Tipus i models de danses tradicionals

Els balls descobreixen aspectes de la societat que els balla, i n’expliquen la moral, les relacions socials, les formes artístiques, etc. El ball és una expressió comunitària, feta en la comunitat i per a ella. És també un gran aparador per al lluïment, l’exhibició personal o de grup. Joan Soler i Amigó ho assenyala: “El ball i la dansa són l’expressió corporal personal i comunitària més plena, de festa i alegria, de dol, de propiciació, de representació, de joc, de gatzara, íntimament lligada amb la gestualitat, la música i el ritme.” En definitiva: la dansa explica, ensenya, mostra, celebra i relaciona.

Catalunya és una terra força rica en balls i danses de tota mena. El seu corpus coreogràfic es reparteix al llarg de tot el calendari, és molt divers i conté balls i danses amb múltiples funcions socials i d’una gran varietat de formes coreogràfiques, que compleixen diverses funcions, expliquen o narren diversitat de fets i expressen sentiments variats.

Balls de gresca i balls de traspàs de càrrecs; balls per anar d’un lloc a l’altre i balls al voltant d’un element determinat. Balls de festa major i balls de Carnaval; danses en les quals cal demanar permís per a entrar i balls eliminatoris, o bé oberts o bé tancats. Balladors matiners i balladors tocatardans; danses de fred glaçat i danses de sol espatarrant. Danses de parelles i balls d’homes sols; danses individuals i col·lectives; balls en rotllana i balls quadrats. Danses per a enamorar i danses per a lluir; fàcils o complexes; a cara descoberta o amb la cara tapada.

Les danses poden ser denominades de maneres diverses, sense seguir sempre un patró fixat. De vegades és algun mot referit al qui balla, com és el cas del ball dels pabordes, de l’alcalde, de les priores; igualment, i molt sovint, s’empra el nom dels objectes que porten els balladors: ball de coques, de cercolets, de bastons, de cintes, o bé es fa referència a alguna peça de roba que llueixen els dansaires: ball de mocadors, de faixes, de mantons.

Hi ha danses que es coneixen amb noms que designen la disposició en l’espai, per exemple el ball rodó, o bé designen el tipus de ball, com és el cas de la quadrilla, o la manera de ballar: ball pla, contrapàs, espolsada. En altres casos, el ball porta el nom de les peces d’imatgeria festiva que ballen: ball de gegants, de nans, de cavallets. N’hi ha que es denominen segons l’espai on són ballats; el cas més evident és la denominació del ball de plaça, o bé segons el moment del dia en què es ballen: les albades. La denominació, però, no fa semblant un ball a altres balls que s’anomenen de la mateixa manera, ja que alguns dels que comparteixen nom no presenten cap coincidència, ni en la funció, ni en el moment de l’any en què es ballen, ni en la coreografia. Així, la denominació ball de gitanes identifica dues danses ben diferents, com també passa en el cas dels balls de bastons, que, en ser designats pel nom de l’objecte que es fa servir, pot fer referència a dues realitats ben diferents.

Una de les formacions habituals en la dansa popular és la de parella mixta home i dona. Coreogràficament, la majoria es desenvolupen en rotllana, ja sigui amb els balladors i les balladores aparellats que s’agafen tots de les mans encarats cap al centre, o bé amb parelles disposades una rere l’altra.

Balls de parella

A Catalunya hi ha un tipus de dansa de parella en la qual les parelles no acostumen a barrejar-se entre elles, i si ho fan és només temporalment per retornar un altre cop a la pròpia. El ball pla i la jota en són dos exemples. Ambdues danses tenen força trets en comú, entre les dues abasten tot Catalunya i s’estenen més enllà de la geografia estricta, l’una al nord i l’altra al sud i a ponent.

El ball pla

El ball pla, avui en recessió, ha estat una de les danses de parella més ballades a la meitat nord de Catalunya. Segons assenyala Aureli Capmany en la seva obra La dansa a Catalunya, es tracta d’una “baixa dansa”, medieval, que, més o menys transformada, va tenir el moment de màxima esplendor al segle XVIII. El baró de Maldà l’esmenta en diverses ocasions, entre el 1771 i el 1805, en el seu Calaix de sastre. Va mantenir la seva popularitat fins al darrer quart del segle XIX, en què no va poder resistir la nova empenta de la sardana, d’una banda, i dels ballables de moda, de l’altra. És un dansa oberta, és a dir, amb entrada i sortida a voluntat, ballada a l’aire lliure: places, aplecs i fontades, o en qualsevol indret prou ample en el qual les parelles, sense nombre fix o establert, es puguin disposar en rotllana tancada, tot adaptant-se a l’espai disponible. Quan una parella vol entrar a ballar només cal que s’hi acosti i que l’home faci fer un giravolt a la dona per sota del seu braç, fent l’anomenat risto o rístol. Es diu pla perquè la coreografia s’executa bàsicament sense saltar, de manera que el pas que intervé s’anomena punt pla o punt de ball pla.

Coreogràficament, acostumen a tenir dues parts que s’intercalen: a la primera, les parelles caminant, puntejant o realitzant algun altre punt de dansa giren en l’espai, mostrant-se d’aquesta manera a tot el públic present que els envolta; a la segona es poden realitzar figures, evolucions o variacions coreogràfiques, la majoria amb l’anomenat punt pla. Les més comunes són voltar amb la parella, girar sobre un mateix, avançar i retrocedir, esquena amb esquena, etc. Entre la primera part i la segona és força freqüent que cada ballador faci fer un giravolt a la seva parella, sense deixar-se anar, fent-la passar per sota de l’arc format pels dos braços. Musicalment acostumen a estar escrites en compàs ternari i a tenir dues frases musicals intercalades de vuit compassos que es poden repetir o no.

Molts balls plans acaben amb una part alegre i saltada anomenada, segons l’indret, corranda, llesta, juli, rebatut i fins i tot jota. Musicalment, pot ser la mateixa melodia del ball, però en compàs binari, com correspon a la majoria de balls saltats. A les corrandes, els balladors i les balladores continuen aparellats però en formació de renglera, agafats tots de les mans. Aquesta renglera es pot tancar, pot evolucionar a dreta i esquerra, passar per sota els ponts que fan alguns balladors, fer i desfer cargols, etc.

La música, que es va accelerant de mica en mica, pot acabar amb un calderó en el qual els homes aixequen les noies per damunt dels seus caps. En aquesta figura final, anomenada salt de dos, de tres, de quatre, etc., segons les dones que s’aixequin a cada grup, s’estableix un duel entre músics i balladors per deixar clar qui resisteix més temps: els músics aguantant la nota o els balladors aguantant les dones.

El ball pla és un dels balls socials per excel·lència; la seva escassa complexitat fa que pugui ser ballat, en general, per tota mena de balladors i balladores, que el poden aprendre per observació i imitació. Per ballar aquest ball només cal tenir parella. Però fins i tot això, abans, no es considerava requisit obligatori, ja que quan el grup de dones era més nombrós que el d’homes, un mateix ballador podia ballar amb diverses dones alhora, posades al costat de la seva parella. Hi ha melodies de ball pla comunes a diverses localitats, i n’hi ha moltes que tenen una cançó associada, alguna de força estesa. Són molt conegudes les que diuen:

“El ball pla, Roseta,
Roseta, Roseta.
El ball pla Roseta,
Roseta com va?

Ella en punteja, en punteja,
ella en punteja amb peu pla,
ella el repunta, el repunta
i el torna a repuntejar.”

No tots els balls plans tenen aquesta denominació, n’hi ha que en reben d’altres que poden fer referència a alguns dels balladors o a un objecte, mentre que d’altres s’anomenen encara amb la paraula dansa. El ball pla es fa amb motiu de la festa major o de la festa patronal del lloc.

La jota

Les característiques que aquest ball presenta en l’àmbit geogràfic al nord de Catalunya, les comparteix una altra mena de dansa a la part sud: les anomenades genèricament amb el mot jota. Entre les àrees geogràfiques per on s’estenen els dos tipus de ball, ball pla i jota, hi ha una franja en què conviuen ambdós. Malgrat que poden semblar completament diferents, tant per l’estructura coreogràfica i musical, com pel lloc i l’ocasió en què es ballen, tenen molts punts de coincidència. La jota és un tipus de ball estès per tota la Península Ibèrica: del nord al sud i de l’Atlàntic a la Mediterrània. Els balladors, aparellats, es disposen en una renglera de parelles que tendeix a arrodonir-se i tancar-se. Moltes jotes catalanes no es coneixen amb aquesta denominació sinó amb d’altres, que es refereixen a una peça de roba –com el ball de mantons–, a una menja –per exemple, el ball de coques–, a algun dels balladors o balladores, com és el ball de majorales, o bé amb el nom de cap de ball, cap de dansa o dansada.

En general són ballades que es fan amb motiu de les festes patronals, entre les quals destaquen les de Sant Antoni Abat i Sant Llorenç, i les festes majors, i gairebé sempre a la plaça o en un espai ample. La jota és un ball alegre i dinàmic. Musicalment, les melodies, escrites en compàs ternari, són interpretades per diferents tipus de conjunts instrumentals, des de formacions de banda més o menys nombroses fins a grups de grallers amb suport de percussió. D’altra banda, tenen dues parts coreogràfiques intercalades. Entre ambdues és molt freqüent que els dansaires facin una volta sobre si mateixos acabant-la amb els peus junts. A la primera part, de passeig, la rotllana de balladors volta per l’espai de dansa marcant un punt de vals lliscat o arrossegat. A la segona, els balladors fan alguna variació o figura ballant gairebé a lloc. Les més comunes són voltar amb la parella, anar endavant i enrere i intercanviar el lloc amb el company o la companya. Són fetes amb diversos punts de dansa: puntejant una, dues o tres vegades amb cada peu, marcant al costat i al davant, fent un punt de taló i punta o bé amb el mateix punt de vals lliscat, però una mica més saltat o picat.

El ball cerdà

Tanmateix, el ball pla i la jota només són dos dels diferents tipus de dansa ballats per parelles mixtes disposades en una renglera l’una darrere l’altra. El ball cerdà també es balla en aquesta formació de parelles, però amb una estructura força diferent. El nom de ball cerdà és la denominació que reben alguns balls localitzats a les comarques del nord del país, sobretot a les comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, el Berguedà, el Ripollès i, amb menor presència, a Osona. Gairebé en totes les localitats, aquest ball es desenvolupa d’una manera molt semblant. A diferència del ball pla, en el cerdà les parelles ballen una part de la dansa de forma seqüencial i no simultània. En algunes localitats, per exemple Viladrau, aquest ball comença amb una part que només ballen les dones, agafades de mans en una renglera i encapçalades pel primer home o capdanser. Disposades en aquesta formació, fan un volta completa amb l’home com a eix en la posició central. Un cop aparellats novament, es disposen mirant cap al centre de la rotllana; a partir d’aquest moment es balla de manera individual.

Cada parella comença el seu lluïment amb un rístol a la dona, a partir del qual home i dona se separen per ballar sols; l’home se situa generalment al centre de l’espai, mentre la balladora queda entre aquest i la resta de parelles. Així fan mitja volta o una de sencera, cadascú per la seva dreta i, després de fer-se una salutació, desfan el camí i tornen al lloc de sortida. Acaben la ballada amb un altre rístol o una salutació, i tot seguit se situen al lloc que els correspon entre els companys, que es mantenen expectants. D’aquesta manera van ballant successivament parella per parella. Acaba amb una evolució conjunta de totes les parelles, que bàsicament és la repetició de l’actuació individual, però que en aquest moment és feta per totes les parelles alhora. En alguns llocs, el ball acaba amb una part equivalent a la corranda del ball pla, com és el cas del ball cerdà de la Seu d’Urgell.

La música és de ritme ternari, amb dos motius musicals de vuit compassos que es poden repetir o no. Aquestes dues frases musicals es repeteixen per a cada parella i finalment en l’evolució conjunta. La darrera part saltada, si és el cas, segueix la mateixa melodia però a ritme binari.

El ballet

D’altra banda, l’anomenat ballet és una dansa de parelles que pot ser ballat en rotllana o en filera. Les parelles es disposen en grups de dues –i per això en alguns indrets és anomenat ballet de quatre, en referència al nombre de balladors de cada grup–, l’una al davant de l’altra. Es troben ballets principalment a les comarques del Ripollès i a la Cerdanya. Com el ball cerdà, es fa amb motiu de la festa major o d’una festa molt assenyalada. Coreogràficament, és d’execució senzilla i amb poques variants; en destaca un moviment alternatiu d’avançada i retrocés, i d’esquerra a dreta. Musicalment té nombroses variants melòdiques. Els grups de quatre balladors realitzen algunes evolucions, la més comuna de les quals és canviar de lloc en diagonal amb la persona que ocupa aquesta posició. I pot acabar amb una part més alegre anomenada corranda, al final de la qual els balladors aixequen les noies per damunt del cap.

La dansa, o ball de plaça

També són ballats per parelles els balls que genèricament s’anomenen dansa, danses o ball de plaça, denominacions esteses sobretot a les comarques de l’anomenada Catalunya Vella, que corresponen a un tipus de dansa amb unitat funcional més que coreogràfica. Així s’anomenen a Castellterçol, Alpens, Campdevànol, etc. Són de caràcter greu i cerimoniós, amb una coreografia força complexa i evolucions molt fixades. Solen tenir diverses parts coreogràfiques, que es corresponen a altres tantes de musicals, en les quals els balladors fan diferents punts de dansa, alguns força més complicats que els del ball pla o la jota. Les evolucions són complexes: cadenes amb canvi de parella, vuits amb la pròpia parella o amb altres balladors o balladores, formació d’estrelles superposades que entren i surten simultàniament, etc.

El ball de rams

Al Pla de Barcelona, hi ha una mena de ball pla que es fa per la festa major, en el qual, cap a la meitat de la dansa, els balladors donen un pom de flors a les balladores. Es tracta de l’anomenat ball de rams. La venda de ramells i de petits objectes que són comprats pels balladors per obsequiar les parelles és un dels recursos habituals, juntament amb les subhastes dels balls, per recaptar fons econòmics amb els quals fer front a les despeses, especialment per a pagar els músics.

El ball del vano i el ram

Anomenat en ocasions del vano i el ram amb referència al ventall que les balladores porten a la mà i utilitzen mentre ballen, aquest ball es desenvolupa en una rotllana de parelles que manté un moviment constant de rotació. A partir de frases musicals de vuit compassos, els balladors ballen amb punt pla, sense saltar i amb evolucions d’una relativa facilitat que acaben amb un rístol a les balladores o amb una salutació. La coreografia es repeteix dues vegades de forma idèntica, i entre una repetició i l’altra els homes abandonen l’espai de dansa per recollir els poms de flors. Les balladores, soles i jugant amb el vano, ballen tot lluint el vestit que han escollit especialment per a l’ocasió. Un cop els balladors s’han reincorporat a la dansa i han donat el ram a les parelles respectives, es reinicia la coreografia. En alguna població, al final del ball de rams es fa algun ball en parella, sigui un valset o un pasdoble.

Així com el ball pla, la jota i el ball cerdà poden ser ballats per qualsevol ballador, sense restricció de cap mena, altres balls de parella només poden ser ballats per determinades persones que en tenen el privilegi pel fet que ocupen un càrrec determinat. Són els balls en què participen pabordes, confrares, pabordesses, majorales, majorals i altres càrrecs de les nombroses confraries escampades per tot Catalunya. En algunes localitats, la dansa es denomina justament amb el nom del càrrec, com ara el ball de les majorales d’Ulldemolins.

El ball de les almorratxes, de pabordes, de la garlanda o del ciri

La intervenció de les persones que ocupen aquests càrrecs en la dansa no és sempre la mateixa; en alguns casos són les úniques persones que poden fer el ball, com és el cas del de pabordes de Sant Joan de les Abadesses, el d’almorratxes de Lloret de Mar o el de la garlanda de Vallbona d’Anoia. En d’altres, en canvi, com a les localitats de Prats de Lluçanès, inicien el ball per després obrir-lo a la resta de balladors. Fins i tot, en alguns balls s’escenifica el traspàs dels càrrecs entre els balladors i les balladores que el deixen i els que hi accedeixen. Són els denominats majoritàriament ball del ciri, però que també reben altres noms.

En aquests balls la meitat dels balladors o de les balladores porten a les mans un ciri i una almorratxa, objectes que donen a la resta de balladors i balladores, ja que són els símbols del càrrec que ocupen. En general es fan dues vegades de forma idèntica, enmig de les quals s’escenifica el traspàs de càrrecs, siguin aquests autèntics o simulats, i aquest és l’acte que es pot considerar el nucli de la dansa. Els balls del ciri són reposats, greus i pausats, com correspon a un ball cerimonial. Temporalment són força llargs, ja que estan formats per la suma de diferents parts coreogràfiques i musicals. Acaben amb una evolució conjunta en què participen totes les parelles.

No tots conserven la presència del ciri i l’almorratxa a l’hora de ballar, en algunes poblacions un d’aquests objectes ha estat substituït per un ram de flors o altres elements vegetals. És el cas dels balladors de Viladrau, que porten almorratxa i un ram de flors, o el de Manlleu, en el qual els balladors porten un ram de flors i verd amb el ciri al mig.

En canvi, en alguns d’aquests balls, l’almorratxa hi té un paper destacat. Al llarg de la costa catalana, però especialment a les comarques del Maresme i de la Selva, s’hi havia manufacturat vidre bufat d’una qualitat excel·lent. Entre altres objectes fràgils i preuats, les almorratxes excel·leixen per la seva finesa, transparència i ornamentació. Per això no és estrany que en aquesta zona hi hagi molts balls en què l’almorratxa és insubstituïble. Anomenada també morratxa o borratxa, és una mena de cantiret de vidre bufat de cinc brocs: un de central força ample i quatre de laterals, estrets i llargs. El central serveix principalment per a omplir-lo d’aigua de roses o d’aigua d’olor, i els laterals, un cop tapat aquest primer, serveixen per a espargir-ne el contingut olorós. Les almorratxes s’han emprat, per exemple, per a perfumar esglésies i capelles, sobretot els altars dedicats als sants patrons d’una població, dels quals tenien cura els homes i les dones que formaven part de les confraries.

En aquests casos, les almorratxes han estat un objecte propietat i patrimoni de les confraries, i com a objecte preuat han acabat simbolitzant el càrrec. Per això en moltes danses de traspàs de càrrecs de confraries –pabordes i pabordesses, majorals i majorales, administradors o administradores, obrers i obreres, sagristans i sagristanes– es troba aquest objecte com a símbol de l’ostentació del càrrec. Així, quan es formalitza el traspàs de càrrecs sortints i entrants, els balladors o les balladores s’intercanvien una almorratxa a la meitat de la dansa.

A més de l’ús simbòlic, aquest objecte serveix per a perfumar les balladores tot esquitxant-les amb l’aigua d’olor. I també, un cop acabat el ball, serveix perquè qui dugui l’almorratxa a la mà ruixi el públic, com es fa per exemple al final del ball del ciri de Castellterçol i d’Osor, moment molt esperat especialment per infants i dones, que sovint s’acosten amb un mocador a la mà per rebre i guardar aquesta aigua simbòlica. A les comarques costaneres del Maresme i la Selva, acaben trencades al mig de la plaça.

Els anomenats balls d’almorratxes són ballats en general per grups d’entre quatre i vuits parelles. Acostumen a tenir dues parts: una primera reposada i una segona de més alegre i saltada. Coreogràficament no són gaire complexos ni per les evolucions, ni pels punts de dansa que hi intervenen. En la primera part combinen el caminar, alguns punteigs i el punt pla i les salutacions, fan mitges voltes o voltes senceres amb la parella agafada de la mà, moviments endavant i enrere, i passades.

Un cop acabada la part més tranquil·la del ball, en la qual les parelles es poden lluir a gust, comença la saltada, que és l’equivalent d’una corranda. Normalment ballada amb punt saltat, les parelles poden oscil·lar a dreta o a esquerra agafades totes en una rotllana o bé saltar l’una darrere l’altra mantenint la formació circular. L’evolució, que s’accelera de mica en mica, acaba amb el trencament de les almorratxes al mig de l’espai de dansa.

Aquesta acció tampoc no es troba exempta d’atributs simbòlics, ja que la creença relaciona el trencament de l’almorratxa amb l’anunci d’un aparellament pròxim, si la balladora és soltera, o bé amb la maternitat si ja és casada. Sigui com sigui, però, l’esbocinament d’aquest objecte és un moment que captiva els espectadors i produeix un so bellíssim per la finesa del vidre.

Hi ha altres balls amb almorratxes, portades sempre per capdansers, galers o primers balladors. És el cas de la trencadansa de Prats de Lluçanès, en la qual és portada pels dos capdansers, o de la dansa o gala de Campdevànol, en què el capdanser galeja les balladores ruixant-les al cap.

Així com en totes les danses esmentades amb anterioritat balladors i balladores no canvien de parella, i si ho fan només és momentàniament en alguna evolució i hi tornen tot seguit, hi ha tot un altre grup de balls en què passa el contrari: tots els balladors, homes i dones, van canviant de parella a cada repetició musical i coreogràfica. Són balls socialitzadors en què, quan acaben, tothom haurà ballat amb tothom.

Generalment es fan en rotllana de parelles, ja que aquesta disposició facilita el canvi o la rotació de persones. En algun cas, però, com a l’eixida de Tàrrega, els balladors es disposen en doble filera. Diversos balls són exemples d’aquesta mena de dansa col·lectiva i socialitzadora, entre els quals cal esmentar l’esquerrana, el patatuf, la bolangera, el ball de l’estapera de Terrassa, el de punta i taló de Povellar, etc.

Són balls força breus, que s’allarguen pel fet d’haver de canviar de parella fins a tornar a la inicial. D’aquesta manera la durada és variable, segons el nombre de parelles que ballin. Com més parelles, més llarga és la ballada. La música i la coreografia, però, no tenen cap altra variació que el nombre de repeticions que se’n fa. Musicalment parteixen de dues parts, generalment amb frases de vuit compassos, amb una extensió d’entre setze i quaranta-vuit compassos aproximadament. La coreografia acostuma a ser força senzilla i pot ser apresa per observació i mimetisme, de manera que és apta per a tota mena de balladors i balladores.

El fet que la mateixa estructura es repeteixi unes quantes vegades facilita l’aprenentatge de la dansa i la seva consolidació. En general consten de dues parts coreogràfiques; la primera es balla amb la persona que forma la parella, i en la segona es realitza algun moviment de gir, ja sigui mitja volta, una volta amb canvi de mans o volta i mitja, acció que facilita que al darrer moment es canviï de parella, tot avançant o retrocedint en la rotllana.

Aquesta mena de ball és un recurs molt bo i enginyós per a facilitar la coneixença i la relació entre membres d’una col·lectivitat, ja que afavoreix de manera natural el contacte entre persones que potser no coincideixen en cap altra acció conjunta al llarg de la vida quotidiana, i per aquesta raó són considerats socialitzadors. Gairebé sempre es ballen en moments de gresca: aplecs, festes majors, Carnaval, etc. Conviden a posar-se a ballar i a formar part d’aquesta col·lectivitat temporal, els membres de la qual s’exploren i es reconeixen mútuament: la dansa pot facilitar la descoberta, l’observació i el futur aparellament.

L'esquerrana

L’anomenada esquerrana és un ball de nombre lliure de parelles dels Pirineus catalans, a les comarques del Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. És una dansa envoltada de llegendes que pretenen justificar-ne el nom. Una de les més esteses fa referència a un noble mancat del braç esquerre a qui la seva germana havia ensenyat un ball en què no es necessitava aquest braç. Una altra versió explica que era ballada per una noia mancada del braç dret, que anomenaven l’esquerrana.

En disposició de rotllana tancada, molt sovint amb els homes d’esquena a dins de la rotllana, té dues parts: la primera es balla davant per davant de la parella tot fent un moviment a dreta i a esquerra; a la segona, agafats de les mans o pels braços fan una o dues voltes i canvien de parella. Per fer aquesta volta, a Esterri d’Àneu i a alguns altres llocs els homes mantenen tota l’estona el braç i la mà esquerres a l’esquena, i només agafen les dones amb la dreta. Quan tots els homes han ballat amb totes les dones es dóna la dansa per acabada.

N’hi ha diverses variants, tant melòdiques com coreogràfiques, que presenten trets comuns força marcats. De vegades amb cançó pròpia, que acompanya la melodia:

“Amb un viudo, mare, mare
amb un viudo mare, no.
Amb un viudo fa bon viure
i amb un fadrinet millor.

Vós a mi em doneu la dreta
jo l’esquerra us tinc de dar,
puix per ser desgraciadeta
Déu al món em va posar.

L’Esquerrana menja palla
la farina dóna als bous
i el segó a les gallines
perquè puguin fer bons ous.”

El ball del patatuf

El ball del patatuf és del mateix tipus que l’esquerrana. Aquesta dansa, però, es localitza a les comarques litorals i prelitorals entre Barcelona i Tarragona. En aquesta darrera ciutat forma part del seguici de Santa Tecla, un conjunt molt extens format per balls i diverses peces d’imatgeria festiva que surt al carrer per la festa major. Com en l’esquerrana, els balladors es disposen en una rotllana de parelles. Cada persona balla amb la seva parella tot el ball fins que al final es fa un canvi de balladors i balladores. En la primera part tots els balladors i les balladores fan uns picaments de mans seguits per uns puntejos amb els peus al davant i al costat; en alguna versió els picaments i els puntejos s’intercalen, i en d’altres primer es fa l’acció amb les mans i després amb els peus. A continuació, agafats els dos components de cada parella amb les dues mans, els homes fan passar la companya per sota d’un dels braços fent-li donar mitja volta cap a un costat per continuar després cap a l’altre costat. A partir d’aquí, i després de fer una volta, es donen les mans o s’agafen pels braços, i els balladors i les balladores canvien de parella. Com en la resta de balls d’aquest tipus, el del patatuf es va repetint fins que els balladors retroben la persona amb qui han començat a ballar.

Una de les lletres més conegudes és la del patatuf de Tarragona, que es canta amb algunes variacions en altres llocs:

“Na, ni, na, fesols a la paella!
Na, ni, na, fesols amb bacallà!
Anirem a Barcelona, comprarem un violí,
i farem ballar la mona el diumenge al dematí.”

Les morisques

Les morisques són balls d’una sola parella, un cas poc freqüent a Catalunya. La morisca, dansa de festa major, és una dansa que només es balla al vessant sud dels Pirineus, a les localitats de Gerri de la Sal, Guàrdia de Noguera o Gurp de la Conca, totes a les comarques del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà. És un ball de plaça ballat per una sola parella jove amb passos saltats i vigorosos. En destaquen els moviments dels balladors, les anades i les vingudes que reprodueixen un intent de persecució amorosa, ell amb voluntat d’apropar-se a la seva parella i ella intentant-ne fugir en tot moment. Va acompanyat amb el so de trabucades i el llançament de confits.

Les corrandes

Per tancar una ballada sencera i moltes vegades a continuació d’una altra dansa (ball pla, ballet, etc.), s’acostumaven a ballar corrandes. La seva melodia, alegre i viva, sol ser de compàs binari, cosa que permet que els balladors puguin saltar i evolucionar seguint-ne el compàs.

Els balladors es disposen en una llarga filera agafats tots de les mans per fer diverses figures: cargols, ponts, serps i ziga-zagues. També es poden repartir en rotllanes de dues, tres o quatre parelles. Després d’evolucionar tots plegats per l’espai i voltar a dreta o a esquerra, les balladores posen les mans en les espatlles dels homes, els quals, agafant-les pels colzes o les aixelles, les alcen tot aprofitant el calderó final d’una frase musical.

Les corrandes són molt animades i alegres, i es ballen saltant. La melodia segueix un compàs binari i gairebé sempre van acompanydes de cançons de tema divers, que pot ser fins i tot improvisat, des de temes amorosos fins a lletres que fan referència al mateix ball.

“Qui serà aquell fadrinet
de l’armilla engalanada
que dels fondos de l’Urgell
resplendeix a la muntanya?

Si voleu ballar corrandes
us en cantaré deu mil
que les tinc a la butxaca
enfilades amb un fil.

A la plaça fan ballades,
mare deixeu-m’hi anar:
jo que sóc tan balladora
ballador no em faltarà.”

Balls rodons i de rotllana

El ball rodó, la dansa en rotllana, és una de les formes més primitives de ball. Si agafeu un grup de nens i nenes, joves o adults i els dieu que anem a ballar, fàcilment es disposaran en rotllana mirant cap al centre de l’espai i s’agafaran de les mans. És la forma més comunitària, més col·lectiva de ballar; aquella en la qual tots són un, en què ningú és més que un altre perquè tothom ocupa un lloc parell. Així, la formació en cercle és molt freqüent en les danses catalanes, com ho és igualment ballar en parella. En altres danses però, a diferència de balls plans, esquerranes, etc., la formació bàsica no és la d’una rotllana de parelles, l’una darrere l’altra, sinó la d’un cercle en el qual tots agafats de mans es disposen encarats cap al centre. És la formació de tots els balls rodons, les sardanes i les bolangeres.

El conjunt de balls que es classifiquen en aquesta categoria és molt ampli, com correspon al tipus de ball més primitiu, més senzill i més escampat arreu. El ball rodó marca un espai tancat, a l’interior del qual es desenvolupa la dansa. Els balladors es disposen en rotllana i mirant tots cap al centre, de manera que poden prescindir del que passa a fora d’aquest clos en què interaccionen, encara que en algun moment del ball un ballador, o tots, amb un gir s’encarin a l’exterior.

Musicalment, acostumen a tenir dues frases musicals que s’intercalen, i el conjunt es repeteix moltes vegades. Gairebé la totalitat dels balls rodons més senzills s’acompanyen de cançons, i per tant poden ser cantats i ballats al mateix temps. Els balladors hi acostumen a ballar sols i només en alguns casos es requereix de fer-ho en parella. Per això, en general, poden ser ballats per un nombre indefinit de persones, de dues o tres en endavant. Com que són balls d’evolucions i punts de dansa molt poc complexos poden ser ballats per qualsevol persona de qualsevol edat, essent els infants els qui amb més gust en gaudeixen.

Alguns dels més senzills són balls d’identificació i d’agregació, és a dir, els balladors i les balladores que hi intervenen són anomenats l’un darrere l’altre a cadascuna de les repeticions del ball. Sovint, a més, quan un és designat fa una acció determinada: en alguns balls l’anomenat passa a l’interior de la rotllana per convertir-se, ballant tot sol, en el protagonista de la dansa, i en altres ocasions es gira de cara enfora. Molts balls rodons, que participen de la doble manifestació de joc i dansa, són balls mimats, és a dir, amb un fort component gestual.

La bolangera

La bolangera és un ball rodó evolucionat que es balla als dos vessants de la serralada pirinenca. La denominació fa referència a la paraula francesa boulangère, ‘fornera’. És una dansa amb un nombre lliure de balladors, disposats en una rotllana de parelles que miren cap al centre. S’acompanyen amb melodies de compàs binari i dues frases musicals de vuit compassos, repetits o no, que corresponen a dues parts coreogràfiques. La primera consisteix a voltar cap a la dreta o a l’esquerra, o en tots dos sentits, amb un punt saltat. A la segona, els balladors realitzen diverses figures: girs amb la parella, cadenes de mans o de braços, serps, etc., i és freqüent el canvi de parella a cada repetició de la melodia. És mogut i jocós, propi d’aplecs, fontades o trobades col·lectives, alegre i de coreografia senzilla que permet la incorporació o l’entrada de qualsevol persona. S’acompanya de la cançó, sovint carregada de segones intencions, que fa referència a aquest personatge femení anomenat bolangera:

“La bolangera té un tupí
que sense foc el fa bullir […]

La bolangera té un colom
que amb la cua escombra el forn
i amb les ales la pastera
ve-li aquí la bolangera.

La bolangera té un ansat
que hi cuina tot el veïnat:
hi cuina en Pau, hi cuina en Pere,
tot ballant la bolangera;
tant pel davant com pel darrere
sap ballar la bolangera […]”

Un dels balls rodons més coneguts i destacats, per diverses raons, és la sardana. Oscil·la a dreta i a esquerra, amb una alternança de passos anomenats curts, quan ocupen dos compassos musicals, i llargs, quan n’ocupen quatre. Aquests darrers poden ser puntejats o bé saltats. És un ball de nombre lliure de balladors en què no cal estar aparellat, més encara si es té en compte que inicialment la sardana era una dansa ballada bàsicament per homes.

Hi ha sardanes curtes i llargues, segons l’extensió: les curtes sovint eren ballades després d’un contrapàs i presenten una extensió, en general, de vuit o deu compassos per als curts i entre setze i vint-i-quatre per als llargs; les sardanes llargues, obres d’autor, són les que es ballen gairebé sempre en l’actualitat i tenen una extensió variable que únicament respon al gust i a la voluntat del compositor. Les sardanes llargues s’estructuren en introducció o introit, dues tirades de curts, dues de llargs, dues més de curts, dues més de llargs, contrapunt, llargs, contrapunt i llargs.

La sardana curta era ballada pels mateixos contrapassaires i el públic que els havia acompanyat a la plaça. Així, encara es pot veure a Sant Feliu de Pallerols quan, amb motiu de la festa major, que s’escau per Pasqua Granada, fan els balls de cavallets, gegants i mulassa. De fet, és un conjunt de quatre danses –o cinc si es compta que el contrapàs té dues parts: una primera part més breu, anomenada contrapàs dels boigs, i la segona, anomenada simplement contrapàs–, que es ballen l’una darrere l’altra, els balladors dins d’una figura en forma de cavallet. La ballada es compon de ball pla, matadegolla, contrapàs dels boigs i sardana.

A més de ser de les poques manifestacions coreogràfiques que mantenen el binomi contrapàs i sardana, Sant Feliu de Pallerols és l’únic lloc a Catalunya en què aquestes danses són ballades per un grup de cavallets.

El contrapàs

El contrapàs és una dansa greu ballada tradicionalment per homes. Els balladors, agafats de les mans, es disposen en un rest, una renglera amb forma arrodonida de ferradura o semicercle, sense tancar. Són conduïts per un dels balladors que se situa al cap, és a dir, que ocupa la primera posició, pel darrer ballador, el cua, i de vegades pel mitger, situat enmig dels balladors del rest. Així com la sardana, curta o llarga, té una clara estructura interna, amb parts ben diferenciades a cadascuna de les quals correspon un tipus de pas, sigui curt o llarg, el contrapàs no presenta una estructura interna clara, i no és possible establir un patró intern d’alternança de passos. Això es pot copsar en veure els que es ballen actualment a Prats de Molló, Sant Feliu de Pallerols, Palafrugell i Sant Vicenç de Torelló.

Inclou una certa complexitat de passos –seguits, trencats, roda, etc.–, que en compliquen la bona execució. La complexitat coreogràfica té el corresponent paral·lel a la musical, ja que el suport musical és igualment difícil d’interpretar per la combinació de diferents menes de compàs en una mateixa melodia. Comporta una intensa relació entre els balladors i l’espai de dansa, ja que una de les mostres de bona execució és acabar-lo just en el punt de l’espai on s’ha iniciat.

Es coneixen quatre tipus de contrapàs: llarg, curt, cerdà i persigola. N’hi ha que s’acompanyen amb una lletra que narra la Passió de Jesucrist, el judici final o l’expiació dels pecats, com ho mostren aquests fragments del contrapàs cerdà:

“Trista cosa és la pena eterna
tenebrosa cosa qui governa,
trista cosa és pena eterna
sentirán grandísimas confusions,
és esta la causa de moltas
si no van ben fetas las confessions;
esta si que es cosa tremenda,
ó que sacrilegis y maldats!
los qui ab mentida, y sacrilegis
á tots Pares haurás enganyát,
ó que dolor! ó que tristor!
que aixís ho fas, com ho manifesta,
el qui mena al Contrapás.”

El ball de cascavells

Altres balls es desenvolupen a partir d’una disposició en rotllana, però sense que siguin un ball rodó, ni de parelles.

Un d’aquests és el de cascavells, que s’anomena així pels cascavells o picarols que els balladors porten als camalls. Ballat principalment en poblacions de les comarques del Bages, el Berguedà i el Solsonès, com ara Súria, l’Ametlla de Merola, Solsona i Ardèvol de Pinós, els balls de cascavells, abans ballats per homes sols, es caracteritzen pels passos exageradament accentuats que fan que dringuin els cascavells. A l’inici, els balladors es disposen en rotllana, l’un darrere l’altre. A partir d’aquesta disposició bàsica que es manté al llarg de tota la dansa, realitzen diferents figures: evolucions amb una, dues o més rotllanes ja sigui cap a la dreta o cap a l’esquerra, ballant encarats a una parella, girant sobre un mateix o per parelles, etc. I tot això accionant fortament les cames ja sigui picant a terra, fent punts d’espolsada o salts grans i llargs, tot plegat per a facilitar la sonoritat dels picarols.

Se solen fer en dos moments del calendari: un és la celebració de la festa major i l’altre la celebració del Dilluns de Pasqua Florida o Dilluns de Resurrecció. En aquest darrer cas, els balladors i els músics, amb colles de cantaires de caramelles i altres persones que els acompanyen, visiten les cases de pagès del voltant de les poblacions. A cada masia canten algunes peces del repertori i fan el ball, després del qual són convidats a fer beguda o obsequiats amb menges o diners que guarden per a realitzar, al cap d’uns quants dies, un àpat comunitari.

Balls de carnaval

El Carnaval és un dels moments de l’any en què es ballen una gran quantitat de danses, moltes de les quals amb característiques comunes, com ara l’ús del punteig anomenat espolsada i una durada extraordinària. Entre les que usen el punteig d’espolsar –justament per aquesta raó antigament s’anomenaven espolsades–, n’hi ha un grup que a la darreria del segle XVIII va adoptar el qualificatiu genèric de ball de gitanes, i que es va estendre per les comarques properes a Barcelona: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme, Baix Llobregat i Penedès. A més del punteig, inclouen diverses parts musicals i coreogràfiques, que les converteixen en una ballada amb danses enllaçades, cadascuna de les quals és coneguda amb un nom que la identifica. Tots aquests balls són molt rics coreogràficament i musicalment parlant.

El ball de gitanes

Els balls de gitanes, doncs, més que una dansa, són diverses danses que es ballen l’una darrere l’altra i formen conjunts d’entre vint i trenta minuts. Cadascuna té un nom –pavana, jota, pasdoble, catxutxa, etc.–, una música i una coreografia pròpia i diferent. Els balladors acostumen a canviar de vestit cada any, però oferint sempre una imatge acolorida amb llaços, cintes, flors i colors, que s’afegeix a l’alegria i lleugeresa de la coreografia, i solen acompanyar la melodia amb el repic de castanyoles. Es fan en espais urbans amplis, generalment la plaça amb més capacitat de la població, i són ballats per colles amb organització interna, formades pels balladors acompanyats de diverses figures o personatges que poden intervenir-hi o no: els nuvis –que formen la primera parella i porten una indumentària distintiva–, els diablots, el vell i la vella, el capità, les cosidores i les vestidores, etc., personatges que de vegades varien segons la població. En molts indrets és ballat per diverses colles, l’una darrere l’altra, que sovint agrupen els balladors i les balladores segons l’edat o l’estat civil: colla infantil, juvenil, gran, de casats o de solters. Un temps abans de Carnaval els grups s’organitzen: assagen, trien el model dels vestits, preparen la roba. Els caps de colla són els encarregats de dirigir els assajos i de crear les coreografies o modificar-les.

El capità és la persona que demana permís per a ballar a la plaça i vigila que el públic deixi l’espai que els balladors necessiten. El vell i la vella són una parella mig seriosa, mig còmica, representada en general per dos homes. Poden increpar el públic, tenir una conversa de tema estrafet, simular el part d’un animal, etc. Els nuvis són la parella d’honor que balla en primera posició; aquesta parella pot ser de designació lliure, pot ser també la darrera parella casada a la localitat, o bé la formada per un ballador i una balladora que, així, reben un reconeixement públic. Generalment van vestits d’una manera que els diferencia de la resta de balladors i balladores. En algunes poblacions el ball és encapçalat per la parella de nuvis del davant i tanca amb la parella de nuvis del darrere. Els diablots, quan hi són, fan una acció mimada a l’inici, entre alguna de les parts o bé al final, i tenen cura de mantenir l’ordre entre els dansaires i el públic.

Les cosidores i les vestidores són les dones que han fet els vestits i les que ajuden a vestir les balladores. Les darreres, en alguns casos, es troben a la plaça a tocar de la balladora, i l’ajuden quan s’ha de treure el mantó, quan necessita les castanyoles, o bé per a solucionar problemes d’indumentària. Com ja s’ha dit, en moltes poblacions les balladores tenen per costum canviar de vestit i complements cada any: color, estampat i forma. Els homes, amb indumentària més uniformada, poden modificar el color de la faixa, el del llacet del coll i poca cosa més. Un altre costum és la variació musical i, en algunes colles, fins i tot la variació coreogràfica d’un any per l’altre; això sí, sempre a partir d’un patró musical semblant i d’unes evolucions coreogràfiques similars.

Els balls de gitanes acostumen a començar amb un pasdoble o galop, que serveix per a entrar a la plaça i presentar les parelles. És el moment en què el públic observa detingudament els canvis en els vestits i les novetats entre balladors i balladores i el seu aparellament, i en comenta les novetats. Amb el galop o pasdoble, les parelles fan diferents evolucions: passen de la filera de parelles a dividir-se en dues files: una d’homes i l’altra de dones, i al cap d’una estona ballen en filera de quatre de fons, o bé s’intercalen per avançar els uns cap a un cantó i els altres cap a l’altre, per ajuntar-se altra vegada, etc. Quan el pasdoble acaba comencen els diversos balls: el xotis, la catxutxa, els tres seguits, la jota o la masurca, tots caracteritzats per un moviment constant i els punts de dansa saltats.

Les disfressades o espolsades i la quadrilla

Per Carnaval es ballen altres danses de característiques semblants, anomenades disfressades, espolsades, quadrilla… Tots aquests balls són rics i variats, i atreuen amb força el públic. Cal tenir en compte que hi ha uns altres balls molt estesos per les comarques del Garraf, el Baix Penedès i el Tarragonès, anomenats també de gitanes que són, però, de característiques ben diferents, i que es ballen al voltant d’un pal guarnit amb cintes.

Balls de colla

A Catalunya hi ha un extens grup de balls que surten al carrer formant part de manifestacions itinerants que passegen desplaçant-se d’un punt a l’altre en cercaviles, seguicis i processons. Són balls que es realitzen en zones urbanes, siguin poblacions petites o ciutats grans, amb l’excepció dels balls de cascavells que es desplacen a les masies. A més de ser balls itinerants, tots comparteixen una altra característica: són ballats per grups o colles més o menys organitzats que, fins i tot, poden tendir a una certa professionalització. No acostumen a anar sols, sinó amb altres colles de balladors i de músics.

Aquestes agrupacions ballen per a un públic que els contempla, com si es tractés d’un espectacle, i tenen un nombre tancat de balladors. Cal remarcar que aquesta distinció no s’esdevé en altres balls. Havien estat ballats només per homes, per bé que en l’actualitat la gran majoria són de participació mixta i, fins i tot, en alguns casos, amb una presència femenina majoritària. En aquest gran grup hi ha balls molt diferents: de bastons, de cercolets, de pastorets, de valencians, de cintes, de cavallets, de nans, de gegants, i encara molts d’altres.

Un altre tret comú és que són balls en els quals els balladors demostren una certa habilitat en l’execució coreogràfica, més enllà de la relativa complexitat que pot tenir la coreografia, que rau en el domini dels objectes i elements que porten a les mans o al damunt mentre ballen: espases, bastons o pals, cèrcols, gegants, etc., en la realització d’accions extraordinàries i en la coordinació entre tots els components de la colla. Les colles es distingeixen també per una indumentària uniforme i concreta que les identifica i al mateix temps les separa del públic que les observa. Tots aquests balls tenen una organització interna coordinada i comanada pel cap de colla, capità o majoral. Ell o ella decideix on es balla, qui balla i què, i és qui fa d’interlocutor amb els músics i es coordina amb les altres colles, i acostuma a dirigir els assaigs. La complexitat dels balls els converteix en autèntics espectacles.

La majoria d’aquestes danses tenen l’origen en la processó de Corpus que se celebra a Catalunya des de la segona dècada del segle XIV. Com indica Josep Romeu i Figueras a les Notas al aspecto dramático de la procesión del Corpus en Cataluña, la seva relació amb les celebracions teatrals i parateatrals dedicades a reis i prínceps amb motiu d’una coronació, d’unes noces reials o altres grans esdeveniments, fa que a la processó de Corpus concorrin balls, entremesos, músics, escenes rodants i tot un seguit de grups i manifestacions ja coneguts amb anterioritat a la processó. Les manifestacions coreogràfiques van trobar un lloc més per a la seva expressió en la processó, i al seu si van créixer i es van desenvolupar fins que la mateixa Església, que les havia incorporat i utilitzat per a atreure els fidels, les foragità de la processó amb butlles, normes i prohibicions. El reial decret dictat per Carles III l’any 1779 les allunyà de la processó i provocà que alguns elements entressin en una etapa de decadència i d’altres passessin a engruixir manifestacions civils que han arribat fins a l’actualitat.

En el grup de manifestacions coreogràfiques itinerants s’inclou tot el conjunt de balls realitzats amb una estructura que cobreix els balladors en part o totalment, és a dir, tots els balls d’imatgeria festiva. No totes les peces d’imatgeria ballen, n’hi ha que només es passegen amb acompanyament musical. Cal diferenciar les figures antropomòrfiques i les zoomòrfiques; les primeres reprodueixen la figura humana, home o dona, ja sigui amb una gran alçada o bé fent que semblin més baixos del que es considera normal: els gegants i els nans. Entre les figures zoomòrfiques hi ha unes tipologies que han esdevingut clàssiques: mules, àligues, lleons i dracs, al costat d’altres menys comunes: gats, peixos, cabres, porcs i insectes.

Els balls de gegants

Els gegants, per costum generalitzat, van en parella mixta, home i dona, i per tant quan ballen ho fan igualment en parella: són balls de parella individual, com ho poden ser d’altres que es ballen sense carcassa, per exemple les anomenades morisques. Els balls de gegants presenten generalment dues parts o danses, a la manera del binomi ball pla i corranda. La primera dansa, d’aire reposat, inclou una presentació de les figures que serveix al mateix temps d’entrada en l’espai de ball. És seguida de diverses evolucions coreogràfiques; les més freqüents són anar endavant i enrere, una figura voltar l’altra, canviar-se de lloc frontalment o rodant, i evolucionar circularment. Les parelles de gegants acaben la primera dansa, que sovint és una melodia de ritme ternari, a l’estil d’un valset, girant cada peça sobre ella mateixa, si el tempo s’accelera, o amb una salutació, si s’alenteix. La segona dansa és, musicalment, de ritme binari, galop o corranda, i per tant té un caràcter més viu i animat que la primera i es balla saltant. Sovint, la música es va accelerant i acaba amb un calderó força llarg durant el qual els gegants giren cada vegada més de pressa.

No segueixen una coreografia gaire complicada, la qual cosa no els treu dificultat, ni mèrit, a l’hora de ballar: balladors i balladores han de fer els passos correctament, controlar l’espai, seguir la música i coordinar-se amb la parella, com en qualsevol altre ball, i tot això dominant el pes del gegant o la geganta i amb una visió i audició reduïda per la mateixa carcassa i la roba que la vesteix. Encara s’hi ha d’afegir un altre element que els pot dificultar la tasca: el fred o la calor exagerada que es cova sota les faldilles dels gegants.

Algunes parelles de gegants, a més de ballar soles, prenen part en alguna dansa juntament amb altres parelles de balladors. És el cas dels gegants d’Ulldecona quan fan el ball de mantons, els de Sant Feliu de Pallerols que comparteixen amb els cavallets d’aquesta població els quatre balls: ball pla, matadegolla, contrapàs i sardana, o els de Sant Cugat del Vallès quan, per Sant Pere, fan el ball del vano i el ram amb totes les parelles.

Els balls de capgrossos

Els balls de gegants tenen el seu contrapunt en els balls de nans, nanos, capgrossos, caparruts o cabuts que acostumen a atreure tota mena d’espectadors i en especial els més menuts. Amb un cap de cartó en bona part grotesc i d’una grandària considerable, els nans poques vegades ballen sols, més aviat solen fer-ho en grups de nombre molt divers. Així, doncs, amb un caràcter grupal, realitzen coreografies que tenen bàsicament dues disposicions espacials: lineal i circular. Quan ho fan de forma lineal, els balladors es disposen en dues fileres, o bé amb quatre balladors formant un quadrat, com a Berga, Mataró, l’Ametlla de Merola i Torredembarra, o també fent un rectangle quan són més nombroses, com és el cas d’Olot.

Sigui en una forma o en una altra, els balls de nans són rics musicalment i coreogràficament, amb diverses parts enllaçades. Els balladors, amb visió i audició reduïdes com passa amb els gegants, però amb molt menys pes al damunt, poden gairebé seguir qualsevol mena de coreografia i qualsevol punt de dansa, tot i que algunes evolucions i punts són molt més freqüents que d’altres. Els molinets, les cadenes, els canvis de lloc frontals o en diagonal, avançar i retrocedir i les voltes; tot plegat caminant, puntejant, saltant o amb algun altre punteig combinat.

El ball de l'àliga

Els balls de les figures del bestiari –àligues, mulasses, lleons, galls, gats i tota mena d’animals–, a excepció dels cavallets, són individuals. Entre les peces més remarcables hi ha el ball de l’àliga, pel seu caràcter de representació municipal que dóna solemnitat i seriositat. Berga, Reus, Barcelona, Mataró i Tarragona són poblacions que tenen, entre el seu patrimoni coreogràfic, balls d’àligues, danses acompanyades per música solemne i una coreografia marcada i reposada, que pot accelerar-se al final i acabar amb giravolts i una salutació.

El ball de cavallets

Un fet ben diferent són els balls en què un grup de balladors porten una peça que reprodueix un cavall. La disposició d’aquestes danses –anomenades, segons els llocs, ball de cavallets, de cavallins, cavalls cotoners o cotonines– és lineal o circular, com passa amb els nans. En doble filera es disposen els balls de cavallets de Manresa, Barcelona, Tarragona i Olot, i igualment ho fan les cotonines de Vilafranca del Penedès, mentre que a Berga, Torredembarra, Reus i Sant Feliu de Pallerols actuen en forma circular. En la majoria de casos, els balladors porten una llança o una espasa, o ambdós objectes alhora. Quan porten espasa és perquè part de la dansa simula una lluita, bé tots contra tots, bé una secció dels balladors contra l’altra; en aquest darrer cas, en poblacions com Reus, Blanes i Berga adopta la simulació de lluita entre turcs i cristians. De fet, els balls de cavallets són els únics balls amb espases que es conserven a Catalunya. Són ràpids i dinàmics, i, per tant, en consonància amb la figura del cavall, són molt moguts; en les cercaviles els cavallets també són unes de les figures que més es mouen, i per això sovint van al davant per obrir espai i apartar els badocs. Poden acabar amb una part més ràpida encara, a l’estil d’un galop o corranda, en què els balladors simulen una correguda o galopada. Amb característiques semblants als balls de cavallets, a Reus es fa una dansa ballada amb una carcassa al voltant de la cintura, penjada a les espatlles, que simula un vaixell o una galera. En aquest cas, però, els balladors del ball de galeres, que escenifica la batalla entre moros i cristians, substitueixen l’espasa i la llança per una pistola que branden mentre ballen.

El ball de bastons

El ball de bastons és una de les manifestacions vives amb fort arrelament en moltes poblacions. N’hi ha que tenen una història llarga, i en altres indrets són de creació recent, a causa d’una expansió forta del ball a partir de l’inici de la dècada de 1980, que va fer que arrelés en moltes localitats on era desconegut. Són ballats per grups de balladors i balladores en nombre parell que porten un bastó a cada mà –a excepció del cap de colla o capità, que substitueix el bastó per la bandera o penó corresponent–, que entrexoquen els uns amb els altres o amb els d’un mateix. Com s’afirma en l’Atles de dansa tradicional catalana, les coreografies dels balls de bastons són pensades per “mostrar la destresa, la força i l’agilitat dels balladors mitjançant unes figures, unes passades i unes picades de bastons sense perdre, però, el ritme de la música”.

En general, les colles parteixen de formacions de quatre, vuit, dotze o setze balladors. Amb l’ajut dels bastons, els balladors fan un seguit d’evolucions –cadenes, passades, ponts, etc.– mentre colpegen els bastons amb els dels companys o els propis. Són ballats per la festa major, la diada del Corpus i altres festes assenyalades. L’actual àrea geogràfica va des de la comarca del Priorat fins al Bages, Osona i el Ripollès, de les poblacions costaneres fins a les interiors de la comarca de l’Alta Ribagorça.

Essent tradicionalment un ball d’homes sols, assimilà la incorporació de les dones a partir de la dècada de 1970, i moltes colles han esdevingut mixtes. En algunes poblacions, però, continuen essent ballats només per homes, mentre que en d’altres coexisteixen colles femenines i colles masculines, com és el cas de les colles bastoneres de Vilanova i la Geltrú. Els bastoners i les bastoneres acostumen a anar abillats amb pantalons i camisa blanca, al damunt dels quals duen faldilla o faldellí de color o estampat guarnit sovint amb vions de color contrastat, faixa i un o dos mocadors o bandes creuats al pit. Porten camalls amb cascavells i calcen espardenyes amb betes de color negre, blau, vermell, i fins i tot jugant amb dos colors. N’hi ha que duen un complement al cap, ja sigui un mocador nuat o un barret. En la majoria de colles mixtes, les dones van vestides amb pantalons i camisa, i només en algunes colles, com la dels Estelladors de Prats de Lluçanès, van amb faldilles.

L’acompanyament musical dels balls de bastons pot ser fet amb qualsevol instrument, des d’un flabiol solista fins a l’acordió, com ara es fa en algunes colles barcelonines, o amb qualsevol conjunt instrumental. En l’actualitat, n’hi ha moltes que s’acompanyen amb colles de grallers i suport de percussió, formades per dues o tres gralles i un timbal. Damunt la melodia s’incorpora el so que fan els bastons quan topen i el dels picarols dels camalls.

A Catalunya hi ha una altra dansa amb el nom de ball de bastons que no té cap similitud, tret del nom, amb l’anterior. Es tracta de la dansa ballada majoritàriament als Pirineus al voltant de dos o tres pals o bastons, d’aquí el nom, creuats a terra. Aquesta dansa s’anomena igualment ball de l’hereu Riera, tret del nom del protagonista de la cançó que s’aplica a la melodia:

“Per a Sant Antoni
grans balles hi ha;
per a Sant Maurici
tot el poble hi va.

Anem donzelletes,
anem a ballar,
que l’hereu Riera
ens hi farà entrar.”

El ball de pastorets

El ball de pastorets també es balla amb bastons. En aquest cas, però, cada dansaire porta només un bastó o pal força més llarg que en el ball de bastons, i l’agafen amb les dues mans. Aquesta dansa és ballada gairebé sempre per nois i noies adolescents, que en un nombre parell de vuit o més evolucionen en l’espai mentre piquen per parelles amb el bastó, l’un amb l’altra. Ho poden fer davant per davant, lateralment o per sota de la cama. Igualment, realitzen altres figures amb els bastons: per exemple, un pont per sota del qual passen els balladors o sobre el qual camina el majoral, és a dir, el capità o la capitana de la colla.

Acaben amb l’enfilada del majoral o la majorala al damunt de l’estrella que fan tots els bastons encreuats, des d’on crida un visca a la població, al sant patró o a la santa o la Mare de Déu a qui es dedica la festa. La figura de l’estrella és una de les més emblemàtiques entre els balls de colla, i de manera semblant se’n construeixen als balls de cercolets, de faixes i en alguns dels que es ballen amb mocadors. Els balladors i les balladores van vestits a l’estil d’un pastor idealitzat; porten pantalons llargs o de mitja cama, camisa blanca, faixa i armilla, que en alguns casos pot ser de pell de be o d’imitació. Duen un sarró petit creuat al cos, i al cap, un barret de palla o de feltre, o bé un mocador lligat. El ball de pastorets ha estat un ball amb parlaments, amb força més importància en el passat, amb un component satíric vers els fets quotidians. Tot i els diàlegs que es mantenen en algunes poblacions, els parlaments tradicionals s’han perdut.

Les moixigangues

Del tot diferent al ball de bastons, però compartint sovint motiu i acte, es poden esmentar les moixigangues, que són conegudes sobretot a la zona costanera, entre el Garraf i el Tarragonès, per bé que es ballen també a Lleida i se’n coneixen al País Valencià.

Segons J. Coromines, el mot “moixiganga” prové de “boixiganga”, que deriva de “veixiga” i té l’origen en un personatge bufonesc que duia unes veixigues inflades a la punta d’un pal. Es tractava d’un antic entremès extravagant que intercalava balls, l’acte final de certes representacions carnestoltesques que, durant la Quaresma i la Setmana Santa, es convertia en una pantomima muda de caràcter religiós, realitzada per una colla d’homes amb bandes de cascavells als turmells i torxes a les mans, i un nen que fa de Crist, que representava, al so de gralles, quadres plàstics del drama de la Passió.

Més de deu components, bàsicament homes, formen les colles. En algunes poblacions, la base de la indumentària és semblant a la dels bastoners i altres danses del seguici, però amb complements propis, com l’armilla, i en d’altres, com a Valls, els balladors van vestits íntegrament de color granat. Aquestes moixigangues s’organitzen al voltant de dues parts coreogràfiques intercalades: la primera és fixa i es realitza entre els quadres, i la segona varia cada vegada. A la primera, els balladors acostumen a posar-se en dues fileres que es converteixen en una de sola gràcies a un punt realitzat de costat. A cada repetició de la segona part, la colla construeix en uns instants precisos un dels quadres plàstics de què es compon el ball. Els assots, la corona d’espines, la crucifixió, la dolorosa, el davallament, l’enterrament, la resurrecció i la pujada al cel. La moixiganga és un ball seriós que impressiona per la seva execució impecable i les construccions efímeres, gairebé a la manera d’altarets o escultures, que narren i comuniquen la història. Una seriositat que en el darrer moment es trenca per celebrar amb joia i salts alegres la resurrecció de Jesucrist.

Per a muntar els quadres plàstics, els membres de la colla s’han d’enfilar els uns damunt les espatlles dels altres, asseguts o bé drets. Se’n fan de gran complexitat, sigui pel nombre de balladors que hi intervenen, com en la dolorosa, o bé per la dificultat mateixa, com passa en la crucifixió. Al cap d’uns instants, i seguint un senyal musical, el quadre és desmuntat amb l’ordre i la la precisió que els caracteritza. La dificultat en les construccions és encara més accentuada per la presència dels ciris o atxes que els balladors porten a la mà.

El ball de valencians

Als seguicis de poblacions de la zona compresa entre la comarca del Garraf fins més avall del Tarragonès, i entrant cap a l’interior del Baix Camp, el Priorat i l’Urgell, es fa un altre ball en què els balladors també s’enfilen els uns damunt dels altres, és l’anomenat ball de valencians. Com diu Jordi Bertran en l’obra El ball de valencians: de la dansa a les torres, “[…] quan es parla de ball de valencians es fa referència a una dansa integrada en els seguicis populars de les festes de carrer que acabava amb una torreta final, que va esdevenir el punt de partida per al que avui s’anomenen castells. En determinades zones aquests acabaren absorbint i anul·lant la dansa que els havia servit d’espurna inicial”.

Són ballats per grups humans molt nombrosos, de vuit balladors a més de vint. Resulten molt atractius per a l’espectador, i per això la seva presència fora de l’àrea en què es ballen habitualment sempre és comentada pels cronistes. Així, l’escriptor José M. Blanco White ressenyava la visita d’un ball de valencians l’any 1822 a Sevilla amb motiu de la processó de Corpus d’aquesta ciutat: “Mezclados ya con el grueso de la procesión, iban tres grupos de danzantes: en primer lugar, los valencianos, vestidos con su traje regional de chaleco suelto, mangas de lino atadas a las muñecas y a los codos con cintas de varios colores y anchos calzones de color blanco que llegaban sólo hasta las rodillas, que interpretaban un baile muy animado, entretejiendo sus pasos con movimientos de sorprendente agilidad.”

Documentat a partir del segle XVII, és un ball alegre, dinàmic i variat, que fou ballat només per homes fins a la dècada de 1980, moment que es va permetre l’entrada de les dones, com en altres danses. No es pot afirmar a partir de quin moment tingué lloc la separació entre el ball, amb evolucions coreogràfiques i construcció d’una torre humana, i la manifestació que es coneix amb el nom de castells, que es limita a la construcció de torres humanes amb l’acompanyament d’un suport musical. El cert és que a partir d’un moment determinat la construcció de la torre quedà separada del ball i es desenvolupà de forma independent amb un creixement notable de l’alçada. Al segle XIX, es detecta un augment de les referències a aquest tipus de ball, la presència del qual es perllongà fins entrat el segle XX, moment que caigué en una certa decadència i a partir dels anys trenta quedà arraconat. La seva reincorporació majoritària als balls de carrer s’esdevingué a partir dels anys vuitanta.

Malgrat les variacions particulars, tots els balls de valencians mantenen una similitud, i es ballen amb punt saltat o amb punt de vals, segons el moment de la dansa i la localitat. Tot i que reben noms diferents, hi ha un seguit d’evolucions coreogràfiques que es repeteixen, com l’anomenada llarga, les passades, els ponts, les estrelles, la cadena i la torre, generalment de tres pisos. Els balladors construeixen algunes de les variacions amb l’ajut d’un gran mocador que poden portar creuat al pit o lligat a la cintura a l’inici del ball. La indumentària no és gaire diferent de la d’altres balls processionals: pantalons, camisa, faldilleta, faixa, espardenyes i, evidentment, un mocador que pot ser de colors.

El ball de cercolets

Compartint protagonisme, hi ha un altre ball de colla present en seguicis, cercaviles i processons. En aquest cas balladors i balladores no porten un element teixit sinó més sòlid; es tracta dels balls de cercolets, que de fet comparteixen algunes semblances amb els de pastorets i els de valencians. Ballats fins fa poques dècades per homes, avui hi és majoritària la presència femenina, en colles de vuit a dotze components, que ballen mentre fan anar un cèrcol guarnit amb heura, verd o flors, siguin naturals, de roba o de paper. A més dels qui duen el cèrcol, hi intervenen altres persones: el capità o cap de colla i un ballador o balladora més menut, ja sigui el capità petit, l’àngel o enxaneta. El primer és qui comana el ball i el segon és el qui serà el protagonista d’una de les evolucions més importants del ball de cercolets: la campana.

Amb una melodia que convida a saltar, balladors i balladores actuen a partir d’una disposició de doble filera, formació bàsica i recurrent als balls de carrer, a partir de la qual fan diverses figures que construeixen amb l’ajut dels cèrcols: passades, ponts, ziga-zagues i campana o bóta, la més vistosa i esperada pel públic. La campana es construeix a partir del moment en què cada ballador comparteix cèrcol amb el ballador o la balladora que té al costat. Agafant cadascú un cap del cercolet, formen entre tots una llarga filera que s’anirà plegant al voltant d’un punt central mentre els cercolets se superposen formant una estrella amb un ballador a cada extrem.

Un cop acabada la construcció, queda formada una glorieta enflocada, al damunt de la qual se situa el ballador més menut, assegut o dempeus, una escena que representa la culminació de la dansa i que al mateix temps és un dels moments més plàstics. En aquesta disposició, els balladors que el sostenen van girant a dreta i a esquerra perquè la campana i ell mateix puguin ser vistos per tot el públic. Un cop el ballador petit baixa de la campana, el ball es reprèn i se segueix desmuntant la glorieta de cercolets. Alguns balls s’acaben justament en desfer la campana, però d’altres repeteixen gairebé tota la coreografia en sentit invers i per tant acaben el ball just com l’han començat.

La construcció d’una pinya, estrella o campana amb els elements que els balladors porten a les mans és una de les accions més comunes en nombrosos balls de carrer. La construeixen els balls de pastorets, els de cercolets i els de faixes. De fet, entre aquest dos darrers, els de faixes i els de cercolets, hi ha semblances molt marcades que fan que, més enllà de l’objecte emprat per a ballar, formin part d’una mateixa tipologia.

Els balls de faixes

Els balls de faixes, actualment en un cert retrocés, s’escampen geogràficament per les comarques centrals de l’Anoia, el Baix Penedès, l’Urgell i la Segarra, en una zona geogràfica complementària a la del ball de cercolets. Han estat balls de composició masculina fins a la darreria del segle XX. Els balladors i les balladores se situen en doble filera en començar la dansa. En aquesta posició es llancen els uns als altres la faixa que porten cargolada a la mà; cadascú agafa l’extrem d’una faixa amb cada mà, de manera que tots els balladors fan una llarga renglera units per les faixes. Així disposats, van fent diverses evolucions: ponts, serps i passades, que en determinades poblacions finalitzen amb la construcció d’una estrella mitjançant la superposició de totes les faixes creuades. El dapdanser puja damunt d’aquesta pinya, l’equivalent en pla de la glorieta dels cercolets, per cridar un visca a la població i un altre al patró o patrona. A més d’aquesta figura comuna, els balls de cercolets i els de faixes comparteixen altres elements: són itinerants, tenen una formació inicial en doble filera i duen a terme les mateixes variacions coreogràfiques.

A Catalunya hi ha un altre ball denominat de faixes que no té relació amb els esmentats fins ara. En aquest cas es tracta d’un ball de cintes que ha substituït aquest element per les faixes, que són subjectades per un dels balladors situat al mig del cercle. Es pot veure, doncs, que hi ha balls de faixes –com també de gitanes ballats a les comarques que hi ha entre Barcelona i Tarragona– que de fet es poden incloure en la categoria de balls de cintes.

Aquests balls de gitanes només comparteixen el nom amb els que es ballen a les comarques del Vallès i que són ballats igualment per parelles. Són balls amb pal, que abans eren ballats per homes amb roba de dona, i ara per un grup en què, en algunes poblacions, hi figura un capità que dóna entrada a cadascuna de les parts de la dansa –ajudat pel so del fuet o les xurriaques–, l’estaquirot o persona que aguanta el pal –que, a Reus, és un diable– i els galerons, que ballen un moment amb les dones. Els dansaires se situen en rotllana al voltant del pal i subjecten les cintes.

Hi ha tres parts diferenciades; a la primera les cintes es trenen i es destrenen; la segona és ballada per les gitanes i els galerons, i la tercera part, i darrera, està formada per una evolució de totes les gitanes en cercle al voltant del pal però sense cintes i sonant les castanyoles. A continuació, s’ofereix una part parlada en què cada gitana pot exposar un passatge de la seva vida o bé comentar algun tema d’actualitat, sovint de to picant i de caràcter sexual. Cada balladora és contestada pel capità, per algun passavolant o bé per la parella masculina, si en té, segons cada versió local. Un exemple d’aquestes cobles és la que recull Apel·les Mestres, pròpia del Penedès:

“Si en aquesta plaça som
no és per fer-vos res de mal,
és per ballar el ball de gitanes
i perquè jo aguanto aquest pal.

Companyes, fem via amunt,
fem via sempre, companyes,
deixeu que digui la gent
i se’n rigui de nosaltres.

Bé es poden riure de mi,
que jo, ha! me’n ric de tot Espanya!
perquè tinc més animals
que un paller ple de palla:

A Lleida tinc tres-cents rucs,
dos-cents matxos a Igualada,
cent cavalls a l’Empordà
i altres tants al pla de Bages.

En fi, que per tenir de tot,
tinc setze cunyats a Caldes,
dotze cosins a Hostalric
i altres a Torredembarra.”

Així, doncs, els balls de gitanes amb pal formen part del grup de manifestacions coreogràfiques amb parlament, de caràcter parateatral, força extens, que incorporen música, dansa i paraula, i que seran tractades en l’àmbit del teatre popular.