l’acompanyen. Els actes de dissabte es clouen, al vespre, amb el correfoc del Pi, que serveix per a donar la benvinguda a la primavera.

El diumenge s’inicia amb la despertada de majorales i la general, a càrrec d’un grup de música tradicional, pels carrers del poble. Durant la cercavila, la majorala major escampa desitjos de felicitat, salut i prosperitat entre els vilatans llançant caramels a les entrades de les cases. Després de l’ofici del migdia, que inclou l’adoració i el cant dels goigs a la Mare de Déu de la Llet, comença la Baixada de la Cinta, que consisteix en la imposició d’una cinta de benedicció als nens i les nenes del poble. L’acte, que també és una benedicció del terme municipal, té lloc al Pi de Puigpelat, un monumental arbre dedicat a la Mare de Déu de l’Hospitalet que va ser plantat el 24 de març de 1985, en record d’un altre que havia caigut cinquanta anys enrere, el 2 de març de 1935, que havia estat un signe d’identitat del poble. Es va tornar a plantar a l’indret de la bassa vella, on durant la guerra civil fou cremada l’antiga imatge de la Mare de Déu. La Baixada de la Cinta inclou el ball dels vuit vents, un antiga dansa que es ballava aquest dia davant de l’església i del Pi, i que pertany a la categoria dels balls de cintes.

Sant Jordi, patró de Catalunya

Taula central del retaule de la Mare de Déu de la Paeria, obra atribuïda a Jaume Ferrer II, de mitjan s. XV, conservat a la Paeria. S’hi veu Sant Jordi vencent el drac.

Fototeca.cat - Gabriel Serra

Sant Jordi se celebra el 23 d’abril, en plena primavera. A Barcelona, des del segle XV, la festa coincideix amb la tradicional Fira de Roses o dels Enamorats que té lloc al pati del Palau de la Generalitat i als encontorns. El costum de regalar roses té com a referent llunyà les Floralia romanes, dedicades a Flora, deessa de la primavera, en el temps dels seus amors amb el déu Zèfir. En els antics Ludi Florales, es guarnien de garlandes les portes i les finestres de les cases, i d’enramades i catifes de pètals els carrers. Així mateix, esclataven batalles de flors i es regalaven roses com a senyal d’amor i estimació. En el Renaixement, la tradició va ser assumida per l’Església romana: el diumenge després de Pasqua Florida, es va convertir en el Diumenge de la Rosa: el papa beneïa una rosa d’or i la trametia a un príncep cristià en reconeixement dels seus serveis al pontificat.

A Catalunya, la festivitat de Sant Jordi va enllaçar amb la Fira de Roses. L’any 1613 ja hi ha constància del costum galant d’oferir roses a les dames que assistien als actes festius del Palau de la Generalitat. Després, suprimida la Generalitat pel Decret de Nova Planta (1716), no hi va haver més Fira de Roses al pati del Palau, però es va estendre pels carrers dels voltants, animada per músiques dels ministrers, i això la va fer més popular: els enamorats, nuvis i casats hi van continuar acudint a comprar roses. No obstant això, la tradició va decaure, fins que la Mancomunitat de Catalunya (1914) la va restablir. Malgrat el caràcter urbà, aristocràtic, institucional, patriòtic i barceloní de la festa de Sant Jordi, el calendari del pagès conserva la vella advocació agrícola del sant: Georgios, en grec, vol dir pagès, el que cultiva la terra. A tot Europa sant Jordi era protector dels camps, dels cereals, sobretot de l’ordi, al costat de sant Marc (25 d’abril):

“Per Sant Jordi espiga l’ordi. Per Sant Marc, espiga el blat.”

Segons la tradició, sant Jordi era un soldat romà, natural de la Capadòcia, que va morir sota l’imperi de Dioclecià, al començament del segle IV. Tanmateix, la història no en deixa constància certa; d’aquí que la llegenda sobre el seu martiri sigui exuberant, fins al punt de considerar-lo “megalomàrtir”, jutjat per un tribunal constituït per setanta reis inics i torturat durant set anys sense renegar de la fe, fins que Déu se’l va endur al cel. L’imperi Bizantí el va honorar com a patró dels equites o cavallers de la milícia, i, arran de les croades, el seu renom i les seves relíquies s’estengueren per Europa. És patró d’Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Rússia, Lituània, Polònia, Sèrbia, el ducat de Venècia, Gènova, Florència, Portugal, Aragó i Catalunya.

La llegenda del combat contra el drac per deslliurar una princesa es difongué a partir de la Legenda aurea de Iacopo da Varazze (1246), de la qual han derivat la major part de les versions conegudes arreu. La catalana data del final del segle XIV o primeries del XV. Si la de Varazze té lloc a Silene –probable corrupció de Cirene, a Líbia–, la versió catalana més coneguda la situa a la vila emmurallada de Montblanc, on hi ha el portal de Sant Jordi, ran del qual creix un roser de roses vermelles. Aquest roser, que va brotar de sobte de la terra humida pel bassal de sang que brollava de la ferida del drac, és un element genuí de la llegenda catalana: el sant cavaller en prengué una rosa i en féu present a la princesa, fonamentant així el costum de regalar roses per Sant Jordi.

Cal remarcar la càrrega simbòlica que ha acumulat la figura heroica d’aquest sant en la mitologia patriòtica: lluitador contra el drac –l’enemic essencial de la pàtria–, per deslliurar la donzella, que representa Catalunya. O bé el drac són els mals i els pecats que divideixen els catalans.

La seva proclamació com a patró de Catalunya es va fer esperar. Aragó el consagrà l’any 1096, València el 1359, Mallorca el 1407 i la Generalitat de Catalunya no ho féu fins el 1456. A l’antic patró de cavalleria Sant Martí, molt popular, s’imposà Sant Jordi, representant del braç militar a les corts catalanes. No fou fins el 1667 que l’Església el va proclamar oficialment patró de Catalunya i va declarar festivitat religiosa la diada del 23 d’abril. Actualment, però, no és festa en el calendari laboral, tot i que la seva celebració és ben viva.

Vegeu també Sant Jordi

El dia del Llibre

A la festa en honor de Sant Jordi s’hi ha sumat la celebració del dia del Llibre. Natura i cultura, la rosa i el llibre expressen la diada arreu de Catalunya.

L’any 1926 l’escriptor i editor valencià Vicent Clavel, establert a Barcelona, va tenir la idea d’instituir una festa dedicada a la promoció i difusió del llibre a Catalunya i a Espanya. Va proposar que fos el 7 d’octubre, data del naixement de Miguel de Cervantes, l’any 1574. Malgrat que, en un primer moment, la Dictadura de Primo de Rivera no ho veia amb bons ulls, la proposta es va obrir camí i Alfons XIII la va establir oficialment. Si a Madrid els actes commemoratius van restar reduïts a actes oficials, a Barcelona es va proposar la venda de llibres amb un 10% de descompte, si bé la iniciativa va experimentar entrebancs polítics perquè no s’autoritzava instal·lar parades de llibres als carrers. No va ser fins el 1929 que, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, els carrers es van omplir de parades de llibres enmig d’una gran concurrència ciutadana. Llavors es va proposar un canvi de data: el 23 d’abril, coincident amb la mort de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare, esdevingudes ambdues el mateix any 1616. I coincidint alhora amb la diada de Sant Jordi.

Més enllà de la Catalunya estricta, molts casals catalans propaguen el costum de comprar un llibre i regalar una rosa, i també les universitats d’Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units on hi ha càtedres de llengua catalana. Però és al Japó on el Sant Jordi’s Day ha adquirit un renom més gran. L’any 1996, resultat d’una iniciativa del Gremi d’Editors de Catalunya, amb l’aval de la Generalitat, la conferència General de la UNESCO va declarar el 23 d’abril dia mundial del llibre i del dret d’autor, a la celebració del qual s’han adherit una trentena llarga de països. A les commemoracions de la mort de Cervantes i de Shakespeare s’hi ha sumat la de l’inca Garcilaso, autor de la primera història del Perú i, a Catalunya, la de Josep Pla, totes esdevingudes un 23 d’abril.

La celebració popular de Sant Jordi

La festa de Sant Jordi és també una festa de tradició local. El costumari recorda antigues processons pels conreus donant la benvinguda als falciots i les orenetes, i per preservar de plagues les collites: d’aquí la invocació de “Sant Jordi, mata l’aranya!”, que va popularitzar Frederic Soler, Pitarra, a la “gatada” El castell dels tres dragons. També es convocaven aplecs on s’impartia la benedicció del Sant Jordi pagès damunt dels camps i es repartien coques, crespells i pans beneïts. Encara se’n celebren en algunes ermites dedicades al sant.

Hi ha poblacions que fan la festa major per Sant Jordi, com Montgat, Sant Jordi Desvalls, Camarasa i el poble de Sant Jordi de Cercs, per exemple. A l’Hospitalet de Llobregat s’hi celebren les noves festes de primavera, amb catifes de flors realitzades pels nens i les nenes de les escoles. Entre els actes més destacats hi ha l’escenificació de la llegenda de Sant Jordi al parc de Can Boixeres, anomenada festa del Drac, i el Fabulari, una gran mostra de dracs, víbries, diables i tota mena d’éssers fantàstics omple els carrers.

En algunes viles i ciutats es representa la llegenda de Sant Jordi: a Riudellots de la Selva l’antiga Consueta de Sant Jordi Cavaller, del segle XVIII, i a Montblanc, en el marc d’una important setmana medieval. A Olost cremen, a la nit, un drac a la plaça. Mentre que a Cornellà de Llobregat té lloc, al parc de Can Mercader, la Jordiada, una mostra de cultura tradicional catalana organitzada per les entitats culturals del centre, sorgida com a reacció a les nombroses manifestacions culturals i festives d’altres tradicions, avui plenament normalitzada.

La setmana medieval de Montblanc

Des del 1989, la vila murallada de Montblanc celebra, a l’entorn del 23 d’abril, la setmana medieval. La iniciativa i l’organització van a càrrec de l’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi. Del seu dens programa, les propostes més interessants són els jocs i deports i altres actuacions medievals: parades d’artesans i comerciants, torneigs, lluites d’espases presidides per la Cort Reial, competicions a cavall, tir a l’arc, balls de bastons, curses de cavalls, danses, cucanyes, actuació de joglars i ministrers, escacs on les peces són persones, venda d’esclaus, cremada de bruixes, soldats i cavallers que recorren la vila per guardar-la dels atacs del drac, els canvis de guàrdia als portals de les muralles… Entre els actes més destacats hi ha el sopar medieval i l’escenificació de l’acte de les Corts catalanes convocades a Montblanc l’any 1414, amb una solemne desfilada de la comitiva reial. Però l’esdeveniment culminant és la representació de la llegenda de Sant Jordi, en la qual participen unes cinc-centes persones. L’escenari són els carrers i les places de la vila ducal, les cases nobiliàries, les muralles… i el Foradot on habita el drac amb els dimonis que l’escorten. És especialment espectacular l’arribada del drac envoltat de foc, llum i música, el dracum nocte, enmig d’un esclatant correfoc.

La setmana medieval de Montblanc ha estat model i estímul de moltes altres festes medievals, no pas totes de la qualitat i l’ambició d’aquesta.

Sant Marc

Sant Marc és un dels quatre evangelistes, representat en el tetramorf cristià per un lleó. Fou company de Pau i Bernabè i, segons la tradició, va ser el primer bisbe d’Alexandria, nomenat per sant Pere, del qual fou el deixeble predilecte. El seu cos reposa a Venècia, d’on és patró i celebra la festivitat el 25 d’abril.

Fou a Alexandria on, segons la Legenda aurea, realitzà el miracle de guarir un sabater: d’aquí que els sabaters el nomenessin patró del seu gremi. Al segle VI, una gran pesta va assolar Roma i les llagostes van destruir camps i sembrats, i el papa Gregori el Gran va ordenar que es fessin unes processons tot resant les lletanies dels sants: l’èxit fou immediat. Amb tot, sembla que les processons de lletanies –anomenades vulgarment de les “lledànies”–, o de “matar la cuca” eren un ritu de protecció dels camps contra plagues que substituïa les Robigalia romanes, i eren, doncs, anteriors a la festa de Sant Marc, tot i la coincidència en el calendari. Tanmateix, junt amb santa Bàrbara i la santa Creu, sant Marc és invocat contra la pedra i les tempestats.

Aplecs i romeries

Moltes ermites a pagès i a muntanya són dedicades a sant Marc, a les quals es va en romeria i a l’entorn de les quals es fan aplecs. Així, per Sant Marc hi ha aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Falgars (la Pobla de Llillet), amb motiu d’un vot de poble contra la pesta negra del 1348: es beneeix el terme i s’hi fa una gran truitada. I a l’ermita de Santa Madrona de Corbera d’Ebre, on es visita la cova amb la imatge del sant i es fa una paella comunitària, es juga a bitlles i s’elegeixen la pubilla i l’hereu del poble. I a l’ermita de la Foia, a Cabassers, on se subhasten rams de flors fets per a les noies del poble. També hi ha romeria a l’ermita de Sant Marc i Sant Salvador d’Irgo (el Pont de Suert): es beneeix el terme i es fa un dinar de germanor. I és la festa major de Balsareny, que el té per patró: s’hi reparteixen panets beneïts, i s’hi fa el ball de faixa.

La Mare de Déu de Montserrat

Montserrat és la muntanya còsmica dels catalans. S’alça com un fabulós tron geològic amb una silueta que li ha valgut el nom de “muntanya serrada”. J. Verdaguer, en el Virolai, sintetitza la seva mítica significació en aquests versos:

“Amb vostre nom comença nostra història i és Montserrat el nostre Sinaí…”

Segons Antoni Pladevall, pels volts de l’any 888, a la muntanya ja hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu, junt amb altres dedicades a Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, on devien viure ermitants. El comte Guifre el Pelós les va donar al monestir de Ripoll, i l’abat Oliba va constituir a Santa Maria un priorat benedictí vers el 1025, que Benet XIII va erigir en abadia el 1409. Diu la llegenda que fou l’evangelista sant Lluc qui va esculpir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat prenent-la directament com a model: sant Pere la va dur a Roma i després sant Pau la va portar a Tarragona i a Barcelona. En acostar-se els sarraïns, els cristians van amagar-la dins una cova de Montserrat. Segles després, quan els sarraïns van retirar-se, ja no restava ningú que es recordés de cap imatge ni de cap amagatall. I vet aquí que una nit els pastors que pasturaven els ramats pels volts de Montserrat van ser sorpresos per una resplendor que sortia de dins de la muntanya. Al fons de la cova van trobar la imatge d’una Mare de Déu bruna. Van cuitar a dir-ho a les autoritats eclesiàstiques i aquestes van decidir traslladar la imatge a la seu de Manresa. Però se’ls feia tan pesant que era impossible moure-la del lloc, com indicant que volia ser venerada a Montserrat. Llavors l’abat Oliba edificà el monestir, al terme de Monistrol de Montserrat on des de llavors és venerada.

En realitat, la icona de la Mare de Déu de Montserrat, coneguda com la “Moreneta”, sembla que és del començament del segle XII. Com una marededéu trobada més, la seva festa se celebrava el 8 de setembre. L’any 1881 tingué lloc la seva Coronació i proclamació com a Patrona de Catalunya, amb diada pròpia el 27 d’abril, i amb la concessió dels honors de basílica al seu temple. Sobretot a partir de la reconstrucció del monestir després de la guerra del Francès, amb la inspiració poètica de J. Verdaguer i l’impuls espiritual del bisbe Torras i Bages, en el marc de la Renaixença, la significació de Montserrat ha ultrapassat la religiositat dels catalans i el llegendari per erigir-se en símbol de catalanitat. Les festes del Mil·lenari i la Coronació (1880-81), junt amb l’oferiment de la “Corona poètica”, van ser els elements decisius d’aquesta exaltació patriòtica: “La nostra Reina semblava que tornàs a prendre de nou possessió de Catalunya”, va expressar el canonge Collell, i el bisbe Torras i Bages, a la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, la invocava dient: “[…] feu que mai no es desfaci aquest poble català que vós espiritualment engendràreu.”

Durant la guerra civil de 1936-39, el monestir fou emparat per la Generalitat de Catalunya i la imatge fou preservada pels monjos. L’any 1947 tingué lloc la festa de l’Entronització de la imatge de la Mare de Déu. Oriol Martorell la valorava com la “primera manifestació política i multitudinària de catalanitat, que volia esborrar qualsevol possible ferida fraternal i obrir camins de recuperació”. Durant la dictadura, Montserrat fou empara d’iniciatives democràtiques i catalanistes en favor de la cultura catalana i de les llibertats. Les declaracions de l’abat Escarré a “Le Monde” (1963) en defensa dels drets nacionals de Catalunya foren significatives.

La festa de la Mare de Déu de Montserrat al monestir

La celebració comença el dia 26 d’abril a mitja tarda amb el rosari i les primeres vespres, cantades pels monjos, l’escolania i tots els assistents. Impressiona el nombre de pelegrins que s’hi adrecen a peu d’arreu de Catalunya per assistir a la vetlla, molts d’ells portant ofrenes florals a la Mare de Déu. La presència de joves és significativa, com també l’ambient de germanor i amistat que es crea, amb actuacions musicals, lectures especials, cants de salms i la celebració de l’eucaristia de la vetlla. L’acte comença a les deu de la nit; abans s’han retirat els bancs de la basílica i s’han posat unes estores a terra per ampliar la capacitat del temple. Unes quatre mil persones segueixen l’acte.

L’endemà al matí, laudes i missa conventual concelebrada, amb la participació d’unes deu mil persones. La missa conclou amb el cant de la Salve i el Virolai per part de l’Escolania. A fora, a continuació, hi ha ballades de sardanes i els monjos hissen una senyera a la façana de l’abadia. Els actes acaben a la tarda amb les vespres solemnes de la Mare de Déu.

A les portes de maig

Des de Sant Jordi es van succeint festes antigues i noves anomenades genèricament “de primavera”. Celebracions recuperades, creades o recreades en la dinàmica popular cap a la democràcia municipal, la majoria estructurades segons un model comú, quasi clònic, en el qual s’anaven incorporant les activitats festives de nova generació més participatives i integradores, a partir de la difusió fora de la geografia originària de fenòmens com els diables, els castells, el so de les gralles acompanyant cercaviles, i de la configuració de noves propostes com les multitudinàries trobades de gegants i els espectaculars correfocs, que deixaven al marge actuacions de l’època passada, com ara majorettes i bandes de cornetes i tambors de caràcter més o menys militarista. I tot plegat també al costat de maratons, curses ciclistes i altres activitats esportives de participació popular, fires comercials que promouen els productes agrícoles o de l’horta local, i d’artesania i de terrissa, i de productes naturals i ecològics, a més de mostres gastronòmiques i de vins, trobades de puntaires, concursos de pintura ràpida i tota mena d’actes. Cal dir que, un quart de segle després, aquestes festes han anat esporgant alguns d’aquests elements i que cada vila o ciutat n’ha anat remarcant alhora d’altres més significatius i configuradors d’identitat diferenciada. Igualment, en aquest moment de l’any, s’han anat consolidant festes d’origen immigrant tan destacades com la Feria de Abril i les Cruces de Mayo.

La fira de l’espàrrec de Gavà

Aquesta fira va néixer l’any 1932 però la guerra civil de 1936-39 va impedir-ne l’expansió. Va reprendre el 1958 i des d’aleshores la seva importància ha anat en augment. Actualment l’organitza l’Institut Municipal per a la Promoció i Activació de la Ciutat i la Cooperativa Agropecuària de Gavà, fundada l’any 1986. Des del 1995, té com a emplaçament la plaça de Francesc Macià, coberta amb una gran vela. Se celebra el darrer cap de setmana d’abril.

De fet, és també una festa: una cercavila amb la comparsa de verdures i els grallers de Gavà recorre els principals carrers de la ciutat. El programa inclou espectacles d’animació infantil, festivals de música i balls tradicionals catalans i dels centres regionals, sardanes i concerts. Però l’acte central és l’atorgament de premis al millor embalatge i a les paneres de verdures i hortalisses, amb els espàrrecs blancs –especialitat de Gavà–, més artístiques i fantasioses. Gavà ha optat per la qualitat dels seus productes de l’horta, i la fira n’és alhora una mostra i un reclam.

La Feria de Abril i les Cruces de Mayo

Junt amb el Rocío és la més gran manifestació festiva dels catalans d’origen andalús, com també d’extremenys i manxecs. Es fa des del 1971 al final del mes d’abril, i ha anat traslladant el seu real a llocs diferents de la rodalia de Barcelona, fins a l’espai del Fòrum de les Cultures. Inspirada en la Feria de Sevilla, ara és la Feria de Abril de Catalunya i rep centenars de milers de visitants. El recinte firal s’organitza en casetas d’entrada lliure amb capacitat de més de cent persones cadascuna, en les quals s’ofereixen música i balls andalusos i flamencs i es poden degustar tapes diverses i vins olorosos. Totes les casetas –com diu Jordi Pablo– tenen una façana escenogràfica amb imatges evocadores d’una Andalusia imaginària. Cada any es premia la més encertada i, des de l’any 2002, també la més “ecològica”.

Enllaçant amb la Feria de Abril, la setmana següent, moltes associacions culturals d’origen andalús de Cornellà, Sant Boi, l’Hospitalet, Sant Joan Despí, els Nou Barris, etc., celebren la festa de les Cruces de Mayo, presidides per una creu guarnida iniciant ja el cicle de maig. Pregons inaugurals, vins d’honor, misas rocieras i actuacions folklòriques i de cante y baile, del matí al vespre.

Així, de la rosa d’abril al Roser de Maig, de festa en festa, el calendari porta a la plenitud de la primavera, que té un cicle propi, de tradició ancestral: el del maig, que evolucionarà cap al Sol Ple, cap a l’estiu.